Dilluns:
En el Reich:
A Polònia:
En el quarter general de Rastenburg va arribar-hi el regent Miklos Horthy per parlar amb Adolf Hitler durant un parell de dies.
El OKW, a través del general Hermann Reinecke, va dictar unes directrius que explicaven com s’havien de tractar els presoners de guerra soviètics. En aquests soldats se’ls va treure tot dret a ser tractats com adversari honorable, conforme la Convenció de Ginebra, i se’ls va utilitzar per la força davant la insubordinació i la resistència activa o passiva, i es va ordenar disparar sense avisar contra qualsevol presoner soviètic que intentés escapar. Gràcies a aquestes directius es va utilitzar legalment les armes contra els presoners de guerra. En la directriu es deixava clar que l’adversari soviètic era un “enemic ideològic irreconeixible”. També es demanava mantenir la distància més estricte entre els membres de la Wehrmacht i els presoners soviètics; inclús es va exigir no considerar aquests presoners com “homes dignes de miraments”. L’ordre afegia que tota indulgència o complaença havia de menysprear-se perquè en cap cas se’ls podia considerar “companys en humanitat”, objectes d’una interacció o de qualsevol tipus d’empatia. Per això exigien prudència i desconfiança cap als presoners soviètics i es demanava un càstig per tot aquell que no utilitzés la seva arma si tenia l’ordre de fer-la servir. Un memoràndum annexa subratllava que tota conversa amb els presoners de guerra estava estrictament prohibida, excepte si tenia per objectiu la comunicació absolutament necessària d’una consigna de servei.
Poc després de l’aprovació de la nova directriu, Wilhelm Canaris va escriure una carta a Wilhelm Keitel per indicar-li que, basant-se amb les Lleis internacionals, el SD no havia d’intervenir en la nova directriu. Keitel li va contestar que les objeccions tenien origen en el concepte militar d’una guerra cavalleresca, però que en aquest cas es tractava de la destrucció d’una filosofia i, per aquest motiu, aprovava totes aquelles mesures i va afirmar que ell personalment se’n feia responsable.
En el front oriental:
En el sector nord:
El Grup d’Exèrcits Nord va atacar per primer cop la ciutat de Leningrad amb l’objectiu d’envoltar-la per deixar-la aïllada de la resta de la Unió Soviètica per deixar morir de gana a la gent tal i com volia Hitler. Els alemanys es trobaven a menys de 13 quilòmetres de l’antiga capital tsarista i confiaven en capturar-la aviat després de capturar un petit tram del riu Neva cap al sud-est i després d’haver arribat a la riba del llac Làdoga. El 8º Cos de l’Aire i el 39º Cos d’Exèrcit varen empènyer fora de Schlüsselburg, a la riba meridional del llac Ladoga, fet que va conduir a l’aïllament de Leningrad. La 12º Divisió Panzer va entrar aquell dia a Schlüsselburg.
A la tarda, mentre l’exèrcit de terra bloquejava la ciutat, la Luftwaffe, amb la 1º Flota Aèria, va intensificar els bombardejos sobre Leningrad amb atacs molt destructius. Des de les 18:55, 27 Ju-88 varen deixar caure 6.327 bombes incendiàries, que varen causar 183 focs, la majoria en els magatzems de Badayevo, on varen cremar totes les reserves de sucre de la ciutat i tones de carn, farina i mantega. Els alemanys confiaven i esperaven que els finlandesos els donessin suport en l’atac, però els finlandesos no tenien ordres del seu govern d’avançar un cop varen recuperar els territoris que havien perdut durant la guerra contra la Unió Soviètica. Els finlandesos varen tallar la via ferroviària de Kirov, que anava de Leningrad a Murmansk, després d’ocupar l’extrem nord del pont sobre el riu Svir.
Els alemanys varen començar una campanya destinada a ocupar les illes de Hiiumaa, Saaremaa i Muhu, entre el golf de Riga i el mar Bàltic. Aquell dia les forces alemanyes varen desembarcar en les petites illes a l’est de Hiiumaa.
En el sector central:
Els soviètics varen començar una contraofensiva al sud-est de Smolensk i varen recuperar Lelina.
En el sector sud:
El KG 28 va atacar des de l’aire contra el pont que defensaven els soviètics en el Desna, al nord de Chernígov, amb les bombes més pesades i contra les bateries d’artilleria soviètiques que havien concentrat en aquell sector. Aquells atacs varen crear greus problemes en el Front de Briansk, ja que a partir de llavors els soviètics no va poder rebre reforços i ja no varen poder contraatacar al 2º Grup Panzer del coronel general Heinz Guderian i es varen retirar sense ordre.
La flota soviètica del mar Negre va enviar a la brigada de bombarders 63 BAB i al grup de caces 32 IAP a un atac contra el pont de Berislav. Però l’aviació soviètica va ser interceptada per Bf-109 del JG 77. Tot i els atacs, formacions de caces I-16 i bombarders varen llançar les seves bombes al pont, però no el varen destruir; només li varen causar danys suficients per impedir el trànsit durant dues hores.
A la Unió Soviètica:
Els soviètics varen començar a deportar cap a l’est a 600.000 membres d’ètnia alemanya que portaven més de dos segles vivint a la regió del Volga.
Diari del Tercer Reich 