Dilluns
En el Reich:
A Polònia:
El mariscal Walther von Reichenau va agafar el comandament del Grup d’Exèrcits Sud en substitució del mariscal Gerd von Rundstedt, que va ser castigat per l’evacuació de Rostov del 29 de novembre de 1941, a part de que Von Rundstedt havia patit un lleu atac de cor i el dia anterior havia enviat un telegrama dient que no volia complir l’ordre de no retirar-se. A la tarda, Von Reichenau va trucar al quarter general de Rastenburg per informar que els soviètics havien travessat la línia situada en el lloc ordenat per Adolf Hitler i va sol·licitar permís per retirar-se a la línia que havia demanat Von Rundstedt. Hitler hi va accedir.
Durant aquell dia es va preparar un viatge de Hitler al front de Taganrog per visitar el front. Rudolf Schmundt va ser l’encarregat de preparar aquell vol per l’endemà. Però el temps no acompanyava, feia fred i boira, i el pilot Hans Baur va desaconsellar aquell vol. Wilhelm Keitel es va dirigir al búnquer de Hitler i li va demanar que suspengués el viatge al front a causa del mal temps. Hitler li va respondre que de cap de les maneres perquè els seus homes havien de resistir al sud. Keitel va insistir de que era perillós i Hitler li va contestar que esperessin a l’endemà per decidir què fer.
A la nit, Hitler es va reunir amb el seus convidats i Walter Hewel li va preguntar si era just criticar a una dona que no hagués pres després de 1933 la decisió de divorciar-se del seu marit jueu. Un dels convidats va intervenir afegint que el simple fet de que una alemanya pogués casar-se amb un jueu ja era una prova d’absència d’instint racial. Hitler el va interrompre per assegurar que feia deu anys la classe intel·lectual no tenia idea del què era un jueu i que les seves lleis racistes havien imposat grans rigors respecte a l’individu. Va afegir que alguns jueus no pretenien necessàriament danyar a Alemanya i va posar l’exemple d’una jueva que havia escrit contra Kurt Eisner en la Bayrischer Kurier, però el dictador va assegurar que de totes maneres a llarg termini els jueus mai s’allunyarien dels interessos de la seva pròpia raça. Hitler va narrar que les lleis naturals i històriques explicaven “el caràcter destructiu” dels jueus i va dir que aquests creaven els mecanismes necessaris de defensa de les nacions. Hitler els va recordar que Dietrich Eckart havia mencionat en certa ocasió que només coneixia a un jueu honrat, Otto Weininger, que s’havia suïcidat “en descobrir la naturalesa destructiva de la seva raça”. El dictador va afirmar que la segona o tercera generació de mestissos jueus sovint es tornaven a unir als jueus, però que en la setena, vuitena o novena generació la part jueva quedava “desmendilitzada” (un joc de paraules amb el nom del monge txec Gregor Mendel, que va descobrir “les lleis de l’herència”). El líder alemany va afegir que qui destruïa la vida s’exposava a la mort i va assegurar que la vida individual no tenia que ser estimada a un preu massa alt, ja que si l’individu tingués importància als ulls de la naturalesa, aquesta ja s’encarregaria de preservar-lo. Hitler, per acabar, va afirmar que era catastròfic quan els homes estaven lligats a la religió i va assegurar que en aquest aspecte eren pitjors els protestants que els catòlics, ja que, segons les seves paraules, l’Església catòlica no havia perdut el contacte amb els seus orígens jueus i per tant era més hàbil i permetia certes luxúries com el carnaval.
Karl Jäger, del Einsatzkommano 3 del Einsatzgruppe A, va informar que havien arribat a assassinar a 137.346 jueus (934 persones per dia) a Lituània durant el període de cinc mesos. Aquests comandos havien participat en 71 zones diferents.
A Alemanya:
A Berlín, a la nit, el ministre Joachim von Ribbentrop li va dir a l’ambaixador japonès Hiroshi Oshima, que havia rebut aquell mateix dia una ordre del seu govern perquè es reunís amb Von Ribbentrop per firmar un pacte, que abans de firmar un pacte entre els dos països, en que es comprometien a lluitar contra els Estats Units si un dels dos països atacava als nord-americans i es prometien a no firmar la pau per separat amb els nord-americans en cap cas, ho havia de consultar amb Hitler. Oshima tornarà al Ministeri d’Afers Exteriors el 3 de desembre.
En una conferència a l’Acadèmia Alemanya de la Universitat Friedrich Wilhelm de Berlín davant autoritats de l’Exèrcit, la policia, del NSDAP, del Front del Treball, del món acadèmic i cultural i altres personalitats, Joseph Goebbels va assegurar que la profecia de Hitler del 30 de gener de 1939 ja s’estava complint, va deixar clar que la compassió o el penediment estaven fora de lloc i va afirmar que els jueus estaven patint un procés gradual d’aniquilació que “els jueus volien imposar-los a ells”. Goebbels va assegurar que actuaven en defensa pròpia perquè, en les seves paraules, els jueus volien l’exterminació progressiva dels alemanys i que hi haurien fet si haguessin tingut en la seva mà el poder de fer-ho. El ministre va exclamar que ara s’estava duent a terme la pròpia llei dels jueus: Ull per ull i dent per dent.
Un funcionari de l’Estat va redactar un informe sobre la següent deportació dels jueus de la ciutat de Münster. Segons aquest funcionari, la decisió havia provocat algunes discussions entre la població de Münster, però la majoria dels clients de les cafeteries visitades trobaven correcte la decisió perquè els jueus serien enviats als “grans camps de treball de l’Est” i deixarien treball i allotjaments lliures. Per acabar, el funcionari va afirmar que la majoria de la gent, sobretot les dones, l’hi havien dit que no trobarien a faltar als jueus perquè els consideraven culpables de la guerra.
El jutge de les SS Hermann Reinecke va informar a Heinrich Himmler que l’esposa del governador Hans Frank, Brigitte Frank, treia dels magatzems diversos abrics de pell, com a mínim 10, afirmava, fet que sobrepassava la seva capacitat adquisitiva i les seves necessitats. A més, el jutge li explicava que això no era tot perquè s’havia comprovat que en la seva casa Apfelbaum de Varsòvia havia adquirit a més, entre altres coses, una jaqueta de llúdriga, un abric de mesquer, un abric de castor, un abric d’ermini, dos abrics de visó, una jaqueta d’ermini, dues capes de guineu platejada i blava amb altres pells. Reinecke li afegia que segona declarava el Sturmbannführer SS Fassbender, els enviats de Brigitte havien dit que tot el que havia comprat valia la meitat del seu valor real.
En el front oriental:
En el sector central:
En la Batalla per Moscou, el 4º Exèrcit de Günther von Kluge va avançar entre els boscos i terres pantanoses a l’oest de Moscou, mentre els tancs de Heinz Guderian i Erich Hoepner també intentaven avançar. Al sud de Rogachev, el 41º Cos, que provenia de Kalinin, es va situar a l’ala dreta del 3º Exèrcit blindat, que atacava per creuar el canal al nord de Lobnia. Més al sud, al nord-oest de Lobnia, la 2º Divisió blindada del general Veiel amenaçava cap a Moscou pel nord-oest i, arrossegant-se per la neu enmig d’un fred espantós, varen avançar per la carretera minada de Rogachev a Moscou, ocupant Ozererskoie, l’estació terminal d’autobusos de Moscou. Però els soviètics varen rebre procedents d’Àsia tres exèrcits soviètics per reforçar el front de Moscou. Sabent que en breu es produiria una batalla transcendental, els soviètics es varen entrar en el carrer Chistoprudny de Moscou per millor el seu maneig amb les metralladores Maxim.
Preveient el que passaria, Fedor von Bock, amb forts dolors d’estómac, va trucar a Franz Halder per advertir-lo de que els seus homes ja no podien més i que era impossible seguir amb el pla dissenyat. Halder es va esforçar per donar-li ànims, però li va dir que tenien que batre els soviètics amb les últimes forces que disposaven i que si no ho aconseguien haurien de prendre noves disposicions.
A França:
A Saint-Florentin es varen reunir Philippe Pétain i Hermann Göering. El ministre alemany va viatjar en tren especial i anava acompanyat per Adolf Galland, a qui li va dir en el camí que en vint minuts hauria acabat amb el vell cavaller. Göering va estar durant tres hores reunit amb Pétain i varen poder parlar gràcies a l’ajut del traductor Paul Schmidt. El ministre va exigir en els francesos que fossin més enèrgics alhora de defensar les seves colònies contra els britànics. Pétain li va replicar que necessitava més forces i més material bèl·lic. Quan Göering es disposava a marxar de la reunió, Pétain li va posar a la butxaca del mariscal un memoràndum en que es negava a acceptar les exigències alemanyes.
A la Gran Bretanya:
El general britànic sir Alan Brooke va ser nomenat cap de l’Estat Major imperial.
A Japó:
Tot i l’autorització del 5 de novembre de 1941 de l’emperador Hirohito d’atacar Pearl Harbor, aquell dia es va prendre la decisió final d’atacar la base nord-americana després de les reticències d’alguns alts caps militars (sobretot de la Marina), que fins llavors no volien una guerra amb els nord-americans perquè creien que posaria en perill totes les conquesta a Xina i Manxúria. En aquesta última reunió només va parlar Hideki Tojo i l’emperador no va intervenir ni va fer preguntes com els últims cops. En seguit, les forces aèries i navals varen rebre l’ordre d’atacar el 7 de desembre de 1941.
Per no aixecar sospites, el Japan Times and Avertiser va anunciar que el Tatuta Maru, una embarcació de passatgers japonesa, salparia destí a Balboa, Panamà i Los Angeles.
En els Estats Units:
Després de passar uns dies de vacances del Dia d’Acció de Gràcia a Warm Spring, Geòrgia, el president Franklin Delano Roosevelt va tornar a Washington. Només arribar a la Casa Blanca li varen mostrar quatre documents d’unes intercepcions de missatges japonesos enviats des de Tòquio a l’Ambaixada de Berlín. Un dels missatges era del primer ministre Tojo a l’ambaixador Oshima que incloïa informació de vital importància perquè es donés als seus aliats alemanys. El primer ministre japonès volia que l’ambaixador els digués en els alemanys que existia un gran risc de que esclatés una guerra entre la nació anglosaxona i Japó a través d’un conflicte armat que podria tenir lloc molt abans del que tothom pensava. Roosevelt, que tampoc el devia sorprendre el contingut d’aquest missatge perquè dies enrere ja havia dit que creia possible que els japonesos ataquessin aquell mateix dilluns, va demanar una còpia del text per afegir-la als seus arxius personals.
A la nit, Roosevelt es va reunir amb el secretari d’Estat, Cordell Hull, un altre que havia vaticinat que en breu es produiria un atac japonès, i els dos varen estar d’acord en que aviat tindria lloc aquest atac. Per intentar esbrinar què havien planejat, Roosevelt va enviar a l’emperador Hirohito una petició de pau d’última hora. També varen parlar del telegrama de Winston Churchill del 30 de novembre.
A l’Àsia:
Davant d’un imminent atac japonès, Malàisia i Singapur varen declarar l’estat d’emergència.
Diari del Tercer Reich 