Dimarts:
La rendició a Stalingrad:
A Stalingrad, un grup de soldats alemanys del 11º Cos del Exèrcit, sota el comandament del general Karl Strecker, i el 4º Exèrcit Panzer encara estaven resistint al nord de la ciutat, tot i la rendició del mariscal de camp Friedrich Paulus el 31 de gener de 1943.
En el quarter general de Rastenburg, a les quatre de la matinada, Adolf Hitler va trucar el timbre i Heinz Linge va aparèixer en uns minuts. El dictador li va ordenar que volia saber s’hi s’havia informat a la premsa de l’ascens de Paulus a mariscal de camp, i si no era així volia que es retingués la notícia. Linge va trucar a Heinz Lorenz, que aquest el va informar de que la notícia havia sigut donada als diaris i que ja no hi havia manera d’evitar que es publiqués. Linge immediatament va informar a Hitler. Cap a les sis del matí, el sergent primer Dänicke, el secretari d’Alfred Jodl, va entregar-li a Linge dos comunicacions radiofòniques no xifrades procedents de Stalingrad i dirigides a Hitler. La primera deia que els soviètics estaven davant les seves posicions i que posaven fi a les accions bèl·liques, i la segona deia que els soviètics havien penetrat les línies alemanyes i ho estaven destruint tot. Linge va deixar aquelles dues comunicacions a la porta de Hitler. Un quart d’hora més tard, el dictador va sortir al passadís vestit amb un abric militar i completament abatut. En trobar-se amb Linge, Hitler li va comunicar que volia sortir a passejar amb la Blondi i li va demanar si era possible avançar l’hora de la reunió informativa. La reunió es va fixar per dos quarts de dotze del migdia.
Tornant a la ciutat, a les 08:40, Strecker va enviar un últim missatge a Hitler per dir-li que l’11º Cos i les seves divisions havien lluitat fins l’últim home contra unes forces molt superior. Però, de bon matí, tota l’artilleria soviètica es va concentrar en aquesta àrea on encara resistien els alemanys i, durant dues hores, els obusos no varen deixar de caure damunt dels supervivents del 6º Exèrcit. Llavors, milers de soldats soviètics es varen dirigir als subterranis mentre les metralladores alemanyes disparaven els seus últims carregadors de municions. No entenent aquella fanàtica resistència sense cap tipus de sentit, els soviètics varen treure els presoners alemanys fora de les tanques perquè veiessin els seus companys i els varen colpejar violentament amb pales. A les deu del matí varen aparèixer banderes blanques a les finestres dels dos costats dels carrers i davant de les fàbriques, i els últims reductes alemanys del nord de Stalingrad varen entregar les seves armes. Mentre Hans Oettl sortia de l’edifici per orinar, un sergent soviètic li va posar una arma a l’espatlla i li va demanar amb un mal alemany que fes sortir a tots els seus companys del subterrani perquè es rendissin. Oettl s’hi va negar, però els seus companys varen sortir amb les mans sobre el cap per rendir-se. A l’altra banda del carrer principal d’on estava situat el subterrani d’Oettl, els soviètics es varen dispersar per les sales principals de la fàbrica de tractors Dzerzhinski, on centenars de ferits alemanys malvivien i uns quants s’havien tret la vida penjant-se amb els seus cinturons.
A dos quarts de dotze, Hitler va entrar a la sala de reunions i va demanar a tots els presents que el deixessin sol amb Wilhelm Keitel, Alfred Jodl i Kurt Zeitzler. Hitler va preguntar-li a Zeitzler per Paulus, però el general li va respondre que de moment no en tenia cap notícia. El dictador els va confessar que aquella nit havia somiat que Paulus havia caigut capturat pels soviètics i que per aquesta raó havia ordenat aturar el comunicat de premsa del seu ascens a mariscal de camp perquè no volia que el poble sabés que havia caigut presoner. Després de demanar un milió d’homes, Hitler es va aixecar i va preguntar si sabien alguna cosa més de Stalingrad a part dels dos comunicats que l’hi havien deixat. Zeitzler li va respondre que no sabien res, tot i que li va confessar que juntament amb Khàrkiv i a sota el Don la situació era crítica per als soldats alemanys. Hitler va abandonar la reunió ensorrat al costat d’Otto Günsche.
A les 12:35 del migdia, el Grup d’Exèrcits del Don, a Taganrog, va enregistrar les últimes paraules del 6º Exèrcit a Stalingrad quan un equip de meteoròlegs va donar el seu informe diari. A les 14:46 del migdia, un avió de reconeixement alemany va volar sobre la ciutat i va anunciar que ja no es veia cap indici de la Batalla de Stalingrad.
Al final del dia, els soldats soviètics varen acabar amb tota resistència i varen empresonar a uns 90.000 soldats alemanys i 24 generals, mig afamats i congelats, molts d’ells ferits. El destí de molts d’aquests homes va ser la mort, ja que varen ser tractats amb la màxima duresa. Només 5.000 dels 90.000 soldats varen tornar a Alemanya després de la guerra, i alguns no ho van fer fins al 1955, com el mateix Paulus. A Moscou de seguida que es va saber la notícia es va celebrar la victòria del seu Exèrcit. A continuació, l’exèrcit roig va començar una enorme ofensiva cap a l’oest direcció al Kursk. Els soviètics varen dur a terme principalment dues ofensives, Estrella i Salt. L’objectiu de la primera era penetrar fins a Minsk i la segona era la conquesta de Khàrkiv.
Hiroshi Oshima va informar al seu govern d’aquella desfeta i va assegurar que Stalingrad era el desastre més gran de les tropes alemanyes des de que l’emperador Napoleó Bonaparte havia destrossat els prussians a Jena l’any 1806. Oshima continuava el seu missatge dient que des de que els alemanys havien entrat en guerra contra la Unió Soviètica, Hitler i els seus generals discutien constantment sobre la manera de dirigir el conflicte. L’ambaixador assegurava que uns quants generals havien caigut en desgràcia i que el mariscal Wilhelm Keitel abandonaria el seu càrrec com a cap de l’Alt Comandament.
En el Reich:
A Polònia:
Hitler va regalar en el seu ex ministre d’Afers Exteriors i Protector de Bohèmia i Moràvia, Constantin von Neurath, que feia 70 anys, 250.000 Reichsmarks lliures d’impostos.
A Alemanya:
Aquell dia es van tancar més de cent mil restaurants i molts centres d’oci per procurar que tots els homes només s’interessessin per anar a la guerra.
Bergen Belsen, anomenat fins llavors camp de repòs, es va convertir en un camp de concentració.
Davant del malestar que ocasionava el SD en les seves inspeccions a jerarques nazis i a alts càrrecs, Martin Bormann va advertir a Heinrich Himmler que no feia molt que li havia dit que diversos gauleiter tenien la impressió de trobar-se sota la vigilància del SD, com si aquest organisme estigués obligat a supervisar el treball del NSDAP. Bormann li aconsellava que aclarís aquests extrems als gauleiter a través d’una carta circular.
La secretària de Hitler, Gerda Christian, que s’acabava de divorciar d‘Erich Kempka, es va casar amb Eckhard Christian, comandant de la Luftwaffe.
A Estònia:
Alfred Rosenberg va rebre al comandant de les Legions dels Pobles de l’Est, Heinz Hellmich, que aquest li va agrair la bona harmonia i la bona col·laboració que hi havia amb el Ministeri dels Territoris Ocupats i li va preguntar si seria possible, tal hi com demanaven molts soldats, donar als russos una idea política que els estimulés. Rosenberg el va respondre amb una sèrie de dificultats que es trobarien si duien a terme tal proposta. A la tarda el ministre va visitar un centre de classificació del seu Ministeri i va observar diferents obres de literatura, manuscrits de Diderot, cartes de Verdi, de Rossini, de Napoleó III…
En el Mediterrani:
Un submarí britànic va enfonsar un vaixell alemany que transportava 5.000 tones de combustible.
Diari del Tercer Reich 