Dijous:

En el Reich:

Aquell mateix dia, els Sindicats Cristians i totes les demés institucions sindicals es varen posar incondicionalment sota les ordres del Govern. Robert Ley va anunciar la creació del Front del Treball, el sindicat del Govern i l’únic que era legal, i va decretar el treball obligatori i l’adhesió obligatòria al Front. El Govern va utilitzar el Front del Treball com un mitjà de propaganda per aquells milions de membres adherits a la força.

Georg Klemperer, el germà del professor Victor, va ser destituït de tots els seus càrrecs de professor i de director de l’Hospital de Berlín-Moabit.

Després d’haver sigut detingut el dia anterior i d’haver dormit a una cel·la de la comissaria d’Alexanderplatz, Günther Quandt va ser traslladat a la presó de Moabit, on el varen mantenir en aïllament sense comunicar-li els càrrecs que hi havia contra seu. Al mateix temps, la policia va registrar les seves vivendes i la seva oficina central d’Askanischer Platz, i es varen ocupar les seves fàbriques de l’AFA.

Dimecres:

En el Reich:

Adolf Hitler va donar al seu suport a Erich Hilgenfeldt perquè controlés les organitzacions d’assistència i filantròpiques de tot Alemanya i no el Front del Treball o les Joventuts Hitlerianes. D’aquesta manera, el NSV, el benestar social nacionalsocialista, va ser l’encarregat d’aplicar les ajudes socials seguint els ideals nacionalsocialistes.

En una habitació varen trobar mort al doctor Oberfhoren, president del grup nacional alemany del Reichstag, que segons ell afirmava coneixia el que realment havia passat el 27 de febrer de 1933, el dia de l’incendi al Reichstag. El doctor Oberfhoren va redactar el que sabia sobre els preparatius que, sempre segons les seves paraules, varen utilitzar els nazis per cremar el Parlament. Un exemplar del que havia redactat va arribar a l’estranger i va ser publicat pels diaris francesos, britànics i suïssos. L’informe de la policia sobre la seva mort afirmava que el doctor Oberfhoren s’havia suïcidat, però la seva família va comprovar que els seus documents personals havien desaparegut.

L’associació d’estudiants li va tornar a demanar per escrit al ministre Joseph Goebbels que pronunciés un discurs incendiari la nit del 10 de maig de 1933, el dia que es varen cremar els llibres que no eren del gust del règim. Goebbels parlaria aquella nit a la Bebelplatz.

La comissió parlamentària d’investigació va interrompre els seus treballs de l’escàndol de l’Osthilfe, en el qual s’investigava el president Paul von Hindenburg per malversació de fons.

La policia va irrompre en una reunió de la junta supervisora del Deutsche Bank a Berlín per detenir a Günther Quandt. L’empresari, acusat de voler traslladar les seves empreses i la seva fortuna a l’estranger, va ser emmanillat i traslladat a la comissaria d’Alexanderplatz.

Dimarts:

En el Reich:

Després del míting del dia anterior dirigit a la massa obrera, el Govern va eliminar i prohibir tots els sindicats, que tenien sis milions d’associats, a Alemanya i varen formar el Front de Treball Alemany. A les deu del matí, Grups de les SA i membres de les cèl·lules empresarials del NSDAP varen ocupar els edificis del moviment sindical, les seus dels diaris sindicals, les cases del pobles, les cooperatives, els locals del Partit Socialdemòcrata, el SPD, de tot el país i varen detenir els destacats líders obrers. Militants de la NSBO varen ocupar els locals del sindicat ADGB i varen detenir als seus líders, com el vicepresident Wilhelm Leuschner, que va ser enviat a un camp de concentració i no va ser alliberat fins al juny de 1934. Theodor Leipart i Peter Grassmannn, els presidents de la Confederació de Sindicats, no varen poder fer res per als sindicats, tot i que havien proclamat obertament que estarien disposats a col·laborar amb el règim. Els sindicats cristians i liberals no varen tardar massa en patir la mateixa sort, encara que de moment no se’ls va tocar. La policia es va quedar al marge, ja que no se’ls va necessitar. L’Estat es va fer càrrec del Banc Obrer i de les seves sucursals quedant-se els seus fons, uns 184 milions de marcs, que varen servir per finançar el Front de Treball Alemany. Les seus de les principals organitzacions de treballadors no manuals varen ser ocupades i també es varen confiscar els seus fons. A la mateixa hora que les SA ocupaven els edificis del moviment sindical, Adolf Hitler va anunciar la fusió de totes les organitzacions obreres i empresarials en el DAF, que havia de vetllar pels drets dels seus associats i garantir la pau social.

L’espectacle del dia anterior havia fet canviar d’opinió a molta gent i no només als obrers; el diari Berliner Morgenpost, anteriorment un diari d’esquerres, va informar amb entusiasme que la manifestació del dia anterior havia sigut la manifestació més gran de tots els temps. Durant l’ocupació dels locals dels sindicats, les SA ho varen aprofitar per cometre més d’un crim. A Dusburg, les SA varen matar d’una pallissa a quatre funcionaris sindicals en el subterrani d’un edifici del mateix sindicat.

Davant de l’ocupació de les seves seus i de veure’s perseguits, el comitè director del SPD va recomanar als seus membres abandonar el país sense dilació. Molts varen marxar primer a Sarrebrück, capital del Sarre, que estava administrada per la Societat de Nacions. Karl Höltermann, president de l’agrupació paramilitar del SPD, Reichsbanner,  l’Imperi, va emigrar a Londres per no ser detingut pels nazis. Una gran part dels seus membres es varen unir a les SA.

Al mateix temps i oportunament, Robert Ley, que dirigia el Comitè d’Acció per la protecció del treball alemany i que seria el dirigent del Front de Treball, va declarar que les institucions dels treballadors eren sagrades pels nacionalsocialistes. A continuació, Ley va explicar que ell mateix venia d’orígens humils, que havia tingut que treballar en les indústries més poderoses d’Alemanya i va assegurar que coneixia l’explotació del capitalisme anònim. Després, el futur líder del DAF va jurar que el govern del Reich no solament conservaria tot el que existia, sinó que integrarien amb més força la protecció i els drets del proletariat.

El Tribunal prussià de cassació va dictaminar que els procediments incoats per la Gestapa no podien ser impugnats a través d’un plet civil i, d’aquesta manera, no hi havia més recursos que una reclamació per conducte reglamentària al cap superior de la Gestapa.

Dilluns:

En el Reich:

Per ordres d’Adolf Hitler i sota les pautes del ministre Joseph Goebbels, els nazis varen celebrar a Berlín l’antiga jornada de lluita del moviment obrer, el Dia Nacional del Treball. L’objectiu era el d’apropiar-se de les tradicionals concentracions d’esquerres del Primer de Maig. Els socialistes de tot el món havien celebrat l’1 de maig com a festa del treball des de la dècada de 1880, però a Alemanya no es va reconèixer de manera oficial fins llavors. Aquell 1 de maig contrarestava amb anteriors 1 de maig, en els que els treballadors s’havien manifestat com els adversaris de l’Estat i no com els seus beneficiaris. La ràdio de bon matí va posar cançons dels miners, els grangers i els soldats, i va transmetre una simfonia del treball i va presentar entrevistes amb alemanys seleccionat especialment per l’ocasió: un estibador d’Hamburg, un treballador agrícola de Prússia Oriental, un obrer metal·lúrgic del Sarre, un miner del Ruhr i un viticultor del Mosel·la. A les 3:05 de la tarda, poetes alemanys varen difondre pomes nacionalistes amb un missatge molt concret; reproduir la veu de l’home del carrer. A partir de les sis de la tarda, l’assagista Eugen Diesel, fill d’un enginyer, va parlar de com les fàbriques i els camps eren testimonis de la vitalitat del Tercer Reich.

Els dirigents dels sindicats lliures, de direcció catòlica o socialista com el Allgemeiner Deutscher Gewerkschaftsbund, ADGB, varen ser posats en contacte per participar en una manifestació organitzada pel NSDAP i dissenyada per Albert Speer a l’aeròdrom de Tempelhof. Karl Schrader, president del sindicat dels treballadors tèxtils, va participar en la manifestació de Berlín amb la creu gamada i molts sacerdots varen acudir en les cerimònies públiques que es varen organitzar. Els locals dels sindicats varen ser engalonats amb la vella bandera nacional, negra, blanca i vermella. Aquesta va ser l’última aparició pública dels sindicats. Per satisfer als treballadors, el Govern va prometre pagar els jornals igual que un dia de treball normal i, a tots els que anessin a la manifestació, rebrien una prima per desplaçament i se’ls oferiria un dinar. Tot i això, l’1 de maig no va ser un dia lliure perquè cadascú fes el que volgués. A molts participants se’ls va exigir reunir-se en el seu lloc de treball abans de marxar en formació a la desfilada i milers de treballadors de la indústria de Berlín els hi havien confiscat la targeta registradora en arribar a la feina i els hi varen prometre que els hi tornarien en el camp de Tempelhof. D’aquesta manera, representants de totes les indústries berlineses varen caminar en llagues columnes cap a l’aeròdrom de Tempelhof. Diverses delegacions obreres estrangeres varen arribar per via aèria.

Abans de dirigir-se a Tempelhof, Hitler va participar per primer cop en la Sala Clou en el seu primer gran acte públic com a canceller a Berlín per celebrar la jornada de l’1 de maig. Hitler també va rebre als delegats dels treballadors i els va assegurar:

Veuran vostès com n’és d’incerta i injusta aquesta afirmació de que la revolució està dirigida contra els treballadors alemanys. Al contrari. 

A continuació, Hitler, juntament amb amb el president Paul von Hindenburg varen assistir a un acte a Lustgarten. Allí, Joseph Goebbels va anunciar l’abolició de la lluita de classes i va pronunciar un discurs davant de milers d’obrers. El ministre va afirmar que el poble s’agrupava en un acte de fer davant l’Estat, el poble i la nació alemanya, i va declarar que de les ruïnes de l’Estat capitalista, que segon ell s’havia enfonsat, s’aixecava una verdadera comunitat del poble. 

Després, a l’aeròdrom de Tempelhof va començar la manifestació i els esquadrons aeris varen inaugurar l’acte sobrevolant l’aeròdrom. Entre els pilots hi havia el popular Ernst Udet. Durant una hora, el nou zepelí transatlàntic alemany va donar voltes sobre la ciutat com a part del seu recorregut de 26 hores pel país. Els nazis eren a primera fila de la cerimònia, i Hitler, acompanyat pel president Paul von Hindenburg en un cotxe descapotable, havien tornar del Lustagarten per celebrar la festivitat.

A les vuit del vespre, el Canceller va fer el seu discurs davant d’un milió de persones per demostrar que el règim també estava interessat en la classe obrera sempre que aquesta es considerés part d’una única nació i s’identifiqués amb la nova Alemanya. Aquella hora, centenars de milers de treballadors es varen concentrar a les places d’Alemanya per escoltar el discurs del canceller i d’altres líders a través dels altaveus col·locats per l’ocasió. Repetits cops, Hitler es va dirigir als treballadors descrivint-los com uns patriotes que havien construït la fortalesa industrial d’Alemanya i servit de forma honorable al seu país en la Primera Guerra Mundial, al mateix temps que havien sigut “injustament oprimits” per l’economia liberal. Hitler va aprofitar la cerimònia per anunciar el monumental programa de construcció de carreteres. En acabar el seu discurs va fer una súplica directe al Totpoderós:

Senyor, ja ho veus, hem canviat. El poble alemany ja no és un poble sense honor, desmembrat i de poca fe. No, Senyor, el poble alemany és de nou fort en la seva determinació, fort en la seva tenacitat, fort en la seva resistència davant tot sacrifici. Senyor, no t’abandonarem. Beneeix ara el nostre combat per la llibertat, i d’aquesta manera al poble i a la pàtria alemanya.

La ràdio no va transmetre part del que estava passant a Tempelhof perquè posaven entrevistes encarregades prèviament de civils de les zones més llunyanes del Reich. Després es va tornar de nou amb les celebracions de Berlín. A mitjanit, els focs artificials varen posar fi a la festa, que va acabar amb enormes creus gamades resplendents il·luminant el cel.

A mitjanit, Goebbels va escriure el següent pas que farien els nazis de forma cínica després de prometre que ajudarien a l’obrer alemany. El ministre va anotar:

Demà ocuparem els edificis dels sindicats. Hi haurà poca resistència. 

Otto Wels, en veure les intencions de Hitler, va marxar cap a Praga, on juntament amb Paul Hertz, Erich Ollenhauer i Friedrich Stamfer, va posar en marxa el SPD a l’exili.

A Friburg, Martin Heidegger va ingressar al NSDAP amb el número 3.125.894, igual que el director de les col·leccions de pintura de l’Estat de Baviera, Ernst Buchner, el locutor de ràdio Hans Fritsche i des de Colònia Carl Schmitt amb el número 2.098.860.

Wilhelm Frick va nomenar al científic Johannes Stark president de l’Institut Imperial de Física i Tecnologia. Stark, company i amic del científic Philipp von Lenard, era partidari de la física ària.

En la vida privada de Hitler:

El règim nazi va publicar el registre telefònic oficial d’Eva Braun en la Hohenzollerstrasse 93 de Munic. Encara que aquesta direcció era la de casa dels seus pares, la línia registrava només el seu nom. Això demostra que el telèfon va ser comprat només per ella perquè pogués parlar amb Hitler i també mostrava que Eva no era coneguda en l’àmbit públic com la parella del canceller.

Diumenge:

En el Reich:

L’Associació de la Premsa Alemanya del Reich, el sindicat de periodistes, es va coordinar a partir d’aquell dia per iniciativa pròpia, el mateix que varen fer molt altres organismes similars. Otto Dietrich en va ser elegit director, i va anunciar que en el futur la inscripció a l’Associació seria obligatòria per tots els periodistes.

Otto Wels va deixar temporalment la internacional socialista per demostrar que no se solidaritzava amb la seva declaració de guerra contra el feixisme.

El químic i Premi Nobel Fritz Haber va deixar els seus càrrecs de la Societat del Kàiser Guillem de Berlín on donava classes per culpa de l’expulsió de nombrosos companys seus jueus i va declarar obertament que no permetria que li diguessin qui tenia que escollir com a col·laborador seu i a qui no. Haber, que era jueu, se’n va anar a la Universitat de Cambridge.

Dissabte:

En el Reich:

El govern alemany va anunciar la formació de la seva Unió de Defensa Aèria Alemanya i va publicar un manifest dirigit al poble alemany en el que s’advertia de la vulnerabilitat d’una Alemanya indefensa davant d’un atac des de l’aire. En el comunicat es deia que les nacions veïnes disposaven de deu mil avions i que en el plaç d’una hora podrien arribar als cels d’Alemanya. D’aquesta manera es va instar a la població a que s’unís a la Unió com a vigilant contra bombarders i perquè preparessin la seva llar per defensar-la contra un atac.

Walter Darre va ser proclamat cap dels pagesos del Reich després d’haver unificat les diverses organitzacions pageses en l’organització Deutsche Landwirtschaft el 20 d’abril.

Divendres:

En el Reich:

Joseph Goebbels es va reunir en el seu despatx amb Günther Quandt. L’empresari, segons el ministre, estava ansiós per unir-se al NSDAP i volia explicar-li abans per saber-ne la seva opinió.

Hans-Heinrich Lammers es va reunir amb una delegació de veterans, que portaven dies reclamant un tracte just amb els jueus. A partir d’aquesta entrevista es varen acabar els contactes amb els veterans.

Els sindicats liberals i cristians varen arribar a un acord pel que es comprometien a donar el primer pas per la unificació completa de tots els sindicats en una organització nacional i única.

Edmund Heines va inaugurar un camp de concentració improvisat a Dürrgoy, al sud de Breslau. Els presoners varen ser sotmesos a pallisses repetides i tortures.

A la Gran Bretanya:

El govern britànic, amb el suport del govern francès, va oferir a Alemanya el dret a tenir un exèrcit de 200.000 homes, però va posar la condició de que prohibís les organitzacions paramilitars.

Dijous:

En el Reich:

Adolf Hitler va declarar que els grans propietaris de terra, els junker, amb problemes econòmics havien de deixar que es colonitzés els seus terrenys per pagesos alemanys sense terra.

El ministre de Treball, Franz Seldte, va anunciar que el número d’aturats havia baixat a pràcticament mig milió de persones. El que el ministre no va dir era que la majoria de les persones que havien trobat feina ho havien fet en feines temporals.

El Deutsche Allgemeine Zeitung va donar ple suport a la Llei contra l’Amuntegament a Escoles i Universitats Alemanyes del 25 d’abril dient que no es podia deixar les activitats educatives a mans d’individus “d’origen racial estranger”.

A Stuttgart, 300 persones es varen manifestar en la Königstrasse contra la inauguració d’una sucursal de la fàbrica de sabates Etam de propietat jueva. 

A Baden, la Federació d’Associacions de Dones Alemanyes va rebre una nota de la cap de l’organització de dones nacionalsocialistes de la província, Gertrud Scholtz-Klink, en què informava de que la Federació estava dissolta. La direcció central de la Federació va escriure una nota en el Ministeri de l’Interior preguntant sobre amb quines bases legals havien actuat d’aquella manera i asseguraven que la Federació, de caire liberal i feminista, no representava una amenaça per la seguretat pública. Ningú els va fer cas i la Federació serà dissolta al maig a nivell nacional.

A la Gran Bretanya:

El president del grup parlamentari del DNVP, Ernst Oberfohren, va escriure un article en el diari Manchester Guardian en el que donava per segur que l’incendi del Reichstag del 27 de febrer havia sigut organitzat per Joseph Goebbels. El 29 de març havia sigut obligat a dimitir i poc després es va suïcidar.

Dimecres:

En el Reich:

Adolf Hitler, després d’estar a Baviera des del 22 d’abril, va tornar a Berlín. El Canceller es va reunir amb Wilhelm Berning, bisbe d’Osnabrück i delegat de la Conferència de Bisbes, acompanyat per Hermann Göering, Franz von Papen i Bernhard Rust. Hitler, de forma serena, va justificar el seu antisemitisme dient que al llarg de la Història l’Església havia atacat durament als jueus, a qui va titllar de paràsits, i li va reconèixer que volia tornar a l’època en la qual l’Església era més antisemita. El Canceller també va apostar per una educació cristiana perquè considerava que necessitava soldats creients.

A instàncies de Göering, la policia auxiliar que havia creat el propi Göering el 22 de febrer per tal de substituir al Departament IA de l’antiga policia política prussiana va rebre el nom de Policia Secreta del Estat, la Gestapo, amb Rudolf Diels com a cap adjunt. L’Oficina de la Policia Secreta del Estat va rebre el nom de Gestapa. Tots dos organismes varen quedar sota l’autoritat del ministre de l’Interior de Prússia, és a dir, de Göering, i la seu va ser traslladada en el número 8 de la Prinz Albrechtstrasse, direcció que guanyaria fama per ser la presó per presoners polítics i centre de tortures.

Els Cascs d’Acer varen entrar a les SA i el seu líder, Franz Seldte, es va afiliar al NSDAP després de llargues conversacions. Theodor Duesterberg es va oposar a aquella decisió. El moviment paramilitar va desaparèixer definitivament el 1935.

A la nit, a Frankfurt, tal i com havia demanat el dia 10 el president del govern i ministre d’Afers Religiosos i Educació de Hesse, un grup de gent va arrencar del seu pedestal l’estàtua de bronze del poeta romàntic Heinrich Heine i va ser retirada i emmagatzemada en el subterrani del Museu Etnològic.

Preparant els autos de fe del maig, l’organització estudiantil de Tublinga va enviar un missatge a la direcció del Deutsche Studentenschaft que deia:

En resposta a la seva missiva del 24 d’abril de 1933, tinc l’honor d’informar-lo que l’auto de fe dels llibres que vostè recomana no tindrà lloc a les universitats del Land de Wurttemberg, com a resultat d’una decisió del comissari de les organitzacions estudiantils de Wurttemberg, el Landesführer Schumann.