Diumenge:

En la Batalla per França:

A França:

Les tropes alemanyes es trobaven a l’Ilse-Adam, a menys de 40 quilòmetres el nord de París, i havien ampliat el front que controlaven després de destruir l’última línia de defensa en el Somme del general Maxime Weygand el 6 de juny. L’ala dreta de la Wehrmacht es va apoderar de Rouen i l’exèrcit francès es va començar a enfonsar. De seguida els alemanys varen avançar cap a l’oest del Sena i l’est de la regió de Champagne. A més, tal i com estava previst, Gerd von Rundstedt va atacar amb el seu Grup d’Exèrcit B a l’Argonne i va destruir unes sòlides defenses franceses amb èxit. A través de les bretxes realitzades per la infanteria de Wilhelm List a l’esquerre del 4º Exèrcit francès, els blindats de Heinz Guderian es varen dirigir cap a Chálons-sur-Marne. La BBC va confirmar a les sis de la tarda que les forces alemanyes es dirigien al curs inferior del Sena, fet pel qual suposava un avanç enorme respecte al seu punt de partida en el Somme, on s’havia iniciat l’ofensiva feia quatre dies.

Derrotats, més d’11.000 soldats britànics i francesos es varen reunir en el port de El Havre, sobre el Canal de la Mànega, per ser evacuats a la Gran Bretanya. 

---

Weygand va saber aquell mateix matí de l’avenç dels alemanys i per aquest matí va redactar la consigna per aquell dia en la qual demanava a cada soldat que lluités sense pensar en la retirada. A continuació va fer una crida en la qual va demanar persistència, iniciativa i esperit de lluita, i va assegurar que els alemanys havien patit moltes pèrdues i que aviat arribarien al seu límit.

A continuació, el comandant en cap es va dirigir al Ministeri de Guerra, a la Rue Saint-Dominique, per comunicar-li a Paul Reynaud de que l’exèrcit francès ja havia arribat al seu límit.

A dos quarts d’onze del matí es va celebrar una nova conferència de guerra. Veient que no resistirien gaires dies més, Reynaud va decidir evacuar tot el seu govern de París, tot i l’oposició de Philippe Pétain, que volia que es quedessin a la capital per negociar amb els alemanys. Tot i que el vell mariscal volia que es quedessin, a la nit va ser el primer en abandonar París escortat per policies en motocicleta i va passar la nit a l’estació de Gien. Però no només el govern havia de ser evacuat. Pétain també va mostrar la seva preocupació per la falta de mobilitat de l’exèrcit francès. Parlant de la possibilitat de negociar un armistici, Reynaud els va dir que no podien esperar una condicions honorables per part dels alemanys perquè estaven decidits a aniquilar-los i seria un error trencar les relacions amb els seus aliats. Pétain li va respondre que havien de pensar primer en França i que Gran Bretanya era el responsable de la situació actual. En aquell moment de la picabaralla va entrar Weygand a la sala per llegir-los la seva última ordre del dia i per mostrar-los l’esborrany d’un memoràndum en el que senyalava que entraven en l’última batalla defensiva. Si fracassaven, els alemanys vencerien. Reynaud va preguntar si podien enviar algunes divisions a Bretanya per trobar-se amb els reforços britànics, però Weygand li va contestar que no estaven en condicions per fer aquest enviament. Reynaud, visiblement afectat, va demanar la substitució del comandant militar de París, Pierre Héring, però Weygand li va replicar de que no era el moment adequat. Llavors varen començar a parlar de la defensa de París. El primer ministre va posar sobre la taula evacuar a la vall del Loire al president Albert Lebrun i els departament ministerials. El comandant en cap de les forces franceses va aprovar la idea. El ministre d’Armament, Raoul Dautry, va plantejar la possibilitat d’enviar fora de la capital prop de 100.000 treballadors de les fàbriques de la regió de París. La seva proposta també va ser acceptada.

En acabar la desoladora conferència, Reynaud es va tancar al seu despatx per redactar una carta als presidents de les dues cambres del Parlament per informar-los que havia pres la decisió d’evacuar els poders públics de París. Aquella decisió de moment era un secret a veus. Quan varen preguntar en el portaveu del govern en la conferència de premsa convocada al Quai d’Orsay sobre aquest tema, aquest va respondre que no sabia res.

A la tarda, quan es va saber que els alemanys estaven avançant amb més força i que ja es trobaven a l’Ilse-Adam, a quaranta quilòmetres de París, Paul Baudouin va demanar l’evacuació total. El diari Le Jour va recordar que els nens havien d’abandonar París. El diari calculava que encara hi romanien a la ciutat més de 200.000 nens. A més, per la regió de París circulava un pla per destruir tots els dipòsits de combustible de la ciutat i el seu extraradi.

A les nou de la nit es va celebrar una reunió del Gabinet que estava prevista que es fes l’endemà. Weygand va ser qui va parlar de la situació i Pétain es va negar a donar la seva opinió. Després d’escoltar els argument del comandant en cap, els ministres varen aprovar que el Gabinet abandonés París i es dirigissin en uns castells i finques assignats al llarg del Loira. Qui també va abandonar la capital aquell dia va ser l’antic primer ministre Leon Blum, que tot i les resistències que havia posat, que es va deixar convèncer després de rebre una trucada del ministre Georges Monnet.

En acabar la reunió, Reynaud va ser informat de que no hi havien hagut novetats en el camp de batalla. A continuació es va reunir amb l’ambaixador nord-americà William Bullit, a qui li va prometre que es quedaria a París fins l’últim moment juntament amb els ministre de Marina, Aire i Armament. L’ambaixador li va recordar que mai cap ambaixador nord-americà a la història havia abandonat París i que ell tampoc ho faria mentre cregués que era útil, però li va dir que arribat al cas de que caigués la capital ell hauria d’abandonar el càrrec i seria substituït per Anthony Drexel Biddle, que el seguiria fins a Tours. A continuació varen parlar dels últims informes que arribaven del front i Reynaud li va demanar poder trucar al president Franklin Delano Roosevelt per comunicar-li la seva decepció per la falta de suport britànic, sobretot en l’entrega d’avions. Bullit va informar al President sobre aquesta demanda i va deixar a la seva voluntat de si acceptar o no aquesta trucada. També va anunciar en el Departament d’Estat, en un telegrama emès a les set de la tarda, de que els alemanys es trobaven a tant sols 40 quilòmetres de París. Roosevelt va contestar més tard per comunicar-li a l’ambaixador de que si els diplomàtics francesos es dirigien a Tours volia que l’Ambaixada també si afegís. El President, però (podria ser que no redactés ell mateix el missatge), va decidir que el telegrama no fos enviat.

Weygand, per la seva part, va redactar un últim memoràndum per al govern abans de posar-se al llit. En ell, volia recordar que la batalla decisiva havia començat el 5 de juny, quan els alemanys estaven patint moltes baixes i va culpar de la imminent derrota a la falta d’homes. Tot i que va prometre resistència, va admetre que els alemanys arribarien a la regió de París creuant el Sena o obrint-se pas per la Campagne.

---

També veient el resultat que els esperava, el coronel Charles de Gaulle va viatjar a Londres per entrevistar-se per primer cop amb el primer ministre britànic Winston Churchill. Com que era membre del govern es va allotjar a l’Ambaixada francesa i va ser rebut per l’ambaixador Corbin. De Gaulle no va voler amagar la realitat a l’Ambaixada i va explicar la gravetat de la situació. Després es va reunir amb Churchill amb l’objectiu de que les esquadrilles britàniques fossin traslladades a França, al sud de Loira, per ajudar a la resistència francesa. Però el primer ministre ja no confiava en la victòria i estava tan ocupat en la defensa de la Gran Bretanya que s’hi va negar i va decidir enviar com a reforç les dues úniques divisions que disposava. De Gaulle li va prometre que el govern francès estava decidit a continuar la guerra, encara que s’hagués de traslladar a les seves colònies.

---

Molt abans de la seva reunió amb Reynaud, Bullit va assistir a un acte al poble de Domrémy-la-Pucelle, el lloc de naixement de Joana d’Arc, per oferir-hi una estàtua de Joana obra de Maxime Real del Sarte. En el seu discurs, Bullit els va dir que tot home civilitzat resava per la victòria de França i va lloar la valentia dels soldats francesos, comparant-los amb Joana d’Arc. A continuació va deixar en nom del president Roosevelt una rosa als peus de la santa. L’endemà el poble va caure a mans dels alemanys.

---

Aquell matí, el paquebot SS Washington va salpar de Bordeus rumb a Estats Units amb 1.500 nord-americans, residents temporals o permanents a França.

A Noruega:

Les últimes tropes aliades varen abandonar el país davant la impossibilitat de continuar lluitant contra els alemanys.

A l’Atlàntic:

Per primer cop el Focke Wulf 200 Condor va destruir una embarcació mercantil.

Dissabte:

En la Batalla per França:

En el bàndol alemany:

Alarmat per la dura resistència que oferien els francesos al nord de París, Adolf Hitler va publicar la Directriu Número 14, que frenava l’avanç en el triangle Chateau-Thierry-Metz-Belfort i traslladava al front de París les tropes que havia pensat utilitzar per envair l’est de França.

A França:

La Luftwaffe, al mateix temps, va atacar a les defenses franceses per facilitar l’ofensiva terrestre cap a París.

---

Els diaris del matí varen anunciar una gran ofensiva alemanya entre Aumale i l’Aisne, mentre un grup de tancs atacava Forges-les-Eaux. A la capital i l’extraradi es varen tancar totes les escoles de primària en acabar la jornada davant la imminent arribada dels alemanys. Tot i això, la premsa només informava de que només serien evacuats els nens menors de 14 anys i les dones embarassades. A un quart de dotze, un locutor de ràdio va advertir que els alemanys estaven utilitzant un transmissor de ràdio capturat a Brussel·les en el qual es feien passar per francesos per enviar proclames falses. 

Durant la conferència de guerra d’aquell matí en el Ministeri de Guerra, Maxime Weygand va tenir que justificar la desfeta a Forges-les-Eaux i els va admetre que el poder de la Luftwaffe era aterrador. Totes les comunicacions estaven tallades i ja no podien rebre ni transmetre missatges. Novament es va tornar a debatre sobre la conveniència d’evacuar el govern de París. El ministre d’Armament, Raoul Dautry, si va oposar i va demanar que s’anunciés de que es quedaven a a capital i que les fàbriques d’armament continuarien funcionant. Weygand, en canvi, era dels partidaris de que el govern marxés. 

Alarmat per la greu situació, Paul Reynaud va enviar un missatge a Winston Churchill en el que li va descriure una nova posició defensiva al voltant de París i una vegada més li va demanar que li enviés avions. El primer ministre li va prometre que estaven preparant tot el suport possible, però que també pensava en no malmetre les defenses a la pròpia Gran Bretanya.  Els britànics varen enviar dues esquadrilles més de caces a França, a més de 24 equips complets de globus barrera, juntament amb les seves tripulacions, per la defensa de París. 

Abans de viatjar a Gran Bretanya, Charles de Gaulle es va reunir amb Reynaud i Weygand, que aquest ja va admetre que ara només esperava negociar amb els alemanys. Quan el coronel li va suggerir continuar amb la guerra en una altra banda, a les colònies, Reynaud el va desautoritzar i li va augurar que quan perdessin els britànics no tardarien ni una setmana a negociar amb els alemanys.

A les cinc de la tarda, Reynaud va convocar de nou al seu gabinet per anunciar-los com pensava enfrontar-se a l’avanç alemany cap a París. El primer ministre va admetre ara que el Govern no podia ser atrapat de cap de les maneres i per això existien plans per traslladar-los a Tours. Ell, juntament amb els ministeri de l’Interior, Aire i Marina, serien els últims en marxar.

La informació de que el Govern es podia retirar amb l’aprovació del primer ministre es va començar a filtrar. A dos quarts de deu de la nit, l’ambaixador italià en va informar al comte Galeazzo Ciano, tot i que també el va advertir de la predisposició del govern francès de continuar combatent.

---

L’ambaixador nord-americà William Bullit també patia pel seu destí i aquell nit va enviar un missatge al president Franklin Delano Roosevelt en el qual li va demanar que li enviés 12 metralladores Thomson amb munició que pagaria de la seva butxaca. L’ambaixador li va confessar que tenia por de que si el govern francès abandonava París la ciutat fos ocupada pels comunistes. El Secretari d’Estat Cordell Hull li va respondre amb una nota confidencial per comunicar-li que un buc de guerra nord-americà amarrat a Lisboa li facilitaria el material que desitjava. Només havia d’enviar una persona de confiança a la capital portuguesa per rebre l’armament que necessitava.

En el Reich:

A Alemanya:

Les autoritats alemanyes varen enviar un comentarista de ràdio a Roma perquè retransmetés la declaració de guerra del govern italià del 10 de juny.

A Noruega: 

A primera hora, els noruecs, els britànics i els francesos es varen veure obligats a abandonar definitivament Narvik després del desastre de la Batalla de França. Mentre marxaven, a les deu del matí, els avions de la Luftwaffe varen donar la notícia de que els britànics marxaven. Al mateix temps, el govern noruec va donar l’ordre de desmobilitzar les seves tropes. Immediatament, Eduard Dietl va donar l’ordre d’atacar el port de Narvik i, poc després, una patrulla de paracaigudistes de l’ajudant major Scheuring va entrar a Narvik sense disparar cap tret. A la nit, la bandera del Reich onejava de nou a la ciutat. D’aquesta manera els alemanys varen restablir la ruta del ferro, tallada des del 13 d’abril, que anava de Narvik fins a Skagerrak, Dinamarca. Tot i això, els Aliats varen aconseguir evacuar satisfactòriament els últims 25.000 homes que estaven en territori noruec.

En el Mar del Nord:

Les embarcacions de guerra alemanyes Scharnorst i Gneisenau varen enfonsar tres embarcacions buides, mentre anaven a caçar combois procedents de Noruega. Després van interceptar el portaavions britànic Glorious, que transportava dos esquadrons d’avions, inclosos Hurricanes, i anava acompanyat per dos destructors d’escorta, l’Acasta i l’Ardent. Al cap d’uns moments, els dos vaixells alemanys van destruir les tres embarcacions britàniques, però abans de que aquestes s’enfonsessin el destructor Acasta va aconseguir llançar un torpede que va tocar de ple el Scharnorst. 1.515 homes, entre oficials i no oficials, varen morir ofegats, i només 43 varen sobreviure. 40 dels Glorious, 2 de l’Ardent i de la tripulació de l’Acaster només en va sobreviure una persona, el caporal C. G. Nick Carter, que va estar durant tres dies en aigües del Mar del Nord. Carter va recordar més tard que quan el destructor s’enfonsava el seu comandant, C. E. Glasfurd, es va quedar immòbil i es va encendre una cigarreta i els va saludar a tots els seus companys mentre els deia:

Adéu i bona sort.

A la Gran Bretanya: 

Charles de Gaulle va enviar un missatge radiofònic des dels micròfons de la BBC al poble francès perquè aquest resistís a l’ofensiva alemanya. Aquest missatge no era de fet el que volia enviar, ja que desitjava criticar i acusar de traïdor a Philippe Pétain per les intencions d’aquest d’intentar arribar a un acord amb els alemanys. Però quan el govern britànic, i el mateix Churchill, varen veure el contingut del missatge que volia enviar li varen censurar perquè per molts britànics Pétain encara era un heroi de la Primera Guerra Mundial que havia lluitat al seu costat i, a més, alguns d’ells tenien amistat amb el vell mariscal. Quan De Gaulle va veure que li censuraven part del seu missatge i li corregien el que havia de dir es va enfadar molt, ja que es va sentir defraudat i menyspreat. Al final va haver de llegir el missatge corregit pels britànic. La desconfiança cap a ell era tal que el propi Churchill estava en els estudis de la BBC per controlar que no digués res que no toqués.

---

A la tarda es va reunir el Gabinet de Guerra i en aquell moment es va saber que dos d’aquestes cinc esquadrilles que havien de ser enviades a França, que havien entrat en combat aquell mateix dia, havien perdut 10 dels seus 18 avions. Llavors, Churchill va intentar sospesar la sol·licitud de Reynaud. El primer ministre era conscient de que si enviaven tot el material a França i es perdia la batalla llavors ells, els britànics, s’haurien de rendir. Del contrari, si no enviaven tot aquell material, va informar de que si França es veia obligada a rendir-se ells podrien continuar amb la lluita i aconseguir la victòria. Churchill va voler deixar-los clar que si Gran Bretanya era derrotada s’hauria perdut la guerra, tant per França com per ells, mentre que si es feien forts podrien guanyar la guerra i, en fer-ho, aconseguir que França recuperés el seu lloc. El Gabinet de Guerra va acceptar per unanimitat l’argument de Churchill i no varen enviar més caces a França.

Divendres:

En la Batalla per França:

A França:

A la nit, dues divisions blindades alemanyes van trencar la línia de defensa francesa del front d’Aisne, i els blindats dels generals Hermann Hoth i Erwin Rommel, que duien el pes de les operacions, es varen limitar a passar a tota velocitat en grups de 200 o 300 fins arribar a Forges-les-Eaus, a la boca del vall del Sena, a 45 quilòmetres de Rouen, i a 113 quilòmetres del nord de París. La 7º Divisió blindada del general Rommel, que es dirigia direcció a Cherbourg, va avançar més de 240 quilòmetres en aquella jornada. A més, aquell dia els alemanys varen ocupar les ciutats d’Amiens, Montdidier i Noyon.

---

Abans de començar la conferència diària en el Ministeri de Guerra, Philippe Pétain, que va ser dels primers en arribar, li va demanar a Paul Baudouin que convencés a Paul Reynaud de que no admetés més a Charles de Gaulle en la conferència perquè el considerava ingrat i ressentit. En una reunió privada abans de la conferència, Reynaud va parlar d’una defensa desesperada a la península de Bretanya, pla que va aprovar De Gaulle, ja que creia que facilitaria els contactes amb Gran Bretanya i Estats Units. El coronel Paul de Villelume es va oposar al pla.

L’anunciada conferència va començar a dos quarts d’onze sense De Gaulle i amb un Maxime Weygand satisfet per com transcorria la batalla. Els únics que no actuaven com calia, segons el comandant en cap francès, eren els britànics. Però la realitat no era la que deia el comandant francès. En finalitzar el dia el varen trucar per informar-lo de problemes en el front. Dues divisions alemanyes havien trencat la línia defensiva i ja estaven a Forges-les-Eaux, a 113 quilòmetres al nord de París.

---

William Bullit va enviar-li un missatge al president Franklin Delano Roosevelt en el qual li va afirmar que Anthony Drexel Biddel, els fins llavors ambaixador a Polònia, estava ansiós per ocupar el seu càrrec d’ambaixador i que ell tenia ganes de tornar als Estats Units per preparar el país per la guerra gràcies als coneixements que havia adquirit.

En el Reich:

A Alemanya:

Per respondre l’atac alemany del 4 de juny, els francesos varen enviar el quadrimotor Jules Verne per bombardejar per primer cop Berlín. L’aparell va donar una volta per Dinamarca i el Mar Bàltic per despistar, tot i que les defenses alemanyes no s’ho varen prendre seriosament perquè com que es tractava d’un únic avió es varen pensar que es limitaria a llançar octavetes. D’aquesta manera, el Jules Verne va deixar caure el seu modest carregament de bombes sense oposició. Els danys causats varen ser de poca consideració, però l’objectiu era avisar als alemanys. Un cop complerta la missió, l’aparell va tornar cap a França aprofitant la foscor de la nit i va arribar a París a les cinc de la matinada. Allí els tripulants varen ser rebuts com autèntics herois.

A Noruega: 

A Narvik, les forces aliades van acabar la seva retirada de la zona i van deixar el país sota el control dels alemanys, que ocuparien l’endemà el port i la ciutat. A Tromso, el rei Haakon VII i el seu govern varen pujar a bord del creuer britànic Devonshire destí a Londres. Abans de marxar a l’exili, el rei es va dirigir per ràdio al seu poble per informar-los de que les operacions militars havien finalitzat: la 6º Divisió s’havia vist obligada a capitular i el cap de la defensa, el general Otto Ruge, havia sigut capturat.

Dijous:

En la Batalla per França:

A Bèlgica:

Adolf Hitler, en el seu quarter general a Bruly-le Pèche, un poble belga de les Ardenes, va rebre la visita de Joseph Goebbels, que venia de Berlín. El dictador li va parlar d’una visita als camps de batalla en els que havia lluitat durant la Primera Guerra Mundial i es va emocionar en recordar les seves vivències en el front. Goebbels va quedar profundament impactat per aquells relats. Després d’acomiadar-se, Goebbels va marxar novament ple d’energia cap al proper aeroport castrense, des d’on un bombarder Heinkel el va portar de retorn a Berlín. Goebbels va escriure eufòric en el seu Diari aquell dia:

Després de la guerra, ens encarregarem ràpidament dels jueus.

Hitler, per la seva part, va anunciar que s’havia iniciat una nova ofensiva al front occidental.

A França:

Les tropes franceses, que lluitaven per defensar l’avanç alemany cap a París, no varen aguantar la seva línia de defensa en el Somme després de l’ofensiva alemanya del dia anterior, i varen anar cedint terreny per la plana de Picarida. Les tropes alemanyes, aprofitant la seva brutal superioritat en bombarders, tancs i en tropes motoritzades, varen trencar la línia de defensa francesa i varen tallar els camins cap a Rouen per fer la tàctica del moviment en pinça. Però el moviment encarregat a les forces de Paul Ewald von Kleist, que des d’Amiens i Peronne havia de trobar-se en el curs baix de l’Oise, a prop de Creil, es va topar amb fortes defenses franceses a Compiégne, que el varen obligar a dirigir-se a l’est amb l’objectiu d’aprofundir la bretxa que havia aconseguit obrir a Champagne.

---

Aquell matí varen informar al general Maxime Weygand de que les defenses franceses encara resistien. Després de visitar al general Alphonse Georges es va dirigir a dos quarts d’onze a París per celebrar la conferència de guerra. 

El general Edward Spears va presentar la resposta del seu govern a la sol·licitud francesa de més suport. Tot i que havia promès l’arribada de més homes, els britànic es centraven en l’evacuació de Dunkerque i com a màxim podrien enviar dues esquadrilles de caça. Paul Reynaud es va queixar amargament. Weygand li va demanar llavors a Spears que li comuniqués a Winston Churchill de que si veiés l’actual estat de les tropes franceses no dubtaria en enviar les seves esquadrilles de caces. Després de que marxés l’enviat del primer ministre britànic, Weygand va informar a Reynaud sobre la situació militar, que en la seva opinió era satisfactòria, tot i que li va admetre que els britànics un cop més l’estaven decebent. Un cop més es va parlar de què haurien de fer quan es trenqués la línia defensiva en els rius Somme i Aisne. Weygand volia saber si continuarien combatent si queia París, on es concentrava el 70% de la producció bèl·lica francesa. Reynaud li va assegurar que podrien aconseguir armes de Gran Bretanya i d‘Estats Units, però el comandant en cap de les forces franceses no hi va estar d’acord. Reynaud li va ser clar; si els alemanys no els oferien un tractat de pau respectable continuarien la guerra en el nord de l’Àfrica. Weygand tampoc hi va estar d’acord i va tenir el suport de Philippe Pétain, que només pensava en negociar. 

---

La capital francesa ja es preparava per al pitjor. L’hospital de Saint-Denis, en el barri obrer al nord de París, va quedar inclòs en la zona de guerra, fet pels qual ara podrien rebre soldats ferits. Al matí, Reynaud va reorganitzar el seu govern amb el coronel Charles de Gaulle com a sotssecretari d’Estat per la Guerra. Aquell mateix dia, el nou equip de govern va celebrar el seu primer consell. Però la situació estava al límit. El coronel Paul de Villelume va suggerir-li de nou a Reynaud que comencessin a pensar en evacuar el govern de París, però el primer ministre va continuar tossut en no abandonar la capital, tot i que li va autoritzar a Villelume negociar el trasllat dels servei del primer ministre i el Ministeri de Defensa al palau de Chaillot, un lloc més segur si es produïen més atacs aeris.

El Ministeri de Defensa Nacional i de la Guerra va publicar aquell matí diverses mesures relatives al trànsit de París i d’altres zones. A la vegada, els autobusos municipals varen començar a evacuar nens. Tement una possible revolta comunista aprofitant el caos, es varen detenir a 101 activistes comunistes que varen ser confinats en centres d’internament.

---

Els ambaixadors William Bullit (nord-americà) i Ronald Campbell (britànic) varen dinar junts. El britànic li va confessar que si Churchill no enviava avions era perquè sabia que en uns dies no en quedaria cap. Bullit el va avisar que els francesos es podrien sentir traïts i que podrien pactar amb els alemanys. Després de l’àpat, Bullit es va reunir amb Reynaud per dir-li que havia sentit dir que Weygand era pessimista amb la situació. El primer ministre francès va negar aquesta afirmació i li va assegurar que estaven resistint de forma extraordinària i que a l’únic lloc on els alemanys havien pogut penetrar era precisament el sector defensat pels britànics. Reynaud li va repetir que estava escandalitzat per la negativa britànica d’enviar més avions.

A tres quarts de vuit, Reynaud es va dirigir per ràdio a la nació per donar esperança al poble francès. Els va recordar que els exèrcits del nord no havien sigut aniquilats, sinó que havien sigut evacuats a Dunkerque, i que després de l’atac del 3 de juny la moral del poble parisenc no havia caigut. És més, segons el primer ministre ara els britànics bombardejaven les fàbriques alemanyes del Ruhr, Frankfurt, Colònia, Düsseldorf i Essen, i els va prometre més atacs d’aquests. També els va assegurar que estaven combatent en una batalla decisiva que decidiria el destí dels següents 100 anys.

Bullit va enviar, per la seva part, un missatge al president Franklin Delano Roosevelt per anunciar-li que les tropes franceses estaven resistint als atacs alemanys i que tot el món estava ple d’un esperit de lluita i esperança. Però l’ambaixador també el va informar que Reynaud estava dominat per la seva amant, la comtessa Hélène de Portes i la va considerar responsable dels canvis en el gabinet francès. Per aquest motiu li va demanar que no parlés per telèfon amb Reynaud, ja que sabia que la comtessa estaria escoltant la conversa i la repetiria per tota la ciutat.

---

Per mitigar encara més la moral francesa, l’emissora de ràdio alemanya que pretenia passar per francesa, Reveil de la France (Despertar de França), va emetre una proclama des de Brussel·les en la qual va qualificar el govern francès d’incompetent i va demanar una revolta nacional. A part del govern, l’emissora va demanar actuar contra els jueus, a qui feien responsables de la guerra.

En el Reich:

A Alemanya:

Les autoritats alemanyes varen ordre repicar les campanes de les esglésies i es va desplegar a Berlín totes les banderers per celebrar la victòria a Flandes. La majoria de vianants no varen mostrar públicament gran entusiasme.

A la Gran Bretanya:

Per ordres de Churchill, la 52º Divisió britànica va començar a travessar el Canal de la Mànega perquè estava convençut de que els alemanys, centrats en París, deixarien al descobert la zona atlàntica. El primer ministre va presidir aquell dia una reunió amb el doctor r. V. Jones, físic encarregat d’estudiar el material bèl·lic alemany. Jones li va dir que estava convençut de que els alemanys disposaven d’uns rajos que podrien guiar per nit als bombarders alemanys als seus objectius. Després d’aquesta reunió, el Servei d’Intel·ligència britànic es va posar a treballar per intentar desactivar aquests rajos.

---

Els alemanys varen enviar al voltant d’un centenar de bombarders perquè sobrevolessin la Gran Bretanya.

Dimecres.

En el Reich:

A França:

El dia després de la conquesta de Dunkerque, Erhard Milch es va reunir amb el ministre Hermann Göering en el seu tren, que estava a prop de la costa del Canal de la Mànega, i li va proposar dur a terme una sèrie de llançaments coordinats massius de paracaigudistes per ocupar les instal·lacions de la RAF a la Gran Bretanya. Agradant-li la idea, Göering va accedir a dur la proposta davant d’Adolf Hitler.

---

Hitler, en el seu entorn més íntim, els va declarar que Winston Churchill estava “mig boig” per voler continuar lluitant, i va assegurar que acabaria amb Gran Bretanya.

A Alemanya:

Els alemanys ja celebraven la victòria sobre França. A Suàbia es va instar a la població a hissar les banderes del règim en honor a Hitler. La majoria de la gent va treure entusiasmada les seves banderes per celebrar les victòries alemanyes i a les esglésies repicaven les campanes per pregar per Hitler i l’Exèrcit.

En la Batalla per França:

En el bàndol alemany:

Adolf Hitler va traslladar el seu quarter general de Felsennest a un poblet a prop de la frontera entre Bèlgica i França, a Bruly de Pesche, al nord de Rocroy i prop de la frontera belga-francesa, tot i que ja s’havia començat a fer el trasllat la nit anterior. Per indicació de Hitler, aquests quarter es va anomenar Desfilader del Llop, Wolfsschlucht. El quarter es trobava enmig d’un petit bosc i s’havia edificat ràpidament. Hitler es va instal·lar en una barraca de fusta aïllada, on també hi varen ser instal·lats Wilhelm Brückner, Rudolf Schmundt i Heinz Linge. Al costat de la barraca de Hitler hi havia un refugi de formigó d’un sol compartiment. El menjador es trobava a uns 100 metres de la barraca de Hitler. Alfred Jodl i Martin Bormann, així com la resta de l’Estat Major, es varen instal·lar a l’escola i en les vivendes prèviament evacuades del poble francès. Les reunions d’anàlisis militar es varen celebrar a l’escola. Allí també hi tenien els seus quarters d’Estat Major Göering i Walther von Brauchitsch. Des del seu nou quarter, Hitler va ordenar que les tropes de la Wehrmacht es dirigissin cap a la ciutat de París i va proclamar que aquell dia començava la segona gran ofensiva. Aquella marxa es va anomenar el Fall Rot.

A França:

Les tropes alemanyes varen tenir dures batalles contra les tropes franceses. A les cinc de la matinada, el Grup d’Exèrcits A va reagrupar 125 divisions per atacar en un front de 16 quilòmetres, l’última línia de defensa francesa en el Somme i l’Aisne, composta per 49 divisions sota les ordres del general Maxime Weygand. Una hora abans, els alemanys havien bombardejat amb la seva artilleria pesada i l’aviació a tot el sector entre el Canal de la Mànega i la confluència dels rius Ailette i Aisne per tal de poder controlar tots els ports i els aeròdroms de la costa atlàntica. A continuació, la infanteria alemanya va atacar la línia d’Ailette i els panzer varen avançar des dels caps de pont de Peronne i Amiens, a través dels ponts que es trobaven encara dempeus a l’oest d’Amiens, entre Picquigny i Longrpe. Després, les tropes alemanyes, a marxes forçades, varen avançar cap al sud. Les deu divisions panzer disponibles, agrupades en tres grans unitats, varen constituir tres atacs principals contra la línia francesa. La primera, el panzerkorps del general Hermann Hoth del 4º Exèrcit va dirigir-se a l’oest d’Amiens. La segona, el panzergruppe del general Paul Ewald von Kleist va atacar al Somme, més a l’est, des de Peronne i la pròpia Amiens; i la tercera, el panzergruppe del general Heinz Guderian, del 12º Exèrcit, varen assaltar el Aisne des de Rethel. A més, la 7º Divisió Panzer d’Erwin Rommel va continuar el seu avanç direcció a Cherbourg.

En veure que ara serien atacats durament, Weygand va dir en l’ordre del dia que la Batalla per França havia començat i va ordenar defensar les posicions sense pensar en retrocedir. Però de seguida la línia defensiva de Weygand es va enfonsar i els francesos no varen poder evitar que els alemanys anessin guanyant terreny. Els britànics estaven defensant la línia del flanc dret, entre Abbeville i el mar, però també es varen veure obligats a retrocedir terreny com a conseqüència del creixent número de baixes, la disminució de la munició i la superioritat alemanya. Al final, els alemanys varen creuar el riu Somme causant moltes baixes en el mal organitzat exèrcit francès. Un cop varen creuar el riu, les tropes de Guderian varen arribar a la vall del riu Oise i a la zona baixa del Sena, on posarien les bases per l’ofensiva contra París.

L’altre exèrcit alemany, el Grup d’Exèrcits B, va atacar aquell dia, però les forces del general Fedor von Bock varen trobar una dura resistència.

---

A les set del matí, Weygand va trucar a Paul Reynaud per comunicar-li que els alemanys havien començat la gran ofensiva que esperaven. Per reforçar la defensa francesa, Reynaud va nomenar al coronel Charles de Gaulle sotssecretari d’Estat per la Defensa. Sabent de al necessitat de més homes, Weygand es va dirigir al quarter general de La Ferté-sous-Jouarre del general Alphonse Georges.

Després, el cap de les forces franceses es va dirigir a la Rue Saint-Dominique de París per assistir a la reunió diària amb Reynaud. Weygand els va avisar de que els alemanys atacarien en el Somme per dirigir-se a Le Havre i Rouen per, després, atacar frontalment a París i rodejar la ciutat per l’est i l’oest, avançant cap a un pont de trobada a Orleans. Reynaud els va advertir de que s’havien de preparar pel pitjor i que el govern havia d’estar a punt per abandonar la capital per no caure en mans alemanyes. Philippe Pétain va advertir de que si els britànics no enviaven avions i tropes de reforços suficients, haurien de parlar de les condicions de pau amb Alemanya, al marge del que passés a Gran Bretanya. Weygand també va parlar de negociar un armistici. Reynaud no hi va estar d’acord, ja que estava segur de que els alemanys no oferirien una pau acceptable. En aquest sentit i dirigint-se a Weygand, li va explicar que estava decidit en canviar el seu Gabinet i que prescindiria de Edouard Daladier per canviar-lo per Pétain. Però l’antic heroi de Verdun no va acceptar el nou càrrec. Pétain va tenir el suport de Weygand, amb qui no es podien veure, ja que considerava que els seus homes no comprendrien per què Pétain era apartat de la guerra.

Després de la reunió, Reynaud es va reunir amb l’ambaixador britànic, Ronald Hugh Campbell, per comunicar-li que tot i que Pétain estava predisposat a negociar la pau amb els alemanys, ell no ho acceptava. Campbell va informar al seu govern d’aquesta conversa.

A un quart de dotze, Reynaud va presidir una reunió amb els seus ministres. Abans va voler parlar a soles amb Daladier, que aquest li va demanar que permetés en el Govern marxar amb honors. Durant la reunió amb els ministres, Reynaud va lloar el seu patriotisme i la seva activitat ministerial durant els quatre anys que va ocupar la cartera de Guerra. A continuació, Reynaud va trucar al president Franklin Delano Roosevelt per prometre-li que lluitarien fins l’últim home i li va augurar que en aquella batalla es decidia la llibertat i la democràcia de tot el món. Un cop més li va demanar avions i destructors, però el President només es va poder comprometre a enviar-li canons i municions. També li va assegurar que estaven lluitant bé, afirmació que va ser confirmada per l’ambaixador William Bullit a Roosevelt aquella mateixa nit. L’ambaixador li va comunicar que si Itàlia entrava en el conflicte, els francesos estarien desesperats de més avions i no va descartar la possibilitat de que els britànics, que es negaven a enviar més avions als francesos, pogués negociar la pau amb els alemanys i instal·lar un govern feixista en el seu territori.

Aquell mateix dia, Winston Churchill va decidir posar a disposició de Reynaud dos esquadrons de caces i quatre de bombarders, i també va accedir a la sol·licitud dels francesos d’enviar més tropes britàniques a França. Churchill estava convençut de que si els alemanys se centraven en París deixarien al llarg de la costa del Canal de la Mànega, entre el Somme i Dunkerque, més desprotegit i podrien atacar.

Però Reynaud necessitava més i li va enviar una nota per protestar per la retirada de la RAF en territori francès. Churchill li va respondre que les bases aèries britàniques havien d’estar a Gran Bretanya perquè considerava imprudent que estiguessin en aeròdrom francesos.

---

El governador militar de París, Pierre Héring, va emetre una comunicat que va ser penjat en els murs de la capital, que deia:

El governador militar de París fa una crida a la vigilància de la població per notificar sense tardança a les autoritats militars, la gendarmeria i la policia l’aparició de paracaigudistes o avions enemics que aterrin en el camp, així com la presència de persones sospitoses a prop d’instal·lacions militars, fàbriques, ponts i túnels.

En aquell ambient pessimista, el comandant Henri Dentz va admetre que s’estava esperant el pitjor, igual que el coronel Georges Groussard, que aquell dia va descobrir que fortificacions que feia temps que s’haurien d’haver construït tot just s’estaven aixecant en aquell moment. El Govern va aprovar un nou decret publicat a Le Matin en el qual prohibia treure del territori francès or, platí, plata, plata daurada i joies acabades.

---

A les cinc de la tarda, l’as de l’aviació alemanya Werner Mölders, amb 25 victòries fins llavors, va enlairar-se amb un grup de pilots del JG-53 As de Piques amb el propòsit de travar combat contra avions Aliats. Com que era el més experimentat, Mölders va ajudar als seus companys per radiotelèfon. Però quan estava donant instruccions a un seu company sobre la línia del front nord de Chantilly, va notar que el seu ME-109A s’estremia pels impactes de canó i metralladores. Un caça Dewoitine D-520 el va sorprendre. Després de veure que no podia controlar l’avió, Mölders va saltar amb paracaigudes, sent capturat pels francesos. La seva detenció no va durar gaire, tres setmanes, després de que França sol·licités l’armistici a Alemanya. Respecte l’autor que va tocar a l’avió de Mölders, era un francès anomenat René Pomier-Layaragues del GC II/7, que tot i la seva important victòria aquell dia moriria en un altre combat aeri.

A la Gran Bretanya:

La Luftwaffe va atacar la base aèria de Mildenhall, des d’on sortien els avions que bombardejaven Alemanya.

---

Des de Londres, un desesperat Churchill va enviar un telegrama al primer ministre canadenc, Mackenzie King, per dir-li que encara que Roosevelt era el seu millor amic, no havia arribat cap ajuda pràctica dels Estats Units i li va demanar que pressionés al President perquè col·laborés en aquest sentit.

A Noruega:

Les forces aliades combinades, després d’intentar els últims dies expulsar els alemanys des de Narvik cap a la frontera sueca, havien perdut les forces poloneses, i la 3º Companyia del 139º Regiment, sota el comandament del sots-tinent Raabe, va arribar a temps per reforçar el flanc dret, per on semblava que havia de seguir l’atac principal. Però aquelles forces combinades no sabien que els britànics, els francesos i els polonesos havien començat a evacuar Narvik, deixant sols els noruecs.

Dimarts:

En la Batalla per França:

En el bàndol alemany:

A la nit, després de traslladar el seu quarter general a un poble en territori belga anomenat Bruly-de-Pesche, prop de la frontera amb França, Adolf Hitler va ordenar l’avanç de 143 divisions alemanyes al llarg d’un front de 225 quilòmetres. A davant d’ells hi havia 65 divisions franceses. Aquella mateixa nit, els alemanys varen anunciar les xifres de baixes alemanyes en la Batalla de França. Segons elles hi havia 10.252 morts, 8.467 desapareguts i 42.253 ferits. El número d’avions destruïts s’enfilava a 432. El comunicat també parlava de les baixes aliades: 1.200.000 presoners, inclosos els belgues i els holandesos, i tota una esquadra destruïda, que incloïa cinc creuers i set destructors, més altres deu creuers i vint-i-quatre destructors danyats. Es va afirmar en el comunicat que la Kriegsmarine no havia perdut ni una sola nau.

A França:

A dos quarts de quatre de la matinada va concloure definitivament l’Operació Dinamo, l’evacuació per mar de les tropes franceses i del Cos Expedicionari Britànic de Dunkerque cap a la Gran Bretanya. Abans de que l’últim soldat marxés, els Aliats van cremar els vaixells i les seves instal·lacions que havien quedat al port perquè no les poguessin utilitzar els alemanys. Des del diumenge 26 de maig havien sigut rescatats 338.226 soldats Aliats, dels quals 118.000 eren francesos, belgues i holandesos, tot i que més de 40.000 soldats britànics varen ser capturats durant aquests dies. Per la seva part, en el transcurs de l’Operació, els avions alemanys varen destruir mitja dotzena de destructors britànics i dos de francesos. De dia, la ciutat de Dunkerque, que estava deserta, va caure a mans del general Günther von Kluge i els seus homes. Els soldats alemanys es van trobar amb tot el que havien deixat els soldats Aliats; cotxes militars, armes, munició… un enorme botí.

---

Philippe Pétain va ser convidat a dinar per l’ambaixador nord-americà William Bullit en la seva residència oficial de la Place d’Iéna. Pétain li va preguntar si el govern francès havia informat en alguna ocasió al president Franklin Delano Roosevelt de la greu situació en que vivien. Bullit li va replicar que creia que Paul Reynaud i Edouard Daladier sempre parlaven amb franquesa. Pétain llavors li va demanar que volia que li comuniqués que els alemanys estaven a punt d’atacar la línia defensiva en el riu Somme i que ells ja no tenien res per contrarestar. Tampoc tenien res per defensar-se dels italians quan aquests intervinguessin en la batalla i, a més, els britànic els estaven abandonant. Bullit va informar de tot això a Roosevelt i li va afegir que Pétain considerava que després d’una breu resistència els britànics es rendirien, fet que podria implicar un govern britànic sota l’autoritat d’un dirigent feixista britànic.

En el Reich:

A Alemanya: 

En represàlia pel bombardeig a París del dia anterior, l’aviació francesa va bombardejar sense èxit les ciutats de Munic i Frankfurt. La BBC va anunciar que els parisencs estaven demanant venjança per aquell atac.

---

En el camp de concentració de Neuengamme, que depenia de Sachsenhausen, es va convertir en un camp autònom i va rebre els primers presoners de guerra.

A la Gran Bretanya:

A Londres, el primer ministre Winston Churchill va enviar un missatge al seu poble, on va assegurar que no es rendirien i els va demanar que defensessin la Gran Bretanya com fos. A la tarda, amb una Cambra dels Comuns plena de gom a gom, Churchill va dir que tenia la confiança de que si tots complien amb el seu deure, si res es deixava a l’atzar i si es prenien les millors disposicions, serien capaços de defensar la seva illa i sobreviure l’amenaça de la tirania i, si era necessari, va afirmar que lluitarien sols durant anys. Va assegurar que lluitarien fins el final, a França, en els mars i oceans, a l’aire i defensarien les illes britàniques costés el que costés. A més, va afegir que si les illes arribaven a caure, l’Imperi continuaria més enllà dels mars, armat i protegit per la flota britànica, per tornar en el seu poble la llibertat. Parlant de l’Operació Dinamo, va advertir que les guerres no es guanyaven amb evacuacions, però va exclamar que ara tenien més força que en qualsevol altre moment de la Història. Churchill va assegurar que el salvament de Dunkerque havia sigut possible gràcies a la RAF.

---

Els britànics varen avaluar la seva capacitat en el cas de que França caigués i Alemanya decidís concentrar les seves forces a l’altra banda del Canal de la Mànega. Només hi havia 500 canons pesats en territori britànic, alguns dels quals eren peces de museu. El Gabinet de Guerra va saber també aquell dia que, entre el 19 de maig i l‘1 de juny, s’havien fabricat 453 avions de diversos tipus i que, en el mateix període, s’havien perdut 75

A Noruega: 

Després d’uns quants dies en que les forces aliades combinades intentaven expulsar els alemanys cap a la frontera sueca des de Narvik, els noruecs no varen atacar aquell dia.

En els Estats Units:

Durant una conferència de premsa no oficial, un periodista li va preguntar en el president Roosevelt sobre l’atac de París del dia anterior. El President li va respondre que no tenia res a comentar excepte de que estava content de que “El Senyor hagi protegir a Bill Bullit”. 

Dilluns:

En la batalla per França:

En el bàndol alemany:

L’Ambaixada alemanya a Madrid va enviar a través del ministre espanyol Juan Beigbeder Atienza (conegut amb el sobrenom Wilhelm pels alemanys) un missatge a Berlín de l’ambaixador espanyol a París, José Félix Lequerica, que havia parlat recentment amb Philippe Pétain de la situació a França. El missatge deia que, després d’una llarga conversa, Pétain creia que necessitava un cop d’Estat perquè ell pogués agafar el control de França i pogués negociar la pau amb Alemanya. Pétain, segons sembla, considerava que la situació de França era desesperada i creia que el president de la República, Paul Reynaud, era un ninot en mans dels partits polítics.

---

Els alemanys varen anunciar de manera oficial les baixes que havien tingut fins el moment en el front occidental: 10.000 morts i 8.000 desapareguts.

A França: 

A dos quarts de dues de la tarda, els avions de la Luftwaffe varen bombardejar la ciutat de París, concretament les fàbriques Renault i Citroën que es dedicaven a la producció bèl·lica. L’atac va durar una hora i es varen llançar més de mil bombes que varen caure en els districtes 15º i 16º de París (el sector oest i sud-oest de la ciutat), i en els pobles del costat de Billancourt i Maisons-Laffitte. La factoria Citroën, que construïa tancs, va patir greus desperfectes, sobretot en la cadena de muntatge que produïa projectils per canons de 75 mil·límetres. El servei de mero es va tenir que interrompre per l’atac, ja que havia quedat danyat un túnel entre les estacions Chardon-Lagache i Mirabeau.

El Ministeri de l’Aire francès, en el Boulevard Victor, també va patir greus desperfectes i l’edifici va quedar molt malmès. Dins de l’edifici hi havia en aquells moments l’ambaixador nord-americà a França, William Bullit, que estava en un dinar en honor a la delegació nord-americana arribada a la ciutat per parlar de l’ajuda de la indústria aeronàutica francesa. En sonar les sirenes quan estaven prenent un xerès, ningú es va creure que anaven a ser atacats i varen sortir al balcó. En caure dues bombes varen refugiar-se al refugi subterrani mentre continuaven queien bombes. L’ambaixador en va sortir il·lès, només va perdre el barret i els guants, tot i que una bomba li va caure en els peus, però per la seva sort no va arribar a esclatar. La premsa nord-americana es va fer ressò de la salvació del seu ambaixador i es varen fer ressò de la conversa telefònica de Bullit amb el president Franklin Delano Roosevelt de després de l’atac, en el qual el President es va enfurismar amb els alemanys. A les cinc, va enviar un altre missatge al President en el qual li deia que estava convençut, segons el ministre de l’Aire, de que l’atac aeri només havia sigut el començament d’un intent sistemàtic de destruir París i que aquella nit patirien un atac molt pitjor. L’ambaixador també va informar al seu govern de que la precisió extrema del bombardeig, sobretot l’atac en el Ministeri de l’Aire, indicava que els alemanys havien obtingut el sistema de punteria secret creat als Estats Units per la seva aviació. Un altre dels objectius dels alemanys era l’hospital de Saint-Denis.

Com que la visibilitat era dolenta aquell dia i els avions alemanys volaven a gran altura quan varen ser descoberts per les defenses franceses ja es llençaven les bombes. Les defenses antiaèries varen ser pràcticament inexistents. El general Edward Spears va mostrar-se preocupat davant d’aquest fet i va informar-ne a Londres. Com que l’atac es va produir a les a fores del centre, la gran majoria de parisencs no varen deixar-se endur pel pànic. Reynaud va enviar un missatge a Winston Churchill per informar-lo de l’atac i li va “suggerir” un tracte semblant a la regió de Berlín.

El comunicat oficial de l’Alt Comandament francès de les sis de la tarda va informar que els alemanys havien atacat objectius militars i de la mort de 200 civils (20 dels quals eren nens), tot i que unes altres informacions apunten a 254 morts: 195 civils i els demés, miliars. Dels civils morts, molts eren nens que s’havien refugiat a un camió que va rebre un impacte directe. El comunicat oficial alemany informava que havien destruït 104 avions de combat francesos i 300 o 400 avions que estaven als aeròdroms. El reportatge sobre l’atac en Le Figaro de l’endemà hi havia dos blocs d’espai en blanc, fet que indica que els censors militars no varen deixar-ho publicar.

El ministre d’Armament, Raoul Dautry, es va dirigir a la fàbrica Citroën, en el Quai de Javel, igual que Pétain, vestit d’uniforme. La destrucció més important de la fàbrica va ser a la cadena de muntatge que produïa projectils de canons de 75 mil·límetres. Dautry va ordenar que es tornés a la feina immediatament.

Georges Mandel, ministre de l’Interior, va aconseguir impedir que els funcionaris públics fugissin de la capital després de l’atac. Maxime Weygand, per la seva part, va informar al general Pierre Héring de que si els exèrcits del nord es retiraven cap al perímetre de la ciutat, les forces defensives sota el seu comandament haurien d’intervenir a la lluita. Aquell mateix dia, Héring va informar que el Ministeri de Treball li proporcionaria 10.000 obrers per tallar els arbres que serien utilitzats com a barrera i per altres treballs de construcció.

---

Els alemanys varen rellevar enmig de la batalla al general Johann Blaskowitz per haver-se oposat als assassinats perpetrats per l’exèrcit alemany a la població civil durant la campanya polonesa.

---

A Dunkerque, en l’Operació Dinamo, va ser l’últim dia en que els Aliats varen repatriar els seus soldats. L’endemà el port cauria en mans alemanyes.

Aquell matí, Churchill va enviar un missatge a Reynaud en el qual li prometia que salparien més embarcacions per recollir soldats francesos a Dunkerque, però li va demanar que aquesta operació es fes amb més agilitat, ja que les embarcacions britàniques cada corrien més el risc de ser capturades. El missatge el va entregar a l’almirall Maurice Le Luc perquè l’entregués al seu govern.

Charles de Gaulle també va enviar un missatge per a Reynaud en el que li reconeixia que estaven a punt d’enfonsar-se i li va recriminar que no havien seguit la tàctica militar que ell havia senyalat i que estaven comandats per homes “d’altres èpoques”, fent referència a Pétain i a Weygand.

---

Al final del dia, Alfred Duff Cooper va ser l’invitat d’honor en una recepció a l’Hotel Meurice, en la Rue de Rivoli. El periodista Alexander Werth li va preguntar si existia alguna cosa semblant a l’anomenada cinquena columna a Gran Bretanya, pregunta que el ministre d’Informació va respondre que Anglaterra també tenia els seus nazis, però que creia que la moral del poble britànic era més saludable que la que veia a París.

En el Reich:

A Alemanya:

Franz Rademacher, el recent nomenat cap del negoci jueu del Ministeri d’Afers Exteriors, va elaborar un memoràndum intern en el que proposava, com objectiu de guerra, tres opcions: expulsar tots els jueus d’Europa, deportar els jueus d’Europa Occidental a zones fora d’Europa, per exemple a Madagascar, i retenir els jueus de l’est en el districte de Lublin per utilitzar-los com a ostatges amb l’objectiu d’evitar que els Estats Units combatessin contra Alemanya o crear una llar nacional jueva a Palestina, una solució que no li feia cap tipus de gràcia.

---

A Berlín, l’almirall Fricke, cap del Departament d’Operació de la Kriegsmarine, va fer circular un memoràndum sobre l’estratègia de postguerra: havia que fer que tots els habitants dels països ocupats per Alemanya a l’oest fossin totalment dependents d’ells, política, econòmicament i militarment. En quan a França, es deixava clar que havia que destruir-la militarment i econòmicament i reduir a la seva població fins a tal punt, que mai més tornés a aixecar-se per animar als Estats més petits. 

---

Continuant a la capital, les autoritats alemanyes varen cridar aquell migdia a l’encarregat de negocis nord-americans, Donald Heath, per entregar-li una còpia de premsa en la qual el govern alemany assegurava tenir informació, de fonts confidencials, de que el servei secret britànic planejava enfonsar tres embarcacions nord-americanes: el President Roosevelt, i el Manhattan, en aquells moment en ruta cap a Nova York amb ciutadans nord-americans, i el Washington, que es dirigia a Bordeus per retornar a Estats Units amb refugiats nord-americans. Els alemanys varen informar també a través d’una nota de premsa de que havien cursat ordres estrictes a tots els comandants navals alemanys de no molestar a cap d’aquestes tres embarcacions nord-americanes. Una declaració oficial de posterior adjunta al comunicat demanava en el govern nord-americà que prengués totes les mesures necessàries pre frustrar l’acció dels britànics.

A Espanya:

Francisco Franco va escriure una carta per Adolf Hitler, enviada pel general Juan Vigón el 16 de juny, en que lloava la seva figura i deixava entreveure que si Alemanya ho necessitava estava disposat a entrar en la guerra. Concretament, el dictador espanyol va dir:

En el moment en que els exèrcits alemanys sota el seu lideratge estan lliurant victoriosament la batalla més gran de la història (…) no necessito expressar-li com és de gran el meu desig de no quedar al marge de les seves necessitats i quanta seria la meva satisfacció si pogués prestar-li (…) els serveis que vostè consideri més valuosos.

A Noruega:

A les proximitats de Narvik, les forces aliades combinades continuaven intentant expulsar els alemanys de Sidvik cap a la frontera sueca. Però, a la nit, els primers 4.500 soldats Aliats varen ser evacuats de Narvik tal i com s’havia previst amb anterioritat. 

A la Gran Bretanya:

Es va informar al Gabinet de Guerra que el rei de Noruega, Haakon VII, tot i estar disposat a abandonar el país per exiliar-se a la Gran Bretanya, creia que els Aliats guanyarien. 

---

Preveient una més que possible declaració de guerra d’Itàlia, el govern britànic, juntament amb el francès, varen fer plans per bombardejar objectius militars a Itàlia en quan esclatés la guerra entre ells.

Diumenge:

En la Batalla per França:

En el bàndol alemany:

A Charleville, Adolf Hitler, pensant que ja havia acabat amb la Batalla de França, va confessar-los en els seus generals que la gran missió verdadera d’Alemanya era enfrontar-se amb els bolxevics. El dictador també els va parlar de la seva admiració pel règim britànic a l’Índia. Durant aquesta reunió hi havia Erwin Rommel i era l’únic cap de divisió present, fet que va portar certa controvèrsia entre els seus homes. Hitler podia estar ben convençut de la seva victòria i més després d’aquella nit, quan Benito Mussolini va dictar i firmar un missatge per ell on li va explicar que Itàlia intervindria en la guerra a partir del 10 de juny.

---

Els alemanys varen utilitzar la ràdio clandestina comunista, Ràdio Humanité, per enviar missatges als francesos per atemorir-los. Fins llavors, Joseph Goebbels havia deixat dirigir aquella emissora a antics comunistes francesos que rebien un sou per part dels alemanys però, aquell dia, el ministre els va considerar massa intel·lectuals i creia que no eren capaços d’utilitzar un llenguatge entenedor per als obrers. Així, va decidir recórrer a l’ex comunista alemany Ernst Torgler, que havia sigut membre del Partit Comunista, el KPD, del Parlament alemany i  acusat de cremar el Reichstag el 27 de febrer de 1933, per dirigir la ràdio francesa per als interessos alemanys.

En el bàndol francès:

Els britànics i els francesos varen concloure l’evacuació a Dunkerque, l’Operació Dinamo, la fugida de les tropes aliades d’Europa, tot i que algunes tropes encara varen tenir que abandonar el continent el 4 de juny. Durant tota la nit, embarcacions aliades varen evacuar a la rereguarda britànica i a 60.000 soldats francesos. En total varen evacuar a 350.000 soldats. Per l’èxit d’aquella Operació, John Gort va ser condecorat amb la Gran Creu de Cavaller de l’Ordre de Bath.

---

Paul Reynaud, Maxime Weygand, Philippe Pétain i els seus estats majors varen emprendre una gira pel front en automòbils. Primer varen aturar-se a Pierrefonds, un poble a prop del bosc de Compiègne.

A la nit, Pétain es va reunir amb el general Edward Spears i li va parlar malament de Weygand, a qui no suportava del passat, per la seva tàctica militar. Però l’antic heroi de Verdun el va advertir de que si els britànics no donaven més ajuda, Weygand tindria una excusa per la seva derrota. Spears li va contestar que el govern britànic era contrari a invertir més ajuda militar sense saber què estava passant realment i que no li agradava fer promeses que no podia complir. També li va recriminar la incompetència del comandament francès i les lloances que s’emportava Weygand dels seus caps militars. De Weygand hi va afegir que si tornava a sentir un desaire seu cap al poble britànic o el govern britànic es veuria obligat a tornar a la Gran Bretanya.

---

El general Louis-Antoine Coloson va firmar en nom del Ministeri de Defensa una directriu secreta en la qual ordenava en el personal militar que fes ús de totes les armes a la seva disposició contra l’aviació alemanya. 

---

A París, centenars de parisencs varen concentrar-se a la basílica del Sacré-Cour per escoltar la missa del cardenal Emmanuel Suhard. El cardenal, acabat de ser nomenat arquebisbe, va afirmar que les pregàries que fessin serien vitals per la victòria de França. Un cop acabada la missa va sortir del temple i, des de la terrassa, va beneir tot París. 

Les autoritats varen inspeccionar cinc estacions de metro a París perquè poguessin servir com a refugi antiaeri en cas d’un atac aeri alemany. Només una estació comptava amb suficient personal per ocupar-se del possible gran número de persones que buscarien refugi: Era l’estació de Porte de Vanves, amb capacitat per 3.500 persones.

A la Gran Bretanya:

Els Estats Majors britànics varen acceptar enviar reforços a França, tot i que s’informava de que s’exposaven al risc d’un atac aeri o a una invasió per part alemanya. El cap del Comandament de Caces, sir Hugh Dowding, va informar al Gabinet de Guerra de que no podia garantir la superioritat aèria durant més de 48 hores en cas d’un atac alemany.

A Noruega: 

Les forces combinades aliades es van començar a retirar de Narvik juntament amb la família reial i el govern noruec mentre intentaven sense èxit expulsar els alemanys de Sidvik cap a la frontera sueca.

Dissabte:

En la Batalla per França:

En el bàndol alemany:

Adolf Hitler va informar en els seus generals de més graduació, que havia impedit que les seves divisions blindades entressin a Dunkerque perquè no podia permetre’s malbaratar esforç militar. El dictador va afirmar que estava preocupat que els Aliats llancessin una ofensiva des del Somme i eliminessin la força blindada. La decisió de Hitler d’aturar els blindats a les portes de Dunkerque havia fet enfurismar als comandants militars.

A França: 

Un oficial dels serveis secrets francesos va advertir al general de l’Aire, Joseph Vuillemin, que els alemanys atacarien París en breu, especificant el dia (3 de juny), l’hora i el lloc de reunió de l’avaiació alemanya. El general li va respondre que no podien fer res perquè tots els caces francesos que tenien disponibles estaven lluitant al front i, per tant, es deixava abandonada la capital francesa.

Pierre Héring, el governador militar de París, va firmar una ordre que establia una nova línia defensiva al voltant de la ciutat. La barrera antitancs consistia en troncs i branques d’arbres tallats en els boscos que cobrien la riba esquerra dels rius Sena i Oise. També es va aprovar la segona fase per inundar la conca del Nonette (la primera s’havia aprovat el 17 de maig).

---

A Dunkerque, a les 7:20 del matí, Wolfran von Richtofen va llançar un atac general, el més violent fins llavors, que tenia que durar tot el dia. De seguida, l’evacuació dels soldats Aliats cap a Dover, la Gran Bretanya, es va tenir que suspendre momentàniament pels intensos atacs de la Luftwaffe i, a més, diverses unitats alemanys estaven tant a prop del perímetre de Dunkerque que podien bombardejar les platges amb l’artilleria. Però, aquest cop, els avions alemanys es varen trobar amb una forta resistència, tot i que varen aconseguir enfonsar tres destructors britànics i un francès, a més de dues embarcacions de transport, un dragamines i una llanxa canonera. Tot i els atacs dels Stukas, els Aliats varen poder evacuar a 64.429 homes. Encara que varen aconseguir contrarestar l’ofensiva alemanya, a les sis de la tarda el capità Tennant, l’encarregat de l’operació de repatriació, es va adonar de que l’evacuació diürna estava costant massa car a la Marina i tenia pensat telegrafiar-li a Bretram Home Ramsay perquè no enviés més embarcacions. Però, per sort pels britànics, al final de la jornada Hitler va ordenar a la seva aviació que canviés d’objectiu i no ataqués Dunkerque. A l’altra banda, a Dover, després de que es sabés que tot l’exèrcit britànic havia retornat a casa seva, només faltava la rereguarda, hi va haver un esclat d’alegria. A la nit, 26.256 soldats més varen retornar a casa seva per festejar amb els seus la retirada.

---

En la Batalla, aquell dia va acabar la primera part de la campanya d’Erwin Rommel a les portes de Lille. La seva 7º Divisió blindada havia aconseguit capturar, sense patir masses baixes, més de 7.000 presoners francesos i s’havia apoderat d’un elevat número de tancs Aliats i havien destruït diversos centenars de carros de combat.

---

Davant d’un clima derrotista, Maxime Weygand va declarar que ell no es considerava un aliat de Philippe Pétain. 

---

Charles de Gaulle es va dirigir a París per reunir-se amb Paul Reynaud en el Ministeri de Guerra, en la Rue Saint-Dominique. El primer ministre li va encarregar posar-se al front de totes les divisions de carro de combat o, si ho desitjava, entrar al govern com a sots-secretari de Guerra. De Gaulle va preferir entrar en el govern. De Gaulle li va fer aprovar el seu pla estratègic que consistia en una ofensiva combinada amb tancs i avions, i va descartar l’estratègia defensiva.

A continuació es va reunir amb Weygand, que aquest va lloar la feina feta pel coronel fins llavors. De Gaulle li va explicar el seu pla estratègic que consistia en dividir els tancs en dos grups, un situat al nord de París, i l’altra a l’est, per sota de Reims. Cada grup disposaria de la seva infanteria motoritzada i la seva artillaria. Quan els blindats alemanys reduïssin la seva marxa, els dos grups els atacarien. Tot i això, el va avisar de que les possibilitat d’èxit eren escasses. Només tindrien una possibilitat si recuperaven els homes i el material que eren evacuats a Dunkerque, si un exèrcit britànic ben equipat tornés al camp de batalla i si la RAF intervenia més.

En el Reich:

A Alemanya:

Gottlob Berger va ser nomenat president de la Direcció general de les SS.

A la Gran Bretanya:

El Servei d’Informació Militar va deixar clar que gràcies als missatges que havien desxifrat de l’Enigma, la prioritat d’Alemanya era derrotar França. 

---

Davant del missatge del director de la National Gallery en que suggeria que s’enviessin a Canadà les pintures més valuoses del museu, Winston Churchill li va respondre que les guardés en coves o subterranis perquè derrotarien als alemanys. 

A Itàlia:

A Roma, el ministre Galeazzo Ciano es va reunir amb l’ambaixador nord-americà, Wendell Phillips, per comunicar-li la resposta verbal de Benito Mussolini al missatge del dia anterior del president Franklin Delano Roosevelt. El dictador italià, segons Ciano, estava decidit a declarar la guerra i amenaçava als Estats Units de que si s’implicaven en el conflicte quedaria clara la seva postura a favor dels Aliats. El ministre italià també el va advertir de que com pressionessin a Mussolini aquest enduraria més la seva postura.

A Noruega: 

A les proximitats de Narvik, les forces combinades aliades varen continuar intentant expulsar els alemanys de Sidvik cap a la frontera sueca.

A Espanya:

Sir Samuel Hoare va ser designat nou ambaixador britànic a Espanya amb l’objectiu d’evitar que Espanya entrés a la guerra a favor de l’Eix.

Divendres:

En el Reich:

A França:

Els alemanys varen respondre la pregunta del dictador Benito Mussolini del dia anterior sobre quin dia volien que Itàlia entrés a la guerra. Adolf Hitler li va aclarir que volia que hi entressin el 6 o el 8 de juny perquè la Luftwaffe havia localitzat nous aeròdroms francesos i volia que fossin destruïts. Hitler no volia que Itàlia entrés d’immediat al conflicte perquè tenia por que provoqués que els francesos traslladessin els seus avions a altres aeròdroms per temor a l‘aviació italiana. Curiosament, no volia que entressin el 7 de juny perquè era divendres i creia que el divendres era un dia que li havia donat sort a ell. Tot i això, aquest tema no se li va donar massa importància perquè els alemanys estaven convençuts de que aquell dia aniquilarien els exèrcits britànics i francesos del nord i, per tant, l’ajuda d’Itàlia ja no era necessària. Hitler, en la carta que li va enviar a través de l’ambaixador italià Dino Alfieri, amb qui es va reunir aquell dia, li va confessar que la seva declaració havia reforçat la seva fe en el final victoriós de la guerra i estava convençut de que la entrada d’Itàlia seria un cop fatal pels seus enemics. 

En la Batalla per França:

En el port de Dunkerque, uns forts vents van dificultar l’operació de repatriació, l’Operació Dinamo, i dotzenes de petites embarcacions varen naufragar. A més, les bateries alemanyes ja tenien en el seu punt de mira al port i varen disparar sense contemplacions, i la Luftwaffe, que el dia anterior pràcticament no va poder volar pel mal temps, va reprendre els seus atacs contra les embarcacions aliades. Els soldats Aliats estaven ansiosos per fugir i feien l’impossible per pujar a aquelles inestables embarcacions. En total, aquell dia varen ser repatriats 68.104 soldats, i gran part de l’exèrcit britànic ja estava al seu país, Gran Bretanya. En total, 194.000 soldats ja havien sigut evacuats. Fins i tot petites embarcacions belgues petites varen ajudar a la tasca de rescat: el Lidie Suzanne va tornar a Dover a 105 homes; el Zwaluw, a 58; el Cor Jésu, a 274; el Jonge Jan, a 270 i el A5, a 234. En els molls de Dover, per culpa de l’incessant arribada de soldats, no es va parar de treballar ni un moment. A la nit, el general John Gort va marxar de Dunkerque i va tornar a la Gran Bretanya, deixant al general Harold Alexander al càrrec de supervisar la fase final de l’evacuació. Només quedaven 20.000 soldats britànics i 60.000 francesos per ser embarcats. 

Davant la fugida dels soldats Aliats, Fedor von Bock ara va lamentar que Hitler hagués ordenat el 24 de maig aturar els blindats quan estaven a prop de Dunkerque, i va anotar en forma de crítica que quan arribessin a Dunkerque els britànics ja haurien marxat.

---

Winston Churchill va arribar a París acompanyat per Clement Attlee, el nou cap d’Estat Major, John Dill, i Edward Spears per ser presents a una reunió del Consell Suprem de Guerra en la que hi seria per primer cop Philippe Pétain, que va deixar molt mala imatge quan Roland de Margerie va parlar de dirimir la qüestió a l’Àfrica Septentrional francesa en cas de que França fos envaïda. El primer ministre britànic es va esforçar per senyalar que els britànics no embarcarien primer de les costes franceses per fugir i va dir que marxarien; bras dessus, bras dessous, agafats del braç, i els britànics cobririen la rereguarda. Paul Reynaud, però, li va suplicar que enviés més tropes a França per sumar-se a les tropes franceses que seguien defensant la línia del riu Somme. Churchill li va dir que no tenien més forces per poder enviar, ja que n’havia de conservar algunes per al seu país per si es produïa una invasió alemanya per mar o per aire. El primer ministre va parlar llavors de la seva convicció de que Gran Bretanya i França només necessitaven seguir lluitant per vèncer i va arribar a afirmar que ells, el govern britànic, estarien disposats a combatre des del Nou Món si, a causa d’algun desastre, la pròpia Gran Bretanya era destruïda. Els va avisar de que si Alemanya derrotava a algun dels dos països, o a tots dos, no tindria pietat i es convertirien en els esclaus dels alemanys. A continuació va destacar que Estats Units estava disposar a donar-los una ajuda poderosa i, per aquest motiu, els va demanar en els francesos que fessin comandes d’acer i altres productes essencials als nord-americans en grans quantitats encara que no poguessin pagar.

A la nit es va fer un sopar d’honor a l’Ambaixada britànica on hi va haver Reynaud juntament amb Georges Mandel i altres membres del govern. Tots els mobles i les catifes varen ser retirats del saló principal. Churchill els va tornar a prometre que lluitarien a cada racó.

---

El comandant Maxime Weygand es va dirigir al Quai d’Orsay per parlar amb el diplomàtic François Charles-Roux sobre les intencions italianes. El general li va assegurar que resistirien, però que encara es veia obligat a traslladar homes de l’exèrcit alpí al front del nord. Charles Roux es va reunir aquell matí a la Rue Saint-Dominique per parlar amb Reynaud, Pétain, Weygand, François Darlan i Edouard Daladier sobre un missatge dirigit a Mussolini, en la qual li prometien recompenses a les queixes d’Itàlia sobre el control del Mediterrani. Els francesos varen acordar parlar-ne abans amb els britànics abans d’enviar-la. El missatge va ser entregat a l’ambaixador italià Raffele Guariglia perquè el transmetés al seu govern. En ell, els francesos varen mostrar la seva sorpresa davant la possibilitat de que els italians els hi declaressin la guerra i varen demanar una última oportunitat per negociar les aspiracions italianes en la conca mediterrània.

L’ambaixador francès a Roma, André François-Poncet es va reunir amb el ministre Galeazzo Ciano per explicar-li la posició francesa. El ministre italià li va ser clar en dir-li que no esperessin una resposta de Mussolini i que estaven decidit a entrar en guerra, tot i que no li podia dir quan seria. Ciano també es va reunir amb l’ambaixador britànic i li va assegurar que ni que França oferís Niça, Còrsega i Tunísia podrien evitar que els declaressin la guerra.

---

William Bullit, després de reunir-se en privat amb Churchill, va enviar un missatge al president Franklin Delano Roosevelt i secretari d’Estat Cordell Hull per informar-los que l’evacuació a Dunkerque era tot un èxit. Els diaris francesos d’aquell dia anaven en el mateix sentit. Bullit també li va dir que després de la reunió entre el govern francès i el govern britànic estava segur de que la guerra encara no estava perduda. A proposta del primer ministre, va informar al President de que Itàlia entraria a la guerra. En un missatge dirigit a Hull, Bullit li va preguntar si ara que Mussolini estava decidit a entrar en guerra contra els francesos no seria hora de dir la veritat en públic sobre el dictador italià. També li va dir que no es podia cooperar amb Mussolini perquè era igual com si el govern nord-americà cooperés amb Al Capone. Unes hores abans d’aquests missatges, l’ambaixador li va preguntar a Roosevelt si era possible enviar 24 destructors als francesos. Però quan li va demanar que traslladés la flota de l’Atlàntic al Mediterrani, el President li va dir no hi havia cap flota atlàntica.

A la Gran Bretanya:

Poc després de que Churchill tornés a Londres, Arthur Purvis el va informar que el general George Marshall s’havia mostrat disposat a fer una excepció en la legislació de neutralitat dels Estats Units i, declarant excedents grans quantitats de munició nord-americans, els havia posat a disposició de la Gran Bretanya. Purvis també va aconseguit una posició prioritària per Gran Bretanya per l’adquisició de 500.000 tones del nou explosiu TNT. 

---

Mentrestant, el país es preparava per una possible invasió alemanya. Tots els pals de senyals, els senyals de trànsit, els nomes dels carrers, estacions o poblacions varen ser esborrats. L’il·luminat de les estacions es va canviar per unes bombetes de color blau verdós, que estaven amagades i desprenien poca il·luminació. 

En els Estats Units:

Preparant-se per la guerra, en el Congrés, Franklin Delano Roosevelt va llançar un programa de defensa d’un bilió de dòlars per augmentar les forces armades.