1 de març de 1940

Divendres:

L’Operació Weser:

Adolf Hitler va aprovar l’Operació Maniobres Weser, l’ocupació de Noruega i Dinamarca, i va publicar una ordre d’alt secret en que ordenava que l’atac s’havia de fer en el mateix moment en els dos països amb la màxima urgència. El dictador va explicar que l’ofensiva havia de ser sorpresa, però en el cas de que no es pogués dissimular l’atac s’havia de distreure els seus enemics. A continuació, va dir que un cop s’haguessin ocupat les bases noruegues, la Luftwaffe hauria de llançar atacs contra la Gran Bretanya per impossibilitar els atacs britànics en el Mar Bàltic i, d’aquesta manera, assegurar les bases alemanyes de mineral a Suècia. Hitler va afegir en l’ordre que l’acció s’havia de procurar que fos pacífica amb el pretext de defensar la neutralitat dels estats nòrdics, i que l’operació tenia com a base prevenir un atac britànic contra Dinamarca i Noruega. Per això, abans de l’acció s’enviarien a aquests governs peticions per entrar soldats als seus respectius països, tot i que Hitler va deixar clar que qualsevol resistència que trobessin fos aixafada. Quan la directiva va arribar al despatx del ministre Hermann Göering, aquest es va enfadar perquè no havia sigut consultat prèviament. A dins de l’Alt Comandament de l’Exèrcit tampoc va agradar aquesta ordre de Hitler perquè es demanaven més soldats per aquesta operació.

En el Reich:

A Alemanya:

Per ordres de Franklin Delano Roosevelt, Sumner Wells va arribar a Berlín per reunir-se amb alguns membres del govern alemany per veure si hi havia alguna possibilitat de posar fi a la guerra. L’endemà es reuniria amb Hitler. Wells sí que es va reunir amb Joachim von Ribbentrop i Ernst von Weizsäcker. Després de dinar va rebre a una sèrie de periodistes, entre ells William Shirer, a l’Ambaixada nord-americana, on no va fer cap comentari interessant, excepte que estava interessat en veure a Göering.


A Völkingen, a la regió de Saarland, el veterà de guerra Adam Lipper va entrar a l’oficina local de la Gestapo i va sol·licitar que l’enviessin a un camp de concentració durant sis mesos perquè tenia problemes amb l’alcohol. La Gestapo, consternada amb tal sol·licitud, va examinar el cas i el va enviar a la presó. Poc després, quan el mateix Lipper va declarar que estava curat del seu alcoholisme, va ser posar en llibertat. 

A la Gran Bretanya:

Lord Halifax va confessar-li a l’ambaixador finlandès a Londres, que la Força Stratford, que havia de posar-se en marxa el 20 de març per ajudar Finlàndia, arribaria massa tard. Els caps dels Estats Majors britànics ja varen advertir aquell dia que l’operació militar prevista a Finlàndia no serviria per res.


El govern britànic va anunciar que tallava la ruta marítima del carbó alemany via Rotterdam per Itàlia. Aquesta mesura va fer enfurismar a Benito Mussolini.

29 de febrer de 1940

Dijous:

En el Reich:

A Alemanya:

Adolf Hitler es va reunir amb Alfred Rosenberg durant una llarga estona per parlar de Noruega. Hitler es va mostrar interessat en la memòria de Hans Wilhelm Scheidt, un dels ajudants de Rosenberg, i va seguir expressant el seu desig de que Noruega i Suècia continuessin neutrals, tot i que preveia actuar si els britànics amenaçaven els seus interessos. També li va relatar que Benito Mussolini l’hi havia demanat que no emprengués cap acció contra l’Església.

A continuació, Hitler va aprovar els plans del general Nicolaus von Falkenhorst per envair Noruega, inclosa la incorporació al cos expedicionari de dues divisions de muntanya i, a més, va declarar que serien necessàries més tropes perquè volia una força sòlida a Copenhaguen.

A part, Hitler va aprovar una sèrie de normes per com actuar en les reunions que mantindria el seu govern i ell mateix amb Sumner Wells els propers dies. El dictador va recomanar que per part alemanya es mantinguessin en reserva i aconsellava que es deixés parlar al màxim el senyor Wells. A continuació va enumerar cinc punts sobre la conducta dels alts oficials que havien de rebre a l’enviat especial nord-americà. L’argument que havien de vendre a Wells era que Alemanya no havia declarat la guerra a Gran Bretanya i a França, sinó el contrari, que Hitler els havia ofert la pau a l’octubre i que l’havien rebutjat. A més, havien de dir que els objectius de guerra de França i Gran Bretanya eren la destrucció de l’Estat alemany i que, en conseqüència, Alemanya no tenia més opció que la guerra. També va exigir que es fes tot el possible per evitar una discussió de problemes de política concreta, com el d’un futur Estat polonès. En el cas de que plantegés aquest tema, la resposta que s’hauria de donar era que tal qüestions només les podia resoldre ell, Hitler. També va demanar que no es discutís sobre Àustria i el Protectorat de Bohèmia i Moràvia, i no volia que s’interpretés les opinions alemanyes en el sentit que volien discutir les possibilitats de pau, ja que desitjava que Wells no tingués cap dubte de que Alemanya estava decidida a concloure victoriosament la guerra.


Heinrich Himmler va confirmar-los en els gauleiter que encara que les seves oficines seguissin animant als jueus a emigrar, el Govern General tindria que acceptar a la majoria dels que es quedessin.

26 de febrer de 1940

Dilluns:

En el Reich:

A Alemanya:

Adolf Hitler es va reunir amb Alfred Jodl per preguntar quina operació militar, si la del Nord o la de l’Oest, tenia que donar prioritat i si les podia engegar les dues a la vegada. Jodl li va aconsellar que separés completament les dues operacions. Hitler va acceptar la proposta de Jodl.


Preparant la invasió de Noruega, Nicolaus von Falkenhorst es va reunir amb Franz Halder per demanar-li tropes, especialment unitats de muntanya, per dur a terme l’Operació Weseruebung. El cap de l’Estat Major en un principi no va voler cooperar i va exigir ser informat més àmpliament sobre els preparatius en curs i les necessitats logístiques. A Halder el va molestar que Hitler no informés a Walter von Brauchitsch de l’Operació.

A Polònia:

Les autoritats alemanyes varen publicar el decret sobre l’obligació dels polonesos a registrar-se.

A França:

A primeres hores de la nit, Avions de reconeixement alemanys varen volar per sobre la regió de Paris. Les bateries antiaèries franceses varen atacar als avions sense èxit. Un dels projectils va caure en el districte cinquè de Paris, a prop de l’estació de metro Censier, a la Rue de Mirbel, causant la mort de dues dones i la amputació de la cama d’un home, a més de causa desperfectes a l’escola elemental situada en la Rue Monge i en un cafè. Un dels errors que varen cometre les autoritats franceses va ser no alertar a la població a través de les sirenes la presència dels avions enemics.

24 de febrer de 1940

Dissabte:

En el Reich:

A Alemanya:

A Berlín, en una reunió a la que varen assistir-hi tots els caps dels exèrcits del front occidental, Adolf Hitler va aprovar i revisar el pla d’operacions Cop de Falç, Sickelschnitt, amb l’objectiu de destruir l’exèrcit francès a les Ardenes, segons suggeriment d’Erich von Manstein. El gruix de les unitats blindades de l’Exèrcit alemany va ser assignat a aquest pla. Les ordres definitives varen quedar de la següent forma:

El Grup d’Exèrcits B, al comandament de Fedor von Bock, cobriria el flanc nord. El 39º Panzer-Korps de Rudolf Schmidt, amb la 9º Divisió Panzer en avantguarda, actuaria en el sud d’Holanda. El 16º Panzer-Korps d’Erich Hoepner, amb les 3º i 4º Panzerdivisionen, creuaria el Mossa a Maastricht i avançaria cap a l’àrea de Gembloux, al llarg de la línia del Mosa i el Sambre, amb el que cobriria l’avanç principal del Panzergruppe de Paul Ewald von Kleist, que avançaria més al sud. Només havia d’evitar dirigir-se cap a Brussel·les, on possiblement es trobaria una resistència més dura.

En el centre, el Grup d’Exèrcits A, sota les ordres de Gerd von Rundstedt, portaria el pes principal de l’atac en el sector de les Ardenes. El 15º Panzer-Korps de Hermann Hoth, amb les 5º i 7º Panzerdivisionen, s’havien de dirigir cap al Mosa i creuar-lo a Dinant. El Panzergruppe de Von Kleist, amb els 41º i 19º Panzer-Korps, s’havien de dirigir també cap al Mosa, però una mica més al sud. El 41º de Georg-Hans Reinhardt, amb les 6º i 8º Panzerdivisionen, el creuaria al nord de Mézierès, i el 19º de Heinz Guderian, amb les 2º, 1º i 10º Panzerdivisionen, a Sedan.

El Grup d’Exèrcit C, situat al sud, es dirigiria cap a la frontera suïssa, amb els exèrcits 1º i 7º comandants pel general Wilhelm Ritter von Leeb, i tenia la missió d’esperar en posició defensiva davant la Línia Maginot per mantenir el front des del Rin fins al Mosel·la.

La Luftwaffe tenia un paper fonamental en l’Operació i, al igual que a Polònia, després d’atacar els aeròdroms Aliats hauria de donar suport a les tropes de terra. També llançaria tropes paracaigudistes sobre la rereguarda aliada. A Holanda la Luftwaffe tenia la missió d’ocupar o destruir els principals ponts i, a Bèlgica, d’ajudar a ocupar el fort d’Eben Emael.

La Kriegsmarine no actuaria, només enviaria alguns dels seus submarins i llanxes al Canal de la Mànega per informar dels moviments britànics.

L’OKW va adoptar ràpidament els nous plans bèl·lics de Hitler i els generals varen rebre l’ordre de tornar a desplegar els seus homes el 7 de març.


Després, Hitler es va dirigir a Munic per celebrar el 20è aniversari de l’aprovació del programa del NSDAP. A la Hofbraühaus i davant dels membres del partit, el dictador va assegurar que quan els jueus l’insultaven ell ho considerava un honor. Hitler va començar llavors a vociferar tota classe d’insults i acusacions contra els jueus sense arribar a mencionar-los. També en aquest discurs va assegurar que creia en Déu, tot i que quan es referia a Déu ho feia nomenant-lo Providència, i va dir que ell només era un imant enganxat a la nació alemanya per extreure l’acer del poble.

23 de febrer de 1940

Divendres:

En el Reich:

A Alemanya:

El Govern va aprovar un decret suplementari de la Llei per la Defensa de la Sang i l’Honor Alemanys que confirmava una disposició que en realitat ja estava establerta en les Lleis de Nuremberg. Segons aquest decret, en cas de relacions sexuals entre una persona ària i una jueva es castigaria sí o sí a l’home tant si era considerat jueu o ari. Si la dona era jueva i l’home ari, la dona rebria una sentència breu de presó o seria a un camp de concentració, però si la dona era ària i l’home jueu, la dona ària no rebria cap càstig.

A Polònia:

Les autoritats alemanyes varen publicar un segon decret sobre l’empadronament dels jueus, que obligava a que s’inscrivissin als jueus d’entre 14 i 60 anys. Aquest procés s’havia de fer amb dues etapes. La primera havia de començar l’1 de març, que afectava solament als jueus de 16 a 25 anys. La segona a la resta. A més, tots els jueus que tenien eines a partir de llavors ho havien de comunicar a les autoritats.

A Suècia:

El govern suec va prohibir el pas de les tropes aliades pel seu territori.

A Suïssa:

Com els dos dies anteriors, a Arosa, Ulrich von Hassell es va tornar a reunir amb Lonsdale Bryans per saber com reaccionaria el govern britànic a un possible enderrocament d’Adolf Hitler i a un nou govern.

21 de febrer de 1940

Dimecres:

En el Reich:

A Alemanya:

A les onze del matí, el general Nikolaus von Falkenhorst es va reunir amb Adolf Hitler per parlar d’una futura invasió a Noruega. El general li va tenir que relatar les seves operacions militars a Finlàndia el 1918. Un cop acabat el seu relat, els dos es varen aixecar i Hitler el va dur a una taula coberta de mapes i li va confessar que havien sabut que els britànics tenien la intenció de desembarcar a Noruega. El dictador li va afegir que l’Exèrcit posaria a la seva disposició a cinc divisions.

Una hora després li varen ordenar que es tornés a reunir amb el dictador a la tarda per presentar-li un pla d’atac contra Noruega. El general d’infanteria es va dirigir a una llibreria i va comprar una guia Baedeker de turisme i es va tancar a l’habitació del seu hotel fins a les cinc de la tarda estudiant la configuració de les ciutats i el traçat de comunicacions de Noruega. Quan va tornar al despatx de Hitler ja tenia preparat el seu projecte d’invasió: necessitaria cinc divisions d’infanteria, una per cada un dels grans ports noruecs (Oslo, Bergen, Trondheim, Narvik i Kristiansant) i tenia previst ocupar Dinamarca, tot i el pacte de no agressió firmat el 31 de maig de 1939. Hitler, entusiasmat, va aprovar el pla i li va concedir dues divisions de tropes alpines i va exigir discreció. Von Falkenhorst treballaria amb la unitat del capità Theodor Krancke.

Però quan Von Falkenhorst va tornar a les oficines del OKW va veure que només li podien proporcionar la 3º Divisió de Muntanya del general Eduard Dietl i quatre d’infanteria: les 69º, 163º, 181º i 196º. Unes unitats molt de segona classe. La resta estaven situades a la frontera francesa i a Polònia.

A Polònia:

Richard Glücks, cap del Cos d’Inspectors dels Camps de Concentració, va informar a Heinrich Himmler després d’una inspecció a prop de Cracòvia, que havia trobat un lloc adequat per un nou camp de quarantena, en el qual s’hi podria retenir als polonesos, castigar-los i fer-los treballar, per qualsevol delicte de rebel·lió o desobediència. Es tractava d’uns antics quarters de la cavalleria austro-hongaresa, una sèrie d’edificis de totxo sòlids a les afores de la ciutat polonesa d’Oswiecim, perduda enmig de pantans, on a més hi havia algunes fàbriques. una petita ciutat de 12.000 habitants. Els alemanys varen començar ràpidament a construir en aquella zona el que seria el camp de concentració d’Auschwitz.

A Itàlia: 

Benito Mussolini va accedir a enviar a Alemanya 3.500 tones de coure.

A Suïssa:

A Arosa, Ulrich von Hassell va reunir-se amb Lonsdale Bryans per parlar de com reaccionarien els britànics si Hitler era desposseït del càrrec i hi havia un nou govern.

20 de febrer de 1940

Dimarts:

En el Reich:

A Alemanya:

Adolf Hitler, totalment convençut de que el pla per ocupar Noruega i Dinamarca que li havia exposat Erich von Manstein el 17 de febrer triomfaria, va ordenar que s’ajustessin tots els detalls. Hitler va convocar al general Nicolaus von Falkenhorst per parlar de la invasió i poc després va firmar la directiva Weserübung per envair al mateix temps Noruega i Dinamarca.


A Berlín, Hermann Göering va mostrar el seu desacord per la posició neutral italiana a la guerra a l’agregat militar italià.

En els Estats Units:

Hans Thomsen, l’encarregat de negocis alemany a Washington, va informar en el seu govern de l’arribada del baró Konstantin von Maydell, un bàltic alemany, que havia dit a l’Ambaixada alemanya de Washington que estava en missió de sabotatge encarregada per l’Abwehr.