Dijous:

La Batalla d’Anglaterra:

A les nou del matí va començar la segona fase de la Batalla d’Anglaterra amb una sèrie d’intensos atacs contra objectius britànics. Els caces alemanys, que des del 24 de juliol volaven permanentment el Canal de la Mànega per dirigir-se al sud-est d’Anglaterra, varen deixar de volar per deixar pas als bombarders. Centenars de bombarders alemanys varen travessar aquell dia el Canal de la Mànega i varen atacar les instal·lacions militars britàniques, però quan varen tornar a les seves bases varen veure que molts no havien tocat el seu objectiu i, a més, un de cada tres avions no havien tornat. Adolf Hitler va jurar que la Gran Bretanya seria destruïda i preveia que en cinc setmanes la RAF i la Royal Navy serien destruïdes. 

Per la seva part, en una ordre del dia llegida a tot el personal de la RAF es va anunciar que la Batalla d’Anglaterra començaria. En l’ordre es deia textualment:

Membres de la RAF, sigueu conscients de que el destí de diverses generacions es troba a les vostres mans. 

---

Al Canal de la Manega, a primera hora del matí, les llanxes ràpides alemanyes varen atacar el comboi CW9, que des del dia anterior fugia de la zona. Les 31 embarcacions es varen veure obligades a separar-se i, en la confusió, dues d’elles varen xocar entre si i tres es varen enfonsar. Per tal de no desaprofitar l’ocasió es varen cridar als bombarders alemanys que ràpidament varen aparèixer. L’Esquadra 27 dirigida per Adolf Galland escortada per Stukas va fer acte de presència. Del bàndol britànic, els Hurricane de Westhampneet, els de l’Esquadró 145, varen entrar en combat i ràpidament es varen trobar amb els Stukas. Al final, quatre embarcacions varen ser enfonsades i sis més varen resultar danyades. A l’aire, 19 aparells britànics i 31 alemanys varen ser destruïts. A la nit, en les dues parts es varen exagerar les xifres de pèrdues de l’enemic. La RAF va afirmar haver destruir 24 bombarders i 36 caces alemanys. La Luftwaffe va anunciar haver destruïts 49 aparells britànics. El que era clar era que els britànics s’estaven defensant molt més bé del que pensaven els alemanys. Winston Churchill en persona va felicitar als pilots de la RAF. 

En el Reich:

A Alemanya:

Hitler va nomenar al coronel Walter Warlimont perquè preparés les zones de desplegament a Prússia Oriental i a la Polònia ocupada per un futur atac contra la Unió Soviètica. 

---

Les autoritats alemanyes varen declarar que declinaven tota responsabilitat per qualsevol escassetat d’aliments que pogués donar-se en els territoris ocupats per l’exèrcit alemany.

A Espanya:

Francisco Franco va convocar l’ambaixador d’Alemanya Eberhard von Stohrer per explicar-li les condicions d’Espanya per entrar a la guerra al costat d’Alemanya. El dictador espanyol li va demanar tenir la seguretat de que Espanya obtindria Gibraltar, el Marroc francès i la part oranesa d’Algèria. A més, va reclamar assistència militar i suport econòmic, bàsicament desitjava gasolina i blat. Després de la trobada, l’ambaixador va escriure un memoràndum classificat com a màxim secret sobre les condicions del govern espanyol, que varen ser enviades a Berlín i que, més tard, varen caure en mans nord-americanes.

A la Gran Bretanya:

En el 10 de Downing Street es va celebrar una reunió del Gabinet de Guerra presidida per Churchill on es va debatre la situació estratègica a Àsia.

Al Sudan

Les forces que el govern de Sud-Àfrica havien enviat per ajudar els britànics, els Gloster Gladiator de l’Esquadró nª1, varen arribar al Sudan.

A Somilandia:

Els italians varen conquerir Hargueisa.

A Japó:

Els japonesos varen botar el cuirassat Yamato.

Dimecres:

En el Reich:

A Alemanya:

Franz Halder es va reunir amb l’almirall Schniewind, cap de l’Estat Major de la Kriegsmarine, per discutir sobre la futura Operació Lleó Marí. Halder va rebutjar enèrgicament la proposta de la Kriegsmarine d’aplaçar l’Operació, però Schniewind li va replicar que seria un suïcidi intentar transportar tropes en un front tan ampli com que el que l’Exèrcit demanava donada la supremacia dels britànics en el mar.

Al mateix temps, Beppo Schmid va enviar a les tres bases aèries que lluitaven contra els britànics una circular relativa que parlava del sistema de teledirecció de la RAF i demanava dur a terme atacs massius i breus sobre punts precisos.

---

Josef Bürckel va ser nomenat gauleiter de la Westmark, la Marca Occidental, que anava del Sarre al Palatinat, després de que Alsàcia i Lorena haguessin sigut annexionades al Reich.

A la Gran Bretanya:

Charles de Gaulle va firmar un acord amb el govern britànic sobre l’organització de les Forces Franceses Lliures.

---

En la Ràdio Alemanya, el general Erwin Sander va anunciar imminents atacs contra Gran Bretanya.

---

A la nit, un comboi britànic, el CW9, va creuar el Canal de la Mànega per tal de fugir dels bombarders alemanys.

A Suïssa:

Segona una carta secreta del consolat de Ginebra a Berna, diplomàtics alemanys establerts a Suïssa havien acordat concedir 3.000 francs suïssos al diari d’extrema dreta L’Action Nationale.

A Somilàndia:

Els italians varen ocupar Odweina.

Dimarts:

En el Reich:

A Alemanya:

Adolf Hitler va fer saber en un edicte secret les raons que el portaven a considerar necessària l’Arma SS. Per Hitler, la dilatació del Reich requeria el manteniment d’una policia militaritzada governativa amb suficient capacitat per representar i aplicar l’autoritat del Reich en qualsevol situació interna.

A Àustria:

En el camp de concentració de Mauthausen hi va arribar el primer comboi amb 392 republicans espanyols.

En la Batalla d’Anglaterra:

1.485 avions de combat alemanys varen atacar les fàbriques aeronàutiques britàniques i les seves instal·lacions vitals per la guerra. Quan varen veure l’atac, la RAF no va tardar en respondre i es va produir una batalla aèria amb el resultat de 45 avions alemanys destruïts per 13 de britànics.

A la Gran Bretanya:

Winston Churchill encara estava molt emprenyat amb el president Franklin Delano Roosevelt per haver-li demanat que enviés les embarcacions de la Royal Navy a Nord-Amèrica o alguna part de l’Imperi britànic perquè era una clara senyal de derrotisme. Després de donar-hi voltes, el primer ministre va enviar un telegrama al seu ambaixador a Washington, lord Lothian, en el qual li va demanar que deixés clar que no abandonarien la llibertat d’acció britànica i que no toleraria una idea derrotista.

A la tarda, el malhumor li va augmentar encara més després de que el despertessin d’una migdiada per comunicar-li que els alemanys estaven atacant amb els seus avions de guerra contra les fàbriques aeronàutiques i altres instal·lacions.

---

Aquell dia va arribar al país un contingent de pilots i tripulants de Rhodèsia del Sud.

A la Unió Soviètica:

Estònia es va convertir en una nova república soviètica després del fals referèndum del 14 de juliol.

Dilluns:

En el Reich:

A Alemanya:

Adolf Hitler va ordenar intensificar els atacs aeris contra la Gran Bretanya, però el mal temps va avortar l’atac previst. A partir d’aquell dia, la Luftwaffe va dedicar tots els seus esforços, segons la promesa de Hermann Göering, per aniquilar la RAF i la flota britànica.

Però Hitler tenia un altre pla a part d’eliminar als britànics. Els seus generals li varen anar presentant diferents plans per envair la Unió Soviètica. El general de divisió Erich Marcks va presentar un esborrany al general Franz Halder i calculava que si es llançava un atac amb 147 divisions alemanyes la victòria estaria assegurada amb només nou i disset setmanes. Marcks plantejava avançar cap al nord dels pantans de Pripet direcció Moscou per després avançar cap a la línia Arkàngel-Gorkie-Rostov per eliminar l’amenaça aèria. Estava convençut que les batalles decisives s’efectuarien en les primeres setmanes i que les forces blindades serien els actors principals. El Pla preveia l’ocupació del centres principals de l’economia soviètica a Ucraïna i la conca del Donets i les indústries armamentistes de Moscou i de Leningrad. Marcks va apuntar que els soviètics no atacarien i que havien d’esperar que el seu Exèrcit es mantingués a la defensiva. Per la seva part, Halder va proposar una ofensiva en dues puntes, dirigida especialment contra Moscou, a més d’un atac secundari sobre Kiev.

---

El cardenal Adolf Bertram li va dir a August von Galen que l’evidència dels assassinats contra persones amb problemes físics i psíquics no era suficient per una protesta. El cardenal tenia por de que l’Església fos perseguida. 

A la Gran Bretanya:

Després de passar el cap de setmana a la residència de camp de Chequers, Winston Churchill va revisar el missatge del seu ambaixador a Washington, lord Lothian, en que li explicava que el president Franklin Delano Roosevelt l’hi hauria ofert traslladar les embarcacions de la Royal Navy a Nord-Amèrica o algun port de l’Imperi britànic si anaven a maldades. Aquell oferiment no li va fer gens de gràcia al primer ministre, que no havia deixat de sol·licitar ajuda material. A la nit encara no l’hi havia passat la seva emprenyada i no va deixar de renegar que no consideraria concedir ni a Canadà ni a Estats Units el dret a embarcar les seves embarcacions de guerra si Gran Bretanya era envaïda, ja que considerava que tal proposta era una senyal de derrotisme.

A la Unió Soviètica:

Després del fals referèndum del 14 de juliol, Letònia es va convertir en una república soviètica. 

Diumenge:

En el Reich:

A Alemanya:

Hermann Göering va publicar un article en el Völkischer Beobachter sota el pseudònim d’Arminius, equivalent al nom de Hermann en llatí. En ell, va explicar que la primera feina d’una força aèria era aconseguir una completa superioritat a l’aire destruint els avions, aeròdroms, hangars, dipòsits de combustible i nous d’artilleria antiaèria de l’enemic. Un cop complert aquest objectiu, Göering va afegir que començava la segona fase en la qua podien consagrar gran part de les seves energies a donar suport a les tropes de terra. Aquesta tàctica és la que va fer servir la Luftwaffe a Polònia i al front occidental.

A França:

Philippe Pétain, François Darlan i el ministre d’Afers Exteriors, Paul Baudoin, es varen reunir secretament per pactar que si en cas de que l’exèrcit alemany ocupés la zona lliure, ocupant Vichy i desposseint a Pétain del seu càrrec de president, Darlan intentaria guanyar a l’Àfrica del nord per exercir l’autoritat governamental.

A la Gran Bretanya:

Aquell dia varen arribar més tropes australianes a Gran Bretanya.

A Somàlia:

Les tropes italianes varen envair la Somàlia britànica.

En els Estats Units:

Charles Lindbergh va insistir en un discurs perquè Estats Units apostés per una sincera col·laboració amb Alemanya per la pau i per preservar la cultura occidental. Hores més tard, el general Pershing va llegir una declaració per la ràdio en el que va avisar del perill que correria Estats Units si Gran Bretanya era derrotada.

Dissabte:

En el Reich:

A Alemanya:

Joachim von Ribbentrop va enviar una carta a l’ambaixador a França, Otto Abetz, per determinar-li les seves funcions a França. Abetz havia d’orientar la policia secreta militar i la policia secreta estatal perquè vigilés la policia interior francesa, la premsa, la ràdio i la propaganda. Precisament, aquell mateix dia Adolf Hitler li va dir a Abetz que es proposava evacuar a tots els jueus d’Europa després de la guerra. 

---

En una memòria de l’empresa I.G. Farben es deia que a través de la creació d’una gran esfera econòmica organitzada per ser auto-suficient i planificada en relació amb les demés esferes econòmiques del món es podria satisfer les necessitats industrials.

A la Unió Soviètica:

Lituània es va convertir en una república soviètica després del fals referèndum del 14 de juliol.

A l’Àfrica:

Benito Mussolini va ordenar llançar les seves tropes contra les colònies britàniques. D’immediat, sense pensar en les provisions, a l’Àfrica Oriental els italians, amb 17 batallons d’infanteria i amb àscaris al comandament del general Nasi, amb el suport dels carros M-11739 i l’aviació, varen envair Somlilandia, defensada per cinc batallons britànics i indis, a més del Camel Corps somali al comandament del general Goodwin-Austen. El comandant Amadeu de Savoia Aosta va atacar des d’Etiòpia, en un assalt executat en tres eixos d’avanç sobre Berbera.

En la Batalla d’Anglaterra:

Els alemanys varen llençar bombes al sud d’Anglaterra. Una d’elles va inutilitzar un lloc del Cos d’Observació i, a Essex, una bomba va tocar una fàbrica de blat que es va incendiar. 

A la Gran Bretanya:

Aquell dia va arribar-hi un contingent nombrós de tropes canadenques. Entre ells hi havia diversos ciutadans nord-americans que s’havien presentat com a voluntaris.

A Irlanda:

Un submarí alemany es va apropar de forma clandestina a les costes d’Irlanda. A bord hi anaven dos caps de l’IRA, Jean Russel i Frank Ryan, que dirigien l’Exèrcit republicà irlandès en rebel·lia contra Gran Bretanya. La seva missió era agafar contactes, escampar odi contra els britànics, garantir la independència d’Irlanda pel final de la guerra i esperar. Però l’operació va anar malament des de l’inici, ja que Ryan va morir durant la travessia per culpa d’una crisis cardíaca i el submarí es va veure obligat a donar mitja volta.  

Divendres:

En el Reich:

A Alemanya:

Hermann Göering, seguint les ordres d’Adolf Hitler, va donar ordres a la Luftwaffe per la destrucció de la RAF i va aprovar un atac contra Londres per la nit del 24 d’agost. A més, Göering va aprovar en un memoràndum que els delegats del Reich en els països ocupats tenien que comprar accions de les empreses d’aquests països per part d’empreses alemanyes creades amb capital alemany i també tenien que impedir que les firmes dels països ocupats transferissin els seus títols de propietat a interessos a països neutrals com els Estats Units o Suïssa.

---

Joachim von Ribbentrop va rebre un llarg telegrama de Walter Schellenberg des de Lisboa, on aquest li va explicar que havia fet tot els possibles per impedir la marxa dels ducs de Windsor el dia anterior a les Bahames. Schellenberg va assegurar-li que l’automòbil que transportava l’equipatge dels ducs havia sigut sabotejat i per aquest fet havien embarcat tard en el buc nord-americà Excalibur. 

---

A la nit, des de Ràdio Bremen, William Joyce va dir irònicament en una transmissió per als oients britànics, que la RAF estava massa ocupada llançant bombes sobre camps i cementiris d’Alemanya per disposar de temps per la Batalla de França.

---

L’Església continuava oposant-se als assassinats de les persones amb problemes psíquics o físics, però aquell dia el conseller en cap del cardenal Adolf Bertram va advertir de que qualsevol acció imprudent i precipitada podria portar a la pràctica conseqüències nefastes pels assumptes pastorals i eclesiàstics. 

---

A Berlín, al migdia, en detectar un avió, els canons antiaeris, ubicats en els terrats de la Cancelleria i del Ministeri de l’Aire, varen disparar contra ell. Era una falsa alarma perquè es tractava d’un aprenent de pilot alemany que havia penetrat a la zona aèria prohibida sobre Berlín sense haver-ho comunicat. En aquell moment es va tenir que aturar la roda de premsa del portaveu oficial del Ministeri d’Afers Estrangers.

A França: 

Els alemanys varen obrir el camp d’internament i de trànsit de Schirmeck destinat a rebre presoners alsacians sospitosos de resistència o acusats del mateix delicte i d’oposició al nacionalsocialisme.

A Polònia:

Els alemanys varen obrir el camp de concentració de Gross-Rosen.

A Espanya:

Wilhelm Canaris es trobava en territori espanyol per examinar l’Operació Fèlix, la conquesta de Gibraltar. Després de treure’n les seves conclusions, l’almirall va entregar-li en el mariscal Wilhelm Keitel un informe on parlava d’aquesta invasió. Canaris li va dir que s’havia d’enviar un batalló del Regiment Brandenburg a la regió d’Algecires passant per França amb el camuflatge adequat per no se descoberts. Llavors, Canaris va suggerir que els soldats viatgessin de paisà i en camions per carreteres apartades per evitar els pobles. També aconsellava portar en vaixell a un altre batalló armat en un petit port espanyol a les proximitats de Gibraltar. Seguidament, les peces d’artilleria pesada i les seves municions serien enviades i instal·lades a Ceuta per bombardejar Gibraltar abans de l’entrada en acció de les tropes terrestres. Però, com que Ceuta no tenia grues suficientment fortes per desembarcar i col·locar els canons en el seu lloc, Canaris va suggerir utilitzar bombarders de gran radi d’acció de la Luftwaffe per deixar Gibraltar sota les bombes i per neutralitzar la flota accionada.

A Suècia:

El rei Gustau V va oferir en secret els seus serveis tant a Hitler com al rei Jordi VI per establir contactes per una pau negociada. El rei britànic va anotar:

Fins que Alemanya no estigui disposada a viure en pau amb els seus veïns europeus, sempre serà una amenaça. Tenim que treure’ns de sobre el seu esperit agressiu, les seves màquines bèl·liques i les persones que han après a utilitzar-les.

A França:

A Clermont-Ferrand, el govern de Vichy va jutjar en absència a Charles de Gaulle per rebel·lió i va ser condemnat a mort.

En el Mediterrani:

Una força naval britànica va atacar la base naval italiana a l’illa de Sardenya.

A la Gran Bretanya:

Winston Churchill, que es preparava per passar el cap de setmana a la residència de camp de Chequers, va escriure un article pel diumenge en el qual va advertir de que els missatges a favor de la pau que arribaven de Berlín no significaven res per ell.

---

William Aitken Beaverbrook va entrar a formar part del Gabinet de Guerra.

En els Estats Units:

Al matí, el president Franklin Delano Roosevelt va rebre un memoràndum de mans del seu secretari de l’Interior, Harold Ickes, en el qual es queixava de que no volguessin ajudar als britànics. Aquella mateixa tarda, Ickes es va dirigir a la reunió setmanal del Gabinet i va insistir en ajudar als britànics. Roosevelt, per la seva part, va començar a canviar d’opinió i va comentar-los que l’opinió general era que la supervivència de Gran Bretanya d’un atac alemanya podria dependre molt possiblement dels destructors nord-americans de la Primera Guerra Mundial que Churchill l’hi havia reclamat el 31 de juliol. En cas de que els britànics no poguessin resistir més, el president va proposar que les embarcacions de la Royal Navy es dirigissin o bé a Nord-Amèrica o a ports de l’Imperi Britànic. Aquella mateixa tarda es va comunicar a lord Lothian, l’ambaixador britànic a Washington, els detalls de l’oferta de Roosevelt. Lord Lothian ràpidament va enviar un telegrama a Londres per explicar-los la nova notícia. El president nord-americà també va declarar que s’hauria d’acordar algun tipus de tractat comercial amb els britànics amb l’objectiu de satisfer als republicans del Congrés.

A la Indoxina francesa:

El govern japonès li va enviar en el governador general, l’almirall Jean Decoux, un ultimàtum en que li exigia el dret de trànsit de tropes japoneses a Indoxina septentrional i la utilització dels aeroports francesos de la zona. L’almirall va cedir. 

Dijous:

La Directiva número 17:

En el Berghof, a Obersalzberg, Adolf Hitler va firmar la Directriu número 17 en que donava l’ordre d’intensificar la guerra aèria i naval contra la Gran Bretanya, la Verschärfter Luftkrieg. Hitler no confiava amb els anàlisis de Hermann Göering, que asseguraven que la Luftwaffe seria suficient per derrotar a la Gran Bretanya. Per això, Hitler va firmar unes ordres per tal de que la Kriegsmarine entrés en guerra a les costes britàniques. D’aquesta manera, el Blitz, el sostingut bombardeig aeri contra el Regne Unit per part de la Luftwaffe, no es portaria a terme per iniciativa pròpia, tal i com havia fet amb anterioritat, sinó que els atacs anirien coordinats amb la Kriegsmarine i sota les seves ordres. Hitler demanava però que s’acabés com més aviat millor amb l’aviació britànica, la RAF, i ordenava llançar la seva ofensiva principal contra la RAF el 6 d’agost, o en una data posterior la més pròxima possible, i creia que eliminar-la seria qüestió de 3 o 4 dies. La data en que començaria l’Operació portaria el nom clau del Dia de l’àguila. El Servei Secret britànic va conèixer aquest nom clau, però no sabia el seu significat. En aquesta ordre va ordenar que la Luftwaffe ataqués sobretot els ports que fessin de magatzems d’aliments i de provisions de l’interior del país i, per tant, la costa sud d’Anglaterra havia de ser menys atacada que la del nord perquè els seus ports no eren tan utilitzats com a magatzems. Així mateix, calia atacar les industries del país, tot i que també va demanar de mirar de fer tots els esforços possibles per evitar les pèrdues innecessàries de vides entre la població civil, encara que es reservava explícitament la prerrogativa de prendre personalment les decisions sobre l’ús dels bombarders per atemorir a la població. També va ordenar a la Kriegsmarine que ataqués, a part dels vaixells de guerra, els vaixells mercantils. La Directriu va ser firmada per Wilhelm Keitel, que va informar a la Wehrmacht de que probablement el 15 de setembre seria la data de la invasió d’Anglaterra, però va avisar de que era Hitler qui decidiria si la invasió tindria lloc o no aquell any perquè depenia del resultat de l’ofensiva aèria.

Göering els va dir en els seus generals que Hitler l’hi havia ordenat aixafar la Gran Bretanya amb la seva Luftwaffe. Però el cap de la Luftwaffe es va endur una bona sorpresa quan en l’informe d’un pilot alemany aquest afirmava que els Spitfire eren tant bons com els caces alemanys. Göering li va respondre:

Si és així tindré que posar al meu Inspector General de l’Aire davant d’un batalló d’afusellament.

Ernst Udet, l’Inspector General de l’Aire i amic de Göering, va somriure amb amabilitat. 

Göering també li va dir a Reinhard Heydrich que es posés a treballar per una possible ocupació de Gran Bretanya. La policia de seguretat de les SS i el SD havien de començar les seves activitats al temps que es produís la invasió militar, de forma que havien d’eliminar a nombroses organitzacions i societats que, a Anglaterra, eren hostils a Alemanya. 

Tot i això, Hitler continuava pensant en un atac a la Unió Soviètica i aquell mateix dia Franz Halder va començar a treballar-hi amb el seu Estat Major. 

En la Batalla d’Anglaterra:

A la nit, avions alemanys varen sobrevolar el Canal de la Mànega i varen llançar pamflets al sud d’Anglaterra, entre Hampshire i Somerset, que deien: Última crida a la raó, i reproduïen, en llengua anglesa, el discurs pronunciat per Hitler el 19 de juliol. L’endemà al matí, aquests pamflets amb papers verds i grocs, varen ser molt comentats entre els britànics. Més tard varen ser venuts en subhasta a benefici de la Creu Roja. Per la seva part, el Fighter Command britànic va perdre aquell dia 39 pilots. Com a resposta, la RAF va bombardejar les fàbriques d’Essen.

A la Unió Soviètica:

Viatxeslav Mólotov va confirmar a Alemanya la neutralitat de la Unió Soviètica en la guerra en un discurs al Soviet Suprem. El ministre, que va ser enviat per Iosif Stalin perquè pronunciés aquest discurs, va dir:

La nostra relació amb Alemanya, que va canviar de forma radical fa pràcticament un any, continua tal qual es va establir en l’acord soviètic-germànic.

En el Reich:

A Alemanya: 

Els bisbes catòlics varen presentar una queixa davant de Hitler pels assassinats que es produïen en els centres d’internament. L’arquebisbe de Fribug, Konrad Gröber, va escriure-li a Hans-Heinrich Lammers, el cap de la Cancelleria del Reich, que estaven disposats a sufragar totes les despeses que ocasionés a l’Estat les cures dels malalts mentals. Gröber el va advertir de la mala reputació que tindria el país si es sabés a l’exterior aquell assumpte.

---

La ràdio alemanya va afirmar (erròniament i fet intencionadament) de que el secretari de guerra nord-americà, Henry L. Stimson, havia dit que Gran Bretanya seria vençuda en breu i que la flota britànica passaria a estar sota el control dels alemanys.

A Polònia:

Hans Frank va ordenar que s’apliqués en tot el Govern General totes les lleis racials del Reich.

A Portugal:

Els ducs de Windsor, per consternació dels alemanys, varen salpar aquella tarda del port de Lisboa en el buc nord-americà Excalibur per dirigir-se a les Bahames, on el duc Eduard havia sigut nomenat governador d’aquestes illes. 

A Japó:

En les seves Directrius d’una política nacional bàsica, el príncep Fuminaro Konoye va demanar construir un fort Estat nacional de defensa capaç de fer front a “una gran prova sense precedents” (la conquesta de l’Àsia Oriental). 

Dimecres:

En el Reich:

A Alemanya:

En el Berghof, a Obersalzberg, a dos quarts de dotze del matí Adolf Hitler va celebrar una conferència militar a la sala de reunions per parlar de si s’havia d’envair a la Gran Bretanya o a la Unió Soviètica. El cap de la Kriegsmarine, Erich Raeder, va reiterar que la seva Armada no estaria en condicions d’atacar a la Gran Bretanya fins el setembre de 1940, i estava convençut de que si la Luftwaffe encara no controlava l’espai aeri britànic s’haurien d’esperar fins el maig de 1941, quan ell realment volia iniciar l’Operació. Raeder els va recordar que excepte durant la primera quinze d’octubre, el temps era generalment dolent en el Canal de la Mànega i en el Mar del Nord, i a més el mar era molt mogut per aquelles dates. Llavors els va dir que tot i que la primera onada d’atac aconseguir travessar amb condicions favorables, no hi havia cap garantia de que aquest temps favorable es prolongués fins la segona i tercera onada. A més, va sostenir que el front hauria de ser reduït i no estendre’s més que des del Pas de Calais fins Eastborune. Per aquest fet creia més convenient engegar l’Operació el maig de 1941. Veient aquesta realitat, Hitler va explicar que havia arribat a la conclusió de que la Gran Bretanya confiava plenament amb l’ajut de la Unió Soviètica i dels Estats Units i que, per tant, s’havia de destruir primer els soviètics abans que els britànics. Hitler va narrar que si eliminaven els soviètics també s’acabaria amb l’esperança britànica cap als nord-americans perquè comportaria un enorme augment de la importància de Japó a l’Extrem Orient. El dictador va afegir que com més hi pensava més clar tenia que Gran Bretanya estava obstinada en continuar la guerra amb el suport de la Unió Soviètica i els va comunicar que havien interceptat conversacions que anaven en aquest sentit. Hitler va creure que si atacaven a la Unió Soviètica el maig de 1941 al cap de cinc setmanes ja haurien guanyat la guerra i per això va ordenar en el seu Exèrcit que augmentés el número de les seves divisions fins a 180 a partir de les aproximadament 100 que existien fins llavors. Els va afegir que l’operació valia la pena només si el propòsit era aniquilar la nació soviètica i va exclamar:

Es tracta d’aniquilar les seves possibilitats mateixes d’existència! Aquest és el nostre objectiu!

A continuació, Franz Halder va anunciar que la invasió es produiria a la primavera de 1941 i va anotar en el seu diari personal que Rússia havia de ser aniquilada. Una curiositat d’aquella reunió va passar quan Hitler va esperar que Raeder, que estava encontra d’una possible invasió a la Unió Soviètica, abandonés la sala per poder anunciar les seves intencions d’atacar a la Unió Soviètica.

---

Joachim von Ribbentrop va rebre un nou missatge molt urgent i d’alt secret del seu ambaixador a Madrid, Eberhard von Stohrer, en que li va explicar que segons un emissari espanyol que acabava de veure els ducs de Windsor a Lisboa, aquests estaven fortament impressionats pels informes de les intrigues britàniques contra ells i temien per la seva seguretat, però tot i això tenien previst deixar la capital portuguesa l’1 d’agost per dirigir-se a les Bahames, tot i que el duc estava intentant amagar la data exacte de la partida. Segons l’ambaixador, Ramón Serrano Suñer faria tots els possibles per impedir la marxa dels ducs. Alarmat, Von Ribbentrop, des de Fuschl, va enviar a última hora de la tarda un telegrama molt urgent i molt secret a l’ambaixador en que li demanava que informés a l’amfitrió del duc, el banquer portuguès Ricardo do Espirito Santo Silva, que Alemanya volia la pau amb el poble britànic i que si no s’aconseguia la pau era per culpa del govern de Winston Churchill i, per aquest fet, consideraven la figura del duc com a molt important. Arribat el cas, Alemanya estaria disposada a satisfer els desitjos dels ducs i per això volia que el banquer portuguès evités la marxa dels ducs a les Bahames, ja que segons els seus informes el govern de Churchill els retindria a aquestes illes. El missatge de Von Ribbentrop va arribar a la delegació de Lisboa abans de la mitjanit. L’ambaixador es va reunir aquella mateixa nit amb Santo Silva i li va insistir en que transmetés el missatge de Von Ribbentrop al seu invitat.   

A Polònia:

A Cracòvia es va celebrar una important reunió per parlar de les deportacions del Warthegau a altres zones. Arthur Greisler va destacar les dificultats en què es vivia en el Wartheugau i va parlar de la massificació dels jueus, ja que la construcció del gueto de Lodz hi havia concentrat allí al voltant de 250.000 jueus, tot i que va declarar que era una simple solució provisional. Però Hans Frank li va dir que Heinrich Himmler, seguint les ordres de Hitler, l’hi havia assegurat de que hi hauria més deportacions al Govern General fins al final de la guerra. Greisler li va contestar que havia sentit dir a Himmler que es tenia la intenció de traslladar els jueus a algunes zones específiques d’ultramar. Després varen acordar que tots aquells jueus de Lódz haurien d’abandonar el Warthegau i estava previst que fossin deportats al Govern General.

A la Gran Bretanya:

Churchill va enviar un telegrama a Franklin Delano Roosevelt en el qual li va demanar de nou que li prestés els destructors de la Primera Guerra Mundial.

---

Els alemanys varen llançar bombes al sud-est de Cornualles, Devon, Somerset, Gloucestersthire, al sud de Gales i Shropshire.

---

Sir Alexander Cadogan va assegurar que els alemanys no envairien a la Gran Bretanya, sinó que arremetrien a Gibraltar i Egipte, i va afegir que la intel·ligència britànica no tenia res que corroborés la teoria d’una invasió alemanya, tot i que va deixar clar que la intel·ligència britànica era terriblement dolenta.

En el Mediterrani:

Els britànics varen dur a terme l’Operació Prisa, que consistia en que del portaavions Argu, que havia salpat des de Gibraltar fins a un punt davant a la costa de Sardenya, desplegués 12 caces que havien de recórrer els 300 quilòmetres fins a Malta. Només va morir un dels pilots dels 12 caces, el tinent Keeble, abatut en un combat aeri sobre el Gran Port de Malta. 

Dimarts:

En el Reich:

A Alemanya:

El capità general Franz Halder i el mariscal de camp Walter von Brauchitsch, que s’encarregaven d’analitzar la possible invasió a la Gran Bretanya, estaven convençuts de que no es podia transportar la Kriegsmarine a les illes britàniques en el temps que es requeria.

A França:

A Vichy, el govern francès va crear les chantiers de la jeunesse, un noves quintes de nois joves, sota l’autoritat del general Joseph de la Porte du Theil.

A la Gran Bretanya:

A Londres, Winston Churchill va enviar un missatge a Franklin Delano Roosevelt per dir-li que no entenia per què, tal hi com estava la situació, no li enviava cinquanta o seixanta dels seus destructors més vells.

A Portugal:

A Lisboa, per tal de convèncer als ducs de Windsor perquè es traslladessin a Espanya i pensessin que els serveis secrets britànics els volien morts, un emissari alemany va trencar aquella nit la finestra del dormitori del matrimoni. La duquessa es va mostrar llavors molt partidària de marxar. Al mateix temps, Walter Schellenberg, que s’hauria d’encarregar de la seguretat del duc si creuava la frontera espanyola, va informar en el seu govern que acabava d’arribar a Lisboa sir Walter Monckton, un vell amic del duc i important oficial del govern britànic. A part, l’ambaixador alemany a Madrid, Eberhard von Stohrer, va informar a Joachim von Ribbentrop de que acabava de saber que els ducs estaven planejant abandonar Lisboa a partir de l’1 d’agost i li va demanar no amagar més les intencions de portar-lo a Espanya. A més, es sabia en aquella data que el duc havia expressat en el seu amfitrió, el banquer portuguès Ricardo do Espirito Santo Silva, el seu desig d’entrar en contacte amb Adolf Hitler.