Dilluns:

En el Reich:

A Alemanya:

En el Ministeri de Propaganda, Joseph Goebbels es va reunir amb l’explorador suec Sven Hedin. Només asseure’s, el ministre li va preguntar la seva opinió sobre Finlàndia, país pel qual Hedin hi tenia simpaties, i l’explorador li va respondre que a Suècia tots feien el possible per ajudar als finlandesos sense sortir de la neutralitat perquè no desitjaven entrar en guerra amb la Unió Soviètica. Quan Hedin li va voler fer veure que si no ajudaven a Finlàndia els finlandesos anirien a buscar ajudar als països occidentals, Goebbels va exclamar amb ironia que recordava les promeses que havien fet els occidentals als polonesos i va dir-li que els finlandesos el que tenien que fer era buscar una pau amb els soviètics per molt horrorosa que fos. El ministre li va confessar que ell personalment no odiava al bolxevisme, tot i que va afirmar que a Alemanya l’havien eliminat. A continuació, Hedin li va preguntar que en el cas de que Alemanya vencés a les potències occidentals i dominés Europa, si atacaria a la Unió Soviètica. Goebbels, rient, li va contestar que no podia parlar d’aquest tema. Hedin li va replicar que per aquest motiu, el d’una Alemanya governant Europa, s’havia de salvar Finlàndia de les urpes soviètiques. Goebbels, després d’escoltar els beneficis que tindria intervenir en la guerra finlandesa al costat dels finlandesos, li va confessar que el Pacte amb la Unió Soviètica era de més gran importància. En seguit, el ministre li va explicar els plans de futur d’Alemanya: una Europa dominada pels alemanys i sense guerres i amb la Gran Bretanya tal i com era abans de la guerra. Després d’assegurar-li que buscaven justícia i no venjança es varen acomiadar.

---

El periodista nord-americà William Shirer va entrevistar al responsable del petroli i dels automòbils, el general Von Schell, que li va assegurar que hi hauria petroli suficient per una guerra de deu anys i que les seves fàbriques produïen a màxima intensitat.

A Itàlia:

Benito Mussolini es va tornar a entrevistar amb Joachim von Ribbentrop. El dictador italià li va explicar que desitjava que la Gran Bretanya i França fossin destruïdes i li va prometre que Itàlia estava al costat d’Alemanya i, per això, estaven treballant per augmentar el seu armament militar. El ministre alemany, per la seva part, li va ensenyar uns quants missatges de diplomàtics polonesos procedents de les capitals occidentals per demostrar-li que Estats Units també tenia la culpa de la guerra i li va dir que aquests documents posaven en evidència el paper dels ambaixadors nord-americans William Bullit, Joseph Kennedy i Drexel Biddle, i va acusar al president Franklin Delano Roosevelt d’estar controlat per “una camarilla jueva plutocràtica”. Von Ribbentrop també li va senyalar que Japó constituïa el contrapès que impediria que Estats Units es llencés a la guerra, tal hi com havia fet el 1917. A continuació, Von Ribbentrop va exaltar el destí comú de les seves dues nacions i va insistir en que Adolf Hitler atacaria aviat a l’Oest, derrotaria a l’exèrcit francès a l’estiu i expulsaria als britànics del continent abans de la tardor. Mussolini va romandre callat durant gran part del monòleg del ministre alemany fins que aquest va assegurar que Iosif Stalin havia renunciat a la idea d’una revolució mundial. escèptic, Mussolini li va preguntar si es creia aquesta afirmació. Von Ribbentrop es va limitar a contestar-li que no hi havia cap soldat alemany que no estigués convençut de que la guerra es guanyaria aquest any. Mussolini només hi va afegir que aquesta observació era extremadament interessant. Von Ribbentrop va sortir de la reunió molt content pensant que Itàlia entraria a la guerra al costat d’Alemanya.

A la Gran Bretanya:

Després de la declaració de principis del dia anterior, el Gabinet de Guerra britànic va donar autorització formal pel desembarcament militar a Narvik. Quan es rebés la notícia de que havia sigut un èxit s’hauria de desembarcar a Trondheim una segona força. Altres forces es mantindrien a punt per desembarcar a Stavanger i Bergen.

En els Estats Units:

Hans Thomsen, l’encarregat de negocis alemany a Washington, va enviar en el seu govern un memoràndum confidencial en que declarava que James D. Mooney, el vicepresident de la General Motors i que s’havia reunit amb Hitler el 4 de març, era més o menys pro-alemany. Thomsen també va informar que Mooney havia informat a Roosevelt sobre l’entrevista que havia mantingut amb Hitler i de que el dictador estava desitjós de pau i volia evitar un vessament de sang en una campanya a la primavera.

Diumenge:

En el Reich:

A Alemanya:

A les dotze del migdia es va celebrar el Dia dels Herois en el Lichthof de l’Ajuntament de Berlín. A la primera filera de l’acte hi havia Adolf Hitler, Rudolf Hess, Joseph Goebbels, Sven Hedin, Otto Meissner, Erhard Milch, Heinrich Himmler i Julius Dorpmüller. Després, Hitler va pronunciar un discurs en el patí de la Zeughaus, el Museu de la Guerra, en el qual va prometre que el final de la guerra li donaria a Alemanya el triomf més gran de la seva història.

Gerd von Rundstedt va escriure en el Völkischer Beobachter que pensaven molt en els difunts, però que no els ploraven. Destacat en tinta vermella, de costat a l’altra banda de la pàgina, i havia el titular: Endavant per sobre les tombes!.

---

Una editorial en primera pàgina del Lokal Anzeiger deia que no era el moment de posar-se sentimentals i que hi havia molts homes que estaven morint per Alemanya dia i nit i que no era qüestió preguntar-se el per què un queia o resultava ferit.

A Itàlia:

Joachim von Ribbentrop va arribar a Roma per parlar amb el dictador Benito Mussolini i entrevistar-se amb el Papa Pius XII. En el Palau Venècia i amb el comte Galeazzo Ciano, Von Ribbentrop li va entregar en el dictador italià la carta de Hitler del 8 de març i li explicar que el dictador alemany no creia que hi hagués pau a Europa i que estava decidit a atacar França aquell mateix any. Hitler volia atacar els francesos i els britànics amb 205 divisions. Però Von Ribbentrop sabia que els italians estaven preocupats pel pacte entre Alemanya i la Unió Soviètica i va explicar-los que gràcies aquell pacte la Unió Soviètica no era un perill ni per Itàlia ni per Alemanya, ja que i tenien un acord comercial i d’amistat. Mussolini, per la seva part, li va assegurar que el seu lloc era al costat de Hitler, en la línia de foc. Von Ribbentrop llavors li va transmetre la preocupació de Hitler per les recents mesures britàniques de bloquejar el transport per mar del carbó alemany a Itàlia i li va preguntar quines eren les necessitats que tenien d’aquell mineral. Mussolini li va replicar de 500.000 a 700.000 tones mensuals. El ministre alemany li va respondre que estaven disposats a proporcionar un milió de tones al mes i li va prometre que procuraria la majoria dels vagons necessaris pel seu transport.

A la Gran Bretanya:

Sumner Welles, que havia visitat a Roma, Berlín i París i que s’havia reunir amb Hitler el 2 de març, va arribar a Londres per trobar-se amb el primer ministre Neville Chamberlain i lord Halifax per presentar-los les seves propostes de pau. Welles demanava el desarmament progressiu dels països bel·ligerants. Quan aquesta proposta va arribar a oïdes dels diferents ministres, aquests varen exclamar que no es podia confiar en Hitler.

---

El Gabinet de Guerra, presidit pel primer ministre, va decidir enviar una força britànica al port noruec de Narvik per apoderar-se d’un milió i mig de tones de mineral de ferro que esperaven allí per ser enviades a Alemanya i per ocupar els jaciments de mineral de ferro de Gällivare. A més d’aquesta operació a Narvik, que va rebre el nom clau de Wilfred, les forces britàniques també havien de desembarcar en els ports de Trondheim, Stavanger i Bergen per tal d’aturar un contraatac alemany.

A Suïssa:

A Lugano, l’oficial del servei d’intel·ligència francès, el coronel Henri Navarre, es va reunir amb Hans Tilo Schmidt, conegut sota el nom clau de H.E. o Asche al bar de l’Hotel Eden. Schmidt li va dir que el seu germà Rudolf havia assistit a una reunió de Hitler amb els seus generals el 17 de febrer en el qual s’havia aprovat una ofensiva militar a Occident que consistiria en atrapar als Aliats dins de Bèlgica.

Divendres:

En el Reich:

A Alemanya:

Adolf Hitler va escriure una carta per Benito Mussolini, que Joachim von Ribbentrop li entregaria en el dictador italià personalment el dia 10. Hitler en la carta li va defensar el seu pacte amb els soviètics, l’abandonament dels finlandesos i la no evacuació de Polònia. Li va assegurar que si hagués retirat les tropes del Govern General no hagués portat la pacificació de Polònia. En parlar-li de la reunió que havia mantingut amb Sumner Wells el 2 de març, Hitler li va prometre que res havia canviat, que seguia convençut d’atacar a l’Oest en una batalla a mort. A continuació, el dictador li va dir que no tenia cap dubte de que aquesta guerra decidiria el futur d’Itàlia perquè algun dia ell, Mussolini, hauria de combatre contra els mateixos enemics d’Alemanya, ja que el destí de les seves dues nacions estaven lligats. Per aquest fet no dubtava de que aviat hauria de combatre junts i li va prometre fidelitat.

---

El OKW va delinear el que seria més endavant l’Arma SS amb un estàndard personal, les tres divisions, els estàndards calavera, les unitats de reserva i les escoles de cadets.

---

El Govern, a través de Reinhard Heydrich, va promulgar una sèrie de decrets per la Gestapo, coneguts com els decrets sobre els polonesos, on es “reconeixia la inferioritat racial” dels polonesos a Alemanya i diferenciava les competències entre l’Exèrcit, la Justícia i el Ministeri d’Armament sobre el tracte que s’havia de tenir amb aquests ciutadans. En aquell temps hi havia molts presoners polonesos treballant als camps alemanys i no volien que els alemanys hi tinguessin contacte. Tots aquests “treballadors” polonesos havien d’estar immobilitzats i confinats. Els articles del 1 al 4 reduïen la seva llibertat de moviments a pràcticament cap i se’ls prohibia abandonar el seu lloc de treball i utilitzar els transports col·lectius. Segons els articles 6 i 7, se’ls indiciava els seus propis restaurants, bars, cinemes i se’ls prohibia assistir en els mateixos serveis a l’església que els alemanys. En l’article 7 es prohibia qualsevol relació sexual entre alemanys i estrangers sota pena de mort. Els articles, 5 i del 8 al 10, recollien intencions i mesures sobre el sabotatge i les faltes de disciplina, que serien castigades amb la màxima severitat. També es mencionava que els únics que tindrien pa i un “salari” serien per als qui treballessin satisfactòriament. Per tal d’identificar-los ràpidament se’ls va obligar a dur una placa amb la lletra P a la roba. Aquests decretes portaven la firma de Heinrich Himmler.

El Govern també va aprovar un decret en el qual ordenava a totes les persones i empreses que tinguessin metall o ferralla de ferro entregar-lo a l’Estat.

---

A Dresden, els nazis varen destruir la xarxa de resistència Schulze-Stein.

A Polònia:

Hans Frank va explicar en els seus caps de secció que no existia en el Govern General una autoritat superior en rang més forta que la del governador general, la seva. Frank va afegir que la Wehrmacht, la policia i les SS no exercien cap poder de comandament o d’autoritat, i va afirmar que només es limitaven a les seves funcions militars i de seguretat. També va explicar que només ells eren els únics representant d’Adolf Hitler i del Reich.

---

A Cracòvia, la Gestapo va matar d’un tret en ple carrer a un obrer polonès al que un membre de la Gestapo havia sentit taral·lejar la melodia de l’himne nacional polonès.

A la Gran Bretanya:

Els caps dels Estats Majors britànics varen revelar en un informe secret que, dels 352 canons antiaeris destinats al Cos Expedicionari britànic a França, només havien arribat 152. Dels 48 canons antiaeris lleugers que necessitava la Força Avançada d’Atac Aeri britànic a França, no n’havia pogut arribat cap. Per la defensa pròpia del país, dels 1.870 canons antiaeris que es consiraven el mínim per la defensa aèria, només n’hi havia 108 en el seu lloc, que s’havien concentrat al voltant de les bases navals i les estacions de radar.

A França:

Eduard Daladier es va queixar als finlandesos per no haver demanat oficialment tropes aliades i fer saber que les forces serien enviades sense tenir en compte les protestes noruegues i sueques.

A Finlàndia:

Carl Mannerheim va aprovar enviar immediatament a Moscou una delegació de pau.

Dijous:

En el Reich:

A Polònia:

Margarete Himmler, l’esposa de Heinrich Himmler, va escriure després de viatjar a Poznan, Lódz i Varsòvia, que la majoria dels jueus no tenien aspecte d’ésser humans i que seria una missió impossible posar ordre allà, L’esposa del cap de les SS reflexionava fredament que el poble polonès no es moria tan fàcilment amb les malalties infeccioses.

A Alemanya:

Els britànics varen tornar a llançar pamflets a la zona del Ruhr.

A la Unió Soviètica:

El primer ministre finlandès, Risto Ryti, va arribar en avió a Moscou per negociar amb els soviètics la pau entre els dos països. Tot i les negociacions a prop de Vyborg varen continuar els combats, on els soviètics portaven la iniciativa.

A la Gran Bretanya:

El general William Ironside va informar en el mariscal Carl Mannerheim de que una força expedicionària aliada de 57.000 homes estava a punt per ajudar-los, i que la primera divisió de 15.000 homes podria arribar a Finlàndia cap a finals de març, sempre hi quan els noruecs i els suecs permetessin el seu pas per les seves aigües neutrals.

Dimecres:

En el Reich:

A Alemanya:

Adolf Hitler va celebrar a la Cancelleria del Reich una gran conferència militar per examinar el pla per la invasió de França, Holanda i Bèlgica. Els representants del Oberkommando varen defensar cadascú el seu pla i, com que Erich von Manstein no era a la reunió, Gerd von Rundstedt i Heinz Guderian varen defensar els seus propis plans.

Durant aquell dia, Hitler es va reunir per dinar amb Joseph Goebbels i Alfred Rosenberg i tots tres varen arribar a la conclusió de que algunes parts de la litúrgia eclesial no havia de prohibir-se, encara que lloessin als jueus. Rosenberg, a part, el va posar al corrent de que l’Estat Major francès havia enviat una delegació francesa a Oslo, però també li va dir que Vidkun Quisling havia aconseguit expulsar-los. Després de dinar, Rosenberg li va enviar a Hitler un detallat informe estadístic sobre Noruega amb les seves necessitats de carburant i de cereals. 

---

En el Carinhall, Hermann Göering i la seva esposa Emmy varen convidar a esmorzar a l’explorador suec Sven Hedin i la seva germana. Mantega, formatge gruyère, caviar, llagosta, espàrrecs frescs, guisats i dolces de tot tipus composaven el menú. La filla dels Göering, Emmy, de només 19 mesos, va entrar a la sala donant saltirons i va saludar amb molts modals a la parella sueca. Hedin, per la seva part, estava molt preocupat com a suec per la Batalla de Finlàndia i li va preguntar per aquell tema en el ministre. Göering li va respondre que tenia que entendre que l’amistat amb els soviètics era per ells el tema principal perquè creia que no podien lluitar en una guerra amb dos fronts oberts. 

En la Batalla de Finlàndia:

Una comissió finlandesa es va traslladar a Moscou per negociar la capitulació. Les exigències russes coincidien amb el traçat de les fronteres instaurades per la pau de Nystad, firmada el 1721 amb l’imperi suec. Finlàndia hauria de cedir tota Carèlia, les seves possessions costeres en el llac Ladoga, una franja de terreny a Salla, Koivisto, Suursaari, Haapassari i la península d’Hanko. En total, 40.000 quilòmetres quadrats que deixaven a més de mig milió de persones sense llar ni propietats. Iosif Stalin només va renunciar a les mines de níquel de Petsamo, que pertanyien a una societat anònima que estava en mans del britànics, encara que en un principi havien sigut reclamades pel seu ministre Viatxeslav Mólotov. El final no es va tirar endavant per no provocar a la Gran Bretanya.

Dimarts:

En el Reich:

A Alemanya:

Adolf Hitler va convocar una conferència urgent amb els seus alts caps militars per aturar la disputa que havia esclatat entre els seus comandants per l’operació a Noruega i Dinamarca. Hermann Göering, que estava molest perquè no havia sigut consultat prèviament en definir l’operació, estava enrabiat i va intentar demostrar que tots els preparatius anteriors no servien per res. Hitler va fer concessions a Göering, però va insistir en que el seu pla havia de seguir endavant i va demanar més compromís de l’Exèrcit i de la Marina.

---

A Berlín, Joseph Goebbels va rebre els redactors en cap de la premsa berlinesa i els caps de les corresponsalies berlineses de la premsa estrangera, i els va comunicar que s’esperava aviat un canvi en l’estratègia bèl·lica.

---

Els britànics varen llançar des de l’aire pamflets a la zona del Ruhr. Els següents dies ho continuaran fent.

A Polònia:

En el gueto de Varsòvia, les autoritats alemanyes varen ordenar en els treballadors cristians de Correus abandonar el gueto.

A la Unió Soviètica:

A partir d’una proposta feta per Lavrenti Beria, Iosif Stalin, Viatxeslav Mólotov, Kliment Vorochilov i Anastas Mikoian, tots quatre membres del politburó, varen aprovar l’execució de polonesos nacionalistes i contrarevolucionaris. Molts d’ells moririen en la massacre de Katin entre abril i maig de 1940, on varen morir assassinats 21.768 ciutadans polonesos. 8.000 eren militars presoners de guerra, 6.000 eren policies i la resta eren civils intel·lectuals presoners i acusats de sabotejadors, espies, terratinents, advocats…

---

Aquell matí, el govern soviètic va anunciar un cop més que estava disposat a negociar la pau amb Finlàndia. El govern finlandès es veurà obligat a negociar.

Dilluns:

En el Reich:

A Alemanya:

A la Cancelleria del Reich, Adolf Hitler va rebre l’explorador suec Sven Hedin per reunir-se amb ell. El dictador li va explicar que la seva vida era com un conte de fades i que havia tingut molta sort, però li va dir que creia que ja no viure gaire més anys perquè tenia més de 50 anys. Hedin li va respondre que ell tenia 75 anys. Per canviar de tema, l’explorador li va preguntar per Finlàndia. Hitler, davant d’aquella pregunta, es va treure un paper de la butxaca i li va llegir un article del Deutsche Nachisckten Bureau on deia que la lluita defensiva de Finlàndia era incòmode tant per la Unió Soviètica com per Alemanya. Després de guardar el paper un altre cop a la butxaca, Hitler li va dir que no tenia gens de ganes de posar-se en aquella batalla i li va explicar que li havia ordenat en el ministre Joachim von Ribbentrop que comuniqués en el dictador Iosif Stalin que no desitjava un pacte militar amb ells, els soviètics, però sí un acord econòmic. Hitler li va confessar que entenia a Stalin perquè creia que lluitava per petits territoris que havien sigut russos en el passat i estava convençut de que hi tenia tot el dret. Hedin li va preguntar com valorava l’ajuda que donaven els suecs als finlandesos, i Hitler li va respondre que absolutament neutral, però el va avisar de que si els britànics intentaven introduir-se en els països escandinaus ell atacaria. Finalment, l’explorador suec li va preguntar si era factible una pau entre Alemanya i les potències occidental. Hitler li va respondre que no. Després d’aquella pregunta es va acabar la reunió i es varen acomiadar.

El dictador també va rebre aquell dia a James D. Mooney, el vicepresident de la General Motors, que aquest li va dir que Franklin Delano Roosevelt sentia més amistat i simpatia per Alemanya del que generalment es creia a Berlín i que el President estava disposat a actuar com a moderador per restablir de nou la pau. En sortir de la reunió, Mooney es va reunir amb l’ambaixador alemany a Washington, Hans Dieckhoff, que estava uns dies a la capital alemanya. L’ambaixador va informar més tard al Ministeri d’Afers Exteriors per explicar que l’empresari nord-americà l’hi havia explicat el seu pla per acabar amb la guerra, però els va dir que no creia que la seva iniciativa tingués una gran importància.

---

La Gestapo va detenir a Ernst Peter Burger acusat de falsificar documents oficials. Burger, que treballava per Karl Haushofer, havia fet alguns informes crítics amb la Gestapo.

En la guerra finlandesa: 

Els soldats soviètics varen desencadenar una ofensiva general amb el propòsit d’apoderar-se de Vyborg i obrir camí cap a la capital finlandesa. Els primers atacs van ser neutralitzats, però amb la rapidesa en que es varen repetir els atacs soviètics i el cansament dels soldats finlandesos per la son, va permetre en els soviètics trencar la línia defensiva per diferents punts i tallar les comunicacions costeres entre l’oest i l’est. Una columna va aconseguir travessar uns 50 quilòmetres de gel i va atacar la costa finlandesa entre Helsinki i Vyborg. L’artilleria soviètica va establir les seves posicions davant a la costa i va bombardejar les línies de defensa de Vyborg des del gel. A la nit, els bombarders soviètics varen bombardejar la zona.

A la Gran Bretanya:

Els Estats Majors britànics varen suspendre la Força Stratford, l’operació militar que havia d’ajudar militarment a Finlàndia a partir del 20 de març, perquè veien que anaven massa tard i que l’operació no serviria per res.

Diumenge:

En el Reich:

A Alemanya:

Adolf Hitler va decidir que l’Operació Weser, l’ofensiva al Nord, precediria al Cas Groc, l’atac a l’Oest, i va dir-li a Alfred Jodl que tenia la necessitat de realitzar una enèrgica i ràpida acció a Noruega.

---

En el Carinhall, Hermann Göering es va reunir amb Sumner Wells. Segons el traductor Paul Schmidt, Göering el va tractar amb molta amabilitat, però per algun motiu no li va oferir l’habitual banquet. Wells va quedar impressionat pel Carinhall i tenia la impressió que acabaria tenint la mida de la Galeria Nacional de Washington quan les obres haguessin acabat. Wells, que era molt observador, va veure que el color de pell de la cara de Göering era molt pujat de to, i va quedar impressionat pel gran anell que portava a la mà dret amb sis diamants de gran mida i l’anell de la mà esquerra amb una maragda. Durant l’estona que varen estar conversant assentats en les butaques davant la xemeneia mentre a fora no parava ni un moment de nevar.

Göering es va mostrar tota l’estona natural i simpàtic, i va fer la seva pròpia defensa d’Alemanya en la política europea afirmant que havia fet tot el possible per mantenir la pau, tot i la “provocadora actitud dels britànics i els francesos”. En quan a la guerra, va explicar que Alemanya tenia totes les victòries a la mà i va assegurar que la força aèria alemanya regnava en els cels i així seguiria sent. Pensava que si la guerra era breu o llarga no tenia cap tipus d’importància perquè Alemanya tenia suficients matèries primes. Quan Wells li va senyalar que el poble nord-americà es veuria afectat per una guerra que devastava Europa, Göering li va replicar que no veia com una guerra a Europa podria afectar als interessos vitals dels Estats Units. Wells va contraatacar recordant-li que el poble nord-americà no havia desitjat participar en la Primera Guerra Mundial, però que va entrar-hi ràpidament un cop varen acceptar que els seus interessos nacionals estaven amenaçats, i li va dir que ara els nord-americans, a diferència del 1917, estaven profundament commoguts per la crueltat dels alemanys contra els jueus. Göering va intentar respondre-li dient que el que ells feien no era massa diferent del que feien els nord-americans amb els negres, però quan Wells li va senyalar la diferència entre una política governamental activa de discriminació i repressió, i la pràctica d’aquestes coses per determinar grups en contra del seu sentiment generalitzat de la nació i dels seus governants, Göering ja no va dir res més sobre aquest tema i es va queixar de que els britànics no acceptaven les ofertes de pau de Hitler.

Després, en acabar la trobada, Göering li va ensenyar la mansió i li va explicar que personalment havia col·locat tots els objectes i obres d’art. Li va ensenyar els regals que li havien fet els països estrangers, incloses les adquisicions recents de Japó. La sala de recepcions i els salons estaven decorats amb centenars de quadres, però la impressió de Wells era de que seria difícil trobar un edifici més lleig o un de més vulgar. Un cop acabat el recorregut per la casa, Wells va tornar en cotxe a Berlín. Durant el trajecte tenia clar que l’única forma d’aturar el poder militar d’Alemanya seria que les democràcies d’Europa occidental i els Estats Units tornessin a formar un bloc junts. Quan va arribar a la capital alemanya va veure que la gent estava abatuda i adusta.

Dissabte:

En el Reich:

A Alemanya:

A Berlín, en un dia nevat, Adolf Hitler va rebre el sotssecretari d’Estat nord-americà, Sumner Welles, que aquest li va explicar que el president Franklin Delano Roosevelt li havia demanat saber si era possible una pau sòlida i duradora a Europa. Hitler li va respondre que no era Alemanya qui havia volgut la guerra, sinó que havien sigut França i la Gran Bretanya, i li va deixar anar un monòleg sobre els seus “intents” per mantenir la pau. Wells li va preguntar per les possibilitat d’arribar a acords comercials internacionals i el va avisar de les possibles dificultats econòmiques que podrien passar si la guerra continuava. El dictador li va contestar que el poble alemany estava unit a la seva persona i va acabar la reunió explicant-li que Alemanya volia la pau i, en canvi, França i la Gran Bretanya volien aniquilar-los i que per tant ara creia que el conflicte només seria resolt per les armes i que no hi havia cap altra solució que la lluita a mort. Estava convençut que el poble alemany venceria, però en cas de perdre el va avisar de que caurien tots junts. Welles es va acomiadar dient-li que el seu govern no volia que cap país fos aniquilat i li va demanar que no oblidés les seves paraules de que l’objectiu militar d’Alemanya havia de ser la pau. Hitler li va afirmar que ell no havia desitjat la guerra i que hauria d’haver dedicat la seva vida a construir enlloc de destruir.

Hitler però ja havia posat en marxa els plans per la seva següent operació militar, l’Operació Weser, però aquesta nova ofensiva no estava agradant als alts càrrecs militars. Hermann Göering, que no havia sigut informat de l’Operació, va posar el crit al cel davant de Wilhelm Keitel i després es va queixar davant Hitler.

Wells va marxar aquella nit de Berlín sense fer cap declaració a la premsa, sobretot la nord-americana, que esperava que anunciés alguna cosa.

---

Una quarantena d’agents de la Gestapo varen assaltar un ball a Hamburg, en la Curio-Haus, en el districte universitari, i varen tancar amb clau les portes i varen prendre les empremtes digitals de 408 persones, tots ells menors de 21 anys.

En els països escandinaus:

Noruega i Suècia varen rebutjar un cop més la petició francesa-britànica per obtenir el privilegi de trànsit marítim en les seves aigües, declarades neutrals.