Dilluns:

En el Reich:

Adolf Hitler va rebre el governador Hans Frank, que havia demanat veure’l perquè “l’amoïnaven” els rumors de l’extermini dels jueus. Frank li va preguntar si eren certs aquells rumors i li va preguntar per què no podia entrar al camp de concentració d’Auschwitz. El líder alemany li va contestar que era evident que i podien haver execucions pels territoris del Reich, però que no tenia més informació sobre el què passava i li va suggerir que li preguntés a Heinrich Himmler. Frank li va explicar que Himmler deia en els seus discursos a Cracòvia que els rumors de l’extermini jueu eren falsos i que només se’ls deportava a l’est d’Europa. Llavors, Hitler li va dir que s’havia de creure les paraules de Himmler.

Precisament, Adolf Eichmann va enviar aquell dia una carta a l’Ambaixada alemanya a Bratislava en que, davant la insistència del govern eslovac per verificar un camp de concentració, va desaprovar la visita d’una comissió eslovaca a un camp del Govern General, però en canvi acceptava que visitessin el camp de Theresienstadt. D’aquesta manera podrien demostrar que els jueus no eren assassinats, com pensaven part del govern eslovac i per això no volien deportar els jueus eslovacs.

A Alemanya:

Felix Kersten va enviar una carta al Obergruppenführer Albin Rauter per explicar-li que Lambertus Doedes, perseguit per la Policia alemanya, era el seu millor amic a Holanda i que qualsevol acusació contra ell i la seva família era una ofensa per ell. Llavors li va recordar que Himmler havia enviat una ordre de que no s’actués contra Doedes i que ell, Rauter, era l’últim de la llista d’Arthur Seyss-Inquart alhora de rebre condecoracions, cosa que podia arreglar. Kersten va acabar les seves línies amb una llista de vuit persones detingudes que esperava que fossin alliberades.

---

A la nit, la RAF va enviar Mosquits per atacar les ciutats de Krefeld i Duisburg.

En el front oriental:

Després de dies de retirades, els soldats alemanys es varen reagrupar a la línia Starosselje-Derenkowez per intentar frenar l’avanç soviètic. Però els soviètics eren molt superior en número d’homes i varen obrir una bretxa i varen endinsar-se al bosc del poble de Staroselje. Els alemanys de seguida es varen situar a la sortida del bosc per no deixar-los sortir i varen disparar amb tota la seva artilleria. Els alemanys tenien l’objectiu d’alliberar les tropes envoltades a Kosrum, on els soviètics feien tots els possibles per reforçar l’anell.

A Itàlia:

Els combats entre les forces aliades i les forces alemanyes es varen intensificar i, cap a la mitjanit, el front es va convertir en un infern d’explosius. A més de canons i morters, els alemanys varen utilitzar llançacoets, el Nebelwerfer, i un petit tanc dirigit per cable i carregat de potents explosius, el Goliath, però que no va tenir l’eficàcia que esperava Hitler. Tot i això, per culpa de la pluja el contraatac alemany a Anzio es va frenar.

A la Gran Bretanya:

El Gabinet de Guerra britànic es va reunir per discutir com s’havia de desenvolupar la campanya italiana. El primer ministre Winston Churchill va explicar que la batalla estava arribant al seu final, però que els nord-americans estaven molt amoïnats per tal i com avançava el conflicte a Itàlia. Quan Churchill va sortir de la reunió va pensar que volien rellevar al comandant Dwight D. Eisenhower perquè li havien demanat una valoració.

A Birmània:

Els japonesos varen avançar cap a Arakan al llarg de la línia costera sense que les tropes índies fossin capaces d’aturar-los.

A les Illes Marshall:

Els marines nord-americans varen eliminar els últims reductes de resistència japonesa a Kwajalein.

Diumenge:

En el Reich:

Cada vegada hi havia més soldats dins de l’exèrcit alemany que pensava que no tenia sentit continua amb aquella guerra, però estava prohibit sota pena de mort no obeir les ordres donades per l’Adolf Hitler. Aquelles critiques havien arribat fins i tot a alts càrrecs del govern, i es va crear els nomenats oficials polítics dins de l’Exèrcit que havien de contribuir i fomentar la política de resistència davant de l’avanç de les tropes aliades i per tal de controlar millor els soldats i les seves opinions. Tots aquests oficials havien d’estar a les ordres del cap de l’Alt Comandament de les Forces Armades (OKW), en Wilhelm Keitel.

A França, la USAAF va atacar amb 600 bombarders els aeroports de Romilly-sur-Seine i Saint Andre de l’Eure. En l’atac, els nord-americans varen perdre 6 aparells i 50 més varen quedar danyats.

A Itàlia:

El general Ladislas Anders va arribar a Nàpols per posar-se a disposició del 8º Exèrcit britànic, al que havien sigut destinats els soldats polonesos.

A Anzio, l’artilleria alemanya va continuar atacant sense contemplacions el cap de platja Aliat.

A Birmània:

Les tropes japoneses que es varen infiltrar entre les posicions índies en el nord del país varen aparèixer per sorpresa i varen atacar el quarter general de la 7º Divisió Índia, provocant una commoció considerable en el quarter general d’en lord Louis Mountbatten.

En el Pacífic;

A les Illes Marshall, la 7º Divisió d’Infanteria nord-americana va eliminar tota resistència japonesa a Kwajalein.

 

Dissabte:

En el Reich:

En el nord de França, la USAAF va utilitzar 509 bombarders i 643 caces per atacar els aeròdroms de Romilly-Sur-Seine, Orleans, Avord i Chateauroux, que formaven la primera línia de defensa de caces alemanyes. En l’atac, els nord-americans varen perdre 6 bombarders i 4 caces, a més de que 70 avions varen quedar danyats.

Per la seva part, la RAF va bombardejar intensament la ciutat de Stettin amb 358 bombarders. En els combats aeris d’aquell dia, el tinent Egon Mayer es va convertir en el primer as de la Luftwaffe en arribar a la xifra de 100 victòries operant exclusivament contra els Aliats occidentals.

A Itàlia:

Les forces nord-americanes que varen aconseguir creuar el riu Ràpid varen arribar a les afores de Cassino, però varen ser aturades en sec pels alemanys. Més al nord, a Anzio, els alemanys varen bombardejar amb la seva artilleria el cap de platja.

A Birmània:

Després de l’ofensiva japonesa del dia anterior, la 16º Brigada xindit de l’Orde Wingate es va posar en marxa des de Ledo cap a Indaw, en el nord de Birmània. La seva missió era triple: ajudar l’avanç del general Joseph Stilwell sobre Myitkyina eliminant les forces japoneses, crear una situació favorable pels exèrcits de Yunnan i fer el màxim de dany i pèrdues possibles als japonesos en el nord del país. Des de l’Índia, els japonesos varen avançar entre les posicions índies sense ser detectats i varen creuar el riu Chindwin i varen amenaçar Kohima.

Divendres:

En el Reich:

A Alemanya:

El ministre Albert Speer continuava a l’hospital des del 18 de gener pels seus problemes al genoll. Speer estava molt preocupat per la seva posició com a ministre i va escriure una carta a Adolf Hitler per informar-lo dels motius del per què havia fet substituir a Xaver Dorsch. El ministre li va explicar que gent del seu propi Ministeri estaven treballant a les seves esquenes i no estaven executant les seves ordres i, per ell, aquesta gent eren els col·laboradors de l’Organització Todt, amb Dorsch al capdavant. Però Speer va cometre un greu error, ja que va enviar aquella carta al secretari de Hitler, Martin Bormann, que era el seu enemic polític i personal, a més de que era amic de Dorsch. Llavors, Dorsch, que sabia que Speer el volia destituir, es va anar entrevistar amb Hitler en privat per demostrar-li que era una persona de confiança i així va aconseguir no ser destituït per Speer.

Però aquella carta no va ser l’única carta que va enviar aquell dia el ministre. Speer va escriure una carta al nou cap de l’Estat Major de la Luftwaffe, Günther Korten, per explicar-li que encara creia “que hi havien bones expectatives per una guerra aèria operativa contra la Unió Soviètica”, i tenia l’esperança de que si es podia atacar les centrals d’energia de la zona de Moscou, en el Volga, farien baixar la potència combativa dels soviètics. Tot i això, Speer no va creure que només atacant les centrals elèctriques s’aconseguís una victòria definitiva, però sí que esperava debilitar l’enemic i, inclús, pensava que els danys que podrien fer farien que potències com els Estats Units es veiessin obligades a ajudar a la Unió Soviètica per reparar les destrosses i així podrien guanyar uns mesos d’avantatge. Però la credibilitat de Speer al Tercer Reich va caure en picat; ja no era un dels ministres favorit de Hitler i alguns ministres com Hermann Göering i Heinrich Himmler o el secretari Bormann varen aprofitar que estava malalt per intentar acabar amb els seus poders dins del seu Ministeri.

---

Felix Kersten va tornar a Berlín des de La Haia en l’avió privat de Himmler. El doctor portava una maleta plena de missatges secrets de la resistència holandesa.

A Itàlia:

A Montecassino varen cessar tots els combats en torn al mont després que la 1º Divisió alemanya de paracaigudistes hagués resistit tots els assalts. Però el 2º Cos nord-americà, el 10º Cos britànic i el Cos Expedicionari francès varen continuar com el dia anterior apropant-se a l’abadia.

---

A Anzio, els alemanys, situats en els terrenys alts, varen contenir el cap de pont Aliat, que en aquells moments contava amb més de 70.000 homes i 18.000 vehicles.

A Birmània:

Les tropes japoneses varen començar una ofensiva a Arakan, al nord-est de l’Índia. L’exèrcit britànic es va retirar a les posicions fortificades anomenades Admin Boxes.

A les Illes Marshall:

A Kwajalein, els nord-americans varen començar les operacions de neteja després d’eliminar les principals defenses japoneses.

En els Estats Units:

El FBI estava cansada de, segons ells, la falta de cooperació del MI6 britànic i es va queixar davant del representant de seguretat britànic a Nova York i a la seu del MI6 a Londres.

---

Segons un informe dels serveis d’intel·ligència nord-americans i titulat Agents enemics i la Creu Roja, mostrava que dins la Creu Roja hi havia agents nazis.

Dijous:

En el Reich:

A Alemanya:

La USAAF va llançar un nou atac contra les bases navals alemanyes de Wilhelmshaven i Endem, on 671 bombarders B-17 varen intentar destruir les drassanes on es produïen i reparaven els submarins. Els nord-americans varen perdre 3 avions i 47 més varen ser danyats de diversa consideració.

A França:

Hugo Sperrle, comandant en cap adjunt del front occidental, va firmar una ordre en la que ordenava obrir foc en cas de resistència i va deixar clar que no havien de tenir contemplacions, i que si mataven a persones innocents no seria culpa d’ells sinó dels resistents, a qui va definir com a terroristes. S’havia de detenir, segons Sperrle, a tots els civils que es trobessin a la zona, sense consideració de rang ni de persona. També va ordenar cremar les cases en les quals hi haguessin sortit els trets. Cap de les accions dels alemanys, va deixar constància el comandant, no seria objecte d’accions judicials. 

En el front oriental:

En el sector sud:

Com la nit anterior, els soldats soviètics varen continuar avançant cap al riu Olchanka mentre els soldats alemanys s’estaven retirant. Les forces soviètiques ja s’havien restablert unes amb les altres i havien atrapat als cossos 11º i 42º en la bossa de Cerkassy. A més, havien agafat el control del nus ferroviari de Zdolbunov, tancant el doble anell al voltant de la bossa de Korsu.

A Itàlia:

A Montecassino, les tropes aliades varen arribar a prop de l’abadia. Però a Anzio els alemanys varen iniciar un contraatac.

Dimecres:

En el Reich:

A Alemanya:

L’arquebisbe Gröber de Friburg va enviar un llarg informe sobre la situació de l’Església alemanya al papa Pius XII i li va parlar de les deportacions jueves. El Papa va evitar comentar la postura de Gröber respecte als jueus.

A França:

La USAAF va bombardejar les instal·lacions de llançament de míssils V-1 a Saint Pol amb 110 bombarders, dels quals tres no varen tornar a les seves bases.

En el front oriental:

En el sector nord:

Els soldats soviètics varen avançar cap al riu Olchanka.

En el sector sud:

El 1º Front Ucraïnès va alliberar les ciutats de Luzk i Rovno.

A la Unió Soviètica:

Walther von Seydlitz, amb el suport del general Melnikov del NKVD, va demanar sense èxit en un memoràndum la formació d’un cos de 30.000 voluntaris alemanys compost dels presoners de guerra per combatre juntament amb els soviètics.

A Itàlia:

Els alemanys varen continuar obligant a recular les dues puntes ofensives aliades per després engegar una potent contraofensiva. A més, la Wehrmacht es va llançar a l’atac a Cassino, obligant a nord-americans i francesos a renunciar part del territori ocupat durant la Primera Batalla de Montecassino. A part, els alemanys varen continuar bombardejant el cap de platja d’Anzio.

En el Pacífic:

A les Illes Marshall, després de dos dies de lluita, la 4º Divisió de Marina va ocupar les illes adjacents de Roi i Namur. En canvi, els japonesos es varen fer durs a Kwajalein, on inclús disposaven d’una tanqueta.

Dimarts:

En el Reich:

A Holanda:

Heinrich Himmler, acompanyat pel seu grup, on hi havia el doctor Felix Kersten, va viatjar a La Haia i es va allotjar a la casa d‘Arthur Seyss Inquart a Clingendael. A la nit va ser convidat a sopar amb Anton Mussert a la nova residència d’aquest, tot i que el propietari legítim era Frans Türkow, un amic del doctor Kersten, a qui se l’havia obligat a deixar la casa. Mentre rebia tractament del doctor Kersten, Himmler va rebre a Seyss-Inquart, que li va dir que arrestaries a vuit persones de Rotterdam, un de la família dels Böninger i un altre dels Van der Vorm, perquè tenien valuoses col·leccions d’art que tenien intenció de requisar. Himmler ho va trobar una gran idea.

Mentre Himmler i Seyss-Inquart varen anar a sopar a casa de Mussert, Kersten va visitar a la família Türkow, que ara vivien a Wassenaar. Quan tornava cap a una residència de les SS, darrere del Palau de la Pau de La Haya, a on s’allotjava, li va demanar en el xofer que el portés directament davant de Himmler, ja que volia salvar a aquelles persones que Seyss-Inquart havia demanat empresonar. Quan es varen veure, Himmler li va demanar si el podia tractar perquè tenia forts dolors. Mentre li feia el tractament, Kersten li va demanar que impedís les detencions que Seyss-Inquart havia exigit. Al principi Himmler si va negar, però al final va cedir i va dir que en parlaria el dia següent amb Hanns Albin Rauter, el cap de les SS i de la policia holandesa. Però Kersten sabia que havia de córrer i li va demanar que ho fes en aquell moment. Himmler no va tenir més remei que trucar i li va dir a Rauter que esperés abans de fer noves detencions. El líder de les SS llavors li va confessar que en un futur voldria fer penjar a Mussert perquè el considerava un traïdor que somiava en ser el primer ministre de la reina Guillermina.

A Polònia:

A Auschwitz, els alemanys varen obrir un nou camp de treball esclau. Es tractava del subcamp de Monowitz, batejat com Auschwitz III, que s’enfocarà en la producció de cautxú i carburant sintètic per l’empresa I.G. Farben.

En el front oriental:

En el sector nord:

Els solats soviètics varen passar a l’atac a Novograd, al llac Ilmen, Nevel, Dniepropetrovsk, Kirovograd, en la confluència dels rius Pripet-Beresina i a Nikopol. A més, varen entrar a Estònia i varen fer retrocedir els soldats alemanys fins al riu Narva.

---

La Divisió Blava va ser enviada a la rereguarda en un principi per ser reorganitzada, però finalment serà repatriada degut a les pressions polítiques exercides sobre el govern espanyol.

A Itàlia:

Els soldats alemanys van aconseguir frenar l’avanç Aliat cap a Roma des d’Anzio. Les tropes d’Albert Kesselring tenien concentrades 9 divisions contra les 4 desembarcades dels Aliats i intentaven expulsar al mar els seus 70.000 homes. La infanteria, l’artilleria i els tancs anglo-americans varen lluitar desesperadament. Per altra banda, els alemanys varen començar la repressió contra els maquis de l’Alta Saboia.

A la Gran Bretanya:

El SHAEF es va reunir a Londres per preparar la futura Operació Overlord i es va aprovar que l’execució de l’Operació es duria a terme en una data no anterior al 31 de maig. Es va determinar no indicar la data exacte de l’assalt, ja que podria variar per les condicions meteorològiques.

En el Pacífic:

A les Illes Marshall, després d’un ràpid progrés als atols de Roi i Namur, els marines varen desembarcar a Kwajalein, on varen trobar la resistència més forta per part dels japonesos.

Dilluns:

En el front oriental:

En el sector nord, després de diverses derrotes i la desintegració del 18º Exèrcit, l’Adolf Hitler va destituir al general Kuechler i va encarregar a en Walter Model que posés solució al problema, que anava cada cop més malament. En Model tenia clar el seu objectiu; prohibir una retirada.

En el sector sud, els alemanys es varen veure obligats a retirar-se de l’estratègica localitat ucraïnesa de Nikopol, tot i que ho varen fer sense combatre i practicant la política de terra cremada, que va destruir tots els recursos disponibles.

Aquell dia, el que va ser representant del Partit Nazi a Àustria a principi dels anys 30, en Theodor Habicht, va morir quan lluitava contra els soldats soviètics a Nevel, a la Unió Soviètica.

A Itàlia:

La infanteria d’en Mark Clark va ocupar Caira en el camí cap a Terelle, però els texans de la 36º Divisió no varen poder creuar el riu Ràpid en el front de Montecassino, on la 34º Divisió havia sigut massacrada pocs dies abans. A més, el Cos Expedicionari francès, que tenia més probabilitats de perforar les defenses alemanyes a Mont Belvedere, els seus plans no es varen poder complir després de que el general Alphonse Juin no rebés els reforços que havia demanat. Davant d’aquests contratemps, el primer ministre Winston Churchill es va queixar davant dels caps de l’Estat Major de la campanya italiana perquè considerava que no s’havien aconseguit els objectius establerts, que en gran part es devia per la capacitat de contraatacar dels alemanys. Per la seva part, en Bernard Law Montgomery li va escriure una carta al general de divisió de l’Aire, en Harry Broadhurst, per queixar-se de que des de que havia tornat de l’Àfrica havia estat massa ocupat perquè havia hagut de canviar tots els plans de l’Operació Overlord que havia dissenyat en Dwight D. Eisenhower.

A l’Atlàntic:

Els alemanys varen perdre el U-592 i el U-364.

En el Pacífic:

40.000 soldats nord-americans varen desembarcar a les Illes Marshall, en els atols de Kwajalein, Roi i Namur amb el suport de l’artilleria dels cuirassats Tennesee, Colorado i Maryland, i amb els avions dels portaavions, que varen destruir les obres defensives japoneses i tot tipus d’objectius de les Marshall. Els marines que es varen llançar sobre la base de Kwajalein la varen conquerir després d’una setmana de combats. Els japonesos es varen fer forts en els búnquers i el edificis de formigó al voltant a l’aeroport de l’illa.

Diumenge:

En el Reich:

A Alemanya:

Adolf Hitler va pronunciar un discurs per ràdio per commemorar la pujada al poder del 30 de gener de 1933. Durant la locució va advertir als oients de que la derrota alemanya seria el final de la vella Europa i el triomf de la barbàrie soviètica. El dictador va assegurar que en 10 anys, el continent seria irreconeixible i que l’evolució de la seva cultura seria destruïda, i va culpar als jueus, a qui va titllar de conspiradors que eren a tot arreu, de “fermentar” aquesta destrucció, dient que celebrarien el seu segon segon Purim triomfal sobre les ruïnes d’una Europa destruïda.

---

A la nit, els britànics varen atacar Berlín amb 440 Lancaster, 82 Halifax i 12 Mosquits. Les defenses alemanyes varen arribar a destruir 33 bombarders. El barri de Woyrschstrasse va ser un dels més afectats.

De dia, els nord-americans varen utilitzar 635 caces per escortar a 777 bombarders fins a la ciutat de Brunswick, on es trobaven importants fàbriques de caces alemanys. La Luftwaffe va utilitzar caces monomotors per distreure els caces nord-americans i varen utilitzar els nous Me-410 quan els P-47 es varen retirar i els P-51 eren atacats pels Me-109 i els FW-190.

A Holanda:

Heinrich Himmler va sopar a casa d‘Arthur Seyss-Inquart acompanyat pel Obergruppenführer Hans Albin Rauter i el doctor Felix Kersten. El doctor, precisament, va parlar del diplomàtic Hermann van Roijen, detingut per la Gestapo, però a Rauter no li va agradar que parlés del diplomàtic i li va recriminar que fos un dels seus pacients. Kersten li va contestar que Van Roijen estava molt malat. Quan es va quedar a soles amb Himmler, Kersten li va demanar que l’alliberés, però el ministre li va explicar que Van Roijen havia col·laborat amb la Resistència i que l’havien enxampat reunit amb un conegut resistent. El doctor li va respondre que podria ser casualitat i va insistir de que fes els possibles per alliberar-lo. Dos dies més tard el diplomàtic holandès va ser alliberat sense saber què havia canviat la seva sort.

En el front oriental:

En el sector nord:

Hitler va autoritzar finalment la retirada del 18º Exèrcit cap al riu Luga després de que l’Exèrcit de Lindemann s’hagués trencat en tres trossos.

A Itàlia:

A Anzio, els alemanys varen rebutjar violentament als Ràngers nord-americans del 6º Cos, que varen intentar trencar el cercle alemany després de que el general Lucas, sota el comandament del 2º Exèrcit nord-americà, decidís iniciar l’ofensiva des del cap de platja i, com a conseqüència, varen patir moltes baixes. Els alemanys havien reunit a l’equivalent a vuit divisions, quantitat que els atorgava una considerable superioritat numèrica. Per altra banda, amb l’ajuda dels carros, la infanteria de Mark Clark va conquerir i consolidar les posicions en els turons del Mont Castellano.

A l’Atlàntic:

El U-278 va enfonsar el destructor HMS Hardy, que escoltava un comboi en el Mar de Barents, però el contraatac dels demés escortes va enfonsar al submarí alemany.

A l’Àfrica:

A Brazzaville va començar una conferència que va durar fins al 8 de febrer de 1944 en què es va definir la política colonial francesa.

En el Pacífic:

A les Illes Marshall, la conquesta nord-americana de les illes, l’Operació Flintlock, va començar amb un atac amfibi contra Majuro. L’estratègia nord-americana era concentrar-se en les illes clau i les seves bases aèries, i un cop haguessin sigut ocupades les guarnicions japoneses de les illes menors havien de ser sotmeses a atacs violents. El desembarcament a Majuro es va efectuar en una de les illes que no estava defensada.

---

El cuirassat nord-americà USS Alabama va realitzar un bombardeig contra les defenses costeres japoneses a l’illa de Namur, que formava l’atol de les Kwajalein, on s’hi dirigia una flota d’invasió. En les mateixes illes i també l’illa de Wake i la base de Rabaul, a Nova Bretanya, les bases aèries japoneses varen ser atacades per l’aviació dels portaavions.

Dissabte:

En el Reich:

A Alemanya:

El ministre d’Armament, Albert Speer, que es trobava a l’hospital des del 18 de gener de 1944, va escriure una carta a Adolf Hitler per queixar-se de que Franz Xaver Dorsch, de l’administració Todt, i el seu antic cap de personal, Konrad Haasemann, li havien enviat un informe per part del seu Ministeri sense el seu consentiment. Speer li deixava clar en la carta que creia que intentaven aprofitar la seva estada a l’hospital per apoderar-se del seu Ministeri i dels seus poders. Després d’escriure la carta, Speer continuava igual de preocupat i va decidir trucar al ministre Joseph Goebbels. Pensava que Goebbels com a a cap regional de Berlín i home fort del govern, el podria ajudar si li explicava la situació. El ministre de Propaganda va trobar intolerable que algú s’aprofités d’aquella manera d’un ministre malat i li va prometre que l’ajudaria i vigilaria els moviments del seu Ministeri.

---

En el Berghof, Hitler es va reunir amb Heinrich Himmler.

---

La Luftwaffe va atacar la ciutat de Londres sense gaires conseqüències. Només varen aconseguir impactes molt dispersos, tot i que una bomba hagués pogut provocar una autèntica matança, ja que va impactar en el cinema Davis, a Croydon, però només va matar a set de les 1.250 persones que hi havia a la sala. Com a contrapartida, 863 bombarders B-17 de la 8º Força aèria nord-americana protegits per 643 caces varen atacar les ciutats alemanyes de Ludwigshafen i Frankfurt i varen llançar-hi 1.800 tones de bombes causant 736 morts. A la nit, la RAF va realitzar incursions de distracció amb 22 bimotors Mosquits contra Duisburg i Herbouville i va realitzar un altre atac a la ciutat de Berlín. Per aquells atacs va sonar de matinada l’alarma antiaèria a la ciutat de Dresden. Poc després, a dos quarts de cinc, va cessar l’alarma i un cop més la capital saxona no va ser atacada.

A Polònia:

A les afores de Cracòvia, Hans Frank va patir un atemptat amb una bomba col·locada sota del seu tren. La bomba va fer saltar pels aires l’eix del vagó en el qual viatjava Frank, però no va afectar al vagó del governador.

En el front oriental:

En el sector sud:

Les tropes d‘Erich von Manstein varen ser atacades en el riu Dnièper pel 1º Front Ucraïnès del comandant Gregory Zhukov i el 2º Front Ucraïnès del comandant Ivan Koniev. La batalla que es va produir es va nomenar la Batalla de Korsun.

A Itàlia:

A Anzio, després de quedar-se en el cap de platja on havien desembarcat el 22 de gener de 1944, el comandant John Lucas va decidir sortir del cap de platja i passar a l’atac, però ja era massa tard; ara tenia davant seu a vuit divisions alemanyes ben armades. A més, els alemanys varen bombardejar la flota d’invasió i una de les bombes va enfonsar el creuer HMS Spartan.

A les Illes Marshall:

Les tropes nord-americanes estaven a punt per envair la platja de l’illa de Kwajalein. Per ajudar al desembarcament, els avions dels portaavions Yorktown, Lexington i l’escorta Cowpens varen atacar les base aèries japoneses a l’illa Maloelap, dins de l’arxipèlag de les Marshall.

En els Estats Units:

L’Armada nord-americana va botar el cuirassat USS Missouri, que es convertiria en l’embarcació on es firmaria la rendició japonesa el 2 de setembre de 1945.