Diumenge:

En el Reich:

A Alemanya:

Al migdia, Adolf Hitler va rebre del doctor Theodor Morell una injecció de glucosa i vitamines. El metge va verificar que els tremolors eren menys violents, sobretot en la seva cama esquerra, i li va prescriure un tractament contra les flatulències i preconitza la reducció del volum de líquids absorbits.

A la nit, Hitler es va reunir amb Joseph Goebbels en el seu despatx de la Cancelleria i després en una de les seves habitacions privades. El dictador es va mostrar ara optimista sobre la situació militar, ja que considerava que estava en vies d’estabilitzar-se. Goebbels una vegada més li va recomanar que ho aprofités per intentar buscar una sortida amb els britànics, però Hitler li va dir que encara no era el moment perquè confiava en que la coalició aliada es desafiaria aquell any.

---

En el camp d’instrucció de Spandau es varen contar més de 35.000 extraviats i desertors. Goebbels li va demanar en el general Von Hauenschild, el comandant de Berlín, que afusellés amb més determinació als desertors.

A Àustria:

En el camp de concentració de Mauthausen, oficials soviètics varen continuar intentant escapolir del camp.

A Hongria:

A Budapest, després de que les forces alemanyes intentessin escapar del cercle soviètic, els soldats soviètics varen aixafar als defensors de la ciutat i varen hissar la bandera roja a la ciutadella de Buda. El general Pfeffer-Wildenbruch, desobeint les ordres de Hitler, va ordenar a les vuit del vespre a les seves tropes que es retiressin cap a l’oest després de destruir tots els aparells de ràdio per assegurar-se que no arribés cap contra-ordre. En clissar-los, els soviètics varen atacar-los. Dels 30.000 alemanys i hongaresos, menys de 700 varen aconseguir escapar. Els comandants de dues divisions SS es varen suïcidar i Pfeffer-Wildenbruch va ser capturat.

En la Conferència de Ialta:

El president dels Estats Units, Franklin D. Roosevelt, en l’últim dia de la Conferència de Ialta, va oferir un dinar d’acomiadament i va tornar a demanar al líder soviètic, Iosif Stalin, que ajudés als Estats Units en la guerra contra el Japó. A canvi, Roosevelt es comprometia a no tocar els drets de Mongòlia que tenia la URSS (tot i que Mongòlia era governada per comunistes) i a cedir territori xinès a Stalin. Es reservarien bases navals per a la Unió Soviètica, com les de Darien i Porth Arthur, i tindria participació en els ferrocarrils de l’est de Xina i del sud de Manxúria. També calia afegir, que després de derrotar al Japó es tornaria a la URSS al sud de Sajalin i les illes Kurils, que havien format part de la URSS. El primer ministre britànic, Winston Churchill estava el corrent del que Roosevelt estava negociant amb Stalin, però va decidir no intervenir ja que la guerra del Pacífic no era cap prioritat per a ell. A Xina totes aquestes negociacions no van agradar, ja que veien com els nord-americans cedien part del seu territori xinès a la URSS sense consulta prèviament. Els xinesos també estaven molests perquè no es va invitar el líder xinès, Chiang Kai-shek a la Conferència de Ialta. Després d’arribar a un acord per una ofensiva contra Japó va començar una picabaralla entre els dos representants de les dues potències. Andrei Vichinsky, representant de la Unió Soviètica, va explicar que la Unió Soviètica mai consentiria que les petites nacions poguessin actuar com les gran potències, i Bohlen, representant dels Estats Units, va dir contundentment que el poble nord-americà mai acceptaria que es toquessin els drets de les petites nacions. El to de la picabaralla va anar pujant fins el punt que Churchill va tenir que intervenir-hi. Aquell va ser l’últim dia de la Conferència de Yalta que havia començat al 4 de febrer.

Dissabte:

En el Reich:

A Alemanya:

A les 13:10, Adolf Hitler li va demanar en el doctor Theodor Morell que li practiqués una sagnia, tot i que la seva pressió arterial era del tot normal. Després d’un intent frustrat i dolorós, Hitler va rebre la seva sagnia juntament amb una injecció de glucosa i vitamines i una preinscripció diària de diversos medicaments, calmants nerviosos i diverses ajudes per la seva mala digestió.

---

Durant la tarda es va fer el balanç de la situació militar i es va informar de l’avanç dels britànics en el front occidental. Les forces de Bernard Law Montgomery ja havien arribat a la perifèria de Clevers, però Walther Model va afirmar que tot estava sota control. Més tard es va veure obligat a destruir els dics del Rin i la presa de Heimbach per alentir l’avanç britànic.

Les autoritats alemanyes varen rebre informes que deien que encara quedaven 800.00 refugiats per ser rescatats en el litoral bàltic, i que els trens i els vaixells que disposaven només podien transportar una mitjana de mil persones. A Danzig, les autoritats alemanyes varen arribar a la conclusió després de dir el 8 de febrer que la ciutat acollia a 40.000 refugiats, que en realitat n’acollia 400.000.

---

Després dels bombardejos del dia anterior a la ciutat de Berlín, el diari Völkischer Beobachter va demanar al poble alemany que lluités fins al final per la seva nació i, fins i tot, va demanar a les dones i els nens que estiguessin preparats per suportar el que fes falta, si calia sacrificar-se. A partir de llavors, el Govern varen començar a mentalitzar a tota la població de que tindrien que lluitar per defensar al règim.

---

Walter Schellenberg va recollir al comte Folke Bernadotte i el va conduir fins l’hospital de les SS de Hohenlyschen, on hi havia el ministre Heinrich Himmler. Abans de començar la reunió, el cap de les SS li va fer constatar que devia la seva lleialtat a Hitler i que com a soldat i alemany no podia trencar aquest jurament. Però durant la reunió Himmler va canviar d’opinió i va permetre en el comte que s’endugués cap a Noruega una part dels presoners escandinaus dels camps de concentració. A més, li va confirmar que els presoners nòrdics podrien rebre tractament de la Creu Roja sueca. 

---

Joseph Goebbels es va passar part del dia estudiant la informació recopilada en el seu moment sobre la defensa soviètica de Leningrad i de Moscou per utilitzar-la en la defensa de Berlín. Sobretot es va interessar per un informe sobre la defensa de Leningrad i la magnitud de baixes que va patir la ciutat per mantenir-se.

---

En el camp de concentració de Buchenwald hi varen arribar 6.805 personers del camp de Gross-Rosen. Molts d’aquests varen morir durant la deportació.

A Àustria:

En el camp de concentració de Mauthausen, oficials soviètics que estaven empresonats al camp varen intentar escapar.

En el front oriental:

A Hongria:

Les tropes soviètiques estaven a punt d’alliberar Budapest. Pels alemanys la batalla estava perduda i 16.000 soldats alemanys van intentar fugir de la ciutat, ja que no volien ser capturats pels soviètics perquè sabien que els matarien.

A Polònia:

L’exèrcit soviètic va atacar a l’oest del Vístula, entre Shwetz i Graudenz. A la vegada, el 2º Front Bielorús soviètic va llançar una ofensiva a la regió de Grudziadz i Sepolno, però va xocar contra una decidida resistència del 2º Exèrcit alemany. El progrés soviètic era molt lent.

En el front occidental:

A Alemanya: 

El 1º Exèrcit nord-americà es va apoderar dels salts d’aigua de Roer després d’aconseguir l’últim i el més important, el de Schwammenaeul, però va ser massa tard per evitar les inundacions.

---

El 9º Exèrcit nord-americà es va unir a la forces de Bernard Law Montgomery, que varen entrar per Alemanya des d’Holanda.

En la Conferència de Ialta:

A la nit, el primer ministre Winston Churchill va celebrar l’últim sopar a la Vila Vorontsov. Abans del sopar, agents soviètics varen examinar per darrere de les parets i sota de les taules, donant la volta a les cadires i els calaixos. Durant mitja hora, Churchill, el president Franklin Delano Roosevelt i el dictador Iosif Stalin es varen tancar a la sala de mapes del primer ministre estudiant els front de batalla de l’Est i de l’Oest. Durant el sopar, en un to conciliador, Churchill es va aixecar de la cadira i va alçar la seva copa per Stalin i li va dir que tots els malentesos que havien tingut quedaven per al passat i que era un seu amic amb el qual podien confiar. El President va afegir que estaven a Ialta per construir un món nou, que no coneixeria ni la injustícia ni la violència.

En el Pacífic:

Amb la missió d’atacar els aeròdroms japonesos metropolitans per reduir els riscos durant el desembarcament a Iwo Jima, va salpar de la base d’Ulithi, a les Marianes, la task force 58, sota les ordres de l’almirall Mitscher, composta per 11 portaavions pesats, 5 portaavions lleugers que transportaven 1.200 avions, 8 cuirassats, 17 creuers pesats i lleugers, i 81 destructors.

Divendres:

En el Reich:

A Alemanya:

A la matinada, Adolf Hitler va passar-se fins a les sis del matí acompanyat per Eva Braun, Albert Speer, l’arquitecte Hermann Giesler i Martin Bormann contemplant l’enorme maqueta de remodelació de la ciutat de Linz en un dels subterranis de la Nova Cancelleria. En la maqueta hi havia una sala de concerts amb capacitat per 35.000 persones, un campanar de 150 metres i el museu de pintura més gran del món. El líder alemany estava fascinat davant la maqueta de l’arquitecte Giesler; la mirava des de tots els costats i amb diferents tipus d’il·luminació. El dictador va demanar una cadira i va comprovar les proporcions dels diferents edificis i va preguntar detalls sobre els ponts. Mentre parlaven de la seva futura residència, Hitler va rebre la notícia de que l’aviació britànica, la RAF, havia destruït la refineria de gasolina sintètica de Pölitz, l’última font de provisió per la Luftwaffe.

De dia, les forces aèries aliades varen bombardejar la ciutat de Berlín ocasionant nombroses destrosses. A la nit, Eva Braun va abandonar Berlín per ordres de Hitler juntament amb la seva germana Gretl Fegelin, que estava embarassada, i es varen dirigir a Berchtesgaden. Hitler li va ordenar a Bormann que les escortés en el tren per seguretat.

---

A la nit, els Aliats varen bombardejar la ciutat de Weimar i l’empresa Gustloff-Werke, on hi treballaven 2.000 presoners de Buchenwald, amb 1.400 bombes explosives. Més de 300 persones varen morir i centenars varen resultar ferides i la ciutat va patir enormes danys amb la destrucció total de 642 vivendes. Les cases de Goethe, Schiller i Lucas Cranach varen resultar greument danyades; la de Bach va quedar totalment destruïda.

En el front occidental:

A Alemanya:

A les vuit de la nit, un batalló de la 309º d’Infanteria nord-americana va sortir d’un bosc i es va trobar amb la presa de Schwammenauel intacte amb els seus 52 metres d’altura, 366 d’ample i 300 de gruix a la seva base. Els alemanys de seguia els varen rebre amb els seus morters i la seva artilleria, però 40.000 projectils els varen respondre. Els alemanys havien començat a destruir la presa i per tal de destruir-ho tot varen obrir les comportes perquè la vall del Ruhr quedés inundada. Durant tota la nit el riu va pujar 20 centímetres.

A França:

A Alsàcia, el 6º Exèrcit nord-americà i el 1º Exèrcit francès varen liquidar la bossa de Colmar i varen alliberar la zona. El mariscal Gerd von Rundstedt va convèncer a Hitler de que el 19º Exèrcit retrocedís creuant el Rin. La riba esquerra del riu, al sud d’Estrasburg, es trobava en aquells moments lliure d’alemanys. A les vuit del matí, les demolicions alemanyes varen enfonsar l’últim pont del Rin a Chalampé. D’aquesta manera, el 21º Exèrcit nord-americà i el 1º Exèrcit francès varen reduir les tropes alemanyes a l’oest del riu Rin, a la zona del Neuf Brisach.

En el front oriental:

A Alemanya:

El general rus anti-soviètic Andrei Vlasov va enviar a la batalla, per ordres del ministre Heinrich Himmler, el seu batalló de seguretat. Aquests soldats es van unir a la divisió Döberitz i varen atacar a la 230º Divisió de fusellers soviètics en el cap de pont del riu Òder, situat al nord de Küstrin. Per altra banda, els alemanys varen iniciar un contraatac entre el llac Madu i el riu Ihna amb l’objectiu de recuperar el nus de comunicacions de Lindenberg.

A la Conferència de Ialta:

Mentre es parlava dels càstigs que rebrien els criminals de guerra, el primer ministre Winston Churchill va recordar la Declaració de Moscou de l’1 de novembre de 1943 i la decisió conjunta que havien arribat. En el dictador Iosif Stalin no li va fer gens de gràcia el recordatori del primer ministre i li va contestar que havia sigut ell qui havia redactat la Declaració. En un altre punt, Churchill va dir-li que era partidari de fer una llista dels principals criminals de guerra, identificar-los, fer-los presoners i afusellar-los, però que abans de ser afusellats volia que fossin processats. Aquell comentari tampoc li agradava gens a Stalin perquè no volia celebrar un judici, i es va apropar al primer ministre per preguntar-li a través del seu intèrpret què feia Rudolf Hess i li va dir que esperava que també fos jutjat amb els altres criminals de guerra. Intimidat, Churchill es va limitar a respondre-li que era a la Gran Bretanya com un presoner de guerra. Després, Stalin va demanar passar aquell tema als ministres d’Afers Exteriors per ells centrar-se a l’ofensiva aliada a l’Oest.

A la Unió Soviètica:

Tot i que els soviètics havien alliberat el camp de concentració d’Auschwitz el 27 de gener de 1945, no va ser fins aquest dia que varen informar a l’opinió pública de l’existència d’aquell camp a través d’un reportatge gràfic publicat en el diari de l’exèrcit soviètic, Stalinskoe Znamya. La Unió Soviètica va amagar qualsevol notícia d’Auschwitz fins al 8 de maig de 1945, un cop acabada la guerra a Europa. Per altre part, la direcció militar soviètica es va preocupar per la falta de disciplina dels seus soldats quan ocupaven els pobles i ciutats alemanyes. Segons uns informes que va redactar la direcció, s’estava saquejant i destruint les propietats dels ciutadans, i creien que era molt possible que estiguessin assassinant als civils sense contemplacions.

Dijous:

En el Reich:

A Alemanya:

Adolf Hitler va reunir-se amb Joseph Goebbels per parlar de la situació militar. Després de la conversa, Goebbels va criticar en el seu Diari l’actitud de Hitler, ja que pensava que no era conscient de la situació del moment i creia que havia comès errors els últims mesos alhora de jutjar les possibilitats militars alemanyes.

A la nit, després de que Eva Braun acceptés la nit anterior marxar de Berlín per seguretat, ella va organitzar una petita festa d’acomiadament on hi varen ser presents Hitler, Martin Bormann i Hermann Fegelin entre altres persones. Després de la festa, a les quatre de la matinada, la parella va estar fins a altes hores de la matinada prenent pastes i te amb Albert Speer, l’arquitecte Hermann Giesler, la secretària Christa Schroeder i Bormann en els subterranis de la Nova Cancelleria contemplant l’enorme maqueta de la remodelació de la ciutat de Linz. Eva va ser qui va tenir la idea de convidar al seu amic Speer perquè volia que es reconciliés amb Hitler després de les últimes desavinences. L’endemà, Eva marxaria juntament amb la seva germana Gretl cap a Berchtesgaden.

---

Durant el dia, el metge de les SS Helmut Poppendick li va escriure una carta a Karl Brandt per informar-lo dels resultats satisfactoris que havia obtingut en els últims experiments d’enverinament de deportats a través d’aigües contaminades. Per aquest motiu li va demanar permís per iniciar una sèrie de noves proves consistents en fer ingerir als presoners dosis massives de gas de combat i volia que Heinrich Himmler aprovés aquesta proposta. El ministre, a través d’una trucada, li va contestar que no tenia res en contra de les seves proves, però que la situació del moment l’obligaven a renunciar tal projecte.

A Àustria:

Els Aliats varen tornar a bombardejar Viena intensament. 

En el front oriental:

A Polònia:

Els soldats alemanys intentaven bloquejar el pas soviètic en el riu Òder amb pràcticament tota l’aviació disponible i, curiosament, varen utilitzar les bateries antiaèries que protegien les ciutats deixant-les indefenses davant dels bombarders Aliats. Però, tot i les mesures de bloqueig, les tropes d’Ivan Koniev varen travessar el riu per Ateinau, des dels dos caps de ponts situats als dos costats de Breslau. L’objectiu dels soviètics era ocupar la ciutat de Breslau.

---

A Danzig, les autoritats alemanyes varen calcular que la ciutat acollia a 35.000 o 40.000 refugiats i que s’havia de preparar per rebre’n 400.000. Dos dies més tard varen calcular que la ciutat n’acollia 400.000.

En el front occidental:

A Holanda:

Els soldats canadencs varen iniciar l’Operació Verdader amb l’objectiu d’ocupar el país. El 1º Exèrcit canadenc va començar a atacar el sud de Nimega en direcció a Wesel, on va trobar una forta resistència i, al principi, només varen poder avançar lentament enmig de violents combats i d’un clima desfavorable. A la vegada, les forces de Bernard Law Montgomery varen començar el seu atac direcció a Alemanya.

---

La 78º Divisió verda, reforçada per un regiment de la 82º Aerotransportada i la veterana 9º Divisió, va capturar la destruïda presa de Schmidt després de que quaranta batallons d’artilleria nord-americans la fessin saltar.

En la Conferència de Ialta:

En una reunió privada, el president Franklin Delano Roosevelt va convèncer a Iosif Stalin perquè es comprometés a entrar en guerra contra Japó. Durant aquelles reunions els nord-americans varen informar als soviètics de que hi havia programats bombardejos a Dresden. L’atac es produiria la nit del 13 de febrer.

A les nou de la nit va tenir lloc un banquet en el Palau Yusupov, una vila d’estil morisc que havia sigut del príncep que havia dissenyat l’assassinat del monge Rasputin, on Stalin va ser l’amfitrió. El líder soviètic va aclamar al primer ministre Winston Churchill com la figura governamental més valuosa del món, un home que naixia un cop cada cent anys. Churchill en canvi va qualificar Stalin de poderós líder d’un poderós país. Roosevelt, que abans de sopar s’havia begut dos còctels, va brindar per Stalin com el principal forjador dels instruments que havien conduït a la mobilització del món contra Hitler. Stalin tenia al seu costat a Lavretny Beria, que li aconsellava què tenia que menjar i què tenia que veure. Quan el president Roosevelt li va preguntar qui era aquell home, el dictador li va contestar que el seu Himmler.

Dimecres:

En el Reich:

A Alemanya:

El gauleiter Erich Koch es va reunir amb Adolf Hitler, juntament amb Heinz Guderian i Walther Wenck, després de que el gauleiter hagués abandonat la ciutat de Königsberg sense el consentiment del dictador. Els dos es varen discutir de males maneres, ja que Koch no compartia l’estratègia de Hitler en la guerra.

Durant la nit, Hitler es va reunir amb Joseph Goebbels, que aquest el va trobar més cansat del costum. A mitja reunió se’ls va afegir diversos convidats, entre ells Heinrich Himmler. Un dels convidats els va explicar que Viena acabava de ser atacada. El dictador els va confessar una vegada més que la situació al front oriental estava en vies d’estabilitzar-se i que tenia pensat en breu engegar una contraofensiva i va lloar un cop més la figura de Iosif Stalin. Goebbels li va recordar que, a diferència d’ells, el dictador soviètic sí que tenia bons generals, però va defensar a Himmler com a comandant en cap del Grup d’Exèrcits del Vístula, dient que la seva imatge positiva ajudava enfortir l’ànima dels seus homes.

Abans de la reunió, Goebbels va sopar amb la seva família i els va reconèixer que havien arribat massa tard per utilitzar a favor seu la desunió dels Aliats i, per tant, la guerra ja no podia girar en el seu benefici i que l’única cosa que podien fer era enfonsar-se dempeus per donar un exemple a la posteritat. Magda no va poder evitar plorar.

---

A la nit, Martin Bormann i Himmler varen anar a sopar a casa de Hermann Fegelin per parlar de forma relaxada del conflicte. Un cop va acabar el sopar, Bormann i Fegelin es varen reunir amb Eva Braun per fer-li veure que havia de marxar de Berlín, ja que Hitler la volia fora de perill. Eva va acceptar a contracor les indicacions del secretari Bormann.

---

L’almirall Wilhelm Canaris i els generals Franz Halder, Hans Oster i George Thomas, entre altres, que estaven empresonats per estar implicats en el complot del 20 de juliol, varen ser traslladats en furgó a Flössenburg, a l’Alt Palatinat. Un cop varen arribar a les cel·les d’un búnquer, Canaris va ocupar la cel·la número 22 i al seu costat hi tenia el tinent coronel Hans Lunding. Al cap de poc d’estar a les cel·les es varen comunicar amb un senzill codi picant la paret.

---

A Duisburg varen ser afusellats els membres de la Banda Kowalenko, que portaven el nom del seu presumpte cap, un jove deportat ucraïnès.

A Àustria:

Els Aliats varen bombardejar Viena i varen tocar l’estació de trens.

En el front occidental:

A Alemanya:

La 94º Divisió d’Infanteria nord-americana combatia en una trinxera plena de fang contra la 11º Divisió Panzer a prop de la població de Sinz.

A Itàlia:

Un destacaments de garibaldins va executar a un grup de partisans autònoms.

A la Gran Bretanya:

El brigader N. Hamilton Failey va escriure un informe per a la Royal Society on deia que metges nazis treballaven en l’Institut Tropical de Basilea i creia que estaven intentant que les empreses químiques i farmacèutiques alemanyes poguessin tornar a treballar un cop la guerra hagués acabat.

En els Estats Units:

Henry Morgenthau va enumerar en un informe del Departament del Tresor vuit punts de preocupació sobre les activitats dels germans suïssos Jacob i Marcus Wallenberg. Entre les preocupacions hi havia que Jacob, propietari del banc Enskilda i proper als alemanys, havia indicat el desig de vendre als alemanys una planta sueca a Hamburg a canvi d’or, i que Marcus havia vingut als Estats Units i havia intentat, en nom dels interessos alemanys, comprar un bloc de valors guardats a Amèrica. Per evidenciar que Jacob era proper als alemanys, en l’informe es deia que el seu banc havia sigut posat repetides ocasions en relació amb grans operacions en el mercat negre amb divises, incloent-hi dòlars que es deia que havien sigut injectats en el mercat pels alemanys.

A Filipines:

L’avanç de les forces nord-americanes per Manila va permetre descobrir els cadàvers mutilats de 49 filipins en els carrers Juan Luna i Moriones. Un terç dels cadàvers eren dones i un altre terç eren nens petits. Tots havien sigut tirotejats, apunyalats amb la baioneta o decapitats, i totes les dones havien sigut prèviament violades.

Dimarts:

En el Reich:

A Alemanya:

Joseph Goebbels es va reunir amb Adolf Hitler a la Nova Cancelleria. Quan el ministre es va dirigir a la Cancelleria va poder observar en primer persona com havia quedat de destruïda Berlín pel bombardeig del dia anterior i el del 3 de febrer. Els carrers estaven plens de ruïnes i fins tot el ministre, que vivia a prop, se li va fer difícil arribar a la Cancelleria. Quan es varen reunir, Hitler li va comentar que estava convençut de que podien frenar els soviètics en el front de l’Òder, però sabia que la situació era molt complicada pels seus interessos i li va explicar que tenia clar que es quedaria a la ciutat per defensar-la fins al final. Continuava convençut de que podrien girar la situació igual com varen fer els soviètics durant l’hivern de 1941, i confiava que el poble alemany resistiria i podria veure un gloriós endemà. Després, Hitler va reflexionar sobre la guerra i va dir que ara el poble alemany es trobava sol davant una coalició de seguidors jueus que volien destruir el Reich amb l’objectiu d’aniquilar i esclavitzar-lo. El ministre va anotar aquell dia en el seu Diari, que el bolxevisme estava inspirat essencialment pels jueus i que estava demostrat per les notícies que provenien de Moscou que deien que Iosif Stalin s’havia casat amb la germana del vicepresident del Consell de representants del poble, Kaganovitch, a qui considerava jueva “fins la medul·la”, i estava seguir que ella procuraria que el bolxevisme no seguís el camí equivocat.  

Hitler després va celebrar una reunió on hi havia presents, entre altres, Joachim von Ribbentrop i Karl Wolff, on va dir que si no estaven a punt les noves armes secretes convindria negociar amb els Aliats. 

---

Aquell dia era l’aniversari d’Eva Braun, que feia 33 anys, i Hitler va estar de molt bon humor durant tot el dia mentre observava a la seva parella ballant amb altres. La nit anterior s’havia celebrat una festa per celebrar-ho i Martin Bormann li va explicar a la seva esposa, Gerda Bormann, que Eva havia estat radiant durant tota la festa, però que algunes persones l’havien criticat amb una duresa inusual pel seu caràcter.

---

Ernst Kaltenbrunner, que s’havia reunit amb Bormann, va emetre un decret en què permetia en els agents alemanys decidir quan algú mereixia ser afusellat sense la necessitat d’un procés judicial. Per ordre de Hitler, també es va decretar que tots els homes nascuts entre 1901 i 1905 podien ser incorporats a les unitats de combat. 

---

Els alemanys varen cancel·lar el projecte del míssil Rheintochter.

En el front oriental:

A Polònia:

Les tropes del comandant Gregory Zhukov es varen establir al riu Òder però, des de Ialta, Stalin va trucar al mariscal de camp per preguntar-li sobre la situació. Quan Zhukov li va respondre que es trobava en una reunió de comandants de l’Exèrcit per discutir l’avanç cap a Berlín des dels nous caps de pont de l’Òder, el dirigent soviètic li va dir que estaven perdent el temps i li va remarcar que s’havien de fer forts en el riu per després dirigir-se cap al nord per reunir-se amb les tropes del comandant Konstantin Rokossovsky.

---

Durant aquell matí, els tancs soviètics es trobaven a poca distància de la ciutat de Stargard, que estava defensada només per uns quants homes grans de la Volkssturm.

---

Davant dels abusos que provocaven els soldats soviètics contra la població civil alemanya (violacions, robatoris, assassinats…), es va celebrar una reunió de comandaments soviètics per intentar frenar-ho. El general Okorokov, cap del departament del 2º Front bielorús, es va oposar a frenar aquelles humiliacions perquè considerava que tenien dret a venjar-se de l’enemic. En un altre punt, les autoritats soviètiques varen donar ordres de mobilitzar a tots els alemanys capaços de treballar amb edats d’entre 17 i 50 anys, així com organitzar batallons de treball d’uns 1.000 o 1.200 homes per enviar-los a Bielorússia o a Ucraïna perquè reparessin els danys de guerra.

En el front occidental:

A Alemanya:

Els Aliats varen arribar a la ciutat d’Ensisheim després d’un dur combat amb els alemanys. Per altra part, els Aliats varen franquejar el Rin. Els francesos del 1º Exèrcit varen aconseguir retirar les forces alemanyes a l’est del canal Rin-Roine. 

A Holanda:

Els alemanys varen enviar a l’illa holandesa de Texel uns soldats georgians que eren presoners de guerra als quals se’ls havia obligat a elegir entre servir a Alemanya o ser enviats a un camp de concentració.

A Suïssa:

Un tren carregat amb 1.210 jueus de diverses nacionalitats va arribar a Suïssa procedent del camp de concentració de Theresienstadt, tal i com havia pactat Heinrich Himmler durant una reunió a Wilbald, la Selva Negra, el 12 de gener.  

Dilluns:

En el Reich:

A Alemanya:

A la una del migdia, Adolf Hitler va rebre del doctor Theodor Morell una injecció de glucosa, calci, vitamines i extracte de fetge. A primera hora de la tarda es va reunir amb Joseph Goebbels, a qui li va dir que la Batalla de Berlín tindria lloc a l’Òder, on els soviètics ja hi havien penetrat.

A les quatre va tenir lloc una nova conferència militar amb Hermann Göering, Alfred Jodl, Wilhelm Keitel, Karl Döenitz, Heinz Guderian, Martin Bormann i Heinrich Himmler. Hitler els va donar la mà a cadascun d’ells en silenci i amb un rostre visiblement seriós. A prop de la porta hi havia el capità Gerhard Boldt, que es va quedar immòbil sense saber què fer, ja que era la primera vegada que veia al dictador. A través de senyals li varen ordenar que s’apropés i saludés a Hitler. Arrossegant als peus i acompanyat de Bormann es va dirigir a la seva taula de treball, on hi havia davant seu els deu mapes que havia dut l’Estat Major general. Jodl va ser el primer en intervenir explicant les poques novetats que hi havia del front occidental; estava convençut de que els Aliats s’estaven reagrupant per la següent ofensiva. D’Itàlia tampoc hi havia gaire res a comentar. Llavors, Guderian va exposar la situació al front oriental. Döenitz, que s’havia posat d’acord amb Guderian per demanar l’evacuació per mar dels dos exèrcits bloquejats a Curlàndia, va ser l’últim en parlar. Hitler va negar novament la retirada, ja que temia la reacció de Suècia.

A les set de la tarda, Hitler va rebre en el despatx de la Cancelleria al ministre d’Armament, Albert Speer, i el secretari de l’Organització Todt, Karl Saur. Speer estava preocupat per la reacció que podria tenir Hitler per la carta crítica que li havia escrit el 30 de gener, però el dictador es va mostrar amable, tot i que distant, i només va voler saber l’opinió de Saur en el tema de la producció d’armament. Saur es va limitar a donar els detalls més favorables de la producció fent creure que no tot estava perdut. Speer sabia que estava amagant la veritat per por a possibles represàlies de Hitler, i no va ser fins al final de la reunió quan el dictador es va dirigir a Speer per prohibir-li donar la seva opinió o escriure més informes a altres persones que no tinguessin el seu consentiment. Hitler va continuar mostrant que estava molest amb Speer, de fet és probable que sospités en aquella època de que era un “traïdor”. Quan es varen acomiadar, Hitler li va retreure que en l’últim informe li escrigués que la guerra estava perduda i li va dir que només ell podia treure aquestes conclusions. Després, Hitler es va acomiadar de Saur de forma cordial, tot el contrari que amb Speer.

A la nit, Eva Braun va celebrar el seu 33è aniversari en una celebració fantasmal. La petita cerimònia va tenir lloc a la sala d’Eva a la primera planta de la Vella Cancelleria del Reich, que els bombardejos del 3 de febrer no havien danyat, mentre que les habitacions de l’anomenada vivenda del Führer s’havien cremat. Hi eren presents Hitler, Gretl Braun, Hermann Fegelin, Karl Brandt i Bormann. Segons li va escriure a la seva esposa Gerda Bormann, Eva estava de bon humor, però “amb la llengua afilada” contra certes persones.

Bormann va deixar la festa per entrevistar-se amb Goebbels. Els dos es varen posar d’acord amb els informes tant dels Gauleiters com dels generals, en particular de Theodor Busse, que els soldats ja no combatien tan bé com abans.

---

Berlín va ser novament bombardejada pels Aliats. 

---

El Ministeri de Justícia va donar a conèixer els principis segons els quals es regirà l’alliberació dels presoners en les presons. La mesura havia d’afectar a 200.000 persones repartides en diferents centres de detenció. Quedaven exclosos d’aquesta disposició els detinguts polítics, els jueus, els Mischlinge, els gitanos i els soldats de la Wehrmacht, tot i que aquests últims podrien ser alliberats si es reincorporaren al servei militar.

---

A Schwedt, Kurt Flöter, l’alcalde de Königsberg i comandant de la Volkssturm local, va ser penjat per una unitat de les SS comandant per Otto Skorseny per haver abandonat la seva ciutat assetjada sense que l’hi haguessin ordenat. Acte seguit, un general de la Luftwaffe i quatre soldats també varen ser penjats.

---

L’agència DNB va anunciar que el comunista Bierut havia anunciat l’annexió de Prússia Oriental i Silèsia a Polònia sense esperar el resultat de la Conferència de Ialta.

---

En el camp de concentració de Sachsenhausen varen ser assassinats 42 presoners de guerra soviètics que estaven en un estat molt dèbil.

---

Maximilian von Weichs va rebre la Creu de Cavaller amb Fulles de Roure.

En el front oriental:

A Prússia Oriental:

Els alemanys, amb el general Max Sachsenheimerl al capdavant, varen organitzar una incursió contra el complex on es fabricaven les armes químiques a Dyhernfurht, Silèsia, a uns quaranta quilòmetres de Breslau. L’objectiu era requisar les instal·lacions i buidar en el riu Òder els productes químics abans que l’exèrcit soviètic ocupés les instal·lacions i pogués analitzar les mostres líquides.

En el front occidental:

A França:

El cap de pont alemany a la riba occidental del Rin, al sud d’Estrasburg, al voltant de la ciutat de Colmar, va ser atacat per unitats del 1º Exèrcit francès, que varen atacar des del sud, i pel 7º Exèrcit nord-americà, que avançava des del nord, i es varen unir a Rouffach, estrenyent encara més la bossa de Colmar. L’eliminació de la bossa va ser essencial per creuar el Rin. A més, des del nord la 3º Divisió va envoltar els alemanys a Neuf-Brisach.

En la Conferència de Ialta:

Al matí, els caps de l’Estat Major nord-americà i britànic es varen reunir amb els membres de la Stavka, dirigits pel general Aleksei Antonov. Els soviètics volien que les potencies occidentals pressionessin més a Itàlia per impedir que les divisions alemanyes es retiressin cap a Hongria, però tant el general George Marshall com el mariscal de camp Alan Brooke varen advertir als membres de la Stavka que no podrien impedir el trasllat de formacions alemanyes d’un front a un altre.

A la tarda, els tres caps d’Estat es varen tornar a reunir i varen començar a discutir sobre el final de la guerra i el tractament que s’hauria de donar a l’Alemanya derrotada. Franklin Delano Roosevelt els va parlar de la Comissió Assessora Europea i les futures zones d’ocupació. Iosif Stalin va dir que volia desmembrar per complet Alemanya, recordant-los que a Teheran el President havia proposat dividir Alemanya en cinc petits Estats. Winston Churchill li va contestar que tots estaven d’acord en el desmembrament, però que el mètode concret no es podia decidir en cinc o sis dies. Stalin a més va exigir que els alemanys paguessin una indemnització a la Unió Soviètica de 10.000 milions de dòlars i també tenia pensat destruir la seva indústria. Llavors, el president nord-americà va afirmar que es decantava per la divisió d’Alemanya en cinc o set Estats. Churchill va repetir que es necessitava més temps i va demanar que no es filtrés res del que parlaven per no endurir encara més als alemanys. Stalin hi va estar d’acord i li va dir que aquelles qüestions havien de quedar entre ells tres. Roosevelt va proposar aplaçar el tema del futur d’Alemanya fins que els tres ministres d’Exteriors poguessin idear un mètode per estudiar en secret les opcions de desmembrament. Churchill va plantejar donar-los en els francesos una zona d’ocupació, però llavors va venir la pregunta clau de Stalin al President quan li va preguntar quant de temps estarien a Europa. El President els va advertir que els Estats Units farien tots els passos raonables per preservar la pau, però no a canvi de mantenir un gran exèrcit indefinidament a Europa. Per això va anunciar per sorpresa de tothom que les seves tropes no estarien més de dos anys a Europa després de la victòria. Aquella frase va horroritzar a Churchill, que va pensar que d’aquesta manera Stalin es faria amb el control d’Europa. Llavors, Stalin va dir que Alemanya havia de ser governada per aquells que s’havien mantingut ferms contra ells i havien fet més sacrificis, i va recordar que França havia obert les portes als alemanys.

Per canviar de tema i per pressionar als soviètics, Churchill va defensar que Polònia tornés a ser un país independent i va recordar que el motiu del per què la Gran Bretanya havia entrat a la guerra era per Polònia. Com a resposta, Stalin va rememorar tots els greuges que havien comès els polonesos contra la Unió Soviètica, i va dir que al llarg de la història Polònia havia servit com a corredor per tots els que països que havien volgut atacar Rússia. Quan el dictador soviètic va veure que no arribaria a cap acord amb els britànics per Polònia, va preguntar per la situació a Grècia, on s’estava produint una Guerra Civil. Roosevelt estava massa malalt per calmar tant a Stalin com a Churchill, que es varen continuar discutint per la qüestió polonesa. L’ajudant del President, Harry Hopkins, va explicar més tard que el president Roosevelt només va entendre la meitat del què s’havia dit.

A Suècia:

El ministre d’Afers Exteriors suec, Christian Günther, va comunicar-li en el doctor Felix Kersten que el comte Folke Bernadotte havia sigut nomenat cap de l’expedició per treure els presoners d’Alemanya cap a Suècia en uns autobusos, tal i com havien acordat amb el ministre Heinrich Himmler. Günther li va demanar en el doctor que informés a Himmler i li comuniqués que Bernadotte viatjaria a Berlín. A la tarda, el doctor va trucar a Rudolf Brandt, que precisament es trobava a la finca del doctor de Harzwalde per informar-lo de l’oferta sueca. Brandt va trucar aquella mateixa nit a Himmler, que va accedir a rebre el comte personalment, tot i que no entenia per què volien que fos ell qui es reunís amb Bernadotte, i va mantenir els acords amb el doctor per alliberar presoners.

Diumenge:

En el Reich:

A Alemanya:

Adolf Hitler va ordenar per decret enviar els refugiats de l’est d’Alemanya cap a Dinamarca o a Escandinàvia quan poguessin embarcar en ferrocarril per tal d’evitar les últimes evacuacions improvisades i caòtiques.

A les quatre de la tarda es va reunir amb la seva cúpula militar i es va tornar a discutir amb Heinz Guderian respecte al caràcter de la contra-ofensiva que s’havia de dur a terme a l’est. Primer Hermann Göering i després el general Thomale es varen endur a Guderian de la sala per evitar mals majors.

---

Joseph Goebbels va advertir en la seva editorial del Das Reich del perill d’una bolxevització d’Europa i va afirmar que només Alemanya s’esforçava per evitar-ho en una lluita històrica.

---

Heinrich Himmler va decidir aturar l’execució del comandant Theodor Steltzer, acusat de participar en el complot del 20 de juliol, després de rebre el dia anterior una carta de Felix Kersten en que li demanava clemència per al seu amic. Però les comunicacions entre Birkenwald-Prenzlau i la presó de Berlín-Moabit estaven tallades per culpa de l’atac nord-americà del dia anterior a la capital i l’execució estava prevista per les set del matí del dia següent. Finalment, la secretària de Kersten, la senyora Wacker (la persona que havia portat la carta al ministre) va ser qui va anar a Berlín i entregarà la carta al director, que no durà a terme l’execució prevista. Més tard, i un altre cop gràcies a Kersten, Steltzer serà alliberat i després de la guerra serà ministre-president de Schleswig-Holstein.

En el front oriental:

A Alemanya:

El 506º Batalló de morters pesats de les SS i el Batalló del Regiment Kurmark de Panzer, que estaven lluitant amb els nous tancs Panther al cap de pont que havien establert els soldats soviètics al riu Òder, varen rebre l’ordre d’atacar al Reitwen Spur des del seu extrem meridional. Aquella ordre va acabar sent un autèntic fracàs perquè, tal i com havien predit els meteoròlegs, va començar a desgelar i els tancs varen relliscar i no varen poder avançar.

En el front occidental: 

A Bèlgica:

Els britànics i els canadencs varen alliberar Bèlgica.

A Alemanya:

Els nord-americans varen traspassar la Línia Sígfrid i el 1º Exèrcit va arribar a una reclosa, la primera, del riu Roer.

A Luxemburg:

Bernard Law Montgomery va ser convidat pel comandant Omar Bradley al seu quarter general en el castell de Namur per dinar. El mariscal va arribar amb el seu Rolls Royce, i va ser rebut fredament per tots els oficials nord-americans. A mitja trobada, Bradley va marxar per anar amb el comandant suprem Dwight D. Eisenhower per visitar en cotxe al 3º Exèrcit del general George Patton i va deixar el mariscal assegut a la seva cadira menyspreat. Tot i la pluja que queia varen arribar a Bastogne per trobar-se amb Patton, que en aquells moments es trobava en el quarter general de la rereguarda del 8º Cos. Després de reunir-se, els tres generals es varen deixar fotografiar en el centre bombardejat de la ciutat i, a continuació, es varen dirigir a Houffalize. A continuació varen continuar el seu viatge per visitar aquest cop al general Courtney Hodges, que havia traslladat de nou el seu quarter general a Spa.

En la Conferència de Ialta:

Al matí, el dictador Iosif Stalin va arribar a Ialta procedent de Moscou en el vagó de tren verd decorat com els temps del tsar. Stalin va viatjar en tren pel seu pànic a volar. El president Franklin Delano Roosevelt i el primer ministre Winston Churchill ja eren a Ialta des del dia anterior. Els caps de l’Estat major nord-americà es varen allotjar a l’antic palau tsarista, i els britànics es varen allotjar en el castell d’Alupka del príncep Vorontsov. El president Roosevelt se’l va veure molt cansat durant tota la trobada, ja que el seu estat de salut era molt fràgil i es va allotjar, per estalviar-li viatges, en el palau de Livadia, l’escenari de les reunions. Els seus col·laboradors, amics i familiars li varen demanar que no anés a Ialta i que es quedés als Estats Units a recuperar energies, però Stalin va insistir en que participés en la Conferència entre les forces aliades perquè el dictador soviètic no tenia bones relacions amb Churchill i no volia negociar amb ell el futur del món. A més, Roosevelt volia ser present a la reunió per un motiu molt concret, volia que Stalin s’unís a la guerra en el Pacífic contra el Japó per si fallava el seu projecte de la bomba atòmica. Tot i que l’ambient va ser cordial des de bon principi; es va servir xampany, caviar i tota mena d’articles de luxe, el NKVD va amagar a les habitacions de les potències aliades occidentals micròfons i, fins i tot, varen utilitzar dispositius direccionals per sentir tot el què es deia en el jardí. Tant els britànics com els nord-americans sabien perfectament que estaven sent espiats.

A la tarda, Stalin va reunir-se amb el primer ministre britànic per anunciar-li que l’exèrcit soviètic no tardaria en arribar a Berlín. El dictador soviètic volia que Churchill es preocupés i comencés a veure que qui portava la iniciativa eren ells. A les quatre de la tarda, Stalin va visitar al president nord-americà i primer varen parlar de coses intranscendents. Després, el dictador li va explicar tot el contrari del que havia parlat amb el primer ministre dient-li que el seu Exèrcit s’estava trobant amb moltes complicacions, sobretot li va comentar com els hi havia costat travessar el riu Òder, i va lloar la valentia dels soldats alemanys. Després d’explicar-li com havien patit al nord d’Ucraïna, el dictador soviètic li va declarar que els britànics eren un poble peculiar i que volien tenir una part del pastís i menjar-se’l, Sobre els francesos, estava completament d’acord amb Churchill d’excloure el coronel Charles de Gaulle d’Argonauta. En aquest punt el President no hi estava del tot d’acord, ja que pensava que seria lògic que els francesos tinguessin una zona d’ocupació de postguerra a Alemanya juntament amb ells. Quan Stalin li va preguntar el per què de la seva afirmació, Roosevelt li va respondre que per amabilitat.

A les 17:10, amb l’arribada del primer ministre en el palau de Livadia va començar la primera sessió de la Conferència de Ialta amb 28 homes reunits en el saló de ball. La meitat seia al voltant d’una taula circular i la resta en cadires al llarg de les parets. Stalin havia proposat que fos Roosevelt, assegut en la seva cadira de rodes empesa per un marine, qui presidís les trobades. El dictador soviètic va estar durant tota la sessió distant i desagradable amb Churchill i, en canvi, va estar cordial i amable amb el president Roosevelt. Durant gran part d’aquesta reunió es va donar informació sobre el front. Parlant sense anotacions al davant, el general George Marshall va donar un resum de la situació en el front occidental. Va dir que l’exèrcit alemany havia sigut eliminat a les Ardenes i que el comandant suprem Eisenhower esperava creuar el Rin el mes de març. Llavors va ser el torn del general soviètic Aleksei Antonov, que va explicar que l’ofensiva d’hivern llançada a l’est de Varsòvia a mitjans de gener havia aconseguit avançar 480 quilòmetres en tres setmanes. Antonov calculava que s’havien destruït 45 divisions alemanyes. Quan l’almirall Ernest King va elogiar el valor soviètic, Stalin li va respondre que es tenia que ser un home molt valent per no ser un heroi a l’exèrcit rus.

A dos quarts de nou del vespre es va interrompre la sessió per anar a sopar. Durant l’àpat, que va ser extens amb caviar, esturió, bou i macarrons, pollastre fregit, fruita i pastís, tot regat amb vodka i cinc tipus de vins, el bon ambient va continuar fins l’última mitja hora, quan es va parlar de la postguerra. Els soviètics varen fer comentaris despectius cap als drets de les nacions petites, sobretot cap a Albània. Roosevelt estava d’acord en que les grans potències tenien una responsabilitat més gran i que havien de ser elles qui havien de dictar la pau. Tot i això, creia que no havien de ser ignorades les petites nacions i va treure el tema de Polònia, país que va fer exaltar a Stalin, que li va recordar que dels seus set milions de persones, només en votaven 7.000. Churchill va dir que les grans nacions havien de complir amb la seva responsabilitat moral amb moderació i respecte pels drets de les nacions petites. Posant-se dempeus, el primer ministre va proposar un brindis per les masses del proletariat del món. Un dels col·laboradors del President es va adonar que Stalin després de beure’s el vas de vodka, bevia la meitat i llavors l’omplia dissimuladament d’aigua. Poc després de les onze de la nit es va dissoldre la reunió.  

A la Gran Bretanya:

A l’hospital de Maindiff Court, al sud de Gal·les, Rudolf Hess, en veure que Hitler no se’n sortiria i que Alemanya perdria la guerra, es va apunyalar al pit amb un ganivet de pa. L’antic lloctinent de Hitler va sobreviure i només es va fer ferides superficials.

A les Filipines:

Els nord-americans varen començar la batalla per alliberar la ciutat de Manila.

Dissabte:

En el Reich:

A Alemanya:

A les 10:27 del matí d’un dia assolellat, 937 bombarders nord-americans del 8º Regiment escortats per 600 caces varen bombardejar la ciutat de Berlín, especialment el centre i el districte governamental, durant tota una hora llançant-hi 2.279 tones de bombes de fòsfor i explosives, sent un dels atacs més forts de l’aviació aliada a la capital i l’atac més mortífer provocant la mort de 2.893 berlinesos, més 2.000 ferits, i deixant sense llar a 120.000 alemanys. Al principi el règim va declarar 20.000 morts, mentre que la història oficial de les Forces Aèries va situar la xifra en 25.000. L’objectiu principal dels nord-americans era el barri governamental. 3.200 edificis varen quedar totalment destruïts o varen patir greus danys. Els 400 canons que protegien la ciutat només varen aconseguir destruir 27 bombarders B-17. La ciutat es va quedar sense gas, electricitat, telèfon i transport públic.

Les bombes i el foc varen destrossar la Friedrichstadt, al sud, gran part del barri de Kreuzberg, la Wilhelmstrasse va quedar reduïda a ruïnes, igual que el carrer Mohrenstrasse el districte on s’hi trobaven les redaccions dels diaris, al voltant de Kochstrasse, que va quedar completament destruït. El Palau Reial, la Vella Cancelleria del Reich, el palau neobarroc, que datava de l’època d‘Otto von Bismarck, i molts edificis oficials situats al centre de la ciutat, al voltant a la Potsdamer Platz i la Leipziger Platz, com els departaments del RSHA, cosa que va provocar que els serveis de les SS es traslladessin, a la Prinz-Albrechtstrasse, varen quedar destruïts. El trànsit va quedar col·lapsat; els trens de rodalies ja no funcionaven i per tot arreu hi havia incendis. La xarxa de metro va ser tocada en 50 punts simultàniament; a la parada de Belle-Alliance-Platz (l’actual Hallesches Tor), un comboi de la línia aixecada totalment ple de gent va rebre un impacte just quan abandonava l’estació. L’edifici de l’Estació Anhalter, de 170 metres de llarg i 62 d’ample, va ser destruït en gran part, i la Nova Cancelleria del Reich, dissenyada per Albert Speer, va patir greus desperfectes després de que 58 bombes hi caiguessin molt a prop. En el Jardí de la Cancelleria hi havia cràters provocats per les bombes. El quarter general del secretari Martin Bormann també es va veure greument afectada. A més, varen quedar malmeses les línies de telèfon, durant uns dies va quedar interromput el subministrament elèctric i en el barri governamental només es disposava de l’aigua d’un carro que s’havia estacionat davant de la Cancelleria. Segons un relat de la Wehrmacht, el terror es va estendre en una estació de metro.

Entre les víctimes hi havia el president del Tribunal del Poble, Roland Freisler, que va morir per l’impacte d’una biga que li va caure al damunt quan estava presidint nous processos contra els conspiradors del 20 de juliol de 1944. Concretament havia de jutjar al doctor Fabian von Schlabrendorff, que quan aquest va entrar a la sala va caure la bomba nord-americana. Quan varen trobar el cos de Freisler encara tenia subjectat l’historial del doctor, que es va salvar d’aquesta manera d’una mort segura i que va ser alliberat unes setmanes més tard de la Gestapo per les tropes nord-americanes que operaven en el Tirol. Gràcies també a aquest atac va quedar destruït l’expedient de Hanna Solf i la seva filla, la comtessa Ballestrem, que estaven tancades al camp de concentració de Ravensbrück esperant sentència per pertànyer al Cercle Solf. Miraculosament, mare i filla varen poder escapar d’aquesta manera d’una mort segura. 

L’estació ferroviària Schlesischer Bahnhof va romandre penjada durant unes hores una gran pancarta en la que reclamava:

Volem la pau, sigui com sigui!

Per la seva part, Adolf Hitler es va veure obligat després del bombardeig a passar més temps en el búnquer subterrani de la Nova Cancelleria que havia engrandit el 1943. Des de que havia tornat a Berlín el gener de 1945, Hitler dormia al búnquer per seguretat però després d’aquest dia si va passar moltes més hores i només sortia a fora quan volia passejar amb la seva gossa Blondi.

Després d’aquest bombardeig a la capital va sonar diverses vegades al dia l’alarma antiaèria. A resulta de l’atac, la presó berlinesa Prinz-Albrechtstrasse va evacuar els seus presoners, entre ells Wilhelm Canaris. Ernst Kaltenbrunner, que es va quedar sense quarter general de la RSHA, va comunicar a tots els seus homes de la policia secreta que a partir d’ara haurien de prendre les decisions per si mateixos.

El Washington Post comentava sobre l’atac:

Mai abans durant la guerra s’havia saturat un blanc amb tantes bombes.

Però el diari exagerava les seves conseqüències perquè no varen morir 25.000 persones com va afirmar.

---

Al migdia, el doctor Theodor Morell li va injectar a Hitler glucosa, calci, vitamines i exacte de fetge.

---

En el judici mencionat a Von Schlabrendorff, aquest va ser jutjat juntament amb el seu amic Ewald von Kleist-Schmenzin. Quan Freisler el va acusar de traïció, Von Schlabrendorff li va contestar que havia comès traïció des del 30 de gener de 1933 i que mai havia negat la seva lluita contra Hitler. Quan va arribar el torn de l’acusar varen començar a sonar les sirenes antiaèries i el tribunal es va traslladar a un refugi. Allí, Freisler va llegir l’acusació contra Von Schlabrendorff i va ser en aquell precís moment, després de que una bomba impactés de ple a l’edifici, que la pesada biga va caure al damunt del jutge.

---

Wilhelm Keitel va ordenar la prestació del servei militar obligatori per tots els nois nascuts el 1929 o abans. A més, les dones alemanyes es varen tenir que allistar a la Volkssturm.

En el front occidental:

A França:

El 1º Exèrcit francès va alliberar Colmar.

En el front oriental:

Els soldats soviètics varen entrar a la ciutat de Schpaleiten, on varen violar a moltes dones davant dels nens.

En la Conferència de Ialta:

A Malta, a l’aeròdrom de Luqa, al sud-oest de Valeta, a altes hores de la matinada i amb una lleugera pluja, el president Franklin Delano Roosevelt i el primer ministre Winston Churchill, després de reunir-se el dia anterior, varen volar cap a Ialta en vols separats i escortats per 25  caces Mustang de llarg abast i sense llums de cabina. El viatge va ser batejat amb el nom de Missió número 17 i unes 700 persones varen ser traslladades a l’est del Mar Negre. Churchill volava en un quadrimotor C-54 Skymaster que l’hi havia proporcionat l’Exèrcit de l’Aire i Roosevelt en un aparell anomenat Vaca Sagrada.

Al cap de set hores i mitja de viatge, a les 12:10 varen arribar a Saki, a prop d’Eupatòria, on varen ser rebuts pel ministre Viatxeslav Mólotov i Vyshinsky. De seguida un comboi de cotxes i autobusos els va portar cap a Ialta en una carretera sense pavimentar. Avorrit, el primer ministre matava el temps recitant el poema èpic Don Joan de Lord Byron. Els nord-americans es varen allotjar a la Vila Livadia de 50 habitacions, un palau de dos pisos construït l’any 1911 com a palau d’estiu del tsar Nicolaus II. En arribar al seu allotjament, el president nord-americà, que estava molt cansat i debilitat, va ser rebut pel personal com Excel·lència, però Roosevelt no tenia esme per res i va tenir que ser dut al dormitori, la suite del primer pis del tsar, perquè anés a dormir d’immediat. Només es va aixecar en els àpats. A 16 quilòmetres de distància, el primer ministre i el seu contingent es varen allotjar a la Vila Vorontsov, que havia servit de quarter general del mariscal Erich von Manstein durant l’ofensiva de Crimea. A Churchill i a la seva filla Sarah no els va agradar gens l’edifici on s’allotjaven. Iosif Stalin no es va reunir amb ells fins l’endemà pel seu pànic a agafar un avió.

A les Filipines:

Quan soldats de la 1º Divisió de cavalleria nord-americana varen arribar a la perifèria nord de Manila varen acabar d’envoltar la ciutat en un moviment en pinça i, llavors, el 8º Regiment va obrir pas cap al centre de la capital. Per altra banda, els nord-americans varen alliberar els camps de presoners a la Universitat de Sant Tomas i els Banys, on un grup de 500 dones nord-americanes, que havien estat en combat i que havien sigut les primeres presoneres de guerra, varen tenir que atendre als malalts i els ferits del camps.

Divendres:

En el Reich:

A Alemanya:

A la matinada, a la presó de Berlín-Plötzensee varen ser assassinats a la forca l’antic burgmestre de Leipzig Carl Friedrich Goerdeler, el capella jesuïta Alfred Delp i Johannes Popitz per estar implicats en el complot del 20 de juliol de 1944. Adolf Hitler havia donar l’ordre de negar-los assistència religiosa, filmar la seva llarga agonia i no entregar els cossos a les famílies, sinó enviar-los la factura de les “despeses de l’execució.

Pel mateix motiu, Klaus Bonhoeffer va ser condemnat a mort, sentència que s’efectuaria el 23 d’abril de 1945, pel president del Tribunal Popular, Roland Freisler. Aquesta va ser l’última condemna que va firmar Freisler i el Tribunal perquè els dos desapareixerien en el bombardeig nord-americà de l’endemà.

---

Heinrich Himmler li va dir a Heinz Guderian que l’arribada del desgel (molt abans del previst gràcies a unes temperatures molt suaus per l’època) era un regal del destí, ja que pensava que d’aquesta manera els soviètics tindrien més complicat creuar el riu Òder, completament desgelat. El ministre va afirmar que “Déu no s’havia oblidat del valorós poble alemany”. 

---

De les 3:40 a les 4:05 va sonar l’alarma antiaèria a la ciutat de Dresden. Com la nit anterior no hi va haver cap atac.

---

A la petita ciutat de Markt-Bohrau, a la Baixa Saxònia, varen penjar en un pal telegràfic a un sabater anomenat Hönig, després d’un judici ràpid per covardia i haver-se negat a servir a la Volkssturm. A part, uns dies abans havia insultat a Hitler i havia encoratjat als seus companys a tirar les seves eines. El gauleiter a intervenir personalment perquè li caigués la pena de mort. Amb la soga al coll, l’oficial de la Wehrmacht a càrrec de l’execució li va disparar uns quants trets amb la pistola.

A Àustria:

A primera hora del dia, en el camp de concentració de Mauthausen, 419 presoners soviètics, la gran majoria oficials i tots ells en un estat molt dèbil, varen aconseguir escapar del camp. Tot i això, els guàrdies de les SS els varen atrapar a pràcticament tots després de setmanes de caçaria pels boscos del voltant. Després de la guerra, només 11 d’ells seguien en vida. Els cossos de les víctimes varen ser apilats a la plaça de Ried in der Riedmark.

En el front oriental:

A Prússia Oriental:

Les tropes del mariscal Gregory Zhukov van establir un petit cap de pont a l’altre costat del riu Òder. Com a contrapartida, el 506º Batalló de morters pesats de les SS es va dirigir cap al cap de pont i va llançar 14.000 projectils durant tres dies amb l’ajuda del batalló del regiment Kurmark de Panzer.

En el front occidental:

A França:

A Alsàcia, la 28º Divisió havia tret tots els alemanys de Comar i després es va apartar perquè els tancs francesos del 1º Exèrcit francès del general Jean Marie de Lattre de Tassigny alliberessin la zona sota un fred glacial. Els alemanys varen perdre en aquell combat uns 6.000 homes, el triple que els francesos.

A Malta:

A dos quarts de de del matí va arribar en el gran port de La Valeta el buc Quincy de l’armada nord-americana, escortat pel Savannah amb el president Franklin Delano Roosevelt a bord acompanyat per la seva filla Anna Roosevelt Boettiger. Mitja dotzena de Spitfires varen sobrevolar el port. Un canó d’artilleria del Fort de San Elmo va detonar una salva lenta i l’embarcació Sirius va tocar l’himne nord-americà per anunciar l’arribada del president nord-americà. Roosevelt es va reunir amb Winston Churchill a la seva embarcació abans de volar l’endemà cap a Ialta per celebrar la Conferència de Ialta.

Poc abans de les deu del matí, abans de l’arribada del primer ministre, el cap de l’Estat Major George Marshall va pujar a bord del Quincy acompanyat per l’almirall Ernest J. King, i es varen trobar el President assentat a prop del canó de babord. El President no gaudia d’una bona salut i tothom era conscient del seu desgast. Durant mitja hora els dos oficials li varen explicar el pla del SHAEF per arribar al Rin, apoderant-se dels caps de pont i avançant per dues vies complementàries cap al Ruhr. Demanant un mapa, el President va recordar haver recorregut Renània en bicicleta quan era jove. Al cap de poc es va sentir un xiulet que anunciava l’arribada de Churchill, acompanyat per la seva filla Sarah Churchill Oliver. El primer ministre va pujar a bord tot seguit i va saludar al President. La salut del primer ministre també s’havia deteriorat molt en els últims mesos, però durant els últims dies havia recuperat part de la salut. Durant l’hora de dinar, el primer ministre li va manifestar la seva completa devoció als principis enunciats en la Declaració d’Independència redactats pel president Thomas Jefferson el 1776. Parlant de la guerra, el President li va dir que creia que acabaria probablement aquell any, tot i que pensava que la derrota de Japó no arribaria fins l’any 1947. Quan el primer ministre es va aixecar per retirar-se, el President li va confessar que dormia deu hores cada nit des de que havia sortit de Washington, però que encara es sentia cansat.

Després de que el seu homòleg britànic marxés, Roosevelt va recórrer 50 quilòmetres en un turisme, escortat pel governador general de l’illa, travessant la destruïda Valleta, Ghajn Tuffieha i la Mdina. A dos quarts de cinc, el President ja tornava a ser a bord del Quincy, on Churchill també hi va pujar per prendre uns còctels a la sala d’oficials. Els caps militars varen informar als dos caps d’Estat del seu complet acord amb el pla del comandant suprem Dwight D. Eisenhower per acabar amb la guerra a Europa. Churchill va demanar apropar les divisions de reserva al llarg del Rin i va proposar també ocupar el màxim territori austríac per mantenir a ratlla als soviètics. Roosevelt els escoltava callats. A les vuit es va servir el sopar.

A Suïssa:

Maurice Bossard va escriure una carta a la seva parent Daura Bassard, que vivia en el 152 de Mansions Lauderdale, Maida Vale, Londres W9, en la que sostenia que durant la Segona Guerra Mundial s’havien rebut a Suïssa centenars de metres quadrats de pell robades d’Alemanya. Fent referència a la fàbrica Bally, a Schoenenwerd, Bossard li va dir que també havien de tenir muntanyes de material sense adobar emmagatzemades a l’estranger, però a punt per ser servides a qualsevol país en quan els serveis de transport ho permetessin. Els agents dels serveis d’intel·ligència nord-americans establerts a Suïssa varen interceptar la carta.