Diumenge:
La re-militarització de Renània:
Al matí, uns 20.000 soldats alemanys, que s’havien amagat prèviament en col·legis, esglésies i duanes, varen travessar el Rin i varen ocupar la Renània desmilitaritzada, tot i que només 3.000 varen penetrar la zona per celebrar l’ocupació en els carrers de Coblença amb velles guarnicions renanes. La resta es va quedar darrera de la riba oriental del Rin. Amb ells els acompanyaven esquadrilles d’avions. Aquesta operació va ser una clara violació del Tractat de Versalles. A l’article 180 quedava específicament designat que Renània era una zona desmilitaritzada, i els acords de Locarno del 1925 també ho designava.
A les 12:50, membres del 6º Cos varen desfilar davant les estàtues eqüestres de Frederic IV i del kàiser Guillem I. A la una varen arribar al pont Hohenzollern de Colònia, on els esperava l’alcalde de la ciutat. L’operació era senzilla i el desplegament militar alemany va ser escàs, alguns militars inclús varen entrar a la zona amb bicicleta, on la població els va rebre amb entusiasme. Les dones els hi tiraven rams de flors quan varen creuar el pont sobre el Rin a Magúncia, els sacerdots catòlics els beneïen i milers es varen agrupar en els carrers propers al pont Hohenzollern per veure els soldats alemanys. La resta del poble alemany també va viure amb gran entusiasme l’ocupació de Renània.
Però, tot i que va ser molt senzill, hi va haver la possibilitat d’una reacció militar per part de països com França o Gran Bretanya, i el mateix Adolf Hitler va contemplar aquesta possibilitat i va donar l’ordre de no resistir-se i de retirar-se en cas d’una reacció militar. Hitler estava preocupat perquè sabia que encara no tenia un Exèrcit poderós i creia que els francesos el podien derrotar fàcilment. Hitler, acompanyat de Hermann Göering, va escoltar el discurs a la ràdio de Joseph Goebbels en el saló de música de la Cancelleria.
A qui li va fer molta il·lusió aquella ocupació va ser a Joseph Goebbels, ja que ell provenia de Renània, concretament havia nascut a Rheydt. La seva mare el va trucar per felicitar-lo igual, que el seu antic professor alemany, Voss, que casualment es trobava a Berlín, on hi havia el ministre.
Al migdia, Hitler es va dirigir al Reichstag per pronunciar-hi l’anunciat discurs. Tropes de les SS cobrien el recorregut entre la Cancelleria i el teatre on es celebraven les reunions. Un doble cordó de SS cobrien el passadís i dependències en les quals Hitler havia de passar. Els ambaixadors francès, belga, britànic i polonès no hi varen ser present. Sí que hi havia l’ambaixador italià i l’ambaixador nord-americà William Dodd. Werner von Blomberg estava assegut amb els demés membres del gabinet a la part esquerra de l’escenari visiblement preocupat. Abans de que el dictador entrés en escena, una banda de música col·locada a l’entrada principal animava la sala amb les marxes militars prussianes més populars. Hitler va entrar pocs minuts més tard acompanyat per Rudolf Hess i Hermann Göering. Tots els parlamentaris es varen posar dempeus fent la salutació alemanya en un estricte silenci.
Un cop Hitler va arribar al seu lloc va rebre un enorme aplaudiment per part dels 600 diputats vestits amb l’uniforme nazi. La majoria dels diputats no sabien què estava passant i el discurs no havia d’anar únicament dirigit cap a ells, ja que va ser retransmès per ràdio. Després d’un preàmbul on va explicar que els seus objectius eren clarament pacífics, un atac contra el bolxevisme va portar un fort aplaudiment. Literalment, va dir:
No toleraré que l’horripilant dictadura del comunisme internacional contagiï al poble alemany! Aquesta destructora Weltanschauung asiàtica combat tots els valors! Tremolo per Europa en pensar el què serà d’ella si aquesta destructiva concepció asiàtica de la vida, aquest caos de la revolució bolxevic, tingués èxit.
Hitler va aixecar la mà per demanar silenci per a continuació anunciar-los:
En aquesta hora històrica, quan en les províncies occidentals del Reich tropes alemanyes marxen en aquest mateix instant cap a les seves futures guarnicions en temps de pau, ens unim tots per pronunciar dues sagrades promeses.
La primera, que jurem no cedit davant cap força a l’hora de restaurar l’honor del nostre poble, preferint enfonsar-se amb honor sota les més severes dificultats abans de capitular. La segona, que ens comprometem, ara més que mai, a lluitar amb totes les forces per una entesa entre els pobles d’Europa, i en especial per un acord amb les nostres veïnes nacions occidentals… No tenim cap exigència territorial que fer a Europa!… Alemanya mai trencarà la pau.
El públic novament el va aplaudir efusivament.
A continuació, va llegir en veu alta el memoràndum que Constantin von Neurath havia entregat a les deu del matí als ambaixadors dels països signataris de Locarno en que s’afirmava que el Pacte ja no tenia sentit. Com que els nord-americans no havien signat el Pacte de Locarno, el doctor Dieckhoff, el secretari d’Estat d’Afers Exteriors, va donar-li una còpia a Freddy Mayer, el conseller de l’Ambaixada nord-americana, perquè la passés als corresponsals nord-americans. Llavors, el líder alemany va explicar que havia volgut conservar la igualtat de drets entre Alemanya i els països europeus, i va declarar que volia conservar amb fermesa la cultura i la civilització europea. Després, Hitler va explicar les seves propostes de pau dient que li agradaria un pacte de no agressió amb França i Bèlgica, la desmilitarització de les dos països de la seva frontera conjunta, un pacte aeri, tractats de no agressió similars al firmat amb Polònia i la reincorporació d’Alemanya a la Societat de Nacions, i va afirmar que la concepció del món que fos nociva pels pobles només podia ser útil pels estadistes. Per tranquil·litzar Polònia, va dir:
Desitjo que el poble alemany comprengui que, tot i que ens afecta penosament que l’accés al mar d’una nació de 35 milions d’habitants tingui que fer-se tallant territori alemany, no es raonable negar aquest accés a una nació tan important.
Un cop acabat el discurs i de ser aclamat pels membres del Parlament es va dissoldre el Reichstag per celebrar el 29 de març de 1936 unes noves eleccions on només es podia elegir parlamentaris del NSDAP. Un cop finalitzada la sessió, Hitler va tornar a la Cancelleria on va rebre informes de París i de Londres.
L’antic agregat militar, Rabe von Pappenheim, es va reunir amb Poncet i amb els agregats militars francès, el general Renondeau, britànic, el coronel Hotblack, nord-americà, el major Truman Smith, i el seu ajudant, el major Crockett, i belga, el general Schmit, per intentar calmar els ànims. Els dos francesos es varen mostrar irritats amb la decisió alemanya. Renondeau, visiblement alterat, va afirmar que si fos per ell els declararia la guerra. En canvi, Hotblack es va mostrar més calmat i només va demanar fer tot el possible per evitar accions precipitades i irreflexives, i els nord-americans varen aprovar l’operació i varen felicitar a Von Pappenheim, tot i que varen mostrar les seves preocupacions per les possibles respostes de les demés potències. Truman va declarar que era necessari rebaixar la tensió amb un mediador extern. Schmit, per la seva part, es va mostrar com els francesos i se’l veia molt irritat dient que les potències occidentals no tolerarien aquella “agressió” i es trenqués d’aquesta manera el Pacte de Locarno. Un cop acabades les reunions, l’Estat Major general va informar a Hitler de que Hotblack exigia a Alemanya un gest conciliador perquè, d’aquesta manera, França no quedés humiliada. També el varen informar que Truman Smith havia recomanat un gest. L’informe de l’Estat Major també deia que l’ambaixador nord-americà, William Edward Dodd, tenia la missió de donar suport al paper de mediadora a la Gran Bretanya.
Al vespre, en una de les parades que varen fer, li varen comunicar a Hitler que el rei d’Anglaterra, Eduard VIII, no intervindria. Hitler va cridar content:
Per fi! El rei d’Anglaterra no intervindrà. Conserva la seva paraula. Llavors tot anirà bé.
A la nit, a Renània hi havia un total de tretze batallons d’Infanteria i tres seccions d’Artilleria per si de cas. Tot i el triomf, a Berlín varen començar a circular rumors falsos que deien que el general francès Maurice Gamelin havia començat a concentrar tropes a la frontera oriental francesa i que ocupava la Línia Maginot.
Durant aquella nit es va anunciar que Hitler pronunciaria una dotzena de discursos de campanya començant a partir de l’endemà. A la vegada, les SA amb torxes enceses varen desfilar davant de la Wilhelmstrasse per dirigir-se a la Cancelleria. Hitler va sortir al balcó per rebre a tota aquella munió de gent amb Julius Streicher al seu costat. La DNB va anunciar que aquella nit hi havia hagut processons de torxes per tot el Reich.
A les vuit del matí, a l’aeròdrom de Tempelhof varen enlairar-se dos avions amb representants de la premsa a bord. Només quan estaven a l’aire se’ls va comunicar que es dirigien cap a Colònia, Coblença i Frankfurt del Meno per seguir a la Wehrmacht durant l’entrada a Renània. Poc després de les onze del matí varen sobrevolar la ciutat de Düsselford i vint minuts després varen aterrar a l’aeroport de Colònia. Pocs minuts després de les dotze del migdia, els periodistes varen ser enviats al pont Hohenzollern perquè veiessin com entraven entraven a Colònia i ocupaven la zona desmilitaritzada de Renània.
A la Catedral de Colònia, el cardenal Schulte va elogiar a Hitler per “haver retornat l’Exèrcit”.
A partir d’aquell dia, Von Neurath es va haver d’enfrontar a les reaccions internacionals per l’ocupació de Renània. A la mateixa hora que s’envaïa Renània es varen remetre notes diplomàtiques als ambaixadors de França, Gran Bretanya, Itàlia i l’encarregat de negocis a Bèlgica. Von Neurath va analitzar la situació amb l’ambaixador alemany a Roma,Ulrich von Hassell, a qui li va explicar que s’havia produït l’ocupació pel decaïment general de l’opinió de la població civil cap al règim nazi i, per aquest fet, va assegurar que Hitler s’havia vist obligat a buscar una nova consigna nacional per tornar a entusiasmar a les masses. Després, Von Neurath va citar als ambaixadors de la Gran Bretanya, França (M- François-Poncet) i Itàlia a la Wilhelmstrasse per presentar-los un document que contenia, a més dels motius d’Alemanya per denunciar el Pacte de Locarno i, sobretot, el Tractat d’Amistat entre la Unió Soviètica i França ratificat el mes passat, determinades propostes de pau i de col·laboració. Hitler els oferia canviar el Pacte de Locarno per un pacte de no agressió amb França i Bèlgica per 25 anys i un pacte aeri amb la Gran Bretanya a canvi de tornar a ingressar de nou a laSocietat de Nacions, discutir el problema colonial i la reforma de Ginebra.
Al mateix temps, l’ambaixador alemany a Londres, Leopold von Hoesch, li va llegit a Anthony Eden aquell matí el memoràndum alemany que havia enviat Von Neurath.
Tant França com la Gran Bretanya varen condemnar aquella intervenció però no varen actuar per preservar la pau a Europa. Tot i la no intervenció, es va parlar de reocupar militarment la zona de Sarrebruck, mesura de la que varen ser partidaris els ministres civils, però els militars s’hi varen oposar. Els francesos només varen enviar tres batallons a la frontera occidental, a prop d’Aquisgrà, Tréveris i Saarbrücken, i diverses unitats de Policia destacades en el marge esquerre del Rin es varen posar a les ordres d’aquests batallons. Gamelin no va acceptar cap intervenció sense que prèviament s’hagués efectuat la mobilització general. Aquest acovardiment de França i la Gran Bretanya va sorprendre als caps de la Wehrmacht i els va fer augmentar el prestigi que tenien cap a Hitler en els assumptes militars.
Per la seva part, Benito Mussolini va aprovar la re-militarització de Renània i va començar a dibuixar una aliança entre Alemanya i Itàlia. L’únic país que semblava veure aquella ocupació amb certa preocupació varen ser els Estats Units, concretament el seu president, Franklin Delano Roosevelt, que va creure que les notícies que li arribaven eren dolentes. Roosevelt va recordar que el juliol de 1914 Europa no va veure un perill real de guerra i creia que tornaven a no veure els perill d’una altra guerra amb Alemanya. Però Roosevelt no va poder fer res al respecte i va respectar la postura neutral dels Estats Units.
Von Blomberg, per la seva part, un cop acabada la intervenció de Hitler va sortir aquella tarda a prop de Skagerkplatz per passejar els seus gossos. Durant la seva passejada es va trobar amb el periodista nord-americà William Shirer.
En el Reich:
Hans Dill, el secretari de frontera del Sopade pel nord de Baviera, va escriure una carta a l’antic president del SPD, Otto Wels, per dir-li que Hitler ja no podia escapar de la seva política, ja que havia eliminat aquesta possibilitat a través de la dissolució del Reichstag i les noves eleccions. Dill li va confirmar que amb més del 90% de vots obtindria l’aprovació d’aquesta política el 29 de març, i va afegir que el cercle quedaria llavors tancat i ja no se’n podria sortir d’ell. El secretari va acabar la seva carta dient que el dictador es deixava tancar pel poble en la política que ell volia.
Diari del Tercer Reich 