Un amor en guerra

Villy

En Ton travessa veloçment el Pont de Queralt com si algú l’estigués empaitant. Mira una vegada i una altra el rellotge de polsera que s’acaba de comprar amb molt d’esforç. Fa tard. Com sempre. I s’ha mudat més que un dia habitual amb una camisa blanca i ben planxada i unes sabates de xarol. Ha quedat amb la Dolors al Bar la Plaça i avui és el dia elegit per declarar-s’hi. Fa temps que la coneix, eren amics de la infància, tot i no estudiar junts, però sap que serà complicat convèncer-la perquè fes el pas. Venen de mons totalment oposats; ell, del Carrer de Sant Francesc, de família obrera i declarada obertament d’esquerres; ella, del Carrer de la Riera, prové d’una família adinerada, catòlica i molt conservadora. El pare de la Dolors havia sigut de la Lliga des dels temps de Cambó i era amic personal del bisbe Joan Perelló. Per declarar-se, porta una rosa vermella que havia comprat el dia abans. L’havia volgut regalar per Sant Jordi, però aquell dijous havia tingut que treballar fins tard a Teixits Bassols, on hi feia d’aprenent de contra-mestre amb poca traça.

En entrar a plaça ja veu a la Dolors asseguda al costat de la finestra del bar. S’atura a tocar del Merma i la contempla des de certa distància. Dubta. Tem ser rebutjat, però sap que aquesta és la seva oportunitat. A la festa major havia ballat amb ella i per les mirades que li havia dedicat sabia que ell era l’elegit per aquella nit. Després d’agafar aire i deixar-lo anar, entra al bar i es disculpa pel retard entregant la rosa. La Dolors en veure la flor  canvia la cara i el perdona; no era el primer cop i sap que no serà l’últim per desgràcia seva. Deixa la rosa al costat dret de la taula, just a tocar de la seva mà. Com si tingués pressa, alça el braç per demanar dos cafès al Joan, el cambrer. Amb els cafès ben calents a les mans, de seguida es posen a xerrar de les seves vides sota una espessa boira de tabac i les converses dels clients de la barra. La Dolors es nota de seguida que està incòmode amb aquella ambient. Massa popular. En la conversa en Ton fa tots els possibles per evitar parlar de feina perquè sap que de moment no té l’adequada pel pare d’ella. Tampoc li vol dir res de política. Els seus punts de vista no seran els mateixos, però a ell això ara tant li fa. Només la mira i l’escolta amb atenció.

Aprofitant que es posa la tassa als llavis, en Ton intenta entrellaçar la seva mà amb la d’ella, però just en aquell moment la ràdio de la barra apuja el volum per comunicar una notícia d’última hora. En Joan alça el volum en témer una notícia important. Tots els clients es queden muts de cop i en Ton retira la mà expectant pel què es pogués anunciar. La Dolors deixa la tassa i els acompanya en aquell silenci emmurriat. La gent que es dirigeix al mercat s’abraona a l’entrada per escoltar l’última nova. Feia dies que corrien rumors sobre una possible revolta militar després de que guanyessin les eleccions les esquerres. Una mare, previsora, s’emporta el seu fill petit cap a casa.  

El locutor de Ràdio Associació de Catalunya, agafant un to serè però directe, anuncia un alçament militar, però no dona grans detalls. Ningú gossa opinar, però tothom sap que passarà alguna cosa no precisament bona.

Un cop d’Estat! – crida un client de la barra.

La majoria de les cares mostren ara preocupació. Alguns s’indignen i d’altres intenten amagar els seus sentiments. En veure la cara de la Dolors en Ton té clar que aquell no serà el dia. Haurà d’esperar a més endavant. Avanç de que pogués articular paraula, ella s’aixeca, es posa bé els plecs de la llarga faldilla i pagar a la barra els 50 cèntims dels dos cafès. En Joan ni es mira les monedes i no es desenganxa de la ràdio, com tots els demés. Alguns de la barra també comencen a pagar. La Dolors sap que aniran a maldades a partir d’ara i es disculpa argumentant que ha d’acompanyar la mare a Can Vilanova. Deixa el bar abans de que en Ton pogués pronunciar paraula i s’endinsa cap a plaça, que cada cop queda més buida. En Ton s’acaba el cafè d’un glop i en agafar el tabac de taula veu la rosa. En veure com en Joan el mira es sent greument ferit. La seva mirada sembla que el jutgi. Era evident que no tenia possibilitats. Que burro i que ingenu havia sigut, creu en aquell moment de dol.

Amb ràbia i avergonyit agafa la rosa i torna a casa cap coix, amb els carrers pràcticament buits tot i ser dia de mercat. Els pocs que es troba al Carrer Argenters comenten sobre la notícia de la ràdio. Alguna maleeixen als militars i d’altres acusen al govern de la República. En Ton no té una opinió donada, però sap que la notícia és important.  

En entrar a casa es troba amb el pare ben excitat. La mare està a la cuina.

És l’hora  dels obrers! – vocifera el pare en veure al fill.

En Ton ni cas, sap que ha perdut una oportunitat, i es tanca de dret a la seva habitació esperant trobar la soledat com a refugi. Minuts més tard la mare el crida per dinar, però ell no contesta. El pare creu que és per la notícia i li demana a la mare que no insisteixi més.

L’endemà diumenge, el dia que Companys atura el cop a Catalunya, a casa del Ton hi venen els amics del pare. La majoria són homes grans de la CNT i un de la FAI. Els ànims estan caldejats, però en Ton no els escolta i només pensa en veure a la Dolors. El pare el crida perquè s’uneixi a ells. Tramen alguna cosa, veu de seguida en Ton pels posats que porten, però ell no en vol saber res i s’excusa de que ha quedat. El pare no l’entén, però no hi batalla.

A les dotze del migdia es planta a la Catedral per esperar que la Dolors surti del temple sagrat. Espera a les escales fins que la veu sortir amb tots els demés feligresos. La Dolors en veure’l palplantat a prop de la porta li dedica un petit somriure, sap per què ha vingut fins allí i li vol agrair, però el pare, tot mudat per l’ocasió, li agafa la mà tot mostrant a qui pertany la seva filla i baixen veloçment pel lateral per enfilar-se cap al Carrer de l’Escola. En Ton capta de seguida la indirecte d’aquell home sever i torna a casa amb una cigarreta a la boca com a únic consol. Cada cop veu una separació més gran entre ells dos.

El dia després a l’assalt a la Catedral, en Ton es planta a davant la casa de la Dolors. Li vol dir que l’estima i que lluitarà per convèncer al seu pare de que ell és un bon candidat. Estudiaria i seria un gran treballador, tenia clar argumentar. Després d’esperar uns minuts eterns, la porta de casa la Dolors s’obra a poc a poc. En surt la Dolors, però no travessa el llindar de la porta. Per la seva mirada ja veu que no sortirà i que no podran xerrar com ell hagués volgut. En Ton ràpidament agafa un posat seriós tot tement la mala notícia.

El pare no vol que surti, tem per nosaltres –. li diu amb una veu trencada i amb una mà agafada a la porta indicant-li que no pensa anar més enllà. 

En alçar la vista observa la presència del progenitor de la Dolors des de la finestra. No pot evitar deixar un esbufec de desesperació.

Em sap greu –. s’excusa ella amb poc convenciment en clissar-li una cara de decaïment.

Un altre dia… – intenta a la desesperada en Ton amb una veu sense forces que no deixa d’amagar certa amargor.

La Dolors fa un petit moviment de cap i tancar la porta. En Ton es veu convidat a marxar en veure com es tanquen les cortines del primer pis. S’encén una cigarreta i puja cap a plaça Major a poc a poc, sense esme.

Després dels fets de Maig de 1937, en Ton és cridat a files. Amb una maleta senzilla i amb poc entusiasme, deixa la llar després d’abraçar per últim cop a la família. El pare l’esbraona a lluitar per als seus ideals. Ell no ho té clar, però no vol ferir al pare. Sap que no serà una guerra curta i que hi pot perdre més que la joventut. Hitler i Mussolini estaven del costat dels revoltats i ells només comptaven amb Stalin. Els demés els havien deixat de banda.

A l’estació, amb tots els demés joves, es troba per sorpresa seva amb la Dolors. L’espera a sota el rellotge amb un vestit senzill però de colors alegres. Havia sabut del destí del seu amic i volia acomiadar-se d’ell desafiant la voluntat del pare de quedar-se a casa. En veure-la en Ton no va poder evitar llagrimejar. Els dos de seguida es busquen i es fonen en una càlida abraçada. En Ton tanca els ulls, no vol que la vegi plorar, però la Dolors li subjecta el cap amb les dues mans. Es creuen les mirades i en Ton es posa tens. Després d’una carícia a la galta, ella el besa per primer cop. Ell es deixa besar i no vol que aquell moment s’acabi.

Torna –. li implora després de sentir el xiulet del tren.

En Ton fa un petit moviment de cap i es dirigeix cap a la resta de joves que seran destinats al front. Abans de pujar al vagó, es gira per contemplar-la per últim cop. Ara té un ideal per lluitar i tornar ràpid a casa. La Dolors li alça el dit polze per donar-li confiança. Ell es toca la gorra i entra al vagó.   

Després de fer estada a Barcelona, en Ton es destinat a Belchite, Terol i, més tard, a l’Ebre, on participarà en l’última gran batalla. En tenir clar qui serà el bàndol vencedor, ja només lluita per sobreviure per poder tornar sa i estalvi al costat de la Dolors. S’havien cartejat, però des de feia uns mesos no en sabia res d’ella tot i que no havia deixat d’enviar-li cartes. En plena retirada, aprofita un moment de distracció dels companys per desertar i s’amaga a una masia a prop Tortosa. No vol caure presoner i acabar amb un tret a la nuca.

En arribar a Plaça el 23 d’abril de 1939, en Ton compra una rosa ben vermella per la Dolors. Li vol donar una sorpresa i creu que s’alegrarà de veure’l sa i estalvi tot i no haver pogut vèncer. No es sentia derrotat i no pot evitar sentir-se feliç, tot i les atrocitat que ha vist al front. Havia tornat com havia promès i per ell això ara el més important. Temia el pare, però si obtenia la Dolors seria un tràngol que superaria.

En baixar alegre pel carrer de la Riera la va veure de seguida sortint de casa seva, però va quedar esglaiat en sotjar-la agafada de la mà d’un altre home. Era en Miquel, un parent del bisbe i un bon partit a ulls del pare de la Dolors. De petit s’hi havia ben barallat i sempre l’havia odiat.

Amb el cor ferit, en Ton gira cua. No vol que el vegi i no té ganes de donar un espectacle. En arribar al bell mig de Plaça llença la rosa amb fúria. Ara sent tot el pes de la derrota i torna a casa sabent que la Dolors no seria la seva muller com ell havia desitjat. Mai va voler celebrar al Sant Jordi, fins que un dia va trobar l’amor.