Dimecres:

L’atac a Mers-el-Kebir:

Winston Churchill i el seu govern, temorosos de que la flota francesa caigués en mans alemanyes, varen ordenar la confiscació dels vaixells de guerra francesos amarrats a Plymouth, Portsmouth i Southampton, i, davant d’Alexandria, l’esquadra francesa d’Egipte va ser desarmada per ordres de l’almirall Andrew Cunningham. A més, el primer ministre també va permetre que la Força H de la Royal Navy ataqués a la flota francesa de la colònia francesa d’Algèria, a Mers-el-Kebir, a prop d’Orà, i Mazalquivir, dins l’Operació Catapulta.

A les nou del matí, l’almirall James Fownes Somerville, el comandant de l’esquadra britànica al Mediterrani, tenia les seves embarcacions provinents de Gibraltar a Orà des de feia una hora i va enviar a l’almirall francès Marcel-Bruno Gensoul un ultimàtum on li deia que si no s’unien a ells per continuar lluitant enfonsaria la seva flota i li va donar sis hores de marge per prendre una decisió. Li donava quatre opcions: combatre des d’un port britànic; navegar a un port britànic, des d’on els seus homes serien repatriats a França; navegar a un port francès a les Índies Occidentals, on serien desmilitaritzats i confiats a la jurisdicció nord-americana; o enfonsar els seus bucs. Als francesos els va sorprendre aquell ultimàtum

En veure rebutjat l’ultimàtum i després d’unes hores de negociació, l’almirall britànic va enviar un últim missatge on deia que si no s’acceptaven les seves proposicions a dos quarts de cinc de la tarda atacaria. L’almirall Maurice Le Luc va indicar-li a Gensoul que es preparés pel combat. Aquest va ordenar a les seves embarcacions escalfar les seves calderes per sortir del port. Quan avions de reconeixement britànics varen clissar que els francesos volien escapar, Somerville va ordenar a dos quarts de dues del migdia a les seves embarcacions que llencessin cinc mines magnètiques en l’embocadura del port. Per guanyar temps, Gensoul va oferir reunir-se amb el capità Cedric Holland, qui l’hi havia fet arribar l’ultimàtum, per “una conversa honesta”. El capità britànic va ser rebut a un quart de cinc a bord del Dunkerque. Gensoul li va insistir de que no tenien cap intenció d’entregar les embarcacions franceses als alemanys. Però en aquell moment l’almirall francès va rebre un missatge de Jean Darlan en que li comunicava que tots els bucs de guerra del Mediterrani occidental havien rebut l’ordre de dirigir-se a Mazalquivir. Aquest missatge va ser interceptat pels britànics i Somerville va informar a Gensoul, que encara estava reunit amb Holland però ja acabaven la reunió, que atacaria en breu.

Complint la seva amenaça, a les 16:57, quan Holland va arribar al Foxhound, el vaixell de l’almirall britànic va disparar la primera salva i, d’aquesta manera, va començar l’atac britànic a més de 13.700 metres amb el suport d’un atac aeri per part dels 30 avions torpedes i 24 caces de l’Ark Royal sobre el Strasborug, que de seguida va intentar fugir, i els dos destructors que l’acompanyaven. El resultat va ser un èxit moderat. Un cuirassat francès va quedar destruït i un altre danyat. El Dunkerque es va encallar, igual que els vells cuirassats Provence i Bretagne, però el Strasbourg, encara que danyat, va arribar a Toló precedit per cinc destructors, igual que el portaavions Commandant Teste. També ho varen fer els tres creuers que havien estat a Alger i cinc destructors. A les 18:10, Somerville va cessar el foc perquè els francesos poguessin fugir de les seves embarcacions. En aquella acció a Orà en total varen morir 1.299 mariners francesos i 350 varen resultar ferits. Els britànics, per la seva part, varen perdre cinc avions. Aquesta acció va ser un motiu de ressentiment entre els dos països durant molts anys.

Arrel d’aquella Operació, totes les embarcacions franceses que estaven a ports britànics varen ser abordades i capturades, sense disparar cap tret, excepte en el submarí Surcouf, on per culpa d’un malentès un mariner francès i un altre britànic varen rebre trets i varen morir. 

En el Reich:

A Alemanya:

En un memoràndum escrit pel cap d’Afers Jueus en el Ministeri d’Afers Exteriors Franz Rademacher, es deia que l’illa de Madagascar tenia que transferir-se de França a Alemanya per convertir-la en un gran gueto per tal de que les SS hi enviessin els jueus. Es pensava traslladar a altres zones els 40.000 colons europeus de l’illa, tot i que quedava per resoldre el problema de la població indígena. Amb els jueus a Madagascar, es pensava privar-los de les seves respectives nacionalitats, però se’ls permetria una autonomia administrativa limitada dins de les ordres dels alemanys. Rademacher deixava clar que els jueus seguiren en mans alemanyes com a ostatges per amenaçar als jueus d’Amèrcia. Un banc entre-europeu rebria l’import de la liquidació dels béns dels jueus i proveiria de fons a les SS per cobrir les despeses de transport. Viktor Brack, del programa d’eutanàsia T-4, era el qui havia de fer-se càrrec del transport.

---

Franz Halder, sense rebre cap ordre d’Adolf Hitler però seguint les instruccions que l’hi havia donat Ernst von Weizsäcker, va mostrar la seva disposició a planejar un atac contra la Unió Soviètica i va afirmar que una intervenció militar obligaria a la Unió Soviètica a reconèixer la posició dominant que ocupava Alemanya a Europa. Halder més tard va afirmar que era una bogeria l’atac contra la Unió Soviètica.

A França:

A la Bretanya, a la ciutat de Pontivy, els líders nacionalistes bretons varen fundar un Consell Nacional Bretó, que va declarar que el destí de la Bretanya estava separat del de França.

A la Gran Bretanya:

Els Caps dels Estats Majors varen arribar a la conclusió de que era probable que un intent d’invasió alemanya anés precedit per una batalla aèria a gran escala. Al mateix temps, el Comandament de l’Aviació de caça va mobilitzar tots els esquadrons del Grup 11 i els va llençar en persecució dels bombarders alemanys, ja que el comodor Johannes Fink va senyalar la seva presència en el cap Blanc-Nez. 

---

L’emperador Haile Selassie va ser enviat en avió des del seu exili a Londres a Jartum amb la promesa del govern britànic de que es restauraria la independència d’Etiòpia.

En els Estats Units:

El Britannic va salpar de Nova York a la Gran Bretanya amb més de 10.000.000 de cartutxos de fusell, 50.000 fusells i un centenar de canons de campanya a les seves bodegues. Va arribar sense problemes al seu destí. 

Dimarts:

En el Reich:

A França:

Adolf Hitler va ordenar a l’OKW que s’iniciessin estudis d’espionatge i planificació per l’Operació Lleó Marí. El dictador va dir en l’informe que un desembarcament a Gran Bretanya era possible sempre hi quan s’aconseguís la superioritat aèria i es complissin altres condicions. La data encara no estava decidida, però va ordenar que tots els preparatius comencessin immediatament sobre la base de que la invasió només era un projecte no decidit. Wilhelm Keitel, en nom de Hitler, va anunciar la decisió de dur a terme un desembarcament a Gran Bretanya amb la condició de que la Luftwaffe pogués assegurar el domini aeri i que certs altres imperatius fossin realitzats prèviament.

---

Els primers ostatges holandesos varen ser enviats al camp de concentració de Buchenwald.

A França:

Philippe Pétain va traslladar el seu govern des de Bordeus a Vichy

A Noruega:

El Wilhelm Gustloff va arribar a la ciutat de Stettin per transportar 563 ferits a Alemanya.

A l’Atlàntic:

L’Arandora Star, una embarcació de transport que traslladava a 1.571 alemanys i italians que vivien a Gran Bretanya a Canadà per la por a que poguessin ser espies i que en el passat havia sigut un transatlàntic de luxe de la línia Blue Star, va ser torpedinat i enfonsat per un U-Boot comandant pel comandant Günther Prien a la costa oest d’Irlanda, provocant la mort de 682 persones. Entre els alemanys hi havia diversos refugiats jueus.

Tot i l’atac alemany, les embarcacions aliades varen continuar la ruta entre Canadà i Gran Bretanya. Aquell mateix dia va salpar cap a Canadà el transatlàntic Ettrick, que va arribar sense problemes al seu destí. Entre els refugiats hi havia el físic Klaus Fuchs.

A Romania:

Les tropes soviètiques varen ocupar la zona de Besaràbia i Bucovina del nord, zona d’influència alemanya, sense avisar prèviament als alemanys.

Dilluns:

En el Reich:

A França:

Adolf Hitler es va reunir amb l’ambaixador italià Dino Alfieri i li va confessar que no podia entendre que a Gran Bretanya una sola persona pogués creure seriosament en la victòria. El dictador també li va dir que sempre havia sigut una bona tàctica fer a l’enemic responsable de que continués la guerra perquè reforçava la moral del poble i debilitava la de l’enemic. Hitler li va dir que davant d’una operació sagnant com la que projectava era necessari convèncer a l’opinió pública de que s’havia fet tot el possible per evitar-ho.

---

Joseph Goebbels es va passar el dia a París en un dia turístic. Va visitar els monuments històrics de la ciutat com la Catedral dels Invàlids, on va prestar especial atenció a la tomba de Napoleó Bonaparte, el Sacre Coeur i Notre Dame, i després es va dirigir a Versalles. A la tarda va trucar a Hitler, que aquest li va demanar que l’anés a visitar en el seu quarter general de Felsennest per explicar-li la situació actual i les demés mesures.

A Alemanya:

La unitat d’intel·ligència de la Luftwaffe dirigida pel coronel Beppo Schmid va informar que la RAF només disposava de 900 avions i que els britànics n’estaven construint més a un ritme d’entre 270 i 300 al mes. Però la realitat era una altra, només la Fighter Command disposava de 791 avions monomotors moderns, 100 més dels que calculaven els alemanys.

---

El Ministeri de l’Interior va anunciar a Berlín que en el sanatori psiquiàtric de Görden, sota la direcció d’especialistes, s’aplicaria totes els tractaments terapèutiques segons els coneixements més recents. D’aquesta manera va començar la matança de nens considerats “deficients mentals” segons el programa d’eutanàsia T-4.

---

Reinhard Heydrich va emetre un discurs a la ràdio per donar resposta a algunes preguntes que es feia la població entorn els matrimonis mixts. Heydrich va estipular que les dones jueves que tinguessin els marits o els fills servint a la Wehrmacht estarien eximides del toc de queda, sempre i quan no hi haguessin indicacions negatives contra elles com “provocar” al poble alemany.

A Polònia:

Gerhard Mende, cap de l’Oficina Jueva de la Gestapo de Varsòvia, va informar a Adam Czerniaków, president del Consell jueu, de que la guerra acabaria en un mes i que després els jueus marxarien a Madagascar.

A la Unió Soviètica:

L’ambaixador britànic a la Unió Soviètica, Stafford Cripps, va arribar al palau del Kremlin per reunri-se per primer cop i per intentar convèncer a Iosif Stalin perquè negociés amb la Gran Bretanya una aliança i declarés la guerra a Alemanya. Cripps li va entregar un missatge de Winston Churchill dirigit a ell que deia:

Geogràficament, els nostres dos països es troben en els extrems oposats d’Europa i des del punt de vista dels sistemes de govern s’hauria d’afirmar que els dos representem sistemes de pensament polític molt diferents. Tot i això, confio que aquests fets no impedeixin establir relacions harmonioses i beneficioses pels nostres països en l’àmbit internacional.

El dictador soviètic li va contestar que no creia que Alemanya tingués la intenció de dominar Europa. Després de la reunió, Stalin, que volia conservar la pau amb Hitler, va informar a Berlín de l’intent d’aproximació del govern britànic. Quan Hitler va ser informat de les intencions dels britànics no en va fer gaire cas perquè encara veia possible negociar la pau amb el govern de Churchill i ja s’imaginava que els britànics intentarien pactar amb els soviètics.

A França: 

El govern del mariscal Philippe Pétain va abandonar Bordeus després de ser expulsats voluntàriament pels alemanys i es varen instal·lar a Vichy, que acabaria sent la capital d’una França desmembrada.

A la Gran Bretanya:

Els ministres i els funcionaris varen examinar una proposta per establir una organització que controlés tots els sabotatges, les activitats subversives i la propaganda en contra que tinguessin lloc en els països enemics, els controlats pels enemics i els neutrals. D’aquesta manera va néixer el Comitè d’Operacions Especials, conegut com COE.

Diumenge:

En el Reich:

A França:

Adolf Hitler va visitar els emplaçaments de la Línia Maginot a Alsàcia després es va dirigir al seu quarter general de Tannenberg, a prop de Freudenstadt, a la Selva Negra. El dictador, durant el dia, va donar instruccions a les autoritats militars alemanyes de París de fer-se càrrec de custodiar totes les obres d’art, tant les estatals com les que fossin propietat privada dels jueus, perquè quedessin sota custòdia alemanya. Hitler va explicar que no es tractava d’una expropiació, sinó d’un trasllat per posar-les a un lloc segur com a garantia per una possible negociació de pau. Wilhelm Keitel va ser l’encarregat d’informar al comandant general de París de l’ordre de Hitler. 

Aquell mateix dia, Heinrich Himmler li va presentar a Hitler un pla per poblar les zones de Polònia annexionades. La proposta del cap de les SS consistia en traslladar a Alemanya a una vuitena part de la població polonesa que era considerada com “una raça estable”, mentre que a les set vuitenes parts restants se les expulsaria en el Govern General. Els soldats alemanys i els SS, després de dos i quatre anys de servei respectivament, serien enviats a les zones annexionades per treballar la terra durant vuit anys, casar-se després i fer-se càrrec d’una granja o una finca. Els polonesos del Govern General proporcionarien la mà d’obra. Els polonesos que mantinguessin relacions sexuals amb els seus amos se’ls condemnaria a mort o se’ls tancaria a la presó. Hitler, segons va apuntar Himmler, va aprovar el pla. 

---

Alfred Jodl va redactar un informe sota el títol: Continuació de la guerra contra Gran Bretanya, en que s’estudiava la futura conducta de la guerra contra la Gran Bretanya. Jodl va escriure que la victòria definitiva d’Alemanya sobre la Gran Bretanya estava assegurada, que era qüestió de temps, ja que creia que els britànics no podien dur a terme operacions ofensives de gran envergadura. El general també va anotar que si els mitjans polítics no aconseguien firmar la pau s’hauria de doblegar la resistència britànica o bé amb un atac llançat contra territori britànic o duent a terme la guerra a la perifèria. Si s’elegia atacar la Gran Bretanya, Jodl apostava una ofensiva de tres etapes: intensificació de la guerra aèria i naval contra la navegació britànica, atacar els dipòsits de proveïments, les fàbriques i la RAF, atacs de terror contra els centres de població i un desembarcament de tropes amb l’objectiu d’ocupar Anglaterra. En l’informe, Jodl reconeixia que el combat contra l’aviació britànica havia de tenir tota la prioritat. Hitler va llegir aquest informe.

Però no només Jodl estudiava com atacar a les illes britàniques. Hermann Göering va projectar petites operacions aèries contra la Gran Bretanya i va firmar l’ordre de començar una campanya contra els britànics. L’ordre deia:

Mentre les forces aèries enemigues no estiguin derrotades, l’imperatiu primordial de la guerra aèria és atacar-les en qualsevol circumstància, de dia i de nit, a l’aire i a terra, amb exclusió de qualsevol altre missió.

---

A París, William Bullit va abandonar la capital francesa acompanyat per Robert Murphy i el seu equip militar i naval, a més de Carmel Offie i el comandant britànic Dudley Gilroy (casat amb una nord-americana). Es varen dirigir a La Bourboule per arribar més tard a Madrid.

En la Batalla per França:

Els soldats alemanys varen ocupar sense trobar resistència les Illes del Canal, a 20 milles de les costes franceses, a les illes de Jersey i Guernesey, i es varen convertir en els únics territoris britànics ocupats per Alemanya fins al final de la guerra.

A Romania:

A Bessaràbia, forces soviètiques aerotransportades varen aterrar a prop del port de Izmail, a la riba del Danubi, sense trobar resistència. 

A la Gran Bretanya:

A la Universitat de Liverpool va tenir lloc una reunió en la que Hans von Halban va declarar que el nord-americà Vannevar Bush del Comitè Nacional d’Investigació per la Defensa havia parlat amb Joliot-Curie per suggerir-li més col·laboració en el camp científic entre Estats Units, Gran Bretanya i França.

En els Estats Units:

El vaixell mercantil Cameronia va salpar de Nova York rumb a Glasgow amb 16 avions nord-americans a bord destinats a la Gran Bretanya. 

Dissabte:

En el Reich:

Adolf Hitler va informar en els seus generals de la possibilitat d’atacar la Unió Soviètica.

A Holanda:

El dia de l’aniversari del príncep Bernhard (que era alemany i antic membre de les SS), milers de ciutadans holandesos varen sortir al carrer portant clavells blancs, la flor favorita del príncep. Era una mostra de rebuig a l’ocupant.

A Suïssa:

A Muralto hi va morir el pintor Paul Klee, que havia fugit dels nazis després de que li fessin passar proves d’arianitat, cosa que es va negar a fer-ho, i després de que els seus quadres figuressin en l’exposició d’Art degenerat de 1937.

A la Gran Bretanya:

Diana Mosley, que acabava de celebrar el seu 30è aniversari, estava llegint en el jardí de Denham, en una de les cases que tenien els Mosley a les afores de Londres, quan uns policies es varen presentar a la porta. Un d’ells li va entregar una ordre d’arrest. Ràpidament va posar algunes de les seves coses a una bossa de mà. Pensant que l’arrest seria breu es va emportar un tirallets per seguir alletant al seu bebè per quan tornés. Mitja hora més tard, el cotxe de la policia la va dur a la presó de Hollyway, on no hi sortiria fins d’aquí tres anys i mig.

Divendres:

En el Reich:

A França:

Adolf Hitler va visitar la ciutat d’Estrasburg, recentment ocupada, i va visitar la catedral de la ciutat. De retorn al seu quarter general de Bruly-le Pèche, a prop de Sedan, el dictador, en el transcurs d’una conversació sobre taula, li va dir en el tinent coronel Böhme que esperava i desitjava arribar aviat a una entesa amb la Gran Bretanya, ja que creia que d’aquesta manera hauria acabat la guerra a l’Europa central i occidental. Llavors, Hitler va explicar que Alemanya necessitaria un llarg temps de repòs per assimilar tot el que havia conquerit.

A Alemanya:

Al matí, Heinrich Himmler i va rebre el seu habitual tractament de massatges del seu metge Felix Kersten. El doctor li va preguntar si les Waffen-SS eren un exèrcit independent. Himmler va respondre que no. Llavors, el doctor li va preguntar per què era necessari crear una força militar en paral·lel a l’exèrcit regular, creant mal ambient dins l’Exèrcit. A la nit, Himmler i el seu entorn, entre ells el doctor, varen arribar a Berlín amb el tren especial Sonderzug Heinrich.

En la Batalla per França:

Tot i que la Batalla de França havia acabat, les tropes blindades alemanyes varen arribar a Lió.

A la Gran Bretanya:

Els francesos exiliats varen nomenar al coronel Charles de Gaulle com a cap de la França Lliure, i Winston Churchill el va reconèixer com a tal. El primer ministre, per la seva part, li va indicar a Anthony Eden la seva voluntat de continuar amb la guerra i li va dir que esperava que s’hagués comprès el seu missatge de que no volia cap pacte amb Hitler. Per aquest fet li va explicar que prohibia en els seus agents fer-se cap il·lusió de que això passés. 

---

El Servei Secret britànic va desxifrar de l’Enigma que la majoria dels bombarders de llarg abast alemanys estarien en condicions de tornar a combatre abans del 8 de juliol. 

En el Vaticà:

El papa Pius XII va enviar un missatge confidencial a Hitler en que s’oferia ell mateix per fer de mediador per una pau justa i honrosa. El papa va declarar-li que abans de prendre cap decisió volia saber què en pensava de que ell fos el mediador. 

A Romania:

La Unió Soviètica va ocupar Besaràbia i la Bucovina septentrional.

A Líbia:

A Tobruk, quan el mariscal i governador de Líbia Italo Balbo estava sobrevolant la ciutat, la seva avioneta va ser disparada per error per la seva pròpia defensa antiaèria i el mariscal va morir quan l’avioneta va impactar contra el terra. S’ha especulat molt de si realment va ser un accident, ja que el mariscal s’oposava als plans de Benito Mussolini i de seguida que es va saber de la seva mort va circular el rumor de que l’accident havia sigut predeterminat pel dictador italià.

En els Estats Units:

Wendell Willkie va ser nomenat candidat a la presidència dels Estats Units pel Partit Republicà per les eleccions del novembre d’aquell any. La premsa berlinesa es va referir a ell com el General-Direktor Willkie.

Dijous:

En el Reich:

A Alemanya:

Hermann Göering va tornar a convocar una reunió per debatre dur a terme una sèrie de llançaments coordinats massius de paracaigudistes per ocupar les instal·lacions de la RAF a la Gran Bretanya. Els alemanys varen instal·lar dues estacions de ràdio (una a Brest i una altra a Cherbourg) per emetre enllaços radioelèctrics amb l’objectiu de dirigir els seus bombarders cap als objectius britànics. Els alemanys varen utilitzar la màquina Enigma per transmetre les instruccions per instal·lar les dues estacions.

A França:

L’almirall francès Jean Darlan va informar a Londres de que la flota francesa es mantindria francesa o, en cas contrari, deixaria d’existir. Darlan donava aquesta informació perquè quedés clar que la flota francesa no passaria a mans alemanyes. Precisament, Winston Churchill va ordenar impedir als bucs de guerra francesos tronar a les seves bases a França.

A Romania:

Després de l’ultimàtum del dia anterior i de rebre moltes pressions, entre elles les dels alemanys, el govern romanès va cedir i va entregar Bessaràbia i la Bucovina septentrional.

Dimecres:

En el Reich:

A França:

De bon matí, Adolf Hitler i la seva comitiva, entre ells Fritz Wiedemann, varen viatjar cap a Reims per veure la seva catedral. Durant aquell viatge turístic amb un tot terreny de la marca Krupp , Max Amann i Ernst Schmidt es varen unir a la comitiva de Hitler per visitar els camps de batalla de Flandes, on hi havien lluitat en la Primera Guerra Mundial amb el Regiment List. Amb l’ajuda de mapes, Hitler va ordenar parar a prop del Chemin-des-Dames, on va localitzar la casa en la que s’havien allotjat darrere de les línies. Hitler va pujar un vessant ple de males herbes i allí els va recordar en els seus acompanyants que hi havia un esglaó de formigó que l’havia ajudat a posar-se a cobert. Encara era allí. També els va recordar amb orgull que en aquell lloc ell havia servit com a correu.  

Per la carretera per on viatjaven varen veure molts fugitius i algunes unitats militars alemanyes. La ciutat de Reims era desèrtica en aquells moments i les portes de les cases eren obertes i buides. A continuació, Hitler va recórrer la ciutat de Lille i allí una dona que el va veure li va exclamar des de la finestra:

El diable!

Hitler també va visitar Dunkerque, per on havien escapat les forces aliades, Messines, Fromelles i Poperinghe, lloc que el dictador recordava perfectament de la seva estada durant la Gran Guerra.

Després de la visita, Hitler va trucar al seu ministre Joseph Goebbels i li va comentar com havia vist la victòria a França, però també li va confessar que encara estava confós per si havia d’atacar o no a la Gran Bretanya. Després de penjar el telèfon, Goebbels va afirmar amb orgull que s’havia realitzat tota aquella campanya de manera molt eficaç i es va reunir amb els seus col·laboradors a la seva casa de Lanke, on va fer un balanç de l’operació.

---

Un encarregat de la missió alemanya, instal·lat a la prefectura de Metz des de feia alguns dies, va fer conèixer en el prefecte de Mosel·la, detingut després de l’arribada dels alemanys, que la direcció dels serveis de la prefectura serien ocupats per ell mateix a partir d’aquell moment segons les instruccions del govern alemany.

A Alemanya:

A dos quarts de dotze de la nit es varen fer sonar les sirenes antiaèries a Duisburg davant la presència de bombarders britànics voltant a baixa altura.

A Polònia:

La policia i la Gestapo varen afusellar a escriptors, polítics i dirigents civils polonesos en el bosc de Palmiry. Una de les víctimes va ser el líder dels socialistes, Miecyslaw Niedzialkoski, director del diari socialista Robotnik i parlamentari. A la vegada, el Govern General va prohibir en els jueus les celebracions religioses i la matança ritual d’animals.

A Romania:

A la nit, el govern soviètic va reclamar a Romania la cessió de Bessaràbia, territori que se li havia arrabassat el 1919, i de Bucovina, que mai havia sigut d’ells. La resposta s’havia de donar en 24 hores. Joachim von Ribbentrop ràpidament va enviar un telegrama al seu ambaixador a Bucarest perquè ordenés al govern romanès que cedís a l’ultimàtum. La cessió es va fer immediatament per la por dels romanesos a un conflicte que estaven segurs que perdrien, tot i que les tropes romaneses varen intentar aturar l’exèrcit soviètic quan aquest va entrar al país.

A la Gran Bretanya:

El primer ministre Winston Churchill va escriure-li en el secretari d’Estat Samuel Hoare per dir-li que estava segur de que no guanyarien res de positiu si oferien als espanyols parlar sobre la qüestió de Gibraltar després de la guerra.

---

Cardiff va ser bombardejada per la Luftwaffe sense que haguessin sonat les sirenes antiaèries.

A Turquia:

El govern turc va anunciar la seva no bel·ligerància.

A Japó:

El ministre d’Afers Exteriors, Arita, es va referir a la necessitat de crear un nou ordre a l’Àsia Oriental controlat i dirigit per Japó.

Dimarts:

L’armistici de França:

L’armistici amb França havia d’entrar en vigor a la 1:35 de la matinada. Aquella hora Adolf Hitler es trobava amb els seus col·laboradors en una habitació d’una casa del poble de Bruly le Peche, a prop de Sedan, que havia sigut desallotjat i servia temporalment com a quarter general. Tots els presents estaven asseguts en una taula rodona esperant les notícies per la ràdio. Poc abans de la 1:35, Hitler va ordenar tancar els llums i obrir les finestres, tot i que feia una tempesta de llamps. Al cap d’una estona varen sentir sonar una trompeta que significava el final de les accions bèl·liques a França, i quan Hitler va sentir les notícies per la ràdio l’anunci de l’armistici va demanar que es tornés a encendre els llums. Hitler va declarar per decret que aquell dia seria el dia de dol nacional, i va ordenar que es repiquessin les campanes en el Reich durant una setmana i que onegessin les banderes durant deu dies.

A la nit, des de Bordeus, Philippe Pétain va dirigir un discurs per ràdio per tot França per explicar que havia començat una nova era pel poble francès després de ser derrotat. El primer ministre va dir que haurien d’orientar tots els esforços cap al futur en un nou ordre que començaria en aquells moments. Però Pétain els advertia de que la seva nova vida seria més dura, que no podien esperar res de l’Estat i els va avisar que a partir d’ara comptessin per ells mateixos. El seu discurs el va finalitzar invitant al poble francès a un ressorgiment intel·lectual i moral.

En el Reich:

A Bèlgica:

Adolf Hitler va estar tot el dia en el seu quarter general de Bruly-de-Pesche pensant en la reconstrucció de Berlín per convertir-la en la futura Germània. A més de la capital, Hitler tenia projectes arquitectònics per Munic, Linz, Hamburg i Nuremberg. 

A Alemanya:

El govern va respondre l’oferta espanyola del 19 de juny de 1940 d’entrar a la guerra. Els alemanys els varen comunicar que havien anotat els desitjos territorials d’Espanya, territoris del nord de l’Àfrica, i els varen dir que estaven agraïts per la seva actitud, però varen deixar clar que tot i saber que estaven preparats per entrar en el conflicte de moment no els necessitaven.

A Polònia:

Els dirigents del Govern General es varen tornar a queixar de la immigració que rebien i varen dir en una carta que les continues injeccions de immigrants polonesos conduïa a una situació insostenible de queviures. Els alemanys volien colonitzar certs territoris de Polònia i varen obligar a la població autòctona a immigrar al Govern General. 

En la Batalla per França:

Tot i l’armistici, les tropes blindades alemanyes varen arribar a Angulema i Bordeus, al sud de França, però varen decidir no avançar més cap al sud i varen definir les fronteres. 

A la Gran Bretanya:

A Londres, Winston Churchill va pronunciar un discurs a la Cambra del Comuns, on va explicar que no podia dir com serien les relacions britàniques amb el nou govern de Bordeus perquè aquests s’havien entregat als alemanys. El primer ministre els va afegir que ara només s’haurien de preocupar de la seva pròpia salvació i defensa, de la que depenia, segons Churchill, no només la sort dels britànic, sinó dels francesos, els europeus i el món en general.

En els Estats Units:

El govern nord-americà va fer una enquesta entre la població per saber quina era la seva opinió sobre el conflicte. Només el 14% dels interrogats estaven disposats a trencar relacions amb Alemanya, un 64% pensava que el deure dels Estats Units era continuar apartats del conflicte, mentre que només el 36% acceptava el principi d’ajudar a Gran Bretanya.

Precisament, aquell dia el New York Times va sortir editat amb un article sota el títol: Deixeu a Amèrica al marge de la guerra!. Aquest mateix titular era el que Hans Thomsen, l’encarregat de negocis alemany a Estats Units, havia dit que sortiria si es pagava 30.000 dòlars a un congressista republicà. 

---

El Congrés va autoritzar en el president Franklin Delano Roosevelt a finançar noves fàbriques i instal·lacions de defensa.

Aquell dia es va constituir un comitè especial, el Comitè de Rescat d’Emergència, el ERC, per facilitar la immigració des del sud França d’un selecte grup de jueus que creien que els serien especialment valuosos o que estaven en perill de ser entregats a la Gestapo. 

Dilluns:

França firma l’armistici amb Itàlia:

França, que ja havia firmat l’armistici amb Alemanya el dia anterior, va firmar a un quart de vuit del vespre l’armistici amb Itàlia a prop de Roma. França havia estat humiliada i amb la firma d’aquell armistici encara es feia més evident, ja que les tropes italianes varen entrar a les colònies franceses de Tunísia i d’Algèria i varen obligar en els francesos a treure les mines que havien deixat. A més, França havia de cedir el control del port de Djibuti als italians i les tropes italianes varen ocupar Menton. Un cop es va firmar l’armistici es va informar a Adolf Hitler, que va ordenar l’alto al foc de la Wehrmacht a França. Tot i això, l’ocupació alemanya va continuar i la infanteria alemanya va ocupar la ciutat d’Angulema i el cos blindat del general Paul Ewald von Kleist va ocupar la ciutat de Saint-Etienne.

En el quarter general de Bruly-de-Pesche, Hitler va convidar per aquella nit a Wilhelm Keitel, Alfred Jodl, Martin Bormann, Walter Hewel i als seus ajudants del quarter per festejar en el menjador d’oficials la rendició francesa. A mitjanit, els invitats de Hitler varen escoltar per la ràdio el discurs de Joseph Goebbels en que informava de la victòria alemanya. 

Durant la tarda, Hitler havia convidat a Max Amann i a Ernst Schmidt, els seus vells camarades de la Primera Guerra Mundial, perquè l’acompanyessin l’endemà en una visita en els camps de batalla d’aquella guerra.

En el Reich:

A Alemanya:

Reinhard Heydrich li va deixar clar en el ministre Joachim von Ribbentrop que la responsabilitat de la gestió de la qüestió jueva era seva, tal i com l’hi havia ordenat Hermann Göering el gener de 1939, i va sol·licitar que l’inclogués en totes les reunions que es parlés de la solució final dels jueus. Aquesta va ser la primera vegada que es va utilitzar el terme solució final.

---

Rudolf Hess va rebre ordres d’anar al quarter general de Bruly-de-Pesche. Hess va viatjar al quarter en companyia del doctor Felix Kersten, que feia dies que el tractava d’uns dolors estomacals. Un cop varen aterrar al quarter, el doctor es va dirigir al tren de Heinrich Himmler, el Sonderzug Heinrich, i va parlar amb el líder de les SS sobre la qüestió sexual. Himmler li va assegurar que quan es guanyés la guerra, Hitler aprovaria unes directius completament noves. Himmler volia crear unes cases que anomenarien grans cases d’amor, on les dones més belles i els millors homes podrien tenir relacions sexuals. L’estat es faria càrrec d’aquests actes i dels futurs fills, ja que creia que al cap de vint anys Alemanya necessitarien una població de cent milions de persones.

Després, Hess i Kersten es varen allotjar a l’Hotel Dreesen de Bad Godesberg. Durant el tractament, Hess li va descriure el curs dels últims fets i li va assegurar que hi hauria una cooperació francesa-alemanya i que farien la pau amb la Gran Bretanya com ho havien fet amb França. El lloctinent de Hitler li va assegurar que el dictador parlava del gran valor de l’Imperi britànic per l’ordre mundial i considerava que tant França com Gran Bretanya com Alemanya havien de lluitar unides contra el bolxevisme. Per això, sempre segons Hess, Hitler havia permès que l’exèrcit britànic escapés de Dunkerque. Aquesta va ser l’última vegada que es varen veure.

---

Davant la petició del dia anterior de l’ambaixador a Madrid, Eberhard von Stohrer, de com havien d’actuar els espanyols davant del duc de Windsor, Von Ribbentrop li va enviar un telegrama en que demanava retenir al duc i la duquessa durant dues setmanes a Espanya, però va deixar clar que s’havia de fer sense que es sospités que se’ls retenia per suggeriment d’Alemanya. L’endemà, Von Stohrer li va enviar un telegrama en que li va explicar que el ministre d’Afers Exteriors espanyol l’hi havia promès que faria tot el possible per retenir als Windsor. 

A França:

A la nit, un grup format per 115 homes va rebre l’encàrrec d’atacar quatre punts de la costa francesa al sud  de Boulogne per tal de posar a prova les defenses alemanyes i, si era possible, capturar a uns quants alemanys. El comando britànic va arribar des de les costes britàniques en quatre bots dels utilitzats per rescatar pilots de la RAF. El primer bot que va arribar a terra va tornar al cap d’una estona a costes angleses després de no trobar-se a cap alemany. El segon bot va arribar a un embarcador d’hidroavions alemanys, però els seus tripulants tampoc varen veure’s amb cap alemany i varen decidir tornar. El tercer sí que va entrar en combat i inclús varen matar a dos sentinelles alemanys, però quan varen tornar al bot per fugir es varen adonar que no havien registrat les butxaques dels alemanys per trobar-hi algun document de valor. El quart bot es va perdre per culpa de la brúixola i va acabar en el port de Boulogne, fortament vigilat. Els tripulants varen aconseguir arribar a una platja on varen desembarcar, però varen ser descoberts poc després per una patrulla alemanya que anava en bicicleta. Entre els dos bàndols hi va haver un intercanvi de trets en el que un soldat britànic va quedar ferit, però varen poder tornar al seu país. Però com que era una missió secreta, quan una de les nau va voler entrar en un port anglès les autoritats li varen denegar l’entrada fins que es comprovés la identitat dels tripulants. Aquests, que varen tenir que esperar diverses hores, es varen dedicar a beure’s el rom que hi havia a la nau i varen acabar completament beguts. En veure l’estat etílic d’aquells homes, la policia militar els va enviar a un calabós.  

A Holanda:

Arthur Seyss-Inquart va suspendre el Parlament holandès.

A Polònia:

En el gueto de Lódz, els bons van passar d’administrar-se amb la moneda Reichsmark per una moneda nova, els chaim, en honor al president del Consell Jueu de Lódz, Chaim Rumkowski, com a mètode de pagament.

A la Gran Bretanya:

Aquell dia va sortir amb destí a Canadà la primera embarcació que transportava a presoners nascuts a Alemanya i Itàlia. Parlant amb el primer ministre canadenc, Mackenzie King, Winston Churchill li va voler deixar clar que ell mai celebraria negociacions de pau amb Hitler, però també li va dir que en un futur no li podria assegurar el mateix sobre un futur govern si els Estats Units els abandonaven i eren derrotats. Churchill es va referir que es podia donar el cas d’un altre assumpte tipus Vidkun Quisling, on es formés un govern disposat a acceptar la supremacia i la protecció alemanya.

---

Charles de Gaulle va demanar l’establiment d’un comitè nacional francès per reunir tots els francesos que volguessin continuar combatent.

A Marroc:

Els ex ministres francesos que estaven encontra de l’armistici varen arribar a Casablanca, però allí varen descobrir que el governador general de Marroc, el general Charles Nogues, havia acceptat l’armistici.