5 de març de 1933

Diumenge:

El dia de les eleccions:

A primeres hores de la tarda, Adolf Hitler va tornar amb avió a la capital alemanya de Könisberg, on el dia anterior havia celebrat l’últim míting de la campanya electoral. Un cop va arribar a Berlín ningú el va anar a rebre excepte el cap de l’aeroport. Escortat per homes de les SA en motocicleta, l’automòbil del canceller va arribar en pocs minuts a la Belle-Alliance-Strasse, però davant del Lanwehrkanal hi havia formacions dels Cascs d’Acer que s’estaven manifestant. Hitler, sorprès per aquella manifestació, va passar davant d’aquella multitud de paramilitars sense saludar-los, i un cop va arribar al seu lloc de treball, enfadat pel que havia vist, va sol·licitar parlar per telèfon amb el vicecanceller Franz von Papen. El vicecanceller no hi era i el varen informar que s’havia sumat a la manifestació a la zona del Parc Zoològic. Llavors, Hitler va trucar a en Hermann Göering, que el va informar que la manifestació dels Cascs d’Acer s’havia preparat en secret i que a la capital s’hi havien reunit uns 30.000 membres d’aquesta formació. Göering li va proposar fer una manifestació nacionalsocialista a la Wilhelmstrasse, idea que Hitler va acceptar.

Unes hores després, Hitler, acompanyat per Joseph Goebbels, es va dirigir al Teatre de l’Òpera, a l’Unter den Linden, per veure Les Walkyrias de Richard Wagner. Un cop va acabar l’obra, Hitler va marxar amb automòbil per anar a veure a en Göering, però es va parar un moment al quarter de l’antiga guàrdia imperial, que s’havia convertit en un monument a la Primera Guerra Mundial. El monument estava rodejat per policies que estaven vigilant les nombroses formacions dels Cascs d’Acer. Un cop varen tornar agafar l’automòbil es varen dirigir cap a la casa d’en Göering a la Kaiserdamm per celebrar la possible victòria electoral.

En arribar a la casa, un dels policies va obrir la porta del cotxe perquè en sortís el canceller. En la trobada també hi havia, a part d’en Göering, l’empresari Fritz Thyssen i el quart fill del kàiser, August Guillem, que vestia un uniforme de les SA, i altres membres del govern i del Partit. Els convidats varen poder gaudir d’un gran buffet preparat pel restaurant Horcher, el favorit d’en Göering. Criats de les SA omplien les copes de vi, i no es paraven de fer brindis per celebrar la victòria electoral. Llavors, Hitler va preguntar si es coneixien els resultats, i Göering li va respondre que els seus agents de premsa tenien un avanç dels resultats i el va convidar a passar a una habitació on els esperava l’Erhard Milch per dir-los els resultats. Milch li va anunciar que havien guanyat les eleccions però que no havien obtingut la majoria absoluta que estaven esperant. Seguidament, Hitler va preguntar pels resultats de l’Alfred Hugenberg, i li varen dir que havia obtingut 50 escons. Tot seguit, Göering va anunciar per la premsa la victòria del NSDAP, i es varen fer fortes celebracions a Berlín i a Munic.

El partit nazi va guanyar les eleccions parlamentàries alemanyes amb el 43,9 % dels vots. El partit nazi va obtenir 17.277.180 vots de 39 milions de persones que varen anar a votar, el que representava aconseguir 288 dels 647 escons. A Berlín, unes 400.000 persones varen votar pel NSDAP, el 31,3% dels vots berlinesos. Goebbels va escriure en el seu diari que eren xifres increïbles. Però, tot i la victòria, els nazis no tenien la majoria suficient i van necessitar una aliança amb el partit conservador, el DNVP ( Deutsche Nationalevolkspartei) i el Zentrum per poder continuar governant. A canvi del seu suport, Hitler els va garantir la llibertat civil en els catòlics i va permetre el funcionament de les escoles religioses. L’aliança de Hitler amb els catòlics va trencar els plans que tenien els religiosos protestants, que es volien convertir en la religió de l’Estat. Tot i l’aliança, alguns clergues protestants varen celebrar la victòria d’en Hitler en el temple Luterà de Potsdam.

Tot i no tenir la majoria i tenir que pactar, Hitler va augmentar de vots, en part gràcies a la mitificació que s’havia fet de la seva figura i per la lleugera millora econòmica de les primeres setmanes del 1933. També Hitler va tenir l’avantatge que la direcció del Partit Socialdemòcrata va començar a tenir por de la seva política agressiva i va fugir abans de les eleccions cap a Praga. No tots varen poder fugir i molts membres del Partit Socialdemòcrata i del Partit Comunista que es varen quedar a Alemanya més tard varen ser deportats en els camps de concentració que havien acabat de ser construïts. Aquestes eleccions varen provar que Hitler tingués un gran suport de les classes mitjanes i sobretot dels sectors conservadors. Només un 11% de la població es va abstenir, un percentatge bastant baix en proporció a les eleccions anteriors.

Tot i la repressió del règim nazi als partits d’esquerre i els partits catòlics, aquests varen conservar una proporció elevada de vots respecte els seus anteriors resultats. El Partit Comunista, que era il·legal i molts dels seus membres o estaven exiliats o estaven sota arrest després de l’incendi del Reichstag del 27 de febrer de 1933, va obtenir 4,6 milions de vots, el que representava a un 12,3% de l’electorat. També s’ha de comentar que la victòria dels nazis no va ser del tot neta, ja que les grans empreses alemanyes varen finançar la campanya electoral d’en Hitler i varen finançar a les SA i les SS perquè vigilessin a la gent quan anés a votar. A la regió de Prússia, on Hermann Göering era el ministre del Interior, va posar la por als ciutadans amb un control policial per obligar a la gent a votar al NSDAP.  Per exemple, a Northeim, al nord d’Alemanya, les SA i les SS varen patrullar i desfilar pels carrers tot el dia de forma amenaçadora, mentre el NSDAP i els Cascs d’Acer organitzaven el transport motoritzat per dur la gent als centres electorals. A més, Göering també va explicar a l’opinió pública, per donar més motius per il·legalitzar el Partit Comunista, que havia descobert documents que demostraven que els comunistes tenien intenció d’enverinar els subministraments de llet a Alemanya. Hitler va donar després ordres de penjar a la forca els membres del KPD, però el president Paul von Hindenburg va vetar aquella decisió.

El partit que va poder participar sense por a les eleccions va ser el DNVP, que va tenir uns resultats molt dolents i des d’aquell moment el seu líder, Alfred Hugenberg, que era el ministre d’Economia i d’Agricultura, va ser perseguit per les SA, i la premsa nazi va atacar les seves idees econòmiques. Hugenberg va dimitir al cap d’uns mesos, el juny.

 

Partits polítics en el Reichstag

Maig

1924

Dec.

1924

Maig

1928

Sep.

1930

Juliol

1932

Nov.

1932

Mar.

1933

Partit Comunista (KPD)

62

45

54

77

89

100

81

Partit Socialdemòcrata (SDP)

100

131

153

143

133

121

120

Partit de Centre Catòlic (BVP)

81

88

78

87

97

90

93

Partit Nacionalista (DNVP)

95

103

73

41

37

52

52

Partit Nazi (NSDAP)

32

14

12

107

230

196

288

Altres partits

102

112

121

122

22

35

23

A la ciutat de Barcelona, els alemanys residents a la ciutat varen votar en unes urnes en el vaixell Halle, ancorat a uns metres del port. El 65% varen votar al NSDAP. La colònia alemanya que vivia a Catalunya era de 10.000 persones.


Poc després de conèixer els resultats, els nazis varen actuar violentament contra l’oposició. Aquella mateixa nit, a Königsberg, a Prússia Oriental, les SA varen envair la seu central dels socialdemòcrates, varen destruir les instal·lacions i varen convertir el local en un centre de tortura improvisat, on es va apallissar al diputat comunista del Reichstag Walter Schütz, que va morir de les lesions que li varen causar.

En el Reich:

A Turíngia, el Ministeri de l’Interior del land va aprovar un decret que deia que en aplicació de la primera ordre del 28 de febrer quedava prohibit amb efecte immediat la Unió Central dels ciutadans alemanys de religió jueva de la regió de Turíngia. Les instal·lacions de la Unió, els documents,els béns, els impresos, les revistes… serien confiscats immediatament per la policia i llançat en dipòsits.

 

4 de març de 1933

Dissabte:

En la campanya electoral:

El Govern va celebrar el Dia del Despertar de la Nació, que coincidia el dia abans de les eleccions parlamentàries. Adolf Hitler, acompanyat per Joseph Goebbels, el dissenyador d’aquell acte, va volar cap a Königsberg, l’antiga ciutat on es coronaven als emperadors, per donar un últim míting abans de les eleccions. Goebbels havia obligat a les emissores de ràdio a retransmetre els discursos de Hitler en totes les sales de la ciutat. A la tarda, un cop varen aterrar a la ciutat prussiana, on hi havien instal·lades en totes les places altaveus per sentir el discurs del Canceller, es varen dirigir a la plaça principal per començar l’acte. Goebbels va inaugurar l’esdeveniment amb un discurs inicial on va lloar la figura de Hitler comparant-la amb una divinitat. Després va ser el torn de Hitler, que va atacar apassionadament als polítics alemanys que s’havien rendit a la Primera Guerra Mundial, i va dir que la primera idea del seu programa era “que la voluntat del poble tenia que descansar exclusivament en la seva pròpia força, en la seva capacitat, en el seu treball i en el seu valor”. Quan va acabar el seu discurs, en els cims dels turons de la ciutat es varen llançar focs artificials cap al cel i una coral masculina va cantar l’oració:

Preguem els justs davant Déu.

Les campanes dels temples i de la catedral no varen parar de repicar. Després de l’acte, Hitler i Goebbels se’n varen anar al seu hotel. En aquell mateix moment desfilaven per tot Alemanya columnes de les SA, i els nazis varen detenir al cap del Partit Comunista Ernst Thaelmann, que va ser detingut amb els seus ajudants en el seu quarter general secret de Berlín-Charlottenburg.

Davant d’aquell clima, Otto Braun, president de Prússia i home fort del SPD, va creuar la frontera suïssa, on havia adquirit una casa a Tessin. 


La Völkischer Beobachter va publicar l’entrevista que li va fer el corresponsal del Daily Express, Stefon Demler, a Hitler el dia anterior.


A Northeim, al nord d’Alemanya, 600 SA, membres de les SS, Cascs d’Acer i de les Joventuts Hitlerianes varen desfilar amb torxes pels carrers de la població en un recorregut que va acabar en el parc, on es va poder sentir pels altaveus el discurs del Canceller, que s’emetia al públic en altres quatre llocs públics importants del centre. Els carrers estaven adornats amb banderes amb els colors negre, blanc i vermell i estàndards amb la creu gamada, que estaven també presents en botigues i magatzems. No hi havia propaganda de l’oposició.

També es va alçar una enorme esvàstica formada per bengales parpadeantes en el pic del Himmelschofen.

En el Reich

Christa Schroeder va abandonar el número 50 del Schellingstrasse, la seu del NSDAP a Munic, per dirigir-se a Berlín per començar a treballar com a col·laboradora de Wilhelm Brückner, l’ajudant de camp del Canceller.

En el Vaticà:

L’ambaixador bavarès al Vaticà, Ritter von Groenesteyn, li va reconèixer al secretari d’Estat Eugenio Pacelli les aportacions del govern alemany en la lluita contra el comunisme i va criticar la posició massa tova del Partit de Centre en aquesta qüestió. El mateix Pacelli va reconèixer que el Zentrum havia sigut massa “generós” amb el comunisme.

En els Estats Units d’Amèrica:

Franklin Delano Roosevelt va ser investit per primer cop president dels Estats Units d’Amèrica. Roosevelt tenia com a objectiu acabar amb la crisi econòmica que afectava al país i al món, però en el seu discurs d’inauguració no va concretar gaires coses sobre el seu programa econòmic del New Deal, tot i que va dir que el seu govern actuaria ràpidament i, un cop més, va transmetre el seu entusiasme i esperança en el conjunt de la nació. El primer que va fer en arribar al càrrec va ser decretar quatre dies de vacances per la banca.

3 de març de 1933

Divendres:

En el Reich:

En una entrevista amb el corresponsal britànic Sefton Delmer del Daily Express, Adolf Hitler li va respondre a la pregunta de si eren certs els rumors de projectes per matar als seus adversaris, que ell no necessitava una Nit de Sant Bartolomé. Llavors, el canceller li va explicar que havien establert tribunals que processaven legalment als enemics de l’Estat i que els tractaven de tal forma que les conspiracions s’acabarien per sempre.


A Prússia es varen celebrar eleccions. El Partit Nazi les va guanyar, però no amb la majoria que necessitava per governar sols.


Hermann Göering va aprovar un decret que prohibia el nudisme perquè, segons el decret, “atemptava contra la natural modèstia de la dona i contra el respecte que havia de tenir-li a l’home”. Göering també va aprovar una ordenança ministerial en la qual es deixava de tenir validesa el que era del sector públic i el sector privat i es donaven poders a la policia perquè detingués abans de que cometés un “crim” a una persona sospitosa.  


A Berlín, la policia va impedir a la Wilhelmstrasse 20 del barri de Spandau que les SA afusellessin a diversos detinguts.


L’informe oficial de la policia subscrit pel doctor Walter Zirpins sobre l’incendi del Reichstag del 27 de febrer, concloïa que Marinus van der Lubbe havia perpetrat l’acció en solitari. 

Al mateix temps, els primers opositors polítics arrestats varen ser internats al camp provisional de Nohra, a les afores de Weimar. Els detinguts varen tenir que dormir en condicions inhumanes.


En el poble d’Obersdorf, el consell municipal de l’alcalde Thomas Neidhart va denegar una sol·licitud d’una pensió jueva.

En la campanya electoral:

A Frankfurt, Göering va amenaçar als comunistes assegurant que les seves ordres no trobarien cap obstacle perquè ara no es preocupava per la justícia, i que la seva missió era únicament destruir i exterminar, i va afirmar que ho faria amb el poder de l’Estat i de la policia.


Uns 300 professors universitaris varen fer una crida als votants perquè donessin suport als nazis.


Heinrich Brüning va proclamar aquell dia en un míting, que el Partit del Centre resistiria contra qualsevol violació constitucional. L’antic canceller també va demanar una investigació del “sospitós” incendi del Reichstag i va exigir-li en el president Paul von Hindenburg que protegís als oprimits contra els seus opressors. 

2 de març de 1933

Dijous:

En el Reich:

En un reunió del gabinet del govern, Hermann Göering va fer referència a un suposat mapa i documents dels comunistes on es planejava l’assassinat dels ministres, proves que, segons va dir, havien sigut trobades quatre dies abans a la seu del Partit Comunista. Mai va ensenyar les proves.


Walther Funk va ser nomenat Secretari d’Estat del futur nou Ministeri de Propaganda de Joseph Goebbels i director del Consell de Directors de la Companyia de Retransmissions del Reich.


El setmanari conservador Der Ring de Heinrich von Gleichen, membre del Herrenklub, va publicar un article que acabava amb aquestes preguntes fent referència a l’incendi del Reichstag del 27 de febrer de 1933:

Com ha sigut possible?, Som realment una nació d’idiotes? On són els autors de l’atemptat?

L’article acabava responent-se que potser eren els membres de la millor societat, alemanya o internacional. Arrel d’aquest article es va prohibir la publicació del De Ring.

A l’edició d’Hamburg del diari jueu Israelitsches Familienblatt va publicar un article titulat Com votarem el 5 de març? que deia que molt jueus havien aprovat el programa econòmic de la dreta, però que ara els partits de drets els havien negat unir-se als seus partits perquè associaven els seus objectius econòmics i polítics a la lluita contra els jueus.

Al mateix temps continuava portant cua el decret del 28 de febrer en que s’eliminava la llibertat d’expressió. El diari Miesbacher Anzeiger donava en la seva editorial la benvinguda al decret afirmant que havia arribat per fi el centre de “la malaltia alemanya, l’úlcera que havia enverinat i infectat al llarg de molts anys la sang alemanya”, el bolxevisme, “l’enemic mortal d’Alemanya“.

1 de març de 1933

Dimecres:

En el Reich:

A la matinada, poc després de que Hermann Göering anunciés la nit anterior en la Völkischer Beobachter una llista de 5.000 persones que havien de ser detingudes, alguns redactors de diaris varen saber per telegrama que anaven a ser detinguts. Molts d’ells varen decidir abandonar Berlín agafant els trens suburbans perquè els ferrocarrils principals, les carreteres i l’aeròdrom de Tempelhof estaven vigilats pels homes de les SA. Després varen poder agafar trens internacionals per sortir del país.

De dia, el Govern va aprovar un segon decret que imposava sancions als actes de provocació a la lluita armada contra l’Estat i la provocació a una vaga general. Temien que els partits d’esquerre, tot i estar atemorits, poguessin convocar una vaga general. Com a curiositat, davant de tots aquells disturbis provocats per l’incendi del Reichstag, l’advocat jueu Michael Siegel se’n va anar a la comissaria per denunciar les actuacions de les SA i les SS. Quan va sortir ho va fer amb els pantalons estripats i descalçat, i els policies a qui va anar a demanar protecció el varen obligar a donar la volta a la ciutat amb un cartell penjat del coll que deia:

No tornaré a queixar-me a la policia.

A Northeim, al nord d’Alemanya, a partir d’aquell dia les SA varen quedar reclutades com a policia auxiliar, fet que va significar que comencessin a organitzar-se patrulles en els carrers i irrompessin en les cases dels socialdemòcrates i els comunistes locals. Franz von Papen va afirmar que amb l’incendi del Reichstag els comunistes havien declarat la guerra al poble alemany.


L’ambaixador britànic Horace Rumbold va informar a Londres, que en una conversació privada amb el ministre Constantin von Neurath, aquest li havia descrit a Göering com un home terrible a qui Von Papen no podia controlar i que era considerat com el verdader feixista dins del NSDAP.


El Govern va aprovar un decret sobre la seguretat sanitària per tancar les clíniques d’assessorament mèdic de finançament públic en tot el país. D’aquesta manera es varen expulsar molts metges, sobretot si eren jueus.

28 de febrer de 1933

Dimarts:

La crema del Reichstag i les seves conseqüències:

A la matinada es va controlar i apagar l’incendi del Reichstag, que encara estava en flames des del dia anterior. Des de les tres de la matinada, els aeròdroms i els ports estaven sotmesos a un rigorós control, i els passatgers dels trens eren registrats de dalt a baix en els llocs fronteres en busca de comunistes. Tot i les fortes mesures del govern, molts membres de l’oposició varen aconseguir fugir del país, però els nazis varen aconseguir detenir a 5.000 persones a Prússia i 2.000 a Renània. Davant d’aquella onada de detencions, en les que cal destacar les de Fritz Solmitz i les dels quatre comunistes polítics que, juntament amb Marinus van der Lubbe, varen ser acusats en el judici per l’incendi del Reichstag; Georgi Dimitrov, Blagoi Popov i Wassil Tanev (tres comunistes búlgars), i Ernst Torgler, el líder dels comunistes en el Reichstag, que aquest últim es va entregar a la policia. Per si la gent intentava desconfiar de la versió oficial, joves hitlerians repartien pels carrers de Berlín la Der Angriff en què s’acusava en els seus articles als comunistes de l’incendi. A més, la Gestapo i la Kripo varen tornar a assaltar la casa Karl Liebknecht, la seu del Partit Comunista, on varen descobrir-hi documents compromesos, segons Joseph Goebbels tones, tot i que la casa havia sigut registrada en anterioritat. Segons els nazis, en aquells documents es demostrava l’existència d’un pla per instaurar el comunisme a tota Alemanya a través de la força, i l’incendi del Reichstag era la senyal per començar l’onada de terror. Els detalls d’aquests informes es varen publicar i es va narrar que si el pla comunista havia fracassat havia sigut gràcies als nazis, però mai es varen publicar els documents tots i les nombroses demandes formulades per la premsa estrangera.


Al matí, Adolf Hitler, acompanyat per Goebbels, es va dirigir a la redacció del diari Völkischer Beobachter i li va fer escriure a una secretària l’article principal d’aquell dia de l’òrgan central del NSDAP on s’acusava als comunistes de l’incendi. A partir de llavors, els diaris nazis només acusaven als comunistes de l’incendi del Reichstag. A les onze del matí, Goebbels va arribar a la seva oficina de la Vosstrasse i només arribar-hi va rebre la trucada del president del Reichstag, Hermann Göering, que li va dir que no estava d’acord amb els comunicats de text que havien sigut enviats a les redaccions dels diaris perquè creia que la premsa estrangera no s’ho creuria. De fet, en les primeres edicions matinals de la premsa internacional es varen expressar seriosos dubtes sobre la versió oficial donada pel govern alemany sobre l’incendi. Mentrestant, Wilhelm Frick es va dirigir al Ministeri de l’Interior prussià per presentar l’esborrany d’un decret Per la protecció del poble i l’Estat (Verodnung zum Schutz des Volkes und des Staats), que ampliava les mesures d’emergències aprovades per l’Estat de Prussià a tot el Reich i conferia en el govern del Reich poder d’intervenció en els Länders.

Poc després de les onze del matí, Hitler va entrar al pavelló de la Cancelleria del Reich. Després de saludar als ministres presents, el canceller es va asseure en una taula ovalada per començar una reunió del seu gabinet. A la seva dreta hi havia Franz von Papen i a l’esquerra el ministre d’Afers Exteriors Constantin von Neurath i, a continuació, el ministre d’Hisenda Lutz Schwerin von Krosigk, Göering, Frick, que ja havia tornat del Ministeri, Alfred HugenbergFrantz Gürtner, el ministre de Treball, Franz Seldte, i l’encarregat de la cartera de Correus i Comunicacions, Peter Paul von Eltz Rübenach. En la reunió també hi havia de ser present el ministre de Defensa, Werner von Blomberg, que va ser substituït pel coronel Walter von Reichenau, que tenia més simpaties cap al moviment nazi. Els decrets llei que s’havien d’aprovar ja estaven al damunt de la taula i diversos ministres havien intervingut en la redacció. En començar la reunió, Hitler no va permetre durant tota la sessió que comencés cap discussió i els va informar de que només els comunistes eren els culpables de l’incendi del Reichstag. Tot seguit, Göering va dir que l’incendi no podia haver sigut provocat per un sol home i que havia ordenat tancar i millorar la vigilància en els museus i els palaus. Els va prometre proporcionar millor vigilància a totes les oficines públiques i els va oferir protecció en els familiars dels membres del gabinet i a altres personalitats. A més, el president del Parlament va dir que per un període de quatre setmanes estaria tancada la premsa comunista i de dues setmanes la socialdemòcrata perquè el Van der Lubbe havia manifestat que estava en contacte amb el Partit Socialdemòcrata. Un cop acabada la reunió, Hitler, acompanyat per Von Papen, es va traslladar a la seu provisional del president Paul von Hindenburg, que els estava esperant des de feia una estona. Hitler li va explicar en el President el perill que havien passat la nit anterior i, llavors, li va demanar que firmés un decret anomenat Per la protecció del Poble i de l’Estat. Aquest decret suspenia les garanties de la llibertat individual regulades en la Constitució de Weimar com la llibertat de premsa, el dret de reunió, la inviolabilitat de la correspondència i del domicili, o sigui, que la Gestapo podria obrir cartes i intervenir telèfons… Hitler li va prometre que el decret era una mesura defensiva contra els actes comunistes de violència. A la nit, el President va firmar dos decrets que suprimien d’aquesta manera els drets fonamental inscrits en la Constitució alemanya.

Els articles 114, 115, 117, 118, 123, 124 i 153 de la Constitució varen quedar cancel·lats fins a nova ordre. A més, es determinava que “si els Landers no podien prendre les mesures necessàries per restablir la seguretat i l’ordre públic”, el Govern estaria capacitat per prendre les mesures com a màxima autoritat del Govern. El Partit Comunista va ser el més afectat per aquelles mesures. A part, a Northeim, al nord d’Alemanya, a partir d’aquell dia les SA locals se’ls va permetre dur armes de foc carregades.

Al mateix temps, Göering va explicar en els periodistes del Völkischer Beobachter que hi havia una llista d’unes 5.000 persones que havien de ser detingudes aquella mateixa nit, sobretot funcionaris comunistes, però on també hi havia escriptors, pacifistes i alguns membres del Partit Socialdemòcrata. A la nit, entusiasmat i ple d’energia, Göering es va dirigir al poble alemany a través de la ràdio per explicar que els comunistes havien atacat al Reichstag. A continuació, la policia alemanya de Prússia va perseguir i arrestar més comunistes. La majoria de la població de classe mitjana i la població rural no va criticar la decisió de perseguir als comunistes hi ho varen veure com un acte d’alliberació necessari.

Davant d’aquell clima, a Berlín hi va haver una reunió secreta d’estudiants comunistes i varen demanar-li al jove estudiant Klaus Fuchs, líder del moviment comunista, que no tornés a Kiel amb la seva família i abandonés el país per, un dia, quan Hitler caigués pogués tornar. Com que les fronteres estaven vigilades, Fuchs es va amagar durant cinc mesos en el pis d’una jove afiliada al Partit Comunista. 

En el Reich:

En una xerrada davant dels professionals del cinema en el Kaiserhof, Goebbels va sintetitzar l’activitat que el règim tenia pensat en relació amb el cinema. Els professionals d’aquell art tindrien que partir de la base de que Alemanya estava patint una severa crisis espiritual, a més de material, a la que el govern tenia que donar una resposta ideològica. Aquesta resposta volia dir un control estricte de tots els mecanismes de creació de cultura, entre els que el cinema gaudia d’un lloc privilegiat. El cinema, segona va dir Goebbels, disposaria de llibertat de creació en els límits fixats pels principis culturals del nacionalsocialisme i hauria de ser l’impulsor d’una doctrina, un factor de diversió per la població, un vehicle de distracció dels seus patiments diaris.

27 de febrer de 1933

Dilluns:

La crema del Reichstag:

A Berlín, Aderman, el porter nocturn del Palau del President del Reich, on hi vivia el president Hermann Göering, va entrar a la feina a les vuit del vespre i va ocupar el seu lloc a la porteria de l’entrada. A les vuit i set minuts, un porter de servei en el Reichstag va tancar amb clau l’entrada sud, mentre que entre un quart de nou i dos quarts de nou, Ernst Torgler, el líder dels diputats comunistes, sortia de l’edifici amb alguns seus companys i la seva secretària de la delegació del partit, Anna Rehme, i es va dirigir al restaurant Aschinger, a uns deu minuts de distància a peu. Abans d’abandonar el Parlament, Torgler va entregar les claus al porter del dia, Rudolf Scholtz. A les 20:20, Scholtz va recórrer la cambra de sessions i va observar que tot estava tranquil. Scholtz va passar llavors el relleu al porter de la nit, Albert Wendt, que va parlar durant una estona amb el carter oficial, Willi Otto, que es dirigia escales amunt, il·luminant-se amb la seva llanterna, per buidar les bústies dels diputats. Otto va passar entre la porta del restaurant del Reichstag i l’entrada a la cambra de sessions i no va escoltar cap soroll estrany. Tot era normal i va sortir de l’edifici a les fosques.

Uns deu minuts més tard, sobre les 21:05, Hans Floeter, un estudiant de Teologia i Filosofia, que abans de les nou del vespre havia estat treballant a la Biblioteca Nacional i que estava tornant cap a casa seva, va escoltar el soroll d’una finestra trencada de la façana principal i va descobrir com un home amb una torxa s’introduïa en ella. Després, en apropar-se a l’edifici, el va veure en el primer pis. D’immediat, Floeter es va dirigir a un lloc de la policia proper, que ell ja coneixia dels seus passejos, per explicar-li el què havia vist. El comissari Karl Buwert va voler-ho comprovar amb els seus propis ulls i va veure com sortia foc de l’edifici. En veure moviment dins l’edifici, Buwert va disparar trets a l’aire. Els trets varen alarmar a la patrulla del sector del Parc Zoològic, que en aquell moment patrullaven a la Siegesallee. Un soldat va corre ràpidament cap al Reichstag i el comissari li va ordenar que muntés guàrdia a la Porta de Brandenburg. L’oficial també va enviar a un company a la comissaria més propera perquè truqués als bombers. Després, la policia va saber que un desconegut, que no en varen dir el seu nom, ja havia trucat als bombers perquè anessin apagar l’incendi. També es va trucar a Göering i es va fer venir al porter de la nit, Wendt.

Aproximadament al mateix temps, Beni Thaler, un tipògraf i antic cap de les organitzacions juvenils, que passejava amb una noia a la Simson-Sommerstrasse, a prop del Reichstag, va veure que en el subterrani del Parlament hi havia un grup d’homes. Per les camises brunes i els pantalons va poder veure que eren homes de les SA. Llavors es va aturar en el monument Bismarck i va poder escoltar com trencaven una finestra de l’edifici i en girar-se per veure què passava, va observar entre les columnes de la dreta de l’edifici a un home amb una torxa a la mà que baixava per una finestra oberta del restaurant. Al cap d’uns moments, el sergent de policia Buwert es va dirigir al Parlament perquè havia sigut alertat per un altre civil no identificat del què passava a dins de l’edifici. Acompanyat de Thaler, Buwert va començar a investigar. Varen veure llums movent-se darrere de les finestres de la planta baixa i Buwert va disparar amb el seu revòlver contra les llums, que varen desaparèixer immediatament. Després de l’incendi, Tahler va explicar que havia vist a un grup d’homes de les SA.

A un quart de deu es va donar la primera alarma d’incendi a l’estació de bombers locals. El primer cotxe de bombers va arribar al Parlament a les 21:17 i varen entrar a l’edifici per la porta número 5, la de l’estació del Reichstag, i no varen utilitzar l’altra porta en que s’accedia al Parlament, la número 2 de Simsonstrasse, perquè estava tancada. Al cap d’un minut va arribar el primer cotxe de la policia. El tinent de la policia Ernst Lateit i altres funcionaris de la policia i dels bombers i l’inspector Scranowitz varen penetrar l’edifici. En entrar a l’hemicicle varen veure un petit foc a la cadira del President de la cambra de sessions i, dos minuts després, varen veure com cremaven nous focs entre els escons. En la sala on hi solien seure els taquígrafs, un foc violent no deixava de cremar. En arribar al restaurant, aquells homes es varen veure rodejats per un mur de flames i varen tornar a l’hemicicle. A les 21:24 va arribar el capità de bombers Klotz, que es va trobar un densa fumerada acompanyada d’una immensa calor. Tres minuts va haver-hi una tremenda explosió sota el sostre de cristall de la cambra de sessions i grans flamarades varen saltar de l’exterior.

Després de tornar al gran saló de Bismarck, situat al sud de l’edifici, aquells policies i bombers hi varen trobar un home jove mig despullat que passejava sense deixar de riure com un boig cobert de sutge i de suor. Scranowitz es va apropar a aquell jove i el va detenir sense problemes després de clavar-li dues plantofades. En preguntar-li per què ho havia fet, el noi només va contestar:

Protesta! Protesta!

Lateit va registrar les butxaques dels pantalons del desconegut i hi va trobar un tallaplomes i un passaport estranger. Després li varen posar una capa sobre les espatlles, el varen conduir a la sortida de l’edifici i, pocs minuts més tard, el varen portar a la comissaria de l’Alexanderplatz, on el comissari de la policia criminalista el va interrogar i va esbrinar que es tractava d’un vagabund holandès anomenat Marinus van der Lubbe, que curiosament la nit anterior havia dormit a la cel·la de la policia local de Henningsdorf. Aquesta era l’única persona que es va trobar a prop de l’edifici, a part d’un home que havia marxat del lloc poc després de l’incendi. Aquell home va resultar ser una persona que buscava refugiar-se de l’intens fred en el portal del Parlament mentre esperava l’autobús. 

A comissaria, Van der Lubbe va col·laborar amb els agents i va reconstruir amb tot detall com havia actuat. El jove holandès havia accedit al Parlament després d’escalar a les nou de la nit la façana del restaurant per protestar contra la injustícia de l’atur. Tot i que portava hores rondant al voltant del Reichstag abans de pujar la façana, no se sap a ciència certa què va fer aquell anarquista holandès entre les primeres hores de la tarda i al vespre. Només se sap que va comprar una metxa barata i alguns estris d’estufa per incendiar el Parlament amb els últims diners que li quedaven. Poc després, Van der Lubbe va declarar haver pres espontàniament la decisió i haver-la dut a terme tot sol. De fet, Van der Lubbe anava desorientat per l’interior del Reichstag perquè no hi havia estat mai, però es movia bé entre la foscor perquè feia temps que tenia problemes de visió per culpa d’un accident laboral. Primer va intentar cremar els mobles del restaurant i, després, en no aconseguir-ho, es va dirigir a la cambra de sessions, on les cortines li varen resultar ser de fàcil combustió. Quan es va quedar sense metxa per continuar cremant, el noi va decidir apilar material inflamable en les petites papereres i, per últim, va utilitzar la seva camisa. Quan sortia del saló es va aturar en veure uns bancs de fusta i va decidir també cremar-los. A més, va tirar a les flames les cortines que havia vist escales més avall, davant la cabina dels taquígrafs. Quan va veure que el foc ja era important, Van der Lubbe va recórrer la resta de l’edifici intentant iniciar més incendis. La policia va registrar la seva cartera i va veure que havia format part del Partit Comunista holandès, tot i que es va comprovar que havia abandonat les seves files feia anys. Rudolf Diels, que havia observat les flamarades des d’un cafè proper, el Kranzler, va ser dels primers en arribar a l’edifici i es va trobar amb els seus agents ja interrogant a Van der Lubbe, que continuava suant i anava molt brut, a més de que respirava amb dificultats però tenia una mirada de satisfacció.

Diversos testimonis varen declarar més tard que havien vist a Van der Lubbe en el nord de la ciutat abans de que es dirigís la centre, ja a mitja tarda. Altres testimonis varen informar a la policia de que en una franja horària posterior havien vist al noi passejant sense rumb pel centre de Berlín. 

Mentre apagaven el foc, els bombers es varen estranyar del gran número de focus d’incendi, de 60 a 65, dispersos per tot l’edifici. La majoria dels focus semblaven produïts per matèries incendiàries i el problema era apagar l’enorme columna de foc que s’elevava en el saló de sessions. Minuts més tard varen aconseguir apagar pràcticament tots els incendis menors, però a l’hora d’accedit a l’hemicicle es varen trobar amb que el foc s’havia estès per tot el mobiliari i els panells de fusta de les parets, a més de que la calor era tant intensa que varen tenir que retirar-se. 

Mentrestant, Adolf Hitler havia tornat de Baviera després d’estar cinc dies descansant de la campanya electoral de les últimes setmanes. A la tarda, Joseph Goebbels va fixar detalladament amb alguns col·laboradors i caps de les SA la campanya propagandística per l’acte del dia de la nació del 4 de març de 1933. Goebbels va apuntar que la gran acció propagandística per al dia del despertar de la nació ja estava fixat en tots detalls i es desenvoluparia com un magnífic espectacle (Schau) a tot Alemanya. En totes les parts del país hi havia d’haver desfilades de les SA.

A la nit, a la casa de Goebbels de Berlín, la Reichskanzlerplatz, molt a prop del Reichstag, la cúpula nazi va celebrar una festa sense saber, a priori, què estava passant al Reichstag. Ernst Hanfstaengl, que estava convidat a la festa, no va poder assistir-hi per culpa d’un fort refredat. Per Hitler un refredat no era una excusa per no ser present a la festa i el va fer trucar a través de Magda Goebbels perquè vingués a la festa per tocar el piano. Hanfstaengl, que es trobava al llit d’una habitació en el palau de Göering, al costat del Reichstag, i s’havia llevat en sentir els bombers, no en va fer cas de les ordres de Magda. Però quan Hanfstaengl es retirava de nou al llit, la criada del Palau el va cridar perquè havia vist que el Reichstag s’estava cremant. D’aquesta manera, Hanfstaengl va ser el primer de la cúpula nazi en veure que el Reichstag s’estava cremant. Tenia visió directe al Parlament i de seguida va trucar a Goebbels per explicar-li el què passava. En un principi va pensar que era una broma, ja que feia quatre dies que l’hi havia gastat una broma per telèfon, però quan Hanfstaengl el va trucar per segon cop va veure que no era cap broma. Llavors, Goebbels li va explicar a Hitler el què li estava dient Hanfstaengl. Mentre li explicaven a Hitler, un considerable número de bombers es dirigien al Reichstag per intentar apagar al foc, que no es va apagar fins el dia següent. Amoïnat, Hanfstaengl va trucar a dos periodistes per relatar-los també el que els seus ulls li ensenyaven, però uns segons després va tornar a rebre la trucada de Goebbels, que li va dir que Hitler volia saber què estava passant. Hanfstaengl el va contestar de males maneres que hi anessin ells mateixos a veure-ho.

A les 21:35, Göering, que havia estat treballant en el seu despatx en el Ministeri de l’Interior de Prússia situat a Unter den Linden, a poca distància del Parlament, havia sentit de cop i volta les sirenes dels bombers i ràpidament, després de posar-se el seu abric de pell de camell i el barret marró, va pujar al seu cotxe per dirigir-se al lloc dels fets. En arribar al Reichstag de seguida va cridar als homes de les SA perquè registressin el pas subterrani que des del palau presidencial anava al Reichstag i va demanar un informe complet al cap de bombers. Weber, el comandant de la guàrdia personal de Göering, va investigar el pas subterrani i no va trobar res fora de lloc. Llavors, Göering va exclamar en veu alta que existia la possibilitat de que elements comunistes vestits amb uniformes de les SA haguessin entrat a l’edifici per aquell pas subterrani.

Quan el Reichstag començava a cremar, el president Paul von Hindenburg havia anat com a invitat d’honor a un sopar en el club Herrenklub del vicecanceller Franz von Papen, situat a una cantonada de la Vosstrasse, sense saber què estava passant. De cop els invitats que estaven a prop de les finestres varen observar un reflexa que il·luminava el cel i varen sentien les sirenes dels cotxes dels bombers que corrien cap a l’incendi. Un dels cambrers es va apropar a Von Papen i li va xiuxiuejar que el Reichstag s’estava cremant. Von Papen va informar al President del que estava passant i aquest es va aixecar de la butaca per apropar-se a la finestra. Des d’allí va veure que de la cúpula del Reichstag en sortien flames. Von Papen va portar el President a la seva casa en el seu propi cotxe abans de que Von Hindenburg anés a l’escena. Un cop va deixar el President es va dirigir al Reichstag. Allí es va trobar amb Göering, rodejat de membres del seu personal, dirigint els treballs d’extinció. En veure’l, Göering li va cridar que era un crim dels comunistes contra el nou govern. Des de que es va saber l’incendi, la ràdio va llançar la notícia que els comunistes havien cremat el Reichstag.

Mentre els bombers estaven apagant l’incendi treien aigua del riu Spree, Hitler i Goebbels varen dirigir-se en cotxe al Reichstag per l’avinguda Charlottenburger Chaussee. Pocs minuts després, pels volts de dos quarts deu de la nit, varen arribar a la zona i els cordons policials varen aturar el cotxe. Quan els agents els varen reconèixer varen obrir el cordó i varen arribar a la zona. En baixar del cotxe varen passar per sobre de les gruixudes mànegues dels bombers i varen entrar pel gran vestíbul de l’entrada dos, a través de files d’oficials de policia i de bombers que tiraven aigua per allà on passaven. Hitler anava al davant seguit de Goebbels i un guardaespatlles. A mig camí es varen trobar amb Göering i amb Von Papen. Göering els va dir que els culpables havien sigut els comunistes. Un cop varen sortir de l’edifici, Hitler, amb un barret flexible de color negre que li cobria el cap, va dir davant dels periodistes que allò era una advertència divina i que res l’impediria aixafar als comunistes amb mà de ferro. A continuació, a tres quarts de deu de la nit, Hitler es va dirigir al corresponsal del diari londinenc Daily Express, Sefton Delmer, i li va dir que havien sigut testimonis d’una nova i grandiosa època de la història alemanya i que aquell incendi era només el principi. 

Delmer llavors es va posar a parlar amb Goebbels, mentre Göering informava a Hitler dels fets. El president del Parlament li va assegurar que tot allò era obra dels comunistes i li va explicar que vint minuts abans de que esclatés l’incendi hi havia hagut diversos diputats comunistes. Göering també li va dir que havien aconseguit detenir un dels comunistes. Goebbels llavors es va afegir a la conversa i va preguntar qui era aquest comunista. Göering li va respondre que encara no ho sabien, però li va assegurar que aviat ho sabien. Després, Hitler li va preguntar si els demés edifici públic estaven segurs i Göering li va respondre que havien pres totes les precaucions possibles i que havia mobilitzat a tota la policia. Li va assegurar que tots els edificis públics disposaven amb una guàrdia especial i que estaven a punt per actuar. 

Pocs minuts després, quan la situació era més segura, Hitler, Diels i Göering varen caminar pels passadissos del Parlament que encara eren accessibles per comentar les primeres hipòtesis. En arribar a l’hemicicle, Göering va recollir del terra un tros de tela, a prop d’una de les cortines carbonitzades i li va dir en el Canceller que aquí s’havia originat el foc i va assegurar que havien penjat teles xopes de petroli sobre els mobles i els hi havien calat foc. En arribar a un vestíbul ple de fum, un policia els va bloquejar el pas i va advertir a Hitler de que l’aranya del sostre podria caure a terra en qualsevol moment. 

A poc a poc es varen dirigir en un balcó del Reichstag que havia quedat cremat. Göering no parava de cridar que havia sigut una senyal d’un aixecament comunista. Hitler, repenjat a la barana del balcó amb els dos braços mirant les flames, va exclamar que no hi hauria compassió i que faria afusellar als comunistes i als socialdemòcrates. Fascinat per les conseqüències del foc, Hitler va tornar a dir que era una senyal de Déu i que ningú l’impediria aniquilar als comunistes amb puny de ferro i volia penjar aquella nit als diputats comunistes. Diels els va informar de l’interrogatori que s’havia fet a Van del Lubbe i els va dir que en la seva opinió es tractava d’un boig, però Hitler no s’ho va creure i li va dir que aquella acció era una cosa preparada des de feia molt temps i amb molta intel·ligència. A les onze es varen donar per apagats tots els focs.

A un quart de dotze, amb Goebbels, Hitler, que havia posat al corrent al consell ministerial urgentment convocat, es va dirigir al Ministeri de l’Interior, per després anar a la desèrtica redacció de la Völkischer Beobachter per escriure conjuntament editorials i proclames, canviant la primera plana del diari. En la reunió que varen celebrar poc després, el secretari d’Estat nacional, Ludwig Grauert, que estava convençut de que els comunistes havien cremat el Parlament, va proposar un decret d’emergència per l’Estat de Prússia dirigit contra els incendis provocats i els actes terroristes. Mentre Grauert exposava el seu decret, Hitler estava histèric i li va dir en el seu gabinet que no volia esperar més per actuar contra els comunistes.

Hores més tard, els nazis varen detenir al líder comunista Torgler, a qui Göering va acusar d’haver-se reunit amb Van der Lubbe tres hores abans de l’incendi i d’haver-li donat documents (afirmacions falses), el búlgar Gregori Dimitrov, juntament amb dos búlgars més com a culpables de l’incendi del Reichstag. Mesos més tard, Van Der Lubbe va ser executat i els altres detinguts varen ser absolts i posats en llibertat. Només es va executar a l’holandès com a culpable de l’incendi. Els nazis varen aprofitar l’incendi per culpar i detenir a 4.000 comunistes l’endemà, així com intel·lectuals d’esquerre com Egon Erwin Kisch. La policia, les SA i les SS es varen repartir aquesta feina i varen interrogar a totes les persones que consideraven sospitoses. Entre els detinguts hi havia Hans Litten, que havia humiliat a Hitler anys enrere durant un procés penal contra un SA. Litten va ser tancat a un camp de concentració i el varen tractar amb tal brutalitat que va acabar suïcidant-se. Pocs dies després de l’incendi, els nazis varen detenir el líder del Partit Comunista, Ernst Thaelmann, i el varen internar a la presó de Moabit. També durant aquella nit, aprofitant la crema del Parlament, les SA varen assaltar les oficines berlineses de l’associació central jueva.

Altres teories i versions sobre l’incendi del Reichstag;

Tot i que els nazis varen culpar als comunistes de l’incendi tothom dubtava realment de que ells fossin els autèntics culpables i encara avui en dia queden algunes incògnites sobre què va passar realment aquella nit. Segons alguns, Göering i Goebbels buscaven una excusa per aixafar al Partit Comunista i varen simular un atac. Hans Gisevius va declarar a Nuremberg que havia sigut Goebbels qui primer va pensar en com incendiar al Reichstag. Diels va afegir en una declaració que Göering sabia exactament com començaria el foc i que li havia ordenat que preparés, amb anterioritat a l’incendi, una llista de les persones que serien arrestades després dels “fets”.

El Reichstag, on Göering n’era el President, estava unit per un passadís subterrani a l’edifici principal de l’altre costat del carrer. Per aquest passadís, segons una hipòtesi, aquella tarda un petit grup d’homes de les SA o de les SS sota el comandament del líder de les SA a Berlín, Karl Ernst, havien tirat un preparat químic inflamable sobre catifes, cortines i cadires, i havien fugit pel passadís. Quan sortien el Reichstag s’estava encenent i un holandès mig boig, Van der Lubbe, que havia sigut detingut per les SA per prendre foc en tres edificis de la capital el 25 de febrer i estava alliçonat pels nazis, havia escalat la façana del restaurant del Reichstag des de l’exterior i hi havia pres foc. Quan els policies i els bombers havien arribat a l’edifici, el foc havia aconseguit unes proporcions que feia impossible dominar-lo i les flames varen acabar amb l’edifici, però varen detenir a l’holandès que estava encara al Reichstag.

Un altre fet interessant que trastoca la versió oficial el trobem en el conserge i vigilant del Reichstag, Scranowitz, que els últims dies havia vist que alguna cosa estranya passava pel passadís que connectava el palau presidencial i l’habitació de calderes del Reichstag perquè ell mateix havia posat uns fils al forat del pany de l’habitació per saber si algú obria la porta. Scranowitz va veure que els fils sempre estaven trencats, però aquell matí va veure que no estaven trencats i va entendre que ningú havia obert la porta. Per tant, es pot observar, segons la versió de Scranowitz, que algú es passejava els últims dies pels passadissos sense permís.

També cal destacar l’interrogatori que va fer el director d’extinció d’incendis, Ludwig Wissell, als bombers del grup d’extinció número 6, que havien sigut els primers en arribar al Parlament. Un bomber li va explicar que quan havia anat als subterranis per encendre els reflectors havia apujat sense voler un interruptor i havia vist una claraboia amb els cristalls de la mida de 40 per 50 centímetres trencats. Per l’obertura de la claraboia l’havien apuntat amb uns revòlvers uns homes que lluïen uns uniformes molt nous de la policia i l’havien fet tornar d’immediat. El bomber hauria sortit al carrer i hauria informat en el seu cap de grup del que li havia passat, però va afirmar que aquest no li havia fet cas. A més, el director general del Servei d’extinció de Berlín, Walter Gempp, va començar a sospitar de que l’incendi no havia sigut provocat per Van der Lubbe quan va saber que aquella nit Göering havia ordenat que l’edifici no fos vigilat com de costum. Tots els funcionaris havien d’abandonar l’edifici a les vuit del vespre, just abans de l’incendi. Gempp va exposar els seus dubtes quan en el seu despatx es va discutir l’incendi. Poc després Gempp va ser destituït del seu càrrec.

L’antic SA Hans Martin Lennings va escriure un document el 1955 en que afirmava que entre les vuit i les nou d’aquella tràgica nit, Karl Ernst l’hi havia ordenat que recollís a un jove de les SA a la zona del Tiergarten i el portés fins la seu del Reichstag. Juntament amb dos camises brunes, Lennings va acompanyar aquell seu company fins un accés lateral de l’edifici, on el varen deixar en mans d’un altre SA que també anava vestit de civil. En aquell moment, segons Lennings, li varen demanar que marxés. En marxar, sempre segons la versió d’aquest antic SA, va sentir una olor a cremat i va observar que del Parlament en sortiren uns fils de fum. Quan els diaris varen publicar més tard la fotografia de Van der Lubbe, Lennings va reconèixer a aquell jove holandès i va comprendre que se l’estava acusant falsament perquè l’incendi ja s’havia iniciat abans de que l’holandès arribés a l’edifici. Segons Lennings, ell i altres seus companys de les SA varen protestar per tal detenció, però els seus oficials els varen arrestar i els varen obligar a firmar una declaració falsa, conforme s’estaven equivocant. Al cap de pocs dies, gràcies a la intervenció d‘Ernst Röhm, varen recuperar la llibertat. Després de que els seus companys que havien participat en la conspiració haguessin mort, Lennings va fugir a Txecoslovàquia, però els txecs el varen extradir. Cap a finals de 1934 i de nou el 1936 va passar un breu període a la presó per haver criticar al règim nazi, i en particular per haver visitat la tomba d’un seu company de les SA assassinat durant la Nit dels Ganivets Llargs. Després va callar fins el 1955, quan va explicar aquesta història difícil de creure.   

També hi varen haver persones que varen defensar més tard la versió oficial nazi. Fritz Tobias, en el seu llibre de l’any 1963, The Reichstag Fire: Legend And Truth, defensa que els nazis no varen ser responsables de l’incendi i que Van der Lubbe havia sigut l’únic culpable. 


El que està clar és que els nazis varen aprofitar aquell incendi pels seus fins i es veu clarament amb Martin H. Sommerfeldt, el delegat de Premsa de Goebbels en el Ministeri de l’Interior prussià, que va rebre del seu cap l’ordre de redactar d’immediat un informe oficial pels diaris. Sommerfeldt va fer un informe d’unes vint línies on només mencionava l’incendi, la feina dels bombers i la informació de la policia. Poc després, Göering li va dir que el seu informe era escombraria i va agafar un llapis vermell i va cridar a una secretària per fer-li escriure que l’incendi havia sigut provocat pels comunistes. Després li va dictar molt ràpid que els diaris, els fullets i els cartells comunistes serien prohibits durant quatre setmanes en tot el territori prussià, i durant quinze dies quedarien també prohibits tots els diaris, revistes, fullets i cartells del Partit Socialdemòcrata. Göering va firmar el comunicat amb una gran G i va enviar Sommerfeldt a la Kochstrasse, on els periodistes esperaven les notícies del Reichstag. Sommerfeldt els va ensenyar el comunicat als periodistes, però aquests ja estaven informats per Alfred Ingmar Berndt, el delegat de Goebbels, que l’incendi havia sigut provocat pels comunistes. També no deixa de ser curiós que Ludwig Grauert, assessor de Göering, que acabava de ser nomenat cap del departament de policia del Ministeri de l’Interior prussià, havia proposat durant aquell dia, abans de l’incendi, crear una llei amb el ministre de Justícia Frantz Gürtner que donés suport a atacar als comunistes i als socialdemòcrates. Gürtner proposava limitacions de les llibertats ciutadanes per impedir que els comunistes poguessin convocar una vaga general.

Per altra banda i també curiosament, abans de l’incendi, el Der Angriff va sortir editat amb un comunicat que explicava l’ocupació de la seu del Partit Comunista, a la casa de Karl Liebknecht, el 24 de febrer de 1933. Fins llavors, els nazis varen intentar amagar aquella ocupació. Després de l’incendi, el Der Angriff va descarregar en els seus articles el seu odi contra els comunistes i demanava votar per Hitler el 5 de març per eliminar-los.

En el Reich:

Aquella tarda, 200 representants d’agrupacions juvenils de tot l’espectre polític es varen reunir a l’estació Stettiner de Berlín per intentar trobar un modus vivendi. Aquest intent va ser tallat de cop pels fets d’aquella nit. 


Aquella mateixa nit, Wilhelm Furtwängler va dirigir un concert de Beethoven. 

26 de febrer de 1933

Diumenge:

En el Reich:

Adolf Hitler es trobava enmig de la campanya electoral i només en aquell dia va fer un viatge de dotze hores d’avió per parlar en tres ciutats diferents. A la nit va tornar a Berlín per sopar amb el príncep Viktor zu Wied i la seva esposa a la casa que tenien el matrimoni a la Kurfürstenstrasse.


La nova direcció comunista va llançar una crida per erigir una barrera de masses per defensar el partit comunista i els drets de la classe obrera, i per desencadenar un poderós assalt de masses i una lluita gegantesca contra el règim nazi. A Hamburg, els comunistes varen fer una manifestació violenta davant de la seu local del NSDAP i a resulta d’aquella manifestació va morir d’un tret un membre de les Joventuts Hitlerianes de 16 anys anomenat Otto Blöcker, que va passar a seu màrtir del nazisme i més tard se li va dedicar un carrer.

Però no només els comunistes intentaven fer front al govern alemany. A Dortmund, un cop més, per queixar-se de les mesures antidemocràtiques del govern, el partit socialdemòcrata es va tornar a manifestar pels carrers.


Marinus van der Lubbe, després del dia anterior intentar causar alguns incendis a la capital, es va passar el dia vaguejant fins que va marxar a Henningsdorf, on va dormir en un refugi de la policia. Allí va conèixer a un altre vagabund anomenat Waschinski, que l’acompanyarà l’endemà de retorn a Berlín.

25 de febrer de 1933

Dissabte:

En el Reich:

Després de l’ocupació de la seu del partit comunista el dia anteriorRudolf Diels va començar a treballar en inspeccionar tots els documents de la casa de Karl Liebknecht, i l’oficina de la policia va presentar un comunicat que deia que en les habitacions subterrànies s’hi havien trobat centenars de material d’alta traïció. Mentrestant, les organitzacions de xoc comunistes, integrades a la Lliga Antifa, es varen posar sota una direcció comuna per respondre l’ocupació de la casa Liebknecht. Amagant el què estava passant amb els comunistes, el Der Angriff va sortir editat explicant només en una sola frase l’ocupació de la seu comunista. Mentre es reprimia contra els comunistes, la gran indústria alemanya va posar a disposició del NSDAP 3.000.000 Reichsmarks.

A més dels comunistes, aquella nit la policia va desallotjar el ball de carnaval de la capital que portava el títol: Dachkahn. La sala estava plena i la policia, sota l’amenaça d’arrestar qui no obeís, va fer fora a la gent perquè tornés cap a casa.


Marinus van der Lubbe va intentar cremar tres edificis de Berlín en un acte de protesta en solitari per incitar a la classe obrera a lluitar contra la repressió que patia. Primer va intentar cremar una oficina de treball del districte berlinès de Neukölln, després una barraca en un subterrani proper a l’Ajuntament per intentar cremar l’edifici i, a continuació, l’antic Palau Reial. Tots aquests intents varen quedar frustrats pel seu descobriment immediat i en prou feines varen tenir ressò entre la premsa.

24 de febrer de 1933

Divendres:

En la campanya electoral:

A MunicAdolf Hitler va dir en un míting que no tenia cap programa pel seu govern perquè no hi creia en aquestes coses.

En el Reich:

Després del gran míting del KPD en el palau d’esports el dia anterior, la policia auxiliar que havia creat en Hermann Göering el 22 de febrer de 1933, va assaltar la Seu del Partit Comunista de Berlín, la Karl Liebknecht Haus, i varen trobar propaganda comunista en els subterranis. Hermann Göering va publicar un comunicat oficial on es detallava que s’havien requisat una gran quantitat de material comunista que explicaven una revolució comunista a nivell mundial. El local va ser tancat fins a nou avís i més tard es va convertir en la Horst-Wessel-Haus, on les SA varen instal·lar un departament per combatre el bolxevisme, un centre de tortura contra els opositors polítics i jueus arrestat. A la nit, l’edició nocturna del Vossiche Zeitung va informar a primera plana sobre l’ocupació i el tancament de la central del partit comunista. En canvi, en el Der Angriff només s’hi podia llegir en nou línies el què havia passat a la seu del KPD.

Però no només els comunistes tenien motius per queixar-se. El socialdemòcrata que havia sigut ministre prussià d’Interior Albert Grzesinksi es queixava de que diversos dels seus mítings havien sigut rebentats i a un número substancial dels presents haguessin patit lesions greus.


Wilhelm Frick va dir en resposta a les declaracions del ministre d’Economia de Wurtemberg, el demòcrata Maiser, del dia anterior, que el Reich faria triomfar la seva autoritat sobre els Estats del sud, i que Hitler es mantindria en el poder encara que no obtingués majoria el 5 de març de 1933.