Dilluns:

En el Reich:

A Alemanya:

El bisbe Clemen August von Galen li va escriure en el bisbe d’Osnabruck, Hermann Wilhelm Berning, per comunicar-li que havia arribat al moment de protestar públicament contra el règim, encara que això acabés comportant el sacrifici de la pròpia llibertat i la vida. 

A l’Atlàntic:

Després de desaparèixer misteriosament dels radars britànics, el cuirassat Bismarck va ser vist a dos quarts d’onze del mati al nord-oest d’Irlanda per un hidroavió Consolidated Catalina, part del Coastal Command de la RAF, pilotat pel pilot nord-americà Leonard Smith. Ràpidament els britànics es varen posar en marxa per enfonsar el cuirassat. A les onze, el King George V ja estava molt a prop del cuirassat alemany, i varen enviar avions torpedes Swordfish que varen sortir del portaavions Ark Royal. A les set de la tarda, el Prinz Eugen va desaparèixer i els avions del Ark Royal varen bombardejar el cuirassat. El Bismarck va ser tocat greument per un torpede que va penetrar en el compartiment d’estribord i va explotar afectant el timó.

A Creta:

Els alemanys ja havien sigut llançats a l’illa de Creta entre 20.000 i 30.000 soldats alemanys, i es varen introduir cap a les posicions britàniques a l’oest de Canea. El portaavions britànic, el Formidable, va entrar en combat a prop de l’aeròdrom de Karpathos, però els 12 avions dels que disposava eren ben poca cosa en comparació amb les forces alemanyes i, a la tarda, va quedar danyat juntament amb dos bucs.

Al matí, l’Alt Comandament britànic es va reunir a bord del vaixell Warspite, a Alexandria, Egipte després de que Bernard Cyril Freyberg li comuniqués a Archibald Wavell que la situació a Creta era molt desesperada. Entre els presents a la reunió hi havia a més de Wavell, el comandant en cap de la Flota mediterrània, sir Andrew Browei Cunningham. Per unanimitat varen acordar que les forces del general de brigada Freyberg s’havien de rendir a Creta, ja que la Royal Navy no podia patir més pèrdues sinó volia veure perillar el control est del Mediterrani. Wavell va apuntar que si tenien més pèrdues tardarien tres anys en construir una nova flota. El seu anàlisis va ser compartit pel comandant en cap de les forces australianes al Pròxim Orient, el general sir Thomas Blamey, el primer ministre de Nova Zelanda, Peter Fraser, i el comandant de la RAF al Pròxim Orient, el tinent general de les forces aèries Arthur Tedder. Però aquest anàlisis no va acabar de ser compartit per Cunningham, que va dir que si ordenaven la rendició de Creta trencarien amb la tradició britànica de no rendir-se. Per la seva part, Winston Churchill, que es probable que no estigués al corrent d’aquella trobada, va telegrafiar des de Londres que la victòria de Creta era molt important i va demanar que es seguís enviant tota l’ajuda possible a l’illa. Però Wavell no va fer cas de les indicacions del primer ministre i va ordenar en el cap de les forces britàniques neozelandeses i gregues estacionades a Creta, el general Freyberg, que evacués Creta sense els seus equipaments a partir del 28 de maig.

A la Gran Bretanya:

Anthony Eden li va escriure al vescomte John Simon, que s’havia de trobar amb Rudolf Hess a petició de Churchill, que recordés que la postura del govern, del que Simon era membre, seguia invariable i, per tant, no acceptaven cap negociació de pau amb Hess ni amb cap altre representant del govern alemany. 

En els Estats Units:

El president Franklin Delano Roosevelt els va confessar en els seus assessors que no podia deixar de pensar en Adolf Hitler i les seves victòries, i que havia somiat amb la Luftwaffe bombardejant Nova York i ell veure’s obligat a refugiar-se en una cova a prova de bombes.

Diumenge:

En el Reich:

A Alemanya:

Adolf Hitler va publicar la Directriu número 30 en que s’ordenava enviar a Bagdad una missió militar acompanyada de certa quantitat de material de guerra i alguns avions. El dictador considerava important animar l’evolució dels fets a l’Orient Mitjà.

Heinrich Himmler va enviar una carta a Martin Bormann per informar-lo que Hitler l’hi havia confirmat que en les seves missions a l’Est no estaria subordinat a Alfred Rosenberg i, en to irònic, va afegir que treballar amb Rosenberg o sota el seu comandament era la cosa més complicada del NSDAP.

A Àustria:

A Salzburg, Alfred Jodl es va reunir amb el general i cap de l’Estat Major finlandès, Axel Erik Heinrichs, per concretar el paper que tenia que jugar l’exèrcit finlandès en la invasió a la Unió Soviètica.

A Creta: 

La RAF va tornar a atacar l’aeròdrom de Màleme i varen contraatacar a Galatos amb 25 càrregues de baioneta, però ja era massa tard i l’aviació britànica era massa dèbil per modificar la situació. El rei Jordi II de Grècia va tornar a ser evacuat, aquest cop a Egipte, amb els seus ministres.

A l’Atlàntic:

A l’oest d’Islàndia, a dos quarts de quatre de la matinada, les forces britàniques varen perdre el contacte amb el Bismarck, que fugia cap a Brest, França, després del combat del dia anterior. El cuirassat alemany fugia tan ràpid com podia perquè estava perdent combustible.

Dissabte:

A l’Atlàntic:

A les sis del matí, a l’estret de Dinamarca, a l’Atlàntic nord, el cuirassat Bismarck i el creuer pesat Prinz Eugen, que des del dia anterior eren perseguits pel Suffolk i el Norfolk, varen obrir foc contra el cuirassat britànic, el Prince of Wales, i el creuer de guerra britànic, el Hood, a una distància de 20 quilòmetres. El Hood també va disparar, però ho va fer contra el blanc equivocat, el Prinz Eugen, ja que se semblava al Bismarck a aquella distància. Aquest fet va donar avantatge al Bismarck, que va disparar una granada de 381 quilograms i de de 381 mil·límetres que va impactar de ple en el Hood, travessant la seva coberta i explotant en el magatzem de munició de 101 mil·límetres, que a la vegada va fer explotar el dipòsit de darrere l’embarcació. Al cap d’una estona, el Hood es va partir en dos i es va enfonsar al cap de pocs minuts. Dels 1.415 homes només se’n varen salvar tres. Mentre el Hood s’enfonsava, el capità del Prince of Wales, John Leach, va seguir disparant contra el Bismarck i el va tocar en dues ocasions, però quan els britànics varen rebre l’impacte de projectils alemanys de 127 i 203 mil·límetres varen abandonar la batalla i varen fugir cap a l’oest. Tot i la victòria alemanya, un dels dos projectils de 355 mil·límetres amb el que el Prince of Wales havia tocat al Bismarck va danyar els dipòsits de combustible i el cuirassat alemany va començar a perdre combustible. A les 18:40, el Prince of Wales va abandonar la batalla. Al vespre, nou bombarders torpedes Fairey Swordfish del portaavions Victorious es van enfrontar amb el Bismarck i van aconseguir amb els seus torpedes de 457 mil·límetres danyar-lo encara més. Completament danyat, el Bismarck, que continuava perdent combustible, va canviar de curs cap a Brest, a la França ocupada. Per eliminar qualsevol possibilitat de que escapés, des de Gibraltar varen sortir les forces H que es varen dirigir a la batalla per enfonsar el Bismarck.

En el Mediterrani:

Andrew B. Cunningham va informar a Londres que l’Armada Britànica ja no podia impedir a Creta el pas dels combois alemanys. La resposta del govern britànic no es va fer esperar i va ordenar que la RAF i la flota britànica continuessin impedint l’arribada dels combois alemanys a l’illa.

---

Seguint les indicacions dels missatges de ràdio interceptats als italians, un submarí britànic va enfonsar l’embarcació de passatgers italià Conte Rosso, que, amb 1.500 soldats italians a bord, es dirigia a reforçar les tropes italianes a Líbia. 

A la Gran Bretanya:

Responent a la petició de Charles Roden, el germà petit de lord Noel Buxton, un antic ministre britànic que apostava per la pau amb els alemanys, per entrevistar-se amb Rudolf Hess, el ministre conservador Rab Butler li va respondre que Hess era tractat com un presoner de guerra ordinari i que no pensava que pogués haver-hi la menor oportunitat en aquest moment per actuar en el sentit de la seva petició.  

A Turquia:

L’ambaixador finlandès a Istanbul va informar en el seu homòleg soviètic de la presència de forces alemanyes a la frontera soviètica. L’ambaixador soviètic, incrèdul davant d’aquella informació, en to burlesc li va preguntar si havia comptat els soldats personalment.

A Japó:

Els japonesos varen rebre un missatge de l’ambaixador Hiroshi Oshima sobre una seva conversació amb el comte Galeazzo Ciano, on aquest li havia afirmat que veia pràcticament inevitable una guerra entre Alemanya i la Unió Soviètica.

Divendres:

En el Reich:

A Alemanya:

Adolf Hitler es va entrevistar amb l’ex-ambaixador nord-americà a Brussel·les John Cudahy. El contingut de l’entrevista es va publicar al New York Times dies més tard. Hitler va dir en l’entrevista que el temor dels nord-americans d’una possible invasió alemanya al seu país era una bestiesa infantil, i ho va comparar com si els nord-americans volguessin conquerir la Lluna. Després de diferents temes, Cudahy li va explicar que els nord-americans veien als alemanys com un país invasor, i Hitler li va respondre que Alemanya no havia començat la guerra i que l’havien iniciat els francesos i els britànics. Després de l’entrevista, Hitler va firmar la Directiu número 30 en que es comprometia a ajudar militarment a Iraq davant d’una agressió britànica.

---

Un informe d’alt secret sota el títol: Directrius polítiques-econòmiques per l’organització econòmica d’Orient firmat per Hermann Göering i dirigit al grup d’agricultura de la WO Ost (la Wirtschaftsorganisations OSt, explicava que l’administració alemanya en els territoris que ocuparia tindria com a conseqüències la fam, que sens dubtes podia tenir lloc, i acceleraria el retorn a les condicions originals. En l’informe es deixava clar que no es podia evitar la fam i que desenes de milions de persones en aquesta àrea moririen o tindrien que emigrar a Sibèria. També s’explicava que qualsevol intent de salvar a la població local de la mort per inanició mitjançant la importació d’excedents procedents de les terres fèrtils de la Unió Soviètica seria a costa de subministraments europeus. Els alemanys volien que no només l’exèrcit alemany es beneficiés dels recursos soviètics, ja que aquestes matèries també havien de ser subministrades a totes les regions d’Europa que es trobaven sota la dominació alemanya. Göering va ordenar explícitament que això fos comprès clarament i no es qüestionés més. Aquesta mesura afectaria a més de 30 milions de persones, que patiran inanició. Per justificar tal decisió, en l’informe es relatava que els experts havien constatat que a resulta de la revolució bolxevic de 1917 i l’aïllament de la Unió Soviètica de l’escena internacional havien portat a una ruptura de l’organització econòmica i agrícola d’Europa, fet que havia perjudicat al Reich. Per restablir tal “greuge”, Göering creia necessari reorganitzar per complet l’espai soviètic de producció. Pel que fa a la resta de la població conquerida que no treballaria en la producció de proveïments de les tropes alemanyes, l’informe deixava clar que haurien de patir la més dura de les fam, en especial a les ciutats.    

A Polònia:

Clandestinament circulava el Bolletí d’Informació on hi havia un article destacat sobre les condicions de vida en el gueto de Varsòvia. En ell es deia que les aglomeracions havien portat fam, pobresa extrema i malalties mentre els alemanys saquejaven als jueus adinerats i maltractaven inhumanament a la resta. 

A l’Atlàntic:

A les 19:22 de la tarda, els creuers britànics Suffolk i Norfolkvaren varen veure a les aigües del nord de l’Atlàntic, a l’estret de Dinamarca, el cuirassat Bismarck i el creuer pesat Prinz Eugen. Les dues embarcacions estaven a menys de 13.000 metres d’ells, distància suficient perquè els canons alemanys els toquessin, ja que tenien un abast de 40.000 metres. A l’acte, el capità del Suffolk, Ellis, va canviar de rumb per amagar-se entre la boira i va avisar a la Marina britànica d’on es trobaven les dues joies de la Kriegsmarine. Conservant contacte a través del radar, el Suffolk va deixar que el Bismarck l’avancés per seguir-lo sense ser descobert. Quan el Norfolk va ser informat de que el Suffolk seguia als alemanys, el capità Philips va ordenar que s’apropessin a les embarcacions alemanyes. A dos quarts de nou del vespre, el Norfolk es trobava a sis milles a babord del Bismarck i el Prinz Eugen, que es dirigien cap a la seva posició. Immediatament, el capità Philips va ordenar girar a estribord per amagar-se entre la boira mentre llançava una cortina de fum per preparar-se per una possible retirada. Però aquesta vegada el Bismarck els va localitzar i va llançar sense èxit tres salves de 380 mil·límetres contra el Norfolk. Després de ser descoberts, les dues embarcacions britàniques varen seguir el cuirassat mentre l’esquadra del vicealmirall Hollanda, composta pel Hood, el Prince of Wales i sis destructors, es dirigien cap a ells per tallar la ruta dels alemanys.

A Creta: 

A la matinada, la 5º Brigada neozelandesa, sota les ordres del general James Hargest, va atacar les forces alemanyes que estaven atrinxerades a l’aeroport de Màleme, però l’atac neozelandès es va aturar a uns dos quilòmetres de l’aeroport. A trenc d’alba, sense bateries antiaèries, la brigada neozelandesa va abandonar les seves posicions i es va retirar.

---

A les aigües de Citerea, l’aviació alemanya va enfonsar a dos destructors britànics; un d’ells el Kelly, que va ser atacat per 24 bombarders en picat i varen morir 130 membres de la seva tripulació. El capità lord Louis Mountbatten va poder nadar i salvar-se. Per si de cas, Andrew Cunningham va ordenar a la seva flota que tornés a Alexandria. Tot i aquells entrebancs al mar, els avions britànics varen poder atacar als alemanys que estaven atrinxerats a l’aeroport de Màleme i, inclús, avions Hurricane amb dipòsits de reserves varen arribar a Heraclió després d’haver travessat el Mediterrani. Però aquests reforços d’última hora varen resultar insuficients i, aquell mateix dia, els primers caces alemanys varen aconseguir aterrar a Màleme i varen començar a arribar tropes i materials procedents de Grècia.

Amb les posicions consolidades a Màleme, el comandament de les operacions a terra va quedar definitivament a mans del general Ringel i la Luftwaffe es va retirar. Llavors, Ringel va decidir dividir les seves tropes en dos grups: els paracaigudistes bombardejarien la costa i la infanteria es dirigiria cap al sud travessant la muntanya amb l’objectiu d’atacar als britànics per la rereguarda. De seguida tots els paracaigudistes supervivents es varen dirigir cap a La Canae, al llarg de la carretera de la costa nord. Per la seva part, Bernard Cyril Freyberg va ordenar oficialment a les tropes de Màleme que es fessin forts a Galatas. A la nit, un batalló del 100º Regiment de la infanteria del general Ringel va establir contacte amb el Grup de Centre, les restes del 3º Paracaigudistes, mentre Ringel continuava amb el seu avanç cap a l’est per ocupar els turons del voltant de Galatas. Hitler no estava gaire interessat en aquella Operació, ja que no pensava en res més que en la invasió a la Unió Soviètica, i va aplaçar tota decisió sobre l’ofensiva alemanya en el Mediterrani.

Els alemanys no varen témer les forces britàniques, però sí que temien als cretencs que varen torturar i mutilar als soldats dels fallchirmjäger, els paracaigudistes. A partir de llavors va començar un espiral de violència que va acabar el 12 de maig de 1945, quan la guarnició alemanya es va retirar. Per intentar frenar aquells atacs de la població autòctona, els alemanys varen decretar que per cada soldat alemany assassinat brutalment moririen deu civils cretencs. L’aviació va sobrevolar l’illa i va llançar pamflets per advertir-ho. La 5º Divisió de muntanya i la 7º Divisió aèria se’ls va donar ordres de destruir durant el seu avanç totes les cases i granges hostils, i es va ordenar executar d’immediat a qualsevol civil que portés una arma. Kandanos i Kondomari, pobles des d’on es pensava que havien sortit els atacs contra els paracaigudistes, varen ser els primers en patir aquelles represàlies: varen detenir a tots els homes d’entre 18 i 55 anys i varen assassinar-los abans de destruir-ho tot.

A Croàcia:

El govern croat va aprovar una llei que ordenava en els jueus identificar-se amb una insígnia groga a la roba.

A la Unió Soviètica:

El Comitè de Moscou va emetre un altre informe en el que parlava d’un nou pacte imminent entre Alemanya i la Unió Soviètica, tot hi que els soviètics tenien informes que deien que els alemanys els atacarien en breu.

A la Gran Bretanya:

Aquell dia es va fer un balanç psiquiàtric i psicològic de Rudolf Hess. Segons els psicòlegs i els psiquiàtrics, Hess parlava tota l’estona del seu pla per arribar a una pau amb els britànics, un pla que hauria sigut obra del professor Karl Haushofer, i s’afirmava de que estava determinat a tornar a guanyar el respecte i l’amor de Hitler. En l’informe es deixava clar que Hess continuava sent un nazi que idealitzava a Hitler i que estava decidit a no donar cap informació sensible, tot i que varen posar en dubte de que en tingués alguna detallada. També es deia que el lloctinent de Hitler tenia onades de por agut en veure que la seva missió havia fracassat.  

Dijous:

En el Reich:

A Alemanya:

Adolf Hitler es va reunir amb Erich Raeder, que aquest el va informar de que la Kriegsmarine es veia obligada a renunciar a ocupar les Açores. Hitler, però, va mantenir la seva intenció d’ocupar aquestes illes, des d’on els bombarders de llarg abast podrien atacar Estats Units. El dictador preveia atacar nord-americà a la tardor.

---

Karl Brandt, el secretari de Heinrich Himmler, va respondre la carta del doctor Sigmund Rascher del 15 de maig en que li confirmava que posarien a la seva disposició uns quants presoners de Dachau per la “investigació” sobre els vols a gran altura.

A la Unió Soviètica:

A Moscou, Viatxeslav Mólotov va convocar a l’ambaixador Werner von der Schulenburg per discutir diversos assumptes amb ell, entre altres els rumors que hi havia d’un possible atac alemany a la Unió Soviètica. L’ambaixador va negar tals rumors.

A Creta:

En el mar Egeu, al nord de l’illa de Creta, Andrew Cunningham va considerar que les pèrdues alemanyes havien dut als alemanys a aturar l’enviament de reforços per via marítima, però no va ser així. Sorprès, va ordenar a la Força C (quatre creuers, tres destructors i un correu), al comandament de l’almirall King, que ataqués al segon comboi que navegava cap a Creta, escortat només pel Sagitari. Aquesta vegada els britànics no varen agafar desprevinguda a la Luftwaffe, que va descobrir l’esquadra britànica mentre s’apropava al comboi i es va llançar sobre d’ella. Les embarcacions britàniques es varen aturar tot i les ordres de Cunningham, que des d’Alexandria insistia en que continuessin. En veure’s atrapats, King va demanar ajudar a l’almirall Bernard Rawlings perquè s’unís a ell amb la resta de la flota. Des de les dotze del migdia fins a dos quarts de quatre es va produir una sèrie de combats aeris entre l’aviació alemanya i la Royal Navy. Dos creuers, el Gloucester i el Fiji, i els destructors Cahemia i Kelly varen ser enfonsats pels bombarders en picat alemanys, que també varen danyar al cuirassat Warspite i Valiant i quatre destructors més. Diversos supervivents dels Gloucester varen ser metrallats des de l’aire, mentre intentaven aferrar-se a la resta del nau. El capità de l’embarcació, Henry Aubrey Rowley, va ser un dels 725 morts. Per aquella derrota, Cunningham va destituir a King.

---

A l’illa, l’arribada dels homes de la 5º Divisió de Muntanya va permetre als paracaigudistes alemanys ocupar l’aeroport de Màleme i les zones costeres adjacents, on podien arribar sense problemes les embarcacions enviades des de Grècia. El general James Hargest, comandant de la 5º Brigada neozelandesa, va llançar massa tard un contraatac, ja que la brigada va ser sotmesa a un intens bombardeig aeri.

En general, la situació dels alemanys, tot i les dures baixes, era satisfactòria, i els italians, que el 20 de maig s’havien negat a ajudar als alemanys, ara varen sortir de la seva reserva i varen proposar participar en la batalla.

A l’Atlàntic: 

Els britànics intentaven, tot i el mal temps, buscar les dues embarcacions alemanyes que havien vist a prop de les costes de Noruega el dia anterior, el Bismarck i el Prinz Eugen. A les 19.45, un reconeixement aeri va informar que ja no estaven a Bergen, i l’almirall John Tovey va decidir enviar el creuer Norfolk a reforçar el creuer Suffolk que patrullava per l’Estret de Dinamarca.

Dimecres:

A Creta:

Els alemanys continuaven amb la invasió a l’illa de Creta, i els bombarders alemanys varen bombardejar l’illa per impedir el moviment de les tropes aliades. Durant tota la jornada, els avions que transportaven les unitats alemanyes es varen concentrar en el cel de Màleme sense que els preocupés les pèrdues. A partir de les quatre de la tarda, una tercera onada d’avions alemanys Junker varen aterrar al nord-oest de l’illa, a prop de Màleme, una zona controlada per forces neozelandeses i gregues i, a les cinc de la tarda, els paracaigudistes varen ocupar l’aeroport de Màleme, que fins llavors era controlat per la 5º Brigada neozelandesa. A partir de llavors, encara que els britànics varen aconseguir destruir molts avions alemanys, varen aterrar al voltant de 40 Ju 52 amb el primer grup del 100º Regiment de la la 5º Divisió de Muntanya, uns 800 homes. Les seves ordres eren re-agrupar-se, avançar cap a l’est, direcció a Galatas i Suda, i reunir-se amb la resta de grups per ocupar l’illa. A més, durant la jornada del dia el grup Centre va rebre municions, però no varen aconseguir ocupar la península d’Akrotiri. Tampoc a Réthimon les forces alemanyes varen poder progressar, i el grup Est també va intentar sense èxit penetrar a Heraclió. Tota aquella sèrie de fracassos varen fer preocupar a Adolf Hitler, que va decidir substituir el general Kurt Student pel comandant de divisió, el general Julius Ringel. A la nit, els caps del 11º Cos aeri consideraven que arribaven a una situació crítica i varen ordenar per l’endemà l’atac a Canea.

---

A les aigües de Creta, al matí, els avions del 8º Cos aeri varen enfonsar el destructor Juno i varen danyar el creuer Ajax. A les nou del matí, els alemanys varen anunciar que la costa de Creta estava lliure, i el primer comboi amb 70 velers amb motor va sortir d’immediat de Milo direcció a Màleme amb equips, municions i el 3º Batalló del regiment 100º escortats per les embarcacions de guerra italianes Lupo i Sagitari. Però, a la tarda, la RAF va descobrir a prop de l’illa, a les aigües del mar Egeu, el comboi alemany i, al vespre, Andrew Cunningham va enviar dues esquadres de set creuers cada una, escortades per destructors, amb ordres estrictes de patrullar al voltant de Creta. A les onze de la nit, els creuers lleugers Dido, Orion i Ajax i quatre destructors varen interceptar el primer comboi a 20 milles del seu punt de desembarcament, a l’oest de Màleme. En dues hores i mitja varen enfonsar 15 transports i el Lupo. Només unes quantes embarcacions supervivents varen arribar a Creta, la resta es varen tornar a refugiar a l’illa de Milo. Les pèrdues alemanyes varen ser tant grans que es va tenir que enviar un segon comboi.

En el Reich:

A Alemanya:

Heinrich Himmler va ordenar que els destacaments especials de la Policia d’Ordre i de les Waffen SS entrarien també a la Unió Soviètica darrere de l’Exèrcit. Aquestes forces es varen encarregar de cometre els assassinats al igual que altres unitats de seguretat alemanyes.

A França:

En el camp de concentració de Natzweiler Struthof varen arribar, procedents del camp de Sachsenhausen, els primers Schutzhäftlinge, 300 alemanys, la majoria condemnats per delictes comuns, que varen ser els encarregats de construir i organitzar el camp.

A la Unió Soviètica:

El japonès Izumi Kozo va enviar a Moscou un informe on es descrivien els debats entre els alemanys i els japonesos a Berlín sobre un atac contra la Unió Soviètica en el termini de dos mesos.

A l’Atlàntic:

Al sud, un submarí alemany va enfonsar un vaixell mercantil nord-americà, el Robin Moor.

---

A les costes de Noruega, a la 1:15 de la matinada, un pilot que explorava la costa amb un Spitfire del Coastal Command va descobrir i fotografiar a prop de Bergen al Bismarck i el Prinz Eugen. A mitjanit, l’almirall John Tovey va enviar el grup Hood cap al nord per enfonsar les dues embarcacions alemanyes.

A la Gran Bretanya:

Winston Churchill va enviar una carta al president Franklin Delano Roosevelt per assegurar-li que seguirien lluitant fins el final i que no caurien derrotats, però el va advertir de què serviria si els alemanys continuaven vencent a altres indrets.

---

Roger Fulford va escriure una carta a Aubigne Hopkinson, un alt funcionari del Foreign Office, per dir-li que un dels seus informadors l’hi havia dit que lord Noel-Buxton, que havia sigut ministre en els anys 20, era un vell partidari de la pau amb els alemanys i que estaria intentant fer arribar de part d’un Senyor X un memoràndum a Rab Butler, el ministre conservador en el si del Gabinet de Guerra, conegut abans per apostar per una política d’apaivagament amb els alemanys.

Dimarts:

L’Operació Merkur:

Els alemanys varen començar la invasió a l’illa de Creta, l’Operació Merkur, i varen atacar primer els tres aeròdroms del nord de l’illa. Entre dos quarts de sis i les sis del matí, el 8º Cos aeri va bombardejar els aeròdroms de Màleme i d’Heraclió, al nord de l’illa. A un quart de vuit, els alemanys varen llançar un segon bombardeig amb 418 Junker 52. Al mateix moment, 716 avions alemanys van llançar la 7º Divisió Aerotransportada del general Alexander Löhr (que era el seu aniversari), 3.000 paracaigudistes, a prop de Méelme, una zona controlada pel 22º Batalló neozelandès, sota les ordres del tinent coronel Leslie Andrew, i uns quants soldats grecs. Entre els paracaigudistes hi havia l’antic campió del món dels pesos pesats Max Schmeling. Només set aparells alemanys varen ser destruïts. 

En total els alemanys varen arribar a l’illa en tres grups i tres onades: El Centre amb el nom en clau de Mart; a l’Est, amb el nom clau de Cometa; i a l’Oest, amb el nom en clau d’Orió. El primer, sota el comandament del general major Wilhelm Sussmann, es va encarregar de la Vall de la Presó, Rehymno i Chania; el segon, del general major Eugen Meindl, de Màleme; i el tercer, del generalleutnant Ringel, d’Heraclió. A l’illa s’hi trobaven al voltant de 32.000 soldats britànics, australians i neozelandesos que havien sigut evacuats de Grècia i uns 6.000 cretans.

Però, tot i l’aparent superioritat, els alemanys varen menystenir les forces britàniques i els seus paracaigudistes varen patir moltes baixes. El primer grup es va trobar amb moltes dificultats per aconseguir els seus objectius. A més, degut a la reduïda visibilitat els avions no varen poder identificar els punts correctes d’aterratge i els planadors es varen dispersar sota un dèbil foc antiaeri que es va cobrar les primeres víctimes. Un d’aquests batallons de paracaigudistes va ser llançat massa a l’est i molts varen caure en un terreny escabrós i els va ser difícil re-agrupar-se. En conseqüència, els contenidors d’armes es varen escampar i els neozelandesos es varen cobrar les primeres víctimes mentre els paracaigudistes estaven indefensos a l’aire. Els que varen arribar a terra els varen capturar o matar abans de que poguessin agafar les seves armes. Només el 4º Batalló, que havia caigut a l’oest de l’aeroport, va aconseguir obrir pas fins a Màleme i ocupar part de la pista abandonada pel comandant de la guarnició, el tinent coronel Leslie Andrew, que pensava que les forces alemanyes que l’atacaven eren molt superiors. De seguida que varen controlar la situació, els alemanys varen cavar trinxeres aprofitant la llera d’un riu sec i varen defensar la posició per utilitzar-la com a punt de reunió.

A les tres de la tarda, el 8º Cos aeri va tornar a l’illa per bombardejar-la per protegir els paracaigudistes que s’havien de llançar sobre l’illa, però aquesta vegada els bombarders alemanys només tenien carburant per estar-s’hi una hora i quart, fins a un quart de cinc. Entre dos quarts de quatre i dos quarts de set, una segona onada d’avions alemanys varen tornar a llançar paracaigudistes al nord de l’illa, a Retimno, a uns 10 quilòmetres de Màleme, a la Vall de la Presó, controlat per les forces australianes, i a Càndia, controlat pels britànics. Tenien la missió d’arribar a les platges per rebre les embarcacions que portaven els regiments de la divisió de muntanya. Però, igual que el matí, les tropes alemanyes varen patir moltes baixes en aterrar i varen morir 350 dels 550 participants en el salt. Però en aquest cas els supervivents sí que varen ser capaços de reagrupar-se i avançar cap als seus objectius. El primer obstacle que se’ls va interposar davant d’ells eren els turons de la ciutat de Galats, on s’havia atrinxerat la 10º Brigada neozelandesa i regiments grecs d’infanteria números 6º i 8º. De seguida varen llançar dos atacs per creuar-los, però varen ser rebutjats. Al vespre, dues companyies de la cavalleria neozelandesa va contraatacar amb el suport de tres tancs lleugers i, els paracaigudistes, ja amb molts pocs efectius, es varen veure obligats a retirar-se de la vall. Sense cap possibilitat de poder realitzar una acció nocturna es varen amagar entre les oliveres amb l’esperança de rebre reforços el dia següent. 

A Heraclió i Rethymo, els tres últims batallons de paracaigudistes que participaven en l’Operació varen patir la mateixa sort que els seus companys. Una dotzena d’avions varen ser destruïts pel foc antiaeri abans de que poguessin saltar els paracaigudistes. Els supervivents que varen poder tocar terra varen intentar arribar a Heraclió, però varen tenir que retrocedir ràpidament davant d’un contraatac britànic amb el suport de la població civil. Al vespre, les posicions alemanyes eren mínimes i la 7º Divisió aerotransportada havia perdut un terç del seus efectius. No s’havia pogut assegurar ni els aeròdroms ni les instal·lacions portuàries de Suda i, encara que estaven a prop d’Heraclió, la resistència era molt important. A més, el tinent general Sússmann va morir en xocar el seu planador i el general Meindl va quedar greument ferit. A Atenes, l’Alt Comandament alemany començava a témer el pitjor.

Tot i que els britànics varen quedar molt sorpresos per la invasió, ràpidament varen veure que serien superats sense possibilitats per poder fer front a les forces alemanyes, però varen lluitar amb fermesa i, a la nit, encara conservaven els tres aeròdroms i l’atac alemany havia fracassat en tots els punts. Però els alemanys varen conèixer durant aquella nit la presència d’unitats de l’Armada Britànica en les proximitats de la costa nord de Creta. Per enfortir encara més l’Operació, des Grècia, en El Pireo i en el Khalkis concretament, varen sortir direcció a Creta els primers combois marítims alemanys, molts d’ells eren embarcacions de pesca i, a la nit, varen arribar a Milo. Adolf Hitler va intentar obtenir la col·laboració de la flota italiana perquè realitzessin una maniobra de distracció per tal de que les seves embarcacions poguessin anar a Creta sense ser atacades, però el govern italià no ho va acceptar.

En el Reich:

A Alemanya:

Adolf Eichmann, seguint les ordres de Hermann Göering, va escriure un decret en què va mencionar la proximitat imminent de la resolució del què anomenaven problema jueu. Aquest decret va circular per França i Bèlgica i parlava del trasllat dels jueus i, en dues ocasions, parlava de la Solució Final del problema jueu. A través del decret es prenien mesures per frenar l’emigració jueva tant a França com a Bèlgica a Portugal, un país neutral, ja que des d’allí marxaven als Estats Units.  

A Japó:

Richard Sorge va informar a Moscou de la possibilitat d’un atac alemany a la Unió Soviètica, però a la vegada va admetre que potser el perill hauria passat passat per la resta de l’any. 

Dilluns:

En el Reich:

A Alemanya:

Adolf Hitler va aprovar les directius pel comportament de les tropes alemanyes a la Unió Soviètica, en les que els donava llibertat per prendre mesures implacables contra els anomenats agitadors bolxevics, tropes irregulars, sabotejadors i jueus, així com la total eliminació de qualsevol resistència activa o passiva. Wilhelm Keitel va ser l’encarregat d’emetre les directrius, que es varen distribuir entre les divisions militars el 4 de juny.

A Creta:

Després de perdre 35 caces bombarders per culpa dels atacs alemanys, els sis bombarders britànics restants que quedaven a l’illa de Creta varen ser traslladats a Egipte.

A Iraq:

Després de durs combats, la Batalla de Fallujah es va inclinar cap al bàndol britànic.

A Etiòpia:

Uns 5.000 soldats italians varen desfilar davant una guàrdia d’honor britànica per, a continuació, ser desarmats.

Diumenge:

En el Reich:

A Alemanya:

Ulrich von Hassell va mencionar que Elsa Bruckmann havia observat davant el Prinz Karl Palast de Munic com s’estaven carregant grans quantitats de mobles francesos antics en camions. El propietari de la companyia de mudances, a qui coneixia, l’hi havia dit que els mobles s’enviaven a Obersalzberg. Bruckmann llavors li va preguntar si els mobles havien sigut comprats i el propietari de la companyia li va contestar amb una evasiva dient-li que si considerava comprar per 100 Reichsmarks un escriptori de Lluís XVI sí.

A Holanda:

Continuant amb l’Operació Lloguer, aquell dia va sortir un tercer tren d’Amsterdam amb refugiats jueus amb destí a Espanya. Per culpa de l’Operació Barba-roja es va interrompre l’Operació.

A Noruega: 

A dos quarts de deu de la nit, en el port de Gotenhafen, l’actual Gdynia, en el Bàltic, va sortir al mar el nou cuirassat alemany, el Bismarck, sota el comandament d’Ernest Lindemann i el vicealmirall Gunther Lütjens, que s’havia de dirigir a les aigües de l’Atlàntic nord juntament amb el creuer pesat Prinz Eugen en l‘Operació Rheinübung (Exèrcit del Rin). L’objectiu del Bismarck era ser una seriosa amenaça per als combois britànics.

En el Vaticà:

Pius XII va concedir una audiència privada a Ante Pavelic.

A Iraq:

Una heterogènia força britànica va creuar l’Eúfrates i va arribar a Fallujah, mentre que tropes procedents de Palestina i la Legió Àrab de Transjordània reforçaven Habbaniya.

A l’Àfrica Oriental:

Després de que les tropes britàniques derrotessin fàcilment les tropes italianes a Etiòpia i Eritrea, aquestes varen capitular, tot i que alguns nuclis aïllats varen resistir fins el gener de 1942.

Dissabte:

A la Gran Bretanya:

Adolf Hitler va fer enviar a dos SS a Escòcia per intentar alliberar i després matar a Rudolf Hess. Els dos homes varen ser infiltrats a través d’un llançament nocturn en paracaigudes. Per camuflar tal operació es va bombardejar la zona a la una de la matinada. Els dos SS, vestits amb roba civil però amb etiquetes dels sastres alemanys a la roba, varen tocar terra sense problemes i es varen dirigir ràpidament al centre d’interrogatoris de la RAF, a Cockfosters, un suburbi del nord de Londres, on creien que Hess estava detingut. Però els britànics coneixien tal operació després d’haver interceptat diferents missatges i els dos homes varen acabar capturats, interrogats i afusellats. 

---

El Secretari d’Estat d’Interior, Herbert Morrison, va afirmar davant la representació nacional, que Hess era un gàngster brutal, tacat amb la sang dels pitjors crims de l’època moderna i va demanar que continués com a presoner. 

A Etiòpia:

El virrei italià d’Abissínia, el duc d’Aosta, es va rendir juntament amb el seu exèrcit als britànics. D’aquesta manera els Aliats varen poder obrir un nou camí pel mar Roig i el golf d’Aden. Per altra banda, sudanesos, etíops i sud-africans varen atacar Chelgà a l’oest de Gondar. Els italians, ben dirigits, els varen rebutjar amb una brillant defensa i varen capturar una gran quantitat de material.

A Creta:

A la nit varen arribar els primers combois alemanys per ajudar a l’ofensiva contra Creta.

A la Unió Soviètica:

La Comissió de l’Urani es va reunir aquell dia per estudiar com detectar urani, com aplicar nous mètodes de separació d’isòtops i com calcular la reacció en cadena.