23 de febrer de 1933

Dijous:

En el Reich:

Adolf Hitler es va dirigir a l’aeroport de Tempelhof,  que estava completament nevat, amb el nou cotxe de Joseph Goebbels per va agafar el seu avió privat, el Richtofen, per assistir a un acte electoral a Frankfurt. Amb ell hi anaven els dos corresponsals del Daily Express, Gareth Jones i Denis Sefton, que eren els únics que estaven a l’aparell sense pertànyer al NSDAP. Durant tota l’estona, Hitler va estar estudiant un mapa mentre Goebbels estava alegre darrere seu. Després de l’acte, Hitler es va retirar durant cinc dies a Baviera. Per la seva part, Goebbels va gastar una broma telefònica a Ernst Hanfstaengl, a qui no podia veure. Quan quatre dies més tard Hanfstaengl el trucarà per advertir-lo de que el Reichstag s’estava cremant, Goebbels creurà que li estava tornant la bomba.

Però la campanya electoral continuava i aquell dijous el KPD va celebrar un gran míting en el Palau d’Esports. El ministre d’Economia de Wurtemberg, el demòcrata Maiser, va reclamar contra les temptatives nazis destinades a privar a les províncies dels seus drets, i va convidar als alemanys del sud, que en aquesta part els nazis no tenien majoria en cap Parlament, a unir-se a la seva causa per la defensa de la legalitat republicana, dels seus drets i de la seva llibertat.


La berlinesa Frieda Friedmann va escriure una carta a Paul von Hindenburg per explicar-li que el seu promès en matrimoni havia caigut el 1914 durant la Primera Guerra Mundial, igual que els seus dos germans i que un tercer havia tornat cec del front. Els tres havien rebut la Creu de Ferro, li va comentar. Friedmann li va denunciar que ara es trobava que es repartien pels carrers pamflets antisemites i que es feien crides obertes a pogroms i actes violents contra els jueus. Friedmann acabava la seva carta preguntant-li si la incitació contra els jueus era un signe de valor o covardia, ja que només representaven un 1% del poble alemany. El President ràpidament va respondre la carta dient-li que ell s’oposava decididament als excessos perpetrats contra els jueus. Però la carta va ser transmesa a Hitler, que va escriure:

La reclamació d’aquesta senyora és un engany! Òbviament no hi ha hagut incitació alguna al pogrom!

22 de febrer de 1933

Dimecres:

En la campanya electoral:

L’antic ministre del Reich, Adam Stegerwald, va rebre una pallissa per part de les SA durant un míting del Partit del Centre a Krefeld. El Partit del Centre ràpidament es va queixar per aquell fets. Davant d’aquelles protestes, Adolf Hitler va assegurar que aquells atacs no eren obra d’ells i va deixar clar que hi havia elements provocadors sota la disfressa del NSDAP per desacreditar el moviment nacionalsocialista sabotejant i rebentant mítings, sobretot els del Partit del Centre. Amb severitat va demanar que tots els nacionalsocialistes es distanciessin d’aquests atacs, ja que l’enemic era el marxisme.

En el Reich:

Hermann Göering va publicar un decret en que establia una policia auxiliar per reforçar la policia regular i, d’aquesta manera, s’incrementava en 50.000 auxiliars el personal de la policia per futures operacions policials amb el pretext d’eliminar els combats de l’esquerra radical. Aquesta policia seria en el futur la Gestapo. La majoria dels homes d’aquest nou cos, 40.000, varen provenir de les SS, els Cascs d’Acer i les SA. Amb aquest decret, automàticament les SA quedaven col·locades sota l’autoritat de Göering, cosa que no li va agradar gens a Ernst Röhm, que des de feia temps rivalitzava amb ell per ser el sector influent de Hitler.

Per tal de preparar-se per milers de futures detencions, les SA varen començar a instal·lar un camp de concentració a l’antiga cerveseria d’Oraninenburg.


El SPD va organitzar una vaga a Lübeck després de l’arrest del diputat socialdemòcrata Julius Leber. Les manifestacions de protesta varen obligar a interrompre les representacions de El mar de Plata de Kurt Weill a Hamburg. La música de Weill, vinculada durant molt de temps a les obres de l’escriptor comunista Bertold Brecht, va ser poc després prohibida.

A la Gran Bretanya:

El Ministeri d’Afers Exteriors va rebre un extens informe que parlava del greu atac a les llibertats populars a Alemanya i de l’abolició del govern representatiu.

21 de febrer de 1933

Dimarts:

En el Reich:

Després de saber que els grans empresaris alemanys havien acordat el dia anterior donar tres milions al partit nazi, Joseph Goebbels es va posar molt content i va informar immediatament al seu departament de propaganda per engegar la maquinària propagandística per la campanya electoral.


Scranowitz, conserge i vigilant del Reichstag, que el dia anterior va posar una trampa per saber si algú passava pel passadís que anava del palau presidencial a l’habitació de les calderes del Reichstag, va observar que a l’habitació on hi havia posat fils al pany aquests estaven trencats i, per tant, s’havia obert la porta d’amagat. Llavors, es va dirigir cap als guàrdies de les SS per preguntar-los qui havia estat a l’habitació de les calderes i si havien deixat la clau a algú. Els guàrdies li varen respondre que no havien deixat la clau.

20 de febrer de 1933

Dilluns:

En el Reich:

Hermann Göering va dictar una ordre en que es “convidava” a la policia a fer ús de les armes contra els manifestants de partits contraris al govern.

A les sis de la tarda, Göering va citar alguns industrials d’Alemanya en el seu Palau com a president del Reichstag per reunir-se amb Adolf Hitler per demanar-los finançament per la campanya electoral per les eleccions del 5 de març i per perfilar la política econòmica que es seguiria a part de llavors. Entre els presents hi havia Gustav Krupp Bohlen, Albert Voegler, de les Fàbriques Unides del Acer, Georg von Schnitzler, Fritz Thyssen i Busch, de I.G. Farben, Walther Funk i vint empresaris més, entre ells Günther Quandt, Friedrich Flick, August von Finck i Kurt Schmitt, a part del doctor Hjalmar Schacht, que va ser l’amfitrió de la reunió. Krupp, que fins llavors havia sigut crític amb Hitler, va anar a la reunió disposat a defensar la indústria i volia insistir en la necessitat d’un creixement basat en les exportacions i volia subratllar les nefastes conseqüències del proteccionisme a favor de l’agricultura. Göering, que presidia la reunió, no els va donar la benvinguda fins quinze minuts més tard de l’hora convinguda. Hitler, per la seva part, es va presentar encara més tard, acompanyat per Otto Wagner.

Quan va començar la reunió, Hitler els va explicar en un discurs d’una hora i mitja que fos quin fos el resultat de les eleccions parlamentaries del 5 de març no es retirarien del poder. Per tranquil·litzar-los, els va explicar que defensaria la propietat privada i va desmentir els rumors de que es planejava realitzar experiments econòmics radicals. Al final del monòleg de Hitler, Krupp va veure que no podria explicar el seu discurs que tenia preparat i, després d’aixecar-se de la cadira, es va limitar a improvisar unes paraules d’agraïments i va afegir alguns comentaris generals sobre un Estat fort al servei del benestar del país. Segons Thyssen, Krupp va expressar-li en el Canceller la gratitud en nom dels empresaris per haver-los donat una visió tant clara. Llavors, Hitler va marxar de la reunió. Agafant la paraula Göering ara que no havia el canceller, aquest els va dir de forma més agressiva que tenien que ser conscients de que aquestes serien les últimes eleccions que hi hauria durant molt de temps, possiblement tardarien 100 anys en celebrar-ne unes altres, va arribar a comentar, i que només els demanaven un petit sacrifici. Després, a instàncies del ministre Schacht, es va formar un fons electoral de tres milions de Reichsmarks per finançar la campanya del NSDAP.  Les indústries del carbó i de l’acer de la zona del Ruhr pagarien un milió de Reichsmarks, mentre que les indústries químiques i de la mineria potassa aportarien uns 500.000 Reichsmarks. La resta es dividiria entre la indústria de lignit, els fabricants de cotxes i les empreses d’enginyeria mecànica i elèctrica. També es va acordar que el 75% del diner es destinaria al partit nazi. El quart restant aniria pel seu soci de coalició, el Partit Nacional del Poble Alemany. Quandt va ser l’empresari que va aportar menys diners, 25.000 Reichsmarks, a través de la seva empresa de bateries AFA.


En el Reichstag, el conseller i vigilant de l’edifici, Scranowitz, estava comprovant com cada dia els informes dels seus subordinats, quan, de cop, va notar que des de l’habitació de calderes s’escoltava massa bé el passadís subterrani que portava a la porteria del Palau presidencial del president Göering. Scranowitz va interrogar als porters de l’edifici principal per intentar esbrinar què passava, però tots li varen assegurar que no havien sentit ni vist res d’estrany. Tampoc els guàrdies de les SS en varen saber res. De retorn al seu domicili, Scranowitz va agafar un carret de fils i tisores de la seva esposa i un paper de color que el va tallar a tires. Un cop va tenir tot el paper a tires va dirigir-se a l’habitació de màquines del jardí del Palau presidencial i va enganxar les tires de paper vermell a les escletxes de la porta i les de paper negre a les portes de ferro. A més, va fer passar entre els forats del pany petits fils que es trencarien si algú obria la porta i després va marxar cap a casa seva. El 27 de febrer el Reichstag es va cremar.


A Kaiserlautern, després de que Göering dictés l’ordre d’utilitzar les armes, l’antic canceller Heinrich Brüning va organitzar una reunió, però aquesta va ser atacada brutalment pels nazis, que varen atacar als assistents amb porres i pistoles, causant un mort i tres ferits greus i nombrosos de lleus. El diari catòlic Germània va protestar davant d’aquells fets al president Paul von Hindenburg, però el President es va mantenir callat.

19 de febrer de 1933

Diumenge:

En la campanya electoral:

A Colònia, Adolf Hitler va demanar en el poble que després de donar els altres (la República de Weimar) un crèdit de 14 anys, ara li donessin a ell un crèdit de 4 anys.


A Berlín, en una baralla contra els comunistes, va morir d’un tret el sergent primer de les SS Kurt von der Ahe. El fill del sergent, Gerdhard, va ser adoptat pel líder de les SS Heinrich Himmler.


A Lübeck, 15.000 treballadors es varen manifestar en els carrers de la ciutat per celebrar l’alliberació del destacat líder socialdemòcrata Julius Leber, després d’una vaga general a la ciutat.

17 de febrer de 1933

Divendres:

En el Reich:

A l’avantsala de la Cancelleria del Reich, al matí es varen reunir per ordres de l’Adolf Hitler Wilhelm Frick, Hermann Göering i Wolf Heinrich von Helldorf perquè els volia ensenyar un pla dissenyat per Joseph Goebbels i dut a terme per Von Helldorf, on es traçava la campanya electoral per les eleccions del 5 de març de 1933. Hitler els va explicar que la principal dificultat la tindrien a Prússia. Per tranquil·litzar-lo, Göering li va dir que les instruccions per la prohibició dels partits d’esquerre i la detenció dels seus caps ja estaven fetes i que Franz von Papen havia firmat tots els decrets que li havia donat. Frick li va explicar que el seu Ministeri havia publicat un decret pel qual les SA serien reconegudes com a forces de policia adjuntes. Però quan el ministre de l’Interior encara parlava, Hitler el va interrompre perquè havia de marxar al territori del Ruhr, a Dortmund, i es va retirar a una de les seves habitacions de la Cancelleria per canviar-se.


A Dortmund, Hitler va dir en un míting de la campanya electoral que el que ell demanava era normal i just, només quatre anys, i que després d’aquests anys els demés jutjarien i dictarien sentència sobre el seu treball. Llavors, va manifestar que ell no fugiria a l’estranger i que no eludiria la sentència. Després de pronunciar el discurs, Hitler va volar a Munic per passar-hi el cap de setmana.


Göering, com a comissari prussià de l’Interior, es va reunir amb la policia prussiana i els va explicar el decret que acabava de firmar en què ordenava a la policia que treballés en col·laboració amb les associacions nacionals de les SA, les SS i el Stahlhel, que donaria suport a la propaganda nacional amb totes les seves forces i que combatria els actes de les organitzacions hostils amb l’Estat amb tots els mitjans. Els va exhortar a disparar en cas necessari contra qualsevol opositor i els va dir que quan ells disparaven en realitat ho feia ell, i que quan mataven algú ell també havia matat. Exigia l’ús de les armes per fer complir les ordres i amenaçava a qui no ho fes amb accions disciplinàries.


Els nazis varen assaltar l’Escola de Belles Arts Estatal en el barri berlinès de Charlottenburg quan estaven fent un examen i varen pegar als professors jueus.

16 de febrer de 1933

Dijous:

En el Reich:

El Govern va convocar per telegrama als principals empresaris d’Alemanya per una reunió al dilluns 20 de febrer a la residència oficial de Hermann Göering.


El nunci de Berlín, Cesare Orsenigo, va informar al secretari d’Estat Eugenio Pacelli sobre la campanya electoral per les eleccions parlamentàries del 5 de març i li va assegurar que el Partit de Centre podia comptar amb el suport de gairebé el conjunt del clergat i dels catòlics, tot i que el va avisar de que el partit nazi intentaria amagar el seu anti-catolicisme per atreure els votants catòlics. Aventurant-se amb un resultat de les eleccions, el nunci li va explicar que veia molt probable un govern conjunt entre el partit nazi i el Partit de Centre i va demanar apostar per aquesta fórmula.

15 de febrer de 1933

Dimecres:

En la campanya electoral:

A Stuttgart, Adolf Hitler va dir que en 14 anys el règim que ara havia sigut derrotat, la República, havia anat d’error sobre error, il·lusió sobre il·lusió. Hitler va proclamar que la seva lluita contra el marxisme seria implacable, i va advertir de que tot moviment que donés suport al marxisme acabaria tenint la mateixa sort. A continuació va atacar al president del land de Württemberg, Eugen Bolz, que havia declarat que el nou govern era enemic de la llibertat. Hitler es va queixar de que el president del land no hagués sortit en defensa de la llibertat del NSDAP quan havia sigut perseguit durant els anys 20 i va assegurar que ara com a canceller només tenia que utilitzar la llei per la protecció de l’Estat nacional, de la mateixa manera que varen fer ells amb una llei per la protecció de la República, per fer-los entendre que no tot el que ells anomenaven llibertat era digne d’aquest nom.