Últimes hores de Hitler:

A partir de la segona meitat d’abril de 1945, Berlín era assetjada pels soviètics, que avançaven amb força cap al centre d’una ciutat en ruïnes. Pràcticament cap edifici es mantenia dempeus pels constants bombardejos que havia patit la ciutat les últimes setmanes i els últims dos anys. L’objectiu primordial dels soviètics era el Reichstag, el Parlament alemany, que havia quedat en desús durant el Tercer Reich després de que el 27 de febrer de 1933 Marianus van der Lubbe el cremés. Els soldats soviètics, coneguts com els Ivan pels berlinesos, eren a prop de la Wilhelmstrasse, el barri governamental i on es trobaven la majoria de ministeris i la Cancelleria del Reich, que estava mig derruïda després del bombardeig nord-americà del 3 de febrer. Adolf Hitler i el seu entorn més proper estaven amagats a sota la Cancelleria, en el Führerbúnquer, a la Vosstrasse número 4-6, en el jardí de la part posterior de la Vella Cancelleria d’Otto von Bismarck, a més de 15 metres sota el nivell del terra.

La infraestructura estava protegida per dos nivells diferents de ciment amb parets i sostres d’uns quatre metres de gruix. Disposava de calefacció, il·luminació pròpia i bombes d’aigua que funcionaven amb un generador de gasoil. La planta baixa estava destinada a Hitler, que estava protegit pel seu batalló de l’escorta del Führer del Servei de Seguretat, uns 250 homes sota la direcció del general de les SS Johann Rattenburg. Per arribar a aquella planta es tenia que baixar per unes escaleres de pedra flanquejades per parets de formigó despullades. La planta tenia 18 habitacions que s’alineaven d’un i altre costat per un llarg passadís central adornat amb una catifa vermella i amb fileres d’elegants cadires alienades contra les parets, en les quals hi havia penjats quadres portats de les residències de Hitler. A la dreta del passadís hi havia la sala de conferències amb dos vestuaris, una petita sala de conferències, un petit saló al costat i el despatx de Hitler, que feia un dos metres i mig per tres i mig d’ample, separat per una cortina. Al fons hi havia el dormitori personal del dictador. Passant la sala de conferències i seguint sempre el passadís es trobava, a l’esquerra, les sales de guàrdies, les centrals telefòniques i de comunicacions, els dispositius d’aire i la central elèctrica. Davant d’aquestes dependències, al costat oposat del passadís, hi havia el bany, l’habitació personal d’Eva Braun i una altra habitació per la gossa de Hitler, la Blondi, que havia seguit a Hitler en el seu destí final amb els seus quatre cadells, i altres serveis auxiliars. A l’estudi hi havia un petit escriptori, un petit sofà, una taula i tres butaques. Un retrat de Frederic el Gran, el monarca admirat per Hitler, dominava per complet l’habitació. Hitler es passava hora contemplant-lo tot sol segurament buscant una il·luminació que no va trobar. Joseph Goebbels dies enrere li havia llegit el llibre History of Friedrich II of Prussia de l’escriptor Thomas Carlye, en concret el fragment que explicava que Frederic estava pensant en suïcidar-se (com Hitler en aquell moment) durant la Guerra dels Set Anys quan, de cop, el varen informar de la mort de la tsarina Isabel i a partir de llavors tot va canviar pel monarca prussià. Goebbels veia paral·lelisme en aquell fet amb la mort del president nord-americà Franklin Delano Roosevelt, però finalment el resultat no va ser el mateix. Al final del passadís hi havia una porta que donava directament a una escala que comunicava amb el pis superior del búnquer. Una sortida d’emergència permetia escapar pels jardins de la Cancelleria, que estaven plens de cràters dels continuats bombardejos. L’escala desembocava en un altre passadís, que a la seva esquerra hi havia situades les habitacions que ocupava la família Goebbels i, junt a elles, les habitacions dels criats. A l’altre costat del passadís hi havia la bodega, un enorme refrigerador i la doble cuina: una per als convidats de Hitler i una altra per al règim especial que Hitler estava sotmès. Bàsicament un règim vegetarià. El corredor desembocava finalment en una sortida especial que comunicava directament amb la Cancelleria dissenyada per Albert Speer i erigida el gener de 1939. El complex, construït per l’empresa d’Essen Hochtief sota la direcció de l’arquitecte Carl Pipenburg, va tenir un cost de 1.400.000 Reichsmarks.

A principis de 1945, Hitler i Eva Braun només entraven al búnquer pels bombardejos, que cada cop eren freqüents a les nits, però a mesura que els atacs s’intensificaven i un cop les dependències de la Cancelleria varen quedar pràcticament destruïdes per les bombes incendiàries del 3 de febrer, Hitler es va tenir que allotjar al búnquer de forma permanent. Durant el primer temps que va viure al búnquer treballava intensament per aconseguir dormir de 8 a 11 hores, tot i que sempre havia patit insomni i era costum seva anar a dormir ja entrant a la matinada. Les conferències militars que es feien a la sala de conferències eren bastant constants i acabaven sovint a mitjanit i, alguns cops, fins la matinada. El sopar es servia entre les 9 i la 1 de la nit, però Hitler el feia durar amb llargs sobretaules, com tota la vida havia fet, ja que no volia quedar-se sol durant els atacs nocturns. Normalment menjava abundants xocolates i pastissos mentre jugava amb la seva gossa Blondi i els cadells que havien nascut al març.

Cap a dos quarts de tres de la matinada del dilluns 30 d’abril, els ajudants i col·laboradors de Hitler varen ser cridats per acomiadar-se d’ell. Hitler havia decidit que aquell seria el seu últim dia. El dictador ja havia anunciat quin seria el seu destí al dia del seu aniversari, el 20 d’abril, després de que diferents ministre, com Hermann Göering, el cap de la Lufwaffe, li demanessin que fugís de la capital. Més tard li va explicar a Speer, el seu amic, el seu arquitecte i el seu ministre d’Armament i Munició, que tenia pensat suïcidar-se. Si el nacionalsocialisme era derrotat el seu creador havia de desaparèixer amb ell, deia. Hermann Rauschning, un escriptor que havia entrevistat a Hitler, va assegurar que Hitler li havia dit que en cas de que la guerra no es pogués guanyar preferia arrossegar amb ell a l’abisme a tot el continent. Hitler era conscient que si no es guanyava la guerra ell hauria de morir i el poble havia de morir amb ell. El seu nom havia sigut venut com un sinònim del poble. El poble era Hitler i Hitler era el poble, es venia des de la propaganda orquestrada pel doctor Goebbels.

Al cap d’uns minuts, unes 20 persones es varen reunir amb Hitler i Martin Bormann (secretari de Hitler que dirigia l’agenda del dictador i que havia aconseguit molt poder i molts enemics dins del govern nazi després del vol de Rudolf Hess del 10 de maig de 1941), en una part privada del búnquer. El líder alemany tenia la mirada fixa i humida, alguns varen dir que havia pres alguna droga, tot i que no tenia el doctor Theodor Morell, el doctor de Hitler que li subministrava tot tipus de medicaments “curiosos” com injeccions de glucosa, sangries amb sangoneres, vitamines i comprimits de Mutaflor. Morell havia abandonat el búnquer la nit del dia 22 amb un bagul ple d’informes mèdics de Hitler. L’habitació del doctor era ocupada per la família Goebbels. El dictador va creuar el passadís en silenci, encaixant la mà a totes les dones que li deien algunes paraules. Ell no els hi va dir res. Estava cansat i rendit. Hitler llavors va mencionar la traïció de Heinrich Himmler, que havia intentat negociar amb els Aliats occidentals a través del comte suec i membre de la Creu Roja, Folke Bernadotte, la rendició d’Alemanya. Himmler havia alliberat certs presoners dels camps de concentració per demostrar la seva voluntat de negociar i havia demanat veure’s personalment amb el cap suprem de les forces aliades, el nord-americà Dwight D. Eisenhower. No va tenir èxit. Hitler tenia constància d’aquella traïció des de feia dos dies i havia ordenat afusellar al seu cunyat, el SS-Gruppenführer Hermann Fegelin, un home de confiança de Himmler. També els va explicar que havia decidit suïcidar-se abans de que els soviètics el capturessin i l’exhibissin com una peça de museu. El seu últim gran temor era que el seu cos fos vexat públicament com l’hi havia passat al seu admirat Benito Mussolini a Milà feia també dos dies. Llavors, els va deslliurar a tots ells del jurament de lleialtat cap a ell perquè intentessin escapar i els va explicar que esperava que aconseguissin arribar fins als britànics i els nord-americans. Sabia des de feia mesos de la crueltat que aplicaven els soviètics en capturar les ciutats alemanyes. Saquejos, violacions i assassinats eren freqüents, igual que havien fet les tropes alemanyes en ocupar els territoris de l’Est durant l’Operació Barba-roja tres anys enrere. Quan es va retirar de nou a la seva habitació va sonar el gramòfon i varen tornar a aparèixer les botelles de licor que hi havia hagut fins llavors. Hitler era abstemi i odiava que es begués alcohol al seu voltant, tot i que dins del seu entorn hi havia addictes a l’alcohol com Robert Ley, el líder del Front del Treball i membre de l’anomenada Vella Guàrdia de Hitler, o el seu fotògraf i amic Heinrich Hoffmann. Bormann mateix va quedar adormit en una cadira totalment borratxo.

Mentre Hitler es retirava per descansar, els soviètics avançaven amb força pel Tiergarten, el parc central de la ciutat de 167 hectàrees que anava de la Porta de Brandenburg fins el Pont de Charlottenburg. Estaven tant sols a 300 metres de Hitler i plantejaven l’assalt al Reichstag per l’endemà per celebrar el Primer de Maig. A l’est de la ciutat, un altre grup de soldats soviètics es trobaven a la Potsdamer Platz, la plaça més freqüentada i que havia quedat irreconeixible. Cap edifici dels seus voltants es mantenia dempeus. Els combats es produïen pràcticament casa per casa, recordant la Batalla de Stalingrad, però aquest cop amb una clara avantatge pels soviètics. Milers d’aterrits berlinesos intentaven refugiar-se en el refugi de l’estació Anhalter, la gran estació de Berlín que havia vist arribar en més d’una ocasió al victoriós Hitler, però que ara es trobava mig en ruïnes després del bombardeig del 3 de febrer.

Després de dormir unes hores, Hitler va tornar a sortir de la seva habitació vestit amb la seva habitual guerrera gris i el seu pantaló negre. Tot i el moment crític, el matí va transcorre com un dia normal amb oficials que entraven i sortien del búnquer per saber les últimes decisions de Hitler. Unes decisions que ja no tenien cap tipus de sentit perquè el dictador ja no era conscient del què passava a fora i quan les seves decisions eren fora ja no es respectaven. Ajudat pels guàrdies, Hitler va pujar les escales que conduïen al jardí de la Cancelleria per respirar aire fresc. Seria el seu últim cop que veuria el sol. Des de l’atemptat del 20 de juliol de 1944, la salut del dictador havia quedat bastant afectada: tenia uns forts tremolors a la mà esquerra, que inclús no el deixaven firmar tal i com va comprovar Speer setmanes enrere, caminava amb l’esquena encorbada i arrossegant els peus. Semblava un home molt més gran de 56 anys i ja no era aquell líder que havia fet tremolar el món.

Hitler llavors es va reunir amb els generals que portaven la defensa de la ciutat per saber els últims moviments. Els generals el varen informar que les defenses es quedarien sense munició aquella mateixa nit. Hitler va preguntar, com era costum els últim dies, per les tropes de Walther Wenck, el 12º Exèrcit que estava combatent al sud del llac Schwielow, a les afores de Potsdam, i que creia que era la seva última esperança. El que no sabia Hitler era que Wenck no podia i no tenia la intenció d’entrar a la ciutat com li havien ordenat i que el seu Exèrcit estava lluny de ser un Exèrcit. Ningú va saber respondre-li. Llavors va preguntar per l’aviació. Feia dos dies havia nomenat a Ritter von Greim cap de la Luftwaffe en substitució de Göering, que també l’havia traït en voler agafar el comandament del govern des de Berchtesgaden, i a qui havia demanat que portés tots els avions disponibles a la capital. La Luftwaffe també havia deixat d’existir com a tal i feia temps que ja no era aquella ala militar que havia penetrat dia rere dia els cels d’Anglaterra el 1940 i 1941. Ningú tampoc va saber què respondre-li. En aquells moments el Brigadeführer Wilhelm Mohnke, comandant de la Cancelleria, va advertir al búnquer de que a la ciutat només li quedaven dos dies, i el general Helmut Weidling, el comandant que portava la defensa de Berlín, tot i que Hitler havia ordenat afusellar-lo abans de nomenar-lo comandant de Berlín, va calcular que la resistència podia acabar aquella mateixa nit. Weidling va demanar-li a Hitler que el deixés escapar, ja que no volia que els seus pocs homes morissin en una batalla suïcida i inútil. Les seves pregàries no varen tenir resposta. Després de veure que Mohnke estava d’acord amb els números de Weidling, el dictador es va aixecar a poc a poc de la cadira. Desesperat, Weidling va fer un últim intent i li va demanar si en el cas de que s’acabés la munició podrien intentar escapar del cercle. Hitler es va apropar a Hans Krebs, el cap de l’Estat Major de l’Exèrcit de Terra que havia substituït al crític Heinz Guderian, per intercanviar quatre paraules i després li va donar permís, que es va confirmar més tard per escrit, perquè sortissin en petits grups. Weidling va quedar feliç perquè ara ja tenia l’autorització per fugir i tenia clar que fugiria cap a l’oest de la ciutat, per Charlottenburg, per endinsar-se pels boscos de la zona fins arribar a la zona nord-americana. Llavors, Hitler va fer cridar a Bormann i li va explicar que rebutjava la capitulació de Berlín i que estava decidit a morir. Hitler mai va acceptar cap tipus de rendició amb el record ben viu de la rendició de la Primera Guerra Mundial, que ell sempre va descriure com el pitjor moment de la seva vida. A la Batalla de Moscou no va permetre una retirada que tots els generals exigien, en la Batalla de Stalingrad no va permetre una rendició com demanava el comandant del 6º Exèrcit Friedrich Paulus i a principis de 1945 no va permetre una retirada de les forces que hi havia a Curlàndia tal i com demanava Guderian per defensar Berlín.

Després, Hitler va anar a l’habitació de Magda Goebbels, que estava molt afectada per la caiguda del Reich, per consolar-la. Hitler sabia del fanatisme de Magda cap a la seva figura; els seus sis fills portaven noms amb la inicial H en honor seu (Helga, Hilde, Hedda, Heide, Holde i Helmut) i era el prototip de la dona nacionalsocialista, la mare superior de l’Estat nazi que apareixia al costat de Hitler, tot i que la realitat l’allunyava de la imatge que es volia vendre de la dona alemanya estrictament limitat a l’àmbit social i de la llar. Magda, que havia patit problemes cardíacs, va intentar desesperadament demanar-li que abandonés la capital per continuar lluitant, el seu destí i el de la seva família anirien lligats a ell i volia continuar al seu costat. Si el seu matrimoni amb Joseph havia seguit després de l’aventura del seu marit amb l’actriu txeca Lídia Baarova era precisament per continuar al seu costat i poder seguir sent una mena de primera dama com Eleanor Roosevelt. Hitler, que sabia dels propòsits del matrimoni Goebbels respecte a ells i els seus sis fills, li va dir que tot estava decidit.

En aquells moments, Eva Hitler, que encara duia el vestit del seu casament del dia anterior amb Hitler, un vestit negre amb roses vermelles, es va decidir canviar-se per lluir el vestit favorit del seu marit, un vestit blau fort amb adornaments blancs i amb roses a l’escot. Anava amb el cabell molt ben pentinat i net. Eva, igual que Magda, estava decidida a seguir Hitler fins al final, però a diferència de Magda Eva no estava hipnotitzada per la ideologia del dictador sinó per la seva imatge com a líder d’Alemanya. Eva es podria considerar apolítica, era una dona més aviat poc llegida i amb poques llums que volia viure la vida com una estrella de Hollywood. Els presents al búnquer no sabien com havien de dir-li ara que era l’esposa del dictador, els ajudants i les secretàries tartamudejaven desconcertats quan tenien que dir-li honorable senyoreta. Eva no desprenia el respecte de Magda, més aviat el contrari, ja que sempre havia sigut menyspreada i amagada de l’entorn de Hitler. Pràcticament cap alemany sabia en aquells moments qui era aquella noia de 33 anys originària de Munic i que vivia en la casa de muntanya de Hitler a Obersalzberg, el Berghof. Era una dona totalment oposada a Hitler en aficions, excepte en el cinema i l’amor pels gossos, i en les maneres de fer. Li encantava nedar en el llac d’Obersalzberg, esquiar a les muntanyes, fer excursions, anar de festes, sempre lluïa maquillatge i anava ben perfumada. A l’estiu prenia el sol totalment nua i assistia als balls de nit en companyia de joves. A diferència de la seva neboda Geli Raubal, a qui havia controla possessivament, amb Eva Hitler va actuar radicalment diferent. Pràcticament no li prestava atencions, d’aquí els seus dos intents de suïcidi el 1932 i el 1935, i no volia de cap de les maneres que la relacionessin amb aquella noia d’orígens humils que havia treballat com ajudant i model en l’agència de fotografies del seu fotògraf oficial, Heinrich Hoffmann. Això no vol dir que Hitler no l’estimés. Es va recolzar amb ella sobretot després del 20 de juliol, quan se sentia traït per tot el món. Eva en veure-les confoses, els hi va dir:

• Poden dir-me senyora Hitler.

Ara per primer cop es podia sentir com una primera dama, càrrec que havia ocupat figurativament Magda. Llavors, Eva es va endur la secretària Traudl Junge, una noia de 25 anys que també era originària de Munic i que havia sigut elegida el 1942 pel propi Hitler com la seva secretària personal pel seu quarter general de Rastenburg, i que la nit anterior havia redactat el Testament Polític i Personal de Hitler. Eva, que molt probablement pel fet de ser també de Munic li tenia més confiança, li va regalar una capa de pell de guineu. Després es va reunir amb Goebbels per parlar sobre com seria el final de la seva vida. Goebbels els últims dies del Reich havia lloat les decisions i els afectes que donava Eva cap a Hitler. 

Més tard, Mohnke va anunciar una lleugera millora de la situació: l’estació de Schlesischer havia sigut reconquerida. Era una victòria pírrica. Abans de dinar va tenir lloc una segona i última reunió militar. Hitler va ser informat de que el túnel del ferrocarril de la Friedchstrasse havia sigut ocupat pels soviètics i que el túnel de la Vosstrasse, just al costat d’on eren, estava a punt de caure. A més, l’àrea del Tiergarten ja estava totalment sota control soviètic, que ja havien arribat a la Potsdamer Platz i al pont de Weidendammer, sobre el riu Spree. Hitler va sortir de la reunió sabent que no podia tardar.

Abans d’anar a dinar, Hitler va convocar al seu ajudant personal, el Sturmbannführer Otto Günsche, i li va donar instruccions sobre què havien de fer amb el seu cadàver i el de la seva esposa un cop s’haguessin tret la vida. Li va dir que no volia que l’exhibissin en un museu de cera de Moscou. Per evitar-ho havia fet guardar uns bidons de gasolina al jardí de la Cancelleria per fer desaparèixer les seves restes de la faç de la terra. Ell que havia previst construir una tomba a Linz perquè les seves restes fossin glorificades com les de Napoleó Bonaparte, ara anhelava que s’esborressin per sempre més.  

Al voltant de les dues del migdia, Hitler va dinar amb la seva dietista, Constanze Manziali, i les seves dues secretàries, Junge i Gerda Christian, una berlinesa d’origen polonès que era secretària de Hitler des del 1937. Eva no hi va ser present perquè no tenia gana. En el fons sabia que li quedaven minuts de vida. El dinar va ser com els dels últims dies amb poca conversació, amb certa alegria i amb serenitat. Varen menjar espaguetis amb tomàquet, un dels plats favorits de Hitler. El dictador era vegetarià com a mínim des del 1931, tot i que abans tampoc havia sigut amant de la carn. Tot imposar-se a si mateix una dieta estricte a base de sopa i verdura, Hitler era un amant dels pastissos i la pasta. El seu restaurant favorit era l’Osteria Bavaria de Munic, un petit restaurant d’artistes especialitzat en pasta que el dictador menjava amb delit cada cop que hi anava. 

Després de dinar, Hitler va ordenar a Junge que destruís tots els documents que quedaven. A Julius Schaub, un dels ajudants de Hitler i dels primers membres del partit naiz, li havia ordenat que destruís els del Berghof feia uns dies. Després es va acomiadar dels seus i se’n va anar a l’habitació amb Eva. A dos quarts de tres, Erich Kempka, el xofer de Hitler des de 1932, va rebre una trucada de Günsche en què se li ordenava que anés a buscar  uns 200 litres de gasolina que havien guardat al garatge de la Cancelleria i els deixés a l’entrada del búnquer, en el jardí de la Cancelleria. Les següents ordres li explicarien quan fos allí.

Abans de les tres de la tarda, Hitler va sortir de l’habitació lentament i mig corbat acompanyat per Eva. Es va quedar dempeus en el passadís de l’avantsala, on Günsche va reunir l’entorn més íntim del dictador: Goebbels, Bormann, els generals Krebs i Burgdorf i les secretàries Junge i Christian. La parella es va acomiadar un últim cop de tots encaixant les mans a tots els presents i després varen tornar a la seva habitació. Magda no va voler ser present a aquella darrere cerimònia i es va quedar a la seva habitació amb els seus sis fills. Era conscient que seria l’últim dia que passaria amb ells. Segons Junge, quan s’acomiadaven Hitler els va parlar tan fluix en encaixar-los la mà que no el varen arribar a entendre. Des de feia temps havia perdut la seva energia i la seva oratòria que anys enrere havia enamorat a les masses. En canvi, Eva es va apropar a la secretària i li va dir somrient que intentés escapar perquè potser ho aconseguiria i li va demanar que saludés de part seva a la seva Baviera. Eva estava decidida a seguir el seu marit fins el final, com una de les pel·lícules que tan li agradaven a ella. En aquells moments es va desallotjar el búnquer inferior i Günsche es va quedar juntament amb dos oficials de les SS al passadís vigilant que Hitler pogués conservar la seva privacitat durant els seus últims moments.

Eva, que sabia dels sentiments de Magda, va decidir anar-la a veure a la seva habitació abans de tancar-se amb Hitler. Se la trobar plorant, però a la vegada decidida en acabar amb la seva vida i la dels seus sis fills, els fills del nacionalsocialisme, que en deia ella. No podien viure en un món sense el nacionalsocialisme i sense Hitler, explicava convençuda per reafirmar-se sobre que faria. Quan Eva es va retirar i es va tancar amb Hitler, Magda va sortir de la seva habitació desesperada, ho volia intentar per últim cop, i va cridar que desitjava veure a Hitler. La porta de l’habitació de Hitler estava vigilada per Günsche i Heinz Linge. Va aconseguir apartar a Günsche i va obrir la porta, però Hitler la va fer sortir d’immediat. Ella no era l’elegida per acabar al seu costat. Destrossada, Magda, que podia haver fugit si hagués volgut perquè Hitler els hi havia consentit i inclús els hi havia posat un transport a la seva disposició, va tornar a la seva habitació plorant. Magda, tot i no poder gaudir del paper de primera dama al final de la seva vida, lluïa la insígnia del NSDAP de Hitler que s’havia tret feia unes hores per donar-li i d’aquesta manera tenia la més alta distinció que una dona va rebre sota el Tercer Reich. Segons va declarar anys més tard Günsche, en el curt moment que la porta havia quedat oberta no havia vist a Eva a l’habitació i va creure que era al lavabo perquè havia sentit córrer l’aigua.

Minuts més tard, Hitler es va disparar un tret al cap mentre mossegava una pastilla de cianur i Eva es va empassar una pastilla de cianur. D’aquesta manera, Hitler moria i deixava de respirar per sempre més. L’home massa, qui com ningú havia controlat i atret a les masses, moria sol en companyia d’una noia desconeguda pel gran públic. Moria a sota terra, amagat sota una ciutat destrossada que amb Speer havia volgut reconstruir per convertir-la en Germània, la capital del món, na ciutat amb enormes edificis de granit seguint el model neoclàssic esperant que sobrevisquessin més de 1.000 anys. Hitler que esperava ser el primer des de Carlemany en tornar a concentrar un poder il·limitat, moria sabent que havia perdut tot poder. Ja no quedava rastre d’aquell home que havia conquerit Europa el juny de 1940. El seu nom havia sigut sinònim de triomf i la seva imatge havia sigut divinitzada com un Déu, tal i com desitjava, però ara quedaven maleïts per sempre més. El seu nom seria sinònim de barbàrie i horror i la seva imatge seria recordada com el rostre del genocidi més gran que ha presenciat mai l’home. Els seus últims pensaments no podem saber quins eren, però probablement deurien anar dedicats a la seva adorada mare, Klara Pölz, que havia mort el 1907 i que probablement va ser de les poques persones a qui va estimar juntament amb Geli Raubal, que també s’havia suïcidat per culpa d’ell, però en el seu cas per no seguir-lo mai més i fugir del seu control obsessiu.

A fora l’habitació, els demés es varen quedar al passadís esperant fins que varen sentir un únic tret, el de Hitler. Després d’esperar uns minuts més i de veure que sortia fum pels conductes de ventilació mentre sentien el soroll del ventilador de gasoil, Bormann i Linge, seguit de Günsche, Goebbels i Arthur Axmann, el líder de les Joventuts Hitlerianes i que s’havia reunit amb Hitler la nit anterior per parlar dels joves, varen obrir la pesada porta de ferro de l’habitació. De seguida varen notar una forta pudor a àcid prússic. Una pudor semblant a la d’ametlles amargades. Eva estava estirada al sofà desplomada, repenjada a l’espatlla del seu marit amb una pistola a la mà, una Walter calibre 6,35 que no va utilitzar. Geli es va suïcidar amb una pistola del 6,35. Hitler estava assegut al sofà, reclinat, amb la mandíbula penjant. Li sortia sang de la banda dret del seu cap i tenia una Walter del 7,65 a la mà. Un gerro de flors havia caigut segurament pel moviment d’un dels dos abans de morir.

A dos quarts de quatre, mentre Axmann meditava davant dels cadàvers, Günsche i Linge varen embolicar el cos de Hitler amb una manta de color gris de la Wehrmacht tapant el cap ple de sang. Tots els presents varen aixecar el braç dret per cridar un Heil Hitler, la salutació de rigor que entre els jerarques nazis no es feia. Ernst Hanfstaengl, antic cap de premsa estrangera del NSDAP, va afirmar que la primera vegada que es va saludar d’aquella manera va ser en la presó de Landsberg el 1924, quan Hitler hi estava tancat complint condemna de cinc anys de presó pel Putsch de 1923, i que inclús els guàrdies el saludaven amb un Heil Hitler!. Llavors varen treure el cos de Hitler al passadís. Linge va aprofitar aquell moment per agafar el rellotge del que fins llavors era el seu amo. Goebbels, segons sembla, va ser incapaç de veure el cadàver de Hitler. Era el seu amic i l’havia adorat com ningú, inclús havia afirmat que l’estimava, tot i que en cap cas era un amor sexual. En els seus Diaris mostra en més d’una ocasió la seva felicitat per poder estar al costat de Hitler i de poder parlar amb ell i que Hitler el tingués com el seu més fidel amic. Les lloances que li dedicava com a ministre l’omplien de felicitat i goig. Goebbels havia orquestrat a la perfecció el paper de la mà dreta de Hitler i havia complert els desitjos de Hitler com a gauleiter de Berlín i segons home del Reich. Junts havien dissenyat l’expulsió i deportació dels jueus berlinesos als guetos i als camps d’extermini de l’Est. El nou canceller del Reich segons el Testament Polític de Hitler va anunciar que sortia a la Wilhelmplatz, davant del seu Ministeri, perquè el matessin. Finalment es va quedar al búnquer i li va confessar a Linge que en un últim moment no ho havia pogut fer. Abans d’acabar amb la seva vida havia de treure la dels seus fills i la seva esposa. 

Dos oficials de les SS i el metge, el doctor Ludwig Stumpfegger, que havia assessorat a Hitler per com s’havia de suïcidar per no patir i que havia subministrat una ampolleta de cianur a la gossa de Hitler el dia anterior, varen pujar el cos de Hitler pels vuit metres d’escales de la sortida d’emergència per deixar-lo a fora al jardí. Mentrestant, Bormann va entrar a l’habitació i va agafar el cos d’Eva, que els seus llavis havien quedat frunzits pel verí. Sense tapar i sense gaire delicades va deixar el cos d’Eva al passadís. Bormann mai li va agradar Eva, segurament la devia considerar poc apropiada per al Führer que havia de governar el món, i Eva mai li va agradar Bormann per la seva falta de tacte i els seus pocs escrúpols. Els dos havien residit al Berghof i Bormann s’encarregava de les despeses d’Eva i de que no li faltés de res, però ella l’evitava tan com podia i sentia fàstic pel secretari del seu marit, que enganyava a la seva esposa amb amants que portava a Obersalzberg. Després, Kempka va portar el cos d’Eva al peu de l’escala, però es va marejar i va donar el cos a Günsche, que va donar el cadàver a un tercer oficial de les SS, que el va pujar al jardí. Juntament amb ells pujaven Linge i el metge i els seguien Günsche, Bormann i Goebbels.

Els dos cadàvers varen ser col·locats en paral·lel, el d’Eva al costat dret del de Hitler, sobre el terra llis d’arena, a pocs peus de distància de la sortida del búnquer, al costat d’on havien enterrat les restes de la gossa de Hitler. Kempka els va ruixar amb 180 litres de gasolina, cinc llaunes, que havia reservat seguint les ordres de Hitler. Goebbels, Bormann, Krebs i Burgdorf es varen acostar als cadàvers per donar-los un últim adéu. En aquell moment Goebbels els va tirar un fòsfor perquè cremessin més ràpid. Un bombarder soviètic va posar en perill la cerimònia i tots varen córrer cap a la porta per protegir-se. Un cop passat el perill, Günsche va tirar gasolina al terra i va encendre un misto a la mateixa porta del búnquer i Bormann va ser l’encarregat de tirar-lo a la pira. Les flames es varen enlairar segons més tard damunt dels dos cossos i els demés varen acomiadar-se d’ells amb la salutació romana. Hitler quedava reduït a cendres i desapareixia deixant Alemanya en ruïnes i amb la maledicció de tenir Auschwitz a la seva història. 

A dins del búnquer tots bevien i fumaven, Hitler ja no ho podia impedir com abans, i fins i tot un que anava totalment begut va preguntar a crits si algú volia pujar a dalt per veure al cap, referint-se a Hitler, cremant. Kempka es va queixar que els ventiladors transportaven la ferum de carn cremada per tot el laberint Poc després, quan tots ja eren al búnquer, un dels guàrdies, Hermann Karnau, va declarar que els cadàvers havien quedat reduïts a cendres, que es desfeien només tocar-los amb el peu. El propi Günsche va declarar que mitja hora després de tornar de la cremació havia encarregat a dos homes de les SS del cos d’escortes de Hitler, el Hauptsturmführer Ewald Lindloff i el Obersturmführer Hans Reisser, que tornessin a fora i asseguressin que les restes fossin enterrades. Lindloff va dir que els cossos estaven totalment calcinats, tot i que se sap que a les sis de la tarda el cos d’Eva encara es podia identificar com un cos femení. Els cadàvers de Hitler i Eva es varen unir als d’altres sense identificar de l’Hospital de sota de la Cancelleria. Els bombardejos que varen continuar les següents 24 hores també varen contribuir a la destrucció i dispersió de les restes. També s’ha dit que al vespre les restes de Hitler només estaven carbonitzades i que el Brigadeführer Johann Rattenhuber, el cap de la guàrdia personal de Hitler, va ordenar a tres subordinats que enterressin les restes en un cràter de bomba en el jardí.