En un discurs a Munic, Adolf Hitler va dir que seguia amb tota la seguretat d’un sonàmbul el camí que la Providència li dictava.
Autor: marcromeucarrera
14 de març de 1936
Dissabte:
En el Reich:
A Munic, Adolf Hitler va pronunciar un discurs a l’esplanada de Theresienwiese davant de 300 persones. El dictador va afirmar que ni les amenaces ni les advertències evitarien que seguís el seu camí i va declarar que caminava amb la seguretat d’un somnàmbul pel camí que l’hi havia posat la Providència. Després, Hitler va explicar que el seu principal objectiu era la pau basada en la igualtat.
A Espanya:
El Govern va arrestar al cap falangista José Antonio Primo de Rivera, que va ser traslladat a una presó d’Alacant.
13 de març de 1936
Divendres:
En el Reich:
A Karlsruhe, al vespre Adolf Hitler va pronunciar el seu primer discurs electoral a l’interior d’una enorme carpa. Trens especials varen arribar durant tot el dia de les poblacions del voltant. Gran part del discurs de Hitler va anar destinat a defensar el seu suposat desig d’amistat amb França.
12 de març de 1936
Dijous:
En el Reich:
Adolf Hitler va començar un gira propagandística pel territori alemany per convèncer al poble perquè votés a favor de la re-militarització de Renània en el referèndum del 29 de març de 1936. El primer míting el va fer a la població de Karlsruhe, a les ribes del Rin, molt a prop de França.
Al mateix temps, l’agència oficial alemanya i el Govern varen comunicar que la delicada situació militar d’Europa era conseqüència del pacte francès-soviètic.
Klaus Hubmann, de la Radiofusió del Reich i que havia criticat durament el Ministeri de Propaganda i havia presentat la seva renúncia, va enviar una carta personal a Joseph Goebbels en que li declarava que només retiraria la renúncia si conservava la facultat de disposar del grup de tècnica. El tècnic li va assegurar que el seu únic objectiu era posar a la seva disposició i al servei d’Alemanya una tècnica radiofònica sempre operativa, gestionada econòmicament i puntera. Per això li demanava que no li posessin barreres des d’instàncies irresponsables si volia veure complerts aquests objectius.
Baldur von Schirach es va convertir en el propietari del castell d’Aspenstein a Kochel am See, a uns 65 quilòmetres de Munic, construït en el segle XVII.
A la Gran Bretanya:
A Londres es va reunir el Consell de la Societat de Nacions amb l’objectiu de contenir a França perquè no emprengués cap acció bèl·lica contra els alemanys i evitar l’acusació de que Gran Bretanya fugia del seu compromís amb el Tractat de Locarno. Pierre–Etienne Flandin, en una reunió amb els diputats del govern britànic, va intentar persuadir als britànics perquè s’unissin a França per exigir en el govern alemanya la retirada de les seves tropes de Renània, ja que creia que Hitler retiraria els seus homes armats si es sentia amenaçat. Quan el ministre francès va donar els mateixos arguments a Neville Chamberlain, aquest li va contestar que el govern britànic no podia preveure quines serien les reaccions d’un “dictador boig”.
Lord Londonderry va escriure una carta pel The Times per defensar la re-militarització alemanya de Renània. El lord afirmava que l’acció era resultat del pacte francès-soviètic del mes passat, ja que Alemanya es podia sentir amenaçada amb aquest pacte. Donat que Alemanya havia violat amb anterioritat el Tractat de Versalles, Londonderry instava al seu govern a acceptar negociar amb els alemanys pel manteniment de la pau, tal i com havien acceptat l’oferta naval alemanya de l’any passat. El ministre de l’Aire britànic també va fer referència a les ofertes de caràcter definit que havia fet Hitler.
11 de març de 1936
Dimecres:
En el Reich:
El corresponsal britànic Ward Price va culpar al pacte soviètic-francès com la conseqüència de la intervenció alemanya a Renània i la delicada situació militar a Europa.
A la Gran Bretanya:
El ministre d’Afers Exteriors francès, Pierre Étienne Flandin, va volar a Londres i va demanar-li en el govern britàniques que donés suport a França en una contra-ofensiva militar en el Rin. Els britànics varen fer oïdes sordes a les reclamacions franceses.
A Espanya:
Francisco Franco va arribar a Las Palmas, les Illes Canàries, com a nou governador militar de l’illa.
10 de març de 1936
Dimarts:
En el Reich:
Joseph Goebbels va inaugurar la campanya per al plebiscit del dia 29 amb un discurs.
A Espanya:
L’advocat i líder de Izquierda Republicana, Manuel Azaña Díaz, va ser elegit president de la República amb 754 vots a favor, 5 en contra i 88 en blanc.
9 de març de 1936
Dilluns:
En el Reich:
Werner von Blomberg va enviar a la Cancelleria al coronel Friedrich Hossbach amb un telegrama rebut des de Londres per l’agregat militar a l’Ambaixada alemanya, on deia que els tres alts oficials de l’Exèrcit, la Marina i l’Aviació britànica es mantindrien encontra de qualsevol nou moviment de tropes. Quan Adolf Hitler va rebre el telegrama li va donar les gràcies a Hossbach i se’l va guardar a la butxaca sense llegir-lo perquè ja sabia què hi havia escrit. Hitler sabia el contingut del missatge perquè el servei secret de Hermann Göering l’informava de totes les conversacions telefòniques a Berlín de les ambaixades i les legacions estrangeres. Poc després, Hitler va ordenar que es presentés davant seu el ministre Von Blomberg després de rebre la notícia de que els francesos no actuarien contra Alemanya. Quan es varen reunir, Hitler li va recriminar que hagués actuat pel seu compte dient que s’havien de retirar les tropes de Renània sense la seva autorització, i després li va criticar l’actitud del govern britànic perquè havien dit que Alemanya havia violat el Tractat de Versalles.
A la Gran Bretanya:
A la Cambra dels Comuns, Anthony Eden va senyalar que col·locar tropes en la frontera francesa havia fet desaparèixer un dels principals fonaments de la pau a l’oest d’Europa. El secretari d’Afers Exteriors també va reconèixer que l’ocupació de la zona del Rin per part d’Alemanya era un cop a la inviolabilitat dels tractats, però va afegir que no tenien raons per suposar que l’acció dels alemanys representés una amenaça.
A Polònia:
El govern polonès creia que França mai toleraria l’acció d’Alemanya en la zona del Rin del 7 de març de 1936, i va oferir en els francesos una aliança militar.
8 de març de 1936
Diumenge:
En el Reich:
El ministre de Defensa, Werner von Blomberg, es va reunir amb Adolf Hitler després de rebre els últims telegrames dels agregats militars alemanys a Londres, París i Brussel·les per demanar-li que fes retrocedir les tropes que havia enviat a Renània el dia anterior fins a Aquisgrà, Trier i Sarrebruck perquè sinó creia que els francesos els atacarien. Hitler, que no sabia què fer, li va dir que esperarien a l’endemà per decidir què fer.
Precisament, aquell dia dues brigades de la Policia del Land de Renània que provenien de companyies aquarterades de la Policia de Seguretat varen ser oficialment integrades a la Wehrmacht.
A la tarda, Hitler, per celebrar el dia del record als Herois, va assistir a la gala de la Berliner Stassoper, en la llotja del Führer sobre la Creu Gamada. Amb Hitler l’acompanyava Von Blomberg, Hermann Göering, amb e seu uniforme blau de la Luftwaffe, Eberhard von Mackensen, amb el seu uniforme de Husars de la Calavera, el general Hans von Seeckt, Erich von Raeder, el general Von Krausz, amb l’uniforme antic de l’exèrcit austro-hongarès, i Werner von Fritsch. L’escenari estava ple de soldats amb banderes de guerra. Al fons de l’escenari hi havia una enorme Creu de Ferro de color plata i negre. Von Blomberg va declarar que el règim nazi i l’Exèrcit estaven indissolublement units i va afegir que Alemanya no faria cap guerra d’agressió, però que tampoc estaria obligada a témer una guerra de defensa. També va recalcar que a l’Exèrcit eren nacionalsocialistes i que l’Exèrcit i el Partit estaven units perquè la revolució nacionalsocialista havia tornat a creure en la seva integritat i l’Estat posava a la disposició de l’Exèrcit tota la seva potència econòmica, el seu poble i la seva joventut. Von Blomberg va reconèixer que tenien una enorme responsabilitat a les seves espatlles, però que l’acceptaven per encarar nous reptes. Els focus i les càmeres no deixaven de resseguir tant al ministre, com l’escenari i la llotja d’honor. Després de la cerimònia va tenir lloc una nova desfilada militar.
A la Gran Bretanya:
Anthony Eden va declarar en un informe per al Govern, que ja no podien confiaren que Hitler complís amb els tractats, ni tant sols aquells que havia firmat per la seva pròpia voluntat, però a la vegada va demanar en el Gabinet que aprofités l’oportunitat per firmar un acord de llarga durada amb els alemanys. Eden també demanava dissuadir als francesos perquè no emprenguessin cap acció militar contra Alemanya.
La premsa britànica va aplaudir en gran part la gesta de Hitler i el seu govern. El dominical del Observer, Garvin es va mostrar encantat amb la maniobra de Hitler, i molt semblant va escriure Rotheremer en el Sunday Dispatch.
A França:
El govern francès es va reunir per abordar què tenien que fer ara amb Alemanya. Només el ministre de Correus, Georges Mandel, va apostar per una intervenció militar. Finalment, el Gabinet va acordar que França no es comprometria en cap acció bèl·lica i es va decidir que l’única resposta, a part de reforçar la Línia Maginot, seria apel·lar a la Societat de Nacions i consular amb els demés signants del Tractat de Locarno. A la tarda, la ràdio francesa va retransmetre a la nació un missatge desafiant, que declarava que el govern francès o permetria que Estrasburg estigués a l’abast dels canons alemanys.
7 de març de 1936
Diumenge:
La re-militarització de Renània:
Al matí, uns 20.000 soldats alemanys, que s’havien amagat prèviament en col·legis, esglésies i duanes, varen travessar el Rin i varen ocupar la Renània desmilitaritzada, tot i que només 3.000 varen penetrar la zona per celebrar l’ocupació en els carrers de Coblença amb velles guarnicions renanes. La resta es va quedar darrera de la riba oriental del Rin. Amb ells els acompanyaven esquadrilles d’avions. Aquesta operació va ser una clara violació del Tractat de Versalles. A l’article 180 quedava específicament designat que Renània era una zona desmilitaritzada, i els acords de Locarno del 1925 també ho designava.
A les 12:50, membres del 6º Cos varen desfilar davant les estàtues eqüestres de Frederic IV i del kàiser Guillem I. A la una varen arribar al pont Hohenzollern de Colònia, on els esperava l’alcalde de la ciutat. L’operació era senzilla i el desplegament militar alemany va ser escàs, alguns militars inclús varen entrar a la zona amb bicicleta, on la població els va rebre amb entusiasme. Les dones els hi tiraven rams de flors quan varen creuar el pont sobre el Rin a Magúncia, els sacerdots catòlics els beneïen i milers es varen agrupar en els carrers propers al pont Hohenzollern per veure els soldats alemanys. La resta del poble alemany també va viure amb gran entusiasme l’ocupació de Renània.
Però, tot i que va ser molt senzill, hi va haver la possibilitat d’una reacció militar per part de països com França o Gran Bretanya, i el mateix Adolf Hitler va contemplar aquesta possibilitat i va donar l’ordre de no resistir-se i de retirar-se en cas d’una reacció militar. Hitler estava preocupat perquè sabia que encara no tenia un Exèrcit poderós i creia que els francesos el podien derrotar fàcilment. Hitler, acompanyat de Hermann Göering, va escoltar el discurs a la ràdio de Joseph Goebbels en el saló de música de la Cancelleria.
A qui li va fer molta il·lusió aquella ocupació va ser a Joseph Goebbels, ja que ell provenia de Renània, concretament havia nascut a Rheydt. La seva mare el va trucar per felicitar-lo igual, que el seu antic professor alemany, Voss, que casualment es trobava a Berlín, on hi havia el ministre.
Al migdia, Hitler es va dirigir al Reichstag per pronunciar-hi l’anunciat discurs. Tropes de les SS cobrien el recorregut entre la Cancelleria i el teatre on es celebraven les reunions. Un doble cordó de SS cobrien el passadís i dependències en les quals Hitler havia de passar. Els ambaixadors francès, belga, britànic i polonès no hi varen ser present. Sí que hi havia l’ambaixador italià i l’ambaixador nord-americà William Dodd. Werner von Blomberg estava assegut amb els demés membres del gabinet a la part esquerra de l’escenari visiblement preocupat. Abans de que el dictador entrés en escena, una banda de música col·locada a l’entrada principal animava la sala amb les marxes militars prussianes més populars. Hitler va entrar pocs minuts més tard acompanyat per Rudolf Hess i Hermann Göering. Tots els parlamentaris es varen posar dempeus fent la salutació alemanya en un estricte silenci.
Un cop Hitler va arribar al seu lloc va rebre un enorme aplaudiment per part dels 600 diputats vestits amb l’uniforme nazi. La majoria dels diputats no sabien què estava passant i el discurs no havia d’anar únicament dirigit cap a ells, ja que va ser retransmès per ràdio. Després d’un preàmbul on va explicar que els seus objectius eren clarament pacífics, un atac contra el bolxevisme va portar un fort aplaudiment. Literalment, va dir:
No toleraré que l’horripilant dictadura del comunisme internacional contagiï al poble alemany! Aquesta destructora Weltanschauung asiàtica combat tots els valors! Tremolo per Europa en pensar el què serà d’ella si aquesta destructiva concepció asiàtica de la vida, aquest caos de la revolució bolxevic, tingués èxit.
Hitler va aixecar la mà per demanar silenci per a continuació anunciar-los:
En aquesta hora històrica, quan en les províncies occidentals del Reich tropes alemanyes marxen en aquest mateix instant cap a les seves futures guarnicions en temps de pau, ens unim tots per pronunciar dues sagrades promeses.
La primera, que jurem no cedit davant cap força a l’hora de restaurar l’honor del nostre poble, preferint enfonsar-se amb honor sota les més severes dificultats abans de capitular. La segona, que ens comprometem, ara més que mai, a lluitar amb totes les forces per una entesa entre els pobles d’Europa, i en especial per un acord amb les nostres veïnes nacions occidentals… No tenim cap exigència territorial que fer a Europa!… Alemanya mai trencarà la pau.
El públic novament el va aplaudir efusivament.
A continuació, va llegir en veu alta el memoràndum que Constantin von Neurath havia entregat a les deu del matí als ambaixadors dels països signataris de Locarno en que s’afirmava que el Pacte ja no tenia sentit. Com que els nord-americans no havien signat el Pacte de Locarno, el doctor Dieckhoff, el secretari d’Estat d’Afers Exteriors, va donar-li una còpia a Freddy Mayer, el conseller de l’Ambaixada nord-americana, perquè la passés als corresponsals nord-americans. Llavors, el líder alemany va explicar que havia volgut conservar la igualtat de drets entre Alemanya i els països europeus, i va declarar que volia conservar amb fermesa la cultura i la civilització europea. Després, Hitler va explicar les seves propostes de pau dient que li agradaria un pacte de no agressió amb França i Bèlgica, la desmilitarització de les dos països de la seva frontera conjunta, un pacte aeri, tractats de no agressió similars al firmat amb Polònia i la reincorporació d’Alemanya a la Societat de Nacions, i va afirmar que la concepció del món que fos nociva pels pobles només podia ser útil pels estadistes. Per tranquil·litzar Polònia, va dir:
Desitjo que el poble alemany comprengui que, tot i que ens afecta penosament que l’accés al mar d’una nació de 35 milions d’habitants tingui que fer-se tallant territori alemany, no es raonable negar aquest accés a una nació tan important.
Un cop acabat el discurs i de ser aclamat pels membres del Parlament es va dissoldre el Reichstag per celebrar el 29 de març de 1936 unes noves eleccions on només es podia elegir parlamentaris del NSDAP. Un cop finalitzada la sessió, Hitler va tornar a la Cancelleria on va rebre informes de París i de Londres.
L’antic agregat militar, Rabe von Pappenheim, es va reunir amb Poncet i amb els agregats militars francès, el general Renondeau, britànic, el coronel Hotblack, nord-americà, el major Truman Smith, i el seu ajudant, el major Crockett, i belga, el general Schmit, per intentar calmar els ànims. Els dos francesos es varen mostrar irritats amb la decisió alemanya. Renondeau, visiblement alterat, va afirmar que si fos per ell els declararia la guerra. En canvi, Hotblack es va mostrar més calmat i només va demanar fer tot el possible per evitar accions precipitades i irreflexives, i els nord-americans varen aprovar l’operació i varen felicitar a Von Pappenheim, tot i que varen mostrar les seves preocupacions per les possibles respostes de les demés potències. Truman va declarar que era necessari rebaixar la tensió amb un mediador extern. Schmit, per la seva part, es va mostrar com els francesos i se’l veia molt irritat dient que les potències occidentals no tolerarien aquella “agressió” i es trenqués d’aquesta manera el Pacte de Locarno. Un cop acabades les reunions, l’Estat Major general va informar a Hitler de que Hotblack exigia a Alemanya un gest conciliador perquè, d’aquesta manera, França no quedés humiliada. També el varen informar que Truman Smith havia recomanat un gest. L’informe de l’Estat Major també deia que l’ambaixador nord-americà, William Edward Dodd, tenia la missió de donar suport al paper de mediadora a la Gran Bretanya.
Al vespre, en una de les parades que varen fer, li varen comunicar a Hitler que el rei d’Anglaterra, Eduard VIII, no intervindria. Hitler va cridar content:
Per fi! El rei d’Anglaterra no intervindrà. Conserva la seva paraula. Llavors tot anirà bé.
A la nit, a Renània hi havia un total de tretze batallons d’Infanteria i tres seccions d’Artilleria per si de cas. Tot i el triomf, a Berlín varen començar a circular rumors falsos que deien que el general francès Maurice Gamelin havia començat a concentrar tropes a la frontera oriental francesa i que ocupava la Línia Maginot.
Durant aquella nit es va anunciar que Hitler pronunciaria una dotzena de discursos de campanya començant a partir de l’endemà. A la vegada, les SA amb torxes enceses varen desfilar davant de la Wilhelmstrasse per dirigir-se a la Cancelleria. Hitler va sortir al balcó per rebre a tota aquella munió de gent amb Julius Streicher al seu costat. La DNB va anunciar que aquella nit hi havia hagut processons de torxes per tot el Reich.
A les vuit del matí, a l’aeròdrom de Tempelhof varen enlairar-se dos avions amb representants de la premsa a bord. Només quan estaven a l’aire se’ls va comunicar que es dirigien cap a Colònia, Coblença i Frankfurt del Meno per seguir a la Wehrmacht durant l’entrada a Renània. Poc després de les onze del matí varen sobrevolar la ciutat de Düsselford i vint minuts després varen aterrar a l’aeroport de Colònia. Pocs minuts després de les dotze del migdia, els periodistes varen ser enviats al pont Hohenzollern perquè veiessin com entraven entraven a Colònia i ocupaven la zona desmilitaritzada de Renània.
A la Catedral de Colònia, el cardenal Schulte va elogiar a Hitler per “haver retornat l’Exèrcit”.
A partir d’aquell dia, Von Neurath es va haver d’enfrontar a les reaccions internacionals per l’ocupació de Renània. A la mateixa hora que s’envaïa Renània es varen remetre notes diplomàtiques als ambaixadors de França, Gran Bretanya, Itàlia i l’encarregat de negocis a Bèlgica. Von Neurath va analitzar la situació amb l’ambaixador alemany a Roma,Ulrich von Hassell, a qui li va explicar que s’havia produït l’ocupació pel decaïment general de l’opinió de la població civil cap al règim nazi i, per aquest fet, va assegurar que Hitler s’havia vist obligat a buscar una nova consigna nacional per tornar a entusiasmar a les masses. Després, Von Neurath va citar als ambaixadors de la Gran Bretanya, França (M- François-Poncet) i Itàlia a la Wilhelmstrasse per presentar-los un document que contenia, a més dels motius d’Alemanya per denunciar el Pacte de Locarno i, sobretot, el Tractat d’Amistat entre la Unió Soviètica i França ratificat el mes passat, determinades propostes de pau i de col·laboració. Hitler els oferia canviar el Pacte de Locarno per un pacte de no agressió amb França i Bèlgica per 25 anys i un pacte aeri amb la Gran Bretanya a canvi de tornar a ingressar de nou a laSocietat de Nacions, discutir el problema colonial i la reforma de Ginebra.
Al mateix temps, l’ambaixador alemany a Londres, Leopold von Hoesch, li va llegit a Anthony Eden aquell matí el memoràndum alemany que havia enviat Von Neurath.
Tant França com la Gran Bretanya varen condemnar aquella intervenció però no varen actuar per preservar la pau a Europa. Tot i la no intervenció, es va parlar de reocupar militarment la zona de Sarrebruck, mesura de la que varen ser partidaris els ministres civils, però els militars s’hi varen oposar. Els francesos només varen enviar tres batallons a la frontera occidental, a prop d’Aquisgrà, Tréveris i Saarbrücken, i diverses unitats de Policia destacades en el marge esquerre del Rin es varen posar a les ordres d’aquests batallons. Gamelin no va acceptar cap intervenció sense que prèviament s’hagués efectuat la mobilització general. Aquest acovardiment de França i la Gran Bretanya va sorprendre als caps de la Wehrmacht i els va fer augmentar el prestigi que tenien cap a Hitler en els assumptes militars.
Per la seva part, Benito Mussolini va aprovar la re-militarització de Renània i va començar a dibuixar una aliança entre Alemanya i Itàlia. L’únic país que semblava veure aquella ocupació amb certa preocupació varen ser els Estats Units, concretament el seu president, Franklin Delano Roosevelt, que va creure que les notícies que li arribaven eren dolentes. Roosevelt va recordar que el juliol de 1914 Europa no va veure un perill real de guerra i creia que tornaven a no veure els perill d’una altra guerra amb Alemanya. Però Roosevelt no va poder fer res al respecte i va respectar la postura neutral dels Estats Units.
Von Blomberg, per la seva part, un cop acabada la intervenció de Hitler va sortir aquella tarda a prop de Skagerkplatz per passejar els seus gossos. Durant la seva passejada es va trobar amb el periodista nord-americà William Shirer.
En el Reich:
Hans Dill, el secretari de frontera del Sopade pel nord de Baviera, va escriure una carta a l’antic president del SPD, Otto Wels, per dir-li que Hitler ja no podia escapar de la seva política, ja que havia eliminat aquesta possibilitat a través de la dissolució del Reichstag i les noves eleccions. Dill li va confirmar que amb més del 90% de vots obtindria l’aprovació d’aquesta política el 29 de març, i va afegir que el cercle quedaria llavors tancat i ja no se’n podria sortir d’ell. El secretari va acabar la seva carta dient que el dictador es deixava tancar pel poble en la política que ell volia.
6 de març de 1936
Divendres:
Preparant la invasió de Renània:
A la tarda, Adolf Hitler ja havia acabat de redactar el discurs pel Reichstag i hores més tard va ordenar que el dia següent comencés el desplegament militar cap a la zona de Renània. Mentrestant, durant tot el dia el govern s’estava preparant per la remilitarització de la zona. A la tarda, en el Ministeri de Propaganda, Joseph Goebbels va elegir un grup de periodistes en un hotel berlinès per l’endemà reunir-se a l’aeròdrom de Tempelhof per volar cap a l’oest. Goebbels va ordenar posar banderes nazis en tots els edificis públics i va anuncia que el Reichstag es reuniria el dia següent per una declaració del govern. Goebbels també va fer que s’emetés un comunicat oficial segons el qual el Parlament es convocava pel 12 de març al migdia. A més, el ministre va ordenar aquella tarda en els seus col·laboradors no sortir del Ministeri per evitar filtracions. Però els rumors varen començar a circular i a les vuit de la nit l’agència oficial va treure la notícia de que el Reichstag seria convocat el 7 de març per fer una declaració pública. Els diaris varen treure edicions especials, però segons sembla la gent no en va fer massa cas perquè no sabien què estava passant. Per aquest motiu, diversos líders nazis varen reunir-se a l’Hotel Kaiserhof per parlar de l’operació.
Mentre el govern enllestia la part diplomàtica de la remilitarització de Renània, els transport de tropes es movia ja cap a l’oest sota les ordres de Werner von Fritsch. L’Exèrcit anava camuflat com a concentracions de les SA i del Front de Treball. Però el secret que es volia amagar va ser descobert per alguns. L’ambaixador francès François Poncet va assegurar en el seu govern que tot aquell enrenou era per l’ocupació alemanya de la zona desmilitaritzada de Renània.
En el Reich:
Les diferents cambres de la Cambra de Cultura varen celebrar una conferència per parlar dels informes de l’anomenada qüestió jueva i es va establir directrius vinculants sobre l’exclusió dels jueus de la Cambra de Cultura. Es decretava que se’ls havia d’expulsar de les cambres i negar-los la incorporació en elles a totes les persones que tinguessin el 25% o més de sang jueva.
A la Gran Bretanya:
A Londres, Anthony Eden li va confessar a l’ambaixador alemany que estava disposat a obrir negociacions immediatament per arribar a la conclusió d’un pacte aeri entre les potències que varen firmar el Pacte de Locarno.
Diari del Tercer Reich 