Diumenge:
Comença l’Operació Barba-roja:
A les tres de la matinada, a Moscou es va rebre el telegrama del ministre Joachim von Ribbentrop en què s’anunciava que Alemanya declarava la guerra a la Unió Soviètica. Una hora abans es va comunicar a l’ambaixador soviètic, Vladimir Dekanozov, que seria rebut per Von Ribbentrop a les quatre de la matinada en el seu despatx del Ministeri d’Afers Exteriors. L’ambaixador va arribar cinc minuts tard a la cita, fet que va impacientar a Von Ribbentrop, que no va deixar de caminar d’una banda a l’altra del seu despatx. Un cop es varen reunir, Dekanozov estava convençut que parlarien de com refer les relacions entre els dos països, que havia quedat tocada pels rumors d’un atac alemany. El ministre, però, li va explicar, després d’entregar-li una còpia del document de la declaració de la guerra, que des d’aquell mateix moment Alemanya estava posant en marxa contramesures militars a la frontera soviètica. L’ambaixador li va dir que lamentava profundament aquell acte i li va augurar que tota la responsabilitat dels fets cauria sobre ells, els alemanys. Dekanozov es va aixecar, es va inclinar per pura cortesia, i es va retirar sense encaixar-li la mà en el ministre.
Adolf Hitler va decidir que seria aquest dia l’atac contra la Unió Soviètica perquè era el mateix dia que l’emperador Napoleó Bonaparte havia envaït Rússia, tot i que quan l’Operació va anar malament pels seus interessos va dir que Napoleó havia envaït Rússia el 23 de juny. El dictador també va elegir aquella data perquè s’entrava en fase de Lluna nova, i l’escassa visibilitat nocturna per uns soldats soviètics que no esperaven l’ofensiva els juraria en contra.
Aquella operació militar es va conèixer amb el nom d’Operació Barba-roja. En el moment de la invasió els alemanys tenien 38 divisions a l’oest, 12 a Noruega, 1 a Dinamarca, 7 en els Balcans, 2 a Líbia i, per tant, quedaven 145 divisions per aquella Operació. El OKH (l’Alt Comandament alemany) creia que la invasió duraria dos mesos i per culpa d’aquesta previsió no es va equipar les tropes per combatre a l’hivern, decisió que lamentarien el desembre de 1941. Per dur a terme l’Operació Barba-roja, Alemanya va enviar 3.050.000 soldats de diverses nacionalitats, juntament amb un milió més de soldats de països aliats amb Alemanya, més de 3.350 vehicles blindats, 600.000 vehicles motoritzats, prop de 7.000 canons, 600.000 cavalls i uns 2.000 avions. Hitler també comptava amb la possibilitat de que podrien ser més soldats si Eslovàquia i Romania entraven en el conflicte. De seguida, la Wehrmacht, amb 119 divisions, es va dividir en tres grups per conquerir el màxim de territori soviètic.
- Es va atacar pel nord, en un front dirigit pel mariscal Wilhelm Ritter von Leeb amb 26 divisions, per conquerir els països bàltics i la ciutat de Leningrad.
- Es va atacar pel centre, en un front dirigit pel mariscal Fedor von Bock amb 51 divisions, on es van dedicar els màxims esforços per conquerir Bielorússia i arribar a la ciutat de Moscou.
- Es va atacar pel sud, en un front dirigit pel mariscal Gerd von Rundstedt amb 42 divisions, per conquerir Ucraïna i per arribar a la regió muntanyosa del Caucas, que era molt rica en petroli.
Les tropes de la Wehrmacht varen ser festejades pels pobles per a on entraven, sobretot en els pobles d’Ucraïna, que rebien els soldats amb flors perquè els veien com els salvadors que els ajudarien a derrocar el comunisme de Iosif Stalin. Però per Hitler i els seus generals aquella gent no tenien cap tipus d’importància, ja que els consideraven races inferiors, sots-humans.
A les 2:11 de la matinada, a la base aèria alemanya d’Eichwalde, a la regió oriental de Labiau, 29 bombarders bimotor Ju-88 es varen enlairar amb 4.000 bombes per aparell. Els seus objectius eren els llocs de comandament de l’exèrcit soviètic, les ciutats, els ports i els aeròdroms soviètics. En total es varen enlairar a uns 870 bombarders mitjans durant aquella jornada i varen atacar 65 aeròdroms i cinc ciutats varen ser bombardejades: Kaunas, Minsk, Rovno, Odessa i Sebastopol. A les tres de la matinada, els Ju-88 es dirigien a la costa meridional de Libau. En aquell moment creuava Polònia, sobre el riu Bug, l’últim tren carregat de minerals i cereals soviètics per als magatzems alemanys i l’exprés regular Moscou-Berlín. Els dos trens havien sortit de Kobryn. Cinc minuts més tard varen començar a arribar als seus objectius les bengales de la força d’exploració de la Luftwaffe que donaven la senyal per començar l’Operació. El coronel general Heinz Guderian, comandant del 2º Grup Blindat, observa aquella hora des de la torre del lloc de comandament que tenia al nord-oest de Brest la situació.
A un quart de quatre de la matinada va començar la intervenció militar d’Alemanya contra la Unió Soviètica després de que més de 6.000 peces d’artilleria marquessin l’inici de l’atac. Les forces armades alemanyes varen iniciar la seva ofensiva des de Prússia Oriental fins al mar Negre. Abans de que es fes de dia, els bombarders de la Luftwaffe van passar la frontera a gran altura i varen atacar un total de 66 aeròdroms dels territoris ocupats per la Unió Soviètica, destruint 500 avions soviètics a terra i més de 200 a l’aire, per després ajudar a les forces terrestres. La unitat SKG 210 va destruir només en aquell dia 344 aeroplans soviètics a terra. A l’aeròdrom de Varena, al sud-oest de Vilnius, la 8./JG 53 de la Luftwaffe, sota les ordres del general Wolfram von Richtofen, va destruir a terra set dels bimotors SB del 54º Regiment de bombarders lleugers. La base soviètica a la regió de Bialystok, situada davant les forces d’atac del 3º Grup Panzer, va ser la base que més va rebre quan va ser atacada pels Fliegerkorps 8º i 2º del mariscal Albert Kesselring, que havien de donar suport a l’Exèrcit del Centre. A la base aèria de Pruzhani, caces Messerschmitt Bf-109 de la 2./JG 51 varen destruir 20 Il-16 del 33 IAP. La 1./SKG 210 i un esquadró de bimotors d’assalt Bf-110 també va atacar aquesta base i el quarter general de Kobrin del 4º Exèrcit del general de divisió Korobkov. Els alemanys varen destruir en aquell assalt tots els avions del 74º Regiment d’aviació d’assalt. Korobkov va sortir il·lès de l’atac de miracle. Pocs minuts més tard, nou Bf-109 varen tornar a la base i varen metrallar durant 40 minuts Pruzhani per deixar fora de combat 21 Il-16 i 5 I-153. Kobrin i Pruzhani varen ser capturats aquell mateix dia pel 2º Grup Panzer de Guderian. En els aiguamolls del Prípiat, la 4º Flota del coronel general Alexander Löhr va atacar 29 bases soviètiques repartides en una regia extensa que anava fins la costa del mar Negre. Allí els soviètics es varen poder defensar per terra momentàniament. El Fliergerkorps 4º va informar de que en els seus primers atacs havia destruït a 142 avions de terra i 16 a l’aire.
Els soviètics abans de l’atac ja comptaven amb pocs avions en comparació amb els alemanys. Els districtes militars de ponent disposaven només de 5.863 aparells i 1.332 de llarg abast. Els adscrits a la flota septentrional i els dels mars Bàltic i Negre sumaven 1.447. A més, els soviètics només tenien 2.600 aparells moderns: 1.900 caces MiG-3, LaG G-3 i Yak-1 (dels quals 980 servien en districtes militars de la frontera occidental), 458 bombarders Pe-2 i 249 Il-2 Shturmovik. A més de la inferioritat numèrica, els soviètics tenien el problema que la burocràcia estalinista els feia anar lents alhora de prendre una decisió. Els pocs avions soviètics que varen aconseguir enlairar-se ho varen fer tard, sobretot a la tarda i sense escorta, i varen ser destruïts pels caces alemanys, tot i que alguns pilots de caça varen ser capaços de combatre amb tenacitat o, fins i tot, de trencar la formació de caça del grup II./JG 52 de Prússia Oriental. A més a més, els pilots soviètics estaven a més mal entrenats i volaven ineficaçment en formacions tàctiques impossibles, mentre els atacs de la Luftwaffe desmoralitzaven el comandament i el control del soviètics.
Al migdia, els soviètics ja havien perdut 528 avions a terra i 210 a l’aire només en els districtes militars de l’Oest i, al final del dia, 1.200 avions soviètics, més del 25% de la flota a la línia del front, havien sigut destruïts, tot i que el mariscal Erhard Milch va dir que n’havien destruït 1.800. Hermann Göering va preguntar en els oficials de l’Estat Major si havien destruïts tants avions. Els oficials varen donar la xifra de més de 2.000 aparells destruïts.
El 22 de juny es va produir el número més gran de baixes conegut a la història de l’aviació de guerra. En total, les baixes de la Luftwaffe varen ser de 78 aeroplans destruïts (24 caces, 23 Ju-88, 11 He-111, 7 Bf-110, 2 Ju-87, 1 Do-17 i 10 avions d’altres models). En aquesta xifra s’hi ha de sumar les baixes patides per la força aèria romanesa 84 Blenheim, 2 PZL P.37, 2 Savoia-Marchetti 79-B, 1 Potez 633, 1 IAR-37 i 1 IAR-39. El pilot de caça soviètic que més avions va destruir va ser Ivan Kalabushkin, que va informar de la destrucció de dos Ju-88 a primera hora, un He-111 al migdia i dos Bf-109 a la nit.
A les quatre de la matinada, les forces de terra alemanyes varen començar a creuar la frontera.
En el sector nord:
A Pratulin, a 10 quilòmetres al nord-oest de Brest, els sapadors alemanys de les llanxes d’assalt de goma varen establir un cap de pont. Els seguien els carros de combat de la 18º Divisió Panzer.
El 3º Grup Panzer del coronel general Hermann Hoth va obrir forat d’immediat en el Bàltic i els carros varen avançar ràpidament cap al nord-est, capturant sense trobar resistència l’aeròdrom d’Alytus, al sud de Lituània. Abans del migdia, la 7º Divisió Panzer va aconseguir fer-se amb un cap de pont en el Nemunas al seu pas per Alytus. A la tarda, la 5º Divisió Blindada soviètica del districte militar especial del Bàltic va llançar per primer cop uns quants T-34 cap als alemanys, destruint 11 carros alemanys i deixant fora de combat a uns quants més. Per sort pels alemanys, la 20º Divisió Panzer, que acabava d’ocupar l’aeròdrom d’Alytus, va aparèixer i els soviètics es varen tenir que retirar deixant darrere 73 carros de combat. 16 d’ells eren T-34, la resta eren tancs lleugers.
A Lituània, els soviètics estaven més preparats per rebre l’atac alemany perquè el coronel general Kuznetsov, que havia mobilitzat els seus homes amb anterioritat, va poder ordenar d’immediat als cossos blindats 3º i 12º dels Exèrcits 11º i 8º que avancessin per contraatacar a les forces alemanyes que havien creuat la frontera. El mariscal Ritter von Leeb es va endur una forta sorpresa en trobar-se el 3º Cos blindat i les divisions blindades 2º i 5º en la regió del Kaunas. Però aquest contraatac soviètic no va evitar que el 4º Grup Panzer del coronel Erich Hoepner obrís pas fins el Dubysa i va capturar intactes dos ponts. També avançava amb força el 61º Cos de Panzer del general Erich von Manstein, que es dirigia pel flanc meridional del Grup d’Exèrcits del Nord.
En veure’s superats, el 12º Cos Blindat soviètic va marxar cap al sud i el 3º direcció ponent. Però els avions de reconeixement alemany varen trobar les forces del coronel general Kuznetsov i la 1º Flota Aèria del coronel general Alfred Keller va posar en alerta d’immediat als seus companys. Pocs minuts després varen aparèixer damunt les columnes soviètiques una 20 d’aeroplans alemanys. La 23º Divisió Blindada del 12º Cos Blindat va rebre greus danys en acabar el dia.
Però a Lituània els soviètics també es varen endur una sorpresa quan el Front Activista Lituà, la LAF, va començar un alçament armat contra les forces soviètiques i es va posar a atacar-los quan estaven en retirada. També varen atacar a les columnes de subministrament.
En el sector central:
A dos quarts de dues del migdia, els alemanys varen informar d’un incendi descomunal en la carretera de Brest-Litovsk i de la confusió total del comandament soviètic de la zona d’operacions del Grup d’Exèrcit Centre.
El general Franz Halder va senyalar que el 2º Grup Panzer del coronel general Guderian havia guanyat la llibertat operativa de moviments i que aviat començaria a avançar per la carretera de Brest a Minsk. Però, a la nit, el 2º Grup Panzer va rebre l’atac del 13º Cos blindat soviètic. Per sort pels alemanys, aquell Cos blindat patia greus problemes com errors mecànics, escassetat de combustible i falta de munició perforant.
En el sector sud:
L’atac de Von Rundstedt anava dirigit a la carretera principal que duia del sud-est de Polònia a Kiev i va agafar totalment desprevinguts als soviètics. El general Konstantin Rokossovsky era en aquells moments el convidat d’honor a un concert que es celebrava en el seu quarter general de Novgorod-Volynskiy i en rebre ordres de Moscou perquè presentés batallà va ordenar en els seus comandants que anessin a les seves unitats només després del concert. A la Residència d’Oficina de Kiev, el general Pavlov, el comandant del Districte Militar de l’Oest, assistia en aquell moment a una comèdia ucraïnesa. Quan se’l va informar de la situació va preferir veure el final de l’obra.
Els alemanys tenien a més superioritat numèrica i en un principi només es varen topar amb les tropes frontereres del NKVD i tres divisions del 5º Exèrcit soviètic, que varen intentar frenar l’avanç de deu divisions, entre les que hi havia dues de blindades del 1º Grup Panzer del coronel general Ewald von Kleist. Els soviètics, per si de cas, varen destruir tots els pasos fluvials de la frontera i la resistència soviètica era més dura del que havien pensat els alemanys, tot i que al migdia ja havien aconseguit avançar. El 1º Grup Panzer va tenir que superar dures batalles abans de poder avançar per un forat de 30 quilòmetres d’ampla a la tarda. Per aconseguir avançar varen tenir que necessitar els bombarders del 5º Cos de l’Aire. La VVS del Front Sud-oest va perdre en aquell dia 192 avions, però comptaven amb 1.913 aeroplans dirigits pel tinent general Yevgueni Ptujin.
A la nit, l’Alt Comandament soviètic va donar instruccions al Front Sud-oest d’efectuar atacs concèntrics direcció a Lublin amb al menys cinc cossos blindats i l’aviació del front per envoltar i destruir als alemanys i ocupar la regió de Lublin abans del 24 de juny.
Els soviètics patien en el sector sud perquè l’organització ucraïnesa OUN-B aprofités la invasió alemanya per aixecar-se contra ells i, per aquest, fet, varen detenir als seus membres per executar-los dos dies més tard.
L’ofensiva havia començat també en el mar. Dos aparells alemanys varen llançar a les tres de la matinada les seves bombes sobre els vaixells russos a la base naval de Sebastopol, a la costa del Mar Negre, davant la sorpresa dels soldats soviètics, que fins l’últim moment es varen creure que eren avions propis. De fet, des de la nit anterior la base estava a les fosques per ordres de Moscou sense aclarir de si es tractava d’unes maniobres o d’un possible atac alemany. El capità Rybalko inclús havia vist prèviament els aparells alemanys, però va creure que eren soviètics i no alemanys. Poc després el capità va entrar en dubtes i va comprovar que no podien ser aparells dels seus. Com que no volia donar l’ordre de disparar, va trucar al cap de la flota del Mar Negre, l’almirall Eliseyev, que li va permetre disparar contra els aparells. Un cop va tenir l’ordre, Rybalko va trucar al tinent Zhilin, que estava al comandament dels canons antiaeris, però aquest el va avisar de que si eren aparells soviètics ell (Rybalko) n’hauria d’assumir les responsabilitats. El capità li va demanar a crits que s’afanyés a disparar, però ja era tard.
Immediatament després de l’atac varen comunicar a Moscou que eren atacats, però no se’ls va concedir cap credibilitat. En el mar Bàltic, quatre llanxes de la Kriegsmarine varen enfonsar un vaixell mercantil soviètic. Els supervivents que varen aconseguir escapar en els bots salvavides varen ser metrallats sense pietat.
La sort que varen tenir els alemanys va ser que l’atac va agafar per sorpresa als soviètics, que encara creien que seguia vigent el pacte de no agressió amb Alemanya del 24 d’agost de 1939, tot i que la Gran Bretanya i els serveis d’intel·ligència soviètics ja havien avisat repetidament a Stalin de que Alemanya els atacaria en aquella data. Stalin mai es va voler creure que seria atacat pels alemanys, ja que pensava que si Hitler obria un front militar a l’Est seria la seva derrota. El general Halder va anotar en el seu Diari que s’havia aconseguit la sorpresa tàctica en l’enemic en tot el front.
L’exèrcit soviètic va poder comptar amb cinc milions de soldats que es dividien en quatre districtes militars especials que, junts, reunien 132 divisions. Però varen tenir el problema de que agrupar-los a tots era una tasca molt lenta i dificultosa, cosa que el principi va ajudar als alemanys a entrar ràpidament pel país. A més, els dirigents soviètics en aquells moments no sabien amb exactitud on estaven les seves tropes i les tropes alemanyes perquè tenien tallades les comunicacions. L’Alt Comandament soviètic va necessitar unes quantes hores per saber realment què passava. El caos que vivia l’exèrcit soviètic era més que evident des del primer minut i una unitat de transmissions alemanya va interceptar un missatge dels soldats soviètics per ràdio en què preguntaven què tenien que fer i per què no enviaven la senyal en clau.
Quan va començar la invasió els exèrcits soviètics varen ser re-nomenats com a fronts Nord-oest, Oest, Sud-Oest i Sud. Les tropes del Bàltic estaven sota el comandament del general Fedor Kuznetsov; les tropes d’Occident estaven sota les ordres del general Dimitri Pavlov; les tropes de Kiev estaven sota les ordres del general Mikhail Kirponos i les tropes d’Odessa estaven sota el comandament del general Jakov. L’exèrcit soviètic es va enfonsar el mateix dia de l’atac i els alemanys varen capturar a un gran número de soldats soviètics.
Tot i el caos, la burocràcia estalinista, la inferioritat numèrica i que els havien agafat per sorpresa, el poble soviètic va reaccionar el mateix dia de l’atac. Voluntaris de diferents ciutats es varen allistar a l’Exèrcit. Obrers i universitaris es varen allistar en massa, tot i que el govern no havia previst una infraestructura i una planificació per aquesta gent. La mobilització va dur a les files de l’exèrcit soviètic a 5,3 milions de soldats. Molts d’ells varen anar al front sense armes de foc i sense instrucció militar.
Com varen viure els soviètics la situació depenen de la zona:
A Moscou:
A les dues de la matinada ja hi havia agents soviètics que varen intentar avisar al Govern de que aviat serien atacats, però les forces especials alemanyes varen tallar les línies telefòniques. A les tres de la matinada, Vsevolod Merkúlov va trucar a la seu del NKVD a Lubianka per anunciar la invasió alemanya. Pável Sudoplátov va començar a convocar corrents a tot l’equip perquè vingués a l’edifici. Pocs es pensaven que aquell dia serien atacats. Poc després de que Stalin es retirés a dormir després d’una llarga sessió del Poltibur, a dos quarts de quatre de la matinada el general Gregory Zhukov el va trucar a la seva casa de camp de Kuntsevo per parlar-li de l’atac i, fins a dos quarts de cinc de la matinada, el Govern no es va reunir. Stalin no volia admetre l’operació alemanya, es pensava que era una maniobra d’uns quants generals dissidents i que Hitler no n’estava al corrent, i va ordenar atacar sense traspassar la frontera alemanya. Quan Zhukov el va trucar i el va veure tan desconcertat, el general li va repetir davant dels silencis del dictador si l’havia entès bé. Stalin es va limitar a contestar-li que vingués al Kremlin amb el comissari Simon Timochenko i que li digués a Poskrobishev que reunís a tots els membres del Poltibur. A les cinc de la matinada, el cotxe de Stalin recorria els carrers buits de la capital direcció al Kremlin.
A tres quarts de sis, Stalin es va reunir amb una sèrie d’alts càrrecs governamentals i militars, entre ells el ministre Viatxeslav Mólotov, el comissari Timochenko i els generals Zhukov, Kuznetsov i Shaposhnikov, en el seu despatx. Després d’escoltar un informe sobre la situació va ordenar a Mólotov que truqués a l’Ambaixada alemanya. Poc després, Mólotov el va informar que el govern alemany els acabava de declarar la guerra. Stalin es va limitar a contestar que destrossarien a l’enemic en tot el front. Zhukov i Timochenko varen sortir amb instruccions de Stalin de que ataquessin amb totes les forces i tots els mitjans disponibles. Fins a un quart de vuit del matí, però, Stalin no va veure que estava sent atacat pels alemanys. En aquella hora va fer pública a Zhukov la seva Directiva número 2, per la que autoritzava la defensa activa en tots els llocs on els alemanys haguessin creuat la frontera. Es varen organitzar d’immediat atacs aeris contra les posicions alemanys a Königsberg i Memel.
A falta de vint minuts per les nou, Georgi Dimitrov va arribar al despatx de Stalin, que estava reunit amb Mólotov, Kliment Vorochilov, Lazar Kaganovich i Georgi Malenkov. L’ambient era fred i silenciós. Stalin va trencar el gel dient que els havien atacat sense al·legar cap motiu, sense exigir cap tipus de negociació i va acusar als alemanys de ser uns traïdors. El dictador, però, es va negar a parlar a la nació i ho va deixar a mans de Mólotov. Stalin va ordenar a Mólotov que demanés ajuda als japonesos, ja que pensava que ells podrien parlar amb els alemanys. Al migdia, Mólotov va llançar un missatge per ràdio. Stalin també va ordenar a Lavrenti Beria que prengués accions d’immediat i va demanar venjar-se de tots aquells que havien permès l’atac.
Poc després, el tinent general Vasili Kuznetsov, el cap dels serveis d’informació soviètics, va ordenar a tots els agents soviètics a Europa que passessin a l’acció i creessin ràdios clandestines per tal d’espiar a tots els països per saber què passava realment. Poques hores després de que Ràdio Moscou emetés el discurs de Mólotov, milers de voluntaris varen fer cua per allistar-se a l’exèrcit soviètic.
A tres quarts de cinc de la tarda, Stalin es va retirar per descansar. Durant algun moment del dia, Stalin va parlar per telèfon amb el seu fill Jakob Dzhugashvili, que es dirigia al front, i li va dir:
Ves i lluita.
Mai més tornarien a parlar.
A un quart de deu de la nit, Stalin va cursar la Directiva número 3 amb la firma del mariscal Timochenko on exigia començar una contraofensiva general per fer retrocedir els alemanys i ordenava penetrar Alemanya fins una distància d’entre 80 i 120 quilòmetres de la frontera.
A Minsk:
A Minsk s’havia d’inaugurar aquell dia l’estanc Komsomólskoje ózero, però es va tenir que cancel·lar per la guerra. El general Dimitri Pavlov, comandant del districte militar occidental, va rebre el missatge del tinent general Kuznetsov en què l’informava que les tropes alemanyes havien obert un forat a la regió frontera que anava entre Sopotskin i Augustow, i que s’havien tallat les comunicacions del quarter general del 3º Exèrcit amb els seus soldats. Pavlov, que fins llavors havia negat que es pogués produir tal atac, va quedar perplex. Poc després, el mariscal Timochenko el va trucar per informar-se de la situació i, davant la informació que li va donar, va dir-li que Stalin no permetria que responguessin als alemanys amb l’artilleria. Encara creien amb les ordres de Stalin de dies enrere de no respondre cap agressió. Durant la següent mitja hora, el quarter general del districte militar occidental no va parar de rebre informes d’atacs aeris alemanys. Els llocs de comandament dels seus exèrcits 3º i 4º varen fer saber que s’havien tallat les comunicacions amb la majoria dels seus soldats. Pavlov volia marxar en aquells moments a Bialystok, on hi havia el quarter general del 10º Exèrcit del general Konstantin Golubev, però Timochenko li va prohibir.
A la nit, Pavlov va rebre l’ordre de fer un contraatac i va donar als seus cinc cossos blindats ordres de començar una ofensiva. Tot i això, els quarters generals dels Exèrcits 3º, 4º i 10º del seu districte militar seguien sense tenir comunicacions. Pavlov només va aconseguir posar-se en contacte amb els cossos blindats 13º i 14º, dels quals el primer només disposava de 540 tanquetes antiquades.
Qui sí que va anar a Bialystok va ser el tinent general Ivan Boldin, un subordinat de Pavlov, que es va veure obligat a fer un aterratge d’emergència a 35 quilòmetres del seu destí en ser a prop dels caces Bf-109. En dirigir-se a la ciutat, Boldin va quedar astorat en trobar-se cadàvers als marges. En arribar a l’edifici del quarter general del 10º Exèrcit va veure que havia quedat reduït a ruïnes i va tenir que dirigir-se a fora la ciutat per trobar el general de divisió Konstantin Golubev, que li va anunciar que estaven tallades totes les línies telefòniques i que en prou feines es podia comunicar per ràdio. Al final del dia es varen poder posar en contacte amb el comandant Pavlov, que els va ordenar que organitzessin un contraatac direcció Bialystok, al sud de Grodno, amb el 6º Cos blindat, la 36º Divisió de cavalleria i part del 11º Cos blindat.
A Vilnus:
A les sis del matí, l’11º Exèrcit soviètic va rebre ordres de no entrar en combat amb els alemanys. Ningú esperava en aquella zona que els alemanys atacarien. La majoria dels aviadors del regiment havien sortit el dia anterior per assistir a uns jocs d’atletisme.
En finalitzar el dia, la Stavka va emetre un comunicat fals on deia que els alemanys només havien obtingut victòries insignificants i que havien sigut rebutjats i havien tingut grans pèrdues.
A Alemanya:
Mentre els soldats avançaven cap a l’Est, la majoria dels alemanys que varen escoltar la ràdio varen sentir els compassos dels Preludis de Liszt, l’himne que Hitler havia elegit per la victòria al front de l’Est. A les tres de la matinada, Hitler va dir en els seus col·laboradors:
Sento com si obrís una porta que dona a una sala obscura, mai vista, sense saber el què s’hi troba darrere.
Joseph Goebbels, que des de la nit anterior era un dels invitats de Hitler, no se’n va anar a dormir quan el dictador es va retirar i es va dirigir a la seu del seu Ministeri de Propaganda per llegir a dos quarts de sis del matí la proclama de Hitler per totes les emissores de ràdio. La proclama començava:
Acusat per seriosos problemes, condemnat a mesos de silenci, per fi puc parlar lliurement: Poble alemany! En aquest moments s’està duent a terme una marxa que, per les seves dimensions, pot comparar-se a les més grans que ha vist el món. Avui he decidit un cop més posar el destí i el futur del Reich i del nostre poble en mans dels nostres soldats. Que Déu ens ajudi especialment en aquesta lluita!
El ministre va assegurar que la guerra era necessària per contrarestar l’operació dels bel·licistes jueus anglosaxons i els també jueus dirigents del quarter general bolxevic a Moscou. Goebbels justificava l’atac com “un contraatac per acabar amb un complot dissenyat pels bel·licistes jueus-anglosaxons i els líders jueus dels quartes bolxevics de Moscou”. Otto Dietrich va ser trucat a les quatre de la matinada per decisió de Von Ribbentrop per participar en una conferència de premsa dels corresponsals alemanys i estrangers en els salons del Ministeri d’Afers Estrangers i en la que Von Ribbentrop donaria conèixer una important declaració del Govern. A les cinc de la matinada tots els convocats eren el Ministeri i la majoria dels presents estaven ben adormits.
Hitler es va llevar a dos quarts de nou i va assajar en veu alta els fragments més significatius del seu discurs. El doctor Theodor Morell li va injectar llavors un estimulant i després Hitler es va dirigir a l’Òpera Kroll per fer un discurs vestit amb el seu uniforme gris.
A la tarda es va emetre un comunicat del ministre Von Ribbentrop per relatar els motius de l’ofensiva. Al mateix moment, Goebbels va pronunciar un discurs a la conferència del seu Ministeri per justificar la invasió. El ministre va dir que havien sigut traïts pel govern bolxevic, que va tornar a dir que era governat per jueus, i va presentar l’Operació com una campanya preventiva i com una actuació històrica d’Occident liderada per Alemanya i per Hitler. Més tard varen començar a arribar a Berlín els primers informes del front on es deia que s’havien destruït fins a més de 1.000 avions soviètics i que les tropes havien avançat fins a ocupar Brest-Litovsk. Al mateix temps, Otto Dietrich va emetre la seva Tagesparole (consigna del dia) per la premsa alemanya en la qual demanava senyalar als jueus com a culpables de l’atac per haver mogut els fils darrere del govern soviètic i el seu sistema i per voler dominar el món.
A la nit, Goebbels tenia invitats per veure la pel·lícula Allò que el vent s’endugué del director David Seznick, una pel·lícula que encara no s’havia estrenat a Alemanya però que el ministre ja havia vist i admirava per la presentació de la fortalesa de la moral de l’Exèrcit Confederat. Després de la pel·lícula va anotar en el seu Diari:
Pots sentir la respiració de la història.
A Polónia:
A les quatre de la tarda es va donar la notícia pels altaveus de la ciutat de Varsòvia que s’havia començat una operació militar contra la Unió Soviètica. Molts jueus del gueto varen confiar que amb els soviètics de la seva part es podria obtenir la victòria.
La reacció dels països aliats amb Alemanya de la invasió a la Unió Soviètica:
A Ankara, Turquia, Franz von Papen va entregar la declaració de guerra a la Unió Soviètica al ministre d’Afers Exteriors turc Sükrü Saracoglu, que es va posar molt content per l’atac alemany.
A Bratislàvia, Eslovàquia va trencar relacions diplomàtiques amb la Unió Soviètica.
A Budapest, el ministre Otto von Erdmannsdorff va entregar al regent Miklós Horthy la carta de Hitler que l’hi havia escrit el dia anterior en què explicava els motius de la invasió. Horthy va qualificar de magnífica la notícia i estava convençut de que la Gran Bretanya i els Estats Units veurien com no podien derrotar Alemanya per la via militar.
A Finlàndia, a les sis del matí la petita illa fortificada d’Alskär va ser bombardejada pels avions soviètics sense que es causés greus danys pels finlandesos. Els finlandesos varen ocupar les illes Aland i havien detingut des de primera hora al personal del consolat soviètic. Al mateix temps, les forces d’Eduard Dietl varen ocupar, de forma bastant senzilla, la zona de Petsamo, i la Luftwaffe va bombardejar la península de Hanko.
A Madrid, la notícia de la invasió es va veure amb bons ulls perquè pel règim franquista ara Hitler combatia amb el comunisme, l’enemic del dictador Francisco Franco. El primer en saber de la notícia va ser Ramón Serrano Súñer a través d’una trucada telefònica a les sis del matí per part de l’ambaixador espanyol a Berlín. Poc després, l’ambaixador alemany a Madrid, Eberhard von Stohrer, es va dirigir a El Pardo per entrevistar-se amb Franco. L’ambaixador li va proposar la creació d’un contingent de voluntaris, la futura Divisió Blava, perquè ajudessin a les tropes alemanyes en el front oriental. Franco no hi va posar cap objecció. Poc després, Serrano Súñer es va dirigir a l’Ambaixada alemanya per anunciar-li a Von Stohrer la decisió de Franco d’enviar algunes unitats de voluntaris en reconeixement a l’ajuda alemanya durant la Guerra Civil.
A Itàlia, a les tres de la matinada, el conseller de l’Ambaixada alemanya, Otto von Bismarck, es va reunir amb el ministre d’Afers Exteriors i gendre del dictador Benito Mussolini, el comte Galeazzo Ciano. El conseller li va portar la carta que Hitler li havia escrit el dia anterior on li anunciava que havia començat la intervenció a la Unió Soviètica. Quan el comte Ciano va veure el contingut de la carta va trucar en el seu sogre, que en aquells moments estava dormint. Quan es va despertar es va enfadar molt perquè sabia que atacar als soviètics era un suïcidi i debilitava la seva lluita al nord de l’Àfrica. L’amant de Mussolini, Clara Petacci, es va despertar aquella matinada quan va veure que el seu amant estava enfurismat i no parava de cridar pels passadissos. Espantada, li va preguntar què estava passant i el dictador italià es va limitar a respondre-li :
La guerra està perduda.
A més, per Mussolini la invasió era una traïció de Hitler, ja creia que no l’havien avisat i, per tant, que no es respectava el Pacte d’Acer. Més tard, Mussolini es va enfadar encara més quan va saber que Hitler estava perfilant un acord entre Alemanya i Espanya sense parlar-ne amb ell abans. Creia que era l’únic que podia mantenir relacions amb Espanya perquè havia sigut el primer en ajudar a Franco a guanyar la Guerra Civil espanyola. Però no només Mussolini no va creure amb la victòria a l’Est, també Göering, que curiosament estava en el Carinhall aquell dia mentre els seus avions atacaven, opinava com el dictador italià i el va trucar per explicar-li que pensava que obrir un segon front era una imprudència. Al final, tot i rondinar molt, Itàlia, juntament amb Romania, es varen veure obligats a declarar la guerra a la Unió Soviètica respectant així el pacte tripartit.
A la Gran Bretanya, Winston Churchill va saber de la notícia a les quatre de la matinada quan John Colville va entrar corrents al seu dormitori per anunciar-li a crits que Hitler acabava d’atacar a la Unió Soviètica. Churchill no es va prendre bé que el despertessin a aquelles hores i va amonestar en el seu assistent dient-li que només el podia despertar a aquelles hores intempestives si els alemanys desembarcaven a les platges angleses. Més tard, el primer ministre va declarar que ell sempre s’havia oposat al comunisme pels “seus crims”, però va afirmar que ara se’n havien d’oblidar per destruir a Hitler i al seu règim. Va prometre que ajudaria a la Unió Soviètica amb tots els mitjans. Però pocs confiaven en que els russos aguantessin. El laborista Hugh Dalton va anotar en el seu diari que s’estaven preparant mentalment pel precipitat enfonsament de l’exèrcit soviètic i la seva força aèria.
Després, Churchill va fer una declaració per la ràdio en la qual va anunciar que el perill rus posava en perill tant a Gran Bretanya com Estats Units.
A l’Índia:
Archibald Wavell, després de fracassar en el seu intent per alliberar Tobruk, va ser enviat a l’Índia com a cap militar.
A Japó:
El govern japonès va canviar tots els seus codis diplomàtics.
A la tarda, l’ambaixador soviètic Smetanin es va reunir amb el ministre Yosuké Matsuoka a la casa del ministre per assegurar-se que els japonesos pensava complir els termes del pacte de no agressió que el diplomàtic havia firmat a l’abril. Matsuoka no li va poder oferir cap garantia.
Diari del Tercer Reich 