Dilluns:

En el Reich:

A Alemanya:

Adolf Hitler va aprovar les directius pel comportament de les tropes alemanyes a la Unió Soviètica, en les que els donava llibertat per prendre mesures implacables contra els anomenats agitadors bolxevics, tropes irregulars, sabotejadors i jueus, així com la total eliminació de qualsevol resistència activa o passiva. Wilhelm Keitel va ser l’encarregat d’emetre les directrius, que es varen distribuir entre les divisions militars el 4 de juny.

A Creta:

Després de perdre 35 caces bombarders per culpa dels atacs alemanys, els sis bombarders britànics restants que quedaven a l’illa de Creta varen ser traslladats a Egipte.

A Iraq:

Després de durs combats, la Batalla de Fallujah es va inclinar cap al bàndol britànic.

A Etiòpia:

Uns 5.000 soldats italians varen desfilar davant una guàrdia d’honor britànica per, a continuació, ser desarmats.

Diumenge:

En el Reich:

A Alemanya:

Ulrich von Hassell va mencionar que Elsa Bruckmann havia observat davant el Prinz Karl Palast de Munic com s’estaven carregant grans quantitats de mobles francesos antics en camions. El propietari de la companyia de mudances, a qui coneixia, l’hi havia dit que els mobles s’enviaven a Obersalzberg. Bruckmann llavors li va preguntar si els mobles havien sigut comprats i el propietari de la companyia li va contestar amb una evasiva dient-li que si considerava comprar per 100 Reichsmarks un escriptori de Lluís XVI sí.

A Holanda:

Continuant amb l’Operació Lloguer, aquell dia va sortir un tercer tren d’Amsterdam amb refugiats jueus amb destí a Espanya. Per culpa de l’Operació Barba-roja es va interrompre l’Operació.

A Noruega: 

A dos quarts de deu de la nit, en el port de Gotenhafen, l’actual Gdynia, en el Bàltic, va sortir al mar el nou cuirassat alemany, el Bismarck, sota el comandament d’Ernest Lindemann i el vicealmirall Gunther Lütjens, que s’havia de dirigir a les aigües de l’Atlàntic nord juntament amb el creuer pesat Prinz Eugen en l‘Operació Rheinübung (Exèrcit del Rin). L’objectiu del Bismarck era ser una seriosa amenaça per als combois britànics.

En el Vaticà:

Pius XII va concedir una audiència privada a Ante Pavelic.

A Iraq:

Una heterogènia força britànica va creuar l’Eúfrates i va arribar a Fallujah, mentre que tropes procedents de Palestina i la Legió Àrab de Transjordània reforçaven Habbaniya.

A l’Àfrica Oriental:

Després de que les tropes britàniques derrotessin fàcilment les tropes italianes a Etiòpia i Eritrea, aquestes varen capitular, tot i que alguns nuclis aïllats varen resistir fins el gener de 1942.

Dissabte:

A la Gran Bretanya:

Adolf Hitler va fer enviar a dos SS a Escòcia per intentar alliberar i després matar a Rudolf Hess. Els dos homes varen ser infiltrats a través d’un llançament nocturn en paracaigudes. Per camuflar tal operació es va bombardejar la zona a la una de la matinada. Els dos SS, vestits amb roba civil però amb etiquetes dels sastres alemanys a la roba, varen tocar terra sense problemes i es varen dirigir ràpidament al centre d’interrogatoris de la RAF, a Cockfosters, un suburbi del nord de Londres, on creien que Hess estava detingut. Però els britànics coneixien tal operació després d’haver interceptat diferents missatges i els dos homes varen acabar capturats, interrogats i afusellats. 

El Secretari d’Estat d’Interior, Herbert Morrison, va afirmar davant la representació nacional, que Hess era un gàngster brutal, tacat amb la sang dels pitjors crims de l’època moderna i va demanar que continués com a presoner. 

A Etiòpia:

El virrei italià d’Abissínia, el duc d’Aosta, es va rendir juntament amb el seu exèrcit als britànics. D’aquesta manera els Aliats varen poder obrir un nou camí pel mar Roig i el golf d’Aden. Per altra banda, sudanesos, etíops i sud-africans varen atacar Chelgà a l’oest de Gondar. Els italians, ben dirigits, els varen rebutjar amb una brillant defensa i varen capturar una gran quantitat de material.

A Creta:

A la nit varen arribar els primers combois alemanys per ajudar a l’ofensiva contra Creta.

A la Unió Soviètica:

La Comissió de l’Urani es va reunir aquell dia per estudiar com detectar urani, com aplicar nous mètodes de separació d’isòtops i com calcular la reacció en cadena. 

Divendres:

En el Reich:

A Alemanya:

Els alemanys varen acabar els atacs de la Luftwaffe sobre el Regne Unit, els Blitz.

A la Gran Bretanya:

A la nit, Rudolf Hess va ser traslladat a la Torre de Londres durant uns dies. Al mateix temps, Winston Churchill va demanar-li a Anthony Eden que li fessin una síntesis de les conversacions amb Hess per transmetre-les a Washington. En l’informe que es va enviar en el primer ministre es deia que Hess gaudia de bona salut i que no estava en absolut sobreexcitat i no semblava boig. A més, es deia que Hess havia declarat que ell sol havia pres la iniciativa del viatge i que Adolf Hitler no havia sigut advertit. Segons el que havia dit el lloctinent de Hitler, esperava prendre contacte amb certs membres del moviment per la pau a la Gran Bretanya que l’hauria ajudat a fer caure al govern actual. En l’informe es demanava que fos tractat convenientment, però a la vegada s’exigia que la premsa no novel·lés sobre el personatge i la seva aventura. Just en el peu de pàgina, Churchill va escriure-hi una nota personal manuscrita per Franklin Delano Roosevelt en que l’informava que totes les informacions citades li eren comunicades a títol confidencial per tal de que els alemanys es perdessin amb diferents especulacions.

A França:

Philippe Pétain va aprovar la col·laboració amb Alemanya.

A Etiòpia:

Al nord, les tropes italianes es varen rendir als britànics a Amba Alagi amb honors militars.

Dijous:

En el Reich:

A Alemanya:

A Berlín, Adolf Hitler va ordenar que comencés el bombardeig aeri de Creta com a preparació per la invasió que tindria lloc al cap de cinc dies. En una reunió a la Cancelleria amb els seus comandants militars, Hitler els va explicar que la sortida de Rudolf Hess l’havia sorprès per complert i que era degut a “conflictes interns” del seu lloctinent davant el risc de combats fratricides entre aris. El dictador també els va explicar que Hess estava frustrat per no poder estar en servei actiu en el si d’una unitat combativa de la Luftwaffe i que la seva afició a les visions i a les profecies, els seus dolors físics i el seu sentiment d’inutilitat haurien provocat que prengués aquella decisió que va qualificar de boja. 

El doctor i cirurgià de la Luftwaffe, Sigmund Rascher, va escriure una carta a Heinrich Himmler per informar-lo que havia observat que encara no s’havia realitzat cap experiment científic amb material humà perquè ningú s’oferia voluntari per culpa dels perillosos assajos que podien acabar provocant la mort. A continuació, Rascher li va preguntar si podrien utilitzar dos o tres delinqüents habituals del camp de concentració de Dachau per aquells experiments. Volia experimentar les experiències sobre els vols a gran altures per saber els límits de les necessitats d’oxigen dels pilots alemanys i la seva possible resistència a la pressió atmosfèrica. El doctor li va explicar que no podia fer aquells experiments amb monos perquè presentaven condicions experimentals molt diferents i que un altre metge de la Luftwaffe pensava el mateix que ell. Himmler va aprovar la sol·licitud. 

Ernst von Weizsäcker va avisar a Joachim von Ribbentrop sobre la inoportunitat que tindria un acord polític entre japonesos i nord-americans i el va advertir de que Japó podria deixar l’Eix.

Josef Bürckel va ser nomenat governador del Reich de la Marca Occidental.

A França:

Tot i la detenció el dia anterior de 3.733 immigrants jueus, cap diari, a part de la premsa jueva, va mencionar la batuda. Només el diari col·laboracionista Paris Midi va aprovar les detencions afirmant que “havien desaparegut 5.000 paràsits del Gran París“.

A prop de Saint-Omer, el general Ulrich Grauert va morir en un combat aeri contra el pilot polonès de la RAF, el sergent Waclaw Giermer. 

A Holanda:

Aquell dia va continuar l’Operació Lloguer, que consistia en evacuar els jueus holandesos, amb un segon tren destí a Espanya.

A Polònia:

Les autoritats alemanyes varen posar en marxa un servei d’urgència jueu al gueto de Varsòvia, conegut popularment com els tretze, que en realitat era una organització d’espionatge alemany.

A la Unió Soviètica:

Els soviètics varen escriure un informe titulat:

Consideracions pel desplegament estratègic de les forces armades de la Unió Soviètica en cas de guerra amb Alemanya i els seus Aliats.

El document narrava que la situació actual feia pensar de que si Alemanya atacava a la Unió Soviètica disposaria de 137 divisions d’infanteria, 19 blindades, 15 motoritzades, 4 muntades i 5 aerotransportades, amb un total de 180 divisions. Acte seguit, l’informe parlava de la direcció que podria tenir la principal invasió alemanya, i es deia que tot apuntava que l’atac podria començar al sud de Demblin i podria anar acompanyat per un altre més al nord, procedent de Prússia Oriental, i dirigit contra Vilna i Riga, així com un de més breu i concentrat contra Vólkovisk i Baránovichi, des de Suvaki i Brest. Després de predir diferents rutes que podrien seguir els alemanys, el document suggeria atacar a l’exèrcit alemany quan aquest encara es trobés en fase de desplegament i proposava dues contra-ofensives en territori alemany. El document, que instava a creure que estaven preparats per atacar a Alemanya, no té gaire valor ja que inclús, segons sembla, Iosif Stalin el va titllar de bogeria.

Richard Sorge, des de Tòquio, va enviar als seus caps soviètics a Moscou un missatge per ràdio en el qual donava la data de la invasió alemanya entre el 20 i el 22 de juny.

Schnurre, l’encarregat de les negociacions entre el govern soviètic i alemany, va informar en el seu govern de que no era ja un tren, sinó diversos, els que els soviètics havien posat a disposició d’Alemanya per portar al seu destí, per la via transiberiana, 4.000 tones de cautxú brut. A més, va afegir que tenia la sensació de que podrien inclús obtenir una quantitat de mercaderies superior a la fixada en el contracte del 10 de gener. Tot i això, Schnurre es va queixar dels innombrables rumors que circulaven respecte a un imminent conflicte entre els dos països. El més curiós, segons l’encarregat de les negociacions, era un que deia que les firmes industrials alemanyes intentaven cancel·lar els seus contractes amb els soviètics.  

A la Gran Bretanya:

El ministre laborista de Treball i Serveis Nacional, Ernest Bevin, va declarar que Hess era un assassí i va recordar que el lloctinent de Hitler havia eliminat al moviment sindicalista i havia enviat als seus líders i als del SPD als camps de concentració. Per aquest fet, Bevin demanava no negociar amb ell.

Ivone Kirkpatrick i lord Hamilton, com el dia anterior, es varen tornar a reunir amb Hess. Després es va transmetre un informe que deia que Hess gaudia de bona salut i presentava totes les senyals d’estar bé del cap. També s’afirmava que havia vingut sol i sense cap comunicació del govern alemany i que era evident que el seu vol era una prova de la tensió i de l’estrès causats per la inquietud omnipresent en els cercles alemanys per com acabarà la guerra, així com de la tensió de les relacions entre diferents altes personalitats a Alemanya.  

A Creta:

La Royal Navy es va col·locar al sud i a l’oest de l’illa, fora del radi d’acció de l’aviació alemanya.

A Líbia:

Erwin Rommel va quedar sorprès quan va llegir una nota de l’agència Reuter que deia que els alemanys havien sigut expulsats d’Egipte. Rommel ho va interpretar com una senyal de que els Aliats intentarien una ofensiva contra les seves tropes i va ordenar que un batalló Panzer es dirigís a tota velocitat a la frontera. Precisament, aquell dia els britànics varen llançar l’Operació Brevetat contra les posicions alemanyes avançades, fet que va provocar que s’haguessin de retirar del pas de Halfaya.

A Etiòpia:

Ja amb un 50% de baixes italianes, els britànics varen conquerir el reducte de Korasi.

Dimecres:

En el Reich:

A Alemanya:

Adolf Hitler va tornar a Berlín del Berghof per reunir-se l’endemà amb els seus comandants militars. El dictador va donar instruccions perquè a dins del país no es parlés de l’assumpte de Rudolf Hess i a l’exterior es parlés de que les afirmacions britàniques eren mentida i oferir una presentació al·lusiva dels fets. Joseph Goebbels va anotar en el seu Diari fent referència a Hess, que estava summament ressentit, ja que era una cosa que mai hagués pogut imaginar.

Tot i que Hitler havia ordenat que no es parlés més del tema, la Völkischer Beobachter va explicar en un article que Hess s’havia tornat boig i que des de feia uns dies havia visitat a hipnotitzadors i astròlegs. El cas Hess encara portava cua i aquell mateix dia Reinhard Heydrich va fer detenir al metge Felix Kersten i va ordenar que el portessin en el seu despatx. Heydrich, que havia fet arrestar a altres metges i persones vinculades a Hess, va entrevistar-lo personalment durant cinc hores des de primera hora de la tarda amb un to correcte. Volia saber si el doctor sabia alguna cosa del viatge de Hess i, inclús, li va preguntar si havia ajudat al lloctinent de Hitler en el seu viatge a Escòcia. Kersten li va respondre que amb els seus pacients només parlava de medicina i que no l’interessava la política. Heydrich, que sempre havia desconfiat d’ell, va dir-li que no se’l creia i que sabia de que no estava de la seva part. En parlar d’Holanda, Heydrich es va sorprendre de que el doctor estigués tan ben informat sobre el què hi passava allí i li va dir que començava a entendre qui era. A continuació, li va oferir una cigarreta i li va prometre que aquesta no contenia somnífers. Cap al final de l’interrogatori va abandonar la sala i quan va tornar li va dir que podia marxar. Heinrich Himmler, que es trobava a Munic i estava al corrent per un oficial de les intencions de Heydrich, l’havia trucat per dir-li que el seu doctor personal era innocent. Tot i això, Heydrich li va ordenar que estigués disponible i que no viatgés a cap lloc fins que Himmler no tornés. No podia sortir de Berlín.

Un dia abans de que comencés l’Operació Barba-roja, prevista aquell moment pel 15 de maig, es va retardar la data pel 22 de juny per culpa de l’operació alemanya als Balcans, l’Operació Marita. Es va elegir el mateix dia que 129 anys abans l’emperador Napoleó Bonaparte havia començat la seva ofensiva cap a Moscou.

A França:

A París, els alemanys varen començar les primeres ràtzies antisemites per ordres de Theodor Dannecker. En total varen internar en els camps francesos a 3.733 jueus.

A Polònia:

A Poznan, el diari local va anunciar que tres polonesos, Stanislaw Weclas, Leon Pawlowski i Stanislaw Wencel, havien sigut sentenciats a mort per suposada conspiració anti-alemanya. L’informe declarava que tots els que posessin resistència serien eliminats.

A la Gran Bretanya:

Winston Churchill li va escriure a Anthony Eden per comunicar-li que havia llegit les converses que s’havien mantingut amb Hess i que li semblaven els desfogaments d’una ment malalta, com la conversació amb un nen amb endarreriment que es sentís culpable d’un assassinat o d’un incendi voluntari. El primer ministre li va proposar enviar tals transcripcions a Franklin Delano Roosevelt, ja que en elles es podia entreveure quin era l’ambient a l’entorn de Hitler, el qual creia que era artificial i fètid, però no volia que es fes de moment una declaració pública i per aquest fet va demanar que Hess continués aïllat.

Una nota del War Office va precisar que Hess no volia en absolut reunir-se amb Churchill i que no havia tingut la intenció de fer-ho. Segons la nota, volia entrevistar-se amb els opositors del primer ministre i amb el rei Jordi VI.

Ivone Kirkpatrick i lord Hamilton es varen tornar a reunir amb Hess. Al mateix temps, Vinncent Murphy va publicar un article en el Daily Sketch en el que va afirmar que Hess havia escapat d’Alemanya per la seva pròpia voluntat com a protesta per les “desastroses” conseqüències de la influència de Joachim von Ribbentrop sobre Hitler. Murphy creia que Hess pensava que Von Ribbentrop estava empenyent el dictador contra Gran Bretanya, violentant d’aquesta manera la inclinació natural de Hitler.

A Malta:

Els alemanys varen començar a bombardejar l’illa per donar la impressió en els britànics que aquest era l’objectiu i no Creta. Però el bombardeig no va anar tant bé pels alemanys com varen preveure, ja que varen perdre 62 bombarders i 15 aparells italians, tot i que els britànics varen perdre 60 caces, la meitat dels quals varen ser destruïts a terra.

En el Pròxim Orient:

Winston Churchill, amb el seu Exèrcit enmig d’una ofensiva a Iraq, va ordenar a la RAF i a la RAAF, les Reials Forces Aèries Australianes, atacar les bases síries.

En els Estats Units:

Henry Morgenthau es va reunir amb Harry Hopkins, el conseller de Roosevelt, per parlar de les veus crítiques de part del govern nord-americà cap al President per la falta de lideratge. Hopkins li va assegurar que Roosevelt es mantenia ferm en no dur Estats Units a la guerra.

Dimarts:

El cas Rudolf Hess:

A Alemanya:

En el Berghof, Adolf Hitler es va reunir amb els Reichsleiter i gauleiter en una reunió organitzada precipitadament. L’ambient encara era molt tens per l’afer de Rudolf Hess i encara la tensió va augmentar més quan Hermann Göering i Martin Bormann, els dos amb cara tensa, varen entrar a la sala abans que Hitler. Després d’un etern silenci, Bormann va llegir en veu alta l’última carta de Hess i llavors va entrar a la sala el dictador. A continuació, Hitler va pronunciar un emotiu discurs davant dels seus, entre ells Hans Frank, que va fer emocionar-lo fins i tot a ell mateix, que va estar a punt de llagrimejar quan va parlar de la lleialtat, la traïció i dels trastorns mentals de Hess. El líder alemany va afirmar que Hess havia actuat sense el seu consentiment, que estava mentalment malalt i que havia posat el Reich en una situació delicada respecte als seus socis de l’Eix. El dictador va insistir en més d’una ocasió de l’estrany comportament de Hess, les seves relacions amb els astròlegs, i va criticar-lo de que no hagués fet cas a les seves ordres de no seguir fent pràctiques de vol. També va assegurar que si aconseguia atrapar-li pagaria molt cara aquesta traïció. Quan Hitler va acabar el seu emocionant i intens discurs, es va recolzar a l’enorme taula que estava a prop dels finestral. En aixecar-se per contemplar les vistes, les 60 o 70 persones que estaven presents es varen anar aixecant a poc a poc de les seves cadires i el varen rodejar formant un semicercle sense dir res. Frank va escriure, fent referència a l’estat de Hitler, que només l’havia vist així després de la mort de Geli Raubal. 

Després de l’acte, Hitler va firmar com a comandant en cap el decret de l’Ordre Jurídica Barba-roja, el Gerichtsbarkeitserlass, per la Wehrmacht, on va aprovar una nova jurisdicció militar en el que s’establia que es podia dur a terme l’execució en massa sense tenir en compte la jurisdicció dels tribunals militars i es decretava l’afusellament de tots els comissaris de l’exèrcit soviètic quan fossin capturats. Aquest nou decret es va aprovar per quan comencés l’Operació Barba-roja i servia per donar carta blanca als seus soldats per cometre assassinats contra civils, soldats i opositors dels territoris de l’Est. A més, es va ordenar efectuar represàlies col·lectives contra comunitats senceres en cas de que no es poguessin identificar ràpidament els autors individuals de sabotatges i es privava als civils russos de tot dret a apel·lar en els soldats alemanys dels delictes comesos contra ells ja fos assassinat, violació o saqueig. Aquell decret va ser aprovat i firmat per Wilhelm Keitel. Hitler també va ordenar a Heinrich Himmler, sota la seva pròpia responsabilitat, que emprengués feines especials en l’administració política de la Unió Soviètica i va ordenar a Göering que organitzés l’explotació del país i l’adquisició dels seus recursos econòmics per l’ús per la indústria alemanya.

Durant aquell dia es va emetre un segon comunicat que reconeixia el vol de Hess a Escòcia i la seva captura, i deixava oberta la possibilitat de que el Servei Secret britànic li parés una trampa. El comunicat acabava dient que aquesta acció no modificaria en res la lluita conta la Gran Bretanya. El comunicat de la delegació SD Bünde, afirmava que segurament no s’havia produït una escena de tan horror fins aquell moment i deia que circulaven rumors sobre el viatge del lloctinent de Hitler i que el poble no es creia el verdader mòbil del viatge. Per tot Alemanya, on la premsa ja havia informat del viatge de Hess i el definien com un boig, ja circulaven rumors que qüestionaven que Hess hagués actuat sol el 10 de maig de 1941, i menys sense el permís de Hitler. Durant aquells dies d’incertesa en el Reich, Göering es va mostrar més lleial que mai cap a Hitler, ja que es va desconfiar d’ell quan varen sortir públiques les relacions que havia tingut amb l’empresari suec Birger Dahlerus a l’agost de 1939 per tal d’evitar la guerra. Durant tot aquell temps, Göering va continuar estant en contacte amb el suec, que s’encarregava de mirar d’aconseguir les negociacions de pau amb la Gran Bretanya, i temia ser senyalat com un possible traïdor.

En substitució de Hess, Bormann es va convertir en el secretari general del partit nazi i l’encarregat de l’Oficina de Hitler. A partir d’aquell moment, qualsevol document o llei havia de ser firmat per Bormann, menys les competències de l’Exèrcit, del Ministeri de Propaganda i del Ministeri d’Afers Exteriors, cosa que va provocar que tingués diferents disputes amb els ministres Joseph Goebbels i Joachim von Ribbentrop. Una de les tasques més importants que va tenir va ser la de gestionar l’agenda de Hitler, i va ser ell qui decidia amb qui el dictador es podia i amb qui no.

Goebbels, per la seva part, va anotar aquell dia com havia viscut els fets de l’11 de maig i va confessar que Hitler estava enfonsat i que no veien com podien arreglar l’assumpte. El ministre també va escriure que havia ordenat que es tallessin les últimes Actualitats setmanals en les que apareixia Hess i que no paraven de trucar-lo Gauleiters, Reichsleiters… per saber què passava. Goebbels va exclamar en el seu diari: Quin espectacle pel món! Segons el secretari del ministre, Rudolf Semmler, Goebbels l’hi hauria dit que Hitler s’havia enfonsat en un mar de llàgrimes quan li va ensenyar la carta de Hess i que semblava que hagués envellit deu anys.  

El professor Karl Haushofer li va confiar a Ilse Hess que pensava que Hitler havia “sacrificat” deliberadament al seu marit la missió de pactar la pau amb els britànics. 

A la Gran Bretanya:

El primer ministre Winston Churchill, tot i tenir presoner a Hess, no es va interessar mai pel jerarca nazi, ja que estava convençut que Hitler no estava al darrere de la seva missió. Tot i el poc interès que va tenir Hess per  Churchill, se’l va mantenir com a presoner perquè el món pogués veure la debilitat d’Alemanya davant de la Gran Bretanya. La BBC va informar aquell dia de l’arribada de Hess a Escòcia i la seva posterior captura. Pels nord-americans la detenció de Hess era molt important i lord Simon i el nord-americà Sumner Wells varen interrogar-lo sense èxit per mirar de treure’n tots els detalls de la vida del govern alemany. L’única informació rellevant que sembla que varen treure va ser quan va deixar clar que per Hitler el seu enemic era la Unió Soviètica.

Després de sortir de la seva reunió amb Hess a la matinada, lord Hamilton i Ivone Kirkpatrick varen tornar en avió a Turnhouse, on hi varen arribar a les sis del matí. A dos quarts de nou del matí, Kirkpatrick va parlar amb el Foreign Office del que havien parlat amb Hess i més tard va dictar a una taquígrafa el seu informe escrit. A primeres hores de la tarda aquest document va marxar en avió cap a Londres i Churchill el tindrà en unes hores. El document demanava continuar tractant a Hess com un presoner de guerra sota el Ministeri de Guerra i no de l’Interior i s’afirmava que el lloctinent de Hitler era un criminal de guerra en potència, però que un perdó seu els podria ser molt útil. Mentre no es produís tal penediment, Kirkpatrick proposava tenir-lo allunyat en un local adequat, no molt lluny de Londres i que es fessin tots els esforços per estudiar la seva mentalitat i intentar treure-li alguna cosa que els pogués interessar. També va demanar vetllar per la seva salut i el seu benestar, donant-li aliments i llibres i tot el que necessités per distreure’s, tot i que va exigir que no tingués cap tipus de contacte amb l’exterior o amb visitants, excepte els que estiguessin autoritzats pel Ministeri d’Afers Exteriors. Tot i això, va demanar que Hess no llegís els diaris i no escoltés la ràdio i va prometre que li posarien guàrdies especials perquè el tractessin dignament, com un general important que els hagués caigut a les seves mans.  

A la Unió Soviètica:

A Moscou, Iosif Stalin estava convençut de que la missió de Hess era una trama dels britànics i creia que volien pactar amb els alemanys per atacar a la Unió Soviètica. Els informes de l’ambaixador soviètic a la Gran Bretanya, Ivan Maïski, el van reafirmar amb aquesta idea, ja que l’interrogatori a Hess va ser preparat per lord John Simon, que era considerat pels soviètics proper ideològicament a les idees nacionalsocialistes. Per aquest fet, Stalin va fer que quatre dels seus exèrcits es desplacessin a la frontera occidental. En una reunió del Comitè Central del Partit Comunista, Stalin els va dir sobre el què pensava sobre l’aterratge de Hess a Gran Bretanya:

Per una banda, Churchill ens envia un missatge personal en el que ens adverteix de les intencions agressives de Hitler. I, per una altra, els britànics es troben amb Hess que és, sens dubte, l’home de confiança de Hitler, i negocien amb Alemanya a través d’ell.

Segons Stalin només hi havia una conclusió possible:

Segons sembla, quan Churchill ens va fer arribar el seu avís personal creia que nosaltres posaríem en marxa el nostre mecanisme militar, amb la que Hitler tindria una raó directe i justa per llençar una campanya preventiva contra la Unió Soviètica.

Llavors, Stalin va preguntar a tots els assistents si creien que Hitler estava preparat per una campanya com a tal i els va reiterar una vegada més que no volia oferir-li a Hitler cap raó perquè els ataqués. Dies més tard, Stalin va creure que Hess havia sigut enviat per Hitler i que havia sigut mal acollit pel britànics i per això havia acabat detingut perquè al final no havien arribat a cap pacte per atacar a la Unió Soviètica.

A Itàlia:

A Roma, en el Palau Venècia, Von Ribbentrop es va entrevistar amb el dictador Benito Mussolini i el comte Galeazzo Ciano per parlar del viatge de Hess i dels contactes que tenia Hitler amb la Unió Soviètica. Mussolini volia que la Unió Soviètica es quedés al marge del conflicte bèl·lic perquè ell estava molt més interessat que els alemanys es centressin en el nord de l’Àfrica, on els italians estaven tenint una dura batalla amb els britànics. Ciano, però, continuava igual de confús que el dia anterior i va anotar en el seu Diari que l’assumpte Hess es tornava cada cop més misteriós. Pel gendre del dictador italià, l’assumpte era molt greu perquè significava la primera victòria dels britànics i va confessar en el seu Diari que Mussolini havia cregut al principi que Hess hauria caigut a l’aigua, però que ara que sabia que el lloctinent de Hitler estava en mans britàniques considerava l’assumpte d’una importància excepcional.  

En el Mediterrani:

El submarí britànic Undaunted va ser enfonsat a prop de Bengasi pel submarí italià Pleiadi.

A l’Atlàntic:

El creuer auxiliar britànic Salopian, de 10.549 tones, va ser enfonsat.

Els britànics, en veure el dia anterior l’enorme cuirassat Bismarck, varen decidir anar-lo a buscar per destruir-lo. Des de la base escocesa de Scapa Flow va sortir una esquadra sota el comandament de l’almirall sir John Tovey composta per dos cuirassat, el King George V i el Prince of Wales, els creuers de batalla Hood i Repulse, el portaavions Victorious, els creuers Norfolk i Suffolk i sis destructors.

A Iraq:

El Mufti de Jerusalem, Amin al-Husayni, exiliat a Bagdad, va fer una cridar als països àrabs perquè declaressin la guerra als britànics. Precisament, aquell dia una altra força especial, composta per tropes musulmanes procedents de la Legió Àrab i el Cos de Fronteres de Transjordània, va travessar la frontera de Transjordània i va entrar a Iraq.

Dilluns:

En el Reich:

A Alemanya:

A Obersalzberg, Adolf Hitler pensava en les desfilades militars que volia fer a Berlín per celebrar la victòria un cop hagués guanyat la guerra. En aquells moments no volia pensar més amb el problema que l’hi havia ocasionat Rudolf Hess el dia anterior i només va promulgar un decret que estipulava que l’oficina del secretari Hess passaria a anomenar-se Cancelleria del Partit i estaria subordinada personalment a ell. Al cap de poc la dirigiria Martin Bormann. Seguidament es va reunir amb el seu arquitecte Albert Speer i el coronel Rudolf Schmundt, i varen acordar que les desfilades es podrien fer l’any 1950, quan estiguessin acabades la Gran Avinguda i l’Arc de Triomf de Germània. També varen establir que les desfilades s’havien de celebrar a la nova Gran Avinguda i que Hitler la presidiria en un punt situat al centre de l’Avinguda, a prop dels Ministeris. Les tropes vindrien del sud de la ciutat i es dirigirien cap al nord. Després, Hitler es va reunir amb l’almirall François Darlan, que li va prometre que podrien utilitzar els aeròdroms de Síria. Aquesta reunió havia d’haver tingut lloc el dia 11, però l’assumpte Hess la va endarrerir fins aquest dia. A més de Darlan, a la reunió hi havia Paul Schmidt. Darlan va venir a la mansió de Hitler acompanyat per Jacques Benoist-Méchin, el secretari adjunt de la vicepresidència, que va ser presentat a Hitler per Otto Abetz, però que no va assistir a la reunió.

L’Oficina Central de Seguretat del Reich va ordenar que la vigilància i el control policial de les esglésies dependria de la competència de la Gestapo. Precisament, aquell dia la Gestapo va sorprendre a casa dels seus pares al dissident catòlic Wilhelm Eckert quan imprimia pasquins catòlics de contingut anti-nazi per ser distribuïts entre els soldats del front. Tot i que es jugava una condemna important, inclús la vida, Eckart només va ser sentenciat a vuit mesos de presó.

Aquell dia es va aprovar per la futura Operació Barba-roja les directrius formulades a finals de març de 1941 per tal i com s’havia de tractar a la població civil conquerida. Es consideraven els representants i comissaris polítics soviètics un perill, ja que havien demostrat amb el seu treball previ subversiu i sediciós que “rebutjaven la cultura, la civilització, la Constitució i l’ordre d’Europa“, i per això en demanaven la seva liquidació un cop capturats. Alfred Jodl va anotar en el marge d’aquestes instruccions que s’havien de comptar amb futures represàlies contra els pilots alemanys i, en conseqüència, ordenava organitzar-ne com si fos una represàlia.

El cas Hess:

A la Alemanya:

Però, tot i que Hitler no volia pensar-hi, el capítol Hess no havia acabat. Els agents secrets britànics varen confirmar-li en el primer ministre Winston Churchill que l’home que tenien detingut era realment Hess. Llavors, el primer ministre va decidir de forma hàbil no explicar a l’opinió pública i internacional que tenien arrestat a Hess, deixant que Hitler es posés nerviós en veure que no tenia notícies del seu secretari personal. La idea va funcionar ràpidament, ja que Hitler es va anar posant nerviós i si va posar encara més quan va saber del cert que Hess havia sobreviscut i que es trobava empresonat pels britànics. En aquells moments, a les vuit de la tarda, per ordres de Hitler, Otto Dietrich va emetre un comunicat radiofònic on va mencionar la carta que Hess havia enviat a Hitler i on mostrava que s’havia tornat boig i que havia actuat sol.

Per parlar també d’aquest greu assumpte, Joseph Goebbels va arribar al Berghof i es va trobar amb un Hitler abatut. El mateix ministre estava emprenyat perquè sabia que estaven donant una imatge dantesca en el món. Hitler li va entregar la carta de Hess i, segons explicaria més tard el ministre en el seu secretari, Rudolf Semmler, el dictador cauria en un mar de llàgrimes.

Al vespre, Ilse Hess estava mirant el començament d’una pel·lícula a casa seva amb el seu personal més proper quan varen trucar la porta. El més jove dels ajudants de camp de Hess es va apropar a la porta i després va tornar cap a la dona del seu cap per indicar-li que es vestís. Eren agents del règim que venien a interrogar-la per l’assumpte Hess. Ella no es va creure en un primer moment que el seu marit hagués actuat sol sense el consentiment de Hitler i va demanar poder parlar amb el dictador per raons d’Estat. Mentre esperava una trucada telefònica del Berghof, Ilse va obtenir més informacions sobre què havia passat. Tot i insistir en poder parlar amb Hitler, Ilse no hi va poder parlar, però sí que va poder comunicar-se amb Martin Bormann, que li va prometre de que no sabia res del que estava passant. Ilse es va indignar en tenir clar que l’estava mentint i Bormann només li va dir que un alt funcionari vindria a visitar-la el més ràpidament possible.

A mitja nit va arribar tal funcionari, però no va poder donar més informacions a l’esposa de Hess. Ilse, per la seva part, es va defensar de que no sabia res de què havia fet el seu marit al·legant de que tots els membres de l’Estat Major de Hess coneixien suficientment al seu cap  per saber que mai parlava amb ella de qüestions secretes d’Estat. Ilse va arribar a la conclusió de que el seu marit havia volgut viatjar a Vichy amb l’objectiu d’entrevistar-se amb Philippe Pétain.

Al mateix dia es va detenir a l’entorn més proper a Hess. El seu segon ajudant de camp, el capità Günther Sereff, va ser sotmès a un dur interrogatori per la Gestapo abans de ser empresonat. El cap de les guàrdies de corps, el comissari de policia Franz Lutz, el xofer Rudolf Lippert, una de les seves secretàries, Laura Schrödl, el seu col·laborador Alfred Leitgen, el seu ajudant Josef Platzer i alguns dels seus col·laboradors varen ser interrogats i privats de llibertat.

A la Gran Bretanya:

Després d’esmorzar a la residència de Churchill a Ditchley Park, a Oxfordshire, que el primer ministre utilitzava sovint com a quarter general pels caps de setmana, Churchill, el duc de Hamilton i el seu escorta varen viatjar a Londres. En el 10 de Downing Street es varen tornar a reunir juntament amb Anthony Eden, que va saber en aquell moment que tenien a Hess. En acabar la reunió, Eden va tornar al seu despatx amb Hamilton i llavors Alexander Cadogan va trucar a a Ivone Kirkpatrick, que entre 1933 i 1938 havia sigut secretari a l’ambaixada britànica a Berlín i que s’oposava a la política d’apaivagament, perquè interrogués a Hess. A última hora de la tarda, Kirkpatrick i lord Hamilton, amb qui es volia reunir Hess, varen agafar un avió per dirigir-se cap a Escòcia. Però el viatge va tenir els seus contratemps per culpa d’uns forts vents en contra i varen tenir que repostar a prop de Catterich. A les 21:20 es varen tornar a enlairar a Turnhouse. Poc després varen arribar a Turnhouse. Allí varen rebre la trucada d’Archibald Sinclair, que va demanar quines eren les últimes notícies i els va informar que Ràdio Berlín acabava d’informar de que Hess havia desaparegut. Hamilton li va explicar que en prou feines acabaven d’aterrar i que encara no havien vist a Hess. Kirkpatrick i Hamilton varen pujar a un cotxe negre que els esperava, però ni ells dos ni el xofer es coneixen la regió i es varen extraviar. Finalment, després de moltes voltes, varen aconseguir arribar a Buchanan Castle, a prop de Loch Lomond, per interrogar a Hess. Un oficial de guàrdia els va atendre i els va conduir fins la cel·la de Hess, en la part medicalitzada de l’edifici.

El lloctinent de Hitler en aquells moments portava un pijama militar britànic i estava dormint en un llit metàl·lic. Després de despertar-lo, Hamilton i Kirkpatrick es varen asseure a unes cadires de fusta mentre Hess es va asseure al seu llit. Durant una hora i mitja, Hess no va parar de lloar a Hitler i va ressaltar les nombroses avantatges que portaria un apropament entre els dos països. El lloctinent de Hitler va llegir-los una llarga declaració que havia escrit prèviament composta per tres part. La primera era una llarga recapitulació de les relacions angleses-alemanyes des del regnat d’Eduard VII fins la invasió d’Holanda.  Hess va afirmar que l‘exèrcit alemany i la flota britànica dominarien el món i que serien tant potents que podrien mantenir als nord-americans a distància i els va avisar de que els nord-americans es volien apoderar-se de l’Imperi britànic i que Canadà seria annexionada pels Estats Units. La solució que posava Hess era que la Gran Bretanya donés plena autoritat a Alemanya a Europa i els va prometre que Alemanya no intervindria davant la Gran Bretanya en el govern del seu Imperi amb l’única condició de que fossin tornades a Alemanya les seves antigues colònies perdudes després de la Primera Guerra Mundial. També va insinuar que Alemanya podria atacar a la Unió Soviètica, però llavors es va contradir suggerint que eren absurds els rumors que deien que Hitler pensava en atacar a la Unió Soviètica. L’ex lloctinent de Hitler va començar a parlar de la sèrie de circumstàncies que l’havien dut a aquella situació. En realitat les seves explicacions constituïen un resum de la història d’Europa des del 1918 fins el començament de la Segona Guerra Mundial. Hess va acusar França i Gran Bretanya de provocar que Alemanya hagués hagut d’utilitzar la força i va afirmar que al final Alemanya guanyaria la guerra, indicant que els bombardejos a la Gran Bretanya no havien fet res més que començar, ja que ells, gràcies a la construcció de submarins, a l’expansió en els aires i a l’estabilitat de l’estat d’esperit del poble  alemany guanyarien la guerra. Hess a la vegada va presentar una proposta de pau segons els quals Alemanya tindria mans lliures a Europa i l’Imperi britànic es deixaria intacte, excepte pel retorn d’algunes colònies alemanyes. Quan Kirkpatrick es va aixecar per donar per acabada la conversa, Hess li va dir que se li havia oblidat dir-li que de cap manera l’actual govern britànic podia negociar amb Alemanya i li va dir que Hitler no voldria negociar amb Churchill. Hess es va treure de la butxaca un paper arrogat en el que hi havia anotat el nom i el número d’identificació d’un presoner de guerra alemany i els va informar de que demanaria autorització per utilitzar a aquest home en qualitat de secretari en el curs de les següents negociacions. En sortir de la cel·la, Kirkpatrick va trucar a Eden per confirmar-li de que aquell home era realment Hess. Kirkpatrick va senyalar que Hess semblava aparentment calmat, però lleugerament desequilibrat i que havia sostingut de que havia vingut per voluntat pròpia.

A les onze de la nit, el Ministeri d’Informació va emetre un missatge pactat amb Churchill que explicava que tenien a Hess. En ell, s’informava de com havia aterrat el lloctinent de Hitler a Escòcia. Aquella nit la BBC també va anunciar que Hess havia aterrat a Escòcia, però també va informar de que ho havia fet per fugir de la Gestapo i del règim.

A la Unió Soviètica:

A Moscou també varen arribar les notícies del viatge de Hess, i a Iosif Stalin el varen amoïnar aquelles informacions perquè va començar a pensar que els alemanys i els britànics estaven arribant a acords per atacar-lo. A més, Simon Timochenko va informar a Stalin de que els alemanys havien realitzat diversos vols de reconeixement de forma il·legal sobre territori soviètic. Stalin només li va dir que no estava segur de que Hitler estigués al cas d’aquells vols. El dictador, però, va decidir aprovar que una part de l’Exèrcit es preparés per una possible invasió alemanya i es va aprovar la mobilització de 500.000 soldats de la reserva. Durant aquell dia, Gregory Zhukov va avançar les posicions de quatre exèrcits soviètics amb 800.000 homes a Occident.

Tot i això, Werner von der Schulenburg va enviar un informe al seu govern per informar-los de que Stalin tenia la intenció de millorar les relacions amb ells.

A Itàlia:

Després d’escoltar el comunicat de Dietrich, el comte Galeazzo Ciano va anotar en el seu Diari que els alemanys acabaven de publicar un comunicat misteriós.

A Noruega:

En el port de Bergen, avions de reconeixement britànic varen veure per primer cop el cuirassat Bismarck i el creuer pesat Prinz Eugen.

A Líbia:

El comboi Tiger, carregat de material: 238 tancs i 43 Hurricane, va arribar a prop de Tobruk per reforçar les forces d’Archibald Wavell, que tenia pensat dur a terme una ofensiva sorpresa. L’objectiu era expulsar els alemanys del pas d’Halfaya, Sollum i Capuzzo, i avançar cap a Tobruk per enllaçar-se amb els australians.

A Iraq:

El comandant de la Luftwaffe Axel von Blomberg va arribar en avió a Bagdad per actuar com a oficial d’enllaç amb Rashid Ali, però quan va arribar a la capital iraquiana hi havia combats entre britànics i iraquians i el comandant va morir per culpa d’una bala perduda britànica. Els combats a la capital eren durs i l’ambaixador japonès va enviar un informe a Tòquio on va assegurar que Ali no podria resistir més de tres o vuit dies. Tot i això, si les forces britàniques avançaven des de Palestina i també des de Bàsora, l’ambaixador opinava que l’exèrcit iraquià s’enfonsaria abans i abandonaria Bagdad. Aquest missatge va ser captat pel Servei Secret britànic i desxifrat d’immediat, i enviat per Churchill al comandant en cap a l’Orient Mitjà. Els contactes dels alemanys amb el govern iraquià va fer témer als jueus que vivien a Palestina.

En els Estats Units:

El secretari de l’Interior, Harold Ickes, va organitzar una reunió secreta amb el secretari de Guerra, Henry Stimson, el secretari de Justícia, Robert Jackson, i el secretari de la Martina, Frank Knox, per saber fins a quin punt estaven disposats a formalitzar una protesta contra el president Franklin Delano Roosevelt per falta de lideratge. Tots ells varen estar-hi d’acord.

Diumenge:

La detenció de Rudolf Hess:

En el Berghof:

Adolf Hitler es trobava a Obersalzberg preparant la futura campanya contra la Unió Soviètica i, sobretot, estava interessat en estudiar els detalls de les desfilades de la victòria que pensava celebrar el 1950, quan estigués acabada la gran avinguda de Berlín i l’Arc de Triomf que planejava construir amb Albert Speer.

A les set del matí, Karl Heinz Pintsch i Alfred Leitgen, dos ajudants de Rudolf Hess i alts oficials de les SA, varen arribar a la petita estació de Berchtesgaden. Pintsch, que duia la carta de Hess del dia anterior, estava molt nerviós des de que s’havia llevat molt d’hora aquell matí per agafar un tren. A la petita estació, varen trucar al Berghof per prevenir-los de que arribarien sense avisar. Els va atendre Albert Bormann, que va acceptar que Pintsch fos rebut per Hitler, tot i que el dictador tenia una agenda molt carregada perquè tenia que rebre durant aquell diumenge a Speer, Fritz Todt i a l’almirall François Darlan.

A dos quarts de deu del matí varen arribar al Berghof després de passar uns quants controls de les SS. En aquells moments Pintsch estava molt nerviós i es va esperar amb un sobre blanc segellat en el rebedor mentre Hitler es despertava. Bormann li va demanar a Heinz Linge que despertés a Hitler. Speer havia de ser el primer en reunir-se amb Hitler per presentar-li nous plànols, però li varen demanar que posposés la reunió ja que es veia que havia passat una cosa important amb Hess. Pintsch li va prometre que només seria un moment, ja que només havia d’entregar una carta de Hess. Tots els presents tenien clar que el contingut de la carta seria important. Speer va acceptar sense protestar. Després de que Linge toqués la porta del seu dormitori,  Hitler es va llevar sense afaitar i va baixar del pis superior. Linge el va informar de que Pintsch tenia una carta de Hess. Hitler ja va preveure que serien males notícies. Un cop a baix, Linge va anar a buscar a Pintsch. Un cop el va tenir a davant, Hitler es va dirigir al seu despatx amb Pintsch per llegir la carta. En tenir la carta a les mans, Hitler es va posar les ulleres i va obrir el sobre amb un obrecartes. Elements d’aquesta carta es trobaven a la caixa forta de Hess. Quan la Gestapo va regirar més endavant la casa de Hess no va poder obrir la caixa perquè estava tancada en clau. Més endavant, Ilse Hess va trobar la clau en un dels joguets del seu fill, Wolf Rüdiger Hess. 

Mentre Speer s’esperava a la sala del costat esperant ser rebut, va sentir de cop un fort crit de Hitler. Irritat, el líder alemany li va cridar que precisament ena aquella fase de la guerra aquesta missió podria ser molt perillosa. Hess deia en la carta que volia fer realitat el vell somni de Hitler d’una amistat amb la Gran Bretanya i que si no hi estava d’acord amb la decisió que havia pres li demanava que el declarés com un boig davant de l’opinió pública. Llavors, el dictador va prémer el timbre i Linge va entrar ràpidament al despatx. Hitler li va demanar que es presentés Peter Högl, que no va tardar en presentar-se. Hitler i Högl varen preguntar a l’assistent si sabia el contingut de la carta. Quan Pintsch va afirmar que sabia quins eren els plans de Hess va ser detingut i empresonat. Abans, però, Eva Braun va entrar a la sala per anunciar-los que el dinar estava a punt. Per sorpresa de Pintsch, va ser convidat a dinar amb tots els presents. Entre ells hi havia Todt, Karl Bodenschatz, el general Ernst Udet, Martin Bormann, Walther Hewel i la mateixa Eva. Més endavant va ser alliberat després de que prometés a la Gestapo de que no diria res de l’assumpte i se’l va portar al front oriental, on va ser capturat pels soviètics. L’altra ajudant, Leitgen, també va ser detingut i va ser entregat a la Gestapo de Berlín. Allí se li va exigir que declarés que en els últims dies Hess havia mostrat símptomes de pertorbació mental. 

Un cop Pintsch va ser detingut, Hitler va sortir del seu despatx i va demanar que li portessin a Martin Bormann perquè truqués a Hermann Göering, que es trobava en el seu castell de Veldenstein, a prop de Nuremberg, i a Joachim von Ribbentrop, Joseph Goebbels, el cap de premsa Otto Dietrich i Heinrich Himmler perquè es presentessin davant d’ell. El dictador estava desesperat i va demanar a tothom que el deixessin sol. Ningú sabia ben bé què passava, però tots ho varen entendre quan varen llegir la carta de Hess, que deia que havia pres un viatge cap a Escòcia amb un avioneta per reunir-se amb el duc de Hamilton, un tinent coronel de la RAF, que segons Hess manifestava simpaties cap al nacionalsocialisme, per segellar una pau entre la Gran Bretanya i Alemanya. Martin Bormann va convèncer a Hitler de que l’acte de Hess era un cas d’alta traïció, ja que explicaria en els seus enemics els plans de l’Operació Barba-roja. Hitler es va enfadar com mai. Dirigint-se a Wilhelm Keitel, Hitler li va assegurar que no reconeixia a Hess i estava convençut de que havia patit un trastorn cerebral. 

Quan Hitler va llegir la carta encara no sabia que el pla de Hess havia fracassat, ja que l’avioneta que conduïa, un Messerschmitt Bf 110, s’havia estavellat a prop de la mansió del Duc i havia sigut capturat pels britànics. Hitler, caminant d’una banda a l’altra del saló de la casa enfurismat, va començar a témer que Winston Churchill aprofités aquell esdeveniment per debilitar el seu lideratge simulant que Alemanya estava ansiosa per aconseguir la pau. També es va preocupar perquè Japó no canviés la seva aliança. Segons Speer, el dictador va preguntar a l’aire:

I ara, qui em creurà quan digui que Hess no ha volat fins allí en el meu nom?

Hitler va preguntar-li en el seu cap tècnic de la Luftwaffe, Udet, si l’aparell bimotor de Hess podia haver aterrat a la costa escocesa i quines condicions meteorològiques hi havia en aquells moments. Udet li va respondre que no hi havia cap possibilitat de que el viatge hagués tingut èxit pels forts vents que hi havia i li va assegurar que l’avioneta s’hauria perdut enmig del mar. Hitler, més relaxat, va cridar que tant de bo s’afogués en el mar del Nord i no deixés rastre del que havia passat.

Al cap d’unes hores varen començar a presentar-se la cúpula del govern del Reich. A més de Göering i Von Ribbentrop, es van presentar Robert Ley, els caps regionals i altres caps del partit nacionalsocialista. Hitler li va demanar a Dietrich que l’informés de tot el que sabés del què passava a la Gran Bretanya i li va prohibir de moment fer cap comentari a la premsa. A continuació, Hitler li va preguntar a Göering, que havia fet tres hores seguides en cotxe després de que Hitler personalment el truqués i amb un to agre li ordenés que vingués immediatament ja que estava passant una cosa terrible, si veia possible que Hess hagués arribat a la Gran Bretanya. En un primer moment, Göering li va dir que no, tot i que es diu que l’hi hauria dit que les probabilitats d’èxit de Hess eren “fifty-fifty”. Rabiós en sentir aquella expressió anglesa, Hitler li va contestar furiós:

Parlant ja en anglès?

Com que Hitler es va mostrar dubitatiu de que Hess hagués fracassat i després de recordar que havia sigut un excel·lent pilot, Göering va trucar a Adolf Galland per ordenar-li a ell i al seu grup que sortissin cap a la Gran Bretanya per aturar a Hess. Galland, creient que li deien una bogeria, va ordenar uns pocs vols simbòlics i després va trucar a Göering per dir-li que la seva missió havia fracassat. En diverses ocasions varen fer venir a Otto Dietrich per preguntar-li si tenia alguna novetat de la Gran Bretanya. A continuació, Hitler va ordenar a Von Ribbentrop que anés a Roma perquè informés personalment a Benito Mussolini sobre el viatge de Hess. Desesperat, Hitler li va ordenar a Dietrich que preparés un esborrany. El cap de premsa va demanar a les seves oficines i les dels serveis d’informació que escoltessin les ràdios angleses. Göering es va encarregar d’una investigació expressa per saber com s’ho havia fet Hess per enganyar al seu entorn. Wilhelm Messerschmitt va ser convocat i Göering li va recriminar de que Hess hagués agafat un avió.

Llavors, a casa seva pot entrar qualsevol i marxar volant amb un dels seus aparells -. li va criticar Göering. 

Messerschmitt es va disculpar dient que no podia dubtar de Hess perquè hagués sigut com dubtar de Hitler. Göering, però, no va estar per romanços i, després de dir-li que era incurable, li va ordenar que tornés a la seva fàbrica i li va prometre que l’ajudaria si Hitler li buscava problemes. 

A les vuit del vespre es va emetre per ràdio en el poble alemany de que Hess havia volat a la Gran Bretanya, però que probablement el seu avió s’havia estavellat pel camí. Es va explicar que Hess havia fet aquell vol a causa dels seus trastorns mentals, tal hi com havia demanat Hess a la seva carta en cas de no tenir èxit. 

A última hora del dia, Dietrich va anunciar que, segons la ràdio anglesa, Hess havia saltat en paracaigudes en un lloc del nord d’Anglaterra i que la policia que l’havia detingut Hess havia declarat que anava a veure al seu amic, el duc de Hamilton. Nerviós, Hitler va preguntar si els britànics havien comunicat de les intencions de Hess. Dietrich va respondre que no s’havia dit res. A continuació, Hitler li va demanar a Otto Dietrich que publiqués un comunicat l’endemà declarant que Hess s’havia tornat boig. 

A la Gran Bretanya:

Els britànics varen accedir a les clemències de Hess i varen trucar a la matinada a lord Hamilton per dir-li que un pilot alemany anomenat Alfred Horn volia parlar amb ell. Per lord Hamilton el nom d’Alfred Horn no significava res, com no podia ser d’una altra manera. Cansat per l’hora que era i no entenent qui era aquell pilot, lord Hamilton va acceptar entrevistar-se amb aquell desconegut al matí i va tornar al llit. Al matí, el duc va sortir de la seva mansió acompanyat per un oficial investigador. A mig matí va arribar en el quarter de Maryhill. Ni lord Hamilton ni la Home Guard sabien encara que aquell home era en realitat Rudolf Hess. Primer varen examinar els objectes personals de Hess; un aparell fotogràfic marca Leica, fotografies de Hess i un nen, medicaments i targetes de visita a nom del doctor Karl Haushofer i del seu fill, el doctor Albrecht Haushofer. A Hamilton el va sorprendre trobar-se les targetes d’aquestes dues eminències alemanyes. A continuació, Hamilton va entrar a la cel·la de Hess acompanyat per un oficial i un oficial de guàrdia, però el jerarca nazi va demanar-li veure’s a soles, petició que Hamilton va accedir. Un cop sols, Hess li va explicar que l’havia conegut en els Jocs Olímpics de Berlín de 1936 i que havien dinat junts repetidament a la seva casa i, llavors, li va confessar que era Rudolf Hess i va treure de sota el coixí una fotografia d’ell amb el seu fill i unes altres en que apareixia en uniforme. A continuació, Hess li va explicar que Hitler no desitjava la destrucció de la Gran Bretanya i que volia acabar amb la guerra, i que ell havia viatjat fins a Escòcia per intentar negociar la pau en una missió humanitària. Inclús li va confessar que aquest era el seu quart intent i que els últims tres temptatives havien fracassat per culpa del mal temps. Hess li va proposar reunir alguns membres del seu partit polític per redactar unes possibles bases de pau per ser presentades a Hitler i li va demanar que en la següent conversa portés a un intèrpret, ja que, tot i que sabia anglès, temia no entendre sempre la subtilesa de les seves paraules. Hamilton no va fer cas als suggeriments de Hess, tot i que li va prometre que tornaria amb un traductor, i va sortir de la cel·la. Hamilton es va guardar les fotografies presentades per Hess a la seva cartera per presentar-les com una prova de la seva identitat. En deixar la comissaria va anar a veure les restes del Messerschmitt que havia pilotat Hess i després va tornar a la seva base. 

Hamilton llavors va trucar al seu superior per tenir un permís especial per poder anar a Londres, concretament en el Foreign Office. Després de tenir autorització, el duc va intentar contactar amb Alexander Cadogan per explicar-li que s’acabava de reunir amb Rudolf Hess, però només va poder parlar amb el director del gabinet del sotssecretari d’Estat, Jock Colville, que estava per casualitat allí. El secretari privat de Churchill li va dir que l’hi havien explicat que disposava de certa informació i li va pregutnar si es podien reunir. Hamilton li va explicar que podia aterrar a la base aèria de la RAF a Northolf, al nord de Londres, d’aquí dues hores per anar al Foreign Office o al 10 de Downing Street. Després de que li donés permís, Hamilton va agafar un Hurricane. 

Al vespre va arribar a la base militar de Northolf, però allí, en el lloc de guàrdia, li varen entregar una nota en que se li ordenava que tornés a enlairar-se sense protestar cap al terreny d’aviació de Kidlington, a uns quilòmetres d’Oxford. En pujar de nou al seu aparell, el motor d’aquest no es va engegar i va tenir que canviar d’avió. En un hangar li varen torbar un petit Maigster d’entrenament amb el que finalment es va poder enlairar. A Kidlington l’esperava un cotxe, que el va dur a Ditchley Park, a Oxfordshire, la residència que Churchill utilitzava sovint com a quarter general pels caps de setmana.

En aquells moments Churchill estava amb uns seus amics vestit amb un còmode batí i mirant una pel·lícula, Els Germans Marx a l’Oest, després d’un bon àpat regat amb xampany. En arribar el duc a la mansió, Hamilton li va poder reunir-se a soles. Churchill hi va accedir i els demés es varen aixecar menys Churchill i Archibald Sinclair. Quan Hamilton li va explicar la sensacional notícia i després d’ensenyar-li les fotografies que Hess l’hi havia entregat d’ell mateix i les targetes de visita dels Haushofer, Churchill no es va poder creure que la Home Guard tingués retingut a Hess i va ordenar que el lloctinent de Hitler continués a disposició del Ministeri de Guerra com a presoner de guerra en una casa ben situada al voltant de Londres per tal de confirmar la notícia. També va demanar cuidar-li el seu estat de salut al mateix temps que l’havien d’examinar. Un cop donada l’ordre, el primer ministre va tornar a mirar la pel·lícula, ja que, segons va dir, no tenia més ganes de parlar de l’assumpte Horn-Hess. Abans de tornar al menjador, Churchill li va dir a Hamilton:

Hess o no Hess, me’n vaig a veure als germans Marx.

Hamilton va quedar estupefacte i minuts més tard es va adormir a la butaca mirant la pel·lícula dels germans Marx. Un cop acabat el film, Churchill, vestit amb una bata xinesa amb bordats en vermell i or de dracs, es va asseure davant Hamilton, que es va despertar de cop en sentir com tots els demés s’aixecaven, per tornar a parlar de l’assumpte. El primer ministre va insistir de que realment aquell home que estava sota les dependències de la Home Guard fos Rudolf Hess, el lloctinent de Hitler. El duc li va assegurar que era Hess, ja que sinó no l’hi hagués parlat d’Albrecht Haushofer. Cap a les dues de la matinada, Churchill va donar per finalitzada la conversa i va anar a dormir. 

Després de l’ordre de Churchill, Hess va ser retingut uns dies a la Torre de Londres i després a una casa de camp. Hess va ser l’últim presoner de la famosa Torre de Londres. Abans d’anar a la famosa Torre, que Hess va ser transferit a un hospital militar perquè l’atenguessin les ferides que s’havia fet. 

En el Reich:

A Holanda:

Gràcies a Wilhelm Canaris es va iniciar aquell dia l’Operació Lloguer, que consistia en evacuar els jueus holandesos. Walter Schulze-Bernett i el seus subordinats varen suprovisar personalment el primer tren de refugiats que abandonava Amsterdam amb destí a Espanya.

A la Gran Bretanya:

Els alemanys havien bombardejat la nit anterior de forma brutal la ciutat de Londres. Una tercera part dels carrers del centre varen quedar intransitables. A més, la Luftwaffe va enfonsar el destructor britànic, el Lively.

A Iugoslàvia:

El coronel Draza Mihailovic va establir com a focus d’insurrecció davant l’ocupació alemanya a l’altiplà de Ravna Gora, a l’oest de Sèrbia.

A Iraq:

Els britànics varen avançar cap a Basora ocupant Rutba.

Dissabte:

El vol de Rudolf Hess a Escòcia:

A Alemanya:

A Polònia: