Dimarts:

A Polònia:

El ministre d’Afers Exteriors polonès, Josef Beck, va reaccionar davant la campanya propagandística del ministre Joseph Goebbels engegada el 26 de març contra els polonesos i la declaració de Joachim von Ribbentrop aquell mateix dissabte. El ministre va convocar a l’ambaixador alemany a Varsòvia, Hans-Adolf von Moltke, i li va comunicar que tota intervenció del govern alemany a favor d’un canvi de l’actual estat de Danzig seria considerat com un atac contra Polònia. Von Moltke li va preguntar amb mala fe si estava disposat a negociar sobre les puntes de les baionetes. Beck li va replicar que era el sistema que ells utilitzaven sempre.

En el Reich:

A Alemanya:

L’ambaixador britànic Neville Henderson va informar al seu govern de la conversació que havia mantingut el dia anterior amb el ministre Hermann Göering en el Carinhall. L’ambaixador va deixar constància de que Göering s’alegrava en veure’l i que, tot i no ser molt millor que els demés jerarques nazis, creia que no desitjava que hi hagués guerra i que odiava de tot cor a Von Ribbentrop.

---

El mostrador de carn dels magatzems Hertie de la Dönhoffplatz de Berlín només es va obrir per vendre als clients registrats la seva ració setmanal de grasses; no hi havia carn ni fresca ni congelada. Durant aquell temps va proliferar el mercat negre.

En la Guerra Civil espanyola:

Les tropes nacionals varen conquerir la ciutat de Madrid després de que les tropes republicanes defensores de la capital hissessin la bandera blanca de rendició. D’aquesta manera acabava la Guerra Civil espanyola, tot i que no va acabar de forma oficial fins l‘1 d’abril de 1939.

---

A Roma es va produir una manifestació a la Plaça de Venècia per celebrar la victòria dels nacionals. Benito Mussolini es va mostrar radiant.

Dilluns:

En la crisi polonesa:

A Alemanya:

En el Carinhall, Hermann Göering es va reunir amb l’ambaixador britànic Neville Henderson per queixar-se de l’hostilitat de la Gran Bretanya cap a Alemanya. Com a resposta, Henderson li va descriure la commoció que havia causat al poble britànic i a ell mateix les accions alemanyes del 15 de març. Davant d’aquella acusació, Göering li va explicar que ell havia estat de vacances a San Remo i que no havia participat en aquella decisió, però va donar la culpa a l’obstinació dels txecs i va intentar convèncer a Henderson de que si la Gran Bretanya anava a la guerra per Polònia tindria més a perdre que Alemanya per aquella acció. Llavors, Henderson li va senyalar que sempre hi hauria un límit a la capacitat de mantenir un compromís amb els polonesos, i el va avisar de que els extremistes no havien de dur les coses massa lluny en el tema de Polònia i Danzig. Després d’aquest intercanvi de paraules, Göering li va ensenyar les ampliacions del Carinhall i els esbossos a color d’unes dames nues que representaven les Virtuts en uns tapissos flamencs del segle XVIII que el ministre tenia intenció de comprar per decorar el seu menjador.

A la Gran Bretanya:

L’ambaixador britànic li estava dient la veritat de que aquest cop els britànics no s’arronsarien, ja que en la reunió del Comitè de Política Exterior Neville Chamberlain va dir que estava disposat a oferir a Polònia un compromís unilateral amb l’objectiu d’enfortir la determinació dels polonesos i dissuadir a Adolf Hitler. Però el primer ministre va afirmar que no firmarien cap pacte amb els soviètics i que llençarien un sistema de pactes que obligaria en els polonesos a ajudar als romanesos, que també es sentien amenaçats pels alemanys, que comportaria a que França i Gran Bretanya tinguessin que actuar gràcies al pacte que firmarien amb els polonesos. Diversos ministres, entre ells Samuel Hoare, es varen oposar a deixar de marge als soviètics, però tant Chamberlain com lord Halifax consideraven que no era necessari arribar a cap pacte amb la Unió Soviètica.

A Espanya:

Francisco Franco va acceptar firmar el Protocol d’Adhesió al Pacte Antikomintern.

Diumenge:

En la crisi polonesa:

El govern polonès va rebutjar oficialment la petició de l’estatut d’extraterritorialitat de Danzig encara que es varen mostrat disposats a substituir-hi el règim dependent de la Societat de Nacions per una garantia polonesa i alemanya, però es negaven a que la ciutat formés part del Reich.

Davant d’aquella resposta, a dos quarts d’una del migdia Joachim von Ribbentrop es va reunir amb l’ambaixador polonès Jósef Lipski, que aquest li va dir a qualsevol alteració unilateral de la condició de ciutat lliure de Danzig seria motiu de guerra i varen tornar a rebutjar les exigències del govern alemany. Llavors, Lipski li va entregar un memoràndum amb les idees del ministre d’Afers Exteriors polonès, Joseph Beck, que rebutjava categòricament les propostes alemanyes i li recordava a Von Ribbentrop les garanties que havia donat Adolf Hitler en el seu discurs del 20 de febrer de 1938 de respectar els drets i els interessos de Polònia. Amb aquella contundent resposta, el ministre alemany va perdre els papers i li va recriminar les notícies referents a les concentracions de les tropes poloneses i el va advertir de les possibles conseqüències que podria comportar, ja que qualsevol acció que Polònia comencés contra Danzig seria considerada una agressió contra el Reich. Però Lipski no es va immutar davant d’aquella amenaça i li va respondre que qualsevol avanç en els plans d’Alemanya per aconseguir la reintegració de Danzig al Reich significaria la guerra contra Polònia i li va assegurar que les mobilitzacions de tropes es devien a simples mesures de seguretat. Von Ribbentrop li va preguntar llavors si el govern polonès estaria disposat més endavant a considerar novament la proposta alemanya per arribar a un acord per la reintegració de Danzig al Reich i de la creació d’una autopista i una via ferroviària que unís Alemanya amb Prússia Oriental. Lipski li va respondre amb evasives i es va remetre al contingut del memoràndum que li acabava d’entregar. Von Ribbentrop el va avisar llavors que Hitler tindria la impressió de que Polònia no volia arribar a un acord amb ell i Lipski li va preguntar si hi havia la possibilitat d’entesa a través de la proposta polonesa i va afegir que Beck estava d’acord en fer una visita a Berlín, però que abans creia convenient estudiar el tema que els ocupava. Ja acabant la conversa, el ministre li va intentar fer veure que Hitler no estaria d’acord amb les seves propostes i va insistir que únicament amb el retorn de Danzig, una comunicació extraterritorial amb la Prússia Oriental, un Pacte de no agressió vàlid per 25 anys amb garanties fronteres i una col·laboració en la qüestió eslovaca podria liquidar la qüestió.

---

Joseph Goebbels va donar instruccions a la premsa alemanya perquè informés sobre els “abusos” comesos a Polònia contra els alemanys.

---

A Londres, Neville Chamberlain, davant la possibilitat d’aliar-se amb els soviètics per fer front comú contra Hitler, va escriure en una carta privada que sentia una profunda desconfiança cap a la Unió Soviètica i que creia que els soviètics no estarien en condicions de contenir una verdadera ofensiva. A més, el primer ministre creia que aliar-se amb els soviètics provocaria odi i sospites per part de Polònia, Romania i Finlàndia, que no desitjaven tenir els soviètics a la mateixa taula.

Dissabte:

En el Reich:

A Alemanya:

Adolf Hitler va notificar a l’Exèrcit i al seu cap, Walther von Brauchitsch, que planejava, sota les adequades condicions, solucionar per la via militar el problema de Danzig i de Polònia. Tot i això, el dictador encara sostenia que no volia resoldre la qüestió de Danzig per la força per tal d’evitar que els polonesos demanessin ajudar als britànics. Wilhelm Canaris va senyalar, per la seva part, que Polònia havia mobilitzat tres quintes i que havia concentrat les seves tropes al voltant de Danzig.

A la nit, quan va saber que l’endemà Joachim von Ribbentrop es reuniria a Berlín amb l’ambaixador polonès Josef Lipski, Hitler va abandonar la capital per dirigir-se a Obersalzberg.

---

El Govern va aprovar una llei sobre les Joventuts Hitlerianes, el que seria la tercera disposició per les Joventuts, en que s’introduïa a l’organització una distinció capital entre la Joventut Hitleriana general, de la que formaven part tots els alemanys, i la Joventut Hitleriana selecta, limitada als incorporats abans del 20 d’abril de 1938, i als distingits pels seus comandaments. Només aquests últims podien formar part del NSDAP. A part, l’adhesió a les Joventuts es va fer obligatòria per tots els joves de 10 a 18 anys. Els pares que no apuntaven els seus fills s’exposaven a ser multats, inclús empresonats si intentaven impedir activament que els seus fills s’hi allistessin. Amb aquesta llei també s’establia que les Joventuts estarien al servei de l’Estat al mateix nivell que la mà d’obra i l’Exèrcit.

---

A Munic, aquell dia va morir Gerhard Wagner, el portaveu de Hitler sobre els assumptes mèdics, a causa d’un càncer. Wagner serà substituït per Leonardo Conti.

---

Ward Price, corresponsal del Daily Mail, va escriure-li a lord Londonderry des de l’Hotel Adlon de Berlín, que havia mantingut llargues converses amb Hermann Göering i Joachim von Ribbentrop durant la setmana passada i amb diversos membres del gabinet de Hitler i que tots l’hi havien assegurat que res apartaria al dictador de la consecució de les seves ambicions a l’Europa de l’Est. Price el va informar que els més propers a Hitler asseguraven que el dictador havia arribat a la conclusió de que Neville Chamberlain tenia una ment negociadora i que no tenia la capacitat de mirar amb amplitud les qüestions internacionals. Segons el corresponsal del Daily Mail, a Hitler l’hi havia causat més bona impressió Eduard Daladier.

A Albània:

Els italians varen enviar un ultimàtum al govern albanès en que varen exigir l’ocupació del país i el pas de les tropes italianes.

Divendres:

En el Reich:

A Alemanya:

Després d’ocupar el dia anterior el territori de Memel i d’estar present en el port de la ciutat, Adolf Hitler va tornar al migdia a Berlín. Per aquella ocasió no va voler cap cerimònia ni cap desfilada per celebrar una nova ocupació perquè no volia que fossin tant freqüents.

---

L’ambaixador alemany a Varsòvia, Hans-Adolf von Moltke, va informar a Berlín de que els polonesos temien que ara els alemanys anirien per Danzig i el Corredor i li va indicar a Joachim von Ribbentrop que el govern polonès estava cridant als reservistes.

A la Gran Bretanya:

El projecte de pacte entre britànics, polonesos i francesos va ser presentat a lord Halifax.

A Espanya:

Philippe Pétain es va presentar a Burgos amb les seves credencials com a nou ambaixador francès.

Dijous:

L’ocupació del territori de Memel:

Adolf Hitler va firmar el decret que havien acordat la nit anterior el ministre Joachim von Ribbentrop i el ministre d’Afers Exteriors lituà, Joseph Urbsys, de retornar el territori de Memel al Reich. Aquell mateix dijous, les tropes alemanyes varen entrar a Memel. A dos quarts de tres de la tarda, des de Swinemünde, Hitler va arribar al port de Memel en una embarcació de guerra. Des del Stadtheater de Memel, el dictador va dirigir-se a la població local alemanya per explicar-los que l’antic territori pertanyent a Prússia Oriental tornava a formar part del Reich i que “cap força terrenal tornaria a separar als alemanys”. Després d’assegurar que la seva intenció no era causar més patiments al món, sí que va deixar clar de que no permetria que el món els tornés a fer patir. L’endemà tornaria a Berlín.

En el Reich:

A Alemanya:

Aquell dia es va ratificar el pacte de Protecció entre el Reich i Eslovàquia firmat el 13 de març.

A la Gran Bretanya:

A la Cambra dels Comuns, fent referència al pacte que havia demanat el 21 de març, Neville Chamberlain va declarar que no estava en condicions d’informar sobre el resultat de les consultes celebrades amb els demés governs.

Dimecres:

En el Reich:

A Alemanya:

A la tarda, Adolf Hitler va sortir de Berlín cap a Swinemünde, on va embarcar en el creuer Deutschland acompanyat per Erich Raeder per dirigir-se cap a Memel, on hi arribaria a la tarda de l’endemà.

A la nit, davant l’ultimàtum alemany, Lituània va cedir en el Reich el territori i la ciutat de Memel. A Berlín, Joachim von Ribbentrop es va tornar a reunir amb el ministre d’Afers Exteriors lituà, Joseph Urbsys, que acabava de tornar de Kaunas aquell vespre, i varen acordar les concessions de la cessió oficial. Hitler va dirigir des del seu creuer un radiotelegrama urgent a Von Ribbentrop per preguntar-li si els lituans havien cedit d’acord amb les instruccions. Finalment, a dos quarts de dues de la matinada, el ministre alemany va transmetre per ràdio a Hitler la notícia de que els lituans havien firmat.  L’endemà, Hitler firmaria el decret.

A Polònia:

Josef Beck es va reunir amb l’ambaixador britànic sir Howard Kennard per pactar un acord entre els dos països segons el qual els dos governs es consultarien immediatament en el cas de que fossin amenaçats per un atac per part d’una tercera potència. 

Al mateix temps, el coronel Sword, l’agregat militar britànic a Varsòvia, va enviar a Londres un llarg informe sobre la posició estratègica “desastrosa” de Polònia, limitada en els seves tres quartes part per Alemanya i sobre la insuficiència de les forces armades poloneses, especialment en armes i material modern. 

Dimarts:

A Lituània:

El ministre d’Afers Exteriors, Joseph Urbsys, va tornar a Kaunas després de reunir-se el dia anterior amb Joachim von Ribbentrop a Berlín per explicar en el seu gabinet que l’havien amenaçat de bombardejar Kaunas si no entregava el territori de Memel a Alemanya. Al mateix temps, Ernst von Weizsäcker va notificar en el govern lituà que no havien de perdre temps i que els seus plenipotenciaris havien de venir a Berlín el dia següent en avió especial per entregar per escrit el territori de Memel a Alemanya. Els lituans, que no tenien ànims de lluitar, varen enviar una delegació a Berlín per negociar el retorn de Memel.

La crisi polonesa:

A Alemanya:

Al migdia, en el Ministeri d’Afers Exteriors, Von Ribbentrop es va reunir amb l’ambaixador polonès Josef Lipzki per ordenar-li que organitzés una visita de Joseph Beck a Berlín i li va explicar que Adolf Hitler estava perdent la paciència i que la premsa alemanya estava desitjant que se li permetés llançar-se a atacar als polonesos. El ministre va repetir les peticions sobre Danzig i el Corredor i li va confirmar que Hitler estaria disposat a garantir a Polònia la integritat de les seves fronteres. Ara havien de decidir si volien negociar amb Alemanya o la Unió Soviètica, li va dir. Però els polonesos no estaven disposats a seguir les ordres de Von Ribbentrop. L’exèrcit polonès va iniciar la mobilització general en resposta a aquella pressió diplomàtica, ja que no estaven disposats a cedir el Corredor de Pomerània i menys de retornar la ciutat de Danzig a Alemanya. Abans de deixar el Ministeri, Lipski li va suplicar en el ministre que li donés alguns informes sobre l’entrevista que acabava de tenir amb Urbsys. El ministre alemany li va confessar que l’entrevista havia anat sobre la qüestió de Memel, que reclamava una solució. 

A la Gran Bretanya:

El govern britànic va voler entrar en la partida i va entregar a Varsòvia, París i Moscou una declaració en virtut de la qual proposava l’immediat començament d’unes conversacions angleses-franceses-russes-poloneses per fer front a qualsevol amenaça feta contra la independència d’un estat europeu. Precisament, aquell dia varen arribar a Londres el president de la República francesa, Albert Lebrun, acompanyat del seu ministre d’Afers Exteriors, Georges Bonnet, per reunir-se amb Neville Chamberlain. El primer ministre britànic els va suggerir que els dos països s’unissin a Polònia i a la Unió Soviètica en una declaració oficial i definitiva en que expressarien la intenció de les quatre nacions de consultar-se immediatament sobre les mesures destinades a impedir tota nova agressió a Europa. Aquesta proposta va ser enviada al ministre Beck per part de l’ambaixador britànic a Varsòvia, però rebre una freda resposta, ja que en el ministre polonès no li feia gens de gràcia aliar-se amb els soviètics i també desconfiava de Chamberlain. 

Precisament, durant aquell dia els serveis secrets britànics varen informar de que Hitler havia llençat un ultimàtum a Lituània per recuperar el territori de Memel. En arribar al palau de Buckingham per assistir al banquet d’Estat que es celebrava aquella nit, Chamberlain va saber que els alemanys acabaven de mobilitzar 20 divisions a la frontera occidental.  

Dilluns:

En el Reich:

A Alemanya:

Joachim von Ribbentrop es va reunir amb el ministre d’Afers Exteriors lituà, Joseph Urbsys, a Berlín. El ministre lituà venia de pas a la capital alemanya després d’un viatja a Roma. Von Ribbentrop el va amenaçar de bombardejar Kaunas si Lituània no complia l’exigència alemanya de tornar Memel a Alemanya immediatament com demanava la comunitat alemanya de la ciutat, dominada pels nazis. El ministre alemany també li va dir de manera d’advertència de que no havien de fer-se il·lusions i esperar algun tipus d’ajuda de l’estranger.

---

En un comunicat oficial publicat a Moscou i que l’ambaixador Werner von Schulenburg va telegrafiar a Berlín, deia que la Unió Soviètica negava que hagués ofert la seva ajuda a Polònia i a Romania en l’eventualitat de que aquestes fossin víctimes d’una agressió. En el comunicat s’assegurava que els dos països no havien sondejat al govern soviètic per demanar-li la seva ajuda, ni tampoc l’havien informat de que les amenacessin d’un perill.

---

Joseph Goebbels va fer cremar les aproximadament 5.000 obres d’art (1.004 pintures a l’oli i 3.825 aquarel·les, així com dibuixos i gravats) que quedaven de l’exposició de l’Art Degenerat de 1937 en el pati del parc principal de bombers de Berlín. La crema no va anar acompanyada de cap cerimònia formal ni anunci públic, i es va realitzar sense espectadors.

A la Gran Bretanya:

Sir Alexander Cadogan va escriure en el seu diari que creia que havien arribat a un cul-de-sac amb Alemanya i va explicar que tothora havien dit que sempre i quan Adolf Hitler pogués fingir que estava incorporant territoris alemanys al Reich ells fingirien que era acceptable, però que si passava a engolir a altres nacionalitats seria el moment de dir: Halt! (Alto!).

Divendres:

En el Reich:

A Alemanya:

Després d’annexionar Txecoslovàquia i de passar un parell de dies a Viena, Adolf Hitler va tornar a Berlín. Tot i les gèlides temperatures varen sortir molts berlinesos als carrers per donar la benvinguda al seu líder. Quan el tren de Hitler es va aturar a la Görlitzer Banhof, Hermann Göering el va rebre amb un emocionat discurs. Llavors, milers de persones varen aclamar a Hitler en el trajecte fins la Cancelleria del Reich. L’acte havia sigut dissenyat per Joseph Goebbels. Es va muntar un túnel de llums compostes per reflectors al llarg de la Unter den Linden, després d’una exhibició de focs artificials. Després d’entrar a la Cancelleria, Hitler va sortir al balcó per saludar a la multitud.

A la Gran Bretanya:

Lord Halifax va declarar-li a l’ambaixador Ivan Maisky, que cap ministre britànic podia anar a Bucarest per reunir-se amb el govern soviètic per negociar una aliança entre els dos països.