31 de març de 1945

Dissabte:

En el Reich:

A Alemanya:

Berlín, el ministre Albert Speer es va entrevistar dos cops més amb Adolf Hitler per intentar tractar un programa d’urgència de producció d’armament. Però el dictador va aprofitar que el tenia davant per recriminar-li un cop més que actués contra la seva voluntat en la seva política de terra cremada. Després de parlar-ne, Hitler va acceptar suavitzar les seves ordres de destrucció. Després, Speer es va dirigir a Oldenburg, Alemanya, amb el comissari general dels Països Baixos, Artur Seyss-Inquart, per impedir com fos les ordres de Hitler d’inundar Holanda. Però, per sorpresa de Speer, Seyss-Inquart li va explicar que ell ja no hagués fet destruir res a Holanda perquè havien obert una via de diàleg amb els Aliats occidentals per rendir-se. Quan Speer va sentir aquelles paraules es va alegrar molt perquè desitjava que es rendissin amb els Aliats occidentals abans que els soviètics arribessin a Berlín. Precisament, aquell dia els soldats alemanys varen abandonar els Països Baixos sense destruir res.

Durant la tarda, Hitler va assistir a una nova reunió militar i va trucar a tots els caps d’Exèrcit destinats al front occidental i els va ordenar restablir una línia de resistència a qualsevol lloc.


A Kassel, durant al matí diversos centenars de persones varen saquejar a l’estació un tren d’aliments destinats a la Wehrmacht. La majoria eren alemanys, però també hi havia treballadors italians. El cap de seguretat de la ciutat, el SS Marmon, va enviar un comando de 10 persones a l’estació per posar ordre. Els italians varen ser els únics registrats i 87 d’ells els hi varen trobar aliments. Per telèfon, Marmon va ordenar la seva execució. Tots ells varen ser afusellats per l’esquena i els seus cossos varen ser llençats a un cràter de bomba.


Arrel de l’arribada de més presoners per les marxes de la mort d’altres camps de concentració, els alemanys varen comptar que a Bergen-Belsen la població reclusa ascendia a 44.060 persones, tot i que la mortalitat de les quatre setmanes precedents havia sigut d’entre 250 i 300 presoners al dia.

En el front occidental:

A Alemanya:

Després de conquerir la nit anterior la ciutat de Paderborn, el general Collins va ordenar a primera hora a la 3º Divisió Blindada que girés 32 quilòmetres a l’oest, on hi havia la 2º Divisió Blindada del 9º Exèrcit del tinent general Bill Simpson, que s’apropava a Lipsstadt. Allí esperava una resistència menor. El 9º Exèrcit de Simpson, que procedia del nord, i el 1º Exèrcit nord-americà, que es trobava al sud, es varen reunir aquell dia a Lippstadt i varen atrapar a les tropes del Grup d’Exèrcits B en el Ruhr.


A les tres de la matinada, la 3ª Divisió algeriana del 7º Regiment del 1º Exèrcit francès de Jean Marie de Lattre de Tassigny va travessar el riu Rin per Spire i Germershein direcció a Karlsruhe.

A la Gran Bretanya:

El primer ministre Winston Churchill no estava gens d’acord amb el pla del comandant suprem Dwight D. Eisenhower del 28 de març de no avançar cap a Berlín i va advertir en els caps britànics que quedarien condemnats a un paper pràcticament estàtic en el nord.

En el front oriental:

A Prússia Oriental:

Els soldats soviètics ja es trobaven a la Silèsia superior.

A Filipines:

Els nord-americans varen desembarcar a l’illa de Negres.

30 de març de 1945

Divendres Sant:

En el Reich:

A Alemanya:

Adolf Hitler estava molt desgastat, es passava el dia queixant-se dels seus generals i els seus tremolors a la mà esquerra anaven augmentant. Però, aquell dia, Eva Braun, que havia arribat a Berlín sense que ningú li demanés, li va explicar que estava decidida a està al seu costat fins al final. En un primer moment Hitler li va demanar que tornés a Munic, però ella no li va fer cas i va viure des de llavors al búnquer, fet que va animar la vida del dictador.

Però no tot eren alegries pel dictador aquell dia. El ministre d’Armament, Albert Speer, estava decidit a desobeir les ordres de Hitler de terra cremada, tot i que ja havia aconseguit que sigués menys agressiva. Speer va ordenar que els terrenys en obres de l’Organització Todt es preparessin per l’arribada dels soldats Aliats i va fer enviar combois d’aliments a les poblacions del Ruhr, a més de que va aturar la destrucció dels ponts, com els de l’Alta Silèsia.

El ministre Joseph Goebbels, que s’ocupava de la Werwolf, i estava ansiós per assumir-ne el comandament. Al migdia va rebre a Robert Ley, que estava molt content perquè Hitler li acabava d’aprovar els plans de la Freikorps, però Goebbels li va fer passar de cop el bon humor dient-li que no estava gens d’acord en la creació d’aquell grup de guerrillers voluntaris, ja que creia que perjudicaria a les milícies que volia crear i li va demanar que canviés els seus plans. A la nit, Ley va modificar els seus plans de la Freikorps i va presentar els decrets modificats.

Durant aquell migdia, Hitler es va reunir amb Goebbels per comunicar-li que el discurs que l’hi havia promès que faria per al poble el posposava per més endavant. Esperava que entressin en combat 160 batallons armats al front occidental i creia que si havia de parlar ho havia de fer després d’un èxit militar. Però també li va explicar que estava molt preocupat per la situació a Hongria, on les unitats soviètiques havien destrossat al 6º Exèrcit de Josef Dietrich i ja es trobaven a la frontera alemanya. A més, patia perquè si perdien Hongria ja no tindrien petroli. Goebbels sí que va aconseguir un objectiu en aquesta reunió. Expulsar al seu cap de premsa, Otto Dietrich, amb qui rivalitzava des de feia anys. En la petita habitació del búnquer i després d’una dura discussió, Hitler el va desposseir de tots els seus càrrecs. Dietrich s’havia negat a seguir la propaganda de terror contra les tropes aliades concebuda per Goebbels i ordenada per Hitler per tal d’incentivar una fanàtica lluita final.


Preveient l’inevitable final, Heinrich Himmler va ordenar dinamitar el castell de Wewelsburg


En el camp de concentració de Ravensbrück, els alemanys varen enviar més persones a les cambres de gas. D’aquella jornada “destaca” el fet que la monja resistent francesa Elise Rivet va morir a la cambra en oferir-se voluntàriament per anar-hi en substitució d’una mare.

En el front occidental:

A Alemanya:

La situació era tan desesperada pels interessos alemanys que l’alcalde de Mannheim va anunciar telefònicament als Aliats la capitulació. Aquell dia, quatre columnes de la 3º Divisió blindada del 1º Exèrcit va avançar 72 quilòmetres des de Marburg cap a Paderborn. En la zona sud coneguda com Jammertal, Vall de les Lamentacions, els alemanys varen organitzar una emboscada amb tancs i Panzerfaust. Ràfegues de King Tigers varen tocar els blindats nord-americans. 17 Shermans, 17 camions semi-eruga i una petita flota de camions, jeeps i ambulàncies varen cremar, però els nord-americans eren més i a la nit els alemanys varen abandonar Paderborn. L’únic que varen aconseguir va ser fer emprenyar més als nord-americans, ja que havien perdut el seu general de divisió Maurice Rose. Els nord-americans varen destrossar els pobles al sud de Paderborn, cremant cases i executant als soldats alemanys ferits. 27 alemanys varen ser ajusticiats després de rendir-se i varen ser trobats més tard darrere del cementiri Etteln. 18 més varen ser trobats a Dörenhagen. Alguns nord-americans varen impedir als alemanys enterrar als seus morts.

Per tal de d’organitzar i governar els territoris ocupats, els nord-americans varen activar el 15º Exèrcit nord-americà, que va ser responsable, sota el 12º Grup d’Exèrcits, de l’administració del territori de l’oest del Rin, entre Bonn i Homberg, juntament amb el comandament de la reforçada 66º Divisió, que contenia a les guarnicions alemanyes a Lorient i Saint-Nazaire.


A Baden, els nord-americans varen ocupar la ciutat universitària de Heidelberg. A la vegada, el 2º Cos canadenc va eliminar tota resistència alemanya a Emmerich.


Tot i la bona situació en què es trobaven per avançar cap a Berlín, el comandant suprem Dwight D. Eisenhower havia pres la decisió el 28 de març de concentrar totes les seves forces a l’Alemanya central i meridional, i d’aquesta manera va frenar l’avanç cap a Berlín deixant que els soviètics siguessin els primers en arribar a la capital alemanya. Aquest pla que no va agradar gens als britànics, que volien que el mariscal Bernard Law Montgomery arribés a Berlín. Davant les nombroses crítiques, el general George Marshall i els demés caps militars nord-americans varen escriure a Alan Brooke i als seus companys, que Eisenhower era el millor jutge per prendre les mesures que oferís la perspectiva més ràpida per destruir als exèrcits alemanys o la seva capacitat de resistència.


Després de la derrota d’una columna nord-americana a Hammelburg el 28 de març, el general George Patton, l’ideòleg d’aquell atac fracassat, va declarar davant dels reporters que la columna pretenia ser un engany per confondre als alemanys sobre la direcció cap a on es dirigien i va concloure el seu parlament dient que ho havien aconseguit perquè els alemanys creien que es dirigien a Nuremberg.

En el front oriental:

A Polònia:

Les tropes del mariscal Ferdinand Schörner, amb membres de les Joventuts Hitlerianes, varen aconseguir mantenir-se a les línies defensives de l’Alta Silèsia i a Curlàndia, i es varen poder defensar dels atacs soviètics en els combats mantinguts a Lauban, Silèsia. Però les tropes soviètiques del 1º Exèrcit polonès del general Berling, sota el comandament del comandant Konstantin Rokossovsky, tenien sota el seu poder la ciutat polonesa de Danzig, on varen fer 10.000 presoners alemanys, i varen requisar 45 submarins en el port després d’hissar la bandera soviètica a l’Ajuntament de la ciutat. A més, el 60º Exèrcit soviètic i el 4º Blindat de guàrdies varen ocupar Ratibor, i d’aquesta manera el 1º Front ucraïnès dominava pràcticament l’Alta Silèsia.

A Croàcia:

Els Aliats varen descobrir i bombardejar el camp de concentració de Jasenovac, però no el varen alliberar. El camp va ser liquidat pels propis nazis a principis d’abril.

En els Estats Units:

El president Franklin Delano Roosevelt es va traslladar en tren a Warm Springs, Geòrgia, per reposar. El President estava molt desgastat; quan el varen portar en limusina cap a la zona en prou feines estava conscient, i els que el varen veure van quedar impressionats pel seu estat de salut. El 12 d’abril moriria.

29 de març de 1945

Dijous:

En el Reich:

A Alemanya:

Adolf Hitler es va reunir amb Robert Ley, que li va demanar crear una formació d’un cos lliure de voluntaris que s’anomenaria Freikorps Adolf Hitler. Després d’acceptar la proposta de Ley, Hitler va passejar durant una hora entre les ruïnes del jardí de la Cancelleria del Reich amb el ministre Joseph Goebbels. El ministre li va insistir en pronunciar un discurs de 10 o 15 minuts per la ràdio, però el líder alemany no volia fer-ho perquè deia que no tenia res positiu a oferir. Després de la insistència del seu ministre, Hitler va acceptar la demanda del seu amic. Hitler també es va reunir aquell dia amb Heinrich Himmler i va criticar molt durament a Josef Dietrich després de retirar-se de Hongria.

En aquell matí, Albert Speer va tornar a Berlín per posar-se en contacte amb uns quants generals favorables a no complir les ordres de terra cremada de Hitler, com Heinz Guderian i els gauleiters menys fanàtics. Guderian el va advertir de que no perdés el seny. Després, Speer va enviar la seva última carta a Hitler per recordar-li que havia sentit un gran dolor quan els dies victoriosos del 1940 els comandaments del Reich van perdre la postura i no es va saber reaccionar per capgirar aquella situació. Speer estava molt decebut amb Hitler.

A la nit, Hitler va fer cridar a Speer perquè es reunís amb ell, ja que li volia comunicar que la seva conducta començava a ser comparable a una traïció. Speer li va contestar que no era cert, i Hitler li va assegurar que era impossible negar l’esperança d’una victòria final i li va parlar de les decepcions que havia patit durant la seva trajectòria militar. A continuació, Hitler li va demanar que es penedís de les seves últimes accions i li va demanar que tingués fe. El dictador li va donar 48 hores perquè recuperés l’esperança en la victòria. Després de que Speer marxés, Hitler es va començar a posar nerviós i a impacientar-se, i va ordenar a Speer, que en aquells moments estava en el seu despatx de la Pariserplatz, que tornés al búnquer de la Cancelleria. Quan Speer es va dirigir a la Cancelleria va tenir moltes dificultats per arribar-hi perquè la Wilhelmstrasse estava plena de ruïnes. En entrar al búnquer va començar una altra reunió. Hitler no va poder amagar el seu tremolor a la mà i, de seguida, li va preguntar quina decisió havia pres. Speer li va contestar que tenia el seu suport incondicional. Hitler es va emocionar mentre li encaixava la mà com a senyal d’agraïment, ja que el considerava un amic. A continuació, Speer li va demanar que només li seria d’ajuda si es confirmava la seva autoritat en referent a l’aplicació del decret del 19 de març, fet que Hitler va acceptar. Quan va acabar la reunió, Hitler va ordenar a través del seu general Alfred Jodl i el seu secretari Martin Bormann que s’havien d’intensificar els atacs contra els Aliats sense tenir en compte a la població alemanya.


La Wilhelmstrasse.

Guderian va entregar els seus documents al general Hans Krebs, el seu substitut. Guderian mai més va tornar a ser informat de l’evolució del conflicte.


El Quarter General italià va enviar a Berlín una informació que deia que el Papa Pius XII estava interessat en conèixer les condicions alemanyes de pau per negociar amb els Aliats, però Hitler va desestimar la col·laboració del Vaticà.


Joseph Goebbels va anunciar que faria que es difongués l’horòscop de Hitler, que prometia una millora de la situació per la segona quinzena d’abril, per la via del rumor.


A les 23:40 va sonar l’alarma antiaèria a la ciutat saxona de Falkestein. Els avions varen passar de llarg, ja que segurament es dirigien a Berlín.


Des de Berlín es varen enviar 14 bateries antiaèries pesades al riu Òder.


A Siegburg, desenes de dones varen sortir al carrer per intentar aturar les intencions dels soldats de combatrem quan tenien els soldats nord-americans a prop. Aquesta i altres d’aquestes accions varen arribar a oïdes del ministre Goebbels, que es va mostrar decebut.


En el camp d’Engerau (l’actual Petrzakla), les SS varen assassinar a un centenar de jueus abans de l’evacuació.

En el front oriental:

A Àustria:

El 3º Front d’Ucraïna comandat pel comandant Fiodor Tolbujin va entrar a Àustria per Klostermarienberg, en el sud de la regió de Burgenland, i va avançar cap a Rechnitz.

A Prússia Oriental:

Gregory Zhukov va informar al dictador Iosif Stalin de que les tropes del comandant Konstantin Rokossovsky s’estaven endarrerint del seu avanç des de Danzig, ciutat que va ser conquerida aquell mateix dia, i l’estuari del Vístula. Stalin li va contestar que tindrien que començar l’ofensiva a Berlín sense les tropes del comandant Rokossovsky.

En el front occidental:

A Alemanya:

Els tancs nord-americans varen avançar 110 quilòmetres i es varen col·locar a uns 40 quilòmetres de les riberes del Wesse. Per altra banda, soldats nord-americans de la 94º Divisió d’Infanteria i la 44º Divisió del 7º Exèrcit lluitaven contra els alemanys per la ciutat de Mannheim, que pràcticament cauria aquell mateix dia. L’alcalde va comunicar per telèfon als nord-americans la capitulació de la ciutat.

La 44º Divisió lluitava amb bazuques i baionetes M1. A la nit, els tancs de la Força Especial Richardson del comandant Courtney Hodges i encapçalada pel coronel Walter Richardson varen arribar a la localitat de Brilon, situada a la regió d’Arnsberg, en el Ruhr, que havia quedat parcialment destruïda a conseqüència d’un atac de l’aviació nord-americana el gener de 1944. Allí, part dels soldats es varen emborratxar quan varen trobar un magatzem amb botelles de xampany i uns quants no varen poder seguir al coronel Richardson en el seu avanç cap a l’aeròdrom per culpa del seu estat etílic. Richardson va tenir que aplaçar el seu avanç fins a primera hora del dia següent.

A la vegada, els nord-americans varen acabar amb la resistència alemanya a Aschaffenburg i Francfort.


Preveient que aviat començarien uns atacs ferotges a vida o mort, Walter Model va emetre en la seva ordre del dia que aquell que no cregués en la victòria no podria lluitar amb la duresa necessària i el menyspreu a la mort. Model va assegurar que aquest cauria i va deixar clar que tot aquell que no tingués la voluntat necessària i incondicional d’aconseguir la victòria seria considerat un dèbil i un perill per als demés.

A la Gran Bretanya:

Els artillers antiaeris de Suffolk varen interceptar l’última bomba volant V-1 que es va llançar contra la Gran Bretanya en la Segona Guerra Mundial.

A les Filipines:

La 40º Divisió nord-americana va desembarcar a l’illa de Negres, però els nord-americans varen tenir que lluitar fins a mitjans de juny per vèncer totalment als japonesos.

28 de març de 1945

Dimecres:

En el Reich:

A Alemanya:

Les tropes alemanyes que defensaven Küstrin varen abandonar la ciutat. Davant d’aquella notícia, Adolf Hitler va convocar una reunió a la Cancelleria del Reich, on hi varen ser presents el general Theodor Busse, el general Heinz Guderian, Alfred Jodl, Wilhelm Keitel, Freytag von Loringhoven i el general Wilhelm Burgdorf. En la reunió, Hitler va comparar el derrotisme de la Wehrmacht amb el paper del gauleiter Karl Hanke en la defensa de Breslau, anomenant-lo el Nettelbeck de la guerra, i va al·ludir al “valent” alcalde que interpretava l’actor Heinrich Georg en la pel·lícula de Veit Harlan. Després va recriminar-li en el general Busse el fracàs de Küstrin, i en aquell moment Guderian va sortir en defensar del general davant dels crits del dictador i li va dir amb to de ràbia que ell (Hitler) era l’encarregat de que les tropes rebessin la munició i va recordar-li que havia sigut un error no retirar les tropes de Curlàndia per defensar Berlín, tal hi com ell havia dit. Després de que Jodl informés de la situació en el front occidental, Hitler va demanar a tots els presents que abandonessin la sala i el deixessin sol amb el general Guderian i amb Keitel. Un cop es varen quedar sols, Hitler li va dir a Guderian que la seva salut exigia que es prengués immediatament un permís perquè tenia por que el seu cor li fallés i, seguidament, li va donar sis setmanes de permís. Guderian li va respondre amb sarcasme que prenia nota del seu permís. En to de desconfiança, Hitler li va preguntar a on aniria i el general li va contestar que no ho sabia. Keitel li va proposar que es dirigís a Bad Liebensetein, però Guderian li va respondre que era impossible perquè allí ja hi havien els nord-americans. Llavors va insistir recomanant Wolkenried, i Guderian va tancar la qüestió dient que el dia següent hi arribarien els nord-americans. Després, acompanyat per Keitel, va sortir de la sala i va tornar a Zossen. Els oficials de l’Estat Major a Zossen i els oficials del quarter general del Grup d’Exèrcits del Vístula varen quedar commocionats davant la notícia de que el general Guderian havia sigut rellevat. El general Hans Krebs, ajudant de Guderian, el va substituir. L’última o una de les últimes decisions que va prendre el general va ser ascendir a coronel i concedir-li la Creu de Cavaller al tinent coronel Heinrich Scherhorn, que estava a mans soviètiques però que pocs ho sabien perquè els soviètics els havien enganyat.

Després de veure que no hi havia cap possibilitat de victòria, Hitler va decidir quedar-se a Berlín fins al final. En aquell dia va enviar una carta a Albert Speer i va equiparar l’existència del país amb la duració de la seva pròpia vida.

En el transcurs del dia, Hitler va saber de la greu situació en que es trobaven els seus homes a Hongria i va creure que no estaven complint les seves ordres de resistir. El dictador va cridar a Otto Günsche i li va redactar una directiva per al comandant del 6º Exèrcit blindat, Josef Dietrich, per comunicar-li que la Leibstandarte ja no era digne de dur el nom d’Adolf Hitler i els ordenava que es traguessin els galons. Günsche, que era un Leibstandarte, va caure abatut a la cadira de l’escriptori de Hitler i va redactar l’ordre. Segurament en veure a Günsche molt afectat, Hitler li va demanar que ho deixés estar perquè faria que fos el ministre Heinrich Himmler qui fes arribar aquesta ordre als homes del Leibstandarte. El cap de les SS va volar aquell dia a Hongria per complir l’ordre de Hitler.


Durant aquell dia i els següents varen arribar a la Cancelleria informes del quarter general d’Albert Kesselring de que el front occidental estava donant mostres de desintegració en la regió de Hanau i Frankfurt am Main. S’hissaven banderes blanques, les dones abraçaven als soldats nord-americans que arribaven i els soldats alemanys es rendien. El mateix Servei Secret de les SS havia admès que fins i tot els defensors del règim criticaven a Hitler. Al migdia, a Ochsenfurt, a la Baixa Francònia, un centenar de dones es varen manifestar davant de l’edifici del responsable nazi local contra el tancament de la barrera antitanc que impedia l’accés a la ciutat i al pont sobre el Meno. Els blindats de George Patton eren a pocs quilòmetres i aquestes dones temien els combats destructors que poguessin arribar.

Precisament, Joseph Goebbels va rebre del SD un informe sobre la moral de la població que deia:

Ningú creu ja que vencerem. L’últim bri d’esperança s’ha apagat. Si perdem la guerra, som responsables d’ell segons l’opinió general, no la gent corrent, sinó la direcció del país. El poble no té ja confiança en la direcció. Critica amb duresa al Partit, a alguns dirigents i a la propaganda. El Führer és per milions de persones l’últim suport i l’última esperança, però ell també està cada dia més implicat en la qüestió de confiança i en les crítiques. Els dubtes sobre la continuació de la lluita minen el compromís, la confiança en un mateix i en els demés.


Martin Bormann va emetre l’ordre, amb la capçalera d’altament confidencial, de regularitzar la pràctica dels avortaments de les dones violades pels soviètics. Qualsevol dona que sol·licitava avortar per violació tenia que ser interrogada prèviament per un oficial de la Kriminalpolizei per saber si havia sigut forçada per un soldat soviètic. Després, Bormann va discutir amb Ernst Kaltenbrunner la idea de mantenir viu el concepte de la divisió Freikorps Adolf Hitler, desacreditada pel mateix Hitler.


Arthur Axmann va declarar que de les Joventuts Hitlerianes havia brotat un moviment de joves destructors de tancs i va assegurar en els seus nois que només eren possibles o una victòria o una aniquilació i que el seu màxim honor era la fidelitat cap a Hitler.


A les 10:04 del matí, 405 bombarders nord-americans varen atacar Berlín durant una hora i mitja en la qual varen llençar 1.000 tones de bombes explosives i incendiàries. A resulta d’aquest atac varen morir centenars de persones i milers varen quedar-se sense llar.


Les SS varen assassinar a sang freda a 176 jueus dels camp de Balf, al sud de Sopron.


Davant la imminent arribada de les forces aliades occidentals, els alemanys en retirada varen destruir parcialment el quarter general d’Alderhorst.

En el front occidental:

A Alemanya:

El comandant suprem Dwight D. Eisenhower va avortar el pla d’ocupar Berlín i va ordenar avançar cap a Leipzig. Eisenhower va fer arribar en el mariscal Bernard Law Montgomery un missatge en què li comunicava que quan es reunís amb Omar Bradley a la zona de Kassel-Paderborn, el 9º Exèrcit tornaria a quedar sota el comandament de Bradley per atacar l’eix Erfurt-Leipzig Dresden per unir les seves forces als soviètics. En el missatge també li deia que la missió del seu 21º Grup d’Exèrcits era la de protegir el flanc nord de Bradley i que el general Jacob Devers protegiria el flanc dret. A Montgomery no li va fer gens de gràcia el nou pla i el va definir com la bufetada d’Ike. Després, el comandant nord-americà va comunicar els seus plans de forma detallada i precisa al dictador Iosif Stalin. Eisenhower li va deixar clar que es dirigirien a Dresden i no a Berlín. En el dictador soviètic li va agradar el pla del comandant nord-americà perquè ara tenia via lliure cap al seu objectiu, la capital alemanya, però en el primer ministre Winston Churchill i en els caps de l’Estat Major britànic no els va fer gens de gràcia i varen considerar que Eisenhower s’havia excedit en la seva autoritat, ja que no desitjaven dirigir-se al sud deixant Berlín als soviètics. Ells volien avançar cap al Bàltic, pel nord, fins Berlín pel centre i el més lluny possible del riu Elba en tota la línia. A més, els alemanys s’estaven entregant en aquell front perquè sabien que la derrota era propera i pensaven que era millor ser derrotats pels nord-americans i pels britànics que pels soviètics. Amb el nou pla d’Eisenhower, Bradley va ordenar en el 1º Exèrcit que anés ràpidament cap al nord per reunir-se amb l’avantguarda del tinent general Bill Simpson, la 2º Divisió Blindada, mentre el 3º Exèrcit del general George Patton viraria cap a Kassel, protegint el flanc dret del comandant Courtney Hodges.


A les tres de la matinada, després del combat del dia anterior a la població de Hammelburg, la columna nord-americana del 3º Exèrcit, que estava sent durament atacada pels alemanys, es va refugiar en el Turó 427, a només sis quilòmetres i mig al sud-oest d’Oflag XIII-B. La majoria de vehicles blindats varen tornar a Hammelburg amb una bandera blanca perquè no volien que fossin destruïts. Just després de les vuit del matí, la columna nord-americana va baixar del Turó 427 i varen ser atacats pel foc de tanc, artilleria, morter i metralladores alemanyes. Poc després varen ser arrestats pels alemanys i varen ser duts a Hammelburg.

A la vegada, els nord-americans varen començar a creuar el riu Neckar.


A Renània, els soldats nord-americans varen ocupar Bad Schwalbach i varen entrar a la ciutat balneari de Wiesbaden. Els defensors alemanys havien llançat prudentment les armes a l’aigua. Els nord-americans varen envoltar el centre de la ciutat amb filat d’espí i es varen allotjar a l’Hotel Rose. A la zona del Ruhr, la 3º Divisió Blindada del 7º Cos del 1º Exèrcit nord-americà va ocupar la ciutat de Marburg.

En el front oriental:

A Alemanya:

A prop de Berlín va morir en combat el dirigent ministerial Alfred Ingemar Berndt.

A Prússia Oriental:

Els soldats soviètics varen ocupar la ciutat de Danzig, que va comportar conseqüències terribles per la població que no va poder escapar.


Els ocupants del creuer de guerra alemany Gneisenau van enfonsar el seu propi creuer a Gotenhafen per no haver d’anar a lluitar.

A Àustria:

Els soviètics varen arribar a la frontera austríaca.

A la Gran Bretanya:

Churchill va enviar una circular en els caps d’Estat Major, entre ells el general Ismay, per dir-los que creia que s’havia de revisar la política de bombardejos contra les ciutats alemanyes perquè si no ho feien el final només controlarien un país amb ruïnes, i va afegir que el bombardeig a Dresden era un greu interrogant respecte a la política de bombardejos. Per aquest fet demanava concentrar els atacs a objectius militars, vinculats a la producció de petroli i les dependències governatives.

27 de març de 1945

Dimarts:

En el Reich:

A Alemanya:

A Berlín es va convocar una reunió perquè Adolf Hitler veia que la guerra s’acostava a la seva fi. Els nord-americans avançaven amb molta força pel nord de la regió del Ruhr i els soviètics o feien per l’est. El dictador va tornar a ordenar que es destruïssin els establiments de transmissions, correus, ferrocarrils, les vies fluvials i les línies elèctriques. Però sabia que alguna cosa passava perquè es va adonar que la seva política de terra cremada que havia ordenat des feia dies no s’estava complint com ell demanava. De seguida va arribar a la conclusió que no es complien les ordres per culpa del seu ministre d’Armament Albert Speer i el va fer cridar en el seu despatx d’immediat per mantenir una reunió privada. És probable que aquesta reunió se celebrés el dia anterior. Hitler li va demanar explicacions de per què no es complien les seves ordres, estava molt decebut amb el seu amic personal des de 1933, i li va deixar anar aquesta insinuació:

Si no fossis el meu arquitecte t’exigiria que acceptessis les conseqüències.

Tot i l’amenaça, Speer no es va excusar i li va demanar que si no el veia capacitat per continuar el fes fora del Ministeri que ocupava, cosa que realment desitjava. Però Hitler sabia que el necessitava i no el va fer dimitir, però sí que el va posar sota les ordres, igual que el ministre Hermann Göering, del general de les SS Hans Kammler. També va pensar en confiar l’organització d’armament al subordinat de Speer, Karl Saur, que estava sota l’autoritat del ministre Heinrich Himmler. Tot i el mal humor que hi havia entre ells dos, Hitler va intentar convèncer a Speer de que la guerra encara no estava perduda, però el ministre li va dir que era impossible guanyar-la. A més dels seus ministres, Hitler tampoc confiava amb els seus generals com Heinz Guderian, a qui va rellevar per motius de salut, tot i que en realitat ho va fer per les seves desavinences. Més tard, Hitler va saber que Berlín necessitava carbó, ja que en prou feines n’arribava del Sarre i del Ruhr, i per fer front a aquest problema va aprovar convertir el seu Eix est-oest en un camp d’aviació per tal de que aterressin avions al centre de la capital alemanya.

Al migdia, Hitler va ser visitat de nou pel metge Theodor Morell, que va observar forts tremolors en el dictador. Hitler ara sí va acceptar les sessions d’electroteràpia que sempre havia rebutjat.

A la nit, Hitler es va reunir amb el ministre Joseph Goebbels i el general Wilhelm Burgdorf per parlar de la situació militar. Burgdorf els va reconèixer de que ja no hi havia maneres d’aturar a l’exèrcit nord-americà. A continuació varen passejar pel devastat jardí de la Cancelleria i després es varen aturar a la terrassa de davant del despatx de Hitler. Goebbels en aquell moment li va demanar que pronunciés un gran discurs, encara que fossin de només 15 minuts. El dictador no li va respondre ni un sí ni un no, però li va repetir que la situació canviaria en breu. En veure que no se’n sortia (en el seu Diari dirà que a vegades li donava la impressió que vivia en els núvols), li va demanar destituir homes com Göering, Speer, Joachim von Ribbentrop… Hitler no li va fer cas.


Goebbels començar a ocupar-se de lOperació Werwolf destinada a formar un grup de guerrillers en les zones ocupades. Però la realitat era que els alemanys ja no podien resistir més i, a les 19:21, varen atacar per últim cop la Gran Bretanya amb els coets V-2. Un va caure en una carretera de Kynanton, a Orpington, i un altre sobre un bloc de vivendes de Whitechapel, matant a 134 persones. L’última víctima va ser una dona de 34 anys anomenada Ivy Millichamp.


Els alemanys, preveient l’arribada imminents dels Aliats, varen iniciar una marxa entre el camp de Flossenbürg i Regensburg, una distància de 80 quilòmetres. Però els presoners, que varen caminar durant tres setmanes, varen ser obligats a cobrir 400 quilòmetres, cinc vegades la distància real entre els camps. Amb una mitjana de més de 30 quilòmetres per dia, molts varen morir.

Precisament, aquell dia va sortir de Berlín l’últim tren que deportava jueus als camps de concentració. Aquests jueus varen ser enviats al camp de Theresienstadt.  


Himmler va ordenar-li en el gauleiter Baldur von Schirach que traslladés els jueus de Viena a Linz i a Mauthausen perquè, en les seves paraules, “eren els seus actius més valuosos”. El ministre els volia fer servir en les seves futures negociacions amb els Aliats.


A la plaça del mercat de Hildesheim, durant el matí varen ser penjats públicament un grup d’antics presoners italians, transformats en treballadors forçats, juntament amb altres persones detingudes per haver recollit llaunes de conserva cremades durant el bombardeig a la ciutat el dia 22. Entre 30 i 50 persones varen ser penjades.

A la nit, el comandant del 10è districte militar va informar que a Hamburg 21 desertors de la Wehrmacht havien sigut condemnats a mort i afusellats. En el comunicat, el comandant va advertir de que coneixerien la mateixa sort els qui eludeixin les seves obligacions i “els covards”.

En el front occidental:

La situació era cada cop més precària pels alemanys. La pròpia població va sortir als carrers amb banderes blanques per rebre les tropes nord-americanes i, a més, les tropes alemanyes es negaven a combatre i es retiraven o s’entregaven. Els Aliats varen ocupar sense problemes Frankfurt. Davant d’aquella rendició, Albert Kesselring va demanar a Hitler que parlés immediatament per la ràdio per demanar a la població que lluités. Els alemanys es rendien amb tanta facilitat en el front occidental que el corresponsal de l’agència de notícies Reuters del 21º Grup d’Exèrcits britànic va escriure que les tropes aliades occidentals que es dirigien a Alemanya no trobaven resistència i que havien avançat 32 quilòmetres des del Rin per començar a envoltar la riba nord del Ruhr. Aquella notícia va fer saltar les alarmes a Moscou, que varen començar a témer un pacte entre els Aliats occidentals i els nazis.


La 80º Divisió aliada va travessar el riu Rin i es va dirigir cap a la ciutat de Wiesbaden. A més, les tropes del 3º Exèrcit del general George Patton i les del 7º Exèrcit de l’Alexander Patch es varen enllaçar al sud de Darmstadt i varen eliminar totes les defenses alemanyes del triangle format pel Sarre-Palatinat, al sud, i d’aquesta manera totes les tropes aliades es trobaven sobre el Rin.


A un quart de tres de la matinada, després d’unes escaramusses a prop d’Aschaffenburg, una columna nord-americana va arribar a l’autopista 26 i varen tallar els cables telefònics. A trenc d’alba bombardejaven a uns soldats alemanys que feien exercicis en una zona de desfilada. Poc després, els tancs i les metralladores disparaven contra gavarres, remolcadors i trens alemanys al llarg del riu Maine, a l’est de Lohr. A Gemünden, els alemanys varen aconseguir destruir el pont per tal de que no avencessin.

A les tres de la tarda, els nord-americans varen arribar a Hammelburg, però allí un batalló de canons d’assalt alemany va penetrar la ciutat per l’est mentre els nord-americans hi entraven per l’oest. De cop els dos bàndols es varen disparar l’un a l’altre. Els projectils alemanys travessaven la columna des de baix, però el foc nord-americà va poder aturar l’atac. A resulta d’aquest atac, diversos vehicles nord-americans varen ser destruïts, entre ells tres camions semi-eruga. Els Sherman a més varen disparar les torres de guàrdia d’una presó. Amb el consentiment d’un comandant alemany per rendir-se, cinc voluntaris conduïts pel coronel Waters varen sortir agitant una bandera nord-americana i un llençol lligat a un pal. Però el combat no havia cessat i, a dos quarts de set de la tarda, els alemanys estaven a punt per fer un nou atac, però a la nit els nord-americans varen aconseguir avançar direcció oest de la ciutat i varen neutralitzar l’atac. A continuació, amb els tancs a l’avantguarda, varen canviar de rumb de l’oest pel sud-oest esperant trobar-se amb els homes del 7º Exèrcit del comandant Patch. Però els blindats nord-americans es varen trobar de nou el foc de l’artilleria i dels Panzerfaust llançats des de les ombres. A més, els exploradors varen informar d’emboscades i carreteres bloquejades amb panzer més endavant, a Höllrich i a Hessdorf, on els nord-americans esperaven agafar l’autopista 27.

En el front oriental:

A Alemanya:

El 9º Exèrcit alemany del general Busse va començar un atac procedent de Frankfurt de l’Òder per intentar alliberar a les tropes rodejades a la ciutat de Küstrin, però va resultar ser un fracàs total. L’atac va començar sent un cert èxit, sorprenent al 8º Exèrcit de guàrdies soviètic, però les tropes blindades i d’infanteria alemanyes varen acabar destrossades a camp obert a mans de l’artilleria i l’aviació soviètica. Més al nord, el 2º Front de Bielorússia, sota el comandament del comandant Konstantin Rokossovski, va començar la conquesta de Danzig, que es rendiria al cap de poc.

A Argentina:

El ministre de Guerra, el coronel Juan Domingo Perón, va declarar la guerra a les potències de l’Eix. Perón no tenia intenció d’ajudar als Aliats, ja que el que ell volia era salvar vides alemanyes i dur-les a Argentina amb el seu botí. A la tarda, Hitler va saber d’aquesta decisió.

26 de març de 1945

Dilluns:

En el Reich:

A Alemanya:

Albert Speer va tornar a Berlín després de visitar els últims dies el quarter general del general Walter Model. Només arribar a la capital es va dirigir al búnquer i es va reunir amb Adolf Hitler a la Cancelleria del Reich. Hitler li va dir que havia rebut informes que deien que ell, Speer, ja no confiava amb les seves ordres i en la victòria. Speer li va recomanar que el fes dimitir, però Hitler no ho va trobar una bona idea, encara el necessitava, i va acabar bruscament la trobada entre ells dos.


Al migdia, Berlín va patir un bombardeig que va afectar les indústries de material bèl·lic.


A primera hora, un grup mòbil de la Policia, enviat pel SS Hans Trummler, va entrar al camp de treball de Hirzenhain, a Hesse. Davant la falta de temps per evacuar als presoners, entre els quals 44 dones acabades d’arribar de la presó de la Gestapo a Frankfurt, els SS, totalment begut, els varen ordenar cavar una fosa i saltar en ella. A continuació els varen disparar amb les seves metralladores. Quan els nord-americans varen arribar a la zona varen contar 87 cadàvers, pràcticament tots polonesos i russos.

A Àustria:

A Viena varen sonar les alarmes antiaèries davant la possibilitat d’un atac.

En el front oriental:

A Polònia:

A la nit, les tropes soviètiques varen capturar la ciutat i el port de Gdynia després de que el dia anterior una noia de la resistència polonesa entregués en el general Katukov un plànol del sistema defensiu de la ciutat.

A Hongria:

Amb l’arribada de reforços, els soviètics varen aconseguir obrir pas i el 6º Exèrcit SS Panzer del general Josef Dietrich es va tenir que retirar direcció a Viena per intentar protegir la capital austríaca. Hitler, que va ser mal informat d’aquella retirada, es va enfadar molt amb el general Dietrich.

En el front occidental:

A Alemanya:

El general Jacob Devers va enviar les unitats del 15º i 6º Cos del 7º Exèrcit nord-americà d’Alexander McCarrel Patch a través del Rin, entre Worms i Mannheim, i varen establir connexió amb el 3º Exèrcit del general George Patton, que també havia travessat el riu. Els soldats nord-americans de la 89º Divisió del 8º Cos del 3º Exèrcit es varen tenir que protegir de les bales alemanyes en una llanxa de desembarcament DUKW, mentre creuaven el riu Rin per Oberwesel, a St. Goar.


Al mateix temps, després de rebre permís per avançar cap al cap de pont, el 1º Exèrcit va començar el seu avanç per envoltar el Ruhr des del sud. Courtney Hodges va rebre l’ordre d’avançar al voltant del Ruhr per trobar-se amb el 9º Exèrcit del tinent general Bill Simpson al nord-est de Paderborn. Els alemanys s’estaven enfonsant segons una valoració de la intel·ligència del 2º Exèrcit britànic, que a més deia que ja no tenien un sistema de defensa cohesionat entre el Rin i l’Elba. Els alemanys es varen veure obligats en aquella jornada a retirar-se a l’altra riba del riu Sieg. Els tancs Sherman, per la seva part, ja varen entrar a Darmstadt.

En el Pacífic:

Els nord-americans varen completar la captura de l’illa d’Iwo Jima. Els últims defensors japonesos de l’illa, uns 300, es varen llançar en un desesperat banzai sobre un campament nord-americà. Tot i la victòria, la neteja de l’illa va durar pràcticament dos mesos més.

A les Filipines:

La Divisió Americal va desembarcar a Cebu per enfrontant-se a una forta resistència japonesa, que es va concentrar en els turons situats darrere les platges de desembarcament. Unes altres unitats nord-americanes varen desembarcar a l’illa de Bohl.

A la Unió Soviètica:

A Moscou va morir el mariscal de camp soviètic Boris Mijailovich Chapochnikov.

25 de març de 1945

Diumenge:

En el Reich:

A Alemanya:

A Berlín, el general Gotthard Heinrici va dirigir-se al búnquer d’Adolf Hitler per demanar-li abandonar la ciutat de Küstrin per poder conservar municions i gasolina per la defensa de Berlín. Hitler s’hi va negar. A les quatre de la tarda, Hitler va assistir a una nova reunió militar, en la qual hi havia Percy Schramm, el redactor del diari del OKW, que va quedar sorprès de l’estat físic del dictador.


El gauleiter Erich Koch va suplicar-li en el ministre Josep Goebbels que les tropes de Prússia Oriental fossin enviades a la ciutat de Königsberg, on podrien resistir millor. Per la seva part, Goebbels li va proposar a Hitler a través d’una carta simplificar les forces aèries en tota la seva organització de manera que es pogués eliminar realment la formació i apartar el ministre Hermann Göering. Hitler li va atorgar plens poders per iniciar les mesures corresponents.


800 bombarders i 2.000 caces Aliats varen sobrevolar al nord d’Alemanya, de l’oest al sud-oest, i varen bombardejar els centres de comunicació. Pel sud, 650 bombarders varen atacar Munic i, a la tarda, 400 avions nord-americans varen actuar contra les instal·lacions de comunicacions a Kassel i els aeroports. A la nit, 80 Mosquits varen atacar Berlín, però 65 d’aquests caces varen ser destruïts.


Lothar Rendulic va rebre el comandament suprem del Grup d’Exèrcits del Sud.


De Kiel va sortir el submarí U-234 al comandament del capità Johann Heinrich Fehler per dirigir-se a Japó carregat d’aparells secrets, mercuri, projectils antiaeris, uns 500 quilograms d’òxid urani distribuïts en deu contenidors recanvis d’avions a reacció i per coets, i espoletes per bombes. Però l’U-Boot mai va arribar al seu destí, ja que després de saber de la rendició alemanya es va dirigir a la costa est nord-americana per entregar-se. Els dos oficials de la Marina Imperial japonesa que eren a bord es varen suïcidar abans d’entregar-se als nord-americans.


Un informe alemany feia constar que en el camp d’Ohrdruf hi havia llavors 9.943 presoners, dels quals 6.000 eren jueus.

A Rechnitz, 180 jueus hongaresos varen ser assassinats per ordre del cap local de la Gestapo.

En el front oriental:

A Hongria:

El 2º i 3º Front d’Ucraïna dirigits pels comandants Rodion Malinovski i Fiodor Tolbujin respectivament es varen unir en el seu avanç cap a la frontera austríaca, i varen recórrer 45 quilòmetres aquell dia penetrant profundament dins les línies alemanyes.

En el front occidental:

A Alemanya:

Es va donar l’ordre a tots els exèrcits Aliats occidentals d’atacar als alemanys i avançar cap a l’oest després d’acabar amb tota resistència alemanya a l’oest del Rin. En seguit, les tropes britàniques varen ocupar la ciutat de Wesel, trobant una dèbil resistència, i Rees, a part de que es va estendre els caps de ponts Aliats. Desembocant des dels seus caps de pont en el riu Rin, el 1º Exèrcit nord-americà del comandant Courtney Hodges es va unir a les forces del 3ª Exèrcit del general George Patton i varen travessar el Rin per Oppenheim, al sud de Magúncia. El 12º Cos de Patton es va apoderar de Darinstadt per seguir endavant i capturar intactes dels ponts del Main a Aschaffenburg. A més, la 87º Divisió nord-americana del 8º Cos de Patton va travessar el riu Rin a Boppard i al nord de Braubachk, on varen establir nous caps de pont, i dues divisions aerotransportades, una britànica i una altra nord-americana, varen aterrar a l’est del riu. A la vegada, la 6º Divisió Aerotransportada va entrar en contacte amb les principals forces del 9º Exèrcit. En el flanc dret, al sud, el 7º Exèrcit del comandant Alexander Patch va creuar en un assalt amb dues divisions el Rin per Worms a primera hora amb el suport de tres dotzenes de tancs amfibis. El 15º Cos va capturar a 2.500 alemanys a un cost de només 200 baixes nord-americanes.

Tothom tenia clar que la guerra era ja qüestió de dies i a Londres es va anunciar que havia començat l’última batalla de la guerra. El cap d’intel·ligència del comandant Patch va assegurar que se l’informava de que els alemanys estaven amagant ingents reserves de carn i altres aliments enllaunats en subterranis i magatzems subterranis a la zona de Salzburg. Es deia també que des de l’1 de febrer s’havien afegit de tres a cinc trens de càrrega setmanals pel emmagatzematge de reserves, i que plantes secrets d’acoblament hidràulic podien inclús produir avions de caça Messerschmitt.

En el Rin, el primer ministre Winston Churchill, Alan Brooke i el mariscal Bernard Law Montgomery varen entrar en una església alemanya capturada a prop del riu per assistir als serveis del Diumenge de Rams celebrat per un capellà presbiterià. A continuació varen marxar a la ciutat de Rheinberg per reunir-se amb comandant suprem Dwight D. Eisenhower, Omar Bradley i el comandant Bill Simpson per dinar. Els sis homes varen menjar pollastre fregit a l’aire lliure servit sobre unes tovalles blanques en el jardí de la casa del director d’una mina de carbó. Brooke va aprofitar l’ocasió per felicitar a Eisenhower pels èxits dels últims dies. Quan el comandant nord-americà va marxar juntament amb el seu amic Bradley, Churchill va proposar-li a Montgomery creuar el riu i es varen embarcar en un vehicle amfibi juntament amb Brooke i el general Miles Dempsey fins arribar a la ciutat de Wesel. De retorn al marge oest, el primer ministre va recórrer les restes d’un pont ferroviari del Rin i es va quedar una llarga estona contemplant les restes de la batalla de Varsity Plunder fins que el tinent Simpson li va demanar que tornés a una posició més segura. Indignat pel que estava veient, Churchill va posar els braços al voltant d’una de les bigues del pont i va posar una cara d’enfadat. De retorn al lloc de comandament, el primer ministre li va regalar a Montgomery una col·lecció de Marlborough, La seva vida i el seu temps, i després va pujar de nou a l’avió i va volar cap a Londres escortat per una dotzena de Spitfires.


Tot i que avançaven amb força i sense masses problemes, ja que molts pobles i ciutats es rendien per deixar-los entrar sense lluitar, els Aliats occidentals es varen trobar amb algunes incursions de la Wehrwolf.


A la nit, un comando de sis persones format pel tinent de les SS Wenzel, el ràdio-operador Sepp Leitgeb, Karl-Henz Hennemann, Eric Morgenschweiss (de 16 anys), Georg Heidorn i Ilse Hirsch, varen engegar l’Operació Carnaval (Unternehmen Karneval), que consistia en assassinar al doctor Franz Oppenhoff, l’alcalde d’Aquisgrà, que havia sigut nomenat per les autoritats nord-americanes. Las guia del grup era la jove Hirsch, de només 22 anys. Sense problemes després de saltar en paracaigudes varen arribar al domicili de l’alcalde, el número 251 d’Eupener Strasse. Aquell matí, l’alcalde i la seva esposa, Irmgard, havien assistit a missa amb les seves tres filles petites. Oppenhoff en aquells moments era a la cuina per preparar el sopar i quan va tornar al menjador es va trobar amb dos SS. El SS-Obersturmführer Leitgeb li va disparar un tret al cap i el va matar. Completada la missió, el grup es va retirar. Leitgeb va marxar en solitari, mentre la resta es va dirigir cap a l’est, guiats per Hirsch, en busca de les línies alemanyes.

A Iwo Jima:

200 soldats japonesos, al comandament del general Tadamichi Kuribayashi, estaven en una situació molt precària, portaven dies alimentant-se només de cucs i insectes, fins que finalment varen sortir embogits dels seus refugis i varen llançar una càrrega banzai contra un dels aeroports controlat pels nord-americans. Varen combatre contra els nord-americans fins l’endemà, però tots varen morir. Després de tenir controlada l’illa, els nord-americans varen començar l’Operació Iceberg, la conquesta d’Okinawa.

24 de març de 1945

Dissabte:

En el Reich:

A Alemanya:

Alemanya estava sent destrossada i era evident per tothom que la situació era irreversible, però encara hi havia gent creia que Adolf Hitler es reservava una arma miraculosa que canviaria el rumb de la guerra. El que era sorprenent va ser que membres del govern, com el ministre d’Economia, Walther Funk, també confiessin en aquelles armes que no existien. Mentre part del poble esperava ansiós, Hitler no parava d’ordenar que es destruïssin les infraestructures i tot el que fos útil pels Aliats dins del territori alemany, condemnant d’aquesta manera al poble a una reconstrucció més lenta i dolorosa. A més, va ordenar reiteradament evacuar la població de les zones de l’oest cap a l’interior perquè aquests s’estaven rendint als nord-americans. Tot i la confiança de part de la població en les noves armes, les Oficines de Propaganda varen informar de que la majoria de la població ja no creia en la victòria. Joseph Goebbels va anotar que “desgraciadament” Hitler era també mencionat cada cop més en opinions crítiques i li semblava desastrós que ara la crítica no s’aturés davant Hitler o la idea nacionalsocialista.

A les 2:30 de la matinada, després de molt d’endarreriment i d’haver sigut visitat a la mitjanit per doctor Theodor Morell, Hitler va reunir una conferència militar, l’última que es celebraria a la Cancelleria, per estudiar les mesures que s’havien de prendre. El dictador els va advertir de que considerava el segon cap de pont, el d’Oppenheim, com el més perillós. Walther Hewel li va afegir que el Rin no era molt ampla en aquest punt. Hitler va informar-los que l’amplada del Rin era de 250 metres i que només feia falta que un sol home s’adormís perquè provoqués “les pitjors catàstrofes” i va preguntar si podia enviar-hi allí alguna unitat. Un cap d’Estat Major va respondre que no tenien més que una única unitat disponible i que només hi havia cinc canons antitancs en el campant de Senee que es podrien llençar en uns dies. A continuació varen discutir durant la següent hora sobre la proposta de Goebbels d’utilitzar com a pista d’aeròdrom l’avinguda Charlottenburger Chaussee i Hitler es va queixar de la poca resistència de les pistes de ciment sota els bombardejos. Per canviar de tema, Nicolaus von Below li va demanar si es podia deixar de fer servir la boira artificial a Berchtesgaden cada vegada que es detectava l’arribada d’un avió enemic perquè les reserves de gas s’estaven esgotant. Hitler li va contestar que no podien fer-ho perquè llavors tot estaria perdut. En mencionar Zossen, el dictador va rebutjar tota idea de traslladar-s’hi, igual que a Wild Park, al sud-oest de Berlín, on la Luftwaffe hi tenia instal·lacions sota formigó. En parlar de com reconstruir els efectius, un dels general va tenir la idea de recórrer a la Legió Índia. Hitler va contestar davant d’aquella idea:

La Legió Índia és una humorada. Hi ha hindús que no són capaços de matar a un poll i prefereixen deixar-se devorar. Aquests tampoc estaran disposats a matar a un britànic. Col·locar-los precisament davant dels britànics em sembla una bogeria.

Hitler al final va veure que la idea no era tan boja com semblava per la falta d’homes que tenien i va preguntar què podia fer la Legió Índia. Un coronel de les SS li va contestar que no li podia respondre perquè feia temps que estaven descansant. Aquesta resposta va fer enfurismar al líder alemany, que va exclamar:

Descansant? Però si no han lluitat mai!.

El coronel va intentar respondre-li, però Hitler, enfadat, va ser més ràpid i li va afirmar que la Legió l’únic que sabia fer era descansar i no lluitar. A les 3:43 de la matinada va acabar la conferència.

A les tres de la tarda, Hitler es va reunir amb Erich Koch davant de Martin Bormann. El dictador va autoritzar l’evacuació del que quedava del 4º Exèrcit per reforçar la defensa de Königsberg. Només 50.000 homes sense material varen aconseguir escapar.

En el front occidental:

A Alemanya:

Dins l’Operació Plunder, els highlands del 21º Grup d’Exèrcits del mariscal Bernard Law Montgomery i la 3º Divisió canadenca, un total de 300.000 homes, varen continuar com el dia anterior creuant el baix riu Rin, a les proximitats de la ciutat de Wesel, sense trobar-se resistència, amb els alemanys totalment desorientats, i varen arribar al nord del territori del Ruhr. Soldats britànics varen assaltar l’est del riu Rin a la localitat de Rees, on hi varen trobar certa resistència tot i que varen capturar a 3.000 alemanys, a la vegada que s’ampliaven els caps de ponts.

A les deu del matí, la 6º Divisió Aerotransportada i la 17º Divisió Aerotransportada, provinent aquesta de París, de 1º Exèrcit Aerotransportat varen aterrar a les deu del matí a la zona del Rin sense masses complicacions i amb el suport del 213 Comandament de Combat de la RAF i la 8º Força Aèria nord-americana. Les dues divisions varen establir contacte a la tarda i amb la 15º Divisió al vespre, consolidant ràpidament les seves posicions. 

El comandant suprem Dwight D. Eisenhower, el primer ministre Winston Churchill i Alan Brooke es varen reunir a la ribera occidental per presenciar com els seus homes travessaven el Rin. Els tres varen visitar els entusiasmats soldats i per la tarda varen realitzar una visita a la riba oriental. Al final del dia, el primer ministre va tornar al campament del mariscal Montgomery. D’un excel·lent humor, creia que la victòria estava a tocar, Churchill va estar durant al sopar recitant La vida de les abelles, una oda del belga Maurice Maeterlinck. Després de sopar, juntament amb els mariscals de camp es varen aixecar de la taula i varen caminar cap a la caravana de mapes per escoltar als oficials britànics sobre els progressos de l’Operació. El general Brereton, comandant del 1º Exèrcit Aerotransportat, va qualificar aquell dia Operació d’èxit formidable, oblidant el prop de 3.000 baixes amb més de 460 morts que havien patit les dues divisions aerotransportades i haver perdut aparells C-46, B-24, i uns 300 C-47 que varen quedar danyats i altres 30 destruïts. Les tripulacions dels transports de tropes varen patir 357 baixes més, més de la meitat morts o desapareguts.


Aprofitant el bon temps d’aquella jornada i un cel serè, les Forces Aèries Aliades varen utilitzar uns 8.000 bombarders i 1.300 planadors. Sense trobar pràcticament resistència a part d’algun aparell alemany, els aparells de la 9º Força Aèria i la 2º Força Aèria Tàctica varen atacar totes les bateries alemanyes i varen inutilitzar els canons antiaeris mòbils de 20 mil·límetres. Llavors es varen utilitzar els planadors per transportar a més homes a l’interior, dins les files alemanyes. Però els planadors no varen tenir la mateixa sort que els soldats de terra perquè dels 400 de la 6º Aerotransportada només 88 varen aterrar intactes. 32 varen ser destruïts a terra per l’artilleria alemanya i les bombes incendiàries. Una quarta part dels pilots britànics de planadors varen morir. Més de 50 planadors nord-americans varen ser destruïts pel foc de l’artilleria o quan varen impactar contra els arbres o els pals. Tampoc varen tenir sort els nous C-46, que varen entrar en acció aquell mateix dia, De 73 pilotats pel 313º Grup de Transport de Tropes, 19 varen ser destruïts i 38 varen patir danys. Els investigadors varen descobrir que 14 dels perduts eren inflamables per culpa dels tancs de gasolina.

Un dels tripulants va caure en un camp proper a Bochum i un soldat el va atacar amb la culata del seu fusell. A continuació, una multitud s’hi va abraonar i li varen causar greus ferides. Algú va intentar disparar-lo, però l’arma es va encallar, de manera que el varen arrossegar fins que una altra persona va treure un martell i el va colpejar fins la mort. La Gestapo va capturar a tres tripulants més a prop i els va torturar abans d’afusellar-los. Un obrer local que va protestar per aquells assassinats va ser denunciat, detingut i afusellat per la Gestapo.

També amb coordinació amb els exèrcits, els bombarders mitjans varen atacar 18 poblacions que eren punts fortificats o centres de comunicacions.

Just després de la una del migdia, quan les divisions aerotransportades varen acabar l’atac de tres hores, onades de B-24 de la 8º Força Aèria varen sobrevolar el camp de batalla llançant 600 tones de munició, gasolina i altres provisions des d’una altura de 30 metres, i, de pas, havien d’atacar els camps en els quals hi havia avions alemanys de retropropulsió. Però a aquella altura els quadrimotors eren un blanc fàcils pels alemanys i 15 dels 240 aparells varen ser destruïts i altres 104 varen resultar danyats. Al final, les unitats de terra de l’Operació varen entrar en contacte amb les tropes aerotransportades.

Durant aquell mateix dia, 150 bombarders de la 15º Força Aèria, amb cinc grups de caces de la 8º Força Aèria, varen volar des de les seves bases italianes fins a Berlín només per alertar als berlinesos de que eren vulnerables i per allunyar els caces alemanys de la zona de batalla del Rin, ja que no varen llençar cap bomba, a la vegada que altres forces d’Itàlia es dedicava a atacar els camps d’aviació del sud. Bombarders de la RAF varen atacar el centre ferroviari de Sterkrade i en el Ruhr.


Al mateix temps, a la tarda els homes de la 5º Divisió del 12º Cos del 3º Exèrcit del general George Patton tenien un cap de pont de vuit quilòmetres de profunditat i pel matí 13 batallons d’infanteria nord-americans defensaven la riba est en un font de 13 quilòmetres. Patton va ordenar als tres cossos del 3º Exèrcit que correguessin cap a Giessen i s’unissin al 1º Exèrcit.

En el front oriental:

A Polònia:

En les primeres hores del matí, Konstantin Rokossovski va oferir la capitulació als defensors de Gotenhafen i Danzig. Hitler en persona respondre per la nit ordenant que es defensés cada metre quadrat del sector Danzig-Gotenhafen. Aquella mateixa nit, al llarg de la Hindenburgalle de Danzig, desenes de soldats alemanys varen ser penjats en els arbres per esquadrons de les SS totalment beguts. En els cartells que penjaven en els colls de les víctimes si llegia:

M'han penjat perquè no vaig obeir l'ordre del meu cap de transport / Sóc un desertor / Era massa covard per combatre / Estic aquí per haver abandonat la meva unitat sense permís. 

La gran majoria de les víctimes eren joves auxiliars de la defensa antiaèries, de poc més de 15 anys, sorpresos en sortir del domicili dels seus pares, a on hi havien anat sense permís.

També aquell matí, els soviètics varen fer la seva entrada a Neisse, una població d’Alta Silèsia amb uns 40.000 habitants. Els soldats varen penetrar en tromba a la vila i es varen dirigir en els convents per violar a les religioses. Els soldats, amb els oficials al capdavant, feien llargues cues davant de les seves víctimes. A la nit, moltes monges i dones de totes les edats varen ser forçades més de 50 cops. Les que s’hi oposaven eren assassinades o humiliades.

A Hongria:

El front alemany va ser destrossat pel 3º Front d’Ucraïna del comandant Fiodor Tolbujin, que va avançar més de 100 quilòmetres dins del territori que havia sigut controlat pels alemanys. Les tropes de Josef Dietrich es trobaven atrapades a prop del llac Balaton, però varen aconseguir escapar amb el seu Exèrcit blindat.

A Birmània:

El nou 1º Exèrcit xinès es va unir a la 50º Divisió xinesa a prop de Hsipaw, posant fi a la campanya en el nord de Birmània.

En el Pacífic:

El cuirassat nord-americà USS Missouri va disparar salves contra la costa d’Okinawa.

23 de març de 1945

Divendres:

En el Reich:

A Alemanya:

Adolf Hitler va tornar a ordenar l’evacuació dels territoris occidentals cap a l’interior perquè no volia que els civils s’entreguessin als nord-americans. Martin Bormann va ser l’encarregat d’aplicar aquella ordre, que també afectava als treballadors estrangers i als presoners de guerra. El secretari de Hitler va deixar clar que totes aquestes persones havien de realitzar el viatge a peu i sense cap tipus de subsistència, ja que no es podia fer res en aquest sentit. Però aquella ordre ja era inviable perquè la població no volia anar cap a l’est per por a trobar-se amb els soldats soviètics, i el govern alemany no tenia la suficient força per aplicar l’ordre de Hitler pel descontrol que hi havia i per la falta de mitjans.

A mitjanit, Hitler va ser visitat pel doctor Theodor Morell, que aquest va observar que patia conjuntivitis a l’ull esquerre i que tenia la mà esquerra, el genoll i la cuixa esquerres inflades. Per això, li va recomanar fer més curta l’última reunió de la nit i sense llegir. Hitler no li va fer cas.


De tres quarts de dotze a tres quarts de dues va sonar l’alarma antiaèria a la ciutat de Falkestein, Saxònia. No hi va haver cap atac a la ciutat que estava plena de refugiats.

En el front oriental:

A Alemanya:

Els soldats soviètics, després de molts dies de combat, varen ocupar la ciutat de Poznan, la capital de Poznània. Més al nord, els soldats soviètics varen començar a entrar a la ciutat de Danzig, que estava plena de refugiats de Prússia Oriental, on es varen produir durs combats.

A Hongria:

Encara que el 2º Exèrcit blindat alemany continuava atacant cap al sud del llac Balaton, l’última ofensiva de Hitler ja es considerava un fracàs.

En el front occidental:

A Alemanya:

En l’Operació Plunder, les tropes del mariscal Bernard Law Montgomery, com el dia anterior les del general George Patton, que a trenc d’alba ja tenia a sis batallons d’infanteria a l’altra riba del Rin amb tant sols vint baixes, varen creuar el baix riu Rin per arribar al territori alemany de Wessel sota la presència del primer ministre Winston Churchill i d’Alan Brooke. A les vuit del vespre, l’artilleria va llençar les seves salves durant una hora contra la riba oriental del Rin per tal de facilitar les operacions aerotransportades. A les nou, després de que l’artilleria acabés la seva missió, la 1º Brigada de Comandos britànics va iniciar l’assalt a Wesel, que va ser capturada amb certa facilitat, ja que els britànics només varen patir 36 baixes. A la vegada, la 15º Divisió del 2º Exèrcit va començar el seu assalt, precedint al 12º Cos, al nord de Xanten, i la 51º Divisió va creuar en el sector del 30º Cos a l’altura de Rees. Al sud del canal de Lippe, les divisions 30º i 79º varen iniciar l’assalt del 9º Exèrcit alemany, sota el comandament del 16º Cos. Per dur a terme aquella operació varen llançar paracaigudistes de la 6º Divisió britànica sobre la riba dreta del Rin.

Per desmaquillar aquell èxit dels britànics, Omar Bradley, fent cas al general Patton, va comunicar a la premsa que sense cap bombardeig d’artilleria, sense cap suport aeri i sense llançaments de paracaigudistes, el 3º Exèrcit havia aconseguit creuar el Rin. Les tropes de Patton varen arribar aquell dia a Speyer.

El primer ministre havia volat aquella tarda a bord d’un C-47 Dakota cap a Venlo, a la frontera alemanya-holandesa. En entrar al quarter general del mariscal Montgomery va quedar sorprès juntament amb Brooke de veure a les parets de la caravana del mariscal fotografies d’Erwin Rommel i del mariscal Gerd von Rundstedt. Després de sopar, Churchill es va retirar al furgó de mapes del mariscal.

A Romania:

El govern de Petru Groza va aprovar una llei de reforma agrària que proposava incrementar la superfície de conreu de les explotacions menors de cinc hectàrees, donar terra als pagesos que no en tinguessin, establir zones d’horts als voltants de les ciutats i dels centres industrials així com reservar parcel·les per a escoles agrícoles i granges experimentals. D’aquesta manera els comunistes esperaven eixamplar el suport social en un país majoritàriament agrícola.

A les Filipines:

Els nord-americans varen desembarcar al nord de l’illa de Panay.

En el Pacífic:

Els nord-americans varen començar els atacs aeris i navals contra l’illa d’Okinawa.

22 de març de 1945

Dijous:

En el Reich:

A Alemanya:

Berlín, Adolf Hitler va convocar en una conferència d’armament al ministre d’Armament Albert Speer, amb qui havia tingut desavinences els últims dies. El ministre, per la seva part, no tenia gens de ganes d’anar a la reunió perquè sabia que no hi havia res a discutir; sabia perfectament que tot estava perdut, i va decidir que enlloc seu hi anés el seu subordinat, Karl Saur. En la reunió, Hitler va discutir futurs projectes d’armament de manera irreal i va ordenar que li presentessin més projectes sobre nous tancs i nous caces. 

A la nit, el ministre Joseph Goebbels i Walther Hewel es varen reunir amb el líder alemany. Hewel els va explicar que els intents de buscar la pau amb els Aliats per part del ministre d’Exteriors Joachim von Ribbentrop havien fracassat perquè ho havia intentat amb els suecs enlloc dels britànics. Quan Hewel es va retirar, Hitler i Goebbels varen parlar durant dues hores més. El dictador va reconèixer la derrota en el Sarre, i va acceptar el seu error de nomenar massa tard a Albert Kesselring com a comandant en cap de les forces occidentals. Seguidament, Hitler va dir que gràcies a que el president Franklin Delano Roosevelt havia acceptat en la Conferència de Ialta les prestacions de Iosif Stalin de deportar els presoners alemanys a camps de treball de la Unió Soviètica faria alimentar la moral dels soldats alemanys alhora de lluitar. Finalment, va afirmar que encara creia que la situació podria canviar i estava convençut que la coalició aliada es trencaria i que Alemanya tornaria a reforçar-se.


Gotthard Heinrici, que des del 20 de març era el nou general en cap del Grup d’Exèrcits del Vístula en substitució de Heinrich Himmler, es va presentar davant del seu predecessor en el quarter general de Prenzlau per saber com estava la situació del seu Exèrcit. El ministre li va descriure l’herència que li deixava, però quan Heinrici li va demanar que li aclarís la política a seguir en termes generals, Himmler es va mostrar cautelós. Després de reflexionar-hi, va agafar el braç del nou comandant general i el va dur fins a un sofà en un racó del despatx per dir-li a cau d’orella que havia arribat l’hora d’establir conversacions amb els seus enemics occidentals i li va confessar que ell personalment havia fet els primers passos.

Després, Heinrici va agafar un avió per dirigir-se a Bautzen per després anar al quarter general del general Heinz Guderian. Des de Bautzen va seguir el viatge en automòbil sota incessants atacs aeris. Un cop es va reunir amb el general, Heinrici es va trobar amb un Guderian esgotat i rendit i, sense perdre temps, li va comunicar que havia sigut nomenat cap del Grup d’Exèrcits del Vístula i que necessitava en el Óder a un home que tingués verdadera experiència en la lluita contra els soviètics. També li va explicar que no podia continuar treballant amb Himmler perquè el considerava un incapacitat, i li va demanar fer els impossibles per impedir que els soviètics creuessin l’Óder i ocupessin Berlín. Guderian li va contestar que en mitja hora aniria en automòbil a Berlín i li va demanar que l’acompanyés perquè el presentaria a Hitler. En aquell moment ja no mostrava cap respecte cap a Hitler. Heinrici li va contestar que preferia endarrerir l’entrevista amb Hitler perquè volia ser present en la següent ofensiva contra els soviètics i li va preguntar si tenia noves informacions sobre la situació militar, pregunta que Guderian li va respondre que no.


El comte Folke Bernadotte va tornar a Estocolm després de no poder entrevistar-se més amb Himmler i després de veure que la Creu Roja sueca no podia entrar als camps de concentració, tal i com havien pactat amb el Reichsführer.


Els Aliats varen bombardejar Hildesheim.

En el front occidental:

A Alemanya:

Els nord-americans varen donar per acabada l’Operació Veritable després de controlar el triangle Sarre-Mosel·la. No va ser fins la nit quan la població alemanya va ser informada per les notícies de que s’havia perdut l’última zona carbonífera que encara estava intacte.


A les deu de la nit, la 5º Divisió del 12º Cos del 3º Exèrcit nord-americà comandat pel general George Patton va començar a creuar el Rin per Oppenheim, al sud de Magúncia, i a prop de Mannheim, sorprenent als soldats alemanys en els sacs de dormir. L’objectiu era establir caps de pont i de seguida els enginyers varen començar a treballar en construir els pontons. Un cop varen tenir la situació controlada, el general Patton va enviar un telegrama a Omar Bradley per dir-li que tot el món havia de saber que el seu 3º Exèrcit havia arribat abans que el del mariscal Bernard Law Montgomery.

En el front oriental:

A Polònia:

Les tropes soviètiques varen trencar per la meitat la línia defensiva de Danzig-Gdynia, situada entre els dos ports. A més, la 25º Divisió de Panzergrenadier es va tenir que retirar del corredor de Küstrin deixant pas a l’entrada dels soviètics. A part, el 8º Exèrcit de guàrdies del comandant Vasili Chuikov va llançar un atac a Gut Hathenow, i llavors es va donar l’alarma a la 920º Brigada de canons d’assalt en formació i a la 303º Divisió d’infanteria de Döberitz perquè ataquessin a les formacions alemanyes. En seguit, els tancs T-34 varen començar a avançar i es va donar l’ordre perquè disparessin contra els alemanys.

A Egipte:

A El Caire es varen reunir diversos països del nord d’Àfrica i Orient Mitjà (Egipte, Aràbia Saudita, Líban, Transjordània, Iraq i Iemen) per fundar la Lliga Àrab. La Lliga va néixer amb el propòsit de fomentar el desenvolupament econòmic de la zona, resoldre les possibles disputes entre els Estats membres per mitjans pacífics i coordinar objectius polítics.