Dimarts:

En el Reich:

A Polònia:

En el quarter general de Rastenburg, Adolf Hitler es va reunir amb els seus generals per ordenar-los que volia que el Grup d’Exèrcits del Centre expulsés del front rus l’últim grup de resistència al nord dels aiguamolls del Prípiat i va demanar que després de destruir els exèrcits soviètics en un combat a Smolensk, bloquegessin els ferrocarrils que creuessin el Volga, ocupessin el país fins arribar a aquest riu i, després, destruïssin els centres industrials de la Unió Soviètica que quedessin dempeus a Moscou i a Leningrad per tornar aquestes dues ciutats en un lloc inhabitable, deixant morir de gana a la població civil en aquell hivern. Hitler creia que només amb la Luftwaffe ja es podria fer aquesta operació sense la necessitat d’utilitzar els tancs i va ordenar-li en el ministre Hermann Göering que destruís Leningrad i Moscou amb l’objectiu de garantir que no quedés cap habitant quan arribés l’hivern. Hitler descartava que el Grup d’Exèrcits del Centre es dirigís cap a Leningrad, com es preveia a l’inici de l’Operació Barba-roja, i volia que fos conquerida pel Grup d’Exèrcits del Nord del comandant Wilhelm Ritter von Leeb. Aquesta modificació va ser defensada per Franz Halder, que va escriure en el seu Diari que Hitler estava totalment decidit a eliminar Moscou i Leningrad i liquidar a tota la seva població per tal de no alimentar-la durant l’hivern.  

Després de la reunió amb els generals, Hitler es va reunir amb el seu ministre de Propaganda, Joseph Goebbels, que acabava d’arribar per primer cop al quarter general. El dictador li va confessar que dues terceres part de l’exèrcit soviètic havien sigut destruïdes juntament amb cinc sisenes parts dels seus tancs i avions. Tot i això, li va dir que encara tenien moltes dures batalles que lluitar, però li va assegurar que les forces armades soviètiques no serien capaces de recuperar-se. Estava eufòric en aquells moments, i se li notava, i encara ho va estar més quan va rebre la notícia de que a la ciutat de Minsk havien capturat a 287.704 presoners soviètics i s’havien destruït a 3.000 tancs. Goebbels va anotar aquell dia en el seu Diari que la guerra a l’Est ja estava guanyada en línies generals. El dictador també li va demanar en el seu ministre que intensifiqués els atacs contra el comunisme en els mitjans de comunicació. La campanya va començar al cap d’uns dies.  

---

Rudolf Christoph von Gersdorff, oficial d’intel·ligència del Grup d’Exèrcits del Centre, va deixar constància que l’extermini massiu de jueus no només era ben conegut pels oficials del front, sinó també que en termes generals, el rebutjaven. Von Leeb, durant la reunió amb Hitler, va aprofitar-ho per trobar-se amb un dels seus oficials, el general Von Roques, comandant de la rereguarda de l’Exèrcit, i aquest es va queixar dels afusellaments massius de jueus a Kovno per part de les milícies lituanes integrades per les autoritats policials alemanyes. Von Leeb no estava d’acord amb aquest mètode, però defensava esterilitzar als homes jueus.

En el front oriental:

En el sector nord:

El Grup d’Exèrcits del Nord es va apropar encara més a Leningrad i varen entrar a Pskov, a menys de 300 quilòmetres de l’antiga capital tsarista.

En el sector central:

Al sud-oest de la ciutat de Minsk, 290.000 soldats soviètics varen quedar rodejats per les tropes alemanyes. A més, els blindats de Heinz Guderian varen creuar la Línia Stalin.

En el sector sud:

Els alemanys varen capturar la ciutat de Jitomir i es trobaven a només 144 quilòmetres de Kiev.

---

Un modest destacament aeri de la I-/JG 3 es va dirigir al camp d’aviació de Polónnoie juntament amb el gruix dels avions de reconeixement del 1º Grup Panzer. Però els avions espia soviètics els varen descobrir i varen atacar-los amb els caces. A la tarda va arribar una formació de bombarders del 4º BAK que va deixar fora de combat a diverses aeronaus de reconeixement del 1º Grup Panzer i va causar una vintena de baixes entre el personal de terra. 

A la Unió Soviètica:

Iosif Stalin va destituir del comandament al general Korbokov que era acusat de permetre que el seu Exèrcit fos destruït pels alemanys. Aquell dia, Stalin va rebre de la mà de l’ambaixador Stafford Cripps la primera carta de Winston Churchill, ara com aliats, en la qual el primer ministre britànic li va expressar la seva satisfacció en saber que els exèrcits soviètics estaven oposant una forta resistència contra els alemanys i li va prometre que la seva ajuda aniria en augment. Stalin, però, li va retreure que la carta no plantejava l’assumpte de l’establiment de les esferes de influència. Per aquest motiu, volia arribar a un acord per obtenir ajuda mútua sense precisar ni la quantitat ni la qualitat i perquè cap país pogués firmar una pau per separat. Pel dictador, seria perillós per les dues parts endarrerir l’acord.

A Iugoslàvia:

Alemanya i Itàlia varen proclamar el final del conflicte a Iugoslàvia. Croàcia es va constituir com un regne sota control alemany, Liubliana com la gran part de Dalmàcia i les illes de l’Adriàtic es varen incorporar a Itàlia.

A Romania:

Parlant de l’Operació Barba-roja en una reunió de gabinet, Ion Antonescu va ordenar ser implacable amb les ordres perquè tenien la possibilitat d’aconseguir la “purificació” ètnica i la revisió nacional, i va deixar clar que tant li feia si la Història els consideraria en un futur uns bàrbars. Antonescu els va exigir per l’emigració forçosa de tots els jueus de Bessaràbia i Bucovina. També va demanar actuar de la mateixa manera contra els ucraïnesos que consideressin sospitosos. Després de comparar-se amb l’Imperi Romà, va acabar el seu discurs dient que si era necessari que disparessin amb les seves metralladores i va assegurar que no hi hauria cap llei que els acusés de res.

A la Gran Bretanya:

A Londres varen arribar comunicats de Moscou on demanaven al govern britànic que lluités al costat de la Unió Soviètica contra els alemanys. Els soviètics estaven desesperats i els seus agents secrets a Europa ja havien construït 78 estacions de ràdio clandestines amb l’objectiu d’espiar i acumular el màxim d’informació. En saber de les exigències de Stalin, Churchill es va estar fins altes hores de la nit rumiant una resposta i va fer cridar a Anthony Eden, que es va emprenyar per ser cridat a aquelles hores de la nit, per parlar del tema.

Dilluns:

En el Reich:

A Polònia:

En el quarter general de Rastenburg, l’advocat Heinrich Heim, que es dedicava a escriure les conversacions privades d’Adolf Hitler, va ser admès durant les hores dels àpats amb el dictador.

A Alemanya:

Alfred Rosenberg va tenir una sèrie de reunions per parlar dels “problemes” a l’Est. Primer es va reunir amb Carl Cranz per organitzar la premsa en els territoris bàltics ocupats. Després es va reunir amb Karl Heinrich Dreier per parlar de la formació del personal dels equips dels Comissariats del Reich, a la vegada que també es va trobar amb Fritz Todt i Karl Wilhelm Ohnesorge. A continuació es va reunir amb Hugo Wittrock per parlar sobre un informe de Hinrich Lohse. El ministre volia que Wittrock assumís l’alcaldia de Riga i li va fer una sèrie de propostes sobre com dirigir la capital letona. Després es va reunir amb el doctor Ferdinand Bang a Posen i, per acabar el dia, el coronel Albrecht Blau el va informar sobre la situació militar.

A França:

A París, Deloncle va convocar una reunió de caps dels partits pro-nazis francesos a l’Hotel Majèstic, que estava totalment ocupat pels serveis alemanys. Entre els presents hi havia a part de Delocle: Jacques Doriot, Marcel Deat, Constantini, Clementi, Boissel i Paul Chack, i es va acordar crear la Legió antibolxevic, que poc després es va anomenar la Legió dels Voluntaris Francesos.

A Iugoslàvia:

En el poble serbi de Bela Crkva es va produir el primer xoc armat entre un petit destacament comunista i la policia alemanya. Dos policies varen resultar morts.

En el front oriental:

En el sector nord:

Els letons varen donar la benvinguda als homes de la Wehrmacht que havien entrat a Riga.

---

Els bombarders soviètics que encara quedaven després del desastre del dia anterior varen tornar a dirigir-se al pont que creuava el Velikaia, al seu pas per Ostrov, per on avançava la 1º Divisió Panzer. Un cop més la Luftwaffe va protegir els seus homes i va provocar moltes baixes dins les files soviètiques. El JG 54 va afirmar haver destruït 42 avions.

A l’extrem nord, la Luftwaffe, com el dia anterior, va continuar atacant a la 1º Divisió Blindada soviètica, fet que va permetre als alemanys capturar Salla després de destruir 33 carros de combat BT-7 i tres vehicles soviètics.

Al mateix temps, la 52º Divisió d’Infanteria soviètica va contraatacar en el riu Litsa i nou bombarders soviètics SB varen atacar l’aeròdrom de Kirkenes, on 42 persones del personal de terra varen perdre la vida i diverses aeronaus alemanyes varen quedar inservibles. Amb la falta de suport aeri, els alemanys es varen veure obligats a retirar-se a l’altra banda del riu. Davant d’aquella situació, el OKW va ordenar que diversos elements del 36º Cos d’Exèrcit en el sector nord de Salla donessin suport a Eduard Dietl i es va demanar en el mariscal Carl Gustav Emil Mannerheim que comencés l’ofensiva en el sud. Aquesta operació es va coordinar amb l’avanç del Grup d’Exèrcits del Nord en el riu Velikaia i el pla era que les forces alemanyes i finlandeses es reunissin en el riu Svir, entre els llacs Ladoga i Onega.

---

Els alemanys varen afusellar a 1.150 jueus a Daugavpilis i varen ser enterrats en tombes ja preparades.

En el sector sud:

La 11º Divisió Panzer va ocupar Berdichev després d’avançar 60 quilòmetres en només tres dies.

A la Unió Soviètica:

A Moscou, els britànics varen transmetre a la missió britànica a la capital soviètica que els alemanys llegien certs codis de la Força Aèria soviètica de la zona de Leningrad i que a més havien desxifrat els missatges navals soviètics en el Bàltic.

A Islàndia i Groenlàndia:

En l’Operació Indi, per primer cop varen arribar forces navals nord-americanes amb una brigada de 5.000 homes de la infanteria de la Marina nord-americana per protegir les embarcacions nord-americanes dels atacs dels U-Boots i per substituir les tropes britàniques que ocupaven l’illa des de l’any anterior. D’aquesta manera, els nord-americans, amb el vistiplau del primer ministre d’Islàndia i del primer ministre Winston Churchill, es varen fer càrrec oficialment de la defensa d’Islàndia, tot i que varen prometre respectar les autoritats islandeses. Feia dues setmanes els alemanys havien torpedinat un destructor nord-americà i els nord-americans es varen veure obligats a protegir els seus interessos.

A la Gran Bretanya:

Winston Churchill li va escriure a Iosif Stalin per dir-li que Gran Bretanya faria tot el que fes falta per ajudar-los i li va explicar que continuarien bombardejant Alemanya per obligar a Hitler a traslladar part de la seva potència aèria cap a l’oest. Aquell mateix dia, Churchill va ordenar en el cap de l’Estat Major de la RAF que utilitzés els recursos aeris britànics per devastar les ciutats alemanys per intentar que els alemanys reduïssin el número d’avions que tenia en el front rus.

En els Estats Units:

A Washington, el president Franklin Delano Roosevelt va explicar en una reunió a la Casa Blanca, en la qual hi havia l’ambaixador britànic lord Halifax. que l’atac de Hitler a la Unió Soviètica s’havia basat en un error de càlcul polític respecte a l’efecte psicològic que tindria en el món. L’ambaixador britànic va quedar sorprès del bon aspecte físic i mental del President.

Diumenge:

En el Reich:

A Polònia:

En el quarter general de Rastenburg, a la matinada, Adolf Hitler va explicar que s’havia de conquerir Crimea i va manifestar la seva idea d’eliminar el bolxevisme del planeta.

A Alemanya:

Joseph Goebbels va publicar un article en el Das Reich sota el títol El vel cau, en el qual deia que la guerra que Alemanya estava duent a terme contra el bolxevisme era “una guerra de la humanitat civilitzada davant la perversitat mental”. El ministre va acusar als soviètics de penetrar en el cor d’Europa i va definir als soldats alemanys com els salvadors de la cultura i la civilització europea.

---

El bisbe Clemen August von Galen va protestar en el seu sermó contra l’ocupació de les propietats de l’Església a Münster i els seus voltants, així com contra l’expulsió de monjos i monges per part de la Gestapo. A  més, va criticar la pràctica de l’eutanàsia.

En el front oriental:

En el sector nord:

El Grup d’Exèrcits del Nord va travessar el Duna, va arribar a Tartu i va trencar la Línia Stalin amb l’objectiu de dirigir-se a Leningrad, que estava a menys de 300 quilòmetres. A l’extrem nord, els alemanys varen dur a terme cinc atacs contra la 1º Divisió Blindada soviètica, que es trobava a Salla. Però els soviètics estaven resistint com podien i aquell dia varen obligar a retrocedir dues divisions alemanyes des de Zhlobin. A part, la flota del nord soviètica va desembarcar en aquell dia i el següent uns 1.000 efectius a la badia de Litsa, a la rereguarda alemanya.

Mentre els alemanys avançaven per territori soviètic, els Einsatzgruppen continuaven acabant amb els jueus. A Kaunas, Lituània, el Einsatzkommando 3 va afusellar aquell dia a 2.514 jueus.

---

El general de divisió Novikov va enviar totes les aeronaus que seguien en condicions de volar contra els ponts que creuaven el Velikaia, al seu pas per Ostrov, per aturar l’avanç de la 1º Divisió Panzer. L’atac soviètic va ser un desastre total i els pocs caces que varen rebre la missió d’escortar a les demés aeronaus varen fracassar.

---

Franz Halder va anotar aquell dia que s’havien donat ordres a Finlàndia perquè iniciés la seva ofensiva el 10 de juliol.

En el sector central:

A Bielorússia, els soviètics varen iniciar un contraatac per frenar l’avanç del Grup d’Exèrcits del Centre del comandant Fedor von Bock. El 21º Exèrcit del coronel general Nikolai Kuznetsov va atacar a les forces del comandant Heinz Guderian al sud de la carretera de Minsk a Smolensk. L’atac va colpejar amb duresa a la 10º Divisió d’Infanteria i a la 3º Divisió Panzer, que va perdre 22 carros. Precisament, aquell dia la Divisió Totenkopf va informar de pèrdues excessivament altes: Més de 1.700 morts en menys de tres setmanes.

En el sector sud:

En una sola incursió, 10 bombarders alemanys varen atacar les columnes de vehicles i cavalleria soviètics a l’est de Proskurov. Els caces soviètics i els caces alemanys es varen enfrontar en una batalla, on el JG 3 alemany va destruir 41 aparells soviètics perdent només 1 Bf-109. Gràcies al suport aeri, el 1º Grup Panzer va poder entrar a Miropol.

---

---

El general Gotthard Heinrici va escriure en el seu Diari que els seus homes colpejaven i disparaven a matar contra tot el que es mogués amb uniforme marró .

A la Unió Soviètica:

Des de Tòquio, Richard Sorge va enviar a Moscou un missatge per ràdio on deia que els japonesos s’havien negat a lluitar contra la Unió Soviètica i, pel contrari, havien decidit entrar a la Indoxina francesa. Com a conseqüència d’aquesta informació, les tropes soviètiques a l’est del país varen poder seguir reforçant els exèrcits que combatien a l’oest.

A Iugoslàvia:

Josef Broz, Tito, va enviar a la seva província natal a un estudiant montenegrí, Milovan Dijlas, per organitzar la resistència contra les forces alemanyes.

Dissabte:

En el Reich:

A Polònia:

En el quarter general de Rastenburg, a la matinada, mentre les tropes alemanyes no paraven d’avançar dins de la Unió Soviètica, Adolf Hitler va fer una reflexió en veu alta sobre el poble rus dient que mentre el moviment popular feixista havia entrat en les tradicions de l’antiga societat romana, el moviment popular rus sortia de l’anarquia. Hitler va acusar als russos d’inferiors i va assegurar que els pobles aris eren molt més treballadors, com l’italià, en canvi per ell el rus només havia portat a la civilització el vodka i els considerava uns ganduls que no servien ni per treballar. A més, el líder alemany va dir que si els russos havien arribat a organitzar un Estat era perquè dins de les seves venes tenien una gota de sang ària i va assegurar que els russos tenien una vida elemental i senzilla i particularment dura contra les dones. A continuació, canviant de tema, Hitler va confessar-los que creia que encara existia petroli en milers de llocs, però que en canvi estaven disminuint les reserves naturals de carbó. Hitler va assegurar que l’home era sens dubte el microbi més perillós perquè explotava el terra que tenia sota els peus sense preguntar-se s’hi aquests productes serien indispensables per la vida d’altres regions. 

A dos quarts de dotze de la nit, Hitler va tornar-se a reunir amb els seus convidats. El dictador estava tan confiat en la victòria que va dir que els alemanys podrien accedir a la bellesa de Crimea gràcies a una autopista que construirien i va comentar que després de la guerra tots els alemanys podrien viatjar amb els seus Volkswagen i veure els territoris ocupats amb els seus propis ulls. El dictador va dir també que Croàcia seria un paradís turístic per ells. Hitler li agradaven tant els cotxes, que va assegurar que l’única manera de conèixer un país era viatjant per carretera i va afirmar que les autopistes abolirien les fronteres dels països europeus. Llavors, un dels seus convidats li va preguntar si seria suficient amb estendre les conquestes fins als Urals, i Hitler li va respondre que en un principi sí, però que el que era important era que el bolxevisme fos eliminat. Parlant dels seus projectes, el líder alemany va dir que Sant Petersburg, tal i com anomenava Leningrad, era una ciutat incomparablement més bonica que Moscou, però va afirmar que s’hauria de donar exemple allí i que la ciutat hauria de desaparèixer de la Terra igual que la capital soviètica després que haguessin posat les seves riqueses en un lloc segur. A més, Hitler va afirmar que la frontera entre Àsia i Europa no es trobava en els Urals, sinó en el lloc on acabaven els assentaments de població germànica i a on començava la pura eslavitat, i va deixar clar que la seva missió era moure aquesta frontera al màxim cap a l’est i si era necessari més enllà dels Urals. La trobada va acabar a la 1:50 de la matinada. 

Precisament, aquell dia l’advocat Heinrich Heim va iniciar el registre de les conversacions privades de Hitler que continuaria regularment durant més de vuit mesos. 

Però els alemanys continuaven acusant no haver planificat com calia l’Operació Barba-roja. Ara ja no només les tropes de Terra es queixaven de la falta de combustible, el Fliegerkorps 8º va comunicar que s’estaven quedant sense carburant, tot i que ja havien reduït les seves operacions.

Al mateix temps, en el quarter general un oficial de l’Exèrcit va plantejar el paper que tenia l’Exèrcit en les massacres lituaneses. A Kaunas, segons l’informe de les unitats especials, els lituanesos havien matat a 2.500 jueus abans de que els alemanys ocupessin la ciutat. El coronel Rudolf Schmundt va declarar que els soldats no havien d’interferir en aquestes qüestions polítiques i que el que passava amb els jueus era part d’una “operació de neteja” que va qualificar com a necessària. 

A Alemanya:

Otto Dietrich va tornar a transmetre a la premsa el missatge de que els jueus eren els culpables de la guerra. En el missatge, Dietrich deia que s’havia descobert que “la frase dels jueus” de construir el paradís dels treballadors s’havia descobert que era mentida, un frau gegantesc, ja que era un sistema d’explotació. El cap de premsa també va assegurar que els jueus havien empès als civils soviètics a un indescriptible patiment a través del sistema bolxevic que va definir com a diabòlic. 

---

Alfred Rosenberg es va reunir amb Karl-Otto Braun i després va rebre un informe sobre la relació que tenien amb Japó. També es va reunir amb Ernst Kunt per parlar de la situació a Leópolis. 

En el front oriental:

Els alemanys ja havien fet des de que havia començat l’Operació 300.000 presoners soviètics. Detenien a qualsevol sospitós de participar amb els soviètics. Així, per exemple, el 12º Cos d’Exèrcit va fer arribar a les seves unitats una ordre que deia que qualsevol home amb el pèl curt d’entre 7 i 30 anys havia de considerar-se sospitós de ser soldat. S’exigia que fossin detinguts en carrers i boscos i els traslladessin al camp de presoners més proper.

En el sector nord:

Per tal d’impedir que els soviètics tinguessin el suport dels seus bombarders, la 1º Flota Aèria va atacar amb força als aeròdroms soviètics i, segons els seus informes, varen destruir 40 aeroplans a terra només a Dno-Grivochki i 25 a Tuleblia. Per aquest atac, el contraatac soviètic contra el cap de pont del Velikaia no va rebre suport aeri. Però, tot i no tenir suport des de l’aire, els carros de combat pesats soviètics varen ser capaços de destruir per complet tota una força operativa de la 1º Divisió Panzer. Un cop més, els alemanys varen demanar ajuda a la Luftwaffe, que va aturar la contraofensiva soviètica en destruir 140 carros i es va bloquejar la línia de provisions de l’exèrcit soviètic entre les ciutat d’Ostrov i Pskov. Per aquell atac els soviètics es varen passar tota la nit reparant els danys.

---

A Vilna, els Einsatzgruppen, com el dia anterior, varen assassinar a 93 jueus més. 

---

A l’extrem nord, els alemanys varen aconseguir avançar 50 quilòmetres i arribar al riu Litsa, a 50 quilòmetres a l’oest de Murmansk. Tot i això, només havien aconseguit un cap de pont en el marge oriental del riu quan va caure sobre d’ells un contraatac soviètic.

En el sector central:

Dos regiments de Shturmovik, el 410 BAP i el 46 SAD, varen atacar el cap de pont alemany de Bobruisk, mentre el 4 ShAP va atacar l’aeròdrom que ocupava la Luftwaffe d’aquesta població. La destrucció que varen provocar va endarrerir l’avanç alemany. Els alemanys varen atacar amb els seus aparells i la 2º Flota Aèria va afirmar haver destruït 57 aparells soviètics a terra. Al llarg d’aquell dia els bombarders Stukas i avions d’assalt d’aquesta Flota varen atacar les flotes soviètiques.

En el sector sud:

Els alemanys varen tornar a bombardejar les columnes soviètiques i varen atribuir-se la destrucció de 18 trens i més de mig miler de camions. Amb els bombarders fent gran part de la feina, el 1º Grup Panzer va aixafar els soviètics a la línia de combat a Polónnoia, a 30 quilòmetres a l’est de Shepetovka, ocupada el dia anterior.

---

A Leópolis, els alemanys varen detenir al líder nacionalista ucraïnès Stepan Bandera, que havia col·laborat amb els alemanys precisament, perquè no volien de cap de les maneres que hi hagués cap moviment que reclamés la independència d’Ucraïna. Aquell mateix dia, el grup operatiu C va assassinar a Leópolis a 300 polonesos i jueus. A Zbóriv, els alemanys també varen assassinar a jueus. Un menor va sobreviure la matança de la seva família, però els alemanys el varen trobar i el varen dur al lloc de l’execució. Va ser assassinat d’un tret a la nuca a mans d’un oficial. 

A Tarnopol, unitats ucraïneses amb el suport del Einsatzgruppe C varen assassinar amb les seves metralladores a uns 70 jueus. 

---

El partisà comunista iugoslau Josef Broz, Tito, va fer una crida als seus companys per alçar-se en una batalla contra els alemanys i els seus aliats.

A la Gran Bretanya:

A Londres varen començar les conversacions entre els polonesos i els soviètics per fer front comú a l’atac alemany. Però les conversacions no varen anar bé perquè els polonesos exigien la nul·litat del repartiment de Polònia del 1939 entre Alemanya i la Unió Soviètica, reclamació que els soviètics no en varen voler saber res.

A Egipte:

El president britànic de la Junta de Comerç, Oliver Lyttelton, i el seu equip varen arribar a El Caire després de fer una parada a Malta per avaluar la situació militar d’Egipte i reunir-se amb els tres caps de les tres armes egipcis, a més de l’ambaixador britànic. 

A Síria:

Després de l’ocupació britànica i de la França Lliure a Síria, el govern sirià va firmar l’armistici. D’aquesta manera els Aliats varen obtenir el dret per ocupar Síria durant tota la guerra.

A Etiòpia:

Les forces aliades varen ocupar Dembidollo, i els Aliats varen tornar a concedir als italians honors militars en la seva rendició.

Divendres:

En el Reich:

A Polònia:

En el quarter general de Rastenburg, Adolf Hitler va afirmar que s’enfrontava a la decisió més difícil de la campanya; atenir-se al pla original de l’Operació Barba-roja i modificar-lo per fer una ofensiva més profunda cap al Caucas, on el mariscal Gerd von Rundstedt rebria l’ajuda d’algunes forces Panzer del Grup d’Exèrcits del Centre, o retenir la concentració de tropes blindades en el centre i avançar cap a Moscou. Tot i el dilema, Hitler va assegurar que els russos ja havien perdut la guerra. 

---

El govern alemany va sotmetre el mateix codi draconià als polonesos i als jueus. Menors i adults podien ser executats per infraccions com fer comentaris despectius sobre alemanys o arrencar cartells oficials, i se’ls negava en els dos grups els drets jurídics elementals dels tribunals alemanys.

A Alemanya:

Els britànics varen bombardejar la ciutat de Bremen, però varen perdre 5 dels 12 avions atacants. Per haver contribuït en l’atac i haver rescatat als supervivents, el pilot australià Hughie Edwards va ser condecorat amb la Creu de la Victòria. 

---

Alfred Rosenberg es va reunir amb el Obergruppen-führer Heinz Lorenz.

A Iugoslàvia:

Joseph Broz va emergir com a líder del moviment de resistència iugoslau, tot i que el govern a l’exili no li va donar suport. Tito, un comunista declarat, tenia el suport popular i aquell dia va fer una crida a la revolta contra “l’invasor i els seus col·laboradors“.

En el front oriental:

En el sector nord:

A Letònia, les tropes alemanyes varen acabar d’ocupar Riga, ciutat que havia sigut ocupada pels guerrillers letons l’1 de juliol. Immediatament, els alemanys varen publicar un anunci d’allistament en el diari letó Tevija (Pàtria) on demanava a tots els letons “patriotes”, els membres del Perkonkrusts, els estudiants, els oficials, els milicians i els ciutadans que s’inscriguessin a l’oficina del Grup de Seguretat en el carrer Valdemara 19 per eliminar del país a tots els elements “no desitjables”. Poc després, el Kommando de Viktor Arajs, sota les ordres del Generalmajor der Polizei Franz Stahlecker, va cremar totes les sinagogues de la capital letona, on en el seu interior hi havia tancats molts jueus que varen morir cremats. En la gran sinagoga, en el carrer Gogla, els homes d’Arajs varen detenir a una 20 de jueus i els varen cremar vius mentre els tiraven granades de mà per la finestra. Aquell mateix dia, el Einsatzgruppen A va informar que a Riga s’havien iniciat els pogroms. 

---

A Kaunas, els Einsatzgruppen varen assassinar a 463 jueus. A Vilna, el Einsatzkommando 9 va assassinar-ne com a mínim a 54. 

---

A la tarda, els soviètics varen enviar la 41º SAD al pont que creuava el Velíkaia, a prop de Tizhina, perquè s’hi apropava la 1º Divisió Panzer, que aquell dia s’havia apoderat del viaducte que creuava el riu al seu pas per Ostrov i es trobaven a només 150 quilòmetres de Leningrad. Però els bombarders soviètics es varen topar amb la 5./JG i la II./ JG 53. 

---

A l’extrem nord, la 6º Divisió de Muntanya de les SS es va topar amb la 1º Divisió Blindada soviètica a Salla i els SS es varen espantar i varen fugir de forma desmesurada. En realitat la Divisió soviètica no havia començat cap contraatac i en el diari de guerra d’aquesta unitat no hi figura cap combat. 

En el sector central:

El 47º Cos Panzer va atacar Kréiser mentre defensava el cap de pont de Borisov amb el suport dels canons antiaeris de 88 mil·límetres de la Luftwaffe i l’aviació del 8º Cos de l’Aire. Els soviètics, tot i les baixes que varen patir, varen contraatacar, però de seguida varen perdre l’empenta. 

---

Els carros de combat de la 4º Divisió Panzer capitanejats pel tinent Hans Detloff von Cossel varen fracassar en el seu primer intent de passar el Dnièper a Stari Bíjov, al sud de Moguiliov. 

En el sector sud:

El 1º Grup Panzer va ocupar Shepetovka. 

---

---

El general Gotthard Heinrici va escriure que la requisa d’aliments per part dels soldats alemanys era a consciència i exhaustiva, i va afirmar que el territori no tardaria en quedar sec. 

A la Unió Soviètica:

La comissió de planificació estatal Gosplan, l’organisme de planificació econòmica, va començar a elaborar un pla per evacuar la indústria de l’est. 

A Finlàndia:

Ritti va declarar a l’ambaixador dels Estats Units, que Finlàndia no secundava la política del dictador Hitler i que només l’exèrcit finlandès operava d’acord amb la Wehrmacht.

A la Gran Bretanya:

A Londres, el general polonès Stefan Rowecki va declarar que mentre els exèrcit alemanys destruïen el territori polonès que havia sigut ocupat prèviament pels soviètics, molts polonesos estaven disposats a oferir cooperació administrativa i econòmica amb els alemanys, ja que aquests sentien que estaven sent alliberats de “l’opressió bolxevic”, en la que els jueus, en la seva opinió, havien interpretat un paper rellevant. 

A Etiòpia:

Les tropes aliades varen ocupar Dchimma després de durs combats amb els italians i, a Debra Tabor, que estava molt ben defensada pels italians des de feia dies, la guarnició italiana es va rendir després dels continus atacs.

Dijous:

A la Unió Soviètica:

Iosif Stalin va pronunciar el primer discurs per ràdio des de la invasió alemanya del 22 de juny de 1941. El dictador soviètic tenia una veu greu i apagada, acompanyada d’una respiració lenta i profunda, i se sentia com feia freqüents xarrups d’aigua. Stalin havia de donar forces al poble rus, que estava sorprès de l’atac i començava a desconfiar d’ell com a líder. Alguns li retreien no haver previst l’atac i no saber-lo gestionar. Els alemanys avançaven amb molta rapidesa (ja havien conquerit Lituània, una part de Letònia i ja estaven dins del territori rus i part de Ucraïna). Stalin va fer el discurs utilitzant paraules dels temps d’abans de la revolució comunista com camarades o germans. L’objectiu era que la gent elevés el seu sentiment nacional i els va recordar les conviccions comunistes. Pel dictador soviètic, el poble havia de lluitar per al seu país i per la seva ideologia, i els va assegurar que el feixisme es podia destruir. També va justificar el pacte de no agressió amb els alemanys de l’agost de 1939 dient que era un Pacte que l’havia proposat Alemanya i que cap Estat amant de la pau podria haver-lo rebutjat encara que estigués carregat d’homes com Adolf Hitler i el ministre Joachim von Ribbentrop. El dictador, a més, va exigir a les regions ocupades que provoquessin una situació que fos insuportable pels alemanys i tots els seus còmplices. També va aprofitar el discurs per demanar unir-se als britànics i els nord-americans i no rebutjar l’ajuda d’aquests.

El que Stalin no va dir en el seu poble era que volia fer una política de terra cremada, o sigui destruir les infraestructures del propi país per dificultar l’avanç de les tropes alemanys, com tampoc els va explicar en aquell moment que executaria a tot aquell que es rendís als alemanys, tot i que va advertir que els tribunals militars dictarien sentències sumàries a qualsevol que fallés en la defensa, ja sigui per pànic o traïció sense tenir en compte el seu càrrec o graduació. A partir d’aquell dia el govern rus va revocar la decisió de refermar el control de les unitats guerrilleres del NKVD, el Partit Comunista, el Komsomol o l’exèrcit soviètic, tot i que Moscou tardaria encara alguns mesos en controlar definitivament aquells guerrillers.

---

El Comitè de Defensa de l’Estat va ordenar que es traslladessin a l’est 26 fàbriques més d’armament, procedents de l’oest, de llocs com Moscou, Leningrad i Tula, entre altres. També es va ordenar traslladar cap a l’est  plantes aïllades i de maquinàries imprescindibles procedents de Kiev i Khàrkiv. 

A la vegada, les restes mortal de Vladimir Lenin varen ser traslladades en un tren especial a la ciutat siberiana de Tiumen. Acompanyava al cos el cor del líder soviètic; la bala que se l’hi havia extret el 1922 després de patir un atemptat contra la seva vida i el seu cervell embalsamat. Les restes anaven custodiades pel professor Boris Zbarski, conservador en cap de la col·lecció, i tot el seu equip.

---

Des de Tòquio, Richard Sorge va enviar un missatge al govern soviètic per comunicar que l’ambaixador Eugen Ott i els japonesos eren massa conscients de la potència de les forces armades soviètiques que havia estacionat al front oriental.

En el Reich:

A Polònia:

En al quarter general de Rastenburg tothom confiava en que la campanya a la Unió Soviètica acabaria en poques setmanes. Adolf Hitler fins i tot estava pensant com aconseguir paralitzar l’economia soviètica i en centrar-se en atacar la Gran Bretanya. El general Franz Halder va escriure en el seu Diari que la victòria seria en breu i que la guerra a orient no duraria més de 14 dies. També va assegurar en el Diari que havien destruït la massa de l’exèrcit soviètic davant del Dvina i el Dnièper, i que podien afirmar que els soviètics ja no els podrien obstaculitzar, tot i que ja va deixar entreveure una realitat quan va escriure que la pura immensitat del territori i l’obstinació dels resistents, que continuava per tots els mitjans, faria que les seves forces haguessin de lluitar encara durant moltes més setmanes. Halder va enviar aquell mateix dia una carta a la seva amiga Luise von Benda, qui més tard es casaria amb el general Alfred Jodl, per expressar-li la seva convicció de que la Unió Soviètica estava a punt de perdre la guerra i li va afegir que Hitler l’havia visitat en el seu quarter general per parlar amb ell i felicitar-lo pel seu aniversari, i havien passat una hora junts prenent el te. Eufòric, Halder va escriure que aquell dia quedaria gravat a la seva memòria com un dels més apreciats de la seva vida. Poc després, Halder no opinarà igual del dictador.

A Alemanya:

Contestant a la petició del Der Stürmer del 18 de juny, Meyer, de la Cambra d’Escriptors del Reich, va aclarir que dels escriptors alemanys que creia que eren jueus, un d’ells era membre de la Cambra i un altre treballava pel Ministeri de Propaganda. Dels escriptors estrangers que també creia que eren jueus, li va confirmar que cap era jueu, tot i que es va mencionar que els tres nord-americans escrivien segons “la típica mentalitat nord-americana” i un tal Wilhelm Speyer no es coneixia que tingués origen jueu. 

---

Alfred Rosenberg va rebre un informe de Malletke sobre l’execució de jueus a mans de lituans. Aquell mateix dia, el ministre va fer un control de personal del seu Ministeri amb Kurt Meyer. També va rebre a Karl Litzmann, a qui volia enviar a Estònia, i més tard a Robert Bauer i  a Richard Manderbach, a qui volia nomenar comissaris en cap de Smolensk. 

En el front oriental:

En el sector nord:

Amb el Front Nord-oest en plena retirada, el seu cap, el coronel general Kuznetsov va ser destituït del seu comandament i va ser substituït pel tinent general Piotr Sobennikov.

---

Després de les baixes aèries del dia anterior, el general de divisió Novikov va optar per retenir els seus bombarders per no patir més baixes i va enviar en el seu lloc els caces. El 1º Cos de l’Aire alemany va enlairar-se aquell dia i es varen veure interceptats pels caces soviètics a Pskov, Ostrov i Opochka. Els alemanys només varen perdre 5 Ju-88.

---

A l’extrem nord, després de l’atac soviètic del dia anterior, la II./KG 30 va bombardejar l’aeròdrom soviètic de Varlamovo.

En el sector central:

El cap del Einsatzkommando de Lusk, a l’est de Polònia, va ordenar matar a uns 1.160 homes jueus perquè, segons va dir, volia deixar el seu segell a la ciutat. Al mateix temps, el grup operatiu C va afusellar a 500 jueus a la ciutat de Lvov, conquerida el dia anterior. 

A Etiòpia: 

Aquell dia va acabar la resistència italiana en el sud després de que es rendissin 7.000 italians.

Dimecres:

En el Reich:

A Alemanya:

En una ordre escrita per Reinhard Heydrich enviada a quatre caps suprems dels Einsatzgruppen, s’ordenava en els caps superiors de les SS i els caps de la policia a la Unió Soviètica eliminar als elements radicals entre la població conquerida, entre ells els jueus al servei del Partit Comunista i de l’Estat, a més dels funcionaris comunistes i una sèrie d’elements descrits com a extremistes. L’objectiu era justificar els afusellaments en massa practicats per la Wehrmacht o altres autoritats. Les instruccions de Heydrich deixaven molt clar que es podia fer una interpretació lliure de l’ordre. Complint ràpidament les ordres, aquell mateix dia els homes dels Sonderkommando 4º i els soldats del 17º Exèrcit varen dur a 1.160 jueus a la ciutat ucraïnesa de Lutsk per matar-los. El 30 de juny ja n’havien assassinat 300 a la mateixa ciutat. A Riga, el SS-Brigadeführer Franz Stahlecker va encarregar a Viktor Arajs que desencadenés un pogrom espontani. Immediatament, per instigació dels alemanys, joves letons armats, portant braçalets vermells i blancs, varen recórrer la ciutat traient a la força de les seves cases als jueus i els varen detenir. Qui es resistia era assassinat.  

A Berlín va arribar un comunicat en què es valorava la batalla en el front oriental com un èxit alemany. El comunicat explicava que l’exèrcit soviètic havia perdut 4.725 avions, 5.774 tancs, 1.330 peces d’artilleria, i que havien fet més de 160.000 presoners soviètics.

---

Alfred Rosenberg es va reunir durant aquell dia amb especialistes de premsa a Riga i va tenir una reunió sobre l’agent fiduciari de la fortuna russa. A continuació va escriure una carta per Wilhelm Keitel.

---

Durant aquell dia, Leibbrandt va viatjar al quarter general de Rastenburg. 

A Lituània:

El Einsatzkommando 9 va arribar a la ciutat de Vilna amb l’objectiu de matar als jueus. Aquesta massacre es produiria al cap de dos dies. 

En el front oriental:

En el sector nord:

El 4º Grup Panzer va atacar a les formacions soviètiques, però aquesta vegada cap dels dos bàndols va poder utilitzar els seus avions perquè el fort aiguat de la nit anterior havia enfangat les pistes dels aeròdroms. Quan a la nit el cel es va destapar i es varen netejar les pistes, els avions es varen enlairar de seguida. El JG 54 alemany va atacar amb força contra els bombarders de la 2º SAD i, segons els alemanys, varen destruir 28 aparells soviètics sense perdre’n cap. 

---

A Letònia, els guerrillers letons varen ocupar la ciutat de Sigulda, ciutat situada al nord-oest de Riga, i varen defensar la ciutat durant dos dies fins que varen arribar els alemanys.

---

A l’extrem nord, un regiment de les VVS SF, el 72 SAP, va atacar a les forces alemanyes llançant-los 400 bombes en només tres hores. 

En el sector central:

A Bielorússia, el Grup d’Exèrcits del Centre liderat pel general Fedor von Bock va envoltar i aniquilar a quatre exèrcits soviètics, fent 100.000 presoners soviètics i capturant a uns 400 tancs i 300 canons. Els alemanys ja havien recorregut la tercera part del camí cap a Moscou i tot semblava que havia podrien celebrar la victòria. 

En el sector sud:

Aquell dia es va produir diferents combats aeris entre les dues forces. Més d’una quarantena d’avions soviètics varen caure abatuts en conseqüència, mentre que les forces alemanyes de terra seguien obrin pas en el forat que deixaven els exèrcits 5º i 6º i varen ocupar Tarnopol, a 90 quilòmetres al sud-est de Leópolis, amenaçant la rereguarda del 26º Exèrcit. Al mateix temps, l’11º Exèrcit va començar a atacar des de la regió septentrional de Romania, a través del Prut i cap a Moguiliov-Podolski, a la riba del Dnièster. A la vegada, el 3º Exèrcit romanès avançava des de Chernovits direcció a la ciutat ucraïnesa de Vínnitsa i les forces hongareses creuaven la frontera soviètica. 

---

Els alemanys del servei del Grup Operatiu C varen entrar aquell dia a la ciutat de Lemberg i varen descobrir cossos mutilats dels nacionalistes ucraïnesos a qui havien matat la policia secreta soviètica. Els soviètics havien intentat evacuar totes les persones considerades contrarevolucionàries de les presons i varen assassinar a totes aquelles que varen considerar que no podrien ser traslladades. Moltes de les víctimes varen ser colpejades fins la mort i algunes havien sigut torturades. El descobriment d’aquests cadàvers mutilats va comportar un increment de la violència per part dels militars, els ucraïnesos i la unitat del grup. Poc després la unitat va començar a afusellar els jueus de la ciutat. 

A la Unió Soviètica:

Aleksandr Radó va informar al govern soviètic de que Moscou era el principal objectiu dels alemanys i que la resta d’accions dels seus exèrcits només eren distraccions.

---

El Govern va decidir traslladar la fàbrica per blindatge de Mariupol a la ciutat de Magnitogorsk.

A Japó:

En una Conferència Imperial en la qual hi varen assistir Hirohito (vestit amb l’uniforme naval), els ministres claus del Gabinet, el president del Consell Privat i els dos caps d’Estat Major es va decidir seguir una política que construís una Esfera de Prosperitat Comuna a l’Àsia Oriental sense importar els fets internacionals. També es va aprovar acabar amb la guerra contra la Xina i, en conseqüència, avançar cap al sud, a la vegada que s’hauria de parlar de “la qüestió soviètica”. L’avanç pel sud d’Àsia es va determinar que s’intentaria fer a través de negociacions, però es va deixar la porta oberta a preparar una guerra contra Gran Bretanya i Estats Units, ja que preveien un conflicte armat amb aquestes dues potències si no els deixaven complir els seus plans territorials. Sobre el conflicte armat entre alemanys i soviètics, varen determinar respectar el Pacte de la Triple Aliança, però varen acordar no entrar en la guerra, tot i que continuarien amb els preparatius militars contra els soviètics i ja decidirien més endavant si els atacarien o no, ja que l’objectiu primordial militar eren britànics i nord-americanes. També varen aprovar preparar el país per la guerra i aplicar mesures especials per enfortir-ne la seva defensa. Tots aquests plans s’havien de programar en traçats per separat. A dos quarts de dues, després de dinar, Hirohito va escriure-li en el ministre Sugiyama per donar-li el seu consentiment a totes aquestes disposicions. 

Dimarts:

En el Reich:

A Alemanya:

En un matí amb una temperatura i un temps molt plàcid, una formació de caces de la RAF Spitfire Mk V va atacar sobre el Canal de la Mànega, Alemanya i el nord de França. Els britànics varen aprofitar que la Luftwaffe es concentrava en atacar en el front oriental per fer aquell atac. Però, sense adonar-se’n, els aviadors britànics varen ser perseguits des de dalt i des de baix per quatre Fw-190, que els varen atacar en seguit. Tres dels Spitfire varen ser destruïts i els caces alemanys varen desaparèixer entre els baixos núvols direcció a l’interior.

---

Joachim von Ribbentrop va exhortar als japonesos a intervenir en l‘Operació Barba-roja. Els japonesos s’hi varen negar.

En el front oriental:

En el sector nord:

A Letònia, els partisans letons es varen apoderar de la ciutat de Riga preveient que aviat arribarien els alemanys. Al cap d’unes hores va entrar a la capital un explorador en motocicleta i la població el va cobrir de flors i corones,  ja que veien als alemanys com una esperança davant dels soviètics. Poc després, la 61º Divisió del Grup d’Exèrcits del Nord de la Wehrmacht, comandada pel mariscal de camp Wilhelm von Leeb, va ocupar la ciutat. Els alemanys varen entrar triomfals pels carrers de la capital letona. Per tal d’acabar amb els jueus, aquell dia es va instaurar l’anomenat Kommando Arajs del partisà Viktors Arajs, que va quedar sotmès a les ordres directes del Generalmajor der Polizei Walter Stahlecker, comandant del Einsatzgruppe A.

Precisament, aquell dia Reinhard Heydrich va emetre una ordre a tots els Einsatzgruppen per exigir-los que “les activitats de neteja” es dirigissin primer contra els bolxevics i els jueus.

---

A l’extrem nord, a Salla, la 6º Divisió finlandesa va obrir una segona ofensiva seguida de la 6º Divisió de Muntanya de les SS. L’objectiu era avançar cap a la badia de Kandalakcha, a l’extrem nord-occidental del Mar Blanc i, d’aquesta manera, tallar la via ferroviària de Kirov i aïllar la península de Kola, en l’operació Tampa del salmó. Però les tropes de les SS es varen veure envoltades d’immediat en un dur combat amb la 122º Divisió d’Infanteria soviètica. Els alemanys no havien sigut entrenats per combatre en aquells boscos. Es va fer necessari cridar al IV./LG I, tot i que el resultat no va ser l’esperat. Els alemanys també varen dur a terme una altra operació anomenada la Guineu Platejada contra el port soviètic de Murmansk, a l’Àrtic.

---

Després del fracàs aeri del dia anterior, els soviètics varen destituir al general de divisió Aleksei Ionov, comandant de les VVS del Front Nord-oest, per, poc després, arrestar-lo. Ionov va ser substituït en el càrrec pel general Timotei Kutsevalov.

En el sector central:

El Grup d’Exèrcits Centre tenien envoltada la ciutat de Bialystok, Polònia. Però aquell dia els soviètics varen dur a terme un contraatac a l’est de Slonim i varen travessar el cèrcol que els alemanys mantenien al voltant de dues brigades de carros de combat soviètics. A Mogilev, dos mariscals soviètics, Voroshilov i Shaposhnikov, varen donar instruccions per organitzar grups de partisans.

En el sector sud:

Els soviètics varen contraatacar contra el 1º Grup Panzer, que avançava sense fre. Però l’atac soviètic es va veure frustrat pel complet quan es varen veure sorpresos pel 5º Cos de l’Aire, que va destruir 220 vehicles, inclosos 40 carros de combat, a l’oest de Leópolis. Precisament, a Leópolis, l’Organització de Nacionalistes Ucraïnesos, l’OUN, va publicar un pamflet en el que cridava als ucraïnesos a destruir als jueus. Aquella crida va desembocar a un pogrom.

---

---

Els alemanys havien fet des de que havia començat l’Operació 100.000 presoners soviètics. Per la seva part, els soviètics aquell dia varen produir una matança de presoners alemanys com a venjança. Els mataven a cops de culata o a ganivetades o eren afusellats.

A la Unió Soviètica:

Després d’uns dies de bloqueig, les reunions en el Kremlin es varen reprendre a les 16:40. Iosif Stalin va accedir a liderar un nou Comitè de Defensa del Estat, la Stavka, que suplantaria l’autoritat tant del Partit com la del govern.  A més, Stalin va substituir les normes sobre els presoners de guerra per unes noves normes molt semblants a les anteriors però amb la diferència que es traslladava al NKVD la responsabilitat dels presoners.

---

A la nit va sortir de Leningrad direcció a l’est un tren compost per 22 vagons de càrrega i dos de passatgers. En el tren hi anaven alguns dels tresors del Hermitage: La sagrada família i El retorn del fill pròdig de Rembrandt, dues madones de Leonardo da Vinci i dos de Rafael, a més de pintures de Tiziano, Giorgione, Rubens, Murillo, Van Dyck, Velázquez i El Greco. També hi anava en el tren una Venus de marbre adquirida per Pere el Gran, l’escultura de Pedro de Rastrelli, la Pallas Athena del museu i una col·lecció de diamants, pedres precioses, joies de la corona i antigues manufactures d’or.

Dilluns:

En el Reich:

A Alemanya:

Adolf Hitler va escriure una carta per al dictador Benito Mussolini per explicar-li que estava molt content de que moltes nacions estiguessin al seu costat per lluitar contra el bolxevisme i el va convidar a que Itàlia s’unís a l‘Operació Barba-roja. Hitler veia aquella batalla com l’alliberació d’Europa i creia que tant ell com Mussolini havien promogut una guerra per la llibertat. A partir de llavors, el cos expedicionari creat per Mussolini el 30 de maig va passar a denominar-se Corpe di Spedizionne Italiano in Russia, CSIR. El dictador alemany també li va explicar que estava convençut de que els soviètics perdrien aviat la guerra.

Aquell mateix dia, Hitler, acompanyat pel general Wilhelm Keitel, va viatjar en tren al quarter general de l’Alt Comandament de l’Exèrcit a Angerburg, no gaire lluny dels seu quarter general de Rastenburg.

---

Holanda va enviar un grup de soldats holandesos voluntaris per lluitar amb els alemanys contra la Unió Soviètica. A més, el govern de Vichy va trencar totes les relacions diplomàtiques amb els soviètics.

A Holanda:

Els alemanys varen reunir 300 joves jueus holandesos i els varen deportar a les canteres del camp de concentració de Mauthausen. Cap va sobreviure. 

A Lituània:

Heinrich Himmler i Reinhard Heydrich varen fer una visita al grup de Hans-Joachim Böhme, que havia provocat grans massacres. Els dos líders varen aprovar les accions del grup. 

En el front oriental:

En el sector nord:

La força aèria del Bàltic Bandera Roja (VVS KBF) va utilitzar tots els bombarders disponibles en un intent de destruir els ponts del Daugava al seu pas per Daugavpils i neutralitzar els caces alemanys de l’aeròdrom de la ciutat. Durant tot el dia varen dur a terme diverses incursions aèries en formacions relativament modestes a uns 2.000 metres d’altura, però es varen tenir que enfrontar a la barrera de foc del 10º Regiment antiaeri de la Luftwaffe, que va desmembrar les unitats d’atac, i els Bf-109. Dels 78 bombarders que es varen utilitzar per l’acció se’n varen perdre 37, tot i que els alemanys varen afirmar haver-ne destruït 65 davant 2 Bf-109. A més, tot i que varen aconseguir destruir diversos pontons, els passos fluvials principals varen quedar intactes. Després d’aquesta batalla aèria, la VVS del Front Oest no va poder reunir més de 374 bombarders i 124 caces d’una força inicial de 1.789.

En el sector central:

Els soviètics cada cop resistien més bé i aquell mateix dia el Grup d’Exèrcits del Centre va informar de resistència aferrissada, però desordenada, i de baixes russes molt sagnants perquè no es rendien i preferien morir. Els carros de combat de Heinz Guderian varen quedar aturats durant dos dies per un contraatacat del general soviètic Jakov Kreiser a la regió de Borisov, a la riba oriental del riu Berzina. A més, els soviètics enviaven reforços a la línia del Drissa-Mozir. 

En el sector sud:

Els general Kirponos va ordenar en els seus homes que es retiressin del sortint de Lvov, capturada el dia anterior pels alemanys, per dirigir-se a una nova línia defensiva, Korostien, Novgorod-Shepetovka, Starokonstantinov-Proskurov. Precisament, els alemanys, juntament amb la població autòctona, va atacar durant aquell dia fins el 2 de juliol a la comunitat jueva de Lvov. Més de 4.000 jueus varen morir en aquells tres dies. Aquesta ciutat tenia el tercer barri jueu més poblat de Polònia. Continuant a Lvov, el nacionalista ucraïnès Stepan Bandera va proclamar a Lvov una Ucraïna independent. Per culpa d’aquella declaració els alemanys el varen detenir i deportar a Sachsenhausen.

---

El SD es va posar a matar els jueus de la ciutat de Lutsk. Aquell dia en va executar més de 300.

A la Unió Soviètica:

El general Dimitri Pavlov, que el dia anterior havia sigut rellevat com a comandant del front central, es va dirigir juntament amb alguns dels seus subordinats a Moscou, on seria afusellat per no haver frenat els alemanys durant la invasió.

A Romania:

Ion Antonescu va ordenar que s’executés aquella nit a tots els comunistes jueus de Iasi i a totes les persones que trobessin amb banderes vermelles i armes de foc. A la nit, va sortir de Iasi un tren carregat de comunistes jueus per ser assassinats. En arribar a l’estació Targu Frumos, el tren va realitzar un viatge circular de disset hores abans de tornar un altre cop a Targu Frumos. En arribar a l’estació per segon cop hi havia centenars de morts.

En el Mediterrani:

Els australians varen perdre la seva primera embarcació de guerra, el Waterhen, quan va ser destruïda pels bombarders en picat alemany davant les costes de Sidi Barrani mentre duia subministraments a Tobruk. La tripulació va ser rescatada per un destructor britànic. 

Diumenge:

En el Reich:

A Polònia:

Adolf Hitler, que volia deixar els seus plans lligats tal i com havia fet el novembre de 1937, va nomenar al ministre Hermann Göering successor seu per si li passava alguna cosa. Hitler continuava sent hipocondríac i seguia creient que no viuria gaires anys.

Durant aquell dia, Hitler va començar a preocupar-li que el Grup d’Exèrcits del Centre, que el seu avanç estava sent espectacular, pogués estar excedint les seves pròpies possibilitats.

A Alemanya:

Reinhard Heydrich, com el 17 de juny, va tornar a ordenar en els oficials de l’exèrcit alemany que fomentessin o intensifiquessin els pogroms locals contra els comunistes i els jueus homes sense deixar empremtes digitals.

---

Els alemanys varen rebre per primer cop notícies sobre l’Operació Barba-roja en dotze comunicats extraordinaris. El primer comunicat va sortir a les onze del matí precedit per la Fanfàrria Russa. En les informacions s’explicaven les victòries sobre els soldats soviètics a Brest-Litovsk, Bialystok, Grodno, Vílnius, Kaunas, Dünanburg i Minsk, entre altres llocs, i es deia que s’havia aconseguit el control aeri. A més, es va informar que dos exèrcits soviètics estaven envoltats a Bialystk i que els soviètics havien perdut 2.233 tancs i 4.107 avions, a més de que s’havia capturat una enorme quantitat d’equipament militar i un gran número de presoners. Les notícies sobre el front es varen llegir a la ràdio en intervals d’un quart d’hora, però no varen tenir una gran acollida entre la població, que es va cansar de seguida de tants comunicats especials.

Tot i les impressionants victòries, Franz Halder va apuntar en el seu diari que la informació procedent del front confirmava que en general els soviètics combatien fins l’últim home. La Völkischer Beobachter anava aquell dia en la mateixa línia que Halder i deia en un dels seus articles que el soldat soviètic superava als adversaris de l’Oest pel seu menyspreu a la mort i que resistien fins al final. 

En el front oriental:

En el sector nord:

Aquell dia va començar l’ofensiva alemanya d’Eduard Dietl a l’extrem nord. Però l’operació es va veure dificultada per la irregularitat del terreny i la falta d’adequació de les carreteres en aquella regió àrtica. Els soviètics, a més, varen respondre a l’acte amb el llançament de 18 bombarders SB contra el port de Liinahamari, on varen enfonsar una embarcació de càrrega i varen produir greus danys a la zona del moll. 

---

La Divisió Totenkopf de les SS va ser sorpresa per uns caces soviètics, que varen matar a deu dels seus homes.

En el sector central:

La Wehrmacht va aprofitar que el govern soviètic s’havia paralitzat i no donava ordres des de feia uns dies per avançar amb força cap a Moscou i Leningrad. El Grup d’Exèrcits Centre va tancar en un gegantesc moviment en pinça la ciutat de Minsk, atrapant a 290.000 soldats soviètics, capturant 2.500 tancs i 1.400 peces d’artilleria de camp. Per altra banda, els alemanys varen acceptar a un grup de soldats voluntaris croats per lluitar contra els soviètics. Tot i l’evident èxit de l’Operació, els alemanys varen topar-se amb un problema que els portaria molt maldecaps fins al final de la guerra, el carburant. Aquest dia, la Luftwaffe va tenir que anar a buscar carburant pel 4º Grup blindat.

---

Per intentar frenar als alemanys, el tinent general Andrei Yeremenko va substituir a Dimitri Pavlov, acusat de no haver fet suficient per la defensa soviètica, en qualitat d’oficial al comandament del sector central. L’endemà, Pavlov es va dirigir a Moscou per ser jutjat.

En el sector sud:

El tinent general Riabishev, comandant del 8º Cos Blindat, es va reunir amb els oficials del seu Estat Major, rodejat de vehicles destruïts per la Luftwaffe, i varen decidir escapar de l’embolcall de la 11º Divisió Panzer.

A la nit, els alemanys es varen apoderar de la ciutat de Lvov, la capital de Galítzia Oriental. Un cop es varen retirar les tropes soviètiques, els nacionalistes ucraïnesos varen començar a matar els jueus al carrer. 

A la Unió Soviètica:

A Moscou, a la matinada, Iosif Stalin va patir un col·lapse nerviós per culpa de la invasió alemanya que no havia previst, però tot i estar enfonsat anímicament va ser present en una reunió en el Ministeri de Defensa, en el carrer Frunze. Allí va ser informat que l’exèrcit soviètic s’estava retirant i que la ciutat de Minsk estava a punt de caure en mans alemanyes. Ràpidament es va acordar una directriu general segons la qual abans de que els soldats soviètics es retiressin d’una ciutat tenien que treure tot el material mòbil i qualsevol article movible, inclús aliments. La directriu també fixava les normes per les activitats dels partisans darrere de les línies i se’ls assignava la missió de destruir ponts i vies ferroviàries, destruir les comunicacions telefòniques i telegràfiques dels alemanys i destruir els seus dipòsits d’armes.  

Quan Stalin va sortir de la reunió estava consternat; no es podia creure que tot l’imperi que havien construït amb el líder bolxevic Vladimir Lenin estigués a punt de caure. Els alts càrrecs soviètics com Viatxeslav Mólotov, Anastas Mikoyan i Lavrenti Beria veien com Stalin no era capaç de trobar una solució i varen pensar seriosament en unir les seves forces per enderrocar-lo. Mólotov va escriure que Stalin ja no era ni capaç de vestir-se ni de dormir. Però tots ells sabien que si fallaven amb el seu pla d’enderrocar-lo Stalin es venjaria d’ells i els empresonaria, els torturaria i els executaria. A més, Stalin va assumir el control del Ministeri de Defensa de la federació i va establir un consell de defensa de cinc homes, cosa que encara dificultava més els seus plans per enderrocar-los.

Però Stalin va patir nous contratemps aquell dia quan va saber que Albània havia declarat la guerra a la Unió Soviètica i quan des de Tòquio Max Clausen va enviar un missatge de l’espia Richard Sorge, que deia que Japó estava preparant una mobilització de prova per enfrontar-se a la Unió Soviètica, tot i que el primer ministre Fuminaro Konoye seguia oposant-se a la bel·ligerància.

---

L’ambaixador britànic Stafford Cripps va arribar al Kremlin per reunir-se amb el govern soviètic. Aquests li varen entregar una enorme llista de tot l’equip que necessitaven, entre ells 3.000 avions de combat, 20.000 canons aeris lleugers, radars i equips per poder lluitar de nit. El Ministeri d’Afers Exteriors britànic va considerar que les exigències soviètiques s’havien fet en un llenguatge poc diplomàtic.

A Romania:

A Iasi, després de la batuda del dia anterior contra els jueus, els soldats romanesos varen afusellar a la majoria dels detinguts en el patí del quarter general de policia. Els 4.300 supervivents varen ser amuntegats en vagons de càrrega per ser més tard deportats. Després d’eliminar als jueus, els cristians de la ciutat varen col·locar creus, icones i cartells amb inscripcions que deien: Aquí viuen cristians, no jueus. Els romanesos els varen assassinar amb el pretext de que els jueus de la ciutat havien fet senyals als aeroplans soviètics perquè els bombardegessin. 

En els Estats Units:

El que va ser primer ministre polonès, el pianista Padereski, va morir aquell dia. Franklin Delano Roosevelt va oferir el cementiri d’Arlington per enterrar-lo.