Diumenge:

El casament d’Adolf Hitler i Eva Braun:

En el búnquer de Berlín, a primera hora de la matinada, Adolf Hitler i Eva Braun es van casar en una cerimònia civil per tal de deixar constància de que Eva era la dona oficial del dictador i per reconèixer la seva lleialtat. La cerimònia va ser oficialitzada per un inspector municipal dut pel ministre Joseph Goebbels. Era un supervisor encarregat de la recol·lecció d’escombraries en el districte berlinès de Pankow, l’oficial Walter Wagner, que havia arribat aquella nit al búnquer després de que l’haguessin anat a buscar amb un vehicle blindat en el seu lloc de combat en una trinxera a prop de Friedrichstrasse, combatent contra l’avantguarda soviètica en una unitat de la Volkssturm. Wagner vestia l’uniforme del NSDAP i el braçalet de la Volkssturm, però quan va entrar al búnquer no portava cap certificat de matrimoni i va tenir que tornar a casa seva per recollir-los i tornar fins a la Cancelleria. Exhaust, quan va entrar al búnquer Hitler i Eva ja l’estaven esperant.

El casament va tenir lloc en el petit saló de les conferències, a la part privada del búnquer. A més de la parella i de Wagner, i varen ser presents els testimonis Goebbels, per part del nuvi, i Martin Bormann, de la núvia. Hitler portava la seva guerrera habitual i Eva anava maquillada com de costum i duia un vestit negre de seda, que tant li agradava a Hitler, unes elegants sabates, un collaret de perles, i en el seu cabell duia lligat dos fermalls d’or i en el canell esquerre lluïa un rellotge de platí incrustat de diamants. Com que no coneixia a Eva i la burocràcia alemanya ho exigia, Wagner li va demanar el seu document d’identitat. Eva li va ensenyar un document especial que l’hi havia donat el cap de la policia el 4 d’abril de 1939.

Un cop va començar la cerimònia, Wagner els va preguntar si els dos eren aris i si estaven lliures de malalties hereditàries, preguntes que varen respondre afirmativament. En el moment de firmar el registre, Eva va començar a escriure el seu cognom amb una B, però llavors ho va corregir posant una H, i la firma de Hitler va quedar illegible pel seu tremolor a la mà. El dictador va deixar en blanc les línies destinades a indicar els noms dels seus pares, així com la data del seu matrimoni. Goebbels va estampar la seva firma corbada sense oblidar el Dr. abans del seu nom. La firma de Bormann era la més gran de totes. Els anells no se sap del cert d’on varen sortir, però segons va declarar Rochus Misch havien sigut trobats en una caixa forta de les SS i, probablement, pertanyien a jueus morts en algun camp de concentració. El document del casament que es va descobrir i que portava el dia 29 com a data tot i que havia començat el dia anterior perquè en aquell moments ja eren les 12:25, deia així:

Der Oberbürgermeister der Reichshauptstadt:

Davant el burgomestre de la capital del Reich, Berlín, com funcionari oficial competent del consell municipal de Berlín Walter N. Wagner, com funcionari competent de la capital del Reich, facultat pel burgomestre, han comparegut, en sol·licitud d'un enllaç matrimonial immediat:

1. Adolf Hitler
Data de naixement: 20 d'abril de 1889, a Braunau.
Residència: Berlín, Cancelleria del Reich. 
Pare: (En blanc)
Mare: (En blanc)
Data del matrimoni dels pares: (Tatxat amb tinta) 
Identificació: Conegut públicament.

2. Eva Braun:
Data de naixement: 2 de febrer de 1910, a Munic, Wassenburgerstrasse.
Residència: (Cometes)
Pare: Friedrich Braun.
Mare: Franziska Braun, de soltera Kronburger.
Data del matrimoni dels pares: (Tatxat amb tinta)
Identificació: Passi especial emès pel cap de la policia alemanya.

3. En qualitat de testimoni: Dr. Joseph Goebbels, Ministre del Reich
Data de naixement: 26 d'octubre de 1887, a Rheydt.
Residència: Berlín, Hermann Göeringstrasse, 20.
Identificació: Conegut públicament. 

4 En qualitat de testimoni: Reichsleiter Martin Bormann
Data de naixement: 17 de juny de 1900, a Halberstadt.
Residència: Obersalzberg.
Identificació: Conegut públicament. 

                             (Pàgina número dos)

Les persones dels apartats 1 i 2 han declarat ser d'ascendència totalment ària i no tenir cap malaltia hereditària excloent del matrimoni. Han sol·licitat, en vista de l'actual situació bèl·lica, un matrimoni de guerra sota circumstàncies excepcional, així com que la publicació de les amonestacions es fessin oralment i sense les obligacions demores.

Les sol·licituds han sigut concedides. L'amonestació oral s'ha realitzat i ha resultat en ordre. 

Passo ara a l'acte cerimonial del matrimoni. En presència dels mencionat testimonis 3 i 4, us pregunto, el meu Führer Adolf Hitler, si desitgeu contraure matrimoni amb la senyoreta Eva Braun. Si aquest és el vostre desig, us demano que respongueu amb un sí.

(La següent línia del document ha sigut esborrada per coincidir amb la línia de plegat del paper i per haver-se corregut la tinta amb ell) si desitja vostè contraure matrimoni amb el nostre Führer Adolf Hitler. Si és així, li demano que respongui amb un sí. 

Donat que els contraents han manifestat el seu desig de contraure matrimoni, declaro el seu enllaç vàlidament conclòs davant la llei.

Berlín, a (data tacada per un borró de tinta) d'abril de 1945.

Llegit i firmat:
1. El marit, A. Hitler.
2. L'esposa, Eva B. Hitler, de soltera Braun.
3. Testimoni 1, Dr. Joseph Goebbels.
4. Testimoni 2, M. B. (inicials).
5. W. Wagner, com a funcionari competent. 

En firmar el certificat de matrimoni, Bormann va obrir la porta perquè poguessin sortir. En aquell moment, Hitler va besar la mà d’Eva Hitler i va demanar preparar en el seu despatx la taula per oferir el te.

Quan va acabar l’acte, la parella va sortir al passadís de conferències i varen rebre la felicitació dels generals i de les secretàries que s’havien quedat i, tots junts, ho van celebrar bevent xampany, inclús Hitler es va servir una copa, tot i que era abstemi. Wagner, per la seva part, va ser tornat a la trinxera a la Friedrichstrasse i mai més es va saber res d’ell. En aquell moment, Hitler murmurava que s’acostava al final del nacionalsocialisme. La parella va donar la mà a tots els presents i després es varen retirar a les seves habitacions privades on varen ser convidats a entrar-hi Bormann, Goebbels, la seva esposa Magda, els generals Hans Krebs i Wilhelm Burgdorf, Nicolaus von Below, Arthur Axmann, la cuinera Constanze Manziarly i les dues secretàries Traudl Junge i Gerda Christian. Hitler els va explicar el motiu d’aquell enllaç, remarcant la fidelitat que l’hi havia mostrat Eva, i va afirmar que ell li recompensava casant-s’hi. També va dir que tant ell com Eva es suïcidarien aviat i va donar instruccions perquè es guardés un bidó de gasolina a la sortida del búnquer amb la finalitat de cremar els seus cossos. El dictador es va emocionar en recordar al matrimoni dels Goebbels. El ministre esperava animar a Hitler parlant d’altres temps, però el dictador es notava que estava desanimat.

Després, Hitler es va dirigir cap a Traudl, li va encaixar la mà i li va preguntar si havia pogut descansar una estona. Quan la secretària li va respondre que sí, Hitler li va pregar que li mecanografies una cosa i se la va emportar a la sala de conferències, d’on ja havien tret els mapes de la situació, per escriure el seu testament davant de Goebbels i Bormann com a testimonis. Traudl estava molt nerviosa en aquell moment seient tota sola a la gran taula. Hitler estava dret al seu lloc habitual, la part ampla de la taula, on hi va repenjar els braços. Mentre Hitler dictava el seu testament sense alçar la mirada, a la cantina hi va haver un ball per la celebració del casament.

En el testament, anomenat Testament Polític, Hitler no va mostrar cap tipus de penediment, va culpar als jueus de tot i va forçar a continuar amb la guerra i a seguir treballant per mantenir les lleis racials i la lluita contra els jueus. La segona part del testament dictaminava l’expulsió del partit nazi dels ministres Hermann Göering i Heinrich Himmler pels danys incalculables que havien provocat i la deslleialtat cap a ell. Va nomenar a l’almirall Karl Döenitz president del Reich, cap de la Wehrmacht i ministre de Guerra, Goebbels va ser nombrat canceller del Reich, Karl Hanke va ser nombrat cap de les SS i de la Policia i Paul Giesler va ser nomenat ministre de l’Interior. Seguidament va incloure en el nou govern a Herbert Backe com a ministre d’Agricultura, Bormann com a cap del NSDAP, Walther Funk com a ministre d’Economia, Robert Ritter von Greim com a ministre de la Luftwaffe, Hupfauer com a ministre del Treball, Robert Ley en el Front del Treball, Werner Naumann com a ministre de Propaganda, Karl Saur com a ministre d’Armament, Artur Seyss-Inquart com a ministre d’Afers Exteriors, Gustav Adolf Scheel com a ministre de Cultura, Lutz Graf Schwerin von Krosigk com a ministre de Finances, Ferdinand Schörner cap de l’Exèrcit i Otto Georg Thierack com a ministre de Justícia. Hitler va deixar constància de que moriria amb el cor alegre i va assegurar que després de la seva mort seguiria estant a prop del nou govern i que els acompanyaria sempre. En el nou govern no hi va incloure homes com Albert Speer i Joachim von Ribbentrop. Heus aquí el document:

                       El meu testament polític 

Han transcorregut més de trenta anys des de que vaig fer la meva modesta contribució com a voluntari a la Primera Guerra Mundial, a la que el Reich es va veure forçat.

En aquestes tres dècades, únicament l'amor i la lleialtat al meu poble han guiat tots els meus pensaments, les meves accions i la meva vida. Ells m'han donat la capacitat de fer front a les decisions més difícils que ai ha tingut que prendre un home mortal. En ell he exercit tot el meu temps, les meves forces i la meva salut durant aquestes tres dècades.

No es veritat que jo o qualsevol altre a Alemanya volgués la guerra el 1939. Va ser buscada i provocada exclusivament per uns estadistes internacionals que, o tenien origen jueu, o treballaven en el benefici dels interessos jueus.

He fet tants oferiments de limitació i control armamentístic, que la posterioritat no podrà sempre ignorar la seva responsabilitat en l'esclat d'aquesta guerra per imputar-me-la a mi. Més encara, mai he volgut que, després de l'espantosa Primera Guerra Mundial, tinguessin que lliurar una segona contra Anglaterra o contra els Estats Units d'Amèrica. Passaran els segles però, de les ruïnes de les nostres ciutats i monuments, sempre sorgirà l'odi contra qui varen ser responsables d'elles en l'últim terme. Son les persones a les que tenim que agrair tot això: el judaisme internacional i els seus sequaços.

Tres dies abans de l'inici de la guerra germànic-polonesa, vaig suggerir a l'ambaixador britànic a Berlín una solució, pels problemes plantejats, similar a l'aplicada en el cas del Sarre, sota control internacional. Aquest oferiment no podia ser fet cas. Però va ser rebutjat només perquè la classe política governant a Anglaterra desitjava la guerra, en part per raons comercials i, en part, perquè estava influenciada per la propaganda difosa pel judaisme internacional.   

També vaig deixar molt clar que, si els pobles d'Europa anaven a ser considerats de nou com mers peons en un joc organitzat per la conspiració internacional del diner i les finances, ells, els jueus, haurien de carregar amb la responsabilitat d'aquest criminal enfrontament, per ser, com a raça, els verdaders culpables d'ell. 

No he amagat ni he posat en dubte que, en aquesta oportunitat, no només trobarien la mort milions d'homes i hauria centenars de milers de dones i nens abrasats i morts pels bombardejos de les ciutats, sinó que, en aquesta ocasió, els autèntics responsables haurien de pagar la seva culpa tot i que fos per mitjans més humanitaris que la guerra.

Al cap de sis anys d'una contesa que, tot i tots els revesos, algun dia es reconeixerà en la història com la manifestació més gloriosa i heroica de la lluita per l'existència d'una nació, no puc abandonar la ciutat que és la capital d'aquest Estat. Com que les nostres forces són massa minses per seguir resistint un atac de l'enemic en aquest lloc, i la nostra resistència es veurà desgastada gradualment per homes que actuen només com autòmats cecs, vull unir el meu destí al de les milions de persones que han pres sobre d'ella la missió de continuar en aquesta ciutat. Però no correré la sort de deixar-me caure en mans d'un enemic que busca un nou espectacle, organitzat per jueus, per divertir a les seves histèriques masses. 

He decidit, doncs, quedar-me a Berlín i, aquí, donar-me mort voluntàriament en el moment en que cregui que ja no puguin ser mantingudes per més temps la posició del Führer i de la mateixa Cancelleria. Moro amb el cor joiós per la consciència dels incommensurables objectius i gestes dels nostres pagesos i obrers, i per la contribució, única a la història, de les joventuts que porten el meu nom.  

Per això vull dir-los que tota la gratitud que brota del més profund del meu cor és tan clara com el meu desig de que no renunciïn mai a la lluita, sota cap circumstància, sinó que continuïn on sigui precís contra els enemics de la Pàtria, fidels als principis del gran Clausewitz.

Des del sacrifici dels nostres soldats i des de la meva pròpia camaraderia amb ells fins la mateixa mort, s'ha sembrat la llavor que creixerà algun dia a la història d'Alemanya per un gloriós renaixement del moviment nacionalsocialista en una nació realment unida.

Molts homes i dones valents han decidit unir les seves vides a la meva fins al final. Els he demanat i, finalment, ordenat que no ho fessin, tot i que només per què continuïn formant part en la lluita de la nostra nació. Demano als comandant de l'exèrcit, de la marina i de les forces aèries que reforcin amb tots els mitjans possibles l'esperit de resistència dels nostres soldats i la seva fe en el nacionalsocialisme, amb especial èmfasis en el fet de que jo mateix, com a fundador i creador del moviment, prefereixo la mort a la resignació covarda i inclús la capitulació. 

Tant debò en el futur sigui un punt d'honor entre els oficials de l'exèrcit alemany, com ho és en la nostra armada, que la rendició d'un districte o d'una ciutat sigui una cosa impensable i que, per sobre de qualsevol altra cosa, els comandants han de donar resplendent exemple de fidel devoció al deure fins la mort. 

Abans de morir, expulso del partit a l'antic mariscal del Reich Hermann Göering i li retiro tots els drets que li varen ser conferits pel decret del 29 de juny de 1941 i pel meu discurs al Reichstag de l'1 de setembre  de 1939. En el seu lloc, nombro a l'almirall Döenitz president del Reich i comandant suprem de les forces armades. 

Abans de morir, expulso del partit i retiro tots els càrrecs de l'Estat a l'antic Reichsführer de les SS i ministre de l'Interior Heinrich Himmler. En el seu lloc nomeno al Gauleiter Karl Hanke Reichsführer de les SS i cap de la policia alemanya, i al Gauleiter Paul Giesler ministre de l'Interior. 

A més de la seva deslleialtat cap a mi, Göering i Himmler han causat un irreparable vergonya al país i a tota la nació per negociar secretament amb l'enemic sense el meu consentiment i en contra de la meva voluntat, i, al mateix temps, per un intent il·legal d'apoderar-se del control de l'Estat.

Amb l'objectiu de donar al poble alemany un govern format per homes honorables que portin a terme la missió de continuar la guerra amb tots els mitjans, com a líder de la nació nombro als següents membres del nou gabinet:

President, Döenitz; Canceller, doctor Goebbels; ministre del Partit, Bormann; ministre d'Afers Exterior, Seyss-Inquart; ministre de l'Interior, Gauleiter Giesler; ministre de la Guerra, Döenitz; comandant suprem de les forces aèries, Greim; Reichsführer de les SS i cap de la policia alemanya, Gauleiter Hanke; Indústria, Funk; Agricultura, Backe; Justícia, Theirack; Cultura, doctor Scheel; Propaganda, doctor Naumann; Finances, Schwerin-Krosigk; Treball, doctor Hupfauer; Armament, Sauer; líder del Front Alemany del Treball i membre del Gabinet, Reichsminister doctor Ley.   

Tot i que alguns d'aquests homes, com Martin Bormann, Goebbels, etc., així com les seves esposes, han vingut a veure'm lliurement i per voluntat pròpia per dir-me que sota cap circumstància abandonaran la capital del Reich i que prefereixen caure amb mi aquí, haig de demanar-los que obeeixin la meva petició i que en aquest cas anteposin els interessos de la nació als seus propis sentiments. Estant tant a prop de mi a través del seu treball i la seva lleialtat com a camarades després de la mort, i espero que el meu esperit es mantingui entre ells i els acompanyi sempre. Que siguin severs, però mai injustos; que, per sobre de tot, mai permetin que el temor influeixi en les seves accions, i que situïn l'honor de la nació per sobre de qualsevol altra cosa. 

Finalment, espero que siguin conscients de que la nostra missió, la creació d'un Estat nacionalsocialista, implica el treball dels segles venidors i obliga sempre a cada persona a servir a l'interès comú, anteposant-lo al propi. Demano a tots els alemanys, a tots els nacionalsocialistes, homes i dones, i a tots els soldats dels nostres exèrcits, que siguin lleials i obeeixin fins donar la vida al nou govern i al seu president. 

Sobretot, amb mí al govern de la nació i atot el poble a que prestin el màxim suport a les lleis racials i resisteixin sense compassió a l'envenenador de totes les nacions, el judaisme internacional.

Berlín, 29 d'abril de 1945, 04,00 hores.

A. Hitler.

Testimonis: Dr. Joseph Goebbels, Wilhelm Burgdorf, Martin Bormann, Hans Krebs.

Després, Hitler va dictar el seu Testament Privat, que va ser més breu, i on va explicar els motius del seu matrimoni amb Eva Braun, i va deixar tots els seus béns a la família de la seva esposa i a les seves secretàries per tal de que poguessin viure de forma burgesa, tot i que ell considerava que no tenien gaire valor. Curiosament, només va mencionar a Franciska Braun, la mare d’Eva, i no va mencionar el nom de les dues germanes ni del pare, Friedrich Braun. Totes les obres d’art que havia adquirit va demanar que fossin traslladades a la ciutat de Linz. En el final del testament va explicar que amb la seva esposa havien decidit morir per escapar de la vergonya de la derrota o la capitulació i que volien que els seus cossos fossin cremats en els llocs en que havien realitzat la gran part del seu treball en el transcurs dels últims 12 anys. El testament personal de Hitler deia el següent:

                        Testament personal de Hitler

Tot i que durant els anys de lluita he penat sempre que no podia assumir la responsabilitat del matrimoni, abans de que acabi la meva vida he decidit prendre com esposa a la dona que, després de molts anys d'autèntica amistat, va venir per iniciativa pròpia a aquesta ciutat, casi completament assetjada, per compartir lliurement la meva sort. 

Vindrà a la mort amb mi, en el seu desig de ser la meva esposa. Això ens compensarà als dos del què hem perdut  a conseqüència de la meva dedicació al servei del poble.

Totes les meves possessions, en la mesura que valguin alguna cosa, pertanyen al partit o, si aquest no existís, a l'Estat. I si també l'Estat hagués sigut destruït, no hi hauria necessitat de que jo donés més instruccions al respecte. Les pintures adquirides per les col·leccions que vaig reunir en el transcurs dels anys, no hi varen ser per propòsits privats, sinó tan sols per crear un gran museu d'art a la meva ciutat natal de Linz, en el Danubi. 

És el meu ardent desig que aquest testament sigui degudament executat. Com marmessor d'ell nombro al meu més fidel camarada del partit Matin Bormann, que rebi plena capacitat legal per prendre totes les decisions. Té permís, en particular, per entregar als meus familiars tot quan pugui ser de valor com a record personal o, en cas de necessitat, per mantenir el nivell de vida propi de la petita burgesia, amb especial atenció a la mare de la meva esposa i als meus fidels col·laboradors, homes i dones, que ell coneix bé. Destaco entre aquests a les meves antigues secretàries, Frau Winter, etc., que m'han ajudat durant molts anys amb el seu treball.

La meva esposa i jo elegim morir per evitar la vergonya de la derrota o de la rendició. És el nostre desig que els nostres cossos siguin incinerats immediatament en el lloc on he exercit gran part del meu treball diari durant dotze anys al servei del meu poble.

Berlín, 29 d'abril, 14.00 hores.

A. Hitler

Testimonis: Martin Bormann, Dr. Joseph Goebbels, Nicolaus von Below.

A la quatre de la matinada, Traudl va acabar de mecanografia el testament. Hitler es va separar de la taula i li va demanar que escrigués tres còpies i després l’anés a veure. Amb Gerda Christian va acabar de passar a màquina el text que va ser firmat per Bormann, Goebbels i els generals Hans Krebs i Wilhelm Burgdorf. Nicolaus von Below va firmar el testament privat. Hitler d’en tant en tant va anar entrant a la cambra per veure a on havia arribat Junge. El testament privat contenia tres pàgines, el polític deu.

Dels dos testaments se’n varen fer quatre copies perquè no es perdessin; una va ser destinada als arxius de Bormann i les altres tres varen ser enviades a través de les línies soviètiques a Albert Kesselring, l’encarregat del sud d’Alemanya, a Döenitz, que es trobava a la zona nord, i al mariscal Ferdinand Schörner, que estava combatent a Bohèmia. El general Burgdorf hi va afegir al sobre de la carta de Schörner, que Hitler havia redactat el seu testament sota la influència de la “terrible notícia” de la traïció de Heinrich Himmler. Els missatgers que van portar els tres testaments de Hitler van ser Heinz Lorenz, que havia de portar el document a la Casa Bruna, el comandant Willy Johannmeyer, que havia de dur el document a Keitel, i el SS Standartenführer Wilhelm Zander, que havia de dur el document a Döenitz. Els tres s’havien presentat davant Bormann a les quatre de la matinada, que els va rebre juntament amb Otto Günsche a l’avantsala del saló de reunions del búnquer. Portaven uniforme de camuflatge i casc d’acer i anaven armats amb metralladores. Wilhelm Mohnke i Weidling varen rebre ordres perquè se’ls permetés passar sense impediments a través de les posicions alemanyes. Abans de que Zander marxés, Bormann li va entregar una breu ordre dirigida a Döenitz:

Estimat gran almirall:

Com que cap divisió ha aconseguit arribar fins a nosaltres i la nostra posició sembla ja no tenir esperances, el Führer ha dictat aquesta nit el testament polític adjunt. Heil Hitler!

Zander, però, es va negar a sortir del búnquer i va demanar que volia romandre al costat de Hitler fins al final. Estava seguir que altres complirien millor la missió. Segons sembla, tenia curiositat per veure el què passaria les següents hores transcendentals. Bormann va consultar l’assumpte davant Hitler abans que anés a dormir i tot indica que va donar ordres perquè Zander complís amb la seva missió. Poc després, els tres missatges es varen posar en camí al migdia per dirigir-se cap a l’Oest, passant pel Tiergarten i Charlottenburg, per arribar a Pichelsdorf, al final del llac Havel, on un batalló de les Joventuts Hitlerianes defensava el pont, en espera de l’Exèrcit de Wenck. Lorenz, Zander i Johannmeyer varen tenir que passar tres zones ocupades pels soviètics: la Columna de la Victòria, l’Estació del Zoo i els accessos de Pichelsdorf.

Johannmeyer va enterrar la seva còpia en una botella en el seu jardí de Westfàlia. Zander la va amagar en un bagul en el subterrani de la seva casa en un poble bavarès, i Lorenz, tot indica, que la va amagar en un calaix del seu escriptori. Més endavant, Lorenz va implicar a Johannmeyer i Zander, i poc després va ser desenterrada la còpia del jardí de Westfàlia i va ser requisada la còpia del bagul.

---

Després de que Hitler se n’anés al llit a descansar, Goebbels, després de firmar els testaments de Hitler, va demanar-li, molt emocionat i amb llàgrimes als ulls, a Traudl redactar la seva pròpia apologia en l’Apèndix al Testament Polític del Führer, on va dir que tot i que Hitler l’hi havia ordenat marxar de la capital per formar part com a canceller d’un nou govern, per primer cop es negava a obeir una ordre de Hitler. En el testament també va explicar que amb la seva esposa Magda, i en nom dels seus sis fills, no deixarien Berlín i que posarien fi a les seves vides. A més, va dir que en el deliri de la traïció que rodejava a Hitler en aquells dies decisius tenia que haver-hi almenys uns pocs que es mantinguessin fidels a ell inclús fins la mort, tot i que això contravingués a una ordre formal del testament polític de Hitler. Goebbels va acabar de firmar el document a les cinc de la matí i no es va molestar en cridar a cap testimoni, ja que esperava que la prosperitat el descobrís i el lloés com un exemple. El document diu així:

                            Apèndix de Goebbels

El Führer m'ha ordenat deixar Berlín si s'enfonsa la defensa de la capital del Reich, i formar part i dirigir el govern nombrat per ell.

Per primer cop en la meva vida, tinc que rebutjar categòricament aquesta ordre. Deixant a una banda el fet que, basant-nos en els sentiments de companyonia i de lleialtat personal, mai podríem deixar sol al Führer en el seu moment de més necessitat, jo em veuria a mi mateix, durant la resta de la meva vida, com un vil traïdor i un vulgar malfactor; perdria el respecte que em dec a mi mateix, així com el respecte dels meus compatriotes, que em seria indispensable si he de prestar-los en el futur algun servei per la reconstrucció de la nació i de l'Estat alemany.

En el malson de traïcions que rodejar al Führer en aquests crítics dies de la guerra, ha d'haver-hi com a mínim algunes persones que li donin suport incondicionalment fins la mort, encara que això contradigui l'ordre formal i, des del punt de vista material, plenament justificable, que dicta en el seu testament polític.

Crec, per consegüent, que amb això estic fent el millor servei que puc prestar al poble alemany. En els durs temps que ens esperen, els exemples seran més importants que els homes. Sempre es trobaran homes que mostrin a la nació el camí per sortir de les tribulacions; però per una reconstrucció de la vida nacional serà impossible si no s'inspira en exemples clars i fàcilment comprensibles. 

Per aquesta raó, juntament amb la meva esposa i en nom dels meus fills, que són massa joves per poder parlar per ells mateixos i que, si tinguessin edat suficient, donarien suport sense reserves aquesta decisió, expresso la meva decisió inalterable de no deixar la capital del Reich inclús en el cas de que aquesta caigui, i de posar fi, al costat del Führer, a una vida que per a mi, personalment, no tindrà cap valor si no puc entregar-la al servei del Führer i viure-la al seu costat.

Després de mecanografiar, feina que no li va ser senzilla perquè Goebbels i Bormann entraven i sortien de la sala per veure s’hi havia acabat, Traudl va pujar a la planta alta del búnquer per aconseguir menjar per als fills dels Goebbels. Magda els hi havia explicat que segurament els haurien de “vacunar”. Però en aquella planta es va trobar amb una festa sexual entre oficials de les SS i noies joves que havien sigut seduïdes amb la promesa d’estar a la Cancelleria del Reich. Goebbels, en tenir el seu Testament, va entregar-li a Lorenz, que es disposava a sortir amb el Testament de Hitler, perquè també el portés a l’exterior.

En la Batalla per Berlín:

Al matí, a Berlín va deixar de ploure i els soldats soviètics es varen poder fer la idea per on s’havien de dirigir. Durant el dia, els soviètics varen aconseguir fer-se amb el control del Ministeri de l’Interior després d’una lluita aferrissada amb granades i metralletes, i estaven a uns 500 metres del Reichstag. Pensaven que l’endemà hi arribarien. Des de primera hora la 301º Divisió de fusellers del coronel Antonov va començar el seu assalt. Dos dels seus regiments de fusellers varen atacar el quarter general de la Gestapo situat a la Prinz-Albrechtstrasse, però a la tarda varen tenir que retrocedir pel contraatac llançat per les Waffen-SS. Per altra banda, el destacament del SMERSH, adscrit al 3º Exèrcit de xoc, va rebre ordres de començar a obrir camí cap al districte governamental amb l’objectiu d’arribar a la Cancelleria. Una companyia de reconeixement va rebre instruccions de detenir a Hitler en vida.

---

Aquell dia va sortir per últim cop el butlletí Der Panzerbär, que havia servit en el govern per enviar les últimes ordres i donar les últimes informacions als ciutadans de Berlín. El primer número havia sortir el 22 d’abril. Per la seva part, l’emissora berlinesa va tenir que desmentir aquell dia la notícia difosa per una emissora muniquesa de que Hitler havia caigut en combat.

A les afores de Berlín:

El 12º Exèrcit del general Busse s’amagava al bosc proper a la població d’Halbe per intentar fugir cap a l’oest. Els departaments polítics soviètics varen intentar convèncer als soldats supervivents de que es rendissin llaçant un quart de milió d’octavetes, fent sonar els altaveus amb missatges gravats de presoners alemanys demanant la rendició i els soldats soviètics cridaven entre els arbres que la guerra havia acabat i que ja era hora de tornar a casa.

En el búnquer:

A les sis del matí, Hitler es va aixecar i va reunir-se amb Goebbels i Magda Goebbels, que acabava d’arribar del refugi antic i estava plorant. Pocs minuts més tard es va presentar davant Heinz Linge l’oficial de la guàrdia personal de Hitler i li va comunicar l’ordre de Hitler perquè portés la seva insígnia d’or del NSDAP a l’habitació de Goebbels. Linge va ser l’encarregat de treure la insígnia de la jaqueta de Hitler. El dictador li va entregar més tard la insígnia a la senyora Goebbels.

Durant aquell dia, Bormann va redactar un missatger per al quarter general de les SS a Berchtesgaden amb l’ordre d’assassinar a Hermann Göering i al seu Estat Major. El missatge deia:

En el cas de que es produeixi la caiguda de Berlín i la nostra, els traïdors del 23 d’abril han de ser exterminats. Compliu amb el vostre deure! La vostra vida i el vostre honor depèn d’això.

A les deu del matí, Hitler, després d’una dutxa ràpida, afaitar-se i vestir-se amb l’uniforme de gala, va preguntar al general Krebs on es trobava l’Exèrcit de Walther Wenck, però el general, disgustat, li va tenir que dir que no en sabia res. Llavors li va preguntar on eren els soviètics, i Krebs li va respondre que avançaven i que en 48 hores estarien a la Cancelleria. Li va explicar també que no podien esperar cap miracle i que les tropes havien patit grans pèrdues i ja no tenien armament. Hitler va tenir clar que tot acabaria en breu. A més, va rebre informes del mariscal Schörner que deien que les zones de rereguarda estaven desorganitzades i que la població civil complicava les operacions. Després de la reunió amb el dictador, Krebs va trucar a Alfred Jodl, però la conversa es va interrompre a mitja frase perquè un globus que establia comunicació radiotelefònica amb el búnquer havia sigut destruït. Per comunicar-se amb l’Alt Comandament, el búnquer va tenir que utilitzar la connexió de ràdio amb la Kriegsmarine instal·lada en un subterrani del Ministeri de Propaganda.

A aquella mateixa hora, Mohnke va trucar a Günsche per informar-lo de que els carros soviètics continuaven avançant direcció a la Wilhelmstrasse i l‘estació Anhalter. Günsche va informar a Hitler de la notícia, que estava assegut amb Eva Hitler, Goebbels i Bormann en el banc de l’avantsala. Hitler va ordenar que es presentés Mohnke davant d’ell, però pràcticament no el va deixar parlar. Li va preguntar quan de temps pensava que seria capaç de resistir. Mohnke, davant d’un mapa del casc interior de la capital, li va prometre uns dies i li va explicar de forma ràpida que pel nord els soviètic estaven molt a prop del pont de Weisendamm; per l’est, en el Lustgarten; pel sud, a la Potsdamer Platz i a prop del Ministeri de l’Aire; per l’oest, en el Tiergarten, a uns 300 o 400 metres d’on eren ells. En marxar el comandant, Hitler, Eva, Goebbels, Bormann i les secretàries es varen posar a parlar a l’avantsala. El dictador jugava amb Wolf per distreure’s, mentre Bormann bevia aiguardent i Goebbels fumava sense parar.

Tots els de dins del  búnquer varen ser conscients de que no hi hauria possibilitat de victòria. Freytag von Loringhoven va saber per Krebs la profunda decepció que sentia Hitler. Després d’informar a Gerhard Boldt, Von Loringhoven es va tornar a dirigir a Krebs per demanar-li unir-se a les tropes que es trobaven a l’exterior o unir-se amb les tropes de Wenck. Krebs va dubtar en un principi, però després de parlar-ne amb el general Burgdorf varen donar permisos per sortir del búnquer. Amb ells s’hi va afegir el tinent coronel Rudolf Weiss. Un dels que també va rebre el permís per marxar va ser el coronel Nicolaus von Below, l’oficial d’enllaç de la Luftwaffe, que se li va demanar que entregués un missatge d’acomiadament a les forces armades. En el missatge que portava Von Below, la Kriegsmarine va ser felicitada, a la Luftwaffe se li varen demanar excuses per la traïció de Göering i a la Wehrmacht es varen fer distincions entre els valents soldats i els mals generals.

Després, Burgdorf li va demanar a Hitler que aprovés les sol·licituds per poder marxar del búnquer. Acceptant la proposta, Burgdorf els va fer cridar perquè s’acomiadessin de Hitler. A la una del migdia els tres es varen presentar al despatx de Hitler i Von Loringhoven li va exposar el pla després de que el dirigent alemany li preguntés com pensaven marxar de Berlín. El comandant li va exposar la ruta des del subterrani de la Cancelleria del Reich fins a arribar al bosc de Grunewald per baixar pel Havel, on allà agafaria una barqueta per arribar a l’altura de Spandau. A Hitler li va encantar la idea i li va aconsellar que agafessin una barca amb motor elèctric perquè no feia soroll. Von Loringhoven li va dir que si era necessari podrien utilitzar un altre tipus d’embarcació, ell pensava utilitzar una llanxa plegable Klepper, però llavors Hitler es va mostrar cansat de cop i volta, es va aixecar per entregar-los a cada un un salva-conducte amb la missió oficial de reunir-se amb l’Exèrcit de Wenck i els va encaixar la mà sense energia a cadascú d’ells per acomiadar-se’n i els va dir que donessin records al general Wenck i que s’afanyés a arribar perquè sinó seria massa tard. La conversació va durar uns 20 minuts.

Von Below, després de veure com Hitler repartia ampolles de cianur, també li va demanar permís a Hitler per marxar a l’oest, ja que no tenia ganes de morir i esperava obrir camí a través del cercle soviètic. El dictador hi va accedir d’immediat i aquella mateixa nit Von Below marxava. Duia amb ell una carta de Hitler per Keitel en la que, segons els records de Von Below, reiterava les seves lloances a l’Armada, culpava del fracàs de la Luftwaffe a Göering i censurava a l’Estat Major. Deia que no es podia creure que els sacrificis del poble alemany haguessin sigut per res. La carta era més una crítica que no un estímul cap a l’Exèrcit. En ella deia:

El poble i les Forces Armades ho han donat tot en aquesta llarga i difícil lluita. El sacrifici ha sigut enorme. Però molts han abusat de la meva confiança. La deslleialtat i la traïció han minat la resistència durant tota la guerra. Per aquesta raó no m’ha sigut possible dur al poble a la victòria.

L’Estat Major de l’Exèrcit no pot comparar-se a l’Estat Major de la Primera Guerra Mundial. Els seus èxits han sigut molt inferiors als del front de combat.

Els esforços i els sacrificis del poble alemany en aquesta guerra han sigut tan grans, que no puc creure que s’hagin fet per res. L’objectiu ha de ser seguir guanyant territori a l’Est pel poble alemany.

Aquest missatge de Hitler va ser destruït uns dies més tard pel propi coronel mentre travessava territori enemic. S’havia après el missatge de memòria.

Al migdia es va celebrar com era costum una conferència de guerra. Els correus havien dut notícies de que les tropes soviètiques estaven a 400 o 500 metres de la Cancelleria. Poc després, Hitler va parlar amb Jodl, que li va dir que volia parlar amb Wilhelm Keitel després de que li expliqués com anava la situació en el front. Però una forta explosió va interrompre la comunicació i no hi va haver manera de reprendre les comunicacions.

Cap a les tres, a petició de Magda Goebbels, Hitler es va dirigir al refugi situat a baix la Nova Cancelleria, on s’hi havia instal·lat un hospital de campanya. Des de feia dies, dos metges operaven a centenars de ferits. A la cantina del costat, Magda amb els seus sis fills juntament amb una vintena de supervivents dels combats en els carrers (la majoria nens), infermeres i ferits varen esperar a Hitler, que va entrar mig corbat i amb les mans tremoloses. Els nens en veure al dictador es varen posar a cantar.

A la tarda, Hitler va parlar amb el seu pilot Hans Baur sobre el seu temor a ser gasejat i despertar en mans dels soviètics. A un quart de cinc, Bormann i Burgdorf varen enviar dos enllaços en motocicleta a Wenck amb un missatge clar: Havia arribat l’hora!

A les nou, ràdio Estocolm va anunciar l’execució del dictador Benito Mussolini i Clara Petacci el dia anterior. Quan Hitler va llegir aquella notícia per un ordenança va quedar impressionat i no va poder reprimir un moviment involuntari que li va fer tirar la seva tassa de te. Eva va córrer per eixugar el te, però Hitler li va agafar el braç i li va dir que no ho podria recollir perquè era la seva sang. Amoïnada, li va preguntar si farien el mateix amb ells, i Hitler li va explicar que no podrien perquè els seus cossos serien incinerats. Atemorit per la idea de que el cianur no fes efecte en el moment de suïcidar-se, Hitler va insistir en el doctor Ludwig Stumpfegger que provés el cianur amb la seva gossa Blondi, que s’havia escapat del seu lloc per està amb ell juntament amb els seus quatre cadells. Llavors va ordenar a Erich Kempka que enviés bidons de gasolina des del garatge a la Cancelleria per cremar el seu cadàver i el de la seva esposa. Preocupat per aquest tema, Hitler va discutir amb el doctor el millor mitjà i més segur per suïcidar-se, i li va preguntar si la càpsula de cianur li donaria temps de disparar-se un tret o ho hauria de fer Otto Günsche. Stumpfegger li va respondre que ho podria fer ell mateix, ja que el verí no feia efecte d’immediat. Preparant-se per al moment final, Hitler, davant Eva i el doctor, va treure la seva Walter de 7,65 i se la va introduir la boca mentre li preguntava en el doctor s’hi ho feia bé. Un cop acabat l’assaig, Hitler va ordenar que tots els gossos del búnquer fossin sacrificats a trets de revòlver, fet que va fer plorar als sis fills dels Goebbels. Els cadells varen ser sacrificats per Günsche, que els va tenir que arrencar dels pits de la gossa. Magda els va intentar consolar dient-los que aviat anirien tots amb l’oncle Adolf. Poc abans de la sessió de la tarda, amb l’ajuda del cuidador de gossos de Hitler, el sergent Fritz Tornow, Werner Haase li va obrir la mandíbula a la Blondi i va trencar-hi l’ampolla de cianur amb unes alicates. La gossa es va desplomar a l’instant al terra. Hitler no hi va ser present, però va entrar a l’habitació immediatament després. Va mirar durant uns segons a la Blondi i després, amb llàgrimes als ulls, va marxar sense dir res i es va tancar a la seva habitació. Blondi i els seus cadells varen ser col·locats en una caixa i portats al jardí per enterrar-los.

A les deu de la nit es va celebrar una altra reunió on el comandant de Berlín, el general Helmuth Weidling, va dir que els soldats soviètics havien avançat per la Saarlandstrasse i la Wilhelmstrasse, i que estaven molt a prop del Ministeri de l’Aire. Des del nord de la ciutat havien penetrat en els carrers entre la Bismarckstrasse i la Kantstrasse, i des del sud fins al suburbi de Grunewald i Reichsportfeld, on únicament una petita força alemanya seguia lluitant en el riu Havel, a Pichelsdorf. Weidling va acabar dient que les tropes soviètiques arribarien a la Cancelleria l’1 de maig de 1945. Mohnke, per la seva part, també va informar de la situació.

A les onze de la nit, Hitler va telegrafiar cinc preguntes a Jodl, que estava a Dobbin, en l’últim quarter general de l’Alt Comandament de l’Exèrcit, demanant-li que li digués on estava la punta de llança del general Wenck, quan es produiria l’atac, on estava el 9º Exèrcit, on estaven les tropes del general Rudolf Holste i quan havia d’esperar l’atac d’aquest últim. Keitel, després de consultar-ho amb Jodl, va ser l’encarregat d’explicar-li per telegrama que el flanc sud del Grup d’Exèrcits del Vístula havia girat tan a l’oest com a resultat de la retirada, que el cos blindat de Steiner s’havia vist obligat a suspendre l’atac i assumir la protecció del Grup del Vístula juntament amb el Cos de Holste. Del 9º Exèrcit va comunicar que aproximadament uns 10.000 homes havien obert pas sense suport de l’artilleria pesada i s’havien unit al flanc est del 12º Exèrcit. Al final del seu comunicat, Keitel admetia que no es podia ajudar Berlín i va suggerir un avanç a través de Potsdam cap a Wenck o que Hitler volés cap al sud. Mai va tenir resposta.

Poc després, Hitler va ordenar que li portessin Arthur Axmann. En presència de Bormann, Goebbels i Günsche, Hitler li va atorgar l’ordre alemanya de segona classe i el va condecorar amb la Creu de Ferro de primera classe per la seva fidelitat. Enfonsat, Hitler es va retirar a la seva habitació acompanyat per Axmann per parlar durant una hora sobre la joventut. Quan Axmann va sortir, el doctor Stumpfegger li va preguntar a Hitler si podia fer alguna cosa per ell aquella nit. El dictador li va dir, mig adormit, que Wenck arribaria aviat i que no patís.

A les dotze de la nit, Hitler es va dirigir pel passadís subterrani fins el búnquer antic. Allí Mohnke i Günsche havien col·locat en fila a les secretàries i mecanògrafes del cos d’ajudants de Hitler. Günsche li va explicar a Hitler que Johann Rattenhuber estava celebrant el seu aniversari. El dictador el va felicitar i li va donar permís per marxar. Rattenhuber li va dir que ell es quedaria a la Cancelleria, el lloc predestinat per ell, i que faria guàrdia. Hitler després va tornar a la seva habitació i va passar la resta de la nit acompanyat d’Eva, les dues secretàries, Christian i Junge, i la cuinera Constanze Manziarly. El dictador li va ordenar a Junge que destruís tots els documents que quedaven en els seus arxius i va exigir que ningú del búnquer anés a dormir fins a rebre l’ordre de fer-ho. Goebbels, per la seva part, es va dirigir a la central telefònica i va oferir cigarretes a Mohnke i a Günsche.

A fora del búnquer:

Els soviètics varen travessar el Tiergarten i es varen endinsar a l’àrea pròxima dels edificis oficials. En el bàndol alemany, la Nordland, sota el comandament de Wilhelm Mohnke, es trobava situada a la Cancelleria del Reich, i de sobte varen rebre missatges positius que explicaven l’avanç de les tropes del general Wenck i les negociacions amb els Aliats. Però la situació era massa desesperada per ells; el comandant Krukenberg només va rebre com a reforços a 100 agents de la policia d’avançada edat i els seus homes estaven massa cansats per lluitar. Els soviètics ho tenien tot de cara, i el 8º Exèrcit de guàrdies del comandant Vasili Chuikov, que estava lluitant a la Wilhelmstrasse, va atacar en direcció nord, a través del canal de la Landwehr, cap al Tiergarten, i es varen aproximar al quarter general del comandant Weidling, situat en el Benderblock. Davant la imminent amenaça, Weidling va convocar a tots els comandants de divisió i els va fer saber l’última comunicació que havia mantingut per ràdio amb el general Reyman des de Potsdam,que li havia dit que una part del 12º Exèrcit del general Wenck havia avançat cap a Fercht, al sud de Potsdam, però que ningú sabia s’hi havien obert una ruta per escapar. A continuació, Weidling els va dir que pensava fer una fugida cap a l’oest a través de la Heerstrasse.

A fora la ciutat:

De bon matí, el comandant Gotthard Heinrici va trucar a Keitel i va al·ludir a la seva responsabilitat que ell tenia davant dels soldats. El cap del OKW li va respondre que el seu deure no era tenir responsabilitat, sinó complir les ordres. El general li va replicar que tindria que dimitir d’aquesta manera, ja que no volia enviar els seus homes a la Batalla de Berlín. Keitel, llavors, el va destituir com a comandant del Grup d’Exèrcits del Vístula.

Al migdia, després de tenir línia telefònica, Keitel va trucar a la Cancelleria per parlar amb Weidling i després Jodl va parlar amb Hitler fins que la comunicació es va interrompre. El cap de transmissions militars els va dir que el globus que mantenia les comunicacions havia sigut destruït per l’aviació soviètica. Com que els soviètics s’acostaven a Neu Roofen, Keitel i Jodl varen decidir traslladar el quarter sense poder-li comunicar a Hitler. Varen dividir el OKW en diversos grups de moviment i a cada un li varen entregar una ruta diferent a seguir. L’aquarterament de Wismar va servir com a lloc de comandament tant de l’Oficina de Guerra com del OKW.

A les set de la tarda, Jodl i Keitel varen marxar cap a Rheinsberg en cotxe per trobar-se amb el general Von Tippelskirch per discutir amb ell les següents operacions del Grup d’Exèrcits del Vístula. Keitel li va explicar que Kurt Student, el nou comandant en substitució de Heinrici, ja estava en camí des d’Holanda, però que de mentre ell, Tippelskirch, en seria el comandant. Després d’informar-lo sobre com s’havia de moure el seu Grup, li va demanar que desfés del seu cap de l’Estat Major, el general Von Trotha. Després, Jodl i Keitel es varen dirigir en cotxe al nou quarter general d’operacions a Dobbin, a la finca del famós magnat del petroli holandès Deterding, que havia mort el 1939.

Quan varen arribar a la finca es varen trobar amb Heinrich Himmler, que planejava marxar amb el seu Estat Major. A continuació, un cop Himmler ja era fora, varen arribar els missatges de Hitler en que li preguntava on era Wenck, quan atacaria, on era el 9º Exèrcit, on atacaria i on eren les puntes de llança de Holste. Mentre sopaven, Keitel i Jodl varen consultar què havien de respondre i Keitel va escriure un primer esborrany que va enviar com s’ha mencionat i pel qual no va tenir resposta. A mitjanit, Ritter von Greim va arribar a Dobblin per informar a Keitel i a Jodl de les últimes decisions de Hitler.

En el Reich:

A Alemanya:

A primera hora del matí, Walter Schellenberg, acompanyat per un astròleg, va comunicar a Heinrich Himmler la negativa dels Aliats occidentals de negociar la pau.

---

En el camp de concentració de Mauthausen es va produir l’últim assassinat massiu del Tercer Reich a les cambres de gas.

---

A Obersalzberg, Karl Koller va arribar a la zona per ordres del nou cap de la Luftwaffe, Ritter von Greim, però allà va saber que Göering havia sigut traslladat i ningú sabia a on. A la vegada, Franz Hofer va ser nomenat comissari per la defensa del Tirol.

---

El que quedava de govern alemany va exigir als propietaris de la marca de beguda Fanta que canviessin el nom del seu producte per un altre en dos dies si no volien anar tancats en un camp de concentració. Com que Hitler es va suïcidar el dia següent aquella exigència no es va dur a terme. Anys més tard, l’empresa Coca-Cola va comprar la marca Fanta.

En el Protectorat de Bohèmia i Moràvia:

En el camp de concentració de Theresienstadt varen arribar 650 dones hongareses i eslovaques procedents de Leipzig.

A Àustria:

A Niederdorf, una companyia de la Wehrmacht va desarmar als SS que tenien ordres d’assassinar a 139 personers “selectius” com Leon Blum, Fabian von Schlabrendorff, Ulrich von Hassell… i els varen substituir en la guarda dels presoners. Cap d’ells morirà.

En el front oriental:

A Alemanya:

La força alemanya atrapada al voltant de Frankfurt-an-der-Òder va intentar sortir de la seva bossa per arribar a Berlín. Aquest intent va dur tres dies d’una salvatge lluita. De la seva dotació original de 200.000 homes, en moriren 60.000, i 120.000 varen ser fets presoners. Només petits grups varen aconseguir escapar entre les línies soviètiques. 

---

Al nord d’Alemanya, els soviètics varen lluitar per alliberar el camp de Ravensbrück.

En el front occidental:

A Alemanya:

Els nord-americans varen avançar cap a la ciutat de Munic després de que quatre divisions fossin proveïdes de gasolina subministrada per aire. Una tropa d’assalt de l’exèrcit nord-americà va ocupar la residència d’Eva Hitler en el número 12 de la llavors Wasserburger Strasse (Actualment Delpstrasse). Paul Giesler va fugir a Berchtesgaden, però abans va autoritzar un bany de sang. El major Günther Caracciola i l’intèrpret de la companyia, Maximilian Roth, varen ser afusellats en el patí del Ministeri Central del Govern Regional en el carrer Ludwigstrasse per la seva participació el dia anterior en l’organització Freiheitsaktion Bayern, un grup de resistència format 400 per soldats i civils, per facilitar l’arribada dels nord-americans. El mateix destí varen patir altres homes com Hans Scharrer, Harald Dohrn i Hans Quecke. El capità de l’organització, Rupprecht Gerngross, va aconseguir fugir. Giesler també va ordenar connectar per últim cop l’alarma antiaèria. En un discurs transmès per ràdio abans de marxar de la capital bavaresa va exigir a la població aixecar-se un cop més contra les forces nord-americanes.

Abans, durant l’avanç, els nord-americans varen arribar a un altre camp de concentració. A les cinc de la tarda, la 20º Divisió blindada i la 45º Thunderbird Divsision i 42º Rainbow Division d’infanteria del 157º Regiment del 7º Exèrcit nord-americà varen alliberar el camp de concentració de Dachau després de lluitar contra els soldats alemanys a menys de tres quilòmetres de Dachau. Els alemanys havien proposat diversos plans per matar als presoners perquè no escapessin amb vida, ja fos bombardejant el camp o bé enverinant la sopa, però els projectes varen ser irrealitzables enmig del caos del moment.

Abans d’entrar al camp, els nord-americans varen trobar primer un tren d’un 40 vagons oberts on hi havien 2.000 cadàvers en fase de descomposició. Les dues divisions esmentades varen entrar per dos llocs diferents: una pels barracons de l’est i l’alta pels quarters de les SS a l’oest.

En vida varen trobar-hi 67.000 presoners en vida, 30.000 en el camp principal, però també molts cadàvers que varen fer enfurismar als soldats. A l’interior dels vagons i llançats per les vies descansaven 2.310 cadàvers en descomposició, alguns despullats, altres amb l’uniforme blau i blanc del camp; la majoria eren polonesos que havien mort d’inanició després de ser evacuats en marxes de la mort de Buchenwald. Només n’hi havien 17 en vida. Als nord-americans els va enfadar molt veure els habitants del voltant marxar en bicicleta per la carretera, sense mirar el tren de la mort, per anar a saquejar els magatzems de les SS del camp.

Amb l’odi al cos, els nord-americans varen executar als guàrdies de les SS i varen fer baixar els guàrdies de les torres de vigilància i a continuació els varen matar a sang freda. Els investigadors varen concloure més tard que havien metrallat com a mínim a 28 guàrdies de les SS després d’haver-se rendit. Un cirurgià del batalló de la 1º Companyia nord-americana es va negar a curar als SS ferits. Uns quants presoners varen acorralar als kapos i als sospitosos de ser informadors, i els varen colpejar amb pales. A un Kapo li varen fer talls per tot el cos, li varen fregar les ferides amb sal i li varen disparar un tret. Un soldat va donar a un intern una baioneta perquè decapités a un guàrdia. A altres guàrdies els hi varen disparar a les cames per immobilitzar-los. Uns altres varen atacar als soldats de les Waffen-SS. A més, els reclusos varen profanar als alemanys morts i moribunds amb pales i pedres, aixafant cranis i tallant dits. Els nord-americans varen fotografiar als cossos sense vida dels SS. Tots aquells actes es varen acabar quan varen arribar els metges i els enterramorts, i es va informar al comandant suprem Dwight D. Eisenhower, que va exigir investigacions extrajudicials per part de les forces nord-americanes.

En total varen morir a Dachau 3.000 alemanys, 12.000 polonesos, 6.000 soviètics, 6.000 francesos, 6.000 italians, 2.000 txecs, 1.500 eslovacs, centenars de noruecs, danesos, belgues, holandesos i grecs, 40 suïssos, 11 anglesos i 1 albanès. Entre els alliberats hi havia el periodista Nerin Emruallh Gün, que va escriure el 1968 la primera biografia d’Eva Braun i un llibre sobre l’assassinat del president John F. Kennedy que va despertar les sospites de la CIA, ja que el varen considerar un possible implicat en l’assassinat del President.

També aquell dia va ser alliberat el camp de presoners de Sandbostel, Stalag XB, que des del 13 d’abril de 1945 rebia els evacuats del camp de presoners de Neuengamme i molts dels seus kommandos. Els nord-americans no varen tenir que lluitar perquè havien negociat amb el comandant del camp, el coronel Otto Bürer, l’entrega del camp. Els nord-americans es varen trobar amb centenars de cossos amuntegats al terra o en les fosses comuns.

---

El 20º Cos del 3º Exèrcit nord-americà va creuar el riu Isar i va eliminar tota resistència alemanya a la riba nord que feia confluència del Danubi.

---

El 8º Cos Aliat va llençar un atac a través de l’Elba, a Lauenburg, on només hi va trobar l’oposició d’uns batallons locals.

A Holanda:

Esquadrons de bombarders B-17 nord-americans i Lancaster de la RAF va començar a llançar provisions alimentàries per alleugerir la difícil situació dels famèlics civils del país.

A Itàlia:

Al nord d’Itàlia, en el palatí quarter general del mariscal de camp Harold Alexander a Caserta, Heinrich von Vietinghoff, de l’Alt Comandament del 10º Exèrcit, i Karl Wolff varen firmar la rendició incondicional de totes les forces alemanyes a Itàlia, prop d’un milió d’homes del Grup d’Exèrcit C, amb el general Morgan, el cap d’Estat Major de Harold Alexander, Allen Dulles, el cap de l’OSS a Suïssa, i en presència del general soviètic Kislenko. La rendició, que havia sigut negociada des de feia setmanes, va entrar en vigor a partir de les dotze del migdia del 2 de maig. Albert Kesselring, consternat, va destituir a Von Vietinghoff i el va substituir pel general Scholz, que ràpidament, davant l’evidència, es va rendir. Els suïssos, els Aliats i molts italians i alemanys a Itàlia estaven preocupats per una prolongació de la campanya a la Fortalesa Alpina, i la probable destrucció de la indústria del nord d’Itàlia com a resultat de la política de terra cremada de Hitler. Els Aliats varen ocupar Milà i Venècia. A Milà, els guerrillers varen afusellar el cap d’Estat Major de la Milícia feixista, Achille Starace.

A Àustria:

A Viena varen tornar a funcionar els tramvies.