Divendres:
La invasió a Occident:
Les tropes alemanyes amb 136 divisions, que havien entrat el dia anterior a Holanda, Luxemburg, Bèlgica i França, varen atacar simultàniament a dos quarts de cinc de la matinada amb el Grup d’Exèrcits A dirigit pel comandant Gerd von Rundstedt i el B dirigit pel comandant Fedor von Bock. Els Aliats només disposaven de la meitat de les divisions alemanyes.
Poc després de l’alba, l’ambaixador de Bèlgica i el d’Holanda varen ser convocats en el Ministeri d’Afers Exteriors i varen ser informats per Joachim von Ribbentrop de que les tropes alemanyes havien entrat en els seus països per “salvar la neutralitat contra un atac imminent”. Quan els ambaixadors varen reclamar més tard els seus passaports i, de pas protestar per la violació de la seva neutralitat, es varen negar a rebre’ls i se’ls va demanar que sol·licitessin els seus passaports de la manera normal. A les vuit del matí, Von Ribbentrop també va llegir aquest memoràndum als corresponsals en una roda de premsa.
A un quart de nou del matí, el govern belga i holandès varen rebre un memoràndum alemany en el qual Adolf Hitler informava en els dos Estats neutrals de que amb l’objectiu de salvaguardar la seva neutralitat havia donat l’ordre a les tropes alemanyes de penetrar el seu territori. Aquest ultimàtum avisava de que tota resistència seria aixafada per tots els mitjans i també es deia que la responsabilitat del vessament de sang cauria exclusivament sobre els governs belga i holandès. El portador de l’ultimàtum a La Haia, el comte Julius von Zech-Burkersroda, era el general de Bethmann-Hollweg, el canceller que el 1914 va violar la neutralitat belga.
A Holanda:
A les 5:35, el Grup d’Exèrcits B es va dirigir cap a La Haia, i la infanteria i els tancs alemanys varen començar a atacar. De seguida Holanda va intentar mobilitzar les seves tropes, però ja era massa tard, i els alemanys ja havien travessat el riu Mosa sense dificultats i es varen apoderar de l’estuari del riu. Per la seva part, Hermann Göering va portar l’estratègia militar aèria i, a primera hora del matí, els avions de la Luftwaffe varen sobrevolar les ciutats belgues i holandeses causant confusió i pànic entre la població. Una força aerotransportada de 12.000 homes, amb el suport de 4.000 paracaigudistes, va ser llançada sobre els ports de Rotterdam, Dordrecht i Moerdijk, i en el Mosa inferior, i es va apoderar dels ponts abans de que les guarnicions holandeses poguessin disparar. Durant la matinada, el general Sponeck, amb un altre batalló de paracaigudistes i dos regiments aerotransportats, va assaltar La Haia per intentar capturar el govern holandès.
A les deu del matí, el govern holandès va començar a parlar de capitular davant la impossibilitat de defensar-se. A les dotze del migdia, un oficial holandès va creuar les línies alemanyes i es va entrevistar amb els generals Rudolf Schmidt i Kurt Student i, a dos quarts i cinc d’una, el general Schmidt va exposar per escrit les condicions per capitular. A les dues del migdia, la Luftwaffe, composta per tres grups on cada grup tenia de 25 a 30 avions, va atacar als camps d’aviació militar francesos i la ciutat de Rotterdam, a més va destruir molts avions holandesos i belgues. La ciutat de Rotterdam va cremar per culpa dels incendis, ja que unes quantes bombes varen caure en una indústria d’oli i de petroli. De seguida es va sembrar el pànic entre la població holandesa, que va començar a circular rumors sobre paracaigudistes alemanys que atacaven a les principals ciutats holandeses. Aquells rumors tenien una base real, ja que paracaigudistes alemanys havien capturat llocs estratègics com Rotterdam i la Haia, incloent els seus aeroports.
Tot i que els alemanys havien aconseguit part dels seus objectius, a la nit la infanteria holandesa, sostinguda per l’artilleria, va poder foragitar dos regiments alemanys dels camps d’aviació pròxims a La Haia.
A França:
A dos quarts d’una de la matinada, l’ambaixador francès el ducat de Luxemburg, Charles Triper, va informar al seu govern “d’incidents fora del normal” a la frontera de Luxemburg amb Alemanya. Mitja hora més tard va ser el torn de l’ambaixador a Brussel·les, Paul Bargeton, que va trucar per anunciar-los que enviaria un missatge codificat urgent en el qual va comunicar que tant l’exèrcit belga com l’holandès havien informat d’una forta activitat en les seves fronteres. Triper va trucar més tard per preguntar si tenia que cremar els arxius secrets, pregunta que va tenir una resposta afirmativa. Durant el dia, Trieper va penjar la bandera nord-americana a la delegació francesa per donar així protecció d’un estat neutral.
A les quatre de la matinada varen despertar al president francès Paul Reynaud en el Ministeri d’Afers Exteriors per informar-lo de la invasió alemanya i perquè parlés amb l’ambaixador belga a París. L’ambaixador li va confirmar les notícies que estaven rebent sobre l’ofensiva alemanya i li va demanar ajuda. A cinc minuts per dos quarts de set del matí va ser el torn de l’ambaixador holandès a París, que va demanar parlar amb Reynaud per també demanar ajuda de França. A dos quarts de vuit a la Quai d’Orsay es va escoltar el primer anunci radiat alemany de l’atac en el qual es justificava l’acció. Amb una part del govern reunit, Reynaud va estar d’acord en posar-se en contacte amb el papa Pius XII perquè condemnés l’acció amb l’objectiu de que Itàlia no es posés del costat d’Alemanya.
Quan es va fer de dia, Reynaud va enviar un missatge radiofònic als francesos per explicar-los la situació en què es trobaven.
Durant la nit, l’exèrcit alemany ha envaït tres nacions lliures, Holanda, Bèlgica i Luxemburg, les quals han demanat ajuda als exèrcits aliats. Aquest matí (…) els nostres soldats, els soldats de la llibertat, han creuat la frontera (…).
Abans d’acabar el dia, Reynaud es va reunir amb l’ambaixador nord-americà William Bullit per explicar-li tot el què sabia i li va fer un informe francament optimista sobre la situació militar. L’ambaixador va transmetre al Departament d’Estat nord-americà les impressions del primer ministre i va afirmar que gràcies a l’ofensiva nord-americana no s’anunciaria la dimissió del Gabinet, tal i com s’havia acordat el dia anterior.
El comandant en cap francès Maurice Gamelin estava en aquells moments de visita en el quarter general de la FEB (Força Expedicionària Britànica) juntament amb el general John Gort. Una hora i mitja després de que els alemanys comencessin la seva operació, Gamelin, que havia sigut despertat pel seu ajudant de camp poc després de mitjanit, va donar ordres per l’execució del Pla Dyle, on va ordenar que els exèrcits francès i britànic, les unitats més selectes del 1º Exèrcit Aliat, es dirigissin a la Línia Dyle-Breda, a Bèlgica, on esperaven aturar els alemanys. Gamelin, que havia estudiat els primers informes enviats pels agregats militars francesos sobre els moviments alemanys en el nord-est, en aquells moments estava segur de la seva estratègia perquè els alemanys atacaven per on ell pensava que ho farien, i l’Estat Major francès va dibuixar un pla de contraatac en el front del nord. Els membres de l’Estat Major francès estaven entusiasmats per l’atac alemany i no tenien dubtes de la seva victòria. Gamelin va publicar en la seva ordre del dia:
L’atac que prevèiem des del passat mes d’octubre ha sigut llençat aquest matí. Alemanya ha començat una lluita a mort contra nosaltres. La consigna per França i els seus aliats és valor, energia i confiança.
La cavalleria del general René Prioux va creuar la frontera belga entre les aclamacions de la població, dirigint els seus carros d’assalt cap al riu Dyle, on hi varen arribar al vespre després d’haver recorregut 125 quilòmetres. Simultàniament, el 7º Exèrcit francès va maniobrar cap al nord amb el propòsit d’arribar a la línia Anvers-Breda mentre dues divisions cobrien la desembocadura de l’Escalada. Hores més tard a la invasió, la Luftwaffe va atacar les ciutats frontereres amb Bèlgica com Brussel·les, Anvers, Calais, Dunkerque, Boulogne, Lille i Nancy entre altres. Els alemanys, per error, varen bombardejar la ciutat alemanya de Friburg de Brisgòvia, tot i que varen amagar-ho i varen dir que havien sigut els Aliats. Fins després de la guerra no va sortir a la llum la veritat.
Al vespre, el Cos Expedicionari britànic i el 1º Exèrcit francès es varen posar en moviment per dirigir-se cap a la frontera belga. A la nit, a París, la Creu Roja va quedar desbordada pels refugiats que fugien del nord de França i de Bèlgica.
La gran majoria de francesos desconeixien el que acabaria passant aquell dia. La cartellera teatral oferia 26 obres per aquella nit, entre elles l’actuació del famós actor Louis Jouvet en Ondina, els espectacles de cabaret varen tenien anunciats 22 espectacles, entre els quals un que s’anomenava Drole de Revue i estaven anunciades 43 pel·lícules, entre elles El geperut de Notre Dame. Però els parisencs de seguida es varen adonar que alguna cosa passava quan a les cinc de la matinada va sonar una alerta d’atac aeri. Era la primera alarma diürna des de l’inici de la guerra. Aquella alarma va aixecar als ànims de molts parisencs, que desitjaven que comencés el conflicte armat i obtenir una ràpida victòria.
A Bèlgica:
A dos quarts de cinc de la matinada, el Grup d’Exèrcits A del comandant Von Rundstedt es va posar en moviment amb 1.400 tancs, en columnes paral·leles de 150 quilòmetres de llarg, i varen travessar el Gran Ducat de Luxemburg i les Ardenes belgues en direcció al Mosa. Tres d’aquestes divisions, les que formaven el cos comandat pel general Heinz Guderian, tenien com a primer objectiu el Sedan. El segon objectiu era el control del Canal de la Mànega. El 6º Exèrcit del general Walter von Reichenau va envair Bèlgica pel nord, penetrant territori holandès, a l’altura de Maastricht, amb l’objectiu de dirigir-se al sud-oest, cap a Namur i Lieja. Durant aquell matí, els alemanys varen bombardejar Lovaina. Les sirenes antiaèries no varen donar la senyal d’alerta.
De seguida Bèlgica també va intentar mobilitzar les seves tropes, però, igual que a Holanda, ja era massa tard. A dos quarts de nou del matí, en el Ministeri d’Afers Exteriors es va presentar l’ambaixador alemany, Buelow-Schwante, per reunir-se amb el ministre d’Afers Exteriors belga, Paul-Henri Spaak. Quan l’ambaixador es disposava a treure de la seva butxaca el paper de l’ultimàtum alemany, Spaak el va aturar i li va recriminar que l’exèrcit alemany hagués penetrat Bèlgica com el 1914 i que l’atac no tenia cap tipus de justificació. L’ambaixador es va limitar a explicar-li que havia rebut instruccions del seu govern de llegir-li una nota que deia que s’havien anticipat a una invasió britànica i francesa a Holanda, Luxemburg i Bèlgica, i li va assegurar que es respectaria la neutralitat, però que tota resistència seria aniquilada. Spaak el va interrompre per demanar-li el document per llegir-lo ell personalment perquè, segons va dir, “li volia estalviar una missió patètica”. Després de llegir ràpidament la nota, Spaak li va tornar a recriminar que els havien atac sense cap tipus de justificació.
Veient que no podien defensar-se ells sols, el govern belga va invitar en els Aliats a entrar en el seu territori per ajudar-los. Francesos i britànics es varen dirigir cap al riu Dyle per establir una línia que els alemanys no poguessin sobrepassar i 32 bombarders lleugers Fairey Battle britànics varen atacar als alemanys a les Ardenes en dues incursions. De seguida els alemanys varen respondre els atacs aeris britànics amb els seus caces i varen destruir 13 d’aquests bombarders i varen causar danys als demés. En la primera de les dues sortides dutes a terme pels Fairey Battle, tres dels seus vuit avions varen ser destruïts i els demés varen ser danyats. Tot i bombardejar des de només 76 metres, els seus atacs varen tenir pocs impactes sobre les columnes alemanyes. Els alemanys varen bombardejar la ciutat d’Antwepen.
Per tenir èxit sobre Bèlgica els alemanys sabien que havien d’ocupar la fortalesa belga d’Eben-Emael, situada a 24 quilòmetres al nord de Lieja, a l’altiplà entre Anvers i Namur, fent frontera amb els Països Baixos, i des d’on es controlaven cinc carreteres, el Mosa, el canal Stich, i el canal Albert. Els seus tres ponts estratègics, el Vroenhoven, el Veldwezelt i el Kanne, eren imprescindibles per als alemanys per assegurar l’avanç de les divisions panzer del 6º Exèrcit. Aquestes instal·lacions tenien una sèrie de búnquers units per una xarxa de túnels de set quilòmetres de longitud. Eren totalment autosuficients i disposaven d’aigua corrent, banys i un hospital. La part superior era una extensa plana. La guarnició estava composta habitualment per 1.200 soldats, però aquella nit uns 500 homes es trobaven en el poble veí de Wonck per oblidar durant unes hores la vida estricte en el fort. El 700 homes que es varen quedar dormien tranquil·lament.
A dos quarts de cinc de la matinada, 85 Fallshirmjeagers, paracaigudistes, a les ordres del tinent Rudolf Witzig varen pujar a onze Ju 52 carregats amb càrregues buides i llança-flames a l’aeròdrom de Colònia per llançar-se sobre les cúpules del fort Eben-Emael. El primer planador va aterrar a les 5:20 del matí sobre la coberta de formigó, a uns 20 metres de la casamata 29, i varen destruir una posició antiaèria belga. Abans de que els defensors belgues poguessin reaccionar, els paracaigudistes se’ls hi varen tirar a sobre. Els guàrdies no varen avisar a la guarnició, tot hi veure alguna cosa que volava, perquè no varen sentir cap soroll dels planadors i no es varen pensar el què els hi venia a sobre. Només alguns guàrdies varen reaccionar quan varen veure el primer planador aterrar i de seguida varen disparar amb les seves bateries en direcció als planadors, que continuaven apropant-se en silenci. Però ja era massa tard per als defensors belgues. Els alemanys varen reaccionar ràpid llançant càrregues explosives dins de la fortalesa, destruint totes les peces d’artilleria mentre la majoria dels soldats belgues seguien sense creure’s el què passava i alguns es començaven a despertar. Només en el casamata 25 hi va haver resistència, que els va costar en el destacament Granit sis baixes i 20 soldats ferits. Mentre els alemanys atacaven per obrir una bretxa per entrar a la fortalesa, a la plana sota la qual es trobaven els túnels hi varen continuar aterrant els planadors. Al principi només 70 paracaigudistes alemanys varen participar en l’operació perquè uns altres 15 havien tingut problemes amb el seu planador i no varen arribar fins a dos quarts de nou del matí a la fortalesa.
Durant la tarda, mentre les tropes de terra creuaven ràpidament el canal Albert per avançar cap a la fortificació, els Stukas varen atacar als seus objectius en els voltants de la fortalesa i varen silenciar diverses bosses de resistència. A la nit, Eben-Emael va quedar envoltada i, davant el temor d’un contraatac, el tinent d’enginyers Rudolf Witzig va ordenar demolir i abandonar diversos dels llocs conquerits per concentrar-se en reductes més segurs mentre continuava el foc de la infanteria i l’artilleria belga es trobava ja fora de la fortalesa.
A Luxemburg:
Les tropes alemanyes varen creuar la frontera a les 04:35 de la matinada i el govern luxemburguès va sol·licitar ajuda a França basant-se en els tractats d’assistència de 1839 i 1867. Abans de que arribessin les primeres unitats, els Brandeburgers, soldats vestits de civil, juntament amb diversos alemanys residents en el país, ja s’havien encarregat de sabotejar les emissions de ràdio i d’obrir les barreres frontereres de les carreteres i els ponts d’accés davant la passivitat de la milícia local, que no va tardar en abandonar els seus llocs per fugir dels alemanys. Quan es va conèixer el succés, la família ducal va ser evacuada.
Els francesos varen penetrar la frontera sobre les vuit del matí, però hores després es varen retirar sense combatre a la Línia Maginot. La capital va caure al migdia. A la tarda, gran part del país, excepció d’algunes zones del sud, que es controlarien el dia següent, estaven ja ocupades pels alemanys. Al mateix temps, al voltant de 47.000 civils fugien cap a França i pràcticament 45.000 marxaven cap a Alemanya.
A Alemanya:
Adolf Hitler va viatjar durant aquella matinada clara i estrellada amb el seu tren, l’Amerika, de Berlín al quarter general de Felsennest, el Niu de Roques, a la frontera d’Alemanya, en el bosc Eifel, a 32 quilòmetres al sud-oest de Bonn, al voltant de Münstereifel. Aquell viatge es va fer amb el màxim secret i molts dels que viatjaven a bord de l’Amerika de deu vagons de color verd botella no sabien quin era el destí.
S’estava fent de dia quan varen baixar del tren en una petita estació de la regió d’Eifel, a prop d’Euskirschen, a tocar d’Aquisgrà, on havien sigut retirats tots els cartells. Eren les sis del matí. A l’estació hi havia uns cotxes esperant-los per dur el grup a través del camp accidentat i boscos al nou quarter, a prop del poble de Rodert. Tots els cartells dels pobles per on passaven també havien sigut retirats i s’havien substituïts per senyals militars.
Quan varen arribar al quarter, amb els seus búnquers de formigó, Hitler estava nerviós perquè ell mateix havia aprovat les operacions d’assalt contra les fortificacions belgues i sabia que no podia fracassar. Vestit d’uniforme, Hitler va senyalar amb la mà cap a l’Oest i va anunciar:
Cavallers, l’ofensiva contra les potències occidentals ha començat.
Mentre el dictador es retirava en la seva petita casamata a l’altura del mon camuflada en el paisatge per estudiar l’ofensiva, tots els demés es varen anar allotjant a les petites i senzilles habitacions. A més de Hitler, només Wilhelm Keitel, Julius Schaub i un criat tenien habitacions en el primer búnquer. Alfred Jodl, Karl Brandt, Rudolf Schmundt, Nicolaus von Below i Karl Jesko von Puttkamer ocupaven el segon búnquer. La resta es va allotjar en el poble proper, al peu del turó. Les habitacions de Hitler s’havien moblat a l’estil d’un lloc de campanya. A 30 metres del dormitori de Hitler hi havia un menjador d’oficials amb parets de formigó i, 200 metres més enllà, darrere d’un bosc, hi havia un barracó per les reunions. Aquest conjunt va ser batejat com la zona restringida I.
A les set del matí, ell general Jodl va informar de la situació militar. Quan al migdia les notícies que arribaven eren positives pels seus interessos, sobretot quan a les quatre es va informar que la 4º Divisió Panzer havia travessat el Mosa, hi va haver un esclat d’eufòria, tot i que durant aquella jornada varen perdre 83 avions, entre ells 47 bombarders i 25 caces. Aquelles pèrdues dels alemanys en un sol dia varen representar les pèrdues més grans de tot el 1940. D’immediat varen justificar la invasió de Bèlgica, país neutral, perquè estaven convençuts de que les tropes franceses i britàniques estaven preparades per entrar al país neutral. Hitler va tractar de justificar tot l’atac dient que els britànics tenien planejat envair Alemanya per la regió del Ruhr. L’Alt Comandament va emetre el seu primer comunicat aquell migdia en el que deia:
Amb objectiu de dirigir les operacions generals de les Forces Armades, el Führer i cap suprem s’ha traslladat al front.
A la tarda, el líder alemany va anunciar en el poble alemany que havia començat una batalla que decidiria el destí del poble pels pròxims mil anys.
Joseph Goebbels va prohibir la publicació d’edicions estrangeres. Per aquest motiu i un cert desgast popular, aquell dia es varen vendre menys diaris de l’habitual. Les autoritats també varen tancar a l’Hotel Kaiserhof a tots els periodistes holandesos sospitosos de no comprar el relat del govern alemany. Entre els retinguts hi havia Harry Madsyck, que no havia donat proves d’anar contra els interessos alemanys.
En saber de la notícia de que Winston Churchill seria nomenat primer ministre, Goebbels va afirmar que la posició britànica ara estava clara i que “els hi agradava”.
A la Gran Bretanya:
A Londres, a les set del matí el govern britànic va rebre peticions d’ajuda del govern holandès i belga. Els britànics varen ordenar que es llancessin mines d’immediat en el riu Rin. Una hora més tard es va saber a la capital que uns avions alemanys havien llançat mines a l’Escalda, que tropes alemanyes havien entrat a Luxemburg, que la ciutat francesa de Nancy havia sigut bombardejada i que havien mort 16 civils.
Durant aquell matí, el govern britànic va autoritzar l’Operació XD, que consistia en destruir les instal·lacions portuàries holandeses i belgues en la desembocadura de l’Escalda, en cas de que l’ofensiva alemanya arribés fins allí.
A la Unió Soviètica:
Després de saber que s’estava fent aquesta ofensiva, Iosif Stalin va enviar el seu ministre d’Afers Exteriors i número dos del seu govern, Viatxeslav Mólotov, a l’ambaixada alemanya perquè entregués un missatge personal per Hitler on l’elogiava i felicitava per haver començat a atacar França i de retruc a la Gran Bretanya.
A la Gran Bretanya:
A Londres, el primer ministre Neville Chamberlain encara mantenia alguna esperança per continuar amb el càrrec després de que el 8 de maig hagués vist que els demés partits no li mostraven cap confiança i que inclús molt membres del seu Partit s’haguessin mostrat contraris a ell. També confiava que amb la crisis que tenien s’apostés per la continuïtat. Però el primer ministre va captar que no tenia més sortida que la dimissió quan va saber que el Partit Laborista es continuava negant a participar en un govern dirigit per ell. Lord Salisbury va informar al secretari privat del rei Jordi VI de que el Comitè de Vigilància instava a la marxa del Vell cavaller. Poc després, Winston Churchill va ser cridat al palau de Buckingham per encarregar-li la formació d’un nou govern.
Churchill es va dirigir des de l’Almirallat al palau de Buckingham en un cotxe oficial. En reunir-se amb el monarca, aquest li va preguntar si sabia per què l’havia fet cridat. Churchill, fent-se una mica el despistat, li va respondre que no s’imaginava el motiu. El rei es va posar a riure i després li va comunicar que volia que formés govern.
D’aquesta manera, a les sis de la tarda, Winston Churchill va substituir a Neville Chamberlain com a primer ministre després de que el Partit Laborista demanés el cap de Chamberlain si el Partit Conservador volia conservar la coalició. Churchill, que també va ser nomenat ministre de Defensa i que a més presidiria un Comitè especial de Defensa format per ell mateix i els caps dels Estats Majors, va configurar un govern de coalició entre conservadors (la majoria), els laboristes i els liberals. Tot i la seva dimissió, Chamberlain va passar a dirigir la Cambra dels Comuns. La primera mesura que va prendre el nou primer ministre va ser l’enviament immediat de tropes al front d’Holanda. També li va demanar a John Colville que s’allotgés d’immediat en el 10 de Downing Street. Churchill es va quedar fins ben entrada la nit treballant per conformar la seva nova Administració.
Aquella mateixa nit, la 68º Divisió va desembarcar a Flesinga.
Aquella tarda, la gran majoria dels cartells dels diaris informaven de la invasió alemanya.
En el Reich:
A Alemanya:
Heinrich Himmler va trucar a Felix Kersten a la seva casa de Harztwald, que s’havia quedat sense línia telefònica el 28 d’abril, quan el metge es disposava a marxar a La Haia. El cap de les SS el va convidar a venir a Berlín. A tres quarts d’una del migdia es va presentar al domicili del cap de les SS per fer-li el seu habitual tractament. Himmler allí li va explicar que aquella nit les tropes alemanyes havien entrat a Holanda per salvar als holandesos dels jueus capitalistes i, després, li va afegir que no podia tornar a Holanda, com havia volgut fer-ho feia uns dies, i que s’havia de quedar a Alemanya. Li va assegurar que estava disposat a rebre’l a les SS amb el rang de major i li va prometre que cada any l’ascendiria. Però el doctor li va dir que era millor per la seva família viatjar a Finlàndia, comentari que a Himmler no li va fer gens de gràcies i li va contestar alterat que Finlàndia en breu formaria part del Reich. Himmler li va assegurar que si el continuava tractant podria salvar al seu sogre, el Oberdorfsmeister Neuschäffer, de sang reial i administrador del duc de Hesse-Darmstadt, i la família de la seva esposa, que s’havien mostrat contraris al nacionalsocialisme. El doctor no va tenir més remei que continuar treballant pel líder de les SS.
A la nit, a Berlín, a la casa de l’ambaixador Bernardo Attolico, va tenir lloc una festa per acomiadar a l’ambaixador italià que deixava el càrrec.
Tres avions Aliats varen atacar durant aquella nit el centre de Friburg matant, segons fonts del mateix govern alemany, a 24 civils, entre ells 13 nens que jugaven en el camp d’esports municipal. Un comunicat alemany d’aquella mateixa nit va anunciar que d’ara endavant cada bombardeig de civils alemanys seria respost amb el de cinc vegades més avions alemanys bombardejant ciutats britàniques i franceses.
A Polònia:
Davant l’arribada de jueus de la zona d’ocupació soviètica, Hans Frank va comentar que trobava estrany que molt jueus preferien venir al Reich abans de quedar-se a la Unió Soviètica.
A Suïssa:
El govern suïs va ordenar una mobilització general davant del temor de que Alemanya no respectés tampoc la seva neutralitat.
A la Unió Soviètica:
Iosif Stalin va enviar amb diligència a Viatxeslav Mólotov a l’Ambaixada alemanya amb un missatge personal per Hitler. En reunir-se amb l’ambaixador Friedrich Werner von der Schulenburg, aquest li va dir que havien començat una ofensiva per protegir-se de l’atac britànic francès i que no dubtés de que tindrien èxit.
En els Estats Units:
El president Franklin Delano Roosevelt va reunir d’emergència al seu Gabinet per discutir què fer amb l’ofensiva alemanya i com reaccionar davant del nomenament de Churchill com a primer ministre.
Diari del Tercer Reich 