Dimecres:

En el Reich:

A Polònia:

El cap del SD a Poznan, el SS-Sturmbannführer Rolf-Heinz Höppner, va enviar a Adolf Eichmann un memoràndum de 15 pàgines en què parlava de la deportació dels jueus i la seva visió general sobre les possibilitats d’efectuar un ampli assentament conforme a criteris racials. Höppner preveia deportacions quan hagués acabat la guerra fora de l’espai d’assentament alemany dels sectors, que va definir com a indesitjables, de la població del Gran Reich alemany i dels pobles de l’est i el sud-est d’Europa que no fossin aptes racialment per la germanització. Les zones on es pensava enviar aquestes persones eren a grans espais de la Unió Soviètica i el Sturmbannführer va afegir que seria pura especulació pensar en l’organització d’aquests territoris, ja que creia que primer s’haurien de prendre decisions bàsiques. Tot i això, Höppner va declarar que era essencial que quedés totalment clar des d’un principi quin seria el destí d’aquesta gent i volia saber si l’objectiu era establir per ells un cert tipus d’existència permanent o si havien de ser totalment aniquilats.

---

A Auschwitz, en els subterranis del Block II del quarter polonès d’Oswieçim, a l’oest de Cracòvia, varen morir enverinats en una petita cambra de gas 250 presoners soviètics i polonesos amb el gas Zyklon B. A 26 graus centígrads, els grànuls de Zyklon-B es convertien en un gas molt tòxic i mortal.

A Alemanya:

A Buchenwald varen arribar els primers presoners de guerra soviètics.

En el front oriental:

En el sector nord:

Aquell dia va començar la Batalla de Beloostrov entre les forces soviètiques i les finlandeses. Els finlandesos ja es trobaven a tant sols 15 quilòmetres al nord de Leningrad. Wilhelm Keitel li va assegurar en el comandant de les forces que atacaven Leningrad, el mariscal Wilhelm Ritter von Leeb, que Adolf Hitler no tenia res a dir si es bombardejava la ciutat des de terra o des de l’aire.

En el Vaticà:

Contestant la carta de l’abat benedictí Giuseppe Ramiro Marcone del 23 d’agost, el secretari d’Estat del Vaticà, Luigi Maglione li va demanar que la conversió dels jueus croats al catolicisme es fes de manera discreta i que no s’interpretés com una petició oficial per no causar friccions entre les parts, ja que volia que es preservés en tot moment la cooperació lleial amb les autoritats civils croates.

A Espanya:

El govern espanyol va crear la Comissió Interministerial per l’Enviament de Treballadors a Alemanya, el CIPETA, després d’acordar amb els alemanys un acord laboral per l’enviament de 100.000 treballadors.

En els Estats Units:

A Washington, el govern nord-americà va rebutjar totes les propostes dels japonesos de posar fi a l’ajuda nord-americana al líder xinès Chiang Kai-shek, la retirada de la immobilització sobre les possessions japoneses i el restabliment dels subministraments de petroli, i varen insistir en que Japó retirés les seves tropes de la Xina i anul·lessin el Pacte Tripartit amb Alemanya i Itàlia. El president Franklin Delano Roosevelt va rebutjar en una reunió amb el representant japonès Nomura, la idea de reunir-se amb el govern japonès sota l’excusa de que necessitava saber què estava en joc i volia saber de què parlarien amb el primer ministre Fuminaro Konoye.

A Japó:

A Tòquio es va produir una reunió entre part del Gabinet i alguns líders militars per preparar un ultimàtum al govern nord-americà que, en cas de que fracassés (tal i com apostaven), comprometria el país cap a la guerra. L’ultimàtum era com les últimes propostes de pau japoneses en que exigien la no intervenció nord-americana o britànica a la Xina, la fi de l’ajuda nord-americana o britànica a Chiang Kai-Shek, la restauració del comerç amb Japó i una cooperació amistosa en els llaços comercials de Japó amb Tailàndia i les Índies Orientals holandeses. En aquest ultimàtum l’únic que canviava respecte als anteriors era la promesa d’evacuar tropes d’Indoxina per després celebrar un “just” tractat de pau.