Dilluns:
En la Batalla per Berlín:
Cap a dos quarts de dues de la matinada, Wilhelm Keitel va informar al Führerbúnquer amb un missatge escrit que era impossible aixecar el bloqueig soviètic de Berlín. El cap del OKW va explicar que l’Exèrcit del general Walther Wenck estava combatent al sud del llac Schwielow, a les afores de Potsdam, i que no podia seguir avançant cap a Berlín. També va comunicar que el 12º Exèrcit era incapaç de continuar l’atac sobre Berlín, que el gruix del 9º Exèrcit estava encerclat i que el Grup de Holste estava a la defensiva.
Adolf Hitler tenia clar que aquell era el seu últim dia i va donar les gràcies a Heinz Linge pels anys que havia treballat per ell. A continuació li va demanar que preparés a la seva habitació mantes de llana i gasolina per cremar els cadàvers d’ell i el d‘Eva Braun, que hauria de portar al jardí perquè fossin cremats. També li va demanar que destruís tots els seus béns personals del búnquer, excepte un quadre de Frederic el Gran, que volia regalar a Hans Baur.
A dos quarts de tres de la matinada, els ajudants i col·laboradors de Hitler varen ser cridats per acomiadar-se d’ell. Tot ja estava decidit en aquell moment. Al cap d’uns minuts, unes 20 persones, la gran majoria dones, es varen reunir amb Hitler i Martin Bormann en el menjador del búnquer. El líder alemany tenia la mirada fixa i humida, alguns varen dir que havia pres alguna droga, i va creuar el passadís en silenci donant la mà a totes les dones que li deien algunes paraules. Ell no els hi va dir res. El dictador va mencionar la traïció de Heinrich Himmler i els va explicar que havia decidit suïcidar-se abans de que els soviètics el capturessin i l’exhibissin com una peça de museu. Llavors els va dir que els lliurava del seu jurament de lleialtat cap a ell i els va explicar que esperava que aconseguissin arribar fins als britànics i els nord-americans. Quan es va retirar de nou a la seva habitació va sonar el gramòfon i varen tornar a aparèixer les botelles de licor pels passadissos del búnquer. Bormann va quedar adormit en una cadira totalment borratxo juntament amb Wilhelm Burgdorf, Hans Krebs, Hans-Erich Voss. En aquells moments, les secretàries dormien en uns matalassos a la sala de reunions. De l’enrenou que varen fer, Hitler es va veure obligat a demanar una mica de silenci.
A un quart de quatre de la matinada, Hitler li va ordenar a Bormann que enviés a Karl Döenitz un missatge radiat que deia:
Döenitz!
Tenim la clara impressió de que les divisions de Berlín s’han aturat en lloc d’alliberar al seu Führer. Tots els informes són controlats, suprimits o alterats per Teilhaus. En general només podem enviar missatges a través de Teilhaus. El Führer li ordena que actuï amb rapidesa i sense pietat contra els traïdors.
La postdata deia:
El Führer està viu i dirigeix la defensa de Berlín.
Al matí, els soldats soviètics de la 150º Divisió de Fusellers es trobaven en el Tiergarten, molt a prop del centre, a 300 metres del búnquer de Hitler, intentant arribar al Reichstag, on es varen produir durs combats. Els soviètics varen planejar durant les sis del matí l’assalt al Parlament perquè els comandants soviètics volien capturar-lo l’endemà per celebrar el Primer de Maig. Per defensar-se, els alemanys varen cavar una xarxa de defenses que rodejava per complet el Reichstag. Dos batallons soviètics varen avançar entre 30 i 50 metres, però varen veure’s aturats per l’intens foc de metralladores MG-42 que sortia del Teatre de l’Òpera Kroll, situada a la riba occidental de la Königsplatz. A més, hi havia alemanys en tots els pisos del Parlament; en les finestres, en els jardins i en la mateixa cúpula. Atrapats enmig del foc, els soviètics varen decidir enviar una altra divisió, equipada amb més canons autopropulsats i carros de combat, a través del pont de Moltke, que s’encarregaria d’eliminar les defenses alemanyes del Teatre. Poc després de les onze del matí, els soviètics varen tornar a ser atacats per canons antiaeris col·locats en el punt més alt del búnquer del Zoo, a dos quilòmetres de distància. Però el Batalló Carlemany va quedar reduït a menys de 30 homes i havien esgotat els bazuques proporcionats per la Cancelleria del Reich. Els pocs carros de combat Tiger del Batalló Hermann von Salza de les SS s’havien retirat en direcció al Tiergarten per rebutjar els tancs soviètics que ajudaven al 3º Exèrcit de xoc.
A l’est de la ciutat, els soldats soviètics es trobaven a la Potsdamer Platz. Aquests soldats varen continuar lluitant per fer-se amb el control de l’edifici del Ministeri de l’Interior i el quarter general de la Gestapo, on els alemanys es defensaven disparant des dels pisos més alts. En el centre, en el districte governamental és a on es varen produir les principals lluites. El Ministeri de l’Aire, situat a la Wilhelmstrasse, es va veure afectat per un contundent bombardeig, però les parets de formigó van aguantar. Avui en dia encara està dempeus sent l’actual Ministeri d’Hisenda. Els soldats soviètics estaven molt sorpresos, no es podien creure que els alemanys encara es defensessin, i els combats varen continuar durant tot el dia pels carrers de la ciutat, casa per casa. Milers d’aterrits berlinesos es varen refugiar en un refugi que hi havia sota de l’estació de tren Anhalter i uns quants homes de les SS es varen congregar darrere de la cerveseria Schultheiss per suïcidar-se.
Les tropes blindades d’Ivan Konev, que avançaven des del sud, i el 2º Exèrcit blindat de guàrdies del mariscal Gregory Zhukov varen ocupar gran part de Charlottenburg. D’aquesta manera els alemanys que encara pensaven escapar cap a l’oest varen veure com la ruta que havien planejat quedava tallada. Tot i això, a l’oest de la ciutat, destacaments de les Joventuts Hitlerianes varen seguir mantenint part de la Heerstrasse i el pont de Pichelsdorf, i continuaven resistint en el pont que desemboca a Spandau.
La victòria soviètica era imminent i Zhukov li va preguntar en el general Vasili Chuikov si Berlín seria conquerida per la celebració del Primer de Maig. El general li va contestar que els alemanys encara resistien més de l’esperat i que això no permetia esperar una ràpida capitulació.
En el búnquer:
Al matí, Hitler va tornar a sortir de la seva habitació apareixent vestit com sempre amb la seva guerrera gris i el pantaló negre. Tot va transcorre com un dia normal amb oficials que entraven i sortien del búnquer, tot i que a les vuit del matí Ràdio Londres va anunciar que Himmler estava negociant un armistici. A aquella hora en el despatx de Hitler, el dictador li va dictar a Bormann l’ordre dirigida al grup de batalla de Wilhelm Mohnke perquè abandonés el districte governamental. L’ordre la va escriure la secretària de Bormann, Elsa Krüger, i va ser firmada per Hitler. Després, ajudat pels seus guàrdies, Hitler va pujar les escales que conduïen al jardí de la Cancelleria per respirar aire fresc. Segons un dels soldats de guàrdia, Hitler es va trobar amb Eva Hitler, que a les set del matí havia sortit del búnquer per veure per últim cop el Sol. Una ràfega de trets l’hauria fet entrar cap dins.
A les onze del matí, Hitler va rebre a la seva habitació a Mohnke, a qui des de primera hora se li havia demanat que es dirigís al búnquer. El dictador estava assegut a una cadira al costat de llit i li va entregar l’ordre que el permetia marxar. Hitler li va dir que les democràcies occidentals eren decadents i acabarien sent vençudes pels pobles de l’Est. En acomiadar-se amb una encaixada de mans, Hitler li va donar les gràcies. Feliç, el comandant va mostrar l’ordre a Heinz Linge. Durant la reunió que va tenir lloc a continuació, en la que Hitler no va voler assistir-hi perquè estava irritat i abatut, es va informar de que les defenses alemanyes es quedarien sense munició aquella mateixa nit. Després de la reunió entre els generals, Hitler va tornar a preguntar, com era costum els últims dies, on eren les tropes de Walther Wenck i què feia l’aviació, però ningú va saber que respondre-li. En aquells moments el Brigadeführer Mohnke, va advertir al búnquer de que a la ciutat només li quedaven dos dies, i el general Helmut Weidling, que acabava d’arribar, va calcular que la resistència podia acabar aquella nit i els va explicar que les tropes soviètiques havien iniciat l’assalt al Reichstag i que algunes avantguardes aïllades havien penetrat en el túnel de la Vosstrasse. Weidling va demanar-li a Hitler que els deixés escapar, però les seves pregàries no varen tenir respondre. Després de veure que Mohnke estava d’acord amb els números de Weidling, Hitler es va aixecar a poc a poc de la seva cadira. Weidling li va demanar si en el cas de que s’acabés la munició podia intentar escapar del cercle. Hitler va parlar un moment amb Hans Krebs i després li va donar permís, que es va confirmar més tard per escrit, perquè sortissin en petits grups. Llavors va fer cridar a Bormann i li va explicar que rebutjava la capitulació de Berlín i que estava decidit a morir. Bormann va anar a buscar a Otto Günsche perquè ho preparés tot i li va demanar que deixés la gasolina per cremar els cadàvers en l’esglaó superior de l’escala que donava a la sortida d’emergència.
Després, Hitler va anar a l’habitació de Magda Goebbels, que estava molt afectada per la caiguda del Reich, per consolar-la. Magda va intentar desesperadament demanar-li que abandonés la capital per continuar lluitant, però Hitler, que era conscient de que ja no podia fer res més, i li va dir que tot ja estava decidit. Per la seva part, Eva Hitler encara duia el vestit del seu casament del dia anterior, un vestit negre amb roses vermelles amb unes sabates negres que feien joc amb el vestit, i aquell matí se’l va canviar pel vestit preferit del seu marit, un vestit blau fort amb adornaments blancs i amb roses a l’escot. Eva anava amb el cabell molt ben pentinat i net. Els presents al búnquer no sabien com havien de dir-li, els ajudants i les secretàries tartamudejaven desconcertats quan tenien que dir: honorable senyoreta. Eva els hi deia somrient:
Poden dir-me senyora Hitler.
Llavors, Eva es va endur la secretària Traudl Junge a la seva habitació, ja que no volia quedar-se sola i necessitava parlar. Tot d’una, Eva va obrir el seu armari i li va regalar una capa de pell de guineu argentada, que Junge oblidaria més tard en el búnquer. Després, Eva es va reunir amb Joseph Goebbels per parlar sobre com seria el final de la seva vida.
Més tard, Mohnke va anunciar una lleugera millora de la situació: l’estació de ferroviària de Schlesischer havia sigut reconquerida per les forces alemanyes. Abans de dinar va tenir lloc una segona i última reunió militar en la que aquest cop Hitler hi va participar. El varen informar de que el túnel del ferrocarril de la Friedchstrasse havia sigut ocupat pels soldats soviètics i que el túnel de la Vosstrasse estava a punt també de caure a les mans soviètiques. A més, l’àrea del Tiergarten l’havien ocupat les tropes soviètiques que ja havien arribat a la Potsdamer Platz i al pont de Weidendammer, sobre el riu Spree. Unes hores abans, les SS havien inundat els túnels per evitar que fossin utilitzats pels soviètics, afogant d’aquesta manera a moltes persones refugiades en ells.
Després de la reunió, el general Weidling va tornar al seu quarter general a Bendlerblock. A la una de la tarda, quan no feia ni una hora que havia sortit del búnquer, Weidling va rebre procedent de la Cancelleria un Sturmführer de les SS escortat per un petit destacament que li va entregar una carta de Hitler. En la carta es deia que en cap cas podien pensar en capitular i que només es podia pensar en una retirada si es tenia la intenció d’unir-se a altres formacions de combat, i en cas de no trobar-se’n havien de lluitar al bosc. Weidling, eufòric per rebre l’autorització de dirigir-se al bosc, va enviar un dels seus vehicles de reconeixement de la Nordland perquè avisés a tots els comandants perquè es preparessin per marxar. Tenia la intenció d’escapar cap a l’oest després de passar per Charlottenburg a les deu de la nit.
La mort d’Adolf Hitler i Eva Braun:
Abans d’anar a dinar, Hitler va convocar al seu ajudant personal, el Sturmbannführer Otto Günsche. El Sturmbannführer estava a l’avantsala amb Johann Rattenhuber, Hans Baur i Georg Betz. Hitler els va donar instruccions sobre què havien de fer amb el seu cadàver i el de la seva esposa. Els va dir que no volia que l’exhibissin en un museu de cera de Moscou. Al voltant de les dues del migdia, Hitler va dinar amb la seva dietista Constanze Manziarly i les seves dues secretàries, Traudl Junge i Gerda Christian. Eva no hi va ser present perquè no tenia gana. El dinar va ser com els dels últims dies amb poca conversació, amb certa alegria i amb serenitat, i tots varen menjar espaguetis amb tomàquet, un dels plats favorits de Hitler. Junge no va recordar que Hitler mencionés una paraula. Després de dinar, Hitler va ordenar a Junge que destruís tots els documents que quedaven, i després es va acomiadar dels seus convidats. En trobar-se amb Goebbels, el dictador li va confirmar que tot havia acabat. El ministre va fer un últim intent perquè abandonés la capital, però Hitler li va respondre que ja coneixia la seva determinació i se’n va anar a la seva habitació amb Eva. Les dues secretàries varen aprofitar-ho per anar a fumar una cigarreta.
A dos quarts de tres, Erich Kempka, el xofer de Hitler des de 1932 i que es trobava en la cotxera de la Cancelleria, al costat de la Hermann-Göering-Strasse, va rebre una trucada de Günsche en què se li ordenava que anés a buscar uns 200 litres de gasolina, que havia extret prèviament dels dipòsits dels vehicles que estaven en el garatge subterrani de la Cancelleria, i els deixés a l’entrada del búnquer, en la jardí de la Cancelleria. Les següents ordres li explicarien quan fossin allí. Un policia, en veure a quatre homes col·locant les llaunes en l’entrada del búnquer, i pensant que podia tractar-se d’un complot per destruir els búnquers amb bombes de gasolina, va demanar explicacions. Segons sembla no li varen donar cap explicació que el satisfés, però se’l va convidar a marxar. Un cop complertes les ordres, Günsche li va explicar a Kempka que Hitler es suïcidaria en unes hores. A continuació va ordenar als soldats de les SS de la guàrdia personal i del Servei de Seguretat, que estaven a prop de la sortida d’emergència, que marxessin d’immediat i que anessin a una altra banda. També en els guàrdies que estaven davant la porta blindada que donava a la sortida d’emergència se’ls va ordenar que tornessin a l’interior del búnquer. Només el sotstinent de les SS Hofbeck va quedar-se a la sortida.
Al mateix temps, es va encarregar a l’ensinistrador de gossos, el feldwebel de l’Exèrcit Fritz Tornow, que actuava també com veterinari, que portés al jardí a Negus i Stasi, els dos Schottish Terrier d’Eva i els cadells de Blondi i els matés a trets.
Més tard de les dues del migdia, Hitler va fer cridar a Hans Baur, que va entrar a l’habitació del dictador acompanyat pel seu lloctinent Georg Betz. El dictador li va agafar les mans, li va donar les gràcies per la fidelitat de tots aquells anys junts i després va parlar de la “traïció” que havia patit. Baur també el va intentar convèncer perquè escapés, dient-li que els avions el podrien treure de la capital amb algun aparell per portar-lo als països àrabs, a Sud-Amèrica o a Japó. Hitler li va repetir que estava decidit a posar a la seva vida, ja que si marxava a les muntanyes o amb Döenitz, a Flensburg, estaria en la mateixa situació al cap de quinze dies. Llavors li va demanar que fes tot el necessari perquè el seu cadàver fos incinerat. Abans de que el seu pilot marxés, Hitler li va regalar el quadre de Frederic el Gran d’Anton Graff que penjava de la seva habitació.
A quarts de tres, Hitler es va acomiadar del contraalmirall Hans-Erich Voss i, a través d’ell, de Döenitz, qui seria el seu successor. Segons fons soviètiques, Hitler l’hi hauria confessat que atacar a la Unió Soviètica havia sigut un error i hauria lloat la figura de Iosif Stalin, descrivint-lo com un geni de la política i de l’estratègia per poder organitzar al seu poble en unes condicions tan desfavorables i enmig d’un combat sense precedents. A més, l’hi hauria dit, sempre que fem cas a aquestes fons soviètiques, que si tingués l’oportunitat de viure i dirigir l’Estat ho faria seguint el model del dictador soviètic. En acabar, Hitler li va pregar que transmetés a Döenitz per tots els mitjans la seva voluntat de tractar únicament amb Stalin.
Pels voltants de les tres de la tarda, Hitler va sortir de l’habitació lentament i mig corbat acompanyat per Eva i es varen quedar dempeus en el passadís de l’avantsala, on Günsche va reunir l’entorn més íntim del dictador: Goebbels, Bormann, els generals Hans Krebs i Wilhelm Burgdorf i les dues secretàries. La parella es va tornar a acomiadar de tothom donant la mà a tots i seguidament varen tornar a les seves habitacions. Magda Goebbels no va voler veure aquella cerimònia i es va retirar a una habitació, que havia sigut del doctor Theodor Morell, del pis de dalt amb els seus sis fills. Segons la secretària Junge, quan s’acomiadaven Hitler els va parlar tan fluix quan els encaixava la mà que no el varen arribar a entendre. En canvi, Eva, amb el seu vestit blau marí amb amb flors de color rosa a la part de davant, mitges de niló, les les sabates marrons preferides fetes a Itàlia i un rellotge de platí i brillants al canell, es va acostar a Junge i li va dir somrient que intentés escapar perquè potser ho aconseguiria i li va demanar que saludés de part seva a Baviera. En aquell moment que se sabia que seria el final de Hitler es va desallotjar el búnquer inferior, i Günsche es va quedar juntament amb dos oficials de les SS al passadís vigilant que el dictador pogués conservar la seva privacitat durant els seus últims moments.
Abans, Hitler li va recordar a Linge què tenia que fer amb el seu cadàver i li va aconsellar que intentés obrir-se pas cap a l’oest amb tots els demés. En acabat li va encaixar la mà per acomiadar-se d’ell per últim cop. Eva va sortir a l’avantsala per acomiadar-se també de Linge. Amb un aire trist, Eva li va dir que desitjava que pogués escapar i li va demanar que si es trobava amb la seva germana Gretl no li expliqués el final del seu marit, Hermann Fegelin, executat a la nit del 28 d’abril. A continuació, Eva va entrar a l’habitació de Magda, que estava plorant perquè sabia que era el final d’ella i dels seus. Uns minuts més tard va sortir de l’habitació de Magda i es va dirigir a la central telefònica, on hi havia Günsche, i li va demanar que li fes saber a Hitler que Magda el volia veure per últim cop. Günsche li va comunicar a Hitler, però no va voler rebre Magda. Quan Eva va tornar a l’habitació amb Hitler, Magda va sortir de la seva habitació desesperada i va cridar que desitjava veure a Hitler. En aquells moments la porta de l’habitació de Hitler estava vigilada per Günsche i Linge. Va aconseguir apartar a Günsche i va obrir la porta de l’habitació de Hitler, que la fer sortir de l’habitació. Magda va tornar a la seva habitació plorant, sabia que amb la mort de Hitler havia de matar als seus sis fills. Segons va declarar anys més tard Günsche, en aquell moment no va veure a Eva a l’habitació i va creure que era al lavabo perquè va sentir córrer l’aigua.
Axmann també va córrer per veure per últim cop el dictador, però Günsche li va impedir. En aquell instant va començar a la cantina un ball. Música alegre sortia dels altaveus i es podia sentir per tots els racons del búnquer. Un ordenança va pujar a dalt per demanar silenci, ja que Hitler estava a punt de morir. Els SS que estaven a la cantina, totalment borratxos, no li varen fer cas i varen continuar amb la seva particular festa.
La secretària Junge, desesperada, va pujar corrents les escales per dirigir-se a la part superior del búnquer, però a mitja escala es va trobar els sis fills dels Goebbels. Ningú havia pensat en ells i encara no havien dinat. Junge els va portar a la taula rodona i els va anar a buscar un pot de melmelada i unes llesques de pa. En aquell moment, Linge va anar un moment a la central telefònica i es va veure unes copes d’aiguardent. En tornar, Linge va demanar-li a Hitler poder-se acomiadar d’ell, però el dictador li va dir que havia ordenat que marxés i intentés escapar. Hitler es va acomiadar d’ell amb una encaixada de mans. En aquells moments, Goebbels es va dirigir a la sala de reunions, on ja hi havien Bormann, Krebs, Burgdorf, Werner Naumann, Rattenhuber i Axmann.
Passades les tres de la tarda, Hitler, vestit amb el seu uniforme girs, camisa blanca, amb una corbata negra, un pantaló de color negre, mitjons i sabates negres de cuir, i Eva es varen suïcidar. Hitler es va disparar al cap mentre mossegava una pastilla de cianur i Eva es va empassar una pastilla de cianur. A fora l’habitació, els demés es varen quedar al passadís esperant quan de sobte varen sentir un sol tret, el de Hitler. Després d’esperar uns minuts i de veure que sortia fum pels conductes de ventilació mentre sentien el soroll del ventilador de gasoil, Bormann i Linge, seguit de Günsche, Goebbels i Axmann van obrir la pesada porta de ferro de l’habitació i de seguida varen notar una forta pudor a àcid prússic, una olor semblant a la d’ametlles amargades. Aquests olor va perdurar durant uns quants minuts. Eva es trobava estirada al sofà de tela florejada, amb els genolls encongits fins el pit i amb els llavis tancats, desplomada repenjada a l’espatlla del seu marit amb les seves sabates clares amb tacons tirats al terra. Tenia al seu costat una pistola, una Walter calibre 6,35, que no va utilitzar, i un xal rosa. Hitler estava assegut al sofà de flors, reclinat, amb els ulls oberts, la mandíbula penjant i li sortia sang de la banda dreta del seu cap tacant la jaqueta gris amb la Creu de Ferro de primera classe i la insígnia dels ferits de la Primera Guerra Mundial. La pistola Walter del 7,65 estava al terra, on havia caigut la mà dreta. Un gerro de flors havia caigut segurament pel moviment d’un dels dos abans de morir. També hi havia a terra un fulard rosa i l’estoig de llautó de l’ampolleta de verí. La catifa va quedar tacada de sang. La paret i el sofà també varen quedar esquitxats de sang. Bormann va sortir a l’avantsala per cridar als SS perquè s’emportessin els dos cossos sense vida al jardí. Linge va anar a buscar les ,antes i en va estendre una al terra del despatx. Günsche, després de quedar-se uns instants bloquejat, va córrer a la sala de juntes per anunciar la mort de Hitler.
A dos quarts de quatre, mentre Axmann meditava davant dels cadàvers, Günsche i Linge varen embolicar el cos de Hitler amb una manta de color gris feldgrau de la Wehrmacht tapant el cap ple de sang i el varen treure del despatx. Els seguien els SS Ewald Lindloff i Hans Reisser. Goebbels, Burgdorf, Krebs, Axmann, Werner Naumann, Günsche i Rattenhuber varen aixecar el braç per cridar un Heil Hitler!, i varen treure el cos al passadís. Quan el varen deixar a terra tothom va observar els pantalons negres que sempre portava i Linge va aprofitar aquell moment per agafar-li el rellotge. Goebbels, segons sembla, incapaç de veure el cadàver de Hitler, va córrer immediatament a la sala de deliberacions per anunciar que sortia a la Wilhelmplatz perquè el matessin, però va quedar-se al búnquer i li va confessar a Linge que en un últim moment no ho havia pogut fer.
En aquell moment va arribar Kempka i va demanar explicacions a Günsche per saber què havia passat i perquè l’hi havien demanat que portés bidons de gasolina amb aquell brutal foc de l’artilleria. Günsche se’l va endur a un racó a part i li va comunicar que Hitler s’acabava de suïcidar. Kempka va quedar desconcertat, però va seguir a Günsche i es varen dirigir a la sortida d’emergència.
Després, els dos oficials de les SS i el metge, el doctor Ludwig Stumpfegger, varen pujar el cos pels vuit metres d’escales de la sortida d’emergència deixant-lo a fora al jardí. Llavors, Bormann va entrar a l’habitació on s’havien suïcidat i va agafar el cos d’Eva, que els seus llavis havien quedat frunzits pel verí, sense tapar i sense gaire delicadesa i la va deixar al passadís. Mai li va agradar l’esposa de Hitler. Després, Kempka va agafar el cos d’Eva de les mans de Bormann, ja que no li va agradar el tracte que tenia cap a ella i el va portar al peu de l’escala. Però quan va arribar a l’escala es va marejar i va donar el cos a Günsche, que va donar el cadàver a un tercer oficial de les SS que el va pujar al jardí. Juntament amb ells pujaven Linge i el metge, i els seguien Günsche, Bormann i Goebbels. A la porta de sortida es varen tenir que esperar uns segons per culpa dels trets.
Sota una tarda ventosa, els dos cadàvers, el d’Eva estava al costat dret del de Hitler, varen ser col·locats a sobre el terra llis d’arena, a pocs peus de distància de la sortida del búnquer. Les sabates d’Eva sortien de la manta. Bormann es va inclinar sobre Hitler i el va destapar durant uns segons per després tornar-lo a cobrir.
Bormann, Günsche, Linge, Kempka, Schädle i Reisser varen anar a buscar els cinc bidons de gasolina que havien guardat per l’ocasió. Kempka els va ruixar amb 180 litres de gasolina. Goebbels, Bormann, Krebs i Burgdorf es varen apropar als cadàvers per donar-los un últim adéu. Mentre s’acomiadaven de Hitler i d’Eva, Goebbels els va tirar un fòsfor perquè cremessin més ràpid. Però, en aquell moment, un bombarder soviètic va posar en perill la cerimònia i tots varen córrer cap a la porta per protegir-se. Un cop passat el perill, Günsche, que portava una granada de mà per si de cas, va tirar gasolina al terra i va encendre un misto després de que els forts vents apaguessin una vegada i una altra als mistos a la mateixa porta del búnquer i va encendre un drap que Bormann va tirar a la pira. Les flames varen cremar els cossos al costat de la gossa Blondi. Els presents al jardí varen acomiadar-se dels cadàvers amb l’habitual salutació alemanya i varen tornar corrents a baix al refugi, on alguns es varen suïcidar, després de l’explosió de diverses granades d’artilleria. Günsche, per la seva part, es va dirigir de dret al despatx de Hitler, on encara hi havien les dues pistoles. Ràpidament les va agafar i descarregar. En aquell moment va veure que el tret mortal havia sortit de l’arma de 7,65 mil·límetres. Günsche les va amagar a les seves butxaques i més tard les va donar a l’ajudant d’Axmann, el l’alferes Hamman. Aquest també va agafar les fustes que Hitler utilitzava pels gossos com a relíquies per les Joventuts Hitlerianes. Günsche es va dirigir a la sala de reunions, on s’hi havien reunit Bormann, Goebbels, Axmann, Burgdorf, Krebs, Mohnke i Naumann.
Poc després, un dels guàrdies del jardí de la Cancelleria, Hermann Karnau, va declarar que els cadàvers havien quedat reduïts a cendres, que es desfeien només tocar-los amb el peu. El propi Günsche va declarar que mitja hora després de tornar de la cremació havia encarregat a dos homes de les SS del cos d’escortes de Hitler, el Hauptsutrmführer Lindloff i el Obersturmführer Reisser, tornar a fora i que aquests l’hi havien assegurat que les restes estaven enterrades. Lindloff va dir que els cossos estaven totalment calcinats, tot i que se sap que a les sis de la tarda el cos d’Eva encara es podia identificar com un cos femení. Els cadàvers de Hitler i Eva es varen unir als d’altres molts cadàvers sense identificar de l’hospital de sota de la Nova Cancelleria. Els bombardejos que varen continuar les següents 24 hores també varen contribuir a la destrucció i dispersió de les restes de Hitler i Eva.
A dins del búnquer tots bevien i fumaven, Hitler ja no ho podia impedir, i fins i tot un que anava borratxo va preguntar a crits si algú volia pujar a dalt per veure al cap, referint-se a Hitler, cremant. Un xofer es va queixar després de que els ventiladors transportaven la ferum a carn cremada per tot el laberint. Linge en aquell moment va ordenar a Krüger i als ordenances retirar del despatx de Hitler la catifa tacada de sang i la varen cremar a fora al jardí. Els tres varen buscar el casquet que hauria d’haver saltat de l’arma, però no varen aconseguir trobar-lo. Després, Linge va cremar tots els papers que hi havia a l’escriptori, entre ells els Comunicats de l’Oficina Alemanya de Notícies. També va treure del marc el retrat de Frederic II i el va entregar, com havia demanat Hitler, a Hans Baur, que el va guardar a la seva jaqueta. En aquell moment, l’ensinistrador de gossos de Hitler, Tornow, va matar a trets als cadells de Blondi, entre ells Wolf. També va matar els gossos d’Eva Braun i de la secretària Christian com el seu propi gos. Tornow va ser detingut.
Al vespre, per tal de que no quedés rastre de Hitler el Brigadeführer Johann Rattenhuber, el cap de la guàrdia personal de Hitler, va rebre l’ordre de portar més gasolina a la porta de sortida al jardí del búnquer per acabar d’esborrar del mapa les restes carbonitzades de Hitler i Eva. En portar la gasolina, uns soldats de guàrdia varen pujar al jardí i varen tirar els bidons sobre els cadàvers, ja molt carbonitzats. Quan el Unterführer de les SS, Hermann Karnau, va arribar al lloc de la incineració només es reconeixen dos esquelets. Llavors, Rattenhuber va ordenar a tres dels seus subordinats que enterressin les restes en un cràter de bomba en el jardí. En moure les restes de la parella aquestes es varen desfer. A les vuit del vespre, Karnau va tornar a pujar per veure les restes i, segons va testificar, ja no quedava pràcticament res del dictador. En tornar a la torre de la sortida de la sortida al jardí, darrere de la Cancelleria, el membre de seguretat del Reich va comunicar-li en el caporal Erich Mansfeld que el seu servei havia acabat i que podia abaixar a baix. Només Bormann i Rattenhuber varen tornar aparèixer al jardí per verificar que no quedés cap rastre de Hitler. Segons un testimoni, les restes de Hitler i Eva varen ser depositades aquella nit en una lona, depositats en un cràter, on hi varen tirar terra per sobre i aixafats amb un pal de fusta.
La mort de Hitler va ser anunciada aquella tarda a l’opinió pública pel nou president del Reich, Döenitz, a Plön, Holstein. Durant aquella tarda, Bormann li va enviar a Döenitz un missatge en que l’informava que Hitler l’acabava de designar com el seu successor enlloc de Hermann Göering i el va avisar de que aviat li confirmarien per escrit aquesta designació i li va demanar que prengués immediatament totes les mesures requerides per la situació. Tot i això, Bormann no li va dir ni una sola paraula sobre la mort de Hitler. Abans de saber que Hitler era mort, Döenitz li va enviar un missatge per respondre el comunicat de Bormann:
El meu Führer!
La meva lleialtat cap a vostè segueix indefectible. Faré tot el que pugui per ajudar-lo a Berlín. Tot i això, si el desí m’obliga a governar el Reich, com a successor seu, designat per vostè, continuaré aquesta guerra fins un final digne de la lluita única i heroica del poble alemany.
Quan Iosif Stalin va tenir la notícia de la mort de Hitler no s’ho va creure, ni fins i tot quan el 9 de maig de 1945 es va exhumar les restes de Hitler. Stalin encara feia cas dels rumors de que podia haver fugit a Dinamarca, o Espanya o a Argentina. Fins i tot va acusar als britànics d’amagar-lo. Els soviètics, tot i tenir els cadàvers de Hitler i d’Eva, varen afirmar que no hi havia proves de que estiguessin morts i varen escampar els rumors de que encara vivien en alguna part. Aquests rumors varen pertorbar al general Dwight Eisenhower, que mantenia relacions constants amb els generals soviètics i no li va agradar que li amaguessin la veritat sobre la mort de Hitler.
Continuant en la Batalla per Berlín després de la mort de Hitler:
Durant la tarda, la 171º Divisió de fusellers va seguir desallotjant els edificis del costat nord de la Königsplatz per tal d’arribar al Parlament. Al final del dia la infanteria soviètica de la 150º Divisió va assaltar el Reichstag gràcies a l’ajuda de dos morters i varen entrar a l’edifici per una entrada de darrere. Ràpidament, la sala de recepcions va quedar plena de soldats, que es varen dispersar per totes les parts de l’edifici. A les 22:40, el rus Mijail Petrovich Minin va hissar la bandera soviètica sobre el sostre del Reichstag. Quan les tropes estaven combatent en les sales i passadissos del Reichstag, Minin i altres tres homes es varen oferir per pujar al terrat i plantar allí la bandera, amb la promesa dels seus superiors de que, si ho aconseguien, serien nomenats herois de la Unió Soviètica. Per desgràcia per ells, en aquell moment no hi havia cap fotògraf que pogués immortalitzar l’escena i Minin no se li va reconèixer aquesta fita fins l’any 1995, quan el president rus Boris Yeltsin, en ocasió del 50è aniversari del final de la Segona Guerra Mundial, li va rendir honors oficials. A més, defensors alemanys que s’amagaven entre les ombres no varen tardar en treure-la.
Els soviètics també varen entrar en una funerària plena de soldats alemanys morts molt a prop del Tiergarten i varen arrancar Creus de Ferro i esvàstiques de les guerreres gris dels morts.
En el Reich:
A Alemanya:
Aquella mateixa tarda en el búnquer es va celebrar una llarga conferència en la que hi varen participar Krebs, Burgdorf, Walther Hewel i Axmann, i varen proposar una evasió massiva dels ocupants del búnquer, entre 300 i 500 persones, per intentar arribar fins a on era Döenitz, a la zona del nord. Però després va arribar l’informe de Mohnke en què deixava clar que aquesta temptativa no era viable. En seguit, Goebbels va redactar, amb l’ajuda de Bormann, una carta dirigida al comandant suprem de les forces armades soviètiques per comunicar-li la mort de Hitler i la formació del nou govern. Goebbels també va encarregar a Krebs que es posés en contacte amb els soviètics per pactar un armistici. Krebs va proposar esperar a que es presentés el general Weidling en el búnquer, que havia anunciat la seva arribada a dos quarts de sis de la tarda per reunir-se amb Goebbels, Bormann i Krebs. Weidling va aparèixer a l’hora pactada i Goebbels va ser l’encarregat d’anunciar-li la mort de Hitler i de la composició d’un nou govern. Krebs li va fer jurar a Weidling que mantindria el secret sobre el suïcidi de Hitler.
En la reunió informativa de continuació hi varen participar Bormann, Goebbels, Axmann, Krebs, Burgdorf, Weidling, Mohnke, Günsche i Naumann per discutir com havien d’acabar. Bormann, després de considerar diverses possibilitats, va proposar una sortida en massa del búnquer i lluitar amb els últims efectius disponibles. Mohnke els va advertir que tal propòsit no tindria cap tipus de possibilitat d’èxit. Al final varen decidir enviar el coronel Dufving, el cap de la secció d’operacions de l’Estat Major de Weidling, per parlar amb el general Chuikov a Tempelhof. Goebbels, però, no volia firmar ell la capitulació i els va avisar que ell, en el passat, havia conquerit Berlín dels comunistes i que ara, com a nou Canceller, no firmaria la capitulació davant dels comunistes en les últimes hores que li quedaven de vida. Dufving va abandonar el búnquer a dos quarts de vuit del vespre. Els demés varen esperar bevent cafè i aiguardent. Günsche va anar a parlar amb Mohnke a la central telefònica per capitanejar un grup de combat per evadir-se de la Cancelleria. Les dues secretàries els hi varen demanar que les portessin amb ells.
A les 8:40 de la nit, Helmut Kuns, un doctor de les SS, va posar a cada un dels sis fills dels Goebbels una injecció de morfina per adormir-los. A continuació, Stumpfegger va introduir a la boca de cada nen un vial d’àcid prússic i el va trencar causant-los la mort instantània.
A les onze de la nit, Dufving va tornar al búnquer i va explicar que els soviètics no l’havien volgut escoltar perquè era un subordinat. Aquella mateixa nit, Goebbels i Bormann varen enviar a Krebs a l’Alt Comandament soviètic, on, en qualitat de cap de l’Estat Major general, tenia la missió d’iniciar conversacions.
Després d’enviar un missatge a Döenitz, Goebbels va dedicar els últims minuts del 30 d’abril als pocs assumptes que encara li quedaven pendent a la Cancelleria. El Canceller va sostenir una entrevista, va firmar uns quants documents i després es va retirar a la seva habitació per acabar el seu Diari. En ell va escriure-hi un balanç de la seva carrera política en set pàgines, on va justificar les decisions que havia pres tots aquells anys al costat de Hitler. Aproximadament una hora més tard, el Canceller va sortir de la seva habitació i li va entregar el manuscrit a Naumann i li va ordenar que el portés fora de Berlín i el transmetés a la prosperitat. Però aquests papers no varen sortir a la llum perquè Naumann els va perdre quan va intentar escapar de la capital.
A Obersalzberg, Karl Koller, que havia arribat el dia anterior, va rebre la visita de dos missatgers vestits de paisà. Venien, segon sembla, en nom de Hermann Göering per dir-li que l’ex cap de la Luftwaffe l’hi havia dit que era un traïdor. Llavors, el secretari de Koller va rebre un missatge telefònic des de Mautendorf en el que Göering deia que si a Koller encara li quedava una mica de decència que el visités el 2 de maig de 1945. Aquesta decisió va fer enfadar molt a Koller perquè significava que es passaria moltes hores a les traïdores carreteres entre Berchtesgaden i Mauterndorf.
Al nord de Berlín, el 2º Front bielorús de Konstantin Rokossovsky va entrar en el camp de concentració de Ravensbrück, on només hi varen trobar un petit grup de presoneres. Per altra banda, la carretera de Lubeck estava plena de gent que fugia desesperada per no trobar-se amb els soviètics.
A Doblin, Hanna Reitsch i Robert Ritter von Greim es varen acomiadar de Wilhelm Keitel perquè de la ciutat de Gustrow s’havia anunciat tancs soviètics i es varen dirigir a la ciutat de Lubeck.
En el front occidental:
A Alemanya:
Els Aliats occidentals varen desconfiar encara més del Kremlin després de veure que els homes de Rokossovsky es dirigien a través de Mecklemburg cap a Dinamarca. Els britànics varen reaccionar i varen avançar cap a Hamburg i al litoral bàltic per evitar-ho. Aquella desconfiança també la tenia Eisenhower, que va informar als russos de que estava decidit a seguir avançant cap a l’est, penetrant Txecoslovàquia. Per la seva part, el president Harry S. Truman va informar al general George Marshall de que la Gran Bretanya havia demanat que el 3º Exèrcit del general George Patton ocupés Praga abans de l’arribada dels soldats soviètics.
Abans del migdia, quatre divisions nord-americanes del 15º Cos del 7º Exèrcit varen creuar ràpidament 10 ponts del Isar i a les quatre de la tarda varen arribar sense trobar resistència al centre de Munic, que s’havia aixecat feia dos dies en el conegut Freiheitsaktion Bayern. A la capital bavaresa havia sortit per últim cop la Völkischer Beobachter en el qual s’informava sobre la defensa suposadament reeixida de Munic. Tot i això, no es va distribuir ni un sol exemplar. Al vespre la ciutat havia caigut. La casa d’Eva Hitler, ocupada el dia anterior per una tropa d’assalt, va ser buidada per complet. Alguns objectes personals com la roba de llit amb el monograma AH varen desaparèixer com a record als Estats Units. Els nord-americans també varen arribar aquell dia a la Casa de l’Art Alemany, totalment intacte, i varen hissar la bandera nord-americana a la torre de l’Ajuntament. Algunes llars muniqueses varen penjar de les finestres banderes blanc-i-blaves, com volen dir que els ocupants no estaven a Alemanya si no a Baviera. Els carrers es varen omplir de medalles i insígnies nazis i retrats de Hitler llançats pels ciutadans.
Les tropes franceses de la 2º Divisió d’Infanteria marroquina varen ocupar la ciutat de Sonthofen, on hi havia un Ordensburgen. A la vegada, els blindats francesos després de seguir la costa nord del llac Constança varen virar cap al sud, a través de la frontera austríaca.
A Holanda:
Pocs minuts abans de la una del migdia, Walter Bedell Smith del cap de l’Estat Major de Dwight D. Eisenhower va arribar a Achterveld, a 8 quilòmetres d’Amersfoort, per trobar-se amb Arthur Seyss-Inquart en el col·legi de la localitat, que tenia dues entrades, una per cada delegació. El carrer principal estava ple de cotxes oficials i de curiosos. Freddie de Guingand, Bill Williams i el general rus Susloparov varen ser els primers en arribar. Seyss-Inquart va entrar escortat per dos SS i en seguit varen parlar de la distribució d’aliments al país per terra, mar i aire. De seguida que es va arribar a un acord es va iniciar el transport que els Aliats ja havien preparat des de feia temps. En parlar de la capitulació, Seyss-Inquart va reconèixer que ell ho faria, però que la decisió l’havia de prendre el comandant militar, Johann Blaskowitz, que aquest no ho volia fer mentre continués a Alemanya alguna forma de resistència.
En el front oriental:
A Àustria:
A Waldviertel, l’exèrcit soviètic va detenir a Maria Koppensteiner, la cosina de Hitler, a la pastisseria del poble. El seu marit, Ignaz, no va voler abandonar-la i la va acompanyar voluntàriament mentre els quatre fills de la parella es varen quedar a casa. Mai més tornarien a veure els seus pares, que moririen uns anys més tard a la presó.
A Itàlia:
Les tropes de Josip Broz, Tito, varen ocupar Trieste.
A Txecoslovàquia:
El Consell Nacional Txecoslovac va decidir que el 7 de maig esclataria una revolta armada a Praga.
A Suècia:
Un emissari alemany es va presentar a Estocolm per confirmar que els comandants alemanys a Dinamarca estaven disposats a rendir-se i volien que l’exèrcit britànic arribés abans que els soviètics.
Bon dia Marc,
Et pots posar amb contacte amb aquest movil, m’agradaria comentar-te un tema.
657975994 Joaquim
M'agradaM'agrada