20 de juliol de 1944

Dijous:

L’Operació Valquíria:

Aquell dia Adolf Hitler va sobreviure a un atemptat bomba a Wolfsschanze, el seu quarter general de Rastenburg, Prússia Oriental. Aquell complot va ser executat per l’oficial Claus von Stauffenberg, i l’operació es va conèixer amb el nom d’Operació Valquíria. L’atemptat va ser organitzat pel general Ludwig Beck i el representant dels devots cristians Carl Goerdeler, ajudats per alguns membres de la Wehrmacht.

A Berlín, a les sis del matí, Von Stauffenberg, vestit amb el seu uniforme gris de general de campanya, va ser recollit a la porta de casa dels seus amics en la que habitava, a la Tristanstrasse 8, a Zehlendorf, en el barri Berlín-Nikolassee, a Wannsee, pel seu xofer, i va ser portat al camp d’aviació de Rangsdorf per participar en la reunió informativa del quarter general de Hitler a Rastenburg. Amb ell va viatjar el seu ajudant Werner von Haeften, que portava una maleta negra amb una doble càrrega explosiva enrotllada en una camisa. L’explosiu, un compost alemany d’hexogen i TNT que utilitzava l’Abwehr, l’havien aconseguit a través d’uns altres conspiradors el 1942 i era idèntic al que Fabian von Schlabrendorff i Henning von Tresckow havien posat a l’avió de Hitler l’any anterior i que no va esclatar. Les espoletes, d’origen britànic, s’havien aconseguit de la Resistència francesa. El fil de la bomba, que pesava una mica menys d’un quilogram, era el més prim possible per tal de que es trenqués en deu minuts com a màxim a través d’un àcid. Amb aquest mecanisme no es feia soroll i l’explosiu no deixava anava gasos.

Abans de marxar, el coronel va passar a veure la seva secretària per demanar-li alguns documents que va posar a la cartera per dissimular millor la càrrega explosiva, enrotllada en una camisa, i es va acomiadar del seu germà Berthold, que es va presentar en el seu lloc en el quarter general de la Kriegsmarine. En arribar a l’aeròdrom després de 45 minuts de trajecte, Von Stauffenberg es va trobar amb el general Helmuth Stieff, que la nit anterior l’hi havia entregat la bomba, que també viatjaria amb ells. Els estava esperant un avió, l’aparell particular del general Eduard Wagner, que ho havia arreglat tot per posar-lo a la disposició del coronel.

A un quart d’onze, Von Stauffenberg i Von Haeften varen arribar al camp d’aviació de Rastenburg, on un cotxe oficial de l’Estat Major els estava esperant per portar-los a la reunió militar amb Hitler. Arribaven amb cert endarreriment per culpa del vent. Un cop varen aterrar al camp, el coronel li va dir en el pilot que no abandonés l’aparell i que estigués lliure pel migdia. Llavors varen pujar al vehicle de l’Estat Major que els va conduir al quarter general, a uns sis quilòmetres de l’aeròdrom.

A les onze del matí varen ser rebuts pel comandant del camp, el tinent coronel Streve, que va donar instruccions als guàrdies perquè els deixessin passar a tots els controls, i el seu ajudant, el capità Leonard Von Möllendorf. El capità va convidar a Von Stauffenberg i a Von Haeften a esmorzar sota un gran roure en mig del campament. Després d’esmorzar, Von Stauffenberg es va dirigir de seguida a veure el general Erich Fellgiebel, el cap de transmissions del OKW, un dels eixos principals del complot, per assegurar-se de que el general estava disposat a transmetre les notícies de l’atemptat als conspiradors de Berlín perquè entressin d’immediat en acció. Per la seva part, Von Haeften va acompanyar al general de divisió Stieff fins a l’Alt Comandament de l’Exèrcit i després es va dirigir també al quarter general.

Mitja hora més tard i després de visitar a general Walther Buhle per discutir amb ell els problemes relatius a l’exèrcit de reserva, a qui va ensenyar, de forma temerària, alguns dels documents que portava en el seu maletí on hi portava la bomba, es varen reunir amb el comandant en cap de les forces armades Wilhelm Keitel en el seu despatx. Abans d’entrar al despatx, el coronel va penjar la seva gorra i el seu cinturó a l’avantsala. El cap del OKW li va dir que havia arribat molt d’hora i li va anunciar que Hitler havia ordenat que es reunissin a dos quarts d’una enlloc de la una, tal hi com esperava el coronel, perquè a dos quarts de tres de la tarda arribaria Benito Mussolini al quarter. Però el més preocupant pel coronel va ser quan li va dir que com que s’estaven realitzant treballs en el perímetre 1 del quarter la reunió no es duria a terme en el búnquer de ciment sinó que es faria en barracó de fusta, el Lagebaracke, que era batejat amb el nom de sala de mapes. En ell hi havia una sala de conferències, una bateria de telèfons, un vestuari i un lavabo, a part d’un vestíbul que, en cas de necessitat podia transformar-se en una segona sala de conferències. Von Stauffenberg volia col·locar la bomba en el búnquer de ciment perquè així l’explosió de la bomba causaria més danys. Segurament molt disgustat, el coronel li va resumir el què es proposava dir-li a Hitler, però al cap d’uns segons va observar que Keitel no l’escoltava i que no parava de mirar el seu rellotge. Uns minuts abans de dos quarts d’una, Keitel es va aixecar i li va dir que s’havien de dirigir immediatament a la conferència. Quan es posaven les gorres, Von Stauffenberg li va preguntar a on es podia refrescar la cara i canviar la camisa, ja que feia un dia molt calorós. Després de que Keitel li senyalés el lavabo de l’avantsala, Von Stauffenberg i Von Haeften, que portava el maletí amb la bomba, s’hi varen dirigir ràpidament. En el lavabo de l’avantsala varen obrir ràpidament el maletí, varen col·locar els temporitzadors en els dos artefactes explosius i el coronel va agafar una pinça amb els tres dits que li quedaven i va trencar la càpsula que activava els detonadors de la bomba, un quilogram d’explosius de plàstic connectat a un mecanisme de rellotgeria que explotarien cap a les 12:40. Els detonadors de la bomba els hi havia proporcionat Wessel Freytag von Loringhoven. Von Stauffenberg s’havia convertit en un expert en explosius, i portava al damunt un parell de pinces amb mànec de goma per trencar la càpsula.

Impacient a l’altra banda, Keitel es va irritar pel retràs del coronel i just en aquell moment es va rebre una trucada de telèfon del general Fellgiebel. L’ajudant de Keitel, el comandant Ernst John von Freyend, va agafar la trucada. Fellgiebel li va dir que volia parlar amb Von Stauffenberg i va demanar que el cridés. Sabent que estaven fent tard a la reunió, Freyend va enviar el sergent major Werner Vogel perquè li digués a Von Stauffenberg que s’afanyés. Quan Vogel va entrar al lavabo per dir-los que s’afanyessin, el coronel es va posar nerviós en aquells moments, ja que pensava que l’havia descobert. Però Vogel no va mal pensar, tot hi que va fitar que estaven col·locant alguna cosa en el maletí. El coronel es va tornar a preocupar en sentir els crits de Freyend, que li deia que havien de marxar d’immediat. Amb les presses només va poder activar la meitat de la càrrega i l’altra meitat se la va quedar Von Haeften, que la va amagar juntament amb altres papers al maletí i va sortir per cridar al cotxe que havia de dur-los de nou a l’aeròdrom de Rastenburg.

A un quart de dotze, Hitler encara no era al barracó on tindria lloc la reunió perquè el doctor Theodor Morell li va injectar aquella hora una “de les seves medicines”. A continuació, Hitler es va dirigir al barracó d’una sola planta. Alguns oficials ja l’esperaven davant la porta d’entrada. Quan va entrar a la sala les finestres ja estaven obertes per la calor que hi feia allà dins. Tots es varen agrupar de peu al voltant de la llarga taula de roure, mentre que Hitler va seure a un tamboret i va agafar la lupa per examinar els mapes que tenia al davant.

Von Stauffenberg i Keitel varen entrar junts a la sala juntament amb Buhle i, efectivament, la reunió ja havia començat. Eren les 12:37 i només havien tardat tres minuts en arribar-hi. La cabanya estava rodejada per una alta reixa i era fortament vigilada. La sala era relativament petita, feia uns 9 metres per 4,50, i tenia 10 finestres, que estaven obertes per deixar entrar l’aire, ja que era un dia molt calorós. Totes aquelles finestres obertes reduirien l’efecte de l’explosió. Tres de les quals donaven al bosc de pins. En el centre hi havia una taula ovalada de 5 metres per 1,50 de roure massís. Aquesta taula no descansava sobre potes, sinó sobre dues peanyes grans i pesades col·locades en els seus extrems. A més de la taula, hi havia dos petites tauletes sobre una de les quals hi havia un aparell de ràdio portàtil.

Abans d’entrar a la sala, el coronel es va aturar un moment al vestíbul de l’entrada per dir-li en el sergent en cap encarregat de la centraleta una trucada urgent des del seu despatx de Berlín, d’on li tenien que transmetre una informació de la que tenia absoluta necessitat pel seu informe. Quan Von Stauffenberg va penetrar la sala va veure que hi havia més de 20 persones (Alfred Jodl, Günther Korten, Adolf Heusinger, Walter Warlimont, Hermann Fegelin, Walter Scherff, Karl Bodenschatz, Hans-Erich Voss, Heinz Brandt, Rudolf Schmundt, Otto Günsche, Karl Jesko von Puttkamer, Nicolaus von Below, Bormann, John von Freyend, Heinz Waizenegger, Herbert Büchs, Heinz Assmann i Franz von Sonnleithner, que substituïa a Walter Hewel), a més dels dos taquígrafs, Heinrich Berger i Kurt Hagen. Hitler, que havia vingut a la conferència des del búnquer de convidats, estava assegut al centre del costat més llarg de la taula, d’espatlles a la porta. A la seva dreta hi havia el general Adolf Heusinger, el cap d’operacions i el cap de l’Estat Major adjunt de l’Exèrcit, que en aquells moments estava explicant la situació en el front oriental, el general Korten, el cap d’Estat Major de l’Aire, i el coronel Heinz Brandt, el cap d’Estat Major del general Heusinger. Davant de Hitler hi havia l’estenògraf Heinrich Berger teclejant l’acte de la reunió.

Keitel es va asseure al costat de Hitler i d’Alfred Jodl. Veient que quedava lluny del dictador, Von Stauffenberg va demanar en veu baixa posar-se a prop de Keitel i de Hitler perquè va explicar que tenia problemes d’audició i perquè volia està a prop de Hitler per entregar-li els seus documents a mà sobre la creació d’una sèrie de noves divisions de l’Exèrcit de reserva per ajudar a contenir els soviètics a Polònia i a Prússia Oriental. Després de saludar al dictador, que estava examinant un informe de reconeixement aeri amb la seva lupa, gràcies a Keitel, va fer que el comandant Freyend, que li portava el maletí amb la bomba sense que ho sabés, deixés el maletí al costat d’una peanya de sota la taula de roure on hi havien els mapes, a uns dos metres d’on hi havia Hitler. El maletí va quedar col·locat en posició vertical en el costat interior d’un dels suports de la taula. El coronel es va dirigir llavors de dret entre Korten i Brandt, a la dreta de Hitler, cap a la cantonada dret del final de la taula, esperant que Heusinger acabés la seva intervenció per intervenir ell.

Al cap d’uns minuts, Von Stauffenberg va abandonar en silenci la reunió sense aixecar sospites amb l’excusa de que havia de fer una trucada importat. Era normal sortir i entrar en aquestes reunions per fer trucades. De fet, a les 12:41 un almirall va sortir de la sala per dirigir-se a una de les finestres obertes per respirar una mica d’aire fresc. Per aixecar encara menys sospites, va deixar-hi la gorra i el cinturó per donar entendre que tornaria. Segons el relat fet als investigadors Aliats per l’almirall Assmann, Von Stauffenberg li va murmurar a Brandt:

Tinc que fer una trucada. Vigili la meva cartera. A dins hi ha papers secrets.

El coronel es va encendre una cigarreta i va travessar el passadís. Un dels guàrdies el va veure caminant i fumant sense el seu maletí negre. Un cop fora de l’habitació va demanar-li a Freyend que establís connexió amb Fellgiebel. L’objectiu era que no veiés què s’estava escapant. Quan tot semblava que anava bé pels conjurats, en el coronel Brandt li va molestar el maletí que Von Stauffenberg havia deixat per inclinar-se i poder veure millor el mapa. Primer el va intentar empènyer amb el peu fins que finalment el va agafar amb una mà, el va alçar i i el va col·locar sobre el costat exterior del pesat suport de la taula, que s’interposava entre la bomba i Hitler. Després de sortir del barracó, Von Stauffenberg es va dirigir ràpidament a l’edifici dels ajudants de la Wehrmacht, on es va trobar amb Von Haeften, el tinent Ludolf Gerhard Sander i Fellgiebel. En aquells moments només pensaven en agafar el cotxe per fugir ràpidament cap a l’aeroport de Weischmuren, on els esperava un avió que els portaria a Berlín. L’encarregada del telèfon el va observar abandonar la sala.

A la sala de mapes tothom esperava en aquells moments la intervenció de Von Stauffenberg perquè proporcionés informació a l’exposició de Heusinger, però ningú va fer massa cas a l’absència del coronel. Keitel, responsable de que Von Stauffenberg fos present a la reunió, en no veure al coronel es va sorprendre i va sortir a la sala per buscar-lo al vestíbul. L’encarregat de la centraleta li va dir a Keitel que el coronel havia abandonat l’edifici sobtadament. Perplex, el cap del OKW va tornar a la reunió sense donar-hi masses voltes. En aquell moment Heusinger acabava el seu discurs en el que va dir:

Els russos es dirigeixen amb forces importants a l’oest del Duna cap al nord. Les seves puntes avançades han arribat ja al sud-oest de Dunaburg. Si el nostre grup d’exèrcits que actua al voltant del llac Peipus no es replega immediatament, una catàstrofe…

En aquell moment, a les 12:42, amb Hitler inclinat sobre la taula recolzat amb el colze dret i amb la barbeta a la mà estudiant en un mapa les posicions de reconeixement aeri, la bomba va explotar. Les finestres i els portes varen volar pel aires, es va elevar un espès fum i per tot arreu queien vidres trencats, trossos de fusta, de ciment i de paper. Milers d’estelles de fusta varen sortir disparades com bales. La pesada taula de roure es va aixecar del terra i va xocar contra una cantonada. Parts de la cabanya estaven en flames. Günsche i Von Freyend, que estaven recolzats en el marc d’una de les finestres obertes, varen ser llançats a l’exterior per l’ona explosiva.

En aquells moments, Von Stauffenberg estava a 200 metres d’allí amb Von Haeften i en companyia del general Fellgiebel, just davant la taula de treball d’aquest últim, en el búnquer 88, i ràpidament varen veure sortir fum del barracó. Sanders, que no sabia res de l’atemptat, no es va alertar perquè va comentar que els animals salvatges detonaven constantment les mines col·locades al voltant del recinte. Amb preses i nerviós, Von Stauffenberg es va acomiadar ràpidament de Fellgiebel amb un gest amb el cap i va pujar amb Von Haeften en un cotxe amb xofer per fugir del quarter. Encara en aquells moments no s’havia donat l’alarma i per aquest fet varen passar sense problemes els guàrdies col·locats a la porta del recinte interior. Von Stauffenberg va donar presses al conductor perquè accelerés el ritme. En aquell moment, Von Haeften va tirar per la finestra del cotxe la segona bomba que no s’havia activat. El xofer va veure com Von Haeften llançava un paquet i més tard va informar d’aquell fet als investigadors.

Però quan varen passar la primera barrera, situada a uns metres del búnquer de Fellgiebel, ja havia sonat l’alarma i allí sí que els varen aturar. Von Stauffenberg va baixar del vehicle i va demanar en els guàrdies parlar amb l’oficial de servei en el cos de guàrdia. Davant de l’oficial, va trucar al capità de cavalleria Von Möllendorf, que va autoritzar la seva sortida després de que el coronel es queixés de que l’havien convocat a Berlín per una reunió urgent i que els guàrdies l’estaven retenint. Després de penjar el telèfon li va dir a l’oficial que estava autoritzat per sortir i el varen deixar marxar. Per no haver de ser aturats en els següents controls, l’oficial, saltant-se les ordres, va ordenar que en els següents controls els deixessin passar. Eren les 12:44 segons va anotar l’oficial en el registre.

A tota velocitat, Von Stauffenberg va passar tots els controls de seguretat sense problemes, mentre els guàrdies pensaven que acabaven de llançar una bomba al quarter des d’un avió enemic. Però en la tercera i última barrera, quan ja s’havia donat l’alarma, la barrera estava baixada i s’havia doblat la guàrdia. En aquells moments ningú estava autoritzat ni a sortir ni a entrar en el quarter. El sergent Koble no els va deixar passar, tot i la insistència de Von Haeften. Stauffenberg va demanar un altre cop utilitzar el telèfon i va trucar al capità Von Möllendorff. El coronel es va queixar de que a causa de l’explosió, el lloc de guàrdia es negava a deixar-lo passar i li va relatar que tenia molta pressa perquè el general Friedrich Fromm l’esperava a l’aeròdrom. Després de penjar, el coronel es va dirigir al sergent per comunicar-li que estava autoritzat per passar. Koble no es va deixar convèncer i va trucar en persona a Von Möllendorff, que li va donar la confirmació de que Von Stauffenberg podia passar.

Quan varen arribar a l’aeròdrom, el xofer els va deixar a 100 metres de l’avió, un Heinkel, on el pilot ja tenia en marxa el motor i, un minut després, ja volaven cap a Berlín. Era una mica més tard de la una del migdia. Després de l’explosió, Fellgiebel va ordenar bloquejar totes les comunicacions del quarter general per efectuar el cop d’Estat, però el bloqueig no va funcionar tal hi com ells volien. A més, les comunicacions eren tant dolentes entre els conspiradors que els que estaven a Berlín no varen entendre bé si Hitler havia mort o no. Les ordres Valquíria varen ser tretes de la caixa forta d’Olbricht, però no varen ser enviades.

L’atemptat contra Hitler va fracassar, ja que el dictador va sobreviure miraculosament, gràcies en part a que la taula era de roure i valenta, cosa que li va aturar l’impacte de l’explosió, i el fet de que la reunió es celebrés en el Lagerbracke, una zona de barraques, enlloc de fer-ho en el búnquer, on l’ona expansiva de la bomba no va ser tan forta ni tan mortal. A més, just abans de que la bomba explotés el coronel Brandt, que explicava el seu informe sobre la situació a Galítzia, va desplaçar el maletí de Von Stauffenberg quan es va inclinar sobre el plànol que hi havia a la taula i la va col·locar a l’altre costat de la pesada peanya de la taula. L’explosió només li va provocar a Hitler un problema d’audició perquè se li van rebentar els dos timpans, que el varen afectar fins la seva mort i li provocarien vertígens, un fort cop al braç dret per culpa d’una biga en caure, una ferida superficial a la mà dreta que sagnava, petits talls a la cara i més d’un centenar d’estelles clavades en el terç inferior de les cuixes. Però, com diria un testimoni més tard, en prou feines se’l reconeixia quan va sortir de l’edifici destrossat i en flames amb el rostre ennegrit, el pèl traient fum i el pantaló destrossat. Keitel també miraculosament va sobreviure, ja que estava d’esquenes a la taula el moment de l’explosió, i va ser l’únic que no se li varen trencar els timpans. De les 24 persones que estaven presents, només quatre varen morir, entre ells el doctor Berger, que va perdre les dues cames abans de morir al cap de poques hores dessagnat, i el coronel Brandt, que va aconseguir arribar fins les finestra i va intentar sense èxit saltar per l’ampit. Aquest últim va ser enterrat amb tots els honors, com una víctima, però quan varen trobar el nom en una llista el varen desenterrar, varen cremar el seu cos i varen llançar les seves cendres al vent. La resta dels assistents va patir ferides de diversa consideració, com Bodenschatz, que estava allí representant al ministre Hermann Göering. Alfred Jodl tenia la cara coberta de sang en caure-li una biga al damunt i el seu uniforme estava mig destrossat. Els que varen quedar ferits de més gravetats estaven asseguts en l’extrem de la taula, a prop del lloc d’on va esclatar la bomba, i varen ser portats a l’hospital militar de Karlshof, a prop de Rastenburg. Just després de l’explosió es varen viure moments d’incertesa mentre tots es recuperaven del cop; alguns cridaven demanant ajuda i els qui varen poder es varen aixecar ràpidament per fugir de les restes de la sala. Entre els ferits hi va haver Julius Schaub, però aquest en el moment de l’explosió es trobava al seu despatx, separat per dues o tres habitacions de la sala. Quan la bomba va esclatar, Schaub va saltar per la finestra mentre només queia dels armaris les botelles de xampany. Tot i que no va rebre cap ferida, Schaub va suggerir a Hitler més tard que els seus timpans havien resultat ferits i durant dies va simular que no hi sentia i es tapava les orelles amb les mans. Però els seus ajudants i també els metges varen insistir de que Schaub mentia. Volia ser condecorat.

Quan Hitler va recuperar el coneixement i va veure que estava il·lès, es va dirigir cap a la porta entre les runes mentre s’anava tocant la roba i s’intentava posar bé el cabell; pensava que l’estaven bombardejant. Quan es va topar amb Keitel, que anava cridant:

On és el Führer? On és el Führer?

En veure a Hitler dempeus el va abraçar emocionat, fins i tot es va posar a plorar, i el va ajudar a sortir de les restes de l’edifici. A fora es varen trobar amb Günsche, que en recuperar-se de la caiguda va córrer cap al barracó. El professor Hans-Karl von Hasselbach es va posar a cridar i les secretàries varen sortir precipitadament dels seus llocs espantades. Christa Schroeder va preguntar en veu alta què passaria si Hitler era mort i va anar a buscar algú que els pogués donar alguna informació i Johanna Wolf va anar a buscar un metge. Traudl Junge i Gerda Christian varen córrer direcció al búnquer de Hitler i al barracó, però de seguida les varen aturar perquè no passessin. Otto Günsche va passar per davant d’elles i s’hi va apropar per explicar-les-hi que el barracó havia saltat pels aires i que segurament la gent de l’Organització Todt havien instal·lat un explosiu al terra. Jodl havia assegurat que els obrers que duien a terme les reparacions havien col·locat una bomba sota el terra del barracó. El profund forat que la bomba de Stauffenberg havia efectuat en el terra semblava confirmar aquesta teoria.

Hitler es va dirigir cap al seu búnquer enfadat com mai mentre cridava i ordenava que es castiguessin als culpables i a les seves famílies com mai s’havia fet. Günsche i Keitel el varen fer seure en una butaca del menjador del búnquer. Von Hasselbach es va dirigir al búnquer per si el necessitaven.

Quan el seu ajudant de cambra Heinz Linge va entrar corrents i molt preocupat al búnquer per saber com estava el líder alemany, es va trobar amb un Hitler tranquil que li va dir amb un somriure a la boca:

Linge, algú ha intentat matar-me.

Encara ningú sabia què havia passat en aquells moments. Es creia en els primers moments que Von Stauffenberg es trobava en el barracó i que es trobava entre els ferits més greus a l’hospital de Karlshof.

Linge va córrer al barracó del doctor Morell per exigir-li que anés a veure el dictador. El doctor havia sentit l’explosió des de la seva habitació de treball i, com la majoria, s’havia pensat que havia sigut una bomba. Quan el doctor es dirigia cap al búnquer de Hitler va observar a un general tirat al terra, amb una cama arrencada i un sol ull. Morell es va voler aturar per atendre’l, però Linge no li va deixar perquè volia que el doctor es centrés únicament amb el dictador. El doctor va veure que Hitler tenia el braç dret inflat i en dolorit, inflors i rascades al braç esquerre, cremades a les mans i a les cames, i talls al cap. Segons va anotar en el seu Diari, Morell va tractar-lo amb pols de penicil·lina que la seva empresa, Hamma Inc. venia produint des del maig. Hitler es va fer mirar el pols i va estar orgullós que fos completament regular i sense cap acceleració. El doctor li va recomanar que s’estirés un moment al llit per reposar, però Hitler no ho va acceptar perquè en breu havia de rebre a Mussolini.

Al mateix temps, Nicolaus von Below, tot hi les ferides a la cara que l’hi havien causat els vidres de l’explosió, va anar corrents a la cabanya de senyals per ordenar que es bloquegessin totes les comunicacions excepte les de Hitler, Keitel i Jodl. Hitler, que encara no sospitava del seu coronel, va ordenar que es demanés informació a l’hospital. Quan les seves secretàries i les seves assistentes es varen dirigir en el búnquer per veure com es trobava el seu amo, se’l varen trobar assegut en una cadira rient, però amb els cabell de punta, amb el pantaló negre esparracat i el braç dret inflat. Quan el dictador les va veure les va saludar amb un somriure i els va dir que tot havia anat bé i que era una prova més del destí que l’havia elegit per aquella missió. En aquelles dates Hitler encara tenia un gran suport de les classes populars i tenia clar que els culpables eren l’aristocràcia d’Alemanya, els anomenats von. El complot no va ser orquestrat pels opositors catòlics, que eren crítics amb el règim, sinó que va ser efectuat per un grup d’oficials, o sigui pels propis militars. Uns minuts més tard, Hitler va relacionar i va culpar d’aquell atemptat a l’antic cap del 6º Exèrcit, Friedrich Paulus. Segons Von Below, va rebutjar la idea de que la bomba l’havien col·locat els treballadors de l’Organització Todt, que es trobaven temporalment al quarter reforçant el recinte contra els atacs aeris. Ràpidament el dictador va fer trucar a Heinrich Himmler, Karl Döenitz i a Hermann Göering perquè es presentessin en el seu búnquer. Els dos ministres del Reich es varen dirigir ràpidament al búnquer. Göering es trobava a només 80 quilòmetres del quarter quan va explotar la bomba.

Himmler aquell dia havia rebut tractament en el seu Feldkommando, a 35 quilòmetres de distància de Rastenburg, al costat del llac Maur, del doctor Felix Kersten. Durant la sessió del matí li va parlar amb tota tranquil·litat en el seu doctor de les dificultats dels britànics i els nord-americans amb els russos.

Un cop acabat el tractament, a la una del migdia, el Sturmbannführer Lukas, el xofer de Himmler, va anunciar a crits que s’havia atemptat contra Hitler, però li va confirmar que estava viu. Himmler no sabia ben bé qui havien sigut els culpables en un primer moment, però ja amenaçava de castigar-los després de que li comuniquessin des de Rastenburg que es faria càrrec de les investigacions. Kersten va observar que Himmler, que segons semblava volia conspirar contra el dictador, tornava a fanatitzar-se amb la figura del líder alemany. Li cridava que havia arribat la seva hora i que atacaria a la “camada reaccionària” i faria detenir a tots els traïdors. Quan Kersten li va posar en dubte que la salvació de Hitler havia sigut una sort per Alemanya, Himmler es va enfurismar i li va cridar que no podia dir tal paraules.

Mentre esperaven l’arribada dels ministres, Martin Bormann, que també es trobava a Rastenburg, va ordenar la mobilització de la policia. A continuació, Hitler, commocionat encara pel que l’hi acabava de passar, va anar a caminar juntament amb Keitel, Göering, quan aquest va arribar, i Bormann per la zona per avaluar la situació. Tota l’estona Hitler no es va parar de tocar-se el braç dret perquè li feia molt mal. Durant la inspecció local que es va fer en el lloc de l’explosió es va observar que sota la gran taula amb els plànols hi havia un forat circular d’uns 50 centímetres aproximadament de diàmetres i que, amb tota probabilitat, la meitat de la força de l’explosió s’havia perdut cap avall, salvant d’aquesta manera la vida de Hitler.

Abans de les dues de la tarda va arribar Himmler en el quarter general i es va trobar amb un Hitler més tranquil i junts varen analitzar la situació. Himmler va ordenar disposar de les mesures que havia de prendre la policia contra els colpistes i va trucar a Arthur Nebe, el cap de la policia criminal de Berlín, perquè enviés ràpidament per avió un equip dels millors investigadors.

Al cap d’una estona, el caporal Adam, del grup de Transmissions, es va abraonar a Linge i li va explicar que Von Stauffenberg havia abandonat la sessió pocs minuts abans de que es produís l’explosió i que s’havia dirigit al seu automòbil. Veient que la informació era transcendental, Linge va deixar que Adam es dirigís a Hitler després de parlant-ne amb Bormann. El caporal li va explicar que el coronel Von Stauffenberg l’hi havia dit que esperava una trucada de Berlín i que havia abandonat la sala de reunions poc abans de l’explosió sense donar explicacions. Alguns oficials assistents a la conferència es varen recordar llavors de que Von Stauffenberg havia deixat el seu maletí de mà sota la taula. El major Von John, que acostumava a portar el maletí de Von Stauffenberg perquè aquest només tenia tres dits a la mà dreta, tot d’una va recordar que aquesta vegada el coronel havia refusat la seva ajuda. Els guàrdies de les zones de control varen manifestar que Von Stauffenberg i el seu ajudant havien sortit del camp immediatament després de l’explosió. En aquells moments Hitler no es podia creure que un militar hagués conspirat contra la seva vida i va romandre en silenci una estona fins que va demanar buscar-lo immediatament. Des de l’aeròdrom de Rastenburg varen informar per telèfon de que Von Stauffenberg havia agafat un avió precipitadament després de la una del migdia i varen indicar que es dirigia a l’aeròdrom de Rangsdorf. Fins llavors ningú sospitava de que a Berlín s’estava preparant un cop d’Estat. Hitler va premiar a Adam amb 30.000 marcs i una gran casa a prop de Berlín. Himmler va ordenar immediatament la detenció del coronel només baixar de l’avió, però la seva ordre mai va arribar a la capital gràcies a Fellgiebel, que havia tallat les comunicacions, però que estava horroritzat després de veure amb els seus propis ulls que Hitler estava bé després de veure’l caminar. Fellgiebel, conscient de que les coses no anaven bé però que havien de tirar endavant, va trucar als dos caps de l’Estat Major subordinats a ell, el general Thiele i el coronel Hahn. Després de parlar amb Hahn, Fellgiebel va bloquejar gran part de les comunicacions entre Rastenburg i el món exterior durant dues hores, però estava tan atordit per haver fallat que, sense pensar-s’ho gaire, que es va entretenir durant uns minuts ajudant a treure gent del Lagerbaracke.

De seguida va esclatar un debat entre els assistents al búnquer del dictador sobre què havien de fer i sobre què estava passant. Hitler en un principi només escoltava les diferents opinions i mastegava píndoles de diferents colors, mentre els seus comandants es cridaven entre si. Döenitz donava la culpa dels desastres de la guerra a l’Exèrcit i a la Luftwaffe; Göering hi estava d’acord però va defensar el paper de la seva Luftwaffe i es va dirigir al ministre Joachim von Ribbentrop i el va atacar per la seva “inútil política exterior”. L’esbroncada de Göering al ministre d’Afers Exteriors va arribar a tal punt que el va arribar a amenaçar amb el seu bastó de mariscal mentre li cridava que era un fastigós venedor de xampany. El va anomenar Ribbentrop a seques, sense el Von, i llavors Von Ribbentrop es va queixar i li va dir que continuava sent el ministre d’Afers Exteriors i li va recordar que es deia Von Ribbentrop. Hitler, amb un caramel a la boca, es va mostrar passiu. Només quan es va mencionar l’assumpte d’Ernst Röhm va esclatar la fúria de Hitler, que va cridar que castigaria a tots els traïdors i a les seves famílies sense pietat. Textualment va dir:

Faré que portin a les seves esposes i als seus fills als camps de concentració! No tindre pietat!

El dictador fins llavors havia estat assegut a la seva butaca prenent-se les pastilles que li donava Morell. Després de reflexionar-hi una estona, Hitler va demanar a Himmler que anés a Berlín perquè investigués què estava passant i va ordenar a les SS de Berlín que eliminessin a qualsevol sospitós. A més, Hitler va nomenar al Reichsführer comandant suprem de l’Exèrcit de reserva, i li va demanar que formés 15 noves divisions i li va exclamar que afusellés al qui posés resistència, fos qui fos. Himmler li va dir que podia confiar amb ell i es va acomiadar. Però, curiosament i sospitosament, Himmler no el va obeir de tot. Primer va tornar al seu quarter de Hochwald, on se les va tornar a tenir amb Kersten, que aquest volia que no obeís a Hitler, i quan va marxar cap a la capital alemanya, a dos quarts de cinc de la tarda, va agafar tots els papers del seu despatx, deixant-lo pràcticament buit de documents.

Un cop a Berlín la seva activitat va ser pràcticament nul·la fins a mitjanit, quan la situació estava controlada. Això sí, des del quarter es va trucar a Ernst Kaltenbrunner per dir-li que anés a la seu del OKW a la Bendlerstrasse de Berlín i preguntés al coronel Von Stauffenberg per què havia abandonat tan ràpid el quarter. A més, va fer traslladar a la Wilhelmstrasse tropes de les SS Saarow i algunes unitats del estàndard personal de Berlín, va crear un comitè especial 20 de Juliol i va prendre possessió de l’Exèrcit que se li havia donat. Membres de la Gestapo varen vigilar per tot arreu buscant a possibles colpistes per dur-los a les cel·les de la Prinz Albrechtstrasse.

Amb dolor al cos, Hitler va fer venir a Rastenburg el metge Erwin Giesing, un otorinolaringòleg de Berlín, que li va diagnosticar que tenia un timpà esquinçat i l’altre lesionat. Després es va començar a preparar per rebre a Mussolini, que estava previst que arribés a les quatre de la tarda després d’haver retardat el seu tren.

Un cop donades les ordres, Hitler se’n va anar a dinar un moment i va fer cridar a la seva secretària Christa Schroeder. En veure entrar la seva secretària, Hitler es va aixecar amb dificultat de la seva butaca i li va encaixar la mà amb un somriure forçat i li va explicar les ferides que havia patit i li va assegurar rient que un atemptat amb bomba constituïa una manera fàcil d’anar-se’n a l’altre món. Li va dir que aquell fet era el punt d’inflexió per Alemanya i que se’n alegrava de que els Schweinhunde s’haguessin tret la màscara. A continuació li va descriure l’atabalament del doctor Morell quan li feia les primeres cures. Schroeder va quedar impactada en veure que els cabells de Hitler, que normalment estaven despentinats i li queien per damunt del front, estiguessin tan ben arreglats i li va preguntar si havia tingut temps de fer venir el seu barber. Agafant-li la mà, Hitler li va contestar:

Tingui, toqui’ls. S’han cremat una mica i per això s’aguanten tan bé.

Tot seguit, Hitler va explicar-li com s’havia produït l’atemptat i li va confessar que tenia molta sort i es va girar cap a Bormann, que va moure el cap afirmativament. En aquells moments Linge va mirar el seu rellotge i li va aconsellar a Hitler que es canviés els pantalons perquè arribaria Mussolini al cap d’una hora. Llavors, el dictador li va ordenar a la secretària que enviés el seu uniforme destrossat a Eva Braun, que es trobava a Obersalzberg. Hitler estava orgullós d’haver sobreviscut a l’atemptat, fins i tot lluïa l’uniforme destrossat, i creia que era invulnerable. També li va descriure la manera com havia reaccionat el seu servei després de l’explosió. L’altra secretària de Hitler, Traudl Junge, va quedar sorpresa per la rapidesa en que Hitler es va incorporar després de l’explosió.

A dos quarts de tres, Hitler, Himmler, Keitel, Göering, Von Ribbentrop i Bormann es varen dirigir a l’estació de tren per rebre a Mussolini, que el seu tren feia mitja hora tard de l’hora prevista. Anava acompanyat, entre altres, de l’ambaixador a Berlín, Filipo Anfuso. Hitler, que portava una llarga capa militar negre per amagar que portava el braç dret embenat, el va saludar amb el braç esquerre, ja que el dret li continuava fent mal per l’explosió. Llavors, el dictador alemany, que coixejava una mica i portava les orelles tapades amb cotó i una tireta a la mà dreta, li va ensenyar les destrosses que havia provocat l’explosió en companyia de l’intèrpret Paul Schmidt. En examinar la sala, Mussolini va creure que era un miracle que Hitler encara fos viu i va pensar que era un presagi de victòria. El dictador alemany li va descriure a on estava ell, amb el braç dret repenjat a la taula mentre analitzava un mapa, en el moment de l’explosió i li va mostrar el seu cabell socarrimat de la nuca. Schmidt va trobar entre les ruïnes un tamboret perquè el dictador italià pogués seure. Durant uns minuts tots tres varen romandre en silenci pensant en la situació fins que Hitler va trencar el silenci per dir que havia arribat a la conclusió de que degut a la seva meravellosa salvació estava segur de que no li passaria res més i va assegurar que estava més convençut que mai de que ell havia de dirigir la victòria alemanya. Mussolini li va collir les paraules per dir-li:

Ens trobem en una situació dramàtica, pràcticament es podria dir desesperada, però el que ha passat avui em dóna un nou valor. Després d’aquest miracle, és impensable que la nostra causa pugui conèixer el fracàs.

Hitler li va recordar que durant la Primera Guerra Mundial dormia amb un camarada en el fons del cràter produït per una mina i just quan en sortien un obús va caure al cràter.

Més tard es varen reunir a soles per prendre el te i Hitler es va anar relaxant. El líder alemany li va parlar del número de combatents i li va demanar 50.000 voluntaris italians per les bateries antiaèries que protegien les fàbriques alemanyes. Si no es presentaven, pensava allistar-los entre les divisions italianes del front oriental; a més, va oferir que tornessin a casa les quatres divisions italianes.

A les sis de la tarda, Mussolini es va retirar per descansar. Mentre Hitler i Mussolini estaven reunits, Keitel estava juntament amb Von Ribbentrop i Jodl a la zona on s’havia produït l’explosió per examinar el què havia passat. Anfuso, per la seva part, va patir durant tota l’estona que l’atemptat fos obra d’un italià a favor de Pietro Badoglio fins que va saber que havia sigut un alemany.

A Berlín, a les onze del matí el director de la policia berlinesa, el comte Wolf Heinrich von Helldorf, i el comandant de la ciutat, Paul von Hase, varen ser informats de que havien de mobilitzar els seus cossos de seguretat per efectuar el cop d’Estat per controlar les zones d’interès per als colpistes.

Poc després de la una, Fellgiebel va informar al seu oficial d’enllaç, el general de brigada Fritz Thiele, cap de transmissions del OKW, que estava reunit amb Friedrich Olbricht a la Bendlerstrasse, per comunicar-li que Hitler estava viu, però com que la comunicació era molt dolenta no varen tenir més informacions. Ningú tenia clar si la bomba havia esclatat o si Von Stauffenberg no havia pogut cometre l’atemptat. El caos era tan gran que ni sabien si estava viu o estava sota arrestat. Llavors varen rebre més missatges que deien que hi havia hagut un atemptat a Rastenburg, però que Hitler era viu. El problema que tenien era que no s’havia preparat res amb Hitler viu. Olbricht va arribar a la conclusió de que s’havia de començar les accions abans de tenir notícies definitives perquè si no tenia clar que seria un desastre, tot i que tenia els seus dubtes i va preferir esperar l’arribada del coronel Von Stauffenberg. Olbricht abans d’actuar va anar a dinar amb el general Erich Hoepner, que havia arribat a la Bendlerstrasse a dos quarts d’una amb el seu uniforme que Hitler l’hi havia prohibit dur dins la seva maleta per fer-se amb el control de l’Exèrcit de Reserva si Fromm no es comprometia a col·laborar amb ells. Els dos creien que Hitler era mort i es varen beure mitja ampolla de vi per celebrar aquesta fita. Però quan a les tres varen tornar a les seves oficines de la OKH a la Bendlerstrasse, el general Thiele, va entrar al despatx d’Olbricht i el va informar de que Fellgiebel els hi havia demanat prudència perquè estava segur de que Hitler era viu, tot i que va confirmar que la bomba de Stauffenberg havia explotat. Thiele els va demanar no llençar la senyal Valquíria. Olbricht i Hoepner varen opinar igual.

En el moment de l’atemptat, a la Sala del Ministeri de Propaganda s’havien reunit unes 200 persones amb la majoria dels ministres del Reich per parlar en una conferència sobre la situació armamentista d’Alemanya en un discurs que va pronunciar el ministre Albert Speer. Quan el ministre de Propaganda, Joseph Goebbels, va ser informat de l’atemptat era la una del migdia i estava reunit amb el ministre d’Economia, Walther Funk, i el ministre d’Armament Speer en el seu despatx parlant sobre les oportunitat perdudes o encara existents sobre la mobilització de la pàtria. Mentre parlaven varen rebre una trucada urgent per megafonia. A l’altre costat de la línia hi havia Otto Dietrich, que li va comunicar des de Rastenburg que s’acabava de cometre un atemptat contra Hitler. Després de saber que Hitler estava bé, Goebbels va preguntar si sabien alguna cosa concreta. Dietrich li va respondre que Hitler considerava que un dels treballadors orientals de l’Organització Todt era l’autor de l’atemptat. Després de penjar el telèfon, Goebbels va donar la notícia en els seus dos convidats per prendre les decisions corresponents. De seguida que va veure que incriminaven a l’Organització Todt, Speer es va posar nerviós perquè ell s’encarregava de l’Organització i tenia por de que molts dels seus enemics polítics ho aprofitessin per carregar-li les culpes, tal hi com va passar més tard. Goebbels, enfadat amb el ministre, li va recriminar a Speer de que no havia pres les mesures de seguretat corresponents quan tocava. Tothom feia hipòtesis encara en aquells moments; Goebbels va creure que els culpables eren els britànics i els jueus, per l’almirall Karl Döenitz, el cap de la Marina, els culpables eren a l’Exèrcit de Terra. Però de seguida tothom va tenir clar que el culpable era Von Stauffenberg i alguns militars dissidents. Després de deixar a Speer i a Funk, el ministre de Propaganda es va retirar a dinar i llavors se’n va anar a fer una becaina com sempre feia. Entre les dues i les tres el va despertar el cap de la seva oficina de premsa, Wilfried von Oven, que li va dir que acabava de rebre una trucada de Heinz Lorenz, el segon de Dietrich, que estava molt nerviós. Lorenz li va explicar que havia redactat un breu comunicat, segons va dir redactat pel propi Hitler, perquè es retransmetés per la ràdio d’immediat. El text havia d’anunciar que Hitler estava viu. Després de llegir el comunicat, en el ministre no li va fer el pes el text i va comunicar que no tenia la necessitat de transmetre la notícia. Llavors va donar instruccions perquè s’elaborés un comunicat més al seu estil.

A les tres de la tarda, Von Stauffenberg va aterrar a l’aeroport de Tempelhof, a Berlín, per trobar-se amb el general Fromm en el Ministeri de Guerra, a Benderblock. En aquells moments, Von Stauffenberg estava eufòric, creia que Hitler era mort, ja que durant les dues hores del vol havia quedat incomunicat i no sabia que Hitler havia sobreviscut a l’atemptat. Però a Tempelhof no l’esperava cap cotxe per portar-lo al centre de la ciutat perquè el seu xofer l’esperava per error a l’aeròdrom de Rangsdorf. Ràpidament va trucar perquè li enviessin un cotxe que els portés a ell i a Von Haeften a Bendlerstrasse. Mentre demanava el vehicle, Von Haeften va trucar als seus companys de la Bendlerstrasse per dir-los que Hitler era mort. Llavors, Von Stauffenberg va posar-se en contacte amb els altres opositors del règim per posar en marxa la segona fase de l’Operació Valquíria. Primer va trucar al general Olbricht per saber què havia passat durant l’estona que havia estat incomunicat a l’avió, i amb gran consternació va saber que no s’havia fet res. El fet d’esperar-lo havia fet endarrerir els plans. Només el coronel Mertz von Quirnheim havia començat a moure’s a partir de les dues ordenant mesures insurreccionals passant per sobre del seu superior, el coronel Olbricht, que seguia dubtant. Von Quirnheim el va tenir que pressionar i recordar-li que havia donat la seva paraula d’actuar. El coronel havia rebut una trucada de Von Haeften des de l’aeroport i després va treure els documents de la caixa forta i va enviar les ordres militars a l’oficia de senyals. Poc després li varen retornar demanant aclariments: Com havia de marcar-les: secretes o urgents? A les 3:50 varen sortir les ordres per teletip. Mentrestant, Von Stauffenberg i Von Haeften varen recórrer a tota velocitat els carrers buits direcció a la Bendlerstrasse.

No va ser fins a partir de les quatre i deu minuts que Olbricht es va posar a treballar i va encarregar al coronel Von Quirnheim d’informar als oficials del AHA i ell mateix va sortir per posar al general Fromm al corrent i aconseguir la seva participació en el putsch. Von Quirnheim va reunir als oficials del AHA i els va anunciar que Hitler havia mort degut a un atemptat, que la direcció del Reich passava a mans del general Ludwig Beck, que el mariscal Erwin von Witzleben havia sigut nomenat cap de l’Executiu i que l’Exèrcit havia de garantir el manteniment de l’ordre a l’interior i la continuació dels combats en les fronteres. A més, va encarregar als oficials responsables que transmetessin aquestes informacions als caps de les 13 circumscripcions militars, i que els ordenessin l’aplicació de les mesures de l’Operació Valquíria. Aquestes mesures, revisades i corregides, incloïen l’arrest dels representants del règim, de les seves tropes, de les SS i de la Gestapo; l’anunci per ràdio del canvi de govern; la revelació dels crims nazis; la preparació d’un armistici per aturar la guerra; el restabliment de l’Estat de Dret; l’ocupació dels camps de concentració per part de l’Exèrcit; i l’arrest dels comandants i vigilants de les SS.

En aquell moment, Olbricht va entrar al despatx del general Fromm per tal de que s’afegís al complot. Fromm estava reunit en aquell moment amb un altre oficial, però Olbricht va insistir de que tenia un tema important per parlar. El va informar de la mort del dictador i de la instauració d’un govern militar dirigit pels generals Beck i Von Witzleben. Però Fromm va dubtar. Von Witzleben en aquells moments no havia arribat a la Bendlerstrasse perquè havia anat al quarter de Zossen per reunir-se amb el general Eduard Wagner i per buscar al coronel BEck. Sense Von Witzleben, Olbricht ja havia posat en marxa l’Operació a les escoles militars de Berlín i dels seus voltants. Olbricht també va ordenar que anessin a buscar a Von Witzleben a Zossen.

Von Witzleben es va tornar a reunir amb Fromm en el seu despatx i li va dir que Fellgiebel l’hi havia anunciat que Hitler havia sigut assassinat i el va pressionar perquè prengués la direcció de l’Operació i garantís la seguretat interior de l’Estat. Desconfiant de les seves paraules, Fromm va trucar a les quatre de la tarda al quarter general per saber què havia passat. En el telèfon s’hi va posar Keitel, que immediatament li va preguntar si sabia on era Von Stauffenberg. Fromm, desconcertat i preocupat, va patir ara perquè no el culpessin de l’atemptat i li va respondre que Von Stauffenberg hauria d’estar amb ells, a Rastenburg, i que no es trobava a Berlín. A partir de llavors Fromm es va negar a col·laborar amb els colpistes. Olbricht li va demanar amb exigències que firmés l’ordre de posar en marxa l’Operació Valquíria, però Fromm si va negar. Quan Olbricht va tornar a la sala per anunciar la negativa de Fromm, el coronel Von Quirnheim ja havia començat l’operació enviant el missatge per cable als comandant regionals. El missatge deia:

El Führer, Adolf Hitler, ha mort.

Quan Fromm va intentar que arrestessin a Von Quirnheim es va produir una violenta discussió. En aquells moments va arribar Beck a la Bendlerstrasse per fer-se càrrec de les operacions. L’antic comandant de l’Exèrcit vestia amb un vestit civil fosc.

A Rastenburg, Keitel, després de penjar el telèfon, va desconfiar del general Fromm i va prohibir que prengués cap decisió.

Al cap de mitja hora, a dos quarts de cinc, Von Stauffenberg, sense la seva gorra, i Von Haeften ja es trobaven a l’Oficina Central del Exèrcit. En aquell moment també va arribar-hi Beck i Olbricht acabava de sortir del despatx de Fromm. Von Stauffenberg els va explicar que estava amb el general Fellgiebel fora de la sala quan va esclatar la bomba i va assegurar que amb els seus propis ulls havia vist com el personal sanitari havia anat corrents a ajudar i com havien arribat els vehicles d’emergència, i els va garantir que ningú podia haver sortit viu de l’explosió. Llavors va trucar al general Fellgiebel, que seguia trobant-se a Rastenburg, perquè li confirmés la mort del dictador, però aquest li va comunicar que Hitler era viu. Von Stauffenberg no s’ho va creure i va dir a la seva gent que Hitler era mort. Des de dos quarts de quatre ja s’havien tornat a restablir les comunicacions de Rastenburg a Berlín i a partir de llavors el pànic es va apoderar en els colpistes, que cada cop estaven menys animats i alguns es varen negar a continuar amb la missió. Però Von Stauffenberg no volia admetre que el seu complot havia fracassat i va ordenar mobilitzar el cop d’Estat a Berlín i per tot el Reich. Olbricht el va advertir de que Keitel acabava de jurar per telèfon que Hitler només havia sigut lleugerament ferit. Von Stauffenberg li va dir que Keitel només intentava guanyar temps amb una mentida, però, li va afegir, que si era cert el que deia el cap del OKW no podien fer res més que enderrocar el règim nazi. Beck va estar d’acord amb el coronel, tot i que començava a tenir dubtes de la versió del coronel.

Poc després es varen reunir amb Gottfried Bismarck i Wolf Heinrich Helldorf, que aquest estava esperant des de feia estona en el quarter general de la Policia a Berlín al costat de Hans Gisevius la senyal per llençar-se a l’acció amb les seves forces ja alertades. Helldorf havia rebut, poc abans de que la bomba esclatés, a un emissari d’Olbricht que l’hi havia demanat que estigués a punt per actuar. La seva missió era arrestar als líders nazis a Berlín quan arribessin les ordres de la Bendlerstrasse. Helldorf va demanar que posessin soldats al voltant de tots els edificis governamentals, petició que va ser aprovada. Poc després va rebre la comunicació de que el cop d’Estat estava en marxa i li varen anunciar que en mitja hora rebria un missatge de Bendlerstrasse. Com que no va rebre cap missatge, Helldorf es va dirigir, juntament amb Gisevius, a les quatre a la Bendlerstrasse per veure què passava. En aquella hora havien arribat a Bendlerstrasse, Peter Yorck von Wartenburg, el pastor Eugen Gerstenmaier, que portava al damunt una arma i la Bíblia, el comte Schwerin von Schwanenfeld, Berthold von Stauffenberg i el seu ajudant, el capità Friedrich von Klausing. Només arribar, Olbricht li va dir en el cap de la policia, que la seva policia seria posada sota les ordres de l’Exèrcit i que volia que arrestessin als líders nazis. Beck, però, el va avisar de que era possible que Hitler encara fos vius. Helldorf els va prometre lleialtat i va abandonar l’edifici per unir-se a les seves forces.

El coronel va trucar a continuació al quarter general del general Carl Heinrich von Stülpnagel de París per parlar amb el seu cosí, Caesar von Hofacker, perquè els conspiradors entressin en acció a la capital francesa. Seguidament va intentar ara ell, juntament amb Olbricht, convèncer al general Froom perquè s’afegís el cop d’Estat. Beck, cada cop més prudent, no es va atrevir a discutir amb Fromm. Només entrar al despatx de Fromm, Olbricht li va dir en el general que Von Stauffenberg li podia confirmar la mort de Hitler. Però el general va continuar desconfiant de que el pla hagués funcionat i els va dir que era impossible que Hitler hagués mort perquè així l’hi havia comunicat Keitel. Olbricht, per fer-lo entrar al costat del seu bàndol, el va avisar de que la contrasenya Valquíria ja havia sigut llençada. Fromm es va enfurismar i va preguntar qui havia donat tal ordre. Quan li varen contestar que Von Quirnheim, Fromm el va cridar per detenir-lo. Von Stauffenberg va intervenir pel seu company i li va explicar que ell havia sigut el qui havia fet esclatar la bomba en el quarter general i li va dir que l’explosió havia sigut tant forta que havia semblat que hagués caigut damunt de l’edifici un obús de 155 mil·límetres i per tant creia que era impossible que Hitler n’hagués sortit en vida. Fromm no es va deixar convèncer i li va demanar que es suïcidés perquè el seu pla havia fracassat. Fredament, Von Stauffenberg va rebutjar aquest suggeriment. Fromm a la desesperada va ordenar l’arrest de Von Stauffenberg, Olbricht i Von Quirnheim. Segons una versió, Fromm va colpejar a Von Stauffenberg a la cara, però el general va ser ràpidament reduït i arrestat després de que entressin al despatx Haeften i Kleist amb les pistoles a les mans. El comandant Ludwig von Leonrod va ser l’encarregat de vigilar-lo i es varen tallar els cables telefònics de l’habitació de Fromm. El general Hoepner el va substituir al comandament de l’Exèrcit de reserva.

Entre les quatre i les cinc de la tarda arribaven cada minut trucades telefòniques en el quarter general de Berlín i llavors varen començar a arribar els principals colpistes. Beck va anunciar que havia assumit el comandament de l’Estat i que Von Witzleben era el nou comandant de l’Exèrcit. Beck, Olbricht, Von Stauffenberg es varen passar durant una bona estona parlant per telèfon amb els comandants de districte per assegurar-se la seva col·laborar. El coronel general Hoepner va tornar a la Bendlerstrasse cap a quarts de cinc de la tarda amb la seva maleta amb l’uniforme dins. Durant el transcurs de la tarda se’l va posar, que uns minuts més tard va entrar, vestit ja amb el seu uniforme, al despatx de Fromm per disculpar-se pel que havia passat, tot i que va demanar que col·laborés. Fromm el va avisar de que estaven cometent un error perquè Hitler era viu. En aquells moments també hi havia a Bendlerstrasse Eugen Gerstenmaier i els comtes Von Schwanenfeld, Von Schulenburg, Berthold von Stauffenberg, Von Wartenburg i Von Helldorf. Beck va parlar amb el comte Von Helldorf i el va avisar de que podria ser que Hitler encara fos viu. Von Helldorf li va reafirmar que la policia actuaria com estava previst i es va acomiadar del general. De retorn a la Polizeipräsidium va donar instruccions a les tropes de la policia que tenien que intervenir i els va ordenar que es preparessin per l’acció. A tres quarts de cinc, els colpistes varen donar una senyal d’alt secret que contenia les paraules claus “malestar intern” segons la qual el mariscal Von Witzleben transferia l’autoritat executiva en totes les àrees ocupades als comandants en cap de la línia del front i en el front oriental als diversos comandants de Grups d’Exèrcit.

El capità Klausing tenia ordres de Von Quirnheim d’anar personalment a la centraleta de ràdio per distribuir les ordres a través dels quarters generals. En arribar a la sala de control, Klausing va ordenar als tècnics que les transmetessin les ordres a través del teletip. El cap dels tècnics li va preguntar si havia de classificar-les com alt secret i Klausing va respondre que sí, fet que va endarrerir les transmissions. El que anunciava el missatge que varen rebre els quarters generals avisava de que Hitler havia mort i que una “tropa sense consciència” de líders del Partit havien intentat fer-se amb el Govern pel seu propi benefici i, per aquest fet, l’Exèrcit assumiria el Govern. Llavors es va donar l’ordre d’ocupar totes les institucions del NSDAP, desarmar al SD, a les SS i a les Waffen-SS i prendre el control de totes les instal·lacions de comunicacions. L’ordre estava firmava per Von Witzleben com a comandant en cap de la Wehrmacht.

En tornar al seu despatx, uns minuts més tard de les cinc, Von Stauffenberg es va topar amb el Oberführer Piffraeder juntament amb dos membres del SD vestits de civil per arrestar-lo i interrogar-lo, però varen ser ells qui varen ser tancats en un despatx adjacent que estava buit. En aquells moments va arribar el general Von Kortzfleisch, que comandava el conjunt de les tropes del sector Berlín-Brandenburg, l’anomenat Wehrkreis III,i que havia d’ocupar els edificis i emissores de ràdio a Berlín i als seus voltants, per preguntar què passava i, de pas, volia veure’s amb Fromm. El general va ser dut davant d’Olbricht, però Von Kortsfleisch es va negar a parlar amb ell. Beck el va rebre llavors i, davant la seva actitud hostil cap a ells i pel fet de que volia abandonar el pla després de jurar que només seria lleial a Hitler, va decidir també arrestar-lo. Von Kortzfleisch va patir una crisi nerviosa i va declarar que ell no era un home per participar en un putsch, i que volia tornar a casa per ocupar-se del seu jardí. El general va ser retingut en els locals del OKH. Com estava previst, el general Von Thuengen va se nomenat en el seu lloc, però aquest no va ser massa actiu i les tropes que havien d’ocupar les emissores de ràdio varen actuar massa tard. Von Stauffenberg va enviar un dels seus homes per formar una guàrdia en la Bendlerstrasse. Poc després, una unitat del batalló Grossdeutschland va arribar al complex i va vigilar totes les entrades. Ningú podia entrar o sortir sense l’autorització de Von Stauffenberg.

A dos quarts de sis, Gisevius, cada cop més nerviós, va pressionar a Von Stauffenberg perquè endurís les mesures i va demanar executar a alguns nazis, començant pel SS Pfiffrather. Von Stauffenberg li va contestar que ara no era el moment i no va permetre que Gisevius dirigís un esquadró per arrestar a oficials. Tot i això, el coronel va prometre formar una unitat sota el comandament del coronel Fritz Jaeger. Gisevius, en veure més endavant que havien fracassat va sortir de Bendlerstrasse per “complir una missió”. Quan va escoltar que l’atemptat havia fracassat es va refugiar a casa d’uns amics.

Però tot ja va començar a anar més malament pels colpistes quan a les quatre de la tarda Goebbels va rebre l’ordre d’anunciar per ràdio que Hitler es trobava en perfecte estat de salut. A continuació, el general Thiele va avisar als conspiradors de que les emissores de ràdio donaven la notícia de que Hitler havia escapat de l’atemptat. Llavors varen decidir que s’havien d’apoderar de l’emissora nacional per impedir que es difongués la notícia de que Hitler era viu i volien difondre les seves proclames anunciant la formació d’un nou govern. Poc després de les quatre de la tarda, el general Paul von Hase va trucar al comandant del batalló escollit de la guàrdia Grossdeutschland, a Döberitz, Otto-Ernst Remer, per ordenar-li que tingués preparada la seva unitat i que es presentés immediatament en la Kommandantur, situada en el número 1 de l’avinguda Unter den Linden. Von Hase volia que Remer controlés la zona ministerial de la ciutat, situada entre la Friedrichstrasse, Unter den Linden, l’Elbert, la Hermann-Göering-strasse i la Kochstrassse. Von Hase no els va parlar en els seus de que s’havia produït un putsch, i els va explicar que Hitler havia mort en un accident. La Grossdeutschland, però, ja hauria d’haver estat vigilant la zona, però a aquella hora encara no havia començat. Remer va posar en alerta al seu batalló, d’acord amb les instruccions rebudes, i es va dirigir ràpidament a Berlín per rebre ordres de Von Hase. Però els oficials de l’acadèmia d’infanteria de Döberitz varen quedar desconcertats davant d’aquells ordres i no varen actuar. No es va actuar sobretot perquè el comandant, el tinent general Otto Hitzfeld, estava fora, en un funeral, i el coronel Wolfgang Müller, que sí s’havia del Putsch, va arribar tard d’una gira d’inspecció, i ja va ser massa tard per mobilitzar als oficials. Només alguns comandants inferiors varen decidir actuar i varen enviar homes per controlar una estació de ràdio i alguns centres de comunicació. Però aquests que varen actuar no sabien que actuaven contra Hitler i, a més, no tenien experiència en la ràdio. Incapaç de convèncer a ningú, Müller es va posar en contacte amb el general Hitzfeld, que li va ordenar que ataqués el quarter general de les SS. Però Müller no va obeir les ordres i es va dirigir a la Bendlerstrasse per rebre ordres escrites d’Olbricht, fet que va provocar que endarrerís més l’operació.

A les cinc de la tarda varen arribar a Rastenburg els primers informes de Berlín indicant que havia esclatat una rebel·lió militar i que es creia que possiblement s’havia estès al front occidental. Aquella hora Keitel va parlar per la ràdio per demostrar al poble alemany i als qui havien comès l’atemptat que Hitler era viu i va donar la culpa a uns quants oficials, però no va donar noms. Keitel els va amenaçar de que serien castigats sense cap mena de pietat. Hitler en aquells moments estava furiós pel fet de que Von Stauffenberg hagués pogut arribar a Berlín. Al cap de vint minuts, Hitler va parlar per telèfon amb Goebbels per ordenar-li que difongués la notícia de que estava viu i així els alemanys ho varen poder escoltar a les 17:42, a les 18:28, a les 18:38, a les 18:42, a les 19:01, a les 19:15, a les 20:00 i a les 22:00. El missatge per ràdio a l’emissora Deutschlandsender, una emissora tant potent que es podia sentir des de qualsevol punt d’Europa, deia que Hitler havia sigut víctima d’un atemptat, però que només havia petit unes rascades, havia rebut a Mussolini aquella tarda i que ja tornava a ser a la feina. Hitler també li va demanar que detingués a Von Stauffenberg a l’edifici de Bendlerstrasse i que invalidessin les ordres que havia donat el general Fromm, a qui considerava culpable de l’atemptat perquè era proper a Von Stauffenberg. Volia que a partir d’aquell moment Himmler, que encara no havia aparegut per Berlín tal i com l’hi havien ordenat, ocupés les responsabilitats del general Froom. A partir de llavors una comissió especial de la Gestapo, composta per 400 homes, va començar a esbrinar l’origen del atemptat i les relacions dels colpistes.

Poc després de les cinc de la tarda, Remer amb el seu batalló va arribar a Berlín i va seguir les ordres del seu superior Von Hase, que li va donar instruccions perquè aïllés totalment els ministeris de la Wilhelmstrasse i l’Oficina Central de Seguretat de les SS, situada en el mateix sector, en el barri de l’estació d’Anhalter perquè Hitler havia sigut assassinat i s’esperava un cop d’Estat. En aquell moment la ciutat era un caos i cap unitat de l’Arma SS o l’Orpo va anar a la Direcció General de Seguretat a la Prinz-Albrechtstrasse. A dos quarts de sis, Remer ja havia complert la seva missió i es va presentar a la Kommandantur situada a l’Unter den Linden per rebre noves ordres. Remer va tornar al seu quarter del Wachbataillon Grossdeutschland, situat en la Rathenowerstrasse, a Moabit, per sortir amb les seves tropes cap al Ministeri de Propaganda. Però aquell dia un instructor del Ministeri de Propaganda, l’oficial del regiment de guàrdia de la Gran Alemanya i antic col·laborador del ministre Goebbels, Hans Hagen, va ser enviat al Wachbataillon Grossdeutschland per donar una conferència davant dels sots-oficials del batalló. A aquest li va semblar sospitós tot el què passava allà dins. A més, de camí a Doberitz, el tinent estava convençut de que havia vist al mariscal Walter von Brauchitsch d’uniforme en un cotxe de l’Exèrcit i de seguida va creure que l’antic comandant de l’Exèrcit, destituït per Hitler des de feia temps, estava tramant alguna traïció. La realitat era que Von Brauchitsch aquell dia no estava a Berlín, però Hagen va jurar que l’havia vist i li va demanar en el general Remer, que tenia ordres d’ocupar la Wilhelmstrrasse, que l’acompanyés a veure el ministre Goebbels. Remer va dubtar, però li va donar una motocicleta amb sidecar per anar a veure el ministre.

Des del seu Ministeri, Goebbels, que encara creia absurdament que un treballador oriental era l’autor de l’atemptat, va rebre el conseller governamental Heinersdorf, que li va demanar que li permetés passar a parlar amb ell a Hagen, antic col·laborador del Ministeri. Acceptant la demanda, quan es va reunir amb l’oficial Hagen, aquest li va indicar que el batalló de guàrdia del comandant Remer havia rebut l’ordre de rodejar el barri del govern perquè Hitler havia patit una desgràcia i el poder governamental havia passat a mans de la Wehrmacht. Goebbels va creure que l’estaven traint i va fer un salt de ràbia i va cridar que tot allò era impossible. Llavors, l’antic col·laborador de Goebbels li va ordenar que mirés per la finestra, davant la qual passava en aquell precís moment una companyia del batalló transportada en camions. En seguit, Goebbels va posar en alerta màxima a la Leibstandarte Adolf Hitler perquè envoltessin l’oficina del seu Ministeri i després de parlar amb Hagen, que el va convèncer perquè parlés amb Remer, va ordenar-li que truqués immediatament al comandant Remer, que aquest no sabia que estava ajudant als conspiradors, per demanar-li ajuda i perquè es reunís amb ell. En sortir del despatx del ministre, Hagen va parlar amb el comandant Remer i li va ordenar que anés al Ministeri. El ministre ara ja tenia clar que alguns generals estaven intentant agafar el poder.

Confós per tot plegat, Goebbels es va retirar al despatx de Von Oven. Des d’una finestra va observar als soldats, que es movien cap a la Porta de Brandenburg en petits grups disposats a entrar en combat. Allí col·locaven les metralladores en els suports i impedien la circulació, mentre dos d’ells es dirigien fortament armats a la porta d’entrada del Ministeri de Propaganda, al costat del mur del parc, i varen muntar guàrdia. Llavors, Goebbels va trucar a Speer per ordenar-li que es presentés al seu despatx d’immediat per explicar-li que s’estava produint un cop d’Estat. Speer de seguida es va posar al costat de Goebbels i li va prometre que l’ajudaria a desarticular el cop d’Estat. Al cap d’uns minuts, Speer va veure per la finestra que els soldats estaven envoltant l’edifici on estaven i en seguit va informar d’aquells fets a Goebbels. En veure que estaven en perill se’n va anar a l’acte a una habitació de la casa per agafar dues pastilles (segurament de cianur) per si de cas. Goebbels no entenia per què no es podia posar en contacte amb Himmler per demanar-li ajuda i li va parlar a Speer sobre la desconfiança que tenia en aquells moments cap al cap de les SS. Després de que Hitler el truqués de nou i li exigís parlar per la ràdio, ja que tenia por de que els colpistes s’apoderessin d’una emissora, Goebbels va donar les instruccions corresponents i va entendre que en els colpistes les coses tampoc els hi anaven bé. Veient el perill que suposava el ministre de Propaganda, Von Hase li va ordenar a Remer, que a dos quarts de set ja havia tancat el barri governamental, que arrestés a Goebbels quan l’anés a veure. A l’avantsala del despatx del comandant Remer va arribar l’avís de Von Hagen, que acabava de tornar del Ministeri de Propaganda, de que hi havia un cop militar i que tenia que presentar-se davant de Goebbels. Remer, que encara creia que estava ajudant al bàndol del règim, es va dirigir al despatx de Goebbels amb 20 homes, als qui els va donar l’ordre d’anar-lo a buscar si no sortia del despatx del ministre abans de 20 minuts. Eren les 18:40. Amb un revòlver a la mà i amb el seu ajudant va entrar al despatx amb la intenció de detenir el ministre, tot i que va saludar amb un enèrgic:

Heil Hitler!.

Goebbels, en veure les intencions d’aquest, li va recordar en el jove comandant el jurament de fidelitat que havia prestat a Hitler i li va preguntar si era un bon nacionalsocialista. Remer li va replicar que Hitler havia mort i que complia ordres del seu comandant, el tinent general Von Hase. Però Goebbels li va contestar que Hitler era ben viu perquè acabava de parlar amb ell per telèfon i podia demostrar-li. Va agafar el telèfon i al cap d’un minut Hitler estava a l’altra banda de l’auricular. Remer es va posar l’auricular a l’orella i en sentir la veu ronca de Hitler dient-li si el sentia. El comandant va quedar pàl·lid. El dictador li va explicar que l’atemptat havia fracassat i que una petita camarilla d’oficials ambiciosos l’havien volgut eliminar, i va ordenar reprimir la rebel·lió i obeir únicament les ordres de Goebbels, de Himmler, de qui es pensava que era a Berlín, i del general Hermann Reinecke, que es trobava a la capital i havia rebut l’ordre de prendre el comandament de les tropes de la ciutat, i el va ascendir a coronel en substitució del general Von Hase. Llavors, Goebbels, que tenia Speer al seu costat, va cridar l’atenció de Remer i el va amenaçar dient-li que sota les seves espatlles portava el pes de la Història. En seguit i sense pensar-s’ho, Remer va retirar el seu batalló de la Wilhelmstrasse, va ocupar la Kommandantur de l’Unter den Linden, va enviar patrulles per detenir les unitats colpistes que es dirigien a Berlín i es va encarregar personalment de descobrir el quarter general dels conspiradors per detenir els seus líders.

Les altres operacions ordenades pel general Von Hase també varen acabar amb confusió. El comandant de l’escola militar de Treptow va esperar fins les set els camions que, segons el que havien pactat, conduirien tropes cap al centre de Berlín. Però aquests camions no varen arribar mai. Els cadets de l’escola d’ensinistrament d’oficials de cavalleria de Kramnitz es varen dirigir a Berlín per unir-se als colpistes i ocupar les posicions assignades, però quan el cap al comandament, que no participava en la conspiració, va saber que Hitler no era mort i que altres companys volien preparar un Putsch, va congregar els seus tancs i els va fer tornar al quarter. Von Hase va ser convocat finalment pel ministre Goebbels per explicar tot el que passava. Va ser arrestat al cap de poc.

A tres quarts de set de la tarda, els soldats del Ersatzbataillon Grossdeutschland, emplaçats a Cottbus, varen ocupar el Deutschlandsender i varen detenir als membres de les SS que vigilaven l’emissora. Cap a les vuit, l’emissora de Königswusterhausen també va ser ocupades. Les companyies emplaçades a Döberitz es varen fer amb el control de la Masurenalle de Berlín. Però totes aquelles ocupacions no varen servir per res perquè els ocupants eren incompetents en matèria tècnica de transmissió. Els especialistes que el general de brigada Thiele havia d’enviar per bloquejar per complet l’activitat de les emissores de ràdio mai varen arribar. Thiele, en saber que Hitler era viu, es va retirar de l’Operació, tot i que va ser detingut més tard.

A més, els opositors civils Adam von Trott, Alex Werth i Hans-Bernd von Haeften es varen passar la tarda a l’oficina principal del Ministeri d’Afers Exteriors de la Wilhelmstrasse pensant en el moment d’ocupar el Ministeri. En veure que les coses anaven malament varen decidir actuar. Alguns conspiradors a Prússia Oriental varen intentar convèncer als seus superiors perquè actuessin i, inclús, ocupessin el quarter de Rastenburg, però ja no hi havia res a fer. Els plans per ocupar Rastenburg que havien dissenyat Tresckow i Von Stauffenberg no es varen desenterrar de sota terra. Els soviètics els descobriran després de la guerra.

Controlant la situació, Goebbels va ordenar que tots els batallons de guàrdia que estiguessin disponibles es presentessin immediatament en el jardí del seu Ministeri. Poc després varen arribar-hi 150 soldats, la majoria gent gran. Abans de parlar amb ells, Goebbels li va dir a Speer de que si els convencia llavors podrien cantar victòria. El ministre de Propaganda es va reunir després amb aquells soldats i els va explicar la situació. Remer, molt motivat creient que seria recompensat per aquells fets, tenia ara la intenció de dirigir-se a la central de la resistència, el quarter general de l’exèrcit de reserva en el Bendlerblock, per detenir als conspiradors. Entre ells encara hi havia Beck i Hoepner, que varen pronunciar un discurs als caps de secció demanant continuar amb l’Operació Valquíria. Remer, com Goebbels, no sabia quants colpistes hi havia en l’edifici. Segons Von Oven, no es podien arriscar a perdre homes de vital confiança durant l’atac al quarter. Ernst Kaltenbrunner, que s’havia presentat a l’edifici ministerial, es va adherir a l’opinió de Goebbels. Volien esperar a tenir més forces per desallotjar als colpistes. Entre les vuit i les nou es va aixecar el cordó que rodejava la zona dels edificis del govern. En veure que havia encarrilat la situació, sembla ser que Goebbels hauria exclamat:

I pensar que aquests rebels no han sigut ni tant sols capaços de tallar el telèfon! Fins i tot la meva filla petita hauria pensat en això.

A les sis de la tarda, Hitler va enregistrar el discurs per la ràdio que no va ser emès fins a la mitjanit, quan tot estava sota el seu control, on demostrava que es trobava perfectament bé. Segons sembla, en diferents ciutats com Berlín i Königsberg es varen veure dones que varen sortir als carrers plorant d’alegria en saber que Hitler estava viu. L’ambaixador Hiroshi Oshima va ser dels primers en confirmar a l’exterior, en aquest cas a Tòquio, que Hitler era viu. Aquella mateixa hora, els colpistes varen emetre un anunci per ràdio on anunciaven la mort de Hitler i la constitució d’un nou govern, però pocs ja s’ho van creure. A partir de llavors, Hitler de seguida va anar tenint la seva pròpia idea de qui eren els culpables del complot. Però quan el varen informar de que el complot encara continuava ben viu, Hitler va agafar el telèfon i va donar ordre a les SS de Berlín de matar a tot sospitós i va preguntar on era Himmler, ja que feia estona que hauria d’haver arribat a la capital.

Quan al vespre va anar a prendre el te es va creuar amb uns paletes de l’Organització Todt que rondaven pel búnquer i els va explicar que ells no havien estat els culpables d’aquella situació. Aquells paletes estaven encongits perquè en un primer moment havien sigut senyalats com a possibles culpables.

Mentre Hitler enregistrava el seu discurs a les sis, els colpistes varen enviar a l’exterior una altra senyal cap als districtes militars enumerats del 1 al 13 i 17, 18, 20, 21 i al districte de Bohèmia i Moràvia, segons el qual es transferia l’autoritat executiva als generals al comandament. L’ordre va ser obeïda per complet només pel representant de defensa del districte 7, a Viena, i a França, mentre que en els districtes militars 11, a Kassel, i 14, a Nuremberg, es varen posar en marxa alguns passos per obeir les ordres. Keitel es va encarregar ràpidament de trucar als districtes militars anunciant que les ordres procedents de Berlín eren falses i que l’aixecament havia sigut aixafat. A més, aquella hora, les sis de la tarda, es va enviar un altre missatge per teletip als quarters generals encara més radical. En ell s’anunciava que tots els antics càrrecs del Govern havien sigut rellevats i confinats a un lloc segur i solitari. Els camps de concentració havien de ser ocupats d’immediats, els comandants arrestats, i el personal desarmats i confinat en els barracons. Als presoners polítics se’ls donaria instruccions de que, un cop lliures, havien d’abstenir-se de manifestar-se o de realitzar accions independents. Totes les formacions de les Waffen-SS que semblessin sospitoses havien de ser desarmades i substituïdes per l’Exèrcit. Els quarters generals de les SS i del SD havien de ser ocupats i només s’utilitzaria la Policia regular per descarregar de feina a la Wehrmacht. Von Stauffenberg va firmar aquest teletip en nom de Fromm. Els oficials dels diferents quarters varen quedar molt sorpresos pel que llegien. Poc després es varen enviar ordres addicionals, exigint la confiscació dels documents del partit nazi i establert corts marcials.

A les set de la tarda, el tren especial de Mussolini va sortir de la petita estació, mentre tocava l’orquestra i tots els caps militars saludaven. Mussolini va treure el cap per la finestra i va saludar a l’estil feixista.

La situació anava de mal en pitjor per als colpistes i empitjorava minut a minut. A l’edifici Bendlerblock varen començar haver-hi disputes entre els qui estaven a favor del complot i els qui ara confiaven amb Hitler. És possible que molts dels qui varen col·laborar amb el complot se’n varen volguessin desentendre quan varen veure que havia fallat. Als carrers de Berlín el caos anava creixent i els militars que havien participat en el complot començaven a veure que no anava bé i ja no tenien clar a qui havien d’obeir. A mesura que passaven els minuts els militars es varen posar tots sota les ordres del ministre Goebbels. Per tal d’intentar invertir la situació, a tres quarts de set, Von Stauffenberg va enviar per teletip un missatge als caps d’Exèrcit per dir-los que el comunicat de ràdio de la Deutschlandsender de feia un quart d’hora era fals i que Hitler era viu.

Al voltant de les set de al tarda, Von Witzleben va arribar a la Bendlerstrasse i va saludar a Beck com el seu comandant en cap, però en canvi va criticar l’actitud de Von Stauffenberg. A dos quarts de vuit, el mariscal Von Witzleben va difondre per ràdio el telegrama dels colpistes i va invitar en els militars a fer-se càrrec de la situació, però aquests ja no el varen escoltar. Von Witzleben va acusar als seus companys de falta de coratge i de compromís personal. Entre les vuit i les nou del vespre, Von Witzleben es va posar el seu uniforme i, amb el bastó de mariscal a la mà, va anunciar que es feia càrrec del lloc de comanant en cap de la Wehrmacht, però va recriminar-li a Von Stauffenberg i a Beck que havien malmès el Putsch. Durant el seu procés contra la seva persona, Von Witzleben va declarar que havia tingut clar que el complot fracassaria en saber que les emissores de ràdio no havien sigut ocupades. Tres quarts d’hora més tard, Von Witzleben es va dirigit amb el seu Mercedes a Zossen. En arribar al quarter general de l’Exèrcit, Von Witzleben li va comunicar en el general Wagner que el cop d’Estat havia fracassat. A continuació va tornar a pujar al seu cotxe per dirigir-se a la seva oficina en el camp, a 45 quilòmetres de Zossen.

Mentrestant, Walther Schellenberg, amb l’ajuda d’Otto Skorseny, va reunir part de les tropes que havien de lluitar contra els conjurats. Skorseny, que havia ignorat el que estava passant aquell dia, va agafar el tren de la nit per Viena a les sis de la tarda, però el varen fer baixar del dret, aturat en el barri de Lichterfelde a petició de Schellenberg. Skorseny va ser convidat a dirigir-se al quarter general de les SS, que estava sense protecció, i allí va reunir als seus grups armats i va ser el primer que va convèncer a les formacions de l’escola de blindats de que es mantinguessin lleials a Hitler.

A les vuit del vespre varen ser declarades nul·les totes les ordres dels colpistes i el fracàs del cop d’Estat era evident. En la Bendlerstrasse, el general Fromm, que prèviament havia ordenat en els seus ajudants que difongués per l’edifici la notícia que Hitler era viu, els va demanar en els conspiradors l’autorització per retirar-se al seu propi despatx, situat en el pis inferior de l’edifici. El comandant va donar la seva paraula d’honor de que no intentaria fugir i que no es posaria en contacte amb l’exterior. El general Hoepner va accedir-hi i, a més, com que Fromm es queixava de gana li va fer baixar uns entrepans i una botella de vi. Al mateix temps, tres generals es varen negar a unir-se a la rebel·lió i varen sol·licitar parlar amb Fromm i, de forma incomprensible, els varen dur davant del seu cap que continuava arrestat. Fromm els va dir immediatament que hi havia una porta de sortida en la part posterior de l’edifici i els va ordenar que anessin a buscar ajuda, s’apoderessin de l’edifici i acabessin amb la rebel·lió.

Els conspiradors en aquelles hores varen cometre l’error d’oblidar d’avisar a Heitzefeld, que com ja s’ha dit es trobava a Baden assistint als funerals d’un familiar. El seu substitut, el coronel Müller, estava, també com ja s’ha mencionat, en una missió i quan a les vuit del vespre aquest va saber de que el seu millor batalló havia sortit per fer un exercici nocturn era massa tard per actuar. Fins a mitjanit no va aconseguir reunir a les seves forces que havien d’actuar a Berlín, però a aquella hora tot havia acabat.

A les 20:20, Keitel va llençar per teletip de l’Exèrcit un missatge dirigit a tots els comandants en cap i va anunciar que Himmler havia sigut nomenat comandant en cap de l’Exèrcit de reserva i que no s’havia d’obeir més que les ordres que vinguessin del cap de les SS o d’ell mateix. Keitel va afegir que tota ordre que vingués de Fromm, Von Witzleben o de Hoepner era nul·la i per tant sense efecte.

Hoepner en aquell moment es va desesperar sabent de que tot estava perdut. Beck va ser l’únic que el va convèncer per seguir.

A les nou del vespre, els conspiradors, defraudats, varen escoltar per ràdio el missatge de l’emissora Deutschlandsender, que deia que Hitler es dirigiria al poble alemany aquella mateixa nit. Uns minuts més tard varen saber que el general Von Hase, que comandava la plaça de Berlín, havia sigut detingut, i que el general Reinecke, amb el suport de les SS, s’havia posat el capdavant de totes les tropes de Berlín per assaltar la Bendlerstrasse. Tot estava perdut per ells. Al cap de poc varen veure que el batalló de guàrdia del comandant Remer havia rodejat l’edifici. Unitats Panzer lleials al règim s’estaven apropant al mateix temps al centre de Berlín.

A dos quarts de deu, el general Otto Herfurth, cap de l’Estat Major del general Von Kortsfleisch, va canviar de bàndol i va intentar trucar al quarter general de Hitler per informar-los de que ell aixafaria el cop d’Estat després de reunir a diversos soldats. Però el general va ser detingut pels colpistes.

Cap a les deu de la nit els conspiradors ja sabien que el cop havia fracassat i l’únic que podien fer ara era defensar l’edifici on es trobaven. Tres generals de l’Estat Major, que s’havien negat a participar en el cop d’Estat, varen demanar que fossin portats davant del comandant Fromm. Inexplicablement varen ser portats davant del comandant, que continuava arrestat. Fromm els va indicar que hi havia una petita porta de sortida en la part de darrere de l’edifici, per la que podien escapar i els va ordenar reforços per apoderar-se de l’edifici, l’alliberessin i reprimissin la revolta.

A dos quarts d’onze, Els oficials de l’Estat Major del general Olbricht varen sol·licitar parlar amb el seu cap perquè volien saber exactament què pensaven fer. El general els va dir que tenien que resistir i varen marxar. Però, un d’ells, el tinent coronel Franz Herber, antic oficial de la policia, havia anat a buscar metralladores a l’arsenal de Spandau i les va amagar en en el segon pis de l’edifici. Vint minuts més tard varen tornar sis d’ells, dirigits per Herber i el tinent coronel Bodo von der Heyde, amb les armes a la mà demanant-li més explicacions. Algun d’ells inclús portava una granada a la mà. Quan Von Stauffenberg es va dirigir cap al despatx d’Olbricht per saber què passava, els sis homes el varen detenir en el despatx de Beck. Com que va intentar escapar corrents cap al passadís el varen disparar ferint-lo en un braç. Segons sembla, els altres també varen començar a disparar a l’atzar, però només varen tocar a Von Stauffenberg. Olbricht en aquells moments estava parlant amb Herber. A continuació, més tropes alemanyes varen envoltar la Bendlerstrasse. Beck, Hoepner, Olbricht, Von Stauffenberg, Von Haeften i Mertz varen ser duts a empentes al despatx buit de Fromm, on aquest, que va ser alliberat per Herber i els seus homes, no va tardar en empunyar el seu revòlver.

A les onze de la nit, Froom va agafar el control de l’edifici Bendlerblock i va fer detenir a tots els membres que havien participat en el complot. Ara es volia presentar com una víctima del complot i va explicar que el volien utilitzar per ser una figura destacada dins de l’Exèrcit. Apropant-se als colpistes arrestats, els va prometre que els tractaria tal hi com ells l’havien tractat aquella tarda, i els va ordenar que tiressin les armes. El tinent Haeften va intentar disparar-lo amb la seva pistola, però Von Stauffenberg el va aturar. Beck li va contestar que no s’atreviria a detenir al seu ex cap i va agafar un revòlver per intentar suïcidar-se per disparar-se un tret al cap. Increïblement la bala només li va fregar el cap, tot i que es va desplomar ferit en una butaca. Llavors, Fromm va demanar a dos joves oficials que l’ajudessin, però Beck es va reanimar i va tornar a agafar el revòlver i va demanar una altra oportunitat. Fromm va accedir-hi i els va dir en els altres conspiradors que els concedia uns minuts per escriure una carta. Hoepner va demanar un judici per un tribunal militar per tenir l’ocasió de justificar-se. Olbricht i Hoepner es varen asseure a la taula del primer per escriure unes paraules d’acomiadament a les seves esposes. Von Stauffenberg, Mertz, Von Haeften i els demés es varen quedar en silenci esperant. Mentre escrivien les seves últimes paraules, Fromm va sortir un moment del despatx i li varen comunicar que una unitat de guàrdia havia entrat en el pati del Bendlerblock i que Himmler estava venint. Després de cinc minuts fora del despatx, Fromm va tornar a la sala per anunciar-los que en nom de Hitler havia format un tribunal militar i que aquest els havia sentenciat a mort. Els condemnats eren el coronel de l’Estat Major Mertz, el general Olbricht, el coronel Von Stauffenberg i el tinent Von Haeften. Els dos general, Olbricht i Hoepner, estaven encara molt ocupats en escriure les seves últimes paraules a les seves esposes. Hoepner va deixar la seva carta, on havia afegit la seva pròpia defensa, damunt de la taula, mentre que Olbricht va demanar un sobre per tancar-la.

Llavors, Beck va tornar a demanar el revòlver. Sabent que havia de córrer per eliminar-los ell mateix, Fromm li va ordenar en un oficial que tenia al costat que els condemnats fossin conduïts en el pati per ser executats. Von Stauffenberg, amb la màniga del seu braça ferit amarada de sang, va intentar desesperadament carregar amb tota la responsabilitat assegurant que la resta només complia les seves ordres, però Fromm no li va dir res i se’ls va endur cap al patí, menys a Hoepner, que va ser tancat a una presó de l’edifici.

Fromm es va reunir amb Hoepner i li va proposar dues solucions tot recordant-li la seva antiga amistat i després de retreure-li haver-se arrossegat en “aquest assumpte”. Fromm li va preguntar si volia seguir el mateix camí que Beck o bé ser arrestat i detingut. Hoepner es va limitar a respondre-li que no es sentia culpable de res i que pensava que estava en condicions de justificar-se. Després de dir-li que comprenia el que desitjava, Fromm el va enviar a la presó militar de Moabit. En aquell precís moment es va sentir el tret de la segona temptativa de Beck, que també va fracassar. Després de mirar-se al moribund Beck, Fromm va ordenar a un dels seus oficials que el remetés. Però aquest oficial no se’n va veure en cor de fer-ho ell mateix i va deixar aquesta feina a un sergent. L’ex cap de l’Estat Major va ser tancat sense miraments a una habitació buida i allí aquest sergent el va matar amb un tret a la nuca.

En sortir al pati de l’edifici, els condemnats els esperava un batalló d’afusellament format per deu homes del batalló de guàrdia. Els cotxes aparcats al patí il·luminaven amb els seus llums l’arena on havien de morir. Segons alguns testimonis es varen sentir molts crits, en gran part a causa dels vigilants, que temien un bombardeig Aliat.

Sense cap tipus de cerimònia, Olbricht va ser col·locat al damunt l’arena i va ser afusellat. El següent va ser Von Stauffenberg en morir afusellat, però quan els botxins varen disparar contra el coronel, Von Haeften es va tirar al damunt del seu cap per protegir-lo de les bales amb el seu cos. El seu gest va ser inútil perquè els botxins varen tornar a col·locar el coronel al damunt de l’arena i li varen disparar. Aquest va cridar:

Visca la nostra sagrada Alemanya!

Segons més tard varen executar a Von Quirnheim.

Un cop assassinats els principals colpistes, Fromm va ordenar que s’enviés d’immediat un telegrama anunciant que s’havia acabat amb el cop d’Estat i que s’havia executat als seus líders. Llavors, sabent que havia de demostrar que no tenia res a veure amb el complot, va exclamar que Hitler s’havia salvat per la Providència i va cridar tres Sieg Heil. Tot i voler-se desmarcar del complot i d’inclús de voler quedar com una víctima i un heroi, des d’última hora de la tarda Bormann havia senyalat a Fromm en una circular enviada als gauleiters com un dels detinguts i com a membre de “la reaccionaria banda de criminals”.

Quan Speer va saber que Fromm havia agafat el control de la situació va agafar un cotxe per impedir que matessin als líders conspiradors sense que ho aprovés Hitler, però va fer tard. Quan va arribar a l’edifici, Fromm va sortir-ne i va explicar que s’havia acabat el cop d’Estat i que els havia fet executar. Estava clar que Fromm els volia fer callar abans de que diguessin que ell també estava al darrere del complot. Minuts més tard va arribar Skorseny juntament amb Kaltenbrunner i el comandant Remer amb un grup de soldats de les SS per ocupar el Ministeri, per arrestar a la resta de colpistes, i varen prohibir immediatament que es continués amb les execucions. Llavors es va emmanillar a la resta de conspiradors que encara quedaven, entre ells el general Von Hase, el capità general Hoepner i el general Von Kortzfleisch, que varen rebre una pallissa, i els varen enviar a la presó de la Gestapo. També es va ordenar recollir els papers que els conspiradors no havien destruït. Himmler, que feia poc que havia volat a Berlín i havia anat directament a la Hermann-Göering-Strasse, va establir temporalment el seu quarter general en el Ministeri de Goebbels i des d’allí va trucar a Hitler per anunciar-li que la rebel·lió havia acabat. El ministre de l’Interior va ordenar que ningú tornés actuar de forma independent contra els oficials sospitosos detinguts. Goebbels continuava molt enfadat amb Himmler perquè no es varen poder posar en contacte amb ell i li va dir que sinó haguessin sigut tan maldestres els colpistes haguessin tingut una gran oportunitat. Curiosament, Goebbels va sentir pena per al coronel Von Stauffenberg quan va saber que havia sigut executat i el va definir com el més llest de tots. En aquells moments en el despatx del seu Ministeri, Goebbels va rebre la visita de Fromm, que va demanar parlar amb Hitler, però el ministre, enlloc de posar-lo en contacte amb el dictador, el va fer esperar assegut mentre ell trucava en una altra sala al quarter general de Rastenburg. Goebbels va rebre l’ordre de que una guàrdia armada vigilés a l’anterior comandant en cap de l’Exèrcit de Reserva.

Els cadàvers dels colpistes varen ser carregats en un camió, el de Beck va ser arrossegat fins al patí per enterrar-los d’immediat. Després de ser enterrats, Himmler va creure que no n’hi havia prou i va ordenar desenterrar-los, treure’ls-hi els uniformes i les condecoracions i incinerar-los per després llançar les cendres al vent. A més, el cap de les SS va ordenar que es fotografiessin els cadàvers dels executats i que aquestes fotografies fossin enviades a Hitler.

Ja de nit en el búnquer del dictador, Hitler continuava ple de ràbia i d’indignació i va cridar que aquells colpistes eren uns covards per no disparar-li de cara i després d’insultar-los i d’acusar-los d’inútils va vociferar que els donaria una lliçó que a partir de llavors tothom li passarien les ganes de tornar a actuar de forma semblant. Va explicar que si els jueus aconseguien el poder sobre ells seria la desaparició de la cultura alemanya i europea i va advertir de que si els occidentals creien que podrien aturar els bolxevics sense Alemanya s’equivocaven.

Mentrestant, un camió ràdio rodava a tota velocitat per la carretera de Königsberg a Rastenburg perquè tothom sentís el missatge que el Deutschlandsender anunciava des de les nou de la nit, que no era altre de que Hitler estava viu i en perfecte estat. El líder alemany va voler pronunciar un discurs al seu poble per dos motius: perquè el sentissin i sabessin de que estava il·lès, i per explicar-los que els culpables de l’atemptat havien comès un crim mai vist a la història d’Alemanya. Poc abans de la una de la matinada, tots els alemanys varen poder sentir el discurs de Hitler:

Camarades alemanys!

Si em dirigeixo avui a vosaltres, ho faig perquè sentiu la meva veu i perquè sapigueu que no he sigut ferit. I també perquè sapigueu que un crim sense precedents a la història acaba de ser comès.

Una petita camaraderia d’oficials, a un temps ambiciosos, irreflexius, estúpids i insensats, ha intentat un complot per eliminar-li i, amb mi, a l’Estat Major de l’Alt Comandament de la Wehrmacht.

La bomba posada pel coronel Von Stauffenberg ha esclatat a dos metres de mi. Ha ferit greument a diversos dels seus fidels i lleials col·laboradors, matant a un d’ells. Però jo he resultat totalment indemne, excepte algunes rascades, contusions i cremades superficials. Això si, per mi, la confirmació de la missió que m’ha sigut confiada per la Providència (…)

Els usurpadors només constitueixen un grup molt petit, que no té res en comú amb l’esperit de la Wehrmacht i, sobretot, amb el poble alemany. Es tracta d’una banda de criminals que seran exterminats sense clemència.

En conseqüència, dono ordre a tots les autoritats militars de no obeir les ordres que provenen d’aquests impostors. Dono així mateix l’ordre a tots d’arrestar o, en cas de resistència, de matar sense previ avis, a qualsevol que donés o executés tals ordres (…)

Aquesta vegada ajustarem comptes amb ells de la manera que nosaltres, els nacionalsocialistes, acostumem.

Poc després de mitjanit, Hitler i el seu entorn més proper es varen dirigir a la casa de te, on hi havien oficials ferits lleus, entre altres Jodl, que duia el cap embolicat, i Keitel, que tenia les mans embenades. Tots ells varen felicitar a Hitler per la seva salvació. El dictador els va oferir un discurs i va comparar l’atemptat amb la punyalada per l’esquena de 1918 i en tres ocasions va mencionar que la seva supervivència era una senyal de la Providència perquè continués. Després del discurs varen tornar al búnquer i Hitler va ordenar al doctor Morell perquè l’examinés, ja que volia que li tornés a examinar el pols. Quan va entrar el doctor a la sala els demés varen marxar.

Durant aquell dia també es va detenir a Ulrich Wilhelm Schwerin von Schwanenfeld, que se’l veia com a possible secretari d’Estat en un futur govern i que havia fet d’enllaç entre la resistència civil i militar, i a Peter Yorck von Wartenburg, un dels membres fundadors del Cercle Kreisau. L’endemà, el general Von Tresckow, que havia participat en l‘Operació Valquíria, també es va suïcidar en veure fracassat l’atemptat i sabent que anirien a per ell. El seu cadàver va ser desenterrat de la seva tomba dies més tard davant dels seus pares i la seva família va ser maltractada. Von Witzleben va ser arrestat l’endemà pel seu company, el general Linnertz. Fellgiebel va ser detingut aquella mateixa nit.

A tots els qui varen ser arrestats els següents dies se’ls va negar qualsevol assistència religiosa. Els primers vuit condemnats a mort que hi va haver després de l’atemptat se’ls va penjar a la forca fent-los morir lentament. Els feien recuperar les forces donant-los aiguardent perquè així durés més el seu patiment fins a la mort i es va filmar la mort dels condemnats perquè en quedés constància. En total varen ser detingudes més de 5.000 persones i moltes de les quals van ser assassinades. Segons algunes informacions, la Gestapo sabia des de feia unes dies que s’estava preparant un complot contra la vida de Hitler i podien haver detingut el 18 de juliol de 1944 al coronel Von Stauffenberg. Segons unes altres informacions, Himmler tenia coneixement del complot i va permetre que s’efectués. Una prova que feia sospitar de Himmler era que Goebbels havia intentat durant tot el dia de posar-se en contacte amb ell i no havia obtingut resposta. Segons sembla, si el complot hagués sigut un èxit el capità general Beck s’hagués fet amb el càrrec de Cap d’Estat.

A França:

A París el cop d’Estat va ser organitzat per Von Hofacker, el cosí del coronel Von Stauffenberg. Al matí va arribar informació a París que aquest mateix dia s’intentaria el putsch. La informació provenia dels colpistes del centre de comunicacions de Zossen. A les dues de la tarda, el coronel Eberhard Finkch, responsable del servei de logística en l’Alt Comandament a l’oest i company de classe de Von Stauffenberg, va ser el primer que va ser advertit a París després de rebre una trucada en que li varen dir les paraules claus: Übung abgelaufen (Exercici finalitzat). Ràpidament va treure de la caixa forta els plans elaborats pel desenvolupament del putsch i li va comunicar a Von Hofacker la informació que acabava de rebre. Cap a quarts de tres del migdia, Finkch va rebre un nou missatge de Zossen. Se li anunciava, també de forma codificada, que havia tingut lloc l’atemptat contra el dictador i de seguida es posar en marxa l’Operació a París. El coronel Finkch va abandonar llavors la seva oficina, situada en el carrer de Surène, en el barri VIII de París, i va marxar en cotxe cap a Saint-Germain-en-Laye, on es trobava el quarter general de l’Alt Comandament de l’Oest, que dirigia el seu superior, el general Günther Blumentritt, a qui no va informar del tot sobre el putsch, tot i que sí que li va dir que Hitler havia mort i que Witzleben, Beck i Goerdeler havien format un govern d’emergència. Blumentritt va trucar al mariscal Günther von Kluge per rebre instruccions, però no el va poder localitzar en el seu quarter general, en el castell de La Roche-Guyon, al nord-oest de París. Llavors va decidir esperar que tornés al mariscal, que es preveia que tornés al voltant de les sis de la tarda. També va trucar a Hans Speidel, i els tres varen decidir que haurien de treballar a favor del nou govern.

A la capital francesa les coses semblaven més clares que a Berlín, ja que els Aliats havien desembarcat a França el 6 de juny de 1944 i estaven a prop de París. Poc després de quarts de cinc de la tarda, a l’Hotel Majestic, el quarter general de l’Alt Comandament de les forces alemanyes, a l’avinguda Kléber, Von Stauffenberg va confirmar, tal i com ja s’ha mencionat, per telèfon al seu cosí Von Hofacker que Hitler havia mort i que el putsch estava en marxa per tot el país. Hofacker va informar dels plans als joves conspiradors a l’hotel Majèstic. Hofacker i després ho va comunicar al general Karl-Heinrich von Stülpnagel, que estava a favor de Von Stauffenberg i que va posar en marxa el putsch. La seva missió dins del complot era agafar el control de les SS i controlar el quarter general de la Wehrmacht a Paris. Tots havien de ser condemnats a mort i ajusticiats en el patí de l’escola militar. Von Stülpnagel llavors va ordenar trucar al comandant de París, el general de brigada Boineburg-Lengsfeld, cap del seu Estat Major, i el coronel Linstow per encarregar-los l’execució de l’Operació i els va facilitar un mapa de la ciutat en el que estaven marcats els emplaçaments de les unitats de les SS i de la Gestapo i els allotjaments dels seus líders. El general de brigada va prendre immediatament les mesures necessàries per alertar als regiments de la Wehrmacht destinats a executar el pla. Els soldats que varen actuar varen agafar per sorpresa als membres de la Gestapo.

Però el pla es veia que estava mal dissenyat des del principi. De fet, alguns oficials conspiradors de l’Hotel Majèstic varen començar a adonar-se de que alguns cosa anava malament, però varen seguir les ordres de Von Stülpnagel. Quan Alfred Schneider, un soldat de l’Alt Comandament de la comandància est, va rebre una trucada del comandant suprem militar de França va quedar perplex perquè no sabia que s’havia produït l’atemptat contra Hitler. Llavors varen rebre un telegrama que deia que Hitler havia mort i que el govern del Reich havia de velar per mantenir l’ordre. Tots els telegrafistes desconeixien el què estava passant.

A les sis de la tarda, Von Stülpnagel va rebre una trucada de Beck i li va comunicar que havia ordenat arrestar el cap de la Gestapo, Carl Oberg, i els dirigents de les SS. El general retirat es va mostrar molt satisfet, però quan va preguntar pel mariscal Von Kluge, el governador no va saber què respondre-li i Beck li va ordenar que parlés amb ell i va establir comunicacions telefòniques entre La Roche-Guyon i el OKH a Berlín. Von Stülpnangel i Von Hofacker varen anar a buscar al mariscal Von Kluge, que estava al corrent del cop militar contra Hitler, en el seu quarter general a La Roche-Guyon, per demanar-li que fos el líder dels colpistes de França. Von Kluge havia de ser l’encarregat de demanar als nord-americans i als britànics un alto el foc. Però Von Kluge tenia notícies de que Hitler era viu i que tenia el control de la situació. A dos quarts de set de la tarda, Beck el va trucar per animar-lo a col·laborar. Von Kluge va respondre que tiraria el Putsch endavant, tot i que se’n va voler desmarcar més tard per salvar la seva vida. Sembla ser que va dir:

Bé! Si aquest porc estigués mort!

Von Kluge no era l’únic indecís; el mariscal Gerd von Rundstedt va prometre la seva ajuda als colpistes si l’atemptat triomfava, però a les set de la tarda va escoltar per la ràdio que Hitler era viu i es va apartar de l’Operació.

En aquells moments va arribar el general Blumentritt i no va dubtar en informar al mariscal Von Kluge sobre la situació a Berlín. A dos quarts de vuit va rebre el missatge de Von Witzleben afirmant que Hitler estava mort i, sembla a ser, que es tornava a unir als colpistes, però a un quart de nou una comunicació directe amb el OKW li va confirmar que Hitler estava viu i va tornar a canviar de bàndol. El telegrama del mariscal Von Witzleben que informava de la mort del dictador també anunciava importants canvis militars per estabilitzar els fronts, sobretot a l’Est, i ordenava les detencions de totes les unitats de les SS i de la Gestapo. Von Kluge se’l va creure i va ordenar en el general Blumentritt aturar el foc en el front i aturar els bombardejos contra Londres per discutir les condicions d’una rendició honorable amb els Aliats occidentals. Però tot era un desconcert i ningú sabia res del cert. A continuació, Von Kluge va trucar a més persones per saber més coses. Poc després va rebre la trucada de Beck i li va demanar que els donés suport. Von Kluge continuava indecís i li va respondre que necessitava aclarir la situació. Li va prometre que el tornaria a trucar després de consultar-ho amb els seus homes.

En un intent a la desesperada, Von Kluge va trucar al general de brigada Helmuth Stieff a Rastenburg, que aquest li va assegurar que Hitler era ben viu, però no li va donar més informacions. Llavors va intentar trucar al general Fromm, però va ser Von Stauffenberg qui va atendre la trucada, que li va dir que ara tenia que parlar amb el general Hoepner. Aquest li va presentar els fets segons la versió donada pel coronel. Von Kluge continuava indecís quan va penjar el telèfon.

A les vuit del vespre el capità Gesken, en representació del comandant del regiment que no es trobava a la capital francesa en aquell moment, va llegir una ordre que deia que a Alemanya s’havia produït un desconcert, que la SD havia efectuat un cop d’Estat i que Hitler havia mort. L’ordre acabava dient que havien d’arrestar als membres de la Gestapo i de les SS de París. Més tard, el batalló de la Wehrmacht encarregat de l’Operació, uns destacaments del 2º Batalló del 1º Regiment de guàrdia dirigits pel tinent coronel Von Kraewel i a les ordres del general Von Boineburg, el comandant militar del Gran París, estava preparat, a prop de la porta Dauphine, a l’avinguda Foch, amb l’objectiu d’ocupar el bulevard Lannes, el domicili particular d’Oberg, i les oficines del carrer de Saussaies. Quan els soldats de la Wehrmacht varen penetrar els edificis els varen detenir a tots sense problemes. Sense posar resistència, els detinguts varen ser introduïts en camions i conduïts a les presons de Fresnes, al sud, i el vell fort de Saint Denis al nord de la capital. El veterà Brehmer, general de divisió i governador militar interí a París, va arrestar personalment als caps de les SS a França: Carl-Albrecht Oberg, que va ser tancat a una habitació, i el Standartenführer Helmuth Knochen. Knochen estava en aquells moments a un bar i va ser necessari cridar-lo perquè anés al seu lloc de comandament per detenir-lo i ser dut a l’Hotel Intercontinental del carrer Castiglione. Els oficials de la guarnició parisenca varen celebrar a l’Hotel Raphael la seva victòria sobre les SS. Alguns SS que varen aconseguir escapar varen informar a la Divisió Hitlerjugend de les SS sobre la insurrecció.

Seguint les ordres de Von Stülpnagel, es varen organitzar corts marcials i es varen col·locar sacs de sorra en el patí de l’École Militare, a disposició dels batallons d’afusellament. Els juristes en el departament de Boineburg-Lengsfeld va començar a recollir material sobre els comandants de les SS que els incriminava de tota una sèrie de delictes.

Però cap a les vuit del vespre va arribar un telegrama firmat pel mariscal Keitel, que afirmava que Hitler estava viu i declarava que les ordres dels general Von Witzleben i Hoepner eren nul·les i sense conseqüències. El mariscal Von Kluge, tornant a dubtar, li va demanar en el general Blumentritt que obtingués informació fiable. Von Kluge va trucar de nou al general de brigada Stieff, que li va tornar a confirmar que el dictador era viu.

A les vuit del vespre varen arribar Von Stülpnagel i Von Hofacker en el quarter de Roche-Guyon amb la idea de que Von Kluge s’unís a ells, però Von Stülpnangel va ser incapaç de convèncer-lo perquè continuessin amb l’Operació Valquíria. Amb ells també hi havia el general Hans Speidel i Blumentritt. En aquells moments tothom creia que Von Kluge es posaria del bàndol dels conspiradors, ja que Beck l’havia trucat per demanar-li que s’unís a la revolta, però després de la trucada de Stieff el comandant estava desanimat.

Per a Von Kluge ja no tenia sentit continuar, tot i que els va confessar que si l’atemptat hagués tingut èxit ell no hauria tardat en entrar en contacte amb Dwight D. Eisenhower per demanar-li un armistici. En el sopar sota la llum de les espelmes que va tenir lloc a continuació, Von Hofacker va exposar la necessitat d’actuar encara que el dictador continués viu i va descriure la desastrosa situació en tots els fronts provocada per la incompetència de Hitler i va declarar que l’atemptat i el putsch eren legítims per salvar Alemanya. Von Kluge el va escoltar amb atenció, però només es va limitar a dir-li:

Bé, senyors, es tracta d’un atemptat fallit.

Indignat, Von Stülpnagel li va exclamar que tenien que actuar tal hi com deia el pla, però el comandant va negar haver tingut coneixement d’aquest pla.

Veient que Von Kluge abandonava, Von Stülpnagel se’l va emportar a una sala privada i li va explicar de que a París la Wehrmacht estava actuant contra les unitats de les SS, de la Gestapo i també dels seus generals. Sabent que tenia que actuar per salvar la pell, Von Kluge va li va ordenar que aturés totes les ordres i es suïcidés de manera honrosa i així no pogués mencionar que ell estava involucrat en el complot. Von Kluge li va aconsellar a Von Stülpnagel:

El millor que vostè pot fer es canviar el seu uniforme per roba civil i amagar-se.

Abans de marxar, Von Caeser va intentar un cop més convèncer al mariscal per continuar, però ja no hi havia res a fer. El mariscal va destituir el governador i es va acomiadar d’ell sense encaixar-li la mà. Més tard va denunciar a Von Stülpnagel als dirigents del OKW. A partir de llavors Von Kluge va canviar de bàndol i va decidir alliberar els presoners que havien fet trucant al cap de l’Estat Major, el general Blumentritt, perquè truqués d’immediat a París per tal de que els deixessin anar.

Cap a les deu de la nit, Von Stauffenberg va trucar per anunciar el fracàs del putsch i es varen alliberar als detinguts per ordre del mariscal Von Kluge. Els oficials de les SS i del SD alliberats varen celebrar-ho amb xampany a l’Hotel Raphaël de París. Curiosament, els sotsoficials de les SS no varen abandonar les seves cel·les perquè tenien por de ser afusellats acusats de fugir. Després de restablir l’ordre, en cap part de París les SS varen trobar oposició i, a partir de les onze de la nit, ja havien detingut a pràcticament tots els colpistes. El mateix Oberg va ser alliberat per ordres del general Brehmer i a les onze Oberg i Knochen varen celebrar amb conyac i música de ràdio en una habitació de l’Hotel Continental que tot havia acabat.

Així, Herr general – li va dir Oberg a Von Stülpnagel en arribar a l’Hotel un cop alliberat – sembla que ha apostat vostè pel cavall equivocat.

Gràcies a l’ambaixador Abetz, Oberg i Von Stülpnagel varen arribar a un acord perquè els soldats rasos no fossin castigats. Abetz i Oberg varen fer creure en els demés que tot es podia presentar com unmalentès.

Al cap d’unes hores varen poder sortir tots els demés quan el comandant militar de París, el tinent general Hans von Boineburg-Lensfeld, els va posar en llibertat.

Després de saber que havien fracassat, Von Stülpnangel, que havia pensat breument seguir tot sol amb el Putsch, va decidir marxar de París, ja que havia rebut l’ordre de presentar-se a Berlín. Von Kluge havia informat del seu paper a l’Estat Major. L’endemà, a prop del riu Mosa, a Verdun, es va disparar un tret al cap tal i com li havia demanat Von Kluge. Però no va tenir la sort que ell esperava perquè no va morir i només es va quedar cec. Von Stülpnangel va ser empresonat i torturat fins que va culpar al mariscal Rommel d’estar al darrere de l’atemptat. Hi havia molta gent que volia que Rommel fos inculpat en aquest afer.

A altres ciutats com a Viena o a Praga també el principi els conspiradors creien que l’atemptat havia sigut un èxit i varen ocupar les oficines del partit nazi i varen detenir als gauleiters, els oficials de les SS i els serveis de seguretat, inclòs el gauleiter de la capital austríaca Baldur von Schirach. Tot i que les ordres es varen complir, el primer missatge per teletip dels conspiradors va arribar a tres quarts de cinc.

A les 18:20, el coronel Heinrich Korde, cap de l’Estat Major a la 17º Regió, Viena, va rebre un telegrama de la Bendlerstrasse en el que se li ordenava arrestar a totes les personalitats del NSDAP i la Policia a Àustria. Li varen dir que una colla de caps nacionalsocialistes havien aprofitat la situació. Poc després li varen transmetre una nova ordre del grup insurrecte on se li deia que desposseís dels seus càrrecs i posés sota presó preventiva incomunicada a les següents autoritats: tots els gauleiters, governadors del Reich, governadors provincials, caps de Policia, caps superiors de les SS i la Policia, caps de la Gestapo i encarregats de delegacions de les SS. A més, se li va afegir que si havia algun dubte sobre l’obediència o competència dels caps pertanyents a l’Arma SS se’ls arrestés a l’acte i els substituís per oficials de l’Exèrcit. Ràpidament Kodre va convocar als alts funcionaris per les vuit del vespre a la comandància general; allí els arrestaria. Tots varen assistir a la conferència: el cap superior de les SS i Policia Querner, el tinent general de Policia Schumann, l’inspector interí de la Sipo i el SD, i el comandant local de l’Arma SS. El Obergruppenführer Querner i el cap de la Policia Gotzmann varen oferir immediatament els seus serveis al nou règim. Però, quan es va parlar per últim cop per telèfon amb els insurrectes de la Bendlerstrasse, es va saber que l’alçament havia fracassat. Els militars es varen disculpar en els presoners, lamentant el desordre de Berlín i es varen acomiadar amistosament.

Quan Brendan Bracken li va donar la notícia de l’atemptat a Winston Churchill, aquest li va dir que quan més alemanys es matessin entre ells, millor.

A partir de l’atemptat, Hitler ja no va confiar amb ningú més, però es va trobar amb el suport d’Eva Braun, que es va preocupar molt per l’estat de salut de la seva parella. Eva va saber de l’atemptat contra la seva parella aquella tarda. Se’n havia anat a nadar un cop més amb la seva amiga Herta Ostermeier i la seva cosina en el llac Königssee, a vuit quilòmetres del Berghof, a Obersalzberg. Un xofer les va recollir per sorpresa i els va explicar el què havia passat. Ràpidament varen agafar les seves coses i varen marxar corrents, descalçades, cap al cotxe.

Des del Berghof, Eva va intentar parlar per telèfon amb Hitler en el seu quarter general, i va acabar patint un atac de nervis perquè no podia aconseguir establir-hi contacte. La cosina va intentar parlar amb ella, però Eva li va demanar que la deixés sola. Quan finalment hi va poder parlar, Eva es va posar a plorar i des d’aquell moment Hitler la va considerar com un dels seus principals suports i el seu grau d’estima cap a ella va anar creixent fins a convertir-se en l’únic suport que va tenir. Hitler li va escriure aquesta carta:

Meine Liebes Tschapper!

No et preocupis per mi. Estic bé, tot i que potser una mica cansat. Espero poder tornar a casa i poder descansar en els teus braços. Tinc un gran desig de descansar, però el meu deure amb el poble alemanya està abans que tot el demés. No oblidis que els perills que em trobo no es poden comparar amb els dels nostres soldats en el front. Agraeixo la teva prova d’afecte, la del teu estimat pare i la de la teva atenta mare, per les seves salutacions i bons desitjos. Estic mol orgullós de l’honor – per favor explica’ls-hi- de tenir l’amor d’una noia educada en una família tan distingida. T’he enviat l’uniforme que portava durant aquest dia tan desafortunat. És la prova de que la Providència m’ha protegit i de que no tenim res que témer dels nostres enemics. De tot cor, el teu AH.

Eva també li va enviar una carta que va commoure a Hitler en veure l’afecte que li tenia:

Geliebter:

Estic embogida. Em moro d’ansietat ara que sé que estàs en perill. Torna el més aviat possible. Em sento com boja sense tu. El temps és bo, i aquí tot sembla tan tranquil que m’avergonyeixo de mi mateixa. Saps que sempre t’he dit que em moriria si et passava alguna cosa. Des de la nostra primera trobada vaig jurar seguir-te a qualsevol lloc, inclús fins la mort, només visc pel teu amor. Teva, Eva.

Eva va pensar realment en anar a Rastenburg aquell mateix dia, però el dictador no li va permetre.

En el Reich:

A Alemanya:

Hores abans de l’atemptat, Speer, (que molta gent volia que estigués darrere de l’atemptat per eliminar-lo) va escriure una carta a Hitler en què li explicava que tant els soviètics com els nord-americans havien tingut uns magnífics resultats en la producció d’armament amb una organització senzilla i, en canvi, Alemanya tenia un sistema antic que no podia tenir els mateixos resultats que les forces aliades. Speer li va recomanar que canviés el sistema de producció si no volia donar per perduda la guerra. S’ha parlat molt després de la guerra de quin rol va jugar Speer en l’atemptat. És cert que per molta gent del NSDAP Speer tenia alguna informació o estava darrere del complot. Els col·laboradors de l’atemptat varen pensar que potser Speer podria ocupar el càrrec provisional de Cap d’Estat amb la mort de Hitler, i es probable que Speer tingués alguna informació o que fins i tot hagués parlat amb alguna persona del complot, però que el final se’n volgués quedar al marge esperant com evolucionaven els fets.

A les onze del matí va sonar l’alarma antiaèria petita a la ciutat de Dresden i, en seguit, la gran. Tot i que es varen poder sentir els bombarders i els dispars de l’artilleria antiaèria, la ciutat novament no va ser atacada.

En el registre civil de Lychen es varen modificar les corresponents actes perquè es reconegués a Himmler com el pare de Nanette Dorothea, nascuda el 3 de juny i filla de l’amant del cap de les SS, Hedwig Potthast.

En el front oriental:

A Polònia:

El 1º Front Bielorús, sota el comandament del general Konstantin Rokossovski, va arribar al riu Bug.

En el front occidental:

A França:

El mal temps va fer avortar l’Operació Cobra, que tenia com a objectiu travessar les línies alemanyes i permetre un ampli moviment. Per altra banda, a les línies defensives alemanyes al llarg del Orne, on des del 18 de juliol de 1944 els britànics estaven atacant sense massa èxit, el comandant Bernard Montgomery va ordenar el cessament de l’atac.

A Noruega:

Els alemanys varen executar a un grup de presoners d’un camp de concentració. El número de morts és desconegut i no se sap el motiu de l’execució. Després de la capitulació alemanya varen ser descoberts els cadàvers de 44 noruecs en una fossa comuna. Tots ells havien sigut afusellats amb trets a la nuca o a l’orella. Les víctimes tenien les mans lligades a l’esquena.

En els Estats Units:

Des de San Diego, Franklin Delano Roosevelt va pronunciar un discurs per ràdio on va anunciar la decisió del dia anterior en la convenció del Partit Demòcrata de que sigués el demòcrata Harry S. Truman la persona que l’acompanyés en les eleccions presidencial del novembre de 1944. Curiosament, aquell dia es va publicar un sondeig de l’empresa Gallup entre els simpatitzants del Partit Demòcrata en plena Convenció Nacional a Chicago. El 65% dels enquestats varen declarar que preferien a Henry Wallace com a vicepresident. James Byrnes, de Carolina del Sud, un dels favorits, no va obtenir més que un 3% dels vots, i en la seva pròpia regió, el Sud, Wallace el va guanyar per una diferència de sis a un. Truman va ser el vuitè de vuit candidats, només un 2% el va votar. El mateix Roosevelt preferia a Wallace, que era mal vist per l’ala conservadora del Partit i pels empresaris i membres de Wall Street.

Diari del Tercer Reich

S'intentarà explicar el dia a dia del Tercer Reich.

20 de juliol de 1944

Deixa un comentari Cancel·la la resposta

Comparteix això:

Relacionats

Deixa un comentari Cancel·la la resposta