18 d’agost de 1940

Diumenge:

En el Reich:

A Alemanya:

Hermann Göering va convocar als líders de la Luftwaffe i els va dir, amb un fort sarcasme, que ataquessin la indústria aeronàutica britànica i no l’embarcació far de Dover amb l’objectiu d’enviar-los després de tornada a les seves bases.

En la Batalla d’Anglaterra: 

La Luftwaffe va intensificar els seus atacs contra les bases de la RAF, que varen començar a veure’s afectades. A primera hora de la tarda varen enviar aquest cop l’Esquadrilla número 9 i l’Esquadró número 76, aquest liderat pel tinent Lamberty, un total de nou Dornier 17, direcció a Biggin Hill, on varen sorprendre als britànics. Els bombarders alemanys no varen tenir problemes en llençar les seves bombes. Només els canons antiaeris varen replicar. Poc després va aparèixer una segona onada de Dornier escortats per Messerschmitt 109, que varen deixar anar anar un centenar de bombes sobre els aeròdroms de Biggin Hill i de Kenley. El diluvi d’acer va aniquilar a Kenley 10 hangars, quatre Hurricane, quatre avions més i varen danyar a molts més. La sala d’operacions va quedar completament destruïda.

Set Hurricane de l’Esquadró 501 es va topar amb una cinquantena de bombarders i de caces alemanys a prop de Hawkinge. De seguida es va produir un combat. Dos Messerschmitt 110 varen ser destruïts, tot i que el tinent britànic Stoney va morir. L’Esquadró 85 es va trobar als alemanys un poc abans de les sis de la tarda a l’est de Chelmsford. Es tractava d’un grup de Junkers 111. Més amunt, a uns 15.000 peus, hi havia Junkers 88 i Messerschmitt 110. A sota, una cobertura de Messerschmitt 109. Els britànics varen destruir també 18 Stuka Ju-87. Els alemanys començaven a veure que no els seria tan fàcil destruir els britànics des de l’aire. Durant tota la jornada, els alemanys varen perdre 71 avions i els britànics només 27.

El Brusseller Zeitung va informar que en els combats aeris del dia 16 sobre Gran Bretanya els britànics havien perdut 83 avions per 31 d’alemanys.

17 d’agost de 1940

Dissabte:

En el Reich:

A Alemanya:

Joachim von Ribbentrop es va reunir, en nom d’Adolf Hitler, amb el dictador Benito Mussolini i amb el comte Galeazzo Ciano per demanar-los que no comencessin cap ofensiva i evitessin tota activitat als Balcans, ja que Hitler tenia la intenció de desenvolupar en aquell sector una acció pacífica.


Hermann Göering va expressar el seu desig d’una integració mútua i la vinculació d’interessos entre l’economia alemanya i les d’Holanda, Bèlgica, Noruega i Dinamarca, així com una intensificació de la cooperació econòmica amb França


El govern alemany va declarar un bloqueig total de les Illes Britàniques. Qualsevol embarcació, aliada o neutral, que es trobés en aigües britàniques podia ser atacada sense previ avís.


A la nit, bombarders britànics varen travessar el Canal de la Mànega i el Mar del Nord i varen tornar a atacar les plantes petrolíferes i les fàbriques de munició alemanyes. A Brussel·les, en detectar aquests bombarders, els canons antiaeris ubicats als camps d’aviació varen disparar contra ells. Una casa va quedar reduïda a runes i va matar a tots els que hi havia dins.

A França: 

En una conferència on hi havia Karl Werner Best, l’ambaixador Otto Abetz, després de reunir-se amb Hitler, va suggerir que l’Administració Militar de França podria ordenar que cap jueu pogués entrar a la zona ocupada, preparar la proscripció de tots els jueus de la zona ocupada i examinar si hi havia manera d’expropiar els béns jueus a la zona ocupada.

En la Batalla d’Anglaterra:

Els alemanys només varen atacar en els midlands, a Merey i el sud de Gal·les. En el combat aeri d’aquella jornada, els alemanys varen perdre 71 avions i, en canvi, la RAF només va perdre 27 aparells. Després de conèixer aquell nou desastre, Göering es va veure obligat a reduir el nivell dels seus atacs perquè havien vist que els Stukas eren massa vulnerables i varen ser retirats. D’aquesta manera es va reduir en un terç la força de bombardeig dels alemanys. 

A la Gran Bretanya:

En secret, es va comptar el total de pèrdues britàniques des del primer dia de la Segona Guerra Mundial: havien mort 8.266 mariners, 4.400 soldats i, com a conseqüència dels atacs aeris alemanys, 729 civils. La xifra de pilots i membres de la tripulació que havien mort o desaparegut pujava a 3.851.

16 d’agost de 1940

Divendres:

En el Reich:

A Alemanya:

El OKW va treure una norma firmada per Wilhelm Keitel en que declarava que Adolf Hitler havia decidit abandonar el desembarcament a Lyme Bay, que havia de ser dut a terme pel 6º Exèrcit de Walter von Reichenau (aquell dia era el seu aniversari) en el marc de l‘Operació Lleó Marí, per reduir el front. Una altra directriu d’aquell dia deia que la travessia principal cap a les illes britàniques havia de ser duta a terme sobre un front reduït. Es desembarcaria de 4.000 a 5.000 homes a Brighton amb embarcacions de motor i el mateix número de tropes aerotransportades a Deal-Ramsgate. A més, abans dels desembarcaments la Luftwaffe hauria d’atacar durament a Londres, per foragitar la població de la capital i col·lapsar les carreteres.


Hitler es va reunir durant una llarga estona amb Joseph Goebbels i varen parlar de com expulsar els jueus d’Europa. El dictador li va explicar que enviarien els jueus a Madagascar, on hi podrien construir el seu propi Estat.


Atemorits per les intencions dels italians d’atacar als Balcans, Joachim von Ribbentrop va trucar a l’ambaixador italià i el va advertir que qualsevol acció italiana contra Iugoslàvia no agradaria en el Reich, que desitjava mantenir l’actual estat en els Balcans per evitar la intervenció de la Unió Soviètica.


William Joyce es va dirigir de nou per la ràdio als seus oients britànics i va afirmar que el sud-est d’Anglaterra estava en ruïnes i que la població estava clarament desmoralitzada.

En la Batalla d’Anglaterra:

A Brize Norton, l’escola de pilots número 2 de la RAF, els alemanys varen destruir 47 avions d’entrenament britànics a terra i varen atacar a 13 aeròdroms distribuïts en altres punts del sud d’Anglaterra com el de Kent, Hampshire i Sussex. El de Tanmere va ser atacat principalment pels Ju 88, que varen destruir a terra a tres Bleenheim, a més de danyar-ne a tres més, així com a set Hurricane i un Magister. Els pals de Ventor, a l’illa de Wight, varen tornar a ser atacats. Els alemanys també varen atacar a Essex i Suffolk. A la nit varen atacar a Bristol, Newport, Swansea, Portland, Worcester, Chester, Tavistock, Farnborough i, un altre cop, als aeròdroms.

El capità de la RAF, James Nicoloson, que patrullava sobre Southampton en un Hurricane, va ser atacat per quatre caces alemanys i va resultar ferit per un projectil de canó. Amb l’avió en flames i a punt per abandonar l’aparell, va veure un caça Messerschmitt i no va dubtar en atacar-lo i batre’l. Com a conseqüència d’haver estat quatre minuts més a l’aire combatent, Nicoloson va patir greus cremades a la cara, el coll i les cames. Per aquesta acció va ser condecorat amb la Creu Victòria; va ser l’únic pilot de caça que va rebre la màxima condecoració al valor. En l’actualitat, una placa indica el lloc on Nicoloson va aterrar en paracaigudes.

Per contrapartida, des de primeres hores del dia els britànics varen atacar a Calais. L’artilleria antiaèria alemanya va respondre disparant sense aturador, tot i que no varen poder evitar que una bomba caigués al port. Els alemanys no varen fer anar l’alarma nocturna.

A la Gran Bretanya:

El Comitè Conjunt d’Informació de les Forces Armades va repetir la seva valoració extreta de la clau Enigma de la Luftwaffe, de que la Gran Bretanya no seria envaïda si abans no s’obtenia una victòria aèria irrevocable.

A França: 

El govern de Vichy va aprovar una llei per crear provisionalment comitès d’organització per sotmetre totalment al govern la indústria i el comerç. Al mateix temps es va crear una Associació Nacional de Metges que només podia tenir membres de pares francesos. D’aquesta manera els jueus quedaven exclosos. Robert Murphy, l’encarregat de negocis nord-americà a Vichy, va informar al seu govern, el nord-americà, sobre una campanya de Vichy per expulsar els jueus que vivien al país.

15 d’agost de 1940

Dijous:

En la Batalla d’Anglaterra:

Hermann Göering va ordenar començar un nou atac contra Gran Bretanya. El ministre va convocar a la seva residència del Carinhall als generals en cap Albert Kesselring i Hugo Sperrle, que dirigien respectivament les Flotes Aèries 2º i 3º respectivament, per comunicar-los la nova ordre. També els va dir que considerava necessari destinar tres grups de caça per cada grup de Stuka. El primer precediria als bombarders sobre l’objectiu i entaularia el combat contra els Spitfire i els Hurricane; d’aquesta manera els Ju 87 no s’haurien d’esperar amagats als núvols. El segon es barrejaria en l’acció dels Stukas i picaria amb ells; el terces, volant per sobre, estaria a punt per intervenir on hi hagués dificultats. El ministre els va repetir un cop més que l’objectiu principal era la destrucció de la RAF. A continuació va firmar una ordre segona la qual només un oficial hauria d’entrar en la composició d’aquestes tripulacions i va decidir llençar a la batalla el Grup de Xoc número 100. A més, va repetir el seu descontent pels mals resultats obtinguts fins llavors per la 3º Flota Aèria. Després de firmar l’ordre varen parlar sobre els radars, que segons els experts eren objectius molt complicats d’atacat. El cap de la Luftwaffe va declarar que ara ja no tenia interès atacar les estacions de radar, ja que totes havien sigut atacades i cap havia quedat impossibilitada per funcionar. L’objectiu era atacar les fàbriques d’aviació. En acabar la reunió, Göering els va convidar a les golfes de la casa, d’uns 24 metres de longitud, perquè observessin els seus trens elèctrics. El ministre no va dubtar en jugar amb els seus trens durant una estona.

D’aquesta manera, la Luftwaffe va llançar el gruix de les seves forces, 801 bombarders i 1.149 caces, en 1.786 sortides per atacar objectius britànics situats al sud d’Anglaterra. Adolf Galland i la seva esquadrilla, la Richtofen, també participaran en l’atac, tot i que el pilot de Herten no va intervenir en cap combat. Des de dos quarts de dotze del migdia es varen poder veure des de Calais, en el Canal de la Mànega, avions alemanys dirigint-se al port de Dover. Els bombarders alemanys varen avançar en perfecte formació i varen volar a una altura de 4.500 metres.

Però els britànics estaven previnguts. A les deu varen avisar del perill que es podia apropar. L’Esquadró 54 es va trobar amb els Messerschmitt que es dirigien cap a Dover. En el combat, els britànics varen perdre un pilot i dos aparells. Tot i això, els britànics no varen poder impedir que els alemanys ataquessin els aeròdroms de Hawnkinge, Lympne i Manston ocasionant greus danys. Lympne es va quedar sense aigua i electricitat, i diversos edificis, entre elles la infermeria, varen patir desperfectes. El terreny va quedar impracticable durant dos dies. Hawkinge no va rebre tants danys, però Manston va quedar molt malmesa. L’Esquadró 54 va perdre tres aparells més, però només un pilot. En contra, els alemanys varen perdre dos bombarders.

A les sis de la tarda, bombarders Heinkel i Junker-88, escortats per uns 100 Messerschmitt, varen volar a gran altura cap a Dover. Eren les Esquadrilles 1º i 3º del Grup 26 i la I/Z G (l’anomenada Esquadrilla de destrucció). Els alemanys varen enviar a la vegada uns 800 aparells, la 5º Flota que sortia de Noruega, a la costa nord perquè esperaven que allí no hi trobarien gaires defenses, ja que fins llavors havien atacat a la costa sud. Però la RAF va preveure l’amenaça alemanya, ja que des de poc després del migdia els radars havien detectat una formació d’avions alemanys a unes milles de Firth of Forth. El primer esquadró en ser avisat va ser el número 72, el d’Akington, que va rebre l’ordre d’enlairar-se sobre Farne Island. De Drem va enlairar-se l’Esquadró 65 de Hurricane per patrullar a prop de la vall del Tyne. Poc després varen afegir-s’hi els esquadrons 14 i 79 i els Hurricane del 607. En total es va enviar set esquadrilles de Hurricane i Spitfire a la costa nord, direcció a Northumberland i varen interceptar als alemanys quan eren a prop de Tyne. Llavors, la formació alemanya es va dispersar i alguns bombarders, després de llençar les bombes al mar per alleugerir la càrrega, varen tornar a Noruga a baixa altura. 30 avions alemanys, la gran majoria bombarders, varen ser abatuts sense pèrdues pels defensors. Uns altres es varen dirigir cap a la vall del Clyde i uns altres a Newcastle.

En el sud d’Anglaterra, la 5º Flota Aèria, reforçada amb 50 Ju-88 del 30º Esquadró de Guerra, va llançar quatre atacs massius, un dels quals va aconseguir arribar fins a Londres, després de creuar la línia Lancaster-Scarborough. Els alemanys també varen destruir cases a Bridlington, al costat del mar, i un dipòsit de municions, tot i que la ciutat més atacada va ser Driffield. 12 bombarders Whitley varen ser destrossats a terra i quatre hangars i tres grups d’edificacions varen ser destruïts. El Grup 10 de Quitin Brand es va enfrontar als Me-110 de la 3º Flota Aèria, però no varen poder evitar que la ciutat de Portland es veiés de nou amenaçada. Keith Park es va veure obligat a tornar a fer intervenir el seu grup. A Rochester, el taller d’assemblatge dels Stirlings i un pavelló de fusta varen cremar. En el canòdrom del poble del costat, a meitat d’una carrera, varen caure bombes sobre la pista. Alguns gossos varen morir i d’altres varen escapar. Al final del dia, els alemanys varen atacar, després de Martlesham, a Croydon, on quatre fàbriques d’aviació varen ser tocades i cinc caces de la RAF d’entrenament varen ser danyats, i a West-Malling. El capità Walter Rubensdorffer, comandant del Grup 210, havia d’atacar Kenley, però es va equivocar i va atacar Croydon, on hi havien els esquadrons 111 i 1, aquest últim compost per canadencs. En total 80 persones varen resultar mortes o ferides a Croydon.

A la nit, els bombarders alemanys varen tornar als cels britànics. 60 aparells varen atacar Birmingham, Boston, Kirton, Beverley, Southompton, Crewe, Yamouth, Hawich, Bristol i Swansea. En total els alemanys varen perdre 76 avions, un 20% dels efectius, la majoria bombarders i Bf 110, després de dur a terme 1.686 sortides. La 5º Flota va perdre la vuitena part dels seus bombarders i la cinquena dels seus caces de llarga distància. La RAF només va perdre 34 aparells després de 964 sortides.

Per deixar encara més aïllades les illes britàniques, Alemanya va decretar el seu bloqueig recomanant als països neutrals que no arrisquessin les seves embarcacions entrant en aigües britàniques. Els nord-americans varen obeir, però varen prestar 50 destructors als britànics. Tot i portar la iniciativa, els alemanys cometien un greu error perquè continuaven calculant malament el potencial britànic. La unitat d’intel·ligència de la Luftwaffe, dirigida pel coronel Beppo Schmid, va informar erròniament de que la RAF només disposava de 430 avions quan en realitat en disposava de 1.438: 1.065 Hurricane, Spitfire i Delfiant d’ala baixa de 1.030 cavalls, a més de 289 que hi havia en els magatzems i 84 que estaven estacionats en unitats d’entrenament.

A Londres, quan Winston Churchill va tornar de la sala d’operacions de la RAF, a Uxbridge, a l’oest de la capital, on va veure en directe la batalla del Grup 11, va dir-li en el seu cap personal, el general de divisió Hastings Pug Ismay, la famosa frase:

Mai en el camp dels conflictes humans tants havien degut tant a tan pocs.

En el Reich:

A Alemanya:

Adolf Eichmann va presentar el seu pla per la deportació dels jueus a Madagascar i va enviar una nota en el cap d’Assumptes Jueus en el Ministeri d’Afers Exteriors, Franz Rademacher, on li va assegurar que si establirien allí quatre milions de jueus. El pla preveia que França posés Madagascar a disposició i portés a terme la “reubicació” i es fes càrrec de compensar als aproximadament 25.000 ciutadans francesos que residien a l’illa.


Heinrich Himmler va transformar en una ordre la inspecció VT en prefectura general com a primer lloc de comandament per la direcció militar de l’Arma SS. La Direcció general de les SS es va reservar la instrucció ideològica, la propaganda i, sobretot, la coordinació de l’Arma SS.

A França:

A la carretera que anava de Boulogne-sur-Mer a Calais, els alemanys varen col·locar la primera estació d’escolta muntada en el territori de la França ocupada. Enmig d’un prat varen deixar-hi un remolc i a l’interior del vehicle hi varen col·locar una dotzena de receptors radiofònics sobre suports. Davant de cada receptor hi havia un operari amb auriculars manipulant els comandaments per detectar les senyals radioelèctriques utilitzades per l’aviació britànica. A pocs metres hi tenien un camió que portava un grup electrogen.

A Polònia:

A Auschwitz va ser “inaugurat” el Crematori I, que romandria obert fins el juliol de 1943.

A Espanya:

Francisco Franco va enviar una carta al dictador Benito Mussolini on li va prometre l’entrada d’Espanya a la guerra a canvi de les possessions franceses en el nord de l’Àfrica.

14 d’agost de 1940

Dimecres:

En el Reich:

A Alemanya:

Després d’aprovar el dia anterior la invasió a la Gran Bretanya, l’Operació Lleó Marí, Adolf Hitler va comentar en els seus generals, entre ells Walter von Brauchitsch, que no intentaria envair la Gran Bretanya si semblava massa perillós, estant d’acord amb Gerd von Rundstedt. Segons Hitler hi havia altres formes de derrotar els britànics. El dictador va decidir finalment després d’aquesta entrevista que en cas de que es produís tal Operació es lluitaria en un front reduït, tal i com volia la Kriegsmarine.


Hermann Göering va insinuar-li en el general Thomas, que els enviaments de productes a la Unió Soviètica es mantindrien fins la primavera de 1941 de forma que el subministrament de matèries primes procedents de la Unió Soviètica continuaria fins l’últim moment possible.


Franz Halder va apuntar en el seu diari que l’Exèrcit estava buscant un lloc a Prússia Oriental que pogués servir com a quarter general de Hitler durant la invasió a la Unió Soviètica.

En la Batalla d’Anglaterra: 

En el segon dia de la gran ofensiva alemanya, la Luftwaffe només va poder enlairar 500 aparells per culpa de les condicions meteorològiques amb molts núvols i el desgast per l’atac del dia anterior. Es va atacar les ciutats costeres i alguns aeròdroms. Els alemanys varen perdre 27 avions i la RAF 11 en els atacs dels alemanys contra els camps d’aviació.

A la Gran Bretanya:

Després de desxifrar uns quants missatges de la Luftwaffe des de la màquina Enigma, el Comitè Conjunt d’Informació de les Forces Armades, després de deliberar-ho, va manifestar que creia que les autoritats alemanyes no havien pres ni prendrien cap decisió definitiva sobre una invasió a les illes britàniques en funció del resultat de la lluita per la superioritat aèria.

En els Estats Units:

Franklin Delano Roosevelt va acordar entregar a la Gran Bretanya 50 destructors nord-americans a canvi de l’ús per part de la flota nord-americana de les bases britàniques en el Carib i a l’Atlàntic occidental.

13 d’agost de 1940

Dimarts:

En el Reich:

A Alemanya:

A Berlín, Adolf Hitler es va reunir amb Erich Raeder i va estar d’acord amb que el front de la invasió a la Gran Bretanya hauria de ser estret, tal i com deia la Kriegsmarine, però situat en una zona més occidental, al voltant de Worthing. Això suposava que la invasió seria duta a terme pel Grup d’Exèrcits A. Tot i això, Hitler li va dir que la seva decisió final la prendria l’endemà després de reunir-se amb Walter von Brauchitsch.

Al mateix temps, Alfred Jodl va revisar l’Operació i va posar cinc condicions per dur-la a terme amb èxit. Primerament, la Kriegsmarine havia de ser eliminada de la costa sud; en segons lloc, la RAF havia de ser eliminada del cel britànic. Les altres condicions feien referència al desembarcament de tropes, que tenia que ser fet amb rapidesa. Si aquestes condicions no es complien, Jodl considerava que el desembarcament seria com un acte desesperat que podria realitzar-se en una situació desesperada i que, per tant, no s’hauria d’intentar.


A Berlín, a les dues de la matinada, la RAF va fer acte de presència i en seguit varen sonar les sirenes antiaèries. Hi va haver un fort tiroteig, però no hi va haver cap atac. El contra avis no es va donar fins les tres de matinada.

A França:

A la tarda, agents de la Gestapo, acompanyats per algun policia espanyol, es varen presentar a la casa del president de la Generalitat a l’exili, Lluís Companys, que havia sortit amb la seva esposa Carme Ballester a caminar. Companys, tot i ser avisat de que l’esperaven, va dirigir-se a casa per rebre els seus futurs carcellers. Els alemanys varen regirar la casa i varen trobar-hi 70.000 francs, però, no satisfets amb la troballa, li varen demanar a l’esposa del President on era l’or que s’havia endut el President. Companys havia marxat a l’exili pràcticament sense res. El President va ser traslladat en un camió a la Komandatur per ser detingut i interrogat. 

En la Batalla d’Anglaterra:

Després de l’ajornament del dia anterior, aquell dia havia de començar el Dia de l’Àguila, la gran operació alemanya en la Batalla d’Anglaterra que va portar al cel britànic a ser testimoni durant les següents quatre setmanes d’enfrontaments aeris. Els bolletins meteorològics alemanys del Canal de la Mànega varen senyalar núvols i boires matineres i es va decidir consultar a Hermann Göering per si tirar o no endavant amb l’Operació. Dubitatiu, finalment el ministre va decidir aplaçar l’atac fins la tarda. Quan aquesta ordre va arribar al caporal Blanc, Nez, el comandant Johannes Fink no era el seu lloc per rebre-la, ja que es trobava a l’aire a bord d’un Dornier 17 barrejat amb els bombarders que havien d’atacar Eastchurch i Scheerness. A més, des de les sis del matí, uns 60 aparells alemanys estaven concentrats sobre Amiens, entre ells el Messerschmitt 110 de Joachim Huth.

Els britànics varen replicar a l’instant l’atac alemany. Des de l’est varen ser enviats dos esquadrons del Grup 11, vinguts de Croydon i de Hornchurch, encarregats de patrullar al voltant dels aeròdroms atacs de Hawkings i de Mantson. Amb ells s’hi va afegir una secció de Northolt que va defensar Canterburg. Un esquadró de Nort Weald va protegir un comboi a la desembocadura del Tàmesi. A més a més, el Grup 11 va ser reforçat en el sector per un esquadró de Tangmere i tres secció de Kenley, que varen rastrejar tot l’estuari. Més a l’oest, tres seccions de Tengmer varen vigilar la regió Arudel-Petwort. El Grup 10 va enviar prop de la costa, a Warmwell, un esquadró del Middle Wallop. Les Estacions del Cos d’Observacions varen detectar ràpidament als alemanys.

Quan els alemanys tornaven varen sortir els Spitfire i els Hurricane. Aquesta vegada els bombarders no estaven protegits pels Messerschmitt 109 i 110. Els primers Me 110 en enlairar-se varen els 23 del capità Liensberger, que varen sortir de prop de Caen direcció a Portland per entaular combat amb els aparells de la RAF. Ràpidament els britànics varen veure la maniobra alemanys i varen enviar a Portland i a St Albans Head tres esquadrons estacionats a Exeter, Warmwell i Tangmere. A Manston, on només hi estacionava de forma permanent l’Esquadró 600, l’anomenat City of London, de Blenheim, va tornar a ser durament castigat per les bombes alemanyes.

En total, la Luftwaffe va bombardejar amb 1.485 avions les bases aèries, les pistes d’aterratge i les instal·lacions aeronàutiques britàniques de la RAF, que es va defensar amb més de 700 sortides. 46 avions alemanys van ser abatuts per 13 de la RAF. Pràcticament tots els membres de les tripulacions alemanyes abatudes varen morir o varen ser capturats i, en canvi, els britànics només varen perdre set pilots. Però, tot i la duresa de l’atac, la capacitat britànica de construir nous caces no es va veure afectada per la falta d’organització de la Luftwaffe alhora d’atacar, ja que molts aeròdroms atacats tenien poca importància i, a més, per culpa del mal temps el comandament de la Luftwaffe va cancel·lar alguns dels atacs del matí.

A la nit, els alemanys varen llençar en els midland d’Anglaterra i els lowlands d’Escòcia una gran quantitat de panòplies guerreres. La NBBS, una nova estació radiofònica, va emetre aquella mateixa nit una dura i surrealista (falsa) advertència:

La present crida es dirigeix als meus compatriotes britànics. Poseu-vos en guàrdia. Aquesta nit han sigut llençats paracaigudistes alemanys vestits de paisà amb uniforme anglès, a les proximitats de Birmingham, Manchester i Glasgow. Són portadors de pastilles de boira que els permet escapar a les mirades. Alguns d’ells disposen d’un raig electromagnètic que és un verdader raig de la mort…

A França: 

El govern de Vichy va aprovar una llei que excloïa de les funcions públiques als francmaçons, que varen ser posats a partir de llavors sota vigilància com a enemics de la pàtria.

A Itàlia: 

Galeazzo Ciano va convocar, sense consultar-ho a les autoritats militars, al general Visconti Prasca, que comandava les tropes destacades a Albània, per ordenar-li que es posés d’immediat a preparar una ofensiva contra Grècia. Al mateix temps, Ciano va mobilitzar a la premsa italiana per preparar la invasió a Grècia.

12 d’agost de 1940

Dilluns:

En el Reich:

A Alemanya:

La Gestapo va detenir al director d’un conjunt d’hospitals psiquiàtrics a Württemberg, Paul Gerhard Braune, per haver-se queixat i haver demanat que s’aturés el programa Aktion T4.

En la Batalla d’Anglaterra:

Hermann Göering va donar l’ordre de llançar una gran atac aeri sobre Gran Bretanya. Aquell mateix dia es varen iniciar durs atacs contra el sud d’Anglaterra amb 30 Dorniers escortats per prop de 100 Messerschmitt 109, en que es va atacar els aeròdroms dels caces i sis estacions de radar d’alerta prèvia de la costa meridional britànica, cinc de les quals varen ser tocades i danyades i una va quedar completament destruïda, la de Ventnor, a l’illa de Wight. La de Rye, tot i que va ser greument danyada, al cap de tres hores ja tornava a estar en funcionament. El sotstinent Martin Lutz va llençar en una d’elles bombes de 500 quilograms. Cinc minuts més tard, el sotstinent Rössinger va atacar l’estació de Rye, a prop de Hastings, amb bombes de 250 i 500 quilograms. Els danys varen ser considerables. Per la seva part, el sotstinent Hintze va atacar els pals de Dover, dos dels quals varen ser tocats, tot i que varen resistir els projectils alemanys. Totes les estacions, menys la de Ventnor, varen tornar a la seva activitat a la tarda.

Portsmoth, per la seva part, va ser violentament bombardejada per 15 Stukes escortats per una esquadrilla de Messerschmitt 53 estacionada a Guernesey, al comandament del tinent Erich Bodendiek. Entre els atacs hi havia Adolf Galland amb el seu esquadró 27. La RAF es va veure obligada a dur a terme 758 sortides, xifra rècord en la Batalla d’Anglaterra, i la Luftwaffe 440, una xifra també record. Dos combois varen ser tocats a l’estuari del Tàmesi i nombrosos pobles varen ser bombardejats.

Els alemanys comptaven amb 2.669 avions i els britànics només disposaven de 1.054 avions en aquelles dates. A la nit, la Ràdio alemanya va anunciar que 71 aparells britànics havien sigut destruïts, entre ells tot l’Esquadró 65 de Manston.

11 d’agost de 1940

Diumenge:

En la Batalla d’Anglaterra:

Els alemanys varen començar els atacs a gran escala contra els ports britànics i les estacions de radar. A les set del matí, amb el temps clar, els bombarders alemanys dirigits per Johannes Fink es varen dirigir als seus objectius. L’esquadró número 74 de Hornchruch era el que operava en la zona d’atac alemany. A les 7:49, alertats pel control de terra, 12 Spitfire, amb el capità Malan al capdavant, es varen enlairar. Un d’ells va ser tocat de bon inici, tot i que el pilot va poder saltar en paracaigudes. Dues hores més tard, els alemanys ja eren a Dover, tot i que el seu verdader objectiu era Portland, i per això només donaven voltes per la ciutat britànica tal i com els hi havia ordenat Beppo Schmid en la seva circular, esperant que s’agrupessin les demés patrulles i que la ciutat de Portland es quedés sense defenses. Però l’estació de radar de Ventor, a l’illa de Wight, va avisar de que la formació alemanya es dirigia cap a Weymouth. Des de Bentley Priory es varen cridar a més bombarders. D’aquesta manera, a l’illa de Portland hi havien els esquadrons 145, 238, 152, 601, 213, 609 i 287 preparats per enfrontar-se als 150 bombarders alemanys escortats per Messerschmitt 109 i 110. Però els bombarders alemanys varen aconseguir bombardejar els magatzems de mercaderies, els dipòsits de gasolina, els quarters i els gasòmetres. En el mateix moment, el comboi Booty va ser atacat durament a les aigües de Norfolk, perdent dues embarcacions.

A les 13:56, l’Esquadró 74 va tornar a ser cridat per enfrontar-se als alemanys a la regió de Margate. En total, 38 aparells alemanys varen ser destruïts contra 32 britànics.

En el Reich:

A Alemanya:

Els bisbes catòlics alemanys es varen reunir en una conferència a Fulda i varen dirigir una petició col·lectiva a Hans-Heinrich Lammers, el cap de la Cancelleria del Reich, per demanar-li que no es continués eliminant als malalts mentals. Les supliques de moment no varen ser escoltades. A més, els bisbes varen encarregar-li a Heinrich Wienken, de Càrites, que protestés formalment en persona.


A Könisberg, al matí, Walther Funk va elogiar a l’aviador nord-americà Charles Lindbergh en un discurs per haver afirmat que “si els rics s’enriquien massa i els pobres es tornaven massa pobres, s’havia de fer alguna cosa”. Funk va afirmar que era precisament el que ell havia dit des de feia temps.


El Govern va suprimir i prohibir el telèfon a tots els jueus.


A Berlín, davant la possibilitat de noves desfilades militars, les autoritats varen engalonar la Pariserplatz. Aquell dia, els treballadors varen pintar la plaça i varen instal·lar dues enormes àguiles daurades. A cada extrem hi varen col·locar dues gegantesques rèpliques de la Creu de Ferro.

A la Unió Soviètica:

Viatxeslav Mólotov va ordenar en el govern alemany que liquidés en el termini de 15 dies les seves delegacions de Kaunas, Riga i Tallin, i tanqués tots els seus consolats bàltics abans de l’1 de setembre.

10 d’agost de 1940

Dissabte:

En el Reich:

A Alemanya:

Segons un informe del règim nazi, la majoria de la població opinava que la Gran Bretanya havia de ser destruïda com fos. Però l‘Operació Lleó Marí cada vegada tenia més dificultats per dur-se a terme. Aquell dia, Walter von Brauchitsch va informar en el OKW de que no podia acceptar un desembarcament entre Folkestone i Eastbourne. A més, tot i que no hi estava d’acord, va consentir en abandonar el desembarcament a Lyme Bay, amb l’objectiu de retallar el front. 


El Ministeri d’Afers Exteriors va anunciar que els mariners francesos lleials a Charles de Gaulle serien tractats com pirates i no tindrien clemència si eren capturats.

En la Batalla d’Anglaterra:

3.358 avions, 2.250 d’ells en perfecte estat, estaven a punt per sortir per atacar diferents punts de Gran Bretanya. Johannes Fink va ser convocat immediatament en el quarter general d‘Albert Kesselring per ser informat sobre l’atac. Però el mal temps va obligar a Hermann Göering a aplaçar l’operació, coneguda com l’Adlertag.

A Romania:

El govern romanès va introduir mesures antisemites.

A Lituània:

A Kovno, el cònsol japonès, Chiune Sugihara, no fent cas a les instruccions del Ministeri d’Afers Exteriors de Tòquio, va començar a emetre visats de trànsit japonès a tots els jueus que arribaven al seu consolat. Pràcticament cap d’ells tenia permís d’entrada a cap país i, molts d’ells, no tenien n’hi passaport vàlid. Tot i que el seu Ministeri el va criticar per haver donat tants visats, ell va continuar emetent visats als jueus perquè fugissin de l’òrbita alemanya. En total va emetre més de 10.000 visats. En les seves memòries, Sugihara va afirmar que havia actuat de tal manera per pur amor a la humanitat.