Hermann Göering, com a comissari de l’Interior prussià, va assumir la direcció de la policia prussiana i, en seguit, els funcionaris republicans identificats i fitxats varen ser expulsats i varen ser substituïts per elements nazis de confiança. Centenars de comissaris, inspectors i agents uniformats, en total les dues terceres parts de la força pública, varen ser expulsats en benefici dels nazis procedents de les SA i les SS. Llavors, Göering va prohibir totes les manifestacions del KPD i de les seves organitzacions paral·leles a tot Prússia. Al mateix moment es varen practicar registres a les oficines centrals del KPD. A la berlinesa casa del difunt líder comunista Karl Liebknecht es varen confiscar impresos il·legals, tal i com va informar el Vossiche Zeitung, i la policia berlinesa va registrar i ocupar la central del KPD en la Bülowplatz. Però no tothom va donar suport a aquella mesura, a Lübeck es va produir una manifestació en suport al diputat socialdemòcrata Julius Leber, que havia sigut arrestat feia dos dies. Quan la manifestació va agafar volum es va dispersar sota els trets de les SA i les SS.
A Espanya:
L’arribada de l’Adolf Hitler al poder no es veia encara com l’arribada d’un polític fort al capdavant d’Alemanya i molts opinaven que el seu mandat seria breu i transitori. El diari barceloní Mirador va sortir editat amb un article que deia:
Mentre a Doorn (la residència de l’antic emperador) estan de festa. Crisi a França i Alemanya.
L’article també valorava el govern d’en Hitler i d’en Franz von Papen com un simple pas previ per a la tornada de l’emperador.
A Suïssa:
Aquell dia va començar la conferència mundial sobre el desarmament que acabaria el 14 d’octubre de 1933.
Paul von Hindenburg va acceptar la proposta d’Adolf Hitler del dia anterior i va decidir convocar eleccions parlamentàries per al 5 de març de 1933. D’aquesta manera es va dissoldre el Reichstag. Al matí, Hitler li va explicar en el seu Gabinet que el president Von Hindenburg havia accedit a dissoldre el Parlament i va explicar-los el lema del govern per les eleccions:
A la tarda, en el seu despatx de la Cancelleria del Reich i acompanyat pel seu Gabinet, Hitler, nerviós i vestit amb un vestit blau marí i una corbata blanca i negra, es va dirigir per primer cop al poble alemany a través de la ràdio. Parlant en nom del nou Govern, el Canceller va assegurar que l’herència que rebien era terrible i va fer una crida al seu poble demanant superar les divisions de classe i firmar amb el govern una llei de reconciliació que fes possible el ressorgiment d’Alemanya. Amb un discurs moderat va proclamar l’adhesió als principis tradicionals i va dir que la missió del nou govern era restablir la unitat d’esperit i de voluntat del poble alemany, mantenir el cristianisme i protegir la família, cèl·lula constitutiva del cos popular i estatal. Després va atacar als comunistes i va recordar el que per ell era l’herència de la República de Weimar:l’atur i la destrucció de la pagesia, llegat que va prometre destruir si li donaven quatre anys de poder. Rotundament va afirmar que després de quatre anys l’atur seria vençut. Al final del seu discurs va acabar utilitzant un llenguatge místic demanant al Totpoderós que beneís la labor del govern.
La premsa comunista va informar d’una onada d’ordres de prohibició en el Reich i una tempesta sobre Alemanya en la que els nazis estaven assassinat a treballadors i destrossant locals dels sindicats i oficines del Partit Comunista.
Max Dietrich va ingressar a les SS. Dietrich es farà famós per la seva duresa cap als presoners en els camps de concentració com el de Dachau, entre altres.
La comissió d’aviació li va exigir a Hugo Junkers que li cedís totes les patents de la seva empresa Junkers sense retribució econòmica. Junkers ja havia venut, per motius econòmics, la seva fàbrica matriu de Dessau l’1 de novembre de 1932 a l’empresa Bosch.
L’ambaixador francès François-Poncet va assegurar en el seu Govern que França no tenia motius per perdre la calma amb el nou govern alemany i els va demanar paciència per veure a on volia anar el govern de Hitler. Però els francesos estaven preocupats. L’ambaixador francès al Vaticà, François Charles-Roux, es va reunir amb el secretari d’Estat Eugenio Pacelli per saber la seva valoració del nou govern alemany i li va demanar que fes valdre la seva influència sobre el catolicisme polític del Partit de Centre perquè formés part del nou govern. Pacelli li va explicar que ho veia poc probable perquè els nacionalsocialistes havien adoptat en el passat una posició “poc grata” sobre el catolicisme. També li va afegir que no veia possible un atac violent o un cop militar pel corredor polonès.
A la matinada va continuar la desfilada de les SA de la nit anterior en els carrers de Berlín per celebrar l’arribada al poder dels nazis. Al matí, com que les oficines de la Cancelleria del Reich no estaven preparades per ser ocupades, el nou executiu es va reunir a l’Hotel Kaiserhof, situat molt a prop de la Cancelleria, per parlar sobre el nou govern. Adolf Hitler va parlar amb el ministre Wilhelm Frick sobre si nomenar a Alfred Rosenberg com a Secretari d’Estat en el Ministeri d’Afers Exteriors. En aquells moments, Ernst Hanfstaengl, que estava escoltant la conversa des d’una butaca de la sala, es va amoïnar perquè no volia a Rosenberg en el nou govern i va marxar de seguida de l’Hotel per reunir-se amb el ministre d’Afers Exteriors, Constantin von Neurath, per mirar d’evitar aquell possible nomenament. Von Neurath, que tampoc va voler a Rosenberg dins del seu Ministeri, va parlar amb Hitler i al final Rosenberg només va ser nomenat cap d’una secció estrangera del NSDAP.
Després, el Canceller es va reunir amb Joseph Goebbels, que volia atacar als comunistes per l’assassinat el dia anterior del cap de la secció sanguinària 33, Malinowski. Hitler li va demanar conservar la legalitat i li va explicar que de moment volia prescindir de contramesures directes, tot i que qualsevol temptativa dels comunistes seria aixafada i que en el moment “apropiat” atacarien. Aquell assassinat va provocar que circulessin notícies que deien que hi hauria una imminent aixecament armat com a resposta dels nazis.
Durant aquell matí, Hitler es va dirigir al quarter de la guarnició de Berlín i va parlar amb els soldats que estaven formats al patí de la guarnició per explicar-los el futur de l’Alemanya nacionalsocialista. Els oficials es varen manifestar en contra d’aquella manera de fer perquè trencava l’ordre jeràrquic. Més tard, Hitler es va reunir amb el líder del Partit de Centre, monsenyor Ludwing Kass, per buscar el seu suport al Reichstag. Hitler no tenia la intenció de que les conversacions anessin bé perquè buscava unes noves eleccions parlamentàries. Tal hi com tenia previst, les negociacions varen fracassar, ja que es va negar a acceptar les condicions de Kass. Seguidament, Hitler va parlar amb els seus companys de partit i el seu gabinet per segon cop per comentar-los que dissoldria el Parlament d’immediat i es celebrarien noves eleccions el 5 de març de 1933 perquè no havia pogut aconseguir un acord entre ells i el Partit de Centre. Cap ministre va demanar per què s’anava tan ràpid a convocar noves eleccions; inclús Alfred Hugenberg es va mostrar satisfet, tot i que el dia anterior s’havia oposat a una nova convocatòria electoral, i Franz von Papen va afirmar que s’haurien de convocar ara mateix les eleccions per descartar per sempre més el sistema parlamentari. El comte Lutz Graf Schwerin von Krosigk, en la mateixa línia que el Vicecanceller, va dir que convenia desarticular d’immediat els comitès parlamentaris.
A la tarda, amb l’aval del seu govern, Hitler va sol·licitar-li al president Paul von Hindenburg poders per dissoldre el Parlament per aconseguir una majoria. Un cop va tenir el consentiment del President amb l’ajuda de Von Papen i Otto Meissner es varen anunciar les prioritats públiques del nou govern, que eren superar la crisi econòmica, posar fi a l’atur i revitalitzar la deprimida agricultura alemanya.
Durant aquell dia, Heinrich Himmler va rebre nombroses felicitacions per l’arribada al poder del dia anterior. Entre les multituds de cartes que va rebre n’hi havia una dels seus pares. Gebhard Himmler va felicitar al seu fill per l’èxit i el triomf del Moviment i els va desitjar sort per ampliar la posició que havien obtingut. El pare també va ser comprensiu pel fet de que segurament ja no el veuria tant com abans i li va enviar una entranyable salutació i un petó. Anna Maria Himmler, la mare, va felicitar al seu fil per haver complert el seu somni juntament amb Hitler i li va desitjar la benedicció de Déu perquè l’acompanyés en el futur.
Rudolf Hess, per la seva part, va escriure a la seva esposa, Ilse Hess, per confessar-li que no sabia si estava somiant o estava despert de que pugessin al poder. Ilse no havia pogut venir a Berlín durant aquells dies.
Però no tothom va ser feliç amb la pujada al poder dels nazis. Erich Ludendorff va predir-li al president Von Hindenburg que Hitler, a qui va definir com un infeliç, moriria en la misèria més espantosa i va augurar-li que per haver-lo nomenat canceller ell seria cobert de maledicció per les generacions futures.
El Berliner Morgenpost cridava als seus lectors en la seva edició a una desconfiança atenta i prometia:
Tenim que analitzar si compagina el nou govern amb el seu jurament a la Constitució. No tenim que deixar que ens provoquin i aconsellem a aquells que amb aquest canvi de govern no estiguin molt entusiasmats a que facin el mateix.
Tot i que Hitler l’hi havia dit que no volia aldarulls amb els comunistes, Goebbels estava decidit a aprofitar la mort de Malinovski i els seus homes per fer un acte de propaganda. A la nit va fer que a la Catedral de Berlín es col·loquessin un al costat de l’altre els taüts del cap de secció i de l’agent de policia morts vigilats per les guàrdies d’honor. Entre els presents a aquells actes hi havia Hitler. A instàncies de Goebbels, l’emissora berlinesa Funkstunde va enviar un dels seus reporters més populars, Fritz Otto Busch, perquè informés als seus oients sobre la marxa fúnebre. Durant la retransmissió, Busch va parlar del gran rei Frederic explicant que aquest homenatjava als assassinats per haver complert amb el seu deure. Després, des del cementiri dels Invàlids, es va retransmetre el discurs del sacerdot en el moment que s’enterrava Malinovski i els seus homes.
Aquella mateixa tarda es va repetir la desfilada amb torxes del dia anterior perquè la nit passada s’havia organitzat tan ràpid que no es varen poder cridar als fotògrafs a temps perquè fotografiessin l’espectacle. Aquesta desfilada va ser organitzada per la Lliga d’Estudiants Alemanys Nacionalsocialistes i va acabar davant de l’edifici de la Borsa. Els agents de borsa que sortien eren saludats pels estudiants amb els càntics: Mori el jueu!
Els nazis varen ocupar totes les emissores de ràdio.
Els dirigents del sindicat lliure Allgemeiner Deutscher Gewerkschaftsbund, ADGB, es varen reunir amb els líders socialdemòcrates a Berlín improvisadament per reafirmar la seva determinació i la seva actitud vigilant davant del nou govern. Es varen referir un cop més a l’experiència del proletariat alemany en la lluita per una millora social i els socialdemòcrates, que aquell dia com l’anterior s’havien manifestat amb els seus paramilitars de la Reichsbanner, volien una vaga general a escala nacional, però els líders de la direcció nacional, tement que les SA ocupessin les fàbriques, varen renunciar a la vaga i els del sindicat lliure varen renunciar a les manifestacions contra el govern. A canvi, la direcció del sindicat lliure va decidir concentrar tots els seus esforços a la resistència i en una nova forma d’organització sindical. El Partit Socialdemòcrata va fer una crida a la formació d’un front unit contra qualsevol intent de minvar la Constitució, però no varen recomanar que es combatés el nou règim per mitjans il·legals. Per aquelles proclamacions els nazis varen detenir al diputat socialdemòcrata Julius Leber. La seva detenció va portar una sèrie de vagues que varen acabar portant-lo a la llibertat. Tot i que seria temporal. Per la seva part, els comunistes varen demanar la unitat obrera i una vaga general, però al final no va passar res.
A les set del matí, Franz von Papen va trucar al tinent coronel Theodor Duesterberg, el segon cap dels Cascs d’Acer, per dir-li que l’anés a veure immediatament a la seva casa. Allí també hi havien el conservador Alfred Hugenberg i Franz Seldte. Quan es varen reunir, Von Papen els va dir que si avui a les onze del matí no s’havia format un nou govern intervindria l’Exèrcit per ordres d’Oskar von Hindenburg, ja que creia que s’estava forjant una dictadura militar entre Kurt von Schleicher i Kurt von Hammerstein-Equord. Amb aquesta amenaça, el tinent coronel es va dirigir a la Cancelleria del Reich per parlar amb el fill del president Paul von Hindenburg, que li va dir que no el podia atendre en aquells moments perquè havia d’anar a rebre a l’estació de trens al general Werner von Blomberg, delegat en la Conferència del Desarmament, que tornava de Ginebra obeint les ordres que l’hi havia cursat Hitler el dia anterior, perquè aquest s’havia de reunir amb el seu pare. El general va renunciar tornar en avió per culpa del mal temps. Quan Von Blomberg, vestit amb una levita negra i barret de copa, va arribar a Berlín es va trobar a l’estació d’Anhalter amb dos oficials de l’Exèrcit que tenien ordres contradictòries destinades a ell. El comandant Von Kuntzen, ajudant de Von Hammerstein i enviat per Von Schleicher després d’interceptar el telegrama en que li demanaven a Von Blomberg que tornés a la capital, li va pregar que anés a informar al comandant en cap de l’Exèrcit. Ja tenia un cotxe a punt. L’altre era Oskar von Hindenburg, que havia sigut enviat pel seu pare, li va ordenar que anés a reunir-se amb el seu progenitor. Von Blomberg es va dirigir a la Cancelleria de la Wilhelmstrasse (en el Palau Presidencial s’hi estaven fent obres i temporalment el President s’allotjava a la Cancelleria) per jurar el nou càrrec de ministre de Defensa. Des de bon matí, Von Blomberg havia intentat parlar amb Adolf Hitler per definir com havia de ser el paper de l’Exèrcit en el seu futur govern, però encara no sabia que seria nomenat part d’aquell govern. Un cop es va reunir amb el president Von Hindenburg, aquest, vestit amb l’uniforme de gala, sense preguntar-li si ho volia, el va nomenar ministre de Defensa i li va demanar que mantingués les tropes al marge de les intrigues polítiques.
Mentrestant, tothom s’estava preparant per celebrar l’arribada de Hitler a la Cancelleria. La Wilhelmstrasse es va començar a omplir de gent, gran part eren homes de les SA vestits de paisà que Joseph Goebbels havia enviat per l’ocasió. Però no tot era eufòria. A mig matí, a l’antecambra de les dependències del President, els dirigents dels Cascs d’Acer seguien sense estar contents amb la perspectiva d’aliar-se amb els nacionalsocialistes. Al cap d’una estona va arribar Hugenberg per parlar de l’exigència de Hitler de celebrar unes noves eleccions. Enmig de la discussió va entrar a la sala de la Cancelleria Otto Meissner per dir-li que es presentés davant del President. Feia quinze minuts tard. Sense tenir cap més possibilitat, Hugenberg va acceptar davant del despatx del president Von Hindenburg la celebració de nous comicis i va aprovar el grup de possibles ministres.
Al mateix temps, després de passar la nit en blanc, Hitler, Hermann Göering i Goebbels estaven junts a l’Hotel Kaiserhof, situat molt a prop de la Cancelleria i que feia de quarter general del NSDAP en l’última planta de l’establiment, per rebre la imminent notícia del nomenament de Hitler com a Canceller. Després d’esperar una estona ansiosos va arribar per fi la notícia de que Hitler podia anar a veure el President, que l’hi havia de comunicar que havia dimitit el Canceller Von Schleicher i que se’l nomenava Canceller amb la condició de que mantingués el ministre Constantin von Neurath com a ministre d’Afers Exteriors, exigència que Hitler va acceptar. Al cap d’una estona, Hitler, vestit amb una levita negra i barret de copa, acompanyat per Göering i Wilhelm Frick, va sortir de l’Hotel i es va dirigir al número 74 de la Wilhelmstrasse. Quan va arribar a la residència de Von Papen, tothom va saludar a Hitler menys el tinent coronel Duesterberg, que havia sigut maltractat les últimes setmanes per la premsa nacionalsocialista. A dos quarts i cinc d’onze del matí, Von Papen els va demanar que l’acompanyessin fins al palau de la Cancelleria en la Wilhelmstrasse 77. La cerimònia, segons el protocol, s’hagués hagut de fer en el palau del President del Reich en la Wilhelmstrasse 73, però en aquell moment s’hi estaven fent obres i Von Hindenburg residia en el 77 mentre duressin els treballs.
Hitler, a la dreta de Von Papen, es va dirigir a la Cancelleria creuant els jardins d’hivern nevats de la residència; utilitzant una porta de darrere per evitar qualsevol aldarull. Quan varen arribar a la Cancelleria, Meissner va ser l’encarregat de rebre’ls i els va fer entrar en el seu despatx. En un breu discurs, Von Papen va presentar davant de tots els presents a Hitler com el nou canceller. Però llavors va tornar a sortir la disputa de primera hora del matí sobre les noves eleccions. Hitler es va queixar de que no havia sigut nomenat comissari per Prússia i els va amenaçar de que si els seus poders estaven limitats s’havien de celebrar noves eleccions parlamentàries. Hugenberg de seguida es va queixar de que Hitler volgués tornar a convocar eleccions. Durant uns moments hi va haver tensió entre ells. Hitler no s’esperava que Hugenberg reaccionés d’aquella manera, ja que fins llavors havia sigut el seu soci i l’havia ajudat està precisament allí on estava i, per això, li va prometre que no faria canvis en el govern fos quin fos el resultat. Des del primer moment, Hitler va intentar buscar una majoria absoluta per no haver de dependre del president Von Hindenburg, de Von Papen i de Hugenberg. Per això va determinar que el 5 de març de 1933 es celebrarien les novenes eleccions parlamentaries d’Alemanya.
Mentre discutien sobre si s’havia de celebrar o no noves eleccions, Von Hindenburg esperava en el seu despatx enfadat i impacient. Els seus convidats no entraven a l’hora que ell havia dit i irritat (com de costum havia organitzat l’acte amb cura) va cridar a l’ajudant Meissner perquè els anés a buscar. Eren un quart de dotze del matí quan Meissner els va dir que feien tard i que havien d’entrar al despatx, però Hitler no el va escoltar i va continuar discutint amb Hugenberg una solució. Veient que no arribaven a un acord, Von Papen va intervenir en la picabaralla i li va preguntar a Hugenberg si volia posar en perill la unitat nacional. No tenint més remei, Hugenberg es va veure obligat a cedir. Un cop varen arribar a un acord, Göering va cridar que tot ja estava resolt i que podien anar a veure al President per explicar-li com seria el nou govern. D’aquesta manera Hitler va ser nomenat canceller d’Alemanya a dos quarts de dotze del matí a mans del president Von Hindenburg. El nou canceller es va comprometre a defensar i mantenir la Constitució de Weimar i, a continuació, varen jurar el càrrec la resta de ministres, que molts fins aquell dia no sabien qui seria el seu nou cap de Govern. Un cop acabat el jurament, Von Hindenburg va aixecar la mà sobre tots ells i els va dir:
I ara, cavallers, que Déu els assisteixi!
Mentre Hitler estava reunit amb el President parlant de com seria el nou govern, una multitud silenciosa va començar a omplir els carrers entre l’Hotel Kaiserhof i la Cancelleria. Des d’una finestra, Ernst Röhm, juntament amb Goebbels i altres jerarques nazis, vigilava la porta per la que Hitler havia de sortir de la seva entrevista i les SA varen tancar l’accés a l’Hotel. El gauleiter de Berlín esperava ansiós l’arribada de Hitler i va anotar en el seu Diari:
Volíem saber per la seva cara si havia tingut èxit o no. Els nostres cors anaven i venien entre el dubte i l’esperança, l’alegria i el desànim. Hem sigut decebuts massa sovint per creure de tot cor el miracle.
Poc després del migdia, el nou Canceller va sortir de la reunió i va aparèixer davant de tothom donant la mà en el seu nou govern. A continuació va baixar les escales de l’edifici i va pujar en el seu automòbil, un Mercedes descapotable negre, per tornar a l’Hotel Kaiserhof. Durant el curt trajecte, Hitler va ordenar en el xofer recórrer els pocs passos que separaven la Cancelleria de l’Hotel a poc a poc per poder saludar a totes direccions a la multitud. Quan va arribar a l’Hotel, protegit per homes de les SA i les SS, l’esperaven nombrosos seguidors, entre ells Göering, Goebbels, Rudolf Hess, Ernst Hanfstaengl i Heinrich Hoffmann. Un cop va entrar a l’Hotel es va dirigir de dret a la seva habitació, on els seus companys de partit el varen felicitar. Després de ser felicitat, Hitler va anunciar que la dissolució del Reichstag no era un fet perquè depenia encara del President. Tot seguit, Goebbels i Röhm es varen posar a preparar la marxa triomfal fins a Brandenburg, i després varen marxar de l’Hotel. Quan Goebbels va sortir de l’Hotel es va quedar uns segons observant la multitud i els va dirigir unes paraules dient que s’havia format un nou govern de coalició nacional. Al mateix temps, l’ex canceller Von Schleicher va abandonar el seu despatx del Ministeri de Defensa en la Bendlerstrasse.
L’anunci de l’arribada de Hitler a la Cancelleria la va donar el president del Reichstag, Göering, a dos quarts de tres de la tarda per la ràdio. Dirigint-se al poble alemany, el president del Parlament va afirmar que la història vergonyosa dels últims anys havia acabat per sempre més i va prometre que s’obria un nou capítol, el qual va definir de llibertat i honor que constituirien la base del nou Estat. Però la gran majoria del poble alemany va mirar-se amb indiferència aquella notícia, ja que estaven cansats de la política perquè des del setembre de 1930 s’havien celebrat diferents eleccions i no es solucionaven els greus problemes de la crisi econòmica. En el noticiari cinematogràfic setmanal, el nomenament de Hitler va sortir en el sisè lloc de les notícies; les primeres notícies varen ser una carrera de cavalls i un concurs de salts d’esquí. Al migdia, edicions especials impreses a tota velocitat varen anunciar oficialment el nomenament de Hitler. La portada del Hanussen Zeitung portava una imatge de Hitler emmarcada per dos canons que disparaven les lletres del titular: Victòria!.
A les cinc de la tarda, Hitler va presidir el primer Gabinet amb l’objectiu d’intentar buscar una majoria parlamentària a través del Partit del Centre. Allí va conèixer el seu ministre de Finances Schwerin von Krosigk. El nou canceller els va començar explicant que milions de persones havien acollit amb alegria el gabinet format sota la seva direcció i va demanar-los que li donessin suport. Després d’analitzar la situació, Göering el va informar de que havia parlat amb el líder del Partit de Centre, monsenyor Ludwing Kass, i que les conversacions anaven per bon camí. Sense ganes de pactar amb altres partits, Hitler va dir que si no es trobava una solució dissoldria el Reichstag en breu i convocaria unes noves eleccions parlamentàries per obtenir la majoria, que és el que de fet estava buscant des del principi. Hugenberg, que estava neguitós pensant que els comunistes farien una vaga general, va parlar clarament d’il·legalitzar el KPD per l’aprovació d’una llei de plens poders. Von Papen era partidari de presentar d’immediat una llei de plens poders i de reconsiderar la situació quan fos rebutjada pel Reichstag. Creia que seria capaç de dominar a Hitler, i així li va expressar al seu amic Ewald von Kleist-Schmenzin, quan li va dir que “l’acorralaria en una cantonada fins que es posés a ploriquejar”. Finalment es va acabar la reunió sense prendre cap decisió concreta sobre aquest punt. Durant la resta de la tarda el nou canceller va romandre tancat a les dependències de la seva residència oficial.
Mentre Hitler descansava a l’Hotel Kaiserhof, Goebbels, que estava molt emocionat, es va dirigir a l’oficina del partit nazi del districte berlinès, en la Vosstrasse, i es va reunir amb el comte Wolf Heinrich Graf Helldorf i el oberführer Karl Ernst, juntament amb altres elements d’unitats especials, per traçar un camí per fer veure en el President que els comunistes eren un perill. Aquella mateixa tarda, les forces nazis varen aprofitar que ja estaven el poder per enfrontar-se als comunistes en autèntiques batalles. Després, Goebbels va visitar a Hanfstaengel, que era en aquells moments el cap de la premsa estrangera, i a la seva esposa Magda, que havia de sortir aviat de l’Hospital. A continuació, Goebbels va fer el seu primer discurs per la ràdio on va dir que era commovedor veure com en aquesta ciutat s’aixecava amb un sol puny, en un poble unit. Les emissores del Reich de Stuttgart i Munic es varen negar a retransmetre el seu discurs. En tenir-ho tot enllestit, Goebbels va tornar a l’Hotel Kaiserhof per veure la desfilada que ell mateix havia programat i que es va poder celebrar gràcies a que el nou ministre de l’Interior, Frick, havia aixecat a les cinc de la tarda la prohibició per manifestar-se a la Porta de Brandenburg.
Cap al tard, Hitler es va traslladar amb automòbil de nou cap la Cancelleria del Reich. La primera impressió del nou canceller de l’edifici no va ser bona; no li va agrada gens, ja que la va trobar petita, austera i no era del seu gust. Per Hitler la Cancelleria era ideal per una empresa de sabó.
A les set de la tarda, a la Kleine Stern, en el barri del Tiergarten, en l’encreuament de Bellevuealle amb la Charlottenburger Chaussee, que travessava el Parc Zoològic, estava plena de gent que no parava de cantar càntics i s’entonava el Horst- Wessel Lied. Els primers camions de gent que varen venir a la Charlottenburger Chaussee venien de Potsdam, Nowawes, Spandau, Tegel, Nikolasee, Pankow, Nauen, Brandenburg, Rothenow, Zossen i Luckenwalde. Un cop tots varen ser col·locats en els seus llocs per fer la desfilada, una banda de música va començar a tocar i les companyies que marxaven a davant varen encendre les seves torxes. Quan era totalment fosc va començar la desfilada organitzada per Goebbels pels carrers de Berlín, que va ser retransmesa pel locutor Wulf Bley. En llargues columnes varen sortir de l’interior del Tiergarten passant pel Reichstag, creuant la Porta de Brandenburg i l’Ambaixada de França, on l’ambaixador André François Poncet els contemplava preocupat des de la finestra, i després varen girar per la Wilhelmstrasse, que continuava plena de gent, fins arribar a la Cancelleria del Reich a dos quarts de nou de la nit. Hitler, aclaparat per l’entusiasme, li va preguntar a Hoffmann:
Com ha encès Goebbels en tan poc temps tantes entorxes?
Tots aquells homes anaven amb camises brunes, calçats amb botes militars i desfilaven en perfecte formació llançant càntics de guerra. Els espectadors, concentrats al voltant de la Porta de Brandenburg, varen esclatar d’alegria en veure aquella impressionant desfilada, tot i que la meitat de les torxes s’anaven apagant en passar per davant la Porta. El president de l’Acadèmia de Belles Arts, Max Liebermann, que vivia a la Pariser Platz, a tocar de la Porta, va veure la desfilada des del seu balcó i va comentar irritat:
No podria menjar tot el que volgués vomitar.
Des de la finestra del primer pis del palau de la Cancelleria, Von Hindenburg, vestit de paisà i dempeus aguantat pel seu bastó, també va contemplar, tot i que ell amb prudència, aquell espectacle mentre les SS li cridaven:
Heil!.
Amb prudència, el vell mariscal s’inclinava i saludava als presents. Per fer-ho més emotiu, la policia va il·luminar amb un focus la finestra on hi havia el President perquè tothom el pogués veure com donava el vistiplau als nous temps. Des de les finestres de l’Hotel Adlon, els més adinerats contemplaven l’espectacle. Des de l’Hotel Kaiserhof, Joachim von Ribbentrop observava aquella desfilada. Des de la Cancelleria, Göering, que estava acompanyat per la seva amant, l’actriu Emmy Sonnemann, que es feia passar per secretària, va pronunciar un discurs a través del micròfon instal·lat per l’ocasió, on va dir que aquell dia començava una nova pàgina per la història alemanya. Göering va comparar aquella multitud amb les multituds que varen tenir lloc per celebrar l’esclat de la Primera Guerra Mundial i va dir:
L’estat d’ànim només pot comparar-se amb el d’agost de 1914, quan la nació es va aixecar també per defensar tot el que posseïa. La vergonya i la desgràcia dels últims 14 anys ha quedat esborrada.
A dos quarts de nou del vespre, des d’una finestra de la Cancelleria, Hitler, juntament amb Göering, Goebbels, que havia vingut momentàniament a la Cancelleria com a principal organitzador de l’espectacle, i Hess no varen parar de saludar a la multitud, que estava eufòrica cridant que volien veure el nou canceller. La majoria de la multitud no va abandonar la Cancelleria fins a primeres hores de la matinada. Però no tot els hi va sortir perfecte en els nacionalsocialistes, ja que havien tingut tan poc temps per organitzar aquella desfilada que no els va donar temps per cridar als fotògrafs i, d’aquesta manera, l’endemà es va repetir la desfilada, que es va inserir en la cinta original. A més, moltes torxes s’havien apagat durant la marxa i en arribar al punt culminat més de la meitat no estaven enceses. Goebbels en persona va fer retransmetre la desfilada a totes les regions alemanyes per totes les emissores de ràdio amb, un altre cop, l’única negativa de les estacions de Stuttgart i Munic, aprofitant les noves instal·lacions de ràdio estatal que tenia a la seva disposició. Segons ell, havien participat un milió de persones a la concentració. Goebbels anotava en el seu Diari:
Sense fi. Un milió de persones. El vell feia la salutació militar a la desfilada. En l’edifici del costat està Hitler. Ell surt, l’explosió espontània del poble. No es pot descriure. Més masses de persones.
La premsa nazi va reduir aquesta xifra a la meitat i un diari pro-nazi va donar la xifra de 700.000. L’ambaixador britànic, sir Horace Rumdold, que tenia la seva residència oficial a la Wilhelmstrasse, va calcular una xifra màxima d’unes 50.000 persones i el seu agregat militar va parlar d’unes 15.000. L’ambaixador va informar al seu Ministeri d’Afers Exteriors que la premsa afirmava que 500.000 persones havien participat en la desfilada amb les entorxes sense saber que 10.000 persones que desfilessin en files de sis haurien necessitat una hora en fer el trajecte i que per tant en les quatre hores que havia durat l’acte el número de 50.000 era el més alt i raonable. La xifra més realista és la que va donar un reportatge d’un altre diari, que va descriure la desfilada com una experiència inoblidable i deia que hi havien participat 18.000 SA i SS, 3.000 Cascs d’Acer i 40.000 civils no uniformats, amb un total de 61.000 persones. Un altre càlcul d’una font més hostil calculava el número de participants uniformats en no més de 20.000.
El nou ministre de l’Interior, Frick, va obligar a les estacions de ràdio reticents a transmetre en directe des de Berlín el Volksjubeg (la celebració del NSDAP) a tot el país. En la transmissió nacional, membres selectes del NSDAP varen donar veu a les reaccions preparades amb anterioritat en les que ciutadans normals i corrents, de tota condició social, manifestaven el seu suport cap a Hitler.
Mentre continuava la desfilada, Hitler es va reunir amb Von Papen, el nou vicecanceller, Frick, Göering, el nou ministre sense cartera i director interí del Ministeri de l’Interior prussià, així com Goebbels, Hess, Hans Frank, Hoffmann, Von Neurath, el ministre d’Afers Exteriors, Von Krosigk, el ministre de Finances, i el general Von Blomberg, el nou ministre de Defensa. Des de la sala on estaven reunits podien sentir a la multitud cantant el Deutschland über Alles. En la seva primera reunió com a nou canceller, Hitler va posar el líder del DNVP, Hugenberg, com a ministre d’Economia i d’Agricultura, ja que havia donat el seu suport com a canceller i l’havia ajudat a pujar al poder, i va nomenar a Hans Heinrich Lammers com a secretari d’Estat de la Cancelleria del Reich. Tenint clar com seria el seu nou govern, Hitler va parlar amb Goebbels de com faria la campanya electoral per les eleccions del 5 de març. Hugenberg va tornar amb la disputa del matí, ja que no volia noves eleccions. Les últimes l’hi havien anat bé a la seva formació. Hugenberg insistia en il·legalitzar el KPD per tal d’aconseguir els 100 escons dels comunistes i d’aquesta manera ja es tindria la majoria absoluta per part del NSDAP. Però Hitler no ho veia clar, ja que creia que els comunistes podrien fer una revolta o una vaga general. Von Blomberg va afirmar que l’Exèrcit seria fidel al nou govern. Un cop acabada la reunió, Hitler es retirar a una petita habitació situada al costat del saló de recepcions i celebracions per fer uns quants monòlegs en els seus companys. Goebbels, per la seva part, va tornar feliç a casa a les tres de la matinada. Tot i aquella hora de la matinada, el gauleiter va escriure en el seu Diari:
És pràcticament un somni (…) un conte de fades (…) Ha nascut el nou Reich, Catorze anys de treball han sigut coronats per l’èxit. La revolució alemanya ha començat.
En motiu del canvi de govern a la Cancelleria no varen parar de rebre nombroses trucades i telegrames del país i de l’estranger fins al punt que les línies telefòniques es varen col·lapsar. Tot i que va rebre moltes trucades, Hitler va intentar localitzar per telèfon a Eva Braun, que es trobava a Munic, concretament a l’estudi fotogràfic de Hoffmann esperant la trucada de la seva parella per donar-li la notícia. Segons sembla, Eva va saber la notícia aquella tarda per una monja dedicada a recollir donacions i es va posar molt contenta. Com a Berlín, a altres ciutats alemanyes els nazis varen sortir a ocupar els carrers per celebrar aquella victòria. Membres de les SA varen penjar l’esvàstica en la seu del Reichsbank per mostrar el canvi del país. El president del banc, Hans Luther, va protestar davant del nou canceller perquè volia mantenir la neutralitat del banc, que comptava amb la confiança internacional. Luther es va tornar en un personatge incòmode pel nou règim fins que va ser substituït el març al capdavant del Reichsbank pel banquer Hjalmar Schacht. El 30 de gener de 1933 va ser conegut com el Tag der Machtergreifung (Dia de la Conquesta del Poder). El seu aniversari es va declarar festa nacional i generalment Hitler es va dirigir a la nació en aquesta data en un discurs pronunciat en una sessió del Reichstag o en un míting en el Palau d’Esports.
Göering va celebrar la gesta amb un grup de pilots, pràcticament tots veterans de la Gran Guerra. Els seus companys, entusiasmats, el varen llençar a l’aire al crit de Heil, der Dicke (gras)!.
Els comunistes no varen tardar en reaccionar i varen publicar aquell mateix dilluns un fullet que convocava a una vaga general i qualificava el nou règim de dictadura feixista. A la nit, aprofitant l’exaltació del moment, el cap de la secció sanguinària 33, Maikowski, va entrar amb els seus homes en el carrer Wallstrasse de la Charlottenburg, un baluard del KPD, per atacar als comunistes. Allí es va trobar amb membres de la Lliga Roja de Combatents, que s’havien reunit ràpidament, i amb l’esquadró de protecció que liderava el revolucionari d’esquerres Max Hölz. Pocs segons després va començar una batalla que va acabar a trets. Maikowski va morir durant l’intercanvi de trets. Qui va disparar primer mai es va saber. Goebbels va aprofitar la mort del cap de secció per justificar atacs contra els comunistes i la premsa de conservadora va demanar que es prohibís el KPD.
Els socialdemòcrates i els seus paramilitars, la Reichsbanner, també varen actuar i varen organitzar una manifestació tant aquest dia com l’endemà. El diari del partit, la Vorwärts, va proclamar aquell dia:
Els socialdemòcrates i tot el Front d’Acer estant situant-se, en relació amb aquest govern i la seva amenaça de cop d’Estat, amb els dos peus ferms asseguts en el terreny de la Constitució i de la legalitat. Ells no donaran el primer pas per abandonar aquest terreny.
El Cafè Leon de Berlín es va celebrar un acte benèfic a favor dels artesans jueus. Poc abans de començar l’acte es va saber la notícia del nomenament de Hitler com a canceller. El rabí sionista Hans Tramer es va referir a aquella notícia i la va qualificar com un canvi important. Però la seva audiència no va entendre el seu alarmisme. La presidència de l’Associació Central de Ciutadans Alemanys de la Fe Jueva va realitzar una declaració pública en el mateix sentit, afirmant que tenien que esperar tranquils. Una editorial del diari de l’Associació, escrit pel seu president, Ludwig Holländer, seguia la mateixa línia demanant en els jueus alemanys no perdre la calma.
El Ministeri de l’Interior va ordenar, sobre la base de la Llei del 25 d’abril de 1933 contra la massificació de les institucions i escoles d’ensenyança superior, que la proporció de graduades en ensenyança secundària que podia entrar a la universitat no podia superar el 10% dels graduats en sexe masculí. A part, el gabinet va promulgar la Llei fonamental d’organització del treball per tal de conciliar la vida laboral entre empresaris i treballadors.
El SD, també anomenat Der Sicherheitsdients des Reichführer-SS, va ser el primer servei de seguretat i intel·ligència del partit nazi, el NSDAP, sota la direcció de Reinhard Heydrich. El SD va ser el departament d’intel·ligència de les SS i operaven juntament amb la Gestapo i la Policia criminal, la Kripo. La seva seu era a Munic i tenia oficines en el número 102 de la Wilhelmstrasse de Berlín. Les seves missions eren detectar, investigar i neutralitzar els possibles enemics del Reich. El 1933 es varen donar aquestes missions a la Gestapo, que ja es dedicava a aquestes missions, i el SD es va ocupar d’algunes missions polítiques del servei secret. Una de les seves missions, secundària però cridanera, era investigar qui votava no en els plebiscits que s’organitzaven. Inicialment el SD va ser rival del serveis similars dels Gau i de les SA, però finalment es va imposar com a únic òrgan que vigilava als membres del NSDAP i denunciava activitats sospitoses.
Heinrich Himmler va ser el creador del SD l’any 1931 en crear la Secció 1C de les SS a Munic, que l’any següent va canviar el nom per SD. El cap de les SS va designar al jove Heydrich, que feia poc havia sigut expulsat de la Kriegsmarine, perquè la dirigís. Heydrich en va ser el cap fins al seu assassinat el juny de 1942. Després el va substituir Ernst Kaltenbrunner fins al final de la guerra. Tot i que Himmler en va ser el creador, els verdaders creadors de l’organització administrativa del SD varen ser el oberführer Mehlhorn i el doctor Karl Werner Best. Les primeres activitats del SD com a tal es varen realitzar a l’estiu de 1932, i varen augmentar quan els nazis varen arribar al poder el 30 de gener de 1933. Les seves funcions com a servei de seguretat es trepitjaven molts cops amb els altres cossos oficials de seguretat de l’Estat, ja que els seus agents varen participar en diferents activitats de sabotatge i d’espionatge. El 1933, el SD ja tenia a 120 agents i, al cap de poc, ja eren 3.000 agents aproximadament, a més de que utilitzaven confidents. A mitjans de 1934, el número d’agents del SD va pujar considerablement fins arribar a uns 30.000. La majoria dels homes del SD tenien menys de 30 anys i havien rebut una forta influència d’ambient de guerra.
A mesura que el règim avançava i es tornava més autoritari, el SD actuava amb més energia i eficàcia. La majoria dels professors de les universitats varen estar sota la vigilància del SD per jutjar les seves activitats polítiques. També va ajudar a organitzar la purga contra les SA el 30 de juny 1934, i va ser declarada com el servei d’informació del partit nazi en exclusiva. A partir de juliol de 1934, Heydrich va ordenar al SD efectuar un treball considerable de documentació per estudiar les agrupacions socials, i varen constituir uns arxius molt importants que varen permetre tenir sota vigilància als seus enemics. Després de forjar les bases del SD, es va crear una secció que s’ocupava dels opositors polítics, una secció que s’ocupava de seguir les activitats d’antics membres de grups filosòfics o religiosos i dels francmaçons, i una secció que vigilava l’aplicació de les primeres mesures antisemites. El 1936, una llei va ampliar la seva activitat al conjunt del Reich i la política del SD es va convertir en un element actiu en el curs de les organitzacions nazis implicades en els assumptes jueus. L’objectiu prioritari era l’emigració dels jueus. Tot i “gaudir” teòricament d’un monopoli de la informació política, el SD no tenia cap poder executiu.
Un decret de l’11 de novembre de 1938 el va convertir oficialment en servei d’informació per al NSDAP i l’Estat. Comptava llavors amb diversos milers d’espies i més de 100.000 informadors, i juntament amb la Gestapo era un dels organismes més temuts de les SS. El 1939, Heydrich va fusionar la Gestapo i el SD en una sola unitat, la RSHA, l’Oficina Central de Seguretat del Reich. De fet, la Gestapo i el SD sempre havien col·laborat juntes en diferents missions. A partir de llavors, el SD es va convertir en una xarxa molt gran d’agents que portaven molta informació en el Reich. Per aquest fet es va decidir dividir-la en dues subdivisions: el SD Inland, que actuava a l’interior del Reich i que va ser dirigida per Otto Ohlendorf; i el SD Ausland, que actuava a l’exterior del Reich i que va ser dirigida per Walter Schellenberg.
Quan va esclatar la Segona Guerra Mundial, el SD va treballar també en els països ocupats i es va ocupar de subministrar personal als camps de concentració i varen mantenir “l’ordre i la seguretat” en els guetos que construïen en els territoris ocupats. El 1944, el SD va absorbir els serveis d’intel·ligència militar, l’Abwehr, acusada d’actuar contra el règim.
En els Judicis de Nuremberg es va declarar al SD com una organització criminal i es va jutjar i condemnar al seu cap, Kaltenbrunnen, a morir a la forca.
Curiositats:
Una de les creacions més curioses de Heydrich com a cap del SD va ser el Saló Kitty, una casa de cites. Heydrich coneixia de primera mà les cases de cites perquè hi freqüentava sovint i sabia que en aquell ambient els homes es relaxaven i parlaven més del compte. Per això, va ordenar instal·lar un hotel confortable i luxosament moblat i el va convertir en una elegant casa de cites. La instal·lació de l’edifici va ser muntada amb l’ajuda de tècnics del SD i de la Gestapo, i varen ocultar micròfons en totes les habitacions i els llocs més íntims del bar, i es varen instal·lar màquines gravadores en els subterranis del immoble. Arthur Nebe, un vell agent de la policia i expert criminalista, va ser l’encarregat del reclutament de les noies, que havien de passar per una prova a base, no només de la seva bellesa i el seu atractiu, sinó de la seva intel·ligència, la seva cultura, els seus coneixements lingüístics i el seu nacionalisme. La casa Saló Kitty no va tardar en ser freqüentada per una clientela selecta, en particular per nombrosos diplomàtics estrangers. D’aquesta manera es varen obtenir dades molt valuoses. Heydrich en persona solia inspeccionar al Saló Kitty, però quan hi era ell demanava que es desconnectessin els micròfons.
El Monument Tannenberg va commemorar als soldats alemanys que varen morir a la Batalla de Tannenberg el 1914 en la Primera Guerra Mundial, on els alemanys varen obtenir una important victòria sobre l’exèrcit rus, i va ser dedicat al comandant Paul von Hindenburg. El Monument es va començar a construir el 1924, a prop de Hohenstein, a Prússia oriental, a l’actual Polònia. L’estructura va ser dissenyada i construïda pels arquitectes berlinesos Johannes i Walter Krüger, i va ser una fortalesa de forma octagonal amb vuit torres de 20 metres d’alçada amb una plaça al centre. A dins de les torres hi havia les tombes de vint soldats desconeguts de la Gran Guerra, però cada torre es va utilitzar d’una manera diferent: una havia de contenir un alberg juvenil, una altre les banderes de combat, una tercera les tombes de Von Hindenburg i la seva esposa (això va ser posterior a 1934), una quarta un arxiu, i les demés una capella i busts dels participants en la Batalla; per últim, una torre estaria dedicada a la memòria d’Otto von Bismarck.
El monument va ser inaugurat el 17 de setembre de 1927 amb la presència de Von Hindenburg com a president. El 27 d’agost de 1933, Adolf Hitler, juntament amb el president Von Hindenburg, va assistir a un acte institucional en el Monument. Quan Von Hindenburg va morir va ser enterrat el 7 d’agost de 1934 en el Monument de Tannenberg. Després de la seva mort, el Monument es va convertir en un santuari nacional i va ser reestructurat. Més tard s’hi va enterrar la dona del President. Seguint les indicacions del Canceller, Albert Speer va construir dins de la torre portera una capella funerària presidida per l’escultura del mariscal en marbre negre. L’entrada de la capella estava flanquejada per dos sentinelles de granit de quatre metres d’alçada, l’anomenada Ewige Wache (la Guàrdia Eterna). A més, es va rebaixar el patí d’armes 2,5 metres a través d’escalons de pedra, i es va pavimentar amb lloses per tal de ressaltar el monument.
El gener de 1945, Hitler va ordenar que el fèretre del president Von Hindenburg i de la seva esposa fossin desenterrats perquè els soldats soviètics no se’n apoderessin i va fer destruir l’edifici amb dinamita.
El 1949, el govern polonès va ordenar que les restes del Monument fossin retirades. Les runes del Monument varen servir com a cantera de material, però més tard es va decidir eradicar-les davant del perill de que es convertissin en una zona de pelegrinatge neonazi. Gran part de la pedra i el granit es varen utilitzar per construir monuments soviètics. Avui en dia en el lloc del Monument només hi ha una esplanada i només si troben senyals al terra de l’estructura.
La Bürgerbräukeller va ser una cerveseria situada a la Rosenheimerstrasse, a l’altre costat del riu Isar, a uns 800 metres al sud-est del centre de Munic. Fundada l’any 1885, tenia una capacitat per 1.830 persones i era una de les grans cerveseries de la companyia Bürgerliches Brauhaus, que després va ser transferida a la companyia Löwenbräu. A partir de l’any 1920 es va convertir en un dels principals centres de reunions del partit nazi. Va ser en aquesta cerveseria on Adolf Hitler va començar el Putsch de Munic el 8-9 de novembre de 1923. Després del Putsch, el gerent de la cerveseria va enviar al NSDAP una compta que ascendia a 11.344.000.000.000 marcs. Havien desaparegut: 143 gerres de cervesa, 80 vasos, 98 banquetes, dos faristols per partitures, un mirall i 148 jocs de coberts. Tot i la suma, el gerent no hi va sumar els trets de bala del sostre. La gerra gran de cervesa s’anunciava aquella nit pel preu d’un millar de marcs. Quan Hitler va sortir de la presó de Landsberg, la cerveseria va ser el lloc on va tornar a la política en un acte el 27 de febrer de 1925.
Quan els nazis varen arribar al poder hi varen celebrar cada 9 de novembre l’aniversari del Putsch de 1923. Ja el primer any, el 1933, Hitler hi va fer un discurs. El 8 de novembre de 1939, quan Hitler hi va anar a fer un discurs, hi va haver un atemptat bomba per acabar amb la seva vida. Va sobreviure de miracle, però varen morir vuit persones i una seixantena varen quedar ferides. L’edifici va quedar molt malmès. L’autor de l’atemptat va ser un treballador que estava encontra del règim nazi, Georg Elser, que poc després va ser detingut i va acabar en el camp de concentració de Dachau, on va ser executat el 9 d’abril de 1945. Tot i l’atemptat, cada 9 de novembre es va continuar commemorant el Putsch. El 8 de novembre de 1942 va ser l’últim cop que Hitler va tornar a la cerveseria.
Al final de la guerra la cerveseria va ser utilitzada com a magatzem d’aliments. Quan va acabar el conflicte els Aliats varen fer servir l’edifici, tot i que estava malmès pel bombardejos que havia patit. El 1958 la cerveseria va tornar a obrir per celebrar festes de la cervesa. El 1978 es va tirar a terra l’edifici i es va construir un centre cultural. Avui en dia, on hi havia la cerveseria, des del 1989 hi ha una placa commemorativa dedicada a Georg Elser i actualment és un centre cultural, el Gasteig. Allí també s’hi troba l’Hotel City Hilton.
Obersalzberg és una zona muntanyosa dels Alps dins el poble de Berchtesgaden, a cent milles de Munic, a Baviera. El segle XIX era un lloc on les famílies alemanyes hi anaven sovint de vacances. Segons la llegenda, que segur que Adolf Hitler coneixia, sota un dels pics més alts de la cadena muntanyosa de Berchtesgaden, el Untersberg, i dormia l’emperador Frederic I Barba-roja disposat a tornar a la vida quan se’l cridés per salvar Alemanya. Els altres pics més alts d’Obersalzberg són el Kneifelspitze i, el més alt de tots, el Waltzmann.
Hitler i Obersalzberg:
Hitler, fent-se anomenar Herr Wolf per no ser reconegut, va visitar a Dietrich Eckart a l’hivern de 1923 a Obersalzberg quan aquest era perseguit per la policia. El líder nazi es va allotjar a la pensió Mortiz dels Büchner, que eren seguidors del moviment des del principi. Hitler en va quedar tan encantat de la zona pel seu aïllament que durant els següents dos anys hi va anar sempre que va poder fins que a l’estiu de 1925 va decidir llogar la petita casa de Haus Wachenfeld, ubicada a 900-1.000 metres d’alçada. La casa el principi era modesta i de fusta; era una casa de caçadors amb bastant espai que va ser construïda el 1916 per Otto Winter, un comerciant d’Hamburg, i va ser la seva viuda d’aquest, que estava afiliada al NSDAP, qui li va llogar per 100 marcs mensuals. Des de la casa es podia veure Salzburg i els camps del voltant. Després de llogar la casa va decidir comprar-la l’any 1928, moment en que la senyora Wachenfeld tenia problemes econòmics, a nom de la seva germanastre Àngela amb els diners que va guanyar amb el seu llibre, el Mein Kampf. Abans d’arribar al poder i abans de que es fes tan famós, Hitler gaudia de llargues caminades a l’àrea d’Obersalzberg. Una de les seves passejades favorites era al llarg de Carl-von-Linde-Weg, des de la zona situada a baix de l’Hotel Platterhof fins al Hochlenzer Gasthaus.
El 26 de juny de 1933 la casa va queda sota el seu nom i es va convertir en el segon centre de poder del Reich. L’Hotel Platterhof va servir llavors com a quarter de les SS. Per rebre els invitats de Hitler es va obrir l’aeroport governamental de Reichenhall-Berchtesgaden, on hi podien aterrar grans avions, tot i que la majoria aterraven a l’aeroport d’Ainring. Amb la idea de convertir-la en un palau, el 1932 ja hi havia construït una veranda i una terrassa. Entre el 1934 i el 1936 va decidir remodelar-la, modernitzar-la i ampliar-la amb més de 30 habitacions gràcies al diner públic. L’ampliació de l’interior i la decoració varen quedar a mans del taller de Paul Ludwig Troost, però va ser el propi Hitler qui va dissenyar els plànols de la casa, mentre el seu arquitecte, Roderich Fick, es va encarregar de fer realitat totes i cadascuna de les seves idees. La majoria dels quadres que hi havia penjats a la paret eren robats. En general, el plànol d’aquella casa hauria sigut rebutjat en qualsevol curs de l’Escola Tècnica Superior pels molts errors que va cometre Hitler com el de col·locar una finestra sobre el garatge, fet que feia omplir la sala d’olor a gasolina. La decoració de la casa també va ser encarregada a l’arquitecte Troost. En la construcció d’Obersalzberg hi varen treballar un total de 6.000 treballadors. Al principi eren alemanys, però després de l’inici de la guerra eren obrers especialitzats txecs i italians, tot i que mai treballadors forçats. Aquests s’allotjaven en barraques i estaven sotmesos a una dura disciplina de treball. En cas d’infraccions existia una escala de càstigs: multes de diner, privació d’aliments, retirada de les cartilles de tabac i arrest. Durant els treballs a Obersalzberg i a la regió de Kehlstein varen morir a causa d’accidents 14 treballadors.
El 8 de juliol de 1936 es va inaugurar la nova casa que a partir de llavors es va anomenar el Berghof. En la nova edificació s’hi havien construït una nova ala principal, que integrava l’antiga casa de camp, i diversos edificis adjacents, convertint-se en un mena de palau. Eva Braun va ocupar una petita vivenda a la primera planta de l’edifici principal, al costat del dormitori de Hitler, i allí es va sentir com la mestressa de la casa. Per evitar intrusos i per respectar la intimitat que demanava Hitler, Martin Bormann va adquirir els 10 quilòmetres quadrats que rodejaven la finca per 7,2 milions de Reichsmarks procedents dels fons de Hitler. A més, s’hi van construir instal·lacions militars en una àrea de seguretat de 14 quilòmetres de seguretat, dos salons de te, un sota al Berghof i l’altre en el Kehlstein, un cim de 1.885 metres d’altitud en els Alps de Berchtesgaden, búnquers, refugis antiaeris, un quarter de les SS i l’Hotel Platterhof. Aquesta remodelació va fer a la vegada necessària la construcció de noves carreteres, túnels i tanques. La sala del te construïda en el Kehlstein es va anomenar la Kehlsteinhaus o Niu de l’Àguila i disposava d’una sala amb llar de foc amb finestres panoràmiques en totes les parets, una cuina, un despatx i una terrassa dissenyada perquè Eva prengués el Sol. La construcció de tot el complex va costar 30 milions de Reichsmarks, però un any després d’haver-lo construït a Hitler li va deixar d’interessar. La majoria dels diners per les obres provenien del fons de les donacions de Hitler. Bormann, que s’ocupava de les finances de la casa i portava l’agenda de Hitler el 1937, de fet es va considerar el senyor d’Obersalzberg, li va dir que tot i el diner públic i el diner del llibre no era suficient per mantenir la casa. Davant d’aquest problema se’ls va acudir cobrar uns drets d’imatge pels segells que portaven la cara de Hitler i varen crear la Contribució Adolf Hitler de la Indústria alemanya, on demanaven una contribució dels empresaris que s’havien vist afavorits amb el règim nazi.
Altres líders nazis com Hermann Göering, el mateix Bormann o Albert Speer varen comprar-se cases a Obersalzberg per acompanyar el dictador durant les seves llargues estades a la zona. Per exemple, Speer va comprar una casa que pertanyia a la família Bechstein, amb qui els unia una forta amistat. El propi Hitler va dissenyar plans per la colònia de vacances de Berchtesgaden, on s’instal·larien els membres del partit nazi, idea que no es va realitzar. A principis de 1936, Hitler, en estar molt de temps al Berghof, va ordenar la construcció d’una Petita Cancelleria del Reich a Berchtesgaden. El 1937 es va construir una dependència de la Cancelleria a Stanggass-Bischofswiesen, al nord-oest de Berchtesgaden, a uns sis quilòmetres d’Obersalzberg. A partir d’aquell any, la residència de Hitler estava perfectament comunicada amb el món exterior, tant des del punt de vista logístic com també gràcies a la instal·lació de tecnologia de comunicacions més modernes.
El poble rural de la zona de seguida es va convertir en una zona de peregrinació i el turisme allí va experimentar un auge. Seguidors o simplement curiosos peregrinaven per la zona per adorar a Hitler. En quan el veien es quedaven davant de la tanca per observar-lo, tot i que ell normalment no els hi feia massa cas perquè el que li agradava d’aquella zona era precisament la tranquil·litat. Tot i això, la propaganda nazi va utilitzar la histèria de la població per mantenir la llegenda de la proximitat entre Hitler, el poble i la naturalesa, però a partir de 1935 es va acordonar tot Obersalzberg, i la zona va ser tancada al públic i es va anomenar Führersperrgebiet. Entre 1933 i 1937, el NSDAP va comprar a Obersalzberg 54 terrenys amb una superfície total de 2.900.000 metres quadrats. Hitler va adquirir pel seu propi compte 80.000 metres quadrats i l’Administració Forestal de Baviera va cedir 6.700.000 metres quadrats. Per accedir a la zona s’havien de passar dos controls de seguretat. Per ordres de Hitler, Bormann va obligar a 400 residents de la zona a vendre’s les seves propietats al NSDAP per després destruir aquelles propietats per construir-hi 3.000 metres de búnquers de formigó. Al principi es va recompensar generosament als propietaris, però llavors es varen pressionar als propietaris que es negaven a vendre. Alguns inclús varen ser enviats als camps de concentració. Aquelles expropiacions varen anar a càrrec de Gotthard Färber, director d’immobles i finques del NSDAP. A partir de llavors, l’accés a Hitler estava subjecte a unes normes estrictes i a un horari estricte. Només obtenien accés a la zona els titulars d’una targeta especial, expedit per l’Administració d’Obersalzberg, que controlava Bormann. Amb aquelles restriccions l’afluència espontània de turistes es va aturar. La majoria dels convidats eren antics amics seus de Munic o de Berlín, tot i que també la varen visitar personatges estrangers com el canceller d’Àustria Kurt von Schuschnigg, els primers ministres britànics Neville Chamberlain i David Lloyd George o el rei Eduard VIII després d’haver abdicat.
La relació de Hitler amb Obersalzberg:
La casa del Berghof es va convertir en la seva segona residència i el lloc preferit de descans de Hitler. És a on prenia amb més tranquil·litat les decisions i a on viva en un ambient més familiar al costat de la seva parella. Allí va redactar la majoria de discursos, com els dels congressos de Nuremberg. Li agradava tant el lloc que sempre trobava una excusa per anar-hi, de vegades deia que necessitava la tranquil·litat de la casa per treballar-hi i marxava unes setmanes, tot i que després, un cop allà, no treballava gaire i sempre acabava deixant la feina pel final complint-la de mala gana quan el temps s’acabava. Allí sempre estaven presents algunes esposes dels seus coneguts com Teresa Hoffmann o Margerete Speer. L’estil de vida de Hitler a Obersalzberg deixava consternat en els seus convidats que no el coneixien gaire bé, i va ser un tema de conversacions habitual en les reunions socials a Berlín. La majoria dels col·laboradors i ministres que treballaven per Hitler miraven d’evitar Obersalzberg, ja que era un lloc avorrit a on no es podia treballar. Tot i que Hitler sempre els pregava que el visitessin sovint i que es quedessin a descansar, pocs acceptaven aquelles invitacions. Molts camarades del NSDAP o representants del Govern varen tenir que acceptar que Hitler no estigués localitzable a la muntanya quan no volia estar-ho. Destacats titulars de l’Estat i del NSDAP tenien prohibit l’accés a l’esfera privada de Hitler. Amb tot, en l’entorn immediat del líder nazi en el Berghof es pot observar en tres grups amb funcions separades entre si; en primer lloc el personal, que incloïa metges, els assistents personals, les secretàries, els criats, els xofers i els guardaespatlles; en segon lloc, els assistents militars i els representants del Govern, de l’Exèrcit i del NSDAP, grup que formaven part Speer, Bormann, Karl Brandt, Sepp Dietrich, Hermann Esser i Franz Xaver Schwarz; i en tercer lloc, el cercle social, amb les amants, les seves famílies, així com Heinrich Hoffmann i la seva família.
Quan el 1925 va tenir prohibit parlar amb públic es va retirar a la casa per redactar el seu llibre, el Mein Kampf. El 1927 hi va anar a viure la seva germanastra Àngela amb la seva filla, Geli Raubal, amb la intenció de cuidar i administrar la llar. Quan Geli es va suïcidar el setembre de 1931, Hitler va començar a portar-hi a Eva Braun. Àngela es va enfadar amb el seu germanastre per aquella decisió i el final va deixar la casa el 1936.
Però per si per una persona va ser especial aquella casa d’Obersalzberg va ser per Eva Braun. La primera planta estava destinada a Hitler i a la seva parella, on hi havia una àmplia sala per mirar-hi pel·lícules que tant li agradaven a Eva. La casa es va convertir en residència permanent d’Eva Braun i de la seva germana Gretl Braun i en el Berghof era l’únic lloc a on Eva es podia considerar com la primera dama del Reich. Se li permetia està present durant la vista dels invitats, tot i que quan qui visitava la casa era un ministre com Göering o algun alt dignatari com Benito Mussolini, ella s’havia de quedar a una habitació per tal de que no la veiessin. Encara que l’invitat portés la seva parella ella no estava convidada a ser-hi present i s’havia d’amagar. Hitler no va ser gaire considerat amb ella en aquest apartat perquè no la veia com una dona intel·ligent, tot i que es va preocupar molt perquè sigues feliç a la casa.
El Berghof durant la Segona Guerra Mundial:
Amb el començament de la Segona Guerra Mundial, el Berghof es va convertir en un dels quarters generals de Hitler. Quan arribava el dictador amb ell arribava el comandant suprem de la Wehrmacht. Wilhelm Keitel i Alfred Jodl s’allotjaven a la petita Cancelleria del Reich de Berchtesgaden. Però la zona no estava pensada per albergar a tants funcionaris militars i l’Estat Major d’Operacions de la Wehrmacht va tenir que treballar inclús fins a finals de 1942 en un tren especial a prop de Salzburg. Totes les reunions importants es varen celebrar al Berghof al migdia i per la nit. Quan es produïa una reunió militar, tots els demés convidats en el Berghof s’havien de tancar a les seves habitacions fins que acabés la reunió.
Però durant la guerra Hitler ja no anava tan sovint a Obersalzberg. Fins al final del conflicte va seguir estades llargues, però cada cop eren més esporàdiques i ja no de forma espontània. Els viatges improvisats amb un grup de persones de confiança ja era cosa del passat, i l’estil de vida de Hitler va anar canviant, especialment en la segona meitat de la guerra, quan es va passar mesos en el front. Hitler va abandonar la residència el 16 d’octubre de 1944. Tot i no tornar-hi mai més, a finals de març de 1945 va demanar en el seu personal de confiança que anessin a la casa per destruir tota la seva documentació privada. El 25 d’abril de 1945 la casa va patir un potent bombardeig per part de la RAF i l’1 de maig va patir un incendi provocat per les SS quan es retiraven de la zona. Abans de que arribessin els soldats nord-americans, saquejadors alemanys varen desvalisar Obersalzberg, robant el mobiliari del ministre Heinrich Himmler i la col·lecció d’aquarel·les i dibuixos de Bormann. El 4 de maig, el Berghof va ser saquejat pels nord-americans. El 1953 es va ensorrar la casa definitivament. Per la demolició de tota la zona es varen necessitar 1.181 tones d’explosius per tal de que no fos un lloc de culte neo-nazi. Al lloc a on hi havien els edificis dels nazis ara hi ha un hotel de 5 estrelles, l’InterContinental Resort Berchtesgaden. De la casa de Bormann només queda una superfície llisa que recorda que allí hi havia un edifici.
Un dia normal d’Adolf Hitler a Obersalzberg:
Hitler solia aparèixer bastant tard a la planta baixa, al voltant de les onze del matí. El primer que feia era llegir les notícies de la premsa. Normalment Bormann li portava alguns informes i Hitler prenia alguna decisió depenent de la circumstància. Llavors anava a dinar amb els invitats que es reunien a l’avantsala. Hitler elegia en aquell moment la dona que l’acompanyaria a la taula. Eva Braun solia seure al costat esquerre de Hitler.
El menjador a on dinaven era rústic amb tocs urbans. Les parets i el sostre eren revestits de fusta clara, amb una discreta decoració floral. Normalment es menjava sopa, un plat de carn i postres, tot preparat de forma casolana, i es bevia vi, menys Hitler, que era abstemi i vegetarià. Els criats del Berghof portaven una jaqueta blanca i uns pantalons negres, i eren del cos d’escortes de les SS. La taula tenia una capacitat per unes 20 persones, i Hitler es situava al mig, davant de la finestra, perquè pogués observar el paisatge. Sempre parlava amb la persona que tenia davant seu, que ell canviava cada dia. Després de dinar es formava una comitiva que es dirigia a la casa del te. El camí cap a la casa del te era estret i només s’hi podia anar de dos en dos, i es tardava mitja hora a peu. Al capdavant d’aquesta comitiva, i a una certa distància, hi anaven dos funcionaris del Servei de Seguretat; tot seguit hi anava Hitler amb el seu interlocutor, i darrere seu la resta de la gent. Hitler anava sempre amb els seus dos gossos que no feien massa cas a les seves ordres.
A la casa del te, que Hitler va construir per ser un mirador de la vall de Berchtesgaden, tenia una habitació circular d’uns vuit metres de diàmetre amb una llar de foc i diverses finestres. La gent seia en unes còmodes butaques al voltant d’una taula rodona. Eva Braun i una altra dona, que cada dia era diferent, seien al costat de Hitler. Allí els servien te, cafè, xocolata, pastissos, pastes i alguna copa. A Hitler li encantava xerrar tota l’estona fent uns monòlegs que per als presents eren insofribles. Normalment es parlava de moda, de la criança de gossos, de teatre, de cinema i de la vida privada dels famosos. Hitler moltes vegades s’adormia uns minuts. A les sis de la tarda es donava per finalitzada l’hora del te. Un cop havien tornat al Berghof, Hitler es solia dirigir a les habitacions dels pisos superiors mentre els invitats passejaven per la zona. Bormann aprofitava sovint aquell moment per endur-se alguna secretària jove a la seva habitació.
El sopar tenia lloc a les vuit de la tarda i es feia el mateix ritual que a l’hora de dinar. Després de sopar es dirigien a la sala d’estar amb tots els invitats. La sala havia estat decorada per l’arquitecte Troost, amb quadres de gran valor a la paret i uns mobles de grans dimensions, com un armari de més de tres metres d’altura i més de cinc d’amplada. A l’armari hi havia documentació de Hitler i discs de música. En una gran vitrina de cristall d’estil clàssic hi havia un enorme rellotge de pèndol. També hi tenia un bust de bronze del seu músic favorit, Richard Wagner. A la sala hi havia una taula de més de sis metres de llarg, on Hitler solia mirar-se els plànols o firmava els documents. També hi havia una pantalla cinematogràfica per mirar pel·lícules, algunes de les quals eren prohibides pel règim. Hitler explicava sovint que els quadres que estaven a la sala els havia pagat ell de la seva pròpia butxaca, ja que era un amant de l’art, però la majoria eren robats. Els invitats seien en el sofà o en les butaques al voltant de la llar de foc mentre Hitler seia al costat d’Eva i d’algunes senyores en les còmodes butaques. Llavors es passava l’estona parlant amb les dones agafant la mà d’Eva. Un cop acabades les converses de després de sopar es posaven a mirar pel·lícules, on Hitler solia jutjar les interpretacions femenines mentre que Eva ho feia de les masculines.
Un cop va començar la guerra es van suprimir aquelles sessions cinematogràfiques per respecte als soldats que estaven lluitant, però en canvi es posaven discs de música. Aquelles sessions nocturnes duraven fins a les dues de la matinada i, molt sovint, els presents es quedaven mig adormits d’avorriment. La vetllada acabava molt sovint quan Eva li parlava a l’orella de Hitler i ella es retirava al pis superior. Aleshores, Hitler esperava una estona i marxava també al pis superior. Alguns dels convidats aprofitaven l’absència de Hitler per fer una copa de més.
Hermann Göering i Obersalzberg:
La residència alpina de Göering estava situada a poca distància de la de Hitler, damunt de la ciutat turística de Berchtesgaden, a l’Alta Baviera. Quan el maig de 1945 les tropes nord-americanes van entrar a la casa de Göering hi van trobar 25.000 botelles de xampany guardades a les bodegues, 5.000 càmeres Minox de la mida d’un encenedor; dues dotzenes de maletes plenes de roba interior de dona; un amagatall de pel·lícules pornogràfiques; i un sedan Mercedes a prova de bales per 14 passatgers. En túnels de ferrocarril i altres dipòsits propers, paracaigudistes nord-americans varen trobar-hi gran part de la seva col·lecció d’art que, segons es diu, superava els 500 milions de dòlars: centenars de pintures d’artistes com Rembrandt, Rubens i Van Dyck, i una falsificació de Vermeer, Crist i la dona adúltera; sants, sàtirs i guerrers de terracota; tapissos, mobles antics, calzes d’or, figures de porcellana. Una posada es va convertir en una galeria d’art temporal amb un cartell que deia:
Col·lecció d’Art de Hermann Göering per cortesia de la 101º Divisió Aerotransportada.
La Völkischer Beobachter, l’Observador Popular, va ser el diari oficial del NSDAP. El 20 de desembre de 1920, quan va aparèixer per primer cop, era un setmanari de quatre pàgines que es publicava dos cops per setmana i era l’òrgan central del partit nazi. A partir del 8 de febrer de 1923 es va convertir en diari gràcies als diners facilitats per la senyora Gertrudis von Seidlitz, una dona d’origen bàltic i propietària d’accions d’una fàbrica de paper finlandès, per Ernst Hanfstaengl, que va donar un préstec de mil dòlars per comprar rotatius amb el format dels diaris nord-americans, per Edwin Bechstein i altres. El diari tenia els seus orígens en el Münchner Beobachter, i el 1918 va ser comprat per l’organització secreta Societat Thule després de que es quedés en bancarrota. El 9 l’agost de 1919 el setmanari va passar a dir-se Völkischer Beobachter amb Franz Eher com a editor en l’Editorial Eher. El NSDAP el va comprar el desembre de 1920 per iniciativa de Dietrich Eckart, que en va ser el primer editor. El principi se’n venien 8.000 exemplars, tot i que era de caràcter local. A la tardor de 1923 va augmentar a 25.000 exemplars, just després de l’ocupació francesa de la zona del Ruhr. El 1923, després de la mort d’Eckart, Alfred Rosenberg es va convertir en el seu editor. Els locals de redacció i la impremta es trobaven en el número 39-41 de la Schellingstrasse de Munic, on també s’hi imprimien la majoria dels llibres de l’Editorial Eher, entre ells els pràcticament 10.000.000 d’exemplars del Mein Kampf.
Després del fallit Putsch de Munic del 8 de novembre de 1923, el govern de la República de Weimar en va prohibir la venda fins al 26 de febrer de 1925, quan Adolf Hitler ja era fora de la presó de Landsberg. Amb el nazisme en creixement a partir de 1930, el diari va anar creixent a la vegada dins d’Alemanya venent-se cada cop més. El 1931 es venien 120.000 exemplars, 1.192.500 el 1941 i 1.700.000 el 1944, i va ser el primer diari alemany en vendre més d’un milió d’exemplars en un sol dia.
Amb Hitler al poder, el diari va ser un dels principals òrgans del nou govern alemany. Bàsicament informava de les activitats del NSDAP i la majoria dels escrits provenien del Ministeri de Propaganda del ministre Joseph Goebbels. El ministre va fer servir el diari per explicar les seves teories i la ideologia nazi, i tenia com a objectiu divulgar el racisme i l’odi contra els jueus. El 1938, Rosenberg va deixar el diari i del 1938 fins al 1945 l’editor en va ser Wilhelm Weiss. Rosenberg va deixar el diari perquè es preparava per altres finalitats polítiques dins del Reich, com la de ser nomenat ministre d’Afers Exteriors, càrrec que mai va aconseguir ocupar, i per les seves discrepàncies amb el ministre Goebbels. L’última edició del diari a l’Alemanya del nord va ser el 27 d’abril de 1945 i la del sud el 30 d’abril, tot i que la d’aquest dia no es va arribar a entregar. Quan va acabar la guerra es va prohibir la venda del diari.
Diari del Tercer Reich 