Dimarts:

En el Reich:

A Polònia:

En el quarter general de Rastenburg, durant el sopar es va parlar de l’atemptat que havia patit l’ambaixador Franz von Papen a Ankara. Adolf Hitler va afirmar que la mentalitat russa era diferent a l’Occidental perquè havien procurat que l’assassí perdés la vida i els va relatar com s’ho havia fet l’autor de l’atemptat per intentar assassinar al seu ambaixador. El dictador llavors els va assegurar que preferia com aliats als búlgars i que per aquest fet estava disposat a concloure un tractat comercial amb Turquia en el qual haurien de proporcionar-los armes i municions. Aquest tractat els hauria de servir en els turcs per garantir la inviolabilitat dels estrets i la totalitat del seu territori i poder-se defensar dels soviètics. Hitler llavors va criticar de que a Bulgària tot era massa incert perquè, segons ell, el país estava massa influenciat pel paneslavisme i es sentia atret per Rússia encara que aquesta fos bolxevic. Tot i reconèixer que Boris III era per ell un home intel·ligent i astut, no confiava en que pogués garantir l’estabilitat del país.

A continuació, Martin Bormann va fer una reflexió sobre Enric I i Hitler es va envalentir per parlar de la política alemanya a l’Est. El dictador va confessar-los que aquesta política no tenia precedents a la història, ja que ara era una lluita a vida o mort. Els va explicar que en l’època imperial antiga els alemanys de l’època havien mirat cap al sud, a la zona Llombarda, enlloc de mirar cap a l’Est, i no va descartar que en un futur les següents generacions alemanyes tornessin a mirar cap al sud. Relatant-los les seves reflexions sobre l’època imperial, va defensar un Estat sòlidament organitzat i la figura de Carlemany com el continuador del llegat de l’Antiga Roma. Parlant de l’actual època, els va confessar que el títol de canceller del Reich ja havia perdut tot el seu sentit, ja que en l’Estat nacionalsocialista el líder del país s’havia de nomenar Führer, tot i que va admetre que quan ell morís s’hauria de canviar el concepte i la paraula de Führer en un sentit uniforme. Parlant del mateix tema però traslladant-lo en l’època de Napoleó Bonaparte, el dictador va afirmar que havia sigut un greu error de Napoleó fer-se anomenar Emperador i no conservar el títol de Primer Cònsol, renegant dels seus antics companys jacobins, i va criticar les formes de l’Emperador cors, a qui va acusar de corrupte i dèbil per elegir a la seva família en diferents càrrecs de l’Estat. Pel contrari, Hitler va lloar una vegada més la figura de Frederic el Gran contraposant-la amb la de Napoleó. Continuant amb el mateix fil però tornant en l’època actual, Hitler els va reconèixer que col·locar al millor al capdavant de l’Estat era el problema més difícil de resoldre i va criticar tant el sistema republicà com el monàrquic. El dictador va dir que era necessari vigilar que el cap de l’Estat no patís la influència de la plutocràcia i tingués el suport de les arrels del poble i va posar dos exemples de dues maneres de governar que trobava correctes: el papat i la Constitució de Venècia. També va criticar que els adolescents poguessin ser caps d’Estat com passava en les monarquies i va posar l’exemple de Miquel de Romania, de qui creia que no sabria governar sense Ion Antonescu. Parlant ara del Reich, Hitler va declarar que el Reich tenia que ser una república, amb un cap d’Estat elegit i dotat d’autoritat absoluta, i elegit per un Senat que tindria poders limitats i amb una composició no permanent. Aquest nou Führer havia de ser elegit in camera i no en un lloc públic i el partit, l’exèrcit i el cos de funcionaris de l’Estat haurien de prestar jurament al nou cap d’Estat al cap de tres hores de la seva elecció. El NSDAP, les SA i les SS només haurien de tenir la funció de garantir l’aplicació de les lleis i no s’haurien de preocupar per les qüestions polítiques. Segons el líder alemany, la separació més rigorosa entre el legislatiu i l’executiu tenien que constituir la llei suprema pel nou cap d’Estat i va assegurar que un Estat fundat sobre tals principis podria durar vuit o nou segles.

---

Els alemanys varen deportar 6.000 jueus al camp d’extermini de Belzec provinents de Stanislawow.

A Alemanya:

Joseph Goebbels va ser informat per telèfon de que a la ciutat de Lübeck s’havia perdut el 80% de la seva part antiga per culpa dels bombardejos del 28 de març.

---

El Sturmbannführer SS Georg Kiesel va informar a Berlín de que no hi havia dubtes de que la Wehrmacht intentava destituir al Gruppenführer Harald Turner, que actuava com a cap administratiu de guerra a l’Estat Major del comandant plenipotenciari a Belgrad, perquè no el volien tenir a Iugoslàvia i es creia que era massa perillós com a cap del SS. Turner era un nazi fanàtic i un declarat antisemita.

---

Els alemanys varen fer entrar en vigor el nou Decret del Treball on s’exigia classificar els deportats als camps de concentració entre els que eren aptes per treballar i els que no.

A Java:

Al sud, els japonesos varen aconseguir entrar a Ceram i varen obtenir la seva conquesta més meridional: el territori australià de l’illa Christmas, on un centenar de soldats britànics es varen rendir. Però l’illa no els va servir per gran cosa als japonesos, ja que era petita i plena de roques, fet que feia inviable construir-hi una pista d’aterratge. Quatre dies més tard la varen abandonar.

Dilluns:

En el Reich:

A Alemanya:

Bombarders de la RAF van bombardejar durament la ciutat de Lubeck. A la tarda, Adolf Hitler, des del quarter general de Rastenburg, va trucar al ministre Joseph Goebbels per dir-li que estava indignat amb el Ministeri de l’Interior perquè no havia sigut capaç de prendre les mesures de socors precises. Hitler va donar plens poders a Goebbels perquè s’ocupés d’ajudar a les zones bombardejades.

A Polònia:

A Auschwitz, procedent de França va arribar un comboi ple de jueus francesos.

En el front oriental:

Segons un informe de la Wehrmacht, en el sector sud de 162 divisions només en quedaven 8 en condicions per lluitar. A més, 16 divisions blindades només tenien entre totes 140 tancs en condicions de funcionament, efectius que normalment els disposava una divisió.

Diumenge:

En el Reich:

A Polònia:

En el quarter general de Rastenburg, a la nit, Adolf Hitler va fer al·lusió a la consideració que gaudien a l’Edat Mitjana els comercials i els artesans i estava convençut de que el descrèdit del moment era per culpa dels jueus. El dictador va defensar que la Lliga Hanseàtica també era una concepció de dret i que gaudia de bona reputació, tant a l’interior del país com a l’estranger, i que havia inspirat a tota l’activitat comercial i industrial de l’Edat Mitjana. A continuació, Hitler va acusar als jueus, a qui va definir com depravats mentals, de posar-se en els assumptes econòmics d’aquell moment amb la llei de l’oferta i la demanda, i va assegurar que durant els últims dos segles havien fet descendir el comerç alemany. Per aquest fet, demanava un cop més eliminar al jueu. El líder alemany els va confessar que durant un temps havia patit de fístules i que el dolor era tal que fins i tot va pensar que patia un càncer i per aquest fet havia redactat el seu testament hològraf. Però després de redactar-lo a mà va saber que a una (dona gran l’hi havien declarat nul el testament perquè havia sigut redactat en paper enlloc d’estar escrit a mà i que ho havia trobat una bogeria i per aquest fet havia cridat al ministre de Justícia, Frantz Gürtner, i li havia demanat que corregís aquella norma a través d’un simple decret. Hitler també els va assegurar que ell per principi rebutjava les herències perquè se’n beneficiés el NSV ( l’organització d’obres socials del NSDAP), però va criticar que perquè aquesta entitat rebés tal herència necessitava la seva firma reconeguda per un notari. Després d’acusar que aquest sistema tenia influència jueva, Hitler va declarar que sempre faria tot el que pogués per convertir els estudis de Dret perquè s’adaptessin a les nocions del moment. El dictador va afirmar a més que faria tot el possible perquè els jutges no formessin part de l’elit i va prometre que en reduiria el nombre i només deixaria els jutges que estiguessin profundament convençuts de que el Dret no hauria de garantir al particular contra l’Estat i que assegurés que Alemanya no s’enfonsés. El líder alemany va assegurar que el difunt Gürtner no havia aconseguit tal propòsit perquè precisament era jurista i els va confessar que havia tingut que fer un gran esforç per posar com a ministre una de les persones que l’havia fet empresonar després del Putsch de 1923. Tot i dir que no havia trobat ningú millor per al càrrec de ministre de Justícia que Gürtner, Hitler va afirmar que els tres únics que havia conegut durant els anys 20 que valien la pena eren Von der Pfordten, Pöhner i Wilhelm Frick. De Frick va relatar que s’hi no hagués sigut per ell probablement no hagués sortit de la presó, però també va dir que existien una categoria de nacionalsocialistes que, en cert moment, havien fet grans coses pel partit nazi, però que en aquells moments no podien desprendre’s dels seus perjudicis. El dictador també els va recordar que Dietrich Eckart havia sigut qui havia vist més clar el món dels juristes, ja que ell mateix havia estudiat Dret durant un temps i que havia deixat tals estudis per “no convertir-se en un perfecte imbècil”. Per aquest fet i recordant a Eckart, Hitler va assegurar que era precís considerar a tot jurista com un ésser de naturalesa deficient.    

A Alemanya:

Joseph Goebbels va atacar en un article en el Das Reich al mercat negre i va anunciar dos casos de penes de mort imposades a estraperlistes.

---

La Wehrmacht va emetre un comunicat senyalant que l’hivern podia considerar-se com acabat.

---

Aquell dia es va posar en servei el primer trajecte París–Auschwitz que portaria tantes víctimes. Al mateix temps, l’oficina principal de l’associació de la Reichsvereinigung a Baden Westfàlia, situada a Karlsruhe, va escriure a la seva branca de Mannheim per informar-la de que, seguint les instruccions de les autoritats, 125 jueus de Baden s’havien de preparar per la deportació. La carta anava amb una llista de les persones que anirien a ser deportades i s’informava de que si algunes de les persones designades eren totalment incapaces de viatjar per motius de salut tenien que enviar d’immediat un certificat mèdic, tot i que s’advertia a la vegada de que no sabien del cert fins a quin punt les autoritats estarien disposades a canviar les ordres donades. 

---

Per Alemanya i Europa van circular rumors de que Philippe Pétain desitjava que Pierre Laval tornés a formar part dels seu govern.

En el front oriental:

L’oficial alemany encarregat d’enterrar als caiguts de la Leibstandarte va comunicar que sis membres de la 3º Companyia LAH havien aparegut assassinats a l’antic quarter general de la GPU de Taganroga. Els seus cadàvers havien sigut trobats dins d’un pou i havien sigut sotmesos a un examen mèdic. El comunicat facultatiu deia que en aquells homes els hi faltaven quatre dits de la mà dreta, tenien fractures múltiples en el crani, ruptura de la columna vertebral…, aixafament de l’estèrnum…  

A la Gran Bretanya:

El govern britànic va anunciar el seu propòsit de concedir a l’Índia un status de semi-independència quan acabés la guerra.

A l’Atlàntic:

Al matí, quatre embarcacions aliades que es dirigien a la Unió Soviètica, que navegaven sense escorta després de perdre’s en una tempesta, varen ser atacats i enfonsats pels submarins alemanys. A continuació es va produir una batalla entre l’escorta i els submarins que va acabar amb dos U-Boots enfonsats.  

Dissabte:

En el Reich:

A Polònia:

En el quarter general de Rastenburg, Adolf Hitler va informar als seus comandaments militars sobre la nova operació militar que havia planejat per aquella primavera, l’Operació Blau. En primer lloc s’havia de capturar la ciutat de Vorónezh, a la riba del Don i, a continuació, la ciutat de Stalingrad, a la riba del Volga. Més al sud, s’havia d’arribar fins les muntanyes del Caucas a principis de setembre. Després de la derrota dels exèrcits soviètics, s’hauria de construir un mur oriental al llarg del Volga, on a l’altra banda hi haurien les restes de les forces soviètiques, que haurien de ser atacades quan tinguessin més poder.

A Alemanya:

A la nit, 234 bombarders Wellington, Lancaster i Stirling de la RAF varen bombardejar la ciutat de Lübeck en dues onades d’atac amb bombes explosives enormes i bombes incendiàries. El 50% de la ciutat va quedar destruïda, 1.425 edificis varen quedar totalment destruïts i 10.000 més varen quedar danyats; 312 persones varen perdre la vida i 785 varen resultar ferides; i 15.000 alemanys es varen quedar sense llar. Dels 191 bombarders que varen arribar a la ciutat, només 12 varen ser abatuts. Quan Hitler va tenir notícies del bombardeig es va enfadar molt i va demanar portar de Sicília dos grups d’avions que haurien de bombardejar els centres històrics de la Gran Bretanya.

---

A Berlín, Joachim von Ribbentrop es va reunir amb l’ambaixador Hiroshi Oshima per aconseguir que els japonesos ataquessin als soviètics al mateix temps que s’engegava la nova Operació de Hitler. L’Estat Major alemany enviaria en els seus homòlegs japonesos una proposta concreta per un atac japonès contra Vladivostok que arribaria fins al llac Baikal. Els japonesos no varen interessar-se per l’oferta.

A Àustria:

A Viena, Joseph Goebbels es va reunir amb el rei Boris de Bulgària en el Palau Belvedere durant dues hores. El monarca li va mostrar la seva fidelitat cap a Alemanya. Durant aquella jornada, Goebbels va ser informat sobre l’assassinat de jueus en el Govern General i de la represa de les deportacions que sortien de Berlín, interrompudes des de feia dos mesos. Precisament aquell dia va sortir de la capital un comboi amb 985 jueus direcció a Piaski, en el Govern General. Aquell mateix dia, Goebbels va ordenar que s’eliminés als jueus de l’anuari telefònic de Berlín.

A França:

A primera hora els britànics varen engegar l’Operació Carrossa. La RAF va bombardejar Saint-Nazaire, i comandos i unitats navals britàniques varen irrompre amb el destructor Campbelltown el port de la ciutat francesa, únic en la costa de l’Atlàntic, que podia aixoplugar al cuirassat Tirpitz. El comboi britànic va aconseguir confondre a les patrulles de vigilància, però quan es trobaven a un quilòmetre i mig del port varen ser descoberts. L’artilleria del port va començar a disparar, però el Campbelltown va penetrar pel moll i es va estavellar contra el dic. Aprofitant la confusió, les llanxes varen atacar a la resta de les instal·lacions. En total varen matar a 400 alemanys, molts d’ells sota el seu propi foc creuat. Els alemanys, després d’uns primers minuts de pànic, varen contraatacar i varen enfonsar la majoria de les llanxes. Els qui varen aconseguir saltar a l’aigua no varen tenir més remei que nadar direcció als molls. Poc després, el capità de fragata Ryder va ordenar la retirada. Només vuit embarcacions varen aconseguir sortir del port amb 271 homes a bord. Les deu embarcacions restants varen ser enfonsades. Dels 611 comandos britànics que varen participar en l’Operació, 250 varen morir i pràcticament tots els demés varen caure presoners. També varen morir en l’assalt 185 mariners britànics i 300 obrers civils francesos sota foc alemany. La imatge del vell Campbelltown encastat en el moll havia de ser utilitzada per la propaganda alemanya i per això es varen cridar als fotògrafs alemanys perquè fotografiessin el destructor. Però a mig matí, quan els alemanys varen entrar a dins de l’embarcació per inspeccionar-la, es varen trobar amb unes càrregues de dinamita que varen explotar. La detonació va ser tan gran que va partir la nau en dos i va destruir completament el dic sec i va provocar a més la mort de 200 alemanys. Els alemanys varen tardar més d’un any i mig en reconstruir les instal·lacions i el capità Ryder va ser condecorat amb la Creu Victòria. Tot i que els Aliats varen aconseguir el seu objectiu, encara que amb un número molt elevat de baixes, els alemanys varen vendre-ho a l’opinió pública com una derrota aliada.

Divendres:

En el Reich:

A Alemanya:

Joseph Goebbels va ser informat de que els jueus alemanys estaven sent evacuats cap a l’Est amb l’objectiu d’eliminar-los d’Europa. A l’informe, a priori, no posava enlloc que estaven sent exterminats, però sembla clar que el ministre tenia que saber per força el destí d’aquella gent. Goebbels va apuntar textualment en el seu Diari:

Començant per Lublin, els jueus que depenen del Govern General els estant evacuant cap a l’Est. S’aplica un procediment molt bàrbar, que no detallaré, i dels jueus no queda gran cosa. En total podem dir que s’ha de liquidar el 60% i només el 40% conserva encara alguna utilitat pel treball… Als jueus se’ls estar aplicant una condemna que és certament bàrbara, però de la que s’han fet mereixedors sense reserves. La profecia en la que el Führer va afirmar que la pagarien, si esclatava una nova guerra mundial, s’està començant a fer realitat de la manera més terrible. En aquestes qüestions no s’ha de deixar que manin els sentimentalismes. Si no ens protegíssim contra els jueus, ens destruirien. És una batalla a vida o mort entre la raça ària i el bacil jueu. Cap altre govern, cap altre règim seria capaç de reunir la força precisa per resoldre aquesta qüestió d’una manera tan ambiciosa. Aquí, novament, el Führer és el ferm paladí i portaveu d’una solució radical que, en les circumstàncies actuals, és necessària, i per lo tant sembla inevitable. Afortunadament, ara, durant la guerra, comptem amb tota una sèrie de possibilitats que en temps de pau ens serien vetades. Els guetos que van quedant lliures en les ciutats del Govern General s’estan omplint ara amb els jueus deportats del Reich i, quan hagi passat cert temps, s’espera repetir aquí el procediment. No és un llit de roses la vida dels jueus; però el fet de que els seus representants a Anglaterra i Estats Units estiguin organitzant i propagant una guerra contra Alemanya ho han de pagar molt car els seus representants a Europa; així és com ha de ser.

---

Hermann Göering va dictar un decret en que concedia a Fritz Sauckel més poders per assignar mà d’obra i la regulació de les condicions de treball, que quedaria tot i això sota la seva pròpia autoritat en el Pla Quadriennal.

A Polònia:

En el quarter general de Rastenburg, a la tarda, Adolf Hitler va dir-los en els seus convidats que els britànics havien trobar en la persona de Stafford Cripps a una persona influent i va assegurar que els sindicats britànics havien pogut establir un programa que preveia la nacionalització de la terra, de la propietat edificada, de la indústria i dels transports. Tot i això, el dictador creia que els britànics no aconseguirien els seus objectius i va assegurar que a Gran Bretanya viva en un estat de crisis amb una economia deficient, una organització de l’administració civil deplorable i amb restriccions alimentàries. Hitler, però, els va recordar que el rei Jordi VI no tenia influència efectiva sobre la política britànica, però sí en l’exèrcit, el qual considerava que era monàrquic. Parlant dels conservadors britànics, Hitler va dir que aquests s’identificaven plenament amb l’Imperi i que representaven unes tradicions i una forma de societat sòlidament establerta i que per aquest fet no capitularien davant del poble com varen fer els francesos el 1789. El líder alemany els va afirmar que preferia que els britànics continuessin com estaven abans de que es tornés comunista com creia que desitjava Cripps perquè estava convençut que seria un perill permanent en l’àmbit europeu i, per aquest fet, va assegurar que preferia a Winston Churchill, a qui va definir un cop més com un alcohòlic, que a Cripps perquè considerava que l’actual primer ministre voldria mantenir l’Imperi a qualsevol preu i en canvi l’altre no gaudia de cap simpatia a l’Índia. Llavors, el dictador els va confessar que els últims temps havia llegit la revista Die Kunst i els va assegurar que havia quedat sorprès en veure l’alt nivell artístic alemany del 1910, però també els va dir que a partir de llavors havien caigut en una decadència que anava en augment. Una vegada més, Hitler va culpar als jueus d’aquesta “davallada” i els va descriure com estafadors. De pas, va reconèixer que quan visitava una exposició ell mateix retirava les obres que considerava lamentables i va posar l’exemple de la Casa de l’Art Alemany, que, segons ell, gràcies a la seva influència no hi havia cap obra que no valgués la pena veure i va acusar a l’Acadèmia de Prússia de no estar a l’altura. Després d’afirmar que el difunt Hanns Kerrl no sabia res d’art i que s’havia deixat enganyar, Hitler va mentir en assegurar que ell havia entrat a l’Acadèmia de Viena. Segurament per aquest fet va afirmar que en les acadèmies d’art no s’ensenyava res que valgués la pena perquè considerava que els professors eren o uns fracassats o uns artistes que s’havien fet grans. El dictador va afirmar que els autèntics artistes no mantenien contacte amb els demés artistes i va posar els exemples de Rembrandt, Rubens i Menzel, que treballaven en els seus tallers i només mantenien contacte amb els seus aprenents. Hitler els va  prometre que després de la guerra només els verdaders artistes serien cridats a col·laborar en el seu gran programa de construcció.

Canviant radicalment de tema, Hitler un cop més va afirmar que la dona no era capaç de separar els sentiments en els assumptes d’ordre polític i que s’havia de témer l’odi que tenien les dones. El dictador va posar l’exemple de l’esposa del líder xinès Chiang Kai-Shek, que segons ell tenia un odi tan gran cap a Japó que havia obligat en el seu marit a rebutjar una oferta “generosa” dels japonesos que fins i tot els generals xinesos volien acceptar. També va posar l’exemple de Lola Montes sobre Lluís I de Baviera, que segons ell va apartar al seu espòs de la raó i la comprensió. Més tard, Hitler els va recordar l’ocupació de Renània del març de 1936. El dictador es va preguntar què hagués passat si enlloc de ser-hi ell hi hagués estat qualsevol altre en aquell moment i es va respondre a si mateix en dir que tots els que poguessin mencionar haguessin perdut els nervis. Hitler els va confessar que ell s’havia vist obligat a enganyar i que el que havia salvat havia sigut la seva obstinació i la seva sorprenent fermesa.

---

A Auschwitz varen arribar-hi els primers combois de jueus de França. En total eren 1.112 jueus que havien sortit de París, concretament del camp de Compiègne. La meitat varen anar a les cambres de gas només arribar i la resta va ser assassinada més tard després de fer-los treballar com esclaus. Al cap de cinc mesos, només 21 quedaven vius. També aquell dia varen arribar al camp 127 presoneres polítiques poloneses.

En el Protectorat de Bohèmia i Moràvia:

Reinhard Heydrich va enviar una carta a Martin Bormann per informar-lo que el passat 20 de març havien detingut a l’alemany Paul Thümmel perquè sabien que estava treballant pels serveis secrets txecoslovacs i britànics a canvi de 40.000 marcs. Bormann va expulsar a Thümmel del partit nazi.

A l’Oceà Índic:

L’almirall James Somerville va assumir el comandament de la Flota de l’Orient Llunya a Ceilan, l’actual Sri Lanka.

A Austràlia:

El general australià Thomas Blamey es va convertir en cap de les forces australianes i comandant de les forces terrestres a Austràlia, sota el comandament suprem del general Douglas MacArthur.

Dijous:

En el Reich:

A Alemanya:

El SD va informar de que s’estava produint una crisi de confiança degut a que l’Estat no adoptava una actitud suficientment dura contra els estraperlistes i els seus clients corruptes, que estaven ben situats i amb privilegis. Segons sembla aquest informe el va demanar Heinrich Himmler i va ser Martin Bormann qui li va donar a conèixer a Adolf Hitler.

---

Joseph Goebbels va ser informat que els jueus eren expulsats a l’Est des del Govern General començant per Lublin. El ministre també va saber que s’utilitzava un mètode “bàrbar” i que un 60% dels jueus eren liquidats en el camp de Belzec, del qual no en sabia res, però, lluny de sentir empatia, considerava que s’ho mereixien.

A Polònia:

A Auschwitz, els alemanys varen crear un camp de dones i varen separar deu blocs per a les 1.000 dones arribades procedents d’Eslovàquia i 999 presoneres alemanyes de Ravensbrück. La Guàrdia Hlinka, ajudada per unitats compostes per persones d’ascendència alemanya, varen ajudar en la deportació fent pujar les dones en vagons per bestiar i apallissant a cops les que es resistien. Al cap de poc els eslovacs varen enviar-hi homes i nens a Auschwitz.

A la Gran Bretanya:

Rudolf Hess va ser traslladat a l’hospital de Maindiff Court, a Gal·les del Sud, on hi seria reclòs fins el final de la guerra.

A l’Oceà Índic:

La flota expedicionària del vicealmirall Nagumo amb els portaavions Akagi, Ryujo, Hiryu, Soryu, Shökaku i Zuikaku; quatre destructors, Haruna, Kirishima, Kongo i Hiei; els creuers pesats Tone i Chikuma; el creuer lleuger Abukuma i onze destructors varen salpar de les conquerides illes Cèlebes cap a l’Oceà Índic per conquerir Ceilan.

En el bàndol Aliat:

Els britànics varen nomenar a l’almirall James Somerville nou comandant de la flota en el Pacífic, i l’almirall nord-americà Ernst King va ser nomenat cap d’Operacions Navals en substitució d’Harold Stark.

Dimecres:

En el Reich:

A Polònia:

A Auschwitz va arribar al primer tren carregat de jueus alemanys suposadament per realitzar treballs forçats. Aquell dia va començar el gran programa de deportació de jueus alemanys cap als territoris de l’Est. Al mateix temps, en el camp d’extermini de Belzec varen arribar un miler de jueus procedents de Ternópol.

Dimarts:

En el Reich:

A Polònia:

En el quarter general de Rastenburg, Adolf Hitler es va reunir amb el rei Boris III de Bulgària.

A la nit, durant el sopar, Hitler va afirmar que les democràcies no perdien l’ocasió per imitar-los quan prenien mesures que tenien per objectiu simplificar l’organització i, per aquest fet, demanava no parlar a la premsa de les innovacions que feien. Alfred Jodl va intervenir a la conversa per dir que la utilització dels homes per la guerra havia millorat notablement en comparació amb la Primera Guerra Mundial. El dictador li va contestar que no s’havia de veure les coses des de l’estret punt de vista de la Wehrmacht, sinó des del de la nació en la seva totalitat. Canviant de tema, Hitler va afirmar que ell era partidari de protegir la propietat privada perquè ho considerava natural i per aquest fet encoratjava la iniciativa privada, tot i que es va mostrar contrari a la propietat sota la forma d’una participació anònima en les societats per accions. El líder alemany considerava que l’accionista era un element que s’aprofitava del treball d’un altre sense cap esforç i per això estava en contra de les inversions purament especulatives i que no requerien cap esforç. A més, considerava que aquests beneficis pertanyien de dret a la nació i per això creia que s’havien de posar les societats anònimes sota el control de l’Estat per substituir a les accions de dividend variable, les emissions de bons garantits per l’Estat, produint un interès fix, als que podrien recórrer els particulars que desitgessin invertir els seus estalvis. Hitler va acusar a la Gran Bretanya de ser l’exemple perfecte d’un model especulatiu. A continuació va posar l’exemple del joc, tot i que va reconèixer que més de la meitat del producte relacionat en el joc, tant si es tractava de loteries com dels jocs d’atzar practicats en casinos, entraven a les caixes de l’Estat i creia que les loteries tenien la seva banda positiva perquè portava il·lusions i esperances. Fins i tot pensava que seria bo que la publicació del premi s’endarrerís un any per mantenir aquests sentiments i va posar l’exemple d’Àustria, on es jugava molt a la loteria i creia que la gent era més feliç per aquest motiu. Parlant del joc, Hitler va dir que probablement l’origen de la loteria es remuntava a principis del segle XVIII quan un ministre va tenir la idea d’engreixar les caixes de l’Estat. Llavors, el dictador els va reconèixer que havia parlat del problema del joc a Wiesbaden amb el gauleiter Adolf Wagner i que havia sigut un encert mantenir els casinos perquè havia arribar a la conclusió de que els jugadors podien ser útils a l’Estat perdent el seu diner, sobretot si es tractava de jugadors estrangers amb les seves divises. Amb els diners guanyats, Hitler els va relatar que havien pogut considerava les estacions termals de Wiesbaden i per això trobava important conservar determinats negocis que enriquien a l’Estat i no als interessos particulars. Martin Bormann va fer notar que tal principi hauria de ser vàlid en la producció de l’energia industrial. Hitler hi va estar d’acord i li va comentar que el monopoli de l’energia havia de revertir a l’Estat, tot i que no per això s’havia d’excloure el capital privat. El dictador considerava positiu aquest model econòmic perquè l’individu es mostraria estretament solidari amb els negocis de l’Estat, tot i que reconeixia que la majoria de la gent no estava disposada encara a contribuir solidàriament. Tornant a criticar les societat anònimes, Hitler va posar l’exemple de l’antic ministre bavarès Schweyer, que per ser president de l’Electricitat de Baviera rebia una pensió anual de 38.000 marcs, i que ell havia aconseguir que se li suprimís tal pensió, ja que ell no rendia. Posant-se a ell com exemple, Hitler va afirmar que la llei actual no concedia al canceller més que una pensió de 34.000 marcs. El dictador va afirmar que el problema dels monopolis en mans dels interessos capitalistes ja el preocupaven en la seva joventut i va criticar que en la seva època els grans partits austríacs estiguessin representats per les grans empreses i va narrar-los que quan el Partit Socialdemòcrata havia arribat al poder hi havia criticat que una societat de navegació del Danubi aquesta va solucionar el tema posant en el seu consell a dos membres dels socialistes. Hitler els va afirmar que quan havia arribat al poder havia prohibir que els administradors de les societats particulars formessin part del Reichstag i, de la mateixa manera, havia prohibir que els dirigents del NSDAP participessin en assumptes d’esperit capitalista i que aquesta mesura també l’havia aplicat als servidors de l’Estat.

A Alemanya:

Joseph Goebbels va fer un discurs on va explicar que aquell hivern anormalment fred havia sigut un conjunt favorable a les potències de l’Eix i va afirmar que els soviètics no estaven al cor d’Europa ni els britànics a Tunísia. Tot i això, va reconèixer que després de dos anys i mig de guerra també era més dura la situació per ells i que s’havien vist reduïdes les racions de queviures i que s’haurien de prendre mesures més rigoroses.

---

A Würzburg, abans de deportar els jueus de la ciutat amb trens, les autoritats varen decomissar 358 posats de sis pfennigs, 142 segells de sis pfennigs i 273 segells de dotze pfennigs. De Würzburg es varen deportar 320 jueus cap al camp d’extermini de Belzec juntament amb 42 jueus de Jülich i 224 de Fürth. Cap va sobreviure.

A Eslovàquia:

Els guàrdies de la Hlinka (milícia del Partit Popular Eslovac) es va presentar a les cases dels jueus per endur-se a les noies d’entre 16 i 25 anys per deportar-les al Reich.

Dilluns:

En el Reich:

A Polònia:

Adolf Hitler va declarar que era admirable que Iosif Stalin no hagués permès que els jueus s’apropessin a l’art.

En el front oriental:

En el sector nord:

El SS Franz Walter Stahlecker, cap del Einsatzgruppe A i responsable de la mort de 249.420 jueus, va morir durant un enfrontament amb els partisans soviètics.

A Eslovàquia:

Els alemanys varen acceptar de manera oficial la deportació dels jueus eslovacs als guetos del Govern General.

A la Unió Soviètica:

El GRU soviètic va afirmar que durant el següent estiu els alemanys no només intentarien arribar al Volga i al mar Caspi, sinó que també començarien enormes operacions contra Moscou i Leningrad.

A Malta:

Dues de les quatre embarcacions que havien sortir d’Alexandria varen arribar aquell dia al Gran Port de Malta. Les altres dues embarcacions mercantils britàniques britàniques que transportaven combustible  varen ser tocades. Una va ser finalment enfonsada que mentre que l’alta, un buc de subministra naval, va tenir que ser remolcada fins a la cosa sud de l’illa.

A l’oceà Índic:

Les tropes japoneses varen ocupar Port Blair i les illes d’Andaman, a la badia de Bengala.

Albert Speer va instituir el gabinet intern de planificació centralitzada amb l’objectiu de supervisar el funcionament de tota l’economia i determinar prioritats de recursos i materials escassos dins del sector d’armament.

A Munich, el cardenal Faulhaber va predicar des del seu púlpit que amb profund horror s’havia assabentat el poble alemany de que, per ordres de les autoritats, un gran número de malalts mentals havien mort per no productius pel Reich.