Diumenge:
L’atac a Pearl Harbor:
A les aigües de Hawaii, l’esquadrilla japonesa que es dirigia cap a Pearl Harbor va rebre un missatge de Tòquio que deia que a Pearl Harbor no hi havia cap portaavions, però sí 9 cuirassats, 7 creuers i 19 vaixells de guerra. Tòquio va comunicar també les condicions meteorològiques a la regió d’Oahu, tot i que la ràdio nord-americana les difonia cada hora. Des de les tres de la matinada tots els pilots que atacarien aquell dia a la base nord-americana varen ser despertats per començar-se a preparar. A dos quarts de sis del matí, dos avions de reconeixement varen sortir dels creuers pesats Chikuma i Tone per sobrevolar Oahu per recollir l’última informació sobre la flota nord-americana. Aquella hora, els cinc portaavions japonesos, l’Akagi, el Kaga, el Hyryu, el Shuikaku i el Zuilaku, que es trobaven a uns 300 quilòmetres al nord d’Oahu, varen posar rumb a l’est i cada portaavions va hissar la bandera de guerra. En veure que eren a prop de l’illa, totes les operacions de llançament d’avions es varen efectuar ràpidament i sense problemes. La primera onada d’avions estava composta per 43 caces, 49 bombarders a gran altura, 51 bombarders en picat i 40 avions torpedes.
Mentrestant, durant aquella matinada cinc submarins japonesos, I-16, I-18, I-20, I-22 i I-24 varen arribar a la boca de Pearl Harbor. A les 03:42, el dragamines nord-americà Condor va veure a un dels submarins japonesos i va alertar al destructor USS Ward de la seva presència enlloc de les autoritats militars. A tres quarts de set del matí, el tinent William Outerbridge, del USS Ward, va avisar al quarter general de costa de que l’hi havia semblat veure un petit submarí que es dirigia a uns 8 nusos cap a Pearl Harbor. A continuació, el USS Ward va disparar els seus canons de 101 mil·límetres contra un dels submarins, que va enfonsar, i, d’immediat, es va informar de l’incident al quarter. Inexplicablement, els oficials que varen rebre la notícia varen dubtar del relat i varen enviar un altre destructor perquè comprovés el què passava. A continuació, un altre submarí japonès va fallar en el seu atac contra el porta-hidroavions Curtiss i va atacar al destructor Monagham, que aquest va contraatacar i va enfonsar al submarí japonès a les 08:43. Un altre submarí, el HA-19, va començar a tenir problemes quan la proa pujava a la superfície cada cop que posaven en marxa el motor. A més, no varen poder atacar a una patrullera nord-americana perquè el mecanisme de llançament de torpedes tampoc funcionava. Fugint dels nord-americans va quedar encallat a la costa. Per impedir que caigués en mans dels enemics, els japonesos varen col·locar càrregues de dinamita a l’interior del HA-19 i, després, es varen llençar a l’aigua per nedar. Les càrregues no varen explotar i els nord-americans es varen fer amb el submarí, que va ser mostrat més endavant com si fos un trofeu de caça. Un dels seus tripulants, Kazuo Sakamaki, es va ofegar, però miraculosament el seu cos va tornar a la costa encara en vida. El sergent nord-americà David Abuki del 298º Regiment d’Infanteria va ser qui el va capturar i el va conduir fins la base de Bellows Field. D’aquesta manera, Sakamaki, que anys més tard seria el cap d’exportacions de l’empresa automobilística Toyota, es va convertir d’aquesta manera en el primer presoner dels nord-americans. Pels japonesos va ser una deshonra. Quan varen homenatjar les gestes dels submarins amb una pintura commemorativa amb les cares de tots els tripulants se’l va excloure. Un quart submarí japonès va ser tocat i abandonat per la seva tripulació.
Poc després de tres quarts de set del matí, els soldats de guàrdia Joseph Lockard i George Elliot, operadors d’una unitat mòbil de radar estacionada a Punta Kahuku, a l’extrem nord d’Oahu, que estaven jugant a una llarga partida de pòquer, van informar al centre d’informació de la presència d’aparells a les seves pantalles. En el centre d’informació, però, hi havia un jove i inexpert oficial, el tinent Kermit Tyler. Els seus superiors tenien el dia lliure i la resta d’oficials estaven esmorzant en aquells moments. Quan els dos soldats de guàrdia varen dir que havien aparegut a les seves pantalles nombrosos avions que es dirigien cap a Pearl Harbor, el tinent no en va fer gaire cas d’aquella informació perquè es pensava que era un esquadró de bombarders B-17 que tornaven a Califòrnia d’una missió i que procedien del portaavions Enterprise, que havien d’haver arribat el dia anterior després de dur reforços a l’illa de Wake. D’aquesta manera es va cometre el greu error de no escoltar als dos soldats de guàrdia, que tenien raó en estar preocupats perquè la flota d’avions japonesos encapçalada pel comandant de l’aviació japonesa Matsuo Fuchida s’apropaven a l’illa per atacar-la. Un general de Washington va estar a punt d’advertir a l’illa de que els japonesos els volien declarar la guerra, però va pensar que havia de prendre precaucions i va decidir avisar per la xarxa del cable comercial enlloc de fer-ho per telèfon, fet que va provocar que l’avís no arribés a l’illa fins a les 7:33. Encara haguessin estat a temps de posar-se en alerta, l’encarregat de distribuir a l’interior de la base els sobres amb les diferents comunicacions estava distret aquell dia parlant amb altres soldats. Quan va pujar a la motocicleta per fer el repartiment ja era massa tard.
Sense oposició, Fuchida va sobrevolar amb el seu bombarder, un Nakajima B5N, l’illa hawaiana d’Oahu. A les 7:49, amb els brillants raigs de Sol va observar la tranquil·litat del port de Pearl Harbor i va enviar el primer missatge en clau: To-To-To, la primera síl·laba de totsugekiseyo (a la càrrega). Uns minuts més tard, Fuchida va retransmetre per ràdio al vicealmirall Chuichi Nagumo, que estava en el portaavions Akagi, el missatge en clau de Tora, Tora, Tora, (Tora = Tigre), que volia dir que podien atacar a la base naval nord-americana. Nagumo estava convençut de que la seva missió fracassaria. Al cap d’uns minuts, Fuchida va guiar sense cometre cap error els avions japonesos cap al seu objectiu. Van arribar a Oahu sense ser detectats perquè el comandant de la Flota del Pacífic dels Estats Units, l’almirall Husband Kimmel, que tot i estar en el seu lloc de treball i estar despert, tenia el dia lliure i pensava anar a jugar al golf amb el general Walter Short. Kimmel va concentrar el reconeixement aeri d’aquell dia sobre els 3.200 quilòmetres del sector sud-oest, davant de les Illes Marshall, enlloc de les rutes del nord que era per on passaven els caces japonesos. A més, només tres avions patrulla nord-americans van volar aquell matí i cap cobria el sector nord. A més a més, per defensar-se els nord-americans ho tenien molt complicat perquè en el moment de l’atac a Hawai només hi havia dotze B-17 a l’illa. A dos quarts de vuit del matí, Kimmel va ser informat per l’oficial de guàrdia en el quarter general de l’incident del destructor USS Ward i va decidir tornar al seu despatx, però no va fer massa cas a l’incident.
A les 7:49 de la matinada, mentre Kimmel es dirigia al seu despatx i els abanderats nord-americans feien una pausa en els revoltons de les embarcacions abans d’hissar la bandera nord-americana, una primera onada d’avions japonesos, 181 Mitsubishi A6M2 Zero, sota la senyal radiada a tots els aparells de To-To-To varen atacar les embarcacions nord-americanes ancorades a Middle Loch, East Loch i Battleship Row, junt a l’illa de Ford, i varen destruir o causar greus danys als cuirassats Utah, que va ser enfonsat per error, Arizona, Oklahoma i Califòrnia. Els bombarders a gran altura no varen deixar ni un moment de llançar bombes i els caces metrallaven a qualsevol objectiu visible. Els 51 bombarders en picat i els 43 caces tenien la missió de destruir tota l’aviació nord-americana a Hawai. La majoria dels soldats i oficials nord-americans descansaven en aquell moment en les seves lliteres després d’haver sortit la nit anterior fins a altes hores en els carrers de més mala fama de Honolulu. Els soldats que estaven a l’interior de les embarcacions en sentir les explosions i els trets es varen creure que es tractaven de pràctiques de tir, però els que estaven a l’exterior varen comprendre d’immediat del què estava passant, tot i que quan varen veure aquells avions de lluny varen pensar que eren els avions del portaavions Enterprise.
En aquells moments s’estaven hissant les banderes en els cuirassats Arizona i Nevada. Els marines encarregats de pujar les banderes en veure’s atacats varen fugir corrents buscant refugi davant la pluja de bombes i metralla que els hi queia a sobre, quedant les banderes a mig pal. Amb el pànic estès a bord, tots els mariners varen córrer d’un costat a l’altre espantats. Després dels primers instants de caos, alguns soldats es varen dirigir ràpidament cap als canons i les metralladores, però en aquell moment es varen adonar que les caixes de municions estaven tancades amb cadenats i ningú tenia la clau. Mentre els hi queien les bombes a sobre, els marines estaven tallant els cadenats de les caixes amb una serra, que finalment varen poder obrir, tot i que varen perdre un temps molt valuós. Mentrestant, altres mariners varen tallar amb ganivets de cuina les lones que cobrien els canons. En la resta de la base, la confusió va ser general i total. Perquè ningú cregués de que es tractava d’una maniobra, l’estació naval de ràdio va emetre l’alarma:
Atac aeri a Pearl Harbor! Això no és una pràctica.
La sort que va córrer l’aeròdrom va ser la mateixa que el port. Seguint el pla previst, els bombarders en picat japonesos i els caces es varen allunyar del gruix de les forces d’atac i, just abans de que caigués la primera bomba, varen atacar a totes les instal·lacions de l’aviació, entre elles la base de Wheeler, la de Hickam i la base aeronaval de l’illa Ford. El capità de fragata Logan Ramsey, el cap de l’oficina d’operacions en l’Estat Major de la Marina a l’illa Ford, va ser el primer en anunciar en el món l’atac japonès.
A la base de Wheeler, a on normalment hi havien estacionats la major part dels caces nord-americans, desgraciadament per als nord-americans aquell matí no estaven en el seu lloc els caces que hi haurien d’haver a petició del general Short, que tenia por d’un sabotatge dels japonesos residents a Hawai. A més, només tenien disponibles dos pilots, que s’havien passat tota la nit jugant al pòquer i encara estaven desperts. A les vuit del matí, 25 bombarders japonesos es varen llançar sobre la base i varen deixar anar les seves bombes i varen metrallar els avions nord-americans agrupats. Els caces Zero es varen unir als bombarders i junts varen devastar la base matant a molts homes. Cap avió japonès va ser atacat i un terç dels caces P-40 i P-36 del general Davison varen quedar fora de combat.
A la base de Hickam s’hi trobaven en aquells moments 70 bombarders, amb 12 nous B-17, però igual que a la base de Wheeler tots estaven estacionats davant dels hangars, amb les ales tocant-se i sense defensa. De cop, des del nord, avions japonesos varen arribar a la base i es varen escampar en totes direccions; 9 bombarders es varen llançar en picat sobre la base amb la missió de destruir-la i varen disparar els seus canons de 20 mil·límetres i les seves metralladores contra els avions estacionats.
A la base de l’illa Ford, en el contraalmirall Bellinger no li quedaven més que dos o tres avions patrullers en condicions de volar. Un cop els japonesos varen atacar, Bellinger va reunir alguns mariners, els va fer armar amb baionetes i els va conduir al magatzem per intentar defensar-se. Però, igual que a la base de Wheeler, varen morir molts soldats. Una bomba va esclatar enmig de l’immens menjador i en aquells moments molts soldats estaven esmorzant tranquil·lament.
A les 8:10, el capità de corbeta Kakuichi Takahashi va enviar a l’esquadrilla un radio-missatge dient que el bombardeig d’Hickam i Wheeler havia acabat amb danys considerables; havien aniquilat l’aviació nord-americana i els japonesos només havien perdut un bombarder i tres avions de caça. El capità Fuchida volava en aquells moments fent cercles per Oahu per avaluar els danys dels seus avions. Mentrestant, els dotze bombarders B-17 tornaven a Pearl Harbor sense saber què estava passant. Eren els B-17 que estava esperant el tinent Tyler. Quan estaven a prop d’Oahu, els B-17 es varen trobar amb uns deu avions japonesos que, procedents del sud, es varen llançar directament cap a ells per atacar-los, però els caces nord-americans varen aconseguir esquivar-los i varen aterrar a l’aeròdrom d’Hickam.
A les 8:55, els japonesos varen donar l’ordre d’atacar en una segona onada amb 180 avions. Aquest cop varen destruir el cuirassat West Virgínia i el Maryland, el Tennesse i el Pennsylvània varen resultar danyats de gravetat, a més d’onze unitats navals menors que varen ser destruïdes. Entre les dues onades d’assalt els japonesos varen donar una treva d’una mitja hora, temps suficient perquè els defensors es poguessin mobilitzar per defensar-se. L’atac de la segona onada en els cuirassats nord-americans es va fer únicament amb els bombarders en picats, els bombarders a gran altura i els caces. Els assaltants tenien ordres d’atacar sobre els bucs més danyats per destruir-los, però el fum negre que sortia d’aquestes embarcacions els va amagar i els bombarders varen atacar als bucs indemnes o poc danyats. Durant l’atac, diversos bombarders varen advertir de que el cuirassat Nevada, de 29.000 tones, intentava fugir i es varen precipitar cap a ell. El cuirassat va rebre un torpede i diversos dispars, però no es va enfonsar. A tres quarts de deu del matí, la segona onada es va retirar. Estava prevista una tercera onada de bombarders, però Nagumo no la va llançar perquè temia un contraatac des dels portaavions nord-americans que no estaven al port de Pearl Harbor.
Els japonesos, amb les dues onades d’atac amb un total de 353 avions, varen atacar als vuit cuirassats nord-americans de la base naval de Pearl Harbor causant la mort de 2.330 persones i 1.347 ferits (segons les xifres oficials publicades el 1955). Quatre dels vuit cuirassats, entre ells el cuirassat USS West Viriginia (BB-48) i el USS Arizona, on varen morir 1.177 dels 1512 mariners que hi havien, van ser enfonsats, tres varen quedar danyats i un encallat. La força aèria nipona també va destruir a 177 avions nord-americans dels 400 avions que hi havia a Oahu, tres creuers, tres destructors, dos vaixells auxiliars, un dragamines i un vaixell-diana. Per la seva part, els japonesos varen perdre 29 avions i els 5 submarins, i varen patir 64 baixes i un presoner.
Tot i l’espectacularitat de l’atac, els japonesos varen calcular malament la capacitat de resposta dels Estats Units, ja que pensaven que els nord-americans de seguida voldrien negociar la pau amb unes condicions favorables pels seus interessos. A més, no varen destruir l’arsenal de la Marina nord-americana a Oahu ni els dipòsits de carburant, que en aquells moments equivalia a tota la reserva de carburant que disposava Japó. En el moment de l’atac els dipòsits de combustible estaven a la superfície i eren molt vulnerables, però no varen ser tocats. A part, els nord-americans estaven construint dipòsits subterranis. Enlloc d’espantar els nord-americans, de seguida el país va reaccionar i en els Estats Units les oficines de reclutament varen tenir que estar obertes per la nit perquè molts nord-americans es volien venjar de l’atac i es van allistar com a voluntaris a l’Exèrcit. A més a més, els nord-americans aquell dia varen tenir la sort de que a Honolulu, la ciutat més propera a Pearl Harbor, s’hi estava celebrant unes jornades mèdiques sobre el tractament de les ferides de guerra. A aquesta conferència hi assistien 50 cirurgians nord-americans que havien vingut expressament des del continent. Després de l’atac aeri, els nombrosos ferits varen ser traslladats a l’hospital Tripler Army i d’immediat els cirurgians es varen dirigir a l’Hospital i varen intervenir quirúrgicament als ferits. Molts soldats es varen poder salvar gràcies a aquesta casualitat.
A les deu del matí, els avions de la primera onada varen arribar als portaavions i els de la segona onada hi varen arribar al cap de dues hores. A les onze del matí va aterrar a l’Akagi l’avió del capità Fuchida, que va ser rebut per l’almirall Genda, que estava molt satisfet per l’atac. Després de celebrar una reunió per avaluar els danys que havien ocasionat, Fuchida i Genda varen intentar sense èxit convèncer a Nagumo perquè enviés una tercera onada d’assalt. L’almirall Yamaguchi, que comandava la 2º Divisió de portaavions formada pel Soryu i el Hiryu, també va informar a Nagumo de que estava en condicions per fer un tercer assalt, però l’almirall, que no li agradava el pla d’atacar Pearl Harbor, s’hi va negar. Els nord-americans varen intentar reaccionar després de l’atac, però després de veure que cap avió havia seguit als avions japonesos es varen enviar avions per buscar els portaavions japonesos. Els avions nord-americans varen ser enfonsats pels tiradors japonesos abans de que poguessin atacar. Al final de la tarda, un grup de sis avions de caça del portaavions Enterprise, que anaven amb retràs, varen rebre l’ordre d’aterrar a Oahu. Però aquests sis avions volaven amb totes les llums apagades i quan estaven per sobre l’aeròdrom d’Hickam els nord-americans, pensant que eren japonesos que tornaven, els varen disparar. Tres dels sis avions varen ser destruïts, un d’ells va caure sobre Pearl City.
Com ho varen viure els nord-americans:
Abans de l’atac a la base nord-americana, Tòquio va transmetre una notificació de 5.000 paraules en dos blocs, l’anomenat Missatge de 14 parts, en què es notificava la ruptura de relacions de Japó amb els Estats Units, a la seva Ambaixada a Washington, però la descripció va ser massa lenta i no va poder ser entregat a temps. A l’illa de Bainbridge, a Puget Sound, a primera hora els nord-americans varen interceptar els missatges xifrats que Tòquio enviava a Washington a través del circuit comercial de la Mackay Radio & Telegraph Company. Des de l’illa es va reenviar al 20-GY del Departament de la Marina i allí varen ser llegits pel tinent Francis Broterhoof. que estava a punt d’acabar el torn de nit. Brotherhood ja tenia coneixement d’altres 13 missatges japonesos a l’ambaixada, però tots eren una resposta diplomàtica als nord-americans, que havien sol·licitat la retirada japonesa de la Xina. El tinent comandant Alwin Kramer, cap de la unitat de destructors de la Marina nord-americana, va arribar 150 minuts tard al seu lloc de feina, a dos quarts de vuit del matí, però va tardar poc en veure que els japonesos volien trencar la pau amb els nord-americans. A les nou del matí, hora de Washington, Rufus Bratton, el cap de la secció militar d’intel·ligència militar a l’Extrem Orient, va llegir el missatge encriptat japonès, quatre hores abans de que l’ambaixador japonès rebés instruccions d’entregar el missatge al Departament d’Estat. Bratton va intentar parlar amb el general George Marshall, però aquest havia sortit a donar una volta amb el seu cavall. L’assistent que el va anar a buscar no va aconseguir trobar-lo. A dos quarts d’onze del matí, Bratton va aconseguir parlar amb el cap de l’Estat Major. Davant la notícia, Marshall es va dirigir al Departament de Guerra, on va llegir les 14 pàgines del missatge japonès. A les 11 del matí, quan encara faltaven dues hores per l’atac japonès, el cap de l’Estat Major va vetar l’ús del telèfon screambler per contactar amb Pearl Harbor argumentant que el canal no era segur. Va preferir enviar un cable d’alerta a través del centre de missatges del Departament de Guerra, que va arribar a Honolulu a través de la RVA a les 7:33 del matí. Marshall també va estar d’acord en enviar un missatge urgent a les bases a San Francisco, Filipines i el canal de Panamà perquè estiguessin en estat d’alerta. El general Walter Short, el comandant en cap local, va rebre per fi a les 14:40, en ple atac, el missatge. En el missatge s’advertia al comandant militar de Hawaii que havent presentat els japonesos un ultimàtum a dos quarts de vuit del matí, convenia està en guàrdia. A les tres de la tarda, un telegrafista es va dirigir amb bicicleta al quarter general de l’almirall Kimmel per portar-li el missatge del general Marshall.
Mentrestant, els delegats japonesos, el representant especial de l’emperador Hirohito, Kurusu Saburo, i l’ambaixador davant dels Estats Units, l’almirall Namura Kochisaburo, varen tardar tan a entregar els documents perquè els va costar desxifrar el telegrama encriptat de Tòquio i no varen poder acudir a la una del migdia en una reunió amb el secretari d’Estat Cordell Hull en el Departament d’Estat. Abans d’anar a l’entrevista amb els japonesos, Hull ja sabia que l’Ambaixada japonesa havia rebut un missatge llarg i complicat de Tòquio, que els criptòlegs nord-americans ja hi treballaven sense descans per desxifrar. Els oficials militars i els diplomàtics nord-americans que estaven de guàrdia varen opinar que el contingut del missatge i el moment en què havia sigut enviat no augurava res de positiu i li varen comunicar la seva preocupació.
Mentre els japonesos arribaven al despatx del Secretari d’Estat per entregar la ruptura de relacions entre els dos països, Hull va saber que estaven sent atacats a Pearl Harbor. Quan per fi els va rebre, al voltant de dos quarts de tres del migdia, Hull els va acusar d’immediat de duplicitat i traïció per portar-li un ultimàtum quan ja estaven atacant. En preguntar-los per què l’hi entregaven la ruptura de relacions en aquella hora, enmig de l’atac, Nomura no li va saber respondre. Després de que els dos japonesos marxessin del despatx, Hull els va escridassar de males maneres de que eren uns pocavergonyes. Tant Saburo com Kochisaburo no sabien res en aquells moments de l’atac de Pearl Harbor i només varen saber de l’atac quan varen arribar a l’Ambaixada japonesa, a l’avinguda Massachusetts.
El president Franklin Delano Roosevelt tenia prevista per aquell dia una recepció per 30 persones a la Sala Blava de la Casa Blanca, però com que es trobava refredat li va demanar a la seva esposa Eleanor que el disculpés davant dels seus convidats i fes d’amfitriona tota sola, un paper que a ella sempre li va agradar. En l’oficina de la segona planta de la residència, Roosevelt va rebre a primera hora al seu metge personal perquè el tractés d’una incòmode congestió nasal. A les deu del matí, Roosevelt va rebre un missatge desxifrat que deia que la seva voluntat d’establir relacions amb els japonesos s’havien esfumat.
Després, abrigat amb un jersei per protegir-se del fred que tant li molestava, es va reunir en el Despatx Oval amb Harry Hopkins per parlar de les tensions japoneses. Al cap d’una estona varen parlar d’altres temes no relacionats amb la guerra i la conversació es va allargar tant que el President va demanar en el seu servei que els hi portessin uns entrepans i fruita. Durant el dinar varen menjar tant tranquil·lament, només eren molestats pels lladrucs de la Fala, el terrier de Roosevelt. El President tenia previst per després de dinar dedicar unes hores a posar al dia la seva col·lecció de segells.
Poc després de dos quarts de dues, mentre estava acabant de menjar una poma, va sonar el telèfon. L’operador li va dir a Roosevelt que el secretari de Marina Frank Knox estava a l’altre costat de la línia i que tenia un comunicat urgent per a ell. Roosevelt estava convençut de que es tractaven de les habituals fanfarronades del seu secretari de Marina, pel que va quedar abatut quan aquest, sense saludar-lo, li va comunicar que el comandant en cap de les forces nord-americanes a Honolulú havia emès un avís per ràdio per comunicar que els japonesos estaven atacant Pearl Harbor i que no era cap simulacre. Quan Knox va rebre la notícia de l’atac també va quedar tan sorprès com el President i es va creure en un primer moment que es tractava d’un error i que es referien a les Filipines. Impressionat, Roosevelt va deixar caure la poma al terra i va exclamar un No molt profund i es va posar furiós. Després de penjar el telèfon, Roosevelt va alçar la mirada, va mirar a Hopkins i li va confirmar la notícia. Tot i que Hopkins va intentar calmar-lo dient-li de que segurament es tractava d’un error, el President no tenia cap dubte del què havia passat. Va discutir extensament els seus esforços per mantenir el país fora de la guerra i el seu desig de completar el seu mandat sense guerra, però aquesta acció se li escapava plenament de les seves mans perquè els japonesos havien pres la decisió per ell. Després de tenir que clar que entraria en guerra va manifestar primerament que abans de derrotar Japó s’hauria de vèncer Alemanya dins d’una guerra global. Poc després de discutir què tenien que fer a partir d’ara, el President va trucar a l’ambaixador xinès per donar-li la notícia, però el va advertir de que procurés que a Chungking no se’n alegressin massa.
A les tres de la tarda es varen afegir a la reunió Henry Stimson, que va saber de la notícia directament pel president Roosevelt, Knox, l’almirall Harold Stark i el general George Marshall.
A mitja tarda, Roosevelt va rebre un primer informe de Pearl Harbor sobre la magnitud dels danys, que era greu, però no irreparable. L’abast de l’atac no es va voler informar a la premsa. Després, el President va autoritzar la guerra aèria i submarina sense restriccions contra l’Imperi japonès i es va posar a treballar en el missatge al Congrés sota el títol: El dia que viuria en la infàmia. El secretari de premsa presidencial Stephen T. Early va ser l’encarregat de la Casa Blanca de transmetre als periodistes la notícia. Un cop va donar l’exclusiva, els periodistes es varen dirigir corrents als telèfons per anunciar en els seus caps que els avions japonesos acabaven de bombardejar la flota dels Estats Units a Pearl Harbor. La gran majoria dels líders nord-americans varen quedar molt sorpresos per aquest atac.
Més tard, Roosevelt va cridar a la seva secretària, Grace Tully, per comunicar-li que l’endemà compareixeria al Congrés i li volia dictar el seu missatge, que seria breu. Després d’acabar-se la cigarreta, el President va començar a dictar a poc a poc el seu discurs. A dos quarts de nou, Roosevelt va tenir que aturar el seu discurs perquè havia d’assistir a una nova reunió del Gabinet. Al cap d’una hora va rebre a un destacat grup de congressistes. Roosevelt els va ser clar i els va admetre que havien patit moltes víctimes mortals i que a partir d’ara estaven en guerra al Pacífic.
El dia de l’atac de Pearl Harbor és un dia gravat a la història dels Estats Units d’Amèrica. La majoria dels nord-americans varen saber de l’atac per la ràdio. Les emissores varen interrompre les seves emissions per donar la notícia poc després de les tres de la tarda, hora de Washington. La CBS es va limitar a dir: els japonesos han atacat Pearl Harbor.
El futur president John F. Kennedy, llavors un jove alferes de la Marina, va tenir coneixement de l’atac en escoltar les notícies de la CBS en el seu cotxe quan tornava a la seva casa després d’assistir a un partit de futbol americà a Washington en el que els Washington Redskins havien vençut per 20 a 14 als Eagles de Filadèlfia. El seu germà Robert es trobava descansant en l’internat a on estudiava quan un amic li va comunicar la notícia. El general Dwight D. Eisenhower estava en aquells moments a la seva llar de Fort Sam Houston dormint la migdiada quan de cop el va despertar el telèfon. Després de que li comuniquessin la notícia es va acomiadar de la seva esposa i es va dirigir al seu quarter. El llavors actor secundari Ronald Reagen es va passar el dia dormint i no va saber res de la notícia fins a última hora de la tarda. El jove advocat Richard Nixon sortia d’un cinema a Los Angeles quan es va trobar amb els venedors de diaris anunciant a crits la notícia. El congressista Lyndon B. Johnson anys més tard no recordava què havia fet aquell dia, però va ser el primer membre del Congrés que es va allistar a l’Exèrcit després de la declaració de guerra.
Durant aquella nit, Los Angeles es va quedar totalment a les fosques.
La reacció dels japonesos:
La notícia de l’atac japonès va provocar una alegria immensa al Japó. A les sis del matí, en una conferència de premsa especialment convocada pel Ministeri de Guerra, es va anunciar l’entrada de Japó a la guerra. Pels carrers de la ciutat els venedors de diaris no varen parar de vendre diaris. Cada informació d’última hora servia de pretext per fer una edició especial. Els exemplars de l’anunci del Japan Times and Advertiser en que s’anunciava la guerra, la policia els va tenir que incautar al cap de dues hores perquè en els seus articles es parlava de que les negociacions havien conduït a la guerra i es feien masses mencions als intents del príncep Fuminaro Konoye per evitar el conflicte.
A Tòquio es varen aplicar mesures estrictes de seguretat contra els nous “enemics estrangers”. Les ambaixades nord-americanes i britàniques varen ser acordonades des de primera hora, es va detenir als periodistes nord-americans i britànics, que varen ser interrogats durant hores.
Abans de l’atac, l’emperador Hirohito va mantenir una reunió amb els caps militars de l’Estat Major i els va recomanar atacar aquell diumenge (dilluns a Japó) perquè considerava que el personal de Pearl Harbor tenia tenia tendència a excedir-se els dissabtes per la nit i “estarien cansats”. El fet de que la declaració de guerra hagués sigut entregada després de l’atac va fer enfurismar a l’emperador. També Yamamoto des del Nagato va mostrar el seu disgust per aquest fet perquè ho considerava un engany inadmissible
Abans també de l’atac, a dos quarts d’una de la nit a Japó, l’ambaixador Grew es va dirigir al Ministeri d’Afers Exteriors per intentar organitzar una trobada amb l’emperador per entregar-li el missatge del president Roosevelt del dia anterior. Shigenori Togo es va mostrar distant amb l’ambaixador, que li va insistir de que el missatge del seu president era extremadament important. Togo li va respondre que era impossible molestar a l’emperador a aquelles hores de la nit i que abans ho hauria de consultar al ministre de la Casa Imperial. Grew llavors va intentar llegir-li el missatge de Roosevelt a ell, però Togo li va respondre que l’assumpte seria presentat a l’emperador el més aviat possible. Sabia que en breu s’atacaria la base nord-americana.
Mentre Grew tornava a la seva Ambaixada per descansar, Togo es va reunir amb Hideki Tojo per mostrar-li el missatge de Roosevelt. Entre els dos varen redactar un acte de rebuig de les propostes nord-americanes en nom de l’Emperador. A tres quarts de tres de la matinada, hora de Tòquio, Togo es va reunir a palau amb Kido per preparar una entrevista amb l’emperador. Vestit amb el seu uniforme naval, Hirohito el va rebre a soles i Togo li va llegir el missatge del president Roosevelt i la contestació que havien fet amb Tojo. L’emperador va aprovar la contestació, que mai va ser entregat. A continuació, l’emperador es va dirigir a la sala de guerra.
La reacció dels alemanys:
En el quarter general de Rastenburg, ja de nit, Otto Dietrich va ser el primer en rebre la notícia de l’atac japonès a Pearl Harbor a través de l’agència de notícies Reuter de la ràdio de l’Àsia Oriental. Ràpidament es va dirigir al búnquer de Hitler i es va fer anunciar com el portador d’una notícia extraordinàriament important. Adolf Hitler el va rebre en la seva petita habitació tement més notícies depriments del front oriental. En llegir-li Dietrich la notícia, Hitler va quedar en estat de xoc i va preguntar si era certa la notícia. Quan Dietrich li va afirmar, ja que un minut abans a l’avantsala la notícia havia sigut confirmada d’una altra font, Hitler va sortir ràpidament de la seva habitació per dirigir-se, sense la seva gorra i sense el seu abric, al refugi de l’Alt Comandament de l’Exèrcit situat a uns 100 metres de distància. Wilhelm Keitel i Alfred Jodl varen quedar ben sorpresos en veure el dictador amb el telegrama que notificava l’atac japonès. Hitler va veure la maniobra japonesa com un elixir d’oxigen, ja que va pensar que per fi els japonesos s’havien interessat per la guerra. Segons les primeres informacions que varen rebre els alemanys, els japonesos havien destruït dos cuirassats i un portaavions, i uns altres quatre havien quedat greument danyats, a més de quatre creuers. Hitler va exclamar que ara era impossible que perdessin la guerra perquè tenien un aliat que, segons ell, mai havia sigut derrotat en els seus 3.000 anys d’Història. Content, Hitler va trucar al seu ministre de Propaganda i amic personal Joseph Goebbels per explicar-li que estava convençut de que amb els japonesos com a aliats no podien perdre la guerra. Expressant-li la seva alegria, Hitler li va demanar en el seu ministre que convoqués el Reichstag pel 10 de desembre per deixar clara la postura alemanya. Després de parlar amb Goebbels i passats els primers moments d’eufòria, un dels presents va preguntar a on es trobava Pearl Harbor i ningú li va saber respondre, pel que varen tenir que demanar un mapamundi.
A Berlín, al vespre, quan els serveis d’escolta de les emissores estrangeres varen captar la notícia de l’atac japonès a Pearl Harbor, varen trucar a l’agregat de premsa del Ministeri d’Afers Exteriors perquè informés immediatament de la notícia a Joachim von Ribbentrop. Furiós de que el molestessin a aquella hora de la nit, el ministre no es va voler creure en un primer moment la informació i va donar l’ordre de que no el molestessin fins l’endemà al matí. Però Von Ribbentrop va acabar veient que aquella notícia era certa i va esclatar d’alegria. Content, va trucar al comte Galeazzo Ciano, que aquest tenia dubtes de que l’atac japonès fos una bona notícia, però en sentir que Von Ribbentrop estava entusiasmat no va poder fer res més que felicitar-lo. Benito Mussolini també es va agafar amb alegria l’atac a Pearl Harbor.
A l’Àsia:
Cinc hores després de l’atac, uns altres avions japonesos es varen dirigir a la ciutat de Hong Kong per bombardejar-la i la 38º Divisió japonesa va envair la colònia britànica. Des del principi els japonesos van veure que les defenses britàniques no tenien cap possibilitat de resistir, ja que només disposaven d’uns quants aparells antics de la RAF, que varen ser destruïts a terra, a l’aeròdrom Kai Tak, en el primer atac japonès. A més a més, els japonesos varen desembarcar a Tailàndia, al nord-est de Malàisia i al Golf de Siam. Abans de que arribessin a les costes de Malàisia, un avió de reconeixement britànic, encara que el varen destruir, va tenir temps per avisar a la seva base de que una flota japonesa navegava cap a les seves costes. Però el mariscal Robert Brooke-Popham, sota el comandament de la RAF, es va mostrar poc inclinat a intervenir i els japonesos es varen poder apropar a la costa sense problemes. Els japonesos es varen aproximar a Kota Bharu, situat a la part central de la península. Per frenar els japonesos, l’almirall britànic Tom Phillips, que comandava una esquadrilla en la base de Singapur, va decidir enviar el seu nou cuirassat, el Prince of Wales, i el creuer de batalla Repulse, escortats per quatre destructors, per buscar als combois japonesos. Davant d’aquelles accions, Japó va declarar la guerra als Estats Units, la Gran Bretanya, Canadà i Austràlia.
A la Gran Bretanya:
A la nit, en el moment de l’atac japonès, Winston Churchill estava sopant a la residència oficial del primer ministre en el camp, Chequers Court, amb John Winant, l’ambaixador nord-americà, i Averell Harriman. Quan varen encendre la ràdio varen escoltar un resum de les últimes notícies en els fronts rus i libi seguit d’un petit comentari sobre l’atac japonès, però va ser el majordom de Churchill la persona qui els va confirmar la notícia. Ell havia escoltat tota l’estona la ràdio. Churchill es va aixecar de la cadira per exclamar:
Declarem la guerra a Japó.
Després d’un silenci, Churchill es va dirigir amb Winant al seu despatx per trucar al president nord-americà. L’ambaixador va trucar al despatx Oval i després d’intercanviar quatre paraules amb el President va passar la trucada a Churchill, que va preguntar de dret què passava amb els japonesos. Roosevelt li va admetre que havien sigut atacats a Pearl Harbor i li va deixar anar:
Ara estem en la mateixa embarcació.
També li va explicar que l’endemà tenia previst demanar al Congrés que l’autoritzés a declarar la guerra a Japó i va aconsellar-li que no digués res fins que es decidís els detalls abans d’emetre el seu propi comunicat. El primer ministre hi va estar d’acord i li va comentar que faria la seva declaració una hora després de que hagués fet la seva. Més tard es va informar a Churchill que no només s’havia atacat a Pearl Harbor i les Índies Holandeses Orientals, sinó que també s’havia llençat un atac contra Malàisia. Tot i el que havia passat, Churchill estava alleugerit perquè ara sabia del cert que els nord-americans entrarien en guerra, i va dir que guanyarien la guerra perquè tenien el país amb l’economia més forta de la seva banda. Tot i això, va admetre que no hi havia cap possibilitat de defensar ni d’ajudar Hong Kong, cosa que va acabar portant a la capitulació de la colònia britànica.
En el Reich:
A Alemanya:
El govern alemany va aprovar un decret llei per al Tribunal del Poble anomenat Nacht und Nebel (Nit i Boira), manera eufemística inspirada d’una obra de Richard Wagner, firmat per Wilhelm Keitel. Amb aquesta llei totes les persones que havien comès un delicte contra les forces alemanyes d’ocupació havien de ser deportades a Alemanya per ser jutjades. Gràcies a aquest decret el Tribunal es va ocupar de jutjar casos de resistència a l’Europa ocupada, sobretot a Bèlgica i a França, i va permetre capturar a qualsevol opositor o resistent de l’Europa septentrional i occidental, detenir-lo indefinidament o executar-lo amb l’aval judicial. Amb aquell decret més de 8.000 civils no alemanys varen ser segrestats i executats, i va servir per introduir el pànic a la població civil. Posteriorment aquesta llei va ser ampliada a tota classe de delictes i era una clara violació de la Convenció de Ginebra.
A Berlín, en una conferència ministerial secreta, Joseph Goebbels va declarar que la propaganda havia comès l’error capital de tornar al poble alemany massa sensible a possibles derrotes i considerava millor estalviar-los qualsevol notícia desagradable, fent referència a la derrota a la Batalla de Moscou.
A Polònia:
Aquell dia es va obrir el camp d’extermini de Chelmno. Els primers jueus assassinats al camp procedien dels pobles propers i durant la nit varen ser tancats en la mansió del camp prometent-los desinfectar-los abans d’enviar-los a Alemanya. L’endemà serien assassinats.
A Riga, els alemanys varen començar a matar a pràcticament tots els jueus que encara quedaven al gueto després de la matança del 30 de novembre.
En el front oriental:
En el sector central:
En la Batalla per Moscou, a la nit, els soldats soviètics varen iniciar una ofensiva alliberant Mikhailov del 47º Exèrcit blindat alemany i després varen avançar cap a Livny i varen fortificar davant Yefremov. El 16º Exèrcit del Front Oest va atacar al mateix temps l’extrem sud-est de la franja Kalinin-Klin amb l’objectiu d’envoltar al 3º i 4º Grup Panzer del coronel general Heinz Guderian en coordinació amb l’atac procedent del nord del 30º Exèrcit i el nou 1º Exèrcit d’Assalt. A més, dos exèrcits soviètics i un cos de cavalleria varen atacar des del sud de Moscou amb l’objectiu de rodejar al 2º Exèrcit Panzer. Fedor von Bock va reconèixer que ara s’estaven enfrontant a 24 divisions més de l’exèrcit soviètic de les que hi havia en la seva zona a mitjans de novembre.
En el sector sud:
Els nazis continuaven cometent atrocitats en el front. L’Alt Comandament del 6º Exèrcit va proclamar que en el seu sector havia sigut eradicada l’activitat guerrillera. L’informe continuava dient que en el curs d’aquesta acció havien sigut penjats o afusellats públicament en la zona de l’Exèrcit a uns quants milers de guerrillers. Segons l’Alt Comandament, aquells assassinats servien per cessar els actes de sabotatge i per atemorir a la població. A Khàrkiv, diversos centenars de guerrillers i d’elements sospitosos varen ser penjats a la ciutat segons aquest informe.
En el bàndol Aliat:
Tal i com havia fet la Gran Bretanya el dia anterior, Canadà, Austràlia i Nova Zelanda varen declarar la guerra a Finlàndia.
A Líbia:
L’Afrikakorps va ser expulsada cap a l’est de Tobruk, que va ser alliberada pels britànics aquell mateix dia. Erwin Rommel va culpar a les forces italianes i al cansament dels seus homes com a culpables del seu fracàs.
Diari del Tercer Reich 