Dijous:

En la batalla de Berlín:

A la matinada varen acabar els violents bombardejos aeris soviètics sobre la capital alemanya. Al matí, Berlín es va despertar amb una forta pluja que va ser capaç d’apagar els incendis que s’havien produït durant la nit. Les víctimes entre la població civils ja eren nombroses, les dones es passaven el dia fent cua en els magatzems d’aliments per poder trobar alguna cosa per menjar mentre resistien els atacs de l’artilleria soviètica. A més, els problemes de subministrament d’aigua varen comportar més cues perilloses. La situació era tan dramàtica que els pocs hospitals berlinesos que encara funcionaven estaven plens de ferits i no en podien acceptar més, fet que va provocar que molts morissin als carrers sense ajuda sanitària. Una de les poques emissores nazis que encara funcionaven demanava a les dones i les nenes que agafessin les armes dels soldats ferits per lluitar. La ràdio alemanya va difondre aquell matí un comunicat a la població en que explicaven que Adolf Hitler en persona s’havia posat al comandament del combat contra “l’assalt bolxevic” i que els reforços estaven en camí. Ja s’havien distribuït octavetes que també deien que s’havia de resistir perquè el 9º Exèrcit alemany del general Walther Wenck vindria en breu a la ciutat i la defensaria dels soviètics. També es va anunciar que el capità Jaschke, que estava al comandament d’un batalló de canons d’assalt, i el sotsoficial Paul havien sigut condecorats per Hitler amb la Creu de Cavaller. Però la majoria dels ciutadans no en varen fer cas de totes aquelles afirmacions i es varen refugiar als subterranis dels edificis esperant l’arribada dels temuts soldats soviètics. Però no només es demanava en els civils que aguantessin, Martin Bormann va ordenar en els gauleiters que lluitessin amb fanatisme perquè va assegurar que no abandonarien. Per altra banda, el coronel general Berzarin, el comandant soviètic de Berlín, va convocar en una reunió als Bürgermeister de la ciutat i els directors de subministrament d’electricitat, aigua i gas, de les clavegueres, del metro i del tramvia, els propietaris de fàbriques i algunes figures públiques. Tots varen rebre un nomenament i varen aparèixer comunistes alemanys d’abans de l’ascens del nazisme amb l’esperança de rebre un càrrec.

En la batalla:

Les Waffen-SS no tenien la intenció de lluitar a primera fila perquè sabien que serien el primer objectiu dels soviètics i es varen situar a les finestres dels pisos més alts. Els membres de les Joventuts Hitlerianes i la Volkssturm els varen imitar perquè no sabien a on s’havien de col·locar per la seva inexperiència en el combat. Alguns s’amagaven en els subterranis i aprofitaven aquell moment que estaven sols per treure’s l’uniforme, vestir-se de paisà i amagar les armes per no ser un objectiu soviètic. Mentrestant, els soviètics avançaven casa per casa i obligaven els civils a sortir-ne, en moltes ocasions tirant granades a les habitacions.

Al matí, la ciutat va patir un bombardeig intensiu i el fum que sortia del camp de batalla urbà va provocar que els tres exèrcits soviètics d’aviació bombardegessin per error a les seves pròpies tropes. Vasili Chuikov i Katukov varen ordenar a les seves tropes que avancessin cap a la Belle-Allianceplatz, que estava defensada pels voluntaris francesos de la Divisió Carlemany i les SS, i l’estació Anhalter. Els coets Katiuska varen atacar al quarter general del Hohenzollerndamm. Com a conseqüència d’aquella ofensiva, el general Helmut Weidling, el comandant alemany de la defensa de Berlín, va decidir traslladar el quarter al Bendlerblock, on disposava de refugis antiaeris i estava a prop de la Cancelleria del Reich, on va tenir-hi que anar molts cops durant el dia per rebre les últimes ordres. Durant la retirada alemanya cap al centre, l’anomenat sector Z, la batalla es va intensificar. A la tarda, els soldats soviètics estaven a prop de l’Alexanderplatz, en ple centre de la ciutat, i la Cancelleria del Reich va patir un potent bombardeig durant tot el dia.

---

Al sud de la ciutat, en la batalla a l’aeròdrom de Tempelhof entre el 8º Exèrcit de guàrdies i el 1º Exèrcit de guàrdies contra els alemanys, els combats varen continuar fins la tarda, quan només varen quedar uns quants supervivents alemanys. Els carros blindats alemanys que encara podien lluitar, vuit tancs Tiger del Batalló Hermann von Salza i alguns canons d’assalt, varen rebre ordres d’avançar fins al Tiergarten.

---

A l’oest de la ciutat, al matí l’avantguarda del 9º Exèrcit del general Busse es va topar mentre avançaven a través d’Halbe amb els exèrcits d’Ivan Konev, que el dia anterior s’havien fet amb el control de l’autopista i les carreteres secundàries que anaven a l’oest. Les tropes de Busse varen creuar l’autopista i varen arribar a la carretera Baruth-Zossen, on varen perforar les línies soviètiques per avançar cap a l’oest. En aquell moment es va produir una intensa lluita que va obligar en els alemanys a replegar-se en el bosc d’Halbe, darrere de l’autopista.

En el búnquer:

Hitler, mentrestant, viva els seus últims dies de forma penosa; es passava el dia caminant sense pausa arrossegant els peus per les habitacions, els tremolors a la mà l’hi havien augmentat tan que pràcticament no podia ficar-se el cobert a la boca i s’aixecava amb dificultats de la cadira o del llit. La debilitat del dictador era evident per tothom i, fins i tot, el seu personal li varen fer preguntes més personals i més directes perquè sabien que era el final. Per exemple, la seva secretària Traudl Junge li va preguntar per què no lluitava amb les seves tropes. Hitler li va respondre que físicament no estava en condicions i que per culpa dels tremolors no podia ni agafar una pistola, a més que li va dir que no volia ser atrapat viu pels soldats soviètics.

Durant aquell matí, el passadís subterrani que unia la Cancelleria amb el búnquer va ser perforat per diversos punts per culpa de l’artilleria soviètica. A les nou del matí, Joseph Goebbels es va reunir amb Otto Günsche per preguntar-li com veia la situació, quan temps es podria mantenir Berlín i si l’Exèrcit de Walter Wenck aconseguiria arribar a Berlín. En no rebre bones notícies, el ministre li va dir que ja feia temps que la direcció nazi s’havia destrossat i burocratitzats, sobretot des de que havia començat la guerra.

A les deu del matí va començar una nova sessió informativa. En ella hi varen participar Goebbels, Wilhelm Burgdorf, Hans Krebs, Heinz Lorenz, Günsche i Wilhelm Zander. Krebs no va poder donar cap notícia de l’Exèrcit de Wenck ni de Felix Steiner, ja que les línies telefòniques estaven tallades i les antenes radiofòniques havia sigut danyades pel foc de l’artilleria soviètica. El general els va explicar que els combats havien afluixat durant la nit, però que durant aquell matí s’havien intensificat.

Durant aquell matí, Hitler va ser informat de que les tropes del general Busse s’estaven dirigint cap a l’oest es va enfadar molt i va enviar a través d’Alfred Jodl, que estava al front, un missatge on ordenava en el 9º i 12º Exèrcit que es dirigissin d’immediat a Berlín. El missatge es va emetre durant aquella nit i el dia següent, però no va tenir resposta. El missatge deia:

El ràpid inici dels atac de precisió en les direccions ordenades s'imposa amb tota urgència. El 12º Exèrcit ha d'acudir a una línia Beelitz-Ferch i dirigir el seu atac cap a l'est fins a confluir amb el 9º Exèrcit. Després de la seva confluència, dependrà dels dos exèrcits dirigir-se cap al nord per aniquilar les unitats enemigues presents en la part sud de Berlín i realitzar una àmplia connexió amb la ciutat. El grup d'atac que sortir del nord-oest d'Oranienburg arribarà a través d'un primer atac el sector de Bötzow.  

A les dues del migdia, el cap de servei del batalló de transmissions de la Cancelleria, el sergent primer Adam, va entregar a Günsche un missatge radiofònic per Hitler. Günsche, en veure la importància del text, va entrar sense demanar permís al despatx de Hitler per entregar-li un missatge de Hermann Göering en que li deia que consideraria que tindria plens poders a partir de les deu de la nit d’aquell dia si no rebia abans una resposta que li digués el contrari. Hitler estava en aquell moment assegut al sofà al costat d’Eva Braun. Günsche va llegir el text en veu alta, però abans de que acabés les primeres línies el dictador li va arrencar el paper de la mà. Després de posar-se les ulleres va llegir el contingut del text. Günsche li va confessar que ell i altres feia temps que sospitaven de que Göering era un traïdor. Hitler va demanar-li que li portés a Martin Bormann. Mentre Bormann es reunia amb Hitler, Günsche es va dirigir a l’estació de ràdio i va ordenar que s’enviés d’immediat el missatge de Hitler a Göering en que no li permetia tenir plens poders. El dictador estava fet una fúria i colpejava els punys a la taula. Finalment li va ordenar a Bormann que demanés a la policia d’Obersalzberg que detingués a Göering i que en cas de que intentés fugir fos executat. Bormann va sortir disparat de l’habitació i en sortir al passadís va demanar que li portessin a Peter Högl. Goebbels es va presentar també davant Hitler per saber què estava passant i es varen reunir sota quatre ulls a la sala de reunions. Quan Högl es va presentar, Bormann s’hi va abraonar i es va dirigir amb ell a l’estació de ràdio per enviar el missatge de Hitler. La detenció de Göering havia d’anar a càrrec del tinent coronel de les SS i comandant del Obersalzberg, Frank.

Consternada pel que estava passant, Eva Braun li va preguntar a Günsche el per què de tot aquell enrenou. Quan Günsche la va informar del que havia fet Göering, Eva li va comentar que havia tingut un pressentiment estrany el 20 d’abril amb Göering i que ja n’hi havia parlat amb Hitler. Però no només Göering va abandonar a Hitler, aquell dia va abandonar el búnquer sense donar més explicacions Hermann Fegelin, que va marxar a la seva casa de la Bleibtreustrasse 4, a prop de la Kurfürstendamm.

A la tarda, Hitler estava al seu despatx amb Eva Braun i va cridar a Heinz Linge. El dictador li va explicar que Eva Braun havia vist a unes noies desconegudes en el búnquer. Linge li va explicar que aquelles noies formaven part de la Lliga de Noies Alemanyes que fugien dels soviètics i li va prometre que s’havien revisat els seus papers i se les utilitzava en l’antic búnquer per diverses feines. Eva Braun el va tallar per dir-li que ella les havia vist en el búnquer. Linge li va respondre que segurament aquelles noies s’havien deixat endur per la curiositat i que volien veure a Hitler. Desconfiant d’elles, Hitler li va dir que els soviètics farien qualsevol cosa per detenir-lo, fins i tot disfressar a noies, i li va ordenar a Linge que les expulsés del búnquer.

El vol de la Hanna Reitsch i Ritter von Greim:

A dos quarts de tres de la matinada, el tinent general Robert Ritter von Greim i la pilot Hanna Reitsch es varen enlairar des del parc aeri de Neubieberg de prop de Munic en un Ju-188 i, a les quatre, varen aterrar a Rechlin. Allí, un oficial d’enllaç de la Luftwaffe els va informar que des de feia dos dies cap aparell alemany havia pogut volar sobre la capital. Hanna volia agafar un helicòpter, però havia sigut destruït en un atac aeri i es va decidir agafar un Focke Wulf 190 que tenia en la carlinga espai per un passatger, darrere del seient de pilot, direcció a Berlín. Von Greim va seure darrere de la pilot. Per distreure l’atenció dels soviètics quaranta caces es varen enlairar amb ells i quatre aparells del mateix model que el de Von Greim del Jagdgesschwader 4 JG4 els varen fer d’escorta. Només es varen veure perseguit per una aeronau russa i varen poder arribar sense problemes a l’aeròdrom de Gatow de prop de la capital i l’únic de Berlín que encara estava en poder dels alemanys. L’avió només va rebre uns quants impactes de bales a les ales, tot i que els caces de suport varen patir greus pèrdues, però l’aterratge a Gatow va tenir que efectuar-se enmig de forts atacs dels caces soviètiques, que estaven metrallant la pista quan ells varen arribar. Els pocs avions alemanys que quedaven com a protecció es varen enfrontar amb els soviètics mentre l’aparell del tinent general Von Greim aterrava.

Un cop a terra es varen dirigir al lloc de comandament al sud de l’aeroport per intentar comunicar-se per telèfon amb la Cancelleria. Von Greim va comprovar que les línies estaven tallades, tota l’estona s’interrompia les comunicacions. Sembla ser que Von Greim va aconseguir parlar amb el coronel Nicolaus von Below, que li va indicar que Hitler desitjava parlar amb ell d’immediat, tot i que no li va explicar el motiu pel qual tenia que veure el dictador. Von Below li va indicar que totes les entrades de la ciutat es trobaven ja en mans soviètiques, igual que l’estació ferroviària Anhalter i gran part de les avingudes Bülow i la Potsdamer Strasse. Però a més d’això, el primer Storch que volia utilitzar Von Greim estava destruït pel foc d’artilleria poc abans d’enlairar-se. Al voltant de les sis de la tarda tenien una segona i única d’aquestes avionetes. Amb Von Greim al comandament de l’avioneta Fieseler Storch i Hanna a darrere, ja que la pilot no tenia experiència en aquest tipus d’aparells, es varen enlairar sota la cobertura de distracció del combat entre els caces alemanys i soviètics. Volant a pocs metres d’altitud, Von Greim va aconseguir sortir de l’aeròdrom i va continuar en vol rasant, arribant a fregar les copes dels arbres. Però, als pocs minuts de vol, quan sobrevolaven el bosc de Grunewald, els impactes d’una metralladora va incendiar el ventre de l’aparell i un tret de DCA va ferir la cama dreta de Von Greim. Hanna va saltar per sobre de les espatlles del tinent general i va aconseguir fer-se amb el control de l’avioneta, que va rebre més impactes de bala i perdia gasolina dels dos dipòsits. Von Greim va perdre el coneixement en aquell moment. Inclinant l’avioneta i fregant pràcticament els edificis de la ciutat, Hanna va apuntar en direcció a la Funkturm, tot i que en prou feines tenia visibilitat, iva aconseguir fer-lo descendir sobre l’eix Est-Oest. En aquells moments, la zona del Grunewald del Tiergarten estava plena de soldats soviètics amb la seva artilleria. Varen intentar aterrar al Tiergarten, però era massa arriscat amb els soviètics allà al mig i, finalment, Hanna va aconseguir aterrar l’aparell davant de la Porta de Brandenburg. Aquell aterratge era tota una proesa, ja que aquella nit havia d’aterrar un avió amb efectius d’infanteria del grup d’unitats menors de la Kriegsmarine i no ho va poder fer per culpa de l’artilleria soviètica.

Von Greim va recuperar el coneixement i Hanna el va ajudar a sortir de l’aparell. El tinent general es va asseure malferit a la vorera del carrer, esperant que un cotxe els passés a recollir. Un camió que passava per allà els va recollir i li varen ordenar en el conductor que els portés d’immediat al búnquer. Varen passar per l’Unter den Linden, la Wilhelmstrasse i, finalment, la Vosstrasse, aturant-se davant del búnquer de la Cancelleria. En el vehicle Von Greim va rebre els primers auxilis a la cama dreta.

A quarts de set de la tarda varen entrar acompanyats per quatre SS. Von Greim va tenir que ser entrat amb llitera. La primera en rebre’ls va ser Magda Goebbels, que va exercit de primera dama i es va posar a plorar i a petonejar a Hanna, que lluïa un jersei de coll alt, negre i llis, amb la Creu de Ferro, per la seva lleialtat en venir a la crida de Hitler. Era el primer cop que es veien en persona. De seguida varen dur a Von Greim al quiròfan, on el metge de Hitler, Ludwig Stumpfegger, es va ocupar d’operar-li les ferides de la cama. Hanna es va trobar amb Hitler en el passadís.

Després de ser atès, Hitler va visitar a Von Greim en el quiròfan i, segons Hanna, estava profundament agraït per la seva arribada i li va dir, amb una veu afònica, que incús un soldat tenia el dret a desobeir una ordre quan tot l’indicava que no hi havia esperança i que complir-la seria fútil. Von Greim li va donar el seu informe de la situació. Dirigint-se a Hanna agafant les mans de Von Greim, Hitler va dir:

Dona valenta! Encara existeix lleialtat i coratge en aquest món.

A continuació, el líder alemany li va preguntar si sabia per què l’havia fet cridar. Von Greim li va respondre que no i, llavors, amb la cara blanca i amb llàgrimes als ulls, Hitler li va dir que Hermann Göering l’havia traït i, amb el tremolor a la mà intensificant-se, li va donar el telegrama que l’hi havia enviat Göering el dia 23. Mentre Von Greim llegia el telegrama, Hitler cridava enrabiat:

Un ultimàtum! Tot el món m’ha traït! És el final!.

Després d’una pausa, Hitler li va explicar que l’havia fet cridar per nomenar-lo cap de la Luftwaffe amb el grau de mariscal en substitució de Göering. Hanna i Von Greim varen quedar molt impressionats per la notícia de la traïció del mariscal Göering. Ràdio Hamburg estava anunciant aquell dia la dimissió de Göering per raons de salut. Llavors, els dos varen encaixar les mans amb el líder alemany i li varen demanar que se’ls permetés quedar en el búnquer i compensar amb les seves pròpies vides el “gran dany” que Göering l’hi havia ocasionat a ell, al poble alemany i a la mateixa Luftwaffe. Hitler va accedir a les seves peticions, i els va dir que podien quedar-se i va afegir que la seva actitud seria recordada durant molt de temps en els anals de la Luftwaffe. Però hi havia ordres amb el centre d’operacions de Rechlin perquè s’enviés una aeronau per treure’ls de Berlín. Quan varen intentar canviar les ordres va ser impossible. En aquells moments, Hanna va conèixer a Eva Braun. Des del seu llit, Von Greim va fer enviar missatges radiofònics en totes les direccions i va mobilitzar les últimes restes de la Luftwaffe.

Magda llavors va acompanyar a Hanna a la seva habitació de la planta de dalt perquè es pogués netejar una mica. Allí es va trobar amb els sis fills dels Goebbels, que no varen parar de fer-li preguntes sobre l’aviació i Hanna els va explicar els viatges que havia fet al llarg de la seva vida en els diferents països on havia estat i els va ensenyar a cantar la tirolesa.

A les nou de la nit, Hitler va cridar a Günsche i li va preguntar, davant Bormann, per les seves tropes. Consternat, Günsche li va preguntar per quines tropes, pregunta que va fer enrabiar a Hitler, que li va respondre els seus 6.000 o 8.000 homes de les SS. Günsche li va respondre que ell no disposava d’aquestes tropes i que la defensa del districte governamental anava a càrrec de Wilhelm Mohnke, que només disposava de 4.000 homes. 600 homes s’havien unit al batalló de Mohnke enviats en avió des de Rostock. Quan Günsche va abandonar l’habitació el va seguir Bormann, que li va recriminar que hagués enganyat a Hitler.

Cap a les onze de la nit, Helmuth Weidling va arribar al búnquer i Günsche el va portar a la sala de reunions, on hi havia Hitler, Goebbels, Bormann, Krebs i Burgdorf. El general va presentar a Hitler un informe on recomanava la sortida massiva de Berlín amb l’objectiu d’evitar un desastre més gran i un número encara més gran de víctimes. El pla de Weidling consistia en que la nit del 28 d’abril un grup d’escortes marxarien amb Hitler i el seu Estat Major de la Cancelleria  cap a l’oest per reunir-se amb les restes del Grup d’Exèrcits del Vístula. Hitler li va respondre que la seva proposta era correcte, però li va assegurar que no tenia sentit continuar i que es quedarien lluitant amb les seves tropes i li va ordenar que seguís organitzant la defensa. Mentre Hitler decidia rebutjar el pla de marxar de la ciutat, els soviètics varen tornar a atacar des del sud, des de Halbe a Baruth, i des del nord, des de Teupitz.

Més tard, Hitler va fer cridar a Hanna en el seu despatx, on li va explicar que la causa estava perduda a no sé que les tropes del general Wenck arribessin aviat, però li va assegurar que si no arribaven tant ell com Eva Braun es suïcidarien i els seus cadàvers serien cremats. Llavors, Hitler li va donar unes ampolletes de verí per ella i per Von Greim. Impressionada, Hanna es va posar a plorar en una cadira i entre plors li va preguntar per què es quedava a Berlín i li va suplicar que visqués per Alemanya. El líder alemany li va respondre que no podia viure perquè era el seu deure defensar Berlín fins al final. Tot i està segur de la derrota, Hitler li va explicar que l’Exèrcit de Wenck avançava des del sud i que havia de contenir als soviètics el temps que fes falta per salvar el poble per després contraatacar. La conversació entre ells dos es va acabar quan el dictador es va posar a caminar per l’habitació amb ràpides i brusques gambades, el puny tancat a l’espatlla i el cap movent-se amunt i avall a cada pas. Llavors, Hanna va tornar a la capçalera del llit del mariscal Von Greim i li va donar l’ampolla de verí. Estaven decidits a prendre’l per després cadascú estirar l’anella d’una granada de mà. Al cap d’una estona, granades i bombes soviètiques varen caure sobre la Cancelleria i va començar un intens bombardeig. Quan els murs de l’edifici s’enfonsaven el búnquer tremolava i els habitants d’allí estaven nerviosos esperant el final.

Abans de retirar-se, Hanna va portar els sis fills dels Goebbels al llit acompanyada d’Eva Braun, ja que Magda estava sense ànims per cuidar als seus nens. Tant Hanna com els nens varen cantar fins que es varen desitjar bona nit. Hanna va passar la nit cuitant a Von Greim, que patia grans dolors, i es va ocupar d’aconseguir unes granades de mà per si els soviètics entraven en els subterranis de la Cancelleria abans que sortís el Sol. Abans d’anar a dormir, passat ja mitjanit, Eva va parlar per telèfon amb el seu cunyat Hermann Fegelin, que la va trucar des del seu pis privat. Fegelin li va demanar que abandonés a Hitler si no aconseguia treure’l de Berlín. Eva li va preguntar a on era i li va exigir que tornés de seguida perquè Hitler preguntava per ell. La comunicació es va interrompre bruscament. Fegelin no tenia cap intenció de morir al búnquer.

A fora la ciutat:

Wilhelm Keitel estava esperant a l’aeròdrom de Rheinsberg per tal de que l’autoritzessin a volar a Berlín. Però des de la Cancelleria se li va indicar que no era possible el vol pels incendis que hi havia i perquè la zona del Tiergarten estava plena de fum. El varen informar de que diversos avions s’havien estavellat i que la pista d’aterratge de Charlottenburger Chaussee estava bloquejada. Keitel va suggerir volar l’endemà, però li varen dir que Hitler en persona l’hi havia prohibit perquè Von Greim ja ho havia fet hi havia resultat ferit. Keitel va parlar llavors amb Hans Krebs i li va explicar que Göering havia sigut rellevat per Hitler de tots els seus càrrecs i els drets com a successor perquè havia sol·licitat assumir la seva autoritat per iniciar les conversacions de rendició. Keitel li va explicar que Hitler en persona el dia 22 li havia comunicat que era bo que Göering estigués a Berchtesgaden perquè era millor que ell negociant. Bormann, que era al costat de Krebs, va cridar que Göering era un traïdor. En penjar el telèfon, Keitel se’n va anar a veure a Jodl per parlar de les últimes decisions.

---

Els soviètics es varen fer amb el control de Schöneberg, a tocar de Berlín, tot i la desesperada resistència de 400 adolescents de les Joventuts Hitlerianes, que en la gran majoria varen morir en el combat.

En el Reich:

A Alemanya:

Els nazis varen acabar amb l’evacuació del camp de Neuengamme que havia començat el 18 d’abril de 1945. També, davant l’arribada dels nord-americans, 7.000 presoners del camp de Dachau varen ser enviats direcció al sud en una terrible caravana de la mort. El comandant Eduard Weiter també va fugir d’allí. Entre els qui no varen abandonar el camp hi havia l’antic doctor de les SS, Sigmund Rascher, que va ser afusellat pels seus antics companys.

---

Adolf Galland, que comandava una esquadrilla de caces ME-262A del grup JV-44, format per pilots experts, va ser ferit en combat i mai més va tornar a lluitar.

---

Gerda Bormann va fugir d’Obersalzberg després de perdre la casa en un bombardeig per trobar refugi al Tirol del Sud, a Wolkenstein.

En el front occidental:

A Alemanya:

Al matí, una columna de quinze jeeps plena de fotògrafs i corresponsals va arribar a Torgau per trobar-se amb els soldats nord-americans i soviètics que s’havien unit el dia anterior. Els nord-americans intercanviaven encenedors i talla-ungles per les estrelles vermelles lacades de les gorres soviètiques. Centenars d’obrers esclaus russos alliberats, la majoria dones, esperaven al llarg de la riba oest un seient en un transbordador que els tornés a casa.

---

Els nord-americans varen alliberar el camp de concentració de Flossenbürg. Només hi quedaven 2.000 presoners mig morts de fam. 15.000 havien sigut obligats a marxar i molts d’ells varen morir d’un tret durant el trajecte.

---

Els francesos varen ocupar Constança i varen envoltar la Selva Negra, arribant, juntament amb el 7º Exèrcit nord-americà, al llarg de la frontera suïssa, des de Basilea al llac Constança. A més, varen arribar a Jettingen, una petita ciutat bavaresa plena de cases amb entramat de fusta i que era la localitat natal del coronel Claus von Stauffenberg. En un altre punt, els britànics varen ocupar un cap de pont sobre el Elba, a Lauenburg, i les divisions 3º i 52º varen acabar amb tota resistència a Bremen, que va ser ocupada aquell dia.

---

Al sud, les forces del 3º Exèrcit nord-americà varen eliminar les defenses alemanyes de Regensburg i, d’aquesta manera, el 20º Cos va establir caps de pont a través del Danubi, a la vegada que el 3º Cos va creuar el riu a la zona de Ingolstadt per després avançar cap al sud-est.

En el front oriental:

A l'antiga Txecoslovàquia:

A Brno, alliberada el dia anterior, tots els alemanys varen tenir que presentar-se per treballar. Els partisans txecs varen establir el seu quarter general en el col·legi universitari de Kaunitz, on es va colpejar i torturar als alemanys més prominents de la ciutat,.

A Itàlia:

A la matinada, Benito Mussolini va intentar fugir del Comitè d’Alliberament Nacional d’Itàlia del Nord i es dirigien amb el seu entorn més íntim cap al Tirol. Varen travessar el llac Como, prop de Milà, i es varen dirigir cap a Menaggio. El dictador italià anava acompanyat per la seva amant Clara Petacci, el seu germà Marcello i 15 persones més. Al matí, altres jerarques italians també es varen dirigir a Menaggio per seguir el dictador per anar cap a Valtellina. Mussolini estava deprimit en aquells moments finals i els seus últims pensaments eren per a la seva família i, per això, va enviar una carta a la seva dona, Rachele Mussolini, demanant-li que el perdonés i li va aconsellar que tant ella com els seus fills fugissin cap a la frontera suïssa. Rachele va aconseguir finalment parlar amb el seu marit per telèfon, i Mussolini li va admetre que estava a punt per morir, ja que es trobava sol, i li va explicar que fins hi tot el seu xofer l’havia abandonat. Després de parlar amb la seva esposa, Mussolini va continuar anant amb el seu comboi cap a Valtellina, però quan van arribar a Menaggio es van trobar amb 200 alemanys i, poc després, es van trobar amb els partisans, que estaven més interessats en negociar que en continuar lluitant. Mussolini va témer ser reconegut pels partisans i es va posar un casc alemany per passa desapercebut. Al principi va aconseguir passar el control partisà, però de seguida va ser reconegut i capturat. Un cop detingut el varen portar cap a Milà amb la seva amant per ser executats a trets. Petacci va demanar ser executada amb el seu amant, ja que volia estar amb ell fins al final.

---

Els Aliats varen aconseguir dividir els exèrcits alemanya a Llombardia i Venècia.

A Àustria:

A Viena es va constituir un govern provisional presidit per l’antic canceller socialdemòcrata Karl Renner. Va ser un intent d’aconseguir un equilibri entre socialistes, cristians, socialistes i comunistes, però sota la influència de socialistes moderats com Renner i el seu vice-canceller Adolf Schärf. Entre els comunistes, Ernst Fischer va obtenir la cartera de Il·lustració, Educació i Cultura popular, i el moscovita Honner va ser nomenat ministre de l’Interior.

A França:

Philippe Pétain va tornar al seu país, tot i que va quedar detingut acusat de traïció pel seu passat de Vichy.

A la Gran Bretanya:

L’Executiva de Guerra Política va debatre les diverses possibilitats durant una trobada celebrada a Londres i va recomanar que els portaveus admetessin amb franquesa la pèrdua de prestigi en el si de l’Imperi, ja que eren els nord-americans qui estaven representant el paper més destacat en el sud-est asiàtic. L’Executiva demanava recuperar el prestigi perdut a través d’una manipulació hàbil.

A Suècia:

A la nit, l’ambaixador nord-americà Hershell Johnson va informar al comte Folke Bernadotte que el govern nord-americà només acceptaria de Himmler la capitulació total i incondicional en tots els fronts davant les tres potències, amb rendició de les forces alemanyes als comandant Aliats en els seus escenaris d’operacions respectius. En cas de que continués la resistència en qualsevol punt, els atacs Aliats continuarien sense fi. Bernadotte es va dirigir ràpidament al ministre Christian Günther, que li va donar permís per continuar negociant amb Himmler la capitulació alemanya en territori noruec i danès.

En els Estats Units:

La Junta de l’Estat Major li va presentar al president Harry S. Truman una directiva, la JCS 1067, que, amb base en els punts de vista, d’entre altres de Henry Morgenthau, el Secretari del Tresor, recomanava que s’havia de deixar clar en els alemanys que la forta ofensiva i la fanàtica resistència nazi havien destruït l’economia alemanya i havien convertit el caos i el patiment en inevitables, i que ara els alemanys no podien escapar de la responsabilitat que ells mateixos s’havien buscat. Segons l’informe, Alemanya no seria ocupada amb el propòsit de l’alliberació, sinó que seria ocupada com una nació enemiga derrotada. Segons paraules del mateix Morgenthau, era de màxima importància que tots els ciutadans alemanys s’adonessin de que aquest cop Alemanya era una nació derrotada.