Les Schutztaffel, els esquadrons de defensa, conegudes com SS o Ordre negra, varen ser un cos de protecció de l’Estat i era una unitat especial, la Stosstrupp Hitler, que actuaven com a guardaespatlles d’Adolf Hitler. L’organització va néixer el maig de 1923 a Torbrüa, una cerveseria de Munic situada en la Tal 41. A la rebotiga, 22 homes reunits allí es varen jurar lleialtat fidel cap a Hitler fins la mort. Hitler tenia simbòlicament el carnet número 1 de les SS. La unitat, però, va ser creada oficialment el 4 d’abril de 1925 com una branca especial de les SA, però no va ser fins el 9 de novembre de 1925, el dia del segon aniversari del Putsch de Munic, que es varen convertir oficialment en un cos armat amb la missió de protegir els dirigents del partit nazi i els seus mítings. Les SS varen anar creixent fins a convertir-se en l’elit militar i racial del NSDAP. A l’abril de 1926 va assumir la direcció de les SS Joseph Berchtold. 

Les grans línies de la ideologia de les SS eren el mite del pagès, l’antieslavisme, la germanomania, d’aquí els dos símbols rúnics, el Sig, símbol del Sol i de la força, i un neopaganisme marcat per l’ocultisme i l’espiritisme. La divisa que figurava en l’empunyadura dels seus cinturons: Home de les SS, el teu deure es diu fidelitat, feia referència a la moral germànica mencionada per Tàcit: fidelitat, sentit del servei, virilitat i valentia.

Les SS varen tenir un paper més gran  sota el control de Heinrich Himmler, líder del cos des del 20 de gener de 1929 fins el 1945. Quan Himmler va agafar el control de les SS només tenia a disposició a 290 homes; a finals de 1932, en tenia 52.000 i, a finals de 1933, a 209.000, rivalitzant llavors amb les SA. La incorporació a les files de les SS d’antics oficials de l’Exèrcit, presentats com herois nacionals, va tenir certa repercussió. Himmler va modelar l’organització amb una ordre especial, en certa manera segons el model medieval dels Cavallers Teutònics, en els cartell que penjaven en els edificis destacaven l’espasa de combat, i va obtenir una autonomia creixent en ella. Abans de 1933 ja havien ingressat membres de l’aristocràcia a la Schwarse-Korps, tal hi com anomenaven les SS, amb personatges com el príncep de Waldeck i el gran duc hereu de Mecklenburg. Després de la conquesta del poder varen afegir molts més homes de renom com el príncep Hohenzollern-Sigmaringen, el duc hereu de Braunschweig o el príncep hereu de Lipper-Biesterfeld, el general comte Friedrich von der Schulenburg. També eclesiàstics es varen afegir a l’organització com l’arquebisbe Gröber de Friburg. Aquests membres no se’ls exigia cap servei, però se’ls utilitzava per la propaganda. 

L’organització va tenir un paper tan important que el 1931 Himmler va demanar-li a Reinhard Heydrich que crees un cos d’intel·ligència i de seguretat de les SS, el SD. El gener de 1932, les SS ja s’encarregaven de la Casa Parda. De seguida es varen convertir en una casta que no era responsable davant dels tribunals. La majoria provenien d’antics oficials, membres de formacions paramilitars, universitaris i aristòcrates vinguts a menys. D’obrers n’hi havien molts, però els que ingressaven a les SS no arribaven als nivells més alts de lideratge. Abans de que els nazis arribessin al poder, el 44% dels seus membres procedien de la classe obrera, proporció que va pujar al 55%, de manera que les SS varen atreure a les seves files a obrers en pràcticament la mateixa proporció que l’estructura general de la societat. També dins de les seves files hi havia molts metges, ja que el 7% d’ells es va fer membre de les SS. Tots els seus membres prestaven aquest jurament:

Et juro, Adolf Hitler, Führer i canceller del Gran Reich alemany, fidelitat i valentia. Faig el vot d’obeir fins la mort, a tu i als grans caps que designis. Que Déu m’ajudi. 

La cerimònia de jurament tenia lloc a mitjanit a la catedral de Brunswick a la llum de les torxes davant el fèretre d’Enric I el Saxó. Les SS tenien una jerarquia específica, els seus propis centres d’entrenament i de formació ideològica, els Ordensburgen, i funcionava com una ordre de cavalleria. Els propis membres de les SS es consideraven l’aristocràcia del moviment. Himmler va insistir en imposar estrictes normes d’admissió i el 1932 va crear una targeta racial, Sippenbuch, que tots els sol·licitants havien d’omplir si volien ingressar a l’organització on tenien que demostrar que eren de raça ària des de generacions anteriors i només es podien casar amb dones de raça ària que ells mateixos seleccionaven. A més, els hi demanaven tenir molts fills. L’Estat, com a gratitud per tenir aquests fills que consideraven purs, els hi pagava una casa. Curiosament, quan es va investigar a Himmler es varen trobar amb la sorpresa de veure que no complia amb l’ideal ari perquè una branca de la seva família provenia de Mongòlia. A més, Himmler portava olleres, que eren considerades un signe de debilitat genètica i estaven prohibides per als altres membres de les SS. Segurament pel fet de ser mongol, el 1938 Himmler va muntar una expedició d’especialistes antropòlegs, botànics i geòlegs, sota la direcció d’Ernst Schäffer, de trobar en el Tibet els orígens mil·lenaris de la raça ària, inclosa l’esvàstica que servia d’emblema. Tampoc Hitler complia amb l’ideal nazi que explicaven les SS, ja que era probable que el seu avi patern fos jueu i es va amagar aquesta informació per tal de que no es descobrís, tot i que Hitler no era SS. Altres requisits per entrar a les SS eren l’edat, havien de tenir entre 17 i 22 anys per ingressar, havien de fer una altura mínima de 1,70 metres i havien de tenir el cabell de color ros i els ulls blaus. Dins de les SS hi havia diferents categoria de membres, unes permanents i unes altres temporals.

Les SS vestien amb uns uniformes negres dissenyats pels dissenyadors Karl Diebitsch i Walter Heck i fabricats per l’empresa Hugo Boss; lluïen barrets negres amb la insígnia de la calavera, que simbolitzava que estaven a punt per matar i per morir, braçalet amb la creu gamada i uniforme negra. A més, els SS es tatuaven el braç perquè es sabés qui eren. Més tard es va fer famosa la inscripció de la sivella del seu cinturó: Meine Ehre heisst Treue, El meu honor és la meva lleialtat. També es va fabricar un uniforme gris perquè el negre no era ideal per tropes en un conflicte.

La història de les SS amb el Tercer Reich:

El 1933 varen crear l’Oficina de la Raça i varen atreure a metges i experts acadèmics interessats en la higiene racial i la remodelació ètnica d’Europa central i oriental. Amb els nazis al poder, les SS ja comptaven amb 52.000 membres. Després varen augmentar de número ràpidament, en part molts eren oportunistes, ja que era necessari ser de les SS per aconseguir depenen de quin càrrec.

Les constants lluites amb les SA pel control de la política policial del NSDAP va acabar amb la derrota de les SA en la Nit dels Ganivets Llargs el 30 de juny de 1934. A partir de la purga, el paper de les SS va ser encara més important i influent, i varen créixer de forma espectacular; el 1934 es varen fer amb el control de la Gestapo, a finals de 1938 comptaven amb 238.159 membres, el 1939 ja tenien a 400.000 homes i durant la Segona Guerra Mundial varen arribar a ser, comptant totes les organitzacions que la formaven, aproximadament un milió de persones. Les SS varen arribar a tenir sota el seu control a 45.000 agents i funcionaris de la Gestapo distribuïts entre 20 departaments principals i 39 secundaris, així com les anomenades antenes d’altres 300 departaments principals i 800 comissaries de la Policia fronterera, que detectaven qualsevol oposició al règim. 30 alts funcionaris SS i policials vetllaven per la seguretat de l’Estat amb 65.000 agents secrets i 2.800.000 policies d’ordre públic. 40.000 carcellers de les SS controlaven 20 camps de concentració i 160 camps de treball. 900.000 soldats de les SS, entre ells 310.000 alemanys repartits pel sud-est europeu, i uns 200.000 estrangers formaven part d’un bloc de la Wehrmacht i vigilaven de pas als rivals militars. A més, tenien sota el seu control a 1.100 confidents del SD. Tot i que molts policies varen accedir a les files de les SS ocupant càrrecs en l’organització, formalment mai varen tenir competències policials.

El 1935, Himmler va instituir la Societat Ahnenerbe, una organització dedicada a estudiar la cultura alemanya, però que en realitat es dedicava a controlar la raça ària i investigaven els orígens de totes les persones que ells desitjaven. Les SS també varen participar en les ocupacions alemanyes com la dels Sudets, però no va ser fins al 1939, quan va començar la guerra, que Himmler no va convèncer a Hitler de que es constituís companyies de les SS per combatre juntament amb l’Exèrcit regular. Així, les SS es varen convertir en una espècie d’Estat dins de l’Estat, una ordre especial dedicada a l’antitesis de les virtuts cristianes de caritat, misericòrdia i humilitat. El 1938, les SS varen començar a organitzar les seves pròpies tropes d’acció o Verfügungstruppe, que comptava al principi amb 200.000 homes i que després es varen transformar en les Waffen-SS, equivalents a les divisions de l’Exèrcit regular.

Durant la Segona Guerra Mundial:

Les SS varen participar de bon principi en el conflicte i varen assassinar a milers de jueus polonesos i polonesos durant l’ocupació de Polònia. Aquells assassinats varen portar queixes per part de l’Exèrcit, que no veia convenient aquelles massacres. El desembre de 1940, les SS varen crear les Waffen SS, les unitats estrangeres armades que arribarien a tenir 580.000 homes sota el comandament tàctic de l’Exèrcit. Aquesta unitat va començar a lluitar en l’Operació Barba-roja i actuaven com uns criminals. Assassinaven a gent indefensa i varen participar en els camps d’extermini. També, durant l’Operació Barba-roja, les SS varen crear les unitats mòbils, els Einsatzgruppen, que varen realitzar les matances a la població jueva en els països de l’Est i varen crear el gueto de Varsòvia, entre altres. Les SS varen ser les responsables de la mort d’entre 4 i 5 milions de jueus, 2,5 milions de polonesos, 520.000 gitanos, 473.000 presoners russos i 100.000 malalts incurables, que aquests varen ser assassinats en el programa d’eutanàsia.

Un dels papers més actius de les SS durant i abans de la Segona Guerra Mundial va ser la d’encarregats de vigilar i administrar als camps de concentració, a més d’ajudar a dur a terme els experiments mèdics realitzats als presoners dels camps. Els camps de concentració que es varen establir a la primavera de 1933, comptaven en un principi amb personal de les SA i de les SS, però a mitjans de l’any següent varen passar a dependre exclusivament de les SS. El 1937 hi havia tres camps principals sota el control de les unitats especials de les SS anomenades Totenkopfverbände, Unitats de Calaveres, que s’identificaven per la seva insígnia. Durant la guerra, les SS varen admetre a les dones perquè controlessin els camps de concentració femenins. Moltes vegades les dones eren més salvatges que els homes.

Després de l’atemptat del 20 de juliol de 1944, les SS varen aprofitar l’ocasió per eliminar la vella casta militar de la Wehrmacht, la seva rival, i executar els oficials menys compromesos.

Diferents seccions de les SS:

• • Un organisme permanent de les SS eren les Vefügungstruppen, unes tropes d’elit, paramilitars, organitzades en SS-Standarten der Verfügungstruppen, que incloïen la guàrdia personal de Hitler, la reputada SS-Standarte Adolf Hitler, que el 1943 es va convertir en la SS-Panzer Divisió Leibstandarte SS-Adolf Hitler. Per no fer enfadar a l’Exèrcit oficial, Hitler va limitar els seus efectius al 5-10% de la Wehrmacht. 

• • Les Totenkopf Verbände eren una formació on els seus membres s’allistaven entre els elements nazis més convençuts. Es comprometien per 12 anys i sobre les seves capes negres portaven la insígnia de la calavera amb les tíbies creuades. Aquests regiments es varen dedicar a vigilar els camps de concentració i serien dels pitjors criminals.

• • Un organisme temporal era la Allgemeine SS, que agrupava militants polítics lligats ideològicament a l’organització, però que continuaven en la vida civil. Havien d’assistir a un període d’instrucció, prestaven jurament i rebien el punyal d’honor.
  • També hi havia el Regiment de cavalleria SS, que era una espècie de club d’hípica, i el Cercle de benefactors.

Escala jeràrquica de les SS:

• Militar SS (soldat de segona)
• Sturmmann (caporal)
• Rottenführer (caporal de primera)
• Unterscharführer (sergent)
• Scharführer (sergent primer)
• Oberscharführer (brigada)
• Hauptscharführer (subtinent)
• Untersturmführer (alferes)
• Obersturmführer (capità)
• Hauptsturmführer (capità)
• Sturmbannführer (comandant)
• Obersturmbannführer (tinent coronel)
• Standartenführer (coronel)
• Oberführer (coronel)
• Brigadeführer (general de brigada)
• Gruppenführer (general de divisió)
• Obergruppenführer (tinent general)
• Oberstgruppenführer (capità general)

Les SS i el matrimoni:

Cap membre de les SS es podia casar sense autorització del seu superior. SI es casaven sense que els donessin permís podien ser expulsats. La novia havia d’aportar la prova d’ascendència ària remuntant-se a l’any 1800 si volia casar-se amb un simple militant de l’organització o un sotsoficial, i a 1750 si estava promesa amb un oficial. La Hauptamt, la direcció central, era l’única autoritzada per jutjar la validesa de les proves aportades i concedir el permís. La jove, a més, havia de passar un cert número de controls mèdics i proves físiques. Bàsicament es volia comprovar si era capaç d’assegurar una descendència a la raça ària. Després del matrimoni, la muller havia de passar un curs de formació SS en escoles especials, on les inculcaven la formació política i la ideologia que es desprenia de la noció de la puresa racial. A més, havien de fer cursos d’administració domèstica, puericultura… L’objectiu era aconseguir en alguns anys un nucli de població selecte, que creixés en número i que fos idèntic en el seu aspecte físic i psicològic.

Més endavant, Himmler va crear el Lebensborn, Font de la vida, on una selecció de noies amb caràcters nòrdics perfectes segons els ideals nazis que servirien bàsicament per procrear, al marge de la unió legal, amb membres de les SS igualment escollits segons els mateixos criteris. Els nens que naixien d’aquestes relacions pertanyien a l’Estat i eren educats en escoles especials. Quan va acabar la guerra hi havia 50.000 nens que havien nascut sota aquest procediment.

Les normes que havien de seguir els membres de les SS:

En els quarters de les SS es va substituir el cafè matinal pel vell esmorzar germànic de llet i caldo de cereals. En els menjars es donava per beure aigua mineral i es calculava científicament els menús pels eugenistes. En els quarters també es feien experiments de magneopatia. Certs caps varen ser sotmesos a assajos de massatges del sistema nerviós.

L’economia de les SS:

Les SS tenien diferents empreses per finançar-se i, al començament de la Segona Guerra Mundial, tenien sota el seu control quatre grans empreses: la Deutschen Erd- und Steinwerke GmbH, creada per produir materials de construcció i que tenia 14 fàbriques que havien realitzat vendes per valor de 14.822.000 marcs el 1943; la Deutsche Ausrüstungswerke GmbH, una societat que agrupava industries tant variades com fàbriques de pa, forges d’espases, empreses de fusta i metal·lúrgiques, i que tenia un volum de vendes que va arribar a 23.204.032 marcs el 1943; la Deutsche Versuchtsanstalrt für Ernanehrung und Verpflegung GmbH, una herborista que sembrava tota classe de plantes aromàtiques i hortalisses al voltant dels camps de concentració per buscar nous aliments menys perjudicials per la salut; la Gesellschaft für Textil- und Lederverwertung GmbH, una indústria en el camp de concentració de Ravensbrück, on les dones presoneres confeccionaven uniformes destinats a les SS

Després de la guerra:

En els Judicis de Nuremberg, el 30 de setembre de 1946, es va declarar que les SS eren una organització criminal acusada de genocidi, crims de guerra i contra la humanitat, i varen ser abolides.

Després de la guerra, molts membres de les SS varen fugir d’Alemanya, sobretot a l’Argentina, per por a ser jutjats. Alguns dels que van aconseguir escapar varen ser membres tan destacats com Adolf Eichmann i Josef Mengele, que aquest va ser capturat per les forces aliades occidentals quan va acabar la guerra però no se’l va reconèixer com el doctor dels camps de concentració i es va pensar que no havia sigut membre de les SS. Com que Mengele era un narcisista i no es va voler tatuar al braç l’emblema de les SS va poder escapar tranquil·lament.

El 1951, antics SS que s’havien quedat al país varen fundar una organització, la HIAG, que va intentar rehabilitar el que havia sigut el cos paramilitar de Hitler i va servir per ajudar-se entre ells. Inclús varen tenir la seva pròpia editorial, la Munin-Verlag, que a més de llibres, molts d’ells negacionistes, varen publicar la seva pròpia revista, la Der Freivillige (El Voluntari). L’organització es va acabar autodissoldre el 1992. 

 

 

La Reichswehr, també anomenada la Defensa Imperial, era l’organització militar d’Alemanya des de l’1 de gener de 1921 fins al 1935, quan el govern nazi li va canviar el nom pel de Wehrmacht. Quan va acabar la Primera Guerra Mundial, l’exèrcit alemany es va desintegrar, tot i que molts dels soldats i generals volien continuar dins l’Exèrcit, però segons el Tractat de Versalles, firmat a l’estiu de 1919, la Reichswehr no podia sobrepassar els 100.000 soldats. El 1913 l’exèrcit alemany tenia més de 700.000 homes i 15.000 per la Marina. Això va permetre que només hi podessin ingressar els millors dels millors, fet que va provocar que es millores les condicions de l’Exèrcit i es desenvolupessin millor les seves tècniques i la seva maquinaria. Moltes de les noves armes que es varen construir es varen provar a la Unió Soviètica després de la firma del Tractat de Rapallo. El Tractat també va provocar que molts soldats que varen quedar fora del nou Exèrcit s’allistessin als grups paramilitars com els Freikorps. A més, el Tractat de Versalles va prohibir tenir un Estat Major de l’Exèrcit, tot i que va continuar tenint les funcions típiques d’un Estat Major. Segona la llei de defensa del 23 de març de 1921, la Reichswehr va ser composta en dos organismes:

1. La Reichsheer, era l’exèrcit de cavalleria i d’infanteria. No podia tenir ni tancs, ni artilleria pesada ni avions.
2. La Reichsmarine, era una Marina limitada a molt pocs vaixells de guerra. No podia tenir submarins.

El seu primer comandant després del Tractat de Versalles va ser el general Hans von Seeckt, que ocuparia el càrrec fins el 1926. Von Seeckt va ser el responsable d’integrar als millors oficials i sotsoficials que havien passat per la guerra i va organitzar un cos d’instructors i caps classificats. El general també va aconseguir que les principals empreses aeronàutiques del país fabriquessin en secret avions de guerra

La majoria del personal de la Reichswehr no tenien ideologia democràtica, però van respectar i defensar la República de Weimar. Els soldats tenien el lema: l’Estat dins l’Estat. Tot i respectar la República, molts varen estar a favor de la política d‘Adolf Hitler en la seva lluita per aconseguir el poder i varen aixafar els espartaquistes el 1919. És molt discutit el paper de la Reichswehr en el putsch de Munic de l’any 1923, ja que els seus homes varen tardar molt en respondre i no estava clar al principi de quin bàndol estaven. Després del cop d’Estat varen tractar amb molt de respecte a Hitler.

Amb la pujada al poder els nazis el 1933 es va començar un programa secret d’expansió de l’Exèrcit, infringint les normes del Tractat de Versalles. El 21 de març de 1933, a l’església de la guarnició de Potsdam, Hitler va rendir homenatge a l’elit de l’exèrcit imperial en uniforme de gala. El 4 d’abril de 1933 es va crear el Consell de defensa del Reich per avançar un nou programa secret de rearmament. La llei del 20 de juliol de 1933 tornava al cos d’oficials les seves antigues prerrogatives militars i, especialment, suprimia la jurisdicció dels tribunals civils sobre els militars. El 21 de maig 1935 la Reichswehr es va rebatejar amb el nom de Wehrmacht, l’Exèrcit nacional, i es va abolir el Tractat de Versalles unilateralment.

Les SA varen ser el grup paramilitar, les tropes de xoc, del partit nazi durant els anys 20 i començament dels 30. Les inicials SA significaven inicialment Sport Abteilung (Secció Esportiva), però aviat varen passar a anomenar-se com Sturm Abteilung (Secció de la Tempesta). Els seus membres eren antics soldats i membres del Freikorps, procedents de la brigada de Marina del capità Erhardt i de Von Löwenfeld, del Cos de Caçadors del general Maerker o de les organitzacions Escehrich, universitaris impetuosos i aturats que varen exercir de guardaespatlles d’Adolf Hitler i del NSDAP en els mítings. Però les SA també es varen utilitzar per provocar disturbis i per dissoldre reunions dels altres partits. Eren reconeguts pels seus uniformes de color bru, ja que era l’uniforme més barat del moment perquè l’Exèrcit va vendre els seus excedents de les tropes colonials després de perdre totes les colònies per culpa del Tractat de Versalles. Tot i això, fins el 1925 els militants de les SA s’uniformaven segons el seu criteri amb diferents tons del color bru amb diferents tipus de pantalons com els breeches o els de cuir. Com que hi havia confusió, sobretot a la nit, amb els comunistes, es varen imposar els braçalets vermells. El 1926, el patit va obrir la seva pròpia botiga a Munic, la SA-Wirtschaftsstelle (Divisió Comercial de les SA).     

Les patrulles armades es varen formar per primer cop durant l’estiu de 1920 sota el lideratge d’Emil Maurice, un descendent de família jueva, i es varen organitzar definitivament el 3 d’agost de 1921 per iniciativa d’Ernst Röhm, un experimentat oficial de l’Exèrcit, amb l’objectiu de protegir els actes del NSDAP i per pertorbar les formacions d’esquerres. El primer cap de les tropes de xoc va ser el tinent de nau Johann Ulrich Klintzsh, l’assassí del polític Matthias Erzberger i membre de la Brigada Ehrhardt, i varen entrar en acció el 4 de novembre de 1921 en la cerveseria Hofbraühaus quan es varen enfrontar amb els comunistes en un míting a la cerveseria. En aquell moment les SA eren una formació de 6.000 homes. A la primavera de 1922 es va entregar la direcció de les SA a Hermann Göering, que va ingressar a la formació el març de 1923. A l’agost de 1922, les SA portaven banderes amb l’esvàstica. Les SA varen participar en el fracassat putsch de Munic del 9 de novembre de 1923, però després de fracassar varen ser abolides per la República de Weimar fins al 1925, quan es va creure que ja no representaven un perill. Tot i ser prohibides, les SA es varen saltar parcialment la prohibició sota el nom dalt de Frontbann i varen canviar la camisa bruna per la gris fins que el partit nazi va tornar a ser legalitzat.

L’1 de novembre de 1926, Hitler va re-fundar les SA sense Röhm, que havia marxat a Bolívia pels seus desacords amb Hitler, i va ser substituït per l’antic gauleiter de Westfàlia, Franz Pfeffer von Salomon, que va acceptar les exigències de Hitler. A partir de llavors, les SA, a més de ser unes tropes de xoc, varen ser una administració privada que funcionava gràcies a les quotes i les recaptacions dels simpatitzants del partit nazis. Els seus afiliats podien gaudir d’una assegurança col·lectiva que assumia les despeses hospitalàries dels ferits i s’ajudava econòmicament als familiars dels SA morts. Però les SA varen continuar amb la seva campanya de violència, tot i que Hitler no ho desitjava en aquell moment, i no estaven massa d’acord amb la idea de pujar al poder de forma legal. El maig de 1927, el cap de les SA de Munic, Edmund Heines, va ser expulsat de les SA per la seva negativa de no acatar la disciplina interna. Per Hitler, les SA començaven a ser un problema perquè quan ell intentava explicar que volia arribar el poder de formar legal, les SA es manifestaven de forma violenta i atemorien als partits contraris. A més, hi havien pares que s’hi queixaven de que els seus joves fills, que havien ingressat a les SA, havien tingut que patir novatades per part d’alguns dels seus comandants. El 1928, Von Salomon va plegar per discrepàncies amb Hitler. Amb la crisi econòmica del 29, les SA varen augmentar molt en afiliació, ja que varen aprofitar el descontentament de la població: aturats i obrers del Lumpenproletariat. Tots ells rebien un uniforme i un sou i trobaven en les SA una organització acollidora que els prometia un endemà.

El 30 de novembre de 1930, Hitler va parlar davant del congrés de les SA i va anunciar que Röhm en tornaria a ser el cap. El 5 de gener de 1931, amb Röhm com a nou cap, les SA es varen convertir en una divisió d’assalt i se les va conèixer com la Sturmabteilung. A principis de 1931, Röhm havia calcat en les SA el model militar i va repartir les seves responsabilitats territorials sense tenir en compte els Gau. Es varen repartir el país entre deu Gruppenführer, cinc grups superiors i divuit subgrups. Un Gruppenführer podia manar un o diversos Gau, i només depenia de Röhm i de Hitler. Röhm també va accentuar la militarització de les SA i els va dotar d’un conjunt d’unitat especialitzades: SA motoritzades, SA muntada, SA aèria, SA naval, SA sanitària… Molt més autònoma, les SA també tenies les seves escoles, per exemple la de Munic va obrir el 1931, els seus tallers i les seves cuines. Amb Röhm al capdavant, les SA van créixer tant amb força com amb ambició política; el desembre de 1931 contaven amb 170.000 homes, a finals de 1932 amb més de 500.000, el 1933 disposaven de 700.000 homes i, possiblement, després de l’absorció dels Cascs d’Acer a l’abril de 1933, a principis de 1934 eren al voltant de 2,5 milions, enfront de les 100.000 persones allistades a la Reichswehr. Molts d’aquells nous membres eren gent que s’havia quedat a l’atur i aprofitaven que amb l’ingrés a les SA tenien menjar i beneficis assegurats. 

Mitjançant el seu allistament popular, les SA defensaven l’aspecte més social del nacionalsocialisme i volien fer una segona revolució, especialment després de la crisi que afectava a Alemanya. Però aquestes ambicions atemorien al món dels negocis, als alts funcionaris i als oficials. Els seus adversaris dins del NSDAP titllaven a les SA de grup comunista, ja que volien nacionalitzar els bancs i les empreses, com també els titllaven d’homosexuals, ja que molts membres eren homosexuals com el seu cap, Röhm, a part de que eren molt conegudes les seves orgies sexuals. Per tal de frenar-les, el 20 de febrer de 1931 el NSDAP va publicar una directiva en la que ordenava que les SA aturessin les baralles al carrer. Aquella directiva va ser qüestionada tant per les SA de Berlín controlades per Joseph Goebbels com per les SA de l’est d’Alemanya, controlades per Walter Stennes, que el mateix temps rivalitzaven després del cessament d‘Otto Strasser.

El 1932, el comandament superior de les SA es va traslladar de la Braunes Haus a un edifici de Munic situat en el número 43 a la Brienner Strasse. El 1934, Röhm va traslladar les seves oficines centrals als recintes dels antics hotels Union i Marienbad en la Barer Strasse de Munic. Els dos edificis encara es conserven avui en dia.  

---

Amb l’arribada al poder dels nazis, el 30 de gener de 1933, les SA es varen dedicar a atacar com uns criminals a la població jueva. Però l’objectiu principal de les SA un cop els nazis eren al poder era substituir a la Reichswehr i, per aquest fet, va provocar que molta gent els comencés a veure amb més mals ulls. La tensió entre les SA i el govern va augmentar encara més amb el poder creixent de les SS, que eren una unitat d’elit de les SA, i la Gestapo.

Les SA s’anaven convertint en un grup incòmode per la majoria dels jerarques nazis; eren massa violentes i cada vegada opinaven més sobre la vida política i els nazis tenien por que efectuessin un Cop d’Estat contra Hitler. Jerarques nazis com Heinrich Himmler o Goebbels varen convèncer a Hitler perquè les destruís el 30 de juny de 1934, en la coneguda Nit dels Ganivets Llargs. Tant el seu cap Röhm com altres membres de les SA varen ser assassinats per membres de les SS. Tot i eliminar els seus líders, les SA varen continuar dins del NSDAP de forma minoritària sota el lideratge de Viktor Lutze i amb un paper molt secundari. A partir de llavors només feien petites demostracions de força com en la Nit dels Vidres Trencats contra la població jueva i, al final, varen acabar sent un grup més de les SS que es dedicaven bàsicament a funcions esportives o de beneficència. D’uns efectius de 2,9 milions d’homes a l’agost de 1934 varen passar a tenir 1,6 milions a l’octubre de 1935, una baixada del 60% després de que els “millors” abandonessin l’organització per unir-se a l’Exèrcit, i 1,2 milions a l’abril de 1938. Els requisits d’ingrés varen passar a ser molt estrictes i les quotes imposades varen limitar l’allistament. El descens de l’atur i, des del 1935, la introducció del servei militar obligatori varen apartar a molts dels joves de les SA que d’una altra manera s’hi haguessin allistat. Quan va acabar la Segona Guerra Mundial les SA varen ser abolides i il·legalitzades. Mai més han tornat a aparèixer, tot i que la seva vestimenta i els seus símbols els han utilitzat diferents grups neonazis. El líder neonazi dels anys 80 i principis dels 90, Michael Kühnen, i molts dels seus homes vestien uniformes com els de les SA.