Dijous:

La Directiva número 17:

En el Berghof, a Obersalzberg, Adolf Hitler va firmar la Directriu número 17 en que donava l’ordre d’intensificar la guerra aèria i naval contra la Gran Bretanya, la Verschärfter Luftkrieg. Hitler no confiava amb els anàlisis de Hermann Göering, que asseguraven que la Luftwaffe seria suficient per derrotar a la Gran Bretanya. Per això, Hitler va firmar unes ordres per tal de que la Kriegsmarine entrés en guerra a les costes britàniques. D’aquesta manera, el Blitz, el sostingut bombardeig aeri contra el Regne Unit per part de la Luftwaffe, no es portaria a terme per iniciativa pròpia, tal i com havia fet amb anterioritat, sinó que els atacs anirien coordinats amb la Kriegsmarine i sota les seves ordres. Hitler demanava però que s’acabés com més aviat millor amb l’aviació britànica, la RAF, i ordenava llançar la seva ofensiva principal contra la RAF el 6 d’agost, o en una data posterior la més pròxima possible, i creia que eliminar-la seria qüestió de 3 o 4 dies. La data en que començaria l’Operació portaria el nom clau del Dia de l’àguila. El Servei Secret britànic va conèixer aquest nom clau, però no sabia el seu significat. En aquesta ordre va ordenar que la Luftwaffe ataqués sobretot els ports que fessin de magatzems d’aliments i de provisions de l’interior del país i, per tant, la costa sud d’Anglaterra havia de ser menys atacada que la del nord perquè els seus ports no eren tan utilitzats com a magatzems. Així mateix, calia atacar les industries del país, tot i que també va demanar de mirar de fer tots els esforços possibles per evitar les pèrdues innecessàries de vides entre la població civil, encara que es reservava explícitament la prerrogativa de prendre personalment les decisions sobre l’ús dels bombarders per atemorir a la població. També va ordenar a la Kriegsmarine que ataqués, a part dels vaixells de guerra, els vaixells mercantils. La Directriu va ser firmada per Wilhelm Keitel, que va informar a la Wehrmacht de que probablement el 15 de setembre seria la data de la invasió d’Anglaterra, però va avisar de que era Hitler qui decidiria si la invasió tindria lloc o no aquell any perquè depenia del resultat de l’ofensiva aèria.

Göering els va dir en els seus generals que Hitler l’hi havia ordenat aixafar la Gran Bretanya amb la seva Luftwaffe. Però el cap de la Luftwaffe es va endur una bona sorpresa quan en l’informe d’un pilot alemany aquest afirmava que els Spitfire eren tant bons com els caces alemanys. Göering li va respondre:

Si és així tindré que posar al meu Inspector General de l’Aire davant d’un batalló d’afusellament.

Ernst Udet, l’Inspector General de l’Aire i amic de Göering, va somriure amb amabilitat. 

Göering també li va dir a Reinhard Heydrich que es posés a treballar per una possible ocupació de Gran Bretanya. La policia de seguretat de les SS i el SD havien de començar les seves activitats al temps que es produís la invasió militar, de forma que havien d’eliminar a nombroses organitzacions i societats que, a Anglaterra, eren hostils a Alemanya. 

Tot i això, Hitler continuava pensant en un atac a la Unió Soviètica i aquell mateix dia Franz Halder va començar a treballar-hi amb el seu Estat Major. 

En la Batalla d’Anglaterra:

A la nit, avions alemanys varen sobrevolar el Canal de la Mànega i varen llançar pamflets al sud d’Anglaterra, entre Hampshire i Somerset, que deien: Última crida a la raó, i reproduïen, en llengua anglesa, el discurs pronunciat per Hitler el 19 de juliol. L’endemà al matí, aquests pamflets amb papers verds i grocs, varen ser molt comentats entre els britànics. Més tard varen ser venuts en subhasta a benefici de la Creu Roja. Per la seva part, el Fighter Command britànic va perdre aquell dia 39 pilots. Com a resposta, la RAF va bombardejar les fàbriques d’Essen.

A la Unió Soviètica:

Viatxeslav Mólotov va confirmar a Alemanya la neutralitat de la Unió Soviètica en la guerra.

En el Reich:

A Alemanya: 

Els bisbes catòlics varen presentar una queixa davant de Hitler pels assassinats que es produïen en els centres d’internament. L’arquebisbe de Fribug, Konrad Gröber, va escriure-li a Hans-Heinrich Lammers, el cap de la Cancelleria del Reich, que estaven disposats a sufragar totes les despeses que ocasionés a l’Estat les cures dels malalts mentals. Gröber el va advertir de la mala reputació que tindria el país si es sabés a l’exterior aquell assumpte.

A Polònia:

Hans Frank va ordenar que s’apliqués en tot el Govern General totes les lleis racials del Reich.

A Portugal:

Els ducs de Windsor, per consternació dels alemanys, varen salpar aquella tarda del port de Lisboa en el buc nord-americà Excalibur per dirigir-se a les Bahames, on el duc Eduard havia sigut nomenat governador d’aquestes illes. 

A Japó:

En les seves Directrius d’una política nacional bàsica, el príncep Fuminaro Konoye va demanar construir un fort Estat nacional de defensa capaç de fer front a “una gran prova sense precedents” (la conquesta de l’Àsia Oriental).