Diumenge:

El casament d’Adolf Hitler i Eva Braun:

En el búnquer de Berlín, a primera hora de la matinada, Adolf Hitler i Eva Braun es van casar en una cerimònia civil per tal de deixar constància de que Eva era la dona oficial del dictador i per reconèixer la seva lleialtat. La cerimònia va ser oficialitzada per un inspector municipal dut pel ministre Joseph Goebbels. Era un supervisor encarregat de la recol·lecció d’escombraries en el districte berlinès de Pankow, l’oficial Walter Wagner, que havia arribat aquella nit al búnquer després de que l’haguessin anat a buscar amb un vehicle blindat en el seu lloc de combat en una trinxera a prop de Friedrichstrasse, combatent contra l’avantguarda soviètica en una unitat de la Volkssturm. Wagner vestia l’uniforme del NSDAP i el braçalet de la Volkssturm, però quan va entrar al búnquer no portava cap certificat de matrimoni i va tenir que tornar a casa seva per recollir-los i tornar fins a la Cancelleria. Exhaust, quan va entrar al búnquer Hitler i Eva ja l’estaven esperant.

El casament va tenir lloc en el petit saló de les conferències, a la part privada del búnquer. A més de la parella i de Wagner, i varen ser presents els testimonis Goebbels, per part del nuvi, i Martin Bormann, de la núvia. Hitler portava la seva guerrera habitual i Eva anava maquillada com de costum i duia un vestit negre de seda, que tant li agradava a Hitler, unes elegants sabates, un collaret de perles, i en el seu cabell duia lligat dos fermalls d’or i en el canell esquerre lluïa un rellotge de platí incrustat de diamants. Com que no coneixia a Eva i la burocràcia alemanya ho exigia, Wagner li va demanar el seu document d’identitat. Eva li va ensenyar un document especial que l’hi havia donat el cap de la policia el 4 d’abril de 1939.

Un cop va començar la cerimònia, Wagner els va preguntar si els dos eren aris i si estaven lliures de malalties hereditàries, preguntes que varen respondre afirmativament. En el moment de firmar el registre, Eva va començar a escriure el seu cognom amb una B, però llavors ho va corregir posant una H, i la firma de Hitler va quedar illegible pel seu tremolor a la mà. El dictador va deixar en blanc les línies destinades a indicar els noms dels seus pares, així com la data del seu matrimoni. Goebbels va estampar la seva firma corbada sense oblidar el Dr. abans del seu nom. La firma de Bormann era la més gran de totes. Els anells no se sap del cert d’on varen sortir, però segons va declarar Rochus Misch havien sigut trobats en una caixa forta de les SS i, probablement, pertanyien a jueus morts en algun camp de concentració. El document del casament que es va descobrir i que portava el dia 29 com a data tot i que havia començat el dia anterior perquè en aquell moments ja eren les 12:25, deia així:

Der Oberbürgermeister der Reichshauptstadt:

Davant el burgomestre de la capital del Reich, Berlín, com funcionari oficial competent del consell municipal de Berlín Walter N. Wagner, com funcionari competent de la capital del Reich, facultat pel burgomestre, han comparegut, en sol·licitud d'un enllaç matrimonial immediat:

1. Adolf Hitler
Data de naixement: 20 d'abril de 1889, a Braunau.
Residència: Berlín, Cancelleria del Reich. 
Pare: (En blanc)
Mare: (En blanc)
Data del matrimoni dels pares: (Tatxat amb tinta) 
Identificació: Conegut públicament.

2. Eva Braun:
Data de naixement: 2 de febrer de 1910, a Munic, Wassenburgerstrasse.
Residència: (Cometes)
Pare: Friedrich Braun.
Mare: Franziska Braun, de soltera Kronburger.
Data del matrimoni dels pares: (Tatxat amb tinta)
Identificació: Passi especial emès pel cap de la policia alemanya.

3. En qualitat de testimoni: Dr. Joseph Goebbels, Ministre del Reich
Data de naixement: 26 d'octubre de 1887, a Rheydt.
Residència: Berlín, Hermann Göeringstrasse, 20.
Identificació: Conegut públicament. 

4 En qualitat de testimoni: Reichsleiter Martin Bormann
Data de naixement: 17 de juny de 1900, a Halberstadt.
Residència: Obersalzberg.
Identificació: Conegut públicament. 

                             (Pàgina número dos)

Les persones dels apartats 1 i 2 han declarat ser d'ascendència totalment ària i no tenir cap malaltia hereditària excloent del matrimoni. Han sol·licitat, en vista de l'actual situació bèl·lica, un matrimoni de guerra sota circumstàncies excepcional, així com que la publicació de les amonestacions es fessin oralment i sense les obligacions demores.

Les sol·licituds han sigut concedides. L'amonestació oral s'ha realitzat i ha resultat en ordre. 

Passo ara a l'acte cerimonial del matrimoni. En presència dels mencionat testimonis 3 i 4, us pregunto, el meu Führer Adolf Hitler, si desitgeu contraure matrimoni amb la senyoreta Eva Braun. Si aquest és el vostre desig, us demano que respongueu amb un sí.

(La següent línia del document ha sigut esborrada per coincidir amb la línia de plegat del paper i per haver-se corregut la tinta amb ell) si desitja vostè contraure matrimoni amb el nostre Führer Adolf Hitler. Si és així, li demano que respongui amb un sí. 

Donat que els contraents han manifestat el seu desig de contraure matrimoni, declaro el seu enllaç vàlidament conclòs davant la llei.

Berlín, a (data tacada per un borró de tinta) d'abril de 1945.

Llegit i firmat:
1. El marit, A. Hitler.
2. L'esposa, Eva B. Hitler, de soltera Braun.
3. Testimoni 1, Dr. Joseph Goebbels.
4. Testimoni 2, M. B. (inicials).
5. W. Wagner, com a funcionari competent. 

En firmar el certificat de matrimoni, Bormann va obrir la porta perquè poguessin sortir. En aquell moment, Hitler va besar la mà d’Eva Hitler i va demanar preparar en el seu despatx la taula per oferir el te.

Quan va acabar l’acte, la parella va sortir al passadís de conferències i varen rebre la felicitació dels generals i de les secretàries que s’havien quedat i, tots junts, ho van celebrar bevent xampany, inclús Hitler es va servir una copa, tot i que era abstemi. Wagner, per la seva part, va ser tornat a la trinxera a la Friedrichstrasse i mai més es va saber res d’ell. En aquell moment, Hitler murmurava que s’acostava al final del nacionalsocialisme. La parella va donar la mà a tots els presents i després es varen retirar a les seves habitacions privades on varen ser convidats a entrar-hi Bormann, Goebbels, la seva esposa Magda, els generals Hans Krebs i Wilhelm Burgdorf, Nicolaus von Below, Arthur Axmann, la cuinera Constanze Manziarly i les dues secretàries Traudl Junge i Gerda Christian. Hitler els va explicar el motiu d’aquell enllaç, remarcant la fidelitat que l’hi havia mostrat Eva, i va afirmar que ell li recompensava casant-s’hi. També va dir que tant ell com Eva es suïcidarien aviat i va donar instruccions perquè es guardés un bidó de gasolina a la sortida del búnquer amb la finalitat de cremar els seus cossos. El dictador es va emocionar en recordar al matrimoni dels Goebbels. El ministre esperava animar a Hitler parlant d’altres temps, però el dictador es notava que estava desanimat.

Després, Hitler es va dirigir cap a Traudl, li va encaixar la mà i li va preguntar si havia pogut descansar una estona. Quan la secretària li va respondre que sí, Hitler li va pregar que li mecanografies una cosa i se la va emportar a la sala de conferències, d’on ja havien tret els mapes de la situació, per escriure el seu testament davant de Goebbels i Bormann com a testimonis. Traudl estava molt nerviosa en aquell moment seient tota sola a la gran taula. Hitler estava dret al seu lloc habitual, la part ampla de la taula, on hi va repenjar els braços. Mentre Hitler dictava el seu testament sense alçar la mirada, a la cantina hi va haver un ball per la celebració del casament.

En el testament, anomenat Testament Polític, Hitler no va mostrar cap tipus de penediment, va culpar als jueus de tot i va forçar a continuar amb la guerra i a seguir treballant per mantenir les lleis racials i la lluita contra els jueus. La segona part del testament dictaminava l’expulsió del partit nazi dels ministres Hermann Göering i Heinrich Himmler pels danys incalculables que havien provocat i la deslleialtat cap a ell. Va nomenar a l’almirall Karl Döenitz president del Reich, cap de la Wehrmacht i ministre de Guerra, Goebbels va ser nombrat canceller del Reich, Karl Hanke va ser nombrat cap de les SS i de la Policia i Paul Giesler va ser nomenat ministre de l’Interior. Seguidament va incloure en el nou govern a Herbert Backe com a ministre d’Agricultura, Bormann com a cap del NSDAP, Walther Funk com a ministre d’Economia, Robert Ritter von Greim com a ministre de la Luftwaffe, Hupfauer com a ministre del Treball, Robert Ley en el Front del Treball, Werner Naumann com a ministre de Propaganda, Karl Saur com a ministre d’Armament, Artur Seyss-Inquart com a ministre d’Afers Exteriors, Gustav Adolf Scheel com a ministre de Cultura, Lutz Graf Schwerin von Krosigk com a ministre de Finances, Ferdinand Schörner cap de l’Exèrcit i Otto Georg Thierack com a ministre de Justícia. Hitler va deixar constància de que moriria amb el cor alegre i va assegurar que després de la seva mort seguiria estant a prop del nou govern i que els acompanyaria sempre. En el nou govern no hi va incloure homes com Albert Speer i Joachim von Ribbentrop. Heus aquí el document:

                       El meu testament polític 

Han transcorregut més de trenta anys des de que vaig fer la meva modesta contribució com a voluntari a la Primera Guerra Mundial, a la que el Reich es va veure forçat.

En aquestes tres dècades, únicament l'amor i la lleialtat al meu poble han guiat tots els meus pensaments, les meves accions i la meva vida. Ells m'han donat la capacitat de fer front a les decisions més difícils que ai ha tingut que prendre un home mortal. En ell he exercit tot el meu temps, les meves forces i la meva salut durant aquestes tres dècades.

No es veritat que jo o qualsevol altre a Alemanya volgués la guerra el 1939. Va ser buscada i provocada exclusivament per uns estadistes internacionals que, o tenien origen jueu, o treballaven en el benefici dels interessos jueus.

He fet tants oferiments de limitació i control armamentístic, que la posterioritat no podrà sempre ignorar la seva responsabilitat en l'esclat d'aquesta guerra per imputar-me-la a mi. Més encara, mai he volgut que, després de l'espantosa Primera Guerra Mundial, tinguessin que lliurar una segona contra Anglaterra o contra els Estats Units d'Amèrica. Passaran els segles però, de les ruïnes de les nostres ciutats i monuments, sempre sorgirà l'odi contra qui varen ser responsables d'elles en l'últim terme. Son les persones a les que tenim que agrair tot això: el judaisme internacional i els seus sequaços.

Tres dies abans de l'inici de la guerra germànic-polonesa, vaig suggerir a l'ambaixador britànic a Berlín una solució, pels problemes plantejats, similar a l'aplicada en el cas del Sarre, sota control internacional. Aquest oferiment no podia ser fet cas. Però va ser rebutjat només perquè la classe política governant a Anglaterra desitjava la guerra, en part per raons comercials i, en part, perquè estava influenciada per la propaganda difosa pel judaisme internacional.   

També vaig deixar molt clar que, si els pobles d'Europa anaven a ser considerats de nou com mers peons en un joc organitzat per la conspiració internacional del diner i les finances, ells, els jueus, haurien de carregar amb la responsabilitat d'aquest criminal enfrontament, per ser, com a raça, els verdaders culpables d'ell. 

No he amagat ni he posat en dubte que, en aquesta oportunitat, no només trobarien la mort milions d'homes i hauria centenars de milers de dones i nens abrasats i morts pels bombardejos de les ciutats, sinó que, en aquesta ocasió, els autèntics responsables haurien de pagar la seva culpa tot i que fos per mitjans més humanitaris que la guerra.

Al cap de sis anys d'una contesa que, tot i tots els revesos, algun dia es reconeixerà en la història com la manifestació més gloriosa i heroica de la lluita per l'existència d'una nació, no puc abandonar la ciutat que és la capital d'aquest Estat. Com que les nostres forces són massa minses per seguir resistint un atac de l'enemic en aquest lloc, i la nostra resistència es veurà desgastada gradualment per homes que actuen només com autòmats cecs, vull unir el meu destí al de les milions de persones que han pres sobre d'ella la missió de continuar en aquesta ciutat. Però no correré la sort de deixar-me caure en mans d'un enemic que busca un nou espectacle, organitzat per jueus, per divertir a les seves histèriques masses. 

He decidit, doncs, quedar-me a Berlín i, aquí, donar-me mort voluntàriament en el moment en que cregui que ja no puguin ser mantingudes per més temps la posició del Führer i de la mateixa Cancelleria. Moro amb el cor joiós per la consciència dels incommensurables objectius i gestes dels nostres pagesos i obrers, i per la contribució, única a la història, de les joventuts que porten el meu nom.  

Per això vull dir-los que tota la gratitud que brota del més profund del meu cor és tan clara com el meu desig de que no renunciïn mai a la lluita, sota cap circumstància, sinó que continuïn on sigui precís contra els enemics de la Pàtria, fidels als principis del gran Clausewitz.

Des del sacrifici dels nostres soldats i des de la meva pròpia camaraderia amb ells fins la mateixa mort, s'ha sembrat la llavor que creixerà algun dia a la història d'Alemanya per un gloriós renaixement del moviment nacionalsocialista en una nació realment unida.

Molts homes i dones valents han decidit unir les seves vides a la meva fins al final. Els he demanat i, finalment, ordenat que no ho fessin, tot i que només per què continuïn formant part en la lluita de la nostra nació. Demano als comandant de l'exèrcit, de la marina i de les forces aèries que reforcin amb tots els mitjans possibles l'esperit de resistència dels nostres soldats i la seva fe en el nacionalsocialisme, amb especial èmfasis en el fet de que jo mateix, com a fundador i creador del moviment, prefereixo la mort a la resignació covarda i inclús la capitulació. 

Tant debò en el futur sigui un punt d'honor entre els oficials de l'exèrcit alemany, com ho és en la nostra armada, que la rendició d'un districte o d'una ciutat sigui una cosa impensable i que, per sobre de qualsevol altra cosa, els comandants han de donar resplendent exemple de fidel devoció al deure fins la mort. 

Abans de morir, expulso del partit a l'antic mariscal del Reich Hermann Göering i li retiro tots els drets que li varen ser conferits pel decret del 29 de juny de 1941 i pel meu discurs al Reichstag de l'1 de setembre  de 1939. En el seu lloc, nombro a l'almirall Döenitz president del Reich i comandant suprem de les forces armades. 

Abans de morir, expulso del partit i retiro tots els càrrecs de l'Estat a l'antic Reichsführer de les SS i ministre de l'Interior Heinrich Himmler. En el seu lloc nomeno al Gauleiter Karl Hanke Reichsführer de les SS i cap de la policia alemanya, i al Gauleiter Paul Giesler ministre de l'Interior. 

A més de la seva deslleialtat cap a mi, Göering i Himmler han causat un irreparable vergonya al país i a tota la nació per negociar secretament amb l'enemic sense el meu consentiment i en contra de la meva voluntat, i, al mateix temps, per un intent il·legal d'apoderar-se del control de l'Estat.

Amb l'objectiu de donar al poble alemany un govern format per homes honorables que portin a terme la missió de continuar la guerra amb tots els mitjans, com a líder de la nació nombro als següents membres del nou gabinet:

President, Döenitz; Canceller, doctor Goebbels; ministre del Partit, Bormann; ministre d'Afers Exterior, Seyss-Inquart; ministre de l'Interior, Gauleiter Giesler; ministre de la Guerra, Döenitz; comandant suprem de les forces aèries, Greim; Reichsführer de les SS i cap de la policia alemanya, Gauleiter Hanke; Indústria, Funk; Agricultura, Backe; Justícia, Theirack; Cultura, doctor Scheel; Propaganda, doctor Naumann; Finances, Schwerin-Krosigk; Treball, doctor Hupfauer; Armament, Sauer; líder del Front Alemany del Treball i membre del Gabinet, Reichsminister doctor Ley.   

Tot i que alguns d'aquests homes, com Martin Bormann, Goebbels, etc., així com les seves esposes, han vingut a veure'm lliurement i per voluntat pròpia per dir-me que sota cap circumstància abandonaran la capital del Reich i que prefereixen caure amb mi aquí, haig de demanar-los que obeeixin la meva petició i que en aquest cas anteposin els interessos de la nació als seus propis sentiments. Estant tant a prop de mi a través del seu treball i la seva lleialtat com a camarades després de la mort, i espero que el meu esperit es mantingui entre ells i els acompanyi sempre. Que siguin severs, però mai injustos; que, per sobre de tot, mai permetin que el temor influeixi en les seves accions, i que situïn l'honor de la nació per sobre de qualsevol altra cosa. 

Finalment, espero que siguin conscients de que la nostra missió, la creació d'un Estat nacionalsocialista, implica el treball dels segles venidors i obliga sempre a cada persona a servir a l'interès comú, anteposant-lo al propi. Demano a tots els alemanys, a tots els nacionalsocialistes, homes i dones, i a tots els soldats dels nostres exèrcits, que siguin lleials i obeeixin fins donar la vida al nou govern i al seu president. 

Sobretot, amb mí al govern de la nació i atot el poble a que prestin el màxim suport a les lleis racials i resisteixin sense compassió a l'envenenador de totes les nacions, el judaisme internacional.

Berlín, 29 d'abril de 1945, 04,00 hores.

A. Hitler.

Testimonis: Dr. Joseph Goebbels, Wilhelm Burgdorf, Martin Bormann, Hans Krebs.

Després, Hitler va dictar el seu Testament Privat, que va ser més breu, i on va explicar els motius del seu matrimoni amb Eva Braun, i va deixar tots els seus béns a la família de la seva esposa i a les seves secretàries per tal de que poguessin viure de forma burgesa, tot i que ell considerava que no tenien gaire valor. Curiosament, només va mencionar a Franciska Braun, la mare d’Eva, i no va mencionar el nom de les dues germanes ni del pare, Friedrich Braun. Totes les obres d’art que havia adquirit va demanar que fossin traslladades a la ciutat de Linz. En el final del testament va explicar que amb la seva esposa havien decidit morir per escapar de la vergonya de la derrota o la capitulació i que volien que els seus cossos fossin cremats en els llocs en que havien realitzat la gran part del seu treball en el transcurs dels últims 12 anys. El testament personal de Hitler deia el següent:

                        Testament personal de Hitler

Tot i que durant els anys de lluita he penat sempre que no podia assumir la responsabilitat del matrimoni, abans de que acabi la meva vida he decidit prendre com esposa a la dona que, després de molts anys d'autèntica amistat, va venir per iniciativa pròpia a aquesta ciutat, casi completament assetjada, per compartir lliurement la meva sort. 

Vindrà a la mort amb mi, en el seu desig de ser la meva esposa. Això ens compensarà als dos del què hem perdut  a conseqüència de la meva dedicació al servei del poble.

Totes les meves possessions, en la mesura que valguin alguna cosa, pertanyen al partit o, si aquest no existís, a l'Estat. I si també l'Estat hagués sigut destruït, no hi hauria necessitat de que jo donés més instruccions al respecte. Les pintures adquirides per les col·leccions que vaig reunir en el transcurs dels anys, no hi varen ser per propòsits privats, sinó tan sols per crear un gran museu d'art a la meva ciutat natal de Linz, en el Danubi. 

És el meu ardent desig que aquest testament sigui degudament executat. Com marmessor d'ell nombro al meu més fidel camarada del partit Matin Bormann, que rebi plena capacitat legal per prendre totes les decisions. Té permís, en particular, per entregar als meus familiars tot quan pugui ser de valor com a record personal o, en cas de necessitat, per mantenir el nivell de vida propi de la petita burgesia, amb especial atenció a la mare de la meva esposa i als meus fidels col·laboradors, homes i dones, que ell coneix bé. Destaco entre aquests a les meves antigues secretàries, Frau Winter, etc., que m'han ajudat durant molts anys amb el seu treball.

La meva esposa i jo elegim morir per evitar la vergonya de la derrota o de la rendició. És el nostre desig que els nostres cossos siguin incinerats immediatament en el lloc on he exercit gran part del meu treball diari durant dotze anys al servei del meu poble.

Berlín, 29 d'abril, 14.00 hores.

A. Hitler

Testimonis: Martin Bormann, Dr. Joseph Goebbels, Nicolaus von Below.

A la quatre de la matinada, Traudl va acabar de mecanografia el testament. Hitler es va separar de la taula i li va demanar que escrigués tres còpies i després l’anés a veure. Amb Gerda Christian va acabar de passar a màquina el text que va ser firmat per Bormann, Goebbels i els generals Hans Krebs i Wilhelm Burgdorf. Nicolaus von Below va firmar el testament privat. Hitler d’en tant en tant va anar entrant a la cambra per veure a on havia arribat Junge. El testament privat contenia tres pàgines, el polític deu.

Dels dos testaments se’n varen fer quatre copies perquè no es perdessin; una va ser destinada als arxius de Bormann i les altres tres varen ser enviades a través de les línies soviètiques a Albert Kesselring, l’encarregat del sud d’Alemanya, a Döenitz, que es trobava a la zona nord, i al mariscal Ferdinand Schörner, que estava combatent a Bohèmia. El general Burgdorf hi va afegir al sobre de la carta de Schörner, que Hitler havia redactat el seu testament sota la influència de la “terrible notícia” de la traïció de Heinrich Himmler. Els missatgers que van portar els tres testaments de Hitler van ser Heinz Lorenz, que havia de portar el document a la Casa Bruna, el comandant Willy Johannmeyer, que havia de dur el document a Keitel, i el SS Standartenführer Wilhelm Zander, que havia de dur el document a Döenitz. Els tres s’havien presentat davant Bormann a les quatre de la matinada, que els va rebre juntament amb Otto Günsche a l’avantsala del saló de reunions del búnquer. Portaven uniforme de camuflatge i casc d’acer i anaven armats amb metralladores. Wilhelm Mohnke i Weidling varen rebre ordres perquè se’ls permetés passar sense impediments a través de les posicions alemanyes. Abans de que Zander marxés, Bormann li va entregar una breu ordre dirigida a Döenitz:

Estimat gran almirall:

Com que cap divisió ha aconseguit arribar fins a nosaltres i la nostra posició sembla ja no tenir esperances, el Führer ha dictat aquesta nit el testament polític adjunt. Heil Hitler!

Zander, però, es va negar a sortir del búnquer i va demanar que volia romandre al costat de Hitler fins al final. Estava seguir que altres complirien millor la missió. Segons sembla, tenia curiositat per veure el què passaria les següents hores transcendentals. Bormann va consultar l’assumpte davant Hitler abans que anés a dormir i tot indica que va donar ordres perquè Zander complís amb la seva missió. Poc després, els tres missatges es varen posar en camí al migdia per dirigir-se cap a l’Oest, passant pel Tiergarten i Charlottenburg, per arribar a Pichelsdorf, al final del llac Havel, on un batalló de les Joventuts Hitlerianes defensava el pont, en espera de l’Exèrcit de Wenck. Lorenz, Zander i Johannmeyer varen tenir que passar tres zones ocupades pels soviètics: la Columna de la Victòria, l’Estació del Zoo i els accessos de Pichelsdorf.

Johannmeyer va enterrar la seva còpia en una botella en el seu jardí de Westfàlia. Zander la va amagar en un bagul en el subterrani de la seva casa en un poble bavarès, i Lorenz, tot indica, que la va amagar en un calaix del seu escriptori. Més endavant, Lorenz va implicar a Johannmeyer i Zander, i poc després va ser desenterrada la còpia del jardí de Westfàlia i va ser requisada la còpia del bagul.

---

Després de que Hitler se n’anés al llit a descansar, Goebbels, després de firmar els testaments de Hitler, va demanar-li, molt emocionat i amb llàgrimes als ulls, a Traudl redactar la seva pròpia apologia en l’Apèndix al Testament Polític del Führer, on va dir que tot i que Hitler l’hi havia ordenat marxar de la capital per formar part com a canceller d’un nou govern, per primer cop es negava a obeir una ordre de Hitler. En el testament també va explicar que amb la seva esposa Magda, i en nom dels seus sis fills, no deixarien Berlín i que posarien fi a les seves vides. A més, va dir que en el deliri de la traïció que rodejava a Hitler en aquells dies decisius tenia que haver-hi almenys uns pocs que es mantinguessin fidels a ell inclús fins la mort, tot i que això contravingués a una ordre formal del testament polític de Hitler. Goebbels va acabar de firmar el document a les cinc de la matí i no es va molestar en cridar a cap testimoni, ja que esperava que la prosperitat el descobrís i el lloés com un exemple. El document diu així:

                            Apèndix de Goebbels

El Führer m'ha ordenat deixar Berlín si s'enfonsa la defensa de la capital del Reich, i formar part i dirigir el govern nombrat per ell.

Per primer cop en la meva vida, tinc que rebutjar categòricament aquesta ordre. Deixant a una banda el fet que, basant-nos en els sentiments de companyonia i de lleialtat personal, mai podríem deixar sol al Führer en el seu moment de més necessitat, jo em veuria a mi mateix, durant la resta de la meva vida, com un vil traïdor i un vulgar malfactor; perdria el respecte que em dec a mi mateix, així com el respecte dels meus compatriotes, que em seria indispensable si he de prestar-los en el futur algun servei per la reconstrucció de la nació i de l'Estat alemany.

En el malson de traïcions que rodejar al Führer en aquests crítics dies de la guerra, ha d'haver-hi com a mínim algunes persones que li donin suport incondicionalment fins la mort, encara que això contradigui l'ordre formal i, des del punt de vista material, plenament justificable, que dicta en el seu testament polític.

Crec, per consegüent, que amb això estic fent el millor servei que puc prestar al poble alemany. En els durs temps que ens esperen, els exemples seran més importants que els homes. Sempre es trobaran homes que mostrin a la nació el camí per sortir de les tribulacions; però per una reconstrucció de la vida nacional serà impossible si no s'inspira en exemples clars i fàcilment comprensibles. 

Per aquesta raó, juntament amb la meva esposa i en nom dels meus fills, que són massa joves per poder parlar per ells mateixos i que, si tinguessin edat suficient, donarien suport sense reserves aquesta decisió, expresso la meva decisió inalterable de no deixar la capital del Reich inclús en el cas de que aquesta caigui, i de posar fi, al costat del Führer, a una vida que per a mi, personalment, no tindrà cap valor si no puc entregar-la al servei del Führer i viure-la al seu costat.

Després de mecanografiar, feina que no li va ser senzilla perquè Goebbels i Bormann entraven i sortien de la sala per veure s’hi havia acabat, Traudl va pujar a la planta alta del búnquer per aconseguir menjar per als fills dels Goebbels. Magda els hi havia explicat que segurament els haurien de “vacunar”. Però en aquella planta es va trobar amb una festa sexual entre oficials de les SS i noies joves que havien sigut seduïdes amb la promesa d’estar a la Cancelleria del Reich. Goebbels, en tenir el seu Testament, va entregar-li a Lorenz, que es disposava a sortir amb el Testament de Hitler, perquè també el portés a l’exterior.

En la Batalla per Berlín:

Al matí, a Berlín va deixar de ploure i els soldats soviètics es varen poder fer la idea per on s’havien de dirigir. Durant el dia, els soviètics varen aconseguir fer-se amb el control del Ministeri de l’Interior després d’una lluita aferrissada amb granades i metralletes, i estaven a uns 500 metres del Reichstag. Pensaven que l’endemà hi arribarien. Des de primera hora la 301º Divisió de fusellers del coronel Antonov va començar el seu assalt. Dos dels seus regiments de fusellers varen atacar el quarter general de la Gestapo situat a la Prinz-Albrechtstrasse, però a la tarda varen tenir que retrocedir pel contraatac llançat per les Waffen-SS. Per altra banda, el destacament del SMERSH, adscrit al 3º Exèrcit de xoc, va rebre ordres de començar a obrir camí cap al districte governamental amb l’objectiu d’arribar a la Cancelleria. Una companyia de reconeixement va rebre instruccions de detenir a Hitler en vida.

---

Aquell dia va sortir per últim cop el butlletí Der Panzerbär, que havia servit en el govern per enviar les últimes ordres i donar les últimes informacions als ciutadans de Berlín. El primer número havia sortir el 22 d’abril. Per la seva part, l’emissora berlinesa va tenir que desmentir aquell dia la notícia difosa per una emissora muniquesa de que Hitler havia caigut en combat.

A les afores de Berlín:

El 12º Exèrcit del general Busse s’amagava al bosc proper a la població d’Halbe per intentar fugir cap a l’oest. Els departaments polítics soviètics varen intentar convèncer als soldats supervivents de que es rendissin llaçant un quart de milió d’octavetes, fent sonar els altaveus amb missatges gravats de presoners alemanys demanant la rendició i els soldats soviètics cridaven entre els arbres que la guerra havia acabat i que ja era hora de tornar a casa.

En el búnquer:

A les sis del matí, Hitler es va aixecar i va reunir-se amb Goebbels i Magda Goebbels, que acabava d’arribar del refugi antic i estava plorant. Pocs minuts més tard es va presentar davant Heinz Linge l’oficial de la guàrdia personal de Hitler i li va comunicar l’ordre de Hitler perquè portés la seva insígnia d’or del NSDAP a l’habitació de Goebbels. Linge va ser l’encarregat de treure la insígnia de la jaqueta de Hitler. El dictador li va entregar més tard la insígnia a la senyora Goebbels.

Durant aquell dia, Bormann va redactar un missatger per al quarter general de les SS a Berchtesgaden amb l’ordre d’assassinar a Hermann Göering i al seu Estat Major. El missatge deia:

En el cas de que es produeixi la caiguda de Berlín i la nostra, els traïdors del 23 d’abril han de ser exterminats. Compliu amb el vostre deure! La vostra vida i el vostre honor depèn d’això.

A les deu del matí, Hitler, després d’una dutxa ràpida, afaitar-se i vestir-se amb l’uniforme de gala, va preguntar al general Krebs on es trobava l’Exèrcit de Walther Wenck, però el general, disgustat, li va tenir que dir que no en sabia res. Llavors li va preguntar on eren els soviètics, i Krebs li va respondre que avançaven i que en 48 hores estarien a la Cancelleria. Li va explicar també que no podien esperar cap miracle i que les tropes havien patit grans pèrdues i ja no tenien armament. Hitler va tenir clar que tot acabaria en breu. A més, va rebre informes del mariscal Schörner que deien que les zones de rereguarda estaven desorganitzades i que la població civil complicava les operacions. Després de la reunió amb el dictador, Krebs va trucar a Alfred Jodl, però la conversa es va interrompre a mitja frase perquè un globus que establia comunicació radiotelefònica amb el búnquer havia sigut destruït. Per comunicar-se amb l’Alt Comandament, el búnquer va tenir que utilitzar la connexió de ràdio amb la Kriegsmarine instal·lada en un subterrani del Ministeri de Propaganda.

A aquella mateixa hora, Mohnke va trucar a Günsche per informar-lo de que els carros soviètics continuaven avançant direcció a la Wilhelmstrasse i l‘estació Anhalter. Günsche va informar a Hitler de la notícia, que estava assegut amb Eva Hitler, Goebbels i Bormann en el banc de l’avantsala. Hitler va ordenar que es presentés Mohnke davant d’ell, però pràcticament no el va deixar parlar. Li va preguntar quan de temps pensava que seria capaç de resistir. Mohnke, davant d’un mapa del casc interior de la capital, li va prometre uns dies i li va explicar de forma ràpida que pel nord els soviètic estaven molt a prop del pont de Weisendamm; per l’est, en el Lustgarten; pel sud, a la Potsdamer Platz i a prop del Ministeri de l’Aire; per l’oest, en el Tiergarten, a uns 300 o 400 metres d’on eren ells. En marxar el comandant, Hitler, Eva, Goebbels, Bormann i les secretàries es varen posar a parlar a l’avantsala. El dictador jugava amb Wolf per distreure’s, mentre Bormann bevia aiguardent i Goebbels fumava sense parar.

Tots els de dins del  búnquer varen ser conscients de que no hi hauria possibilitat de victòria. Freytag von Loringhoven va saber per Krebs la profunda decepció que sentia Hitler. Després d’informar a Gerhard Boldt, Von Loringhoven es va tornar a dirigir a Krebs per demanar-li unir-se a les tropes que es trobaven a l’exterior o unir-se amb les tropes de Wenck. Krebs va dubtar en un principi, però després de parlar-ne amb el general Burgdorf varen donar permisos per sortir del búnquer. Amb ells s’hi va afegir el tinent coronel Rudolf Weiss. Un dels que també va rebre el permís per marxar va ser el coronel Nicolaus von Below, l’oficial d’enllaç de la Luftwaffe, que se li va demanar que entregués un missatge d’acomiadament a les forces armades. En el missatge que portava Von Below, la Kriegsmarine va ser felicitada, a la Luftwaffe se li varen demanar excuses per la traïció de Göering i a la Wehrmacht es varen fer distincions entre els valents soldats i els mals generals.

Després, Burgdorf li va demanar a Hitler que aprovés les sol·licituds per poder marxar del búnquer. Acceptant la proposta, Burgdorf els va fer cridar perquè s’acomiadessin de Hitler. A la una del migdia els tres es varen presentar al despatx de Hitler i Von Loringhoven li va exposar el pla després de que el dirigent alemany li preguntés com pensaven marxar de Berlín. El comandant li va exposar la ruta des del subterrani de la Cancelleria del Reich fins a arribar al bosc de Grunewald per baixar pel Havel, on allà agafaria una barqueta per arribar a l’altura de Spandau. A Hitler li va encantar la idea i li va aconsellar que agafessin una barca amb motor elèctric perquè no feia soroll. Von Loringhoven li va dir que si era necessari podrien utilitzar un altre tipus d’embarcació, ell pensava utilitzar una llanxa plegable Klepper, però llavors Hitler es va mostrar cansat de cop i volta, es va aixecar per entregar-los a cada un un salva-conducte amb la missió oficial de reunir-se amb l’Exèrcit de Wenck i els va encaixar la mà sense energia a cadascú d’ells per acomiadar-se’n i els va dir que donessin records al general Wenck i que s’afanyés a arribar perquè sinó seria massa tard. La conversació va durar uns 20 minuts.

Von Below, després de veure com Hitler repartia ampolles de cianur, també li va demanar permís a Hitler per marxar a l’oest, ja que no tenia ganes de morir i esperava obrir camí a través del cercle soviètic. El dictador hi va accedir d’immediat i aquella mateixa nit Von Below marxava. Duia amb ell una carta de Hitler per Keitel en la que, segons els records de Von Below, reiterava les seves lloances a l’Armada, culpava del fracàs de la Luftwaffe a Göering i censurava a l’Estat Major. Deia que no es podia creure que els sacrificis del poble alemany haguessin sigut per res. La carta era més una crítica que no un estímul cap a l’Exèrcit. En ella deia:

El poble i les Forces Armades ho han donat tot en aquesta llarga i difícil lluita. El sacrifici ha sigut enorme. Però molts han abusat de la meva confiança. La deslleialtat i la traïció han minat la resistència durant tota la guerra. Per aquesta raó no m’ha sigut possible dur al poble a la victòria.

L’Estat Major de l’Exèrcit no pot comparar-se a l’Estat Major de la Primera Guerra Mundial. Els seus èxits han sigut molt inferiors als del front de combat.

Els esforços i els sacrificis del poble alemany en aquesta guerra han sigut tan grans, que no puc creure que s’hagin fet per res. L’objectiu ha de ser seguir guanyant territori a l’Est pel poble alemany.

Aquest missatge de Hitler va ser destruït uns dies més tard pel propi coronel mentre travessava territori enemic. S’havia après el missatge de memòria.

Al migdia es va celebrar com era costum una conferència de guerra. Els correus havien dut notícies de que les tropes soviètiques estaven a 400 o 500 metres de la Cancelleria. Poc després, Hitler va parlar amb Jodl, que li va dir que volia parlar amb Wilhelm Keitel després de que li expliqués com anava la situació en el front. Però una forta explosió va interrompre la comunicació i no hi va haver manera de reprendre les comunicacions.

Cap a les tres, a petició de Magda Goebbels, Hitler es va dirigir al refugi situat a baix la Nova Cancelleria, on s’hi havia instal·lat un hospital de campanya. Des de feia dies, dos metges operaven a centenars de ferits. A la cantina del costat, Magda amb els seus sis fills juntament amb una vintena de supervivents dels combats en els carrers (la majoria nens), infermeres i ferits varen esperar a Hitler, que va entrar mig corbat i amb les mans tremoloses. Els nens en veure al dictador es varen posar a cantar.

A la tarda, Hitler va parlar amb el seu pilot Hans Baur sobre el seu temor a ser gasejat i despertar en mans dels soviètics. A un quart de cinc, Bormann i Burgdorf varen enviar dos enllaços en motocicleta a Wenck amb un missatge clar: Havia arribat l’hora!

A les nou, ràdio Estocolm va anunciar l’execució del dictador Benito Mussolini i Clara Petacci el dia anterior. Quan Hitler va llegir aquella notícia per un ordenança va quedar impressionat i no va poder reprimir un moviment involuntari que li va fer tirar la seva tassa de te. Eva va córrer per eixugar el te, però Hitler li va agafar el braç i li va dir que no ho podria recollir perquè era la seva sang. Amoïnada, li va preguntar si farien el mateix amb ells, i Hitler li va explicar que no podrien perquè els seus cossos serien incinerats. Atemorit per la idea de que el cianur no fes efecte en el moment de suïcidar-se, Hitler va insistir en el doctor Ludwig Stumpfegger que provés el cianur amb la seva gossa Blondi, que s’havia escapat del seu lloc per està amb ell juntament amb els seus quatre cadells. Llavors va ordenar a Erich Kempka que enviés bidons de gasolina des del garatge a la Cancelleria per cremar el seu cadàver i el de la seva esposa. Preocupat per aquest tema, Hitler va discutir amb el doctor el millor mitjà i més segur per suïcidar-se, i li va preguntar si la càpsula de cianur li donaria temps de disparar-se un tret o ho hauria de fer Otto Günsche. Stumpfegger li va respondre que ho podria fer ell mateix, ja que el verí no feia efecte d’immediat. Preparant-se per al moment final, Hitler, davant Eva i el doctor, va treure la seva Walter de 7,65 i se la va introduir la boca mentre li preguntava en el doctor s’hi ho feia bé. Un cop acabat l’assaig, Hitler va ordenar que tots els gossos del búnquer fossin sacrificats a trets de revòlver, fet que va fer plorar als sis fills dels Goebbels. Els cadells varen ser sacrificats per Günsche, que els va tenir que arrencar dels pits de la gossa. Magda els va intentar consolar dient-los que aviat anirien tots amb l’oncle Adolf. Poc abans de la sessió de la tarda, amb l’ajuda del cuidador de gossos de Hitler, el sergent Fritz Tornow, Werner Haase li va obrir la mandíbula a la Blondi i va trencar-hi l’ampolla de cianur amb unes alicates. La gossa es va desplomar a l’instant al terra. Hitler no hi va ser present, però va entrar a l’habitació immediatament després. Va mirar durant uns segons a la Blondi i després, amb llàgrimes als ulls, va marxar sense dir res i es va tancar a la seva habitació. Blondi i els seus cadells varen ser col·locats en una caixa i portats al jardí per enterrar-los.

A les deu de la nit es va celebrar una altra reunió on el comandant de Berlín, el general Helmuth Weidling, va dir que els soldats soviètics havien avançat per la Saarlandstrasse i la Wilhelmstrasse, i que estaven molt a prop del Ministeri de l’Aire. Des del nord de la ciutat havien penetrat en els carrers entre la Bismarckstrasse i la Kantstrasse, i des del sud fins al suburbi de Grunewald i Reichsportfeld, on únicament una petita força alemanya seguia lluitant en el riu Havel, a Pichelsdorf. Weidling va acabar dient que les tropes soviètiques arribarien a la Cancelleria l’1 de maig de 1945. Mohnke, per la seva part, també va informar de la situació.

A les onze de la nit, Hitler va telegrafiar cinc preguntes a Jodl, que estava a Dobbin, en l’últim quarter general de l’Alt Comandament de l’Exèrcit, demanant-li que li digués on estava la punta de llança del general Wenck, quan es produiria l’atac, on estava el 9º Exèrcit, on estaven les tropes del general Rudolf Holste i quan havia d’esperar l’atac d’aquest últim. Keitel, després de consultar-ho amb Jodl, va ser l’encarregat d’explicar-li per telegrama que el flanc sud del Grup d’Exèrcits del Vístula havia girat tan a l’oest com a resultat de la retirada, que el cos blindat de Steiner s’havia vist obligat a suspendre l’atac i assumir la protecció del Grup del Vístula juntament amb el Cos de Holste. Del 9º Exèrcit va comunicar que aproximadament uns 10.000 homes havien obert pas sense suport de l’artilleria pesada i s’havien unit al flanc est del 12º Exèrcit. Al final del seu comunicat, Keitel admetia que no es podia ajudar Berlín i va suggerir un avanç a través de Potsdam cap a Wenck o que Hitler volés cap al sud. Mai va tenir resposta.

Poc després, Hitler va ordenar que li portessin Arthur Axmann. En presència de Bormann, Goebbels i Günsche, Hitler li va atorgar l’ordre alemanya de segona classe i el va condecorar amb la Creu de Ferro de primera classe per la seva fidelitat. Enfonsat, Hitler es va retirar a la seva habitació acompanyat per Axmann per parlar durant una hora sobre la joventut. Quan Axmann va sortir, el doctor Stumpfegger li va preguntar a Hitler si podia fer alguna cosa per ell aquella nit. El dictador li va dir, mig adormit, que Wenck arribaria aviat i que no patís.

A les dotze de la nit, Hitler es va dirigir pel passadís subterrani fins el búnquer antic. Allí Mohnke i Günsche havien col·locat en fila a les secretàries i mecanògrafes del cos d’ajudants de Hitler. Günsche li va explicar a Hitler que Johann Rattenhuber estava celebrant el seu aniversari. El dictador el va felicitar i li va donar permís per marxar. Rattenhuber li va dir que ell es quedaria a la Cancelleria, el lloc predestinat per ell, i que faria guàrdia. Hitler després va tornar a la seva habitació i va passar la resta de la nit acompanyat d’Eva, les dues secretàries, Christian i Junge, i la cuinera Constanze Manziarly. El dictador li va ordenar a Junge que destruís tots els documents que quedaven en els seus arxius i va exigir que ningú del búnquer anés a dormir fins a rebre l’ordre de fer-ho. Goebbels, per la seva part, es va dirigir a la central telefònica i va oferir cigarretes a Mohnke i a Günsche.

A fora del búnquer:

Els soviètics varen travessar el Tiergarten i es varen endinsar a l’àrea pròxima dels edificis oficials. En el bàndol alemany, la Nordland, sota el comandament de Wilhelm Mohnke, es trobava situada a la Cancelleria del Reich, i de sobte varen rebre missatges positius que explicaven l’avanç de les tropes del general Wenck i les negociacions amb els Aliats. Però la situació era massa desesperada per ells; el comandant Krukenberg només va rebre com a reforços a 100 agents de la policia d’avançada edat i els seus homes estaven massa cansats per lluitar. Els soviètics ho tenien tot de cara, i el 8º Exèrcit de guàrdies del comandant Vasili Chuikov, que estava lluitant a la Wilhelmstrasse, va atacar en direcció nord, a través del canal de la Landwehr, cap al Tiergarten, i es varen aproximar al quarter general del comandant Weidling, situat en el Benderblock. Davant la imminent amenaça, Weidling va convocar a tots els comandants de divisió i els va fer saber l’última comunicació que havia mantingut per ràdio amb el general Reyman des de Potsdam,que li havia dit que una part del 12º Exèrcit del general Wenck havia avançat cap a Fercht, al sud de Potsdam, però que ningú sabia s’hi havien obert una ruta per escapar. A continuació, Weidling els va dir que pensava fer una fugida cap a l’oest a través de la Heerstrasse.

A fora la ciutat:

De bon matí, el comandant Gotthard Heinrici va trucar a Keitel i va al·ludir a la seva responsabilitat que ell tenia davant dels soldats. El cap del OKW li va respondre que el seu deure no era tenir responsabilitat, sinó complir les ordres. El general li va replicar que tindria que dimitir d’aquesta manera, ja que no volia enviar els seus homes a la Batalla de Berlín. Keitel, llavors, el va destituir com a comandant del Grup d’Exèrcits del Vístula.

Al migdia, després de tenir línia telefònica, Keitel va trucar a la Cancelleria per parlar amb Weidling i després Jodl va parlar amb Hitler fins que la comunicació es va interrompre. El cap de transmissions militars els va dir que el globus que mantenia les comunicacions havia sigut destruït per l’aviació soviètica. Com que els soviètics s’acostaven a Neu Roofen, Keitel i Jodl varen decidir traslladar el quarter sense poder-li comunicar a Hitler. Varen dividir el OKW en diversos grups de moviment i a cada un li varen entregar una ruta diferent a seguir. L’aquarterament de Wismar va servir com a lloc de comandament tant de l’Oficina de Guerra com del OKW.

A les set de la tarda, Jodl i Keitel varen marxar cap a Rheinsberg en cotxe per trobar-se amb el general Von Tippelskirch per discutir amb ell les següents operacions del Grup d’Exèrcits del Vístula. Keitel li va explicar que Kurt Student, el nou comandant en substitució de Heinrici, ja estava en camí des d’Holanda, però que de mentre ell, Tippelskirch, en seria el comandant. Després d’informar-lo sobre com s’havia de moure el seu Grup, li va demanar que desfés del seu cap de l’Estat Major, el general Von Trotha. Després, Jodl i Keitel es varen dirigir en cotxe al nou quarter general d’operacions a Dobbin, a la finca del famós magnat del petroli holandès Deterding, que havia mort el 1939.

Quan varen arribar a la finca es varen trobar amb Heinrich Himmler, que planejava marxar amb el seu Estat Major. A continuació, un cop Himmler ja era fora, varen arribar els missatges de Hitler en que li preguntava on era Wenck, quan atacaria, on era el 9º Exèrcit, on atacaria i on eren les puntes de llança de Holste. Mentre sopaven, Keitel i Jodl varen consultar què havien de respondre i Keitel va escriure un primer esborrany que va enviar com s’ha mencionat i pel qual no va tenir resposta. A mitjanit, Ritter von Greim va arribar a Dobblin per informar a Keitel i a Jodl de les últimes decisions de Hitler.

En el Reich:

A Alemanya:

A primera hora del matí, Walter Schellenberg, acompanyat per un astròleg, va comunicar a Heinrich Himmler la negativa dels Aliats occidentals de negociar la pau.

---

En el camp de concentració de Mauthausen es va produir l’últim assassinat massiu del Tercer Reich a les cambres de gas.

---

A Obersalzberg, Karl Koller va arribar a la zona per ordres del nou cap de la Luftwaffe, Ritter von Greim, però allà va saber que Göering havia sigut traslladat i ningú sabia a on. A la vegada, Franz Hofer va ser nomenat comissari per la defensa del Tirol.

---

El que quedava de govern alemany va exigir als propietaris de la marca de beguda Fanta que canviessin el nom del seu producte per un altre en dos dies si no volien anar tancats en un camp de concentració. Com que Hitler es va suïcidar el dia següent aquella exigència no es va dur a terme. Anys més tard, l’empresa Coca-Cola va comprar la marca Fanta.

En el Protectorat de Bohèmia i Moràvia:

En el camp de concentració de Theresienstadt varen arribar 650 dones hongareses i eslovaques procedents de Leipzig.

A Àustria:

A Niederdorf, una companyia de la Wehrmacht va desarmar als SS que tenien ordres d’assassinar a 139 personers “selectius” com Leon Blum, Fabian von Schlabrendorff, Ulrich von Hassell… i els varen substituir en la guarda dels presoners. Cap d’ells morirà.

En el front oriental:

A Alemanya:

La força alemanya atrapada al voltant de Frankfurt-an-der-Òder va intentar sortir de la seva bossa per arribar a Berlín. Aquest intent va dur tres dies d’una salvatge lluita. De la seva dotació original de 200.000 homes, en moriren 60.000, i 120.000 varen ser fets presoners. Només petits grups varen aconseguir escapar entre les línies soviètiques. 

---

Al nord d’Alemanya, els soviètics varen lluitar per alliberar el camp de Ravensbrück.

En el front occidental:

A Alemanya:

Els nord-americans varen avançar cap a la ciutat de Munic després de que quatre divisions fossin proveïdes de gasolina subministrada per aire. Una tropa d’assalt de l’exèrcit nord-americà va ocupar la residència d’Eva Hitler en el número 12 de la llavors Wasserburger Strasse (Actualment Delpstrasse). Paul Giesler va fugir a Berchtesgaden, però abans va autoritzar un bany de sang. El major Günther Caracciola i l’intèrpret de la companyia, Maximilian Roth, varen ser afusellats en el patí del Ministeri Central del Govern Regional en el carrer Ludwigstrasse per la seva participació el dia anterior en l’organització Freiheitsaktion Bayern, un grup de resistència format 400 per soldats i civils, per facilitar l’arribada dels nord-americans. El mateix destí varen patir altres homes com Hans Scharrer, Harald Dohrn i Hans Quecke. El capità de l’organització, Rupprecht Gerngross, va aconseguir fugir. Giesler també va ordenar connectar per últim cop l’alarma antiaèria. En un discurs transmès per ràdio abans de marxar de la capital bavaresa va exigir a la població aixecar-se un cop més contra les forces nord-americanes.

Abans, durant l’avanç, els nord-americans varen arribar a un altre camp de concentració. A les cinc de la tarda, la 20º Divisió blindada i la 45º Thunderbird Divsision i 42º Rainbow Division d’infanteria del 157º Regiment del 7º Exèrcit nord-americà varen alliberar el camp de concentració de Dachau després de lluitar contra els soldats alemanys a menys de tres quilòmetres de Dachau. Els alemanys havien proposat diversos plans per matar als presoners perquè no escapessin amb vida, ja fos bombardejant el camp o bé enverinant la sopa, però els projectes varen ser irrealitzables enmig del caos del moment.

Abans d’entrar al camp, els nord-americans varen trobar primer un tren d’un 40 vagons oberts on hi havien 2.000 cadàvers en fase de descomposició. Les dues divisions esmentades varen entrar per dos llocs diferents: una pels barracons de l’est i l’alta pels quarters de les SS a l’oest.

En vida varen trobar-hi 67.000 presoners en vida, 30.000 en el camp principal, però també molts cadàvers que varen fer enfurismar als soldats. A l’interior dels vagons i llançats per les vies descansaven 2.310 cadàvers en descomposició, alguns despullats, altres amb l’uniforme blau i blanc del camp; la majoria eren polonesos que havien mort d’inanició després de ser evacuats en marxes de la mort de Buchenwald. Només n’hi havien 17 en vida. Als nord-americans els va enfadar molt veure els habitants del voltant marxar en bicicleta per la carretera, sense mirar el tren de la mort, per anar a saquejar els magatzems de les SS del camp.

Amb l’odi al cos, els nord-americans varen executar als guàrdies de les SS i varen fer baixar els guàrdies de les torres de vigilància i a continuació els varen matar a sang freda. Els investigadors varen concloure més tard que havien metrallat com a mínim a 28 guàrdies de les SS després d’haver-se rendit. Un cirurgià del batalló de la 1º Companyia nord-americana es va negar a curar als SS ferits. Uns quants presoners varen acorralar als kapos i als sospitosos de ser informadors, i els varen colpejar amb pales. A un Kapo li varen fer talls per tot el cos, li varen fregar les ferides amb sal i li varen disparar un tret. Un soldat va donar a un intern una baioneta perquè decapités a un guàrdia. A altres guàrdies els hi varen disparar a les cames per immobilitzar-los. Uns altres varen atacar als soldats de les Waffen-SS. A més, els reclusos varen profanar als alemanys morts i moribunds amb pales i pedres, aixafant cranis i tallant dits. Els nord-americans varen fotografiar als cossos sense vida dels SS. Tots aquells actes es varen acabar quan varen arribar els metges i els enterramorts, i es va informar al comandant suprem Dwight D. Eisenhower, que va exigir investigacions extrajudicials per part de les forces nord-americanes.

En total varen morir a Dachau 3.000 alemanys, 12.000 polonesos, 6.000 soviètics, 6.000 francesos, 6.000 italians, 2.000 txecs, 1.500 eslovacs, centenars de noruecs, danesos, belgues, holandesos i grecs, 40 suïssos, 11 anglesos i 1 albanès. Entre els alliberats hi havia el periodista Nerin Emruallh Gün, que va escriure el 1968 la primera biografia d’Eva Braun i un llibre sobre l’assassinat del president John F. Kennedy que va despertar les sospites de la CIA, ja que el varen considerar un possible implicat en l’assassinat del President.

També aquell dia va ser alliberat el camp de presoners de Sandbostel, Stalag XB, que des del 13 d’abril de 1945 rebia els evacuats del camp de presoners de Neuengamme i molts dels seus kommandos. Els nord-americans no varen tenir que lluitar perquè havien negociat amb el comandant del camp, el coronel Otto Bürer, l’entrega del camp. Els nord-americans es varen trobar amb centenars de cossos amuntegats al terra o en les fosses comuns.

---

El 20º Cos del 3º Exèrcit nord-americà va creuar el riu Isar i va eliminar tota resistència alemanya a la riba nord que feia confluència del Danubi.

---

El 8º Cos Aliat va llençar un atac a través de l’Elba, a Lauenburg, on només hi va trobar l’oposició d’uns batallons locals.

A Holanda:

Esquadrons de bombarders B-17 nord-americans i Lancaster de la RAF va començar a llançar provisions alimentàries per alleugerir la difícil situació dels famèlics civils del país.

A Itàlia:

Al nord d’Itàlia, en el palatí quarter general del mariscal de camp Harold Alexander a Caserta, Heinrich von Vietinghoff, de l’Alt Comandament del 10º Exèrcit, i Karl Wolff varen firmar la rendició incondicional de totes les forces alemanyes a Itàlia, prop d’un milió d’homes del Grup d’Exèrcit C, amb el general Morgan, el cap d’Estat Major de Harold Alexander, Allen Dulles, el cap de l’OSS a Suïssa, i en presència del general soviètic Kislenko. La rendició, que havia sigut negociada des de feia setmanes, va entrar en vigor a partir de les dotze del migdia del 2 de maig. Albert Kesselring, consternat, va destituir a Von Vietinghoff i el va substituir pel general Scholz, que ràpidament, davant l’evidència, es va rendir. Els suïssos, els Aliats i molts italians i alemanys a Itàlia estaven preocupats per una prolongació de la campanya a la Fortalesa Alpina, i la probable destrucció de la indústria del nord d’Itàlia com a resultat de la política de terra cremada de Hitler. Els Aliats varen ocupar Milà i Venècia. A Milà, els guerrillers varen afusellar el cap d’Estat Major de la Milícia feixista, Achille Starace.

A Àustria:

A Viena varen tornar a funcionar els tramvies.

Dissabte:

En la batalla per Berlín:

L’exèrcit soviètic lluitava cada cop més a prop del centre de la capital del Reich; el 3º Exèrcit de xoc ja es trobava en els districtes septentrionals de la columna Siegessäule, que s’erigia en el Tiergarten. Els alemanys només tenien el control d’una franja de sis quilòmetres d’amplada i quinze de llarg que anava des de l’Alexanderplatz, a l’est, fins a Charlottenburg i el Reichssportsfeld, a l’oest, on Arthur Axmann ordenava amb desesperació els ponts del Havel. Iosif Stalin va autoritzar en un comunicat de la Stavka dirigit al mariscal Gregory Zhukov perquè ocupés el Reichstag. El comandant soviètic de la ciutat de Berlín, Nikolai Berzarin, va fer una crida a la població berlinesa anunciant que les autoritats soviètiques volien la pau i que desitjaven tornar a la vida quotidiana de la ciutat. La majoria de la gent va fer cas a aquella crida i va sortir de les seves cases i dels refugis amb braçalets blancs per rendir-se. Però, tot i les crides que havien fet els comandants soviètics en els seus soldats perquè tinguessin un comportament exemplar, molts soldats varen cometre atrocitats contra els civils berlinesos. Les violacions a la nit eren freqüents, igual que els saquejos i els assassinats. Tot i això, els comandants soviètics varen intentar donar una altra imatge i varen organitzar patrulles militars professionals per supervisar el comportament dels seus soldats i varen organitzar un sistema de distribució d’aliments per als civils.

A la tarda, els soviètics varen avançar a través del pont de Moltke, però poc abans de les sis de la tarda els alemanys varen intentar fer volar el pont. No ho varen acabar d’aconseguir. Els soviètics avançaven tan ràpid que tres tancs T-34 varen avançar per la Wilhelmstrasse fins arribar a l’estació U-Bahn, on es varen topar amb una emboscada organitzada pels francesos de les SS, la Divisió Carlemany, armats amb llançagranades. Els alemanys que podien intentaven fugir de Berlín, i els homes de la divisió dUlrich von Hutten varen pujar 3.000 ferits i uns quants nens malalts en una sèrie de trens de mercaderies i varen ser evacuats a poc a poc cap a Barby, on els nord-americans els varen acceptar en qualitat de presoners de guerra. Les carreteres que conduïen cap a l’oest estaven plenes de refugiats que fugien desesperats dels soviètics.

En el búnquer:

A dos quarts de dues de la matinada, Adolf Hitler va entrar a la habitació del mariscal Ritter von Greim i es va asseure a la cantonada del llit juntament amb Hanna Reitsch. Amb el rostre blanc, el líder alemany li va dir que l’única esperança que tenien era el general Walther Wenck i li va explicar que necessitava reunir tots els avions que poguessin perquè s’ocupessin de cobrir el seu avanç. A més, li va explicar que acabaven d’informar-lo de que l’artilleria del general Wenck bombardejava ja les posicions soviètiques a la Potsdamer Platz. Creia que amb la Luftwaffe i les tropes del general Wenck, que no estaven operatives però no ho sabia, podrien ajudar-lo a Berlín. Llavors, Hitler li va ordenar que tornés a Rechlin i s’encarregués de treure els seus aparells a la capital per destruir les posicions soviètiques. També li va demanar que detingués al ministre Heinrich Himmler. Quan va pronunciar el nom de Himmler la seva veu es va endurir i li varen començar a tremolar les mans fins que va cridar:

Un traïdor no em pot substituir. Vostè em té que garantir que això no passarà. 

Tant el mariscal com Hanna li varen replicar que el seu intent no serviria per res i li varen tornar a dir que preferien morir al seu costat abans de dur a terme una missió impossible. El líder alemany els va respondre que com a soldats del Reich tenien el sagrat deure d’esgotar totes les possibilitats i que aquesta era l’única possibilitat d’èxit. Hanna no estava molt convençuda, però Von Greim no ho veia de la mateixa manera i li va dir que ells dos eren l’única esperança per tota aquella gent que quedaven allí i que tenien que intentar-ho. El dictador va desplegar el mapa que tenia a la seva mà tremolosa i els va dir:

Si aconseguim aturar-los com a mínim 24 hores a través d’un atac aeri podrim possibilitar-li al general Wenck avançar fins aquí. A prop de Potsdam ja se sent el foc de l’artilleria alemanya.

Llavors, Hanna es va quedar a soles amb Hitler en el seu despatx mentre Von Greim es preparava per marxar del búnquer. La pilot li va tornar a insistir en quedar-se, però el dictador es va limitar a mirar-la uns instants als ulls i li va dir amb una veu sense força:

Déu els protegirà.

Els dos es varen encaixar la mà i prou. Llavors, Hitler es va retirar a les seves habitacions privades amb Joseph Goebbels i Martin Bormann.

Encara a la matinada i continuant pensant que el general Wenck era la salvació, des del búnquer es feien trucades desesperades als generals Wilhelm Keitel i Alfred Jodl per demanar-los reforços per Berlín. Es creia que podien resistir encara 48 hores. Hitler i els seus col·laboradors esperaven l’arribada de les tropes del general Wenck des del sud-oest, però el que no sabien era que aquell 12º Exèrcit era casi in-operatiu, tot i que se sabia gràcies a una comunicació amb el OKW que les divisions de Wenck s’havien vist obligades a retrocedir cap a l’est. El general Hans Krebs encara confiava plenament amb la convicció de Hitler i a les tres de la matinada va enviar-li un comunicat a Keitel per dir-li que el dictador esperava la seva ajuda urgentment. Keitel li va contestar que no havia pogut convèncer al tinent general Rudolf Holste, el comandant del 41º Cos de Panzers situat a Rathenow, de que es comprometés en arribar a Berlín. També el va informar que Felix Steiner, tot i les ordres de Hitler, estava retrocedint a l’oest per no ser encerclat. A partir de les cinc, per culpa de la pols que hi havia l’aire dels milers d’obusos que havien devastat el centre, en el Führerbúnquer es va tenir que apagar la ventilació perquè l’aire no es tornés irrespirable.

De bon matí, Hitler es va llevar en sentir noves explosions i va fer cridar a Heinz Linge. Cap a les nou del matí, Wilhelm Mohnke va trucar a Otto Günsche per comunicar-li que els soviètics havien passat a l’ofensiva a la zona de la Hallesche Tor i que s’havien interromput les comunicacions telefòniques entre el seu lloc i els regiments del seu grup de batalla. Günsche va comunicar-li a Hitler aquells comunicats i li va mostrar sobre un plànol urbà a on s’estaven produint les batalles. Molt nerviós, el dictador va preguntar si els soviètics ja havien aconseguit arribar a la Wilhelmstrasse i sobre les forces que encara disposava Mohnke en la Belle Alliance Platz. Dubitatiu durant una estona, el dictador va ordenar que es cridés a Mohnke. El comandant no va tardar en presentar-se i li va explicar a Hitler que havia aconseguit aturar l’assalt de les tropes soviètiques a la cantonada de la Belle Alliance Platz amb la Wilhelmstrasse. Al mateix moment, Joseph Goebbels li va preguntar a Linge si la situació tan greu com li semblava.

Durant aquell matí, el doctor Ludwig Stumpfegger es va presentar en el despatx de Hitler per demanar-li una firma. Es tractava d’una ordre dirigida a l’hospital militar del búnquer de la Nova Cancelleria perquè i fos enviades en ell dotze ampolles de cianur. Hitler va firmar amb la seva mà tremolosa. Aquelles ampolles anirien destinades a Eva Braun, les secretàries, Gerda Christian i Traudl Junge, la dietista Constanze Manziarly, Elsa Krüger, la criada d’Eva, Liesl, els sis fills dels Goebbels i Blondi. Durant el dinar, mentre queien obusos a l’edifici i a la Potsdamerstrasse, es va comunicar a Hitler que les reserves d’aliments diatètics s’havien esgotat. Hitler va dinar amb les secretàries Junge i Christian, la cuinera Manziarly i Eva Braun. Les mans del dictador tremolaven tan que li costava posar-se la cullera a la boca. Es va parlar sobretot sobre quina era la millor manera de morir. Eva es va declarar partidària de fer-ho amb verí. Junge llavors va demanar una ampolla de cianur tant per ella com per la seva companya. Hitler li va entregar i va lamentar-li no poder-li fer un comiat de regal més “bonic”. Abans de sortir de la sala, la secretària es va atrevir a preguntar-li si creia possible que el nacionalsocialisme tornés. Hitler li va ser taxatiu:

No, està mort. Potser al cap d’un segle aparegui de nou una idea semblant, que s’estendrà pel món amb la força d’una religió. Però Alemanya està perduda. No estava suficientment madura, ni era suficientment forta per aquesta missió.

A continuació va arribar la notícia de que JU-52 havia aterrat sobre l’avinguda Achse per endur-se a Hanna i Von Greim de Berlín. El nou ministre i la pilot es varen preparar per marxar i es varen acomiadar de tots els presents. Nicolaus von Below, que els va acompanyar fins la sortida, els va demanar que salvaguardessin l’honor de la Luftwaffe per explicar en el món el sentit del que volia dir Alemanya. Llavors tots els hi varen entregar algun record i varen escriure breus missatges. (Hanna va dir que ella i Von Greim varen destruir tots els missatges excepte dues cartes que va escriure el ministre Joseph Goebbels i la seva esposa Magda al fill gran d’aquesta, Harald). Magda a part li va donar un anell de brillants que es va treure del dit perquè el conservés com a record seu. Magda els va demanar plorant que no deixessin de provar de rescatar-los. Un cop es varen acomiadar de tots menys dels sis fills dels Goebbels que en aquells moments dormien, Hanna va ajudar a Von Greim, que anava amb crosses per la seva ferida al peu dret, a pujar les escales de formigó.

A fora al búnquer els esperava un vehicle blindat, a la cantonada de la Vosstrasse i la Hermann-Göering-Strasse, que els va portar fins al Parc Zoològic, a l’avinguda Achse, en el lloc aeri central a prop de la torre Sigessäule, on hi havia una avioneta Arado 96 d’entrenament, que havien portat per l’ocasió, i que estava a punt per volar cap a Rechlin per després anar a Plön per veure a l’almirall Karl Döenitz i per assegurar-se que Himmler era executat. També hi havia el Junker Ju 52, però a Hanna no li va convèncer aquell aparell per fer aquella gesta, i el pilot que havia portat l’Arado, que era el mateix que havia portat a Von Greim i a Hanna a Gatow el dia 26. El problema que tenien era que l’Arado només tenia dos seients i eren tres. A continuació, missatgers els varen informar que l’avinguda Asche estaria encara lliure en un tram de 400 metres, però que tot podia canviar en breu. Els fars soviètics il·luminaven constantment l’avinguda. Anant a la idea, Hanna, Von Greim i el pilot varen agafar l’Arado i, tot i els reflectors soviètics que il·luminaven l’avinguda, varen volar cap al sud mentre els soldats del 3º Exèrcit de xoc, que es trobaven al Tiergarten, s’ho miraven pensant que no fos Hitler qui anés allí. El Ju-52, pilotat pel oberfeldwebel Böhm, del II /TGR 3, carregat d’uns quants passatgers ferits, cap alt càrrec, els va seguir. De seguida, l’artilleria soviètica els va enfocar amb els seus reflectors i varen obrir foc, però tant l’Arado com el Ju-52 varen agafar rumb a la Porta de Brandenburg, varen sobrevolar el Carro de la Victòria i, a 700 metres d’altura, es varen amagar entre els núvols rumb a Rechlin. Després d’aterrar a les tres de la matinada, el mariscal va donar instruccions a l’Estat Major sobre les ordres de Hitler. Des de Rechlin volarien després cap a Plön i, des d’allí, a Doblin, per trobar-se amb Keitel.

Cap a les sis de la tarda va aparèixer Axmann. En presència de Bormann i Günsche, el líder de les Joventuts va explicar a Hitler que disposava de 200 integrants seleccionats de la unitat i que ell dirigia i que coneixia Berlín i va prometre que els podria treure de la ciutat. Hitler va rebutjar la proposta i li va encaixar la mà per haver mostrat lleialtat.

A mitja tarda varen arribar més notícies al Führerbúnquer a través del Servei de Premsa del Ministeri de Propaganda que deien que Himmler havia negociat la rendició amb els Aliats occidentals. La ràdio d’Estocolm va anunciar en un comunicat que Himmler estava establin contactes amb els Aliats occidentals. Al principi, a falta de deu minuts per les cinc, Hitler no es va voler creure la notícia, però ja havia començat a desconfiar de les SS quan Fèlix Steiner havia fracassat en l’alliberació de Berlín. Jodl el va informar aquella tarda que Steiner havia donat mitja volta i havia retrocedit a través del Brezal de Schorf. Per treure’n l’aigua clara va trucar a l’almirall Döenitz, que aquest va trucar a Himmler a les 17:20 per preguntar-li si eren certes les informacions de la ràdio d’Estocolm, pregunta que el ministre de l’Interior va negar amb rotunditat. De fet, Döenitz aquell dia s’havia vist amb Himmler per donar-li el seu suport pensant que el cap de les SS seria el successor de Hitler. Amb aquell ambient de desconfiança, Martin Bormann va enviar un telegrama a Karl Jesko von Puttkamer dient-li que els qui tenien autoritat per animar a les tropes estaven callats i que la lleialtat havia donat pas a la deslleialtat. Durant la resta de la tarda es va informar al búnquer de que la situació havia empitjorat encara més.

Després de que marxessin el nou ministre i Hanna, Hitler va demanar un sacerdot per poder casar-se amb Eva Braun aquella mateixa nit. Goebbels li va portar a la sala privada de Hitler a Walter Wagner, un oficial del Gau de Berlín que havia sigut mobilitzat en l’última fase de la guerra, que tenia la potestat per celebrar una cerimònia de boda civil, que va arribar al búnquer amb un vehicle blindat de les SS després de que l’anessin a buscar en una trinxera a prop de la Friedrichstrasse quan estava lluitant en qualitat de membre de la Volkssturm. Quan va entrar al búnquer va comentar que la documentació que portava no era la correcte per una boda i se’l varen tenir que emportar de nou perquè aconseguís els papers necessaris. Mentre esperaven, Hitler va dir sobre Eva per justificar el seu matrimoni:

La senyora Braun és, a més de la meva gossa Blondi, l’única amb qui puc comptar.

A les vuit del vespre, Bormann va enviar un radiotelegrama a Döenitz per explicar-li que enlloc d’enviar tropes per ajudar-los, els caps responsables es mantenien silenciosos i li va confessar que la traïció havia substituït la fidelitat. Més tard, Bormann li va enviar un altre missatge en que li deia que Schörner, Wenck i els demés havien de provar la seva fidelitat a Hitler acudint a la seva ajuda com més aviat millor. L’almirall Hans-Erich Voss també es va posar en contacte aquella nit amb Döenitz per informar-lo de que tot contacte per ràdio estava tallat amb l’Exèrcit i li va demanar que la Kriegsmarine enviés notícies del món exterior.

A les nou de la nit, l’agregat de la premsa Heinz Lorenz va entrar al búnquer amb un informe de l’agència Reuters, emès per la BBC de Londres i confirmat per Estocolm, que confirmava que Himmler estava establint contactes amb els Aliats occidentals. Lorenz havia captat aquell informe del corresponsal de Reuters a San Francisco Paul Scott Rankine i havia corregut a través del jardí destrossat pels obusos al búnquer. Li va entregar una còpia a Bormann, que estava assegut al costat de Goebbels i del general Walther Hewel, i li va donar una altra còpia a l’ajudant Heinz Linge perquè li entregués a Hitler. El missatge parlava de les negociacions secretes de Himmler amb el comte Folke Bernadotte i la seva oferta d’entregar a Dwight D. Eisenhower la capitulació dels exèrcits alemanys en el front occidental.

Després d’uns minuts d’incertesa, el secretari d’Estat del Promi, Werner Naumann, es va abraonar al telèfon i poc després va tornar amb un comunicat que deia que Ràdio Estocolm acabava d’anunciar que Himmler estava negociant amb l’Alt Comandament anglosaxó. Aquella confirmació va fer esclatar de ràbia a Hitler, que es va reunir amb Goebbels i Bormann a la seva habitació per tenir una llarga conversació. Amb la traïció de Himmler, Hitler es va obsessionar amb el detingut representant de Himmler en el Quarter General, Hermann Fegelin, el seu cunyat. Creia que hi havia un pla de Himmler per assassinar-lo i estava convençut que Fegelin formava part de la conspiració. Per ser el seu cunyat, Hitler havia pensat enviar-lo a lluitar amb les tropes del general Wilhelm Mohnke, però l’ajudant Otto Günsche i Bormann el varen convèncer perquè l’entregués a un consell de guerra. Eva Braun va intentar explicar-li a Hitler que Fegelin havia sigut molt humà pensant en la seva dona embarassada, però Hitler no va canviar d’opinió.

Al cap d’una estona, un grup de guàrdies de l’escorta de Hitler va dur a Fegelin, que estava detingut des del dia anterior al búnquer, per ser sotmès a un interrogatori per part de Heinrich Müller en el subterrani de l’església de la Trinitat, a prop del búnquer. A més de les joies i les divises que havien trobat a la seva casa, en registrar el seu despatx, situat en el subterrani de la Cancelleria, hi havien trobat un maletí amb documents en els que constatava que el cunyat de Hitler estava al corrent de les converses de Himmler amb els Aliats. Al cap de poc, Fegelin va admetre les conversacions de Himmler amb el comte Folke Bernadotte, però va negar en tot moment ser un traïdor i va dir que no sabia absolutament res del que parlava Himmler. Llavors, Hitler li va convocar un consell de guerra presidit per Johann Rattenhuber, el cap de la seva guàrdia personal, que el va condemnar a morir afusellat sense procés. Com a vocals varen exercit el tinent coronel de les SS Krause, el capità de les SS Kaschula i altres. Li varen arrancar del seu uniforme totes les insígnies, com la Creu de Cavaller, i va ser conduït al jardí de la Cancelleria, al parc del Ministeri d’Afers Estrangers, mentre cridava que era innocent. Per tranquil·litzar-lo li varen dir que Hitler el volia veure. Fegelin va sol·licitar parlar amb Eva Braun, però el tinent encarregat de complir l’ordre no va autoritzar-li, tot i que li va deixar escriure una nota. Un cop va escriure la nota on demanava clemència, va demanar-li en el tinent una cigarreta, però estava tan espantat que quan aquest li va donar li va caure de les seves mans tremoloses. Compadint-se d’ell, un membre de les SS va agafar la cigarreta, la va encendre i li va posar en els llavis. El tinent li va confessar que tot això no li feia gens de gràcia i, seguidament, sis homes de les SS del servei de seguretat del Reich de la cel·la del búnquer es varen col·locar en fila i el varen afusellar.

Mentre Fegelin era afusellat, Hitler va rebre un telegrama de Keitel en que l’informava que havia destituït a Steiner per haver ordenat una retirada sense comentar-ho. Hitler hi va estar d’acord i li va demanar a Krebs que confirmés la seva acceptació.

A les deu de la nit, Helmuth Weidling es va presentar al búnquer per la conferència de la nit. El comandant els va anunciar que els soviètics trencaven sense fre totes les línies defensives i els va dir que ells ja no tenien tropes de reserva. També s’havia hagut de suspendre el proveïment per via aèria. Weidling proposava sortir del cercle soviètic. Goebbels es va enfurismar i el va ridiculitzar per tal hi com havia exposat la situació. Hitler llavors els va resumir les raons per les quals s’havia negat a permetre que el 9º Exèrcit intentés una sortida. En sortir de la reunió, Hitler, Goebbels i Bormann es varen reunir per parlar del futur més immediat.

Durant aquella nit, Eva es va dirigir a la seva habitació on hi havia els nens dels Goebbels i les secretàries Christian i Junge per parlar una estona amb ells. La situació era desesperada i aquella nit les informacions que deien que Wenck s’havia vist obligat a retrocedir cap a l’oest es varen confirmar i ja no quedava cap dubte de que no es podia esperar la seva ajuda. Fent referència al seu matrimoni, Eva va dir:

Per fi (Hitler) vessarà llàgrimes per mi abans de que el dia acabi.

En aquells moments es preparava el casament. Bormann li va indicar a Linge que canviés de lloc alguns mobles. La taula, on s’estenien els mapes de les operacions militars, es varen desplaçar al centre de la taula. Davant de la mateixa es varen col·locar quatre butaques: les dues primeres per Hitler i Eva Braun; les dues de la segona línia eren per Goebbels i Bormann. Un cop Bormann va anunciar-li a Hitler que tot estava preparat, va sortir agafat de la mà d’Eva Braun. El dictador portava la seva guerrera arrugada i lluïa la insígnia d’or del NSDAP, la Creu de Ferro de primera classe i la insígnia dels ferits de la Primera Guerra Mundial. A l’avantsala els esperaven Goebbels i Bormann. El ministre portava el seu uniforme de color bru del NSDAP i el secretari el seu uniforme gris de tinent general de les SS.

A més de la boda d’Eva i Hitler, durant aquella nit es varen celebrar diverses bodes a càrrec del doctor Werner Naumann.

A fora el búnquer:

Els soldats soviètics varen començar un potent bombardeig destruint les posicions alemanyes i les seccions d’infanteria varen obrir camí cap als grans edificis de la Kronprinzufer i la Moltkesstarsse. A mitjanit varen aconseguir establir un pont ferm en el riu Spree, per on varen passar les divisions 150º i 171º de fusellers. Primer varen assaltar el Ministeri de l’Interior, situat a la vorera meridional de la Moltkestrasse, on les portes i les finestres estaven bloquejades per defensar l’edifici. Tot i semblar senzill, els soviètics varen tenir molts problemes per atacar al Ministeri i, incapaços de col·locar bateries de canons i coets, varen posar-hi llançacoets Katiuska individuals en diferents trams de la via del tren. Aquella mateixa nit, les tropes del general Busse, que es trobaven a la zona del Halbe, a les afores de Berlín, varen intentar fugir en massa, però les tropes del mariscal Ivan Konev de seguida els varen interceptar des del sud i els varen atacar amb coets Katiuska, a més de l’artilleria. Els alemanys, atrapats en el bosc, no sabien per on s’havien de dirigir i molts es varen perdre buscant l’oest.

L’artilleria soviètica també va atacar durament el recinte firal situat a l’alta banda de la Masurenallee, on hi havia la Casa de Radiodifusió. Precisament, Naumann va fer des d’allí una última emissió especial per fer una crida als berlinesos perquè aguantessin fins l’últim moment.

A fora la ciutat:

A les quatre del matí, Keitel, després de rebre el comunicat de Krebs en que li demanava que s’afanyés a ajudar-los, es va dirigir a lloc de comandament de Felix Steiner per si podia ajudar als homes de Gotthard Heinrici, que es veient atacats pels soviètics. En reunir-se amb Heinrici en un encreuament de carrer al sud de Neubrandenburg, Keitel va quedar astorat en saber que havia ordenat la retirada de l’exèrcit blindat del general Hasso von Manteuffel. Minuts més tard, Heinrici es va trobar amb Von Manteuffel, però abans de saludar-se, Keitel els va acusar de no obeir les ordres. Heinrici li va replicar que no tenia cap intenció d’enviar als seus homes a una lluita sense cap perspectiva d’èxit. Quan Heinrici va afegir-hi que el general Von Manteuffel no rebria tal ordre d’avançar cap a Berlín, el general en qüestió va dir que el 3º Exèrcit blindat només obeiria les seves ordres. Keitel es va enfurismar. Un cop va trobar-se amb Steiner va quedar sorprès de que ningú l’hagués informat sobre les seves ordres. Després de que el comandant li expliqués com pensava tornar a atacar, Keitel va tornar al seu quarter general de Neu Roofen, però quan va trobar-se amb esquadrons d’infanteria i artilleria tirada per cavall va saber que el Grup del Vístula de Heinrici havia donat mitja volta, direcció oest, a través del Brezal de Schorf. Keitel es va enfurismar perquè en la reunió que havien tingut la tarda anterior no l’havia informat sobre aquesta estratègia.

A les vuit del matí va arribar al quarter i es va trobar amb Jodl per parlar de la situació. Poc després, Keitel va ordenar a Heinrici i al general Hasso von Manteuffel que es reunissin amb ell al nord de Nou Brandenburg. A primera hora de la tarda va tenir lloc la reunió, que va ser tensa. Heinrici es va defensar dient que ell no havia ordenat una retirada, ja que només havia mogut els seus homes. Keitel llavors va explicar la situació en general i la posició del 12º Exèrcit de Wenck, el lloc de comandament de Steiner i el cos de Holste, i va descriure la situació crítica en el nord i nord-oest de Berlín. Heinrici va donar la seva paraula de que acataria les ordres i va prometre posar-se sota les seves ordres.

En tornar al seu quarter general, Keitel va parlar amb Krebs, però la comunicació es va tallar. A mitjanit, Heinrici va trucar a Keitel per queixar-se de que Jodl havia criticat davant Hitler al seu cap de l’Estat Major, el general Von Trotha, i li va comunicar que havia ordenat al seu Grup que continués retirant-se. Keitel es va enfurismar, el va titllar de traïdor i li va dir que ja no era la persona adequada per dur el comandament d’aquell Grup i estava acomiadat. Keitel va destituir a Heinrici pel general Kurt Student. Keitel havia pensat en Von Manteuffel perquè el substituís, però aquest s’hi va negar. També va acomiadar al cap de l’Estat Major del Grup, el general Von Trotha, l’ideòleg de fer donar mitja volta als seus homes sense demanar permís. Poc després, Alfred Jodl també va acusar a Heinrici de covardia i li va ordenar que es presentés en el nou quarter general del OKW. Els ajudants de Heinrici varen témer que l’executessin i el varen convèncer perquè no hi anés. A través d’un telegrama, Keitel i Jodl varen informar a Hitler de per què havien acomiadat a Steiner i el general Krebs va transmetre la confirmació aquella nit.

En el Reich:

A Alemanya:

Des de Rechlin, Karl Koller, l’oficial de la Luftwaffe, va rebre ordres el dia anterior per tornar a Obersalzberg i a les 03:10 de la matinada va sortir cap a la zona, però no va poder arribar a Obersalzberg.

---

En el camp de concentració de Mauthausen es va produir l’últim gasejament de tot el Reich. Per altra banda, els Aliats varen lluitar per alliberar el camp de Dachau, que increïblement aquella tarda va rebre un tren procedent de Buchenwald, que havia sortit el 7 d’abril amb més de 50 vagons i entre 2.000 i 3.000 presoners. Tots ells estaven morts quan es varen obrir les portes. A la nit, en el camp es varen arriar les banderes amb l’esvàstica i es varen hissar les banderes blanques. Les SS havien fugit en desbandada del camp i el comandant del camp, Martin Gottfried Weiss, va entregar-lo a un “comitè internacional” de presoners on totes les nacionalitats estaven representades. 31.000 presoners de 41 nacionalitats varen quedar darrere de la tanca electrificada esperant l’arribada dels nord-americans. Altres 13.000 havien mort en els quatre mesos anteriors, la majoria de tifus i inanició.

Els soviètics varen alliberar aquell dia el camp de presoners de Stalag II-A, situat a Neubrandemburg, a la regió de Meckenburg, al nord de Berlín. Després de la guerra, la NKVD va utilitzar aquest camp amb el nom de Camp Especial número 9 per retenir als presoners alemanys, inclosos dones i nens, dels que moririen uns 5.000 per fam i malalties. Des del 1993, en el recinte de l’antic camp s’hi va aixecar un memorial.

---

A Munic, l’organització Freiheitsaktion Bayern, un grup de la resistència format per 400 soldats i civils liderats pel capità Ruppercht Gerngross, va intentar ocupar el Ministeri Central i capturar Paul Giesler per facilitar la rendició de la ciutat als nord-americans. El grup va ocupar primer les emissores de ràdio de Freimann i Erding i varen fer una crida a la població perquè s’aixequés contra Hitler.

Durant la tarda, el OKW va comunicar que l’emissora d’Erding havia caigut i va fer una crida als insurrectes perquè entreguessin les armes. A dos quarts de quatre de la tarda es va cursar a totes les tropes estacionades en el sector Berchtesgaden–Salzburg l’ordre d’aixafar la revolta. El pla dels revoltats va fracassar quan una unitat de les SS, la policia i de la Wehrmacht es varen col·locar davant del Ministeri. El capità Gerngross va aconseguir escapar, però diversos dels seus col·laboradors varen ser arrestats i executats l’endemà. En total hi haurà més de 40 víctimes mortals, entre elles, a la petita ciutat minera de Penzberg, a 50 quilòmetres de Munic, un grup format per 16 comunistes i socialdemòcrates que, en aquell matí, havien destituït a l’alcalde.

---

Un comboi de les SS amb 160 presoners va arribar a una zona muntanyosa en el sud del Tirol, a Niederforf, per afusellar-les. Però a un guàrdia se li va escapar en els presoners el destí final que els hi tenien preparat i un dels presoners va aconseguir establir contacte amb l’oficial al comandament de l’exèrcit alemany en aquest lloc, que va enviar un oficial a les seves ordres, el capità Wichard von Alvensleben, per investigar els fets. El primer que va fer el capità va ser demanar l’alliberació dels presoners. Entre els presoners hi havia Franz Halder, Hjalmar Schacht, Georg Thomas, Kurt von Schuschnigg, Leon Blum, Martin Niemöller, Miklos Kallay, Fabian von Schlabrendorff i les famílies de Claus von Stauffenberg, Carl Goerdeler i Ulrich von Hasell, juntament amb un nebot del ministre Viatxeslav Mólotov, diversos agents britànics i caps militars de diferents països que havien sigut aliats d’Alemanya. 

La mort del dictador Benito Mussolini:

A Itàlia, els partisans varen descobrir al dictador Benito Mussolini i a la seva amant Clara Petacci a prop del llac Como quan intentaven escapar cap a Suïssa. Immediatament, el Comitato di Liberazione Nazionale Alta Itàlia va enviar a l’alt funcionari Walter Audisio, àlies coronel Valerio, ex combatent de la Guerra Civil espanyola amb les Brigades Internacionals, a on estaven detinguts la parella per executar-los. A primeres hores de la tarda, Audisio, complint les ordres del cap comunista italià Palmiro Togliatti i de Luigi Longo, va entrar a l’habitació on estava retingut Mussolini i Clara Petacci. Li va dir en el dictador italià que s’afanyessin perquè els venia a salvar i els va conduir amb cotxe fins a on els esperaven els partisans. El vehicle, amb Mussolini i Petacci en el seient de darrere, es va dirigir a la vila Belmonte, a les afores del poble de Giulino di Mezzegra, al llac Como, al nord de Milà. De seguida que varen arribar Audisio els va fer baixar i li va ordenar a Mussolini que avancés cap a la porta del xalet, però en veure que Petacci el seguia la va fer apartar bruscament. Ella, que ja sabia quin seria el seu destí, es va col·locar al costat del seu amant. Llavors, Audisio la va advertir que si no s’apartava moriria, però ella no es va voler moure. A les 16:10 els varen afusellar amb un subfusell davant d’un mur de pedra junt a les portes de la vila. Mussolini, que no va posar ni resistència, va ser crivellat per cinc bales disparades pel mateix Audisio. Quan Mussolini va caure al terra encara no estava mort, i va ser rematat per tres bales més. Miraculosament encara respirava i llavors els partisans s’hi varen apropar i li varen disparar directament al cor. A Petacci amb una sola bala n’hi va haver prou per matar-la. Els cadàvers varen ser duts amb el mateix cotxe que els havien portat a la vila i després varen ser traslladats en un camió de mudances on hi havien els cadàvers de 15 caps feixistes, entre els quals hi havia Pavolini, Luigi Gatti i Marcello, germà de Petacci, tots ells afusellats en el moll de Dongo per ordre dels mateixos caps comunistes, i varen ser conduïts fins a Milà. A la ciutat natal del feixisme, els cadàvers de Mussolini i de Petacci varen ser maltractats pels partisans i els civils; varen ser colpejats, escopits i orinats, i després els varen penjar pels peus en l’estructura metàl·lica d’un garatge en construcció davant de la gasolinera de la plaça Loreto. Els cadàvers portaven un paper amb el seu nom perquè la gent els reconegués i els hi llancés objectes. Les dones presents reien i ballaven al costat dels cadàvers i comentaven sorpreses que Petacci no portés roba interior i que les seves mitges no tinguessin carreres.

No se sap en claredat com es va donar l’ordre d’executar a Mussolini, però sembla probable que els britànics haurien pressionat als partisans per eliminar a Mussolini ja que, segons sembla, el dictador italià podia tenir un acord amb el primer ministre Winston Churchill del passat que ara valia més que no sortís a la llum per interès del primer ministre. De fet, Mussolini i Churchill havien tingut una bona relació, i una de les últimes cartes que havia escrit Mussolini havia sigut dirigida per al primer ministre britànic. A més, la bala que va matar a Mussolini sembla que podria ser una bala britànica i, a sobre, no es va voler fer una autòpsia al cadàver i no es va apuntar mai com varen ser els trets que varen acabar amb la vida del dictador italià. Hores més tard, Hitler va ser informat del què havia passat a Milà i va manifestar que tot allò li repugnava i va assegurar que estava segur de que ell no patiria el mateix destí. Com a conseqüència de la mort de Mussolini es va iniciar una insurrecció popular. Continuant amb l’execució dels feixistes, a la localitat de Vimercate, els partisans varen afusellar l’ex membre del Gran Consell feixista, Roberto Farinaci.

En el front occidental:

A Alemanya:

El 3º Cos va establir caps de pont sobre el riu Isar d’acord amb l’ofensiva que duia a terme el 7º Exèrcit, a la vegada que el 21º Cos del 7º Exèrcit eliminava tota resistència alemanya a Augsburg.

A Holanda:

A l’oest, a Amesfoot, es va produir la primera reunió entre representants Aliats (Freddie de Guingand i alts comandaments canadencs) i alemanys. Els alemanys varen entrar a la reunió fent la salutació romana i De Guingand no els va tornar la salutació. El Reichskomissariat pels Països Baixos, Arthur Seyss-Inquart, que no era a la reunió, els va oferir alliberar Holanda occidental per dur aliments i carbó per alleugerir la difícil situació de la població civil, sempre i quan les forces aliades s’aturessin a l’est. Aquesta negociació va dur a un cessament de les hostilitats i va alliberar el país de més batalles inútils.

A Itàlia:

Pujant a través d’Itàlia, els britànics varen penetrar a Carintia i Estiria abans de trobar-se amb les forces soviètiques.

---

El comandant suprem Dwight D. Eisenhower va enviar un telegrama al coronel Charles de Gaulle on li prometia informar a Londres i a Washington de que ja no tenia la certesa de poder comptar amb l’ús operatiu de cap de les forces franceses que ells havien cregut poder equipar en el futur. En els últims dies havien sortit diversos informes que parlaven de la crueltat dels soldats francesos cap als civils alemanys.

En el front oriental:

A Alemanya:

Els soviètics varen detenir a prop de Halbe al SS-Obergruppenführer Friedrich Jeckeln, responsable de la massacre de Rumbula el desembre de 1941.

A Itàlia:

A Caserta, a les nou de la nit, el major Wenner, en nom del general Karl Wolff, i el tinent coronel Von Schweinitz, en nom del general Heinrich von Vietinghof, varen firmar l’acte de capitulació de totes les forces alemanyes a Itàlia. En total es varen rendir més de 600.000 homes.

Aquella mateixa nit, Walter Rauff va carregar tots els documents i, sota escolta de les SS, es va dirigir a Ghedi, a la província de Bréscia, a uns 80 quilòmetres de Milà.

Divendres:

En la Batalla per Berlín:

En el centre de Berlín, el sector Z, els soldats alemanys ferits s’enviaven a l’hospital de campanya que s’havia establert en els subterranis de l’Hotel Adlon, i els soldats de les SS varen ser traslladats al subterrani de la Cancelleria del Reich. Des de primera hora del matí, i des de la nit anterior, els alemanys varen començar un atac des de dos eixos diferents; en el sud, des del Halbe a Baruth, i en el nord, des de Teupitz, però els alemanys varen perdre un número important de baixes en aquestes ofensives. L’avanç soviètic s’estava produint de forma irregular. En el nord-est, el 47º Exèrcit soviètic, que havia envoltat la ciutat en trobar-se amb el 4º Blindat de guàrdies d’Ivan Konev, es varen aproximar a Spandau. A l’aeròdrom de Gatow es varen produir violentes batalles, on la Volkssturm i els cadets de la Luftwaffe es defensaven amb els canons antiaeris de 88 mil·límetres apostats darrere els avions. En el nord, el 2º Exèrcit blindat de guàrdies soviètic en prou feines havia avançat des de Siemensstadt, i el 3º Exèrcit de xoc va arribar a la barrera septentrional que la separava del Tiergarten i de Prenzlauerberg, darrere del búnquer antiaeri del Humboldthain. El 5º Exèrcit de xoc es va dirigir als districtes orientals de la ciutat, i la majoria de les forces es trobaven entre la Frankfurtalle i el marge meridional del riu Spree. Per altra banda, el 8º Exèrcit de guàrdies de Vasili Chuikov i el 1º Exèrcit blindat de guàrdies havien arribat des del sud al canal del Landwehr, a només dos quilòmetres de la Cancelleria. El 3º Exèrcit de Xoc es va apropar a l’estació de Lehrter, amenaçant també el districte governamental. En el sud-oest, el 3º Exèrcit blindat de guàrdies acabava d’entrar a Charlottenburg a través del Grunewald amb l’objectiu d’atacar les restes de la 18º Divisió de Panzergrenadier. A la nit, dones i nens varen fugir de la ciutat pels túnels U-Bahn i el S-Bahn. 

Per altra banda, les tropes soviètiques varen reunir a 2.000 dones alemanyes en els districtes meridionals de Berlín i les varen portar a l’aeròdrom de Tempelhof perquè s’emportessin les peces d’artilleria de la pista d’aterratge perquè l’exèrcit soviètic volia utilitzar-la com una de les seves bases abans de 24 hores.

En el búnquer:

Adolf Hitler continuava reclòs en el seu búnquer en un estat de salut lamentable; semblava un home molt més gran per l’edat que tenia i li tremolaven constantment les mans. A dos quarts de dues de la matinada es va presentar per ordres de Joseph Goebbels el comandant d’un del districtes de Berlín, el tinent coronel Erich Bärenfänger, que els seus homes estaven lluitant en l’Alexanderplatx i en la Frankfurter Allee. Hitler, acompanyat d’Otto Günsche, el va rebre i el tinent coronel li va relatar els ferotges combats que s’estaven desenvolupant en els carrers de la capital. Hitler el va interrompre i li va preguntar s’hi estaven utilitzant gas detonant en els túnels de metro i en els altres conductes subterranis. Bärenfänger li va respondre que no tenien tal armament. Llavors, Hitler el va ascendir a general de divisió. Un cop acabada la reunió, Hitler es va retirar al seu despatx per prendre el te amb Eva Braun i les seves dues secretàries. Allí varen parlar de quina era la millor manera de treure’s la vida.

Durant aquella matinada, després de parlar amb Eva Braun per telèfon, es va presentar Hermann Fegelin de la seva visita a l’Exèrcit de Felix Steiner. Havia aterrat amb un Fieseler-Storch a l’eix Est-Oest. Fegelin va informar a Hitler de que l’atac del 3º Exèrcit de Steiner havia fracassat. El dictador el va interrompre de males maneres quan Fegelin intentava excusar a Steiner per dir-li que el comandant no volia atacar. Després de sortir de la reunió amb Hitler, Fegelin va parlar amb Günsche i li va confessar que havia visitat a Heinrich Himmler a Mecklemburg. Després de fer-li prometre de que no diria res, Fegelin li va confessar que l’atac de l’Exèrcit de Steiner havia sigut aturat per Himmler. Fegelin mentia.

Al matí, els obusos soviètics varen impactar en el sostre del búnquer i Hitler es va despertar de cop i va cridar a Heinz Linge. En aquells moments es sentien més forts del normal els ventiladors. Hitler va preguntar-li per què els ventiladors feien tant de soroll. El mecànic Johannes Hentschel li va explicar a Linge que els focs que cremaven en els jardins havien reforçat les corrents de l’aire, fet que provocava que els ventiladors fessin més soroll. En aquell moment, Hitler li va demanar a Linge poder sortir als jardins per veure què passava a fora. En el moment que sortien una granada va explotar i Hitler va tornar el més ràpid possible a la seva habitació. Rabiós, el dictador li va explicar a Linge que no es suïcidaria amb Eva Braun en els jardins, sinó en el mateix búnquer i li va ordenar que portés mantes per tapar els seus cadàvers un cop s’haguessin tret la vida.

Durant aquell dia varen concloure les transcripcions literals que Hitler havia decidit enregistrar per preservar per la prosperitat les paraules pronunciades en les conferències militars durant la Segona Guerra Mundial. La imatge de l’última transcripció ens deixa una Alemanya en retirada i a punt de ser derrotada. En aquesta seva última conferència informativa registrada, Hitler va anunciar que es quedaria a la ciutat. Durant tota la sessió es va parlar de les possibilitats que hi havia que Walther Wenck pogués penetrar a la ciutat. En aquells moments Bernd Freytag von Loringhoven va ser informat per telèfon pel OKW que Wenck havia arribat a Ferch, un suburbi situat a uns 12 quilòmetres de Potsdam i a 20 al sud-oest de Berlín, a les deu del matí, però només disposava de tres divisions. Immediatament, Von Loringhoven va traslladar al mapa l’avanç de Wenck i es va dirigir a la reunió per anunciar-los que Wenck havia arribat a Ferch després d’estendre el mapa damunt de la taula del despatx de Hitler. Mentre Von Loringhoven parlava, Hitler va agafar emocionat el mapa i es va dirigir cap a Hans Krebs per dir-li que ho aconseguirien, tot i que va lamentar que no tinguessin territoris petrolífers i va demanar que un cop acabés la batalla recuperessin aquests territoris. Krebs, però, el informar de que ja s’estaven produint combats en els carrers del centre de la ciutat. Els soviètics havien arribat a l’Alexanderplatz. Veient la gravetat de la situació, Goebbels va exclamar que Wenck estava a Potsdam mentre els soviètics estaven avançant cap a la Potsdamer Platz. En sentir-lo, Hitler li va comentar irònicament que ell estava a Potsdamer Platz i no a Potsdam. Hans-Erich Voss, l’enllaç de Karl Döenitz amb Hitler, li va dir assegurar que Wenck arribaria a temps. El missatge de Von Loringhoven va despertar certa eufòria en el búnquer que de seguida es va veure eclipsada per la realitat. En sortir del despatx de Hitler, Goebbels es va dirigir ràpidament cap a Werner Naumann per comunicar-li que l’Exèrcit de Wenck els alliberaria i ho volia anunciar. El mateix Hitler es va entusiasmar amb la idea de que Wenck el podia salvar i cada moment li preguntava a Hans Krebs per la situació de Wenck.

A dos quarts d’una, Hitler, acompanyat de Martin Bormann, es va presentar a la sala de reunions, on ja hi eren Krebs, Wilhelm Burgdorf, Helmuth Weidling, Willy Johannmeyer, Von Loringhoven i Günsche. Poc després varen arribar Heinz Lorenz, Goebbels i Naumann. En aquesta reunió Fegelin ja no es va ni presentar. S’havia de debatre la situació del conflicte després de que Wilhelm Mohnke anunciés que els primers carros de combat soviètics havien aconseguit penetrar fins a tocar de la Wilhelmplatz. El general, però, també els va dir que aquests sis tancs havien sigut eliminats per les brigades antitanc que havien fet venir d’urgència. Krebs va demanar autorització a Hitler perquè el 9º Exèrcit de Busse, envoltat a Frankfurt de l’Òder, avancés cap a Berlín. Hitler va ordenar que el 9º Exèrcit s’unís a l’Exèrcit de Wenck per trencar el cercle de Berlín. Si no ho aconseguien, Krebs calculava que en els habitants al búnquer només els hi quedaven entre 24 i 26 hores. Hitler es va lamentar de la catastròfica situació del 9º Exèrcit, al que va culpar de no seguir les seves ordres en intentar travessar les línies soviètiques en una zona equivocada.

A continuació va ser el torn de Weidling, que va explicar de com era de desesperada la situació a Berlín. El comandant els va informar que en el nord-est les tropes soviètiques havien avançat fins arribar a l’Alexanderplatx i va relatar els ferotges combats que s’estaven duent a terme. Hitler va ordenar que s’obrissin les comportes del riu Spree per inundar els túnels de metre. Però de seguida se li va fer veure que milers de berlinesos i soldats ferits es trobaven en aquells túnels i per tant s’ofegarien. A Hitler tant li va fer aquesta qüestió i va ordenar que Mohnke destruís els ponts sobre el Spree. Mohnke va deixar anar un comentari irònic dirigint-se a Hitler:

El que volíem el 1933, no ho hem aconseguit del tot, mein Führer.

El dictador llavors va al·ludir a una frase de Richelieu, de tot el que tenia quedar al morir, les grans gestes i els més cars records. Melancòlic, el dictador va lamentar que quan havien pujat al poder ell s’havia vist forçat a fer concessions al llarg dels mesos anteriors a la mort de Paul von Hindenburg a l’agost de 1934.

Sabent que era el final, Hitler va parlar amb Goebbels per recordar totes les gestes que havien fet en el passat. Goebbels li va recordar que el 1932 volia ser President, no Canceller. Parlant d’aquells temps, Hitler va assegurar que ara es penedia d’haver sigut tant bo quan havia dit que havia pujat al poder per la via legal. Llavors li va repetir que es quedava a Berlín per tenir més dret moral a actuar contra la debilitat i que tenia dret a assumir el comandament de la ciutat i, metafòricament, va dir que el capità s’enfonsaria amb el vaixell. Després, Hitler li va dir a Nicolaus von Below, a qui hores després entregaria una ampolla de cianur potàssic, que havia ordenat a Weidling que marxés de la ciutat.

Després de dinar, Hitler va rebre a Arthur Axmann acompanyat d’un noi de 13 anys que portava un uniforme de l’Afrikakorps. Axmann li va explicar que el noi havia abatut un T-34 en una emboscada. El dictador li va col·locar una Creu de Ferro en el pit. A continuació, Hitler va tornar a la seva habitació.

Mentrestant, Hanna Reitsch, que el dia anterior havia vingut al búnquer amb el nou ministre de la Luftwaffe, Ritter von Greim, i que s’acabava de trobar a Hitler vaguejant pel búnquer amb un mapa de les carreteres de Berlín, va ser presentada als ocupants del búnquer. En el laberíntic refugi hi havia presents el ministre Goebbels i la seva esposa Magda amb els seus sis fills; el secretari d’Estat Werner Naumann; el Reichsleiter Bormann; Hevel; l’almirall Hans-Erich Voss, el general Krebs i el seu ajudant Wilhelm Burgdorf; el pilot personal de Hitler, Hans Baur i l’altre pilot Baetz; Eva Braun; Fegelin; el doctor Ludwig Stumpfegger, el coronel Von Below; el doctor Heinz Lorenz; les dues secretàries Gerda Christian i Elsa Krüger; així com diversos ordenances i missatgers de les SS.

A les quatre de la tarda va tenir lloc una nova reunió informativa i Goebbels va anunciar que el Grup de Wenck havia confluït amb el cap de pont de Potsdam.

Al mateix temps, en aquella tarda, pels volts de les set, dos ordenances de les SS es varen casar en el vell búnquer Les cerimònies. Les cerimònies varen ser oficialitzades per Werner Naumann i Linge i Schadle varen fer de testimonis. Com a convidats a la boda hi varen assistir els ajudants de Hitler, els oficials de la guàrdia personal i el seu servei de seguretat. En veure Hitler al passadís, Linge el va informar de que en el vell búnquer s’estaven celebrant dues bodes i li va preguntar s’hi volia felicitar a les dues parelles. Hitler va fer un moviment amb el cap i Linge els va anar a buscar. El dictador els va saludar amb una encaixada de mans i els va dedicar unes breus paraules. Linge, per la seva part, va fer portar conyac i xampany.

A la tarda, Fegelin va sortir del seu apartament de Charlottenburg per efectuar una missió informativa. En el seu domicili de la Kaiserdam es va treure l’uniforme i va decidir no anar a la reunió de la tarda al búnquer. Al vespre, Hitler va notar que faltava el seu cunyat. El capità general de les SS Johann Rattenhuber va intentar parla amb ell per telèfon sense èxit. Bormann i Burgdorf varen preguntar-li a Günsche s’hi sabia on era Fegelin. Günsche els va respondre que no, però va recordar que Fegelin tenia un apartament en el Charlottenburg, a la Bliebtreustrasse 4, a prop de la Kurfürstendamm per les seves amants. Bormann va enviar-hi el Standartenführer de la Gestapo, Peter Högl, a buscar-lo perquè el portés d’immediat a la Cancelleria després de que un primer grup no aconseguís portar-lo. Fegelin estava begut en aquells moments i ja tenia la maleta preparada per fugir de la ciutat. En la maleta hi portava plena de rellotges d’or i altres objectes de valor. A la vivenda també hi havia el tinent coronel de les SS de la divisió de cavalleria Florian Geyer i una noia pèl-roja. Quan Högl el va trobar, Fegelin va insistir en trucar a la Cancelleria per parlar amb Eva Braun, però Högl no li va permetre fer aquesta trucada i el va traslladar a la força al búnquer. De camí al centre de la ciutat, Högl li va recriminar el seu comportament, però Fegelin, lluny de voler-se defensar, va contestar-li que si l’acusaven només per això ja el podien afusellar.

Quan Fegelin va entrar a la Cancelleria, Eva Braun li va recriminar que tothom havia abandonat a Hitler i li va assegurar que havia decidit no intervenir-hi per salvar-li la vida perquè no es creia que volia estar al costat de la Gretl, la seva germana, que estava embarassada. Durant l’interrogatori, Geyer va confessar que Fegelin havia tingut la intenció de fugir de Berlín. Un cop va ser portat davant de Hitler, el dictador el va començar a insultar, el va acusar de traïdor i li va arrencar els galons. Fegelin li va dir que pensés en la Gretl perquè estava embarassada, però Hitler, embogit de ràbia, el va començar a bufetejar i el va tornar a insultar i el va fer tancar en una habitació del subterrani de la Cancelleria. Hitler el volia destinar a la tropa de combat de Mohnke i Bormann li va comunicar a Günsche l’ordre de Hitler. Günsche li va dir que no executaria l’ordre fins que no parles abans amb Hitler. A continuació es va reunir amb el dictador. Hitler estava en el seu despatx al costat d’Eva Braun, que no deixava de plorar. Eva li hauria demanat que li perdonés la vida en consideració a la seva germana, però Hitler hauria rebutjat la petició i Eva després hauria claudicat. En entrar Günsche, Eva va deixar el despatx. Günsche li va explicar a Hitler, que encara que enviés a Fegelin amb Mohnke, acabaria fugint de totes maneres i el va intentar convèncer perquè el presentés davant d’un tribunal militar. Hitler ho va aprovar i va demanar que el tribunal fos presidit per Mohnke. Fegelin seria l’última persona executada per ordre de Hitler. Günsche va transmetre l’ordre de manera immediata a Mohnke, que es va dirigir amb diversos oficials de les SS a buscar Fegelin. El cunyat de Hitler havia tornat a vestir el seu uniforme de les SS després de la detenció, ja que, en les seves paraules, ell només servia a Heinrich Himmler. Mohnke li va arrencar les muscleres i Fegelin es va queixar i ell mateix es va treure les demés distincions. El judici i la posterior execució haurien d’haver tingut lloc durant aquella nit, però el consell de guerra es va tenir que endarrerir un dia pel persistent i complet estat d’embriaguesa del cunyat de Hitler, que va ser traslladat a la cel·la perquè li acabés de passar la borratxera.

En aquelles hores, Hitler va dictar un telegrama a Wilhelm Keitel per dir-li que esperava l’alliberació de Berlín i li va preguntar on era Wenck amb el seu 9º Exèrcit i quan es produiria l’atac dels blindats al nord de Berlín. Però, a la nit, al búnquer tothom va veure que no es complien les ordres que s’enviaven i de seguida es va saber que Himmler i Alfred Jodl estaven aturant a les divisions que estava enviant Hitler en el front. Bormann va anotar en el seu Diari que Himmler i Jodl havien retingut les divisions que havien de rescatar-los, però va deixar clar que resistirien fins al final. La majoria dels generals i comandants es continuaven enganyant i creien que encara podrien rebre reforços per guanyar la batalla. Alguns per enganyar-se es passaven l’estona bevent alcohol i menjars procedents de la Cancelleria. Krebs va assegurar a les seves tropes que els nord-americans podrien creuar els 90 quilòmetres que separen el riu Elba de Berlín aviat i els ajudarien a derrota als soviètics. El general Mohnke va comunicar al comandant Krukengerg l’arribada d’una companyia de marines que havia ocupat posicions en els jardins del Ministeri d’Afers Exteriors de la Wilhelmstrasse. Però la realitat era molt diferent a la que volien presentar, i el quarter general de divisió de Krukenberg va quedar reduït a un estació del metro de l’estació Stadmitte sense llum elèctrica ni telèfon. A més, les tropes de Wenck, sense l’ajuda del 9º Exèrcit, havia tingut que retrocedir del sud de Potsdam.

A les nou de la nit, Weidling es va presentar de nou al búnquer per informar de la situació. A l’avantsala li va explicar a Burgdorf, Krebs, Johannmeyer i Günsche que per arribar al seu lloc de comandament de la Bendlerstrasse a la Cancelleria havia tardat mitja hora. Hitler va aparèixer llavors i Bormann i Goebbels el varen seguir per celebrar una tercera sessió informativa. Poc després varen entrar a la sala Naumann, Axmann i el gauleiter adjunt de Berlín, Gerhard Schach. Weidling va informar dels forts combats que s’estaven duent a terme en els carrers de la capital i va descriure la situació d’horrorosa. Krebs va comunicar que els soviètics havien rebutjat definitivament l’Exèrcit de Wenck. Weidling va demanar-li a Hitler que es decidís a trencar el cercle amb les restes de la guarnició de Berlín cap al sud-oest, direcció a Potsdam, on hi havia l’Exèrcit de Wenck. Però Hitler va continuar parlant de la deslleialtat del seu Exèrcit. Només va elogiar a Ferdinand Schörner. Hitler va ordenar destituir al tinent general Felix Steiner, que no havia complert les seves ordres, pel tinent general Holste. Weiding ho va tornar a intentar explicant-li el seu pla per trencar el cercle. Va proposar fer seure a Hitler en un Tiger acompanyat per altres carros de combat. Però Hitler li va respondre que la seva decisió era ferma.

Novament, Steiner es va oposar a les ordres del líder alemany i va convèncer al tinent general de que li tornés el comandament. En la reunió, el dictador també va lloar a l’almirall Döenitz per haver complert en enviar les seves unitats de la Kriegsmarine a lluitar a Berlín. Llavors va tornar a pensar en la possibilitat de ser capturat i va dir que cap tanc rus el trauria d’allí i va assegurar que no era un mal final lluitar fins al final a la capital.

A la nit, mentre els bombarders soviètics ampliaven els seus atacs i feien vibrar el bloc de formigó del búnquer, Magda Goebbels va demanar-li en el metge de les SS, Helmuth Kunz, que l’ajudés a matar als seus fills perquè tan ella com el seu marit es suïcidarien després de que ho fes Hitler. Kuntz es va mostrar d’acord en ajudar-la. Veient la seva passió cap a ell i pel que representava, Hitler li va entregar a Magda la banda daurada del NSDAP com a mostra d’admiració.

Cap a la mitjanit, Bormann es va dirigir a la sala de comunicacions on hi havia Bernd Freytag von Loringhoven i Boldt fent trucades telefòniques i actualitzant els mapes. El secretari de Bormann els va agrair profundament el treball que estaven realitzant i els va prometre que si sortien vius s’ocuparia de que fossin recompensats amb una propietat nobiliària. Tant Boldt com Von Loringhoven es varen mirar en silenci.

A fora la ciutat:

Al migdia, Karl Döenitz es va presentar al campament de Neu-Roofen i poc després hi va arribar Heinrich Himmler. Juntament amb Alfred Jodl i Keitel varen discutir la situació. Tots quatre varen arribar a la conclusió que Hitler no es mouria de la capital i que la situació en general era greu. Un cop va acabar la reunió, Döenitz i Himmler varen marxar. Keitel estava decidit en volar a Berlín aquella nit, però de nou se li va prohibir perquè la ciutat estava pena de fum. Després, Keitel se’n va anar en cotxe a veure el coronel general Gotthard Heinrici perquè li expliqués com anaven les defenses en el Òder. Cap a la una va arribar al campament forestal de Heinrici al nord-est de Boitzenburg. Heinrici i el seu cap d’Estat Major, el general Von Trotha, li varen explicar la situació, que havia empitjorat considerablement després de que els soviètics avancessin pel sud de Stettin. Keitel va exigir que el Grup d’Exèrcits del Vístula quedés subordinat al OKW i que enviessin els informes de guerra al quarter general de Neu Roofen.

A la tarda, Heinrici va trucar al quarter general per informar que la situació havia empitjorat i li va demanar a Keitel que posés una divisió Panzer del Grup de Felix Steiner a la seva disposició. Keitel va moure fils, però tant ell com Jodl creien que havien de llançar la 7º Divisió Panzer perquè s’introduís dins les línies soviètiques i ajudés als homes de Heinrici. Cap a les cinc, Keitel va viatjar a Rathenow, a 120 quilòmetres al nord-oest de Berlín, per reunir-se amb el tinent general Rudolf Holste, el comandant del 41º Cos de Panzers.

---

L’assessor de Bormann, Heinrich Müller (Heinz), va morir a Potsdam.

En el Reich:

A Alemanya:

A Berchtesgaden, a primera hora del matí, Karl Koller, que havia sigut retingut i després alliberat, en resposta a la convocatòria de Hitler de que viatges a Berlín, va aconseguir volar al nord fins arribar tan lluny com Rechlin. Allí va trobar impossible continuar amb el seu viatge i va passar el dia amb Jodl, Keitel, Döenitz i Himmler, que varen evitar qualsevol menció de Hermann Göering. Unes hores després, el nou cap de la Luftwaffe, Ritter von Greim, va trucar a Koller per dir-li que després de tot no hi havia ordres de que tornés a Berlín i que seria millor que tornés a Berchtesgaden.

---

Els alemanys varen executar en els terrenys de l’estació de Lehrt a Berlín els últims opositors al règim nazi relacionats amb l’atemptat del 20 de juliol de 1944.

---

Kurt Becher va arribar al camp de concentració de Mauthausen i es va reunir amb el comandant, el SS-Standartenführer Franz Ziereis, que li va confessar que Ernst Kaltenbrunner l’hi havia ordenat que com a mínim 1.000 persones havien de morir a diari en el camp.

---

El comte Folke Bernadotte va tornar a Alemanya de Suècia i va comunicar a Walter Schellenberg que els Aliats occidentals no acceptaven una pau negociada amb els nazis, i menys de mans de Himmler.

En el front occidental:

A Alemanya:

Quatre divisions britàniques varen ocupar el port de Bremen després de cinc dies de foc d’artilleria.

---

A les nou del matí, el general Jacob Devers va entrar a la ciutat de Stuttgart per comprovar si eren certs els informes que parlaven de robatoris, violacions i saquejos per part dels soldats francesos. El general va veure que els informes eren molt exagerats: enlloc de 50.000 dones violades, la xifra era inferior a 2.000, moltes d’elles assaltades per obrers estrangers o alemanys renegats. Durant aquella jornada, les forces franceses varen eliminar totes les bosses de resistència organitzada alemanya dels voltants de la ciutat.

---

Soldats nord-americans varen arribar a Bernterode, Turíngia, i en una mina de sal varen trobar amagats darrer de blocs de sal els taüts de Paul von Hindenburg i la seva esposa, i dels emperadors Frederic el Gran i Frederic Guillem. Els taüts varen ser transportats a la ciutat universitària de Marburg, on en un primer moment varen ser instal·lats a la bodega del castell abans de ser traslladats al subterrani de l’arxiu municipal.

---

Els nord-americans varen alliberar aquell dia el camp de concentració de Kaufering, a Landsberg. Dels 28.838 presoners només en varen sobreviure 15.000. Abans de que arribessin els nord-americans, els últims guàrdies varen ruixar amb benzina les cabanyes en les que encara s’hi allotjaven 268 presoners incapaços de caminar i hi varen calar foc. Quan els nord-americans varen entrar al camp es varen trobar amb cadàvers calcinats escampats per terra.

En el front oriental:

A Alemanya:

A les onze del matí, l’exèrcit soviètic va entrar al camp de concentració de Sachsenhausen, on varen trobar en vida a només 3.000 homes, 2.000 dones i alguns nens, la gran majoria malalts. Per altra banda, els soviètics varen ocupar Stettin i la presó de Brandenburg-Görden, al sud-oest de la capital, que les autoritats soviètiques militars soviètiques varen utilitzar per internar a criminals de guerra i a col·laboradors dels nazis.

---

A Àustria:

Els nord-americans varen entrar a Àustria.

A Àustria:

A Viena, els representants dels partits polítics autoritzats varen firmar una declaració d’independència d’Alemanya. Els soviètics varen reconèixer el govern de l’antic canceller Karl Renner, compost el dia anterior, però només fins al Danubi, ja que les tropes soviètiques del mariscal Fiodor Tolbujin seguien lluitant en el Weinviertel. Per festejar el naixement de la Segona República, a les quatre de la tarda es va celebrar una funció privada a la Gran Sala de Concerta, ja que l’edifici de la Musikverein havia resultat danyat. El programa estava integrat per la Inacabada de Schubert, Leonor 3 de Beethoven i la Cinquena simfonia de Chaikovski. Al mig de la funció, el tinent d’alcalde, el comunista Steinhardt, va donar un discurs en el que va donar les gràcies a l’exèrcit soviètic per haver-los alliberat. Va ser fortament ovacionat.

A Itàlia:

A la tarda, la columna que escortava a Benito Mussolini que es dirigia a Suïssa es va tenir que aturar davant una barricada a les afores de Dongo.

---

Els Aliats varen ocupar Gènova.

A França:

El Franc-Tireur va publicar en primera pàgina una fotografia del fotògraf Eric Schwab del bloc 61, el revier, la infermeria, del camp de Buchenwald en el qual hi aparèixent dos homes al límit de la supervivència humana.

Dijous:

En la batalla de Berlín:

A la matinada varen acabar els violents bombardejos aeris soviètics sobre la capital alemanya. Al matí, Berlín es va despertar amb una forta pluja que va ser capaç d’apagar els incendis que s’havien produït durant la nit. Les víctimes entre la població civils ja eren nombroses, les dones es passaven el dia fent cua en els magatzems d’aliments per poder trobar alguna cosa per menjar mentre resistien els atacs de l’artilleria soviètica. A més, els problemes de subministrament d’aigua varen comportar més cues perilloses. La situació era tan dramàtica que els pocs hospitals berlinesos que encara funcionaven estaven plens de ferits i no en podien acceptar més, fet que va provocar que molts morissin als carrers sense ajuda sanitària. Una de les poques emissores nazis que encara funcionaven demanava a les dones i les nenes que agafessin les armes dels soldats ferits per lluitar. La ràdio alemanya va difondre aquell matí un comunicat a la població en que explicaven que Adolf Hitler en persona s’havia posat al comandament del combat contra “l’assalt bolxevic” i que els reforços estaven en camí. Ja s’havien distribuït octavetes que també deien que s’havia de resistir perquè el 9º Exèrcit alemany del general Walther Wenck vindria en breu a la ciutat i la defensaria dels soviètics. També es va anunciar que el capità Jaschke, que estava al comandament d’un batalló de canons d’assalt, i el sotsoficial Paul havien sigut condecorats per Hitler amb la Creu de Cavaller. Però la majoria dels ciutadans no en varen fer cas de totes aquelles afirmacions i es varen refugiar als subterranis dels edificis esperant l’arribada dels temuts soldats soviètics. Però no només es demanava en els civils que aguantessin, Martin Bormann va ordenar en els gauleiters que lluitessin amb fanatisme perquè va assegurar que no abandonarien. Per altra banda, el coronel general Berzarin, el comandant soviètic de Berlín, va convocar en una reunió als Bürgermeister de la ciutat i els directors de subministrament d’electricitat, aigua i gas, de les clavegueres, del metro i del tramvia, els propietaris de fàbriques i algunes figures públiques. Tots varen rebre un nomenament i varen aparèixer comunistes alemanys d’abans de l’ascens del nazisme amb l’esperança de rebre un càrrec.

En la batalla:

Les Waffen-SS no tenien la intenció de lluitar a primera fila perquè sabien que serien el primer objectiu dels soviètics i es varen situar a les finestres dels pisos més alts. Els membres de les Joventuts Hitlerianes i la Volkssturm els varen imitar perquè no sabien a on s’havien de col·locar per la seva inexperiència en el combat. Alguns s’amagaven en els subterranis i aprofitaven aquell moment que estaven sols per treure’s l’uniforme, vestir-se de paisà i amagar les armes per no ser un objectiu soviètic. Mentrestant, els soviètics avançaven casa per casa i obligaven els civils a sortir-ne, en moltes ocasions tirant granades a les habitacions.

Al matí, la ciutat va patir un bombardeig intensiu i el fum que sortia del camp de batalla urbà va provocar que els tres exèrcits soviètics d’aviació bombardegessin per error a les seves pròpies tropes. Vasili Chuikov i Katukov varen ordenar a les seves tropes que avancessin cap a la Belle-Allianceplatz, que estava defensada pels voluntaris francesos de la Divisió Carlemany i les SS, i l’estació Anhalter. Els coets Katiuska varen atacar al quarter general del Hohenzollerndamm. Com a conseqüència d’aquella ofensiva, el general Helmut Weidling, el comandant alemany de la defensa de Berlín, va decidir traslladar el quarter al Bendlerblock, on disposava de refugis antiaeris i estava a prop de la Cancelleria del Reich, on va tenir-hi que anar molts cops durant el dia per rebre les últimes ordres. Durant la retirada alemanya cap al centre, l’anomenat sector Z, la batalla es va intensificar. A la tarda, els soldats soviètics estaven a prop de l’Alexanderplatz, en ple centre de la ciutat, i la Cancelleria del Reich va patir un potent bombardeig durant tot el dia.

---

Al sud de la ciutat, en la batalla a l’aeròdrom de Tempelhof entre el 8º Exèrcit de guàrdies i el 1º Exèrcit de guàrdies contra els alemanys, els combats varen continuar fins la tarda, quan només varen quedar uns quants supervivents alemanys. Els carros blindats alemanys que encara podien lluitar, vuit tancs Tiger del Batalló Hermann von Salza i alguns canons d’assalt, varen rebre ordres d’avançar fins al Tiergarten.

---

A l’oest de la ciutat, al matí l’avantguarda del 9º Exèrcit del general Busse es va topar mentre avançaven a través d’Halbe amb els exèrcits d’Ivan Konev, que el dia anterior s’havien fet amb el control de l’autopista i les carreteres secundàries que anaven a l’oest. Les tropes de Busse varen creuar l’autopista i varen arribar a la carretera Baruth-Zossen, on varen perforar les línies soviètiques per avançar cap a l’oest. En aquell moment es va produir una intensa lluita que va obligar en els alemanys a replegar-se en el bosc d’Halbe, darrere de l’autopista.

En el búnquer:

Hitler, mentrestant, viva els seus últims dies de forma penosa; es passava el dia caminant sense pausa arrossegant els peus per les habitacions, els tremolors a la mà l’hi havien augmentat tan que pràcticament no podia ficar-se el cobert a la boca i s’aixecava amb dificultats de la cadira o del llit. La debilitat del dictador era evident per tothom i, fins i tot, el seu personal li varen fer preguntes més personals i més directes perquè sabien que era el final. Per exemple, la seva secretària Traudl Junge li va preguntar per què no lluitava amb les seves tropes. Hitler li va respondre que físicament no estava en condicions i que per culpa dels tremolors no podia ni agafar una pistola, a més que li va dir que no volia ser atrapat viu pels soldats soviètics.

Durant aquell matí, el passadís subterrani que unia la Cancelleria amb el búnquer va ser perforat per diversos punts per culpa de l’artilleria soviètica. A les nou del matí, Joseph Goebbels es va reunir amb Otto Günsche per preguntar-li com veia la situació, quan temps es podria mantenir Berlín i si l’Exèrcit de Walter Wenck aconseguiria arribar a Berlín. En no rebre bones notícies, el ministre li va dir que ja feia temps que la direcció nazi s’havia destrossat i burocratitzats, sobretot des de que havia començat la guerra.

A les deu del matí va començar una nova sessió informativa. En ella hi varen participar Goebbels, Wilhelm Burgdorf, Hans Krebs, Heinz Lorenz, Günsche i Wilhelm Zander. Krebs no va poder donar cap notícia de l’Exèrcit de Wenck ni de Felix Steiner, ja que les línies telefòniques estaven tallades i les antenes radiofòniques havia sigut danyades pel foc de l’artilleria soviètica. El general els va explicar que els combats havien afluixat durant la nit, però que durant aquell matí s’havien intensificat.

Durant aquell matí, Hitler va ser informat de que les tropes del general Busse s’estaven dirigint cap a l’oest es va enfadar molt i va enviar a través d’Alfred Jodl, que estava al front, un missatge on ordenava en el 9º i 12º Exèrcit que es dirigissin d’immediat a Berlín. El missatge es va emetre durant aquella nit i el dia següent, però no va tenir resposta. El missatge deia:

El ràpid inici dels atac de precisió en les direccions ordenades s'imposa amb tota urgència. El 12º Exèrcit ha d'acudir a una línia Beelitz-Ferch i dirigir el seu atac cap a l'est fins a confluir amb el 9º Exèrcit. Després de la seva confluència, dependrà dels dos exèrcits dirigir-se cap al nord per aniquilar les unitats enemigues presents en la part sud de Berlín i realitzar una àmplia connexió amb la ciutat. El grup d'atac que sortir del nord-oest d'Oranienburg arribarà a través d'un primer atac el sector de Bötzow.  

A les dues del migdia, el cap de servei del batalló de transmissions de la Cancelleria, el sergent primer Adam, va entregar a Günsche un missatge radiofònic per Hitler. Günsche, en veure la importància del text, va entrar sense demanar permís al despatx de Hitler per entregar-li un missatge de Hermann Göering en que li deia que consideraria que tindria plens poders a partir de les deu de la nit d’aquell dia si no rebia abans una resposta que li digués el contrari. Hitler estava en aquell moment assegut al sofà al costat d’Eva Braun. Günsche va llegir el text en veu alta, però abans de que acabés les primeres línies el dictador li va arrencar el paper de la mà. Després de posar-se les ulleres va llegir el contingut del text. Günsche li va confessar que ell i altres feia temps que sospitaven de que Göering era un traïdor. Hitler va demanar-li que li portés a Martin Bormann. Mentre Bormann es reunia amb Hitler, Günsche es va dirigir a l’estació de ràdio i va ordenar que s’enviés d’immediat el missatge de Hitler a Göering en que no li permetia tenir plens poders. El dictador estava fet una fúria i colpejava els punys a la taula. Finalment li va ordenar a Bormann que demanés a la policia d’Obersalzberg que detingués a Göering i que en cas de que intentés fugir fos executat. Bormann va sortir disparat de l’habitació i en sortir al passadís va demanar que li portessin a Peter Högl. Goebbels es va presentar també davant Hitler per saber què estava passant i es varen reunir sota quatre ulls a la sala de reunions. Quan Högl es va presentar, Bormann s’hi va abraonar i es va dirigir amb ell a l’estació de ràdio per enviar el missatge de Hitler. La detenció de Göering havia d’anar a càrrec del tinent coronel de les SS i comandant del Obersalzberg, Frank.

Consternada pel que estava passant, Eva Braun li va preguntar a Günsche el per què de tot aquell enrenou. Quan Günsche la va informar del que havia fet Göering, Eva li va comentar que havia tingut un pressentiment estrany el 20 d’abril amb Göering i que ja n’hi havia parlat amb Hitler. Però no només Göering va abandonar a Hitler, aquell dia va abandonar el búnquer sense donar més explicacions Hermann Fegelin, que va marxar a la seva casa de la Bleibtreustrasse 4, a prop de la Kurfürstendamm.

A la tarda, Hitler estava al seu despatx amb Eva Braun i va cridar a Heinz Linge. El dictador li va explicar que Eva Braun havia vist a unes noies desconegudes en el búnquer. Linge li va explicar que aquelles noies formaven part de la Lliga de Noies Alemanyes que fugien dels soviètics i li va prometre que s’havien revisat els seus papers i se les utilitzava en l’antic búnquer per diverses feines. Eva Braun el va tallar per dir-li que ella les havia vist en el búnquer. Linge li va respondre que segurament aquelles noies s’havien deixat endur per la curiositat i que volien veure a Hitler. Desconfiant d’elles, Hitler li va dir que els soviètics farien qualsevol cosa per detenir-lo, fins i tot disfressar a noies, i li va ordenar a Linge que les expulsés del búnquer.

El vol de la Hanna Reitsch i Ritter von Greim:

A dos quarts de tres de la matinada, el tinent general Robert Ritter von Greim i la pilot Hanna Reitsch es varen enlairar des del parc aeri de Neubieberg de prop de Munic en un Ju-188 i, a les quatre, varen aterrar a Rechlin. Allí, un oficial d’enllaç de la Luftwaffe els va informar que des de feia dos dies cap aparell alemany havia pogut volar sobre la capital. Hanna volia agafar un helicòpter, però havia sigut destruït en un atac aeri i es va decidir agafar un Focke Wulf 190 que tenia en la carlinga espai per un passatger, darrere del seient de pilot, direcció a Berlín. Von Greim va seure darrere de la pilot. Per distreure l’atenció dels soviètics quaranta caces es varen enlairar amb ells i quatre aparells del mateix model que el de Von Greim del Jagdgesschwader 4 JG4 els varen fer d’escorta. Només es varen veure perseguit per una aeronau russa i varen poder arribar sense problemes a l’aeròdrom de Gatow de prop de la capital i l’únic de Berlín que encara estava en poder dels alemanys. L’avió només va rebre uns quants impactes de bales a les ales, tot i que els caces de suport varen patir greus pèrdues, però l’aterratge a Gatow va tenir que efectuar-se enmig de forts atacs dels caces soviètiques, que estaven metrallant la pista quan ells varen arribar. Els pocs avions alemanys que quedaven com a protecció es varen enfrontar amb els soviètics mentre l’aparell del tinent general Von Greim aterrava.

Un cop a terra es varen dirigir al lloc de comandament al sud de l’aeroport per intentar comunicar-se per telèfon amb la Cancelleria. Von Greim va comprovar que les línies estaven tallades, tota l’estona s’interrompia les comunicacions. Sembla ser que Von Greim va aconseguir parlar amb el coronel Nicolaus von Below, que li va indicar que Hitler desitjava parlar amb ell d’immediat, tot i que no li va explicar el motiu pel qual tenia que veure el dictador. Von Below li va indicar que totes les entrades de la ciutat es trobaven ja en mans soviètiques, igual que l’estació ferroviària Anhalter i gran part de les avingudes Bülow i la Potsdamer Strasse. Però a més d’això, el primer Storch que volia utilitzar Von Greim estava destruït pel foc d’artilleria poc abans d’enlairar-se. Al voltant de les sis de la tarda tenien una segona i única d’aquestes avionetes. Amb Von Greim al comandament de l’avioneta Fieseler Storch i Hanna a darrere, ja que la pilot no tenia experiència en aquest tipus d’aparells, es varen enlairar sota la cobertura de distracció del combat entre els caces alemanys i soviètics. Volant a pocs metres d’altitud, Von Greim va aconseguir sortir de l’aeròdrom i va continuar en vol rasant, arribant a fregar les copes dels arbres. Però, als pocs minuts de vol, quan sobrevolaven el bosc de Grunewald, els impactes d’una metralladora va incendiar el ventre de l’aparell i un tret de DCA va ferir la cama dreta de Von Greim. Hanna va saltar per sobre de les espatlles del tinent general i va aconseguir fer-se amb el control de l’avioneta, que va rebre més impactes de bala i perdia gasolina dels dos dipòsits. Von Greim va perdre el coneixement en aquell moment. Inclinant l’avioneta i fregant pràcticament els edificis de la ciutat, Hanna va apuntar en direcció a la Funkturm, tot i que en prou feines tenia visibilitat, iva aconseguir fer-lo descendir sobre l’eix Est-Oest. En aquells moments, la zona del Grunewald del Tiergarten estava plena de soldats soviètics amb la seva artilleria. Varen intentar aterrar al Tiergarten, però era massa arriscat amb els soviètics allà al mig i, finalment, Hanna va aconseguir aterrar l’aparell davant de la Porta de Brandenburg. Aquell aterratge era tota una proesa, ja que aquella nit havia d’aterrar un avió amb efectius d’infanteria del grup d’unitats menors de la Kriegsmarine i no ho va poder fer per culpa de l’artilleria soviètica.

Von Greim va recuperar el coneixement i Hanna el va ajudar a sortir de l’aparell. El tinent general es va asseure malferit a la vorera del carrer, esperant que un cotxe els passés a recollir. Un camió que passava per allà els va recollir i li varen ordenar en el conductor que els portés d’immediat al búnquer. Varen passar per l’Unter den Linden, la Wilhelmstrasse i, finalment, la Vosstrasse, aturant-se davant del búnquer de la Cancelleria. En el vehicle Von Greim va rebre els primers auxilis a la cama dreta.

A quarts de set de la tarda varen entrar acompanyats per quatre SS. Von Greim va tenir que ser entrat amb llitera. La primera en rebre’ls va ser Magda Goebbels, que va exercit de primera dama i es va posar a plorar i a petonejar a Hanna, que lluïa un jersei de coll alt, negre i llis, amb la Creu de Ferro, per la seva lleialtat en venir a la crida de Hitler. Era el primer cop que es veien en persona. De seguida varen dur a Von Greim al quiròfan, on el metge de Hitler, Ludwig Stumpfegger, es va ocupar d’operar-li les ferides de la cama. Hanna es va trobar amb Hitler en el passadís.

Després de ser atès, Hitler va visitar a Von Greim en el quiròfan i, segons Hanna, estava profundament agraït per la seva arribada i li va dir, amb una veu afònica, que incús un soldat tenia el dret a desobeir una ordre quan tot l’indicava que no hi havia esperança i que complir-la seria fútil. Von Greim li va donar el seu informe de la situació. Dirigint-se a Hanna agafant les mans de Von Greim, Hitler va dir:

Dona valenta! Encara existeix lleialtat i coratge en aquest món.

A continuació, el líder alemany li va preguntar si sabia per què l’havia fet cridar. Von Greim li va respondre que no i, llavors, amb la cara blanca i amb llàgrimes als ulls, Hitler li va dir que Hermann Göering l’havia traït i, amb el tremolor a la mà intensificant-se, li va donar el telegrama que l’hi havia enviat Göering el dia 23. Mentre Von Greim llegia el telegrama, Hitler cridava enrabiat:

Un ultimàtum! Tot el món m’ha traït! És el final!.

Després d’una pausa, Hitler li va explicar que l’havia fet cridar per nomenar-lo cap de la Luftwaffe amb el grau de mariscal en substitució de Göering. Hanna i Von Greim varen quedar molt impressionats per la notícia de la traïció del mariscal Göering. Ràdio Hamburg estava anunciant aquell dia la dimissió de Göering per raons de salut. Llavors, els dos varen encaixar les mans amb el líder alemany i li varen demanar que se’ls permetés quedar en el búnquer i compensar amb les seves pròpies vides el “gran dany” que Göering l’hi havia ocasionat a ell, al poble alemany i a la mateixa Luftwaffe. Hitler va accedir a les seves peticions, i els va dir que podien quedar-se i va afegir que la seva actitud seria recordada durant molt de temps en els anals de la Luftwaffe. Però hi havia ordres amb el centre d’operacions de Rechlin perquè s’enviés una aeronau per treure’ls de Berlín. Quan varen intentar canviar les ordres va ser impossible. En aquells moments, Hanna va conèixer a Eva Braun. Des del seu llit, Von Greim va fer enviar missatges radiofònics en totes les direccions i va mobilitzar les últimes restes de la Luftwaffe.

Magda llavors va acompanyar a Hanna a la seva habitació de la planta de dalt perquè es pogués netejar una mica. Allí es va trobar amb els sis fills dels Goebbels, que no varen parar de fer-li preguntes sobre l’aviació i Hanna els va explicar els viatges que havia fet al llarg de la seva vida en els diferents països on havia estat i els va ensenyar a cantar la tirolesa.

A les nou de la nit, Hitler va cridar a Günsche i li va preguntar, davant Bormann, per les seves tropes. Consternat, Günsche li va preguntar per quines tropes, pregunta que va fer enrabiar a Hitler, que li va respondre els seus 6.000 o 8.000 homes de les SS. Günsche li va respondre que ell no disposava d’aquestes tropes i que la defensa del districte governamental anava a càrrec de Wilhelm Mohnke, que només disposava de 4.000 homes. 600 homes s’havien unit al batalló de Mohnke enviats en avió des de Rostock. Quan Günsche va abandonar l’habitació el va seguir Bormann, que li va recriminar que hagués enganyat a Hitler.

Cap a les onze de la nit, Helmuth Weidling va arribar al búnquer i Günsche el va portar a la sala de reunions, on hi havia Hitler, Goebbels, Bormann, Krebs i Burgdorf. El general va presentar a Hitler un informe on recomanava la sortida massiva de Berlín amb l’objectiu d’evitar un desastre més gran i un número encara més gran de víctimes. El pla de Weidling consistia en que la nit del 28 d’abril un grup d’escortes marxarien amb Hitler i el seu Estat Major de la Cancelleria  cap a l’oest per reunir-se amb les restes del Grup d’Exèrcits del Vístula. Hitler li va respondre que la seva proposta era correcte, però li va assegurar que no tenia sentit continuar i que es quedarien lluitant amb les seves tropes i li va ordenar que seguís organitzant la defensa. Mentre Hitler decidia rebutjar el pla de marxar de la ciutat, els soviètics varen tornar a atacar des del sud, des de Halbe a Baruth, i des del nord, des de Teupitz.

Més tard, Hitler va fer cridar a Hanna en el seu despatx, on li va explicar que la causa estava perduda a no sé que les tropes del general Wenck arribessin aviat, però li va assegurar que si no arribaven tant ell com Eva Braun es suïcidarien i els seus cadàvers serien cremats. Llavors, Hitler li va donar unes ampolletes de verí per ella i per Von Greim. Impressionada, Hanna es va posar a plorar en una cadira i entre plors li va preguntar per què es quedava a Berlín i li va suplicar que visqués per Alemanya. El líder alemany li va respondre que no podia viure perquè era el seu deure defensar Berlín fins al final. Tot i està segur de la derrota, Hitler li va explicar que l’Exèrcit de Wenck avançava des del sud i que havia de contenir als soviètics el temps que fes falta per salvar el poble per després contraatacar. La conversació entre ells dos es va acabar quan el dictador es va posar a caminar per l’habitació amb ràpides i brusques gambades, el puny tancat a l’espatlla i el cap movent-se amunt i avall a cada pas. Llavors, Hanna va tornar a la capçalera del llit del mariscal Von Greim i li va donar l’ampolla de verí. Estaven decidits a prendre’l per després cadascú estirar l’anella d’una granada de mà. Al cap d’una estona, granades i bombes soviètiques varen caure sobre la Cancelleria i va començar un intens bombardeig. Quan els murs de l’edifici s’enfonsaven el búnquer tremolava i els habitants d’allí estaven nerviosos esperant el final.

Abans de retirar-se, Hanna va portar els sis fills dels Goebbels al llit acompanyada d’Eva Braun, ja que Magda estava sense ànims per cuidar als seus nens. Tant Hanna com els nens varen cantar fins que es varen desitjar bona nit. Hanna va passar la nit cuitant a Von Greim, que patia grans dolors, i es va ocupar d’aconseguir unes granades de mà per si els soviètics entraven en els subterranis de la Cancelleria abans que sortís el Sol. Abans d’anar a dormir, passat ja mitjanit, Eva va parlar per telèfon amb el seu cunyat Hermann Fegelin, que la va trucar des del seu pis privat. Fegelin li va demanar que abandonés a Hitler si no aconseguia treure’l de Berlín. Eva li va preguntar a on era i li va exigir que tornés de seguida perquè Hitler preguntava per ell. La comunicació es va interrompre bruscament. Fegelin no tenia cap intenció de morir al búnquer.

A fora la ciutat:

Wilhelm Keitel estava esperant a l’aeròdrom de Rheinsberg per tal de que l’autoritzessin a volar a Berlín. Però des de la Cancelleria se li va indicar que no era possible el vol pels incendis que hi havia i perquè la zona del Tiergarten estava plena de fum. El varen informar de que diversos avions s’havien estavellat i que la pista d’aterratge de Charlottenburger Chaussee estava bloquejada. Keitel va suggerir volar l’endemà, però li varen dir que Hitler en persona l’hi havia prohibit perquè Von Greim ja ho havia fet hi havia resultat ferit. Keitel va parlar llavors amb Hans Krebs i li va explicar que Göering havia sigut rellevat per Hitler de tots els seus càrrecs i els drets com a successor perquè havia sol·licitat assumir la seva autoritat per iniciar les conversacions de rendició. Keitel li va explicar que Hitler en persona el dia 22 li havia comunicat que era bo que Göering estigués a Berchtesgaden perquè era millor que ell negociant. Bormann, que era al costat de Krebs, va cridar que Göering era un traïdor. En penjar el telèfon, Keitel se’n va anar a veure a Jodl per parlar de les últimes decisions.

---

Els soviètics es varen fer amb el control de Schöneberg, a tocar de Berlín, tot i la desesperada resistència de 400 adolescents de les Joventuts Hitlerianes, que en la gran majoria varen morir en el combat.

En el Reich:

A Alemanya:

Els nazis varen acabar amb l’evacuació del camp de Neuengamme que havia començat el 18 d’abril de 1945. També, davant l’arribada dels nord-americans, 7.000 presoners del camp de Dachau varen ser enviats direcció al sud en una terrible caravana de la mort. El comandant Eduard Weiter també va fugir d’allí. Entre els qui no varen abandonar el camp hi havia l’antic doctor de les SS, Sigmund Rascher, que va ser afusellat pels seus antics companys.

---

Adolf Galland, que comandava una esquadrilla de caces ME-262A del grup JV-44, format per pilots experts, va ser ferit en combat i mai més va tornar a lluitar.

---

Gerda Bormann va fugir d’Obersalzberg després de perdre la casa en un bombardeig per trobar refugi al Tirol del Sud, a Wolkenstein.

En el front occidental:

A Alemanya:

Al matí, una columna de quinze jeeps plena de fotògrafs i corresponsals va arribar a Torgau per trobar-se amb els soldats nord-americans i soviètics que s’havien unit el dia anterior. Els nord-americans intercanviaven encenedors i talla-ungles per les estrelles vermelles lacades de les gorres soviètiques. Centenars d’obrers esclaus russos alliberats, la majoria dones, esperaven al llarg de la riba oest un seient en un transbordador que els tornés a casa.

---

Els nord-americans varen alliberar el camp de concentració de Flossenbürg. Només hi quedaven 2.000 presoners mig morts de fam. 15.000 havien sigut obligats a marxar i molts d’ells varen morir d’un tret durant el trajecte.

---

Els francesos varen ocupar Constança i varen envoltar la Selva Negra, arribant, juntament amb el 7º Exèrcit nord-americà, al llarg de la frontera suïssa, des de Basilea al llac Constança. A més, varen arribar a Jettingen, una petita ciutat bavaresa plena de cases amb entramat de fusta i que era la localitat natal del coronel Claus von Stauffenberg. En un altre punt, els britànics varen ocupar un cap de pont sobre el Elba, a Lauenburg, i les divisions 3º i 52º varen acabar amb tota resistència a Bremen, que va ser ocupada aquell dia.

---

Al sud, les forces del 3º Exèrcit nord-americà varen eliminar les defenses alemanyes de Regensburg i, d’aquesta manera, el 20º Cos va establir caps de pont a través del Danubi, a la vegada que el 3º Cos va creuar el riu a la zona de Ingolstadt per després avançar cap al sud-est.

En el front oriental:

A l'antiga Txecoslovàquia:

A Brno, alliberada el dia anterior, tots els alemanys varen tenir que presentar-se per treballar. Els partisans txecs varen establir el seu quarter general en el col·legi universitari de Kaunitz, on es va colpejar i torturar als alemanys més prominents de la ciutat,.

A Itàlia:

A la matinada, Benito Mussolini va intentar fugir del Comitè d’Alliberament Nacional d’Itàlia del Nord i es dirigien amb el seu entorn més íntim cap al Tirol. Varen travessar el llac Como, prop de Milà, i es varen dirigir cap a Menaggio. El dictador italià anava acompanyat per la seva amant Clara Petacci, el seu germà Marcello i 15 persones més. Al matí, altres jerarques italians també es varen dirigir a Menaggio per seguir el dictador per anar cap a Valtellina. Mussolini estava deprimit en aquells moments finals i els seus últims pensaments eren per a la seva família i, per això, va enviar una carta a la seva dona, Rachele Mussolini, demanant-li que el perdonés i li va aconsellar que tant ella com els seus fills fugissin cap a la frontera suïssa. Rachele va aconseguir finalment parlar amb el seu marit per telèfon, i Mussolini li va admetre que estava a punt per morir, ja que es trobava sol, i li va explicar que fins hi tot el seu xofer l’havia abandonat. Després de parlar amb la seva esposa, Mussolini va continuar anant amb el seu comboi cap a Valtellina, però quan van arribar a Menaggio es van trobar amb 200 alemanys i, poc després, es van trobar amb els partisans, que estaven més interessats en negociar que en continuar lluitant. Mussolini va témer ser reconegut pels partisans i es va posar un casc alemany per passa desapercebut. Al principi va aconseguir passar el control partisà, però de seguida va ser reconegut i capturat. Un cop detingut el varen portar cap a Milà amb la seva amant per ser executats a trets. Petacci va demanar ser executada amb el seu amant, ja que volia estar amb ell fins al final.

---

Els Aliats varen aconseguir dividir els exèrcits alemanya a Llombardia i Venècia.

A Àustria:

A Viena es va constituir un govern provisional presidit per l’antic canceller socialdemòcrata Karl Renner. Va ser un intent d’aconseguir un equilibri entre socialistes, cristians, socialistes i comunistes, però sota la influència de socialistes moderats com Renner i el seu vice-canceller Adolf Schärf. Entre els comunistes, Ernst Fischer va obtenir la cartera de Il·lustració, Educació i Cultura popular, i el moscovita Honner va ser nomenat ministre de l’Interior.

A França:

Philippe Pétain va tornar al seu país, tot i que va quedar detingut acusat de traïció pel seu passat de Vichy.

A la Gran Bretanya:

L’Executiva de Guerra Política va debatre les diverses possibilitats durant una trobada celebrada a Londres i va recomanar que els portaveus admetessin amb franquesa la pèrdua de prestigi en el si de l’Imperi, ja que eren els nord-americans qui estaven representant el paper més destacat en el sud-est asiàtic. L’Executiva demanava recuperar el prestigi perdut a través d’una manipulació hàbil.

A Suècia:

A la nit, l’ambaixador nord-americà Hershell Johnson va informar al comte Folke Bernadotte que el govern nord-americà només acceptaria de Himmler la capitulació total i incondicional en tots els fronts davant les tres potències, amb rendició de les forces alemanyes als comandant Aliats en els seus escenaris d’operacions respectius. En cas de que continués la resistència en qualsevol punt, els atacs Aliats continuarien sense fi. Bernadotte es va dirigir ràpidament al ministre Christian Günther, que li va donar permís per continuar negociant amb Himmler la capitulació alemanya en territori noruec i danès.

En els Estats Units:

La Junta de l’Estat Major li va presentar al president Harry S. Truman una directiva, la JCS 1067, que, amb base en els punts de vista, d’entre altres de Henry Morgenthau, el Secretari del Tresor, recomanava que s’havia de deixar clar en els alemanys que la forta ofensiva i la fanàtica resistència nazi havien destruït l’economia alemanya i havien convertit el caos i el patiment en inevitables, i que ara els alemanys no podien escapar de la responsabilitat que ells mateixos s’havien buscat. Segons l’informe, Alemanya no seria ocupada amb el propòsit de l’alliberació, sinó que seria ocupada com una nació enemiga derrotada. Segons paraules del mateix Morgenthau, era de màxima importància que tots els ciutadans alemanys s’adonessin de que aquest cop Alemanya era una nació derrotada.

Dimecres:

La batalla de Berlín:

Les lluites a la capital del Reich s’estaven produïen casa per casa i els soldats soviètics, mentre avançaven cap al centre, intentaven ajudar a la població civil que estava necessitada d’aigua i de menjar. Els soviètics no volien tornar a donar la imatge que havien donat fins llavors d’uns éssers que assassinaven als homes, que violaven a les dones alemanyes i que robaven a les cases alemanyes. Però no varen aconseguir amb massa èxit canviar la seva imatge perquè les violacions i els assassinats es continuaven produint amb total impunitat. En la Batalla, els soldats soviètics varen acabar d’envoltar definitivament la capital, varen produir violents bombardejos a prop de la Cancelleria i les tropes del mariscal Gregory Zhukov varen arribar al riu Spree en diferents punts. Per altra banda, el general soviètic Nikolai Berzarin va ser nomenat comandant soviètic de Berlín.

Per la seva part, des del Ministeri de Propaganda s’enviaven missatges perquè la gent continués resistint. El Panzerbär proclamava: Berlín és l’escullera del torrent roig, o, Resistim amb fermesa. 

En el Führerbúnquer:

A dos quarts de deu del matí, Adolf Hitler va rebre una comunicació radiofònica de Wilhelm Keitel en la que li anunciava que l’Exèrcit de Walther Wenck havia arribar a la localitat de Treuenbrietzen, a 40 quilòmetres a l’oest de Potsdam. A dos quarts d’onze, Hans Krebs el va informar de la situació.

Poc després, Hitler va entrar a la sala de reunions. Allí l’esperaven Krebs, Martin Bormann, Heinz Lorenz, Boldt, Bernd Freytag von Loringhoven, i Otto Günsche. Uns minuts més tard varen arribar Joseph Goebbels, Nicolaus von Below, Walther Hewel, Hans-Erich Voss i Wilhelm Burgdorf. Hitler va insistir que només a Berlín podia aconseguir la victòria, va assegurar que la situació semblava pitjor del que era i va explicar que fugir cap al sud era inútil perquè en aquella zona no hi tenien ni armes ni influència. Krebs els va anunciar que no tenia notícies recents de l’Exèrcit de Wenck, ni tampoc de Felix Steiner, que havia passat a l’atac aquell mateix matí. El general també els va informar dels combats a la capital i va comentar que el comandant de la 18º Divisió d’Infanteria blindada s’havia suïcidat d’un tret en veure’s en una situació complicada en la part meridional de Berlín. Llavors, Goebbels va explicar que podien aconseguir la victòria moral, i Hitler va rematar la frase del seu ministre dient que si fugia tal i com molts li demanaven seria el final del nacionalsocialisme i del Reich. En canvi, creia que si conservava la capital potser els britànics i els nord-americans lluitarien juntament amb Alemanya contra els bolxevics. També va explicar que tenia esperances de que la reunió de San Francisco dels Aliats els acabés dividint, i estava convençut de que si ell podia donar un fort cop contra els soviètics tornaria a tenir el lideratge que havia perdut. El dictador va afirmar que ell era l’únic que podia fer aquella gesta, però a la vegada també va dir que si no era d’aquesta manera desapareixeria com un obscur fugitiu de la història. També va insistir que per ell era mil vegades més covard suïcidar-se a Obersalzberg que resistir i caure a Berlín, ja que, en les seves paraules, no havia vingut al món per defensar un Berghof. Hitler només pensava en el seu llegat, va dir-li en el seu ministre i amic, i ara veia una possibilitat d’esmenar la història obtenint un triomf per tal de recuperar la reputació personal perquè sinó tenia clar que haurien viscut per no res. Bormann, visiblement nerviós, anava entrant i sortint. Goebbels va preguntar pels quilòmetres que podria recórrer l’Exèrcit de Wenck en un dia i quan se’l podia esperar a Berlín. Un cop Krebs va acabar el seu informe, Hitler es va retirar al seu despatx. 

Durant tot el dia el dictador va rebre a molts oficials i comandants de les restes dels seus exèrcits com el general Helmut Weidling i el general de divisió Dethleffsen de l’Estat Major del OKW, que va quedar molt sorprès de trobar-se amb un home que s’enganya a ell mateix creient que les restes del 12º i 9º Exèrcit el podrien salvar. El líder alemany va ordenar que es netegés la ciutat en busca dels últims efectius disponibles per enviar-los a lluitar i per ajudar a preparar el terreny des de dins per l’arribada de les tropes del general Walther Wenck.

Cap a dos quarts de tres de la tarda, Bormann, Burgdorf i Krebs varen tornar al búnquer. Alterat, Krebs li va explicar a Hitler que a l’altura de Torgau, a prop de l’Elba, les tropes soviètiques s’havien trobat amb les tropes nord-americanes. Bormann li va implorar que es posés en contacte amb els nord-americans, però Hitler li va respondre que ell no tenia cap autoritat per fer el que li demanava. Emprenyat, Hitler va abandonar la sala en silenci i va tornar al seu despatx. 

Ben dinat, en la petita sala de conferències, Hitler va cridar a Heinz Linge. Dempeus darrere de la taula, li va confessar de forma freda i formal que volia que marxés amb la seva família. Linge el va interrompre per dir-li que ell es quedaria al seu costat fins al final, però Hitler li va explicar que tenia una missió molt important per ell. El dictador li va donar instruccions molt precisés per com havia de ser la seva mort i la d’Eva Braun. Ell es mataria d’un tret, seguidament Linge hauria d’embolicar el cos, portar-lo al jardí de la Cancelleria i cremar-lo fins que no en quedés absolutament res. Un cop cremat el cos, Linge hauria de tornar al despatx per recollir tot record d’ell i cremar-ho. Un cop explicat el seu pla, Hitler li va ordenar que aconseguís gasolina per cremar-los un cop s’haguessin suïcidat perquè no volia que el seu cadàver caigués en mans dels soviètics. Linge li va prometre que executaria la seva ordre. Hitler també li va demanar que destruís tots els seus objectes personals. L’únic que volia salvar era el quadre de Frederic el Gran pintat pel retratista suís Anton Graff i va demanar-li en el seu pilot personal Hans Baur que el posés a un lloc segur fora de Berlín. Linge li va tornar a prometre que compliria les seves ordres amb l’ajuda del majordom de Hitler, el sergent major de les SS, el comandant de la seva guàrdia personal, el comandant de les SS Franz Schädle, i el cap de la unitat policial, el tinent coronel de les SS Peter Högl. Linge li va encarregar a Erich Kempka que portés 120 litres de gasolina. Es varen omplir sis bidons que es varen deixar a la sortida del búnquer que donava al jardí. A continuació, Linge va cridar a Krüger, Högl i Schädle perquè l’ajudessin. Varen acordar que Schädle i Linge incinerarien els cadàvers i que Högl i Krüger s’encarregarien de destruir els objectes personals de Hitler que es trobaven a les seves habitacions. 

A mitja tarda va rebre una trucada d’Alfred Jodl en que li va explicar les impressions de Keitel al front. Les tropes de Wenck havien arribat a Potsdam, però no podien continuar avançant cap a Berlín perquè estaven lluitant en diferents fronts al nord de Wittenberg. 

A la tarda, el tinent de nau Kuhlmann es va presentar a la Cancelleria davant el vice-almirall Voss. Complint les ordres de Karl Döenitz, Kuhlmaann havia arribat de Flensburg amb diversos Ju-52 plens de pilots suïcides de la Kriegsmarine. Els avions havien aterrat a l’eix Est-Oest, entre la Porta de Brandenburg i la Siegessäule. Voss va dur a Kuhlmann al búnquer i li va demanar a Linge que el portés davant Hitler. El dictador es trobava en aquells moments en el seu dormitori. Quan Linge li va explicar que Kuhlmann el volia veure, Hitler li va respondre que no el rebria. Després de tornar-hi a insistir, Hitler el va rebre i va sortir a l’avantsala. El dictador li va encaixar la mà i li va dir que seria assignat al grup de batalla de Wilhelm Mohnke i, a continuació, va tornar a la seva habitació. Abans d’abandonar el búnquer, Kuhlmann va anar a saludar a Goebbels. El tinent es va instal·lar juntament amb la seva unitat en els subterranis del Ministeri d’Afers Exteriors.

Aquella mateixa tarda, Linge va rebre una trucada d‘Albert Speer des d’Hamburg. El ministre es va interessar per les intencions de Hitler i Eva Braun. Quan Linge li va explicar que els dos es quedarien a la capital, Speer li va respondre que organitzaria diversos Fieseler-Storch per enviar-los a Berlín per treure com a mínim a Eva Braun i les secretàries.

Durant la resta de la tarda i fins molt entrada a la nit, Krebs i els seus ajudants varen entrar una vegada i una altra al despatx de Hitler per comunicar-li les últimes notícies. Durant aquella nit, els soviètics varen tallar l’última línia telefònica subterrània que unia Berlín amb el món exterior. Ara en el búnquer només disposaven de comunicació per ràdio gràcies a dos aparells de 100 watts cadascun. 

A fora del búnquer:

El general Gustav Krukenberg, que havia arribat el dia anterior a la Cancelleria del Reich amb molts esforços, va abandonar la Cancelleria per fer-se càrrec del sector defensiu C, localitzat al sud-est de Berlín, on disposava de la 11º Divisió de Panzergrenadier de les SS Nordland.

Krukenberg, per la seva part, es va dirigir al quarter general de Weidling, situat en el Hohenzollerndamm, al sud-oest de la ciutat per rebre noves ordres. L’ambient allí era depriment, ja que va deixar d’existir-hi la disciplina i molts creien que no tenia sentit continuar lluitant. Krukenberg va rebre ordres de defensar la Hermannplatz. De seguida, el comandant va preparar una posició alternativa defensiva en la Hermannplatz utilitzant les torres bessones dels magatzems Karstadt, a Neukölln, per defensar-se, i va enviar la meitat dels francesos de la Divisió Carlemany, que es trobaven sota les ordres del general Fenet, a l’altre costat de la Hermannplatz, armats amb llançagranades per contrarestar un atac de carros blindats soviètics. Tot i la intensa batalla en la zona, durant aquell matí, una nova ona de berlinesos s’havia tornat a concentrar davant les portes tancades dels magatzems Karstadt per intentar tirar-les a terra amb la intenció de trobar queviures. A prop tenien els soldats soviètics del 1º i 2º Exèrcit de la Guàrdia, mentre altres batallons s’aproximaven a Treptow i Mariendorf. Poc després, l’edifici dels grans magatzems Karstadt es varen convertir en un objectiu. Les primeres explosions varen doblegar les torres de l’edifici, formant un núvol de pols i fum, a més de deixar milers de runes pels carrers i els edificis adjacents que encara es mantenien dempeus.

Durant la tarda i tota la nit els homes del general Fenet varen destruir 14 carros soviètics. Però, a la nit, el general Hans Krebs va advertir al comandant Krukenberg de que la Nordland es replegaria el dia següent cap al sector defensiu Z amb l’objectiu de protegir el Ministeri de l’Aire, a la Wilhelmstrasse, i el quarter general de la Gestapo. Després, Krukenberg va voler supervisar la ciutat i va pujar al Teatre Estatal de l’Òpera, que es trobava a l’avinguda Unter den Linden, on va poder observar que ja no hi havia ningú a l’avinguda. El general va establir el seu propi quarter general en els subterranis del Teatre. El caos era evident i en el Reich no li quedava més d’uns quants dies. En cap moment del dia l’emissora nazi, la Deutschlandsener, va emetre missatges.

---

Enmig del terror, els alemanys varen abandonar l’últim cap de pont del canal Teltow, a Britz. A la tarda, el cos d’Exèrcit del general Weidling es va retirar direcció al centre, i Hitler va insistir en el seu comandant, que l’havia convocat en el búnquer, que les coses acabarien al seu favor. Hitler li va prometre que des del sud-oest vindria el 12º Exèrcit del general Walther Wenck juntament amb el 9º Exèrcit i les tropes del mariscal Ferdinand Schörner. El 12º Exèrcit del general Wenck, que tenia la intenció de dirigir-se cap a Potsdam amb la divisió Hutten per ajudar al 9º Exèrcit, ja havia avançat una mica cap als llacs situats al sud de Potsdam, però parts del seu Exèrcit estaven lluitant en el bosc de Spreewald, al sud-est de Berlín, contra els soviètics sense tenir cap possibilitat de victòria, i contra els nord-americans a l’oest, a l’Elba, al nord de Wittenberg. Estaven atrapats i era impossible que poguessin arribar a la capital tal i com volia Hitler. A més, el general Busse només pensava en la retirada en direcció a l’oest juntament amb el 12º Exèrcit del general Wenck i no en lluitar. El problema que tenien era que estaven envoltats al sud-est de Fürstenwalde per tropes del 1º Front bielorús i el 1º Front ucraïnès d’Ivan Konev, que no els deixaven escapar. Poc després de mitjanit, Busse va rebre l’autorització per decidir per ell mateix quina era la millor decisió d’atac i, per tant, tenia les mans lliures per agafar un camí per fugir de la zona. Per altra banda, la divisió Scharnhorst es va aproximar a Beelitz, però abans d’arribar-hi es varen trobar amb el complex hospitalari de Heilstätten, que el dia anterior havia sigut saquejat pels soviètics. La Batalla de Beelitz va durar uns quants dies i no va permetre que aquells homes arribessin a Berlín.

En ser molts conscients de la realitat, alguns jerarques nazis ja no volien esperar més, ja que sabien que la Batalla estava perduda i que el seu destí molt probablement seria la mort. Erich Hilgenfeldt, que durant els anys 30 s’havia dedicat a les organitzacions de filantropia i d’assistència, es va suïcidar a la capital, tot i que mai s’ha confirmat exactament les causes de la seva mort. Al cap d’uns dies es trobaria el seu cadàver. D’altres, com Günther Quandt, varen fugir de la capital. En aquest cas va escapar a Suïssa. 

---

Els soviètics en aquells moments avançaven amb força cap al centre; el 5º de xoc des del parc de Treptow, el 8º de guàrdies i el 1º Blindat de guàrdies des de Neukölln, i el 3º Blindat de guàrdies de Konev des de Mariendorf. Els carros soviètics varen tancar les restes de la divisió blindada Müncheberg a l’aeròdrom de Tempelhof, i l’artilleria soviètica va utilitzar tot el seu arsenal per ocupar l’aeròdrom, i els llançacoets Katiuska varen disparar durant tot el dia contra els edificis administratius. Al migdia, la punta de llança del mariscal Konev, després de rodejar Berlín en direcció sud, es va reunir amb unitats d’avantguarda de l’Exèrcit del mariscal Zhukov, que va rodejar la ciutat en direcció nord, a Ketzin, a l’oest. A la tarda, Zhukov va fer atacar des del nord i des de l’est. A Konev no li va passar per alt l’estratègia del seu company i, ansiós per demostrar que era millor estratega, va ordenar bloquejar totes les carreteres forestals que anaven cap a l’oest i ocupar l’autopista. Per aquella competició, els exèrcits del mariscal Konev varen rebre ordres de dirigir-se a l’oest per envoltar Berlín i varen arribar al riu Elba per diferents punts. Per altra banda, les tropes del comandant Rybalko varen fer-se amb el control de l’Institut de Física Kaiser-Wilhelm, un laboratori on hi havia existències d’urani que tan interessaven als soviètics per la construcció de la bomba atòmica. A les deu de la nit, els soviètics varen onejar la bandera vermella a l’antic edifici del comitè central del Partit Comunista, a l’antiga plaça Bülow.

---

Seguint les ordres de Hitler, Hanna Reitsch va rebre un missatge urgent del general Robert Ritter von Greim en què li ordenava tornar a Munic des de Salzburg d’immediat per complir una missió secreta. La missió era dirigir-se a la Cancelleria per reunir-se amb Hitler. Durant el viatge, Hanna va saber el motiu del viatge. Abans de parlar amb Hanna, Von Greim va demanar permís als pares de la pilot per demanar-los permís perquè la seva filla participés en aquella operació que tenia poques possibilitats. Ells no varen dubtar en donar la seva aprovació.  

A fora la ciutat:

A primera hora del matí, Wilhelm Keitel va sortir en cotxe direcció al front per visitar el quarter general de Holste. Després de parlar per telèfon amb el comandant Wenck , que acabava de traslladar el seu quarter general, Keitel li va dictar a Alfred Jodl les seves valoracions del front perquè les transmetés a Hitler. Keitel va autoritzar a Wenck que enviés com a mínim una divisió per l’operació principal sobre Berlín. 

Quan Keitel estava a punt de passar en cotxe per la petita ciutat de Rathenow quan tornava cap al seu campament, soldats alemanys el varen aturar per indicar-li que la petita ciutat estava sent atacada pels soviètics. Keitel no s’ho va acabar de creure i va continuar el seu trajecte. En arribar a la ciutat es va posar al comandament de la ciutat i va fer veure a tothom que els soviètics encara no eren allí com deien. Keitel va ordenar la defensa de Rathenow i va fer tornar tothom a la ciutat perquè la defensés. 

A última hora de la tarda va tornar al campament de Neu-Roofen amb l’objectiu de volar a Berlín, però de nou des de la Cancelleria se li va prohibir aterrar a Gatow, ja que es trobava sota foc enemic, i es va programa la seva arribada per després de mitjanit utilitzant la pista d’aterratge improvisada de Charlottenburger Chaussee. 

El trobament entre l’exèrcit nord-americà i l’exèrcit soviètic:

A les afores de Berlín, el 5º Exèrcit soviètic, unitats del 1º Front Ucraïnès del comandant Konev de la 58º Divisió de guàrdies fusellers del general Vladimir Rusakov i el 1º Exèrcit nord-americà del comandant Courtney Hodges i part del 12º Grup d’Exèrcits d’Omar Bradley del 263º Regiment de la 69º Divisió nord-americana, sota el comandament del 5º Cos, es varen trobar per primer cop a prop de Torgau, al sud de Berlín, al costat del riu Elba.

A primera hora del matí, una patrulla de jeeps liderada pel tinent Albert L. Kotzebue va sortir del campament de la 69º Divisió d’Infanteria a l’est de Leipzig rumb a l’Elba, aventurant-se cap a les terres de més enllà del Mulde. Varen travessar amb precaució diversos pobles petits de la riba occidental del riu sense fiar-se massa de les banderes blanques que penjaven de totes les finestres de les cases. A dos quarts de dotze del migdia, un grup de tres dotzenes de soldats es varen trobar en el poble agrícola de Leckwitz a un solitari soldat de cavalleria soviètic muntat damunt d’un petit poni. Llavors varen recórrer junts tres quilòmetres cap al Elba, a prop de Strehla, a uns 40 quilòmetres del Mulde. Quan varen arribar al poble de Strehla, el tinent va observar a un grup de soldats soviètics fent-los senyals i cridant amerikanski. Seguint les seves indicacions, Kotzebue i alguns dels seus homes varen creuar l’Elba amb uns petits bots que varen trobar a la riba. A l’altra banda els varen rebre els soldats del 1º Front del comandant Konev. El seu cap, el tinent coronel Gardiev, el comandant del 175º Regiment de la 58º Divisió de la Guàrdia, va esperar al tinent Kotzebue a l’altra banda de la riba i després de saludar-se els hi va indicar un lloc més al sud on podrien creuar els jeeps amb una barcassa. Després de creuar l’Elba tal i com els hi havien dit, els soldats dels dos exèrcits varen intercanviar racions i regals.

32 quilòmetres al nord i dues hores després, l’oficial William D. Robertson va entrar a la ciutat de Torgau amb tres reclutes. Els carrers estaven buits a excepció d’uns pocs obrers esclaus alliberats i dues berlines de soldats alemanys borratxos de xampany. Després d’anar al castell de Hatenfels, alçat sobre el riu, varen desplegar una bandera amb cinc barres vermelles horitzontals i estrelles blaves sobre un fons blanc que havien fet sobre un llençol i varen cridar en veure als soviètics:

Atureu el foc! Americans. Amerikanski. Rússia. Amèrica… 

Tot i això els soviètics varen disparar durant uns segons amb les seves metralladores contra els murs del castell fins que l’oficial Robertson i els seus homes varen trobar-se amb ells. Al vespre, Robertson va tornar al campament del seu batalló a Wurzen portant amb ell a quatre soldats del 173º Regiment de Fusellers soviètics amb el jeep com a prova del trobament. Varen celebrar la trobada amb xampany i música russa, i varen penjar dues fotografies grans del dictador Iosif Stalin i del difunt president Franklin Delano Roosevelt, i es varen improvisar petits retrats del president Harry S. Truman. De seguida es varen enviar missatges als comandaments de les dues potències, i Stalin i Truman varen intercanviar telegrames. El comandant Dwight D. Eisenhower va enviar una petició a la Stavka demanant enviar un mínim de 23 corresponsals de guerra acreditats a Berlín després de l’ocupació de la ciutat per part de l’exèrcit soviètic. Els soviètics no varen respondre la petició d’Eisenhower. A la nit, mentre encara celebraven l’enllaç entre els dos exèrcits i els oficials soviètics encara ballaven la seva música, els corresponsals Andrew Tully del Boston Traveller i Virginia Irwin del Saint Louis Post Dispatch, varen preguntar en broma per què no seguien cap a Berlín. Els soviètics, afectats segurament pel vodka, varen portar-los cap a la capital sense que ningú ho sabés. Després de sopar amb els soldats soviètics que lluitaven a la capital varen tornar cap a Torgau. Aquella gesta va ser molt mal vista per les autoritats militars nord-americanes.

En el Reich:

A Alemanya:

L’aviació soviètica va continuar bombardejant la ciutat de Lubeck, i els tancs soviètics varen atacar l’entrada de la població de Prenzlauw.

---

A Obersalzberg, a les nou del matí, la RAF amb els bombarders Lancaster va bombardejar la casa de muntanya de Hitler, el Berghof, que no va patir greus desperfectes, però sí les cases del secretari Martin Bormann i del ministre Hermann Göering juntament amb un barracó adjacent de les SS. Els Aliats temien que Hitler utilitzés el Berghof com a quarter general meridional per reunir les seves tropes i plantar una última i fanàtica batalla. A dos quarts d’onze varen tornar a atacar la zona i en total varen llençar 1.181 tones d’explosius.

Però en el Berghof acabava d’arribar-hi l’ajudant Julius Schaub, que estava completament borratxo i anava acompanyat per una amiga. Sembla ser que Schaub va destruir la correspondència d’Eva Braun, que ella no volia que es destruís i així ho havia demanat a la seva germana Gretl Fegelin el 23 d’abril, juntament amb els documents de Hitler i les conversacions privades del dictador que havia escrit l’advocat Heinrich Heim del juliol de 1941 al 1942. Quan tots els presents al Berghof varen veure que Schaub estava destruint els documents del líder alemany varen tenir clar que Hitler mai més tornaria al Berghof. Gerda Bormann va ser l’encarregada de dur els documents de Hitler a un lloc segur en el Tirol meridional. També es va cremar aquell dia les actes de conferències sobre l’estat de la situació, un total de més de 100.000 pàgines, que havien arribat a Munic el 23 d’abril. 

A més d’Obersalzberg, aquella nit la RAF va bombardejar les ciutats de Kiel i Munic, però ja quedava ben poc per destruir i aquell dia la 8º Força Aèria va realitzar el seu últim bombardeig.

Arran d’aquest atac, l’últim Me 262 va sortir de la base aèria de Fürstenfeldbruck. Aquest caça-bombarder es troba avui en dia el Museu Alemany de Munic. A més, davant l’avanç imparable de les tropes nord-americanes, les SS varen començar a evacuar a uns 3.000 presoners del camp Kaufering IV.

---

A Berchtesgaden, Göering va rebre el telegrama de Hitler redactat per Bormann que deia:

Els actes que vostè a comès constitueixen una ruptura de fidelitat que li deu a la meva persona i una traïció. Aquesta conducta representa alta traïció. La pena aplicable és la mort. En consideració als seus serveis prestats al Partit, el Führer accepta no aplicar aquesta sentència, si renuncia vostè immediatament a totes les seves funcions. Li prego que em respongui d’immediat amb un sí o un no. 

---

Els nord-americans varen arrestar al cirurgià Erwin Ding, responsable de dur a terme multitud d’experiments mèdics a Buchenwald, i va ser enviat més tard a la presó de Munic-Freysing. 

En el Protectorat de Bohèmia i Moràvia:

En el camp de concentració de Theresienstadt varen arribar diversos grups de deportats. De bon matí varen arribar 230 dones procedents de Dresden. A la tarda varen arribar homes procedents de Dresden, Polònia i Hongria.

En el front occidental:

A Alemanya:

En el camp de concentració de Bergen Belsen, alliberat el 15 d’abril de 1945, els homes de les SS i de la Wehrmacht, obligats pels soldats britànics, varen acabar d’enterrar els cadàvers que havien assassinat en fosses comunes. En total, des del 21 d’abril de 1945 varen enterrar a 23.200 víctimes.

---

Amb l’ocupació d’Alemanya, els Aliats occidentals cada cop tenien més presoners i els confinaven en campaments provisionals. Durant aquell dia 160.000 alemanys varen ser conduïts a un campament provisional a prop de Remagen.

---

A Nuremberg, els soldats nord-americans varen entrar a l’antic complex dels Congressos de Nuremberg, el Luipold, hi varen destruir amb dinamita l’enorme esvàstica de pedra que presidia la part central de la tribuna d’honor. 

---

Els soldats nord-americans del 20º Cos del 3º Exèrcit varen establir caps de pont a través del Danubi a l’est i a l’oest de la ciutat de Regensburg, per després avançar cap al sud-est.

En el front oriental:

A Alemanya:

Els soviètics varen arribar al poble de Schönebeck.

En el Protectorat de Bohèmia i Moràvia:

Els soviètics varen arribar a la ciutat de Brno. A continuació es varen produir les ja habituals escenes de violacions i violència.

A Itàlia:

Al migdia es va produir l’aixecament nacional. El poble italià, amb el suport dels partisans i de les tropes aliades, varen lluitar contra les restes de les tropes alemanyes i italianes de la República de Saló a les principals ciutats italianes del nord, entre elles Milà, Torí, Gènova i Venècia, que es varen rendir aquell dia sense el consentiment dels dictadors Benito Mussolini i Adolf Hitler. Durant aquell dia, Mussolini es va reunir amb representants del CLNAI, el Comitè de l’Alliberació Nacional de l’Alta Itàlia, que li va exigir la immediata rendició incondicional. Mussolini no la va acceptar i va decidir fugir cap a Suïssa acompanyat de diverses escortes alemanyes direcció a Valtellina passant per la carretera que bordejava el llac Como. A les nou de la nit, el dictador italià i els jerarques de la República Social Italiana varen arribar a la prefectura de Como, que havia assumit l’aspecte d’una ciutat en estat de guerra, i els hotels i les viles varen ser ocupats pels comandants. Mussolini estava molt preocupat perquè no havia arribat amb ells el cotxe que transportava els seus documents. Aquell vehicle havia patit una avaria hi havia sigut saquejat, tot i que el contingut dels documents varen ser recuperats i portats més tard a Como.

A la Gran Bretanya:

Cap al migdia, Winston Churchill va rebre l’oferta de capitulació de Heinrich Himmler, que va rebutjar immediatament i així ho va fer saber tant a Stalin com a Harry S. Truman.

En els Estats Units:

A San Francisco, a les quatre de la tarda va començar la Conferència de les Nacions Unides. La sala de l’Òpera va resultar petita pels 850 delegats de les 46 nacions presents a la Conferència, a més dels 1.500 periodistes i notables. L’orquestra va interpretar el Star Spangled Banner, l’himne oficial dels Estats Units, i després va començar la primera sessió quan Edward Reilly Stettinius va colpejar el martell sobre el pupitre. Després de l’al·locució del president Harry S. Truman des de la Casa Blanca, que va ser escoltada amb moltes dificultats per la mala qualitat del so, es va suspendre la sessió sense que s’arribés a cap acord. Durant aquella jornada, Averell Harriman es va reunir amb els membres de la delegació nord-americana per assegurar-se de que tot el món entengués que els soviètics no respectarien els acords de postguerra. Després, Harriman va repetir aquestes mateixes paraules davant dels periodistes. Els periodistes del off the record i d’altres mitjans varen sortir de la sala acusant-lo de bel·licista.

---

A Washington, Truman es va reunir amb Henry Stimson i el general Groves perquè li entreguessin un informe més exhaustiu sobre la bomba atòmica. Li varen explicar que en quatre mesos esperaven tenir a punt l’arma més terrible de la història de la humanitat, una arma capaç de destruir una ciutat sencera. Tot i això, el varen advertir de que el destí de la humanitat podia dependre de l’ús o no d’aquestes bombes i del que posteriorment es fes per controlar-les. Stimson li va admetre que no sabia si podien o havien de llançar la bomba. Tenia por que fos tan potent que acabés destruint el món. El President tenia la mateixa por, però ell va ordenar a l’agost llançar-la sobre Hiroshima i després sobre Nagasaki.

Dimarts:

En la Batalla per Berlín:

En el Führerbúnquer:

A les tres de la matinada, Adolf Hitler es va aixecar del llit. Just en aquell moment el ministre Albert Speer, que estava amb Eva Braun bevent xampany de la marca Möet & Chandom i menjant pastissos mentre recordaven el passat, la va deixar a l’habitació per anar-se a acomiadar definitivament de Hitler. Speer havia arribat el dia anterior amb l’objectiu d’acomiadar-se per sempre més del qui havia sigut el seu mentor i amic. En una habitació del búnquer es van reunir ells dos per últim cop. De l’entrevista que van tenir no en tenim testimonis ni documents que ens permeti saber què va passar realment en aquell moment. Speer confessà anys mes tard que l’hi havia explicat a Hitler que havia contradit totes les seves ordres de terra cremada, revelació que, segons ell, no li va dir absolutament res. Molts historiadors creuen que aquesta versió de Speer és mentida i que mai li va confessar que havia contradit les seves ordres. Tant si es veritat o no, el que és clar és que Hitler li va tornar a explicar de forma distant que el seu final seria al costat d’Eva Braun i que deixaria com a successor seu a l’almirall Karl Döenitz. A més, li va assegurar que estava molt content de morir ja que no podia més. Segons sembla, també li va parlar de la ciutat de Linz, la ciutat on havia somiat poder-se retirar, i li va dir que Eva havia rebut l’encàrrec de dissenyar el barri comercial i l’avinguda de Linz. Speer ja no va fer cas a aquells comentaris perquè va veure que havia fugit de la realitat.

A les 4:50 del matí, Hitler va transmetre la seva última ordre. L’ordre anava dirigida al mariscal de camp Ferdinand Schörner. En el telegrama, que avui en dia es troba en mans privades, deia que es quedaria a Berlín per donar exemple i per prestar un millor servei a Alemanya, i va ordenar que tothom fes tots els esforços per guanyar la Batalla de Berlín. Durant aquella hora, una sèrie de potents granades varen tocar la Cancelleria i el seu voltant. Hitler se’n va anar a dormir quan el bombardeig va aturar-se, però a les deu es va tornar a intensificar. El dictador es va despertar de cop i va cridar a Heinz Linge. El doctor Ludwig Stumpfegger li va proporcionar una injecció amb estimulant.

A les onze del matí, Hitler es va reunir amb el general Hans Krebs, Wilhelm Burgdorf, Martin Bormann, Joseph Goebbels, Johannmeyer, Nicolaus von Below i Bernd Freytag von Loringhoven. Krebs li va ensenyar l’informe estratègic en que es trobava la ciutat. Les tropes soviètiques atacaven pel sud i el nord des del matí i el cercle a la capital estava a punt de tancar-se en trobar-se les forces d’Ivan Konev i els de Gregory Zhukov en el sud-est de la ciutat. A més, Krebs li va explicar que l’Exèrcit de Felix Steiner no havia aconseguit avançar més enllà del nord d’Oranienburg. Hitler es va enfurismar com mai i va deixar anar una sèrie d’insults contra Steiner. Tot i això, encara tenia alguna petita esperança de de que tot acabaria sortint bé i va ordenar-li a Krebs que iniciés immediatament un atac des d’Oranienburg per impedir que els soviètics envoltessin Berlín. Poc després va aparèixer Hermann Fegelin, que va informar de que l’Exèrcit de Steiner no podia atacar perquè les seves forces eren massa dèbils. Hitler va ordenar a Fegelin que marxés cap a la posició de Steiner per entregar-li personalment l’ordre de venir a Berlín. Fegelin va marxar aquell mateix dia. El cunyat de Hitler va confessar-li en el general de les SS Hans Jüttner que no tenia la intenció de morir a Berlín.

Un cop acabada la reunió, Hitler va anar a esmorzar amb Eva Braun i les seves secretàries al seu despatx. Després d’esmorzar va cridar a Julius Schaub. Davant de la caixa forta, Hitler li va explicar a Schaub i a Linge que tots els documents que s’havien quedat a la Cancelleria havien de ser cremats. Linge va rebre l’ordre de portar unes maletes. Quan les va dur, el dictador va començar a treure documents de la caixa forta. En total varen omplir quatre maletes i Schaub, Linge i els ordenances varen arrossegar-les fins al parc. Allí les varen buidar i varen cremar tots aquells documents. Linge es va esperar que tot estigués completament cremat. Mentre Linge era al patí, Schaub va buidar totes les demés caixes fortes de Hitler. En ella hi havia papers i documents polítics i militars dels anys de la guerra i dels anys previs. Amb l’ajuda del seu ordenança, el sotsoficial Mandtal, Schaub va empaquetar tots aquells papers i documents en grans maletes i va fer que soldats de les SS i de la guàrdia personal de Hitler les arrosseguessin al jardí per cremar-les. Després d’haver-ho cremat tot, Schaub, en presència de Linge, va explicar-li a Hitler que havia complert les ordres. Llavors, Hitler li va ordenar a Schaub que volés a Obersalzberg per destruir també les actes que es conservaven en el Berghof i li va entregar les claus de les caixes fortes de la mansió.

Seguidament, Hitler va escriure l’últim telegrama per al dictador Benito Mussolini, on li va dir que la lluita per les seves vides arribava al final i que el bolxevisme i el judaisme havien fet tot el possible per destruir el territori germànic. Acabava el seu escrit amb una petita llum d’esperança assegurant-li que canviarien el curs de la guerra. Curiosament, Mussolini va escriure una carta al primer ministre Winston Churchill per demanar-li que el tractessin amb justícia i li va deixar clar que no acceptava una rendició sense condicions perquè era un deshonor per totes les parts. També li va explicar que li entregava uns documents que descrivien els perills dels soviètics. Mussolini va entregar la carta al tinent alemany Franz Spoegler, que l’havia de fer arribar al primer ministre, però el tinent alemany mai la va enviar i no se sap per què la va guardar.

Mentrestant, l’ambient en el Führerbúnquer era insostenible i depriment. Les notícies que arribaven deien que hi estaven havent acarnissats combats en els carrers dels barris est i sud de la capital. Diversos barris del nord de la ciutat havien caigut en poder dels soviètics i la carretera de Nauen, l’última via principal cap a l’oest, estava bloquejada per carros de combat T-34. Amb aquest pèssim ambient, la majoria dels ocupants no tenien res a fer, les instal·lacions no eren adequades per enviar missatges, i es passaven el dia esperant, bevent i passejant-se pels passadissos discutint si era millor suïcidar-se amb una arma de foc o amb cianur. Joseph Goebbels ja havia pres la decisió de suïcidar-se amb la seva dona i els seus sis fills. Magda Goebbels havia patit diversos atacs de cor i estava al llit en un estat molt dèbil. Hermann Göering era considerat un traïdor i estava retingut a Berchtesgaden perquè havia enviat un telegrama al búnquer demanant que si Hitler ja no podia governar ell se’n faria càrrec des de Berchtesgaden per posar les coses al seu lloc. Tot i això, Göering va enviar un segon telegrama explicant que dimitia del seu càrrec per problemes cardíacs. Davant d’aquelles desordres i la imminent derrota, Hitler ja només s’interessava per com seria el seu suïcidi al costat d’Eva i el de la seva gossa, la Blondi, que seria la primera en provar el cianur. Però encara hi havia algú que creia que Hitler podia fugir, com el mariscal Schörner, que li va enviar un telegrama on li aconsellava que s’unís amb el seu Grup d’Exèrcits per seguir lluitant a les muntanyes de Bohèmia. No fent cas a aquelles suggerències, Hitler va rebre la trucada del gauleiter Paul Wegener, que li va preguntar si no estaria disposat a acceptar una rendició en el front occidental per reforçar el front oriental per estalviar d’aquesta manera a Alemanya una doble devastació. Hitler va rebutjar totes les propostes, ja no valia la pena, tot i que encara tenia alguna esperança amb el seu 9º Exèrcit. A més, Döenitz va comunicar que enviaria a tots els mariners que disposava per lluitar per la Defensa de Berlín, tal i com l’hi havien ordenat per telegrama el 22 d’abril. Després de rebutjar les propostes perquè marxés, Hitler va enviar un telegrama al general de la Luftwaffe, Robert Ritter von Greim, que comandava la 6º Flota aèria, perquè es presentés a la Cancelleria del Reich d’immediat per parlar sobre un assumpte de suma urgència. Von Greim, que es trobava a Munic en aquell moment, li va costar molt trobar un avió que el portés a Berlín, però estava convençut de que podria aterrar en els carrers o en els jardins de la Cancelleria. Finalment va arribar al Führerbúnquer el 26 d’abril de 1945 amb la pilot Hanna Reitsch. Hitler el volia nomenar cap de la Luftwaffe en substitució del desposseït Göering. Martin Bormann va anunciar per ràdio al poble alemany que Göering havia dimitit per motius de salut.

A dos quarts de dotze es va fer oficial que Helmuth Weidling era el nou comandant militar de Berlín.

Al migdia, Hitler va rebre una trucada de Wilhelm Keitel des del nou quarter general del OKW a Neu-Roofen. El cap de l’Estat Major li va explicar com havia vist les forces de Wenck, li va mencionar l’avanç favorable del 12º Exèrcit i el seu moviment direcció a Potsdam i li va proposar veure’s cara a cara aquella tarda com li havia promès el dia anterior. Hitler li va prohibir dirigir-se a Berlín en cotxe, ja que no tenia la protecció adient, però no es va oposar a que volés a l’aeròdrom de Gatow i que allí el recollissin. Hitler llavors va passar-li el telèfon al coronel Nicolaus von Below perquè organitzés el vol que l’havia de traslladar a Berlín. Keitel li va explicar que tenia un Junker 52 procedent de Rechlin a la pista d’aterratge de Rheinsberg.

Poc després, Hitler va parlar per telèfon amb Alfred Jodl, que es trobava al costat de Keitel, per parlar com havia anat la conferència de guerra que havien celebrat sense ell i el dictador va aprovar totes les propostes que havien dissenyat. Al mateix temps, Goebbels va dictar-li a un funcionari del Ministeri de Propaganda que portava la seva correspondència una proclama dirigida a la població de Berlín. La proclama es va publicar en el diari Der Bär. En la seva locució del dia dirigida als berlinesos, va demanar aturar “l’assalt mongol”. El ministre llavors va informar a Hitler de que Berlín no tenia reserves d’aliments per més de 14 dies. El dictador, desfet, es va tancar al seu despatx rebent informes. En tots ells es deia que la situació a Berlín i els seus voltants era desesperada.

Al vespre, Schaub es va acomiadar de Hitler i va abandonar el búnquer amb el seu sotsoficial Mandtal per complir el desig del dictador de destruir tots els documents del Berghof. Schaub es va enlairar de l’aeròdrom de Gatow acompanyat de dos taquígrafs.

A les afores de Berlín:

Pels volts de les quatre de la matinada, el quarter general del Grup d’Exèrcits del Vístula va trucar al general de brigada Krukenberg en el camp de maniobres de les SS proper a Neustrelitz, on hi havien soldats de la Divisió Carlemany, per ordenar-li que es traslladés a Berlín d’immediat i es presentés davant del general de divisió Hermann Fegelin a la Cancelleria del Reich. Krukenberg sabia que era una acció perillosa i va demanar voluntaris perquè l’acompanyessin. Quan pujaven als cotxes eren dos quarts de nou del matí i varen poder veure al ministre Heinrich Himmler conduint el seu cotxe Mercedes descapotable que tornava a Hohenlychen des de Lübeck, on la nit anterior s’havia reunit amb el comte Folke Bernadotte, representant de la Creu Roja, per negociar la pau. Per dirigir-se a Berlín varen utilitzar carreteres secundàries de l’oest. A les deu del matí varen arribar a l’àrea del Reichssportfeld. Però dos dels vuit camions amb els quals anaven es varen perdre pel camí quan varen intentar defensar el pont Sacron Paretzer Kanal, on varen ser atacats per l’artilleria soviètica. Els soldats es van veure obligats a fugir a peu deixant els camions i es varen refugiar en el bosc de Grünewald. Finalment, per sorpresa de tothom, inclús pels presents al búnquer, a mitjanit Krukenberg va arribar al búnquer de la Cancelleria. Quan el varen portar amb el general Hans Krebs, Krukenberg va saber que era impossible la victòria quan li va dir que durant les últimes 48 hores s’havia ordenat a un bon número d’oficials i unitats que es dirigissin a Berlín i que ell era l’únic que ho havia aconseguit.

En la Batalla:

La ciutat era seriosament atacada i era només qüestió de dies de que tot acabés. El 8º Exèrcit de Guàrdia i el 1º Exèrcit blindat de la Guàrdia de Zhukov varen establir contacte en el sud-est de Berlín amb les tropes de Koniev, i quan varen arribar al nord del canal de Teltow, el gruix de l’exèrcit soviètic va arribar a l’Elba i la ciutat va quedar definitivament envoltada pels soviètics. A dins la ciutat moltes cases es veien afectades pels atacs soviètics i els ocupants de les cases que encara hi quedaven desplegaven banderes blanques i molts membres de la Volkssturm s’estaven rendint amb un mocador blanc. La majoria dels soldats soviètics es trobaven en els suburbis de Berlín i el grup de 200 soldats de la Divisió Carlemany que havien arribat aquella tarda defensaven la capital amb tot el què podien: amb Panzerfaust (un tipus de granades) i Sturmgewehr. Durant la matinada, un cos del 5º Exèrcit de xoc soviètic va aconseguir creuar el riu Spree per un punt situat al nord del parc de Treptow, i les restes dels cossos del general Helmut Weidling varen llançar contraatacs, però tot i destruir alguns tancs Stalin les forces soviètiques eren molt superior en número i, al migdia, varen ocupar el parc i, al vespre, varen arribar a la línia circular del S-Bahn. Més tard, les tropes soviètiques varen agafar el control de l’aeroport de Tempelhof. El comandant en cap de les tropes alemanyes de l’aeroport, el coronel Rudolf Boettger, tenia ordres de destruir l’aeroport si queia en mans enemigues; però enlloc d’això es va suïcidar.

Al migdia, els soldats soviètics dels exèrcits dels mariscals Zhukov i Konev ja es trobaven en el suburbis de la ciutat i s’havia completat el cercle del 9º Exèrcit del general Busse. Però Konev va ser informat de que la conquesta del centre del centre de la ciutat estava destinada a Zhukov i no a ell.

Per la tarda, l’aeroport de Gatow, a la riba del Havel, a l’oest de la ciutat, va patir un intens bombardeig de l’artilleria. L’eix Est-Oest, on havia aterrat Speer el dia anterior, era l’última artèria de comunicació no telefònica que els hi quedaven en els alemanys.

---

A les afores de la ciutat per la banda sud, a les sis i vint del matí, les tropes del general Rybalko varen començar a bombardejar a través del canal de Teltow, i un cop acabat el bombardeig Ivan Konev va ordenar a la infanteria creuar el canal amb embarcacions d’assalt i bots de rem. Poc després del migdia varen col·locar els primers ponts artificials per fer travessar els primers tancs, i les unitats de l’exèrcit soviètic varen arribar a Dahlem. Mentre avançaven, la rereguarda es va veure atacada per les tropes del general Walther Wenck, que avançaven des de l’oest en direcció a Treuenbrietzen i Belitz amb l’objectiu de trobar-se amb el 9º Exèrcit, que estava intentant sortir dels boscos del sud-est de Berlín, darrere les línies de subministrament del mariscal Konev. Desesperats, a la nit, l’Alt Comandament de la Wehrmacht va decidir utilitzar tots els efectius possibles, inclús les forces que seguien combatent contra els Aliats occidentals.

Keitel, després de reunir-se el dia anterior amb el comandant Holste, es va dirigir a primera hora per Rheinsberg per després traslladar-se en el campament de Neu-Roofen, on hi acabava d’arribar Alfred Jodl i el seu Estat Major. Des de primera hora del matí, el OKW havia traslladat de Krampnitz a Rheinsberg el seu Estats Major. Durant el matí va intentar parlar amb la Cancelleria per parlar amb Hitler. Després de parlar amb Krebs, al migdia va poder parlar amb Hitler per explicar-li com havia vist el front. Després de penjar el telèfon, Keitel es va dirigir a la primera conferència de guerra que va dirigir. Un cop acabada la conferència, Keitel es va dirigir aquella tarda per Fürstenberg en direcció al lloc de comandament del Cos blindat de Felix Steiner en el sud amb la perspectiva de que passés a l’atac. Allí Keitel va poder comprovar de que no hi havia cap possibilitat de realitzar un atac sorpresa. A continuació, el cap de l’Estat Major es va dirigir al seu campament per volar cap a Gatow. Però quan ja tot estava a punt per enlairar-se el va trucar Von Below per prohibir-li volar abans del vespre perquè els caces Aliats estaven interferint el trànsit aeri. Keitel va posposar el seu vol per les 10 de la nit, però aquella hora va aparèixer la boia i es va tenir que cancel·lar el vol. El viatge es va aplaçar per la tarda del dia 25.

En el Reich:

A Alemanya:

A Hohenlychen, Walter Schellenberg va tenir que calmar a Himmler després de que aquest hagués pactat amb els Aliats, concretament amb el govern suec. El ministre acabava d’ordenar que tots els presoners alliberats per la Creu Roja fossin traslladats a Suècia. En total eren 20.937 persones de 22 nacionalitats diferents.

Himmler va rebre durant aquell dia a Speer, que tornava de la reunió amb Hitler. El ministre de l’Interior li va oferir una cartera en un seu futur govern.

---

A Berchtesgaden, a les cinc de la matinada, Bernd von Brauchitsch va ser dut a on estava retingut Karl Koller sota custòdia amb una suposada ordre de Göering. Havia de volar a Berlín immediatament per explicar-li a Hitler què havia passat el dia anterior. Però l’ordre no era de Göering sinó de Hitler, i Koller es va negar a volar a Berlín abans de que caigués el dia. Desconfiant de tothom, va acceptar a anar-hi però amb la condició de fer-ho sol, sense els guàrdies de les SS. Posteriorment va ser alliberat per ordre especial de Hitler. Quan va sentir que Hitler havia convocat al general Ritter von Greim des de Munic per entregar-li el comandament de la Luftwaffe, va enviar un telegrama al general Von Greim per explicar-li tots els fets a favor del ministre Göering. Però Von Greim no va mostrar cap simpatia cap a Göering i no el va voler ajudar. Al cap d’unes hores va arribar Ernst Kaltenbrunner en el xalet de Göering per veure’l juntament amb els seus companys que estaven empresonats. Göering va pensar que el matarien, però Kaltenbrunner va marxar sense dir-li res.

---

El Reichstatthalter del Oberdonau, Eigruber, va fer saber que totes les persones que en el seu territori s’oposessin a la voluntat de Hitler serien afusellades a l’acte.

A les 3:25 de la matinada, a Ratisbona, a la plaça Moltke, el pare Johann Maier i un altre veí de la ciutat varen ser penjats amb un cartell al coll que posava: Soc un sabotejador. Els dos homes el dia anterior havien intentat calmar una multitud de 1.000 persones que demanaven que la ciutat obrissin les portes a les tropes nord-americanes, que estaven molt a prop.

---

Davant la imminent arribada dels nord-americans, diversos camions varen sortir del camp de concentració de Dachau en direcció a Munic. En un dels camions hi anava l’antic oficial de l’Abwehr, l’advocat muniquès Josef Ochsensepp Muller, l’ex primer ministre hongarès Miklos Kállay i el seu ministre de l’Interior, el baró Peter von Schell; el ministre holandès, el doctor Van Dyck; el mariscal de camp grec Pagagos i el seu oficial de l’Estat Major; els generals alemanys Franz Halder i Georg Thomas; Hjalmar Schacht; el nebot del dictador Iosif Stalin, Kokorin; el general Piotr Priválov, i vuit oficials de la RAF. En total els camions transportaven a 136 persones de 17 nacionalitats. En un dels grups hi havia 14 britànics, entre ells un capità de cognom Churchill, res a veure amb el primer ministre, així com els seus companys de l’incident de Velno de 1939, Stevens i Payne Best; hi havia cinc russos i entre els francesos hi havia l’ex primer ministre Léon Blum i la seva esposa Gabriel Piquet, el bisbe de Clermont-Ferrand, el príncep Xavier de Borbó de Parma i l’escriptor Joseph Joos; de txecs n’hi havien quatre; de grecs hi havia el mariscal de camp esmentat i quatre comandants generals; hi havia també el ministre holandès i sis danesos, un noruec, un suec, un suïs, un letó i quatre italians, inclòs el partisà Garibaldi (descendent del líder del Risorgimento) i el seu cap d’Estat Major, Ferrero; un grup hongarès on hi havia el fill de l’almirall Miklos Horthy i la seva secretària; d’austríacs hi havia l’antic canceller Kurt von Schuschnigg i la seva esposa, a més de l’alcalde de Viena anterior a l’Anschluss, Schmitz, així com el director Konrad Prazmarer. La delegació més nombrosa provenia d’Alemanya amb el secretari d’Estat Pünder, el príncep Felip de Hesse, Halder i la seva esposa, l’ex governador militar de Bèlgica, el general Alexander von Falkenhausen, el pastor Martin Niemöller, el príncep Frederic Leopold de Prússia, Fabian von Schlabrendorff i l’industrial Fritz Thyssen. Un altre grup estava compost pels parents dels colpistes del 20 de juliol; diversos familiars de Karl Friedrich Goerdeler, del coronel Claus von Stauffenberg, de Kurt von Hammerstein-Equort, de Lüttwitz, de Plettenberg i un familiar de Hans Bernd Gisevius, juntament amb parents de Jakob Kaiser, Isa Vermehren i Fey Pirzio-Biroli, la filla d’Ulrich von Hassell.

Els camions varen travessar la capital bavaresa i es varen dirigir cap al sud; creuant la frontera austríaca a prop de Kufstein abans de continuar cap a Innsbruck i fins arribar al camp de concentració de Rosenheim, on se’ls va fer baixar.

---

Aquell dia va sortir a la venda per últim cop el diari Der Angriff amb una tirada de 300.000 exemplars.

---

A Babelsberg, el doctor Ernst-Robert Grawitz es va suïcidar amb la seva família. Era el responsable de diversos experiments mèdics amb presoners.

En el front occidental:

A Alemanya:

Els soldats nord-americans del 7º Exèrcit varen ocupar Ulm, on varen entrar en contacte amb el 1º Cos del 1º Exèrcit francès, i els Cossos 21º i 6º del 7º Exèrcit varen creuar el Danubi per la zona de Donauwörth.

---

A Stuttgart, que era una ciutat dins de la zona d’ocupació francesa, al matí els soldats francesos del 1º Exèrcit estaven esperant a entrar-hi perquè els nord-americans del coronel Pash volien ser els primers, ja que a la ciutat hi havia  informació clau sobre la fissió nuclear i es temia que hi haguessin científics alemanys i no es volia de cap de les maneres que els francesos se’n apoderessin. Després d’un breu combat amb les poques tropes alemanyes que custodiaven les instal·lacions, els nord-americans varen capturar els científics Wirtz, Carl Friedrich von Weizsäcker i Otto Hahn. Ràpidament varen començar a desmantellar les instal·lacions i a carregar el contingut en camions. Abans de que els francesos veiessin el què estava passant, l’equip ALSOS, un equip nord-americà destinat exclusivament a tot el material nuclear alemany, i les unitats que els hi donaven suport, amb els científics alemanys i tot el material, incloent-hi una pila atòmica, varen tornar a les línies nord-americanes cobertes pel foc d’artilleria programat prèviament. El govern francès no va saber res del que havia passat fins al 1947.

A Itàlia:

Els Aliats varen creuar el Po i el Adige.

---

Després de ser bombardejat el 25 d’octubre de 1944 pels Aliats quan estava en el port de Gènova, el destructor RMI Dardo va ser enfonsat per la seva pròpia tripulació en no ser reparat des de l’atac.

A França:

Philippe Pétain va ser alliberat dels alemanys i va tornar a França per ser sotmès a un judici contra ell per traïció. Pétain sempre va creure que havia defensat França i va declarar:

El poble francès no oblidarà. Sap que l’he defensat, com ho vaig fer a Verdú. 

A Àustria:

A Viena, l’antic canceller Karl Renner va fer el seu primer intent de crear un gabinet. Va elegir al moscovita Honner pel càrrec de ministre de l’Interior i cap de la policia, decisió que va ser molt controvertida. També va ser polèmic el nomenament del banquer Josef Joham per Hisenda perquè en la seva etapa en el Credit Anstalt havia mostrat una actitud amigable amb els nazis. El doctor Gerö va ser nomenat ministre de Justícia.

A Suècia:

El ministre Christian Günther va rebre l’informe de Bernadotte amb la carta de Himmler del dia anterior en que acceptava un armistici en territori noruec i danès, a més del trasllat de certs presoners a Suècia. Ràpidament el ministre va informar Felix Kersten i va transmetre l’oferiment de capitulació a les ambaixades nord-americana i britànica.

En els Estats Units:

Harry S. Truman va fer una declaració on va excloure formalment tota idea de capitulació parcial d’Alemanya i, d’aquesta manera, va tirar per terra la idea de Himmler de negociar amb ells. Per altra banda, el president nord-americà va rebre la primera informació de l’existència del projecte Manhattan, que Franklin Delano Roosevelt havia mantingut totalment en secret. La informació explicava que la preparació d’una nova arma, la bomba atòmica, estava amagada sota el nom clau de Tubex Alloys o també amb el nom S-1.

---

Després de discutir-se el dia anterior amb el ministre Viatxeslav Mólotov sobre els tractats de Ialta, Truman va rebre un telegrama de Stalin que li explicava amb tot detall el què havia passat a Ialta i li va assegurar que Roosevelt havia accedit a que el govern de Lublin fos el nucli del nou govern polonès. Com que Polònia tenia frontera amb la Unió Soviètica, el líder soviètic li va recordar que tenien dret a comptar amb un govern amic en aquell país. Amb un to més conciliador que el que havia tingut Truman el dia anterior amb Mólotov, Stalin va continuar el telegrama dient-li que ell no sabia si els governs de Grècia o de Bèlgica eren realment democràtics, però que no tenia la intenció de protestar perquè l’assumpte resultava vital per la seguretat dels britànics. El líder soviètic li va afegir que estava disposat a satisfer la seva petició i fer tot el possible per arribar a una solució harmònica, però li va assegurar que li demanaven massa exigint-li que renunciés a una qüestió vital per la seguretat de la Unió Soviètica i que no podia tornar-se en contra dels interessos del seu país.

A les Filipines:

La 37º Divisió d’infanteria nord-americana va atacar a Luzon amb tancs M-18.

Dilluns:

En el Reich:

A Alemanya:

A dos quarts de quatre de la matinada, el general de la Luftwaffe Karl Koller, el representant del ministre Hermann Göering, es dirigia amb un Heinkel cap a Munic per arribar a Obersalzberg per reunir-se amb Göering. Al migdia, un cop es varen reunir, Koller li va explicar el què havia vist i sentit en els últims dos dies al Führerbúnquer i, a continuació, Göering li va preguntar si Hitler continuava viu. Koller li va respondre que creia que podria resistir una setmana més, però li va dir que que segons la legislació vigent del 20 de juny de 1941 li corresponia assumir el lideratge del Reich. D’immediat, Göering va convocar una reunió amb les altes personalitats que es trobaven a Berchtesgaden: Hans Heinrich Lammers, que ja es trobava a Berchtesgaden, que li va confirmar que efectivament li tocava dirigir el país segons la llei, Philip Bouhler, el mateix Koller i el coronel de la Luftwaffe, Bernd von Brauchitsch. Bouhler li va dir que estava d’acord amb les paraules de Koller. Tots els presents coneixien la decisió de Hitler de morir. Göering tenia el decret de Hitler del 29 de juny de 1941 guardat en una caixa d’acer i el va treure. Després d’estudiar-lo varen escriure diferents telegrames per enviar-los a Adolf Hitler, Wilhelm Keitel, Joachim von Ribbentrop i Nicolaus von Below. El telegrama, que Göering va escriure massa llarg i ple de protestes, va ser rebutjat i, finalment, va ser Koller qui va redactar aquell telegrama que va ser enviat a Hitler i en el que li deia que si hi estaven conforme seria ell, Göering, qui dirigiria el país a partir d’aquell moment. Abans d’enviar el telegrama, Göering va ordenar que els comandaments de ràdio fossin ocupats per oficials de l’Estat Major per raons de seguretat. També va donar instruccions al coronel Von Below en el Führerbúnquer perquè s’assegurés que Hitler rebria el telegrama i li va donar l’oportunitat de marxar de Berlín. A més, va donar instruccions a Von Ribbentrop i a Keitel de que l’informessin, a menys de que rebessin contraordres de Hitler en persona, i va fer que Martin Bormann sabés que era ell qui li havia enviat un missatge i no ningú altre. També va voler deixar clar que havia de fer tot el possible per treure a Hitler de Berlín. Però informar abans a Bormann va ser un error perquè aquest va exagerar-ne el contingut del missatge per tal de que Hitler el veiés com un traïció. Després d’enviar els missatges, Göering, Bouhler i Koller varen dinar junts i varen debatre el següent pas. Göering va decidir que volaria per veure al comandant suprem Dwight D. Eisenhower el dia següent i va planejar un esborrany de proclamació al poble i a l’exèrcit alemany. La proclamació, segons li va dir a Koller, havia de fer creure als soviètics que ells seguirien lluitant en els dos fronts, però en els nord-americans i els britànics els hi diria que només volien lluitar contra el front oriental i no contra l’occidental. Després varen debatre com seria el nou gabinet i creien que Göering tindria que ocupar el Ministeri d’Afers Exteriors a més de tots els seus altres càrrecs. Acabats de dinar, Koller va marxar i va baixar la carretera de muntanya fins a Vila Geiger, el quarter general de la Luftwaffe. Eren les cinc de la tarda. Poc després va rebre trucades de Göering que no varen ser contestades perquè Koller se’n va anar a dormir després d’haver passat l’anterior nit en blanc. Entre les vuit del vespre i les nou, en saber que Göering l’havia trucat, va intentar posar-se en contacte amb ell en el seu xalet però li va ser impossible parlar amb ell.

En la Batalla per Berlín:

A Berlín, al matí, diversos projectils varen destruir uns camions cisterna i barrils de gasolina que es trobaven en el patí d’honor de la Cancelleria. Diversos soldats varen morir o varen caure greument ferit. Hitler es va llevar de cop en sentir l’artilleria soviètica i després de vestir-se li va ordenar a Heinz Linge que vingués al seu despatx. El dictador li va dir que pràcticament no havia pogut dormir. A continuació li va demanar a Theodor Morell una injecció de les seves i després Linge li va posar les seves gotes a l’ull dret. Després d’esmorzar, a les dotze del migdia, Hitler va ser present a la reunió informativa del migdia per fer un balança de la situació. Hitler va demanar una ofensiva important pel cap d’una hora.

Hitler havia recuperat la calma que havia perdut el dia anterior, però estava molt enfadat amb el general Helmuth Weidling perquè hi havien rumors que deien que havia traslladat el seu quarter general a Döberitz, al nord de Potsdam, i va demanar executar-lo per traïció i covardia. Weidling va trucar aquell mateix matí al búnquer per emetre el seu informe, però el general Hans Krebs li va respondre que Hitler el considerava un traïdor, ja que s’havien interromput les comunicacions amb ell la tarda del 20 d’abril de 1945 i es pensaven que havia desertat, i li va dir que havia sigut condemnat a mort.

Cap al migdia, el doctor Ludwig Stumpfegger va administrar diverses injeccions a Hitler. Durant aquell dia varen arribar al búnquer 200.000 racions d’aliments, una quantitat enorme en detriment de la població civil.

A fora del búnquer:

El Consell militar del 1º Front de Rússia blanca va proposar als alemanys una rendició, però l’oferiment va ser rebutjat, i tant Gregory Zhukov com Ivan Konev varen assaltar la ciutat. Les bateries soviètiques estaven disparant des de primera hora del matí i els projectils ja arribaven als búnquers del Tiergarten, on les lluites eren ferotges, a les restes de la Nova Cancelleria, a l’edifici del Ministeri de l’Aire i a la Wilhelmplatz. Els soldats soviètics ja s’havien fet amb el control del sud de Berlín, les tropes de Konev avançaven cap a l’estació d’Anhalter, i l’aviació aliada va acabar de bombardejar la ciutat. A l’alba, algunes unitats de fusellers de Vasili Chuikov, destacades al sud de Köpenick, varen creuar tant el riu Spree com el Dahme en direcció a Falkenberg. El general Kazakov es va dirigir a l’estació de Schleicher, situada a l’est de Berlín, amb un carregament de canons. A la tarda, els soviètics varen assaltar la ciutat per l’est i el sud-est amb el 5º Exèrcit de xoc, el 8º de guàrdies i el 1º Blindat. A més, aquell mateix dia els soviètics varen penetrar en direcció a Dallgow-Döberitz, tancant pràcticament la porta cap a l’oest.

Per buscar la rendició de la població, el 7º Departament del 1º Front Bielorús va llançar sobre Berlín pamflets en el que asseguraven en els soldats alemanys que no tenia sentit continuar lluitant, i també es varen llançar octavetes per als civils perquè les entreguessin als soldats soviètics en el moment de la rendició per tal de demostrar la seva bona voluntat. L’operació va ser un èxit perquè pràcticament un 50% dels alemanys que es varen rendir varen ensenyar aquestes octavetes.

Per la seva part, els alemanys, per defensar la ciutat, van publicar la crida de Hitler del dia anterior en el primer número del butlletí Der Panzerbär. En un article titulat Teniu-ho en compte!, el Panzerbär advertia de que tot aquell que propagués o aprovés mesures que debilitessin la resistència seria titllat de covard i seria afusellat o penjat a l’acte. Em el mateix butlletí s’anunciava que el proveïment de queviures de Berlín es mantindria en mesura perfectament suficient durant les següents dotze setmanes. Per la seva part, l’emissora Werwolfsender, portaveu especial del ministre Joseph Goebbels a Königswusterhausen, va fer una cridar a la una del migdia als membres de la Werwolf de Berlín i Brandenburg perquè lluitessin contra els soviètics. El missatge es va difondre a Berlín i Praga, dues ciutats inviolables pels nazis, i es va afirmar que els traïdors havien abandonat la capital i que tant Hitler com Goebbels es quedarien fins al final lluitant. El comunicat deia:

La ciutat de Berlín serà defensada fins el final. La nostra ciutat s’ha convertit en una ciutat del front. Cada berlinès és responsable de la seva casa i dels seus pisos. Les cases i els pisos que hissin la bandera blanca no tindran dret a la protecció de la comunitat i seran tractats en conseqüència. Aquests cases són bacils en el cos de la nostra ciutat. Oposeu la més dura i inflexible resistència en tots els punts! Esteu atents! No escolteu les seduccions ni les amenaces de l’enemic! Construïu una comunitat jurada. El vostre Gauleiter està amb vosaltres. La seva esposa i els seus fills també.

L’estació emissora que controlaven els nazis a Praga va afirmar que la decisió que Hitler havia pres de quedar-se a Berlín portaria a una batalla europea.

Els dos diaris nazis que encara funcionaven: la Deutsche Allegemeine Zeitung i la Völkischer Beobachter, només parlaven de l’arribada dels soldats soviètics. El personal de la Casa de la Radiodifusió i els soldats de companyia de propaganda, que formaven part de la 4º Companyia de Batalló liderada pel tinent de reserva Oskar Haaf varen marxar cap al Ministeri de Propaganda després de rebre noves ordres. A la Casa de Radiodifusió només varen quedar uns 450 homes de la Volkssturm, entre ells Ernst Himmler.

El discurs dels nazis va ser escoltat per molt poca gent, ja que la majoria s’intentava refugiar a on podia. Un dels refugis a on més gent s’hi va aglomerar va ser en el búnquer de l’estació d’Anhalter, propera a l’estació central. En aquells difícils moments, els homes de l’Organització Todt intentaven restablir el trànsit i apartaven els cadàvers que havien quedat al mig de la carretera. La Feldgendarmerien va construir barreres antitanc per controlar que ningú marxés de la ciutat sense comprovar els seus documents. Els soldats que quedaven de la Wehrmacht, de les SS i les Joventuts Hitlerianes lluitaven amb tot el que podien per tal de que no avancessin els soviètics, però molts d’ells, en veure que era inútil resistir, es varen canviar la roba per posar-se’n una de paisà per desertar.

A les a fores de Berlín:

Wilhelm Keitel, després de reunir-se el dia anterior amb Walther Wenck, es va dirigir del quarter general del 20º Cos instal·lat a Wiesenburg, a tant sols 30 quilòmetres del cap de pont que ocupaven els nord-americans a Zerbst, a un centre d’enginyeria forestal, a prop del quarter general del 12º Exèrcit del general Walther Wenck. Keitel havien ordenat tant al general Wenck com al coronel Reichhel que es dirigissin a Berlín per salvar a Hitler amb el 12º Exèrcit. Però Wenck tenia la intenció d’obrir a la força un corredor des del riu Elba amb l’objectiu de fugir. Keitel es va reunir també amb el general Holste l’estratègia a seguir per arribar a Berlín. Holste estava segur de que els nord-americans no estaven fent preparatius per atacar més enllà del Elba en direcció Est. A les onze del matí, Keitel va arribar a Krampnitz i, després de parlar amb Alfred Jodl, va trucar a la Cancelleria per informar a Hitler de com havia anat la reunió amb Wenck. Tant a Keitel com a Alfred Jodl se’ls va ordenar que es presentessin al Führerbúnquer per informar-lo que havia transmès personalment a Wenck les seves ordres.

Wenck en aquells moments es va dirigir amb un Kübelwagen a on es trobaven uns joves soldats per ordenar-los avançar cap al nord-est, en direcció a Potsdam, per salvar els ciutadans civils que lluitaven o patien la lluita dels soviètics.

Tornant al búnquer:

En e búnquer a partir de les quatre varen començar a arribar-hi diferents jerarques. Els primers en arribar varen ser Arthur Axmann, que es quedaria al búnquer fins al final i lluïa un uniforme gris verdós, Werner Naumann i Günther Schwägermann, col·laboradors de Goebbels. Axmann va intentar de nou convèncer a Hitler perquè abandonés Berlín, però el dictador es va mantenir ferm i li va contestar que seria millor que el matessin a fora, tot i que va deixar clar que ell ja no podia combatre. També va arribar-hi Keitel, que tornava de la seva trobada amb Wenck. Durant aquella tarda també va aparèixer Heinrich Müller, que havia sigut convocat per Hitler perquè el dictador estava convençut de que un espia estava filtrant informació als Aliats. De seguida el cap de la Gestapo va engegar una investigació i dies més tard va descobrir que Hermann Fegelin era “el traïdor”.

Els sis fills de Goebbels, mentrestant, jugaven pels corredors del búnquer i més tard varen prendre xocolata amb Hitler i li varen explicar com els hi anava en el col·legi. Helmut li va llegir en veu alta la redacció que va escriure per l’aniversari de Hitler. Eva Braun, per la seva part, va sortir al passadís amb un gos i li va demanar a Linge que l’acompanyés als jardins per passejar l’animal. En els jardins, Eva li va comentar amb tristesa que la mort era l’única sortida si no es produïa el miracle esperat.

Al mateix temps, Martin Bormann va arribar a l’avantsala amb els mapes de les operacions del front oriental i els va estendre sobre la taula. Von Loringhoven li va senyalar a Bormann una ruta que encara estava lliure, direcció a Dresden. El secretari de Hitler va ordenar al seu conseller, Wilhelm Zander, que carregués en autobusos i cotxes a tots els col·laboradors del NSDAP, inclús al seu conseller Müller, i les seves sis secretàries per portar-se d’immediat a Obersalzberg. Just quan acabava aquella trobada, Morell es va presentar davant Linge per demanar-li si podia veure Hitler. En reunir-se amb el dictador, el doctor li va implorar que el deixés marxar perquè havia patit durant els últims dies atacs al cor. Hitler li va donar l’autorització per marxar del búnquer. Ràpidament, Morell li va donar instruccions al doctor Stumpfegger, que seria l’encarregat d’injectar-li estimulants a Hitler.

Més tard, Hitler va ordenar-li a Otto Günsche que es presentés a la saló de reunions. Goebbels i Bormann estaven amb el dictador. Hitler li va explicar a Günsche que acabava de rebre un comunicat que deia que la població dels districtes del nord de Berlín, incloent el barri obrer de Weissensee, estava penjant banderes vermelles i blanques en les finestres i que molts soldats estaven desertant. El dictador li va ordenar que enviés un destacament de soldats de les SS allí i apliqués la llei marcial. Günsche va sortir de l’habitació i va formar dos batallons amb soldats de les SS de la guàrdia personal de Hitler i amb els xofers de la Cancelleria. Tots ells varen ser enviats als districtes del nord. Al cap de poc els dos batallons varen tornar amb un grup d’oficials i soldats, als que varen penjar a l’estació de Friedrichstrasse. Sobre el pit portaven un cartell que deia:

Penjat per no complir amb les ordres del Führer.

Aquella mateixa tarda, per sorpresa de tothom, va aparèixer Albert Speer amb la intenció d’acomiadar-se un altre cop de Hitler, ja que el 20 d’abril de 1945 no es varen poder acomiadar tal i com Speer volia. El ministre d’Armament havia tornat d’Hamburg en cotxe recorrent 300 quilòmetres en 10 hores evitant les carreteres plenes de refugiats fins que es va trobar una ruta bloquejada perquè els soviètics havien arribat a Nauen. Llavors es va dirigir a l’aeròdrom de Rechlin, a Meckenburg, un aeroport de la Luftwaffe, i va volar amb un Focke-Wulf biplaça d’entrenament cap a l’aeròdrom de Gatow, situat al costat oest de Berlín. Des de Gatow va volar amb un aeroplà d’observació Fiesler Storch, que va aterrar a l’eix Est-Oest, a prop de la Porta de Brandenburg. A l’àmplia avinguda hi havien retirat les faroles i l’havien convertit en una improvisada pista d’aterratge. Mentre Speer es dirigia a Berlín, tal i com havia acordat el dia anterior amb el seu protector d’art, Karl Maria Hettlage, un camió va traslladar pràcticament tres dotzenes de quadres seus en direcció a Hamburg, una zona suposadament britànica, per amagar-hi allí el seu patrimoni anònim.

De camí a l’habitació de Hitler es va trobar amb Bormann, que li va implorar que convencés a Hitler de que es traslladés al sud. Speer li va donar una resposta evasiva. Eva Braun es va posar molt contenta quan va veure a Speer, ja que el considerava un seu amic i havia augurat el seu retorn. Era dels pocs que la respectava. Speer la va avisar que aquell mateix vespre tornaria a marxar de Berlín. En aquells moments Hitler estava abatut, sabia que el final era a prop i molta gent li preguntava si marxaria o no de la ciutat. Ell no parava d’insistir que es quedaria fins al final i assegurava que quan arribés el moment es dispararia un tret. Quan es va reunir amb Speer en el seu despatx, Hitler no va mostrar cap tipus d’emoció i li va preguntar què li semblava la manera de treballar de Karl Döenitz. Speer li va contestar que tenia una impressió positiva del almirall i, després, Hitler li va preguntar si creia que tenia que fugir o quedar-se. Speer li va respondre que tenia que quedar-se a lluitar. Hitler li va explicar que ell també ho creia però li va assegurar que no lluitaria més perquè no volia caure ferit i viu en mans soviètiques, ja que estava convençut que li mutilarien el cadàver. Més relaxat, li va dir que es suïcidaria juntament amb Eva i que després cremarien els seus cossos, però que abans hauria de matar la seva gossa, la Blondi, i li va assegurar que li resultava fàcil acabar amb la seva vida. Hitler va convidar a Speer a assistir a la següent reunió militar per fer un últim balanç de la situació.

Minuts més tard va començar aquesta última sessió informativa amb una assistència més aviat escassa. Hitler va intentar de nou ser optimista després de parlar de la seva imminent mort i la seva cremació. Krebs va presentar el que sabia de la situació en general. Les forces de Konev es trobaven en els barris de Teltow i Lankwitz. A l’est, els exèrcits de Zhukov havien ocupat Köpenick i lluitaven per travessar la línia defensiva del ferrocarril circular. El general el va advertir que els soviètics intentaven envoltar Berlín. Hitler el va interrompre i li va preguntar per l’Exèrcit de Wenck. Krebs li va anunciar que havia començat a retirar-se de l’Elba la nit anterior. En aquells moments va entrar a la sala Keitel acompanyat del seu ajudant, John von Freyend. Aquest últim va estendre un mapa sobre la taula i Keitel va informar a Hitler del contraatac que havia ordenat en el 12º Exèrcit, cosa que el va posar molt content en el dictador, que va llegir amb atenció l’ordre del 12º Exèrcit i va ordenar que s’incorporessin a l’Exèrcit de Wenck tots les tropes disponibles encara que estiguessin mal equipades i que el 3º Exèrcit de Felix Steiner ataqués l’endemà des del nord. Llavors, Hitler li va preguntar si el Cos d’Exèrcit del general Koehler, que es dirigia a Potsdam, havia establert contacte amb el 9º Exèrcit. Keitel no tenia la informació i no va saber respondre-li. Krebs va rebre l’ordre de dirigir-se al 9º Exèrcit per establir contacte amb el 12º Exèrcit. Llavors, Hitler li va demanar a Keitel una reunió privada juntament amb Jodl i Krebs. Keitel va tornar a insistir de que marxés a Berchtesgaden, però Hitler es va mantenir ferm amb la seva decisió, ja que havia de dirigir personalment la Batalla de Berlín en un combat fins el final. En acabar la reunió, Keitel li va indicar que marxava al front per visitar a Wenck, Holste i els demés comandants per dir-los que Hitler esperava que alliberessin Berlín. Sense dir-li res, Hitler li va encaixar la mà. Poc després, Keitel s’hi va reunir en privat a l’habitació privada de Hitler i el va advertir de que el contacte personal amb ell es podia tallar si els soviètics arribaven des del nord i tallaven les comunicacions entre Krampnitz i Berlín. Keitel llavors li va preguntar s’hi havien començat les negociacions amb els Aliats i qui les dirigia. Hitler es va limitar a respondre-li que era massa aviat per parlar de rendició i que era millor negociar quan s’hagués aconseguit una victòria. Keitel no es va mostrar satisfet i Hitler li va confessar que des de feia temps havia establert conversacions de pau amb Gran Bretanya a través d’Itàlia i que aquell mateix dia havia convocat a Von Ribbentrop per parlar del tema. Era mentida i per això no li va voler donar detalls. Von Ribbentrop va marxar aquell dia de Berlín en cotxe direcció al nord-oest, cap a Schleswig-Holstein. El ministre havia visitat a Hitler aquell dia acompanyat pel seu fill Rudolf, que aquest va quedar impressionat pel declivi del dictador i pels seus arguments basats en les il·lusions. Després de prometre-li que tornaria l’endemà, Keitel es va retirar. Mai més es tornarien a veure. En aquella mateixa hora va marxar sense haver demanat cap autorització el cap del batalló de transmissions, el major Lohse.

A les sis de la tarda, Weidling es va traslladar al búnquer per convèncer a Hitler de que no era un traïdor. Només arribar al búnquer, Weidling es va trobar amb Krebs i Wilhelm Burgdorf. El general els va preguntar per què el volien afusellar. Weidling els va descriure la situació en el front i els va demostrar que el seu lloc de comandament seguia estant en el sud-est de Berlín. Els dos generals llavors el varen acompanyar a l’habitació de Hitler. Sobtadament per Weidling, Hitler, que la seva ment ja no funcionava adequadament, es va mostrar molt content que el seu general l’anés a visitar i el va nomenar comandant de la defensa de la capital. Weidling, que no va poder rebutjar el nou càrrec, no gaudia d’un exèrcit poderós i només disposava del 56º Cos de Panzer, que estava molt afectat, les restes de la divisió blindada Müncheberg i la 20º divisió de Panzergrenadier, que estava en bones condicions però el seu comandant, el general Scholz, s’havia suïcidat poc abans d’entrar a Berlín. Només estaven en condicions de lluitar les divisions Nordland i la 18º Panzergrenadier. Weidling va decidir reservar aquesta última per un possible contraatac. El general va quedar consternat en sentir que Hitler parlava de derrotes de les unitats soviètiques al sud de Berlín després d’haver-se vist obligades a presentar batalla a les unitats de Felix Steiner, de Theodor Busse i altres unitats que quedaven disponibles. Al mateix temps, creia que altres forces aturarien a l’exèrcit soviètic pel nord i, al final, en una acció combinada tindria la batalla decisiva. En sortir de la reunió, Weidling, des del búnquer va donar instruccions tàctiques i va informar al seu estats major sobre l’entrevista.

El nou comandant de Berlín va organitzar ràpidament la defensa de la ciutat dividint-la en vuit sectors designats per les lletres que anaven de la A a la H. Cada un dels sectors estava sota el comandament d’un general o un coronel. El perímetre defensiu de la ciutat s’havia establert en el recorregut de la línia circular del S-Bahn. Els tres únics punts on es podien defensar amb certa eficàcia eren les tres torres antiaèries de formigó; la del búnquer del Zoo, la del Humboldthain i la del Friedrichshain. Tot i això, disposava d’una gran quantitat de munició per als seus canons de 128 i 20 mil·límetres, i de bones comunicacions gràcies als cables telefònics subterranis. Però el principal problema era que havia de defensar la ciutat amb 45.000 homes de la Wehrmacht i les SS, a més dels 40.000 homes de la Volkssturm, de l’atac de 1.500.000 soldats soviètics. Els destacaments de la Volkssturm no podien resistir els atacs del 3º Exèrcit blindat de guàrdies soviètic. En el centre del districte governamental, el general de brigada Wilhelm Mohnke estava sota el comandament de més de 2.000 homes procedents de les seves bases de la Cancelleria del Reich. La situació era tan desesperada que quan Bernd Freytag von Loringhoven va intentar des del búnquer posar-se en contacte aquell matí amb el OKW en el seu nou lloc, a Krampnitz, al nord de Potsdam, va poder constatar que tots havien marxat.

Al cap de poc hi va haver un fort enrenou en els passadissos, on s’hi havien aplegat Goebbels, Walther Hewel, Hans-Erich Voss, Axmann i Burgdorf. De cop Bormann va entrar a la sala i li va entregar a Hitler el telegrama de Göering des de Baviera. En llegir-lo li va cridar l’atenció que Göering li demanava que si abans de les deu de la nit no l’hi havia contestat ell es faria el càrrec de tot. Els missatge que Göering va enviar a Keitel, a Von Ribbentrop i Von Below, en què els demanava que protegissin els seus interessos tant de Hitler com d’ell mateix, varen ser eliminats per Bormann. El missatge de Göering deia:

Al principi Hitler no n’hi va fer massa cas, no hi veia la deslleialtat que hi volia veure el seu secretari, però quan Bormann li va ensenyar el telegrama de Göering enviat a Von Ribbentrop en què li demanava que anés a veure’l immediatament si no havia rebut altres directrius de Hitler o d’ell mateix aquella mitjanit varen fer que el dictador entrés en còlera. Goebbels va intervenir a la conversa per parlar d’honor, lleialtat, lluita i mort. Un cop més calmat, Hitler li va fer enviar un telegrama de resposta on li va dir que conservava la llibertat d’acció però que li prohibia ordenar coses sense el seu consentiment. Tot i que deixava la porta oberta perquè pogués negociar la capitulació, ja que, en paraules textuals del dictador, si es perdia la guerra donava igual qui feia aquesta feina. Ràpidament, Bormann va enviar el telegrama a Göering en què se li eliminaven els seus drets de successió i se l’acusava de traïció. Després, Hitler va analitzar el telegrama amb Speer, i el dictador es va anar posant encara més furiós i va criticar durament a Göering, arribant a dir que era un corrupte per les drogues i el luxe. Finalment, escalfat i de molt mal humor, va decidir desposseir-lo de tots els seus càrrecs i del dret a succeir-lo, va ordenar detenir-lo i el va substituir pel general en cap Robert Ritter von Greim, que més tard es va tenir que traslladar al búnquer per rebre instruccions. El text de destitució de Göering no va quedar registrat, però va ser vist per dos dels oficials del búnquer. Al mateix temps que s’enviava aquest missatge, Bormann va enviar ordres als oficials de les SS Frank i Bredow, que estaven destinats a Obersalzberg, perquè arrestessin a Göering per alta traïció i el portessin al quarter general de les SS a Salzburg i que recloguessin al seu personal, inclòs Koller, així com Lammers. Respondrien amb la vida, va afegir Bormann. Així que quan Koller va intentar posar-se en contacte amb Göering entre les vuit i les nou del vespre i no va poder parlar amb ell, la raó per la qual no va poder agafar el telèfon era perquè es trobava sota arrest.

Tant aviat com Göering va rebre el primer missatge de ràdio, havia revocat els seus missatges originals a Von Ribbentrop i a Keitel i els havia informat de que tenia notícies de Hitler. Però era massa tard, ja que el xalet va ser rodejat cap a les set de la tarda. Robert Kropp va obrir la porta als oficials de les SS, que varen entrar amb els revòlvers a la mà i varen reduir a Göering tancant-lo a la seva habitació. No se li va permetre veure la seva esposa ni a la seva filla o comunicar-se amb el seu personal. Com que no li responia, Koller estava cada cop més preocupat. Havia vist una còpia de la resposta de Hitler i sabia que ara anirien per ell. La seva esposa es va reunir amb ell sabent que passaria alguna cosa, i quan estaven sopant varen rebre l’anunci que havia arribat un oficial de les SS i que volia veure’l. Era Bredow, que va entrar a l’habitació i el va saludar fredament per després dir-li que venia per detenir-lo. Però quan Koller li va preguntar per quin motiu, l’oficial de les SS li va respondre que no ho sabia però li va explicar que tots els demés estaven arrestats. Koller li va intentar fer veure de que eren innocents, però Bredow, tot i disculpar-se per la seva acció, el va posar sota arrest juntament amb la seva esposa. Se li va prohibir comunicar-se amb l’exterior. Tot i ser detingut, va aconseguir amagar l’esborrany que havia estat redactant de la proclamació de Göering i va tirar aquests documents pel vàter.

---

Tornant un cop més al búnquer, mentre Hitler continuava irritat amb Göering i es tancava a la seva habitació, Speer ho va aprofitar per visitar a Magda Goebbels, que estava al llit pàl·lida d’un atac d’angines juntament amb el seu marit, que no va voler deixar-la sola amb Speer. Durant aquella nit, Eva Braun va enviar una última carta a la seva germana, Gretl Fegelin, que es trobava a Berchtesgaden, i li va explicar que encara hi havia esperances, però li va afirmar que tant ella com Hitler no es deixarien agafar vius pels seus enemics i li va demanar que destruís totes les seves anotacions que tingués. Eva també li va dir que el seu marit, Fegelin, havia marxat a Nauen per lluitar (cosa que no era certa perquè Fegelin havia marxat per trobar-se amb Heinrich Himmler per negociar la pau amb els Aliats occidentals, però Eva en aquells moments no ho sabia). També li va demanar que destruís tota la seva correspondència privada, sobretot les factures del seu sastre Heise, perquè no volia que es fes públic que ella gastava per ser la parella de Hitler, però volia que es conservessin les cartes del líder alemany. 

Mentrestant, a la sala de conferències es va produir una reunió entre els oficials per analitzar la situació sobre el plànol de Berlín. Hitler no hi va voler participar, però els oficials es varen dirigir a l’habitació del dictador per portar-lo fins a la taula de mapes per indicar-li que si s’ordenava a Walter Wenck que assaltés Berlín podrien estar salvats. Hitler es va interessar pel pla i va ordenar que Wenck ataqués.

A mitjanit, quan el dictador es va retirar a la seva habitació per descansar, Eva Braun va demanar a Speer que l’anés a visitar i va demanar que li portessin una botella de Möet & Chandom  i pastissos per als dos. En un moment de relax, Eva li va confessar que Hitler havia pensat que ell estava actuant encontra seva, però que gràcies a la seva visita havia demostrat tot el contrari. També li va dir que Hitler havia pensat en enviar-la a Munic, però li va explicar que ella s’hi havia negat. Llavors varen parlar del passat de Munic, de les vacances que feien junts esquiant i de la vida a Obersalzberg.

A fora al búnquer:

A la mateixa nit, els nazis varen ordenar en els tancs que estaven en condicions de lluitar que tornessin a l’aeròdrom de Tempelhof per proveir-se. Enmig d’un camp de caces destrossats de la Luftwaffe, la majoria eren Focke-Wulf, els carros de combat varen omplir els dipòsits en un magatzem situat a prop d’un edifici administratiu, i varen rebre ordres de preparar un contraatac cap al sud-est, en direcció a Britz, on se’ls unirien alguns tancs Tiger II i alguns llançacoets Nebelwerfer. Mentrestant, molts berlinesos varen sentir sobrevolar avions sense llançar bombes. Molts varen pensar que eren nord-americans que llançaven paracaigudistes, però la realitat era que les dues divisions de les forces aèries nord-americanes no varen arribar a embarcar mai. El que sí que es va llençar al damunt dels berlinesos i del 12º Exèrcit varen ser unes octavetes sota una idea de Goebbels aprovada per Hitler. Les octavetes deien:

Soldats de l'exèrcit de Wenck! Una ordre d'un abast immens us ha tret de les vostres posicions davant l'enemic de l'Oest i us ha posat en marxa direcció a l'Est. La vostra missió està clara: Berlín sigui sent alemanya. El vostre Führer us ha cridat i vosaltres heu corregut a l'assalt com en els vells temps de les victòries. Berlín us espera, Berlín us desitja amb tot el seu cor. 

Per altra banda, sabent que era el final, els guàrdies de la presó berlinesa de Moabit, a la Lehrter Strasse, i el quarter general de la Gestapo situat a la Prinz-Albrechtstrasse varen alliberar els últims opositors al règim del complot del 20 de juliol de 1944 perquè veien que els soviètics es trobaven molt a prop seu. El dia anterior els hi havien tornat els efectes personals i tots ells creien que sobreviurien. Es diu que aquests homes no havien sigut ajusticiats abans perquè Himmler els volia utilitzar en les seves negociacions amb els Aliats occidentals. Però quan els alliberats caminaven cap a la llibertat a primera hora del matí, els guàrdies, sota les ordres del Gruppenführer Heinrich Müller, els varen tirotejar per l’esquena, entre ells a Albrecht Haushofer, el fill del professor Karl Haushofer, Albrecht von Bernstorff i Klaus Bonhoeffer, mort d’un tret a la nuca. Només va sobreviure l’antic responsable comunista alemany, que miraculosament la bala només li va travessar el cap sense tocar-li el cervell. En el quarter de la Gestapo només varen deixar vius a set presoners. L’antic comunista alemany, que encara tenia a la butxaca un tros de pa que Albrecht l’hi havia donat, va alertar al germà del seu antic company, Heinz Haushofer, de la mort del seu germà. Tot i els combats, Heinz anirà a buscar el cadàver del seu germà al lloc on havia caigut abatut.

A les afores de la ciutat:

Keitel, després de sortir de la reunió amb Hitler aquella tarda, va tornar en automòbil a Krampnitz en companyia de Jodl. Els dos varen discutir durant el trajecte la possibilitat de treure Hitler del búnquer, però varen descartar el pla per la forta presència de SS a la Cancelleria. Jodl també era de l’opinió que havien d’esperar els moviments de Göering i, per això, havia enviat a Koller perquè anés a veure a Göering i li expliqués la situació. Keitel va acceptar el pla de Jodl.

Quan varen arribar a Kramnitz, tot el que quedava de l’Estat Major estava a punt de marxar perquè els soviètics es trobaven a prop. Al vespre, Keitel es va dirigir al nou quarter general de Wenck, més al nord, i li va demanar en el comanant que es dediqués exclusivament en arribar a Berlín. En aquells moments Keitel va rebre una trucada de Jodl, que l’informava que havia hagut de marxar de Krampnitz i que ara es trobava a un camp forestal a Neu-Roofen, entre Rheinsberg i Fürstenberg, un campament que havia sigut preparat per Himmler. En tornar de la trucada, Keitel va tornar-li a insistir a Wenck de que la situació era greu i que era important que es dirigís a Berlín. Després de la reunió amb Wenck, Keitel es va dirigir al quarter general de Holste, on hi va arribar abans de mitjanit. Amb Holste va repassar els detalls de la seva missió. El comandant concentraria tots els seus homes per cobrir el flanc nord del 12º Exèrcit de Wenck contra qualsevol perill, però no podia establir contacte amb el Grup d’Exèrcits de Gotthard Heinrici i el Cos Blindat de Felix Steiner al nord-oest de Berlín. Keitel li va assegurar que enviaria al Grup Blindat de Heinrici les ordres perquè contactés amb ell i, després, va tornar de nit.

En el Reich:

A Alemanya:

A fora de Berlín, a les onze de la nit, el ministre Himmler i el general Walter Schellenberg es van reunir amb el diplomàtic suec i vicepresident de la Creu Roja sueca Folke Bernadotte a l’edifici del consolat suec a la ciutat de Lübeck, il·luminat per espelmes per una apagada. Bernadotte no es volia tornar a reunir amb Himmler per quart cop, però Schellenberg el va convèncer perquè ho fes. Himmler ja sabia la decisió de Hitler de suïcidar-se i va voler negociar la pau amb els nord-americans sense el consentiment del dictador. La reunió es va tenir que celebrar als soterranis després de que sonés l’alarma antiaèria per un intens atac aeri contra un aeròdrom proper. Els suecs i els alemanys es varen asseure en uns bancs de fusta. Himmler, extremadament cansat i nerviós, va dir que potser Hitler ja era mort i que si no era així li quedava molt poc de vida, i va admetre que Alemanya estava vençuda. A continuació li va demanar que arribés a una pau amb els Aliats occidentals per un alto el foc i, a canvi, li va prometre que Alemanya tornaria a Suècia tots els presoners escandinaus que posseïa. Tot i això, Himmler va explicar que sinó acceptaven la seva capitulació agafaria el comandament d’un batalló i lluitaria en el front oriental. Bernadotte li va confessar que veia molt poques possibilitats de que britànics i nord-americans acceptessin tancar qualsevol tipus d’acord separat amb ells, però Himmler, que li va admetre que en sabia de les dificultats, li va assegurar que només ho feia per salvar als ciutadans alemanys d’una ocupació soviètica. Bernadotte llavors li va dir que només enviaria la seva proposta en el ministre d’Afers d’Exteriors de Suècia, Christian Günther, si acceptava la capitulació de les forces alemanyes a Dinamarca i a Noruega. Himmler ho va fer i, inclús, va autoritzar que tots els presoners que anaven en els autobusos blancs retinguts a Dinamarca fossin traslladats a Suècia. Immediatament després, el ministre va escriure en el ministre Günther, suplicant-li que intervingués al seu favor davant dels nord-americans. També li va demanar poder-se reunir amb Eisenhower. Himmler realment es va creure que es podria arribar a entrevistar-se amb Eisenhower i, inclús, va preguntar que quan el veiés si el tenia que saludar amb una inclinació amb el cap o amb una encaixada de mans. Finalment varen acordar que Bernadotte tornés a Estocolm i informés a Schellenberg de les opinions del govern suec amb aquell acord.

A les tres de la matinada va acabar la reunió amb Bernadotte. Quan varen abandonar el consolat, Himmler li va dir que se’n anava al front oriental, que no era molt lluny d’on es trobaven. A continuació va agafar un cotxe, però estava tan nerviós que va picar amb el filat de l’edifici i els homes de les SS el varen tenir que ajudar a treure el cotxe. L’oferta de Himmler es va fer arribar al primer ministre Winston Churchill i al president Harry S. Truman, però no en van fer cas. Tot i no rebre resposta, Himmler va alliberar 2.000 presoners escandinaus que estaven tancats al camp de concentració de Neuengamme. Després, Bernadotte va marxar cap a Estocolm.

---

A l’aeròdrom de Reim, a Munic, hi va aterrar un avió amb les actes de les conferències sobre l’estat de la situació, que eren un total de més de 100.000 pàgines. Els documents varen ser enviats al Berghof i varen ser destruïts dos dies més tard.

---

En el camp de Dachau, els 25.000 presoners no varen ser cridats al treball per primer cop des de 1933.

---

A les tres de la tarda va començar un partit de futbol entre el Bayern contra el TSV 1860. El Bayern va vèncer en el derbi muniquès per tres gols a dos.

En el Protectorat de Bohèmia i Moràvia i Alemanya:

En el camp de concentració de Theresienstadt va arribar-hi un tren ple de presoners hongaresos i polonesos dels camps de Buchenwald i Auschwitz. La majoria estaven en molt mal estat perquè havien estat viatjant durant dues setmanes sense poder menjar. A part, 3.000 jueus que havien marxat de Buchenwald el 6 d’abril es dirigien direcció a Munic, per des d’allí seguir direcció a Dachau, i 16.000 dels 48.000 presoners que el 21 d’abril havien sigut evacuats de Sachsenhausen i Ravensbrück varen arribar al bosc de Below.

En el front oriental:

A Alemanya:

Els soldats soviètics varen ocupar les ciutats de Potsdam i Frankfurt de l’Oder.

En el front occidental:

A Alemanya:

Els nord-americans varen alliberar Dessau i la ciutat d’Ulm. La victòria era fàcil per les forces aliades occidentals i el 3º Exèrcit va informa de menys de 50 baixes en la captura de 9.000 soldats alemanys. Per altra banda, els últims defensors alemanys del massís de Harz varen ser capturats. Més al nord, el 2º Exèrcit britànic va arribar a les afores d’Hamburg.

---

A la Selva Negra, el 1º Cos del 1º Exèrcit francès va establir un corredor cap al llac Constança.

---

A Stuttgart, després de que la ciutat fos alliberada el dia anterior pel 1º Exèrcit francès, el comandant Jean Marie de Lattre de Tassigny va ordenar fer una desfilada militar per la ciutat amb els generals Joseph de Goisard Monsabert i De Vernejoul.

---

Al camp de Buchenwald, l’assemblea internacional de periodistes i assimilats a la premsa dels antics interns del camp es varen reunir a la sala de cinema per aprovar per unanimitat els informes que varen ser presentats sobre l’organització immediata d’una oficina internacional de premsa, d’un servei de documentació i d’un servei d’informació de Buchenwald.

A Itàlia:

Una ofensiva d’un milió i mig de soldats Aliats de 26 països diferents varen penetrar en la vall del Po. Al matí, les tropes aliades varen alliberar la ciutat de Parma.

A Àustria:

A Viena es va celebrar amb molta eufòria la detenció de l’antic ambaixador alemany Franz von Papen. Al mateix temps, després de l’alliberació de la ciutat s’estava configurant el nou govern austríac. Durant aquell dia es va celebrar una reunió a la llar vienesa de l’antic canceller Karl Renner a la Wenzgasse, en el barri de Hietzing. Es va plantejar la idea de distribuir lliurement les carteres ministerials entre els tres partits interessats: socialistes, comunistes i conservadors.

A Espanya:

A Barcelona, un avió Savoia Marchetetti 84 va aterrar a l’aeroport del Prat amb 15 persones a bord, entre ells els pares i la germana de Clara Petacci i l’enviat personal del dictador Benito Mussolini, que portava una carta per l’ex ministre Ramón Serrano Suñer i una altra per al dictador Francisco Franco.

En els Estats Units:

El president Truman va convocar als seus assessors en política exterior per una última reunió abans de rebre al ministre Viatxeslav Mólotov. William David Leahy li va dir que després del que havien parlat a Ialta li sorprenia que els soviètics actuessin de forma diferent a com ho havien fet. George Marshall sostenia que la ruptura amb els soviètics seria desastrosa perquè Estats Units depenien d’ells per derrotar Japó. Henry Lewis Stimson va demanar més prudència al President alhora d’atacar als soviètics i va dir que la Unió Soviètica havia sigut un aliat lleial i que sovint havia donat més del que havia rebut, especialment en importants assumptes militars. Li va recordar la importància de Polònia pels soviètics i va afegir-li que pocs països compartien les idees nord-americanes del que eren unes eleccions lliures. Truman, que continuava no estant a l’altura de les circumstàncies, va prometre plantar cara a Mólotov exigint-li el compliment dels acords de Ialta.

En la reunió amb Mólotov, Truman, tal i com havia dit, va acusar als soviètics de trencar els acords de Ialta, particularment en referència a Polònia. Quan Mólotov li va intentar explicar que Polònia, per la frontera amb la Unió Soviètica, era vital per la seva seguretat i que els acords parlaven de convocar a polonesos lleials i no al grup de Londres, Truman va menysprear la seva frase. Després de discutir uns minuts més, el President el va engegar dient-li que esperava que li transmetés el seu punt de vista a Iosif Stalin. Enfadat, Mólotov li va contestar que mai l’hi havien parlat així en la vida, i Truman li va replicar que complís els acords que es comprometia i evitaria que li tornessin a parlar d’aquella manera. El ministre va sortir indignat de la sala. Poc després, Truman li deia a Joseph Davies, l’ex ambaixador dels Estats Units a la Unió Soviètica, que havia sigut molt clar amb ell, que havia sigut un directe a la mandíbula, va afirmar.

Diumenge:

En la Batalla per Berlín:

A la ciutat:

Al matí, les tropes del comandant Gregory Zhukov varen arribar al cinturó defensiu de Berlín del nord-oest, en el barri de Frohnau, i a l’est amb l’objectiu de capturar la ciutat, ja que aquell dia era l’aniversari del líder soviètic Vladimir Lenin. El comandant soviètic, que li semblava que el ritme que portaven era massa lent, va enviar un missatge als seus comandants dient-los que la defensa de Berlín comptava amb una organització dèbil, però que les seves tropes es movien massa a poc a poc i va ordenar avançar amb més rapidesa. A partir de llavors, tots els exèrcits dirigits per Zhukov es varen començar a moure; el 1º Exèrcit blindat de guàrdies es va preparar per construir un pontó per travessar el riu Spree a prop de Köpenick. El 8º Exèrcit de guàrdies, amb el suport de les forces blindades, va obligar a replegar el 58º Cos del general Helmut Weidling direcció a Berlín. El 5º Exèrcit de xoc avançava direcció a l’extraradi oriental i el 3º va rebre ordres d’avançar direcció al septentrional per després dirigir-se al centre. El 2º Exèrcit blindat de guàrdies tenia l’ordre d’entrar a la ciutat a través de Siemensstadt per encaminar-se a Charlottenburg i el 47º Exèrcit es va dirigir a l’oest amb l’objectiu de tancar el cercle septentrional de la ciutat. Els soviètics també varen ocupar l’emissora de Nauen, a prop de Berlín.

Al sud, Ivan Konev, desitjós d’entrar a la ciutat abans que Zhukov, va fer avançar els camions del 28º Exèrcit amb l’objectiu d’eliminar les forces alemanyes atrapades al voltant de Cottbuts. A més, Konev va decidir reforçar l’exèrcit blindat de guàrdies de Rybalko amb un cos d’artilleria i una divisió antiaèria per la seva entrada a la capital alemanya. A la tarda, les tropes de Konev varen arribar a Mareiemfelde, en el suburbi sud de la ciutat. Mentrestant, el 4º Exèrcit blindat de la Guàrdia va desbordar la ciutat pel sud-oest i es va apoderar de Saarmund i de Beelitz. A la nit, els tres cossos de Rybalko varen arribar al canal de Teltow, en el meridional del perímetre defensiu de Berlín, amb l’objectiu de fer un assalt general a través del canal.

Durant aquell matí va ser rellevat del seu càrrec per la defensa de Berlín, Helmuth Reymann, que va ser substituït pel coronel Ernst Kaether, saltant-se d’aquesta manera dos graus en ser ascendit a tinent general de forma excepcional. A la nit, Kaether seria destituït i degradat a coronel.

En el búnquer:

A les deu del matí, Adolf Hitler es va llevar en sentir projectils de gran calibre soviètics. Ràpidament va cridar a Heinz Linge per preguntar-li què estava passant. El seu ajudant li va respondre que era l’artilleria antiaèria alemanya i algun canó de llarg abast soviètic. Després d’esmorzar en el seu despatx, Hitler va tornar llavors al dormitori, on Theodor Morell li va injectar un estimulant.

Per fer front als soviètics, Hitler va emetre durant aquell matí un comunicat a la població on va dir que tot aquell que debilités la capacitat de resistència seria considerat un traïdor i seria afusellat o penjat. El comunicat deia:

Aquell que propagui o aprovi una mesura que debiliti la nostra capacitat de resistència és un traïdor! Ha de ser afusellat o penjat a l’acte! Aquesta ordre també és vàlida quan la mesura es presenti com a procedent suposadament del gauleiter i ministre Dr. Goebbels o del Führer.

El dictador va comprendre aquell dia que no hi havia cap exèrcit alemany disposat a plantar batalla per Berlín i va cancel·lar la decisió presa el dia anterior de nomenar el tinent general Käther com a comandant per la defensa de Berlín. Sabia que tot estava perdut; el 9º Cos mecanitzat soviètic havia avançat a través de Lichtenrade, el 6º Cos blindat de guàrdies soviètic havia capturat Teltow i el 7º havia ocupat Stahnsdorf. Més a l’oest, a tant sols 10 quilòmetres de Potsdam, hi havia arribat part del 4º Exèrcit blindat de guàrdies de Lelyushenko i dos cossos de l’exèrcit soviètic estaven situats a l’extrem occidental de Berlín, a menys de 40 quilòmetres del 47º Exèrcit de Zhukov, i avançaven direcció al nord de Berlín. Per tant, els alemanys no tenien sortida per terra. Durant tot el matí va demanar com anava l’atac que havia ordenat el dia anterior del tinent general Felix Steiner des del nord, però quan li varen dir que les coses no anaven bé, va ordenar en el general Karl Koller, cap de l’Estat Major de la Luftwaffe, que enviés alguns avions per comprovar si les tropes de Steiner s’havien mogut tal hi com ell havia demanat. Koller el va trucar més tard per comunicar-li que el grup de Steiner havia decidit no atacar, desobeint les seves ordres.

A continuació va trucar a Heinrich Himmler per si tenia més informació de les tropes de Steiner, però el ministre de l’Interior no sabia de què li parlava i es va limitar a donar-li una resposta optimista. Steiner es va negar a llançar l’atac ordenat, ja que li semblava una bogeria que 10.000 homes assaltessin un contingent de 100.000. 

A les dotze va començar una nova reunió informativa. En ella hi participarien a més de Hitler, Wilhelm Keitel, Alfred Jodl, Karl Döenitz, Hans Krebs, Wilhelm Burgdorf, Walter Buhle, August Winter, Eckhard Christian, Hans-Erich Voss, Hermann Fegelin, Martin Bormann, Walter Hewel, Heinz Lorenz, Nicolaus von Below, Otto Günsche, Willy Johannmeyer i Bernd Freytag von Loringhoven. Krebs va dibuixar la situació en el front oriental i i va explicar el fort empitjorament de la situació a Berlín. Els informes dels comandants que lluitaven al voltant de Berlín es varen contradir. Hitler es va sentir ultratjat i emprenyat com una mona es va aixecar de la cadira amb els punys tancats i va vociferar:

Tot ha acabat! Però estan equivocats, senyors, si creuen que me’n aniré de Berlín! Abans em disparo unt tret al cap.

A continuació, va dir:

La guerra està perduda. Els meus generals m’han mentit i traït. I que quedi clar, senyors, ja no crec en l’alliberació de Berlín.

Aquesta va ser la reunió més breu de tota la guerra.

Hitler va abandonar la reunió irritat i es va posar a cridar pel passadís. Günsche va tenir que córrer al seu darrere i Hitler li va ordenar que volia parlar amb Joseph Goebbels. El ministre es trobava en aquells moments en el seu refugi antiaeri de la seva mansió de la Hermann-Göering-Strasse. Mentre Hitler parlava amb Goebbels per telèfon, els participants a la reunió varen sortir de la sala. Pocs minuts més tard va aparèixer Goebbels i se’l va portar ràpidament al despatx de Hitler. Més tard arribarien al búnquer Magda Goebbels amb els seus sis fills, que s’allotjaven al subterrani del Ministeri de Propaganda, perquè volia que visquessin al Führerbúnquer amb ell. Magda i els nens viurien en el búnquer més apartat i el ministre ocuparia una habitació a prop de la de Hitler. Tancats en una habitació del búnquer, el ministre li va manifestar el seu desig de suïcidar-se juntament amb Magda i els seus fills per seguir-lo en ell en el seu destí final. Al cap d’uns minuts, Hitler es va relaxar parlant amb el seu ministre favorit i li va entregar la insígnia daurada del partit nazi que sempre portava a la seva guerrera. Emocionat, Goebbels va fer publicar en el diari Berliner Morgenpost el titular de que a Berlín començava la lluita defensiva sota la llei del front i va fer una crida a la població perquè lluitessin fins al final. El ministre també va ordenar que s’actués amb tots els mitjans contra qualsevol provocador i “element criminal” que a través de l’alçament de banderes blanques o altres senyals sembrés inquietud i paralitzés la resistència de la població en la “ferma” resistència de la capital. Precisament, aquell dia va sortir per primer cop el diari Der Panzerbär, que es publicaria fins el 29 d’abril, i on s’emetrien les ordres del Govern per la defensa final de Berlín. En en canvi, Goebbels va treure l’últim editorial del setmanari Das Reich en el que va exigir la resistència a tota cosa, inclús, de nens i nenes, per aturar “l’assalt d’Àsia”. Textualment, va escriure:

Llenceu granades de mà i mines de plat... dispareu des de les finestres i des del forats dels subterranis i no tingueu en compte el perill que correu en aquesta lluita.

Quan Goebbels va sortir deu minuts més tard, Bormann, Keitel, Döenitz i Jodl s’hi varen abraonar per saber les seves impressions. El ministre els va anunciar que Hitler considerava la situació com a desesperada i que es mostrava convençut de que la guerra estava perduda. Bormann va implorar que convencessin a Hitler de que abandonés Berlín i es retirés a la fortalesa dels Alps. Goebbels llavors es va dirigir a Keitel i li va preguntar si existia alguna possibilitat d’aturar als soviètics. Keitel li va respondre que l’última possibilitat consistia en retirar d’immediat totes les tropes de l’Elba, inclosa la unitat més poderosa, el 12º Exèrcit de Walter Wenck, perquè lluitessin contra els soviètics. Bormann els va proposar que s’informés ràpidament a Hitler d’aquesta estratègia. Keitel, Bormann, Goebbels, Burgdorf i Fegelin li varen demanar a Linge que li permetessin reunir-se amb Hitler un últim cop. L’ajudant es va dirigir al despatx del dictador i aquest els va permetre reunir-se amb ell.

A dos quarts de dues va tenir lloc aquesta última reunió a la sala de reunions amb un Hitler molt més calmat. Aquesta reunió, que va durar uns vint minuts, Hitler els va repetir que es quedaria a Berlín per lluitar contra els bolxevics i dirigir la defensa de la capital. Goebbels llavors li va comentar a la secretària Traudl Junge que més tard arribaria la seva esposa amb els seus fills. Amb la família Goebbels també varen instal·lar-se en el búnquer el seu secretari d’Estat, el general de brigada Werner Naumann, el seu ajudant, el capità Günther Schwägermann i el seu ajudant de cambra, el caporal Ochs.

Poc després, Döenitz va demanar a Hitler una entrevista a soles. Hitler el va rebre a la sala de juntes. En sortir de la reunió, l’almirall es va dirigir en avió a Flensburg per organitzar des d’allí els desplaçament de pilots suïcides cap a Berlín.

A fora al búnquer: 

A primera hora del matí, el general Weidling va convocar als comandants de les seves divisions amb l’objectiu de discutir amb ells la greu situació. Tots els comandants, excepte un, van estar d’acord en obrir camí direcció sud per unir-se al general Busse i els altres dos cossos del 9º Exèrcit. Però les comunicacions alemanyes eren nefastes i ni tant sols el quarter general del Grup d’Exèrcits del Vístula no va saber res de com anava l’avanç soviètic. En una altra part de la batalla, la Nordland va continuar la seva defensa de Mahlsdord i de l’entrada de Berlín a través de la Reichstrasse I. A Friedrichsfedle, un dels destacaments de l’exèrcit alemany va reunir un grup de presoners de guerra francesos i els va obligar a punta de pistola a cavar trinxeres. Al migdia, la Nordland es va replegar direcció a Karlshorst, però de seguida es varen veure atrapats pels projectils soviètics. Per altra banda, les restes del 11º Cos Panzer de les SS, el 5º de muntanya i la guarnició de Frankfurt varen començar a retirar-se cap al Spreewald en diverses direccions. La retirada de l’exèrcit alemany estava sent desorganitzada, la majoria avançava en solitari i quedaven poques unitats formades i, a més, no els arribaven les ordres del quarter general de Busse. Els vehicles quedaven abandonats pel camí per la falta de combustible.

---

Sabent que el final era a prop, 16 presoners, entre ells Albrecht Haushofer, un oficial de l’Abwehr i un agent soviètic, un antic comunista alemany, varen ser trets de la presó de Moabit i se’ls va restituir els seus efectes personals. L’endemà varen ser assassinats per les SS.

---

Durant aquell dia, les autoritats berlineses varen establir que es condemnaria a mort a tot aquell berlinès que cuinés amb una cuina elèctrica.

En el búnquer:

A les tres de la tarda, segons diversos testimonis, Hitler es volia treure la vida, però enlloc de suïcidar-se va ordenar celebrar una conferència a dos quarts de quatre. En la reunió hi havia Wilhelm Keitel, Alfred Jodl, Martin Bormann, Hans Krebs, Wilhelm Burgdorf i dos taquígrafs. Hitler, que estava molt demacrat físicament i molt nerviós, va continuar obsessionat pels moviments de Steiner i va demanar que li diguessin si les seves tropes s’estaven movent tal hi com havia ordenat el dia anterior. Quan el varen informar de que les tropes soviètiques havien trencat l’anell defensiu del nord, la zona on Steiner havia de fer el seu contraatac, i que ja es trobaven a Zossen, en el sud, i avançaven cap a Stahnsdorf, que operava en el límit nord de la ciutat, entre Frohnau i Pantkow, i que a l’est havien arribat fins la línia Lichtenberg, Mahlsdorf i Karlshorst, es va enfadar molt i va cridar que les SS s’havien sumat a la traïció de l’Exèrcit. Ara sabia que Steiner l’havia desobeït. Krebs li va tenir que confessar que l’atac de Steiner no s’havia produït. Enrabiat com mai, el dictador es va aixecar de cop i va llençar damunt de la taula els llapis de colors que sempre portava durant les conferències i va començar a vociferar.

Llavors, Keitel i Jodl, que se’ls va ordenar que enviessin a Berlín totes les divisions disponibles, varen exposar la situació militar, que era desastrosa. Jodl va explicar que els nord-americans ja estaven a Harz i que hi havia combats a Weimar, Gotha, Schweinfurt… i que en el nord els nord-americans els havien obligat a retrocedir fins l’Elba i la regió del sud d’Hamburg. Hitler va tornar a cridar en un atac d’ira dient que havia sigut abandonat i va qualificar una vegada més l’Exèrcit com a traïdor. Després de relaxar-se i de sortir un parell de cops per anar a les seves dependències privades, va fer una declaració on va dir que no pensava moure’s de Berlín i que quan arribés al final acceptaria la decisió irrevocable de suïcidar-se. Sabia que el final era a prop. Assegut a una butaca i colpejant la taula amb el palmell de la mà, va cridar que el Tercer Reich havia sigut un fracàs i que el seu creador no li quedava cap més sortida que suïcidar-se perquè estava tan dèbil que ja no podia lluitar més. Els presentes a la reunió, que estaven impactats per l’atac de ràbia de Hitler, li varen dir que no era una bona idea i li varen explicar que les tropes de Ferdinand Schörner i Albert Kesselring encara estaven en bones condicions i li varen recomanar que marxés cap a Obersalzberg. Bormann va sortir en defensa de la Wehrmacht i dels militars i va afirmar que els generals presents i la gran majoria dels oficials i soldats havien complert amb el seu deure fins al final. El secretari va continuar el seu discurs dient que no s’havia perdut tota esperança, ja que encara quedaven el 12º Exèrcit de Wenck, el 9º Exèrcit de Busse i, sobretot, el grup d’Exèrcits de Schörner. Però Hitler va tornar a assegurar, amb llàgrimes als ulls, que la guerra estava perduda i que es quedaria fins al final i volia que s’anunciés de forma oficial. Hitler llavors es va aixecar de la butaca i, sense mirar ni esquerra ni dreta, va tornar a les seves habitacions particular. Bormann va quedar abatut i preguntava a l’aire que Hitler no parlava seriosament quan parlava de suïcidi. Keitel va afegir que ho tenien que impedir. Més calmat, Hitler va tornar a la sala.

A primera hora d’aquella tarda, Krebs havia trucat a Gotthard Heinrici per informar-lo de que el 12º Exèrcit estacionat a Magdeburg donaria mitja volta i, a les ordres del general Wenck, marxaria cap a Berlín. Krebs li va dir que aquesta era la decisió indicada perquè les tropes nord-americanes no creuarien el riu Elba.

Un cop acabada la reunió, Keitel li va demanar a Hitler una reunió privada juntament amb Jodl. Els demés varen abandonar la sala i Keitel i Hitler es varen quedar sols, ja que Jodl va tenir que atendre el telèfon. Quan Keitel li va suggerir que marxessin ara que podien cap a Berchtesgaden, Hitler el va interrompre per dir-li que ja havia pres la decisió de no abandonar Berlín. Keitel hi va insistir, però Hitler li va dir que no s’oposava que es dirigís al sud. En entrar Jodl a la sala, Keitel li va assegurar que ell no marxaria si es quedava a Berlín. Jodl va compartir l’opinió de Keitel, però va advertir-lo de que si es tallaven les comunicacions amb el sud llavors ja no hi hauria possibilitats de dirigir les operacions del Grup d’Exèrcits del Centre, del Sud, dels Balcans, a Itàlia i a l’Oest i llavors s’hauria de traslladar a Berchtesgaden. Hitler va cridar llavors a Bormann i li va repetir l’ordre de que volessin els tres cap a Berchtesgaden aquella mateixa nit. Els tres s’hi varen negar novament i Keitel li va dir que sempre l’havia obeït però que ara no ho faria. Hitler va insistir de que ell es quedava a Berlín i els va afirmar que Hermann Göering podia dirigir les tropes des del sud. Els tres li varen dir que cap soldat voldria lluitar per al mariscal de camp. Reflexiu, Hitler va preguntar a l’aire què significava lluitar i va dir que ja no quedava res per lluitar i que si es tractava de començar negociacions Göering ho podia fer millor que ell. També va repetir que es quedaria a Berlín. Llavors va ordenar a Keitel que retirés les seves forces del front occidental per dur-les a la Batalla de Berlín per impedir que els soviètics envoltessin la ciutat. Keitel li va assegurar que marxaria en cotxe fins el front per veure el general Wenck, que aquells moments estava lluitant contra els nord-americans en el riu Elba, perquè marxés cap a Berlín i s’unís a les unitats del 9º Exèrcit al sud de la ciutat. A les 17:20 es va cursar al 9º Exèrcit de Busse l’ordre de confluir amb Wenck per marxar junts cap a Berlín. A un quart de vuit de la tarda es va enviar un telegrama a l’almirall Karl Döenitz per ordenar-li que enviés per via aèria a Berlín a tots els mariners disponibles com la prioritat més urgent, sense fer cas dels interessos de l’Armada, perquè s’incorporessin a la Batalla per Berlín.

Abans de que Keitel marxés, Hitler li va insistir que abans mengés alguna cosa i el va fer seure i els criats li varen dur sopa de cigrons, conyac i xocolata. Després de fer un mos, Keitel va sortir direcció al quarter general de Wenck i Jodl va marxar cap a la nova base del OKW a Krampnitz, al nord de Potsdam. Abans de separar-se, Jodl li va suggerir que protegís el comandament suprem en el cas de Hitler s’adherís al pla de viatjar tots a Berchtesgaden i varen acordar que en cap cas continuarien ells dos a Berlín per no perdre el contacte amb la resta de fronts.

En acabar la conferència, Hewel va comunicar les decisions preses i com havia anat a Joachim von Ribbentrop i al general Karl Koller. El general Eckhard Christian va informar a Göering i Fegelin es va posar en contacte amb Himmler en el seu quarter general de Hohenlychen. Després de la trucada amb Fegelin, Himmler va exclamar davant dels que el rodejaven:

Tot el món s’ha tornat boig a Berlín! Què tinc que fer?

El Obergruppenführer Gottlob Berger li va contestar que tenia que anar a la capital i li va anunciar que ell hi aniria. Berger hi va anar. Himmler no.

Mentrestant, les dues secretàries Gerda Christian i Traudl Junge, la dietètica austríaca Constanze Manziarly i la secretària de Bormann, Elsa Krüger, estaven prenent un cafè ben carregat. En aquells moments va entrar Bormann i li va ordenar a Krüger que havia de mecanografiar de seguida. Les demés es varen retirar a l’avantsala fins que Heinz Linge les va cridar per veure a Hitler. El dictador els va relatar que tot estava perdut i que havien de preparar-se per sortir al cap d’una hora en direcció al Berghof juntament amb els altres. En aquells moments Eva Braun es va apropar a Hitler amb un somriure a la boca i li va dir que ella es quedaria al seu costat i el va besar davant de tothom. Junge i Christian varen insistir també en quedar-se. Hitler les va mirar amb una cara amable i els va assegurar que els seus generals no eren tan valents com elles i els va repartir pastilles de cianur. En aquells moments els oficials estaven a les portes de la sala de conferències esperant a Hitler per acomiadar-se d’ell. Després, Hitler va rebre trucades de Döenitz i de Himmler perquè marxés al sud. Cap d’ells el va poder convèncer.

Aquella tarda, Eva Braun va sortir de la seva cambra i va agafar les secretàries per pujar a mirar al parc amb els gossos per respirar una mica d’aire fresc i veure la llum del dia. En silenci, les tres varen passejar pel parc de la Cancelleria observant els horrors de la guerra. A través d’un mur destruït es varen esmunyir cap al parc del Ministeri d’Afers Exteriors i varen trobar darrere unes mates una escultura de bronze. Assegudes en una pedra, Junge, Christian i Braun es varen encendre una cigarreta. En sonar el toc de les sirenes, Braun es va posar un caramel de menta a la boca i varen baixar un altre cop al búnquer.

En el moment que les secretàries i Eva Braun tornaven al búnquer, Hitler seia al corredor amb Goebbels, Bormann i Burgdorf per parlar de l’atac imminent. Eva va asseure’s al costat de la seva parella i, sense cap mirament, va preguntar per l’escultura de bronze que acabava de trobar i li va demanar que li comprés. Hitler li va agafar la mà i li va respondre que no sabia de qui era aquella escultura i que probablement era propietat de l’Estat i que no podria comprar-la. Eva, insistent, li va dir que si aconseguia rebutjar els russos de Berlín podria fer una excepció. Hitler va riure, però no va voler continuar parlant del tema. En aquells moments Eva va descobrir unes taques vermelles i blaves a la jaqueta de l’uniforme gris de Hitler i li va fer veure que anava brut i, en to irònic, li va demanar que no volgués semblar Frederic el Gran en tot. Hitler va protestar i li va dir que jo no era ni general ni polític. La conversa es va acabar en sentir bombes i foc de la defensa antiaèria.

Hitler es va retirar a la seva habitació i va posar en ordre tots els documents i escrits que tenia en els seus calaixos, armaris i en la caixa forta dels peus del llit, i que s’havien de destruir. Llavors va fer cridar a l’ajudant Julius Schaub, que tenia la missió de destruir els documents personals que hi havia tant a Berlín com a Munic i a Berchtesgaden. A continuació va treure uns papers seus i en va seleccionar uns quants que varen ser cremats per Schaub i per ell mateix al jardí de la Cancelleria. La secretària Junge va tenir que embalar una caixa amb documents, escrits i els papers més importants que Schaub li havia fet arribar. En aquells moments es va tirar l’última fotografia de Hitler en vida i se’l veu amb Schaub observant les ruïnes de la Cancelleria.

Després de sortir de parlar per telèfon, Goebbels va anar a buscar la secretària Junge i la va avisar de que la seva esposa vindria amb els nens i que per desig de Hitler es quedarien al búnquer i li va demanar que els anés a rebre. El ministre li va indicar que els nens només podrien treure un joguet cadascun i que vindrien sense molta roba de dormir. Otto Günsche havia buidat una sala i hi va col·locar tot de llits. Uns minuts més tard, dos cotxes oficials conduïts pel xofer de Goebbels, el tinent Günther Rach, i pel seu ajudant, el capità de les SS Günther Schwägermann, varen recórrer els pocs metres que separaven la Hermann-Göering-Strasse de la Cancelleria passant per davant de milers de runes. En ells hi viatjaven els sis fills dels Goebbels: Helga, Hilde, Helmut, Holde, Hedda i Heide, que varen baixar per les escales del búnquer en doble fila i amb cara de tristor amb uns vestits foscs que conjugaven amb l’ambient. L’arribada dels nens al búnquer va ser un xoc per la majoria dels presents que vivien en un ambient de bogeria i sense disciplina. Alguns anomenaven el búnquer El dipòsit de cadàvers. Tots eren conscients de que moririen a mans dels seus pares. Els nens varen omplir el búnquer dels seus jocs i Junge va pujar amb ells al magatzem on es trobaven apilonats els regals d’aniversari de Hitler perquè agafessin algun joc infantil. Quan varen tornar va sonar l’alarma antiaèria. La família va ocupar cinc petites habitacions, entre elles les del doctor Theodor Morell i Karl Jesko von Puttkamer, que abandonarien aquell dia el búnquer. Morell va volar direcció a Munic per després dirigir-se a la petita localitat de Bayerisch Gmaing, a la comarca del Berchtesgadener Land, però durant el vol va patir un atac de cor. Després de buscar un lloc on aterrar d’emergència, el pilot va poder aterrar ala base aèria de Neubiberg, al sud de Munic, que havia quedat intacte. El metge de Hitler va tenir que ser traslladat a un hospital de la seva propietat da Reichenhall. Quan Hitler li va recomanar a Magda que volés cap a Baviera a bord d’un aparell que marxaria aquella nit des de l’aeroport de Gatow, ella va rebutjar l’oferta perquè creia que era el seu deure estar allí. Tenia clar el seu destí i portava al damunt una botella de verí que l’hi havia entregat Otto Skorseny a canvi d’una botella de whisky.

Cap a les sis o les set de la tarda, per ordre expressa de Hitler, va arribar a Berlín el mariscal Schörner després d’aterrar a Gatow. Johannmeyer li va demanar a Linge que anunciés a Hitler que Schörner havia arribat. Hitler va ordenar que l’acompanyessin a la sala de reunions i va sortir a l’avantsala per rebre’l. La reunió va durar una hora i en ella hi varen participar Bormann, Burgdorf i Fegelin. El dictador els va assegurar que no marxaria i va confessar-los que havia sigut un error haver abandonat el quarter general de Rastenburg. Durant la reunió va rebre una trucada de Himmler perquè es plantegés marxar, però el dictador ho va rebutjar.

A continuació, Hitler va parlar amb el mariscal a soles. Cap a les vuit del vespre, Schörner es va dirigir de nou a Gatow, on el seu avió el va tornar al quarter de l’Estat Major. A continuació, mentre Bormann, Günsche i les secretàries bevien conyac a l’avantsala, va arribar el ministre Von Ribbentrop. El ministre li va preguntar a Linge pels plans de Hitler. L’ajudant li va explicar que el pla era quedar-se a Berlín. Poc després, Linge li va comunicar a Hitler que Von Ribbentrop havia arribat. Els dos homes es varen reunir. El ministre li va proposar escoltar als experts i fugir del búnquer, però Hitler ho va rebutjar sense donar-li més explicacions. Quan Von Ribbentrop va abandonar el búnquer es va traslladar a Hamburg. Aquesta seria l’última vegada que Von Ribbentrop estaria a la Cancelleria i a prop de l’home a qui havia ajudat a pujar al poder el gener de 1933. Durant aquell dia també es va presentar al búnquer el general Wilhelm Mohnke amb els 3.500 homes que disposava. Hitler va decretar que fos el responsable de la protecció de tot el districte ministerial.

Al vespre, Hitler va estar a la petita sala d’estar del búnquer amb Eva Braun i les seves secretàries. Abans, Eva va escriure corrents una carta a la seva amiga Herta Ostermayr en què li deia que segurament aquelles serien les seves últimes línies i la seva última senyal de vida, i li va enviar unes quantes joies perquès les distribuís. Li va demanar que conservés la carta fins que sabés que havien mort. Observant el retrat de Frederic el Gran, les secretàries varen preguntar on era l’últim batalló, però Hitler els va confessar que l’Exèrcit l’havia traït, que els generals no servien per res i va afirmar que el nacionalsocialisme havia mort i no tornaria a ressuscitar mai més. Eva va saltar llavors i retreure que els seus ministres no fossin allí amb ell, però Hitler li va respondre que li servien més a fora que en el búnquer, que Himmler havia de dirigir les seves divisions i Speer havia de complir tasques importants. Eva li va recordar l’amistat amb Speer i li va augurar que tornaria. Himmler aquell mateix nit el trucaria i Hitler va sortir de la seva habitació per agafar el telèfon.

Durant la nit varen marxar més membres del búnquer amb el vistiplau de Hitler, que volia que aquests destruïssin documents seus. Schaub i Karl-Jesko von Puttkamer tenien la missió de destruir els documents públics de Hitler i el doctor Morell va marxar amb un bagul ple d’informes mèdics de Hitler. També els membres del Führer Nachrichten Abteilung, un grup d’oficials de transmissió que formaven part del Nachrichten Offiziere varen trobar un pretext per abandonar el búnquer. Tots varen marxar amb tres autocars cap al sud.

L’èxode del personal va fer que quedessin habitacions lliures al búnquer i, tot hi els bombardejos, el sistema de ventilació funcionava bé, però l’aire a la sala de reunions era irrespirable quan si concentraven quinze o vint persones. Segons De Manziarly, Hitler es trobava aquella nit enmig de la bogeria dient tota l’estona que el suïcidi era el seu únic camí i no parava d’identificar-se amb el poble alemany. Qui no va tenir permís per marxar va ser el jove Bernd Freytag von Loringhoven, ja que Hans Krebs li va anunciar que ell s’havia de quedar.

A les afores de Berlín:

Aquell mateix matí havien traslladat l’Estat Major de Zossen a Eiche, una antiga escola de sots-oficials a prop de Potsdam, ja que els soviètics el dia anterior havien irromput en el quarter, mentre que el OKW es traslladava a Krampnitz, al nord de Potsdam.

Al mateix temps, Keitel, en separar-se de Jodl aquella tarda, va anar en cotxe acompanyat pel seu oficial d’Estat Major, el major Schlottmann, i pel seu conductor, Mönch, per reunir-se amb Wenck en el lloc de comandament del 12º Exèrcit, que s’havia instal·lat en els monts Alte Hölle, a prop de Wiesenburg, a uns 60 quilòmetres a l’est de Marburg. Poc abans de mitjanit es varen trobar amb Wenck en una solitària casa de fusta en el bosc. Keitel li va dibuixar com havia anat la reunió de la tarda amb Hitler i li va confessar que l’única possibilitat per treure el dictador de Berlín passava en que els seus homes avancessin cap a la capital i s’unissin amb el 9º Exèrcit. Wenck va trucar al seu cap d’Estat Major mentre Keitel esbossava la situació al voltant de la capital amb la informació que tenia del dia anterior. Wenck va aprovar les ordres de Keitel, tot i que quan el cap del OKW va marxar a les tres va trucar al seu Estat Major i va ordenar que no s’avancés amb totes les forces cap a Berlín, sinó que intentessin apropar-se al màxim al 9º Exèrcit. De Hitler, Wenck va dir que el destí d’un sol home ja no tenia importància.

Per la seva part, Jodl es va presentar en el lloc de comandament de Steiner juntament amb Heinrici. El general de les SS els va preguntar si havien pogut veure les seves unitats. Al final de la conversa, Heinrici li va mencionar l’ordre de Hitler d’atacar i li va ordenar que ho fes per amor al seu Führer. Steiner li va contestar enrabiat que també era el seu Führer.

En el Reich:

A Alemanya:

Hermann Fegelin, que havia sigut a la reunió de Hitler, va explicar-li a Walter Schellenberg el que havia acabat de veure en la reunió, i Schellenberg va aconseguir convèncer a Himmler perquè no es presentés al búnquer, ja que sabia que no seria ben rebut. A la nit, Himmler va marxar cap a Lübeck per reunir-se un altre cop amb el comte Folke Bernadotte i amb Schellenberg en el consolat suec. Himmler, que sabia que era qüestió de dies que tot acabés i sabent que Hitler no sortiria de la capital, volia donar poders al comte Bernadotte per comunicar en els Aliats occidentals, a través del govern suec, el seu oferiment de rendició. Estava disposat a rendir-se als nord-americans i britànics, però no volia rendir-se en el front oriental. Desitjava que Alemanya lluités fins que els anglosaxons els ajudessin amb la seva lluita contra els soldats soviètics. Himmler, davant d’aquella traïció, patia per la seva seguretat i el seu patiment es va agreujar encara més quan va saber que Hitler havia donat l’ordre d’executar al seu antic metge personal, el doctor Karl Brandt, per haver enviat a la seva esposa amb els nord-americans. Brandt estava detingut a Turíngia.

Gràcies als acords que havia arribat Himmler amb Bernadotte, durant aquell dia i els tres següents les ambulàncies, els autobusos i les camionetes sueques varen dur presoneres poloneses, franceses, belgues, holandeses, alemanyes, angleses, escandinaves, hongareses, eslovaques i jueves cap a Dinamarca. Un total de 2.904 dones.

---

El general Christian va trucar a un quart de set de la tarda en el general Koller per anunciar-li que en el búnquer estaven passat fets històrics, els més decisius de la guerra. A un quarter de set, Christian va arribar al quarter general de la Luftwaffe, a Wildpark-Werder, a l’oest de Berlín, a prop de Potsdam, i va anunciar-li en el general Koller que Hitler es comportava com un malalt mental i que havia patit una crisi nerviosa.

A la nit, Koller va decidir que havia d’informar del què passava a Göering, que es trobava a Berchtesgaden per ordres de Hitler. La comunicació telefònica amb Berchtesgaden era pobre, però finalment Koller va aconseguir posar-se en contacte amb Bernd von Brauchitsch. Li va dir que Hitler es volia quedar a Berlín i que ell volia marxar. Von Brauchitsch li va respondre que Göering volia que vingués a Berchtesgaden, però llavors la línia es va tallar. Més tard, a Krampnitz, entre Berlín i Potsdam, on el OKW s’hi havia instal·lat provisionalment, Koller es va trobar amb Jodl, que li va explicar els últims fets al búnquer i li va revelar que Hitler els hi havia dit tant a ell com a Keitel que quan s’haguessin d’entaular conversacions de pau Göering s’encarregaria d’elles perquè era millor que ell (Hitler) en aquest tema. Jodl li va dir a Koller que Hitler li havia dit que sense els líders que havien marxat al sud no es podia continuar lluitant i que per tant tot ja havia acabat. En sentir això, Koller va volar immediatament al sud en un Heinkel.

---

A diferència de tots els altres jerarques nazis, el ministre d’Armament, Albert Speer, va decidir tornar al búnquer de Hitler per acomiadar-se per últim cop del seu amic. Speer volia agrair-li que hagués confiat amb ell durant tots aquells anys. Però abans de marxar cap a Berlín, el ministre es va desplaçar a la finca de Sigrön per donar-li en el seu apoderat que li protegia les seves obres d’art, Karl Maria Hettlage, informació de rellevància personal, ja que les comunicacions telefòniques estaven interrompudes. Speer li va explicar que havien de traslladar en un lloc segur les seves obres d’art perquè no volia que caiguessin en mans soviètiques. Hettelage va vigilar les operacions de càrrega que varen realitzar a través de l‘Organització Todt. Les obres varen ser embolicades amb llençols.

---

A Moritzburg, Dresden, va morir Käthe Kollwitz, una de les pintores i escultores alemanyes més conegudes del segle XX.

També aquell dia va morir Wilhelm Arndt, l’antic cambrer de Hitler, quan el seu Ju-352 va caure a terra. Arndt volava des de Staaken.

En el front occidental:

A Alemanya:

El 3º Exèrcit del general George Patton i el 7º Exèrcit nord-americà del general Alexander Patch varen continuar amb el seu avanç. El 1º Exèrcit francès del general Jean Marie de Lattre de Tassigny va ocupar Stuttgart i va arribar al Danubi juntament amb les forces de Patton, que varen iniciar aquell dia el seu atac contra un dèbil enemic. A la vegada, el 7º Exèrcit va iniciar el seu avanç per dirigir-se al Danubi i a Munic. Els cossos 21º i 6º varen creuar el riu a la zona de Dillingen. Per altra banda, el 55º Batalló d’Infanteria nord-americà i el 22º Batalló de Tancs estaven lluitant per conquerir el municipi de Wernberg, a Bayreuth. Al nord, els nord-americans també varen arribar en aquella jornada a Helmstedt i a les afores de Bremen.

---

El 1º Cos del 1º Exèrcit francès es varen dirigir a l’est de la Selva Negra a gran velocitat direcció al llac Constança.

---

Un resum d’intel·ligència del general Strong mencionava l’existència de 70 complexes de construccions subterrànies i altres indicis de resistència alemanya en els Alps, on s’havien concentrats els fragments de 100 divisions, incloent SS i unitats panzer. Strong afegia que creia que Hitler o algun dels seus homes intentarien seguir combatent en el sud. Donat el cas, el general deia que fins l’última setmana el dictador no firmaria una ordre de concentració per una Kernfestun (fortalesa interior) a la muntanyes com últim bastió de resistència fanàtica.

A Itàlia:

El dictador Benito Mussolini va escriure una carta en què deia que amb la invasió aliada volia entregar la República Social Italiana als republicans i no als monàrquics, i demanava continuar amb la socialització sense els burgesos.

---

En la Batalla per Itàlia, en el congost d’Argenta, les divisions blindades 6º sud-africana i 6º britànica es varen reunir a Finale, al nord del riu Reno. Els alemanys es varen retirar precipitadament des del congost d’Argenta fins al riu Po, abandonant la majoria dels seus canons, tancs i vehicles.

A la Unió Soviètica:

Iosif Stalin va firmar amb Beirut, un representant del govern polonès afí al govern soviètic, un Tractat d’Amistat, d’ajuda mútua i de col·laboració per després de la guerra. Aquell Tractat no va agradar gens al govern polonès a l’exili perquè ells es consideraven els únics representants del poble polonès i definien a Beirut com un rus disfressat de polonès.

A Suècia:

A Estocolm, Felix Kersten es va reunir amb el ministre d’Afers Exteriors, Christian Günther, per explicar-li les negociacions amb Himmler dels últims dies. Tot i que no havia aconseguit la capitulació alemanya a Dinamarca i a Noruega, sí que havia obtingut l’alliberació de centenars de presoneres.

A Irlanda:

Els nacionalistes irlandesos que donaven suport al nacionalsocialisme en la Irland-Redaktion varen culpar als britànics i als nord-americans d’estar reduint Europa a una zona d’influència soviètica.

A l’Atlàntic:

Destructors nord-americans varen enfonsar el U-518, matant a tota la tripulació.

Dissabte:

En la Batalla per Berlín:

A la matinada, l’aviació aliada va bombardejar la ciutat de Berlín per últim cop en la guerra. A dos quarts de tres de la matinada, Hermann Göering va arribar finalment al quarter general de la Luftwaffe, a l’oest de Berlín, a prop de Potsdam. Durant el recorregut cap al quarter es va tenir que refugiar en més d’una ocasió en els búnquers antiaeris, on se les va arreglar per bromejar i riure amb qui es trobés allí. Tot i que el general Karl Koller l’hi havia comunicat que el volia veure urgentment, Göering no va fer cap esforç per buscar-lo. Koller es va enfadar a les tres de la matinada quan va sentir que els cotxes de Göering arrencaven i marxaven ràpidament cap al sud, a Berchtesgaden.

---

De dia, Joseph Goebbels va anar a visitar el que quedava del seu Ministeri de Propaganda i va ordenar, en qualitat de comissari del Reich per la defensa de Berlín, que ningú abandonés la capital si estava en condicions d’agafar una arma. Després de fer la visita i donar les corresponents ordres, el ministre va pujar en el seu Mercedes descapotable, que l’esperava a la Wilhelmplatz, i es va dirigir al búnquer de la Cancelleria per celebrar una reunió. A pocs metres d’on era ell, a l’Unter den Linden, es veien els primers morts provocats per l’artilleria soviètica i la Cancelleria estava en ruïnes com tota la ciutat. 

En el búnquer:

A dos quarts de deu del matí va començar un intens bombardeig per part de l’artilleria soviètica. Els obusos soviètics havien caigut a la Porta de Brandenburg, en el Reichstag i a l’estació de Friedrichstrasse. L’ajudant d’Adolf Hitler, el SS Otto Günsche, va informar al dictador, que s’havia aixecat del llit fet una fúria i sense afaitar, del bombardeig. Nerviós, el dictador es va passejar pel passadís del búnquer preguntant a crits al general Wilhelm Burgdorf, al coronel Nicolaus von Below, a Julius Schaub i a Günsche d’on venien les bombes. Burgdorf li va respondre que el centre de Berlín estava sent atacat per les bateries soviètiques situades des d’una posició al nord-oest de Zossen. Sorprès de que els soviètics estiguessin tan a prop, Hitler va culpar un cop més a la Luftwaffe del desastre. Burgdorf també li va explicar que Hans Krebs acabava de comunicar que entre uns 10 i 15 blindats soviètics estaven atacant Baruth direcció a Zossen. Hitler va demanar posar-se en contacte amb Krebs, que va tornar a repetir que el quarter de l’Estat Major de l’Exèrcit de Terra estava sent amenaçat pels tancs soviètics. Martin Bormann, Hermann Fegelin, Schaub i Willy Johannmeyer varen entrar a la sala. Immediatament després va demanar informació a Karl Koller sobre l’atac. Koller li va dir que no havia pogut sentir l’artilleria soviètica perquè es trobava a Wildparkwerder. També li va dir que els soviètics no tenien cap pont de ferrocarril sobre l’Òder i que segurament haurien pres una bateria alemanya i haurien canviat de direcció. Tot i això, el va advertir de que els soviètics podien atacar el centre. La ira de Hitler va anar amb augment per minuts i va amenaçar al general Koller d’executar-lo si no trobava i atacava la bateria immediatament i li va donar deu minuts per localitzar-la.

Koller va trucar al lloc de comandament de la divisió de l’artilleria antiaèria, en el búnquer del Zoo. Allí el varen informar de que els soviètics havien atacat amb projectils de només 10 o 12 centímetres. La bateria soviètica havia agafat posició des de primera hora, a prop de Marzahn, a uns dotze quilòmetres del centre. Ràpidament li va comunicar a Hitler per telèfon, que es va mostrar incrèdul.

El dictador va trucar per tercer cop a Koller per ara demanar-li on eren els avions de propulsió estacionats a prop de Praga. En veure que tampoc tenia informació, Hitler li va vociferar que s’haurien de penjar a tots els caps de la Luftwaffe. Després de ser escridassat per Hitler, Koller va trucar a Krebs, però no s’hi va poder posar en contacte. Mentrestant, el dictador es va retirar per preparar per la reunió que havia de començar en breu.

A les onze del matí va començar la reunió entre Hitler, Goebbels i Joachim von Ribbentrop. Tothom ja sabia que tant Hitler com Goebbels es quedarien fins al final, però Von Ribbentrop tenia pensat marxar de la capital tant aviat com pogués i li va aconsellar que fes el mateix. Abans d’entrar a la reunió, Von Ribbentrop ja havia insistit a Eva Braun que li digués a la seva parella que marxés de la ciutat, però Eva li va contestar que no li diria res perquè ho havia de decidir ell i li va exclamar que ella el seguiria allà on fos. Quan va acabar la reunió, Goebbels es va dirigir un altre cop a la seva mansió per donar la seva última conferència.

Durant aquell dia, Hitler va donar les gràcies a Benito Mussolini per la seva felicitació del dia anterior. El dictador li va confessar que la lluita havia arribat a un punt culminant, ja que el bolxevisme i les “tropes dels jueus” havien posat tot en funcionament per unir les seves forces “destructives” contra Alemanya i d’aquesta manera empènyer Europa al caos.

Durant el dinar, Burgdorf va comunicar als demés ajudants de Hitler que el dictador havia ordenat la retirada de les unitats alemanyes destinades a la zona de Dresden i Dessau per fer front als nord-americans. Per ordre de Hitler, el quarter de l’Estat Major de Zossen havia de ser traslladat a Postdam-Eiche. Aquesta ordre es faria arribar a Zossen més endavant. Segons el doctor Theodor Morell, Hitler va tenir aquell migdia un atac de paranoia. Quan el doctor li va voler injectar cafeïna, el dictador el va aturar perquè creia que li volia posar morfina. Creia que els generals el volien drogar amb morfina per enviar-lo a Salzburg en un avió.

A la ciutat:

Els funcionaris superiors del NSDAP es varen reunir en el quarter general de Helmuth Reymann, situat en el Hohenzollerndamm, amb l’objectiu d’obtenir l’autorització per abandonar la ciutat. El quarter general era l’únic organisme que podia proporcionar les autoritzacions. Varen firmar més de dues mil autoritzacions per als membres del partit nazi. Reymann va dir que se sentia feliç de firmar aquells documents perquè no volia covards per la Defensa de Berlín.

---

Mentre Goebbels es dirigia a la seva residència, els últims combats es produïen en els jardins del Tiergarten. La ciutat estava plena de pols que provenia de les ruïnes. Pels carrers corrien desconcertats i atemorits milers de fugitius. Les Joventuts Hitlerianes, algunes dones i la gent gran varen començar a construir obstacles. 

En la sala de projeccions del ministre de Propaganda, a la Hermann-Göering-Strasse, es varen reunir uns 400 homes per escoltar l’última conferència de Goebbels, que es va fer amb les veles enceses i amb les finestres tapades amb cartrons. El ministre portava un vestit negre i quan va començar la conferència es va deixar caure en una butaca per començar a parlar. En un discurs breu però enèrgic, va acusar al cos d’oficials de la derrota i va afirmar que la vella casta havia comès traïció, començant per la manera en que havien descuidat en temps de pau els preparatius bèl·lics i pels errors comesos en les campanyes contra França i la Unió Soviètica, passant per fracàs durant la invasió dels Aliats i acabant pel cop d’Estat del 20 de juliol. Alguns dels seus col·laboradors van intentar interrompre’l enfadats davant d’aquelles dures i falses acusacions, inclús un d’ells, Hans Fritsche, va intervenir per dir que no podien oblidar la fidelitat, la fe i la capacitat de sacrifici del poble alemany, però Goebbels els va dirigir una mirada tan gèlida que els va obligar a callar. El ministre va explotar a continuació i va acusar també al poble alemany d’haver-los fallat. El ministre va arribar a dir que no podia entendre com els homes es podien rendir mentre les seves dones eren violades i per aquest fet els va comunicar que no tenia compassió perquè el poble ja havia elegit ell mateix el seu destí. Recordant el referèndum de la Societat de Nacions del 1933, Goebbels va exclamar que a ningú se l’havia obligat a seguir-lo. Llavors es va posar dret i va caminar cap a la porta decorada d’or, i va exclamar que quan es retiressin de l’escenari el món tremolaria. Després d’un silenci, tots els presents es varen posar drets, varen guardar silenci i varen marxar un per un. L’artilleria russa bombardejava aquell moment el barri governamental on hi havia el Ministeri i els presents a l’acte varen tenir que fugir entre les ruïnes. Fritzsche a sortir de la trobada tan preocupat que va decidir tornar a la residència de Goebbels per tenir més informació, però allí ja no hi va trobar res més que uns oficials de les SS i dues secretàries. El cap de l’oficina del Ministeri, Kurt Hamel, li va dir que Goebbels havia tornat al búnquer de Hitler i que tot havia acabat. A continuació, Fritsche es va dirigir amb el seu BMW a l’Alexanderplatz, on l’hi havien indicat que estava ocupat per soldats soviètics, però un intens foc de l’artilleria soviètica el va obligar a retrocedir.

---

Al migdia, els obusos van caure cada cop més a prop del centre de la ciutat provocant més morts, sobretot dones que feien cua en els magatzems d’aliments per rebre racions de menjar. En la Hermannplatz, al sud-oest, varen morir molts ciutadans que feien fila davant els magatzems Karstadt. 

A les cinc de la tarda, Goebbels es va dirigir per ràdio al poble berlinès per demanar-los que lluitessin fins al final i els va animar dient que no tot estava perdut. Però els ànims de la gent i dels soldats alemanys que quedaven no era el de lluitar, tots desitjaven que tot acabés com més aviat millor. A part, aquell dia l’Agència Transoceànica de Notícies i l’emissora Reichsender Berlín varen deixar de retransmetre. Al vespre van començar més bombardejos a la ciutat. Tant els bombarders britànics com els nord-americans van bombardejar fins a la matinada de l’endemà aplanant el camí per a l’arribada dels soldats soviètics per l’est de la ciutat. Però els bombardejos varen fer tot el contrari del que pensaven perquè va dificultar l’arribada dels tancs soviètics per culpa de les ruïnes que varen caure a la carretera.

En el búnquer:

A la tarda es va presentar el comandant Schörner per reunir-se amb el dictador. Hitler estava molt desanimat en aquells moments i només es va animar quan va llegir els informes de Schörner sobre la situació en general i les possibilitats del 12º Exèrcit, un Exèrcit recent format, que havia atacat a les forces nord-americanes a l’Elba. Poc després, Alfred Jodl, el coronel general Gotthard Heinrici i Wilhelm Keitel varen afegir-se a la reunió, on també hi era Karl Döenitz, Krebs, August Winter, Walter Buhle, Fegelin, Hans-Erich Voss, Christian, Walther Hewel, Koller, els ajudants de Hitler i diversos oficials de l’Estat Major. Eren quarts de quatre de la tarda. Krebs va començar la reunió informant de la situació a Zossen i va indicar que no havien pogut contrarestar les unitats soviètiques a l’Òder. Krebs va proposar que el 9º Exèrcit del general Busse es retirés cap a Berlín, però Hitler va rebutjar la proposta perquè volia que es restablís el front de l’Òder i només va permetre retirar algunes tropes que estaven ubicades entre Dresden i Dessau. Schörner els va comunicar que havia contractat el flanc esquerre d‘Ivan Koniev a l’est de Bautzan. Hitler, que semblava molt més optimista, els va demanar que felicitessin a Schörner, però Heinrici, que no era tan optimista, va advertir-lo del perill de que el 9º Exèrcit quedés envoltat si no retrocedia, i va amenaçar en dimitir si es continuava amb les ordres de no retirar-se cap a l’oest. Tot i l’amenaça, Hitler va continuar amb els seus plans i Heinrici no va dimitir. Hitler li va demanar a Schörner que fes una avaluació de la situació i el comandant li va explicar que proposava retrocedir a Moràvia i entregar Breslàvia. A més, va explicar que la situació dels seu Grup d’Exèrcit empitjorava per moments i que la moral dels seus homes s’havia enfonsat. Hitler li va demanar resistir perquè mantenir les capacitats econòmiques de Txecoslovàquia era fonamental per resistir i que Breslàvia havia de seguir resistint.

En aquell precís moment, el 101º Cos alemany es va veure obligat a fugir de l’àrea de Bernau, i del miler d’homes del regiment de guàrdies Grossdeutschland només havien arribat a Berlín 40. Hitler ja estava molt allunyat de la realitat i va parlar del 3º Cos de les SS Germanische del tinent general Felix Steiner, que es trobaven al nord-oest d’Eberswalde, a 60 quilòmetres al nord-est de Berlín, com un important Exèrcit quan en realitat només eren tres batallons amb uns quants tancs. Inclús va pensar en utilitzar per defensar-se la guàrdia de la Luftwaffe, que havia servit a Göering en el Carinhall, però aquests ja havien fugit.

Quan Steiner va rebre la trucada de Hitler a les 16:50 des del búnquer amb l’ordre d’atacar al 1º Front bielorús cap al sud per dividir l’exèrcit soviètic va quedar en estat de xoc. Hitler li va assegurar que els russos patirien la derrota més sagnant de la seva història a les portes de Berlín i el va advertir que li prohibia el replegament cap a l’Oest. Els oficials que no complissin serien detinguts i afusellats, el va amenaçar. El comunicat que després va rebre Steiner, deia:

El retrocés cap a l’oest els hi és prohibit a totes les tropes. Els oficials que no compleixin aquesta ordre sense condicions seran arrestats i afusellats a l’acte. Vostè respon personalment amb el seu cap del compliment d’aquesta ordre. De l’èxit de la seva missió depèn el destí de la capital del Reich.

Consternat, Steiner va trucar a Krebs per explicar-li la realitat de la seva situació. Krebs, que estava del costat de Hitler, li va dir que havia d’atacar. Al mateix temps es va ordenar al 9º Exèrcit de Busse, que es trobava al sud de la ciutat, que tornés a estabilitzar la línia defensiva des de Königswusterhausen fins a Cottbus. A més tenia que atacar i aïllar els carros de combat del comandant Konev, que havien penetrat per la rereguarda, amb l’ajuda d’un avanç cap al nord de parts del Grup d’Exèrcits del Centre de Schörner, que encara combatien a prop d’Elsterwerda, a uns cent quilòmetres al sud de Berlín.

Llavors, Döenitz, Keitel, Jodl i Bormann li varen proposar a Hitler que traslladés el seu quarter general a Obersalzberg, però Hitler va rebutjar la proposta. Poc després es va presentar el general Wenck per informar a Hitler sobre la posició de les seves divisions del 12º Exèrcit i sobre les intencions operatives i el calendari per un atac sorpresa contra les formacions nord-americanes que avançaven per la regió de Harz. Un cop acabada la reunió, Keitel i Jodl estaven sorpresos per l’optimisme que havia expressat Hitler. El dictador en sortir de la reunió va demanar-li a Krebs que es quedés amb ells al búnquer. El general es va instal·lar en una habitació del búnquer. A continuació, Hitler va anar a menjar i li va dir a Heinz Linge que havia sentit rumors de que ell pensava marxar de Berlín. També li va indicar que després de menjar volia que convoqués a Julius Schaub i a Nicolaus von Below perquè els volia donar unes ordres. Schaub, Von Below i Hans Baur varen confeccionar una llista amb el nom de les persones que marxarien en avió a Obersalzberg. Entre els que marxarien hi havia Albert Bormann, que marxaria sota el nom fals de Roth, Karl Jesko von Puttkamer, Hugo Blaschke, el tinent Walter Frentz, a més de les secretàries Johanna Wolf i Christa Schroeder i els taquígrafs. Hitler es va acomiadar d’ells amb una encaixada de mans. Un dels avions transportaria entre 30 i 40 caixes amb els objectes personals de Hitler i els seus aliments diatètics, vigilats pel capità de les SS Wilhelm Arndt i dos ordenances. El segon avió portaria entre 40 i 50 caixes amb documents de l’arxiu militar procedent de Rastenburg. Durant la nit es va comunicar des del Obersalzberg que tots els avions havien arribat excepte els efectes personals de Hitler. Va aparèixer més tard, el dia 23, a Reim, a prop de Munic.

Aquella nit, Hitler va retirar el general Reymann de la Defensa de Berlín per nomenar-lo comandant d’una divisió a Potsdam que portava el nom de Grup d’Exèrcits del Spree, i el va substituir pel coronel Käther. L’endemà li retiraria el càrrec. Llavors, Hitler va insistir en els presents que Göering havia deixat un exèrcit privat en el Carinhall, i es negava a escoltar l’explicació de Koller de que les coses simplement no eren així.

Durant la nit, Hitler va tornar a trucar a Koller perquè ara volia saber el número exactes d’avions que estaven operant al sud de Berlín perquè volia que ajudessin al grup de Steiner. El representant de la Luftwaffe li va respondre que degut a que les comunicacions eren dolentes no li podia donar de moment aquesta informació, i que s’havia de conformar amb les notícies que li arribaven, que eren periòdiques. Hitler es va enfadar molt i li va prometre que els soviètics partirien la derrota més gran i sagnant de la seva història a les portes de Berlín. Una fallada en les comunicacions va interrompre la comunicació per telèfon de cop. Llavors el va tornar a trucar per tercer cop en aquell dia per ordenar-li que els homes de la Luftwaffe havien de resistir l’atac procedent del nord-oest, i volia saber per què els reactors que tenien la seva base a prop de Praga no havien operat el dia anterior. Koller li va explicar que els caces Aliats havien atacat els aeroports de forma tan intensa que els avions no s’havien pogut enlairar. Enfadat, Hitler li va dir que llavors ja no necessitaven els reactors i va amenaçar de penjar immediatament a tota la cúpula de la Luftwaffe.

A dos quarts d’onze de la nit, Koller va trucar a Krebs després d’haver intentant diversos posar-se en contacte amb ell i li va demanar que l’informés sobre un atac de descàrrega del general Steiner. Però Hitler va agafar l’auricular i li va preguntar excitat si dubtava de les seves ordres i li va repetir que volia totes les forces de la Luftwaffe que estaven en la zona nord perquè operessin hi ajudessin a Steiner. Hitler el va amenaçar de matar en cinc hores a totes les persones, inclús a Koller mateix, que retinguessin les tropes.

Poc després, Hitler es va indignar perquè cap dels taquígrafs que ell mateix havia donat permís perquè abandonés el búnquer s’havia presentat per anotar l’informe d’un oficial. Més tard va aparèixer Hewel, que volia saber de les últimes instruccions. El dictador sortia en aquells moments de la seva habitació totalment enfonsat, pràcticament arrossegant els pues, i li va deixar anar en veure les seves preguntes:

Política? Jo no faig més política. Em repugna. Quan hagi mort tindreu bastanta política que fer.

Durant aquella nit va arribar la notícia de que, a més del comandant Gregory Zhukov en el sector central i dels mariscal Ivan Konev en el sud, també havia obert bretxa, a prop de Stettin, el 2º Front Bielorús de Konstantin Rokossovski i avançava també cap a Berlín. El dictador va trucar d’immediat a Steiner per advertir-lo de que estava taxativament prohibit desviar-se cap a l’oest i el va advertir de que tots els oficials, inclús ell, serien detinguts i afusellats si no complien les seves ordres.

A la ciutat:

Durant aquella nit es va produir una fugida general de Berlín. Milers de persones varen abandonar la capital direcció a l’oest utilitzant autobusos, turismes, carros tirats per cavalls, bicicletes i, inclús, cotxets. Els treballadors dels ministeris i oficines estatals varen fugir amb o sense autorització o amb papers falsos. Els berlinesos, sobretot els del centre, no varen poder comptar amb el U-Bahn per fugir, ja que va deixar de funcionar aquell mateix dia.

A les afores de Berlín:

En el combat, les forces soviètiques, amb 1.500.000 soldats i 180.000 soldats polonesos, varen començar a entrar a la zona urbana de Berlín i, a la nit, la primera brigada de carros de combat del comandant Zhukov varen entrar a la ciutat. El general Helmuth Weidling va dividir la ciutat en vuit sectors exteriors i un interior, però les comunicacions eren molt dolentes i els alemanys no tenien cap unitat de l’exèrcit regular. La Volkssturm, la policia i les unitats antiaèries sumaven només 90.000 homes. El que quedava del 56º Cos blindat de Weidling va retrocedir per l’autopista berlinesa, i varen començar a circular rumors de que Weidling havia traslladat el seu quarter general a Döberitz, al nord de Potsdam. Retrocedir cap a Berlín no va ser feina fàcil pels soldats alemanys perquè tant les carreteres principals com les secundàries varen quedar obstaculitzades per refugiats que fugien amb carretes, cotxets i cavalls de granja. A més, en el marge esquerre del riu Òder els soldats alemanys que estaven defensant aquella zona varen tenir que lluitar contra els soviètics, i dels 650 alemanys que hi havia a la nit només en quedaven 35. El pla de Zhukov era rodejar el flanc meridional de Berlín, i va enviar el 47º Exèrcit cap a Spandau i el 2º Blindat de guàrdies cap a Oranienburg. Aquell mateix dia, Iosif Stalin li va enviar un missatge per dir-li que estaven anant massa lents i que els Aliats occidentals s’estaven apropant a Berlín. Per satisfer a Stalin, a la nit, els regiments de fusellers dels exèrcits de xoc 3º i 5º varen entrar als districtes de Malchow i Hohenschönhausen, al nord-est de la ciutat.

---

A la banda oriental de Berlín, les restes del 9º Exèrcit alemany varen lluitar contra el 5º Exèrcit de xoc i el 8º de guàrdies de Vasili Chuikov. Llavors, Zhukov va enviar el 8º Exèrcit de guàrdies més al sud, cap al riu Spree, perquè es trobessin amb el 1º Exèrcit blindat de guàrdies de Katukov per entrar a Berlín des del sud-oest amb l’esperança d’ajudar a Konev en l’entrada a Berlín. El general Kazakov va fer avançar a les divisions d’artilleria que anaven a davant i a totes les bateries de canons pesats i, a mesura que s’endinsaven pels barris exteriors de Berlín, els soldats soviètics no varen entendre com es podien trobar a nens de 12 anys que defensaven la ciutat amb llançagranades. Les brigades blindades de Katukov amb la infanteria del 8º Cos de guàrdies varen aconseguir capturar Erkner. El 5º Exèrcit de xoc del general Nikolai Berzarin varen ocupar la zona de Marzahn, l’antic camp gitano, que es va convertir en la primera àrea de Berlín en resultar completament ocupada pels soviètics.

---

A vint quilòmetres al sud de Berlín, els soviètics es varen apoderar de Baruth i una quarantena de T-34 es dirigien en el gegantesc quarter general subterrani de Zossen. Des de primera hora del matí en el quarter varen rebre informacions de que una quarantena de tancs soviètics estaven pujant per la carretera de Baruth, en direcció a Zossen, i que estaven molt a prop d’on eren ells. Des del quarter varen recórrer als pocs carros de l’escola d’armament blindat de Wünsdorf, que només varen endarrerir els tancs soviètics. El general Hans Krebs va trucar al matí a la Cancelleria del Reich per sol·licitar traslladar el quarter general, però Hitler s’hi va negar. Al cap de poc, un oficial de l’Estat Major va calcular que els soviètics podien arribar al quarter en mitja hora, però Krebs va ordenar celebrar la reunió que s’havia de fer a les onze del matí igualment. Miraculosament pels alemanys, els tancs soviètics es varen quedar sense gasolina a uns 10 quilòmetres del quarter i es varen aturar i, a la una del migdia, el general Burgdorf va trucar des de la Cancelleria per ordenar que traslladessin el quarter general del OKH a una base de la Luftwaffe situada a Eiche, a prop de Potsdam, i els oficials del OKW, que es trobaven al búnquer del costat, s’havien de dirigir a la base de carros blindats de Krampnitz. D’immediat que varen tenir l’aprovació de retirar-se, un comboi de vehicles amb personal a bord va sortir de Zossen en direcció a Baviera, però no sabien que també es dirigien cap a ells les brigades soviètiques de Lelyushenko. Al vespre, els soldats soviètics varen entrar primer en el campament ocult a Zossen i després en els búnquers subterranis.

En el Reich:

A Alemanya:

Després de reunir-se unes hores abans amb el funcionari suec del Congrés Jueu Mundial i jueu, Nobert Masu, a qui havia promès entregar els camps de concentració en els Aliats, a les sis del matí Heinrich Himmler, que estava molt nerviós i demacrat físicament, es va reunir per tercer cop amb el comte Folke Bernadotte per pactar una rendició amb els Aliats occidentals. Anava acompanyat per Walter Schellenberg. Durant la conversa acompanyada per un esmorzar, el ministre, que no parava de mossegar-se les ungles, li va confessar que feia dies que no dormia perquè la situació militar era molt greu, i li va insistir de que tenia que presentar la capitulació a Dwight D. Eisenhower. Volia que el comte concretés una entrevista amb ell. Bernadotte li va dir que es negava a creure que els Aliats acceptessin la capitulació en el front occidental únicament i li va demanar que alliberés els presoners escandinaus per portar-los a Suècia. Tot i que va rebutjar tal petició, sí que va cedir en altres punts com permetre que la Creu Roja s’emportés a totes les dones franceses internades en el camp de concentració de Ravensbrück. És més, Himmler es va mostrar disposat a entregar a totes les recluses del camp. Bernadotte li va prometre que immediatament cursaria les ordres oportunes per recollir a aquestes presoners. La trobada no va produir cap resultat, ja que Himmler seguia sent molt prudent i no estava disposat a córrer cap risc.

Però Himmler mentia, ja que no estava disposat a deixar en llibertat als presoners. Els nazis varen evacuar aquell dia a 3.000 homes del camp de concentració de Sachsenhausen i 5.000 dones del camp de Ravensbrück en direcció al mar Bàltic. Precisament, aquell dia va ser l’últim dia en que es varen enviar presoneres a les cambres de gas de Ravensbrück. Els presoners que no varen poder seguir el ritme varen ser assassinats d’un tret a la nuca. Els supervivents, uns 1.800, varen ser alliberats l’1 de maig de 1945 entre les poblacions de Crivitz i de Schwerin. També va ser evacuat el camp de concentració de Flossenburg. A Neuengamme, 71 presoners polítics, entre ells l’actiu alemanya Hanne Mertens, varen ser despullats, col·locats en files i penjats en grups de sis durant la nit.

---

A la nit, Göering va arribar a la seva casa de muntanya de Berchtesgaden i es va reunir amb la seva esposa Emmy i la seva filla Edda.

---

En el Ruhr, el mariscal Walter Model sabia que tot estava perdut i el seu Grup d’Exèrcits B es va veure obligat a rendir-se. A la tarda, després d’acomiadar-se dels seus companys, es va endinsar en un petit bosc proper al sud de Duisburg i es va suïcidar disparant-se un tret al cap. Model es va treure la vida quan va saber que seria processat per crims de guerra en relació per la mort de 577.000 persones en els camps de concentració de Letònia i després d’escoltar per ràdio l’emissió optimista del ministre Goebbels.

---

Els Aliats varen bombardejar durant tres hores Attnang-Puchheim i varen causar greus danys a diversos trens de la Creu Roja estacionats en una via morta de la ciutat.

En el front occidental:

A Alemanya:

En el camp de concentració de Bergen Belsen, alliberat el 15 d’abril de 1945, els soldats britànics varen obligar als homes de les SS i de la Wehrmacht a enterrar els cadàvers en fosses comunes. Entre ells hi havia el metge de les SS Fritz Klein.

Els britànics varen agafar aquell dia a la llevadora Nanna Conti, però l’oficial britànic que la tenia que arrestar no es va creure que aquella dona de 64 anys hagués pogut participar en crims de guerra i la va deixar lliure.

---

Els nord-americans varen atacar amb les forces de terra i amb els caces Mustang contra la divisió Scharnhorst del 12º Exèrcit al nord de Dessau. També en aquella jornada, els Aliats varen eliminar tota resistència alemanya a Stuttgart, però no en els seus voltants. A la vegada, els alemanys que encara resistien a la bossa de les muntanyes del Harz es varen veure obligat a rendir-se al 1º Exèrcit nord-americà. Per altra banda, els soldats francesos de la 2º Divisió blindada de Philippe Leclerc varen entrar a Berchtesgaden, on aquella nit hi havia arribat Göering després de marxar el dia anterior del búnquer de Hitler. D’es d’allí Göering volia dirigir al país.

---

A Nuremberg, que el dia anterior havia sigut ocupada per la 3º Divisió nord-americana, va dur a terme una celebració per commemorar la gesta. En el Camp Zepelin va arribar-hi el rabí del 15º Cos, David Eichhorn, en un jeep engalonat amb una estrella de David i portant una Tora de la destruïda comunitat jueva de la ciutat alsaciana de Hagueneau. En un segon jeep hi anaven cinc soldats jueus de la 45º Divisió. Es varen aturar davant del pòdium Zepelin, varen pujar l’arca sagrada per les escales, varen treure la Tora i varen resar a Déu, agraint la salvació. A continuació, les demolicions varen destruir l’esvàstica de la tribuna rodejada d’una corona folrada de coure i una orquestra va tocar el The Stars and Stripes Forever.

---

Membres de la Werewolf varen assassinar en una emboscada a John Poston, un dels assistents de Bernard Law Montgomery.

A Holanda:

Els canadencs varen acabar amb tota la resistència alemanya al nord d’Holanda fins a Harderwijk, a la costa oriental del Ijssel Meer, excepte d’una petita punta en el nord-est.

A França:

Els Aliats varen ocupar el sud de la Pointe de Grave.

A Itàlia:

El 5º Exèrcit nord-americà i el 2º Cos polonès del comandant Ladislas Anders varen conquerir la ciutat de Bolònia. Aquest dia va acabar oficialment la República Social Italiana.