Dijous:

En el Reich:

Adolf Hitler es va entrevistar en privat amb el seu ministre Hermann Göering, que aquest li va assegurar durant la reunió que la Luftwaffe estava preparada per eliminar les forces britàniques tota sola.

A Alemanya:

A Berlín, en la seva reunió diària amb els caps de propaganda, Joseph Goebbels va continuar amb la seva campanya de terror cap al poble francès i estava disposat a difondre el rumor de que els francesos patien una epidèmia de còlera. L’objectiu era que els francesos no beguessin aigua potable. També volia dir-los a les dones de la llar que emmagatzemessin aliments essencials. 

---

Un informe del Servei de Seguretat de les SS va arribar a la conclusió que l’admiració davant les gestes de les tropes alemanyes no tenia límits i que ara fins i tot ho sentia la gent que mantenia certa distància i escepticisme en l’inici de la Batalla de França. 

---

El OKW va rebre un comunicat de l’Estat Major romanès en que s’advertia d’una concentració de tropes soviètiques a la frontera amb Romania. 

En la Batalla per França:

A França:

Les divisions del general Georg-Hans Reinhardt es varen situar a la dreta d’Abbeville, a la línia de Beaumetz-lès-Aire-Saint-Omer, a 30 quilòmetres de Dunkerque, per atrapar als exèrcits britànics, francesos i belgues a Bèlgica i a Flandes. D’aquesta manera, els alemanys varen aconseguir el primer objectiu de l‘Operació cop de falç, i el 1º Exèrcit francès, l’exèrcit belga i la BEF (British Experditionary Force) varen quedar separats del gruix de l’exèrcit francès i atrapats enmig dels Grups d’Exèrcits A i B alemanys. Els alemanys varen calcular erròniament que 100.000 soldats havien quedat envoltants, una quarta part del número real.

Molts tancs Renault R-35 varen ser destruïts a la mateixa localitat d’Aire-Sur La Lys. En ser clarament superats, els Aliats es varen veure obligats a replegar-se cap al port de Dunkerque, l’únic que quedava capaç d’acollir a una evacuació important de tropes. Però, tot i que semblava que els Aliats serien aixafats a Dunkerque sense temps per fugir, el comandant del 4º Exèrcit alemany, el general Günther von Kluge, li va dir en el comandant del Grup d’Exèrcits, Gerd von Rundstedt, que les seves tropes estaven esgotades i que no tenien energia suficient per arriscar-se a llançar un potent atac contra les tropes aliades rodejades a Dunkerque per por a un contraatac. Quan els seus tancs només estaven a 20 quilòmetres de Dunkerque, Von Rundstedt va ordenar a les sis de la tarda, després de consultar-ho amb Hitler, aturar el 4º Exèrcit en el canal Aa per esperar a les seves posicions. Però, sense el consentiment de Hitler, el OKH va revocar a Von Rundstedt com a comandant de l’Exèrcit perquè volien que els blindats estiguessin sota la comandància del Grup d’Exèrcits B per tal de que la pinça que s’estava produint a Dunkerque estigués sota un únic comandament. L’endemà, Hitler anul·laria aquesta destitució.

---

Continuant al nord de França, les tropes de Heinz Guderian varen conquerir Boulogne i Gravelines i es varen apropar a les tropes de Georg-Hans Reinhardt en el Canal de la Mànega.

---

A la nit, les forces britàniques i franceses varen tenir les primeres disputes. Amb les divisions britàniques 5º i 50º en unes situacions insostenibles a prop d’Arras, John Gort va ordenar la retirada, però no va informar al general Georges Blanchard, el nou comandant en cap del 1º Grup d’Exèrcits Aliats. Paul Reynaud i Maxime Weygand es varen enfadar molt amb el comandant britànic.

Weygand estava també molt enfadat en un altre tema i aquell dia va enviar una ordre secreta al governador militar de París, Pierre Héring, per dir-li que sabia que hi havia soldats solitaris que fingien estar de permís per París i va demanar que prengués les mesures corresponents per verificar la situació d’aquests militars. Qui no poguessin identificar-se demanar que se’ls empresonés.

---

Durant la batalla de Blaregnies, a prop de Valenciennes, el príncep prussià Guillem Olaf va ser ferit greument per tres impactes de bala que li provocaran la mort al cap de tres dies.

---

A París, a les deu del matí Reynaud va obrir una sessió del seu gabinet de guerra i va cedir la paraula al ministre d’Armament, Raoul Dautry, perquè parlés de com mantenir la producció industrial fora de l’abast dels alemanys. Tot i que va admetre que part de la indústria de l’armament es produïa a París i els seus voltants, el ministre va demanar no fer grans desplaçaments per no minar encara més la moral dels parisencs. El ministre de l’Aire, André Laurent-Eynac, va dir que no planejava una evacuació sistemàtica de les fàbriques d’aviació, sinó un desplaçament gradual. En ser el seu torn, Reynaud va afirmar que ja no podien seguir dient que no hi haurien evacuacions. Philippe Pétain li va donar suport, tot i que no desitjava una retirada massiva per no colpejar la moral de la ciutadania. El primer ministre es va reafirmar encara més i va dir que la prioritat era mantenir la moral i per tal havien de posar fi a l’èxode del govern. Els funcionaris s’havien de quedar al se lloc i la producció de guerra continuaria on estava. Tot i les seves paraules, Pétain després de la reunió es va trobar amb el comandant Léon Bonhomme i li va ordenar que es dirigís a Tours i li busqués un castell apropiat on residir quan el govern es traslladés al sud.

A Bèlgica:

A Ypres va morir després de no recuperar-se de les seves ferides en un accident de cotxe el comandant del 1º Grup d’Exèrcits del nord francès, el general Henri Gaston Billotte.

A la Gran Bretanya:

La policia va detenir al líder del partit feixista britànic, Oswald Mosley, que se’l va acusar de traïció. Diversos policies varen vigilar a Mosley a la planta baixa del seu edifici de Londres i el varen traslladar a la presó de Brixton. També es varen detenir a 747 membres més del partit feixista, la Unió de Feixistes Britànics, incloses 96 dones, en virtut de l’ordenança 18b, que autoritzava la presó preventiva de qualsevol persona sospitosa de tenir vincles amb els enemics.

---

A la nit, Winston Churchill es va reunir amb el rei Jordi VI en el palau de Buckingham i li va dir que si el pla francès presentat per Weygand no funcionava tindria que ordenar en el Cos Expedicionari britànic que tornés al país. 

En els Estats Units:

El president Franklin Delano Roosevelt va pronunciar un discurs on va dir que la flota britànica i l’exèrcit francès havien sigut fins llavors la seva muralla i que, per tant, tenien que pensar en termes nord-americans i cada cop més de ràpid.

Dimecres:

En el Reich:

A Alemanya:

Alemanya va firmar un acord amb Romania pel que comprarien tot el petroli produït a Plotesti.

---

Durant aquella jornada es va publicar l’edició del noticiari setmanal del Wochenschau en el que es parlava de “l’espasa alemanya que escriu una nova pàgina de la història i de l’indomable esperit combatiu alemany”. El noticiari havia sigut supervisat i corregit pel mateix Adolf Hitler el 20 de maig.

---

A Berlín, el nou ambaixador italià, Dino Alfieri, va organitzar una recepció. Substituïa a Bernardo Attolico.

A la matinada, els bombarders britànics varen atacar Aquisgrà. A les 00:20, els alemanys varen donar l’avís d’un imminent atac aeri i vint minuts més tard va sonar l’alarma antiaèria, que va anar seguida dels trets de la bateria antiaèria de prop de l’estació i dels canons dels caces alemanys. L’atac va durar fins les quatre de la matinada.

En la Batalla per França:

A França:

A les deu del matí, Paul Reynaud es va reunir amb Maxime Weygand en el seu despatx perquè aquest l’informés sobre la seva missió en el front del nord. Tot i que pràcticament no havia dormit i es notava que estava demacrat, el comandant li va confessar que la situació era greu, però que seguia existint la possibilitat d’una contraofensiva. Una hora i mitja més tard es varen tornar a trobar per viatjar junts al quarter de Vincenees per trobar-se amb Winston Churchill, que havia tornar a França per segon cop des de que havia sigut nomenat primer ministre, que anava acompanyat de John Dill, el cap de l’Estat Major imperial. S’havia de celebrar un Consell de Guerra interaliat. Francesos i britànics varen decidir que l’exèrcit belga es retiraria al Yser. Weygand els va demanar en els britànics més suport aeri i a Reynaud li va demanar que aturés el trànsit dels refugiats des del nord perquè estaven col·lapsant les rutes. Immediatament, el general Louis-Antoine Coloson, cap de l’Estat Major Interior, va prohibir tota evacuació de la població civil de la zona de París. Quan va acabar la trobada els britànics es varen endur una opinió favorable del general Weygand. Tot i tenir 73 anys, a Churchill li semblava com un home de 50 anys i li agradava el seu vigor i confiança.

Després de visitar el quarter general d’Alphonse Georges, Weygand va tornar a París abans de que caigués la nit i va informar de nou a Reynaud sobre les últimes notícies al front. Davant d’un gran mapa mural, el comandant en cap li va dir que les tropes franceses i britàniques atacarien als alemanys pel nord i pel sud i els acorralarien a Bèlgica, on creia que els destrossarien.

---

En la batalla, la RAF va perdre Merville, el seu últim aeròdrom a França, però quan tot els semblava perdut un atac a petita escala del 5º Cos francès va intensificar els temors del OKW.

A la Gran Bretanya:

Bletchley Park va descobrir després d’uns dies d’interrupció pels canvis fets pels alemanys la clau de la màquina Enigma que utilitzava amb més freqüència la Luftwaffe. A partir de llavors, el Servei Secret britànic va ser capaç de llegir cada dia tots els missatges de la Luftwaffe que s’enviaven des del quarter general al camp de batalla i des del camp de batalla al quarter general.

---

Lord Londonderry va enviar una carta a lord Halifax per aconsellar-li que fos tots els possibles perquè Benito Mussolini no entrés a la guerra. L’antic ministre de l’Aire li confessava que estava convençut que Mussolini volia entrar a la guerra i que pressionaria a Adolf Hitler perquè arribessin a un acord. Halifax li va contestar el dia 24.

Dimarts:

En el Reich:

A França:

En el quarter general de Felsennest, el comandant en cap de la Kriegsmarine, Erich Raeder, va preguntar-li a Adolf Hitler si tenia la intenció de conquerir la Gran Bretanya. El dictador li va explicar que no tenia aquesta intenció, ja que estava convençut que els britànics negociarien la pau amb Alemanya. Sabia que la Gran Bretanya tenia un imperi marítim molt poderós i que seria molt complicat conquerir les illes britàniques, però en aquella reunió va néixer la idea de l’Operació Lleó Marí, Seelöwe.

Hitler aquell dia estava plenament feliç. Era conscient que la victòria era a prop, però també estava content des d’aquell matí perquè havia sentit per primer cop en 20 anys cantar uns rossinyols.

A Alemanya:

A Berlín, Joseph Goebbels estava eufòric perquè totes les emissores oficials i clandestines es dedicaven a fomentar el pànic entre els francesos, tal hi com volia, i estava convençut de que la seva campanya enfonsaria tant al govern de Paris com el de Londres. També pensava que el poble alemany estava confiat en que la victòria seria per ells.

---

Els alemanys varen enviar a Soldat, a Prússia Oriental, l’anomenada Unitat Especial per matar a  més de 1.500 pacients ingressats en hospitals psiquiàtrics que hi havien sigut enviats allí des dels hospitals de tota Prússia Oriental. Les matances es varen dur a terme en divuit dies i, quan varen acabar, la Unitat va enviar un informe a Berlín en el que varen informar de que els malalts mentals havien sigut evacuats satisfactòriament.  

A Bèlgica:

A Toubiuze, a pocs quilòmetres al sud-oest de Waterloo, el general Walter von Reichenau, el comandant del 6º Exèrcit, va sortir a rebre als corresponsals de guerra per descriure’ls les operacions que s’havien dut a terme fins llavors. Els periodistes li varen fer les preguntes que varen desitjar. El general els va subratllar que la lluita s’havia limitat a un sol moviment i que encara s’havia de produir la batalla decisiva. També els va dir que les baixes alemanyes havien sigut relativament poques, ja que només pujaven al voltant d’una desena part del número dels presoners capturats. Un dels periodistes li va preguntar com la infanteria havia pogut creuar tan ràpidament els rius i els canals, ja que els Aliats havien destruït nombrosos ponts. Von Reichenau va respondre que amb bots de goma. El general els va confessar a continuació que Hitler estava dirigint l‘exèrcit alemany des del seu quarter general i que la majoria de les voladures de ponts i carreteres a Bèlgica s’havien dut a terme per especialistes francesos. Es va estranyar de que els Aliats no haguessin intentat bombardejar els ponts sobre el Mosa i el Canal d’Albert. Els britànics ho havien intentat un cop a plena llum del dia i varen perdre 18 aparells. Tot i això, Von Reichenau els va dir que estava convençut de que els britànics estaven reservant la RAF. Abans d’acomiadar-se d’ells els va anunciar que els donava permís perquè viatgessin al front, tot i que els va advertir de que la zona no era segura. Per acabar els va servir a tots ells una copa de bordeus.

---

A Brussel·les, els alemanys avren exhibir-hi els seus caces i els seus bombarders.

A Polònia:

Reinhard Heydrich va emetre una ordre estipulant que cada comunitat jueva o gueto havia d’establir un consell d’ancians jueus, els coneguts Judenrat. 

En la Batalla per França:

A França:

El primer ministre francès Paul Reynaud va declarar que “la pàtria estava en perill”, ja que els ponts del riu Mosa havien sigut conquerits a traïció per la quinta columna alemanya. Però la realitat era una altra, ja que no va ser pel mite de la quinta columna que els alemanys varen apoderar-se dels ponts, sinó que ho varen aconseguir per la incompetència militar francesa. De fet, Reynaud va admetre errors i va acusar al final del seu discurs a l’Exèrcit d‘Andre Corap com a responsable. En un desesperat intent per vendre optimisme, va afirmar que França i Gran Bretanya unides no podien ser vençudes. Aquest missatge va enfonsar encara més els ànims de la gran majoria de francesos com Simone de Beavoir o el filòsof Jean Lescure.

A més, aquell dia l’Alt Comandament francès va perdre un dels homes més importants, Gaston Billotte, que va patir un greu accident de cotxe del qual moriria més tard per les greus ferides.

---

En la batalla, les tropes aliades varen intentar fugir del nord de França i del sud de Bèlgica cap al sud per no quedar atrapades al Canal de la Mànega. Però en el seu intent de fugida varen ser interceptats pels soldats alemanys a Arras, que tenien ordres del OKH i del OKW d’avançar cap al Canal de la Mànega. Allí, l’11º Exèrcit francès va ser derrotat. A més, les unitats d’avantguarda de Heinz Guderian varen arribar a la costa del Canal per Abbeville, mentre les altres unitats lluitaven a Arras. A més a més, els alemanys varen arribar a Le Crotoy, una petita zona d’estiu del Canal de la Mànega, en la desembocadura del Somme. Amb l’arribada dels alemanys en aquella zona, els exèrcits Aliats varen quedar dividits per la meitat.

En aquells moments nefasts pels interessos Aliats, Maxime Weygand va arribar a la bossa que havien format els alemanys al Canal. Sembla ser que Weygand no era conscient de la realitat que l’envoltava i es va començar a posar nerviós quan va veure que no podia parlar amb els comandants, com tampoc va poder parlar amb el general britànic John Gort.

A la tarda, la British Expeditionary Force, un contingent britànic sota les ordres del general Gort i guiats pel general Martel amb 74 tancs Matilda, dos batallons d’infanteria territorial i un batalló de motocicleta, es trobava acorralat a prop d’Arras, i per trencar el cercle alemany varen dur a terme un contraatac amb la Royal Tank Regiment contra la 7º Divisió Panzer d’Erwin Rommel i la Divisió Totenkopf de les SS. Al principi, els alemanys varen abandonar el camp de batalla perquè es pensaven que s’enfrontaven a centenars de tancs i varen perdre 89 homes, però quan Rommel va assumir el comandament de les bateries d’artilleria va veure que l’enemic no era tan poderós i va aconseguir frenar l’atac britànic a prop de Beaurains i Wailly gràcies, en part, a l’arribada dels bombarders en picat i al foc dels canons antiaeris de 88 mil·límetres. La Divisió Totenkopf va aconseguir deixar fora de combat a 22 homes, tot i que en va perdre 39. La majoria dels tancs britànics varen ser destruïts al sud d’Arras, però, tot i la derrota, els francesos varen aconseguir frenar l’avanç alemany. Al final del dia, els alemanys varen ocupar les ciutats d’Arras i Amiens.

---

La premsa de París va acordar reduir a dos el número de pàgines, les dues cares d’una sola fulla. A les sis de la tarda va sonar a la capital durant una breu estona una alarma antiaèria.

A la Gran Bretanya:

A Londres, a la Cambra de l’Almirallat, l’ambient era tens amb un Winston Churchill totalment abatut. El primer ministre no va poder evitar dir que mai a la història bèl·lica havien vist una ineficàcia semblant.

---

A la nit, la policia britànica va arrestar a Oswald Mosley juntament amb 35 membres més destacats del seu partit. 

A la Unió Soviètica:

A Moscou, el líder del Partit Comunista francès, Maurice Thorez, va redactar un manifest per expressar l’oposició del seu partit a la guerra i va dir que era responsabilitat dels treballadors alemanys combatre l’imperialisme alemany. Considerava que els francesos havien de denunciar a aquells seus polítics que havien iniciat la guerra i va acusar a la burgesia francesa d’haver causat el conflicte en “oprimir al poble alemany sota les monstruoses condicions del Tractat de Versalles“. Aquest manifest no es va poder llegir a França, però sí a Nova York i a Londres gràcies als òrgans del Partit Comunista. En els dos llocs el manifest es va titular The Daily Worker. 

Dilluns:

En la Batalla per França:

En el bàndol alemany:

Adolf Hitler li va dir a Alfred Jodl que la Gran Bretanya obtindria la pau quan volgués. El dictador ja havia especificat en aquella data les negociacions de pau amb França, en les que s’exigiria el retorn dels antics territoris alemanys. L’armistici s’havia de firmar en el bosc de Compiègne, on s’havia firmar l’armistici de 1918. El líder alemany va donar ordres de que es recuperés el vagó ferrocarril del mariscal Folch, conservat com a peça de museu, en el que els generals alemanys hi havien firmat la fi de la Primera Guerra Mundial.

Durant aquella jornada, un avió correu del Ministeri de Propaganda va aterrar a Felsennest i va entrar una bobina recent editada del noticiari cinematogràfic setmanal Wochenshau. Hitler va sortir del seu despatx per veure el noticiari al bar del poble, el Hack. El va supervisar en tres ocasions seguides i va ordenar alguns canvis. Després es va dutxar en la casa de banys de davant i va tornar al seu lloc de comandament. El noticiari sortiria el 22 de maig.

Mentrestant, durant la conferència d’aquell matí, Joseph Goebbels va insistir en seguir sembrant el pànic al poble francès. El ministre va ordenar que s’expliqués que el general francès Maurice Gamelin, que el dia anterior havia sigut destituït, havia presentat la seva dimissió perquè havia vist com de complicada era la situació i demanava entrar en negociacions i va difondre un cop més el rumor de que el govern francès s’estava preparant per fugir de Paris. També volia enviar la idea de que els francesos donaven diners falsos als refugiats de la zona de guerra.

A França:

La 2ª Divisió Panzer de Heinz Guderian va avançar amb molta força i va arribar a Amiens, a la costa del Canal de la Mànega, però varen comunicar que se’ls hi havia acabat la gasolina. Després de discutir la situació amb el seu comandant, Guderian va ordenar que es baixés fins a Abbevile i, a la nit, les forces alemanyes varen arribar al Canal de la Mànega. Els alemanys havien avançat uns 240 quilòmetres. D’aquesta manera, l’exèrcit francès i el britànic es varen quedar atrapats i rodejats per les forces de Guderian al nord de França i el sud de Bèlgica, i no tenien cap més sortida que fugir pel mar. A la nit es va saber en el quarter general de Hitler de la victòria de la 2º Divisió Panzer. El dictador va embogir d’alegria i va parlar de l’exèrcit alemany en termes elogiosos.

Aquella derrota va desmoralitzar encara més a les tropes franceses. Per fer front aquell problema, el general Maxime Weygand va decidir, abans de determinar un pla de defensa, aturar la contraofensiva dissenyada per Gamelin, que aquell mateix matí va abandonar el quarter de Vincennes després de redactar un últim informe de la situació militar, per inspeccionar ell mateix el front.

Tot i la imminent victòria per part dels alemanys, els combats continuaven amb força a l’oest de Compiègne. Com a conseqüència de les ferides rebudes, aquell dia va morir el príncep Guillem de Hohenzollern, el nét de l’antic kàiser i hereu del tro imperial.

---

Poc després del migdia, en el Ministeri de Guerra, Paul Reynaud va rebre a l’ambaixador William Bullit a qui li va reconèixer que la situació cada cop era més desesperada i li va confiar un informe segons el qual Itàlia no tardaria en intervenir en el conflicte al costat d’Alemanya. Bullit va informar en seguit al president Franklin Delano Roosevelt i li va demanar un cop més que fes tots els possibles per evitar una intervenció italiana.

A les sis de la tarda es va presentar Weygand al Ministeri de Guerra després de fer una breu visita al quarter general d’Alphonse Georges, en La Ferté-soys-Jouarre, per exposar els erros que havien comès. El comandant en cap va assegurar que la bretxa d’Arras es podria fer més petita si francesos, belgues i britànics s’unien, i es va oferir a viatjar al nord per reunir-se amb el comandant britànic John Gort, el rei belga Leopold III i els caps francesos del sector. Tant Reynaud com Philippe Pétain varen trobar aquell viatge molt perillós, però Weygand hi va insistir i va prometre tornar en 24 hores.

---

Els diaris francesos varen celebrar els canvis que s’havien produït en el govern i en l’elecció de Weygand com a comandant en cap de les forces franceses. Però no tots estaven contents amb aquests canvis. El diari clandestí comunista L’Humanité va insistir en l’edició d’aquell dia de que la quintacolumnista no tenien que aterrar en paracaigudes, ja que consideraven que estaven dins del govern francès. Un cop més, exigien que França formés un govern de pau. Precisament, el Ministeri de Defensa va enviar una ordre secreta alertant als militars en el front i a la rereguarda sobre els paracaigudistes alemanys. Segons el Ministeri, alguns anaven disfressats de francesos i donaven ordres falses.

Els diaris també varen informar que l’Ajuntament de París expediria cartilles de racionament a començaments de junt. Al principi només es varen distribuir cupons pel pa. París no parava en aquells moments de rebre més i més refugiats provinents de Bèlgica.

En el Reich:

Felix Kersten li va exigir a Heinrich Himmler que cap membre de la monarquia holandesa fos molestat per ells. Himmler així li va prometre i va complir amb la seva paraula.

A Alemanya:

A la matinada, els britànics varen atacar l’estació de trens d’Aquisgrà. Els alemanys, tot i no donar la senyal de l’alarma antiaèria, varen disparara contra els aparells britànics. L’atac va durar 25 minuts i després tot va quedar en silenci.

A Polònia:

Els alemanys van obrir el camp de concentració d’Auschwitz, que encara estava en obres, després d’enviar-hi els primers 30 presoners, que eren “delinqüents” alemanys.

A la Gran Bretanya:

Winston Churchill va aprovar un pla per instal·lar llocs de metralladores Bren i reixat espinós per bloquejar els carrers per protegir les oficines del govern a Whitewall i el número 10 de Downing Street per si els alemanys es volien apoderar de Londres.

Diumenge:

En el Reich:

A Alemanya:

L’assistent de la Cancelleria del Reich, Arthur Willy Kannenberg, va enviar-li a Adolf Hitler un estudi de 92 pàgines de la vida i el pensament del general Alfred von Schlieffen. L’estudi va ser escrit l’any 1921 per Hugo Rochs.

---

A Berlín, al matí, Joseph Goebbels estava disgustat pel nomenament el dia anterior de Philippe Pétain com a vicepresident del Consell de Ministres, i va ordenar en els caps del departament de Propaganda que expliquessin per la premsa i per la ràdio que el nomenament de l’antic heroi de Verdun era una maniobra política perquè considerava que un home de 84 anys no estava en condicions de resoldre res. També volia que es fessin ressò de que els francesos havien nomenat a un jueu com a ministre de l’Interior. El ministre va insistir molt en que tenien que sembrar el pànic en el poble francès i es va felicitar a si mateix en saber que milers de refugiats francesos espantats estaven col·lapsant les carreteres i els interiors de les ciutats.

A Holanda: 

Els alemanys varen crear el Comissariat del Reich per Holanda i Arthur Seyss-Inquart va ser nomenat comissari del Reich a Holanda.

A Polònia: 

Els alemanys varen ordenar començar la construcció del gueto de Varsòvia amb l’objectiu de tancar-hi a tots els jueus de dins i fora de la ciutat. Hans Frank va al·legar la construcció del gueto perquè, segons ell, els jueus propagaven malalties com el tifus i havia que posar-los en quarantena per raons de salut pública.

En la Batalla per França:

A França: 

A la matinada, el general Henri Giraud, el comandant del 9º Exèrcit, va arribar a prop de Le Cateau, on va decidir instal·lar-hi el seu lloc de comandament. Però el general es va trobar que la ciutat havia caigut en mans alemanyes i va ser empresonat i el seu Exèrcit va deixar d’existir. Al matí, nou panzerdivisionen de la 1º Divisió blindada varen aconseguir col·locar-se entre Cambrai i Peronne, a l’antic camp de batalla del Somme i a només 80 quilòmetres del Canal de la Mànega. La 7º Divisió Panzer d’Erwin Rommel va ser l’encarregada d’entrar a Cambrai aquell dia. Però aquestes divisions es varen aturar allí per re-agrupar-se i per donar temps a la infanteria motoritzada perquè se’ls apropés.

---

El coronel Charles de Gaulle va atacar de nou amb els seus tancs a les tropes blindades de Heinz Guderian per frenar el seu avanç imparable. Però les tropes de Guderian estaven frenades per Hitler. Veient l’error i la vulnerabilitat si estaven aturades, el general en cap Franz Halder va poder convèncer ara sí en el dictador perquè aixequés l’ordre per enviar els tancs de Guderian a la costa del Canal de la Mànega. Quan les tropes de Guderian i les de De Gaulle es varen trobar va tornar a fracassar el pla del coronel francès, ja que els alemanys varen tenir el suports dels Stuka i d’aquesta manera els blindats de Guderian varen arribar sense massa problemes a la costa del Canal de la Mànega. Com a curiositat, el primer Focke Wulff 200 Condor va ser destruït per un caça Aliat. Quan els alemanys varen entrar a la ciutat d’Abbeville, on hi havia la central telefònica que comunicava França i la Gran Bretanya, varen tallar totes les comunicacions entre els dos països.

---

Veient el desastre i la incapacitat per resistir, Paul Reynaud va intentar salvar la situació nomenant el general Maxime Weygand, fins llavors comandant en cap de les tropes a Síria, cap de les Forces Armades en substitució de Maurice Gamelin, que va ser destituït per les seves derrotes. Reynaud va informar a Pétain per aquell nomenament perquè coneixia les diferències que havien tingut en el passat. Però la situació era molt delicada per als interessos francesos, ja que era impossible contenir les divisions blindades alemanyes. John Gort ja va advertir al seu govern de la possibilitat de que s’haguessin de retirar del continent i va profetitzar que el més intel·ligent era utilitzar el port de Dunkerque per dur a terme l’evacuació.

A París, a Notre Dame es va celebrar una cerimònia religiosa destinada a invocar la protecció divina. En la cerimònia i varen ser presents tots els representants del govern francès, entre ells Edouard Daladier, diputats i senadors i diversos ambaixadors, entre ells William Bullit, assegut a primera fila visiblement emocionat. L’ambaixador nord-americà es va agenollar davant l’estàtua de Joana d’Arc per oferir-li una rosa del president Franklin Delano Roosevelt. La façana de la Catedral estava coberta de sacs de sorra. La plaça de l’exterior de la Catedral estava plena de gent, fidels i no tant fidels. El vicari Roger Beaussart va pujar al pupitre i va exclamar que havien vingut a demanar-li a Déu la victòria. Amb l’estàndard de Joana d’Arc i les relíquies dels sants en alt, la processió va recórrer la nau i va sortir a la plaça.

En retornar al Ministeri de Defensa, Reynaud va saber que Weygand havia arribat a les onze del matí al camp d’aviació d’Etampes. Reynaud, Pétain i Weygand es varen reunir en el Ministeri de Guerra, en la Rue Saint-Dominique. El primer ministre li va demanar que anés a visitar a Gamelin i Alphonse Georges al quarter general de Vincennes, el lloc de comandament de Gamelin. Weygand va visitar al general Gamelin a Vincennes, que aquest li va reconèixer que entendria perfectament que el destituïssin (encara desconeixia que acabaria destituït aquell mateix dia). Des d’allí, Weygand va viatjar en automòbil a La Ferté-sous-Jouarre, on es va trobar amb un general Georges totalment devastat. Després de parlar amb el general, Weygand de les forces franceses va tornar a París, concretament al Ministeri de Guerra, on Reynaud li va oferir el càrrec de comandant en cap de les forces franceses, càrrec que va acceptar.

A la Gran Bretanya:

El primer ministre Winston Churchill va enviar el seu primer missatge radiofònic al poble britànic. Churchill va explicar que la situació a Europa era molt delicada, tot i que va afirmar que si els francesos conservaven el geni per la recuperació i el contraatac que els havia fet famosos seria possible transformar la situació, i va prometre que enviarien la Royal Air Force per ajudar França. El primer ministre també els va confiar en el seu poble de que tenia la promesa dels francesos i de Reynaud de lluita fins el final.

Durant aquell matí, Churchill va ordenar a l’Almirallat britànic que reunís gran quantitat d’embarcacions que estiguessin preparades per creuar els ports de la costa francesa. Hitler ja pensava en una retirada del Cos Expedicionari britànic. Durant aquell dia també es varen fer plans perquè unes columnes mòbils reforcessin les guàrdies en els aeroports en cas de que els alemanys llancessin paracaigudistes al país.  

Dissabte:

En la Batalla per França:

A França:

Les tropes alemanyes, que havien creuat el riu Sambre, varen arribar a Amiens, a uns 100 quilòmetres de París, ciutat a on no es parava de rebre refugiats que arribaven de Bèlgica i del nord de França. Erwin Rommel va arribar a Cambrai i els tancs de Heinz Guderian ja es trobaven a San Quintin, amb les forces de Georg-Hans Reinhardt i de Hermann Hoth pujant per la seva dreta. Set divisions blindades varen avançar cap al Canal de la Mànega sense trobar resistència. El Cos de Hoth va girar llavors cap al nord per formar un flanc defensiu mentre els altres dos cossos arribaven a la costa. Però, després de l’ofensiva del dia anterior del general de brigada Charles de Gaulle i pensant que els francesos s’estaven reforçant al sud, Adolf Hitler havia demanat aturar les seves tropes, menys les de Guderian, que s’hi va oposar fermament a aquesta polèmica ordre. A la nit, Hitler va autoritzar que les agrupacions panzer es dirigissin a les costes del Canal de la Mànega per deixar atrapats als francesos. Qui no creia que els francesos s’estiguessin reforçant al sud era Benito Mussolini, que va escriure aquell dia que el miracle del Marne de 1914 no es repetiria.

De Gaulle, però, no havia aconseguit cap victòria i estava a Laon després de veure’s obligat a retirar-se el dia anterior. A la nit, el general Gaston Henri Billotte va trucar al general Alphonse Georges per dir-li que no estava molt segur de poder mantenir el contacte entre els exèrcits del nord que operaven al nord del passadís dels panzers i els exèrcits francesos alineats al sud. Davant d’aquella greu situació, Maurice Gamelin va enviar-hi en el Ministeri de Defensa una memòria en que justificativa la desfeta francesa, però no va parlar ni va mencionar en cap moment dels errors de l’Alt Comandament.

---

A París, al matí, Paul Reynaud va remodelar el seu govern i l’Alt Comandament. Ell mateix es va fer càrrec de la cartera de Defensa, Eduard Daladier es va ocupar e la d’Afers Exteriors, Philippe Pétain va ser nomenat vicepresident del Consell de Ministres per acabar amb la guerra contra Alemanya, i Georges Mandel va passar del Ministeri de Colònies al de Governació. Mandel va activar una batuda massiva per buscar sospitosos de col·laborar amb els alemanys.

A la nit, Reynaud es va reunir amb l’ambaixador nord-americà William Bullit per explicar-li els últims avenços dels alemanys i per comentar-li que tenia pensat enviar una nota al president Franklin Delano Roosevelt per expressar-li la seva gratitud per tot el material de guerra que havien rebut i per recordar-li que si perdien el conflicte els alemanys no s’aturarien i Estats Units a la llarga també es veuria amenaçat. Bullit li va explicar que el President no podia declarar la guerra i que aquesta era competència del Congrés i no veia viable de moment que ho fes. Tot i això, Bullit va enviar més tard un missatge a Roosevelt en el qual li va dir que estava d’acord amb la reflexió de Reynaud de que després de la derrota dels Aliats Hitler aniria per Amèrica del Sud i intentaria posar un govern nazi a Estats Units.

---

Tot i que el Govern havia rebutjat abandonar París, el president del Senat, Jules Jeanneney, es va reunir amb el president de la Cambra de Diputats, Edouard Herriot, sobre aquest tema. Herriot apostava per traslladar-se a les muntanyes del centre, més segures, però Jeanneney li va recordar que l’Estat Major havia senyalat Tours com a destinació.

---

Els francesos varen perdre en aquella jornada a un dels seus homes més importants, Henri Giraud, que va ser empresonat pels alemanys quan va entrar a Le Cateau amb les restes del 9º Exèrcit. Giraud no sabia que les tropes alemanyes havien arribat a la ciutat feia unes hores.

A Bèlgica:

Les tropes alemanyes varen ocupar Anvers.

A Holanda:

Arthur Seyss Inquart va ser nomenat comissari del Reich per Holanda.

En el bàndol alemany:

Hitler continuava igual de nerviós que el dia anterior per la possibilitat de que els francesos poguessin contraatacar-lo. Durant aquella jornada es va discutir durament amb Walter von Brauchitsch i Franz Halder per la seva ordre de frenar l’ofensiva, ja que els dos comandants no l’entenien i no la creien convenient, tot i que no es varen queixar davant Hitler. Segons Halder, el dictador estava “fora de sí” i els culpava de tirar per terra l’operació i exposar les tropes alemanyes a l’amenaça d’una derrota. Hitler es va queixar de que es movien massa ràpid i temia que caiguessin en una trampa dels francesos. Alfred Jodl es va posar del costat del dictador perquè creia que Von Brauchitsch no havia fet res per protegir el flanc sud.

Durant aquell dia, Hitler va escriure una carta per a Mussolini per explicar-li com anava la seva operació militar.

En el Reich:

A Alemanya:

Joseph Goebbels es va felicitar a si mateix per la seva propaganda per malmetre la moral dels francesos i va afirmar que el pànic estava augmentant a París i que Gamelin havia perdut tota confiança.

Aquella nit, el Börsen Zeitung va suggerir que els exèrcits alemanys que es dirigien a París des del nord-est segurament no voldrien conquerir-la d’immediat, com es va intentar el 1914, sinó marxar cap al nord-oest per ocupar els ports del Canal, en un esforç per aïllar Gran Bretanya de França. També es va informar que una segona força seria posada en marxa direcció contrària per intentar forçar a l’est de la Línia Maginot.

---

A la nit, la RAF va bombardejar les instal·lacions petrolíferes de Misburg, a l’est de Hannover. Segons algunes informacions varen morir en l’atac 20 civils d’una mateixa casa. Un bombarder britànic Handley-Page es va estavellar en un camp a dos metres de l’autopista. Els alemanys varen assegurar que havia sigut abatut pel foc antiaeri. Els cinc tripulants del bombarder varen saltar en paracaigudes. Quatre d’ells es varen entregar a l’alcalde de la ciutat i un es va escampar. Els gendarmes i els pagesos del voltant el varen buscar pel camp.

---

Reinhard Heydrich va aprovar una circular que deia que els agents que ingressessin a partir de llavors a la RSHA tenien que efectuar els diferents serveis per etapes per la complexitat de l’organització.

A la Gran Bretanya:

Winston Churchill va enviar un telegrama al president Franklin Delano Roosevelt per recordar-li que estaven en una situació molt complicada, tot i que el va advertir de que estaven decidits a resistir fins al final fos quin fos el resultat a França. Li va assegurar que esperaven ser atacats pels alemanys en breu, però que esperaven resistir.

En una reunió amb el Gabinet de Guerra a dos quarts de dotze del migdia en el 10 de Downing Street, Churchill i els caps dels Estats Majors es varen plantejar per tal de defensar el país la possibilitat d’enviar tropes britàniques des de llocs tan llunyans com Palestina o l’Índia a través d’un comboi naval.

A Itàlia:

A Roma, el comte Galeazzo Ciano va entregar en els ambaixadors de la Gran Bretanya, Percy Loraine, i el dels Estats Units, William Phillips, la resposta negativa de Mussolini a les peticions de Churchill i de Roosevelt de mantenir Itàlia al marge de la guerra.

Divendres:

En la batalla per França:

En el bàndol alemany:

Adolf Hitler va visitar el quarter de campanya del Grup d’Exèrcits A a Charleville, Bastogne, i va pronunciar un discurs davant dels seus generals, entre ells Walter von Brauchitsch i Franz Halder. Hitler els va explicar que creia que la guerra acabaria en sis setmanes i que tant França com la Gran Bretanya acabarien firmant la pau amb Alemanya. Un cop més va lloar el paper de l’Imperi Britànic a la Història i va explicar que estava convençut de que la Gran Bretanya reconeixeria la posició d’Alemanya a Europa. El dictador, però, segons va anotar Halder en el seu Diari, va estar durant tota la jornada molt nerviós i estava preocupat pels seus propis èxits, per això, sempre segons Halder, insistia en frenar al seu Exèrcit perquè creia que els francesos s’estaven preparant des del sud. Gerd von Rundstedt va donar-li suport en aquesta idea. Finalment, Hitler va ordenar que els seus tancs arribessin només fins a Montcornet. El propi Halder va escriure deprimit en el seu Diari aquella nit, que Hitler estava tan preocupat pels seus propis èxits que temia arriscar-se i preferia abans frenar els seus exèrcits. Tot i això, Halder va criticar a Hitler dient que només aportava confusió i dubtes. Per tal de no ser criticat per les seves decisions militars, el dictador va implantar una censura a l’Alt Comandament i a partir de llavors tots els comandants varen tenir prohibit prendre decisions pel seu propi compte. A la nit, Hitler va tornar al seu quarter general de Felsennest per reunir-se amb la seva cúpula militar.

A Bèlgica: 

El comandant del 6º Exèrcit alemany, Walter von Reichenau, va entrar a Brussel·les, declarada ciutat oberta. Era la cinquena capital que ocupaven els alemanys en només nou mesos.

---

Replegant-se des de Brussel·les cap a la cosa del Canal de Mànega, la 3º Divisió britànica del general Bernard Law Montgomery va defensar la línia del riu Dendre. 

A França: 

La retirada de l’exèrcit francès s’estava produint sense masses dificultats. Al matí, el cos blindat de la 1º Divisió Panzer de Heinz Guderian es va desviar cap al nord-oest i, al migdia, varen arribar al Oise, al sud de Guisa, a menys de 20 quilòmetres a l’est de Saint-Quentin. Per frenar aquell avanç, el coronel Charles de Gaulle va ordenar enviar-hi la 4º Divisió de tancs francesos amb la missió de llançar-se a l’altura de Montcornet. Al principi, l’atac de De Gaulle va ser un èxit i varen frenar l’avanç alemany que semblava imparable, però quan els alemanys varen tenir el suport dels Stuka i de l’armament blindat, el pla del coronel francès va fracassar. Al vespre, De Gaulle va tenir que replegar la seva divisió a les proximitats de Laon. En reconeixement al seu valor, aquest dia varen promoure a De Gaulle al rang de general de brigada.

Però, després de la victòria alemanya i quan estaven a prop del Canal de la Mànega, l’avanç de Guderian va quedar frenat, tal i com havia ordenat Hitler, i el general, no entenent la situació, va demanar ser rellevat del comandament. No desitjant perdre un dels seus millors generals, l’ordre d’aturar-se va ser anul·lada i les panzerdivisionen varen retornar la marxa i només les divisions de Paul Ewald von Kleist es varen aturar complint ordres. D’aquesta manera, les tropes de Guderian varen travessar l’Oise, així com el canal que enllaça aquest riu amb el Sambre. A la nit, els tancs alemanys avançaven cap a San Quintin i Peronne.

Els blindats dirigits per Erwin Rommel varen obrir una falca de 80 quilòmetres en les defenses franceses. La divisió de Rommel avançava tan ràpid que les seves unitats no tenien temps per recollir el gran número de presoners i de material. A la vegada, la 99º Divisió de Muntanya va arribar a St-Michel, a uns 80 quilòmetres al nord de Reims. Els boscos del voltant encara eren ocupats pels francesos.

---

A París, veient que els alemanys es desviaven cap al nord-oest, els ànims varen retornar. Tot i això, la capital francesa era un caos; els bars i els restaurants estaven tancats, els nens varen ser evacuats dels col·legis i molts civils marxaven cap al sud. La policia a més va començar a utilitzar fusells per patrullar pels carrers i la prefectura va llençar un avís a la població en el qual advertia que quedava totalment prohibit adquirir una arma sense llicència, inclosos armes de caça i per pràctica de tir. Els treballadors de les emissores de ràdio, tant l’estatal com les privades, també varen ser autoritzats a dur armes.

Per tal de garantir una barrera defensiva a la zona de París, es va ordenar la primera eta per inundar la conca del Nonette.

El diari clandestí comunista, L’Humanité, va treure un article en que va denunciar “la cinquena columna del capitalisme i del feixista“, advertint de que els quintacolumnistes dissimulaven les seves simpaties cap a Hitler atacant als comunistes. Segons L’Humanité, els agents del feixisme es podien trobar en el mateix govern francès.

A la nit, Paul Reynaud va pronunciar un discurs per ràdio en el qual va fer una cridar al patriotisme francès i va demanar confiança.

En el Reich:

A Alemanya:

Al matí, Joseph Goebbels va ordenar en els seus alts càrrecs del servei de propaganda que difonguessin pels mitjans de comunicació els rumors que els soldats francesos estaven desertant i que el govern de Reynaud s’estava preparant per fugir de Paris. El ministre també volia estendre el rumor de que quan ocupaven una ciutat francesa confiscaven els comptes bancaris per tal de provocar que els francesos anessin en massa a treure els seus estalvis. El Ministeri d’Informació francès va intentar contrarestar aquestes informacions afirmant que “l’enemic estava difonent rumors falsos”

---

Com a represàlia de l’acció del dia anterior, la RAF va bombardejar Bremen i Hamburg.

A la Gran Bretanya:

Winston Churchill va tornar a la Gran Bretanya després de que el dia anterior hagués visitat al govern francès i hagués promès enviar 10 esquadrons de combat. En reunir-se amb el seu Gabinet de Guerra per informar-los de l’ambient de derrota que es respirava a París, va rebre notícies de que un grup de tropes alemanyes havien entrat a Brussel·les. Poc després va arribar l’ambaixador nord-americà, Joseph Kennedy, amb un telegrama de Washington. El president Franklin Delano Roosevelt li va comunicar que no podien prestar-li els destructors antics que els hi reclamava en forma de préstec.

---

El general Edmund Ironside, cap de l’Estat Major britànic, va anotar que “de moment sembla que estem davant la catàstrofe militar més gran de la història”, fent referència a la Batalla de França.

En els Estats Units:

El govern va constituir el Comitè Nacional per la Defensa d’Amèrica Mitjançant l’Ajuda als Països Aliats per estendre la concepció del president Roosevelt de que els Estats Units eren l’arsenal de la democràcia.

Dijous:

En la Batalla per França:

A Bèlgica:

Continuant avançant, les tropes alemanyes varen ocupar totalment Flandes i les tropes del general Heinz Guderian varen arribar a Marle i Dercy, a 88 quilòmetres de Sedan. Durant aquell dia només varen avançar 64 quilòmetres, però la superioritat alemanya era tant gran que fins i tot els primers bombarders estratègics alemanys varen aconseguir sobrevolar el sud de la Gran Bretanya. Els francesos, per la seva part, s’enfonsaven; el 9º Exèrcit d’Andre Corap tenia greus problemes i fins aquell dia les tropes de Henri Billotte no varen reaccionar.

---

Heinrich Himmler amb el seu equip de treball, entre ells el doctor Felix Kersten, es va dirigir a prop de la frontera belga amb el seu tren, el Sonderzug Heinrich, per seguir les batalles de més a prop.

A França:

Poc després de mitjanit, Paul Reynaud va rebre una trucada del seu ministre de l’Interior, Henri Roy, que el va informar que el prefecte d’Aisne l’havia informat de que la situació a Laon era confusa i que la ciutat estava plena de soldats francesos en retirada, mentre que les unitats blindades alemanyes voltaven a prop. Reynaud es va dirigir aquella nit al Ministeri de l’Interior, en la Place Beavau, per reunir-se amb part del seu govern i alts càrrecs militars com Maurice Gamelin. Els militars varen descriure-li en el primer ministre la delicada situació militar en que es trobaven. Gamelin va informar que els alemanys estaven a 20 quilòmetres de Laon i que ell, en qualitat de general en cap, declinava tota responsabilitat sobre París. Les tropes d’Erwin Rommel ja havien penetrat 80 quilòmetres en territori francès, direcció a Cambrai. A la nit, les forces de Rommel varen recórrer a tota velocitat la carretera de Solre-le-Chateau, direcció a Avesnes.

En tornar al seu despatx del Ministeri d’Afers Exteriors, Reynaud va rebre una carta del general Pierre Héring, el governador militar de la capital, present també a la reunió, que va aconsellar en el govern que fugís, en excepció dels ministeris encarregats de la Defensa, juntament amb alguns membres de la Cambra de Diputats del Senat. El primer ministre no va tardar en informar al seu Gabinet de la carta, així com els dos presidents de les dues cambres: Jules Jeanneney i Edouard Herriot. També en va informar a l’ambaixador nord-americà William Bullit, que aquest es va comprometre a informar-ne de fora urgent al president Franklin Delano Roosevelt. Finalment es va decidir que els poders públics continuessin a París mentre no existís una amenaça immediata de ser fets presoners. Tot i això, el Ministeri d’Afers Exteriors ja havia donar l’ordre de cremar la correspondència política en el jardí del Ministeri.

El matí va tenir lloc una nova reunió del Comitè de Guerra presidida per Reynaud i Georges Mandel, en la qual es va deixar constància que es trobaven en una situació crítica. Quan va entrar Héring, visiblement cansat, es va queixar de que París estigués en una situació tan vulnerable davant l’enemic i va mostrar el seu malestar per no saber dels plans de l’Alt Comandament. Minuts més tard varen entrar a la reunió Edouard Daladier i Raoul Dautry, ministre d’Armament, seguits pel ministre d’Obres Públiques Anatole de Monzie, que aquest va protestar davant la proposta de Reynaud de disposar de camions públics per traslladar els departaments ministerials i les dues cambres legislatives perquè considerava que abandonar París significava acceptar la derrota. Monzie tampoc va estar d’acord amb la idea de Herriot d’informar a la població de la greu situació militar perquè volia evitar que els parisencs abandonessin la ciutat en manada. Finalment es va acordar treure de la capital els equipaments essencials (com l’equip de Fréderic Joliot que investigava una reacció en cadena amb l’aigua pesada) i les reserves d’or de la nació. Debatent si treure o no als parlamentaris de París, Daladier els va prometre que ell, el ministre de Defensa, de l’Armada i de l’Aire serien els últims en marxar. Dautry els va explicar a continuació com havien de destruir ponts i carreteres amb els explosius que tenien. Reynaud va acabar la discussió dient que el lloc del govern era a París, inclús sota un violent bombardeig enemic. El Gabinet només hauria de fugir a l’últim minut per evitar la seva captura. Gamelin va trucar llavors des del quarter general per comunicar-los que ja no podia garantir la seguretat del govern a París després de mitjanit. En aquells moments, els ministres varen contemplar com es cremaven en el patí interior els arxius del Ministeri d’Afers Exteriors, a pocs centenars de metres de la Cambra de Diputats. Durant tota la tarda, els diplomàtics es varen tancar als seus despatxos per destruir els documents més confidencials. A la nit va ser cancel·lada l’ordre de destruir els arxius i el personal del Ministeri d’Afers Exteriors, que havia començat a abandonar la capital cap al riu Loira, va rebre l’ordre de tornar. A les vuit del vespre, Reynaud va fer públic que el Govern no abandonaria París. Aquest dia va ser conegut com El dia del Gran Ensurt.

Més tard va tenir lloc la sessió conjunta del Senat i del Parlament en el Palais -Bourbon, la seu de la Cambra Baixa, en el qual Reynaud hi va pronunciar un breu discurs en el qual va prometre que “la debilitat seria castigada amb la mort”.

---

A les quatre de la tarda, Reynaud i el seu govern juntament amb militars com Gamelin o François Darlan es varen reunir amb el primer ministre britànic Winston Churchill, que visitava França per primer cop des de que havia sigut nomenat primer ministre, a Quai d’Orsay. El primer ministre britànic anava acompanyat per assessors militars com John Dill o el general Hastings Ismay. Abans d’arribar a la capital francesa havia ordenat començar l’Operació XD, un atac a Escalda.

Ja a la capital francesa, el varen avisar de que la batalla estava perduda i li varen explicar que a la ciutat francesa de Laon, la capital del districte d’Aisne, a un centenar de quilòmetres de Paris, les tropes franceses es retiraven i les unitats alemanyes motoritzades patrullaven per la zona. El primer ministre va escoltar amb atenció les explicacions de Gamelin sense deixar de fumar un dels seus havans a la vegada que veia des de la finestra la fumerada que hi havia a fora de les grans fogueres en les quals es cremaven els arxius més compromessos. En tenir el torn de paraula, Churchill es va limitar a dir que s’aferressin a les seves posicions i va demanar sobretot resistir a la línia Anvers-Namur, però Reynaud el va informar que ja havien perdut Namur. En preguntar-li a Gamelin on eren les reserves estratègiques, el comandant en cap de l’exèrcit francès li va respondre que no n’hi havia cap. Gamelin va aprofitar la preguntar del primer ministre per demanar-li que enviés a França sis esquadrilles de caces britànics, a més de les quatre que ja estaven al país i de les altres quatre a les que el Gabinet de Guerra havia promès aquell matí. Churchill li va senyalar que les seves pròpies defenses aèries britàniques estaven en perill, ja que només disposaven de 39 esquadrons per la seva pròpia defensa, quatre dels quals ja s’havien destinat a França.

Veient la terrible situació en què es trobaven, després de la reunió Churchill va dur a Reynaud a sopar en el seu domicili on s’allotjava i allí li va prometre que enviaria les 10 esquadrilles d’avions de caces per reforçar les defenses, i li va assegurar que la Gran Bretanya mai es rendiria, que l’ajuda dels Estats Units era pròxima i que es guanyaria la guerra. Churchill no va tenir més remei que enviar un telegrama al seu Gabinet de Guerra per dir-los que no quedaria bé històricament rebutjar les sol·licituds franceses i que si no ho feia seria una ruïna. A la nit, el Gabinet de Guerra va acordar que tres esquadrilles més, amb base a Gran Bretanya, treballarien a França des de la matinada fins el migdia, i que després serien substituïdes a la tarda per tres esquadrilles més. Tot i això, el comandant Hugh Dowding va ordenar que totes les seves esquadrilles britàniques a França tornessin a Gran Bretanya. 

Després de la trobada, a falta de deu minuts per les deu de la nit, Reynaud va enviar un telegrama a Beirut per invitar a Maxime Weygand a traslladar-se a París per substituir a Gamelin. A més de Gamelin, després de la derrota de les Ardenes els francesos varen substituir el comandant del 9º Exèrcit Andre Corap pel general Henri Giraud. Churchill per la seva part es va retirar a la seva Ambaixada per passar-hi la nit, a la Rue du Faubourg Saint-Honoré.

---

Daladier va redactar un informe per l’Alt Comandament en el qual va sol·licitar una avaluació de les operacions militars fins aquella data i una previsió del futur. El document va arribar al quarter general de Vincennes, on hi regnava la confusió. Vincennes va tardar dos dies en respondre al ministre i l’informe va ser poc precís.

A Bèlgica:

Després de que Churchill posés en marxa l’Operació XD, a Anvers dos oficials britànics, el tinent Cadzow i el tinent Wells, varen llançar a Escalda 150.000 tones de combustible.

En els Estats Units:

En el Congrés de Washington, el president Franklin Delano Roosevelt va pronunciar un discurs on va dir que coneixia la preocupació del poble nord-americà de no voler entrar en guerra i va prometre que vetllaria per no entrar-hi. Tot i la seva neutralitat, el President va demanar en el Congrés la fabricació de 50.000 avions de guerra a l’any, començant la seva fabricació immediatament.

Dimecres:

En la Batalla per França: 

A França:

Tres cossos blindats alemanys avançaven ràpidament cap a l’oest de França sembrant el caos en la defensa francesa després de creuar el riu Mosa el 13 de maig. Però Adolf Hitler no volia que els Panzer avancessin tan ràpid i va demanar en dues ocasions en el general Heinz Guderian frenar l’avanç. En aquells moments, Guderian ja es trobava a Montcornet. Per la seva part, el comandant Gerd von Rundstedt va ordenar en el comandament de tancs no passar més enllà del riu Mosa, tot i que aquell dia el 41º Cos blindat de Georg-Hans Reinhardt el va creuar. La raó d’aquella frenada dels tancs alemanys era que tenien que esperar subministraments i reforços de la infanteria. Al vespre, els tres cossos blindats alemanys es dirigien cap a l’oest sense trobar resistència, ja que les forces del general Jean Flavigny estaven al sud de Sedan.

Per la seva part, els francesos estaven tan mal organitzats que quan el general Bruneau, que comandava la 1º Divisió blindada amb 200 carros i 7.000 soldats d’elit, va rebre l’ordre d’atacar a les forces d’Erwin Rommel pel seu flanc, no tenia els suficients dipòsits de gasolina per proveir als seus blindats. Amb aquestes mancances, les tropes de Rommel, que havien travessat el Mosa en el poble de Denée, varen poder travessar les posicions franceses i avançar cap a l’oest. Al vespre, 65 carros francesos havien sigut destruïts i havien mort 24 francesos. Rommel només va perdre 30 carros de combat.

Per tal de mitigar l’ofensiva alemanya, en el coronel Charles de Gaulle li varen permetre aplicar les seves idees militars que havia defensat els últims anys i que anaven en contrast amb les de l’Estat Major francès, ja que defensava els carros de combat com una arma ofensiva. La seva 4º Divisió Blindada va ser enviada a la regió de Laon amb la missió de sostenir la línia defensiva fins que un nou exèrcit francès pogués avançar. Però la desfeta era inevitable davant la falta d’efectius francesos. A la nit , l’Alt Comandament a Vincennes, descordinat i molt poc actiu durant la jornada, va trucar al prefecte de la policia de París, Roger Langeron, per preguntar-li quants policies motoritzats i camions tenia a la seva disposició per enviar-los al front. Langeron li va contestar que només tenia disposava d’un centenars de policies motoritzats.

Aquell dia, després de perdre els últims dies moltes unitats aèries, els Aliats varen poder tornar a reprendre els atacs aeris.

---

A la matinada, el govern francès va conèixer de primera mà tot el desastre patit pels exèrcits de Charles Huntziger i Andre Corap. Després d’examinar la situació, Paul Reynaud va demanar que Philippe Pétain tornés a França per dirigir l’Exèrcit. A la nit, el general de divisió Pujo es va dirigir en avió a Espanya per fer tornar a Pétain, que ocupava el càrrec d’ambaixador de França a Madrid.

Poc després de les sis de la matinada, Reynaud, que residia en la Place du Palais-Bourbon, va rebre una trucada del ministre Edouard Daladier, que li va admetre que tot estava perdut perquè la ruta cap a París estava oberta i res podia impedir que els alemanys hi arribessin. Al cap d’uns minuts va tornar a trucar Daladier per informar-lo de que la situació havia millorat una mica i que els alemanys havien evacuat alguns pobles al sud de Sedan. 

A dos quarts de vuit del matí, Reynaud va parlar per telèfon amb Winston Churchill, que estava a Londres i encara dormir en aquell moment, per dir-li que havien sigut derrotats i que el front de Sedan estava trencat. El primer ministre francès, que havia tornat a redactar el què havia de dir en anglès, li va demanar que renunciessin a continuar lluitant, però el seu homòleg britànic va fer tots els possibles per tranquil·litzar-lo i li va demanar que no es deixés enganyar pels missatges aterradors.

A les nou del matí, Reynaud va tornar a rebre una trucada de Daladier per explicar-li la situació de forma més calmada. Més tard, Reynaud es va reunir amb l’ambaixador William Bullit en el Quai d’Orsay per demanar-li que li comuniqués a Franklin Delano Roosevelt la gravetat de la situació. Bullit li va respondre que el President era conscient de la situació, però que no podia entregar-li els avions militars que desitjava perquè no era factible materialment. Reynaud llavors va insistir amb els destructors nord-americans i Bullit va transmetre a Washington aquesta petició. Més tard i en un missatge personal al president nord-americà, l’ambaixador va demanar dotze destructors i 54 vells bombarders de patrulla. El Departament d’Estat li va respondre que aquesta sol·licitud havia de ser presentada al Congrés i per una sèrie de raons no era oportú. També li varen comunicar que no tenien destructors per cedir-los.

A dos quarts de nou de la nit, Maurice Gamelin va trucar a Daladier en el palau de l’Eliseu i acompanyat per Bullit per comunicar-li la derrota francesa després de que hagués fracassat la línia defensiva al llarg del Mosa, al sud de Namur. El ministre, incrèdul, es va posar fet una fúria i va començar a cridar que no era possible i que s’havia equivocat. Gamelin el va avisar de que s’havien vist vehicles blindats alemanys molt a prop de Laon i a les afores de Reims, a no molts quilòmetres de la capital. Daladier li va exigir un contraatac, però el general en cap li va dir que ja era impossible per la falta d’efectius.

---

Abans de reunir-se amb Reynaud, Bullit també va jugar les seves cartes i a tres quarts de nou del matí es va reunir amb el nunci papal, Valerio Valeri, perquè comprengués la situació militar francesa i li va demanar que utilitzés la seva influència sobre el papa Pius XII perquè pressionés a Benito Mussolini per tal de que intervingués. L’ambaixador volia que el Papa amenacés al dictador italià amb l’excomulgació e cas de que declarés la guerra. Valeri li va explicar que el Sant Pare feia tots els possibles per mantenir Itàlia al marge del conflicte i li va dir que demanava una cosa impossible, ja que l’excomunió ja no tenia importància. La conversa va pujar de to fins al punt que Valeri li va recordar que ell no sempre havia sigut un antifeixista com ara es declarava. Després d’un final tens, els dos varen expressar el seu desig d’una victòria final francesa.

---

Davant dels rumors de la població de que havien vist paracaigudistes a París, Le Figaro va afirmar que París no havia sigut visitat pels paracaigudistes. El diari atribuït el rumor a la caiguda d’un globus d’observació. També la població parisenca treia les seves pròpies conclusions de per què s’estava produint aquella desfeta impensable dies enrere i el gran senyalat era el general Corap i el seu exèrcit. Alguns senyalaven inclús que el general havia sigut sotmès a un consell de guerra i executat, o que ja s’havia suïcidat. També es va culpar al clandestí Partit Comunista per la seva propaganda antinacionalista.

---

Les dones de nacionalitat alemanya es varen tenir que presentar davant les autoritats franceses en el Vélodrome d’Hiver, davant al Quai de Grenelle. Un cop dins, les dones internades ja no en podien sortir. Les que tenien fills petits varen quedar exemptes i varen poder tornar a casa.

A Bèlgica: 

Una panzerdivision, que el dia anterior s’havia topat amb l’Exèrcit de Corap mentre fugia, va pràcticament eliminar per complet a aquell Exèrcit després d’un intens bombardeig. Els exèrcits alemanys avançaven sense treva i assassinaven a civils i destruïen als hospitals.

A Holanda: 

A les onze del matí, després de que el general H. G. Winkelmann, el comandant en cap de les forces holandeses, hagués demanat el dia anterior en els seus homes que abaixessin les armes, els holandesos van firmar la capitulació, tot i que en el Front Dyle-Breda els Aliats continuaven resistint al Grup d’Exèrcits B alemany. Encara que pràcticament ja no hi havia res a fer, aquella nit varen continuar desembarcant tropes britàniques en el port holandès de Ijmuiden, en un últim intent per ajudar a la resistència holandesa. Al mateix moment que desembarcaven els britànics, sis autobusos plens procedents d’Amsterdam varen arribar al port per fugir cap a la Gran Bretanya. Transportaven a 200 jueus, la gran majoria nens, guiats per l’holandesa Geertruida Wijsmuller. Molts d’aquells nens eren jueus alemanys que havien arribat a Holanda abans de la guerra.  

Mentre Holanda capitulava, a Londres es va constituir el govern holandès a l’exili, que va mantenir el control sobre les colònies ultramarines.

En el Reich:

A Alemanya:

Heinrich Himmler va ordenar en un memoràndum aprovat per Hitler, que a l’est d’Europa s’havien de procurar identificar el màxim de grups ètnics per acabar amb el “perill de que aquestes persones poguessin aconseguir arribar a ser una classe dirigent”. Durant un tractament, Himmler li va confessar en el seu doctor Felix Kersten que havia d’interrompre immediatament totes les relacions amb la família del líder industrial Friedrich Flick perquè podria danyar la seva reputació si sortia a la llum que era amic d’un enemic de l’Estat i un “traïdor” del nacionalsocialisme. Himmler li va assegurar que tenia proves irrefutables de que les indústries de Flick es dedicaven al sabotatge, i que el propi Flick ho havia ordenat. En quan acabés la campanya a França, Flick i la seva esposa serien enviat en un camp de concentració. El doctor li va respondre que no creia que Flick fos un traïdor, però Himmler li va explicar que les seves fonts eren fiables. A continuació, Himmler li va exigir que l’acompanyés al front, ja que l’endemà es dirigiria amb el seu tren, el Sonderzug Heinrich, a prop de la frontera belga. 

---

A la nit, la RAF va bombardejar amb 99 avions les àrees industrials de la conca del Ruhr i les estacions ferroviàries. L’atac no va tenir èxit, però els avions varen tornar sans i estalvis.

A la Gran Bretanya:

Churchill va enviar un telegrama al president Franklin Delano Roosevelt per advertir-lo que els alemanys havien fet miques als països petits i que esperava que no ataquessin a la Gran Bretanya des de l’aire amb paracaigudistes i tropes aerotransportades. També el va informar de que s’estaven preparant per una possible invasió alemanya.

En la reunió amb el seu Gabinet, Churchill els va sorprendre a tots quan els va comunicar que trobava necessari fer els preparatius de forma immediata per establir relacions de cooperació amb Iosif Stalin.

---

El Focke Wulff 200 Condor que els britànics havien capturat el 9 d’abril va ser camuflat i registrat a BOAC com G-AGAY.

A Noruega:

La Legió Estrangers francesa va capturar Bjerkvik i va fer 70 presoners. 

En els Estats Units:

A la nit, Roosevelt va proposar, per tal de passar per alt una de les clàusules de la Llei de Neutralitat, de dur els avions nord-americans a la frontera de Canadà fins arribar a Terranova, on podrien embarcar cap a la Gran Bretanya.  

---

A Califòrnia va obrir les seves portes el primer McDonald’s, el restaurant de menjar ràpid creat pels germans Maurice i Richard McDonald.

Dimarts:

En la batalla per França:

En el bàndol alemany:

Al matí, Adolf Hitler va publicar la Directriu número 11 en que ordenava, davant la resistència holandesa, l’ordre d’eliminar la resistència holandesa, ja que s’havia vist que aquesta era més forta del previst. Per tal d’eliminar-la va ordenar que es retiressin destacaments d’aviació del 6º Exèrcit en el front belga per facilitar la ràpida conquesta de la Fortalesa Holandesa. La Directriu també afirmava que l’avanç fins aquella data demostrava que les forces aliades no havien pogut apreciar a temps la idea bàsica de les operacions alemanyes. 

A Bèlgica: 

A trenc d’alba, dues divisions del 19º Cos d’Exèrcit de Heinz Guderian varen acabar un pont en el riu Mosa, a l’oest de Sedan, per creuar-lo amb els seus blindats per dirigir-se cap a l’oest. D’immediat, set divisions blindades alemanyes, entre elles la 1º Divisió blindada, i 1.800 tancs del Grup d’Exèrcits A, dirigits per Guderian, ja havien creuat el riu Mosa per Sedan, Liega i Dinant i varen penetrar pel sud de Bèlgica i a Luxemburg trobant només una dèbil resistència. Els blindats francesos i els bombarders britànics varen intentar a la desesperada destruir el pont, però no va donar resultat. 40 avions de la RAF de 71 varen ser abatuts en un sol atac, la majoria per foc antiaeri, i 70 blindats francesos varen ser destruïts. La 3º Divisió blindada francesa va arribar a uns 15 quilòmetres d’on es produïen els atacs, després d’obrir pas entre una multitud de fugitius militars i civils. A les quatre de la tarda varen arribar al lloc del combat, però llavors varen rebre l’ordre de renunciar a l’atac per repartir els tancs de la divisió per tapar un front de 20 quilòmetres.

Al vespre, l’Alt Comandament va decidir destruir el pont per on els alemanys creuaven el riu Mosa, i el general Henri Billotte, el comandant del 1º Cos d’exèrcits Aliats, va ordenar la destrucció dels tres ponts. La missió va ser dirigida per l’Advance Air Striking Force de la RAF i l’Armée de l’Air francès, i varen utilitzar per aquella acció 170 bombarders britànics i francesos. Però aquell atac va arribar massa tard i els alemanys, ja preparats, varen utilitzar amb eficàcia la seva artilleria antiaèria, que va preservar el pont destruint aquell vespre a 85 avions Aliats, entre ells 48 bombarders britànics i 2 francesos. Veient la seva superioritat, la Luftwaffe va contraatacar amb els seus Messerschmitt Bf-109, i 110 d’aquests aparells varen destruir a 19 caces britànics i 21 de francesos més. Per culpa d’aquesta quantitat de baixes, el Fairey Battle va passar a efectuar atacs nocturns perquè tenia menys baixes sota la foscor.

Al final del dia havien creuat el Mosa 60.000 alemanys i 22.000 vehicles i el cap de pont alemany a Sedan ara tenia una amplitud de 50 quilòmetres i una profunditat de 25. Els tancs alemanys destruïen tot el què trobaven pel camí i la principal ofensiva alemanya va arribar aquell dia als boscos de les Ardenes i Sedan. Aquell avanç del 19º Cos de Guderian va representar una preocupació molt gran pels francesos perquè ja no disposaven de més defenses per frenar-los cap a Paris. Els alemanys avançaven a una velocitat mitjana de 50 quilòmetres el dia.

A la nit, el general Charles Huntziger, comandant en cap del 2º Exèrcit, que era el responsable de la zona situada al sud de Sedan, va portar cap al sud el seu Exèrcit, deixant indefensa l’ala dreta a la Línia Maginot, maniobra que va deixar el camí lliure a la 10º Divisió blindada alemanya per pressionar amb la seva l’artilleria i, d’aquesta manera, va augmentar la bretxa per on estaven penetrant les forces de Guderian. Unes hores després, veient el desastre del nord i la greu situació al sud de Bèlgica, varen convèncer a Andre Corap, que tenia greus problemes per resistir, de donar l’ordre al seu Exèrcit de replegar-se a una línia situada a Rocroi, però una panzerdivision li va tallar la retirada i va ser sotmès a un intens bombardeig. Per anar més ràpid i per tal de no trobar-se resistència, l’Alt Comandament alemany va amenaçar amb bombardejar Brussel·les si no cessaven immediatament tots els moviments de tropes que han observat a través dels avions. El comunicat acabava avisant de que si el govern belga volia salvar la seva capital havia de posar fi d’immediat als moviments de la ciutat i a les obres de fortificacions.

Els francesos tenien l’oportunitat de frenar els alemanys, ja que tenien el 21º Cos francès, que consistia en la 3º Divisió blindada i la 3º Motoritzada, a punt per contraatacar, però pocs confiaven amb l’èxit de poder-ho fer i el general Alphonse Georges, comandant en cap dels exèrcits del nord-est, ja estava convençut de que el front s’havia desintegrat a prop de Sedan. Un oficial d’Estat Major que va assistir a la conferència militar d’aquell matí va explicar que el comandant Georges es va enfonsar entre llàgrimes.

---

A la línia Lovaina-Namur, les forces britàniques i franceses varen suportar un violent atac alemany, però l’exèrcit belga es trobava en una situació molt precària per ajudar-los. En el nord de la Bèlgica central, les unitats blindades franceses defensaven la bretxa de Gembloux del 16º Cos blindat d’Erich Hoepner. Les defenses franceses varen perdre el 33% dels tancs Somua i el 66% dels seus tancs Hotchikiss. La batalla va acabar eliminant una possible contraatac francès.

A Holanda: 

Després de que Hitler tirés endavant la Directriu número 11, d’immediat varen desviar els avions de la frontera belga per atacar els ponts sobre el riu Maas, a Rotterdam. Abans de que es produís l’atac, a trenc d’alba, paracaigudistes alemanys varen ser llençats als voltants de la ciutat per ocupar els punts claus, principalment ponts i vies de comunicació. Un dels grups de paracaigudistes, comandat pel tinent Horst Kerfin, va caure lluny de l’objectiu, a les afores, i per arribar al lloc previst varen tenir que travessar el barri de Feyenoord. Els civils holandesos no els varen reconèixer; inclús varen poder agafar un tramvia que els va dur fins el centre de la ciutat.

En aquells moments el comandant en cap alemany, el general Georg von Küchler, va obligar en els holandesos a firmar la rendició a Rotterdam quan varen ser atacats pels avions alemanys. Abans de l’atac, un oficial de l’Estat Major del 39º Cos alemany va travessar el pont de Rotterdam sota la protecció d’una bandera blanca i va demanar la rendició de la ciutat. Un oficial holandès es va dirigir al quarter general alemany per discutir els detalls de la rendició i va tornar amb les condicions dels alemanys. Però el cap de la guarnició de la ciutat, el coronel Pieter Scharroo, no va acceptar la rendició perquè creia que encara era factible defensar-se. Rotterdam, per si de cas, ja s’havia declarat ciutat oberta i la rendició ja estava pràcticament feta tot i el coronel Scharroo, però els comandants alemanys no varen aconseguir comunicar-se amb els seus avions que anaven a atacar a la ciutat.

Els bombarders alemanys que es varen enlairar tenien la missió de bombardejar Rotterdam, però si la ciutat es rendia abans tenien que atacar la ciutat d’Anvers. Els pilots rebrien l’ordre de canviar el seu objectiu en el moment que veiessin llums vermelles procedents de la ciutat. A les 13:20, els primers 90 aparells varen sobrevolar la ciutat. Les forces de terra alemanyes, conscients de que els holandesos estaven a punt de rendir-se, varen llençar les bengales per demanar-los que fessin marxa enrere, però la gran majoria dels pilots no varen veure el fum vermell.  

En l’atac, 814 civils holandesos varen morir i altres 70.000 varen quedar sense llar. A més, els danys materials varen ser enormes: unes 25.000 cases, 2.300 botigues, 775 coberts, 65 escoles i 25 esglésies varen ser destruïdes. L’antic centre de la ciutat va ser calcinat pel foc, ja que la majoria de les cases de la part antiga eren de fusta. Al vespre, el general Henri Winkelman, el general en cap dels exèrcits holandesos, va donar l’ordre a les seves tropes de tirar les armes. Els rumors i la propaganda aliada varen multiplicar la xifra de morts fins a 25.000 i, inclús, varen arribar a la xifra de 30.000. Aquest rumor només va servir per espantar més a la gent. Després de la Segona Guerra Mundial, la ciutat de Rotterdam commemora cada 14 de maig aquest atac contra els civils holandesos.

Kurt Student, que havia entrat amb els seus homes de les forces aerotransportades a Rotterdam i havien negociat la rendició de la ciutat, va rebre un tret al cap quan unes tropes de les SS, en veure tants soldats holandesos armats, varen obrir foc. Si no hagués sigut per l’habilitat d’un cirurgià holandès, Student hauria mort.

A la nit, la ràdio alemanya va emetre un comunicat especial del OKW que deia que sota el terrible atac dels bombarders en picat i davant l’imminent assalt dels tancs alemanys, la ciutat de Rotterdam havia capitulat, escapant d’aquesta manera de la destrucció. Però no només Rotterdam es rendia. El general H. G. Winkelmann, el comandant en cap de les forces holandeses, va ordenar en els seus homes que baixessin les armes. La reina Guillermina, a la desesperada, va emetre una declaració en la que proclamava que la lluita continuava. Però la realitat era una altra i la crida de la reina va quedar en un no res. 

---

Com el dia anterior, milers de jueus holandesos fugien cap al Mar del Nord per poder marxar a la Gran Bretanya. 

A França:

A París, de bon matí, Paul Reynaud, enmig d’una reunió del Gabinet de Guerra, es va reunir amb l’ambaixador nord-americà William Bullit, que li volia entregar un telegrama de l’Ambaixada nord-americana a Roma en el qual s’explicava les intencions de Benito Mussolini respecte a França. El primer ministre va tenir clar que els italians intervindrien i va lloar el potencial militar alemany. L’ambaixador a Roma, André François-Poncet, també li va dir per telegrama que existien el 90% de possibilitats de que Itàlia intervingués al costat dels alemanys i un informe del servei d’intel·ligència francès deia que en el paí de l’Ambaixada italiana a la rue de Varenne estava ple de caixes a punt per ser omplertes. Després de la reunió, Bullit va enviar un telegrama a Washington per explicar les impressions de Reynaud i de la més que probables intervenció italiana en el conflicte, i per aquest motiu va defensar la sol·licitud del primer ministre francès per rebre més avions nord-americans, tot i que comprenia que seria complicat.

A la nit, després de reunir el Gabinet de Guerra, Reynaud va trucar al primer ministre Winston Churchill per demanar-li l’enviament immediat de reforços aeris pel sector de Sedan. El primer ministre no es volia deixar res i abans de fer la trucada va redactar en anglès tot el què volia dir.

---

El general Pierre Héring, governador militar de París, va ordenar que es reunissin totes els homes de nacionalitat alemanya a l’estadi Buffalo, a poc menys d’un quilòmetre al sud de Montrouge. L’estadi va quedar envoltat de policies que vigilaven als civils alemanys que hi arribaven en taxis i cotxes particulars. Els que no es varen presentar voluntàriament varen ser detinguts per la policia. L’endemà va ser el torn de les dones, que es varen tenir que presentar en un estadi proper al centre.  

Aquell dia també varen començar l’evacuació dels nens, agrupats en combois escortats per metres.

---

Des de bon matí es va comunicar a la població que els alemanys havien arribat al Mosa des de Lieja a Namur, i Sedan. A la tarda es va afegir que els alemanys havien intentat creuar el riu per diversos punts, però que havien contraatacat i que la lluita continuava. El Le Matin va treure un article de Germain Beaumont en el qual demanava a les dones franceses que “complissin amb el seu deure com en temps de pau” i es possessin a treballar a les indústries.

A la Gran Bretanya:

Churchill va enviar un telegrama al comandant britànic lord Cork per demanar-li que aconseguís fer-se amb la ciutat de Narvik com més aviat millor per després dirigir-se cap al sud amb més força.

A Noruega:

La base britànica de Harstad va ser atacada amb bombes incendiàries i dos bucs Aliats varen ser destruïts. Un tercer, el buc de passatgers polonès Chrobry, estava transportant a un batalló de la Guàrdia Irlandesa, 400 homes en total, cap al sud, a Bodö, quan va ser atacat; entre els 20 morts figuraven l’oficial al comandament i tots els oficials d’alta graduació del batalló. 

En els Estats Units:

Arthur Purvis, cap de la missió de compra anglesa-francesa a Washington, va informar que del centenar de caces que s’estaven construint en els Estats Units, a Gran Bretanya li permetrien comprar-ne 81; dels 524 avions més que s’havien demanat, 324 estaven a punt per ser entregats al cap de dos o tres mesos.