Dilluns:
En el Reich:
A Alemanya:
A la matinada, en el niu de l’Àguila, el quarter general de Bad Nauheim, es va celebrar l’Any Nou. Adolf Hitler estava reunit amb els seus assistents, els seus metges, les seves secretaries, el seu secretari Martin Bormann i el seu ministre Albert Speer, que aquest acabava d’arribar del front occidental. Hitler no va convidar a la festa als alts comandaments militars del quarter general perquè ara els odiava. Tothom va beure xampany per celebrar el nou any, menys Hitler que era abstemi, tot i que va ser el que estava més eufòric de tots. Tot hi el xampany, l’ambient era apagat, tothom sabia que s’havia perdut la batalla principal a les Ardenes i que els soldats soviètics estaven a punt de creuar la frontera i endinsar-se per Alemanya, però Hitler va continuar fent pronòstics optimistes per al nou any i encara creia amb la victòria. De dia, la majoria dels dirigents del règim i els caps de l’Estat Major varen anar a veure Hitler per desitjar-li un bon any, entre ells Heinz Guderian, que estava en desacord amb l’estratègia militar que s’estava duent a terme.
Durant aquell primer dia de 1945, el Grossdeutscher Rundfunk va emetre el tradicional discurs d’any nou de Hitler, on va fer una crida al poble alemany perquè s’unís amb ell en la lluita per “la pròpia existència del poble alemany”. En el discurs, el líder alemany no va mencionar la lluita que s’estava produint en el front occidental i va recalcar en els seus oients que no hi tornaria haver un altre 9 de novembre i va tornar a repetir que “la conspiració jueva internacional es disposava a eliminar el poble alemany” i va afirmar que si els jueus vencien executarien un programa que no només comportava la destrucció del Reich, sinó el trasllat de 15 a 20 milions d’alemanys a l’estranger, la reducció a l’esclavitud del poble alemany, la perversió de la joventut alemany i la fam entre tots ells. Després de que el poble sentís el discurs varen sortir rumors per Alemanya que deien que l’audició havia sigut gravada amb antelació o que fins i tot era fals. Molts pocs els va agradar aquell discurs i la majoria ja veia que per acabar amb la guerra Hitler havia de morir perquè estava disposat a lluitar fins l’últim home.
Per altra banda, Hitler, decidit a ocupar Bastogne i arribar al Mosa, va llançar una ofensiva menor a Occident. El dictador va fer avançar vuit divisions direcció al Sarre, on el general George Patton havia retirat les divisions que necessitava. L’objectiu era obligar al 3º Exèrcit nord-americà a retirar les seves divisions del sortint de les Ardenes per taponar una bretxa eventual.
A la nit, la família Goebbels va tenir com a convidat al coronel Hans-Ulrich Rudel, un famós pilot de Stuka i l’oficial més condecorat de la Luftwaffe. Com a símbol d’austeritat, que a Joseph Goebbels li agradava presumir, varen sopar sopa de patates.
La RAF va bombardejar de dia el canal Dormunt-Erms.
Segons un informe del OKW, per culpa de la guerra havien mort a Alemanya 2.061.000 persones, 1.902.875 estaven desaparegudes i 322.000 eren presoneres.
A Polònia:
A Auschwitz, 100 homes i 100 dones poloneses varen ser condemnades a mort per un jutge i varen ser executats en el crematori V d’Auschwitz II. Els condemnats varen ser transferits des del bloc 11 d’Auschwitz I, primer els homes i després les dones, acompanyats pel metge de les SS Fritz Klein, que els va lliurar al cap del crematori, Erich Muhsfeldt, que els va afusellar. El metge del camp va tenir que determinar la mort dels presoners després de l’execució.
En el front occidental:
A França:
La Luftwaffe, amb 1.035 caces i caçabombarders Messerschmitt Bf-109 i Focke Wulf 190, juntament amb els bombarders Ju 88 i el caces nocturns Ju 188, va sortir de 38 aeròdroms per atacar per ordres de Hermann Göering a 17 camps d’aviació dels Països Baixos i del nord de França en l’Operació Bodenplatte. Tots els aparells anaven equipats com a mínim amb un bomba. Alguns pilots estaven entusiasmats amb l’Operació, que va començar a les 9:20 del matí. En l’atac, els alemanys varen destruir uns 500 avions Aliats, fet que els va comportar en aquests reduir el seu potencial aeri durant una setmana o una mica més, però degut a errors de navegació els alemanys varen bombardejar 13 bases britànics i només 3 de nord-americanes. Les pèrdues més greus dels britànics varen ser a Eindhoven, on els alemanys varen sorprendre a una esquadrilla de Typhoon just quan s’estava enlairant. També a Evere una esquadrilla de Spitfire va ser sorpresa i destruïda. En l’atac, els alemanys varen perdre 277 aparells per culpa de les bateries antiaèries, sobretot quan tornaven a les seves bases per omplir els dipòsits, però els alemanys ja no es podien permetre perdre més avions perquè no podien construir-ne més. A més, varen perdre en aquell atac a 80 pilots i diversos líders d’esquadró. A més a més, 70 varen ser fets presoners i 21 més varen ser ferits.
En l’ofensiva de les Ardenes:
A dos quarts d’una de la matinada, aprofitant que els Aliats havien replegat forces cap a les Ardenes, el Grup d’Exèrcits de l’Alt Rin de l’exèrcit alemany, sota el comandament del Reichsführer-SS Heinrich Himmler, va llançar una ofensiva a la baixa Alsàcia i Lorena, direcció a Rohrbach i al pas de Saverne, al sud-est de Bitche, en l’Operació Nordwind amb l’objectiu d’arribar a Estrasburg i atacar el flanc esquerre del 6º Grup d’Exèrcits del general Jacob Devers. Les emissions de propaganda de Radio Stuttgart varen informar de que les tropes de xoc alemanyes s’estaven concentrant per ocupar la ciutat alsaciana. Davant d’aquell atac, Dwight D. Eisenhower va ordenar a Devers que deixés algunes tropes encarregades de cobrir-li les espatlles i que replegués el gruix de les seves forces als Vosges, deixant Estrasburg indefensa. El SHAEF va ser avisat de que tindrien que evacuar de la ciutat a més de 100.000 persones, i que altres 300.000 alsacians més podien patir represàlies alemanyes.
A París, Charles de Gaulle va ordenar-li en el general Jean Marie de Lattre de Tassigny, el comandament del 1º Exèrcit francès al sud d’Estrasburg, que s’ocupés de la defensa de la ciutat. Després, el líder francès va comunicar la seva decisió a Eisenhower i va demanar-li en el primer ministre Winston Churchill i en el president Franklin Delano Roosevelt que impedissin una retirada aliada.
A Bastogne:
Després del bombardeig de la nit anterior per part de la Luftwaffe, els nord-americans varen obligar en els presoners de guerra alemanys a netejar les runes de prop de la plaça Major de la ciutat. Un d’ells va trepitjar una bomba papallona i va volar pels aires. En el flanc est, la 6º Divisió Blindada va passar per Bastogne a primera hora per atacar Bizory, Neffe i Margeret, on s’estaven produint diversos combats. La 11º Divisió Blindada, que col·laborava amb la 87º d’Infanteria en el flanc sud-oest de Bastogne formant part del 8º Grup d’Exèrcits del comandant Middleton, havia d’avançar cap a Mande-Saint-Étienne, però va patir greus baixes quan es va topar amb la 3º Divisió Panzergrenadier i la Führerbegleitbrigade. Després dels durs combats per ocupar les runes de Chenogne, els nord-americans varen afusellar uns 60 presoners alemanys.
A Suècia:
A Estocolm, el ministre d’Afers Exteriors suec Christian Günther va comunicar-li personalment en el doctor Felix Kersten que ja tenia a punt tots els autobusos necessaris per l’operació projectada amb Himmler per treure el màxim de presoners, sobretot escandinaus, cap a Suècia, i li va demanar que ho comuniqués al cap de les SS. Immediatament, Kersten va trucar a Himmler.
En el front oriental:
A Txecoslovàquia:
Els 2º i 4º Fronts Ucraïnesos soviètics varen iniciar una ofensiva contra el Grup d’Exèrcits Centre alemany. L’àrea ocupada pels alemanys contenia els últims recursos industrials estrangers sota el control del Tercer Reich. Els fronts soviètics tenien a 853.000 homes, 9.986 canons, 590 tancs i 1.400 avions de combat. Tot i les fortificacions i la resistència alemanya, l’exèrcit soviètic va fer grans progressos.
A Polònia:
El Comitè Polonès d’Alliberament Nacional, el PKWN, va autoproclamar-se Govern Provisional de la República de Polònia. Com a resposta, el primer ministre polonès a l’exili, Tomasz Arciszewski, va pronunciar un discurs per ràdio que va ser emès a Polònia. Arciszewski va deixar clar que el govern polonès a Londres era l’únic òrgan constitucional autoritzat per parlar en nom de l’Estat sobirà de Polònia i que no acceptava que els soviètics volguessin posar en el govern polonès al Comitè de Lublin, nom pel qual era conegut el PKWN. En acabar el seu discurs, el primer ministre va dir que la missió del seu govern era restaurar la llibertat polonesa i continuar lluitant per arribar a un acord amb els soviètics.
En els Estats Units:
Thomas Mann va tornar a pronunciar un discurs per la ràdio dirigit als alemanys, on va declarar que tornava amb les seves breus locucions ara que Hitler o Himmler semblaven de nou victoriosos. L’escriptor va insistir en que no hi hauria una victòria alemanya.
Els editors del The Washington Post varen demanar en els nord-americans que es recordessin dels nens russos i que els hi enviessin una mostra de bona sort per commemorar la sensació de comunitat que havien arribat a sentir per ells.
Diari del Tercer Reich 