Dimarts:
En el Reich.
A Alemanya:
Feia dotze anys que Adolf Hitler havia pujat al poder, però les coses eren molt diferents a les del 30 de gener de 1933. Hitler va emetre el seu últim discurs registrat i emès per la ràdio a les deu de la nit a la nació alemanya i publicat als diaris del dia següent. Serà el discurs més breu que mai hauria pronunciat amb només 20 minuts de durada. Hitler va prometre que tot i les dificultats que tenien les coses canviarien aviat. El dictador va mencionar un cop més que una conspiració mundial de jueus del Kremlin volia acabar amb ells i va acabar el seu discurs assegurant que la guerra no la guanyaria l’Àsia Central sinó Europa, definint la guerra com una batalla racial contra l’exèrcit soviètic. Una part del discurs, va dir:
Del deure només me’n pot alliberar Aquell que me l’ha entregat. Només estava en mans de la Providència que jo fos liquidat per la bomba del 20 de juliol que va explotar a un metre i mig de mi. Que el Totpoderós em protegís aquell dia em sembla la confirmació de la missió que Ell m’ha confiat. En els anys següents no m’apartaré d’aquest camí, guiat per la santa convicció de que al final el Totpoderós no abandonarà a qui, en tota la seva vida, mai ha volgut una altra cosa que salvar al seu poble d’un destí que no ha merescut…
Quan va acabar el discurs es va fer un silenci, que va ser trencat segons més tard pels dos himnes nacionals, prolongats per un programa de marxes militars.
Al migdia, Hitler va rebre a Martin Bormann, que li va presentar un breu informe sobre la situació del partit nazi. Després de dinar es va reunir amb Werner Naumann i a la una va rebre tractament del doctor Theodor Morell, que li va injectar glucosa, vitamines, calç i extracte de fetge.
A la tarda, el ministre d’Armament, Albert Speer, va enviar un informe a través del seu oficial d’enllaç, Nicolaus von Below, a Hitler per explicar-li que la guerra estava perduda en el camp de l’economia i l’armament, i li va proposar donar prioritat als aliments, els combustibles d’ús domèstic i l’electricitat abans de continuar subministrant més recursos per construir tancs, motors d’avió i municions. Speer va canviar el seu discurs que havia mantingut durant tota la guerra; abans donava prioritat a l’economia de guerra, però ara, en el moment final, donava prioritat a la població. Després de la pèrdua de l’Alta Silèsia no hi havia cap possibilitat de satisfer les necessitats de guerra, ja que les seves mines proporcionaven el 60% del carbó alemany i no quedava més que dues setmanes de carbó per als ferrocarrils, els alts forns i les fàbriques. Des de que Silèsia estava perduda, especificava Speer, ja no es podia proveir més que una quarta part dels carbó i una sisena part de l’acer que havien obtingut del 1944. Per acabar, li va concloure l’informe dient-li que “la valentia dels soldats no podria contrarestar per més temps la superioritat material de l’enemic”.
Quan va acabar de llegir l’informe, va ignorar les propostes de Speer perquè encara confiava que tot i la superioritat dels Aliats les coses s’igualarien quan aquests s’endinsessin dins territori alemany perquè estava convençut que els soldats alemanys lluitarien amb molta més energia dins de la seva pàtria. A més, les autoritats alemanyes varen decidir donar prioritat a la Wehrmacht en la distribució de combustible davant dels refugiats en l’ús dels trens de mercaderies. Tot i no fer cas a l’informe de Speer, Hitler li va prohibir entregar-lo a ningú i li va afegir que ell era l’únic que podia treure’n conclusions sobre la situació de l’armament.
A Berlín, en la sala de cinemes Tauenzienpalast es va estrenar la pel·lícula en color planificada pel ministre Joseph Goebbels, Kolberg, dirigida per Veit Harlan, sobre els setges a la petita ciutat alemanya de Kolberg, en el Bàltic, dels exèrcits de Napoleó Bonaparte. El públic era majoritàriament soldats aquarterats a la ciutat i membres de les Joventuts Hitlerianes. La pel·lícula també es va poder veure en la mig derruïda La Rochelle, a la costa atlàntica francesa, on hi resistia una guarnició alemanya. Les bobines de la pel·lícula es varen tenir que llençar en paracaigudes. Hitler mai va arribar a veure la pel·lícula, tot i que es va fer una còpia perquè la pogués veure en privat.
A Brandenburg, davant l’enfonsament del Reich, a la presó de Sonnenburg, la Sonne com l’anomenaven els presoners, ubicada a l’est de Berlín, 800 interns varen ser assassinats, la gran majoria estrangers i malalts, a la nit per ordre de l’assistent personal de Martin Bormann, el fiscal de l’Estat regional, Kurt-Walter Hanssen, ja que creien que no mereixia la pena repatriar-los a l’altra banda de l’Òder. Les SS i els policies varen obligar en els presoners a agenollar-se en grups de deu i els varen afusellar amb un tret a la nuca. En els malalts els varen matar directament al llit. A uns 150, classificats com útils, els varen fer marxar direcció a Berlín.
En el camp de concentració de Sachsenhausen hi va arribar un tren amb 2.000 jueus del camp d’Auschwitz, dels 261 varen morir durant el trajecte d’onze dies per culpa de viatjar en vagons obert amb unes temperatures inferiors als 20 graus sota zero. Només arribar al camp, els cirurgians varen tenir que amputar sense interrupció braços i cames.
A la vegada, 3.000 jueus evacuats dels camps satèl·lits de Stutthof, en la seva gran majoria dones, varen ser assassinats amb metralladores pels guàrdies de les SS i de les Joventuts Hitlerianes a Palmnicken, a la riba del Bàltic. Tenien que embarcar a Pillau per ser enviats als ports de l’oest.
En el front oriental:
A Polònia:
Les unitats del comandant Gregory Zhukov varen penetrar sense trobar resistència la zona defensiva de Meseritz i, a dos quarts de vuit del matí, el quarter general del Grup d’Exèrcits del Vístula va veure que la carretera de Landsberg estava plena de tancs soviètics. El 1º Front Ucraïnès va arribar al riu Òder, i algunes de les seves unitats varen establir caps de pont en la seva riba occidental.
Qui sí que va contraatacar va ser el Cos Blindat d’elit Grossdeutschland, que va restablir un estret corredor entre Königsberg i la bossa de Heiligenbel, on estaven envoltats 200.000 homes del 4º Exèrcit.
En el nord, el migdia va sortir del port el creuer alemany més gran de la Força de l’Alegria, el Wilhelm Gustloff, amb moltes persones i dos capitans, el civil Friedrich Petersen i el militar Wilhelm Zahn, que fugien dels soviètics amb les llums apagades per evitar la seva detecció. Segons un estudi que es va fer posteriorment, en el vaixell hi viatjaven unes 10.582 persones, de les quals 8.956 eren refugiats (entre ells, uns 4.000 nens, e73 dones del Cos Femení Auxiliar de la Kriegsmarine, 918 oficials, sotsoficials i mariners de la 2º Unterseebootslehrdivisions, 173 tripulants i 162 ferits greus), tot i que el creuer estava dissenyat per transportar a 2.000 passatgers. És molt difícil saber amb exactitud quanta gent viatjava en el creuer perquè en aquell moment no hi havia cap control. Quan l’embarcació salpava a alta mar nevava i la temperatura era de 10 graus sota zero i, a més, l’aigua estava mig congelada. A través de megafonia es va emetre el discurs de Hitler dirigit al poble alemany amb motiu de l’aniversari de la pujada al poder. Un cop acabat el discurs es va poder sentir l’himne alemany, el Deutschland über alles, i després va tornar a regnar el silenci. Dues hores més tard, quan estaven a prop del far d’Hela, en el Golf de Danzig, un missatge de ràdio va avisar de la proximitat de dragamines. Ràpidament, Petersen va ordenar encendre les llums per evitar una col·lisió.
Però aquesta decisió va ser un error perquè va ser captat per un submarí soviètic, el S-13 a les 21:16. Aquest no s’ho va pensar dos cops i en veure’l en el seu punt de mira el va atacar amb quatre torpedes per ordres del capità A-I. Marinesko. Trres dels quatre torpedes varen tocar la nau; el quart es va encallar en el tub llançador, posant en greu perill al propi submarí. L’embarcació es va enfonsar ràpidament després de 44 minuts. Unes 9.000 persones varen morir, entre elles 400 auxiliars d’artilleria femenines de la Wehrmacht i un miler de joves mariners que es dirigien a Kiel per incorporar-se a nous destins a bord de submarins, i 1.239 varen ser rescatats per altres embarcacions alemanyes liderades pel creuer Admiral Hipper. 13 dels rescatats varen morir més tard d’hipotèrmia.
Curiosament, l’enfonsament va ser silenciat tant pels alemanys, que temien que els perjudiqués l’esperit de resistència, com pels soviètics, que no volien responsabilitzar-se de la tragèdia. Es considerat el desastre més gran de la història marítima.
A més dels prussians i dels silesians, ara els pomeranis i els brandenburgesos varen fugir dels soviètics cap a l’oest. A part, el comandant del 4º Exèrcit, el general Ferdinand Hossbach, va ser destituït oficialment per Hitler després de que hagués abandonat la fortalesa de Lötzen sense el permís del dictador.
En el front occidental:
A Bèlgica:
En el castell de Namur, que feia de quarter general d’Omar Bradley, el comandant de Missouri es va reunir amb el comandant del 9º Exèrcit Bill Simpson, que va quedar impactat i meravellat pel castell.
A l’Atlàntic:
El president Franklin Delano Roosevelt viatjava en l’embarcació Quincy cap a Malta per reunir-se el dia 2 amb el primer ministre Winston Churchill per després dirigir-se a Ialta per celebrar la Conferència de Ialta. Els seus companys de viatge li varen dur en el President quatre pastissos a la seva cabina, un per cada mandat, seguits d’un cinquè pastís que tenia un gran interrogant glacejat al damunt. La tripulació del Quincy li va entregar un cendrer de llautó elaborat amb el casquet d’un projectil disparat a Normandia el Dia D.
A Malta:
Abans de la reunió del dia 2 de febrer entre Roosevelt i Churchill, els caps de l’Estat Major Conjunt es varen reunir aquell migdia per 182è cop. Una delegació del SHAEF dirigida pel comandant Walter Bedell Smith va presentar de nou el pla del comandant suprem Dwight D. Eisenhower: destruir els alemanys a l’oest del Rin, creuar el riu i després avançar cap al cor d’Alemanya en dos eixos. Smith els va explicar que el 9º Exèrcit nord-americà reforçaria als homes del mariscal Bernard Law Montgomery al nord i que el segon atac cap a Frankfurt i Kassel el duria a terme el 12º Grup d’Exèrcits de Bradley, que envoltaria el Ruhr des del sud i ajudaria al 21º Grup d’Exèrcits. Un cop més, Alan Brooke va posar la nota crítica al pla nord-americà dient que creia que no disposaven de suficient força per dues grans operacions. George Marshall no va estar gens d’acord amb Brooke i va advertir de que no era segur confiar en una sola línia d’avanç. La sessió es va aplaçar sense arribar a cap tipus d’acord, i Smith va telegrafiar ràpidament a Eisenhower, que es trobava en aquell moment a Versalles. El comandant suprem li va respondre que ocuparia el Rin en el nord tan aviat com fos possible i sense esperar a tancar el Rin en tota la seva longitud. Quan Brooke se’n anava a dormir a mitjanit en el palau de San Anton, Smith va parèixer a la seva porta per continuar el debat. Brooke creia que el quarter general d’Eisenhower estava massa lluny del front i que no veia la realitat, i durant una hora varen intercanviar impressions.
A les Filipines:
Ansiós, el comandant Douglas MacArthur va ordenar que tres divisions s’encarreguessin d’ocupar Manila. Aquestes tres divisions varen arribar a les afores de la capital.
Diari del Tercer Reich 