Diumenge:
En el Reich:
A Alemanya:
A Berlín, en el Dia de la Commemoració dels Herois, la Heldengedenktag, es va celebrar una cerimònia en el Zeughaus (l’antic arsenal en el centre de la ciutat). Adolf Hitler, acompanyat per Hermann Göering, Wilhelm Keitel, Fedor von Bock, Karl Döenitz i Heinrich Himmler, va pronunciar un discurs després de sentir la Setena Simfonia de Bruckner, on va assegurar un cop més que la guerra acabaria amb els jueus perquè, segons les seves paraules, l’objectiu dels jueus era exterminar tots els pobles conscients del seu ser nacional en el continent europeu i va assegurar que el primer d’aquests pobles era l’alemany. Literalment va dir:
La força conductora és l’odi etern d’aquesta maleïda raça que des de fa milers d’anys castiga a les nacions com un flagell de Déu, fins que arriba el temps en que les nacions tornen en si i s’alcen contra aquests que els molesten.
El discurs va provocar unes quantes crítiques dins de la societat alemanya, ja que no va mencionar en cap moment Stalingrad i la xifra de 542.000 alemanys morts. Només ho va mencionar de passada al final. A més, aquest discurs va ser un dels més breus que Hitler va fer mai, i va llegir de forma ràpida i monòtona. Però un cop més va estar de sort aquell dia perquè el coronel Rudolf von Gersdorff estava decidit en eliminar-lo en un atemptat suïcida. Quan el dictador va visitar l’exposició del botí de guerra capturat als soviètics, una visita concebuda per omplir temps entre la cerimònia en el Zeughaus i la col·locació de la corona en el cenotafi de l’exterior, era quan s’havia de cometre l’atemptat. Von Gersdorff, que havia arribat a l’última hora del matí, es va col·locar a l’entrada de l’exposició, a les dependències del Zeughaus, i portava en cada una de les butxaques de la seva guerrera una bomba amb el seu dispositiu detonador. En veure el dictador entrar a l’exposició, va aixecar el braç dret per saludar-lo mentre pressionava amb la mà esquerra el detonador d’una bomba, que tardava uns 10 minuts en explotar. Esperava que Hitler es quedés a l’exposició mitja hora com a mínim, però per culpa dels bombardejos el recorregut a l’exposició es va fer ràpid i en prou feines Hitler va mirar el material exposat. Von Gersdorff li va intentar explicar les peces que s’hi exhibien, però el dictador no el va ni escoltar i caminava de forma lleugera. Al cap de dos minuts ja era fora i la ràdio va anunciar, amb un re-doble de tambors, que el dictador es disposava a passar revista a la guàrdia d’honor a la Tomba del Soldats Desconegut. Von Gersdorff no el va poder seguir i en veure que havia fracassat va anar veloçment als lavabos més propers per desactivar la bomba. El coronel havia sigut prèviament, en entrar a l’exposició, pel coronel Rudolf Schmundt de que Hitler no es quedaria a la sala més que vuit o deu minuts. A Smolensk, el general Henning von Tresckow, que sabia de l’atemptat, va seguir amb ansietat la retransmissió de la cerimònia amb un cronòmetre a la mà.
Continuant amb els actes de celebració, el dictador va visitar els soldats ferits a l’Unter den Linden i va presenciar una desfilada militar de la Wehrmacht. Aquesta celebració s’havia de celebrar el 14 de març, però Hitler va canviar-ho per aquest dia. Aquest canvi de dates i el fet de que el discurs fos breu i hagués parlat tan ràpid, va provocar que per Alemanya sortissin molts rumors sobre la seva salut. Després de que molts berlinesos veiessin que Hitler estava bé, alguns varen començar a dir que aquell no era Hitler, sinó un doble, mentre l’autèntic Führer estava tancat sota arrest domiciliari a Obersalzberg per haver patit un col·lapse mental després de Stalingrad.
Felix Kersten va enviar una carta a Himmler per avisar-lo de que Ernst Kaltenbrunner havia fet detenir príncep holandes Adolf Friedrich von Meckenburg sota l’acusació de ser un espia de la reina Guillermina i de beure xampany tot desitjant una victòria aliada, a més d’escopir sobre un retrat de Hitler. Kersten li va afirmar que totes aquestes acusacions eren falses i va acabar la carta recordant-li la seva promesa de no prendre represàlies contra la família del príncep. El doctor va aprofitar les últimes línies per demanar-li l’alliberació de tres estonians, quatre francesos, onze holandesos, dos belgues i tres noruecs. Totes aquestes persones varen ser alliberades i la Gestapo va demanar disculpes a Von Mecklenburg a qui varen invitar a tornar al seu castell.
A Eslovàquia:
En moltes esglésies es va llegir una carta pastoral en que es condemnaven les futures deportacions de jueus.
En el front oriental:
En el sector sud:
L’ofensiva iniciada per Erich von Manstein el 20 de febrer es va donar per acabada per culpa de les pluges de la primavera. Aquesta va ser l’última gran ofensiva alemanya en el front oriental.
A Tunísia:
El 8º Exèrcit de Bernard Law Montgomery va continuar atacant per la línia Mareth, desbordant-la per l’oest i obligant als alemanys a retirar-se. Els britànics estrenyien d’aquesta manera la pinça sobre Tunísia.
Diari del Tercer Reich 