13 de juliol de 1940

Diumenge:

En el Reich:

A Alemanya:

En el Berghof, a Obersalzberg, Adolf Hitler es va entrevista durant dues hores amb el capità general Franz Halder i el comandant Walter von Brauchitsch. En aquesta entrevista, Hitler va aprovar l‘Operació Lleó Marí. Von Brauchitsch va demanar-li que fes entrar Espanya a la guerra per les seves illes i per Gibraltar. Halder va fixar-se que Hitler estava molt desconcertat perquè els britànics no acceptaven la seva oferta de pau, i el veia molt bel·ligerant. El dictador creia que l’actitud resistent dels britànics es devia a que havien posat esperances amb la Unió Soviètica perquè els ajudés.

Aquell mateix dia, Hitler va escriure una carta a Benito Mussolini per rebutjar-li la seva oferta de proporcionar tropes i avions italians per la invasió de Gran Bretanya.


Hermann Göering va comprar les propietats artístiques d’un dels marxants més importants de l’art holandès, Jacques Goudsticker, a un preu molt inferior, uns dos milions de florins, i estaven valorades per uns cinc milions de dòlars.

A la Unió Soviètica:

Per ordres de Iosif Stalin, Viatxeslav Mólotov va comunicar per escrit el contingut confidencial de l’entrevista entre Stalin i Stafford Cripps a l’Ambaixada alemanya. L’ambaixador Werner von der Schulenburg va transmetre de seguida la informació en el seu govern amb la indicació d’urgent i d’alt secret.

12 de juliol de 1940

Dissabte:

En el Reich:

A Alemanya:

A Obersalzberg, Adolf Hitler va aprovar el desenvolupament d’uns plans que tenien com objectiu l’evacuació jueva. Per dur a terme els seus plans va demanar a França que li cedís l’illa de Madagascar, una de les seves colònies, per enviar-hi els jueus. A part, durant aquell dia el dictador es va reunir amb Alfred Jodl, que li va perfilar les idees prèvies sobre els plans operatius d’un desembarcament a la Gran Bretanya.

A Polònia:

Hans Frank va transmetre els plans de Hitler en els seus caps de la seva administració i els va assegurar que els jueus aviat estarien de camí a Madagascar.

A França:

A Vichy, en un quart acte constitucional es va nomenar a Pierre Laval com a cap de l’Estat francès.

A Espanya:

A Madrid, l’ambaixador alemany Eberhard von Stohrer va reunir-se amb el ministre Ramón Serrano Suñer per parlar de retenir al duc de Windsor a Espanya perquè els ajudés a negociar amb els britànics. El ministre li va prometre que li faria saber a Francisco Franco dels desitjos dels alemanys respecte al duc i li va explicar el pla que volia dur a terme. El govern espanyol enviaria a Lisboa, on residia el duc amb la duquessa abans de viatjar a les Bahames, un vell amic del duc, José Antonio Primo de Rivera, que aquest l’invitaria a Espanya en una caçaria i allí tractarien sobre les relacions angleses-espanyoles. Serrano Suñer en persona hauria d’advertir al duc sobre un complot del servei secret britànic per acabar amb la seva vida.


A la matinada, un bombarder italià Savoia Marchetti SM-82 va deixar caure per error tres bombes sobre la Línia Concepció, quan havien de ser llançades sobre l’aeroport de Gibraltar. Dues d’elles varen quedar enterrades a les dunes de la platja de Poniente, Benidorm, i no varen explotar. Però la tercera va caure a la confluència dels carrers Duc de Tetuan i López d’Ayala, i va afectar a tres vivendes, que varen quedar totalment destruïdes. La potent ona explosiva es va poder sentir a quilòmetres de distància i varen haver-hi cinc morts i nombrosos ferits, que alguns d’ells varen tenir que ser rescatats de les runes amb les llums dels camions militars. En finalitzar la guerra, el govern italià va tenir que pagar una indemnització de 250.000 dòlars pels danys causats a les persones i els béns espanyols afectats.

11 de juliol de 1940

Dijous:

En el Reich:

A Alemanya:

A Obersalzberg, el cap de la Kriegsmarine, Erich Raeder, va plantejar-li de nou a Adolf Hitler la invasió a la Gran Bretanya després d’un bombardeig concentrat, però el dictador li va dir que encara pensava que la invasió s’havia d’utilitzar com a últim recurs. Llavors, el cap de la Marina li va manifestar el desig de construir una gran flota per combatre una possible aliança entre la Gran Bretanya i els Estats Units, i li va manifestar el seu desig d’obtenir una de les Illes Canàries que estaven sota el control d’Espanya. Hitler no va voler escoltar cap de les propostes de Raeder, però sí que va voler discutir amb ell per com ampliar les bases navals de Trondheim i de Narvik, a Noruega.


Hermann Göering va declarar en una ordre, que quan arribés el moment s’hauria de destruir la indústria armamentista britànica i tota la RAF en els primers atacs. Les defenses del sud d’Anglaterra, segons la seva estimació, només resistirien quatre dies i la RAF quatre setmanes. Però Franz Halder tenia unes altres informacions. El general Stapf li va assegurar que necessitarien de 15 dies a un mes per aixafar l’aviació britànica.


Joachim von Ribbentrop va rebre un telegrama de l’ambaixador alemany a Lisboa en que l’informava de que el duc de Windsor acabava de ser nomenat governador de les Bahames, però que aquest tenia la intenció d’endarrerir la seva partida tot el que fos possible amb l’esperança de que els fets es tornessin més favorables per ell. L’ambaixador li va confessar que l’ex monarca britànic estava convençut de que si ell hagués seguit en el tro, la guerra s’hagués pogut evitar i es declarava un ferm partidari d’arreglar pacíficament les coses amb Alemanya. Von Ribbentrop, des del seu tren especial a Fuschl, va enviar aquella nit un telegrama molt urgent i alt secret a l’Ambaixada alemanya a Madrid per demanar que s’impedís que el duc anés a les Bahames i se’l portés a Espanya, preferentment pels seus amics espanyols, i va exigir que fossin retinguts, si calia volia que l’internessin en qualitat d’oficial anglès i que fos tractat com un desertor. El ministre va explicar que volia aprofitar l’ocasió per informar al duc de que Alemanya volia la pau amb el poble britànic, però que el govern de Winston Churchill hi interferia i per això desitjaven que prestés part en les negociacions. Si ell acceptava, ells (els alemanys) farien tot el possible perquè el duc tornés al tro britànic o, si ell ho desitjava més convenient, estarien disposats a que portés “una vida d’un rei”. Von Ribbentrop va afegir que sabia de bona font que el servei secret britànic havia decidit “acabar” amb el duc en quan arribés a les Bahames.

A la Gran Bretanya:

Els controladors aeris britànics varen cometre un greu error en enviar a sis Hurricane a interceptar un sol atacant, però els caces britànics es varen trobar amb una formació de més de 40 avions. Els errors britànics, que el principi eren constants, cada cop es varen fer més infreqüents.

A França:

Vichy es va formar el primer govern francès després de l’ocupació alemanya i de la votació del dia anterior de l’Assemblea Nacional francesa amb 569 vots a favors, 80 encontra i 17 abstencions per donar plens poders a Philippe Pétain. El nou cap d’Estat va inaugurar les seves funcions abrogant la Constitució de 1875, determinant l’expansió dels seus poders, i va concentrar en la seva figura el poder executiu, legislatiu i part del judicial, a més de que va eliminar els sindicats i els partits, va suprimir moltes llibertats, en especial en els jueus, i va aplaçar sine die el Parlament. Dintre del nou govern, Pierre Laval va assumir la vicepresidència. Ja amb els plens poders, Pétain va comentar la ruptura de les relacions diplomàtiques amb els britànics després de que aquests haguessin atacat la flota francesa el 3 de juliol.

A Itàlia:

El govern italià va anunciar la consigna: Tot per Líbia, que volia dir que la guerra es traslladaria al nord de l’Àfrica.

10 de juliol de 1940

Dimecres:

En la Batalla d’Anglaterra:

La Luftwaffe va atacar els combois, els vaixells civils i mercantils, i les instal·lacions portuàries britàniques del Canal de la Manega. Amb aquell atac va començar la Batalla d’Anglaterra que duraria fins el maig de 1941. Al mateix temps, 70 avions alemanys varen bombardejar les instal·lacions de les drassanes en el sud dels Gales i, des de primera hora, els alemanys varen llençar una incursió a Norwich.

Per contrarestar els atacs alemanys, el Ministeri d’Indústria aeronàutica va declarar:

Convertirem les seves olles i paelles en avions Spitfire i Hurricane, Blenheim i Wellington. Tots els que tinguin olles i paelles, escalfadors, aspiradores, penjadors, formes pel calçat, accessoris per l’habitació del bany i adornaments per la casa, cigarreres o qualsevol altres articles que estiguin fets totalment o parcialment d’alumini, han d’entregar-los immediatament (…)

A Ramsgate, l’Esquadrilla A de l’Esquadró 56 va rebre l’ordre d’estar en estat d’alerta de forma permanent. En quan varen rebre la senyal de que s’apropaven els alemanys, els avions es varen enlairar. Des de Bentley Priory es va donar l’ordre a quatre esquadrons d’ajudar als sis Hurricane de Biggin Hill que protegien un comboi que havia sigut descobert per un Dornier Do 17 a la tarda i que havia portat a que 20 Dorniers, protegits per 30 Messerschmitt 110 i 20 Messerschmitt 109 s’hi llencessin a l’assalt. Al final, els alemanys varen aconseguir enfonsar una embarcació petita i sis caces britànics. Per part alemanya, 13 aparells varen ser donats com a desapareguts.

En el Reich:

A Alemanya:

L’almirall Wilhelm Canaris va ser l’encarregat d’examinar com es podia dur a terme una operació contra Gibraltar.

A França:

A París, les autoritats alemanyes varen contar 346 escoles elementals en funcionament amb un total de 38.000 alumnes, 15 instituts de secundària i 15 escoles de formació professional.

A França: 

L’Assemblée National es va reunir a l’auditori principal del palau de l’opera de Vichy per aprovar el nou govern i dissoldre la República francesa. 569 diputats van votar a favor, 80 encontra i 17 es van abstenir. D’aquesta manera l’Assembléé va donar plens poders al mariscal Philippe Pétain per promulgar una nova constitució on s’esperava garantir els drets del treball, de la família i de la pàtria. D’entre els qui varen tenir que abandonar al govern hi havia Camiller Chautemps, que va marxar després als Estats Units.

9 de juliol de 1940

Dimarts:

En el Reich:

A Alemanya:

En el Berghof, Adolf Hitler va fer una sèrie d’esbossos a llapis pel nou teatre de l’òpera de Linz, com a part de les futures obres per transformar la ciutat en la capital de l’Art.


El Dienst aus Deutschland, l’òrgan del Ministeri d’Afers Exteriors, va afirmar que el canvi del govern francès no influiria de cap manera en la liquidació política de la guerra perquè consideraven que els deutes pendents entre França i Alemanya encara no s’havien resolt.


Alfred Rosenberg va convocar la premsa aquella tarda per anunciar-los que Suècia s’hauria d’unir a la resta d’Escandinàvia i posar-se sota la protecció alemanya. Emissaris de Joseph Goebbels i Joachim von Ribbentrop varen abandonar la sala en sentir Rosenberg per informar als seus caps d’aquelles afirmacions. Després varen passar notes al doctor Boehmer, que presidia la conferència, i quan Rosenberg va acabar el seu discurs es va posar dempeus per anunciar que Rosenberg havia parlat a títol personal i no en nom del Govern.


El pastor protestant Paul-Gerhard Braune, administració d’una institució mèdica de Berlín, va escriure una carta de protesta contra el programa d’eutanàsia. Segons el pastor, el programa era un projecte a gran escala per exterminar a milers d’éssers humans i declarava que aquests fets eren indignes d’institucions que es dedicaven a curar. Braune va afegir que les matances s’havien ampliat a persones lúcides i responsables i que posava en perill l’ètica de la població general. Hans Lammers va informar a Braune que el programa d’eutanàsia no es podia aturar. Més tard el pastor va ser arrestat.


El buc corsari alemany Komet va salpar cap al nord per dirigir-se al Pacífic nord.

A la Gran Bretanya:

Des de l’illa de Wight es va avisar de que una formació alemanya s’estava apropant i es va cridar a l’oficial-pilot Carey, de l’esquadró 3, estacionat a Tangmere, perquè els interceptés. En total eren sis Messerschmitt 110 que volaven en grup a 2.000 metres d’altura. En quan varen veure que serien interceptats pels Hurricane, els bombarders alemanys varen canviar de rumb i es varen preparar per un atac frontal.

En el Mediterrani:

En les aigües del sud d’Itàlia, en el cap Stilio, a Punto Stilo, es va produir un combat entre forces britàniques i italianes on hi varen intervenir cuirassats, creuers i destructors. Els italians comptaven per aquella batalla amb el modern creuer lleuger Luigi di Savoia Duca degli Abruzzi de l’almirall Antonio Legnani. Els avions britànics que es varen enlairar des del portaavions Eagle varen dominar i el buc insígnia italià, el cuirassat Giulio Cesare, va ser seriosament danyat pel buc insígnia britànic, el Warspite, i va tenir que refugiar-se en el port de Messina.

No hi va haver un clar guanyador, pel que els dos bàndols es varen atribuir la victòria. Benito Mussolini va assegurar que la Regia Marina havia deixat fora de combat a la meitat de la Royal Navy, mentre que aquests deien que la batalla havia demostrat la superioritat tàctica de la Royal Navy i realçat la moral dels seus homes.

En els Estats Units:

A Nova York, l’escriptor Stefan Zweig va escriure-li a Adolphe Held, del Amalgamated Bank de Nova York, per demanar-li la seva ajuda per salvar a la seva ex-esposa, Frederike Marie Zweig, les seves dues filles, Hugo Simon, Theodor Wolff i Alfred Polgar, que estaven atrapats a Montauban. un poble del sud-oest de França esperant ajuda financera per emigrar.

8 de juliol de 1940

Dilluns:

En el Reich:

A Alemanya:

Adolf Hitler va reunir-se amb el comte Galeazzo Ciano i li va assegurar que organitzaria una altra demostració perquè, si la guerra continuava, pogués produir un efecte psicològic sobre el poble britànic. Hitler pensava en una crida hàbil al poble britànic (que faria el 19 de juliol) per aïllar encara més al govern britànic del poble britànic.


Fritz Wächtler va assegurar en un discurs que després de la victòria contra Gran Bretanya es faria una reordenació del Reich i que l’Església tal i com la coneixien desapareixeria per convertir-se en una Església nacional. Wächtler, amenaçant, va dir que els que no si volguessin unir els “hi tindrien un lloc preparat”.


A Berlín hi va arribar aquell dia el vagó de l’armistici de Compiègne.

A la Gran Bretanya:

Winston Churchill va escriure que si Hitler era aturat a la Gran Bretanya o no intentava una invasió, retrocediria cap a l’est i no tenien res amb què aturar-lo, però va deixar clar que el dictador cauria a través d’un atac absolutament devastador i exterminador dut a terme pels bombarders molt pesats. El primer ministre aquell dia nomenar a Eduard VIII nou governador de les Bahames. El duc i la duquessa vivien a Portugal en aquells moments i Churchill temia que poguessin caure en mans dels alemanys.


En els micròfons de la BBC, Charles de Gaulle va declarar que no hi havia cap francès que no sabés de l’atac britànic del 3 de juliol a la flota francesa, i va manifestar que sentien gran dolor per aquest fet. El coronel francès va demanar en els britànics de no considerar aquella tragèdia com un èxit naval.


René Pleven, polític liberal francès que seria el comissari de Finances en el primer Comitè Nacional francès, es va adherir a la França Lliure.


Sobre Dungeness, una formació de Messerschmitt 110, escortats per Messerschmitt 109, varen ser interceptats per tres Spitfire, un d’ells pilotat pel tinent Desmond MacMullen de l’Esquadró 54 de Rochford. El combat va finalitzar amb dos Spitfire destrossats i un tercer danyat.

A Dakar:

Els britànics, amb un portaavions i amb molts avions, varen atacar i danyar greument el cuirassat francès Reichelieu.

7 de juliol de 1940

Diumenge:

En el Reich:

A Alemanya:

Adolf Hitler va ordenar a la Wehrmacht que comencés a planificar una possible invasió a la Gran Bretanya. Després, el dictador es va reunir amb el comte Galeazzo Ciano a la Cancelleria del Reich per parlar de la possible invasió a la Gran Bretanya. Hitler li va explicar que era molt complicada aquella operació i que estava sent estudiada pel seu Estat Major, però Ciano, que no estava d’acord amb l’entrada d’Itàlia a la guerra, li va comentar que Benito Mussolini estava decidit a participar en la invasió enviant deu divisions i trenta esquadrilles. Llavors, Hitler li va comentar que tot i la victòria en la Batalla de França no podien ocupar les colònies franceses per no malmetre les relacions amb el Govern de Vichy. Després de la reunió, Ciano es va reunir amb el cap de les Forces Armades, Wilhelm Keitel, que també li va explicar que veia molt complicat la invasió a la Gran Bretanya i que opinava igual que Hitler de que era necessari controlar Gibraltar. Precisament, l’almirall Wilhelm Canaris va suggerir aquell dia en el capità general Franz Halder la conquesta de Gibraltar per debilitar el poder i el control dels britànics.

Després de reunir-se amb Hitler, Ciano va celebrar un acte commemoratiu pel mariscal Italo Balbo, que havia mort en un accident d’avió a Líbia. Entre els convidats hi havia moltes noies de Berlín


El ministre Karl Wilhelm Ohnesorge va prohibir en els jueus que tinguessin telèfon amb excepció dels advocats jueus que encara quedaven, els cuidadors de malalts i el personal pertanyent a matrimonis mixts privilegiats. 

A Egipte:

L’almirall francès al comandament de les embarcacions de l’Armada francesa que es trobava a Alexandria, va estar d’acord en neutralitzar les seves naus tal i com havia demanat la Gran Bretanya per evitar un fet com el 3 de juliol a Mers-el-Kebir.

6 de juliol de 1940

Dissabte:

En el Reich:

A Alemanya:

A les tres de la tarda, Adolf Hitler va arribar a l’estació de trens Anhalter, Berlín, del seu quarter general de Tannenberg, a prop de Freudenstadt, Alsàcia, on l’esperaven membres del partit nazi com Joseph Goebbels, i comandament militars, a més d’una multitud de gent eufòria per celebrar la victòria d’Alemanya a Europa. El govern havia distribuït gratuïtament un milió de banderes amb l’esvàstica entre la multitud que havia volgut anar a rebre al seu líder. Les Joventuts Hitlerianes varen repartir una proclama triomfal de Goebbels. Hitler portava bastants dies vivint en el front occidental, en els seus quarters generals de França i Bèlgica, dirigint la Wehrmacht i la gent tenia ganes de veure’l. Moltes persones que el van esperar a l’estació portaven més de sis hores esperant-lo, tot i que el matí hi havia uns núvols amenaçadors que es varen escampar a la tarda deixant sortir el Sol. Els carrers estaven adornats amb flors i catifes, i tota l’estona sonava la música de les SA, la Badenweiler, la marxa favorita de Hitler. Les càmeres del Wochenschau no paraven de gravar i les campanes de les esglésies repicaven per saludar al dictador. Un cop va baixar del tren, Hitler va pujar en un Mercedes negre que s’obria pas entre la multitud gràcies a una comitiva motoritzada fins arribar a la Cancelleria del Reich. La gent havia llançat milers de rams de flors a la carretera per on Hitler tenia que passar. Poc després d’entrar a l’edifici, la gent es va abraonar al balcó de la Cancelleria que donava a la Wilhelmplatz demanant a crits que Hitler sortís, desig que es va complir quan va sortir acompanyat per Hermann Göering, Erich Raeder i Joachim von Ribbentrop, entre altres. En aquells moments, un cor de noies va entonar:

Anem a combatre contra Gran Bretanya

Mentre es produïa la desfilada, Göering li va dir a Goebbels que estaria més tranquil quan acabés la cerimònia perquè temia un atac aeri britànic.

A la Gran Bretanya:

Gràcies als missatges de l’Enigma interceptats a la Luftwaffe, es va saber que la força de bombarders alemanys no era tan gran com es creia. El Servei d’Informació de l’Aviació havia calculat que els alemanys disposaven de 2.500 bombarders i que tenien capacitat per llançar 4.800 tones al dia. Enigma va revelar que la xifra real era de 1.250 bombarders, amb una capacitat diària de 1.800 tones de bombes. 

Però aquell dia els alemanys varen començar a llançar bombes d’alta potència a Aldershot, on varen matar a tres soldats del Royal Canadian Ordnance Corps. 

A Líbia:

Després d’un reconeixement aeri, bombarders britànics varen atacar objectius navals italians i el port de Tobruk. 

Al Sudan:

Els italians varen conquerir Kurmuk.

A Japó:

L’ambaixador britànic va rebre ordres d’oposar-se a la sol·licitud per part dels japonesos d’interrompre la principal ruta terrestre de subministraments d’armes a Xina, la carretera de Birmània, amb l’excusa de que era discriminatori per la Xina. Tot i això, l’ambaixador va respondre que si no es tallava la carretera existia un perill real d’un atac japonès, de manera que la carretera es va tallar durant tres mesos. 

 

5 de juliol de 1940

Divendres:

En el Reich:

A França:

Adolf Hitler va estar per últim dia en el seu quarter general de Tannenberg, a prop de Freudenstadt, Alsàcia. L’endemà tornaria a Berlín. Durant aquell dia, el dictador va encarregar a una subsecció de l’Oficina de Política Exterior del NSDAP dirigida per Alfred Rosenberg reunir obres d’art de propietaris jueus i confiscar material anti-alemany juntament amb els documents que poguessin ser valuosos per al Reich. En un primer moment Hitler va pensar amb Joseph Goebbels per aquest càrrec, però va preferir a Rosenberg.

A França:

El govern de Vichy va trencar les relacions diplomàtiques amb el govern britànic arrel de l’atac a Mers-el-Kebir de feia dos dies.

En els Estats Units:

El Congrés va promulgar la Llei de Control de l’Exportació que prohibia l’exportació sense llicència de peces d’avió, minerals i substàncies químiques a Japó.


Hans Thomsen, l’encarregat de negocis alemany a Estats Units, va enviar un missatge al seu govern per demanar-los permís per destruir tots els registres i comptes relacionats amb els pagaments que feia a membres del Partit Republicà aïllacionistes perquè apostessin amb més força per l’aïllacionisme. Thomsen va advertir-los que els rebuts caurien en mans del servei secret nord-americà si les autoritats nord-americanes s’apoderessin de cop de l’Ambaixada, fet que tindria greus conseqüències pels seus “amics polítics”. Aquest informe telegrafiat també va ser destruït per si de cas.

4 de juliol de 1940

Dijous:

En el Reich:

A Alemanya:

Hermann Göering va exigir crear una comissió econòmica paral·lela a la comissió d’armistici per decidir tots els aspectes de la vida econòmica francesa, incloent la confiscació de matèries primes per Alemanya.


El cap de la policia de Berlín va emetre una ordre en que limitava el temps de compra dels jueus a una hora per dia, de quatre a cinc de la tarda. A més, les targetes alimentàries dels jueus estarien marcades amb una J o amb la paraula jueu.

A la Gran Bretanya:

Arrel de l’atac del dia anterior a Mers-el-Kebir, Winston Churchill va dir a la Cambra dels Comuns que confiava en que el Parlament jutjaria el que havien fet, i que també ho esperava que ho fes la nació i els Estats Units. Churchill emplaçava a que aquell atac fos jutjat pel món i la història. El primer ministre va declarar:

Per més dolorosa que sigui l’acció que hem fet, hauria per si mateixa servir per desfer-nos d’una vegada per totes de les mentides i les activitats de la Quinta Columna que fan pensar que tenim intenció d’iniciar negociacions. Lluitarem en aquesta guerra amb tot el nostres vigor i amb tots els mitjans que disposem.

Quan va acabar el discurs, tots els parlamentaris es varen posar dempeus i li varen dedicar una llarga ovació.


Sabent des del dia anterior que s’estaven preparant pel combat, el Comandament de l’Aviació de caça va decidir que a partir de llavors cada base del sector hauria de fer enlairar cada dia una patrulla.

A l’Àfrica:

Les tropes italianes procedents d’Abissínia varen ocupar posicions frontereres a Sudan i varen conquerir Kàssala i Gallabat.