Diumenge:

En el Reich:

A Alemanya:

Adolf Hitler va pronunciar un discurs al Sportpalast de Berlín davant de 10.000 oficials de les SS. En el discurs, el líder alemany va dir que estava convençut de que guanyarien la guerra i va explicar que tenia la intenció de crear un poder mundial a partir del Reich alemany. El dictador va afirmar que totes les persones eren producte de la naturalesa i que aquesta només coneixia una llei; la llei que donava la vida al més fort i elimina al més dèbil, i va exigir respectar-li i no actuar contra ella perquè res canviaria. 

---

Joseph Goebbels es va reunir amb Reinhard Heydrich per parlar de la qüestió txeca. Heydrich li va comentar que la situació en el Protectorat de Bohèmia i Moràvia era favorable per als interessos alemanys i que les seves mesures havien millorat els resultats. Goebbels va escriure en el seu Diari que la situació a Praga havia millorat molt i que les mesures de Heydrich havien produït els millors resultats. El ministre també va afirmar que Heydrich li havia dit que no era possible educar als eslaus com s’educava al poble germànic i que se’ls havia de pegar o humiliar constantment. 

---

Alfred Rosenberg va aprovar la promulgació del Nou Ordre Agrícola que va introduir de nou la propietat privada de les terres sense per aquest motiu repartir les grans granges col·lectives instaurades pels soviètics una dècada enrere. Amb aquesta Ordre es pensava i es va aconseguir incrementar la producció d’aliments.

---

Els nazis varen dur a terme el primer transport de jueus per assassinar-los amb Zyklon B. Per altra banda, el govern alemany va prohibir en els jueus alemanys tenir animals de companyia.

---

En el Feldkommandostelle Hochwald, Gottlob Berger va preguntar-li en el doctor Felix Kersten si era cert que Heinrich Himmler volia aniquilar als jueus o si preferia que deixessin el país voluntàriament per anar a un altre lloc. Kersten, per la seva part, li va preguntar com un home com Himmler podia sentir-se obligat a realitzar una acció com aquella. El doctor li va parlar sobre les afirmacions de Himmler sobre el destí dels jueus i li va dir que cap persona del món civilitzat ho entendria. Berger li va afegir que ell preferia que els jueus fabriquessin el seu Estat en alguna part del món, però li va confessar que homes com Joseph Goebbels o Martin Bormann volien una altra cosa. Al final de la conversa, Berger li va confessar que ell el volia ajudar en els seus esforços per salvar gent, tot i que el va avisar de que les seves possibilitats eren limitades.

Precisament, aquell dia va néixer el segon fill de Himmler, Helge, el primer amb la seva ex-secretària Hedwig Potthast, que va parir a la clínica Hohenlychen de les SS. El part va ser dirigit pel metge Karl Gebhardt, que seria el padrí de la criatura, i va ser amb fòrceps. La criatura va passar quatre quilograms i mig. Hedwig es trobava malament abans del part perquè acabava de saber que el seu germà havia caigut en combat.

---

En el camp de Buchenwald, les SS varen tornar a convocar als Testimonis de Jehovà en el portaló del camp i els varen comunicar que s’acusava a 20 d’ells de rebel·lió per no haver observat el reglament del camp, per suborn i per desconnectar la ràdio mentre s’emetien els discursos dels representants del govern i els condemnava a tots ells a està fora amb una neu de 20 centímetres d’altura fins que quedessin defallits.

La rendició de Singapur:

A la nit, la guarnició britànica, uns 70.000 homes, sota el comandament del general Arthur Percival, el comandant de la plaça de Singapur, es varen rendir al 25º Exèrcit de Tomoyuki Yamashita, després de que aquest liderés a dos quarts de cinc de la tarda una conferència a Fort Canning, concretament en un búnquer conegut com The Battle Box. Davant la superioritat militar britànica, els seus propis homes li varen demanar a Percival que es rendís. Entre els que es van rendir també hi havien molts reclutes locals i refugiats del nord. Al mateix temps, Malàisia va firmar l’armistici amb els japonesos, que els van prometre la independència i la llibertat en la Gran Esfera de Coprosperutat del Sud-est Asiàtic. Aquella derrota britànica no va passar per alt a Goebbels, que va creure que el primer ministre Winston Churchill estava acabat. Més de 16.000 soldats britànics varen caure en mans japoneses per la rendició de Singapur i per culpa de la campanya de Malàisia 80.000 soldats entre britànics, australians, indis i voluntaris malaisians varen ser fets presoners pels japonesos. Churchill mateix va afirmar que la pèrdua de Singapur era el pitjor desastre i la capitulació més important de la història britànica. Aquella tarda, el primer ministre britànic va emetre un discurs radiofònic en el qual va voler recordar que ara no estaven sols, que estaven ben acompanyats, i que tres quartes parts de la raça humana es movien en la mateixa direcció que ells i que no havien fracassat i no ho farien.

A les Índies Orientals Holandeses:

Després del desembarcament japonès del dia anterior a Banka, les embarcacions holandeses varen ser posades en alerta, però el destructor Van Ghent es va encallar i va tenir que ser enfonsat. Poc després, a les 09:20, un dels avions japonesos procedents dels portaavions va veure a les demés naus d’assalt holandeses i, dues hores i mitja més tard, els japonesos els varen atacar. Finalment, l’almirall holandès Karel Doormann va ordenar la retirada. Les embarcacions de Doormann varen partir cinc atac aeris durant quatre hores d’atac, però en varen sortir indemnes.

En el bàndol Aliat:

El director d’Operacions Militars del War Office, el general de divisió John Kennedy, va recomanar posar fi als bombardejos sobre Alemanya per utilitzar aquells bombarders per missions a Ceilan, Birmània, Austràlia, Nova Zelanda, Índia i l’est del Mediterrani. La seva petició no va ser escoltada.

Dissabte:

En el Reich:

A Alemanya:

A Berlín, Adolf Hitler es va reunir amb el ministre Joseph Goebbels per expressar-li un cop més la seva determinació en “netejar” Europa de jueus sense remordiments. El dictador va assegurar que els jueus havien merescut la catàstrofe que estaven patint i que a mesura que ells anessin aniquilant als seus enemics, també els jueus patirien la seva pròpia aniquilació. Hitler li va deixar anar que tenien que accelerar el procés amb una fredor implacable perquè, en la seva opinió, estaven donant un servei incalculable a una raça humana a la que la jueria havia atacat durant mil·lennis. Seguidament, el líder alemany va elogiar als japonesos pels seus combats a l’Àsia. Hitler va repetir aquestes proclames més tard davant dels seus oficials.

La determinació de Hitler de “netejar” Europa de jueus va dur a la prohibició de l’emigració jueva, que al mateix temps va comportar que aquell dia tanquessin les oficines de la Reichsvereinigung, que aconsellaven i ajudaven als emigrants.

---

A les onze del matí, el doctor Felix Kersten es va reunir amb l’ambaixador finlandès Toivo Mikael Kivimäki i el va informar de la seva conversació amb Heinrich Himmler del 8 i el 9 de febrer sobre una possible invasió alemanya a Suècia. L’ambaixador, amic personal del doctor, es va mostrar molt agraït i sorprès a la vegada per la informació.

Al mateix temps, Himmler va escriure una carta a l’explorador suec Sven Hedin, que no s’havien vist des del 2 de desembre de 1940 quan l’explorador li va demanar que fes alguna cosa per l’arxiduc Karl Albrecht von Habsburg, tancat a una presó alemanya. Comentant precisament aquell tema, Himmler li va dir que sobre aquell assumpte passaria el que en bona mesura fos possible que passés.

---

Quatre presoners comuns varen ser traslladats al camp de concentració de Dachau i es varen entrevistar amb el comandant del camp, el SS-Obersturmführer Piorkowsky. Aquests quatre homes havien de participar en uns experiments mèdics sobre els vols a gran altitud dirigits pel doctor Sigmund Rascher. Aquests quatre presoners varen ser els primers que serien obligats a participar en els experiments mèdics del Tercer Reich. Georg August Weltz, el director de l’Institut per la Medicina Aeronàutica de Munic, va proporcionar una cabina de descompressió per dur a terme tal experiment. La cabina va arribar a Dachau camuflada dins d’un camió que portava carbó.

A Polònia:

L’organització resistent la Lliga de la Lluita Armada es va transformar en el Armia Krajowa, l’AK, l’Exèrcit de l’Interior.

A l’Atlàntic: 

Els cuirassats britànics Gneiseau, Scharnorst i Prinz Eugen varen travessar el pas de Calais i varen arribar a Noruega.

A la Gran Bretanya: 

El govern britànic va emetre l’Ordre de Bombardeig Zonal, la qual perfilava els objectius estratègics del Comando de Bombarders de la RAF. Els bombarders tindrien a partir de llavors l’objectiu de destruir la resistència psicològica del poble alemany, així com la indústria de guerra del país. Els atacs aeris es varen dirigir contra àrees residencials per desgastar la moral civil.

A les Índies Orientals Holandeses:

Les forces japoneses d’avantguarda varen desembarcar a Banka i varen conquerir, sense trobar resistència, l’aeroport de Muntok. Per altra banda, a dos quarts de nou del matí, 700 paracaigudistes llançats en tres punts diferents, pròxims a Palembang, a la costa oriental de Sumatra, es varen encarregar d’ocupar l’últim jaciment petrolífer que els quedava en els Aliats després de perdre Balikpapan.

Dijous:

En el Reich:

A la gran sala del Ministeri de l’Aire va començar una reunió en la qual i van ser presents 30 persones, entre elles les persones més importants de la indústria alemanya, el ministre d’Economia Walther Funk, els tres representants dels exèrcits de la Wehrmacht, el ministre d’Armament Albert Speer i col·laboradors del ministre Hermann Göering. El subsecratari del Ministeri del Aire, el mariscal Erhard Milch, va presidir la reunió i va demanar tenir els dos ministres Funk i Speer al seu costat. Milch va explicar les dificultats en què es trobaven els exèrcits i, tot seguit, van debatre sobre la productivitat de les empreses per ajudar a la maquinària de guerra. Tothom estava d’acord en treballar en la mateixa direcció per produir més en la indústria bèl·lica. Speer, que era un nou en aquell tipus de reunió, va demanar que se celebrés una altra reunió en el seu Ministeri el 19 de febrer de 1942, ja que veia que Milch, per ordres del ministre Göering que no era present a la reunió, volia fer-se amb el Pla Quadriennal i deixar el Ministeri de Speer fora d’aquell Pla. Després els assistents a la reunió es van dirigir a la sala de sessions de la Cancelleria del Reich on l’Adolf Hitler abans volia parlar amb Speer en privat al seu despatx per després dirigir-se amb els altres convidats. Per Speer era una alegria la decisió d’en Hitler de reunir-se en privat amb ell abans perquè demostrava davant d’aquella gent la confiança que li tenia. Hitler li va demanar ser informat de com havia anat la reunió, i després d’anotar unes notes tot sol es va dirigir a la sala de sessions per parlar amb els altres convidats. Hitler va parlar durant una hora sobre l’economia de guerra i va demanar que es produís un augment de la producció d’armament i va exigir que el ministre Hermann Göering no es fes amb el càrrec del Pla Quadriennal, ja que estava assignat a Speer. En acabar la reunió es va demostrar que Speer era l’home de confiança d’en Hitler i no pas Göering, que havia quedat en un segon pla. Speer en va sortir molt satisfet de la reunió i quan va finalitzar va acompanyar a en Hitler amb el ministre d’Economia Funk, que li va prometre a en el dictador que ajudaria tan com pogués a Speer en els seus objectius.

Llavors, tant Hitler com Speer es varen reunir a la sala d’estar de la Cancelleria amb el secretari Martin Bormann per parlar durant uns minuts. Quan Hitler es va retirar a una de les seves habitacions li va aconsellar abans a Speer que confiés amb la indústria alemanya perquè li va assegurar que es trobaria amb persones molt capacitades. Speer li va prometre que confiaria amb els tècnics de la indústria, però li va demanar que a partir d’ara no es tingués en compte si aquests pertanyien o no al Partit, ja que molts dels presents no hi estaven afiliats. Hitler va acceptar les propostes de Speer i li va fer anotar al secretari Bormann totes aquelles idees perquè es posessin a la pràctica. Seguidament, Speer es va reunir amb el mariscal Milch, i aquest va veure que Speer tenia molt més poder del que es pensaven. Amb un to totalment diferent del d’abans de la reunió, li va dir que a partir d’ara col·laboraria amb ell en les qüestions d’armament. Entre els dos, que el principi eren rivals per culpa del mariscal Göering, va sortir una amistat i els consells d’en Milch varen ser molt important per Speer en els primers mesos en el Ministeri.

---

Al migdia, Hitler va celebrar un petit banquet en honor al convidat Vidkun Quisling, que es trobava a Berlín. Hitler estava molt satisfet de que els seus vaixells de guerra haguessin pogut obrir pas per l’Atlàntic. Per la seva part, Quisling va parlar durant una bona estona amb el dictador per demanar-li que li consentís crear un exèrcit noruec, protegir per ells mateixos els seus ports i establir una Noruega lliure, cosa que Hitler va respondre evasivament. Mentre Hitler parlava amb en Quisling, Joseph Goebbels va discutir amb en Bormann sobre certes mesures internes del Partit, i junts van criticar durament a en Robert Ley i al ministre Alfred Rosenberg. Més tard, Hitler va renunciar finalment en l’Operació Lleó Marí.

---

A primera hora d’aquell dia el Scharnhorst, que el dia anterior s’havia escapat miraculosament juntament amb el Gneiseau i altres embarcacions dels atacs dels britànics, va arribar a Wilhelmshaven amb els motors destrossats. Els seus consorts varen arribar al port set hores més tard.

Dimecres:

En el Reich:

A Alemanya:

A l’estació Anhalter de Berlín va arribar-hi el fèretre del desaparegut Fritz Todt, mort en un accident d’avió el 8 de febrer. A l’estació hi era present el seu substitut, el nou ministre d’Armament, Albert Speer, que estava molt emocionat per l’acte. Durant aquell matí també va arribar a la capital Adolf Hitler des del quarter general de Rastenburg després d’haver-se acomiadat del dictador romanès Ion Antonescu a l’aeròdrom de Rastenburg. Per l’ocasió, el dictador va crear el guardó a l’Ordre Alemany, que es va entregar al desaparegut Todt a títol pòstum. El guardó era un reconeixement especial de Hitler pels serveis especials prestats al NSDAP i a Alemanya.

Al migdia, Hitler es va reunir durant uns minuts amb el ministre Joseph Goebbels. El dictador estava trist per la mort del seu ministre i li va comentar a Goebbels que li afectava perdre progressivament als seus vells amics. Llavors va canviar el seu estat d’ànim i es va posar content quan va saber que els britànics estaven a punt de perdre Singapur i va elogiar, un cop més, als japonesos. Tot i això, estava preocupat pels tres vaixell de guerra; el Gneisenau, el Scharnhorst i el Prinz Eugen, que sortirien a la nit de Brest en busca d’un port segur.

A les tres de tarda varen començar els funerals d’Estat en el Saló de Mosaics de la Cancelleria amb l’assistència del Govern, del partit nazi i de la Wehrmacht. Hitler va pronunciar un emotiu discurs recordant la figura del ministre i va parlar detalladament de totes les grans obres que havia realitzat. Un cop acabat el discurs es varen treure les despulles de Todt de la Cancelleria i Hitler es va retirar per descansar.

---

Abans del funeral, Speer es va posar a treballar en el seu nou Ministeri, el Ministeri d’Armament i Munició. El subsecretari del Ministeri de l’Aire, el mariscal Erhard Milch, va demanar a Speer que estigués present a la reunió de l’endemà dels tres exèrcits de la Wehrmacht i del ministre d’Economia que es celebraria en el Ministeri de l’Aire. Speer en un principi no hi volia assistir, ja que encara no estava al cas de totes les qüestions del seu Ministeri, però ja era massa tard perquè la majoria dels empresaris de les grans indústries alemanyes ja estaven en camí per assistir a la reunió i, finalment, va tenir que acceptar anar-hi. El ministre Hermann Göering també va parlar amb Speer durant aquell dia i li va recordar les bones relacions que havien tingut en el passat (tot i que no eren tan bones com Göering es pensava o deia) i li va explicar que amb Todt havien arribat a un acord per al Pla Quadriennal per escrit i esperava que ara ell el firmés. El document que volia que firmés deixava sota el seu control les demandes de l’Exèrcit en el Pla Quadriennal. Speer no li va dir si ho firmaria o no, ja que desconfiava d’ell i sabia perfectament que Göering només volia acumular més poder. Durant tot el dia Speer va estar molt preocupat per si tenia que firmar o no aquell document i, finalment, li va consultar a Hitler quan acabava d’arribar a Berlín. El dictador li va donar tot el seu suport i li va dir que si algú es posava encontra dels seus plans o li posava dificultats per treballar tranquil ell el defensaria davant de tothom.

---

Joseph Goebbels va donar instruccions en el seu Ministeri de Propaganda per preparar diccionaris alemanys per les regions ocupades amb l’objectiu d’ensenyar i difondre l’alemany.

---

Heinrich Himmler va parlar amb el doctor Felix Kersten de Dinamarca i de Noruega en el Feldkommandostelle Hochwald i va lloar la figura de Vidkun Quisling. Però el doctor li va deixar clar que la majoria dels noruecs s’oposaven als alemanys, i Himmler li va contestar que tots aquests que es fessin anomenar patriotes serien educats en els camps de concentració alemanys, dels quals va dir que no eren tan terribles com es deia. Llavors, Himmler va manifestar la seva admiració pels danesos perquè el 9 d’abril de 1940 havien deixat passar sense problemes les tropes alemanyes.

---

Sigmund Rascher, que just aquell dia feia 33 anys, va enviar-li a Himmler el seu últim informe, designat com a secret, sobre el resultat dels seus últims experiments. El doctor li va explicar que els subjectes (presoners) amb els quals practicaven tals experiments havien sigut submergits en aigua freda a diferents temperatures i que se’ls havia tret quan la seva temperatura rectal havia arribat a 30 graus. En 8 d’aquests casos els varen estirar en un llit gran, entre dues dones despullades, i després els hi varen posar tres mantes al damunt. Un cop recuperaven el coneixement, segons Rascher, aquestes persones ja no es desmaiaven més i recuperaven la temperatura a la mateixa velocitat que escalfant-los amb mantes. Inclús quatre subjectes havien mantingut relacions sexuals amb les dones, fet que encara els havia fet recuperar més ràpid la temperatura corporal. Però Rascher també el va avisar de que un d’ells havia mort per una hemorràgia craniana i va concloure que només “els subjectes” a qui el seu estat físic els permetia les relacions sexuals s’escalfaven aviat i recuperaven amb una rapidesa sorprenent el seu benestar físic.   

A la Gran Bretanya:

L’operador de l’estació de radar X. D. 29 es va espantar quan de cop en la seva pantalla varen aparèixer 12 avions alemanys. D’immediat va trucar a les estacions de radar veïnes, que varen confirmar el què es veia i li varen dir que el número d’aparells havia augmentat i que es dirigien cap a Brighton. Segons el radar, els avions alemanys ja eren massa a prop de la costa britànica. En qüestió de minuts esquadrilles de caces britànics es varen enlairar. De seguida es varen enviar més reforços a la zona amenaçada i totes les antenes es varen enfocar cap a la ciutat de Brighton, on es creia que es dirigien els alemanys. Al cap d’uns moments, Spitfires i Hurricanes sobrevolaven la ciutat amenaçada esperant l’arribada dels alemanys per lluitar. Però la realitat era que els alemanys havien utilitzats dos solitaris Heinkel 111, que van fer creure en els britànics que eren molts més. Quan els alemanys van veure que els britànics havien caigut a la seva trampa i havien posat totes les seves defenses a Brighton, van fer retornar els dos Heinkel III i varen enviar bombarders i Junkers a la ciutat de Plymouth provocant que els britànics no ho poguessin detectar perquè els dispositius de defensa britànics es preparaven per perseguir els avions fantasmes a Brighton. Al cap de pocs minuts, els alemanys varen bombardejar amb bombes de gran calibre la ciutat de Plymouth.

A l’Atlàntic:

Els dos creuers cuirassats de batalla Gneisenau i Scharnhorst, acompanyats pel creuer Prinz Eugen, que marxaven cap al Nord des de Brest, varen ser descoberts a les 10:42 per dos pilots de Spitfires a l’oest de les platges belgues de Le Touquet, però els pilots no varen donar l’alarma als seus comandaments fins a les 11:09 i no va ser fins 16 minuts més tard quan els comandaments militars britànics varen ser informats de la sensacional notícia. A l’acte, els britànics varen enviar contra els alemanys avions bombarders i torpeders, que varen enlairar-se a Manston (Kent), i destructors i llanxes torpederes. A les 12:42, els britànics varen veure de nou les embarcacions alemanyes i varen atacar, però els alemanys varen rebutjar els seus atacants i varen esquivar els 825 torpedes de l’esquadró. Durant la tarda, un grup de bimotors Beaufort acompanyats per Hudson varen atacar amb bombes i torpedes contra els alemanys, ja en retirada. A les 15:43, cinc destructors de Harwich, sotmesos a l’intens foc dels alemanys, varen iniciar un atac amb torpedes des d’una distància de 2.700 metres, però de nou els resultats no varen ser els esperats. Al mateix temps, 242 bombarders britànics varen atacar l’esquadró alemany comandat pel vice-almirall Otto Ciliax, però només 39 d’ells varen aconseguir llançar els seus projectils a prop de l’objectiu i cap va causar greus danys. En l’atac, la RAF va perdre 17 caces dels seus 398 caces i 15 bombarders. Finalment, les embarcacions alemanyes varen aconseguir arribar als seus ports, tot i que el Scharnhorst i el Gneisenau varen arribar danyats per les mines quan varen passar per aigües de Terschelling.

Dimecres:

En el Reich:

A Polònia:

Adolf Hitler es va reunir amb Ion Antonescu, que aquest es va instal·lar en el búnquer construït expressament pels convidats i allí va ser on es va produir la reunió. Paul Schmidt es va encarregar de les traduccions, ja que Antonescu sabia francès. A prop de la porta d’entrada hi havia Rudolf Schmundt i Heinz Linge per si el dictador alemany necessitava alguna cosa. Hitler i Antonescu varen parlar de la participació de Romania en la futura ofensiva al sud del front oriental i el dictador romanès li va prometre que li proporcionaria un gran contingent de tropes, però li va indicar que estaven mal equipades. Hitler li va demanar informació detallada sobre les armes que necessitaven. Antonescu li va respondre que no tenia les dades, però li va prometre que li faria enviar tant bon punt tornés a Bucarest. Un cop acabada la reunió, Antonescu va participar en la reunió informativa.

A Alemanya:

Les dificultats del transport per les restriccions de guerra varen obligar a suspendre l’organització de totes les fires del 1942 com la de Leipzig, que ja estava preparada.

A l’Atlàntic:

La Kriegsmarine va començar una operació militar, l‘Operació Cerberus, que consistia en portar els vaixells de guerra alemanys de la França ocupada fins a Alemanya. Aquella operació era molt delicada, ja que els vaixells havien de passar per molt a prop de les costes britàniques i eren un objectiu fàcil per la RAF. Precisament, a la nit, del port de Brest varen sortir els creuers cuirassats Scharnhorst i Gneisenau i el creuer Prinz Eugen, aquest amb vuit canons de 8 polzades, i es varen dirigir cap al Nord, a les seves pròpies bases. Els alemanys varen aprofitar la boira per amagar-se dels britànics quan passaven a prop de les seves costes i varen avançar amb rapidesa quan varen passar per davant de les bateries pesades de la costa de Dover, però l’endemà varen ser descoberts pels britànics.

A Singapur:

Un avió japonès va deixar caure octavetes firmades per Tomoyuki Yamashita aconsellant als britànics la rendició. Els britànics, igual que a Hong Kong, varen continuar lluitant.

A les Illes Orientals Holandeses:

El gruix de l’exèrcit japonès va sortir de la Badia de Cam Ranh direcció a les Illes Orientals Holandeses, on ja hi havien tropes japoneses lluitant contra els soldats holandesos.

Dimarts:

En el Reich:

A Polònia:

A la tarda, Adolf Hitler es va reunir amb els seus convidats, entre ells Heinrich Himmler, i els va narrar que tot el que sabia de cotxes, una de les seves aficions, es devia a Adolf Müller, de qui va dir que era molt prudent al volant i que gràcies a ell s’havia comprat un Benz de 16 cavalls. Parlant dels seus xofers, el dictador va descriure a Julius Schreck com un home fort i amb molts coneixements teòrics i pràctics i d’Erich Kempka va dir que només tenia elogis cap a la seva persona i va senyalar-los de que era molt previsor. Després de descriure’ls un petit incident amb Viktor Lutze al volant a la ciutat de Hannover, el dictador els va dir que Hermann Göering conduïa a l’esquerra de la carretera i que en els moments perillosos premia l’accelerador perquè tenia molta confiança en si mateix. De Manfred von Killinger va dir que era un as del volant. Llavors, Hitler els va recordar que una vegada Schreck havia atropellat expressament les bicicletes d’uns comunistes i que aquests l’havien maleït.

A Alemanya:

El nou ministre d’Armament, Albert Speer, va arribar a Berlín des de Rastenburg per ocupar el seu nou càrrec. Speer estava molt preocupat per si podria arribar a estar a l’altura del seu Ministeri i estava nerviós perquè sabia que a partir de llavors ocuparia una posició clau en el conflicte bèl·lic, i ell no sabia res de les qüestions militars. Quan va arribar a les oficines del seu Ministeri va anar als despatxos dels seus nous col·laboradors i els va explicar un per un, amb el seu caràcter tímid, que no tenia cap intenció de fer canvis en la política de treball que havia portat el desaparegut Fritz Todt. Tot i que a Speer no li agradava com estava decorat el Ministeri, no va tocar res per respecte a Todt fins a l’estiu de 1943 quan va canviar tots els mobles.

---

El Govern va anunciar que a partir del 6 d’abril de 1942 es reduirien les racions alimentàries, excepte per als nens i els obrers que realitzessin treballs durs.

---

Fran Rademacher, el responsable de les qüestions jueves en el Ministeri d’Afers Exteriors, va informar a un dels seus companys encarregat de la política colonial de que el pla de Madagascar ja no estava en l’ordre del dia, ja que Hitler havia decidit deportar els jueus a l’Est.

A la Gran Bretanya:

Algunes veus britàniques varen posar en dubte la versió oficial de la mort del doctor Todt.

---

A Londres, Winston Churchill va declarar davant el Gabinet de Guerra que a la Gran Bretanya li esperaven temps difícils, però va assegurar que no els destrossarien.

---

Els britànics varen oferir en els Estats Units 34 embarcacions antisubmarines amb les seves tripulacions per lluitar contra els U-Boots.

A Itàlia:

L’ex ambaixador italià a Berlín, Bernardo Attolico, va morir a Roma.

A l’oceà Índic:

Els japonesos varen desembarcar al sud de l’illa Cèlebes.

A l’Índia:

Mahatma Gandhi va començar una vaga de fam per protestar contra la seva detenció per part dels britànics.

A Japó:

L’emperador Hirohito li va aconsellar a Hideki Tojo que preparés possibles plans de pau.

Dilluns:

En el Reich:

A Polònia:

Konrad Haasemann, el cap de la secció personal del desaparegut ministre Fritz Todt i conseller governamental, va volar de Berlín fins al quarter general d’Adolf Hitler a Rastenburg, Prússia Oriental, per donar tot el seu suport i confiança al nou ministre d’Armament i Munició, Albert Speer. També volia saber les opinions de Hitler sobre què s’havia de fer ara. Haasemann li va explicar a Speer que l’ajudaria a conèixer als nous col·laboradors amb qui hauria de treballar a partir d’ara, però el nou ministre va rebutjar aquell oferiment, ja que els volia conèixer sense cap tipus d’ajuda. A la nit, Speer va marxar en tren cap a Berlín per posar-se al corrent del seu nou Ministeri i començar a treballar. Speer va marxar en tren perquè no va tenir ganes de pujar en un avió.

Al migdia, Hitler es va reunir amb el seu entorn, entre ells el flamant ministre Speer, i els va assegurar que les elits britàniques, nord-americanes i els jueus eren uns explotadors. A continuació, el dictador va afirmar que era millor donar els diners de l’Església directament als arquebisbes perquè estava convençut que d’aquesta manera no es posarien en els temes d’Estat. Parlant de Berchtesgaden, el líder alemany va confessar-los que quan hi plovia per ella era una benedicció perquè podia descansar en pau contemplant el paisatge de muntanya i va defensar evitar espatllar els paisatges amb xarxes de línies d’alta tensió, amb telefèrics i demés aparells.

A la tarda, Hitler va explicar que els britànics encaixaven malament les derrotes i va afirmar que s’hi disposés d’un avió de bombardeig capaç de volar a més de 750 quilòmetres per hora ara tindria la supremacia i per aquest fet va justificar la fabricació d’aquests aparells abans que els caces. Parlant de submarins, el dictador va comentar-los que Hiroshi Oshima l’hi havia explicat de l’eficàcia dels submarins de butxaca i va criticar que els seus especialistes l’haguessin rebutjat. Dels tancs, Hitler va afirmar que si donaven 24 dels nous blindats que estava construint a Erwin Rommel aquest tindria una gran avantatge i destruiria amb facilitat els tancs nord-americans. Canviant de tema, Hitler els va narrar que s’hi haguessin pogut fer arribar els tres transports que volien que arribessin a Narvik el 1940, les seves embarcacions no s’haurien enfonsat i va criticar que no l’havien informat de que aquests transports no podien passar per aquesta zona, tot i que va assegurar que els britànics havien pogut aconseguir arribar primers al port noruec per pura casualitat i sort.

A Alemanya:

El comissari Fritz Sauckel va obtenir plens poders per agafar tota la gent que es necessités dels països ocupats per fer-la servir com a mà d’obra per Alemanya. O sigui, si Speer necessitava personal per construir maquinària de guerra en una fàbrica només havia de posar-se en contacte amb Sauckel, que li oferia tot el personal que necessités deportant obrers dels països ocupats. Aquelles persones eren tractades com esclaus.

---

A Berlín, Joseph Goebbels es va passar tot el dia preparant el funeral del doctor Todt.

---

Heinrich Himmler va tornar a parlar amb el doctor Felix Kersten sobre Suècia i els socialistes suecs, que donaven suport a una aliança amb Alemanya. Himmler estava decebut amb el Svensk socialistisk samling, la Unió Socialista sueca, SSS, de tendència nacionalsocialista, ja que creia que no eren de fiar. Un cop acabat el tractament, el doctor li va treure una llista amb els noms de les persones per les quals demanava un indult. Hi havia set holandesos, sis estonians, cinc luxemburguesos, dotze belgues i quatre francesos. Tots ells havien sigut condemnats a mort per sabotatge i activitats hostils. Himmler, després d’una discussió, va accedir a alliberar-los. Abans de que Kersten marxés, Himmler el va convidar a sopar amb ell a les onze de la nit. Varen sopar gulasch hongarès amb fideus i enciam fresc. Mentre menjaven varen tornar a parlar dels socialistes suecs i Himmler va lamentar que els socialistes finlandesos es mostressin tan contrariats amb el nacionalsocialisme. Mentre discutien si els suecs acceptarien o no està sota el control alemany, Rudolf Brandt va entrar a la sala per donar-li uns documents a Himmler i va informar que l’endemà es posarien en llibertat les 36 persones de la llista del doctor.

---

El professor August Hirt de la Universitat d’Estrasburg va enviar una carta al professor Rudolf Brandt per dir-li que s’havia de crear a la Universitat d’Estrasburg un equip de científics per investigar una col·lecció de cranis jueus. Hirt també trobava necessari prevenir a la Wehrmacht perquè enviés vius a tots els comissaris que capturessin del front oriental per examinar-los. Volia matar-los per després un metge o un estudiant de Medicina separés el cap de la resta del cos introduint un líquid al cap per conservar-lo per seguidament enviar-lo a Estrasburg.

A Lituània:

Contestant la demanda del 6 de febrer de Stahlecker, Jäger el va informar que fins l’1 de febrer l’Einsatzkommando 3 havia executat a 136.421 jueus, 1.064 comunistes, 56 partisans, 635 malalts mentals i 78 persones per un altre motiu. En total eren 138.272 persones que havien mort a mans d’aquest Einsatzkommando, de les quals 55.556 eren dones i 34.464 eren nens.

En els Estats Units:

A Nova York, el transatlàntic Normandie va patir un greu incendi en el moll 88. No hi va haver víctimes mortals, però el transatlàntic ja no va poder transportar a més tropes. Les autoritats varen pensar que havien sigut sabotejadors alemanys, però més tard el FBI, amb l’ajuda de la policia i els bombers, va descartar aquesta hipòtesis. Els federals varen concloure que la nau s’havia incendiat per culpa de la negligència d’un civil que havia utilitzat malament un bufador.

A Singapur:

L’aviació japonesa va controlar el cel de la ciutat espantant les defenses britàniques i els tancs varen començar a arribar a la zona defensada pels britànics. A partir de llavors, els britànics no varen tenir més remei que retrocedir.

A les Índies Orientals Holandeses:

Les tropes japoneses varen ocupar Macasar mentre les forces holandeses es retiraven cap a l’interior i començaven a desenvolupar accions de guerrilla.

Diumenge:

La mort del doctor Fritz Todt:

A la una de la matinada, Albert Speer es va reunir amb Adolf Hitler a Rastenburg, Prússia Oriental. Hitler estava de molt mal humor amb el seu ministre d’Armament, Fritz Todt, i va parlar amb Speer dels seus projectes de reconstrucció de les ciutats de Berlín i Nuremberg per oblidar aquella picabaralla. A mesura que anaven parlant dels seus projectes arquitectònics, Hitler s’anava animant. Quan varen acabar de veure els projectes, Hitler li va fer preguntes sobre l’estada de Speer en el front oriental, concretament a Ucraïna, i varen allargar la trobada fins a les tres de la matinada. Quan s’estaven acomiadant, Speer li va explicar que a les vuit del matí viatjaria amb l’avioneta del ministre Todt cap a Berlín. Llavors, sembla ser, que Hitler li va fer cancel·lar el viatge amb Todt. Tot i que el motiu oficial de la cancel·lació del viatge de Speer era que l’avioneta havia de sortir al cap de cinc hores i Speer encara no havia anat a dormir preferint viatjar més tard en un altre avió, costa de creure que aquell canvi només s’hagués fet per aquest motiu. El que sí sabem segur és que en aquelles hores intempestives, Speer, que estava esgotat, va deixar un missatge al seu amic Todt per comunicar-li que renunciava al vol perquè necessitava descans.

A les vuit del matí, Todt va pujar al bimotor Heinkel 111 modificat que l’havia de dur a Munic, però, tot just enlairar-se, a uns 30 o 400 metres de terra, l’aparell va girar bruscament, es va dirigir de nou cap a terra o bé va explotar o bé va caure explotant al xocar contra el terra. Todt i tota la tripulació que viatjaven a l’aparell varen morir. Els passatgers estaven tan cremats que va resultar difícil identificar-los.

Al cap d’uns minuts es va informar al quarter general de l’accident. Speer en aquells moments estava dormint quan Karl Brandt va trucar-lo per telèfon per comunicar-li la notícia. En saber que el doctor Todt era mort va tenir un fort sentiment de tristesa, ja que havien arribat a tenir una bona relació d’amistat; els dos compartien diferents aficions i odiaven al secretari Martin Bormann. En el menjador del quarter general es va fer un esmorzar per parlar sobre qui havia de succeir el doctor Todt com a ministre, però el problema que tenien era que Todt havia ocupat masses càrrecs; era el director de les comunicacions per carretera, cap de les canalitzacions, cap de les centrals d’energia, era delegat de Hitler, era ministre d’Armament i Munició de l’Exèrcit i, a més, dirigia el departament de construcció del Pla Quadriennal del ministre Hermann Göering, on havia creat l’Organització Todt, que havia construït la Línia Sígfrid, els refugis submarins a l’Atlàntic, carreteres en els països ocupats des del nord de Noruega fins a la França meridional i a la Unió Soviètica. Per tant era un home insubstituïble. Speer ja va preveure en aquell moment que li demanarien que assumís alguna de les tasques de Todt. 

A la una del migdia, Hitler va cridar a Speer perquè es reunís amb ell en el seu estudi. Era la primera persona que rebria en aquell dia. El dictador estava seriós i el va rebre de forma oficial i no amistosa, tal com fins llavors ho solia fer amb ell. Només veure’l li va comunicar que ell seria el successor del doctor Todt en el Ministeri d’Armament i Munició i li va dir que no volia discutir-ho. Al principi Speer volia rebutjar aquella oferta, ja que ell no sabia res dels temes militars, però Hitler li va explicar que no tenia ningú més que pogués ocupar aquell càrrec i després d’assegurar-li que tindria la seva protecció i un tracte de privilegi li va ordenar que comencés a treballar en el seu nou Ministeri. Des d’aquell moment la relació que havien tingut aquells dos homes va canviar per sempre més. Hitler es va mostrar a partir de llavors molt més distant amb Speer i el va tractar com un ministre més dins del Reich. Després de mantenir unes paraules més i quan ja s’acomiadaven, l’ajudant de Hitler va anunciar-lo que Göering s’acabava de presentar i que volia ser rebut sense tenir cita prèvia. Hitler va acceptar rebre’l i li va demanar a Speer que es quedés una estona més.

Göering va entrar a la reunió i els va informar de que volia fer-se amb el càrrec del doctor Todt del Pla Quadriennal. Abans de l’accident del doctor Todt, Göering es trobava en la seva casa de caça a Rominten, a uns 100 quilòmetres del quarter general de Rastenburg, i va venir al quarter en un tren especial de seguida que va saber la notícia (A Speer el va sorprendre la rapidesa amb la qual va venir, ja que no havien passat ni unes quantes hores de l’accident). Després de rumiar-ho, Hitler li va afirmar que no acceptava de cap de les maneres que ell s’ocupés d’aquell càrrec i li va explicar que Speer portaria tots els càrrecs que fins llavors havia ocupat el doctor Todt. Consternat i empipat, Göering li va demanar que no l’obligués anar al funeral del doctor Todt, ja que no havia mantingut una bona relació. Al final hi va haver d’assistir, ja que era el segon home més important del Reich.

Més tard, el Ministeri de l’Aire va ordenar una investigació per determinar les causes de l’accident, però Hitler va fer tancar la investigació i va ordenar no parlar més de l’accident. La comissió havia suggerit que el pilot havia accionat per error un mecanisme d’autodestrucció, tot i que aquest mecanisme no existia en aquell aparell. Nicolaus von Below sempre va creure que les males condicions meteorològiques durant l’enlairament havien privat a l’inexpert pilot d’una bona visibilitat. Tot i que Hitler sempre va sospitar que l’accident no havia sigut casual i veia molt possible que els seus serveis secrets sabessin alguna cosa, no va voler que s’obrís una investigació. També s’ha comentat que Hitler estava al darrere de l’accident del doctor Todt, ja que aquest s’havia convertit en una nosa per ell perquè l’hi havia qüestionat les seves decisions, però segons alguns testimonis que estaven a prop d’ell, la pèrdua del doctor Todt el va commoure, ja que sentia admiració cap a ell i el necessitava per l’economia de guerra.

En el Reich:

A Polònia:

A Rastenburg, al migdia, Hitler es va reunir amb Speer i Heinrich Himmler i els va assegurar que la justícia alemanya encara no era bastant flexible i els va dir que havia sigut informat de que s’estaven produint molts robatoris per part de reincidents que només havien sigut castigats amb treballs forçats temporals i es va queixar de que les penes cap als lladres eren massa laxes i va defensar la pena de mort o l’enviament als camps de concentració per aquests individus. A continuació va explicar-los els seus plans que tenia per a l’Església catòlica i, sobretot, pels clergues. Hitler va dir aquesta frase en la reunió en referir-se a l’Església:

A ells (l’Església) els tocarà després i no m’ho pensaré dos cops. Els liquidaré, l’Església és un rèptil que aixeca el cap cada vegada que l’Estat es mostra dèbil, i que per tant els hem d’aixafar.

Hitler els va dir que havia arribat a la conclusió que tenia tres enemics que els englobava en el mateix sac; els jueus, el comunisme i l’Església. Aquest odi cap a aquests tres sectors era perquè estava influenciat en el llibre que havia llegit El bolxevisme de Moisés a Lenin escrit per Dietrich Eckart el 1920.

A la tarda, continuant reunit amb Speer i Himmler, Hitler els va assegurar que només Alemanya tenia una forma d’Estat a Europa semblant a la d’Estats Units i els va explicar el sistema parlamentari nord-americà afirmant que el president nord-americà tenia molt més poder del que tenia el Kàiser. Parlant del sistema britànic, el dictador va dir que la Cambra dels Lords no tenia influència i que el rei era l’únic guardià de la Constitució. A continuació els va explicar que per evitar crisis de dualitat ell havia reunit en la mateixa funció el càrrec de canceller i el de cap de l’Estat, però, sorprenentment, els va confessar que creia que el títol de Führer no havia de ser nomenat a títol vitalici i creia convenient que al cap de cert temps el cap de l’Estat cedís el seu lloc. 

---

Abans de dirigir-se a Rastenburg, Himmler es va despertar de bon humor perquè havia dormit molt bé; s’havia llevat a les nou del matí després d’haver anat a dormir a les deu de la nit, i li va agrair en el doctor Felix Kersten tots els seus tractaments. Himmler li va assegurar que necessitaria totes les seves forces perquè en les següents setmanes Suècia seria annexionada al Reich. El Reichsführer va indicar-li que les activitats d’espionatge estaven centrades en aquell país. A més, el cap de les SS li va assegurar que la premsa sueca era anti-alemanya (cosa que era certa) i que a part necessitaven més mineral de ferro. El doctor, que no estava gens d’acord amb aquell projecte, li va senyalar que els suecs no treballarien per als alemanys, però Himmler li va contestar que els hi obligarien per la força. Kersten va insistir-hi de que era una mala idea i que havien de continuar deixant Suècia en pau, però Himmler li va relatar que Göering estava molt interessat amb Suècia. El doctor li va replicar de que segurament deuria tenir interessos personals (La seva difunta esposa Carin Göering era sueca). En aquest punt Himmler li va donar la raó i li va dir que Göering, a qui va insultar dient-li porc estúpid, tenia les mans massa llargues.

A Alemanya:

A Berlín, Joseph Goebbels va criticar les relacions entre el president Franklin Delano Roosevelt i el primer ministre Winston Churchill.

En el front oriental:

En el sector nord:

Columnes soviètiques varen envoltar la Divisió SS Calavera i altres cinc de l’Exèrcit a la bossa de Demiansk, al sud-est del llac Ilmen. Els alemanys varen resistir gràcies a la persistència del cap divisionari Theodor Eicke.

En el sector sud:

A Yujnov, el 33º Exèrcit soviètic va quedar envoltat per l’exèrcit alemany.

A Singapur:

A la nit, tres divisions japoneses varen assaltar per ordres de Tomoyuki Yamashita al nord de Singapur des de Malàisia des de l’estret de Johore amb barcasses blindades i van reconstruir les carreteres que havien destruït els britànics el 31 de gener de 1942 perquè hi poguessin accedir els tancs nipons. A més, l’aviació japonesa va atacar amb contundència les bases aèries britàniques sense donar opció a la RAF a defensar-se. Es creia que es necessitaven 600 avions per resistir amb èxit a l’illa i només disposaven d’un centenar d’aparells. Després de l’atac només quedaven sis avions en condicions per volar. De seguida els japonesos varen obrir pas sense masses problemes i les unitats britàniques i índies no hi varen poder fer res.

A les Filipines:

A Batan, després d’intentar desembarcar cinc vegades a la costa oest, on hi havia la línia defensiva nord-americana, tots els grups d’assalt japonesos havien sigut eliminats i només tres batallons d’infanteria mantenia el front. Però, per la sort dels japonesos, els nord-americans no sabien la debilitat d’aquells moments dels japonesos. Aprofitant el caos, el president filipí Manuel Quezón va proposar als Estats Units la independència del seu país, la retirada tant de les forces japoneses com de les nord-americanes i la dissolució del propi exèrcit filipí. Els nord-americans varen rebutjar la proposta.

Dissabte:

En el Reich:

A Polònia:

A les onze del matí, Albert Speer va aconseguir, després de molt problemes, volar amb el Heinkel 111 del Staffel d’Adolf Hitler des de Dnepropetrovsk, Ucraïna, cap al quarter general de Rastenburg, a Prússia Oriental. Speer va tenir moltes dificultats durant la seva estada a Ucraïna per culpa de la neu, que li va impedir marxar en tren com ell desitjava, i les baixes temperatures, i els seus treballadors no podien treballar en aquelles condicions. Després de veure que la seva estada allí era inútil va decidir marxar cap a Rastenburg, tot i que ell volia marxar cap a Berlín va acabar fent una parada a Rastenburg per veure a Hitler, que no havia vist des de principis de desembre.

En el quarter general, a la tarda, Hitler es va reunir amb el ministre d’Armament, Fritz Todt, per discutir l’estratègia militar que havien de seguir en el front oriental i una sèrie de propostes que Todt havia acordat durant una reunió que havia tingut feia uns dies amb alguns representants de la indústria armamentista. Todt no estava content per com s’estava gestionant la campanya en el front oriental i s’oposava a lluitar contra la Unió Soviètica. La reunió va durar moltes hores, fins que varen anar a sopar. Speer també hi va participar en la trobada. El dictador els va parlar primer de la natalitat en el camp, després els va assegurar que tot el que en els Estats Units tots els grans desenvolupadors eren d’origen alemany i per acabar els va dir que era una sort que ara estiguessin a l’Est perquè creia que d’aquesta manera el poble alemanya tornaria a recuperar la seva llibertat de moviment. 

Després de sopar amb una gran quantitat de convidats però no amb el dictador, Todt va tornar-se a reunir amb Hitler fins a altes hores de la nit. Quan va acabar la reunió, Todt estava cansat i descontent, i va decidir fer una copa de vi amb el seu amic Speer. El ministre li va explicar que l’endemà a les vuit del matí tornaria a Munic i li va demanar si volia viatjar amb la seva avioneta. Speer va acceptar la invitació, ja que no volia anar a Berlín en tren com tenia previst. Però a la una de la matinada, Speer s’havia de reunir amb Hitler, que l’havia fet cridar, i després va prendre la decisió de no viatjar amb l’avioneta de Todt, que curiosament explotaria al matí matant al ministre.

A Alemanya:

Els alemanys van capturar un missatge secret del Ministeri britànic d’Afers Exteriors dirigit a les seves ambaixades. En el missatge es demostrava que els Aliats no eren massa optimistes sobre la situació en el front oriental.

A Líbia:

L’Afrikakorps d’Erwin Rommel, després de reconquerir Benghazi, es trobava a la línia Derna-Bir Tendjder. Els britànics, amb el suport de les tropes franceses del general Marie Pierre Koenig, varen establir una línia de defensa a l’oest de Tobruk, que anava d’Ain el Gazala, a la costa, fins a Bir Hakeim, a 70 quilòmetres a l’interior del desert.

Divendres:

En el Reich:

A Polònia:

A la tarda, Adolf Hitler es va reunir amb els seus invitats i els va explicar que si a la Gran Bretanya es presentava una home “lúcid” que volgués conservar l’Imperi demanaria la pau. Els va assegurar que Eduard Daladier, Philippe Pétain i la majoria dels francesos estaven per la pau, però que un petit grup els havia arrossegat a la guerra i de la mateixa manera creia que havia passat a la Gran Bretanya. Culpava a Winston Churchill de que els britànics estiguessin en la guerra i creia que els parlamentaris no tenien la valentia de dir-li en el primer ministre el què “pensaven molts” (que marxés i es firmés la pau) perquè, segons la seva opinió, pensava que tots veien que hi hauria una derrota britànica. Els va “augurar” que un dia Churchill seria acusat d’haver traït els interessos de l’Imperi i esperava que la banca britànica s’enfonsés amb la pèrdua de els colònies de l’Extrem Orient. Després d’assegurar que cap britànic voldria continuar amb la guerra quan el país caigués en dèficit, Hitler va dir que no volia renunciar mai de la seva aliança amb el Japó. Esperava que els japonesos no volguessin dirigir l’Índia i dubtava de que volguessin ocupar Austràlia i Nova Zelanda. Culpant un cop més a Churchill d’una possible derrota de l’Imperi, el dictador els va narrar que l’entrada de Japó a la guerra els faria modificar la seva situació estratègica. Esperava arribar a un acord amb Turquia per tenir una important flota en el Mar Negre.

A Alemanya:

Fritz Todt va convocar als caps de les comissions per discutir l’establiment d’una organització que centralitzés el control de la producció i la distribució de recursos per l’economia de guerra. L’endemà es reuniria amb Hitler.

A Lituània:

Stahlecker li va demanar a Jäger que l’informés de seguida del número total d’execucions del seu Einsatzkommando 3 segons les següents categories: jueus, comunistes, partisans, malalts mentals i altres. A més, tenia que indicar el número de dones i nens. L’informe el va rebre el dia 9.

A Rutènia:

El comissari general civil, Wilhelm Kube, va explicar en una carta que volia executar a tots els deportats dels pròxims combois provinents d’Alemanya per falta d’espai i avituallament. En ella, Kube va defensar a un dels seus subordinats que s’havia oposat amb vehemència a un nou trasllat de jueus, argumentant que només empitjoraria una situació que ja era catastròfica.

En el front oriental:

Un dels exèrcits alemany va afirmar que no podia complir les ordes per la falta de gasolina.

A Indonèsia:

Una flota de combat japonesa va salpar de Kendari per ajudar als seus companys en la invasió a les Índies Occidentals Holandeses.