Al migdia, Adolf Hitler va arribar amb el seu tren a Frankfurt del Meno després d’haver-se reunit el dia anterior amb Benito Mussolini. Des d’aquesta ciutat va volar al seu quarter general a Bruly-de-Pesche. Un cop al quarter, Hitler i Wilhelm Keitel varen donar l’ordre de preparar el lloc de l’armistici, en el bosc de Compiègne, per les negociacions amb França.
Els serveis secrets alemanys varen ordenar en els dirigents nazis que fessin una ullada als diaris alemanys en l’apartat de les esqueles dels soldats caiguts perquè en aquestes no es mencionava la figura de Hitler. Pels serveis secrets, el fet de que no es mencionés a Hitler mostrava el malestar d’una part de la població cap a la guerra i la seva desaprovació.
Després d’observar amb certa indignació la pressió de les empreses alemanyes per posar les mans sobre les riqueses dels països ocupats, Hermann Göering va aprovar un decret que deia que els esforços de la indústria alemanya per fer-se amb les empreses dels països ocupats havien de ser rebutjades de la forma més contundent.
El coronel general Eduard Dietl va ser el primer alemany en ser condecorat amb la Creu de Cavaller de la Creu de Ferro amb Fulles de Roure i Espases.
A França:
Un jove oficial alemany va entrar al despatx de l’alcalde de Versalles, Henry-Haye, i li va ordenar que enviés una persona perquè reparés immediatament el seu cotxe. Si en una hora no el tenia reparat el faria arrestar. Haye li va recordar que ell era alcalde i senador i que donaria de seguida de la seva conducta als seus superiors militar de París. Tot i que tenia poc combustible, Haye es va dirigir a París per complir amb la seva paraula.
En la Batalla de França:
A l’oest, les tropes blindades del cos blindat de Hermann Hoth varen arribar amb diferents divisions a la ciutat de Saumur, tot i l’heroica resistència dels cadets de Saumur. Al mateix temps, el 15º Cos Panzer va ocupar Brest i el 2º Exèrcit del general Otto von Stülpnangel van arribar a Nàntes. A més, els alemanys s’aproximaven a Saint-Nazaire, on un oficial de l’Armada francesa, el capità Ronarch, va aconseguir treure el cuirassat Jean Bart i portar-lo a Casablanca.
A l’est, el cos blindat de Heinz Guderian va ocupar en diferents unitats les ciutats de Nancy, Roanne i Lió. Durant aquell dia, 30 soldats del Marroc francès, que combatien entre Dijó i Lió, estaven disposats a rendir-se davant les SS en veure’s superats, però els paramilitars de negre no els varen voler capturar i els varen assassinar.
Al centre, el cos blindat de Paul Ewald von Kleist va ocupar la ciutat de Vichy. L’avanç alemany era imparable i varen travessar el riu Loire. A més, bombardejarien la ciutat de Bordeus, on hi havia el govern francès. Davant la imminent victòria militar, els alemanys varen acceptar la petició francesa d’armistici sense donar a conèixer les seves condicions.
Els britànics varen començar a evacuar les illes Anglonormandes, tant pròximes a França que era evident que caurien en mans alemanyes. En total es varen evacuar a 22.656 ciutadans britànics en cinc dies.
A la vegada, l’equip que desxifrava els missatges de la màquina Enigma i que estava fugint dels alemanys varen arribar a Agen, on a Gran Séminaire de Bon-Encontre varen organitzar un nou lloc de comandament,
Des de Madrid , el govern franquista va enviar a Alemanya la seva oferta d’entrar a la guerra al seu costat. L’ambaixador espanyol a Berlín, el marquès de Magaz, va entregar a Ernst von Weizsäcker un memoràndum en que s’afirmava que, un cop vençuda França, i en el cas de que Gran Bretanya continués en la lluita, Espanya estaria disposada a entrar a la guerra després d’un període curt de preparació de l’opinió. El marquès, però, va demanar, a canvi de la intervenció espanyola en el conflicte, una sèrie de peticions com Orà, el control espanyol d’un Marroc unificat, l’ampliació dels territoris saharians i en el golf de Guinea, material bèl·lic per ocupar Gibraltar, ajuda per defensar les illes Canàries i aliments.
A la Gran Bretanya:
A Londres, després de la crida del dia anterior de Charles de Gaulle en els micròfons de la BBC, en el seu pis de solter de Seamore Place varen començar a arribar-hi voluntaris i aquell va ser el començament de la França Lliure. Davant d’aquell èxit varen buscar un nou despatx més còmode i més convenient que el de Seamore Place, i De Gaulle va utilitzar per segon cop els micròfons de la BBC per parlar ja com a cap polític i home d’Estat. De Gaulle va dir que parlava en nom de França i va titllar d’indigne el govern francès.
A Suècia:
El govern suec va cedir a la pressió del govern alemany i va acceptar permetre el transport pels ferrocarrils suecs de tropes alemanyes i de material de guerra a Noruega, a condició de que el número de tropes que es desplacés en cada direcció s’equilibrés de forma que les guarnicions alemanyes a Noruega no fossin reforçades per aquest sistema.
Amb França al sac, Adolf Hitler va arribar aquell matí amb el tren Erika a Munic per reunir-se amb el dictador Benito Mussolini. Joachim von Ribbentrop, que viatjava amb el dictador, el va informar dels últims moviments. Després, en presència d’Alfred Jodl, Hitler li va explicar a Von Ribbentrop les condicions de pau que estava disposat a concedir a la Gran Bretanya: la reconeixença per part d’Alemanya de l’Imperi Britànic, però, al mateix temps, volia que els britànics reconeguessin que Alemanya era la potència continental més important, el retorn de les colònies alemanyes i una aliança permanent i continua amb la Gran Bretanya. Després d’arribar a la capital bavaresa, Hitler i el seu entorn es varen dirigir a la Führerbau, on a la Königsplatz s’hi havia concentrat centenars de persones per aplaudir al dictador.
Poc després va arribar Mussolini a l’Estació Central, on va ser rebut pel mateix Hitler. Junts varen fer una desfilada pels carrers de Munic davant d’una multitud de ciutadans que els animaven eufòrics per les victòries alemanyes al front. El dictador alemany no estava gens content de trobar-se amb el dictador italià en aquells moments perquè l’havia decebut entrant en guerra el dia 10 de juny enlloc de fer-ho abans.
Després de dinar, Hitler i Mussolini es varen reunir en el despatx del dictador alemany. En la primera part de l’entrevista també hi havia a més dels dictadors, Wilhelm Keitel, Von Ribbentrop i Galeazzo Ciano. Els dictadors varen parlar sobre les condicions de pau que havien de sotmetre al nou govern francès. Hitler tenia clar que els havien de tractar els francesos amb suavitat, tot i que tenia pensat firmar l’armistici de pau en el bosc de Compiègne i en el vagó tren que varen utilitzar els francesos per firmar la rendició d’Alemanya l’11 de novembre de 1918 en la Primera Guerra Mundial. Per aquest fet va rebutjar de forma enèrgica la petició de Mussolini d’ocupar la vall del Roine, Marsella, i el desarmament de Còrsega, Tunísia i Yibuti. Segons les notes alemanyes, Ciano va dir el nom d’aquesta última ciutat en veu baixa. Hitler també li va posar molts inconvenients en destruir l’Imperi Britànic, ja que el considerava un factor important per l’equilibri mundial. En un altre punt, el líder alemany també li va dir que es podria crear un Estat jueu a Madagascar. En la segona part de l’entrevista es varen reunir els dictadors a soles. Von Ribbentrop i Ciano també es varen reunir a una altra habitació. El ministre alemany li va dir que Londres s’havia posat en contacte amb Berlín a través de Suècia. Ciano, que en cap cas volia que la guerra continués, li va preguntar si Alemanya volia la guerra o la pau. Von Ribbentrop li va respondre que la pau.
Un cop acabada la reunió, Hitler va acompanyar a Mussolini a l’estació de Munic. Un cop el dictador italià va marxar, Hitler va agafar un tren i va tornar al seu quarter general de França. En el tren, després de sopar, Hitler va informar en els seus col·laboradors de la seva entrevista amb Mussolini i va confessar-los que trobava que els italians demanaven massa. Segons Hitler, els italians demanaven que França li cedís Saboia, el territori del voltant de Niça, Còrsega i Tunísia, però els va assegurar que havia aconseguit calmar el desig de Mussolini. .
Hermann Göering va convocar una reunió per debatre la idea de dur a terme una sèrie de llançaments coordinats massius de paracaigudistes per ocupar les instal·lacions de la RAF a la Gran Bretanya. Després de la reunió, Göering va parlar amb Hitler, que li va explicar que la guerra havia acabat i li va confirmar que arribaria a un acord amb la Gran Bretanya. Convençut de les paraules del líder alemany, Göering, que mai havia desitjat la guerra i menys amb el poble britànic, va exclamar en els seus col·laboradors que al final hi hauria pau. Tot i que es creia que no faria falta un atac massiu contra la Gran Bretanya, aquell dia la Luftwaffe va bombardejar en represàlia els aeròdroms de Yorkshire, Lincolnshire i Norfolk, al sud de la Gran Bretanya.
Bombarders britànics varen atacar objectius militars a Hamburg i Bremen.
La RSHA va ordenar que cap asocial ni delinqüent habitual fos posat en llibertat si estava empresonat.
A França:
A París, els alemanys varen imposar un toc de queda a les nou de la nit, una hora abans de que es fes de nit. El general austríac Glaise von Horstenau va convocar a la premsa per explicar-los que havien agafar als Aliats en un moment estrany de la història militar en el qual les armes ofensives havien sigut superior a les defensives. El general va afirmar que aquestes condicions només es podien donar aquell any i que si hagués passat l’any següent els Aliats haurien tingut unes armes defensives capaces d’imposar-se a les seves armes ofensives i hauria passat igual que la Primera Guerra Mundial en el qual cap bàndol es va mostrar superior a l’altre.
En la Batalla per França:
Les tropes blindades alemanyes varen arribar a Rennes i les tropes de terra alemanyes varen ocupar Colmar, Cherbourg (conquerida per la 7º Divisió Panzer d‘Erwin Rommel), que cauria al vespre, Briare, Vannes, Caen, Le Mans i Nevers, i el cos blindat del comandant Paul Ewald Kleist va arribar a Moulins. Abans de que els alemanys arribessin al port de Cherbourg, totes les embarcacions franceses de guerra que varen poder varen salpar cap a les seves bases africanes. Per tots els camins de França hi havien civils i militars francesos barrejats que fugien cap al sud en un complet desordre. A més, la 2º Força Expedicionària Britànica, sota el comandament de sir Alan Brooke, va tornar a la Gran Bretanya. Brooke va embarcar en el pesquer Cambridgeshire a Saint-Nazaire i va tenir que reduir per la força al fogoner del vaixell que estava patint una crisi mental.
Tal i com tenia previst Hitler, a Bordeus el nou govern del primer ministre Philippe Pétain es va reunir per decidir posar fi a la guerra amb Alemanya i firmar la pau amb els alemanys. El president Albert Lebrun, juntament amb els presidents del Senat i de la Cambra de Representants, estaven a favor de continuar la guerra des del nord de l’Àfrica. Pétain els va recordar que el seu deure era la seguretat del poble francès
Al mateix temps, el ministre d’Afers Exteriors, Paul Baudouin, com el ministre de la Marina, François Darlan, varen assegurar a l’ambaixador britànic que la flota francesa es portaria en un lloc segur o s’enfonsaria, abans de que caigués en mans alemanyes.
A la Unió Soviètica:
Iosif Stalin estava molt preocupat per les victòries alemanyes. Tot i tenir un pacte de no agressió amb Alemanya, va començar a preocupar-se de que Hitler pensés en atacar la Unió Soviètica un cop hagués acabat la guerra amb França. Atemorit, el dictador va ordenar a les seves tropes que ocupessin els Estats bàltics i Bessaràbia, una província al nord de Romania que havia de ser de jurisdicció alemanya. Tot i això, Viatxeslav Mólotov va felicitar a l’ambaixador alemany per les victòries de la Wehrmacht.
A la Gran Bretanya:
El govern britànic va dictaminar en les Conclusions del Gabinet de Guerra, que després de la guerra discutirien qualsevol matèria d’interès per Espanya i pels britànics, però es va decidir que en aquesta oferta no es mencionaria sobre el tema de Gibraltar.
A Londres, en commemoració del 125è aniversari de la Batalla de Waterloo, tot i que no es varen cap acte, aquella tarda Winston Churchill va pronunciar un emocionant discurs a la Cambra dels Comuns, on va explicar que una victòria alemanya deixaria una nova era de terror i va reafirmar la seva inflexible resolució de continuar la guerra. Agafant un to més personal, el primer ministre els va confessar que des de la seva infància mai havia acceptat idees simplement perquè eren ortodoxes i que per aquest fet molt sovint s’havia oposat a punts de vista generalment admesos. Tot i això, els va assegurar que si mirava enrere creia que no havia sigut un error aquest plantejament. En acabar el seu discurs, Churchill va dir que si tothom complia amb el seu deure i si l’Imperi Britànic i la Commonwealth sobrevivien mil anys més, la gent d’aquella època podria dir que aquella hauria sigut l’hora més gloriosa. Quatre hores més tard la ràdio va retransmetre el discurs del primer ministre.
En acabar la jornada després de rebre l’últim telegrama, Churchill estava tan nerviós que va vessar el whisky amb soda per damunt dels seus papers.
Per intentar animar els francesos a continuar lluitant, a les sis de la tarda, des de Londres, el coronel Charles de Gaulle va enviar un missatge radiofònic a través de Ràdio Londres, en un estudi de la BBC, als francesos. El coronel els va recordar que França no estava sola i que es podien unir amb la Gran Bretanya per lluitar contra els alemanys. També va prometre que França podria recórrer als enormes recursos industrials d’Estats Units i va demanar a tots els oficials i soldats francesos que estaven en territori britànic o ho estarien en un futur, com també els enginyers i els treballadors especialitzats francesos, que es posessin en contacte amb ell perquè l’anomenada Resistència francesa no s’apagués. Era el primer cop que s’utilitzava el nom de resistència francesa. Aquell missatge el varen escoltar molts pocs francesos perquè la gent estava cansada i no volien saber res més de la guerra. Avui en dia aquestes paraules estan inscrites en una placa a la paret de l’edifici en el qual De Gaulle va pronunciar el discurs.
El Ministeri de l’Aire va fundar una organització encarregada de descobrir unes senyals d’ona que enviaven els alemanys en els seus bombarders en les operacions nocturnes.
A Falmouth va arribar-hi el comte Suffolk, la seva secretària, Morden, i el seu xofer, Fred Harns, amb els científics Hans von Halban i Lew Kowarski, les 26 llaunes d’aigua pesada i els dos milions i mig de lliures esterlines després de naufragar el dia 14 quan fugien de França.
El nou govern francès veia cada cop més clar que no podien lluitar més contra les tropes alemanyes, i el mariscal Philippe Pétain, des de Bordeus, va demanar la pau a Alemanya a través de Madrid, on havia servit com a ambaixador. Pétain va fer arrestar il·legalment al polític francès Georges Mandel, que poc després va ser alliberat, i va nomenar a Pierre Laval ministre d’Afers Exteriors. A dos quarts d’una del migdia, Pétain va fer una crida radiofònica al poble francès, on va dir que assumia la direcció del govern de França, i que amb el cor trencat no podien continuar lluitant contra un enemic superior i, per tant, s’havia d’acabar la Batalla amb Alemanya. Poc després va ordenar a les tropes franceses que tiressin les armes, però aquestes estaven enmig d’una gran ofensiva.
A Sedan, en el seu quarter general Wolfsschluchut, a prop de Brúly-de-Pesche, a les deu del matí Adolf Hitler va ser informat de la petició d’armistici francès i es va posar molt content al costat de Walther Hewel, que no el deixava de mirar feliç per acabar amb aquella batalla. En seguit, el dictador va dictar les seves condicions als generals Wilhelm Keitel i Alfred Jodl, assistits pel tinent coronel Böhme. El dictador va ordenar que les negociacions es fessin en el bosc de Compiègne, en el gran massís forestal de Picardia pròxim a la frontera belga, perquè allí s’havia firmat la rendició d’Alemanya en la Primera Guerra Mundial, i va voler posar unes condicions moderades per França donant al govern francès sobirania pròpia. Tot i això, volia ordenar que la flota francesa fos reagrupada en els ports que ell diria, sent desmobilitzada i desarmada sota el control d’Alemanya o d’Itàlia. Tot i això, Hitler els va avisar de que els britànics intentarien que els francesos no firmessin aquell armistici i continuessin lluitant. Hitler, per guanyar temps, va contestar en els francesos de que abans de posar condicions volia parlar amb els italians.
A primera hora de la tarda, mentre Ernst von Weizsäcker li explicava a l’ambaixador d’Itàlia que Hitler desitjava urgentment entrevistar-se amb Benito Mussolini a Munic o a Brenner el dia 18 o 19 per parlar de l’armistici de França, el dictador i els seus col·laboradors, entre ells Keitel i Joachim von Ribbentrop, varen arribar en cotxe a Rocroy. Després, en avió es varen dirigir a Frankfurt del Meno, on els esperava el tren blindat especial batejat amb el nom d’Erika per dirigir-se a Munic.
Veient que ja no hi havia possibilitat de victòria i estant en contra de l’estratègia de Pétain, del camp de Mérignac, a prop de Bordeus, va enlairar-se un avió Handley Page rumb a Gran Bretanya, portant a deu aviadors francesos, entre ells el sotstinent De la Brière.
En el Reich:
A Alemanya:
A Berlín, després de que s’anunciés per ràdio la proposta d’armistici francès, davant de la finestra del despatx de Joseph Goebbels a la Wilhelmplatz es varen reunir milers de persones que cridaven entusiasmades:
Alemanya, Alemanya, per sobre de tot.
El coronel Walter Warlimont va informar a la Kriegsmarine que, en referència al desembarcament a la Gran Bretanya, Hitler no havia expressat encara cap intenció i, en conseqüència, no hi havia cap treball preparatori del OKW.
A Holanda:
A la ciutat de Doorn, el que va ser kàiser d’Alemanya, Guillem II, va enviar un telegrama de felicitació a Hitler per les seves victòries militars a Europa. El Kàiser li va escriure:
Sota la impressió profundament emocionant de la capitulació de França, el felicito a vostè i a tota la Wehrmacht alemanya per la gran victòria concedida per Déu, en els termes utilitzats per l’emperador Guillem el Gran el 1870: És un gir dels fets dispensat per la gràcia divina.
En tots els cors alemanys ressona el cor de Luter cantada pels soldats del Gran Rei: Donem les gràcies tots al nostre Déu!.
Hitler li va respondre una resposta evasiva, tot i que no se sap del cert si li va enviar.
A França:
A París, les autoritats alemanyes varen establir la quantitat de pa per persona i dia a 350 grams, tot i que es va autoritzar a les pastisseries vendre les seves pastes. A la vegada, els mestres varen tenir que tornar als seus llocs.
Aquell dia va sortir editats els diaris Le Matin i La Victoire, el qual aquest últim acabava amb un Vive Paris! Vive le France!.
L’exèrcit alemany es va traslladar a l’Hotel Bess de París.
A l’est, les divisions blindades del cos de Heinz Guderian varen ocupar Dijon i Pontarlier, i des d’allí les seves tropes marxarien cap al nord-est per atacar i ocupar la part de la Línia Maginot que li havia correspost. Mentre Guderian avançava, les tropes franceses es retiraven a Metz. Pel centre, les divisions blindades de Paul Ewald von Kleist varen ocupar la ciutat de Nevers.
A Itàlia:
Mussolini va ordenar en el seus generals que ataquessin les posicions franceses en la frontera alpina, ja que calculava que si conquerien territori francès reforçaria les seves aspiracions en les futures converses de pau amb els francesos.
A la Gran Bretanya:
A Londres, a la matinada, Winston Churchill va ser informat de la formació del nou govern francès presidit per Pétain. Al cap d’unes hores, Churchill va ser informat pel seu secretari particular que el ministre francès d’Afers Exteriors, Paul Baudoin, havia demanat a l’ambaixador espanyol a França una petició d’armistici als alemanys. Al migdia, el primer ministre, amargat per la situació a França, va gravar un missatge per al poble britànic que va ser difós per la BBC a les 9 de la nit, on va explicar que les notícies de França eren molt dolentes, però que pensava que França tornaria a recuperar-se i que continuarien lluitant. A primera hora de la tarda, Churchill va rebre el coronel Charles de Gaulle, que acabava d’arribar de Bordeus en l’avió del general Edward Spears, i va decidir que el coronel francès pronunciés l’endemà un discurs per la BBC per respondre l’armistici de Pétain. A última hora de la nit, Churchill va telegrafiar a Pétain i a Maxime Weygand per dir-los que qualsevol debilitat davant els alemanys amb la flota escorxaria els seus noms per un miler d’anys d’història.
Aquell dia, el transatlàntic britànic, el Cunard White Star Lancastria, va ser bombardejat pels alemanys a Saint Nazaire amb 9.000 homes a bord. El vaixell es va enfonsar en quinze minuts i varen morir 3.500 persones. Molts dels passatgers eren personal de la RAF. Els supervivents van afirmar que havien sigut tirotejats mentre estaven a l’aigua intentant nedar fins a un lloc segur. Aquell atac és el desastre més gran de la marina britànica, i Churchill no va voler que la notícia arribés a la població fins després de la guerra.
A la Unió Soviètica:
A Moscou, Viatxeslav Mólotov es va reunir amb l’ambaixador alemany Werner von der Schulenburg i li va transmetre les felicitacions del govern soviètic per “les esplèndides victòries de la Wehrmacht”.
Al migdia, el general espanyol Juan Vigón es va entrevistar amb el ministre Joachim von Ribbentrop i Adolf Hitler en el Castell d’Acoz. Abans de reunir-se amb el dictador, Vigón va parlar en privat amb Von Ribbentrop per demanar-li la cessió a Espanya del Marroc francès en forma de Protectorat. Al cap d’una hora, Vigón va parlar amb Hitler en presència de Von Ribbentrop i li va entregar una carta del dictador Francisco Franco del 3 de juny en la que el dictador espanyol li deixava entreveure de que si li demanava estava disposat a entrar en guerra. Després de llegir-la, Hitler li va dir que estava molt satisfet per l’ocupació espanyola a Tànger del 14 de juny, i li va explicar que Franco no li tenia que agrair res per l’ajuda alemanya durant la Guerra Civil espanyola perquè sabia que els enemics de Franco eren els enemics d’Alemanya. Seguidament, el líder alemany li va dir que la solució ideal per Alemanya seria la restitució de Gibraltar a Espanya, i el general Vigón li va exposar el desig espanyol de recuperar Gibraltar i d’ocupar tot Marroc en forma de Protectorat. Però Hitler li va comentar que l’actitud d’Alemanya respecte Marroc era molt clara perquè només hi tenien un interès econòmic. Per la seva part, Von Ribbentrop li va dir que si Espanya entrava a la guerra tot seria possible, però que era necessari que hi entrés per demanar territoris i que si volia trobar una solució per Marroc havia de satisfer tant a Alemanya com a Itàlia. Després del suggeriment de Von Ribbentrop, Vigón va canviar de tema criticant l’actitud del Vaticà en el conflicte. Parlant de l’Església, Hitler li va comentar que comprenia la critica espanyola cap a l’Església perquè, segons ell, si no fos pel nacionalsocialisme, el feixisme i la Falange l’Església no hagués pogut aguantar. Al final de la conversa, Vigón es va interessar per com es desenvolupava la guerra a França, i Hitler li va respondre que França s’estava enfonsant per culpa de vint anys del Front Popular i de la democràcia. El dictador va considerar els soldats francesos i britànics molt pitjors que els que varen lluitar durant la Primera Guerra Mundial. L’entrevista entre Vigón i Hitler va durar 45 minuts.
A Polònia:
Els alemanys varen crear el gueto de Kutno en un solar d’una vella empresa sucrera anomenada Konstancja. La superfície del gueto, uns tres quilòmetres quadrat, podia ubicar fins a 7.000 persones.
En la Batalla per França:
A França:
Els alemanyes es trobaven a prop de Bordeus, la nova seu del govern francès, després de que un grup alemany travessés el Rin a Colmar, i les divisions franceses s’estaven retirant a la vall del Loira i varen seguir defensant com podien les ciutats d’Orléans i de Giens, però ja no podien evitar que els alemanys avancessin cap al sud. Aquell dia, una unitat del cos blindat de Heinz Guderian va arribar a Dijon, i una altra unitat del mateix cos va ocupar la ciutat de Besançon. Pel centre del país, el cos blindat de Paul Ewald von Kleist va ocupar la ciutat de Clamency.
A Bordeus, Maxime Weygand va informar al Govern de la desesperada situació militar i va demanar un armistici. Paul Reynaud els va confessar que el president Franklin Delano Roosevelt només oferiria ajuda material. Davant les propostes britàniques de continuar lluitant, Philippe Pétain insistia en la necessitat de l’armistici i va amenaçar en dimitir si no es seguia aquesta política. Els reunits varen acordar que Reynaud volés a Nantes, al sud de Bretanya, per trobar-se amb Winston Churchill. Però el primer ministre va enviar un missatge en el qual els va informar que no faria aquell viatge i va informar a Reynaud que esperava que mantinguessin el seu acord de no firmar la pau per separat. Només si enviaven la seva flota a ports britànics, estarien disposats a acceptar que parlessin amb els alemanys.
A les vuit del vespre, davant una ferotge oposició dels partidaris de l’armistici, Reynaud, que encara no volia firmar la rendició amb els alemanys, va dimitir negant-se a seguir una política contrària a l’interès i l’honor de França. Llavors, el president de la República, Albert Lebrun, va encarregar formar un nou gabinet a Pétain. A les onze de la nit, Reynaud va cedir el seu càrrec de primer ministre a Pétain, que seria l’últim president del Consell de la III República. Com a nou primer ministre, Pétain va dir que feia de França la seva persona per atenuar la seva des-aventura. Com a primer acte com a nou primer ministre a París, Pétain va buscar negociar la pau amb Alemanya a través d’Espanya com a mediadora i, a mitjanit, va demanar a l’ambaixador d’Espanya que servís d’intermediari amb Hitler.
A la Gran Bretanya:
A Londres, el primer ministre Churchill va acceptar el reembarcament de les seves tropes que encara lluitaven a Europa en l’Operació Ariel. Aquest cop es va fer l’evacuació en el golf de Vizcaia. Uns 214.000 soldats varen ser rescatats. Entre els soldats que van poder fugir hi havia Charles de Gaulle acompanyat pel general Edward Louis Spears, que varen arribar a la capital britànica a les sis del matí. Era el segon cop que De Gaulle viatjava a Londres per reunir-se amb el govern britànic.
Després d’arribar a Londres, els oficials del 4º Bureau d’Estat Major es varen posar en contacte amb els agregats militars de l’ambaixada francesa i varen estudiar amb ells el trasllat de les tropes franceses. Churchill volia proposar als francesos un pla per fusionar França i la Gran Bretanya en una única entitat política, però Pétain, que va saber més tard la proposta de Churchill, no li va agradar gens la idea i va dir que França no es fusionaria amb un cadàver. Abans d’anar a dinar, Churchill va enviar a Reynaud un missatge on li deia que una pau unilateral implicava l’honor de França, però que esperava que abans de que es rendissin enviessin la flota francesa als ports britànics. Churchill li va dir que entenia que intentessin buscar un bon armistici per França. Els francesos no li varen fer cas i cap vaixell francès va salpar cap a la Gran Bretanya.
En aquesta primera trobada entre les dues administracions no hi va ser present De Gaulle, però el coronel francès estava d’acord en unir els dos països a través d’un sol gabinet de guerra i un sol Parlament. Quan va donar la seva conformitat des del despatx de Jean Monnet, el coronel francès va trucar a Reynaud per comunicar-li els principals acords a que havien arribat. Però la idea va ser considerada un insult per Reynaud, i el seu gabinet va negar a acceptar-la. El encara primer ministre francès estava tan indignat que inclús va arribar a dir-li a un dels seus col·laboradors que abans preferia ser una província alemanya. Veient que eren rebutjats, els britànics, després de saber que De Gaulle estava disposat a acceptar la seva proposta d’unir els dos països, varen convocar per ordres de Churchill el seu gabinet per aprovar el projecte després de dues hores de discussió. Un cop firmat el projecte, De Gaulle va tornar a trucar a Reynaud per posar-lo al corrent.
A Itàlia:
A Roma, les negociacions per firmar un armistici amb França entre els governs alemany i italià i varen continuar a Munic el 18 de juny entre Hitler i Benito Mussolini.
A París, al matí, la Geheime Feld Polizei, la GFP, es va posar a treballar tot i que havia arribat a la capital francesa la tarda anterior. Un dels seus membres es va presentar a la Prefectura de la Policia i va reclamar els expedients dels emigrants alemanys, dels jueus i, en especial, de certes personalitats polítiques contràries al règim nazi.
A França:
Després de la caiguda de Verdun, el Grup de Panzer del comandant Heinz Guderian i el 7º Exèrcit del comandant Friedrich Dollmann van rodejar a prop de la frontera suïssa a 400.000 soldats francesos dels exèrcits 3º, 5º i 8º, que es van rendir sense posar resistència. A més, els blindats de Guderian varen ocupar Lamps.
A l’oest de França, els soldats canadencs varen començar els preparatius per entrar en acció contra els alemanys, que per llavors es trobaven a menys de 30 quilòmetres de les seves posicions. Però, aquell matí, varen rebre ordres d’agafar un tren a Saint-Melo, a la costa, on a les cinc de la tarda havien de pujar a bord d’un vaixell a vapor britànic, el Biarritz, rumb a Southampton. Els canadencs només havien patit sis baixes durant el trajecte d’anada i tornada a Laval.
A Bordeus, Paul Reynaud va proposar-li a Maxime Weygand que acceptés, en qualitat de generalíssim, donar l’ordre d’alto el foc, però aquest s’hi va negar. A la tarda, en el Consell de Ministres, li varen tornar a demanar però novament s’hi va oposar. La idea de l’armistici, que al principi no va agradar i bàsicament era defensada per Reynaud i Philippe Pétain, va començar a obrir pas entre els indecisos. Tota resistència ja era inútil i evident, per exemple aquell dia els últims avions restants de la Advanced Air Striking Force varen ser evacuats a la Gran Bretanya. En sis setmanes, prop de 200 Fairey Batlle havien sigut destruïts, 99 d’ells entre el 10 i el 16 de maig de 1940. A més dels 261 caces britànics que s’havien enviat a França en els últims dies, 75 havien sigut abatuts o destruïts pels bombarders alemanys. 120 estaven aturats, sense poder-se moure, de manera que els varen cremar en els aeròdroms francesos per evitar que caiguessin en mans alemanyes. Només 65 varen poder tornar a la Gran Bretanya.
Desesperat, Reynaud li va dir a l’ambaixador britànic que si els Estats Units no acceptaven entrar en guerra molt aviat, França seria incapaç de seguir combatent, ni tant sols des de l’Àfrica Septentrional francesa. Reynaud va rebre aquell dia la resposta del president Franklin Delano Roosevelt en la qual li deia que admirava i donava suport als francesos i que els continuarien donant material per l’esforç de guerra francès.
Precisament, al vespre es va rebre en el quarter d’Adolf Hitler la notícia de part de l’ambaixador alemany a Madrid, Von Stohrer, de que s’esperava que el govern francès fes una proposta d’armistici. Tots varen felicitar a Hitler.
En el Reich:
A França:
Preparant-se per la següent ofensiva, a Gran Bretanya, Hitler va informar en els seus generals que volia que l’Exèrcit fos parcialment desmobilitzat per tal de que les 160 divisions quedessin en 120. Franz Halder va anotar aquell mateix dia en el seu Diari que aquesta decisió permetia suposar que l’Exèrcit havia complert la seva missió i que ara la Luftwaffe i la Kriegsmarine tindrien la missió de seguir la guerra soles contra Gran Bretanya.
Al mateix temps, varen començar a enviar soldats alemanys que havien lluitat a París cap als Estats Bàltics. El trasllat acabaria el dia 17.
A tres quarts d’onze de la nit, des de Londres, el primer ministre Winston Churchill, volen posar la por al cos els nord-americans per tal de que l’ajudessin, va escriure una carta al president Roosevelt dient-li que si s’enfonsaven podia tenir uns Estats Units d’Europa sota domini nazi molt més nombrós, molt més fort i millor armat que el Nou Món.
A Espanya:
Juan Vigón va condecorar a Joachim von Ribbentrop amb el Gran Collar de l’Ordre Imperail del Yugo i les Fletxes. El militar espanyol va aprofitar l’acte per insistir en les aspiracions imperials d’Espanya.
Als Estats Units:
La revista Physical Review va treure un article firmat per Edwin McMillan i Philip Abelson en el que es completava l’entrellat de la fissió. Aquests dos físics de Berkley varen explicar com a través d’un ciclotró havien descobert un isòtop amb un número atòmic de 94 (el plutoni) que era extraordinàriament estable i tenia una vida mitjana de l’ordre d’un milió d’anys o més. Era un nou pas per construir la bomba atòmica.
Tal i com havien demanat els alemanys al comandant militar de París, Henri Dentz, el comandant André Devouges va arribar a les cinc de la matinada a Sarcelles, al nord de la capital, per negociar un alto al foc. Quan els alemanys es varen presentar, varen demanar-li a Devouges i el seu alferes que els seguissin fins a Ecouen, un poble situat a uns 20 quilòmetres al nord de París. En aquells moments l’Estat Major del 17º Cos d’Exèrcit de la Wehrmacht de Georg von Küchler distribuint les ordres per l’ofensiva contra París. En un gran saló, els alemanys varen llegir-li a Devouges les condicions per rendir-se. Exigien que no hi hagués resistència ni destrucció, que la policia municipal continués fent la seva feina per protegir als parisencs dels criminals comuns, que la població es quedés a casa durant 48 hores i que el governador general es posés en contacte amb l’Alt Comandament francès per assegurar que l’exèrcit francès no actuaria. Devouges, després d’escoltar les condicions a través del seu intèrpret, els va recordar que ell només podia negociar per París, no per tota la regió dels voltants. Els alemanys li varen replicar llavors de que ja no tenia sentit l’entrevista. En ser amenaçat de que es bombardejaria París, Devouges va protestar i els va dir que no podia tenir una resposta tan ràpid com volien. Els va prometre de que no es trobarien cap resistència a la capital, però també els va dir que seria contraproduent confinar els parisencs durant 48 hores a casa degut al gran número de refugiats sense llar que hi havia a la capital. Els alemanys no varen escoltar les súpliques del comandant francès.
El negociador alemany va sortir llavors per fer una trucada al quarter general de Von Küchler, però abans va amenaçar al francès de que si en una hora no havia tornat podia donar per fracassada la conversa i que es bombardejaria París. Els francesos no varen dir res. El negociador alemany va tornar quan pràcticament feia una hora que havia marxat i els va anunciar que no bombardejarien París. Devouges llavors va firmar la rendició de la capital. Després de la firma del comandant francès, els alemanys varen sortir ràpidament del saló per comunicar als seus homes que París s’havia rendit i que podien dur a terme la seva esperada marxa triomfal.
A dos quarts de sis del matí, les tropes de Von Küchler varen entrar pel nord de Paris, per la porta de la Villette, a l’avinguda principal que conduïa a la Gare du Nord. El general Bogislav von Studnitz, que mai havia estat a París, va encapçalar la 87º Divisió d’Infanteria en el seu recorregut pel carrers desèrtics de la capital francesa mentre sonaven les bandes de música traslladades al capdavant de la divisió. La secció 187 de destructors de tancs va ser la primera unitat militar en ocupar els primers edificis d’oficines. Els alemanys no es varen trobar resistència pel camí, tal i com s’havia pactat, i, de seguida, es varen fer amb el control de tota la ciutat. Von Küchler va entrar a la ciutat acompanyat del seu superior, el general Fedor von Bock, que aquest va publicar un ban per al poble parisenc que deia:
Poble de París:
Les tropes alemanyes han ocupat Paris. La ciutat està sotmesa al govern militar. El governador militar de París prendrà les mesures necessàries per garantir la seguretat de les tropes i la preservació de l’ordre. Les ordres de les autoritats militars han d’obeir-se incondicionalment. Eviteu qualsevol acció irresponsable. Qualsevol acte de sabotatge, actiu o passiu, serà castigat severament. De la prudència i intel·ligència de la població de París dependrà que la ciutat es beneficiï de les avantatges d’una ciutat oberta. Les tropes alemanyes han rebut l’ordre de respectar a la població i a les seves propietats, a condició de que la població mantingui la calma. Tot el món ha de romandre en la seva casa o el lloc de treball i reprendre la seva activitat. Aquesta és la millor manera en que cada persona pot servir a la ciutat, a la població i a si mateixa.
A dos quarts de set, el 18º Exèrcit va desfilar per Notre Dame, l’Arc de Triomf, varen baixar els Champs-Elysées, on només hi havia una cafeteria oberta, i varen acabar a la Plaça de la Concòrdia, davant de l’Hotel Crillon, on l’Alt Comandament de la Wehrmacht situaria el seu quarter general. Per la seva part, la guarnició francesa de París es va retirar direcció al Loira.
A primeres hores del matí, sis esquadres es varen dirigir per separat a la Torre Eiffel i a l’Arc de Triomf per hissar la bandera amb la creu gamada. També es va hissar una esvàstica a la seu del Ministeri d’Afers Exteriors, en el Quai d’Orsay. A tres quarts de deu del matí, els soldats del 4º Exèrcit de Günther von Kluge varen desfilar pels Camps Elisis. A la Tomba del Soldat Desconegut, uns oficials alemanys hi varen col·locar corones i l’Arc va quedar envoltat de centineles alemanys.
Quan els soldats varen entrar a l’Ajuntament varen penjar la bandera nazi en el pal de l’edifici, on ja s’hi havien amuntegat uns quants parisencs. Però aquells soldats havien de complir una missió ben curiosa, tenien que recuperar les banderes alemanyes capturades pels francesos durant la Primera Guerra Mundial i els papers del Tractat de Versalles, que havien de ser enviats a Adolf Hitler.
Els alemanys també varen entrar a Els Invàlids i varen exigir-li en el governador militar de París, Henri Dentz, l’entrega de les banderes alemanyes capturades en la Primera Guerra Mundial. El general francès els va replicar de que no sabia on eren aquestes banderes. La resposta no va ser del gust dels alemanys, que varen ocupar l’edifici. En arribar el comandant alemany, el general von Studnitz, aquest li va ordenar a Dentz que el visités a l’Hotel Crillon, el seu nou lloc de comandament, per parlar de com seria l’ocupació de París.
A les onze del matí, els alemanys varen cridar als prefectes de la Policia de París, Roger Langeron i Achille Villey perquè es presentessin davant de Von Studnitz, a l’Hotel Crillon. Amb Von Studnitz hi havia també el coronel Hans Speidel. El general els va preguntar si podien garantir l’ordre. Langeron li va respondre que sí, sempre hi quan el deixessin treballar en pau. Von Studnitz li va prometre, després de fer una pausa, que no tindria notícies seves si mantenia l’ordre. A continuació, li varen ordenar a Langeron que entregués les fitxes policials de totes les persones que tenien activitat política. El comandant es va posar furiós quan Langeron li va explicar que les fitxes no es trobaven a la capital. Per acabar, els alemanys els varen anunciar que anul·larien el toc de queda de 48 hores, però que haurien de posar un toc de quedar nocturn a partir de les nou.
En un principi, els alemanys varen prohibir a la policia dur armes de foc i varen tenir que patrullar aquell dia desarmats. Però a la nit hi va haver una contraordre i els varen tornar les pistoles i les carabines sota condició de no fer-les servir contra els alemanys. També els civils varen entregar les armes, que varen ser requisades pels alemanys i enviades a destins desconeguts.
Dos milions de parisencs havien fugit de la ciutat i els 700.000 que es varen quedar es varen despertar amb els altaveus alemanys, que anunciaven que aquella nit hi hauria toc de queda, a partir de les vuit. Quan varen veure els soldats alemanys pels carrers es varen tancar a les seves cases, però quan varen observar que no feien res varen tornar a sortir al carrer i alguns es varen relacionar amb els alemanys. Alguns (molts dels quals residents italians) inclús els varen animar. D’altres, com el novel·lista Ernst Weiss o Thierry de Martel, es varen suïcidar. Tot i que alguns varen sortir al carrer, els alemanys varen anunciar des de diferents altaveus que imposaven un toc de queda de 48 hores. També varen afirmar que si firmaven un acord de pau amb Alemanya, els alemanys s’ocuparien de Gran Bretanya en quinze dies.
Al migdia va tenir lloc una desfilada de la 9º Divisió d’Infanteria a la Place de la Concorde davant el general Von Küchler. A l’Hotel Crillon ja hi onejava en el màstil la bandera amb l’esvàstica. Durant tot el dia i la nit varen desfilar tropes amb música militar de l’Arc de Triomf a la Place de la Concorde. Aquesta desfilada va ser degudament fotografiada i filmada per servir a la propaganda alemanya. La revista Signal va dedicar un reportatge que seria venut en tots els quioscs de París.
Des de l’Ambaixada nord-americana, molt a prop de l’Hotel Crillon, l’ambaixador William Bullit va demanar en els seus principals col·laboradors que es reunissin amb Von Studnitz per saber dels propòsits dels alemanys. El comandant alemany va tractar amb gran hospitalitat als alemanys, entre ells Robert Murphy, servint-los xampany. En tornar amb l’ambaixador, els col·laboradors d’aquests li varen explicar que Von Studnitz el visitaria en breu. A dos quarts de dues es varen reunir a l’Ambaixada nord-americana i el comandant alemany li va prometre que les propietats nord-americanes serien respectades i que l’administració militar alemanya prestaria la seva col·laboració. En tornar a l’Hotel, Von Studnitz va convidar a la delegació nord-americana a presenciar la desfilada militar de la seva antiga divisió, la 185º, que marxava per la Place de la Concorde a dos quarts de quatre, al seu costat. Murphy, en substitució de Bullit, va ser l’encarregat de posar-se al costat del comandant alemany. La marxa va començar amb música militar i en seguit les tropes varen marxar des de la Rue Royale mentre les càmeres alemanyes començaven a gravar l’escena pels seus noticiaris.
Durant aquella tarda, el prefecte Langeron va saber que el seu col·laborador Jacques-Simon havia sigut arrestat perquè no havia entregat els arxius relatius a activitats polítiques. Bullit va enviar a Murphy novament a l’Hotel Crillon perquè alliberessin el policia francès, que va ser alliberat al cap de poc.
A la tarda, el comando Geheime Feld Polizei, GFP, encapçalat pel seu director Helmut Knochen, es va instal·lar a l’hotel del Louvre per començar l’endemà a treballar en les seves operacions clandestines. A aquelles hores, soldats alemanys varen ocupar les terrasses dels cèlebres cafès de Montparnasse com el Dome o el Coupole acompanyats de franceses que s’havien posat braçalets amb l’esvàstica.
A les dotze de la nit, el general Von Studnitz va enviar un automòbil als Invàlids per recollir a Dentz i el coronel Groussard. Dentz li va admetre que s’havia quedat a la capital contra la seva voluntat i que només comptava amb uns quants efectius. També li va confessar que no tenien cap objectiu i que havien de mantenir l’ordre i proporcionar aliments als parisencs. Però el comandant alemany no estava satisfet i el va acusar de la destrucció dels dipòsits de combustible i els va amenaçar de jutjar-los. Dentz li va recordar que ho havia ordenat el dia anterior, quan encara tenia dret a fer-ho i Groussard li va dir que no tenia cap tipus de dret en arrestar-los i que si ho feia protestaria davant les nacions neutrals. Von Studnitz va intentar calmar els ànims en dir-los que l’Alt Comandament seria qui decidiria el destí dels oficials francesos.
El OKW va publicar un comunicat que deia que com a conseqüència de l’enfonsament total del front francès entre La Mànega i la Línia Maginot, a prop de Monmedy, l’Alt Comandament francès havia renunciat a intentar defensar la capital francesa i que les tropes alemanyes havien entrat victorioses a París. Hitler estava eufòric amb aquella conquesta, havia conquerit la ciutat dels seus somnis, i va ordenar que es toquessin les campanes de les esglésies per commemorar la victòria. A més, el líder alemany va ordenar celebrar tres dies festius. A Berlín, la gent va sortir al carrer per celebrar-ho i, a l’Òpera Estatal, es va fer una representació especial d’una de les obres favorites de Hitler, Els mestres cantors. El diari nazi Völkischer Beobachter va explicar que la pèrdua de la capacitat industrial de París havia debilitat el potencial econòmic i militar francès.
El general Von Bock va enviar a la capital francesa al coronel Hans Speidel perquè establís el nou govern militar. Speidel va creure en arribar a la capital francesa que els parisencs s’havien tret un pes de sobre amb l’arribada dels alemanys, ja que significava que la ciutat no seria destruïda en combats. Hitler, aconsellat per Joachim von Ribbentrop, va designar a Otto Abetz, un dels millors experts alemanys sobre França, ambaixador alemany a París per representar al Ministeri d’Afers Exteriors en els seus tractes amb les autoritats militars d’ocupació. Una de les primeres missions que tenia Abetz era la de vigilar les obres d’art de França, sobretot les col·leccions d’art jueu.
En la Batalla per França:
En el bàndol alemany:
En el quarter general de Hitler, en la frontera entre França i Bèlgica, el dictador no volia que les tropes franceses es poguessin retirar pel sud i fugissin pel mar, i va ordenar a la Luftwaffe de Hermann Göering que destruís tots els ponts i els vaixells francesos.
Però, tot i l’eufòria, durant aquell dia es va suïcidar el xofer de Heinrich Himmler, el tinent coronel de les SSHans Bastian, que d’aquesta manera es va convertir en la primera persona que va morir en un quarter general de Hitler. També es diu que la seva mort va ser un accident quan estava manipulant una metralladora.
Joseph Goebbels va continuar enviant missatges radiofònics destinats als francesos. Les ràdios controlades pels alemanys explicaven que era insensat morir per França i que era més important viure per França. La Völkischer Beobachter va publicar aquell matí un article sobre la conquesta de París en el qual va definir la capital francesa com a frívola i corrupte de democràcia i capitalisme, en la qual els jueus havien tingut accés a la judicatura i els negres als salons. L’article va assegurar que París mai més tornaria aixecar el cap.
A França:
El 1º Exèrcit alemany va trencar les línies de defensa franceses al sud de Saarbrücken i varen penetrar la Línia Maginot. Però, a primera hora d’aquell matí, soldats canadencs varen desembarcar a Brest i varen passar ràpidament la ciutat de Rens per dirigir-se a Laval.
Al matí, a Tours, Paul Reynaud va redactar un nou missatge per al president Franklin Delano Roosevelt que va ser entregat a l’ambaixador Biddle. El primer ministre li va afegir un document confidencial, que podria ser, sempre hi quan el President ho considerés oportú, divulgat al Congres i el Senat nord-americà. En el missatge, Reynaud li va reconèixer que ara només podien elegir entre més sacrifici o l’armistici. L’única opció per continuar combatent era amb més suport nord-americà i el va avisar de que si no ho feien el destí del món podria ser molt diferent. Biddle hi va afegir que Reynaud es trobava en un estat profund de depressió i ansietat.
Maxime Weygand, veient que era impossible resistir, va comunicar a Reynaud que continuaria la resistència si li ordenava el govern, però li va assegurar que havien perdut la guerra.
A Bordeus, Charles de Gaulle es va reunir amb Reynaud. En aquesta reunió, el coronel francès va poder copsar que una part del seu govern era favorable a un armistici. De Gaulle li va proposar a Reynaud fugir cap a Londres per poder continuar lluitant a la regió de Bretanya amb el suport dels britànics. Allí concentraria les restes de l’Exèrcit per resistir fins l’últim home, mentre arribava l’ajuda de les colònies, inclús pensava que la flota podria traslladar al nord de l’Àfrica totes les institucions i els seus dirigents. Però el projecte va ser qualificat de fantasiós. Després de la reunió, De Gaulle va marxar per carretera i va sopar corrents a l’hotel Splendid amb el seu ajudant Geoffroy de Courcel. En el mateix menjador hi havia Philippe Pétain. De Gaulle, abans de marxar, el va anar a saludar i el mariscal li va encaixar la mà sense dir-li res. Mai més es tornarien a veure.
En aquell moment tan crític pels Aliats, un oficial britànic, el comte Suffolk, juntament amb la seva secretària, Morden, i el seu xofer, Fred Hard, tenien la missió especial del govern britànic de trobar i portar a la Gran Bretanya dos milions i mig de lliures esterlines en diamants industrials francesos, imprescindibles per fabricar màquines-eina, algunes molt poc comunes, essencials per la fabricació d’armament. A més, els hi havien demanat que portessin l’aigua pesada que havia fabricat a França un grup de científics i, també, que oferissin un lloc segur a les illes britàniques en aquests científics. En aquell moments, dos científics, Hans von Halban i Lew Kowarski, que ja s’havien traslladat cap al sud des de Clermont Ferrand, es trobaven a Bordeus amb 26 llaunes d’aigua pesada. L’oficial, la secretària, el xofer, els científics, els diamants i les llaunes varen pujar a bord d’una embarcació carbonera, el Broompark, que els estava esperant a Bordeus. Quan es dirigien a la Gran Bretanya, una mina magnètica els va fer naufragar. Quatre dies després varen arribar a Falmouth.
Degut a la caiguda de la capital, l’equip de científics que desxifraven els missatges alemanys d’Enigma a la Ferté-Saint-Aubin, en el Loira, va cessar tota activitat i l’endemà varen marxar.
A Itàlia:
Amb la idea de no ser ocupats també per Itàlia, l’armada francesa va bombardejar les zones industrials, els dipòsits de petroli i les refineries de Gènova, Vado i Savona. Tot i l’èxit de l’operació, François Darlan va prohibir un altre atac com aquest tipus.
A la Gran Bretanya:
Winston Churchill va passar la nit a Chequers, la casa de camp dels primers ministres, situada en els turons de Chiltern, a 50 quilòmetres de Londres. Després de sopar, Churchill va passejar pels jardins de roses amb el seu gendre, Duncan Sandys, mentre Colville estava en constant contacte amb la capital i informava al primer ministre sobre les últimes notícies. Després de comunicar-li que l’actitud francesa anava cada cop a pitjor, Churchill li va demanar que comuniqués en el govern francès que si els prestaven la seva Armada mai ho oblidarien, però que si es rendien sense consultar-los mai els hi perdonarien.
En un dinar en el Carlton Club, on hi varen ser convidats entre altres lord Halifax, l’ambaixador francès, Corbin, i Robert Vansittart, va aflorar la idea d’unir els Estats britànic i francès.
A primera hora va arribar un missatge del president Roosevelt, on ara demanava que el seu missatge del dia anterior prometent tota l’ajuda possible no volia que es fes públic. Aquell missatge havia animat a lord Halifax, que havia telegrafia al seu ambaixador a França per dir-li que era el pas definitiu d’una declaració de guerra nord-americana. El President també li va recordar que no podia comprometre en la intervenció nord-americana en la guerra i que només el Congrés podia autoritzar-la. Això sí, li va dir que ell personalment havia demanat al Congrés i al Senat que destinessin 50 milions de dòlars a aliments i roba per als refugiats civils a França. Roosevelt li va afegir que espera que França mantindria la seva flota al marge de les condicions de l’armistici.
En el Reich:
A Polònia:
El primer comboi, amb 728 presoners polítics polonesos provinents de Tarnow, a Galítzia, va arribar al camp de concentració d’Auschwitz. La gran majoria d’ells eren dirigents, sindicalistes, professors, sacerdots, militars i professionals de carrera. Tres d’aquests deportats eren jueus: dos advocats i el director d’una escola hebrea. Primer els varen imposar un període de quarantena i després els varen enviar a altres camps. Només 134 varen sobreviure. La majoria d’ells els varen utilitzar com esclaus per la construcció i varen ser tractats durament.
En els Estats Bàltics:
L’exèrcit soviètic va ocupar Lituània després d’enviar un ultimàtum de nou hores al govern lituà en que exigien la seva dissolució, l’arrest d’alguns dels seus oficials i el dret d’enviar tantes tropes de l’exèrcit soviètic com es considerés necessari. Dos dies més tard ocuparien Estònia i Letònia.
A la Unió Soviètica:
Konstantin Petrzhak i Gueorgui Fliórov del Institut d’Investigació del Ràdio de l’Acadèmia de Ciències, varen publicar un article que parlava de la divisió i escissió espontània de l’urani.
A Marroc:
Les tropes espanyoles de l’Alta Comissària de Tetuan varen ocupar la ciutat de Tànger per, segons van dir, mantenir el seu estatus de ciutat lliure.
Adolf Hitler va concedir una entrevista exclusiva en el corresponsal del Hearst Press, Karl von Wiegand, davant la qual va destacar la total falta d’interessos territorials d’Alemanya en Amèrica del Nord o del Sud i va manifestar les seves esperances perquè la Gran Bretanya acceptés les seves condicions de pau. L’entrevista seria publicada l’endemà en el Amercian Journal.
A Holanda:
Hans Posse es va traslladar a Holanda sota l’autorització de Hitler per confiscar tots els objectes de valor que poguessin ser d’interès per traslladar-los en el futur Museu de Linz.
A Alemanya:
Des de Washington, Hans Thomsen, l’encarregat de negocis alemany a Estats Units, va enviar un telegrama al seu govern per dir-los que la seva idea del dia anterior (pagar a un congressista republicà perquè influís al Partit Republicà i a l’opinió pública nord-americana a favor de l’aïllacionisme) estava en vies de negociació a través d’un agent literari nord-americà per aconseguir que cinc coneguts escriptors nord-americans escrivissin llibres dels que “s’esperaven grans resultats”. Per aquest projecte necessitava ara 20.000 dòlars, xifra que va pagar Joachim von Ribbentrop dies més tard.
Davant la imminent derrota francesa a París, Joseph Goebbels va anotar en el seu Diari que París estava perdut, que allí hi regnava al caos i va lloar el treball d‘Ernst Torgler perquè la ciutat fos un caos a punt perquè esclatés una revolta.
En la Batalla per França:
A França:
Les tropes alemanyes sabien que París quedaria ben aviat sota el seu control (els homes de Gerd von Rundstedt es trobaven a les portes de la capital), i varen decidir concentrar-se en conquerir tot França. Cap a les sis de la tarda, unitats d’avantguarda alemanyes, tancs i tropes de reconeixement es trobaven a la riba nord del canal Ourcq, a prop de Sevran, a uns minuts de la capital francesa. Els alemanys varen assegurar ràpidament el pont de ferrocarril del centre del poble, que estava defensat per fusellers. Dues hores més tard, amb l’ajuda dels tancs de la 9º Divisió d’Infanteria, varen controlar el pont del canal.
Les tropes de Von Rundstedt es trobaven a només 20 quilòmetres al nord-oest de París, i pels pobles per on passaven cometien molt crims, com el poble de Vert Galant, on varen afusellar a 15 civils. La divisió de Panzer del general Heinz Guderian va avançar cap a l’est, a la zona del Marne, per tallar la retirada de les unitats franceses que fugien, i el grup blindat del general Paul Ewald von Kleist es va dirigir cap al sud, cap a Auxerre. Mentrestant, el 18º Exèrcit alemany del general Georg von Küchler es va ocupar de destruir les defenses de París. Tot i això, els alemanys varen trobar resistència en el poble de Louvres, encara que aviat varen arribar a un acord amb els francesos. La 19º Divisió Panzer es va dedicar a netejar el bosc de Compiègne de les restes de la resistència militar francesa.
Amb tot decidit, des de primera hora 2.222 soldats britànics varen ser rescatats del port de Le Havre per ser repatriats a la Gran Bretanya. 8.837 soldats més varen ser portats per la costa de França fins a Cherbourg, on es preparaven per tornar a entrar en acció, juntament amb les tropes franceses del Loira. Però, en aquells moments, en les embussades carreteres, els civils fugien de les seves llars davant l’avanç alemany i paralitzaven completament els possibles moviments de les tropes franceses.
A Tours, en el castell de Cangé, a les dues del migdia Winston Churchill va tornar d’emergència a França per reunir-se amb Paul Reynaud en una reunió del Consell Suprem. El primer ministre britànic anava acompanyat de lord Halifax, el general Ismay i lord William Beaverbrook en un vol que varen tenir que ser escortats per una escorta de caces Hurricane. Com que ningú els va anar a rebre, els britànics varen entrar a un establiment tancat per prendre un cafè, tot i que Churchill volia dinar.
En reunir-se finament amb Reynaud, aquest li va dir en el seu homòleg que la situació era molt greu, però Churchill li va comunicar que es negava a alliberar França de la seva promesa de no firmar una pau per separat amb Alemanya. Reynaud li va insistir de que era massa tard per organitzar un reducte a la Bretanya i li va dir que no podia continuar lluitant sense l’esperança d’aconseguir la victòria. De seguida els dos primers ministres es varen discutir sobre la flota francesa i sobre la hipòtesis de que el govern francès es replegués al nord de l’Àfrica. Churchill el va animar a que demanés ajut al president Franklin Delano Roosevelt per demanar-li la seva participació directe. Reynaud va acceptar el suggeriment i va enviar un missatge al president nord-americà, on li demanava que salvés França i l’instava que declarés la guerra i que els hi enviés l’ajuda de manera que fos. Churchill també havia enviat abans de reunir-se amb els francesos un missatge al President en el qual l’hi va confessar la greu situació en que es trobava França i li va dir que qualsevol cosa que ell pogués fer seria d’enorme importància.
Quan el govern va arribar a Bordeus es va rebre la resposta del president Roosevelt del dia 10, que deia que el govern nord-americà estava fent tots els possibles per posar a disposició dels governs Aliats el material que sol·licitaven i els va prometre que redoblarien els seus esforços per fer encara més. El president nord-americà també li va confessar que el poble nord-americà estava impressionat per la resistència aliada. Roosevelt va voler en un principi que aquest missatge es fes públic, a disgust del Secretari d’Estat Cordell Hull. Era anys d’eleccions presidencials i Hull va convèncer el President perquè no acceptés que es fes públic; creia que el President s’havia de presentar com un president que no enviaria als seus ciutadans a la guerra. Per això, quan l’ambaixador Biddle va entregar-li el missatge del President a Reynaud anava acompanyat d’una nota del Secretari d’Estat en la qual li prohibia publicar-lo. Churchill, a última hora i després de llegir el missatge, va telegrafiar a Reynaud per dir-li que una declaració de guerra nord-americana era inevitable i, amb ella, una oportunitat excel·lent d’aconseguir una coalició oceànica i econòmica mundial que havia d’acabar amb els interessos alemanys. Churchill va quedar tant satisfet amb el missatge del President que li va enviar un telegrama perquè la seva resposta als francesos fos publicada el dia 14 per demostrar que es podia canviar el rumb de la història i li va prometre que faria que els francesos no es veiessin temptats a negociar amb Hitler. Però les esperances de Churchill es varen veure frustrades quan va rebre la trucada de l’ambaixador Joseph Kennedy, que li va comunicar que el President no volia que el missatge fos publicat i li va recordar que només el Congrés podia dur la nació a la guerra. Kennedy va enviar un missatge a Roosevelt per advertir-lo de que la nota a Reynaud faria creure a Churchill que Estats Units estava completament compromès amb els Aliats i que entrarien en la guerra. Roosevelt el va contestar de seguida per comunicar-li que no volia que el seu missatge a Reynaud fos publicat, ja que no volia portar el país a comprometre’s en cap activitat militar en suport dels Aliats.
Reynaud després de la reunió es va reunir en el castell de Cangé amb el seu gabinet i amb el president Albert Lebrun. Maxime Weygand va anunciar que havia declarat París ciutat oberta, va reiterar la seva crida a un armistici i va demanar en el govern que marxés cap a Bordeus. No tots els ministres varen pensar en marxar, ja que alguns, liderats per George Mandel, volien traslladar el govern a l’Àfrica Septentrional francesa i continuar la lluita des d’allí. El primer ministre els va informar de que havia dit en els britànics que no acceptaven la recomanació de Weygand d’arribar a un acord de pau amb els alemanys. Philippe Pétain, que estava present a la reunió, estava ferm en rendir-se i així ho va expressar. Weygand es va reafirmar amb la seva idea i va dir-los que encara eren a temps d’enviar la flota francesa al nord de l’Àfrica. Per tal d’empènyer-los a decidir-se cap a la seva idea, el comandant en cap els va anunciar que els alemanys ja havien arribat al districte obrer del no-oest de París, Pantin, i que els comunistes estaven donant un cop d’Estat i que Maurice Thorez, el cap del Partit Comunista, s’havia fet amb el poder. Mandel va trobar estrany que ningú l’hagués informat d’un alçament comunista a la capital i va sortir de la reunió per trucar al prefecte Roger Langeron per preguntar-li si en tenia cap notícia. El Prefecte li va dir que no hi havia hagut cap incident a París i li va prometre que no hi havia hagut cap cop d’Estat comunista.
Un cop finalitzada la reunió, Reynaud es va dirigir en cotxe a Turs i a les deu de la nit va pronunciar un discurs radiat per la nació. El primer ministre va lloar l’exèrcit francès i va afirmar que per la seva valentia demostrada en el combat estava en el seu dret de reclamar ajuda. Dirigint-se directament al president Roosevelt, Reynaud li va demanar que portés més ajuda i no continués dubtant en declarar la guerra a Alemanya. A continuació va explicar que havien abandonat París perquè Hitler no eliminés el govern legítim de França.
Henri Dentz, com a governador general de París, va publicar un missatge als parisencs en el qual els va ordenar que s’abstinguessin d’actes hostils i els va demanar que “mantinguessin la compostura i la dignitat que requerien les circumstàncies”. Però dins l’entorn del governador es començava a perdre la paciència. El coronel Georges Gorussard li va demanar que l’exonerés del seu càrrec. Dentz li va recordar que segons la llei internacional els alemanys els alliberarien un cop ells entreguessin la ciutat. Durant aquella nit, quatre sergents de Policia i deu agents varen marxar. Un altre es va suïcidar a casa seva.
El migdia, després de recórrer els carrers de la capital, Dentz es va reunir amb els prefectes de la Policia Langeron i Villey per coordinar diverses accions per tal d’evitar futurs saquejos.
A les cinc de la tarda, Dentz va rebre un missatge radiofònic no codificat del quarter general de George von Küchler en el qual li proposava enviar un equip negociador en l’encreuament de les carreteres 1 i 16, les de París-Dunkerque i Paris-Calais, al nord del barri de Saint Denis, a les sis de la tarda. L’equip alemany que va sortir a la zona acordada estava liderat per l’oficial de l’Estat Major Wilhelm von Schramm, que portava una bandera blanca per si es trobava les defenses franceses. En apropar-se a l’encreuament, l’equip alemany va ser rebut per l’artilleria francesa i es varen tenir que retirar. Dentz va fer cas omís al missatge perquè no estava obligat a posar-se en contacte amb els alemanys.
Tot i això, Dentz va informar al general Alphonse Georges de l’oferta alemanya. El general li va comunicar que estava d’acord amb ell de no negociar amb els alemanys. A les set, Dentz va rebre la trucada de Weygand que li va preguntar si els alemanys ja havien entrat a París. El governador militar li va respondre que era qüestió d’hores que ho fessin i li va explicar que l’hi havien demanat que enviés un equip negociador per establir una treva i que ell no havia respost. Weygand també li va dir que havia fet bé de no contestar i li va preguntar si la ciutat estava en calma. Dentz li va respondre que es vivia en una tranquil·litat sinistre.
Aquella nit, mentre les faroles dels carrers no es varen encendre i els restaurants no obrien, Dentz va saber per un missatge radiofònic que l’equip negociador alemany havia sigut atacat i que ara exigien que un negociador francès es presentés a Sarcelles, més al nord d’on s’havia de produir la primera reunió, a les cinc de la matinada. Si ningú es presentava atacarien contra París. Per un error d’interpretació, els francesos varen creure que havien matat a l’equip negociador quan en realitat n’havien sortit il·lesos. Dentz va acceptar aquesta vegada i li va ordenar al comandant André Devouges, l’únic membre del seu Estat Major que s’havia quedat, que anés al punt establert amb un alferes com intèrpret.
Aquell matí, William Bullit va informar a l’Ambaixada nord-americana de Berna que París havia sigut declarada ciutat oberta i que no pensaven resistir als atacs alemanys. Aquest missatge va arribar a les mans del ministre Joachim von Ribbentrop a un quart de tres de la tarda. A les onze de la nit, Bullit va informar al Departament d’Estat de que acabava de destruir els dos últims codis secrets que encara tenia.
L’Hospital Americà va deixar de prestar servei als soldats francesos a partir d’aquell dia, però a partir de l’endemà l’equip mèdic va tornar per continuar amb les seves feines.
A la vegada, el diari clandestí comunista L’Humanité va publicar un article que afirmava que el poble estava fart de la guerra i que París s’havia de defensar contra la fam i les epidèmies. El diari va acusar als líders francesos d’haver abandonat la ciutat.
Roosevelt va assignar 13.000 milions de dòlars a augmentar els efectius navals. També varen sortir del país enviaments d’armament en resposta a la petició de Churchill.
A Espanya:
A la tarda, Francisco Franco, veient la imminent victòria alemanya i que els alemanys havien arribat a la frontera espanyola de Baiona, va canviar l’estatus de neutralitat d’Espanya pel de no bel·ligerància, el que implicava un suport diplomàtic i material a les potències de l’Eix.
A Kènia:
La Regia Aeronàutica italiana va atacar els caces rodesians a la base de Fort Wajir en el moment que s’enlairaven.
A Berlín, Joseph Goebbels va preguntar a l’Alt Comandament militar si preferien que la població civil de París estigués evacuada o pel contrari volien trobar-se els civils a la ciutat quan hi entressin. Goebbels volia saber-ho perquè depenen dels desitjos dels militars planejaria les futures emissions radiofòniques que anirien destinades als francesos. Segons sembla, pels militars aquest tema no era massa important, i el ministre va ordenar criticar per la ràdio a totes les persones que volguessin resistir a la conquesta de la ciutat per part dels alemanys. Els francesos havien decidit declarar Paris ciutat oberta perquè no es produïssin atacs a la ciutat.
Des de Washington, Hans Thomsen, l’encarregat de negocis alemanys a Estats Units, va enviar un missatge al seu govern per explicar-los que un congressista republicà molt conegut, que treballava estretament amb l’Ambaixada alemanya, havia ofert, a canvi de 3.000 dòlars, convidar a 50 congressistes republicans aïllacionistes a la convenció republicana, de forma que poguessin actuar sobre els delegats en favor d’una política exterior aïllacionista. Thomsen també va comunicar que aquest congressista demanava 30.000 dòlars per pagar articles en primer pàgina en els diaris nord-americans, sota el títol: Deixeu a Amèrica al marge de la guerra!.
En la Batalla per França:
A França:
Els soldats alemanys varen creuar el Marne, consolidant el seu cap de pont al sud del Sena, i varen ocupar Reims i varen avançar cap a París. A més, uns 10.000 soldats britànics i francesos, a les ordres del general Ihler, varen ser capturats per les tropes d‘Erwin Rommel a Saint Valéry, juntament amb 1.000 soldats més en el riu Somme i el Saar. L’artilleria alemanya, disparant directament cap a les platges, va impedir l’evacuació per mar. Per altra banda, els blindats de Heinz Guderian varen arribar a Chálons-sur-Marne.
Aquell dia va arribar a França el general Alan Brooke per agafar el comandament de les tropes britàniques i es va reunir per ordres del seu govern amb els generals Maxime Weygand i Alphonse Joseph Georges per preparar amb ells la defensa de la península bretona. Després de saber que els alemanys havien creuat el Sena a Vernon, Weygand va ordenar al general Georges que executés la retirada de l’Exèrcit de París. Al mateix temps, un centenar de bombarders britànics, procedents de bases britàniques, atacaven les línies alemanyes de comunicació.
A Briar, en el quarter general de Weygand, es va celebrar aquell matí una reunió del Consell suprem. Philippe Pétain va convidar en aquesta reunió, on hi havia Winston Churchill que havia arribat en avió, el seu Flamingo, des de la GranBretanya el dia anterior, a François Darlan. Pétain li va explicar a l’almirall que estava molt trist per la incapacitat del govern francès, i li va dir que necessitarien construir una espècie de Consolat i que si li preguntaven la seva elecció com a primer cònsol ell el triaria. Darlan, tot i sentir-se afalagat, va declinar-ho, però Pétain va insistir-hi de nou. L’endemà es va celebrar una reunió del Consell de Ministres a Cangé, a prop de Tours, on el general Weygand va declarar la necessitat de demanar un armistici. Churchill, per la seva part, va informar a Paul Reynaud que els reforços que havia promès (les tropes que tornaven de Narvik) ja s’estaven movent al voltant de Le Mans. El primer ministre va preguntar per què París i els seus voltants no es podia convertir en una línia defensiva per dividir les línies alemanyes com ja havia passat el 1914. Un cop més, Reynaud li va demanar més suport aeri i Churchill li va prometre que ho consultaria en el seu Gabinet de Guerra en quan tornés a Londres, tot i que ja li va deixar clar que no pensava deixar Anglaterra sense la seva vital força defensiva. Reynaud llavors li va dir que depenien del potencial enorme dels Estats Units per obtenir més avions i Churchill li va prometre que li transmetria al president Franklin Delano Roosevelt aquesta opinió.
Durant el dinar, Weygand va tornar a parlar d’arribar a un acord amb els alemanys i li va augurar a Reynaud de que el poble francès no el perdonaria si , per mantenir-se fidel als britànics, rebutjava una oportunitat d’arribar a la pau. Excepte Pétain, que li va donar suport, tots els demés varen rebutjar negociar amb els alemanys, tot i que es va donar l’ordre a l’exèrcit francès d’una retirada general.
A la tarda, Churchill va tornar a la Gran Bretanya en el seu avió escortats per dotze Hurricanes, però com que el cel estava molt ennuvolat els Hurricanes no varen poder seguir el Flamingo del primer ministre, que va volar pràcticament sense escorta. Quan estaven sobrevolant el Canal, el pilot va descendir l’aparell en picat fins a quedar a només 350 metres del mar i va arribar a la costa anglesa pràcticament tocant l’aigua. Churchill no va saber fins més tard que havien passat dos caces alemanys a prop que atacaven a unes embarcacions de pesca.
En el seu Gabinet de Guerra els va dir que els ministres francesos s’havien esforçat per mostrar-se cortesos i dignes, però que era evident que França s’apropava al seu final de la resistència organitzada i els va anunciar que veia en Charles de Gaulle el pròxim home fort de França. El primer ministre, tal i com havia promès, va preguntar si era viable traslladar la força ofensiva aèria a França. No hi va haver sort pels francesos. També va enviar un missatge al president Roosevelt per demanar-li que donés suport a Reynaud en la seva idea de seguir lluitant.
A dos quarts de set de la tarda, en el castell de Cangé, Albert Lebrun li va demanar a Weygand que li expliqués com estava la situació. El comandant en cap li va recordar tots els memoràndums que havia redactat, en el qual ja havia advertit de la possibilitat de fracassar. Si la Batalla continuava com anava, Weygand recomanava demanar la pau. Es va definir com un general vençut i deshonorat i li va confessar que només volia morir.
A París, Henri Dentz no estava gens d’acord amb la decisió de ser el nou governador militar de París i va demanar-li a Weygand per carta que considerés la situació degut a la lamentable estat en que es trobaven. No volia haver de ser ell qui es rendís als alemanys. En llegir la carta, Weygand va decidir trucar-lo per comunicar-li que es quedava a París, ja que estava el general Pierre Héring, a qui Dentz substituïa, havia de seguir els moviments del seu grup d’Exèrcit. A les sis de la tarda, Héring es va acomiadar de Dentz a Els Invàlids.
El Prefecte de la Policia, Roger Langeron, va redactar un missatge, que seria enganxat en els carrers de la ciutat, en el qual va prometre que la Policia continuaria preservant la seguretat i l’ordre, i va demanar col·laboració. Sabent que molts dels seus homes estaven abandonant la ciutat, Langeron va enviar una circular als seus homes en el qual els va instar a no abandonar els seus llocs. Aquella mateixa nit, el Prefecte va convocar una reunió dels seus oficials per explicar-los la posició del Govern d’esperar l’arribada dels alemanys sense posar resistència. Langeron els va recordar que la seva feina era protegir als parisencs. La reunió va acabar amb visques a França.
A la nit, amb el primer ministre britànic fora, Weygand, conscient de la situació desesperada, va trucar al general Héring, i li va ordenar que declarés París ciutat oberta. Tampoc volia defenses a les afores, no volia que es destruís els ponts i durant la retirada de l’Exèrcit no volia que aquest creués la capital. En cas de que no es pogués mantenir la línia defensiva al llarg del riu Nonette, els soldats francesos s’havien de retirar per sota de París. El general va acceptar totes les ordres del comandant en cap. El quarter general de Georg von Küchler va interceptar una emissió de la ràdio oficial parisenca en que es deixava entreveure que París era una ciutat oberta, tot i que els informes del front encara indicaven que hi havia una activa resistència francesa al voltant de la capital.
Durant aquella jornada es va estudiar la possibilitat de destruir la Torre Eiffel perquè no volien que els alemanys s’apoderessin del transmissor de ràdio de la Torre. El final es va decidir tallar les antenes de la Torre perquè deixés d’operar. També es va arribar a pensar en exhumar al Soldat Desconegut de l’Arc de Triomf, però aquí el problema que tenien era que no disposaven de l’equip apropiat per aixecar la llosa de marbre hermèticament tancada. A més, es va considerar que els alemanys no s’atrevirien a tocar un símbol com aquell.
Després de llegir el missatge del dia anterior del president Roosevelt en el qual li deia que decidís ell si es volia quedar o no a París, William Bullit li va reiterar la seva decisió de quedar-se i li va comunicar que l’Ambaixada nord-americana era de les poques organitzacions oficials que encara funcionaven. A la tarda, Bullit es va reunir amb el Prefecte de la Policia, Langeron, per saber com estaven els últims moviments.
A la nit, els alemanys varen bombardejar l’aeroport de Tours. Els italians, per la seva part, varen bombardejar les bases navals franceses de Toló i Lió.
A Itàlia:
Els francesos varen bombardejar Torí i Gènova, i la base italiana de Tobruk, a Líbia.
A Noruega:
Després de conquerir la ciutat de Narvik feia quatre dies, Eduard Dietl va acceptar la rendició del coronel Ruge i de les seves tropes.
A Egipte:
El primer ministre Ali Maher Pachá va afirmar que Egipte no declararia la guerra excepte que fos atacada. Aquesta declaració no va agradar gens als britànics.
Els soldats alemanys varen atacar les defenses franceses situades al nord-oest de París, al costat del riu Sena, i no paraven d’avançar. Els Panzer avançaven tant per l’est com per l’oest de França, i aquell dia varen creuar el Sena a Rouen, Elbeuf, Les Andelys i Louveirs, i varen ocupar la ciutat de Reims. Mentrestant, Hermann Hoth va creuar el Marne per Chateau Thievy en direcció al Massís Central i Borgonya, i Erwin Rommel, que va recórrer 240 quilòmetres en un dia, va seguir a tota velocitat. Entre tots deixaven aïllades 17 divisions franceses, 10 d’elles estacionades a la Línia Maginot. Per la seva part, els soldats francesos no estaven en condicions de lluitar i no podien fer res més que retirar-se de forma més o menys ordenada. Aquell dia es varen retirar darrere del Marne. El govern francès es va retirar a prop de Tours.
A primera hora del matí, Maxime Weygand va arribar al seu seu nou quarter general de Briare des del castell de Muguet, al sud-est d’Orlenas, on hi va passar la nit. Allí va descobrir que els alemanys avançaven amb força i va ordenar una retirada ordenada.
Winston Churchill, conscient de la debilitat del govern francès i sabent que la seva imatge estava sent qüestionada pels francesos, va decidir reunir-se amb el govern francès. Aquell dia va sortir en un avió Flamingo protegit per desenes de caces Hurricane. Abans, va enviar un missatge al president Franklin Delano Roosevelt per explicar-li la greu situació en què es trobaven i li va dir que també estaven preocupats per Irlanda i li va suggerir que un esquadró nord-americà a Berehaven els hi aniria bé.
A les sis de la tarda, a Chateau du Muguet va tenir lloc l’esperada reunió del Supreme War Council, on hi varen ser presents Winston Churchill, Paul Reynaud, Philippe Pétain, Maxime Weygand, Anthony Eden, Charles de Gaulle, John Dill, Ismay i el representant de Churchill davant Reynaud, el general de divisió Louis Edward Spears, a més d’altres membres de menor rang de l’Estat Major. Els francesos estaven avergonyits pel seu paper en el conflicte i tota l’estona miraven a la taula per no mirar els ulls dels britànics.
El general Alphonse Joseph Georges va informar al primer ministre britànic de l’enorme quantitat de pèrdues des de que els alemanys havien reprès la seva ofensiva el 5 de juny. De les 103 divisions aliades que hi havia en línia, 35 s’havien perdut en la seva totalitat. Churchill els va que prometre que ells continuarien combatent i per això enviaria una segona BEF, la Força Expedicionària britànica, que lluitaria a Normandia i seria reforçada per les tropes que arribaven de Narvik, Noruega, amb l’esperança de que França pogués sobreviure fins la primavera de 1941, que seria quan calculava que l’exèrcit britànic tindria 25 divisions més. Els va instar a defensar París, a combatre en tots els carrers, amb obstinació i els va recordar la promesa de Georges Clemenceau de lluitar per París, frase que no va ser del gust dels seus homòlegs francesos. Pétain li va respondre que convertir París en una ciutat en ruïnes no afectaria a la qüestió. El general Weygand opinava que la situació era desesperada i, després de defensar la proposta de Churchill de defensar uns dies més la línia de defensa, va obrir les portes a negociar un armistici. Reynaud li va contestar que aquest tema era competència exclusiva dels polítics i no dels militars. Llavors, el comandant en cap francès va demanar suport aeri, però Churchill li va reiterar que no era possible. Li va dir que enviar més esquadrons a França podria acabar amb l’última esperança que ells tenien. Els britànics opinaven i confiaven que si els alemanys atacaven la Gran Bretanya segurament aquell fet provocaria l’entrada dels Estats Units a la guerra. Churchill els va dir textualment en els seus companys francesos:
És possible que els nazis dominin Europa, però serà una Europa revoltada i, al final, segur que un règim que les seves victòries es deuen en gran part a les seves màquines s’enfonsarà algun dia. Les màquines derroten a les màquines.
Abans de tornar al seu país, Churchill va aprovar un programa de municions, en virtut del qual entre 500 i 600 carros de combat pesats estarien a punt d’entrar en acció a finals de març de 1941.
Però, els francesos, lluny d’escoltar les paraules de Churchill, només pensaven en com rendir-se. A la nit, Pétain va informar a Reynaud que seria necessari buscar un armistici.
Weygand es va reunir aquell migdia amb l’emissari del comandant militar a París, Pierre Héring, el general Emile Barazer de Lannurien, a qui li va anunciar que per necessitats militars el general Henri Dentz passava a ser governador militar i es quedaria als Invàlids, encara que els alemanys entressin a la ciutat. També li va confessar que estava decidit a declarar París com a ciutat oberta, ja que no existia possibilitat de ser defensada després de que els alemanys havien creuat el Sena. Aquesta decisió la va comunicar a Reynaud i a Pétain, quan se’ls va trobar passejant pel jardí del castell. Cap dels dos va reaccionar.
A dos quarts d’onze de la nit, Lannurien va tornar als Invàlids i li va comunicar a Héring que Weygand estava disposat a declarar París ciutat oberta i que Dentz seria el nou governador militar.
Amb el govern francès fora, Leon Blum, que també havia marxat de París, va decidir tornar a la capital juntament amb el seu amic Marx Dormoy perquè s’havia sentit incòmode amb la seva marxa. Camí dels Invàlids, es varen aturar a l’Ambaixada nord-americana per reunir-se amb William Bullit, que aquest li va reiterar que es quedava. Després d’acomiadar-se de l’ambaixador, Bullit i el seu antic ministre es varen reunir amb el general Pierre Héring, que els va explicar que abandonava París per posar-se al capdavant de l’exèrcit que defensava la ciutat en el nord-oest, un exèrcit que estava sent atacat en el Sena, a prop de Vernon. En preguntar-li per la defensa de París, Héring li va respondre que de moment ningú havia donat cap ordre per evacuar l’Exèrcit, tot i que va admetre que la comunicació amb el quarter general en el Loira era complicada. Blum li va intentar vendre esperança i li va prometre que París podia ser defensada igual que el 1914.
Bullit, per la seva part, a les deu del matí va enviar un missatge secret per al president Roosevelt en el qual li va demanar que amb la imminent ocupació alemanya de París i la possible destrucció del receptor de ràdio oficial fessin servir les emissores de ràdio comercials amb missatges xifrats. Tot i que mai es va arribar a utilitzar aquest sistema, el Departament d’Estat es va posar en contacte amb la Comissió Federal de Comunicacions per estudiar el tema. Al migdia, l’ambaixador va enviar un nou missatge a Washington en el qual els va informar que el governador provisional de París l’hi havia ofert, en el moment donat i per salvaguardar la seguretat pública, que ell prengués el control de la ciutat mentre arribava l’exèrcit alemany. Bullit els va informar de que ell no havia acceptat aquesta sorprenent proposta, a no sé que pogués salvar vides humanes. En acabar el seu missatge, va demanar que enviés ajuda per als refugiats belgues i francesos, i va qualificar l’ajuda de la Creu Roja nord-americana com a criminal i als seus funcionaris com ineptes.
Després de reflexionar-hi durant una llarga estona sobre la decisió del seu amic Bullit de quedar-se a la capital francesa, el President li va aconsellar que seguís als demés ambaixadors a la capital temporal de França, tot i que li va deixar que es basés en la seva intuïció alhora de prendre la decisió tenint en compte “els interessos nord-americans i de la humanitat”. El que no li va permetre, i en això va coincidir amb l’ambaixador, és que actués com a representant del govern francès o d’un govern local.
L’edició francesa del New York Herald Tribune de Laurence Hills va redactar el seu últim número abans de cancel·lar-se. Aquesta edició consta d’una sola fulla i només hi havia notícies relacionades amb la batalla.
En el bàndol alemany:
En la seva reunió del matí amb els seus funcionaris, Joseph Goebbels va ordenar a les seves emissores de ràdio que fes estendre el pànic per qualsevol mitjà entre la població parisenca.
A Suïssa:
Aquella nit va ser bombardejada Ginebra i, tal i com va informar la BBC l’endemà a la tarda, hi havia diversos morts i ferits en un barri residencial. Una de les bombes va tocar a un hotel.
En el Mediterrani:
Els italians varen dur a terme vuit atacs aeris diferents a l’illa de Malta, que varen provocar pocs danys en el port de La Valetta. Tot i això, molts ciutadans es varen espantar i varen abandonar la ciutat per dirigir-se al camp.
A Itàlia:
Per l’entrada d’Itàlia el dia anterior a la guerra, a la nit els Aliats varen bombardejar Hannover i les zones industrials de Torí i Milà. A més, Austràlia, Nova Zelanda i Sud-Àfrica li varen declarar la guerra.
Però la premsa italiana va viure amb alegria l’entrada del seu país al conflicte i va lloar la figura de Benito Mussolini.
A Noruega:
L’exèrcit noruec, sol i abandonat, finalment es va desmobilitzar i, després de ser desarmats, els soldats varen tornar a les seves cases. Alguns varen sortir del país en les últimes embarcacions de guerra britàniques.
En el Vaticà:
El cardenal francès Eugène Tisserant va enviar una missiva al seu company de París, el cardenal Emmanuel Suhard en el que li anunciava que els seus governs es negaven a comprendre la naturalesa del conflicte i seguien imaginant que era una guerra com les passades, ja que per ell la ideologia feixista i nacionalsocialista estaria disposada a cometre qualsevol crim que fos ordenat pel seu líder. Tisserant li va anunciar que des de principis de novembre havia sol·licitat a la Santa Seu que emetés una encíclica sobre els deure dels individus a obeir els dictats de la seva consciència, però que no havia obtingut resposta i tenia por que la història tingués motius per criticar en un futur a la Santa Seu.
A la Gran Bretanya:
James Chadwick va escriure-li a John Cockcroft per dir-li que havia sentit d’Otto Maas, un físic-químic canadenc, que els alemanys havien comprat grans quantitats d’urani a Canadà just abans d’esclatar la guerra.
A l’Àfrica Oriental:
Els avions italians varen atacar Port Sudan i Aden. Al mateix temps, els britànics varen bombardejar les instal·lacions militars italianes a Eritrea.
En els Estats Units:
A la nit, els primers subministraments militars nord-americans amb destí a Gran Bretanya i França es carregaven a bord d’una embarcació en els molls de l’Exèrcit a Raritan, Nova Jersey. 600 vagons de càrrega havien transportat aquell material, que incloïen 900 canons de campanya, 800.000 metralladores, 500.000 fusells fabricats el 1917 i 1918 i conservats en grassa, i 250 cartutxos per cada un.
A la tarda, el comte Galeazzo Ciano va entregar en els ambaixadors François Poncet i Lord Perth les declaracions de guerra. A Itàlia, Benito Mussolini va declarar en un missatge de ràdio la guerra a França i a Gran Bretanya. A les sis de la tarda va pronunciar un discurs des del balcó a la Piazza Venècia de Roma, on s’hi havia concentrat una gran multitud de civils, soldats i de Camises Negres. El dictador, vestit amb l’uniforme de primer mariscal de l’imperi i carregat de condecoracions, va reiterar, amb un to serè, la seva declaració de guerra i va insistir que el país tenia la consciència tranquil·la perquè havien fet “els impossibles per evitar la guerra“. El dictador italià va dir que havia arribar l’hora del destí per combatre en una guerra contra “les democràcies plutocràtiques i els reaccionaris occidentals” que s’interposaven en el camí de la prosperitat d’Itàlia.
Mussolini va entrar a la guerra perquè estava convençut de que el conflicte seria breu, ja que no es pot pensar d’altra manera perquè Itàlia en aquells moments només disposava de 19 divisions amb munició per durar només dos mesos de combat. Abans de declarar la guerra li va dir a Pietro Badoglio que només necessitava uns quants milers de morts per poder asseure’s en la conferència de pau com un home que havia lluitat. Per aquella declaració de guerra, Canadà va declarar la guerra a Itàlia.
Per aquella declaració, els jueus de tot el país varen començar a ser arrestats per, segons el govern italià, com una mesura de seguretat.
A la nit, els avions italians varen bombardejar la base naval britànica de Malta i, a la frontera italiana, les tropes italianes varen intentar assaltar França, però varen ser rebutjades per tres divisions franceses situades en els Alps. L’entrada d’Itàlia al conflicte hauria d’haver sigut una alegria pel règim nazi, però per Adolf Hitler arribava massa tard ja que li hagués agradat que ho hagués fet abans d’atacar França. El dictador va comentar sobre l’entrada d’Itàlia a la guerra:
Primer, eren massa covards per intervenir i ara tenen pressa per poder participar en el repartiment del botí.
A Berlín, el Ministeri d’Afers Exteriors va convocar aquell migdia a la premsa per les set de la tarda. Abans, el Ministeri de Propaganda els va emetre un film britànic titulat El lleó té ales. A les sis de la tarda, en la roda de premsa, els varen projectar el noticiari setmanal en el qual es veien ciutats en runes, morts i destrucció. A les set de la tarda va començar la roda de premsa del Ministeri d’Afers Exteriors. Tot i la calor que feia, les finestres de la sala estaven completament tancades. Els focus Klieg encara feien apujar més la temperatura de la sala. En una banda, la ràdio va emetre el discurs de Mussolini.
Després del discurs de Mussolini, entre 2.000 i 3.000 italians residents a la capital alemanya varen sortir pel centre de la ciutat fins arribar a l’Ambaixada italiana. Allí, els alemanys hi havien muntat altaveus perquè la multitud pogués escoltar el discurs de Mussolini. Poc després varen sortir al balcó Joachim von Ribbentrop i Dino Alfieri per rebre aquella gentada i dedicar-los unes paraules.
En la batalla per França:
A França:
Els alemanys varen poder incorporar tropes noves i fresques que els donava encara més poder. Mentrestant, l’armament blindat alemany avançava cap al nord de París i varen creuar el riu Aisne i el Sena. Les tropes d’Erwin Rommel varen arribar a Les Petites Dalles, sobre la costa del Canal de la Mànega. Per la seva part, l’exèrcit francès intentava com podia aguantar i utilitzaven el riu Sena i el riu Marne com a línia de defensa, però des del Aisne fins al Somme l’exèrcit francès es retirava en desordre i confusió cap al Loire.
Uns 11.000 soldats britànics, juntament amb altres tropes franceses, varen començar a sortir des de St. Valery i Le Havre cap a la Gran Bretanya. Soldats francesos, aïllats per complet de l’Exèrcit francès, s’havien replegat a Saint-Valéry-en-Caux, on la 51º Divisió britànica, a les ordres del general Fortune, lliurava un combat desesperat contra forces alemanyes molt més nombroses. Els francesos, liderats pel general Ihler, es volien rendir, però Fortune si va negar. Els francesos finalment es varen rendir i els homes de la 51º varen ser rescatats pel destructor britànic Broke, capitanejat pel capità de corbeta Peter Scott, fill de l’explorador de l’Àrtic Robert Falcon Scott (que havia mort en intentar arribar al Pol Sud el 1912). Tot i que només tenia tres quarts d’hora per l’operació de rescat, Scott va aconseguir reunir a 120 soldats, 95 dels quals estaven ferits, i embarcar-los de retorn al seu país.
A París, de bon matí, els diaris francesos varen publicar l’ordre firmada pel general en cap Maxime Weygand: Hem arribar a l’últim quart d’hora, en la qual es feia una crida per una última batalla decisiva. També es va publicar la petició del Ministeri d’Antics Combatents en la qual sol·licitava voluntaris d’antics combatents de la Primera Guerra Mundial per incorporar-se a una guàrdia territorial i es va demanar a gent que estava a l’atur que participés amb la defensa de París. A la vegada, es va advertir als empresaris que cap fàbrica dedicada a la defensa seria evacuada sense ordres escrites. El Ministeri d’Obres Públiques va demanar que es reduís el consum elèctric, tant comercial com domèstic. La premsa també va informar de nous judicis contra els comunistes francesos, entre ells el del redactor en cap del diari comunista clandestí L’Humanité, Robert Blanche. A partir d’aquell dia, alguns diaris varen deixar de publicar com el Paris-Soir i altres, com Le Populaire, l’òrgan del Partit Socialista, varen tancar. A un quart de dues del migdia es va aturar la Borsa de París i es va dir en els seus agents que se’ls avisaria quan es pogués tornar a fer intercanvis.
Com cada matí va tenir lloc la conferència de guerra. Paul Reynaud va suggerir que tenia que haver-hi una última resistència a Bretanya amb el suport del coronel Charles de Gaulle, present a la reunió, tot i que el primer ministre només pensava en com rendir-se als alemanys. De Gaulle, per la seva part, va informar de la seva trobada el dia anterior a Londres i els va prometre que Winston Churchill faria tots els possibles per ajudar-los, tot i que entenia que no podia privar Gran Bretanya de la RAF. Actuarien a França i tornarien al mateix dia a les bases britàniques. Reynaud, però, li va recordar que els britànics l’hi havien perdut tot el seu respecte quan els alemanys havien creuat el Mosa. A continuació, Weygand va informar de la situació militar i els va avisar de que havien arribat al límit de la seva resistència. L’Exèrcit estava fatigat, exhaust, i la superioritat de la Luftwaffe era més que evident. Un cop va acabar el seu pessimista discurs, Weygand li va entregar a Reynaud el memoràndum que havia redactat la nit anterior. Però De Gaulle no va estar d’acord amb el comandant en cap francès i el va acusar d’inacció juntament amb el govern. Abans d’anar a dinar, Reynaud va donar instruccions perquè tot estigués a punt per abandonar París en qualsevol moment.
Més tard, Reynaud es va reunir amb l’ambaixador nord-americà William Bullit i li va preguntar si podia trucar al president Franklin Delano Roosevelt. L’ambaixador li va dir que no podria ser perquè el President es trobava de camí a Charlotesville, Virgínia, per pronunciar-hi un discurs. Llavors, Reynaud li va preguntar si li podia entregar un missatge personal. En ell, el primer ministre li va agrair al President el suport donat en aviació i armament, però que la situació es trobava tan crítica que ja tenien els alemanys a les portes de París. Reynaud li va prometre que lluitarien i que si es veien obligats a retirar-se al nord del l’Àfrica continuarien amb la batalla. Per acabar, li va demanar un suport més gran per part dels Estats Units. Roosevelt va respondre entregant a la premsa la crida de Reynaud. En tornar a parlar amb Bullit, Reynaud va rebre la trucada del seu ambaixador a Roma, François-Poncet, en que li anunciava que havia sigut convocat pel comte Ciano i que no tenia cap dubtes de que era per entregar-li la declaració de guerra. Reynaud es va indignar amb els italians i els va acusar de traïdors i va demana-li al seu secretari que fes els preparatius necessaris per dirigir-se a la nació per ràdio aquella mateixa nit. En tornar amb Bullit, li va reconèixer que tot el món volia que marxés de París, però que ell volia resistir. Bullit també es quedaria. Aquell mateix dia va nomenar un equip perquè seguís al govern francès quan aquest marxés. El dirigiria el nou ambaixador, Anthony Drexel Biddle, ajudat per Freeman Matthews. Robert Murphy es quedaria a París amb Bullit juntament amb diversos membres del cos diplomàtic i els agregats militar i naval.
A falta de cinc minuts per les cinc de la tarda, Reynaud va rebre una nova trucada de l’ambaixador François-Poncet en la qual li confirmava que Itàlia els acabava de declarar la guerra. El primer ministre va donar ordres perquè la Força Aèria i l’Armada es mantinguessin en alerta. A les sis, Reynaud amb els seus col·laboradors més estrets varen escoltar per ràdio el discurs de Mussolini. El general de la Força Aèria, Joseph Vuillemin, va vetar el pla de bombardejar la zona septentrional d’Itàlia per por a possibles represàlies, però sí que va autoritzar el bombardeig de Gènova. Mentrestant, a l’Ambaixada italiana, a la Rue de Varenne, varen agrupar-s’hi parisencs per protestar per l’entrada d’Itàlia a la guerra. La policia francesa va rodejar l’edifici perquè ningú hi pogués entrar. Diversos parisencs també varen atacar botigues i restaurants italians.
En tornar a l’Ambaixada nord-americana, Bullit es va reunir amb el ministre d’Armament, Raoul Dautry, que aquest acabava d’ordenar-los en els propietaris i directius de les fàbriques que continuessin amb la seva producció de carros de combat. Després d’agrair-li tots els esforços fets per ell, li va entregar els plànols del millor tanc francès, el B-1 bis, així com la d’una arma anticarro, la 47, després d’advertir-lo que tard o d’hora també haurien de participar ells en la guerra. En reunir-se amb Reynaud, aquest va aprovar la decisió del seu ministre.
A les set de la tarda, Reynaud es va reunir amb Maurice Dejean, que aquest el va informar que els alemanys estaven dins de Dreux, amb unitats motoritzades dirigint-se a Houdon, a 50 quilòmetres al sud-oest de París. A continuació, el primer ministre va pronunciar un discurs, precedit per les notes inicials de La Marsellesa, en la qual els va afirmar que estaven en “el sisè dia de la batalla més gran de la història” i va senyalar que el terreny guanyat per l’enemic estava ple de tancs i avions destruïts. Després de prometre resistir, va retreure a Mussolini que els declarés la guerra i va assegurar que el món els jutjarà.
Georges Mandel, que s’havia reunit amb el prefecte de la Policia, Roger Langeron, va parlar amb Reynaud per telèfon per comunicar-li que necessitava dues hores d’antelació per netejar les carreteres pel viatge del primer ministre cap al sud, fina al Loira. De Gaulle també el va trucar per dir-li que necessitava saber l’hora en que pensava marxar de París. Reynaud els va prometre que tot estaria a punt per marxar a les deu de la nit. A dos quarts d’onze de nit, el govern francès, amb Reynaud i De Gaulle al capdavant, va abandonar París en dotze vehicles escortats de soldats en motocicletes i es va traslladar a Tours. El comboi va arribar aquella nit a Orleans i Reynaud es va instal·lar en la Prefectura. Aprofitant que no hi havia el Govern, Weygand va declarar París ciutat oberta i així en va informar a Reynaud.
Aquell dia, un comboi (un autobús municipal, un camió i una dotzena d’automòbils) d’agents secrets francesos va sortir de París cap a Vincennes, al sud de França, per transportar una reproducció de l’aparell descodificador de missatges de codis alemanys anomenat Enigma. El comboi va fer la primera parada a La Ferté-Saint-Aubin, en el Loira. També va sortir aquell dia de París l’escriptora feminista Simone de Beauvoir i l’escriptor André Maurois.
A la Gran Bretanya:
Per l’entrada d’Itàlia a la guerra, a Londres es varen fer batudes i es varen arrestar a tots els italians d’entre 16 i 70 anys que portessin menys de 20 anys vivint a la Gran Bretanya. En total varen detenir a 4.100 italians, entre ells molts directors, caps de cuina i cambrers dels principals hotels i restaurants de la capital britànica.
A Noruega:
La resistència armada noruega es va rendir als alemanys després de que els alemanys haguessin envaït el seu país el 9 d’abril i els Aliats haguessin fugit d’ell.
En els Estats Units:
A la Universitat de Charlottesville, Virgínia, el president Roosevelt va pronunciar un discurs radiofònic i davant dels alumnes de la Universitat, on va criticar i va definir com a vergonyosa la decisió d’Itàlia d’entrar en guerra. El President va dir que els italians havien apunyalat per l’esquena al seu veí ferit i va confirmar que els Estats Units ajudarien a la Gran Bretanya.
Diari del Tercer Reich 