Dijous:

El dia abans de que esclatés la guerra:

Després de sortir de la reunió amb Joachim von Ribbentrop, a les dues de la matinada Neville Henderson va reunir-se amb amb l’ambaixador polonès, Josef Lipski, a la seva Ambaixada. Henderson el va informar de que la incorporació de Danzig a Alemanya i el plebiscit respecte al Corredor eren exigències que els alemanys no volien discutir i li va recomanar que el seu Govern permetés una trobada entre Hermann Göering i Edward Rydz-Smigly, ja que no confiava que Von Ribbentrop volgués negociar. Per la seva part, Von Ribbentrop es va dirigir a la Cancelleria per reunir-se amb Adolf Hitler per informar-lo de la reunió amb Henderson. El ministre li va explicar que l’ambaixador havia sigut molt dur i que la garantia que donaven els britànics als polonesos acabaria en un conflicte.

A un quart de sis de la matinada, Henderson li va enviar un missatge a lord Halifax per informar-lo que havia aconsellat a Lipski en terme enèrgics que truqués a Von Ribbentrop per demanar-li les propostes alemanyes amb l’objectiu de comunicar-les al govern polonès. Lipski, segons Henderson, li havia contestat que necessitava consultar-lo amb el seu govern i li va prometre que el trucaria de seguida que el seu govern li indiqués què tenia que fer. Henderson creia que l’ambaixador polonès no actuaria amb eficàcia.

A les vuit del matí, Henderson va tornar a trucar a Lipski i li va demanar que actués ràpid i el va advertir de que si al migdia Polònia no havia fet res i no acceptava reunir-se amb el govern alemany esclataria la guerra. A les nou, Henderson va trucar a l’ambaixador francès, Robert Coulondre, per prevenir-lo de que si els polonesos no acceptaven enviar al migdia a Berlín un plenipotenciari, l’exèrcit alemany començaria a atacar. Coulondre es va presentar immediatament a l’Ambaixada polonesa i li va insistir a Lipski perquè truqués al seu govern i sol·licités l’autorització d’entrar de seguida en contacte amb els alemanys en qualitat de plenipotenciari. A dos quarts de deu d’aquell matí, el govern britànic va rebre l’informe de Henderson que havia escrit sobre la seva reunió amb Von Ribbentrop. El Daily Telegrafh va publicar la notícia de que durant la nit anterior havia tingut lloc una reunió del Gabinet britànic en el transcurs del qual havien estudiat les proposicions alemanyes. L’edició del diari londinenc va ser retirada.

A les nou, Bernardo Attolico va advertir al seu govern de que la situació era desesperada i els va confirmar que la guerra esclataria en unes hores. A Roma, Benito Mussolini va intentar, juntament amb el comte Galeazzo Ciano, trobar una solució. Ciano va trucar a lord Halifax per comunicar-li que Mussolini no intervindria a no sé que li poguessin donar la seguretat a Hitler de que Danzig seria retornada a Alemanya. Lord Halifax li va contestar que la primera cosa que s’havia de fer era establir el contacte directe entre alemanys i polonesos a través de Lipski.

A les deu del matí, Henderson es va reunir amb l’empresari suec Birger Dahlerus a l’Ambaixada per parlar del document que l’hi havia entregat Von Ribbentrop el dia anterior de males formes. Dahlerus, que s’havia dirigit a l’Ambaixada seguint les ordres de Göering, portava el document escrit a màquina amb els 16 punts que havia redactat Hitler per Polònia i que l’hi havia entregat el mateix Göering. L’ambaixador li va demanar que es reunís amb l’ambaixador polonès per entregar-li una còpia del document. Seguidament, Dahlerus, acompanyat per Forbes, va reunir-se amb Lipski i li va llegir el document, que va deixar pàl·lid a l’ambaixador quan en va veure la gravetat. Lipski també va quedar consternat perquè era el primer cop que veia a Dahlerus i no entenia com era que jugués un paper tant rellevant en aquell afer. Quan Dahlerus li va demanar que s’entrevistés immediatament amb Göering i que acceptés l’oferta de Hitler, l’ambaixador es va posar fet una fúria. Després d’ordenar-li a l’empresari suec que anés a la sala del costat per dictar els 16 punts a una secretària, va criticar amargament a Forbes que un “estrany s’ocupés d’un assumpte tan important.

A dos quarts de dotze, Attolico es va entrevistar amb Ernst von Weizsäcker en el Ministeri d’Afers Exteriors per anunciar-li que Mussolini estava mantenint contactes amb el govern britànic i que havia suggerit el retorn de Danzig com el primer pas per arreglar la qüestió polonesa per la via diplomàtica. L’ambaixador li va explicar que el dictador italià cert marge de temps per posar a punt el seu pla de pau.

A dos quarts d’una, Henderson va enviar un telegrama a lord Halifax en que li suplicava que insistís a Polònia perquè Lipski demanés al govern alemany les propostes alemanyes amb l’objectiu de comunicar-les urgentment al seu govern per tal de que aquest enviés un plenipotenciari. Segons l’ambaixador, les condicions dels alemanys eren moderades i li va prometre que no tenien res a veure amb Munic i que mai Polònia podria tornar a trobar propostes tan favorables. Al mateix temps, l’ambaixador li va escriure una carta a lord Halifax per dir-li que les propostes alemanyes no posaven en perill la independència de Polònia i que si no acceptaven les propostes es podrien trobar que més endavant es trobessin amb una oferta menys avantatjosa. En aquell moment, Dahlerus va tornar a l’Ambaixada britànica després de sortir de la reunió amb Lipski i va trucar, des del despatx de Henderson, va Horace Wilson al Foreign Office per anunciar-li que les propostes alemanyes eren molt liberals, però que l’ambaixador polonès acabava de rebutjar-les. Wilson, en sentir uns sorolls estranys del seu auricular, va entendre que els alemanys els estaven escoltant i va intentar posar fi a la conversació, però Dahlerus no va témer res i va criticar durament als representants polonesos fins al punt que Wilson li va demanar que callés. En veure que Dahlerus continuava criticant als polonesos, Wilson va penjar el telèfon. Ràpidament, Wilson va informar als seus superiors d’aquell incident. A la una, lord Halifax va enviar un telegrama xifrat a Henderson en que li va demanar que es mostrés més prudent alhora d’utilitzar el telèfon i li va explicar que la conversa de Dahlerus i Wilson havia sigut escoltada pels alemanys.

Al migdia, el ministre d’Afers Exteriors polonès, Josef Beck, va informar per escrit a l’ambaixador britànic a Varsòvia, Sir Kennard, que estaven disposats a un intercanvi directe de punts de vista amb el govern alemany i que havia sol·licitat a Lipski perquè s’entrevistés amb Von Ribbentrop amb l’objectiu d’anunciar-li que Polònia acceptava les propostes britàniques. Kennard li va preguntar què faria Lipski si Von Ribbentrop li entregava les propostes alemanyes i Beck li va respondre que el seu ambaixador no estava autoritzat a rebre-les perquè creia que seria un ultimàtum. L’important, segons Beck, era restablir el contacte i obrir negociacions.

Ràpidament, Kennard va enviar un telegrama a lord Halifax per advertir-lo de que ell, a diferència de Henderson, no trobava raonables les propostes alemanyes i que Beck havia dit que si els convidaven a Berlín no hi anirien perquè no volien ser tractats com Emil Hacha. Kennard ja havia enviat a les vuit del matí un telegrama a lord Halifax per informar-lo de l’entrevista del dia anterior amb Beck. Halifax estava molt emprenyat amb els polonesos. Després de rebre aquest segon telegrama, lord Halifax li va enviar ara ell un telegrama en que li demanava que es posés d’acord amb el seu homòleg francès, l’ambaixador Léon Nöel, per suggerir-li en el govern polonès que fes saber en el govern alemany que ha tingut coneixement de l’última resposta britànica al govern alemany i que acceptava en principi les negociacions directes. A tres quarts de dues, lord Halifax va enviar un nou telegrama a Kennard per demanar-li que posés immediatament en alerta al govern polonès i li aconsellés que informés de seguida a Lipski perquè digués en el govern alemany que estava disposat a transmetre en el seu govern algunes propostes per estudiar-les immediatament i fes suggeriments per una obertura ràpida de les discussions.

Finalment, el govern polonès, pressionat per la Gran Bretanya, va indicar a l’ambaixador Lipski que s’entrevistés amb el ministre Von Ribbentrop perquè declarés que Polònia considerava de manera favorables els suggeriments britànics i que donaria la seva resposta oficial en el termini d’unes hores, però li varen demanar que no acceptés cap ultimàtum. A la una, Lipski va sol·licitar l’entrevista amb el ministre, però no va rebre cap resposta fins les tres de la tarda quan va rebre una trucada d’Ernst von Weizsäcker en que li preguntava, en nom de Von Ribbentrop, si venia en qualitat de plenipotenciari especial o en qualitat d’una altra cosa. L’ambaixador li va contestar que sol·licitava una entrevista en qualitat d’ambaixador per presentar una declaració del seu govern. Novament Lipski es va tenir que esperar, ja que a les cinc de la tarda Von Ribbentrop va rebre a l’ambaixador Bernardo Attolico, que aquest li va comunicar el desig de Benito Mussolini de que Hitler rebés a Lipski per tal d’establir contactes que permetessin evitar la guerra. El ministre va prometre que transmetria a Hitler els desitjos de Mussolini.

Von Ribbentrop va rebre a rebre a dos quarts de set de la tarda a Lipski, que va llegir el comunicat escrit del seu govern en el qual es deia que el govern britànic havia informat la nit passada al govern polonès d’un intercanvi de punts de vista amb el govern alemany sobre la possibilitat de l’obertura de negociacions directes entre el govern polonès i alemanys. L’ambaixador li va declarar que el govern polonès considerava favorable el suggeriment britànic i donaria la seva resposta definitiva a aquest punt en les següents hores. Lipski de pas li va retreure que des de la una del migdia intentava entregar-li aquest missatge. Llavors, Von Ribbentrop li va preguntar si tenia plens poders per negociar i l’ambaixador li va respondre que, de moment, era simplement l’encarregat de transmetre un comunicat. Von Ribbentrop li va dir que esperava que s’hagués presentat com un delegat amb plens poders i Lipski li va repetir que no tenia aquesta categoria. Davant la resposta negativa, es va negar a continuar les conversacions i li va comunicar que informaria a Hitler del contingut de l’entrevista. Quan Lipski va tornar a l’Ambaixada va descobrir que l’hi havien tallat les línies telefòniques amb Varsòvia.

Hermann Göering va saber a través dels telegrames xifrats que es varen desxifrar de com estaven les negociacions i li va ensenyar a Birger Dahlerus, que va córrer a entrevistar-se amb Henderson per tal d’evitar l’inevitable en aquells moments. Dahlerus va dinar aquell dia amb Göering a l’Hotel Esplanade de la Potsdamer Platz i el va convidar a prendre un conyac. El ministre va quedar tant encantat amb aquell conyac que va quedar-se’n dues ampolles. Dahlerus li va proposar convidar a Henderson a una entrevista. Després d’aconseguir l’autorització de Hitler, Göering va convidar a Henderson i a Forbes a que prenguessin el te a la seva casa a les cinc de la tarda. Göering, en les dues hores que va durar la trobada, els va parlar de les inquietuds que havien mostrat els polonesos en el govern alemany i els va parlar del desig de Hitler d’assegurar l’amistat amb la Gran Bretanya. El ministre, però, els va avisar de que si Polònia no cedia, Alemanya els aixafaria com si fossin polls i que si la Gran Bretanya es decidia a declarar la guerra, ell ho sentia perquè creia que es cometria una gran imprudència.

Henderson va entendre perfectament aquell dia que la guerra ja era inevitable. Cap al vespre va enviar un telegrama al seu govern on afirmava que ara seria inútil que es presentessin nous suggeriments, ja que seria sobrepassats de seguida pels fets i que l’única cosa que encara podien fer era demostrar la voluntat britànica inflexible de resistir a la força per la força. El telegrama no va ser enviat fins a tres quarts de quatre de la tarda de l’endemà.

---

Tal hi com creia l’ambaixador, la guerra feia hores que estava decidida. A dos quarts d’una del migdia, Hitler va estendre un mapa d’Europa i va donar l’ordre de començar la invasió a Polònia el dia següent en la Directiva Número 1 de la guerra. En ella deia:

Al generalíssim de les Forces Armades Ultra confidencial.

Berlín, 31 d’agost de 1939

Directriu nº 1 per la marxa de la guerra

1. Ara que estan esgotades les possibilitats polítiques per resoldre per mitjans pacífics una situació a la frontera de l’est que es intolerable per Alemanya, he decidit recórrer a una solució a través de la força.

2. L’atac contra Polònia es durà a terme d’acord amb els preparatius realitzats en el quadre del Cas Blanc, sota reserva de les modificacions que resultin, en el que té a veure l’Exèrcit, del fet de que, en l’interval, ha completat pràcticament les seves disposicions.

El repartiment de les missions i l’objectiu operacional continua sense canviar.

Data de l’atac: 1 de setembre de 1939.

Hora de l’atac: a un quart de sis de la matinada. (Escrit amb llapis vermell).

Aquest horari s’aplica igualment a l’operació de Gdynia, sota badia de Danzig i pont de Dirschau.

3. A l’oest, es tracta de deixar a Gran Bretanya i a França la iniciativa de les hostilitats. Ens limitarem a rebutjar a través de les forces locals les violacions de frontera poc importants.

La neutralitat que hem garantit a Holanda, Bèlgica, Luxemburg i Suïssa s’han de respectar escrupolosament.

A terra, prohibit, sense la meva autorització expressa, franquejar la frontera de l’oest, sigui pel lloc qui sigui.

A mar, la mateixa prohibició és vàlida per totes les accions ofensives o que puguin ser considerades com a tals.

4. Si Gran Bretanya i França obren hostilitats, llavors el deu dels elements de la Wehrmacht que operin a l’oest consistirà, economitzant i administrant al màxim les seves forces, a deixar a Alemanya tota possibilitat de concloure victoriosament les operacions de Polònia. En aquests límits, les forces enemigues i els seus recursos militars i econòmics hauran de patir tantes pèrdues com sigui possible. En quan a les ordres d’obrir el combat, jo me les reservo, en qualsevol cas, personalment.

L’Exèrcit defensarà el Mur de l’Oest i procedirà a dur a terme preparatius per evitar que no es traslladi cap al nord per la violació del territori belga i holandès realitzat per les potències occidentals (…).

La Marina farà la guerra a les embarcacions mercantils, tenint en compte sobretot a Gran Bretanya (…) L’aviació haurà, en primer lloc, impedir a les forces aèries franceses i britàniques que ataquin a l’Exèrcit i al Lebensraum alemanys.

En la direcció de la guerra contra Gran Bretanya, es procedirà a fer preparatius per utilitzar la Luftwaffe per desorganitzar els proveïments britànics per mar, la indústria de l’armament i els transport de tropes cap a França. Serà necessari buscar l’ocasió favorable per dur a terme un atac efectiu sobre tota classe concentracions de les unitats navals britàniques, cuirassats i portaavions en particular. Els atacs contra Londres estan reservats a la meva personal decisió.

Hauran d’efectuar-se preparatius amb vistes a atacs al territori britànic, sense perdre de vista que un èxit parcial amb forces insuficient ha d’evitar-se sempre i en totes les circumstàncies.

Adolf Hitler.

Llavors, el dictador també es va negar a rebre a l’ambaixador polonès i es va aïllar de l’exterior, tot i que va tenir temps per enviar un telegrama al duc de Windsor, que es trobava a Antibes, França. En el telegrama, Hitler li va dir:

A la nit va dictar a les secretàries en el seu despatx el discurs que donaria al Reichstag i en el qual declararia la guerra.

Però la guerra ja estava decidida des de feia temps. A dos quarts de set del matí d’aquell mateix dia, Franz Halder va escriure que la Cancelleria havia donat l’ordre d’atac per al dia 1 de setembre. A dos quarts de dotze del migdia, Otto von Stülpnagel va establir la necessitat de fixar l’hora d’atac a tres quarts de cinc de la matinada, ja que Hitler havia establert atacar Polònia. Els conspiradors a la vegada també sabien que es produirien les hostilitats. Von Weizsäcker va trucar a les 7:25 del matí a Ulrich von Hassell per demanar-li que s’entrevistés amb ell urgentment. El secretari d’Estat pensava que per evitar la guerra Henderson havia d’aconseguir persuadir a Lipski i al seu govern perquè enviessin immediatament un plenipotenciari polonès a Berlín. Per aquest fet, va trucar dos cops a Henderson i un cop a Göering.

A les nou de la nit, la ràdio alemanya va interrompre la seva programació i va emetre les propostes de Hitler a Polònia. Una declaració oficial es va queixar de que els polonesos no s’havien dirigit a Berlín per negociar-les.

---

Després de que Hitler donés l’ordre per començar l’Operació, les SS varen posar en marxa l’Operació Himmler; provocar desordres a Polònia per justificar la invasió alemanya per al dia següent. Cap a les dues del migdia, Reinhard Heydrich ja havia ordenat a Heinrich Muller, un alt funcionari de la Gestapo, que posés en marxa l’Operació Himmler i va agafar els presoners del camp de concentració de Sachsenhausen que havien disfressat d’homes de les SS i els varen enviar a la frontera polonesa. Llavors, Heydrich va fer trucar a les quatre de la tarda a l’habitació de l’hotel d’Alfred Helmut Naujocks a Gleiwitz, que feia de frontera entre Polònia i el Reich. El SS va escoltar una breu metàl·lica i aguda que li va demanar que tornés la trucada. Naujocks així ho va fer i va demanar trucar a la Prinz Albrechtstrasse, on i li varen dir la paraula xifrada: Conserves, que indicava que a les vuit del vespre havia de començar l’Operació, i la frase:

L’àvia ha mort.

Acte seguit, Naujocks va reunir a tots els seus homes i va donar-los instruccions per ocupar l’emissora de ràdio de Gleiwitz, Ràdio Breslau, una emissora que només s’utilitzava per donar notícies meteorològiques d’emergència, de manera que era difícil que algú estigués escoltant-la. Al mateix temps, Muller va sortir amb els seus camions estacionats davant la vila d’Oppeln per portar els presoners que farien d’esquer.

Poc abans de les vuit del vespre, els homes de Naujocks, cinc homes del SD disfressats amb patilles i bigotis a l’estil polonès, ja corrien pel camí de Tarnowitz per dirigir-se a les grans antenes transmissores. Un carter anomenat Foitzik els va veure, però quan aquest va intentar inspeccionar què passava el varen apuntar amb una pistola perquè marxés. En entrar a l’estació varen agafar a tot el personal que hi havia, tres treballadors i un policia, i varen tancar els presoners seleccionats en el subterrani. Però en aquells moments no sabien què tenien que fer i dubtaven de sí tenien que interrompre la transmissió que sonava en aquell moment i llançar una sèrie d’amenaces en polonès. Finalment, Naujocks va tallar l’emissió i va treure’s de la butxaca un paper en polonès que havia escrit el propi Heydrich per llegir-lo per la ràdio acompanyat per uns quants trets. Naujocks va fer veure que els polonesos estaven atacant l’estació cridant:

Atenció! Això és Gleiwitz. L’emissora està ara en mans poloneses.

A continuació, va llençar una violenta proclama contra Hitler i el Tercer Reich, però un error tècnic només va fer que s’emetessin nou paraules, entre elles la suposada invasió polonesa.

Al cap de quatre minuts, Naujocks i els seus homes varen abandonar l’estació. Quan varen sortir es varen trobar a Müller, que els va entregar el presoner anomenat Franz Honiok, un ciutadà alemany pro-polonès i catòlic de 43 anys que havia treballat d’agricultor, per matar-lo i fer-lo servir de pretext. El varen seleccionar per haver participat en diverses revoltes locals contra el domini alemany a Silèsia. De seguida, Naujocks va veure que aquell presoner estava en molt mal estat de salut; li va intentar obrir els ulls però tenia la mirada perduda i va pensar que estava drogat. Tot i no veure-li cap ferida en el seu cos, la seva cara estava coberta de sang. El presoner va ser assassinat i el seu cadàver va ser pujat a la sala de retransmissions per fer-li fotografies, que el dia següent es publicarien en els diaris alemanys. Abans de marxar varen disparar uns quants trets a l’aire per fer més enrenou. Homes de les SS disfressats amb uniformes de l’exèrcit polonès varen provocar dos incidents més. Segons va declarar el general Lahousen en el Procés de Nuremberg, aquella homes varen ser “retirats de la circulació”.

A les nou del vespre, els demés presoners varen ser conduïts en Mercedes negres per la Gestapo a un bosc. Müller els havia promès que a canvi de la seva participació se’ls recompensaria amb la llibertat. Un cop al bosc varen fer sonar una alarma, varen encendre dos reflectors i varen metrallar als presoners, que varen morir a l’acte. A continuació, uns homes de les SS, vestits amb uniformes polonesos, varen disfressar els presoners assassinats de membres de les SS i es varen dirigir a la frontera polonesa. En marxar de la zona varen cremar la duana de Hohenlindre. Un SS que sortia d’una caseta de la duana alemanya que acabava de destrossar es va topar amb els cadàvers vestits amb uniforme polonès i més endavant va explicar que els seus caps estaven afaitats, les cares destrossades per tal de que no es poguessin reconèixer i els seus cossos completament rígids. Els alemanys també varen col·locar dues bombes de rellotgeria a l’estació ferroviària de Tarnow, provocant la mort de 20 persones, més 35 que varen quedar ferides, tot i que la mortaldat hagués pogut ser molt més gran si el tren procedent de Cracòvia no hagués anat vuit minuts tard i un altre tren ple de passatgers no hagués marxat abans de temps. L’edifici va quedar pràcticament en runes.

L’agressió va motivar la declaració de guerra. Després es va difondre una història propagandística que explicava que els polonesos havien envaït Alemanya. Un fotògraf oficial va fotografiar l’escena de l’estació de ràdio per als diaris de l’endemà.

---

A les nou de la nit, Von Ribbentrop va entregar als ambaixadors francès, Robert Coulondre, i britànic, Henderson, una nota fent-los constar falsament que els polonesos no estaven disposats a negociar amb ells. A un quart de deu de la nit, la ràdio alemanya va retransmetre la proposta de 16 punts de Hitler que Von Ribbentrop havia presentat a Henderson la nit anterior. A dos quarts d’onze varen arribar les primeres informacions sobre diversos incidents greus a la frontera amb Polònia, entre ells l’atac a l’emissora de ràdio. A mitjanit, el diari Berliner Morgenpost va publicar que Polònia havia rebutjat la nota alemanya de negociar i que el conflicte era inevitable. Mentre tot això passava, l’Oficina de Guerra va deixar Berlín aquella nit per ocupar els seus quarters generals en el front polonès i els panzers alemanys ja corrien per fronteres poloneses. Els polonesos es varen començar a mobilitzar, però ja era massa tard, i només 600.000 polonesos varen fer front al primer assalt de l’endemà. Al mateix temps, el gabinet francès va publicar un comunicat en el que anunciava que França compliria amb energia els seus compromisos (amb Polònia).

---

Sabent que era inevitable la guerra, Hermann Göering va dir que la guerra seria d’una crueltat que mai es podrien arribar a imaginar. Al vespre, Hans Gisevius va ser convocat pel coronel Hans Oster en el quarter general del OKW. En veure a Gisevius, Wilhelm Canaris se’l va emportar a un passadís fosc i allunyat i li va augurar entre llàgrimes, que la guerra significaria el final d’Alemanya.

Però la gran majoria de soldats creien que no es produiria la guerra. Per exemple, Erwin Rommel va escriure una carta a la seva esposa Lucie dient-li que creia que aquella situació es resoldria sense tenir que arribar a realitzar accions bèl·liques de rellevància.

---

A Danzig, a primera hora de la tarda, el cuirassat Schleswig-Holstein, de bandera alemanya, va continuar ancorat al canal del port, a escassa distància de les fortificacions poloneses de la Westerplatte, a l’estuari del Vístula, i a les 18:35 va rebre de la màquina Enigma l’ordre per iniciar l’atac. El capità de la nau, Gustav Kleikamp, va ordenar que li portessin a l’alferes Wilhelm Henningsen, que havia embarcat una setmana abans a Memel amb els homes de la 1º Flotilla de Minadors per planificar l’atac de l’endemà. A continuació es va informar a tots els oficials.

Cinc hores després, entre les 23:30 i la 01:45, la infanteria de marina va desembarcar a Danzig, va contactar amb la policia, i el comandament del major August Winter va situar les seves metralladores pesades al sud i al nord del canal del Vístula.

Preveient que la invasió era qüestió de poc temps, els polonesos varen fer salpar els seus destructors cap a Gran Bretanya.

---

Des de Moscou, Viatxeslav Mólotov va pronunciar un discurs en el qual va ratificar l’acord del Pacte Mólotov-Ribbentrop.

En el Reich:

A Alemanya:

Un decret del govern donava oficialment per acabat el programa d’esterilització en tots els casos excepte algunes excepcions. 

A la Gran Bretanya:

El govern britànic va ordenar la mobilització general i, preveient atacs aeris, va començar a evacuar dones i nens de les ciutats. Es varen començar a apilar bosses d’arena fora dels edificis governamentals, es va donar ordres d’apagar tota la il·luminació per la nit i el primer ministre Neville Chamberlain va començar a debatre la formació d’un gabinet de guerra amb opositors a la seva política d’apaivagament com Winston Churchill.

---

A un quart de deu de la nit, Galeazzo Ciano li va comunicar a l’ambaixador britànic a Roma, sir Percy Loraine, que el govern italià havia pres la decisió de que Itàlia no lluitaria ni contra Gran Bretanya ni contra França. A un quart de dotze, l’ambaixador va comunicar aquesta notícia al Foreign Office.

A Itàlia:

A Roma, poc després del migdia, Ciano va proposar als ambaixadors francès i britànic convidar a Alemanya a una conferència que tindria com a objectiu revisar les clàusules del Tractat de Versalles, ja que les qualificaven com la causa dels problemes del moment.

A la Unió Soviètica:

A la nit, els soviètics finalment varen obtenir la victòria en la seva batalla contra els japonesos en les zones frontereres entre la Unió Soviètica i Mongòlia, quan les tropes soviètiques, liderades pel general Gregory Zhukov, varen destruir l’última resistència del 6º Exèrcit japonès a Khalkhyn Gol. 

En el Vaticà:

A primeres hores de la tarda, el papa Pius XII va enviar notes idèntiques als governs alemany, polonès, italià i a les dues potències occidentals per suplicar-los de que, en nom de Déu, evitessin tot incident i va demanar-los als governs francès, britànic i italià que donessin suport a la seva crida.

Dimecres:

En la crisi polonesa:

A la matinada, després de reunir-se amb el ministre Hermann Göering el dia anterior, l’industrial suec Birger Dahlerus va tornar a l’Hotel Esplenade i, a les dues de la matinada, es va posar en contacte amb Londres, que li varen confirmar que podia tornar a la capital britànica en un avió alemany. Tres hores després va agafar un avió en un aeroport militar situat a prop de Berlín i, a dos quarts de deu del matí, aterrava a l’aeròdrom Heston de Londres. des de l’aeroport fins a la capital britànica va canviar diversos cops de cotxe per despistar als periodistes i a dos quarts d’onze del matí va arribar a Downing Street, on va ser rebut per Neville Chamberlain, lord Halifax, Wilson i Alexander Cadogan, que ja l’estaven esperant des de feia uns minuts. 

Al mateix temps, l’ambaixador Neville Henderson va enviar un telegrama a lord Halifax per explicar-li la resposta que li havia donat Adolf Hitler el dia anterior i aconsellava que el govern polonès entrés en negociació amb el govern alemany encara que només ho fes per convèncer al món de que estava disposada a sacrificar-se per la pau. El govern britànic no va fer cas a la nota del seu ambaixador i va aconsellar al govern polonès que no fes pública la mobilització general. Ràpidament, lord Halifax va enviar un telegrama a Henderson per dir-li que estudiarien la nota alemanya, però el va avisar de que era poc probable de que poguessin enviar un representant polonès en una reunió amb Hitler. Henderson va enviar aquest missatge al govern alemany a dos quarts de cinc de la matinada.   

Els britànics varen demanar-li en el seu ambaixador a Varsòvia, Sir H. Kennard, que no comuniqués al govern polonès les proposicions de Hitler abans de rebre instruccions concretes. L’ambaixador Kennard va respondre a lord Halifax a les deu del matí amb una nota en que li deia que no comunicaria cap impressió al govern polonès, ni informaria sobre la resposta de Hitler fins que no rebés instruccions permanents, ja que li seria impossible persuadir al govern polonès perquè enviés immediatament a Berlín a Josef Beck o qualsevol representant polonès. Kennard creia que si les negociacions havien de ser entre iguals era essencial que tingués lloc en un país neutral i no a Berlín. Lord Halifax va enviar un nou telegrama a Henderson per comunicar-li que el govern britànic no podia aconsellar als polonesos de que enviessin un emissari a Berlín, tal hi com volia Hitler, i li va demanar si el govern alemany no acceptaria rebre a l’ambaixador polonès i li transmetés les seves propostes per començar les negociacions. El govern francès també va pressionar al govern polonès perquè desmobilitzés al seu Exèrcit, ja que encara confiaven en no tenir que arribar a una guerra. Però els polonesos no varen fer cas a cap d’aquells consells i el mariscal Edward Rydz-Smigly va ordenar la mobilització general. Més tard la retiraria davant les pressions de l’Ambaixada francesa.

---

Per Hitler i Joachim von Ribbentrop la mobilització de l’exèrcit polonès era una magnífica notícia. Al matí, Hitler va donar instruccions a Albert Forster sobre les mesures que havia de prendre a Danzig quan esclatessin les hostilitats. Llavors, el dictador es va passar gran part del dia treballant en les propostes que plantejaria al negociador polonès que, com ja es temia, no vindria. Hitler estava tant enfeinat en aquells moments que no va tenir ni temps de reunir-se amb Wilhelm Keitel, quan aquest es va presentar a la Cancelleria per ordres del mateix líder alemany. El dictador es va disculpar dient-li que havia d’escriure una carta a Edouard Daladier en resposta a la seva carta apel·lant-lo com a un vell soldat perquè fes tot el que pogués per evitar la guerra. Hitler només volia que Keitel donés una ullada a la carta en algun moment. Al mateix temps, Hitler, a instàncies de Hermann Göering, va crear un Consell Ministerial per la Defensa del Reich, que tindria el rol de coordinar l’administració pública. Göering en va ser el president, però Hitler tenia dret a veto sobre les decisions del Consell.

Estava clar que hi hauria guerra i l’Exèrcit va rebre aquell dia l’ordre de realitzar tots els preparatius necessaris per atacar l’1 de setembre a dos quarts de cinc de la matinada. Si les negociacions acaben en bon port, s’enviaria un avís abans de les tres de la tarda de l’endemà. A les 18:40, Franz Halder va escriure en el seu Diari un comunicat del tinent coronel Curt Siewert, l’ajudant de camp de Walther von Brauchitsch, en que li va demanar tenir-ho tot a punt per l’atac que començaria l’1 de setembre a dos quarts de cinc de la matinada. Si les negociacions amb Londres exigien que s’aplacés, llavors començaria el 2 de setembre. En aquest cas, Halder va escriure que els advertirien abans de les tres de la tarda i que tot quedaria anul·lat després del 2 de setembre. 

Per la seva part, Hitler es va reunir amb Keitel i Walther von Brauchitsch aquella tarda per preparar l’atac. El dictador els va explicar que estava esperant l’arribada de l’ambaixador Lipski o d’un membre del govern polonès i per això els va dir que tenien que esperar fins el dia 1 per atacar si les seves exigències no eren acceptades. A última hora de la tarda, Hitler va emetre la seva oferta per la ràdio alemanya i va culpar als britànics i als polonesos de la crisi.

A les 18:50, Henderson va rebre un telegrama a Londres de lord Halifax en que se li va ordenar que proposés al govern alemany que convidés a Polònia a celebrar negociacions. Al mateix temps, els britànics varen informar ara sí al govern polonès perquè estigués disposats a negociar amb els alemanys.

A un quart de deu, el govern alemany va telegrafiar un text amb 16 propostes al cònsol alemany a Londres, però el destinatari  va rebre ordres de guardar el text i de no comunicar-lo fins que no rebés noves ordres.   

A dos quarts de dotze de la nit, l’ambaixador Henderson es va entrevistar amb Von Ribbentrop en el despatx d’Otto von Bismarck, en el número 76 de la Wilhelmstrasse, per dir-li que lord Halifax no acceptava l’exigència alemanya de que un emissari polonès arribés aquell dia a Berlín per negociar i que la discussió havia de girar sobre els preparatius de les futures conversacions. Henderson també li va comunicar que el seu govern li havia dit que no estaven disposats a recomanar en el govern polonès que acceptés les propostes alemanyes i que l’únic que farien seria recomanar a l’ambaixador polonès. En cas de que els alemanys acceptessin, el govern britànic estaria disposat a influir sobre el govern polonès en el sentit de procurar una solució justa. Von Ribbentrop li va contestar que la situació polonesa era molt greu, ja que el govern polonès havia decretat la mobilització general i li va recordar que encara estaven esperant un enviat polonès. L’ambaixador li va explicar que faria tots els possibles perquè continuessin les negociacions. A continuació, Henderson i li va llegir les propostes de Göering per evitar la guerra. Quan Von Ribbentrop va escoltar que Göering estava negociant amb els britànics, es va enfadar molt i va cridar que ja no s’hi podia fer res per evitar l’ocupació polonesa. Henderson també va perdre els nervis i li va cridar que aquell no era un llenguatge per un estadista. El traductor de la reunió, Paul Schmidt, va afirmar més tard que va pensar que els dos homes acabarien a cops de puny i que Henderson s’aixecava sovint a la desesperada. Després de calmar-se, Von Ribbentrop, en nom de Hitler, va llegir molt ràpid les reclamacions alemanyes i Henderson li va exigir una còpia, però el ministre li va denegar de males maneres i va tirar el document per damunt la taula. Després de la reunió, Henderson va tenir més que clar que hi hauria guerra. Mentre el ministre i l’ambaixador estaven reunits, Hitler estava planificant l’atac a Polònia. Després de l’entrevista amb el ministre, Henderson va enviar un telegrama al seu govern per informar-lo de que l’entrevista amb Von Ribbentrop havia sigut molt desagradable i que el ministre s’havia limitat a imitar l’actitud de Hitler en els seus pitjors moments. 

Aquella mateixa nit, lord Halifax va dirigir de nou al seu ambaixador a Varsòvia, sir Kennard, un telegrama perquè informés a Josef Beck del contingut de la nota britànica que Henderson estava presentant a Von Ribbentrop i li va assegurar que Gran Bretanya estava disposada a mantenir els seus compromisos amb Polònia, però que el govern polonès havia d’acceptar, costés el que costés, comprometre’s de seguida a una negociació directa amb els alemanys per tal de que s’hi esclatava un conflicte tota la responsabilitat moral passés al bàndol alemany. Kennard va aconseguir entrevistar-se amb Beck a mitjanit i aquest li va prometre que consultaria amb el seu govern i donaria una resposta definitiva l’endemà al migdia. 

---

Aquella mateixa nit, Dahlerus va informar a Göering de les seves gestions a Londres i li va suggerir que en una trobada amb els polonesos es fes a Alemanya. Göering li va contestar que ja que Hitler estava a Berlín, la conferència no es podia a terme en un altre lloc que no fos a la capital. Després, Dahlerus va trucar a l’Ambaixada britànica perquè l’informessin de la reunió entre Von Ribbentrop i Henderson. Quan el varen informar de que els alemanys havien maltractat l’ambaixador, va tornar a trucar a Göering per informar-lo d’aquell fet. El ministre li va donar la còpia que Henderson li havia exigit a Von Ribbentrop, i Dahlerus la va fer enviar a l’ambaixador Lipski, que va informar telefònicament a Varsòvia dels últims moviments. També va enviar-li una còpia del text al conseller de l’Ambaixada, el príncep Stefan Lubomirski. A la nit, Dahlerus va agafar un avió i va tornar a Berlín. Abans de la mitjanit es trobava en el quarter general de Göering. El ministre el va informar que Hitler acabava d’enviar a Henderson, a través de Von Ribbentrop, una oferta “democràtica”, lleial i vàlida destinada a Polònia. L’industrial va trucar ràpidament a Forbes de l’Ambaixada britànica per anunciar-li que havia tornat i en aquesta trucada va saber que Von Ribbentrop havia recitat les condicions alemanyes a tal velocitat que Henderson no havia aconseguit comprendre-les com tocava, ni tampoc havia aconseguit un exemplar del text. Tornant amb Göering, Dahlerus li va recriminar de que es tractés d’aquesta manera a un representant de l’Imperi britànica i li va demanar que li donés una còpia dels 16 punts que havia anunciat Hitler per Polònia i que l’autoritzés a trucar del contingut d’ells a l’Ambaixada britànica. Després de pensar-s’ho amb deteniment, Göering va accedir-hi.     

Però no només Dahlerus i Göering varen lluitar per mantenir la pau. Ulrich von Hassell va parlar amb la germana de Göering, Olga Rigele, per suplicar-li que convencés a Hitler perquè tornés a parlar de la qüestió polonesa.

Però l’esclat de la guerra era qüestió d’hores i els alemanys ja varen començar a actuar perquè esclatés com més aviat millor. Les SS varen detenir a un nacionalista polonès local, Franz Honiok, que l’endemà drogarien i assassinarien fent veure que aquest era alemany i havia sigut assassinat pels polonesos per així tenir una justificació pel seu atac l’1 de setembre de 1939.

---

A Polònia, davant l’imminent atac dels alemanys, els tres destructors més moderns de la Marina polonesa, el Burza, el Blyskawica i el Grom, varen salpar cap a la Gran Bretanya en el Pla Pequin per unir-se a la Royal Navy. Les tres embarcacions varen passar just a temps per creuar els estrets de Dinamarca abans de que comencés la invasió. A dos quarts de tres, els polonesos varen ordenar una mobilització general.

---

Des de Moscou es va informar de que enviarien més efectius a la seva frontera oriental, concretament a la zona de Polònia. Els alemanys varen posar bastant de ressò en aquesta informació.

Dimarts:

En la crisi polonesa:

El govern alemany preparava a la seva gent per la guerra i la premsa alemanya es va fer ressò de l’assassinat de sis alemanys a Polònia i de la mobilització general polonesa, que va començar aquell dia per les dificultats econòmiques que arrossegava el país. Però a les capitals europees es respirava cert optimisme. A la una de la matinada, un ajudant de camp de Hermann Göering va informar telefònicament a l’industrial Birger Dahlerus des de la Cancelleria per comunicar-li que estaven estudiant la nota britànica després de la marxa de l’ambaixador britànic Neville Henderson. Al matí, Dahlerus va trucar de nou al Foreign Office i li va anunciar a lord Halifax que Adolf Hitler i Göering estaven considerant la possibilitat d’arreglar la qüestió polonesa per via diplomàtica.

A tres quarts i cinc d’onze del matí, Dahlerus es va reunir amb Göering, que li va donar una calorosa benvinguda i li va exclamar entusiasmat de que la pau estava assegurada. Ràpidament, Dahlerus es va dirigir a l’Ambaixada britànica per comunicar-li la notícia a Henderson. L’industrial suec el va informar que els alemanys estaven molt optimistes i que estaven d’acord en el punt essencial de la resposta britànica del dia anterior. Dahlerus va precisar que Hitler no reclamava res més que Danzig i part del Corredor polonès, un estret passadís de la via ferroviària que conduïa a Danzig. L’ambaixador però li va comunicar que no es podia confiar en la paraula ni de Hitler ni de Göering, ja que segons ell havien mentit molts cops. Després de la reunió amb l’ambaixador, Dahlerus va trucar un cop més al Foreign Office quan passaven deu minuts de les set de la tarda per prevenir a lord Halifax de que la resposta alemanya no provocaria dificultats, però aconsellava que el govern britànic havia de recomanar als polonesos que “es portessin bé”.

Aquella hora, a la Cancelleria del Reich, Adolf Hitler i Joachim von Ribbentrop van continuar estudiant l’última oferta del govern britànic. A un quart de vuit de la tarda, Henderson va ser cridat un altre cop per reunir-se amb Hitler a la Cancelleria. Abans, Henderson va enviar un telegrama al seu govern per comunicar que Hitler havia afirmat amb insistència que no s’intimidaria amb falses aparences i que el món cometria un greu error si així hoc reia.

Lluint el seu vestit de ratlla diplomàtic amb un clavell vermell fosc en el trau de l’americana, l’ambaixador va recórrer la Wilhelmstrasse a les fosques, ja que les faroles no estaven enceses pels simulacres d’apagades que s’estaven efectuant a Berlín i va arribar al cap de pocs minuts a la Cancelleria, on s’hi havien amuntegat entre 300 i 400 berlinesos. En entrar a l’edifici va ser rebut per un redoblament de tambors i una guàrdia d’honor. Otto Meissner i Wilhelm Brückner el varen conduir fins al despatx de Hitler. En entrar-hi es va trobar amb Hitler i Von Ribbentrop, i de seguida els va demanar que evitessin la guerra. Segons sembla, l’ambaixador va colpejar la taula de la ràbia que duia al damunt. Henderson li escriuria més tard a lord Halifax, que havia tingut la sensació de que s’havia d’enfrontar a Hitler amb els seus mateixos mitjans i que per això havia començat a cridar amb més força que ell i que no acceptava que ningú li parlés amb aquell llenguatge.

Però Hitler no es va deixar intimidar per l’ambaixador. Estava decidit a atacar Polònia i només va acceptar rebre un emissari polonès amb plens poders per negociar l’endemà. Després de que l’ambaixador es queixés per la falta de temps, Hitler li va entregar una nota que havia redactat abans amb Von Ribbentrop, on deia que el govern alemany considerava intolerable el tracte del govern polonès a les minories alemanys en aquell país, però que estava disposat a acceptar la proposta britànica referent a l’enviament d’un plenipotenciari a Berlín, que s’esperava que arribés l’endemà. També es deia que el govern alemany mai havia volgut perjudicar ni els interessos vitals de Polònia ni la seva sobirania. En la nota també hi figurava que en les futures negociacions per Polònia s’informaria al govern britànic de la marxa de les negociacions i que volia que hi fossin presents els soviètics. Henderson sabia perfectament que aquella nota era un ultimàtum, tot i que tant Hitler com Von Ribbentrop li varen prometre que no ho era. Llavors, l’ambaixador va preguntar si tractarien bé a l’emissari polonès que es volgués entrevistar amb ells i el dictador li va respondre que evidentment. Hitler li va recriminar que es burlés dels “alemanys que havien sigut degollat a Polònia”, recriminació que va encendre a Henderson, que es va posar a cridar. Hitler el va amenaçar en comunicar-li que dos exèrcits, el polonès i l’alemany, es trobarien en breu. L’ambaixador de seguida es va queixar amargament i, un cop més, va intentar convèncer a Hitler perquè li donés més temps per negociar, però el dictador li va cridar enfadat que els seus soldats li estaven preguntant quina era la seva decisió i que ja estaven preparats. Quan va acabar la reunió, Henderson va marxar del despatx molt preocupat. La seva preocupació va anar en augment en recórrer els llargs passadissos de la Cancelleria i veure’ls plens d’oficials militars com Wilhelm Keitel i Walther von Brauchitsch. Els estats occidentals i Polònia no varen acceptar l’amenaça de Hitler i estaven decidits.

Mentre l’Ambaixada britànica remetia a Londres la resposta alemanya que l’hi havien entregat a Henderson, que arribaria a la capital britànica a les 0:15, l’ambaixador es va entrevistar amb l’ambaixador polonès, Josef Lipski, per explicar-li com estava la situació i li va comentar l’entrevista que havia tingut feia unes hores amb Hitler.

Al mateix temps, Hitler s’entrevistava amb l’ambaixador italià Arturo Attolico. L’ambaixador li va dir que Benito Mussolini estava disposat a intercedir amb la Gran Bretanya si era necessari per tal d’evitar la guerra. Hitler li va dir que les negociacions amb la Gran Bretanya estaven en marxa i que ja havia manifestat la seva disposició a acceptar a un negociador polonès. Llavors, el dictador va demanar al ministre Hermann Göering que enviés al seu amic i intermediari, Dahlerus, que estava sopant aquella nit a l’Hotel Esplanade de la Potsdamer Platz amb uns seus compatriotes, a la Gran Bretanya perquè donés a conèixer en el govern britànic els punts essencials de les condicions que no estaven disposats a cedir: el retorn de Danzig a Alemanya i un plebiscit sobre el Corredor. El ministre li va suggerir que no era necessari jugar-s’ho tot a una carta, però Hitler li va respondre que al llarg de la seva vida sempre s’ho havia jugat tot.

A les deu de la nit, Göering va córrer a reunir-se amb l’industrial i va estudiar la nota que havia entregat Hitler a l’ambaixador britànic i el va informar del fracàs de l’entrevista entre Hitler, Henderson i Von Ribbentrop. Göering li va dir a Dahlerus que havia fer alguna cosa per evitar la guerra, tot i que va exclamar que no confiava en els polonesos perquè els considerava una nació inferior. En assegurar-li que Hitler estava treballant en una oferta destinada a Polònia i que el retorn del Corredor es decidiria en un plebiscit sota control internacional. El suec li va preguntar quins territoris exigia Alemanya i Göering es va aixecar de la cadira i va fullejar un enorme atles. En trobar el mapa que desitjava, va arrencar-ne la pàgina i amb un llapis verd li va senyalar les províncies pertanyents a Polònia que exigia Alemanya i amb un llapis vermell va senyalar el territori restant, el polonès. Els alemanys es quedarien la Prússia polonesa i també la ciutat industrial de Lódz. Abans de marxar, Göering li va demanar que tornés a Londres i informés al govern britànic de tot el que havia passat aquella tarda i que Hitler desitjava la pau. Dahlerus li va prometre que ho tornaria intentar. Quan s’acomiadaven, Göering li va confessar que potser no es tornarien a veure mai més, ja que algunes persones el voldrien assassinar. Von Ribbentrop es va plantejar destruir l’avió que portava l’industrial suec a Londres.

---

Franz Halder va anotar en una nota en el seu Diari la tàctica que volia seguir Hitler. El dictador esperava introduir una cunya entre els britànica, els francesos i els polonesos, i aixecaria una barrera d’exigències demogràfiques i territorials. Halder també va anotar que els polonesos vindrien el dia 30 i que el dia següent es trencarien les negociacions i el dia 1 de setembre començarien les hostilitats militars.

A la vegada, Reinhard Heydrich es va reunir amb Eduard Wagner per debatre sobre les relacions de les SS i l’Exèrcit davant l’imminent invasió a Polònia.

En el Reich:

A Alemanya:

En el camp de concentració de Dachau, les SS varen afusellar a Gustav Elder von Remiz, el propietari real del castell Fuschl del ministre Von Ribbentrop i que havia estat casat amb la germana de l’empresari Fritz Thyssen i era amic de Stefan-Karl Henkel, cunyat del ministre Von Ribbentrop.

---

El governador del districte de Hildesheim va informar a tots els caps de regions administratives i alcaldes de la seva regió, que en el districte havia acabat tota activitat comercial per part de barberies o funeràries jueves.

Dilluns:

La crisi polonesa:

Adolf Hitler va invalidar el tractat de no agressió entre Alemanya i Polònia i va confirmar que la nova data per la invasió a Polònia seria el matí de l’1 de setembre de 1939. Davant la imminent agressió alemanya, les potències occidentals creien que Hitler no faria res i es pensava que no hi hauria guerra.

---

A Berlín, a les dues de la matinada, Dahlerus va demanar comunicar-se amb l’Ambaixada britànica per transmetre el missatge d’acceptació dels alemanys de la nit anterior, però l’encarregat de negocis britànic, el diplomàtic George Ogilvie-Forbes, que s’ocupava d’enviar els missatges al govern britànic, havia sortit cap a casa seva. L’empresari suec, que volia preservar la pau com fos, va sortir decidit en direcció a l’Ambaixada i va poder comunicar-li a Ogilvie-Forbes l’acceptació dels alemanys i varen telegrafiar a Londres el missatge d’acceptació del govern alemany per evitar la guerra. Dahlerus va recomanar, igual que faria amb Neville Henderson aquella tarda, que intentessin persuadir a Polònia perquè obrissin immediatament negociacions directes amb Alemanya. Dahlerus també va trucar personalment al Foreign Office i va suggerir-li a lord Halifax que persuadís als polonesos.

Al matí, Dahlerus es va dirigir a prop de Potsdam per trobar-se amb Göering, que havia sortit en un tren especial cap al quarter general de la Luftwaffe. Quan es varen veure, el ministre alemany li va preguntar si havia comunicat els desitjos de Hitler als britànics, i Dahlerus li va contestar que sí. Després de la reunió de dues hores amb Göering, Dahlerus, després de sortir de la reunió, que va durar dues hores, va trucar a Forbes i li va explicar que l’exèrcit alemany hauria establert el seu dispositiu d’atac contra Polònia durant la nit del dimecres al dijous 31 d’agost. Forbes va informar d’immediat al seu govern d’aquesta nova informació.

A les dues del migdia, el govern britànic va preguntar per telègraf al seu ambaixador a Varsòvia, Howard Kennard, si es podia reunir amb el govern polonès per preguntar si Polònia estava disposada a entaular una discussió directe amb Alemanya. L’ambaixador es va reunir d’immediat amb el ministre Josef Beck, que li va comunicar que autoritzaven al govern britànic a informar a Hitler de que Polònia estava disposada a negociar.

A dos quarts de sis de la tarda va tenir lloc una conferència militar a la Cancelleria, on hi havia diverses personalitats del Reichstag i del NSDAP. Hitler els va explicar que estava decidit a resoldre d’una forma o altra la qüestió polonesa i que exigiria la devolució de Danzig i el Corredor polonès. Sinó acceptaven les seves exigències aniria a la guerra i els va prometre que mentre ell visqués no admetria cap capitulació. Després de defensar el Pacte Ribbentrop-Mólotov, el dictador va rebre alguns aplaudiments.

A les cinc de la tarda va sortir de Londres l’ambaixador Henderson i, tres hores després, va aterrar a l’aeroport de Tempelhof. A dos quarts d’onze de la nit, Henderson, que feia de contacte entre Berlín i Londres, es va reunir amb Hitler a la Nova Cancelleria del Reich. L’ambaixador es va dirigir a la Cancelleria en cotxe i quan va arribar a l’entrada que donava a la Wilhelmplatz l’esperaven el cap de la Cancelleria, el doctor Otto Meissner, i l’ajudant de Hitler, Wilhelm Brückner. Entre ells també hi havia Otto Dietrich, que havia tornat aquell matí de Baden-Baden després d’haver assistit a la Gran Setmana. Quan el varen veure la guàrdia va presentar armes i una banda de música va redoblar els tambors.

Un cop es va reunir amb Hitler, Joachim von Ribbentrop, que feia tres dies que no es reunia amb el dictador, i Paul Schmidt, Henderson li va entregar el missatge del seu govern en què li demanaven obrir la via del diàleg amb el govern alemany per parlar de Polònia per tal d’evitar la guerra que semblava imminent. El missatge també deia que acabaven de rebre del govern polonès la seguretat de voler obrir negociacions. El govern britànic admetia en el seu missatge que s’havia de parlar del tracte rebut de les minories alemanyes residents a Polònia, però també afirmaven que tot depenia de la manera i del mètode que fos solucionat per arribar a un acord. Llavors, Hitler i Henderson varen parlar durant una hora, però el líder alemany no volia parlar de res, ja que no va escoltar les pregàries de l’ambaixador per tal d’evitar la guerra i només l’importava annexionar Polònia al Reich alemany. L’ambaixador li va exposar que Gran Bretanya desitjava l’amistat d’Alemanya, que volia la pau, però que lluitaria si envaïen Polònia. Hitler li va replicar que els polonesos havien comès innombrables crims contra els alemanys i que ell ja havia ofert una “generosa” oferta de pau que no renovaria. Von Ribbentrop llavors va entrar en la conversa per recordar-li a l’ambaixador que Neville Chamberlain li havia dit que la Gran Bretanya desitjava vivament arribar a un acord amb Alemanya. Al final de la reunió, Henderson li va fer dues preguntes: Estava disposat a discutir directament amb els polonesos, i estava d’acord en examinar la qüestió d’un canvi d’opinions. Després de quedar-se uns instants pensatius, es va dirigir cap a Von Ribbentrop i li va dir que seria necessari discutir la situació amb Hermann Göering i, llavors, li va dir a Henderson que contestaria l’endemà. L’ambaixador, que ja estava dret per marxar, li va respondre que no corria pressa, però Hitler li va dir que ell sí que en tenia. En sortir per la galeria de marbre acompanyat per Meissner, l’ambaixador li va dir que Hitler no veia que tant el govern britànic com el francès li declararien la guerra si atacava a Polònia. Un cop va deixar l’ambaixador, Meissner va informar immediatament a Hitler d’aquelles paraules però, un cop més, Hitler li va dir que creia que no atacarien. Von Ribbentrop li va assegurar a Meissner que en menys de dos mesos la qüestió polonesa quedaria tancada i que després celebrarien una gran conferència de pau amb les potències occidentals. Otto Dietrich va preguntar a Von Ribbentrop com havia anat la trobada amb l’ambaixador i el ministre li va assegurar que la Gran Bretanya no estava per ara en condicions d’anar a la guerra i que tot allò no era res més que un “bluff” per espantar a Hitler i evitar que intervinguessin a Polònia. Von Ribbentrop també li va explicar que enmig del debat havia proposat establir un passadís a través del corredor polonès direcció a Danzig, però que aquesta proposta no havia sigut entregada per escrit a l’ambaixador anglès. A les 2:35, Henderson va telegrafiar al seu govern per explicar el contingut de l’entrevista.

---

Hjalmar Schacht va decidir dirigir-se de nou al quarter general de Zossen, però Wilhelm Canaris el va advertir de que era massa tard per actuar contra els plans de Hitler i aturar la guerra.

---

Els berlinesos varen contemplar a les tropes sortir de la ciutat per dirigir-se a l’Est, direcció Polònia, en camions de mudances o de càrrega. L’edició del matí de la Völkischer Beobachter va explicar-los que Hitler els demanava que tinguessin paciència perquè volia esgotar totes les vies amb l’objectiu de solucionar la crisi pacíficament. Pocs estaven entusiasmats amb la situació actual i no varen ser més de 500 persones que es varen aplegar davant de la Cancelleria per donar suport al seu govern.

En el Reich:

A Alemanya:

El govern alemany va aprovar la llei de despeses i emoluments de la Wehrmacht. Aquesta nova llei servia perquè els ciutadans alemanys que s’allistessin a la Wehrmacht per anar a la guerra no perdessin el sou que tenien de la seva anterior feina. En definitiva, es pagaven uns subsidis públics que havien de servir per mantenir la voluntat de combatre per part de qui s’allistava. Pel soldat alemany era molt important aquella llei perquè d’aquesta manera podia anar a lluitar sense preocupar-se del manteniment de la seva família amb la seva absència. Tot i això, el govern alemany també va començar a racionar alguns productes bàsics destinats a la població com el sabó i els productes tèxtils. La carn i la mantega ja estaven racionats.

---

Els alemanys varen dur a terme el primer vol d’un aparell a reacció, el Heinkel He-178.

Preparant-se per la guerra:

A Polònia:

Els militars polonesos varen veure la situació tan greu que l’inspector general de l’Estat Major, Edward Smigly-Rydz, va suggerir ordenar la mobilització total.

En el Països Baixos i a Bèlgica:

La reina Guillermina i el rei Leopold III varen oferir-se com a mediadors per evitar el conflicte.

A la Gran Bretanya:

Des del port de Southampton va salpar ple de gent el transatlàntic Queen Mary. La gran majoria intentava fugir als Estats Units d’Amèrica per l’amenaça de guerra a Europa.

En els Estats Units:

La majoria de nord-americans creien que no hi hauria conflicte. Per exemple, Henry Ford va assegurar en el Boston Globe que Hitler només estava provocant, que els alemanys no s’atrevirien a començar una guerra i va assegurar amb rotunditat que n’eren conscients.

Diumenge:

En la crisi polonesa:

A les dotze de la matinada, l’empresari suec Birger Dahlerus va arribar a Berlín en cotxe juntament amb el ministre Hermann Göering. Un cop a la capital alemanya, Göering es va reunir amb Adolf Hitler a la Cancelleria del Reich, mentre Dahlerus va dirigir-se a l’Hotel Esplanade. A un quart d’una de la matinada, Dahlerus va rebre la visita de dos oficials que el varen convidar a presentar-se davant de Hitler aquella mateixa nit. Quan va arribar a la Cancelleria va ser rebut a l’instant i els tres homes es varen asseure a l’avantsala del gabinet de Hitler, davant de la xemeneia on hi havia un retrat d’Otto von Bismarck. Hitler, que anava caminant d’una banda a l’altra de la sala nerviós, li va exposar els objectius de la política alemanya i va criticar durament l’actitud de la Gran Bretanya, menyspreant el poble britànic. Dahlerus, que va aprofitar un silenci de Hitler per parlar, li va dir que no compartia la seva opinió sobre els britànics perquè ell coneixia de primera mà aquell poble. Després de discutir qui coneixia millor els britànics, Hitler li va exclamar que ell ja havia fet una última i generosa oferta, i va deixar clar de que si començava la guerra construiria submarins. Enfadat, es va aixecar de la cadira i li va cridar que també construiria avions i que destruiria els seus enemics perquè tot el poble alemany confiava en ell. Després de calmar-se, Hitler li va preguntar si coneixia els motius de per què havia fracassat en els seus intents d’arribar a un acord amb el poble britànic, i Dahlerus li va contestar que era per culpa d’una falta de confiança en ell mateix i en el seu govern. Desconcertat, Hitler li va dir de males maneres que tornés a la Gran Bretanya i informés al govern britànic de les seves opinions i li va explicar noves proposicions que Dahlerus va tenir que memoritzar. A continuació, Göering va sortir de l’avantsala i va tornar al cap de pocs segons per comunicar-li que al matí sortiria amb un avió alemany direcció a Amsterdam i allí agafaria un altre avió que l’havia de dur a Londres. Dahlerus no podia volar amb un avió alemany cap a la Gran Bretanya.

Un cop Dahlerus va tornar a l’Hotel Esplanade va trucar en el seu intermediari Spencer, que li va comunicar que no seria ben rebut a Londres. Al cap de dues hores, Dahlerus es va dirigir a l’aeròdrom, però, no fent cas a Göering, va volar directament cap a la capital britànica, on va aterrar a l’aeròdrom de Crydon. En les oficines de la direcció de l’aeròdrom, Dahlerus va dictar un informe sobre les seves impressions a Berlín, que va ser enviat a lord Halifax, en el Foreign Office. A continuació, Dahlerus es va dirigir en el número 10 de Downing Street, on es va reunir amb el primer ministre Neville Chamberlain, després de passar per un camí diferent a l’habitual per tal d’esquivar a la premsa. A més del primer ministre a la reunió hi havia lord Halifax, Horace Wilson i Alexander Cadogan. L’empresari suec li va explicar a Chamberlain totes les condicions que Hitler li havia dit a la matinada i li va relatar que el dictador semblava tranquil i serè en la seva trobada. El primer ministre li va explicar que el que explicava era diferent del que deia el seu ambaixador Neville Henderson, i li va dir que segurament havia entès malament les paraules de Hitler. Però Dahlerus li va contestar que no s’havia equivocat i li va confessar que no li agradaria tenir a Hitler com a soci.

A les set de la tarda, Dahlerus va tornar a agafar un avió per dirigir-se a Berlín, on va aterrar-hi a les onze de la nit. A l’aeròdrom l’esperava un automòbil, que a tota velocitat el va traslladar a la residència oficial de Göering a la Leipziger Strasse, i allí se li va comunicar que Hitler acceptava les condicions britàniques sempre a condició de que la versió oficial que presentés l’ambaixador Henderson l’endemà es correspongués a la que entregava ell. També se li va comunicar que quan es donessin les instruccions immediates als polonesos de contactar amb Alemanya començarien les negociacions.

---

Al moment que Dahlerus arribava a la capital, a les 00:10, Hitler va dirigir una nova nota per Benito Mussolini, que seria entregada al dictador italià a les nou del matí. La carta deia:

Duce:

He rebut la seva comunicació concernent a l’actitud final que ha adoptat. Respecto les raons i els motius que l’han conduït a prendre aquesta decisió. En algunes circumstàncies pot, però, donar bons resultats.

Tot i això opino que és essencial, al menys fins que comencin les hostilitats, que el món no tingui la menor idea de l’actitud que Itàlia té intenció de prendre. Li prego, doncs, en nom de la nostra amistat, que sostingui psicològicament la meva lluita per mitjà de la premsa del seu país o per qualsevol altra mitjà d’informació. Li demanaré a si mateix, Duce, que faci el possible per immobilitzar de forma parcial a les forces angleses-franceses, utilitzant mitjans militars espectaculars, o, com a mínim, que la incertesa sobre la que vostè pensa fer els impedeixi actuar amb molta tranquil·litat.

Ara, Duce, arriba al punt més important. Si, com he dit, ha d’esclatar una guerra general, el resultat es decidirà a l’est abans de que les dues potències occidentals obtinguin el menor èxit. Al final de l’hivern, a la primavera com a molt tard, llançaré una ofensiva a l’oest, amb les forces que seran com a mínim iguals a les de França i Gran Bretanya (…) 

També, Duce, li tinc que demanar un gran favor, En aquesta difícil lluita, la millor ajuda que tant vostè com el seu poble poden oferir-me serà l’enviament de treballadors italians per les necessitats de la indústria i de l’agricultura. 

Sometent aquesta petició a la seva generositat, li agraeixo tots els esforços que ha realitzat pel bé de la nostra causa comuna. 

Adolf Hitler.

Mussolini va contestar al final de la tarda i li va prometre que el món no coneixeria l’actitud adoptada per Itàlia abans del començament de les hostilitats i que immobilitzaria un màxim de forces navals i militars franceses-britàniques, i enviaria als treballadors italians que havien demanat. Abans, al matí, Mussolini l’hi havia dit a l’ambaixador alemany, Mackensen, que continuava estant convençut de que tots els objectius podien ser aconseguits sense utilitzar la força i va afegir que exposaria la seva opinió en una nova carta per Hitler.  

---

A Varsòvia, Joseph Beck va accedir a començar les negociacions. Però tot i els intents per salvar la pau, el govern alemany estava decidit a anar a la guerra i va ordenar a les seves tropes que estiguessin a punt per la invasió a Polònia. Walther von Brauchitsch va informar al general Franz Halder de que Hitler havia fixat de forma provisional la nova data de l’ofensiva per l’1 de setembre. Però també hi havia incertesa de què passaria un cop comencés la invasió. El general Thomas es va reunir amb Wilhelm Keitel i li va oferir una prova estadística recolzada en gràfics en que es demostrava clarament la superioritat militar i econòmica d’Occident. Keitel va mostrar el document a Hitler, que li va contestar que no compartia l’ansietat del general Thomas davant el perill d’una guerra mundial ara que tenia per aliada a la Unió Soviètica. 

Els britànics també es preparaven per la guerra i aquell dia varen començar a ocupar les Cabinet War Rooms, que serien el centre de decisions del Comandament Suprem britànic.

---

A Berlín, a la tarda, Hitler va comunicar en els diputats parlamentaris convocats que la situació era molt seriosa, però va afirmar que estava decidit a resoldre el problema d’una manera o d’una altra. Al mateix moment, en una conferència de premsa, Joseph Goebbels va fer comunicar que, en vista de les provocacions poloneses a Prússia Oriental i a altres regions, el poder executiu havia passat a mans de la Wehrmacht. El ministre també va indicar que els diaris dominicals havien de resumir els fets de la setmana en una llenguatge dur. Al mateix temps, un comunicat de la DNB va anunciar que Hitler havia subratllat la gravetat de la situació.

Preparant el país per la guerra, es va implantar el racionament d’aliments, de sabó, de sabates, dels gèneres tèxtils i del carbó a partir d’aquell dia. Per exemple, la carn va quedar limitada a 700 grams per setmana; el sucre, 280 grams; la mermelada, 110 grams; el cafè o succedani, 50 grams per setmana. El sabó s’assignaria a cada persona 125 grams per les següents quatre setmanes. Aquest racionament va ser un cop per la gran majoria dels alemanys.

La Völkischer Beobachter d’aquell diumenge deia en un dels seus articles:

Alça de febre guerrera a Polònia! Un milió i mig d’homes mobilitzats! Transports de tropes ininterromput en direcció a la frontera! Caos a l’Alta Silèsia. 

Els diaris del matí de la premsa alemanya explicaven que ara Hitler no només reclamava Danzig, sinó tots els territoris perduts després de la Primera Guerra Mundial, el que incloïa Posen i Silèsia. La gran majoria no varen fer res més que augmentar la tensió.

A més, la Kriegsmarine va emetre el missatge de ràdio xifrat QW9 en el que demanava en les seves embarcacions que en un termini de quatre dies arribessin als ports alemanys i, si no era possible, atraquessin en ports espanyols, italians, japonesos, russos o holandesos. Els ports nord-americans només hi podien atracar en cas d’extrema necessitat. 

En el Reich:

A Alemanya:

A primera hora, del camp de vol de la fàbrica Heinkel en el districte de Rostock-Marienhe, un petit avió a raig es va enlairar per primer cop. Amb els seus 178 cavalls, Erich Warsitz, pilot de proves, va arribar a una velocitat de 600 quilòmetres per hora. Als sis minuts va aterrar de nou a la pista.  

Dissabte:

En la crisi polonesa:

A Polònia:

A dos quarts d’una de la nit, un grup de 24 soldats alemanys, sota el comandament del tinent Hans-Albrecht Herzner, que no havien sigut informats de que la invasió a Polònia s’havia ajornat per la setmana següent, va preparar el camí per l’assalt de la 7º Divisió d’Infanteria. La seva missió era travessar la frontera polonesa i capturar una estació de trens a Mosy, en el pas de Jablunka, i impedir la destrucció de l’únic túnel de ferrocarril que anava de Varsòvia a Viena. Després de creuar la frontera, aquest grup de soldats es va infiltrar en el bosc, però es van perdre i el grup es va dispersar en la foscor. A dos de quatre de la matinada, quan estava prevista la invasió a Polònia, Herzner, acompanyat de 13 soldats, va aconseguir apoderar-se del túnel de Jablunka, d’on varen treure diverses càrregues explosives en el seu interior col·locades pels soviètics, l’estació de Mosy i va tallar les línies de telèfon i de telègraf. Però els guàrdies polonesos els van descobrir i van ferir a un dels homes de Herzner. Els polonesos varen perdre un home.

A les 09:35, l’Abwehr va aconseguir posar-se en contacte amb Herzner i li van ordenar que alliberés als presoners que havia fet i que tornés immediatament a la base alemanya. A dos quarts de dues del migdia, el grup de Herzner va creuar de nou la frontera. El govern alemany va explicar que tot havia sigut un error d’un oficial que havia perdut els nervis i varen culpar a la falta d’una frontera definida enmig del bosc. Els alemanys varen intentar destruir tots els documents referents a aquesta operació, però el tinent Herzner va desobeir les ordre i va guardar-los juntament amb les notes escrites que tenia en el seu poder. El 1942 el tinent va ser trobat mort a la piscina d’un hospital en el qual es trobava ingressat. Tot i que els documents no varen ser trobats mai pels serveis secrets alemanys, sí que varen sortir a la llum després de la Segona Guerra Mundial.

Tot i frenar aquesta ofensiva, tothom tenia clar que hi hauria guerra i, a dos quarts de cinc de la matinada, ja s’estaven ultimant els preparatius pel començament del Cas Blanc. A més, a partir d’aquell dia es varen tancar els aeroports. En els dies següents, el túnel de Jablunka va rebre una gran quantitat de reforços de l’exèrcit polonès.

A Alemanya:

De dia, Hermann Göering va donar les gràcies a Adolf Hitler per l’esforç que estava fent i va assegurar que la Wehrmacht compliria amb el seu deure. Per la seva banda, Hitler va ordenar que no s’indiqués de manera especial a la població de que la guerra arrencava en una data determinada. El dictador també va contestar aquell dia la carta del dia anterior d’Eduard Daladier i li va dir que li repugnava que els francesos estiguessin disposats a morir per Danzig i va recordar que Alemanya, després del retorn del Sarre, havia renunciat a totes les reivindicacions territorials sobre França i va declarar que no veia cap raó perquè les dues nacions entressin en guerra. Si el final combatien, el dictador va afirmar que no seria culpa seva i seria per ell molt dolorós. 

---

Al matí, l’ambaixador britànic, Neville Henderson, va viatjar cap a Londres en un avió alemany que va ser posat a la seva disposició pel govern del Reich per ordres de Hitler. Quan va arribar a la capital britànica, Henderson va explicar-li a lord Halifax el contingut de la reunió que havia mantingut el dia anterior amb Hitler.

L’Ambaixada nord-americana, per la seva part, va publicar una circular oficial per a tots els nord-americans que es trobaven a Berlín per demanar-los que marxessin tots aquells que la seva presència no fos absolutament necessària. La majoria dels corresponsals i homes de negocis varen enviar fora d’Alemanya a les seves dones i els seus fills.

---

Planificant la guerra, Alfred Jodl va ser ascendit a general i molts alemanys varen ser cridats a files, com el mestre Wilm Hosenfeld. Sorprenentment, altres, com Wilhelm Canaris, creien que no hi hauria guerra. L’almirall va declarar que Hitler no sobreviuria a aquest cop i va assegurar que hi hauria pau durant 20 anys. 

---

El Oberführer de les SS, el doctor Mehlhorn, li va confessar a Walter Schellenberg, que havia sigut encarregat de muntar un simulacre d’atac a Glewitz, a la frontera polonesa, però que se’n havia lliurat al·legant una malaltia.  

---

El Govern va anul·lar oficialment la gran reunió nazi de Tannenberg, que s’havia de celebrar l’endemà i on en principi havia de parlar Hitler. 

Els diaris també preparaven a la població per la guerra. El B.Z. deia en un titular:

Caos total a Polònia. Famílies alemanyes fugen. Soldats polonesos a la frontera alemanya!

I el 12-Uhr Blatt:

Ja han jugat bastant amb foc. Tres avions comercials alemanys tocats pels trets polonesos. En el Corredor: Nombroses granges alemanyes en flames. 

El Govern també va aprovar aquell dia un decret sobre el codi penal especial que contenia un nou delicte tipificat com “minvar l’esforç bèl·lic”, que podia comportar la pena de mort. 

A Itàlia:

A Roma, Benito Mussolini es va reunir amb els caps d’Estat Major de les tres forces armades per preparar una llista de les necessitat mínimes del país amb vista a una guerra de dotze mesos. La llista comprenia set milions de tones de carburant, dos milions de tones d’acer, un milió de tones de fusta de construcció, a més d’una llarga llista d’articles en el que hi havia 700 tones de molibdè, 400 de tità i 20 de zircó. A més, Mussolini va demanar 150 bateries antiaèries per protegir la zona industrial del nord d’Itàlia i va afegir una nota en la que li deia a Hitler que si hi havia una possibilitat de solucionar la qüestió polonesa en el terreny polític estava disposat, com en l’ocasió anterior, a subministrar-li tot el suport. 

Un cop redactada la llista, poc després del migdia, Galeazzo Ciano va transmetre-la per telèfon a Bernardo Attolico a Berlín perquè l’entregués a Hitler. L’ambaixador li va demanar que tot el material seleccionat es trobés a Itàlia abans del començament de les hostilitats. El dictador alemany va acceptar la no intervenció d’Itàlia i va explicar en un comunicat que esperava que Itàlia mantingués una actitud amistosa en el conflicte perquè ell estava decidit a batre tot sol a França i la Gran Bretanya després d’envair Polònia. Aquella resposta va fer amoïnar molt a Mussolini. En el tema de les matèries primes, Hitler li va respondre que li podia donar moltes poques matèries primes, però li va confirmar que se li entregaria fusta, carbó, ferro i algunes bateries antiaèries, tot i que seria després de que comencessin les hostilitats. Hitler també li va dir que com les potències occidentals no eren capaces d’aconseguir èxits a l’Oest i com que Alemanya, a conseqüència del Pacte Ribbentrop-Mólotov, tindria totes les seves forces de l’est lliures després de derrotar Polònia. El líder també li va dir que entenia la seva posició i li va demanar que només immobilitzés a les forces angleses-franceses a través d’una propaganda activa i amb demostracions militars apropiades. Aquest comunicat va ser transmès per Von Ribbentrop a les 15:03 per telèfon a l’ambaixador Mackensen, a qui es va demanar que li entregués ràpid a Mussolini. Després de la negativa italiana, Hitler va estar pensant com portaria el conflicte sense l’ajuda de Mussolini.

Però Mussolini no volia en cap cas un conflicte i aquella mateixa tarda va escriure una nova carta per Hitler. Ciano un cop més la va transmetre per telèfon a Attolico perquè es dirigís novament a la Cancelleria poc abans de les set de la tarda. En aquesta carta, el dictador li deia que hi havia hagut un malentès amb l’ambaixador Attolico perquè l’entrega que ell demanava, exceptuant les bateries aèries, estava prevista al llarg de dotze mesos. Tot i això, el dictador italià li va confirmar un cop més que li seria impossible intervenir en una guerra per culpa de les guerres d’Etiòpia i d’Espanya, però li va prometre que faria tot el que pogués per immobilitzar les forces aliades i avançar en tot el que fos possibles els preparatius militars. Al final del seu comunicat, Mussolini un altre cop li va dir que l’ajudaria en tot el que fos possible en solucionar el conflicte polonès per via diplomàtica. Hitler respondria l’endemà.  

A la Gran Bretanya:

A Londres, l’industrial suec Birger Dahlerus es va tornar a reunir amb lord Halifax i li va suplicar que insistissin en arribar a un pacte amb els alemanys i el va informar de la conversa que havia mantingut la nit anterior amb Göering. Dahlerus li va suplicar que escrivís una carta a Göering, a qui va presentar com l’únic alemany capaç d’impedir la guerra. Lord Halifax va consultar-ho amb Neville Chamberlain i va redactar una carta que explicava que el govern britànic desitjava trobar una solució pacífica, però en ella s’assegurava que si els alemanys atacaven Polònia ells entrarien en guerra.

A la nit, Dahlerus va tornar a Berlín, on va ser recollit a l’aeròdrom per l’ajudant de Göering, que el va portar al Carinhall. Quan Dahlerus va arribar a la mansió, ja de nit, va saber que Göering no estava a la mansió perquè havia sortit direcció a Berlín en un tren especial. Llavors va ser conduït fins a Friedrichswalde, a Oranienburg, on s’havia aturat el tren de Göering. El ministre el va rebre en seguida que el va veure, i Dahlerus li va explicar que el govern britànic estava decidit a entrar en guerra si Alemanya atacava Polònia i li va entregar la carta de lord Halifax que demostrava que els britànics estaven disposat a agafar les armes. Quan Dahlerus li va llegir la carta  (Göering no la va llegir perquè estava en anglès i no el dominava), el ministre va ordenar parar el tren a l’estació més pròxima i va exigir que el portessin juntament amb Dahlerus a la Cancelleria del Reich per reunir-se amb Hitler.

En els països neutrals:

Els ambaixadors alemanys varen entregar, per ordres de Hitler, al rei belga, Leopold III, a la reina dels Països Baixos, Guillermina, i al Govern del Gran Ducat de Luxemburg unes solemnes declaracions que asseguraven als respectius governs la decisió d’Alemanya de respectar la seva neutralitat.

En el Reich:

A Alemanya:

A Berlín, Heinrich Himmler va tornar a patir dolors intestinals i va trucar ràpidament al doctor Felix Kersten, que precisament tornava aquell dia a la capital alemanya després de passar uns dies a Estònia amb la seva família. El massatgista tardarà aquest cop dos dies en calmar els dolors del cap de les SS. En aquestes sessions, Himmler li va confessar que envairien Polònia en breu, però li va prometre, davant del temor de Kersten d’una guerra mundial, de que tant França com Gran Bretanya no anirien a cap guerra pels polonesos.

Divendres:

En la crisi polonesa:

A Berlín, al matí, Joachim von Ribbentrop va parlar amb Adolf Hitler sobre el contingut de la carta de Neville Chamberlain i li va proposar fer una nova temptativa davant la Gran Bretanya. Durant aquell matí, Hitler, que no les tenia totes, i a mesura que passaven els minuts es posava nerviós per si havia de donar l’ordre d’atac o no a Polònia, li va preguntar a Otto Dietrich si tenia notícies de Londres i París respecte al Pacte amb els soviètics i si sabia alguna cosa de les crisis dels governs britànics i francesos. Dietrich, que no va entendre per què parlava de crisis, va contestar-li que desconeixia tenir aquelles informacions. El dictador va quedar astorat en saber més tard dels discursos enèrgics que Chamberlain i lord Halifax havien pronunciat el dia anterior al Parlament.

A tres quarts d’una del migdia, l’ambaixador britànic, Neville Henderson, va rebre un missatge en què se li comunicava que Hitler el volia veure a la Nova Cancelleria del Reich a dos quarts de dues del migdia. A l’hora acordada, Henderson es va reunir durant una hora amb Hitler i Von Ribbentrop. El dictador, que estava bastant tranquil, li va comunicar que en breu seria solucionat el problema de Polònia i que després de solucionar-ho volien apropar postures amb els britànics i li va afirmar que estava disposat a firmar un Pacte d’assistència mútua amb la Gran Bretanya. Hitler li va prometre que estava disposat a acceptar una limitació raonable dels armaments i a considerar les fronteres del Reich com a definitives. També li va dir que ell es considerava un artista i no un polític, i que un cop arreglat la qüestió polonesa acabaria la seva vida com artista i no com a protagonista d’una guerra, però el va advertir de que si el govern britànic rebutjava la seva última oferta la guerra seria inevitable. Hitler va subratllar en diverses ocasions que “l’oferiment àmpliament comprensiu” que feia a Gran Bretanya implicava que no començaria a tenir efecte fins després de la solució de la qüestió polonesa. Henderson el va replicar dient-li que s’havia d’arribar a un acord negociat amb els polonesos. Hitler va perdre la paciència i li va deixar anar que ell simplement transmetés aquest missatge al seu govern. Tot i això, el líder alemany va criticar el discurs de Chamberlain.

De retorn a l’Ambaixada, Henderson va redactar un informe per al seu govern i va preparar el viatge a Londres per l’endemà. Poc després de la seva arribada, Paul Schmidt va trucar la porta de l’Ambaixada. Portava escrites les frases que l’hi havia dit Hitler al matí i un missatge del dictador en que li demanava expressament a Henderson que insistís en el seu govern de que es prengués el seu oferiment com a molt seriós i li va demanar que anés a Londres per parlar amb el seu govern i li va posar un avió a la seva disposició.

Al migdia, quan Joseph Goebbels va saber que la mobilització estava prevista per aquella tarda, Hitler li va donar instruccions sobre la propaganda, que havia d’insistir en que no s’havia deixat cap més alternativa a Alemanya que combatre als polonesos. Hitler creia que s’havia de preparar a la població per una guerra que es podia allargar durant mesos i anys si era necessari. Les comunicacions telefòniques de Berlín amb Londres i París es varen interrompre durant diverses hores aquella tarda i les celebracions de Tannenberg i el Congrés del NSDAP varen ser cancel·lats de cop. En aquells determinants moments, l’oficina del general Wilhelm Keitel va trucar a Franz Halder per saber quina era l’última hora per donar l’ordre de marxar. La resposta va ser que el límit eren les tres de la tarda. Pressionat pels militars i impacient per una resposta italiana, Hitler va continuar amb la idea de mantenir l’ofensiva. En no tenir notícies dels italians, a les tres i dos minuts va ordenar atacar Polònia a tres quarts de cinc de la matinada de l’endemà.

Al llarg de la tarda es varen transmetre les directives de Hitler i, satisfent els desitjos del líder alemany, unitats alemanyes es varen dirigir cap a la frontera polonesa procedents de Pomerània, Alta Silèsia i Prússia Oriental. Les comunicacions telefòniques continuaven interrompudes, els aeroports estaven bloquejats, es va prohibir als avions estrangers volar per territori alemany i els agregats militars no varen poder abandonar Berlín. A més, a Danzig va arribar-hi el cuirassat Schleswig-Holstein armat amb 22 canons en visita “d’amistat”, però amb la missió d’atacar l’endemà a un quart de cinc de la matinada. La Kriegsmarine va enviar un missatge radiat xifrat QWA 7 a totes les embarcacions en que els demanava que obrissin el sobre lacrat de bord que contenia les instruccions especials per en cas de guerra. A més, es va ordenar que totes les embarcacions abandonessin les seves rutes de navegació i seguissin un rumb d’entre 30 i 100 milles nàutiques fora d’aquestes zones. En aquells moments el Cap Arcona tornava del seu 92è viatge a Buenos Aires i s’enfilava a la desembocadura del riu Elba cap a Hamburg. Reinhard Heydrich va donar per telèfon les últimes instruccions perquè els seus homes ataquessin l’estació radiofònica de Gleiwitz per tal de que servís de pretext per justificar l’atac alemany. A Alfred Naujocks li varen comunicar que no abandonés l’hotel, el Haus Oberschlesien, i que havia d’estar a punt per iniciar l’Operació Himmler en qualsevol moment; Mehlhorn va rebre l’ordre d’enviar la tropa de Hellwig a la frontera polonesa; a Heinrich Müller li varen comunicar que tenia que posar en marxa el seu camió amb els presoners polonesos assassinats vestits amb uniformes alemanys per tal de que semblés que els havien mort els polonesos. 

En aquells moments crucials, els britànics varen ratificar el seu pacte d’assistència amb Polònia. A les cinc de la tarda, el corresponsal de la DNB de Londres, el doctor Fritz Hesse, va comunicar que s’havia ratificat el pacte britànic d’ajuda a Polònia.

També durant aquell dia, Hitler va rebre un segon missatge de Franklin Delano Roosevelt en que l’informava de la resposta conciliadora del president Moscicki i li va suplicar que consentís arreglar la qüestió polonesa de manera pacífica, tal hi com havia acceptat el govern polonès. Aquesta segona carta va tenir resposta, tot i que Ernst von Weizsäcker va aconseguir convèncer durant aquella tarda al cònsol nord-americà a Berlín, Alexander C. Kirk, perquè informés al President de que Hitler havia rebut els dos telegrames i que els havia posat en mans de Von Ribbentrop perquè el govern els examinés.

---

A Roma, l’ambaixador alemany va entregar la carta de Hitler del dia anterior al dictador Benito Mussolini, que ja sabia que l’atac alemany a Polònia era imminent, en el Palazzo Venezia de Roma. Von Ribbentrop s’havia encarregat a les 15:20 de trucar a l’ambaixador per dictar-li la carta. En ella, Hitler li va explicar les raons que l’havien impedit tenir a Itàlia al corrent de les seves negociacions amb la Unió Soviètica i li va afirmar que el Pacte Ribbentrop-Mólotov havia de ser considerat com una avantatge. El dictador també li va dir que si es produïen “fets intolerables” a Polònia actuaria immediatament i que en aquestes circumstàncies ningú estava en condicions de dir el que passaria la següent hora. Sabent que havia de respondre ràpid, el dictador italià va transmetre un missatge telefònic a l’Ambaixada italiana de Berlín i es va trucar a l’ambaixador italià Bernardo Attolico, que acabava de tornar a Berlín de Roma.

Des del començament de la tarda, totes les comunicacions per ràdio, telègraf i telèfon estaven tallades per ordre del govern alemany.

A la tarda, a la Cancelleria s’hi va presentar Attolico per transmetre el missatge telefònic que li havia encarregat Mussolini, que deia que Itàlia no estava preparada per entrar en guerra. Hitler li va demanar que verifiqués de nou amb Roma quines quantitats de béns escassos necessitaven i li va anunciar que donaria ordres a Keitel perquè poguessin complir els requisits que demanessin. Hitler es va quedar tant consternat que li va encarregar a Von Ribbentrop que truqués a Galeazzo Ciano, però el ministre d’Afers Exteriors no va poder aconseguir la comunicació. Després d’acomiadar-se de l’ambaixador Attolico de forma freda, segons el traductor Schmidt, que es trobava el despatx de Hitler, el dictador, després d’haver llegit el missatge de Mussolini, va quedar-se pensatiu a la seva taula durant una bona estona. Segons el traductor, Hitler va murmurar que es italians es portaven de la mateixa manera que 1914. Els italians l’havien decebut.

Després, Hitler es va reunir amb Keitel i li va llegir uns quants paràgrafs del comunicat de Mussolini perquè veiés que no podien comptar amb els italians. Hitler li va preguntar si podien donar els requisits que demanaven els italians i va exclamar irritat que ara els britànics sabrien que els italians no voldrien acompanyar-los en la guerra i que ratificarien els seus acords amb els polonesos i que això no entrava en els seus plans. Acabada la reunió, Keitel va sortir corrents del despatx, va cridar al seu ajudant de camp i va tornar en automòbil al Ministeri de Guerra per reunir-se amb el general Thomas per saber si podrien prescindir del tipus de matèria prima que demanava Itàlia. Hitler va escriure per Mussolini una breu nota que preguntava quines municions i matèries primes necessitava, i en quin termini creia que Itàlia podria entrar en un conflicte. La carta va ser transmesa personalment per telèfon per Von Ribbentrop a Mackensen a les 19:40 i entregada al dictador italià a dos quarts de deu de la nit.

A dos quarts de sis de la tarda es va presentar l’ambaixador francès, el general Robert Coulondre, per confirmar el compromís del seu país amb Polònia. Eduard Daladier va enviar una carta a Hitler per informar-lo de l’actitud de França en el cas de que Polònia fos atacada. En ella, el president francès li assegurava que França seria fidel a les promeses fetes a Polònia i el va advertir de que si el poble francès i l’alemany tornaven a combatre en una guerra llarga i cruel els vencedors només podrien ser les forces de la destrucció i la barbàrie. L’ambaixador, que seria l’encarregat d’entregar-li la carta a Hitler, va afegir-hi una crida verbal apassionada en nom de la humanitat i pel descans de la seva pròpia consciència, a que no deixés passar aquesta última oportunitat d’una solució pacífica. El dictador, després de llegir la carta de Daladier i d’escoltar les advertències de l’ambaixador al costat de Von Ribbentrop, es va limitar a repetir-li que no toleraria més provocacions poloneses i li va prometre que no atacar a França si aquesta no intervindria. En cas contrari, combatria fins el final. El dictador es va aixecar de la butaca per donar-li entendre que havia acabat l’entrevista, però l’ambaixador es va quedar quiet. Coulondre li va remarcar que si atacaven Polònia, França intervindria immediatament. Hitler es va limitar a respondre-li que trobava patètic arribar a aquest punt, però li va dir que depenia d’ell i li va pregar que li comuniqués a Daladier les seves paraules. Hitler es va mirar a Von Ribbentrop, que estava al seu costat, es va aixecar de la butaca, va agafar al seu ministre d’un braç i el va portar a un extrem de la sala. Després de parlar uns segons amb ell, Hitler es va dirigir a l’ambaixador i li va comunicar que tot ja estava decidit, i l’entrevista es va donar per acabada. En acabar l’entrevista, Coulondre es va dirigir a l’Ambaixada va informar al seu govern de que la carta de Daladier no havia commogut a Hitler. El dictador contestaria l’endemà la carta de Daladier. Tot i que Hitler no va escoltar als francesos, Walter Hewel, el cap personal de Von Ribbentrop, va advertir al seu líder de que no tenia que subestimar als britànics, paraules que varen posar furiós a Hitler, que segons Walther von Brauchitsch no sabia què havia de fer.

A tres quarts de sis varen rebre més missatges des de Itàlia en que insistien que tot i el Pacte d’Acer no estaven preparats per entrar en guerra aquell moment. Durant uns quants minuts tothom va pensar què havien d’assumir la negativa italiana i es va convocar a Von Brauchitsch a la Cancelleria. Per posar més llenya al foc, a les sis de la tarda Von Ribbentrop, que havia vingut corrents del seu Ministeri, va informar a Hitler de que la Gran Bretanya acabava d’acordar un tractat que reafirmava el compromís britànic de declarar la guerra en el cas d’un atac alemany a Polònia. Hitler es va mostrar sorprès per la notícia i li va explicar que l’ambaixador italià l’hi havia comunicat que Itàlia no els ajudaria. Ràpidament, Hitler va ordenar que li portessin al coronel Rudolf Schmundt, però aquest no va ser localitzat i al cap de poc es va presentar Keitel després de que el truquessin urgentment. El dictador li va explicar que Otto Dietrich li havia fet arribar un missatge segons el qual el tractat anglès-polonès seria ratificat aquell mateix dia, tot i que encara no tenia la confirmació del Ministeri d’Afers Exteriors. Llavors, Hitler li va preguntar si encara era a temps de donar contraordres. Keitel li va respondre que sí i, en sortir de la reunió amb el dictador, va demanar localitzar a Schmundt perquè busqués el calendari en el que estaven marcades les mesures i les fases dels preparatius militars per cada dia fins el dia que comencés l’atac. Keitel va trucar de seguida a Von Brauchitsch i a Franz Halder, però aquest es trobava al quarter de Zossen.

Al voltant de les set de la tarda, Von Brauchitsch va arribar a la Cancelleria i li va dir a Hitler que encara estava a temps d’aturar l’atac i li va recomanar que ho fes per guanyar temps. Acceptant la proposta, a dos quarts de vuit del vespre Hitler va posposar el pla d’envair Polònia l’endemà per la setmana següent i Von Brauchitsch va trucar per telèfon a Halder per rescindir l’ordre d’invasió. Ràpidament, Keitel va sortir de l’habitació d’on estava reunit amb Hitler i va informar a tots els comandaments l’ajornament, però es va oblidar d’informar al tinent Hans-Albrecht Herzner, que va cometre un greu error el dia següent. L’ordre de suspendre l’atac no va arribar al primer cos d’Exèrcit del general Petzel a Prússia Oriental fins les 21.37. Les columnes motoritzades del general Paul von Kleist que es dirigien cap al sud es trobaven en aquells moments molt a prop de la frontera polonesa. L’ordre d’aturar l’atac les va transmetre un oficial de l’Estat Major, que va tenir que fer un aterratge forçós amb la seva avioneta de reconeixement per evitar que els homes de Von Kleist envaïssin Polònia. Després de donar l’ordre, Hitler es va retirar als seus apartament particulars situats a l’ala antiga de la Cancelleria.

Heydrich, en saber que s’havia cancel·lat l’Operació Himmler, també va fer marxa enrere i va informar als seus homes de que avortessin el pla. Però el Obersturmbannführer Hellwig, que s’havia endinsat dins el territori polonès, es va desplegar davant la duana de Hochlinden i amb els seus homes va obrir foc, trobant resposta dels seus companys alemanys. Uns minuts més tard, Müller va posar-lo al corrent de que s’havia aturat l’atac.

A l’hora que Von Brauchitsch entrava a la Cancelleria, Henderson va enviar un telegrama a lord Halifax per informar-lo de que Hitler no tenia cap interès en que Gran Bretanya trenqués la paraula donada a Polònia i que en la reunió amb Von Ribbentrop aquest havia comentat que Hitler desitjava arribar a un acord amb els britànics i li suplicava que comuniqués al govern britànic aquest fet.  

---

L’industrial suec Birger Dahlerus, que el dia anterior s’havia reunit amb Hermann Göering per intentar frenar el clima bèl·lic, va conferenciar a Londres amb els participants a la reunió de Sönke Nissen Koog del 7 d’agost de 1939. L’informe que va escriure l’industrial suec sobre la seva opinió de com havia vist aquells dies al govern alemany va ser traslladat al gabinet britànic. A dos quarts de set de la tarda, Dahlerus es va reunir amb lord Halifax, que feia una hora havia firmat el tractat anglès-polonès d’ajuda mútua. El secretari del Foreign Office, li va agrair les molèsties que s’havia pres i li va expressar la seva esperança de que encara hi podia haver una entesa entre alemanys i britànics i que per aquest motiu el va informar que ja no precisaven els seus serveis. Lord Halifax el va informar de que l’ambaixador Henderson es trobava en aquell moment en algun lloc per sobre del Canal de la Mànega per portar-li les últimes propostes del govern britànic a Hitler.

A les vuit del vespre, Dahlerus va trucar, tot i que amb moltes dificultats, a Göering per saber els últims moviments. El ministre, que havia estat tota la tarda pendent de la decisió de Hitler sobre Polònia, li va comunicar que la situació era molt greu ara que s’havia firmat un tractat anglès-polonès i li va demanar que intentés celebrar una conferència entre els representants de la Gran Bretanya i Alemanya i li va ordenar que tornés a Berlín la nit del dia següent. Pràcticament a mitjanit, Dahlerus va informar al Foreign Office de la conversació que havia mantingut amb Göering i l’endemà va ser convidat de nou a reunir-se amb lord Halifax.

---

Tot i que Göering desitjava un pacte amb els britànics, molts jerarques nazis no opinaven igual. A mitjanit, per ordres de Goebbels, Hans Fritzsche va celebrar una conferència de premsa extraordinària per tal d’enviar missatges agressius per intimidar al govern britànic.

---

Després de saber que Hitler havia ordenat que es posposés l’atac a Polònia, aquella nit el coronel Hans Oster li va anunciar a Hjalmar Schacht i a Hans Gisevius la decisió de Hitler i va exclamar que el dictador havia perdut el cap.

Hjalmar Schacht havia de presentar-se a Zossen per parlar com aturar la guerra, però va anul·lar el seu viatge aquella tard.

---

Tement que la guerra seria en breu, els últims civils francesos i britànics varen sortir d’Alemanya.

---

Tornant a Roma, a les 22:25, després de llegir-se dos cops la carta de Hitler, Mussolini es va tornar a reunir amb l’ambaixador Von Mackensen li li va declarar que aprovava per complet el pacte Mólotov-Ribbentrop i que comprenia perfectament que no es podria evitar durant molt de temps un conflicte amb Polònia i va expressar que estava incondicionalment el costat d’Alemanya amb tots els recursos que disposava.

---

A Moscou, a les dotze del migdia, el mariscal Kliment Vorochilov va respondre les preguntes dels representants militars francesos i britànics sobre què pensaven fer ara els soviètics després de pactar amb els alemanys un Pacte de no agressió. El mariscal els va dir que degut a la modificació de la situació política, la continuació de les conversacions amb ells ara resultava inútil i sense objectiu.

---

La direcció del KPD a l’exili va emetre una declaració formal en la que declarava que els treballadors alemanys havien de donar suport a la política de pau de la Unió Soviètica, posicionar-se al costat de tots els pobles oprimits i amenaçats pel govern alemany i assumir la lluita més que mai per garantir els pacte de pau.

Als Estats Units:

Tal hi com s’ha mencionat, el president Moscicky li va recordar a Roosevelt que era Polònia la que formulava reclamacions i exigia concessions, sinó que la nació polonesa estava disposada a arreglar el seu conflicte amb Alemanya per via de les negociacions directes o de conciliació com ell havia recomanat el dia anterior a Hitler.

Dijous:

El pacte Mólotov-Ribbentrop:

A les dues de la matinada, en el Kremlin, Joachim von Ribbentrop, Iosif Stalin, Viatxeslav Mólotov i Friedrich Gaus varen firmar el pacte nazi-soviètic i un protocol secret amb el qual es dividirien Polònia a partir del setembre. Un cop es va firmar el Pacte, Von Ribbentrop va trucar a Adolf Hitler per explicar-li la notícia. Hitler es va posar eufòric davant del seu entorn, on hi havia, entre altres, Heinrich Himmler. Després de la firma es va celebrar amb un festa l’acord en que havien arribat. Stalin estava eufòric i Von Ribbentrop estava satisfet. El dictador soviètic va proposar un brindis amb un vi espumós de Crimea per celebrar el Pacte que canviaria les relacions entre els dos països. Quan Von Ribbentrop s’acomiadava, Stalin el va cridar a part per dir-li que el govern soviètic es prenia el nou Pacte molt seriosament i que estava disposat a comprometre el seu honor a que la Unió Soviètica no trairia mai a la seva companya.

La notícia del Pacte es va escampar de seguida a la comunitat internacional, però s’ignorava els autèntics detalls del Pacte i la majoria va pensar que era un pacte econòmic. Amb aquell Pacte firmat, els alemanys varen ordenar l’avanç d’un segon escaló d’atac a la frontera polonesa.

Com a curiositat:

El fotògraf personal de Hitler, Heinrich Hoffmann, que estava present a la celebració al Kremlin, no va parar de tirar fotografies dissimuladament a Stalin després de que Von Ribbentrop li demanés permís al dictador soviètic. Aquella era la primera vegada que el Kremlin permetia que un fotògraf estranger fotografies a Stalin. Hitler el va enviar a Moscou perquè tirés concretament fotografies a les orelles de Stalin per comprovar si era jueu o ari. Hitler creia que si tenia les orelles juntes era jueu i si les tenia separades era ari. Al cap d’uns dies va poder veure que les tenia separades. Mentre Hoffmann tirava fotografies, va veure que era observat pels dirigents soviètics presents a la festa i ràpidament, a suggeriment de Von Ribbentrop, va treure el carret i li va entregar en el dictador soviètic. Tot i això, a través d’un traductor, Hoffmann li va demanar quedar-se amb el carret com un record personal i li va donar la seva paraula de que mai publicaria les fotografies. Stalin va confiar amb la seva paraula i li va tornar el carret amb un somriure a la cara. Anys més tard, quan els dos països estaven enfrontats, Joseph Goebbels va reclamar aquelles fotografies, però el fotògraf si va negar perquè havia donat la seva paraula de que no les publicaria. Davant les protestes del ministre, Hitler va donar la raó al seu fotògraf i amic i no es va discutir més sobre la qüestió. La fotografia no va sortir mai dels arxius personals de Hoffmann.

---

Però aquell Pacte amb els bolxevics va ser difícil d’entendre per moltes autoritats nazis, que portaven anys lluitant contra els comunistes i que havien comprat la campanya anti-bolxevic de Hitler. Aquell matí, el jardí de la Casa Parda de Munic estava ple d’insígnies del NSDAP llançades pels seus seguidors que estaven descontents.

En la crisi polonesa:

L’endemà al matí, en sortir al carrer un dels acompanyants de Von Ribbentrop aquest li va fer veure en el ministre que a les finestres de les cases de les ambaixades britàniques i franceses hi havien homes que els miraven amb atenció. Eren els components de les missions militars britàniques i franceses, que intentaven des de feia temps aconseguir un acord militar amb els soviètics.

A la una del migdia, el comissari d’Afers Exteriors soviètic, Potemkin, va acomiadar a la delegació alemanya a l’aeròdrom de Moscou. L’avió Condor que portava al ministre Von Ribbentrop a Alemanya va ser escortat per caces alemanys. En ple vol varen rebre un telegrama amb l’ordre d’aterrar a Berlín perquè Hitler tornava d’Obersalzberg per preparar la conquesta de Polònia. Hitler i el seu entorn, entre ells hi anava Eva Braun, varen viatjar amb deu Mercedes d’Obersalzberg a Berlín via Munic per dirigir-se a la Cancelleria. Per raons de seguretat, l’aparell de Von Ribbentrop va tenir que fer una gran volta sobre el Mar Bàltic.

A les set de la tarda, Von Ribbentrop i el seu entorn varen aterrar a l’aeròdrom de Tempelhof i es varen dirigir de dret a la Cancelleria, que estava plena de jerarques nazis acompanyats pels seus ajudants. Von Ribbentrop va entrar a l’edifici com un triomfador i va informar a Hitler de tot el que havia passat el dia anterior. Després, el ministre va trucar des del Ministeri d’Afers Exteriors al comte Galeazzo Ciano per explicar-li les continues provocacions dels polonesos. Ciano li va demanar poder-se reunir a Berlín per examinar la situació, però Von Ribbentrop no ho va acceptar i va penjar el telèfon. Poc després, Alfred Rosenberg li va preguntar què tal li havia anat la visita a Moscou, i Von Ribbentrop li va contestar que l’havien tractat com entre vells camarades. Molt probablement a Rosenberg no li devia fer gens de gràcia aquell comentari, ja que ell havia fugit de la Revolució bolxevic.

Durant aquell dia, Hitler va redactar una llarga carta per al dictador Benito Mussolini en què li justificava l’aliança amb la Unió Soviètica i l’informava de que l’ofensiva contra Polònia era imminent.

---

El Deutschland va salpar a alta mar per dirigir-se a les seves bases de l’Atlàntic.

---

A la Gran Bretanya, en el Parlament, Neville Chamberlain i lord Halifax varen reiterar el suport britànic a Polònia i es va votar la Llei d’Urgència (defensa nacional) i es varen prendre certes mesures de mobilització preventiva.

---

A Moscou, els enviats militar a Moscou per firmar un pacte militar amb els soviètics varen sol·licitar una nova entrevista amb el mariscal Kliment Vorochilov. L’almirall Drax va dirigir una carta urgent al mariscal per preguntar-li què pensava respecte a la continuació de les conversacions. Vorochilov els contestaria l’endemà.

---

A França, tal hi com havien acordat el dia anterior, 360.000 reservistes varen ser cridats a files per ocupar les posicions de combat.

Els últims intents per aturar la inevitable guerra:

A Berlín, al matí va arribar-hi l’industrial suec Birger Dahlerus procedent d’Estocolm per ordres del ministre Hermann Göering per intentar evitar la guerra. Dahlerus es va reunir amb el director de la banca Allen Wettermark, que li va dir que Göering no desitjava la guerra, però li va comentar que la situació era tant perillosa que el podrien detenir i fer-lo desaparèixer. Al final, Wettermark es va comprometre a acompanyar-lo fins a la finca de Göering, el Carinhall. Un cop arribats a la mansió i reunits amb el ministre de l’Aire, Göering el va informar del Pacte Mólotov-Ribbentrop i li va manifestar que el Ministeri d’Afers Exteriors no volia trobar una solució pacífica, però li va confessar que ell buscava una entente amb els britànics. Llavors li va preguntar a l’industrial suec si estaria disposat a anar a Londres per aclarir la situació. Dahlerus va acceptar i va marxar cap a la capital britànica l’endemà amb un dels avions personals de Göering perquè anés més ràpid. Després d’explicar-li tots els detalls de tal hi com estaven les coses, Göering li va anunciar que havia de sortir cap a Berlín per reunir-se amb l’ambaixador polonès Josef Lipski i després amb Hitler.

A la tarda, Göering es va reunir amb l’ambaixador polonès i li va admetre que la seva política de mantenir relacions amb Polònia havien acabat en un no res i que ara la seva influència era petita. També li va comentar que el principal obstacle per eliminar la tensió no era Danzig, sinó l’aliança de Polònia amb la Gran Bretanya. Després de la trobada, Lipski va informar al seu govern sobre el contingut de la conversa amb Göering, i l’ambaixador britànic a Varsòvia va informar al seu govern de les declaracions del ministre alemany.

---

La capital alemanya es preparava per entrar en conflicte. Damunt de la teulada de la IG Farben, a l’altra banda de l’Unter den Linden, es va instal·lar una bateria antiaèria i durant tot el dia varen sobrevolar la ciutat diversos bombarders.

---

Davant de la imminent agressió alemanya a Polònia, Franklin Delano Roosevelt i el Papa Pius XII varen fer per separat una crida a Hitler pel manteniment de la pau. El Papa va parlar per la ràdio per llançar una crida a favor de la pau, suplicant per “la sang de Crist” que els forts els escoltessin per no convertir-se en dèbils en la injustícia i que el seu poder no condueixi a la destrucció.

A Itàlia:

Després de parlar amb Von Ribbentrop per telèfon, el comte Ciano va visitar al rei Victor Manel III a la seva residència d’estiu piemontesa. El rei ja havia sigut informat per Mussolini de la situació polonesa i va parlar amb menyspreu de l’exèrcit italià, qualificant-lo de lamentable i el considerava insuficient per defensar la frontera italiana. El monarca va avisar al seu ministre de que no volia entrar en la guerra perquè temia que els francesos penetressin amb facilitat la frontera. Després d’aquesta trobada, Ciano va convèncer a Mussolini perquè enviés un missatge a Hitler per comunicar-li que no entrarien en guerra si no subministrava mitjans bèl·lics i matèries primeres.

Dimecres:

Els intents per aturar la guerra:

Al matí, l’ambaixador britànic, Neville Henderson, va agafar un avió per dirigir-se a Salzburg per després anar a Obersalzberg amb l’objectiu de reunir-se amb Adolf Hitler i entregar-li un document del primer ministre britànic, Neville Chamberlain, tal hi com havia anunciar l’ambaixador el dia anterior. A la una del migdia, Henderson ja estava en el Berghof acompanyat per Ernst von Weizsäcker i Walther Hewel, però Hitler no el volia rebre. Sorprès per aquella reacció, Von Weizsäcker li va fer veure que com a cap d’Estat no es podia negar a rebre un ambaixador estranger. Finalment, de molt mal humor, Hitler va acceptar rebre’l. Un cop reunits, Hitler li va explicar que de Polònia havien fugit milers de persones i s’havien matat a les minories alemanyes. No estant-hi d’acord, Henderson li va recordar que tot el món coneixia els crims que els alemanys cometien en els camps de concentració, però Hitler li va tallar la paraula dient-li que estava disposat a entrar en guerra amb el poble britànic, tot i que va afirmar que sempre havia desitjat l’amistat amb la Gran Bretanya. Un cop Hitler es va llegir la carta de Chamberlain, on deia que farien costat a Polònia i que estaven disposats a negociar, va advertir a l’ambaixador de que si el continuaven amenaçant mobilitzaria el país. Irritat pel menyspreu de Hitler, Henderson es va aixecar de la cadira i li va dir que d’aquesta manera la guerra seria inevitable i va marxar. Just tancar la porta, Hitler, segons Von Weizsäcker, va començar a colpejar-se les cuixes, va riure i va assegurar que Chamberlain no sobreviuria a aquesta conversació i el govern cauria aquella mateixa nit. Henderson, per la seva part, va telegrafiar a lord Halifax que s’havia trobat amb un Hitler nerviós i intransigent, amb un llenguatge violent tant respecte a Gran Bretanya com cap a Polònia.

Quan Henderson va tornar a Salzburg, el varen trucar de seguida perquè tornés al Berghof per tornar-se a reunir amb Hitler. Aquest cop la trobada va durar menys, mitja hora, i Hitler, tot hi està més calmat, va seguir mantenint que atacaria Polònia si un altre alemany era assassinat allí i va assegurar que si hi havia guerra seria per culpa de la Gran Bretanya. El dictador va declarar que les atrocitats que “cometien” els polonesos contra els alemanys  eren terribles per les víctimes, però inadmissibles per una gran potència com el Reich i que no ho podien tolerar. Henderson el va advertir de nou que la guerra seria inevitable si es continuava per aquell camí, però Hitler li va dir que esperava un canvi total de la política de la Gran Bretanya amb Alemanya i que desitjava mantenir bones relacions amb ells.

Un cop l’ambaixador va ser fora, Hitler va reunir-se amb els seus líders militars per explicar-los que pensava atacar a França i Gran Bretanya quan ho veiés factible i que davant una possible guerra la neutralitat de Bèlgica i d’Holanda no serien importants per Alemanya. Després d’una reunió dels dirigents del OKW, Franz Halder va anotar en el seu Diari, que el dia D havia sigut fixat definitivament pel dissabte dia 26 i que s’havia de desenvolupar automàticament.

---

A les deu del matí, Hermann Göering va trucar a Birger Dahlerus, que es trobava a Estocolm, per anunciar-li que la situació havia empitjorat i li va demanar si podia venir l’endemà a Berlín per reunir-se amb ell. L’industrial suec va acceptar la petició de Göering.

---

Hans-Georg von Mackensen, l’ambaixador alemany a Roma, va enviar una carta a Ernst von Weizsäcker per informar-lo de que el govern italià estava decidit a no intervenir en una guerra si els alemanys envaïen militarment Polònia. La carta va ser sotmesa a la consideració de Hitler.

---

A Bèlgica, Leopold III, parlant en nom dels caps d’Estat de les potències del grup d’Oslo (Bèlgica, Holanda, Luxemburg, Finlàndia i els tres Estats escandinaus), va llençar per ràdio una emocionant crida a favor de la pau, en la que va expressar el seu desig de “que els homes dels quals depèn el curs dels fets acceptessin sotmetre els seus punts de diferència i les seves reivindicacions a una negociació oberta.

La firma del pacte Mólotov-Ribbentrop:

A les onze del matí, l’aparell quadrimotor Condor de Joachim von Ribbentrop i el seu ajudant Richard Schulze es va enlairar a Königsberg per dirigir-se  cap a Moscou. A l’aparell, ajudat per Friedrich Gaus, el ministre va esbossar les bases del futur Pacte de no agressió. Un altre avió Condor portava als demés membres de la delegació alemanya.

Entre les quatre i les cinc de la tarda varen aterrar a l’aeroport de Moscou. Curiosament, Von Ribbentrop no va ser rebut amb tots els honors, tot i que a l’aeroport hi havia una enorme bandera amb la creu gamada al costat de la bandera comunista. Allí els esperaven el comte Werner von Schulenburg i l’ambaixador soviètic, Potemkin. Després de passar revista a la companyia de les forces aèries soviètiques, Von Ribbentrop va pujar a l’automòbil de l’ambaixador alemany i es varen dirigir a l’antic local de la delegació austríaca acompanyats per un coronel rus. A continuació, Von Ribbentrop va parlar amb Von Schulenburg durant una llarga estona a l’Ambaixada i allí va menjar una mica.

A les sis de la tarda, un coronel rus i comandant de la guàrdia personal de Iosif Stalin el va acompanyar fins al Kremlin a través dels carrers vigilats per la policia. Durant el trajecte, Von Schulenburg li va explicar algunes característiques dels edificis històrics de la ciutat i li va definir com serien les negociacions que duria Viatxeslav Mólotov. En arribar al Kremlin varen aparcar a la Plaça Roja i varen entrar per un dels accessos de la Plaça i varen ser conduïts fins al pis superior on els esperava Stalin. Un treballador de l’edifici els va portar fins a l’allargat despatx de Stalin, on els esperava el dictador i Mólotov.

En total sis persones varen participar en la reunió: Stalin, Mólotov, Von Ribbentrop, Von Schulenburg, que mai havia parlat fins llavors amb Stalin, un intèrpret, el conseller d’ambaixada Hilger i Pavlov, un home de confiança de Stalin. Von Ribbentrop va començar la reunió explicant el desig d’Alemanya d’establir relacions amb la Unió Soviètica, i Stalin li va recordar primer que els alemanys els havien atacat masses cops, però li va dir que aquest fet no impediria negociar un altre cop. Stalin, tot i així, li va declarar que desitjava certes zones d’influència, tot i que va assegurar que no modificaria l’estructura de tals Estats. Von Ribbentrop, aprofitant que parlaven de zones d’influència, va fixar una línia de demarcació polonesa per tal d’evitar un xoc d’interessos alemanys-russos. La línia de demarcació seguiria el curs dels rius Weichel, San i Bug. En el transcurs de les negociacions, Von Ribbentrop li va preguntar a Stalin pels acords militars que tenia amb les potències occidentals, i el dictador li va contestar que serien acomiadats d’una manera amable. El ministre va insistir i li va plantejar com entraria en vigor el Pacte que firmarien amb el Tractat rus-francès de 1936. Stalin li va contestar que els interessos de Rússia estaven abans de que res. Després d’intercanviar unes paraules varen confeccionar un esborrany amb set articles.

Mentrestant, Hitler esperava nerviós a la sala del Berghof acompanyat per Joseph Goebbels, Martin Bormann, Otto Dietrich, Walther Hewel, Karl Bodenschatz, Julius Schaub, Albert Speer i Nicolaus von Below. El dictador havia fet trucat en diverses ocasions a l’Ambaixada a Moscou per saber com anaven les negociacions. A la nit, Von Ribbentrop va trucar a Hitler per demanar-li la seva aprovació per entregar dos ports bàltics, el de Libau i el de Windau, a la projectada esfera d’influència soviètica. D’immediat, Hitler es va fer treure un mapa i després d’estudiar-ho durant uns minuts va acceptar-ho perquè igualment sabia que acabaria trencant el pacte quan pogués. Un cop tot es va donar per acceptat, Von Ribbentrop es va dirigir amb els seus homes al despatx de Mólotov, on els varen servir un petit sopar i va ordenar a l’ambaixada alemanya enviar a Hitler un informe provisional de les negociacions. Per calmar els nervis, Hitler i Goebbels es varen posar a mirar una pel·lícula després de sopar esperant notícies de Moscou.

A mitjanit es varen tornar a reunir en el Kremlin per firmar els acords sota l’atenta mirada d’una fotografia de Vladimir Lenin. Von Ribbentrop va ser l’encarregat alemany de firmar el pacte de no agressió amb la Unió Soviètica i un protocol secret i Mólotov va ser l’encarregat soviètic de firmar el pacte. La firma es va fer sota l’atenta mirada del mariscal Boris S. Shaposhnikov, Richard Schulze, Von Ribbentrop, Mólotov i Stalin. En el pacte es traçava les fronteres entre Alemanya i la Unió Soviètica i es va acordar que Finlàndia, Estònia, Letònia, l’est de Polònia i algunes regions de Romania passarien a formar part de la Unió Soviètica. És probable que quan varen firmar aquell acord ja es parlés de la intervenció militar que tindria lloc l’1 de setembre de 1939  a Polònia. Una hora després, Von Ribbentrop va trucar a Hitler per donar-li la notícia. Tornant a la sala, el ministre alemany va tornar a la reunió amb Stalin per conversar una estona amb ell i de pas beure uns quants vasos de vodka i de vi escumós de Crimea. Mentre parlaven, Von Ribbentrop es va oferir als soviètics per intervenir com a mediador en les desavinences entre Japó i la Unió Soviètica, però Stalin li va contestar que sempre havia desitjat mantenir bones relacions amb els japonesos i que aquests no la desitjaven i si volien la guerra la tindrien perquè ja estaven preparats per lluitar. Després, el dictador soviètic li va confessar que creia que per Itàlia Albània no tenia valor i que pensava que Benito Mussolini atacaria aviat Grècia, operació que Von Ribbentrop desconeixia i per tant no li va comentar res. Portant la davantera en la conversa, Stalin li va criticar durament el govern turc per trencar les relacions amb Alemanya i li va explicar que els britànics estaven finançant Turquia. Mig begut després de beure’s un quants vasos de vodka, Von Ribbentrop li va explicar que estaven preparats per un possible atac britànic si atacaven Polònia, i Stalin li va dir que la Gran Bretanya ja no era un gran país i li va afirmar que s’hi havien dominat al món es devia a l’estupidesa dels altres països. Però el dictador soviètic li va explicar que França encara posseïa un gran Exèrcit, afirmació que va fer arrufar el nas a Von Ribbentrop, que cada cop més se li notaven els afectes de l’alcohol, perquè estava convençut de que els derrotarien fàcilment. Tocant un tema espinós, Von Ribbentrop li va comentar que el pacte anit-Komintern no anava dirigit contra la Unió Soviètica sinó contra les democràcies occidentals. Al final de la reunió, Stalin es va aixecar de la cadira i varen brindar amb vodka, tot i que es molt possible que el seu vas hi hagués aigua per enganyar. Costa de creure que s’hagués begut 12 vasos de vodka i anés perfectament bé. Aprofitant aquell clima amigable, Heinrich Hoffmann es va apropar a Stalin per encaixar-li la mà i per saludar-lo de part de Hitler. El fotògraf de Hitler li va explicar que el líder alemany gaudia d’una gran salut i varen fer més brindis en honor a Hitler i a Stalin fins a altes hores de la matinada.

Preparant-se per la guerra:

Davant de la imminent guerra, Georges Bonnet va aconseguir persuadir a Eduard Daladier perquè convoqués el Consell Superior de la Defensa Nacional amb l’objectiu d’examinar què havia de fer ara França. En la reunió hi varen ser presents, a més de Bonnet i Daladier, els ministres de les tres armes, el general Maurice Gamelin, els caps d’Estat Major de la Marina i de l’Aviació i quatre generals més.  Daladier va encetar la reunió preguntant si França podia assistir sense reaccionar a la desaparició de Polònia i de Romania del mapa d’Europa, si tenia mitjans per oposar-s’hi i quines mesures s’havien de prendre. Després d’exposar la gravetat de la situació, Bonnet els va preguntar si tenien que continuar fidels als compromisos que tenien i entrar en guerra immediatament o tornar a considerar l’actitud francesa i aprofitar una treva. El ministre va avisar de que la resposta havia de ser essencialment militar. Gamelin i François Darlan varen contestar que l’Exèrcit i la Marina estava disposats i varen explicar que al principi d’un possible conflicte la seva acció contra Alemanya seria bastant limitada, però la mobilització de les tropes franceses significaria cert alleugeriment per Polònia a l’immobilitzar en les fronteres franceses a un determinat número de grans unitats alemanyes. En saber sobre la duració de la resistència que podien mantenir Polònia i Romania, Gamelin va contestar que creia que la resistència polonesa impediria a la massa de les forces alemanyes girar-se contra França abans de la següent primavera, moment en que Gran Bretanya estaria ja del bàndol francès. El comandant també va explicar que si Alemanya derrotava a Polònia i es llançava llavors contra ells, França es trobaria en una situació molt complicada. A la primavera, confiava Gamelin, amb l’ajuda de les tropes britàniques i del material nord-americà estarien en una situació de presentar batalla defensiva i va afegir que només podien esperar la victòria si es tractava d’una guerra llarga. El comandant va acabar la seva declaració dient que sempre havia considerat que no serien capaços d’una acció ofensiva abans d’uns dos anys i va afirmar que no hi havia possibilitat de muntar una ofensiva seriosa. Després de diverses discussions, els francesos varen acabar per arribar a la conclusió que s’havien d’enfortir militarment perquè en uns mesos Alemanya tindria encara més poder en disposar dels recursos polonesos i romanesos. En conseqüència, França havia de mantenir els seus compromisos amb els polonesos. Un cop acabada la conferència, tots els regiments de cobertura varen ocupar les seves posicions de combat.

---

A Polònia, el govern polonès va prendre mesures militars preventives. Els alemanys, per la seva part, varen tornar a destinar a Erwin Rommel al quarter general de Hitler.

En el Reich:

A Alemanya:

Hans Kaltenborn, el comentarista de la CBS de noticies de l’estranger, va ser expulsat per la Gestapo només aterrar aquella tarda a Tempelhof procedent de Londres. Dies enrere, a Oklahoma City, havia pronunciar un discurs “insultant” dirigit a Hitler.

A Polònia:

El bavarès nazi Albert Forster va guanyar les eleccions pel senat de Danzig.

Dimarts:

En la crisi polonesa:

En el Berghof, a Obersalzberg, Adolf Hitler, que aquella jornada estava de molt bon humor, es va reunir amb 50 oficials de l’Estat Major de l’Exèrcit, a més de Hermann Göering i Alfred Rosenberg, en el gran saló de la mansió per comunicar-los la seva decisió de conquerir Polònia el 26 d’agost i més tard d’atacar a la Unió Soviètica. L’objectiu de Hitler, tal hi com va dir en aquella reunió, era aniquilar Polònia. Els va explicar que el coronel general Walther von Brauchitsch li havia promès que la campanya polonesa només duraria unes setmanes, i que si li hagués dit que la guerra tardaria dos anys no hagués pres aquella decisió i no s’aliaria amb els soviètics hi ho hagués fet temporalment amb els britànics. També va assegurar que si França i la Gran Bretanya li declaraven la guerra aquests dos països respectarien la neutralitat dels Països Baixos, cosa que ell no estava disposat a fer. Després es va auto-elogiar dient que no hi hauria mai més un home que tingués tant poder com ell, i llavors va elogiar la figura de Benito Mussolini i la de Francisco Franco, i va acusar a França i la Gran Bretanya de falta de personalitat. Després d’explicar que era imprescindible dient que no sabia quants anys viuria i que per tant era millor actuar ara que encara era viu, va afirmar que estaven en una situació favorable. Per acabar el seu llarg discurs, on no va parar d’exposar els seus plans i on va justificar perquè es veia obligat a intervenir militarment, va finalitzar el seu monòleg dient que ningú preguntaria al vencedor després de la seva victòria si deia o no la veritat i els va demanar que tanquessin els seus cors a la pietat i que actuessin amb brutalitat. Llavors, Hitler va fer una breu interrupció per desitjar sort al ministre Joachim von Ribbentrop a Moscou. Segons un informe, Hermann Göering va saltar sobre una taula i li va oferir a Hitler un discurs d’agraïment i després va liderar un aplaudiment cap al líder alemany. Per deixar clar qui era l’enemic va dir, fent referència als jueus:

Els nostres enemics no són cucs. Els veig a Munic. 

Mentre Hitler exposava els seus nous plans, Von Ribbentrop volava direcció a Berlín per agafar a la nit l’avió privat de Hitler que l’havia de dur fins a Königsberg per volar l’endemà a Moscou per segellar el pacte entre les dues potències.

DISCURS DEL FÜHRER ALS COMANDANTS EN CAP 22 d’agost de 1939

Els he reunit a tots per traçar-los un quadre de la situació política, amb l’objectiu de que puguin fer-se càrrec dels diversos elements en què he basat la meva decisió d’actuar, i per reforçar la seva confiança. Després d’això discutirem els detalls militars. Per mi estava clar que, més tard o més aviat, tenia que produir-se un conflicte amb Polònia. Jo ja havia pres aquesta decisió a la primavera, però vaig pensar que primer atacaria a l’oest en uns pocs anys i que només després em tornaria contra l’est. Però aquesta seqüència no podia fixar-se. Un no pot tancar els ulls davant una situació amenaçadora… Com raons d’aquesta reflexió enumeraré: Davant de tot, les nostres dues personalitats. La meva i la de Mussolini. La meva existència depèn essencialment de mi. En raó de les meves activitats polítiques. Aquesta, a més, el fet de que, probablement, ningú tornarà a tenir la confiança de la totalitat del poble alemany com la tinc jo. Probablement, mai tornarà a haver en el futur un home amb l’autoritat de la que jo gaudeixo. La meva existència, doncs, és un factor de gran importància. Però també és cert que, en qualsevol moment, puc ser eliminat per un criminal o un idiota. El segon factor personal és el Duce. La seva existència és també decisiva. Si algú li passés, la lleialtat d’Itàlia a l’aliança deixarà de ser una certesa. L’actitud fonamental de la cort italiana és d’oposició al Duce. Per sobre de tot, la cort considera una càrrega l’expansió de l’imperi. El Duce és l’home amb el caràcter més fort de tot Itàlia. El tercer factor favorable per nosaltres és Franco. A Espanya només li podem demanar una neutralitat benvolent. Ell és la garantia d’una certa uniformitat i fermesa en l’actual sistema espanyol… En l’altra banda només percebo un quadre negatiu en el que es refereix a personalitats decisives. No hi ha cap personalitat sobresortint ni a Anglaterra ni a França. Resulta fàcil per nosaltres prendre una decisió. No tenim res que perdre; només podem guanyar. La nostra situació econòmica és tal, a causa de les restriccions que ens han sigut imposades, que ja no podem aguantar més que uns pocs anys. Göering pot confirmar això. No ens queda altra elecció. Tenim que actuar. Els nostres opositors arrisquen molt, i és molt poc el que poden guanyar. El que Anglaterra es juga en una guerra és molt més del que arriba a concebre la nostra imaginació. Els nostres enemics tenen homes que estan per sota de la mitjana; no hi ha personalitats entre ells. Ni líders ni homes d’acció. A part del factor personal, la situació política també és favorable per nosaltres; en el Mediterrani es dona una rivalitat entre Itàlia, França i Anglaterra; a Orient, una tensió que ratlla en l’alarmant en el món mahometà. L’Imperi anglès no va sortir enfortir de l’última guerra. Des del punt de vista marítim, no varen aconseguir res. Va seguir el conflicte entre Anglaterra i Irlanda. La Unió Sud-africana es va tornar més independent. Varen que fer-se concessions a l’Índia. Anglaterra es troba davant un greu perill. Amb industries malsanes. Un estadista britànic té forçosament que mirar el futur amb preocupació. La posició de França s’ha deteriorat, particularment en el Mediterrani. Altres factors addicionals que ens afavoreixen són aquests: Des del que va passar a Albània, hi ha un equilibri de poder en els Balcans. Iugoslàvia es portadora del germen del col·lapse degut a la seva situació interna. Romania no s’ha tornat més forta. És candidata a ser atacada i, a més, vulnerable. L’amenacen Hongria i Bulgària. Des de la mort de Kemal, Turquia ha estat governada per homes dèbils, curts de mires, insegurs. Tot aquest conjunt de circumstàncies afortunades no durarà així més de dos o tres anys. Ningú sap quan viuré jo. Per consegüent, si ha d’haver un conflicte, millor que sigui ara. La creació d’una Gran Alemanya va ser un gran assoliment polític, però va resultar també qüestionable des del punt de vista militar, ja que es va aconseguir mitjançant una mentida dels líders polítics. Es precís posar-la a prova militarment. I, si és possible, no mitjançant un conveni, sinó resolent els diferents temes. La relació amb Polònia s’ha tornat intolerable. La meva política polonesa fins ara ha estat en contraposició amb les idees del poble. Les meves propostes a Polònia s’entrebanquen amb els impediments de la intervenció d’Anglaterra, i Polònia va canviar de to amb nosaltres. No podem permetre que la iniciativa passa a mans d’altres. El moment actual és més favorable que fa dos o tres anys. Un atemptat contra la meva vida o la de Mussolini podria canviar la situació i deteriorar-la. Un no pot plantejar-se eternament endavant d’altra apuntant-lo amb un fusell. Un acord com el que es suggereix hauria exigit que canviéssim les nostres conviccions per mostres de complaença. No parlaven de nou amb el llenguatge de Versalles. Existia el perill de que perdéssim el nostre prestigi. Ara encara és gran la probabilitat de que l’oest no interfereixi. Hem d’acceptar el risc amb temerària resolució. Un polític té que assumir un risc de la mateixa manera que ha d’assumir-lo un líder militar. Ens enfrontem a l’alternativa de colpejar ara o ser destruïts amb tota seguretat tard o aviat… Es tracta, en veritat, d’un gran risc. Que exigeix nervis d’acer, resolució fèrria. Les següents raons reforcen la meva idea: Anglaterra i França estan obligades a anar a la guerra; cap de les dos està en situació de poder afrontar-la. A Anglaterra no s’ha produït cap rearmament; és només propaganda. Han fet molt mal les coses que molts alemanys descontents han dit o escrit als anglesos després de la solució del problema txec. Que el Führer es va sortir amb la seva perquè vostès varen perdre els nervis, perquè es varen apressar a capitular. Això explica l’actual propaganda bèl·lica. Els anglesos parlen d’una guerra de nervis. Un dels elements d’aquesta guerra de nervis es, precisament, exagerar a propòsit el rearmament. Però, quin és, en realitat, el rearmament britànic? El programa de construcció naval de l’armada pel 1938 no s’ha complert encara. Només s’ha procedit a la mobilització de la flota de reserva. A l’adquisició de vapors de pesca. Un reforçament considerable de l’arma no es donarà abans de 1941 o 1942. Poc s’ha fet en relatiu a l’exèrcit de terra. Anglaterra podrà enviar al continent un màxim de 3 divisions. A les forces aèries si se’ls ha prestat més atenció, però es tracta només d’un començament. La defensa antiaèria està en les seves etapes inicials. Pel moment, Anglaterra compta només amb 150 canons antiaèries… Anglaterra segueix sent, doncs, vulnerable des de l’aire. Això pot canviar en dos o tres anys. Pel moment, les forces aèries angleses compten amb 130.000 homes, les franceses, amb 72.000 i les poloneses, amb 15.000. A Anglaterra no li convé que el conflicte esclati abans de dos o tres anys. El que segueix es característic d’Anglaterra. Polònia necessitava un préstec d’Anglaterra pel seu rearmament. Anglaterra, tot i això, només se li va concedir per assegurar-se de que Polònia adquiria armes a Anglaterra; unes armes que Anglaterra no estava en condicions de subministrar-li. Això significa que Anglaterra no vol, en realitat, donar suport a Polònia. No arrisca 8.000.000 lliures en Polònia, tot i que va invertir 500 milions en Xina. La posició d’Anglaterra en el món és molt precària. No estarà disposada a córrer cap risc. França està falta d’homes. S’ha fet poc pel rearmament. L’artilleria està antiquada. França no vol entrar en aquesta aventura. Les potències de l’oest tenen només dues possibilitats per lluitar contra nosaltres: 1. Un bloqueig, que serà eficaç a causa de la nostra autarquia i perquè tenim font d’ajuda a l’est. 2. Un atac des de l’oest creuant la Línia Maginot. Ho considero algú impossible. Una altra possibilitat seria la violació de la neutralitat d’holandesos, belgues i suïssos. No tinc cap dubte de que tots aquests estats, al igual que els escandinaus, defensaran la seva neutralitat per tots els mitjans al seu abast. Anglaterra i França no violaran la neutralitat d’aquests països. En realitat, Anglaterra no pot ajudar a Polònia. Queda la possibilitat d’un atac a Itàlia. No es pot pensar en un atac militar. Ningú compte amb que es produeixi una guerra llarga. Si Herr Von Brauchitsch m’hagués dit que necessitaria quatre anys per conquerir Polònia, ja hauria replicat: Llavors… , no pot fer-se. És una insensatesa dir que Anglaterra necessita comprometre’s en una guerra llarga. Nosaltres sostenim la nostra posició a l’oest fins que haguem conquerir Polònia. Tenim que ser conscients de la nostra gran producció; és molt més gran que el 1914-1918. L’enemic tenia una altra esperança: que Rússia trenqués amb nosaltres després de que conquerim Polònia. Però això és perquè l’enemic no compte amb el meu gran poder de resolució. Els nostres enemics són simples cucs. Els vaig veure així a Munic. Jo estava convençut de que Stalin no acceptaria mai l’oferiment anglès. Rússia no té cap interès en mantenir Polònia, i Stalin sap que aquest és el final del règim, sense que importi si els soldats tornen victoriosos d’una guerra o derrotats. La substitució de Litvinov va ser decisiu. Jo vaig provocar el canvi gradual cap a Rússia. En relació amb el tractat comercial, vàrem iniciar conversacions polítiques. Es va plantejar la proposta d’un pacte de no agressió. Després va arribar de Rússia una proposta general. Fa quatre dies vaig donar un pas especial, que va fer que Rússia respongués ahir dient que estava llesta per firmar. S’ha consolidat el contacte personal amb Stalin. Passat demà, Von Ribbentrop acabarà el tractat. Ara Polònia està en la posició en que jo volia tenir-la. No hem de patir un bloqueig. L’est ens subministrarà gra, bestiar, carbó, plom i zinc. És una mesura ambiciosa, que exigeix grans esforços. Només pateixo que, en l’últim instant, es presenti algun Schweinehund proposant una mediació. L’horitzó polític és més ampli. S’han donat els primers passos per l’inici de la destrucció de l’hegemonia d’Anglaterra. Està obert el camí pel soldats; després m’ocuparé dels preparatius polítics. La publicació avui del pacte de no agressió amb Rússia ha estremit al món com un impacte d’obús. Les conseqüències no poden ser menyspreades. Stalin va dir també que el seu desenvolupament beneficiarà als dos països. L’efecte sobre Polònia serà impressionant.

Els diaris de tot el món donaven amb grans titulars la notícia provinent de Moscou de que Alemanya i la Unió Soviètica havien decidit firmar un pacte de no agressió.

A la Gran Bretanya, el gabinet britànic es va reunir a les tres de la tarda per parlar de l’anunci del del dia anterior del govern alemany d’un pacte entre Alemanya i la Unió Soviètica. Alguns diputats es preguntaven què havia fallat en el servei d’espionatge per no haver vist amb anterioritat aquell pacte que els complicava la vida. El ministre d’Afers Exteriors, lord Halifax, va menysprear aquell pacte afirmant que segurament no tenia tanta importància com els hi venien. Creient que havien de seguir ferms amb la seva política, varen enviar instruccions a les ambaixades i varen anunciar que les obligacions de Gran Bretanya amb Polònia es mantindrien inalterables. Llavors es va acceptar la proposta de l’ambaixador a Berlín, Neville Henderson, d’enviar una carta personal del primer ministre Neville Chamberlain a Hitler en que se l’advertiria de que la Gran Bretanya estava decidida a ser lleial a Polònia i li demanava que busqués una solució pacífica a les seves diferències amb Polònia li va oferir parlar amb el seu govern. La carta deia:

(…) Aparentment, l’anunci d’un acord germànic-soviètic es considerat en certs mitjans de Berlín com d’índole tal que indica que la intervenció de Gran Bretanya a favor de Polònia no és ja una eventualitat a tenir en compte. No es podria cometre un error més greu. Qualsevol que pugui ser en definitiva el caràcter de l’acord germànic-soviètic, no podrà modificar les obligacions de Gran Bretanya respecte a Polònia(…)

S’ha pretès que si el govern de Sa Majestat hagués indicat més clarament la seva posició el 1914, la gran catàstrofe hauria sigut evitada. Sigui o no justificada aquesta al·legació, el govern de Sa Majestat està resolt a fer que en aquesta ocasió no es produeixi un malentès tan tràgic.

Si la necessitat d’ell es presenta, està decidit i preparat a utilitzar sense tardança les forces de que disposa. Ningú podrà preveure el final de les hostilitats un cop estiguin iniciades (…)

Mentrestant, a Berlín, el locutor Hans Fritzsche va donar instruccions als representants de la premsa perquè seguissin la ruta fixada per Joseph Goebbels per tal de justificar el pacte amb els soviètics. La informació i els comentaris havien de cridar l’atenció sobre el sensacional punt d’inflexió en la política europea. En respecte a la informació confidencial, s’havia d’afegir que el pacte es recorria als tradicionals punts en comú de la política alemanya i russa. En els comentaris i en les editorials s’havia de profunditzar en els condicionaments històrics i, en canvi, es prohibia entrar en les diferències ideològiques dels dos Estats. Després, Goebbels va organitzar a Berlín una roda de premsa per als periodistes estrangers per explicar com estava la situació. Quan va acabar la seva exposició, Hitler va trucar a Goebbels per saber com havien reaccionat. El Der Angriff va defensar el Pacte en el qual va afirmar que dos pobles s’havien posat d’acord per una política exterior comuna que sentia les bases d’una comprensió mútua. En la seva editorial a la primera pàgina del Deutsche Allgemeine Zeitung, Karl Silex va qualificar el Pacte d’associació natural.

A la nit, el comte Galeazzo Ciano estava preocupat per la possibilitat d’una guerra i va tornar a trucar a Von Ribbentrop per demanar-li una trobada entre ells dos, però un cop més el ministre alemany li va dir que no podia i que l’entrevista es faria després de que ell tornés de Moscou. Ciano no sabia en aquells moments que Von Ribbentrop estava negociant el pacte entre Alemanya i la Unió Soviètica. Fins a la matinada, Von Ribbentrop va treballar sense descans trucant a Berlín i a Berchtesgaden i va prendre notes per la seva vista al govern soviètic.

---

A la nit, a Moscou, el mariscal Kliment Vorochilov es va reunir amb el general francès Doumenc per si encara hi havia la possibilitat de pactar un pacte militar. El mariscal li va demanar que li mostrés el document que l’autoritzava a dir que el govern francès li havia donat plens poders per firmar un pacte militar autoritzant el pas de les tropes soviètiques a través de Polònia. Doumenc s’hi va negar. Vorochilov llavors va voler saber la resposta britànica i va preguntar si els polonesos havien donat el seu consentiment. Doumenc només li va respondre que no havia rebut cap informació al respecte.

En el Reich:

A Alemanya:

En el Berghof, Karl Bodenschatz li va comunicar a Rosenberg que Göering havia expulsat a tots els cures de l’aviació perquè estava molt indignat amb el pamflet que l’hi havia entregat feia dos dies.