17 de desembre de 1939

Diumenge:

A Uruguai:

A Montevideo, a les sis del matí, el cuirassat alemany, Graf Spee, acompanyat pel vaixell mercantil alemany Tacoma, va deixar el port amb tota la tripulació seguit per la mirada d’un miler de persones des del passeig marítim i més de 20.000 espectadors des de la costa que volien veure el desenllaç del cuirassat alemany. Molts creien que anava al combat. El capità Hans Langsdorff sabia que no podien creuar l’Àtlàntic i tornar a Alemanya com li ordenaven perquè el cuirassat estava mig destrossat i, a més, els creuers de guerra britànics Ajax, Achilles i Cumberland l’esperaven al límit de les aigües internacionals. Però Langsdorff no es podia quedar al port d’Uruguai perquè tenia ordres del govern d’Uruguai, pressionat per la Gran Bretanya, de marxar.

Quan el Graff Spee portava 20 minuts a alta mar, la tripulació va destruir els equips electrònics i varen col·locar tres càrregues explosives i, poc després, el Graff Spee va explotar. L’explosió va ser escoltada a través de la ràdio per milions de persones de tot el món. Langsdorff es volia quedar al cuirassat perquè temia que l’acusessin de covard per no haver intentat creuar l’Àtlàntic, encara que aquella missió hagués sigut un suïcidi col·lectiu. Finalment, la tripulació el va convèncer perquè també abandonés el cuirassat i no morís, tot i que s’acabaria suïcidant al cap d’uns dies a Buenos Aires. La tripulació va embarcar en els remolcadors Coloso i Gigante i la llanxa Chiriguana, de bandera argentina i, després de comprovar que l’explosió havia destruït el cuirassat, es varen dirigir a Buenos Aires. Aquell mateix dia varen quedar internats a Argentina.

A la Gran Bretanya:

Cinc embarcacions de passatgers, convertides en buc pel transport de tropes i escortats per un creuer de combat, un cuirassat i un portaavions, varen arribar sense cap problema a la Gran Bretanya després de travessar tot l’Atlàntic. A bord hi viatjaven 7.500 canadencs, tots voluntaris per combatre contra Alemanya

16 de desembre de 1939

Dissabte:

En el Reich:

A Alemanya:

Joseph Goebbels va fer publicar a la premsa un comunicat trucat des de Montevideo dient que el Graff Spee no tenia més que danys superficials i que les notícies britàniques segons les quals havia sigut seriosament danyat eren “pures mentides”. L’endemà el Graff Spee serà enfonsat.

A Polònia:

El Govern va aprovar un primer decret en que es permetia l’espoli del conjunt del patrimoni artístic pública i privat polonès.

En la guerra finlandesa:

Després d’arribar a la Línia Mannerheim, el 7º Exèrcit soviètic va iniciar una gran ofensiva. Per compensar la seva falta de blindats i d’artilleria, les tropes finlandeses d’esquiadors varen utilitzar innovadores tècniques de sabotatge i dispositius explosius improvisats per destrossar els tancs soviètics.

15 de desembre de 1939

Divendres:

En el Reich:

A Alemanya:

Erich Raeder va proposar vendre en els soviètics els plànols i els croquis del cuirassat Bismarck, que en aquells moments s’estava construint, si pagaven un preu molt elevat.

A l’Atlàntic:

El cuirassat Graf Spee es va refugiar a la badia de Montevideo a causa dels desperfectes que havia patit després d’enfrontar-se amb els britànics. El seu capità, Hans Langsdorff, va alliberar els mariners Aliats rescatats dels vaixells que havia enfonsat. Aquests mariners van assegurar que havien sigut ben tractats.

A França:

La Força Expedicionària britànica es va desplegar al sud de Lille, al llarg d’una línia de fortificacions.

En els Estats Units:

A Atlanta, aquell dia es va estrenar la pel·lícula Allò que el vent s’endugué protagonitzada per Vivien Leigh i Clark Gable. La pel·lícula, que es convertiria en una de les pel·lícules més aclamades del cinema, només va costar quatre milions de dòlars, però la seva recaptació mundial va superar els 400 milions de dòlars, fet que la convertiria en la pel·lícula més taquillera de la història.

14 de desembre de 1939

Dijous:

En el Reich:

A Alemanya:

A la Cancelleria, Adolf Hitler es va reunir amb Vidkun Quisling, que es va presentar amb Albert Vijam Hagelin, per parlar d’una possible intervenció alemanya a Noruega. A la reunió també hi havia Hans Wilhelm Scheidt, un home de confiança d’Alfred Rosenberg, que aquest no va poder assistir a la reunió perquè tenia la cama embenada, i Erich Raeder. Hitler pretenia que Quisling agafés el control del país i demanés l’entrada pacífica de les forces alemanyes, sinó estava disposat a utilitzar la força. La reunió no va durar més de 20 minuts i els va dir que volia que Noruega continués com un país neutral, però els va avisar de que no toleraria de que Gran Bretanya s’apropés a Narvik. A continuació, el dictador va llegir el memoràndum de Quisling, en el que destacava la necessitat de formar una lliga pangermanista. Quisling li va explicar que a partir del 10 de gener de 1940 l’estat noruec es trobaria en una situació il·legal i el va avisar de que el país podria quedar a mans de marxistes i jueus demòcrates i, per ell, la salvació de Noruega resultava fonamental per Alemanya en la seva decisiva lluita contra Gran Bretanya.

A la tarda, després de la conferència, Hitler va donar l’ordre a l’OKW de començar els preparatius per l’Assumpte Noruec, la invasió a Noruega, tal hi com havia proposat Quisling. Franz Halder va quedar consternat en saber més tard que el projecte també afegia una acció contra Dinamarca.

A Polònia:

1.500 jueus varen ser deportats de Poznan al Govern General. Per tranquil·litzar-los, els hi varen dir que es podrien endur tot l’equipatge que volguessin. A la nit es va carregar l’equipatge en vagons especials de mercaderies, però, quan el tren estava a punt d’arrencar, els alemanys varen desenganxar els vagons de mercaderies, de manera que els jueus varen ser deportats només amb el que duien al damunt.

A Suïssa:

La Societat de Nacions va expulsar del seu organisme a la Unió Soviètica pel conflicte amb Finlàndia i l’ocupació de Polònia.

En la guerra finlandesa:

Després de que unitats d’exploradors soviètics creuessin el riu Taipole molt a prop de la Línia Mannerheim i descobrissin que no estava defensada com semblava, Kirill Meretskov va descarregar contra ella tota la seva artilleria. Després va llançar a l’assalt els carros de combat i a la infanteria, però els finlandesos, que havien estat amagats, els varen esperar.

A Uruguai:

A Montevideo, a les cinc de la matinada, després del combat del dia anterior, el Graff Spee va entrar en el port. Fora, en aigües internacionals, els creuers britànics Achilles i Ajax, el Exter varen ser enviat a les Malvines per reparar els seus danys, però varen bloquejar la sortida del Graff Spee. A les deu de la nit, després d’una travessia a tota màquina, el Cumberland va reforçar les embarcacions britàniques.

13 de desembre de 1939

Dimecres:

A l’Atlàntic:

Davant les costes de Punta de l’Est, a l’Atlàntic sud, a la matinada els creuers de guerra britànics Achilles, Exeter i Ajax estaven vigilant de prop el cuirassat alemany Graff Spee, que perseguia un petit comboi que havia sortit del port de Montevideo. Però els guaites del Graff Spee varen identificar a l’Exeter, tot i que varen pensar que eren uns destructors, l’escorta del comboi de Montevideo. A les 6:17 del matí, el capità del Graff Spee, Hans Langsdorff, va ordenar atacar contra l’Exter que, dos minuts després, va respondre l’atac. En seguida l’embarcació britànica va patir el càstig de les granades alemanyes de 280 mil·límetres i en veure que podrien anar a maldades majors, el Graff Spee va continuar amb el seu atac. De seguida, la majoria de les torretes del Exeter varen quedar fora de servei i les baixes varen augmentar de manera alarmant. Llavors, Henry Harwood, el comodor del Ajax, va enviar a la batalla dues embarcacions britàniques per atacar al Graff Spee. Amb aquesta nova situació, el cuirassat alemany lluitava amb desavantatge, tot i que va poder deixar fora de combat al Exeter. Gràcies a la intervenció a temps del Ajax i del Achilles varen impedir que el Graff Spee donés el cop de gràcia al Exeter. Llavors, Langsdorff va virar cap al nord, mentre obria foc contra el Ajax i el Achilles perquè el deixessin en pau. De forma imprudent, el Graff Spee es va desplaçar zigzaguejant, cosa que va permetre al Ajax i al Achilles apropar-s’hi i seguir-lo combatent de manera que varen aconseguir impactar contra el cuirassat alemany amb els seus canons. Tot i això, l’atac no va frenar al Graff Spee, que en defensar-se va tocar amb els seus canons al Ajax. Per salvar les seves embarcacions, Harwood es va veure obligat a retirar-se fora del seu abast de tir, deixant el Graff Spee seguint zigzaguejant.

Després de tres hores i mitja de combat, Langsdorff va ordenar retirar-se per les moltes destrosses que havien patit. La seva idea era atracar a Montevideo perquè li deixessin arreglar el cuirassat, però Uruguai era un país neutral que depenia econòmicament de la Gran Bretanya i, segons les convencions internacionals, el Graff Spee només podia estar un màxim de 72 hores en el port de la capital d’Uruguai. Mentre el cuirassat alemany es dirigia a les costes d’Uruguai, el Exeter, molt danyat, va començar a retirar-se a les Malvines, i el Ajax i el Achilles varen seguir al Graff Spee a una distància llunyana fins que es varen apostar a l’entrada de Riu de la Plata. L’almirallat britànic va ordenar a la Força K, amb el creuer de batalla Renown i el portaavions Ark Royal, que estaven davant a la costa de l’Àfrica occidental, dirigir-se al Riu de la Plata. Quan el cuirassat alemany va arribar al port de Montevideo, de seguida el govern d’Uruguai va rebre pressions del govern britànic perquè el Graff Spee abandonés el país. Mentre el cuirassat amarrava àncores, el Ajax i el Achilles l’esperaven al límit en les aigües territorials juntament amb el Cumberland, que va venir procedent de les Malvines. Langsdorff va fer baixar al port els presoners i les baixes produïdes durant el combat. Els 37 mariners que havien mort en l’acció contra els creuers britànics varen tenir un impressionant funeral a l’Ambaixada alemanya. Tots varen fer la salutació romana, menys Langsdorff.

En el Reich:

A Alemanya:

El govern alemany va obrir el camp de concentració de Neuengamme.


El Ministeri d’Afers Exteriors va treure publicat en diverses llengües el Llibre Blanc de Joachim von Ribbentrop titulat Documents sobre els orígens de la guerra. En la introducció, el ministre va explicar que després del Tractat de Versalles Gran Bretanya s’havia oposat a tots els intents d’Alemanya d’alliberar-se a través de mètodes pacífics de les cadenes d’aquell tractat de pau.

12 de desembre de 1939

Dimarts:

En el Reich:

A Alemanya:

A la Cancelleria, Adolf Hitler va començar una conferència amb Erich Raeder, Wilhelm Keitel i Alfred Jodl per parlar sobre una possible invasió a Noruega. Tots quatre varen estudiar dos plans per ocupar Noruega; un per mitjans pacífics, on Vidkun Quisling hauria de ocupar el càrrec de cap d’Estat prèviament i després tindria que demanar l’ajut de l’exèrcit alemany, i el segon pla era per la força. En un memoràndum secret de l’almirall Raeder d’aquell dia, aquest deia que Quisling tenia excel·lents contactes amb oficials de l’exèrcit noruec i que comptava amb molts suports en zones importants del país. L’almirall també comentava que Quisling estava disposat a comprometre’s a fer els preparatius de caràcter militar juntament amb les forces armades alemanyes. Raeder també li va assegurar a Hitler que Quisling l’hi havia donat la sensació de ser un home segur. Tots els presents a la reunió varen estar d’acord de que una invasió britànica a Noruega no podia ser tolerada, però Raeder va avisar de que una ocupació alemanya provocaria un reforçament de les contramesures britàniques i que la Kriegsmarine no estava preparada per afrontar-les. Hitler es va limitar a respondre que abans d’ocupar Noruega n’hauria de parlar amb Quisling. 

El dictador, per la seva futura campanya a l’Oest, va ordenar un increment, pràcticament del doble, de projectils d’artilleria, així com la fabricació massiva de mines marines, però va redactar una altra directriu d’alt secret que endarreria el seu atac, anunciant que no es prendria cap nova decisió fins el 27 de desembre i va precisar que la data més propera al dia de l’atac seria l’1 de gener. D’aquesta manera, el dictador va afegir que els permisos de Nadal podien ser concedits. 

Després de la reunió amb els seus caps militars, Hitler va citar a Alfred Rosenberg a la Cancelleria per parlar-li de la proposta de Quisling, ja que encara estava dubitatiu per executar el pla. Aquella mateixa nit, Rosenberg es va reunir amb Raeder per executar el pla i varen estudiar els riscos i la necessitat de l’acció. Quan Rosenberg tornava a casa seva va entrebancar-se amb la porta principal i va tornar-se a fer mal al pau que ja feia temps que l’estava martiritzant. Li varen tenir que tornar a immobilitzar la cama. 


Hermann Esser va ser nomenat vicepresident del Reichstag, tot i que aquell càrrec no tenia cap tipus d’influència dins del règim nazi.

A Polònia:

Heinrich Himmler va fer una visita oficial a la ciutat de Poznan. Coincidint amb aquesta visita, tots els jueus de Poznan varen ser deportats a la regió de Lublin, pròxima a la frontera soviètica. 

A l’Atlàntic sud:

El Graff Spee perseguia un petit comboi britànic que havia salpat del port uruguaià de Montevideo, però el que no sabia era l’estaven esperant tres creuers de guerra britànics: el Ajax, el Achilles i l’Exeter amb l’objectiu d’enfonsar-lo. El comodor del Ajax, Henry Harwood, va decidir que l’única manera de combatre al Graff Spee era dividir les forces en dos grups. L’Exeter formaria una divisió i els dos creuers d’armament inferior l’altra.

En la guerra finlandesa:

Les tropes finlandeses situades a l’est de la ciutat de Suomussalmi varen combatre contra una força soviètica d’atac molt superior.

11 de desembre de 1939

Dilluns:

En el Reich:

A Alemanya:

A la Cancelleria del Reich, Adolf Hitler va rebre a Vidkun Quisling, que aquest el va informar sobre els contactes que mantenien els serveis secrets britànics amb Oslo i de la firma d’un possible tractat secret entre Noruega i la Gran Bretanya. Aquella notícia va preocupar molt a Hitler, que va ordenar-li en el general Wilhelm Keitel que comencés a preparar els plans preliminars per una intervenció militar a Noruega. Hitler va informar a Alfred Rosenberg del contingut de la conversa amb Quisling i li va dir preocupat que Quisling l’hi havia dit que l’ambient al nord de Noruega era cada cop més contrari a ells i que la part favorable a Gran Bretanya era més forta. També li va comunicar que tenia previst envair Noruega.

Quisling, juntament amb Vijam Hagelin, un home de negocis noruec que tenia bones relacions amb els alemanys, també es va reunir aquell dia amb Erich Raeder i li va afirmar que hi havia projectat un desembarcament britànic a prop de Stavanger i es consideraria Kristiansand com una base per als britànics. També li va assegurar que el govern noruec, així com el Parlament i tota la política exterior, estava sota el control de Carl Hambro, president del Storting, i li va detallar els perills que creia que corria Alemanya després d’una ocupació britànica de Noruega. Quisling va proposar posar les bases necessàries a disposició de les forces armades alemanyes. Raeder li va prometre parlar amb Hitler i informar-lo de tot el que havien dit. 

Després de les reunions amb Quisling es va celebrar un dinar on hi varen ser presents Rosenberg, Rudolf Hess i Joseph Goebbels, a més de totes els oficials i ajudants. Hitler va criticar amb duresa el servei de producció cinematogràfica dient que en les pel·lícules de pantalla no es notava que havia tingut lloc una revolució nacionalsocialista. Criticava que només hi havia algunes pel·lícules patriòtiques, tot i que Goebbels va intentar defensar-se com a ministre de Propaganda que tenien bones pel·lícules nacionals. Hitler també va criticar els noticiaris del Wochenschau dient que només tenia un interès superficial i que Goebbels tallava els fragments més interessants per la nació. Continuant renegant, Hitler va acusar que durant la guerra havien faltat els temes oportuns i que les companyies de propaganda només enviaven un material fílmic amb falta d’imaginació.

A Polònia:

Tots els jueus que vivien dins dels límits del Govern General varen quedar subjectes a dos anys de treballs forçats, que es podien ampliar si no es complia la seva finalitat educativa, segons els alemanys. Les feines varen ser supervisades amb rigor: netejar pantans, pavimentar carrers i construir fortificacions al llarg de la frontera soviètica. 

A Suïssa:

A Ginebra, la Societat de Nacions va començar un debat d’emergència per la guerra finlandesa, que va finalitzar amb l’expulsió de la Unió Soviètica del seu si i la petició de brindar tota l’ajuda possible als finlandesos. 

10 de desembre de 1939

Diumenge:

En el Reich:

A Polònia:

A Lódz, els alemanys varen començar a dissenyar el que seria el gueto de la ciutat, el conegut gueto de Lódz. L’administració de la regió de Wartheland va establir aquell dia els límits del gueto, el número de residents, la provisió d’aliments i altres subministraments i serveis, així com els demés preparatius. En una ordre  secreta del governador alemany de la ciutat, Friedrich Uebelhoer, reconeixia que el gueto era un recurs transitori i que l’objectiu últim tenia que ser eliminar els jueus. Uebelhoer va dir textualment fent referència a l’eliminació dels jueus, que “s’havia de cremar per complet aquest focus d’infecció”.

A l’Atlàntic:

A l’Atlàntic sud, les embarcacions de guerra britàniques Achilles i Exeter es varen reunir amb l’Ajax, comandat pel comodor Henry Harwood, a Riu de la Plata per buscar i enfonsar l’embarcació alemanya Graff Spee.

8 de desembre de 1939

Divendres:

En el Reich:

A Alemanya:

Adolf Hitler es va reunir amb Erich Raeder, que aquest li va comunicar que era essencial ocupar Noruega.


En el camp de Buchenwald, davant l’epidèmia de polls que patien els presoners, les SS varen dur a terme una desinfecció general. A tots els presoners se’ls va proporcionar una dutxa i se’ls va entregar roba nova, tot i que era d’estiu de dril fi. També es varen retirar les mantes per la seva desinfecció sense donar-ne de noves. 67 presoners varen morir de fred durant la nit.

A Polònia:

A Varsòvia, els alemanys varen afusellar a 31 polonesos, 6 dels quals eren jueus. Segons els alemanys, les víctimes havien participat en actes de sabotatge.

A la Gran Bretanya:

El govern polonès a l’exili va rebre un informe sobre la situació polonesa a la zona d’ocupació soviètica d’un membre local de la clandestinitat. En l’informe es deia que els jueus, amb la participació soviètica, perseguien tant als polonesos com tot el que estigués relacionat amb Polònia i, per aquest fet, justificava una venjança terrible, la més gran que es pogués imaginar, va afirmar.

A Finlàndia: 

Sense trobar gaire resistència, els blindats soviètics varen arribar amb tota la seva artilleria i munició a prop dels 100 quilòmetres que cobria la Línia Mannerheim, defensada per dues divisions finlandeses. Mentre pel nord, per on Carl Gustav Emil Mannerheim pensava que mai arribaria l’atac, els soviètics varen penetrar-hi fàcilment fins a Suomussalmi i al Golf de Bòtnia, partint el país en dos.

En els Estats Units:

A Washington, Franklin Delano Roosevelt es va reunir amb l’ambaixador nord-americà a Londres, Joseph Kennedy, pare del futur president John Fitzgerald Kennedy i partidari de mantenir la neutralitat.