Divendres:

En el Reich:

A Alemanya:

Joseph Goebbels va informar erròniament, però fet a propòsit per despistar, als caps de secció que durant una reunió confidencial amb Adolf Hitler, aquest havia arribat a la conclusió de que sense la invasió a la Gran Bretanya no es podia acabar amb la guerra. El ministre també va informar de que les operacions planejades per l’Est s’havien suspès i va assegurar que en tres o quinze setmanes començaria la invasió a la Gran Bretanya. Per fer més creïble l’engany va demanar una cançó per la invasió.

A la Unió Soviètica:

En una reunió amb el Comitè Central, Iosif Stalin els va confessar que la intel·ligència soviètica els havia dit que els dies 14, 15 i 20 de maig els alemanys els atacarien i que afirmaven que seria el 15 o el 22 de juny. El dictador els va dir que aquestes dates també semblaven errònies i que esperava que l’any 1941 transcorregués en pau.

En els Estats Units:

El secretari d’Estat nord-americà, Cordell Hull, va denunciar la col·laboració de Vichy amb Alemanya.

Dimecres:

En el Reich:

A Alemanya:

Per tal de poder transportar tot el granit de les indústries de pedra de Noruega, Finlàndia, Itàlia, Bèlgica, Suècia i Holanda que servirien per les construccions de les noves edificacions a Berlín i a Nuremberg, es va crear des de Berlín una empresa marítima de transports amb les seves pròpies drassanes a Wismar. Aquesta empresa havia de construir 1.000 vaixells que havien de transportar el granit i cada vaixell hauria de portar 500 tones de granit.

---

Des de Moscou, l’ambaixador Werner Graf von der Schulenburg va escriure un informe al seu govern per dir que els subministraments russos es feien amb tota normalitat i plena satisfacció, i que el govern rus feia tot el que podia per evitar el conflicte amb Alemanya. Precisament, aquell dia es varen distribuir entre les divisions militars alemanyes les directrius del 19 de maig en que s’ordenaven accions implacables contra els portades de la ideologia jueva-bolxevic.

A Holanda:

A Doorn va morir d’una embòlia pulmonar el Kàiser de l’Alemanya Imperial Guillem II als 82 anys. El Kàiser Guillem II va ser l’últim emperador alemany. Havia governat des del 1888 fins al 1918, i després d’acabar la Primera Guerra Mundial s’havia exiliat a Holanda, on va viure fins la seva mort. Guillem II sempre va desconfiar de les intencions d’Adolf Hitler. Les seves despulles varen ser protegides pels soldats alemanys, gest que a Hitler no li va fer gens de gràcia, ja que el considerava un traïdor per havia humiliat a Alemanya al final de la Primera Guerra Mundial. A més, Hitler veia la monarquia com una institució antiga. Guillem II va ser enterrat a les terres de Huis Doorn, respectant d’aquesta manera la seva última voluntat de no ser enterrat a Alemanya fins que no tornés a governar la monarquia. Però no del tot es va respectar la seva voluntat, ja que havia deixat clar que a l’enterrament no hi volia cap tipus de símbol nazi, i a l’enterrament es varen poder veure esvàstiques.

A Japó:

L’ambaixador Hiroshi Oshima va informar a Tòquio sobre les opinions de Hitler i del ministre Joachim von Ribbentrop de que no es podia evitar una guerra contra la Unió Soviètica.

Dimarts:

En el Reich:

A Alemanya:

Després de reunir-se el dia anterior amb Benito Mussolini a Brenner, Adolf Hitler es va reunir amb l’ambaixador japonès Hiroshi Oshima. El dictador li va deixar entreveure que el conflicte amb la Unió Soviètica era inevitable en un futur proper.

---

Preparant aquest atac amb els finlandesos, els alemanys varen acordar els plans definitius per les accions finlandeses. El coronel general Nikolaus von Falkenhorst, el comandant de la Noruega ocupada, controlaria les tropes alemanyes i el 3º Cos finlandès en el nord i el centre de Finlàndia, ocuparia el port de Mumansk, l’únic port soviètic que no es gelava en tot l’any, i la via ferroviària de Kirov. En el sud de Finlàndia, les principals forces finlandeses estarien comandades pel mariscal Carl Gustav Mannerheim, que dirigiria l’atac des del sud del país. A més, es va decidir que Finlàndia iniciaria una mobilització general el 15 de juny i es va acordar que ocuparia les illes Aland i recuperaria la base marítima de Hanko, a la part occidental del golf de Finlàndia. D’aquesta manera es va decidir que l’atac inicial recauria sobre el cos de muntanya noruec d’Alemanya del coronel general Eduard Dietl amb l’objectiu d’establir posicions a l’àrea de Petsamo, a l’extrem septentrional de Finlàndia. A continuació, l’ofensiva continuaria cap a Murmansk. El pla d’operacions es va anomenar Operació Guineu de platí. Del suport aeri se’n encarregaria la 5º Flota Aèria del coronel general Hans-Jürgen Stumpff, composta per 240 aeronaus. 

---

A la nit, 11 bombarders de la RAF varen atacar en un atac sense masses conseqüències Berlín.

A França:

La Divisió Totenkopf de les SS va sortir de Bordeus i va viatjar durant quatre dies per arribar a Marienwerder, a Prússia Oriental, per participar en la futura Operació Barba-roja. 

A Holanda:

Un petit grup de joves jueus refugiats procedents d’Alemanya varen dur a terme un petit atac contra el centre de comunicacions de la Luftwaffe. Tot i que els danys varen ser inexistents, els alemanys varen detenir a 200 joves jueus i els varen enviar a morir al camp de concentració de Mauthausen.  

A la Gran Bretanya:

L’ambaixador soviètic, Ivan Maïski, va informar de la seva trobada amb lord Beaverbrook, que havia visitat a Rudolf Hess per ordres de Winston Churchill, i que li havia dit que l’antic lloctinent de Hitler era l’emissari del dictador i que comptaven amb els Quislings britànics com el duc de Hamilton, el duc de Buccleuch i altres per fer la pau. Segons l’ambaixador, Hess havia ofert una pau honorable i que Beaverbrook li havia comentat en to sarcàstic que Hess pensava probablement que en quan presentés el seu pla als ducs, aquests correrien a veure el rei, enderrocarien a Churchill i formarien un govern raonable. 

Dilluns:

La reunió entre Hitler i Mussolini:

En el port de Brenner es varen reunir Adolf Hitler i el ministre Joachim von Ribbentrop amb el dictador Benito Mussolini i el comte Galeazzo Ciano. Al principi es varen reunir per separat els caps d’Estat i els ministres. En la reunió separada, Hitler li va explicar a Mussolini el cas de Rudolf Hess i, segons sembla, es va posar a plorar quan va parlar del seu antic lloctinent. En l’altre reunió, Von Ribbentrop es va queixar de la lentitud del dictador Francisco Franco alhora de prendre decisions. Quan es varen reunir tots junts varen parlar de la situació al nord de l’Àfrica, i Hitler es va tornar a referir que havien d’haver ocupat Gibraltar a principis d’any. Després d’avaluar la situació al nord del Àfrica varen parlar aïlladament de la possible invasió alemanya a la Unió Soviètica, operació que Mussolini no volia de cap maneres. Hitler no li va mencionar en cap moment que es duria a terme l’Operació Barba-roja. A continuació, Hitler va parlar del tema jueu i li va dir que descartava la possibilitat de crear una reserva jueva a Lublin per motius higiènics i va mencionar de nou la possibilitat de deportar-los a Madagascar. L’atmosfera de la reunió va ser bona i tothom va tornar a casa satisfet. De retorn a Roma, Mussolini li va explicar a Ciano el contingut de l’entrevista amb Hitler i li va confessar que el líder alemany li havia parlat de l’assumpte de Hess i que fins i tot havia plorat. Mussolini el va avisar de que a Hitler l’obsessionava que el seu amic l’hagués abandonat.

A França:

Les autoritats de Vichy i el Comissariat General pels Assumptes Jueus, amb Xavier Vallat al capdavant, varen agreujar l’estatut especials pels jueus promulgat el 18 d’octubre de 1940 fent-lo encara més discriminatori i fent que adquirís el rang de llei. En aquest nou estatut no establia cap diferència entre jueus natius i estrangers. 

A la Unió Soviètica:

Lavrenti Beria va comunicar en el dictador Iosif Stalin que els alemanys estaven en estat d’alerta màxim en tota la frontera.

A Iraq:

Els partidaris de Rashid Ali varen destruir el barri jueu de Bagdad, saquejant botigues i vivendes i matant als seus habitants. Més de 150 jueus varen morir en aquell atac antisemita. 

Diumenge:

En el Reich:

A Alemanya:

Reinhard Heydrich va ampliar les instruccions pels comandants de les unitats especials, dient-los que els jueus de l’Est eren la reserva intel·lectual del bolxevisme i, en opinió d’Adolf Hitler, s’havien d’exterminar. 

Parlant també de la futura campanya de l’Est, Herbert Backe va formular les directrius per com s’havien de comportar a l’Est i la manera en com tractarien als soviètics. Per recórrer a la missió a l’Est, el ministre pensava recórrer en primer lloc a joves dinàmics i ambiciosos perquè considerava que serien els més aptes per repoblar les terres conquerides. Backe va deixar clar que en aquest nou objectiu l’únic que comptaria seria el rendiment i que s’hauria de demostrar iniciativa, reactivitat i flexibilitat en els mètodes, i demanava deixar-se de formalismes perquè, en la seva opinió, només comptaria la voluntat de ser competents i la implicació total. 

---

Leonardo Conti va sotmetre la pervitina a la Llei de l’Opi del Reich, fet pel qual aquesta droga va quedar oficialment declarada com a narcòtic. La pervitina la feien servir tant els civils com els militars com un “medicament energètic”.

A Holanda:

Felix Kersten va viatjar a La Haia per motius personals, però el varen fer anar a les quatre de la tarda al carrer Waalsdoorpweg per reunir-se amb el líder nazi Hans-Werner Müller Lehning a la seva casa. Volien que el doctor es reunís amb el líder dels nazis holandesos Anton Mussert, que es trobava a casa de Lehning en aquells moments. En reunir-se amb el doctor, Mussert li va recalcar que els holandesos eren bons treballadors i que tenien molt en comú amb els alemanys, com per exemple la llengua. Un cop es varen quedar sols, sense la presència de Lehning, el líder holandès li va confessar que Heinrich Himmler l’odiava i que el volia destruir perquè era considerat un traïdor. Mussert es va intentar justificar dient que sempre buscava el millor per Holanda i que creia que havien de tenir bones relacions amb Alemanya, tot i que li va confessar que creia que era més intel·ligent pels alemanys retirar-se d’Holanda i deixar que ells mateixos, els holandesos, s’ocupessin dels seus assumptes. A continuació, li va demanar, ja que era el metge personal de Himmler i com a persona que l’influïa, que li transmetés al líder de les SS el desig dels holandesos de governar-se per si mateixos. A les sis de la tarda va acabar la conversació i Kersten li va prometre que parlaria amb Himmler.

A Creta: 

Els alemanys varen donar per acabada l’Operació Merkur després de que els últims soldats britànics fugissin el dia anterior de l’illa, deixant 5.000 soldats que varen ser fets presoners pels alemanys quan es varen rendir a la platja sense oferir resistència. El general Kurt Student va considerar l’operació aerotransportada tot un èxit i li va proposar a Hermann Göering envair Xipre per utilitzar-la com a base addicional en l’atac sobre el Canal de Suez. Però Hitler no va voler ni sentir a parlar d’aquest pla perquè encara estava horroritzat per les baixes que havien patit a Creta i mai més va autoritzar una operació com aquella.

Durant aquella jornada, bombarders Ju-88 varen enfonsar el creuer Calcutta, que traslladava els soldats britànics de l’illa. Aquest enfonsament va provocar que els britànics abandonessin el seu pla d’evacuació. Andrew Cunningham va ser qui va prendre aquella decisió després de valorar les pèrdues d’embarcació i la moral dels seus homes.

A la Unió Soviètica: 

Els soviètics varen anotar que les forces aèries de l’exèrcit de terra, la RKKA, disposava de 5.841 caces, 1.508 bombarders de llarg abast, 3.726 bombarders de front i exèrcit, i 1.285 avions d’atac a terra, el que donava un total de 12.360 aeroplans de combat. 

---

Richard Sorge des de Tòquio va informar al govern soviètic que el dia anterior s’havia reunit amb el seu vell amic Scholl a l’Hotel Imperial i que aquest l’hauria advertit que s’esperava que l’atac alemany a la Unió Soviètica comencés al voltant del 15 de juny i que l’ofensiva més intensa tindria lloc en el flanc esquerre de l‘exèrcit alemany.

A Suïssa:

L’ambaixador francès a Berna, Robert Renom de la Baume, va enviar un telegrama al seu govern per informar de que segons les informacions que arribaven d’Alemanya hi començava haver un cert desànim entre la població alemanya, ja que les victòries de Hitler no despertaven com abans entusiasme i que per culpa de l’immens esforç econòmic la vida pública i privada dels alemanys es veia alterada. En canvi, De la Baume va afirmar que el cas de Rudolf Hess sí que interessava al poble alemany, ja que volien la pau amb els britànics, i que es divulgaven diversos rumors com el de que la Gestapo havia empresonat a molta gent. S’afirmava que el general Ulrich Grauert, que havia mort el 15 de maig, havia sigut en realitat executat per ordres de Hitler per haver ajudat a Hess. L’ambaixador va afegir que la violència dels bombardejos, en especial sobre Colònia, Hamburg i Berlín, havien provocat una onada d’evacuacions cap a Àustria i els Alps bavaresos, i que les dones i els nens eren evacuats dels grans ports de mar, Hamburg, Bremen i Kiel, cap a Dinamarca. Per aquest fet creia que els alemanys desitjaven la pau amb els britànics abans de l’hivern, quan creien que els nord-americans intervindrien en la guerra. 

Dissabte:

En el Reich:

A Alemanya:

Adolf Hitler va sol·licitar que es realitzés d’immediat una conferència amb Benito Mussolini a Brenner. Tot i que no va tenir cap més remei que acceptar-ho, el dictador italià començava estar cansat de ser el titella de Hitler.

---

Els qui sabien que es produiria l‘Operació Barba-roja es començaven a posar nerviosos davant de l’envergadura de l’Operació. Joseph Goebbels va anotar en el seu Diari que l’Operació Barba-roja seguia endavant i que ara entrava en acció la primera onada d’encobriment, ja que s’estava mobilitzant tot l’aparell de l’Estat i militar, i eren poques les persones que estaven informades de la verdadera missió.

---

Segons un informe del Govern, en el districte rural d’Ebermannstadt, a Baviera, la gent estava ignorant l’ordre de treballar en els dies corresponents a les festivitats religioses. 

A Creta:

A la nit, el comandant neozelandès i cap de les forces britàniques i de les milícies gregues a Creta, el tinent general Bernard Cyril Freyberg, va aturar l’evacuació de l’illa de les tropes aliades que fugien per mar del port de Staika per temor als atacs aeris. A l’illa només hi varen quedar 5.000 soldats Aliats. Per altra banda, la 50º Divisió d’infanteria italiana Regina es va unir al cercle de Ierapetra després de diversos enfrontaments amb els partisans cretencs i varen recórrer 50 quilòmetres.

A la Unió Soviètica:

Un informe de Golikov comunicava que el comandament alemany havia recuperat amb bastanta rapidesa les seves principals posicions a l’Oest i continuava traslladant tropes a Noruega amb l’objectiu d’envair les illes britàniques.

A Irlanda:

Per error, la Luftwaffe va bombardejar Dublín matant a 28 persones.

En el bàndol Aliat:

Iraq i la Gran Bretanya varen firmar de manera oficial l’armistici.

A Estats Units:

El New York Herald Tribune va treure un petit article en les pàgines interiors del seu diari sota el títol: Tòquio espera que Hitler procedeixi contra Rússia.

Divendres:

En el Reich:

A Alemanya:

Adolf Hitler es va reunir amb Erich Raeder, que aquest no estava gens animat per la futura Operació Barba-roja. L’almirall el va pressionar perquè engegués aquella tardor una ofensiva militar decisiva contra Suez i Egipte. Segons Raeder, aquest cop seria més mortal per l’Imperi Britànic que l’ocupació de Londres.

---

El Ministeri de Propaganda es va dirigir a la premsa per posar èmfasis en que la Gran Bretanya i els Estats Units estaven governats pels jueus i varen insistir en la idea de que els jueus nord-americans volien destruir i exterminar Alemanya. 

A Creta: 

Les forces alemanyes varen ocupar Heraclió i Rethymno, provocant d’aquesta manera que no poguessin arribar més embarcacions britàniques a l’illa. Durant la nit varen continuar marxant de Creta els soldats britànics i els presoners alemanys del primer dia de la campanya. Els britànics varen poder marxar amb facilitat perquè els aparells de la Luftwaffe que quedaven a l’illa eren mínims, ja que eren traslladats a la frontera russa.

A Irlanda:

A la nit, la Luftwaffe va bombardejar Dublín en una clara advertència per part d’Alemanya a Irlanda de que no ajudés a Irlanda del Nord. La polèmica venia des de que els bombers de Dublín havien ajudat a apagar els incendis a Belfast i, per tant, les drassanes havien entrat en funcionament més ràpid. Durant aquest raid varen morir 40 persones i 70 vivendes varen ser destruïdes.

A Itàlia:

Benito Mussolini va ordenar l’organització d’un cos expedicionari pensant en futures operacions bèl·liques. El dictador, però, parlant de la intervenció dels alemanys en els Balcans, li va assegurar al comte Galeazzo Ciano que volia que “els alemanys els deixessin en pau perquè ja havien perdut un imperi”. Li va reconèixer que tenia una espina clavada al cor perquè França, derrotada, mantenia el seu imperi, mentre ells, els italians, l’havien perdut. 

A la Unió Soviètica:

L’espia Richard Sorge va informar per ràdio al Kremlin de que Berlín havia informat a l’ambaixador Eugen Ott de que l’ofensiva alemanya contra la Unió Soviètica començaria en la segona quinzena de juny. Sorge assegurava que Ott estava segur en un 95% de que la guerra començaria per les seves informacions a través de la delegació tècnica de la Luftwaffe a Tòquio, que havia rebut ordres de tornar a casa. Sorge també avisava de que el transport de cautxú que abans es realitzava en territori soviètic havia quedat reduït al mínim.

A la Gran Bretanya:

El coronel Rees, assessor local de l’exèrcit britànic en medicina psicològica, es va reunir amb Rudolf Hess i va afirmar que la personalitat de Hess era inestable, probablement des de l’adolescència, amb una personalitat psicopàtica de tipus esquizofrènic. També va dir que era ansiós i tens amb una lleugera tendència a la paranoia i sense cap tipus d’autocrítica, a més de ser hipocondríac, tot i que intel·ligent. Rees va avisar de que no es podia descartar que es pogués suïcidar per les seves tendències neuròtiques i delirants i els seus constants canvis d’humor. En acabar el seu informe, el coronel va escriure que Hess havia sigut manipulat per diverses persones, entre elles el professor Karl Haushofer.  

A Iraq:

El que quedava del govern iraquià de Rashid Ali, l’alcalde de Bagdad i els oficials de l’Exèrcit, varen firmar un armistici amb la Gran Bretanya segons al qual el país acordava no donar assistència a les nacions de l’Eix i es comprometia a no obstruir l’estacionament de les forces britàniques a l’Iraq. Més tard s’instal·laria un govern pro-britànic.

Dijous:

En el Reich:

A Alemanya:

El govern va publicar un decret segons el qual els deportats es veurien privats de la seva nacionalitat alemanya i les seves propietats passarien a mans de l’Estat.

A Holanda:

Els Països Baixos varen ser posats sota una administració civil.

A Creta: 

Les tropes alemanyes varen començar a ocupar Réthimnon i varen establir contacte amb el grup Est. En les aigües de Creta, els alemanys varen enfonsar a dos destructors britànics, el Herewad i el Imperial, i ja no era assumible pels britànics la defensa de l’illa. Els alemanys també varen bombardejar el buc insígnia Orion, que portava a bord a 1.900 persones, de les quals 262 varen perdre la vida.

A Iraq:

A Bagdad, al vespre, després de l’arribada dels britànics el 27 de maig de 1941, els diplomàtics alemanys i el personal de la Luftwaffe varen abandonar la capital en els dos últims Heinkel He-111 que quedaven operatius. Amb ells va fugir part del govern de Rashid Alí, primer a Iran i després a Alemanya.

A Síria:

Després dels continus atacs dels britànics, el general Henri Dentz, que encara creia que podia evitar l’atac Aliat, va sol·licitar a Vichy que els alemanys marxessin de la zona.

Dimecres:

En el Reich:

A Alemanya:

Viktor Brack va escriure una carta per explicar els problemes que tenia en el seu programa d’esterilització i va dir:

Per esterilitzar a una persona de forma permanent, és imprescindible aplicar raigs X en una quantitat suficient per produir la castració amb totes les seves conseqüències, ja que una dosis elevada de raigs X destrueix la secreció interna de l’ovari o els testicles, segons correspongui.

Brack va suggerir que una forma pràctica de procedir seria dir-li a l’esterilitzat que s’apropés a un mostrador per omplir uns papers durant dos o tres minuts. Allí es connectarien els raigs X mentre el mostrador protegiria en gran part la resta del cos de la víctima. Brack va dir textualment a la carta:

Amb una instal·lació de doble vàlvula podria esterilitzar-se a entre 150 i 200 persones al dia i, per tant, amb vint instal·lacions de l’estil s’arribaria a una xifra de 3.000 a 4.000 persones diàries.

A Creta: 

Les tropes alemanyes varen ocupar la badia de Suda i, a la nit, les tropes britàniques varen començar reembarcar a Càndia fugint de la superioritat alemanya. Amb unes quantes hores, davant de la platja de Stakià, els britànics varen aconseguir embarcar al voltant de 17.000 homes, més de la meitat del cos expedicionari a Creta. La Royal Navy va aconseguir aquella nit treure de l’illa a uns 4.000 homes d’Heraclio per dur-los a Alexandria, tot i que 800 d’ells varen morir a les sis del matí quan els aparells alemanys varen atacar una de les embarcacions a l’estret de Kasos. El general Ringel no es va adonar que els britànics començaven l’evacuació, ja que no tenia el suport de la Luftwaffe perquè començava a ser retirada a la frontera russa, i va pensar que es retiraven per organitzar una altra línia de defensa a l’oest de Rethymno.

---

Procedents de Roda, varen desembarcar a Sita, a l’extrem occidental de l’illa, una agrupació tàctica de la 50º Divisió d’infanteria italiana Regina.

A Iraq:

Els britànics varen saber per missatges italians enviats per ràdio que havien desxifrat, que ja no arribaria més suport aeri italià per la falta de combustible. 

En els Estats Units:

El president Franklin Delano Roosevelt estava eufòric pel seu discurs del dia anterior, però estava preocupat pels endarreriments en l’enviament a Gran Bretanya de bombarders de fractura nord-americana i li va preguntar al secretari de guerra, Henry Stimson, perquè li aclarís.

Dimarts:

En el Reich:

A Alemanya:

A Berlín, el ministre de Propaganda, Joseph Goebbels, va escriure en el seu Diari que estava convençut que el president nord-americà Franklin Delano Roosevelt no entraria a la guerra amb els britànics i que aquella decisió decebria als britànics. Goebbels també va anotar que Iosif Stalin començava a veure que la Unió Soviètica seria atacada aviat pels alemanys.

---

Heinrich Himmler es va reunir a Berlín amb el ginecòleg Carl Clauberg, que aquest li va exposar el seu projecte per esterilitzar les dones. Havia fabricat una solució càustica que, injectada a través de la vagina i l’úter, produïa inflació i obstruïa les trompes de Falopi. Himmler va decidir proporcionar-lo les presoners de Ravensbrück perquè provés el seu experiment, però Clauberg li va dir que no podia anar al camp perquè tenia massa feina. Himmler no va considerar idoni traslladar les presoneres a les clíniques de Clauberg de Köngishütter i va decidir apartar el tema momentàniament.

A Turquia:

Franz von Papen va enviar a Berlín el text d’un Protocol Provisional Secret amb Turquia, on Alemanya es comprometia amb el govern turc a rectificar la frontera turca en la Tràcia occidental, l’obtenció de les illes del Egeu que estiguessin a prop de la costa i el canvi de les decisions de la Convenció de Mont-real dels Estrets. A canvi, Turquia es comprometia a ser neutral en la invasió Alemanya a la Unió Soviètica.

A l’Atlàntic:

A les 8:47 del matí, el cuirassat Bismarck, que havia sigut tocat per un torpede el dia anterior que l’havia deixat sense timó, va ser el blanc del foc dels bucs de guerra dirigits per l’almirall John Tovey, el King George V i el Rodeny, que li varen disparar des de 14.600 metres de distància amb la participació addicional del Norfolk i el creuer Dorsetshire, que es va unir a la batalla a les 9:04. A les deu del matí, el Bismarck va quedar destruït i, a tres quarts d’onze, els britànics el varen acabar d’enfonsar a 400 milles de la costa francesa. Dels 2.300 homes que anaven a bord del cuirassat només en varen sobreviure 110, que varen ser rescatats pel Dorsetshire i el Maori, que haguessin pogut rescatar a més homes, però com que varen rebre l’avís de que hi havia un U-Boot els dos capitans de les dues embarcacions varen decidir abandonar les feines de rescat i varen marxar ràpidament. La rotació de les hèlix va tallar a trossos a centenars de mariners alemanys que s’agafaven desesperats als laterals de les embarcacions. El comandant del Bismarck, el capità Lütjens, va ser una de les víctimes. El 1989, el Bismarck va ser trobat a 480 quilòmetres al sud-oest d’Irlanda. Investigacions posteriors varen apuntar que havia sigut enfonsat per la seva pròpia tripulació.

---

A l’Atlàntic central va sortir el primer comboi Aliat dels Estats Units. El comboi va tenir que ser escortat durant tota la travessia.

A Creta: 

Els alemanys varen ocupar La Canea, però, a prop de Pirgos, tropes australianes i neozelandeses varen aconseguir fer retrocedir als alemanys durant un temps. Tot i la contraofensiva, era evident que la Batalla de Creta estava perduda pels Aliats. Els britànics, en veure que no podien oferir resistència i que es quedaven sense munició, varen començar a la nit l’evacuació de l’illa amb l’autorització del primer ministre Winston Churchill, i el general Bernard Freyberg va dissenyar plans per l’evacuació. La retirada es va convertir en una dantesca carrera cap als ports d’Irapetria i Skafia.

A la Gran Bretanya:

Winston Churchill estava en una de les sales de la Cambra dels Comuns, la Church House, quan Brendan Backe va entrar-hi ben emocionat per entregar-li la notícia de que havien enfonsat el Bismarck. La tensió a l’habitació es va convertir ràpidament en eufòria. De retorn a les dependències de guerra enmig dels aplaudiments dels seus aliats parlamentaris, Churchill es va asseure per escoltar el discurs de Roosevelt des de Washington per la ràdio.

A Espanya:

A Madrid es va inaugurar la seu de la Deutsche-Spanische Wissenschaftliche Vermittlungsstelle (El Centre d’Intercanvi Intel·lectual Germànic-Espanyol).

A Líbia:

El comandant Erwin Rommel va rebutjar l’ofensiva d’Archibald Wavell de mitjans de maig a la frontera egípcia, ja que estaven més ben equipats i tenien millors tancs. Els alemanys varen recuperar el pas de Al Halfaya, a la frontera egípcia. Al mateix temps, els italians varen atacar a Bir Hakeim, en el desert libi, a una força de la Legió Estrangera Francesa, juntament amb soldats de la França Lliure, entre els quals hi havia bretons, tahitians, algerians, marroquins, libanesos, cambotjans, maritans, txaditans i malgaixos, que portaven més d’una setmana envoltats. Els homes de la França Lliure varen resistir heroicament.

A Iraq:

Les avantguardes blindades britàniques varen arribar a Bagdad. Pels iraquians la derrota va ser desastrosa perquè varen perdre 50 avions, més 19 d’alemanys i 3 d’italians, varen morir prop de 500 homes i 1.250 varen ser ferits o presoners. Per la seva part, els britànics varen perdre 28 avions i 60 homes.

En els Estats Units:

El president Roosevelt va proclamar l’estat d’emergència il·limitat. El govern va assumir amplis poders sobre l’economia i va prometre resistir qualsevol acte d’agressió alemany. El President, en el discurs de les seves Converses al costat de la xemeneia per ràdio a la nació, va anunciar que els ports navals nord-americans estaven contribuint a garantir l’entrega a Gran Bretanya dels subministraments necessaris i que es prendrien totes les mesures addicionals necessàries per entregar aquestes mercaderies. El president també els va explicar que els alemanys havien sigut els culpables de la guerra i els va dir que aquest conflicte cada cop “era més a prop de casa”.

A Japó:

En el Dia de la Marina, els japonesos varen realitzar un impressionant desplegament de forces marítimes i els portaveus japonesos varen anunciar que tenien 500 bucs de guerra i 4.000 avions navals a punt pel combat.