El dia de l’aniversari del príncep Bernhard (que era alemany i antic membre de les SS), milers de ciutadans holandesos varen sortir al carrer portant clavells blancs, la flor favorita del príncep. Era una mostra de rebuig a l’ocupant.
A Suïssa:
A Muralto hi va morir el pintor Paul Klee, que havia fugit dels nazis després de que li fessin passar proves d’arianitat, cosa que es va negar a fer-ho, i després de que els seus quadres figuressin en l’exposició d’Art degenerat de 1937.
A la Gran Bretanya:
Diana Mosley, que acabava de celebrar el seu 30è aniversari, estava llegint en el jardí de Denham, en una de les cases que tenien els Mosley a les afores de Londres, quan uns policies es varen presentar a la porta. Un d’ells li va entregar una ordre d’arrest. Ràpidament va posar algunes de les seves coses a una bossa de mà. Pensant que l’arrest seria breu es va emportar un tirallets per seguir alletant al seu bebè per quan tornés. Mitja hora més tard, el cotxe de la policia la va dur a la presó de Hollyway, on no hi sortiria fins d’aquí tres anys i mig.
Adolf Hitler va visitar la ciutat d’Estrasburg, recentment ocupada, i va visitar la catedral de la ciutat. De retorn al seu quarter general de Bruly-le Pèche, a prop de Sedan, el dictador, en el transcurs d’una conversació sobre taula, li va dir en el tinent coronel Böhme que esperava i desitjava arribar aviat a una entesa amb la Gran Bretanya, ja que creia que d’aquesta manera hauria acabat la guerra a l’Europa central i occidental. Llavors, Hitler va explicar que Alemanya necessitaria un llarg temps de repòs per assimilar tot el que havia conquerit.
A Alemanya:
Al matí, Heinrich Himmler i va rebre el seu habitual tractament de massatges del seu metge Felix Kersten. El doctor li va preguntar si les Waffen-SS eren un exèrcit independent. Himmler va respondre que no. Llavors, el doctor li va preguntar per què era necessari crear una força militar en paral·lel a l’exèrcit regular, creant mal ambient dins l’Exèrcit. A la nit, Himmler i el seu entorn, entre ells el doctor, varen arribar a Berlín amb el tren especial Sonderzug Heinrich.
En la Batalla per França:
Tot i que la Batalla de França havia acabat, les tropes blindades alemanyes varen arribar a Lió.
A la Gran Bretanya:
Els francesos exiliats varen nomenar al coronel Charles de Gaulle com a cap de la França Lliure, i WinstonChurchill el va reconèixer com a tal. El primer ministre, per la seva part, li va indicar a Anthony Eden la seva voluntat de continuar amb la guerra i li va dir que esperava que s’hagués comprès el seu missatge de que no volia cap pacte amb Hitler. Per aquest fet li va explicar que prohibia en els seus agents fer-se cap il·lusió de que això passés.
El Servei Secret britànic va desxifrar de l’Enigma que la majoria dels bombarders de llarg abast alemanys estarien en condicions de tornar a combatre abans del 8 de juliol.
En el Vaticà:
El papa Pius XII va enviar un missatge confidencial a Hitler en que s’oferia ell mateix per fer de mediador per una pau justa i honrosa. El papa va declarar-li que abans de prendre cap decisió volia saber què en pensava de que ell fos el mediador.
A Romania:
La Unió Soviètica va ocupar Besaràbia i la Bucovina septentrional.
A Líbia:
A Tobruk, quan el mariscal i governador de Líbia Italo Balbo estava sobrevolant la ciutat, la seva avioneta va ser disparada per error per la seva pròpia defensa antiaèria i el mariscal va morir quan l’avioneta va impactar contra el terra. S’ha especulat molt de si realment va ser un accident, ja que el mariscal s’oposava als plans de Benito Mussolini i de seguida que es va saber de la seva mort va circular el rumor de que l’accident havia sigut predeterminat pel dictador italià.
En els Estats Units:
Wendell Willkie va ser nomenat candidat a la presidència dels Estats Units pel Partit Republicà per les eleccions del novembre d’aquell any. La premsa berlinesa es va referir a ell com el General-Direktor Willkie.
Hermann Göering va tornar a convocar una reunió per debatre dur a terme una sèrie de llançaments coordinats massius de paracaigudistes per ocupar les instal·lacions de la RAF a la Gran Bretanya. Els alemanys varen instal·lar dues estacions de ràdio (una a Brest i una altra a Cherbourg) per emetre enllaços radioelèctrics amb l’objectiu de dirigir els seus bombarders cap als objectius britànics. Els alemanys varen utilitzar la màquina Enigma per transmetre les instruccions per instal·lar les dues estacions.
A França:
L’almirall francès Jean Darlan va informar a Londres de que la flota francesa es mantindria francesa o, en cas contrari, deixaria d’existir. Darlan donava aquesta informació perquè quedés clar que la flota francesa no passaria a mans alemanyes. Precisament, Winston Churchill va ordenar impedir als bucs de guerra francesos tronar a les seves bases a França.
A Romania:
Després de l’ultimàtum del dia anterior i de rebre moltes pressions, entre elles les dels alemanys, el govern romanès va cedir i va entregar Bessaràbia i la Bucovina septentrional.
De bon matí, Adolf Hitler i la seva comitiva, entre ells Fritz Wiedemann, varen viatjar cap a Reims per veure la seva catedral. Durant aquell viatge turístic amb un tot terreny de la marca Krupp , Max Amann i Ernst Schmidt es varen unir a la comitiva de Hitler per visitar els camps de batalla de Flandes, on hi havien lluitat en la Primera Guerra Mundial amb el Regiment List. Amb l’ajuda de mapes, Hitler va ordenar parar a prop del Chemin-des-Dames, on va localitzar la casa en la que s’havien allotjat darrere de les línies. Hitler va pujar un vessant ple de males herbes i allí els va recordar en els seus acompanyants que hi havia un esglaó de formigó que l’havia ajudat a posar-se a cobert. Encara era allí. També els va recordar amb orgull que en aquell lloc ell havia servit com a correu.
Per la carretera per on viatjaven varen veure molts fugitius i algunes unitats militars alemanyes. La ciutat de Reims era desèrtica en aquells moments i les portes de les cases eren obertes i buides. A continuació, Hitler va recórrer la ciutat de Lille i allí una dona que el va veure li va exclamar des de la finestra:
El diable!
Hitler també va visitar Dunkerque, per on havien escapat les forces aliades, Messines, Fromelles i Poperinghe, lloc que el dictador recordava perfectament de la seva estada durant la Gran Guerra.
Després de la visita, Hitler va trucar al seu ministre Joseph Goebbels i li va comentar com havia vist la victòria a França, però també li va confessar que encara estava confós per si havia d’atacar o no a la Gran Bretanya. Després de penjar el telèfon, Goebbels va afirmar amb orgull que s’havia realitzat tota aquella campanya de manera molt eficaç i es va reunir amb els seus col·laboradors a la seva casa de Lanke, on va fer un balanç de l’operació.
Un encarregat de la missió alemanya, instal·lat a la prefectura de Metz des de feia alguns dies, va fer conèixer en el prefecte de Mosel·la, detingut després de l’arribada dels alemanys, que la direcció dels serveis de la prefectura serien ocupats per ell mateix a partir d’aquell moment segons les instruccions del govern alemany.
A Alemanya:
A dos quarts de dotze de la nit es varen fer sonar les sirenes antiaèries a Duisburg davant la presència de bombarders britànics voltant a baixa altura.
A Polònia:
La policia i la Gestapo varen afusellar a escriptors, polítics i dirigents civils polonesos en el bosc de Palmiry. Una de les víctimes va ser el líder dels socialistes, Miecyslaw Niedzialkoski, director del diari socialista Robotnik i parlamentari. A la vegada, el Govern General va prohibir en els jueus les celebracions religioses i la matança ritual d’animals.
A Romania:
A la nit, el govern soviètic va reclamar a Romania la cessió de Bessaràbia, territori que se li havia arrabassat el 1919, i de Bucovina, que mai havia sigut d’ells. La resposta s’havia de donar en 24 hores. Joachim von Ribbentrop ràpidament va enviar un telegrama al seu ambaixador a Bucarest perquè ordenés al govern romanès que cedís a l’ultimàtum. La cessió es va fer immediatament per la por dels romanesos a un conflicte que estaven segurs que perdrien, tot i que les tropes romaneses varen intentar aturar l’exèrcit soviètic quan aquest va entrar al país.
A la Gran Bretanya:
El primer ministre Winston Churchill va escriure-li en el secretari d’Estat Samuel Hoare per dir-li que estava segur de que no guanyarien res de positiu si oferien als espanyols parlar sobre la qüestió de Gibraltar després de la guerra.
Cardiff va ser bombardejada per la Luftwaffe sense que haguessin sonat les sirenes antiaèries.
A Turquia:
El govern turc va anunciar la seva no bel·ligerància.
A Japó:
El ministre d’Afers Exteriors, Arita, es va referir a la necessitat de crear un nou ordre a l’Àsia Oriental controlat i dirigit per Japó.
L’armistici amb França havia d’entrar en vigor a la 1:35 de la matinada. Aquella hora Adolf Hitler es trobava amb els seus col·laboradors en una habitació d’una casa del poble de Bruly le Peche, a prop de Sedan, que havia sigut desallotjat i servia temporalment com a quarter general. Tots els presents estaven asseguts en una taula rodona esperant les notícies per la ràdio. Poc abans de la 1:35, Hitler va ordenar tancar els llums i obrir les finestres, tot i que feia una tempesta de llamps. Al cap d’una estona varen sentir sonar una trompeta que significava el final de les accions bèl·liques a França, i quan Hitler va sentir les notícies per la ràdio l’anunci de l’armistici va demanar que es tornés a encendre els llums. Hitler va declarar per decret que aquell dia seria el dia de dol nacional, i va ordenar que es repiquessin les campanes en el Reich durant una setmana i que onegessin les banderes durant deu dies.
A la nit, des de Bordeus, Philippe Pétain va dirigir un discurs per ràdio per tot França per explicar que havia començat una nova era pel poble francès després de ser derrotat. El primer ministre va dir que haurien d’orientar tots els esforços cap al futur en un nou ordre que començaria en aquells moments. Però Pétain els advertia de que la seva nova vida seria més dura, que no podien esperar res de l’Estat i els va avisar que a partir d’ara comptessin per ells mateixos. El seu discurs el va finalitzar invitant al poble francès a un ressorgiment intel·lectual i moral.
En el Reich:
A Bèlgica:
Adolf Hitler va estar tot el dia en el seu quarter general de Bruly-de-Pesche pensant en la reconstrucció de Berlín per convertir-la en la futura Germània. A més de la capital, Hitler tenia projectes arquitectònics per Munic, Linz, Hamburg i Nuremberg.
A Alemanya:
El govern va respondre l’oferta espanyola del 19 de juny de 1940 d’entrar a la guerra. Els alemanys els varen comunicar que havien anotat els desitjos territorials d’Espanya, territoris del nord de l’Àfrica, i els varen dir que estaven agraïts per la seva actitud, però varen deixar clar que tot i saber que estaven preparats per entrar en el conflicte de moment no els necessitaven.
A Polònia:
Els dirigents del Govern General es varen tornar a queixar de la immigració que rebien i varen dir en una carta que les continues injeccions de immigrants polonesos conduïa a una situació insostenible de queviures. Els alemanys volien colonitzar certs territoris de Polònia i varen obligar a la població autòctona a immigrar al Govern General.
En la Batalla per França:
Tot i l’armistici, les tropes blindades alemanyes varen arribar a Angulema i Bordeus, al sud de França, però varen decidir no avançar més cap al sud i varen definir les fronteres.
A la Gran Bretanya:
A Londres, Winston Churchill va pronunciar un discurs a la Cambra del Comuns, on va explicar que no podia dir com serien les relacions britàniques amb el nou govern de Bordeus perquè aquests s’havien entregat als alemanys. El primer ministre els va afegir que ara només s’haurien de preocupar de la seva pròpia salvació i defensa, de la que depenia, segons Churchill, no només la sort dels britànic, sinó dels francesos, els europeus i el món en general.
En els Estats Units:
El govern nord-americà va fer una enquesta entre la població per saber quina era la seva opinió sobre el conflicte. Només el 14% dels interrogats estaven disposats a trencar relacions amb Alemanya, un 64% pensava que el deure dels Estats Units era continuar apartats del conflicte, mentre que només el 36% acceptava el principi d’ajudar a Gran Bretanya.
Precisament, aquell dia el New York Times va sortir editat amb un article sota el títol: Deixeu a Amèrica al marge de la guerra!. Aquest mateix titular era el que Hans Thomsen, l’encarregat de negocis alemany a Estats Units, havia dit que sortiria si es pagava 30.000 dòlars a un congressista republicà.
El Congrés va autoritzar en el president Franklin Delano Roosevelt a finançar noves fàbriques i instal·lacions de defensa.
Aquell dia es va constituir un comitè especial, el Comitè de Rescat d’Emergència, el ERC, per facilitar la immigració des del sud França d’un selecte grup de jueus que creien que els serien especialment valuosos o que estaven en perill de ser entregats a la Gestapo.
França, que ja havia firmat l’armistici amb Alemanya el dia anterior, va firmar a un quart de vuit del vespre l’armistici amb Itàlia a prop de Roma. França havia estat humiliada i amb la firma d’aquell armistici encara es feia més evident, ja que les tropes italianes varen entrar a les colònies franceses de Tunísia i d’Algèria i varen obligar en els francesos a treure les mines que havien deixat. A més, França havia de cedir el control del port de Djibuti als italians i les tropes italianes varen ocupar Menton. Un cop es va firmar l’armistici es va informar a Adolf Hitler, que va ordenar l’alto al foc de la Wehrmacht a França. Tot i això, l’ocupació alemanya va continuar i la infanteria alemanya va ocupar la ciutat d’Angulema i el cos blindat del general Paul Ewald von Kleist va ocupar la ciutat de Saint-Etienne.
En el quarter general de Bruly-de-Pesche, Hitler va convidar per aquella nit a Wilhelm Keitel, Alfred Jodl, Martin Bormann, Walter Hewel i als seus ajudants del quarter per festejar en el menjador d’oficials la rendició francesa. A mitjanit, els invitats de Hitler varen escoltar per la ràdio el discurs de Joseph Goebbels en que informava de la victòria alemanya.
Durant la tarda, Hitler havia convidat a Max Amann i a Ernst Schmidt, els seus vells camarades de la Primera Guerra Mundial, perquè l’acompanyessin l’endemà en una visita en els camps de batalla d’aquella guerra.
En el Reich:
A Alemanya:
Reinhard Heydrich li va deixar clar en el ministre Joachim von Ribbentrop que la responsabilitat de la gestió de la qüestió jueva era seva, tal i com l’hi havia ordenat Hermann Göering el gener de 1939, i va sol·licitar que l’inclogués en totes les reunions que es parlés de la solució final dels jueus. Aquesta va ser la primera vegada que es va utilitzar el terme solució final.
Rudolf Hess va rebre ordres d’anar al quarter general de Bruly-de-Pesche. Hess va viatjar al quarter en companyia del doctor Felix Kersten, que feia dies que el tractava d’uns dolors estomacals. Un cop varen aterrar al quarter, el doctor es va dirigir al tren de Heinrich Himmler, el Sonderzug Heinrich, i va parlar amb el líder de les SS sobre la qüestió sexual. Himmler li va assegurar que quan es guanyés la guerra, Hitler aprovaria unes directius completament noves. Himmler volia crear unes cases que anomenarien grans cases d’amor, on les dones més belles i els millors homes podrien tenir relacions sexuals. L’estat es faria càrrec d’aquests actes i dels futurs fills, ja que creia que al cap de vint anys Alemanya necessitarien una població de cent milions de persones.
Després, Hess i Kersten es varen allotjar a l’Hotel Dreesen de Bad Godesberg. Durant el tractament, Hess li va descriure el curs dels últims fets i li va assegurar que hi hauria una cooperació francesa-alemanya i que farien la pau amb la Gran Bretanya com ho havien fet amb França. El lloctinent de Hitler li va assegurar que el dictador parlava del gran valor de l’Imperi britànic per l’ordre mundial i considerava que tant França com Gran Bretanya com Alemanya havien de lluitar unides contra el bolxevisme. Per això, sempre segons Hess, Hitler havia permès que l’exèrcit britànic escapés de Dunkerque. Aquesta va ser l’última vegada que es varen veure.
Davant la petició del dia anterior de l’ambaixador a Madrid, Eberhard von Stohrer, de com havien d’actuar els espanyols davant del duc de Windsor, Von Ribbentrop li va enviar un telegrama en que demanava retenir al duc i la duquessa durant dues setmanes a Espanya, però va deixar clar que s’havia de fer sense que es sospités que se’ls retenia per suggeriment d’Alemanya. L’endemà, Von Stohrer li va enviar un telegrama en que li va explicar que el ministre d’Afers Exteriors espanyol l’hi havia promès que faria tot el possible per retenir als Windsor.
A França:
A la nit, un grup format per 115 homes va rebre l’encàrrec d’atacar quatre punts de la costa francesa al sud de Boulogne per tal de posar a prova les defenses alemanyes i, si era possible, capturar a uns quants alemanys. El comando britànic va arribar des de les costes britàniques en quatre bots dels utilitzats per rescatar pilots de la RAF. El primer bot que va arribar a terra va tornar al cap d’una estona a costes angleses després de no trobar-se a cap alemany. El segon bot va arribar a un embarcador d’hidroavions alemanys, però els seus tripulants tampoc varen veure’s amb cap alemany i varen decidir tornar. El tercer sí que va entrar en combat i inclús varen matar a dos sentinelles alemanys, però quan varen tornar al bot per fugir es varen adonar que no havien registrat les butxaques dels alemanys per trobar-hi algun document de valor. El quart bot es va perdre per culpa de la brúixola i va acabar en el port de Boulogne, fortament vigilat. Els tripulants varen aconseguir arribar a una platja on varen desembarcar, però varen ser descoberts poc després per una patrulla alemanya que anava en bicicleta. Entre els dos bàndols hi va haver un intercanvi de trets en el que un soldat britànic va quedar ferit, però varen poder tornar al seu país. Però com que era una missió secreta, quan una de les nau va voler entrar en un port anglès les autoritats li varen denegar l’entrada fins que es comprovés la identitat dels tripulants. Aquests, que varen tenir que esperar diverses hores, es varen dedicar a beure’s el rom que hi havia a la nau i varen acabar completament beguts. En veure l’estat etílic d’aquells homes, la policia militar els va enviar a un calabós.
En el gueto de Lódz, els bons van passar d’administrar-se amb la moneda Reichsmark per una moneda nova, els chaim, en honor al president del Consell Jueu de Lódz, Chaim Rumkowski, com a mètode de pagament.
A la Gran Bretanya:
Aquell dia va sortir amb destí a Canadà la primera embarcació que transportava a presoners nascuts a Alemanya i Itàlia. Parlant amb el primer ministre canadenc, Mackenzie King, Winston Churchill li va voler deixar clar que ell mai celebraria negociacions de pau amb Hitler, però també li va dir que en un futur no li podria assegurar el mateix sobre un futur govern si els Estats Units els abandonaven i eren derrotats. Churchill es va referir que es podia donar el cas d’un altre assumpte tipus Vidkun Quisling, on es formés un govern disposat a acceptar la supremacia i la protecció alemanya.
Charles de Gaulle va demanar l’establiment d’un comitè nacional francès per reunir tots els francesos que volguessin continuar combatent.
A Marroc:
Els ex ministres francesos que estaven encontra de l’armistici varen arribar a Casablanca, però allí varen descobrir que el governador general de Marroc, el general Charles Nogues, havia acceptat l’armistici.
A les tres de la matinada, després d’un lleuger esmorzar, Adolf Hitler i el seu grup es varen dirigir amb un comboi de vehicles militars des del seu quarter general de França cap a un aeròdrom per agafar un avió que els portaria a París. L’avió amb el qual viatjarien era un Focke-Wulf 200, el famós Condor, que el pilotaria el capità Hans Baur, l’habitual pilot de Hitler. A dos quarts de sis del matí varen aterrar a l’aeroport de Le Bourget, a París. Hitler anava acompanyat pels arquitectes Albert Speer i Hermann Giesler i l’escultor Arno Breker, que anaven vestits amb un uniforme negre per semblar militars. Quan varen sortir de l’avió els estaven esperant tres cotxes de la marca alemanya Mercedes, i Hitler va pujar en un dels cotxes i es va asseure al costat del conductor. Speer, Giesler i Breker es varen asseure als seients de darrere. En els altres vehicles hi viatjaven el secretari Martin Bormann,Wilhelm Keitel,Heinrich Hoffmann i el metge de Hitler, Karl Brandt, formant una comitiva de 10 vehicles.
Hi va haver cert endarreriment a l’aeroport mentre els funcionaris del servei de seguretat atenien als detalls d’última hora. Fotògrafs de l’Exèrcit s’havien col·locat en punts estratègics per deixar constància de l’entrada de Hitler a París, però els automòbils anaven a tal velocitat que no varen poder fer una fotografia decent.
En entrar a la capital, per la Porte de la Villete, varen ser rebuts pel governador militar Otto von Stülpnagel, i immediatament va començar el recorregut. Uns policies varen veure el cotxe del dictador i varen avisar immediatament al Prefecte de la Policia, Roger Langeron, que va ordenar que seguissin al líder alemany.
La primera visita del recorregut va ser en el Gran Teatre de l’Òpera de Charles Garnier d’estil neobarroc. Hitler havia estudiat quan era més jove l’Òpera de Garnier i la coneixia des del més mínim detall. Per ordre seva l’Òpera estava il·luminada com per una funció de gala. El coronel Hans Speidel els esperava als esgraons de l’entrada per saludar al dictador en nom del govern d’ocupació. Quan va ser-hi dins, va pujar la gran escalinata ornamental i en va quedar fascinat de tot l’edifici que va elogiar la bellesa d’aquell edifici i va descriure les funcions arquitectòniques de les escalinates. En entrar en el lloc de l’orquestra, Hitler va exclamar que aquell era el teatre més bonic del món. Un guàrdia uniformat en veure a Hitler i el seu entorn es va allunyar ràpidament. Un guia va ensenyar-li tots els detalls i Hitler, demostrant que coneixia perfectament aquella obra, va recordar-li en el guia l’absència d’una sala petita. Sorprès, el guia va recordar que efectivament feia anys hi havia existit una petita habitació, però que havia sigut eliminada després d’unes reformes. Hitler en va quedar tan content de l’explicació del guia que va voler que li donessin una propina de 50 Reichsmarks, però aquest no la va voler acceptar perquè ja es va sentir recompensat explicant-li a Hitler aquella obra. Sorprès per aquell gest poc habitual en el seu entorn, Hitler va dirigir-se a la resta del grup, que estava tan sorprès com ell, per dir-los que simplement complia amb el seu deure.
Després de l’Òpera es varen dirigir pel Boulevard des Capucine cap als Camps Elisis, passant per davant de la Madeleine, que el seu estil va impressionar a Hitler. El dictador va explicar que el temple s’havia erigit a la glòria de l’Exèrcit de Napoleó. La comitiva va avançar cap a la Place de la Concorde i en arribar als Camps Elisis, Hitler va demanar anar més a poc a poc. En passar per l’Arc de Triomf, on una enorme bandera nazi onejava sobre el monument del Soldat Desconegut i amb les estàtues de la base cobertes per sacs d’arena, Breker li va recordar a Hitler que l’arc que volia fer a Berlín seria tan gran que el de París hi cabria a dins. En arribar a la Place du Trocadéro, a tocar de la Torre Eiffel, el dictador va ordenar parar-se pel voltant un moment per contemplar l’estructura de ferro. Hitler, al capdavant de l’expedició, es va deixar fotografiar a la Place du Trocadéro amb la Torre de fons.
Un cop varen tornar als cotxes es varen dirigir a la capella de Les Invalides, dissenyada per Hardouin Mansart. Allí, amb el seu uniforme blanc, Hitler es va passar una llarga estona davant de la tomba de l’emperador Napoleó Bonaparte amb la gorra al pit inclinant el cap en silenci. En aquell moment, Heinrich Hoffmann va fer una fotografia de la tomba com a record. En sortir de l’edifici, Hitler li va explicar en el seu fotògraf que aquell havia sigut el moment més gran i més bonic de la seva vida perquè sentia gran admiració per Napoleó, tot i que va dir que Frederic el Gran va demostrar ser superior a l’emperador francès.
Quan varen sortir de Les Invalides varen passar per davant del Ministeri d’Afers Exteriors i la Cambra de Diputats i varen seguir pel Boulevard Saing Germain, on hi havia el Ministeri de Guerra. A continuació varen girar per la Rue Bonaparte fins la Place Saint-Sulpice i varen arribar al Palau del Luxemburg, la Rue Soufflot i el Panteó del Barri Llatí. Allí, Hitler va quedar de nou impressionat i va elogiar les dimensions de l’edifici, tot i que més tard va dir que l’edifici l’havia decebut, sobretot de la seva pesada cúpula i les estàtues dels herois francesos.
La policia esperava a Hitler davant del Panteó per ordres del comissari Ferdinand Dupuy. Uns soldats alemanys varen tenir que despertar al guàrdia del Panteó perquè tingués obert el mausoleu. Un cop varen acabar de veure l’edifici, Hitler li va dir a Breker que podien anar a veure Montparnasse passant per davant del Cafè Closerie des Lilas. Es diu, tot i que no hi ha cap prova, de que Hitler i Breker varen anar a l’antic estudi que havia tingut l’escultor anys enrere, però que quan varen trucar i va obrir la portera, aquesta en veure la cara de Hitler va cridar i va tancar la porta bruscament.
El panteó i el palau de luxemburg
A continuació varen dirigir al nord fins arribar al Boulevard Saint-Michel. Quan varen passar pel Louvre, la Place des Vosges, el Palau de la Justícia i la Sainte Chapelle, les meravelles medievals de París, Hitler no hi va mostrar cap tipus d’interès per aquells edificis. El dictador, durant el seu passeig, va ordenar la destrucció de dos monuments de la Primera Guerra Mundial: l’estàtua del general Mangin, un dels vencedors de 1918, i el monument a Edith Cavell, la infermera britànica afusellada a Brussel·les per un esquadró d’afusellament alemany el 1915. Després de veure el Panteó, Hitler semblava desanimat i avorrit, i no es va tornar a animar fins que va arribar a les cases de la Rue de Rivoli i a Notre Dame, on Hitler en va elogiar el seu estil gòtic. Després del Boulevard St. Michel es varen aturar un moment davant el Palau de Justícia. En passar per les Halles, un venedor de diaris va quedar mut en veure al dictador. Una dona va senyalar a Hitler en veure’l.
La comitiva va tornar a passar per davant del Palau de l’Òpera i va avançar cap a la Place Clichy. Al final del recorregut era a Montmartre, a l’església vuitcentista de la pietat catòlica del Sacré-Coeur, on s’hi va quedar una bona estona rodejat pels seus escortes contemplant la ciutat.
A un quart de nou, Hitler es va acomiadar del coronel Speidel. Després es varen dirigir cap a l’aeroport per tornar al seu quarter general de Bruly le Peche, a prop de Sedan. A les nou del matí ja eren a dalt de l’avió, que l’estava esperant amb els motors en marxa, i Hitler va demanar en el seu pilot que volés baix per sobre la ciutat abans de dirigir-se al nord. Quan varen volar cap al quarter, Hitler no parava d’explicar-li a Speer que havia complert el seu somni de visitar Paris.
Un informe policial va assegurar que ningú de la ciutat havia reconegut a Hitler, tot i que sí que va ser reconegut per un venedor de diaris en la Rue Rivoli i per un grup de dones a la Rue des Halles; tots ells varen fugir espantats. En total, Hitler va estar tres hores a la capital francesa, i va considerar la possibilitat de celebrar a París una desfilada de la Victòria, però al cap d’una estona d’haver-ho reflexionat i de que Hermann Göering li desaconsellés perquè hi havia el perill de ser atacats pels avions britànics va treure’s del cap aquella idea. Llavors, Hitler va estar tota l’estona preparant una sessió triomfal del Reichstag, on hi assistirien tots els comandants de grups d’exèrcits i dels cossos d’exèrcits, a més d’alguns almiralls i alguns herois escollits per l’ocasió. Quan varen arribar al quarter general varen rebre la notícia de que la Unió Soviètica havia annexionat la província romanesa de Bucovina. Hitler no havia arribat a cap acord amb el dictador Iosif Stalin perquè annexionés aquella zona, però va pensar que era millor no actuar i conservar la pau amb els soviètics.
A la nit, Hitler estava capficat i va rebre a Speer en la casa de camp del quarter per xerrar de la seva passió, l’arquitectura. Hitler li va ordenar que preparés un decret per la reconstrucció de les obres de Berlín. Tenia enveja de París, la va veure més bonica que Berlín i no ho podia acceptar. Li va confessar que havia pensat fer destruir Paris, però que estava convençut de que si feien una nova Berlín més bonica ja no caldria destruir-la. Speer va quedar impressionat per les paraules del dictador; no es podia creure que en poques hores hagués passat de dir meravellés de París; que si era tan bella, que si tan enamorat n’estava, que si tan la coneixia… i que en qüestió d’unes hores pensés en destruir-la. A continuació, Hitler va ordenar que es comencessin a construir les obres de Berlín el més ràpid possible.
Després de parlar amb Speer, Hitler va sortir a fora de la seva caseta del poblet amb els generals Wilhelm Keitel i Alfred Jodl per parlar de la rapidesa amb què havia caigut França. Hitler va explicar-li a Keitel que estava convençut de que si feien una campanya militar contra la Unió Soviètica seria un joc de nens per ells. Enmig de la conversa s’hi va afegir Speer, que era el primer cop que es trobava amb Keitel cara a cara, per explicar-los que se’n tornava a Berlín per treballar en les obres de la ciutat que havien acordat. Hitler estava de molt bon humor amb Speer, ja que li havia deixat la responsabilitat de construir els seus somnis, de construir la ciutat més bella del món. Quan s’encaixaven les mans per acomiadar-se, Hitler li va assegurar que aviat parlarien de nous projectes i de noves maquetes.
En el Reich:
A Alemanya:
L’ambaixador alemany a Madrid, Eberhard von Stohrer, va enviar un telegrama al seu govern per informar-los de que el ministre d’Afers Exteriors espanyol demanava consell sobre com havia d’actuar davant al duc i la duquessa de Windsor, que havien d’arribar a Madrid a través de Lisboa. L’ambaixador els va explicar que el ministre espanyol creia que podrien tindre interès en retenir al duc i entrar en contacte amb ell.
A França:
A París, a la catedral de Notre-Dame, on s’havien retirat els sacs de sorra en previsió a la visita de Hitler, el cardenal Suhard va oferir missa i va recomanar als seus fidels tranquil·litat, treball i fe.
A Moscou, Viatxeslav Mólotov es va reunir amb l’ambaixador alemany Werner von der Schulenburg per comunicar-li que s’havia d’arreglar la qüestió de Bessaràbia i li va dir que en el cas de que Romania es negués a un acord pacífic, el govern soviètic estava decidit a utilitzar la força.
A Egipte:
El rei Faruk davant les pressions britàniques va substituir el primer ministre Alí Maher per Hassan Saby Pacha, un polític més pro-britànic
En el bosc de Compiègne, a 80 quilòmetres al nord est de París, on els alemanys s’havien rendit el novembre de 1918 en la Primera Guerra Mundial, les negociacions entre les delegacions alemanyes i franceses continuaven. Alfred Jodl, assegut al lloc on s’havia assentat Adolf Hitler el dia anterior, el mateix que havia ocupat Ferdinand Foch el 1918, i un oficial de l’Estat Major de l’oficina d’operacions militars va seure a l’altra costat de Wilhelm Keitel amb el traductor Paul Schmidt a l’altra banda. Llavors els francesos varen demanar una hora per estudiar els termes de l’armistici i es varen retirar a una tenda propera. Estaven en contacte telefònic amb l’Alt Comandament francès. Una de les condicions que més desagradaven als francesos era l’entrega de tots els alemanys anti-nazisexiliats a França i en les possessions franceses. Maxime Weygand va qualificar aquesta condició com deshonrosa, donava la tradició francesa del dret d’asil. Keitel aquest punt no el va voler ni discutir i va afirmar que “aquella gent” eren “els pitjors mercenaris que havien traït el seu propi país”.
En retornar les conversacions, els francesos varen intentar moderar les demandes alemanyes i varen demanar més temps per saber de la decisió final de Philippe Pétain. Els francesos, a la vegada, varen presentar noves propostes. En contrapunt, Keitel li va donar a les cinc de la tarda al traductor Schmidt un ultimàtum a la delegació francesa, que es va tornar a retirar de nou per fer més consultes. En el curt text, el general alemany demanava que li comuniquessin la resposta en una hora si no volien veure finalitzades les conversacions. Charles Huntziger va trucar al govern de Bordeus per demanar què havien de fer. Des de Bordeus els varen demanar que firmessin. Pocs minuts després de les sis de la tarda, Huntziger li va anunciar a Keitel que estava disposat a firmar. Tots els demés participants a les reunions varen abandonar el vagó excepte Keitel i Huntziger.
A soles, Keitel li va dir que entenia que la seva posició era complicada i li va transmetre les seves simpaties i la seva estima oficial. Després d’encaixar-se la mà, a dos quarts de set de la tarda, després de dies de conflicte, França i Alemanya varen firmar l’armistici. A les 18:35, Huntziger i Keitel varen firmar l’armistici. Després de la firma, Keitel li va anunciar que el document només tindria efecte quan l’armistici hagués sigut firmat també pels italians, però li va deixar clar que qui havia conquerit França eren els alemanys i no els italians. Immediatament, Ràdio París, controlat pels alemanys, es va encarregar de transmetre a la població francesa que el país estava vençut i dividit. Quan abandonaven el vagó de l’armistici va començar a caure una lleugera pluja. Segons va declarar Huntziger més tard, Keitel es trobava tan emocionat durant la cerimònia final, que no va poder evitar llagrimejar.
Quan la delegació francesa va marxar aquella nit cap a Bordeus, un destacament de sapadors alemanys va arribar a la zona de Compiègne i va començar a desmantellar el vagó de ferrocarril i emportar-se el monument commemoratiu de la victòria aliada en la Primera Guerra Mundial.
A partir del moment en què es va produir la firma del armistici, Hitler es va fer amb el control de tres cinquenes parts de França i va ordenar reduir l’exèrcit francès a 100.000 homes, condemnar a mort a tots els lluitadors de la França Lliure, el retorn a Alemanya dels pilots capturats de la Luftwaffe, desmilitaritzar la Marina (igual que el Tractat de Versalles va imposar a Alemanya), que paguessin els francesos les despeses de l’ocupació, que va ser d’uns 400 milions de francs diaris, deixar l’imperi colonial francès sota el control del que seria el nou Govern de Vichy i els presoners de guerra havien de quedar en mans alemanyes. Tot i les dures condicions, Hitler va voler que França continués tenint sobirania pròpia, tot i que amb un govern controlat per ell. L’article tercer del conveni deia que en les regions ocupades de França, el Reich exerciria tots els drets de potència ocupant i el govern francès hauria de facilitar tots els mitjans de reglamentació relatives a l’exercici d’aquests drets i a la seva execució. També se li demanava al govern francès que invités d’immediat a totes les autoritats i a tots els serveis administratius francesos del territori ocupat a acatar les reglamentacions de les autoritats militars alemanyes.
Com a curiositat, quan França es va rendir les seves fortificacions de la Línia Maginot, que havien d’evitar la invasió dels alemanys, estava totalment intacte i demostrava com havia dit Charles de Gaulle el 1934 que no servia per res.
Des del quarter de Bruly le Peche, a prop de Sedan, Hitler va ordenar que vingués al poble el seu arquitecte Albert Speer per volar l’endemà cap a París, juntament amb l’escultor Arno Breker, que el varen anar a buscar a la seva casa de Grunewald a les set del matí membres de les SS sense que li comuniquessin, i l’arquitecte Hermann Giesler. Hitler tenia el desig de veure la ciutat que tan coneixia a través de llibres i volia entrar-hi no com un militar que l’havia ocupat sinó com un turista i, per això, hi volia entrar amb tres artistes al capdavant. Breker va pujar a un Ju-52, que portava caixes de verdures i botelles de suc de fuita, i va aterrar al quarter de Bruly. Hitler el va rebre vestit amb un senzill uniforme i li va explicar el seu propòsit de visitar la ciutat com artista perquè, segons li va dir, sempre l’hi havia fascinat. El dictador li va reconèixer que hagués pogut entrar a París al capdavant de les tropes, però que no volia fer-ho per respecte als francesos. Hermann Göering va ser qui li va treure aquesta idea del cap pel perill d’un atac aeri britànic.
A la nit, quan Speer ja havia arribat al poble, Hitler i el seu entorn varen celebrar una reunió militar on es va convidar a l’arquitecte per planejar els detalls del viatge a Paris. Hitler va deixar molt clar a tothom que la visita no havia de ser una visita oficial, sinó una expedició artística i, per tant, no volia celebracions i tenia que passar desapercebut. Pel dictador aquell viatge significava molt perquè sempre li havia encantat París, era un dels seus somnis posar els peus en aquella ciutat que es coneixia des del més mínim detall sense que mai hi hagués estat. Hitler havia estudiat des de tots els seus carrers fins a les seves obres més notables. Després d’escoltar l’himne Nun danket alle Gott!, Keitel li va dirigir a Hitler unes lloadores paraules cap a la seva persona. Hitler es va limitar a encaixar-li la mà.
En el Reich:
A França:
Per tal de reduir els preus dels aliments, les autoritats alemanyes varen aprovar un decret en el qual reduïen els preus màxims dels aliments essencials als nivells existents a principis de mes.
En la Batalla per França:
Tot i l’armistici, les ocupacions alemanyes continuaven i diferents divisions del cos blindat de Hermann Hoth varen ocupar les ciutats de Saint-Nazaire, Niort i La Rochelle.
Per la seva part, els italians, que avançaven al llarg de la Costa Blava, varen ocupar Menton. Al mateix temps, els ex ministres francesos que no volien firmar l’armistici varen sortir aquell dia cap a Casablanca.
A la Gran Bretanya:
Winston Churchill va declarar aquella nit sobre l’armistici, que el govern britànic seria capaç de conduir la guerra on fos, per mar, aire i terra, a una conclusió satisfactòria.
Una delegació francesa va dirigir-se a la localitat francesa de Compiègne, el gran massís de Picardia pròxim a la frontera belga, aa Rehondes, Oise, per informar-se de les condicions de la victòria alemanya que volia posar Adolf Hitler. El dictador hauria d’haver arribar a Compiègne en avió, però una densa boira que va afectar la zona des de la nit no va poder fer enlairar cap aparell. D’aquesta manera, Hitler va arribar en el seu Mercedes-Benz blindat a la zona a les tres de la tarda acompanyat entre altres per Hermann Göering, amb el seu bastó de mariscal de camp, Wilhelm Keitel, Erich Raeder, vestit amb el seu uniforme blau marí, Walther von Brauchitsch, Joachim von Ribbentrop, amb l’uniforme fosc del cos diplomàtic, i Rudolf Hess, amb l’uniforme gris del partit nazi. Keitel i Jodl s’havien dirigit a la zona aquell matí. Hess en un primer moment va rebutjar assistir a l’acte, ja que, segons la seva esposa Ilse Hess, el lloctinent de Hitler va demanar-li en el dictador no posar unes condicions que ofenguessin a l’enemic derrotat per tal de millorar les relacions entre les dues nacions. Fins que no va tenir totes les garanties, Hess no va viatjar a Compiègne.
Tot junts varen contemplar el bloc de granit que representava una àguila alemanya caiguda, travessada per una espasa francesa, amb les paraules:
Aquí va morir l’onze de novembre de 1918 l’orgull criminal de l’Imperi Alemany; derrotat pels pobles lliures que volia esclavitzar.
Les càmeres registraven tots els moments de l’escena mentre Hitler, amb la seva gorra militar i l’uniforme creuat gris, s’ho mirava amb menyspreu. El monument va ser amagat amb banderes adornades amb la creu gamada. El líder alemany es va posar davant de l’escultura i va llegir juntament amb Göering la inscripció gravada en francès amb grans majúscules. A les 15:18 es va hissar la bandera amb l’esvàstica en un petit màstil en el centre de l’esplanada.
A les 15:23 tota la delegació alemanya va pujar al vagó, però Hitler es va quedar uns instants al Sol parlant amb el seu acompanyant. A continuació, Hitler va pujar al vagó del mariscal Folch per esperar en silenci als francesos. El vagó estava situat en el mateix lloc on havia estat estacionat el 1918, sobre uns rails que encara es conservaven en el centre de l’estació. Tot i la importància històrica d’aquell vagó, no era res més que un menjador comú de la Societat Internacional de Cotxes-Llit. Els francesos ja havien sigut advertits prèviament de que rebrien les condicions en el mateix lloc que de les negociacions de 1918 i es varen quedar molt sorpresos per aquest fet i no els va fer gens de gràcia.
A dos quarts de quatre varen arribar en automòbil des de Bordeus el general Charles Huntziger, amb un uniforme caqui descolorit, el general d’aviació Jean-Marie Joseph Bergeret, el vicealmirall Le Luc, aquests dos últims amb uniformes blau fosc, l’ambaixador de França a Polònia Léon Noël i el general Parisot de l’exèrcit de terra acompanyats pel general alemany Von Tippelskirsch. La delegació francesa estava exhausta després de fer el viatge durant la nit en cotxe. Els alemanys ràpidament varen seure al seu lloc i Otto Günsche es va posar al costat de la porta de vidre que separava els dos vagons tal hi com Hitler l’hi havia ordenat el dia anterior. A la seva dreta hi tenia el traductor Paul Schmidt dempeus. Hitler seia en la mateixa butaca que havia ocupat Foch el 1918. En baixar del vehicle, la guàrdia alemanya no els va presentar armes. Quan la delegació francesa va entrar al vagó, Hitler i els seus acompanyants es varen aixecar de cop per rebre’ls, però els francesos es varen endur un ensurt i es varen aturar en sec. Amb un gest de la mà, el dictador els va demanar que s’assentessin amb ells davant la senzilla i llarga taula. Tots els alemanys anaven d’uniforme, excepte Von Ribbentrop, que portava un vestit de cerimònia del Ministeri d’Afers Exteriors. Per la part francesa, Bergeret i Le Luc portaven uniformes blau marí, Huntziger anava de caqui i Nöel anava vestit de paisà.
Un cop asseguts, Hitler els va informar de tot el què passaria a continuació. Keitel es va posar de peu quan tots varen seure i va llegir la lectura del preàmbul de l’armistici traduït pel traductor Schmidt. Hitler va escoltar sense dir res. Els alemanys demanaven el retorn d’Alsàcia i Lorena a Alemanya, però s’afirmava que es respectaria parcialment el territori de la República. Tot el nord i la costa atlàntica s’establirien com a zona d’ocupació, sota control alemany. La resta, 40 departaments del centre i sud de França, les colònies i la flota, quedarien sota l’obediència del govern francès, que col·laboraria amb l’alemany i que fixaria la seva residència a Vichy. També se’ls permetia l’existència d’un exèrcit de 100.000 homes a la metròpoli i 125.000 a les colònies. Per últim, s’obligava en els francesos a entregar a tots els refugiats polítics alemanys que es trobaven en territori francès i la totalitat de 1.538.000 presoners de guerra francesos quedarien sota control alemany. Després de que llegissin les condicions, Keitel va entregar el text i un mapa de França on s’havien dibuixat les línies de demarcació entre la zona ocupada i la no ocupada del territori francès. A les 15:42, Hitler i el seu entorn es varen aixecar sense mirar als delegats francesos, imitant el gest de Foch 22 anys abans, i varen tornar al seu quarter general, menys Keitel i Jodl, a més d’alguns col·laboradors i el traductor Schmidt.
Un cop fora del vagó, Hitler i els seus col·laboradors es varen dirigir al monument dedicat a Alsàcia i Lorena, on els esperaven els seus cotxes, i en passar davant la guàrdia d’honor, la banda va entonar els himnes Deutschland über alles i Horst Wessel. Hitler va ordenar la destrucció del monument. Just abans de pujar al vehicle, Alfred Jodl li va dir tot content que els britànics havien perdut la guerra, però que aquests encara no ho sabien.
En tornar a reprendre les negociacions, Huntziger li va demanar a Keitel si podia comunicar-se per telèfon amb el govern francès a Bordeus. En un principi Keitel va llançar evasives, però el general francès li va fer veure que era important establir connexió amb el seu govern i li va recordar que el 1918 a la delegació alemanya se li va concedir l’autorització per consultar amb el seu govern. Keitel va acceptar-ho. Ràpidament es va connectar un telèfon de campanya amb el fil telegràfic molt proper, operació que va dur a terme un soldat alemany del cos de senyals, establint-se d’aquesta manera comunicació amb la central telefònica de Bordeus. Huntziger va instal·lar el seu telèfon a la cuina del vagó restaurant i va entrar en contacte amb el general Maxime Weygand. El general va parlar sense reserves, però els alemanys varen interceptar la línia i el traductor Schmidt, amb els auriculars posats i molt a prop del francès, va prendre nota taquigràfica de la conversa. Weygand es va fer informar sobre les condicions que havien proposat els alemanys i quan Huntziger li va relatar la duresa de tals condicions, el general li va prometre que li donaria una resposta clara després de parlar-ne amb Philippe Pétain. En tornar davant de Keitel, Huntziger li va preguntar per les condicions que proposaria Itàlia. El general alemany li va contestar amb evasives i li va confessar que no sabia de les demandes italianes. Huntziger es va limitar llavors a contestar-li que ells no necessitaven aturar les accions bèl·liques contra els italians. Però en aquells moments va arribar l’agregat militar italià a Berlín. Només arribar, l’agregat italià es va informar a través d’un oficial alemany sobre què havia passat en el vagó.
A última hora de la tarda, Keitel, després d’intentar-ho en més d’una ocasió, va aconseguir parlar amb Hitler sobre què podia pactar i què no amb els francesos. El dictador també va ordenar que l’històric vagó, la placa commemorativa i el monument que celebrava la victòria francesa fossin portats a Berlín, que el pedestal del vagó i els rails i pedres que senyalaven el lloc fossin destruïts, excepte l’estàtua del mariscal Foch. En l’actualitat, l’estàtua continua el mateix lloc, però el vagó de ferrocarril i el monument han desaparegut.
Cap a les dotze, les converses es varen interrompre i els delegats francesos, tot i que se’ls havia proporcionat un lloc per dormir, varen ser conduïts pels alemanys a París per passar-hi la nit.
En la Batalla per França:
Itàlia va atacar França, però els francesos varen aturar l’ofensiva italiana a Menton, que no tardaria en caure a mans dels italians. En el centre de França, les tropes blindades del cos de Paul Ewald von Kleist varen ocupar la ciutat de Clermont-Ferrant. A l’oest, en diferents unitats, les tropes blindades de Hermann Hoth varen ocupar les ciutats de Morlaix i Lorient.
Veient que la derrota era imminent, en el camp de les Milles es va suïcidar l’escriptor Walter Hasenclever, que era considerat pels nazis com un dels exiliats més perillosos.
Al mateix temps, diversos membres de l’anterior govern francès, entre ells Georges Mandel, es varen dirigir per mar a Casablanca.
En el Reich:
A Alemanya:
Els britànics varen bombardejar la ciutat de Potsdam. Per culpa d’aquell atac varen sonar les sirenes antiaèries a Berlín.
La Kriegsmarine va ser informada de que l’Estat Major de l’Exèrcit ni havia pres part en “l’assumpte de Gran Bretanya” i considerava impossible executar un desembarcament a les illes britàniques i ignorava com havia de ser portada l’operació a partir de la zona sud. En conseqüència, l’Estat Major rebutjava l’operació.
A Polònia:
A Varsòvia, Hans Frank va declarar que el Govern General no formava part integrant del Reich, però sí constituïa un territori accessori del Reich, molt semblant al caràcter de les colònies d’explotació.
A la Gran Bretanya:
En el 10 de Downing Street es va celebrar una conferència secreta entre Winston Churchill i els millors especialistes britànics. Uns agents britànics d’informació que treballaven a Europa varen fer arribar a Londres uns informes que deien que els alemanys havien aconseguit posar a punt un procediment de radionavegació molt més eficaç que el dels radio-fars que havien utilitzat en les primeres setmanes de la guerra, però que les antenes espies havien aconseguit inutilitzar. Els agents secrets van donar inclús el nom clau del nou sistema: Knickebeub. Les estacions principals estaven situades en dos punts de la costa francesa, a prop de Dieppe i de Cherbourg. Les fotografies fetes en els reconeixements aeris demostraven l’existència de les altes torres de radionavegació. Després d’examinar la situació varen començar a debatre com funcionava el nou dispositiu, i els experts britànics varen quedar horroritzats en veure l’eficàcia del mètode alemany. Churchill va confiar en els experts dels laboratoris per crear nous sistemes de defensa i atac.
Aquell dia va arribar a Londres André Dewavrin, àlies el coronel Passy, que va fundar allí un dels organismes més eficaços de la França Lliure, el Bureau Central de Reinseignenments et d’Action, el BCRA, destinat a animar i coordinar els diversos moviments de la Resistència.
A Southampton va arribar-hi procedents de França el president i els ministres del govern polonès a l’exili, que s’havien establert a París. Per donar-los suport, el rei Jordi VI es va dirigir a l’estació de Paddington, a Londres, per donar-los la benvinguda.
A Itàlia:
Tot i la victòria assegurada, el comte Galeazzo Ciano va escriure que Benito Mussolini es sentia humiliat perquè les seves tropes no havien avançat ni un pas i estaven aturades davant la primera fortificació francesa.
En el quarter general de Bruly-de-Peche, Adolf Hitler, després de consultar-ho amb l’almirall Erich Raeder, va ordenar a la Kriegsmarine que desenvolupés la idea de l’antic secretari d’Estat, Gottfried Feder, de construir unes llanxes de formigó que farien 27 metres de longitud per 6 d’ampla i 3,5 d’altura. Cada una d’elles tindria capacitat per transportar 200 homes. També podria transportar fins a 140 tones de material, ja fossin carros de combat o peces d’artilleria. Les barques estarien dotades d’hèlix submarines i erugues, que entrarien en acció en tocar terra. Feder va denominar la seva invenció Kriegskrokodil. Els responsables de la Kriegsmarine varen observar amb mals ulls aquell ambiciós pla, però com que era una ordre del dictador varen acceptar-ho, tot i que discretament varen demanar ignorar l’ordre i que no es perdés temps amb el projecte. Hitler també li va dir a Raeder que una de les avantatges de la derrota de França seria que Alemanya podria enviar a tots els jueus que tenia i a tots els jueus de Polònia a l’illa francesa de Madagascar. Durant aquell dia es va acabar de redactar l’armistici que proposarien als francesos. Hitler en persona va dictar el preàmbul del document.
A continuació, Hitler es va reunir amb Fritz Todt i li va dir que el curs de la guerra posava de manifest que havien anat massa lluny en els esforços per fer realitat l’autarquia.
Al vespre, Hitler li va ordenar a Otto Günsche que estigués present en les negociacions en el bosc de Compiègne i d’encarregar-se de la seva seguretat personal. Günsche hauria d’estar dempeus al costat de la porta de vidre que dividia els dos vagons. A més, Günsche va rebre l’ordre de disparar contra qualsevol membre de la delegació francesa que ofengués a Hitler. Hitler es va passar la resta de la nit redactant i tornant a redactar els termes de l’armistici i enviant a Wilhelm Keitel a l’església del poble, on hi treballaven els seus secretaris sota la llum de les espelmes, amb les seves correccions i addicions. Hitler va escriure que el govern francès havia d’acabar amb totes les seves hostilitats contra Alemanya a França, les seves colònies i en el mar. Les clàusules restants exigia que França es dividís en dos, una que seria governada directament pels alemanys i una altra pels francesos. També exigia que el govern francès es comprometés a entregar a tots els alemanys que vivien a França nomenats pel govern alemany. Els membres de les Forces Armades franceses que estiguessin presoners dels alemanys continuarien en captiveri fins la firma de la pau. Satisfet, Hitler va anar a dormir a altes hores de la nit.
A París, el comandant Oscar Reile es va allotjar a l’Hotel Lutetia per treballar en el contraespionatge militar a la capital francesa.
El periodista nord-americà William Shirer va dinar amb l’ambaixador nord-americà William Bullit a la seva residència. Tambñe hi havia l’alcalde de Versalles, Henry-Haye. Bullit encara estava atònic per la ràpida conquesta alemanya, tot i que va reconèixer que les autoritats alemanyes havien sigut considerades amb ell. Els alemanys havien fet que els tres representants nord-americans de les tres associacions de premsa nord-americanes es comprometessin a no reunir-se amb Bullit ni que establissin contacte amb l’Ambaixada nord-americana. Tant Bullit com Haye varen mostrar el seu ressentiment cap als britànics.
A Alemanya:
Segons un informe, l’entusiasme entre la gent donava cada cop més la impressió de que ja no es podia aconseguir res més gran, però, tot hi això, la població manifestava la seva alegria d’una manera encara més intensa.
En la Batalla per França:
Després de que el govern alemany acceptés el dia anterior la petició francesa de firmar l’armistici, una delegació francesa, composta per un diplomàtic, un general de l’Exèrcit, un general de la Força Aèria i un almirall, es va posar en camí per trobar-se amb una delegació alemanya a Rethondes, en el bosc de Compiegne.
A l’est, les tropes blindades del general Paul Ewald von Kleist varen acabar d’ocupar la ciutat de Vichy i Lió mentre els soldats francesos es retiraven a Estrasburg. Pel centre, la infanteria alemanya va ocupar amb diferents unitats les ciutats de Montluçon i Tours. Per l’oest, les tropes blindades del general Hermann Hoth varen ocupar definitivament la ciutat de Brest. Per altra banda, la Luftwaffe va bombardejar Poitiers i Bordeus.
Al mateix temps, els italians varen llençar-se a l’atac contra els francesos amb 22 divisions italianes, recolzades per una reserva de 14, contra 6 divisions franceses que ja estaven a les últimes. Els francesos, però, varen resistir l’assalt italià.
A la Gran Bretanya:
A Londres, el primer ministre Winston Churchill va fer un discurs per ràdio on va dir que tots aquells que confiaven en donar de menjar suficient al cocodril serien els últims en ser menjats per aquest. Churchill es referia als països neutrals. Al mateix temps, Charles de Gaulle va demanar en els francesos que encara portessin armes que continuessin resistint. Però, des de Bordeus, Philippe Pétain, en un nou missatge per al poble francès, li va demanar en el coronel De Gaulle que aprengués la lliçó de la derrota.
El Govern va ordenar la creació de la ruta de Takoradi, a la Costa de l’Or, l’actual Ghana, per volar fins a Egipte després de veure perillós passar per França. L’únic punt delicat en aquesta nova ruta era passar pel Txad.
Els britànics varen fer el primer vol del Delfiant Mk II. En total es varen construir 210 exemplars d’aquest aparell, que molts d’ells es convertirien més tard en el Delfiant TT.MkI,
En els Estats Units:
A Washington, el president Franklin Delano Roosevelt va incloure a dos republicans anti-aïllacionistes en el seu gabinet. Henry Stimson es va convertir en ministre de Guerra i Frank Knox va ser nomenat ministre de Marina.
Diari del Tercer Reich 