Dissabte:

En el Reich:

A Alemanya:

Al vespre, Joseph Goebbels va pronunciar un discurs per la ràdio per felicitar a Adolf Hitler pel seu aniversari. El ministre, en el discurs, va dir que els britànics sembraven la desconfiança en el seu Exèrcit.

A Àustria:

Al matí, Hans-Heinrich Lammers es va reunir amb Heinrich Himmler per parlar del futur càrrec d‘Alfred Rosenberg a l’Est. El cap de les SS li va dir que Hermann Göering faria tot el treball, que ell tindria llibertat en el poder executiu i que Rosenberg els assessoraria. Quan Lammers li va comunicar a Rosenberg les paraules que havia dit Himmler no li va fer gens de gràcia.

A Polònia:

Davant la falta d’aliments, els alemanys varen aprovar un decret per reorganitzar l’administració alemanya del gueto de Varsòvia. El governador del districte, Ludwig Fischer, va nomenar al jove advocat Heinz Auerswald comissari pel “districte” jueu de Varsòvia i va crear una Trasnferstelle per supervisar les relacions econòmiques de gueto amb l’exterior com institució independent sota la direcció del banquer Max Bischoff.

Precisament, el Consell Jueu del gueto de Varsòvia va començar aquest dia fins el 21 a arrestar a compatriotes jueus per entregar-los als alemanys. En total n’havien de detenir a 45.000 persones per ser enviats als camps de treball. En un principi el Consell va demanar a la població que es presentés voluntària per anar a aquests camps de treball, però com que només es varen presentar ni la meitat dels que es necessitaven el Consell va recórrer a la Policia jueva. Els que tenien suficients diners subornaven als policies o els metges que certificaven certa malaltia per no ser seleccionats. A la nit, els policies, enlloc de buscar a persones per entregar-les als alemanys, es varen dedicar a exigir suborns. Aquestes batudes varen paralitzar completament la vida del gueto i va dur a una indignació general cap als membres del Consell. Al final, molts policies es varen presentar davant del Consell per anunciar-los que no volien que els utilitzessin més per aquests “treballs”.

A Grècia:

Les tropes del 12º Exèrcit del mariscal Wilhelm List varen ocupar l’illa de Samotràcia. Els britànics es varen veure obligats a retrocedir fins els ports del sud del país, com Nauplia, Kalamata i Monemvasi per preparar-se per embarcar cap a Creta.

En la batalla d’Anglaterra:

La Luftwaffe va tornar a atacar Londres.

A Líbia:

Els alemanys varen rebutjar una força britànica nombrosa que havia desembarcat a Bardiyah per intentar alliberar els soldats canadencs envoltats a Tobruk.

En els Estats Units:

Dos sacerdots nord-americans, el bisbe James E. Walsh i el pare James M. Drought, de la Missió Estrangera de la Societat Catòlica Nord-americana a Maryknoll, que els últims dies s’havien posat en contacte amb uns amics poderosos japonesos, entre ells el coronel Hideo Iwakuro i el ministre Yosuké Matsuoka, varen presentar-li a Cordell Hull una proposta de pau privada de pau. En aquesta proposta es demanava que Japó només prengués mesures pacífiques al Pacífic i que no entrés a la guerra del costat dels alemanys, excepte que Estats Units fes un “atac agressiu”. A canvi, els nord-americans haurien d’acabar amb totes les restriccions al comerç, aconseguir que Chiang Kai-Shek acceptés els termes de pau proposats pel govern japonès i acabar amb l’ajuda nord-americana a la Xina si Chiang es negava a reconèixer un govern titella japonès a Manxúria. A més, els nord-americans haurien d’oferir assistència a Japó per l’eliminació de Hong Kong i Singapur.

Hull va reescriure l’esborrany i va demanar en els japonesos si estarien disposats a presentar aquest text corregit com un primer esborrany oficial japonès. Però aquesta proposta no va tirar mai endavant.

Divendres:

En el Reich:

A Àustria:

A Mönichkirchen, en el tren Amerika, Adolf Hitler es va reunir amb Heinrich Himmler per parlar sobre la qüestió jueva i els seus propòsits d’exterminar-los abans del final de la guerra. Però Hitler hi veia una dificultat, els nord-americans, perquè per ell els Estats Units estaven controlats pels jueus i, tot i que encara no els hi havien declarat la guerra, donaven tot el suport a la Gran Bretanya del primer ministre Winston Churchill. Hitler volia conservar la pau amb els Estats Units, tot i que odiava al seu sistema capitalista i el seu president Franklin D. Roosevelt, però volia arribar a un acord amb els nord-americans i, a canvi, ell només volia l’entrega de tots els jueus que estaven vivint als Estats Units. Hitler sabia que no podia declarar la guerra als Estats Units perquè creia que era impossible guanyar-los per la seva capacitat de reacció i la seva grandesa. El que haurien arribat a un acord per no tirar endavant el pla per deportar els holandesos cap a l’Est. El metge Felix Kersten, sembla ser, hauria pressionat al seu pacient perquè desistís d’aquesta idea. Després de l’entrevista amb el cap de les SS, Hitler va emetre un comunicat al poble alemany demanant-los que fossin solidaris amb la Creu Roja donant donatius als soldats ferits i als malalts que estaven a la guerra.

Després, Hitler va analitzar amb l’arquitecte Albert Speer els terminis per finalitzar la construcció dels nous edificis públics proposats pel centre de Berlín.

---

El ministre Hermann Göering va ordenar reedificar el principal teatre d’òpera de Berlín, la Staatsoper de l’avinguda Unter den Linden, que havia quedat destruïda pels atacs de l’aviació britànica.

---

Alemanya i la Unió Soviètica varen firmar un Protocol Econòmic d’Observança de l’Acord entre els dos països del 11 de febrer de 1940.

---

Hans-Heinrich Lammers i Alfred Rosenberg es varen reunir per parlar del futur càrrec del Reichsleiter a l’Est. Lammers li va ensenyar els dos esborranys que havia redactat en el que proposava que Rosenberg tingués un Ministeri. Després li va parlar de l’entrevista que acaba de tenir Hitler amb Himmler i li va proposar que tingués una entrevista amb el cap de les SS perquè a l’Est no es trepitgessin el nou Ministeri de Rosenberg i les SS. Rosenberg li va contestar que primer parlés ell amb Himmler perquè no hi hagués cap dubte sobre la voluntat de Hitler d’encarregar-li en ell la direcció política central.

A Grècia:

El primer ministre grec Alexandros Korizis no va acceptar la rendició incondicional de Grècia i es va suïcidar després de que el rei Jordi II li negués el permís per renunciar. Korizis no va aguantar més la crítica de la població grega cap a ell per tal i com gestionava la rendició i per la ineficient ajuda britànica. Després de que el rei li negués la renuncia, el primer ministre li va besar la mà i es va disparar un tret. Sense el primer ministre, alguns ministres grecs varen començar a parlar de rendició.

---

Els soldats alemanys ja havien ocupat la ciutat de Larisa i varen travessar les últimes defenses de la línia Aliakmon, defensada per tropes neozelandeses, i només era qüestió de dies que Grècia acabés en mans alemanyes.

A la Unió Soviètica:

Preveient del risc real de ser atacats pels alemanys, els serveis d’intel·ligència soviètics es varen començar a moure. El GRU i el NKVD varen donar l’alerta a totes les seves xarxes a Europa i varen reforçar les seves delegacions a Suïssa i a Berlín. Iosif Stalin va aprovar una altra directriu de l’Estat Major General soviètic, amb la qual incrementava considerablement la quantitat de tropes assignada a la defensa frontera soviètica.

A Iraq:

La 20º Brigada d’infanteria índia va desembarcar a Basora, en el Golf Pèrsic per enfrontar-se al govern del general Rashid Ali.

Dijous:

Acaba l’ofensiva contra Iugoslàvia:

Adolf Hitler va decidir eliminar el que quedava de la resistència iugoslava en un brutal atac i, a les nou del matí, els representants del govern iugoslau varen capitular davant del comandant Maximilian von Weichs a Belgrad i es va firmar oficialment l’armistici davant del mariscal Wilhelm List en representació de Hitler i d’acord amb les directrius del OKW. D’immediat, l’exèrcit iugoslau va tirar les armes. Els últims efectius de l’exèrcit iugoslau, 28 divisions, es varen rendir a Sarajevo. La campanya va costar en els alemanys només 151 morts, 391 ferits i 15 desapareguts. El territori iugoslau que no es va quedar en mans alemanys es va repartir entre Itàlia, Hongria i Bulgària. El govern i el rei Pere II varen volar cap a Grècia amb avions britànics per exiliar-se i 334.000 soldats iugoslaus varen ser fets presoners pels alemanys i els italians. Tot i això varen sortir d’immediat guerrillers per resistir l’ocupació alemanya.

Quan Hitler va saber que s’havia firmat la rendició va celebrar la seva victòria en els Balcans amb un concert a l’aire lliure en el seu improvisat quarter general en el seu tren, l’Amerika, estacionat en el peu dels Alps, en un tram de via única de la línia entre Viena i Graz, en una zona boscosa propera al poble de Mönichkirchen. Ara que Hitler havia eliminat la resistència iugoslava, ho havia fet en menys d’una setmana, el seu principal objectiu era eliminar Londres i va ordenar que es preparés un atac contra la capital britànica, cosa que es va fer aquell dia, igual que el dia següent. La ciutat britànica també va ser atacada el 19 i el 20 d’abril de 1941.

Com a conseqüència de la victòria alemanya es va aprovar un decret que proclamava que tot aquell que s’hagués trobat culpable d’haver ofès l’honor de la nació croata, ja fos en el passat, el present o el futur, hauria comès un delicte d’alta traïció i s’hauria d’aplicar la pena capital. 

En el Reich:

A Alemanya:

El secretari d’Estat Franz Schlegelberger va enviar una carta a Hans Heinrich Lammers per dir-li que la situació especial creada en les regions ocupades de l’est portaven també unes mesures especials contra els jueus i els polonesos. Schlegelberger li va explicar que Rudolf Hess havia elaborat un projecte llei sobre el tracte que havien de tenir els polonesos i els jueus, i li va comentar que en el projecte es deia que havien de ser objecte d’un sever càstig tots els qui ataquessin als interessos alemanys i que s’havien de castigar durament als delinqüents de les zones orientals conquerides. El secretari afirmava que Hess havia dit que els polonesos eren menys sensibles a l’empresonament ordinari i per aquest punt els presoners serien allotjats en camps fora de les presons i sotmesos als treballs més durs. Schlegelberger, però, li va comentar en la carta que estava en desacord amb aquests càstigs, ja que no anaven en consonància amb la cultura alemanya.

A Bèlgica:

Després del pogrom del dia 14, aquell dia va tenir lloc un segon pogrom contra la comunitat jueva belga. 

A la Gran Bretanya:

A la Cambra dels Comuns, Winston Churchill va declarar que en aquell temps tant complicat el que més importava era mantenir al més alt nivell la política i l’actitud britànica i tenir l’honor com a guia. 

Al nord de l’Àfrica:

Un dels millors comandants britànics, Richard O’Connor, va ser capturat al desert quan es va trobar a un grup de soldats alemanys i va ser retingut a Itàlia.

A la Unió Soviètica:

Werner von Tippelskirch, l’encarregat de negocis alemany a Moscou, va informar al seu govern de que els soviètics havien acceptat, després d’un mes de discussions, les propostes alemanyes sobre la frontera comuna entre els dos països entre el riu Igorka i el mar Bàltic. Von Tippelskirch va confessar que l’actitud conciliadora del govern soviètic l’hi havia semblat extremadament singular. 

Dimecres:

En el Reich:

A Alemanya:

Segons Felix Kersten, que segons ell coneixia des de l’1 de març un pla per deportar a tots els holandesos cap a l’Est, va convèncer a Heinrich Himmler perquè parlés amb Adolf Hitler i posposés aquest pla fins després de la guerra. Alguns historiadors, com Louis de Jong, qüestionen que existís tal pla i que el doctor hi intervingués.

A la Gran Bretanya:

La Luftwaffe va atacar la ciutat de Londres en un devastador atac. En total varen morir 2.300 persones, entre elles més de 40 soldats, mariners i aviadors canadencs que estaven de permís a la capital.

A Grècia:

Davant la delicada situació i la impossibilitat de defensar-se dels alemanys, el general Alexandros Papagos va demanar-li a l’ambaixador Wilson que retirés els soldats britànics de Grècia per evitar la devastació del país.

A la Unió Soviètica:

Werner von Tippelskirch, l’encarregat de negocis alemany a Moscou, va informar en el seu govern de que la demostració públic de Iosif Stalin del 13 d’abril testimoniava la seva amistat cap a Alemanya.

Dimarts:

A Iugoslàvia:

Les tropes alemanyes van ocupar la ciutat de Sarajevo.

A la Unió Soviètica:

Un avió de reconeixement alemany Ju-86 O es va veure obligat a fer un aterratge d’emergència a la ciutat ucraïnesa de Kovno i un altre va tenir que aterrar pel mal temps a prop de Vinnitsa. En el seu interior hi havia càmeres, un mapa topogràfic de la zona i carretes de fotografies que havien tirat del terreny occidental soviètic. Els soviètics no varen ni protestar davant d’aquell afer, que era una clara violació del territori soviètic.

A Egipte:

Els britànics varen començar una contraofensiva.

Dilluns:

En el Reich:

A Bèlgica:

Prop de 200 belgues d’unitats paramilitars com la VNV (Vlaams Nationaal Verbond) i la Volksverwering, varen cremar dues sinagogues a Anvers i després la casa del rabí principal. Els alemanys varen impedir que la brigada de bombers i la policia belga actués per apagar el foc i detenir als culpables. Els atacants acabaven de veure la pel·lícula antisemita Der ewige Jude (El jueu etern). Aquest va ser el primer pogrom que patirien els jueus belgues. 

A Hongria:

A la zona iugoslava que havia quedat sota control hongarès, destacaments armats d’hongaresos varen detenir a 500 jueus i serbis i els varen matar a trets o a baionetades. 

A Líbia:

La 21º Divisió Panzer del comandant Erwin Rommel, que havia arribat el dia anterior a Tobruk després de travessar el desert via Mechili, va decidir aïllar la 7º Divisió australiana del general de divisió J.D. Lavarack a Tobruk. A més a més, l’Afrikakorps va arribar a la frontera egípcia.

A Egipte:

La ciutat de El Caire es va començar a preparar per rebre els soldats britànics que estaven lluitant a Grècia. 

A la Unió Soviètica:

Iosif Stalin va aprovar la directriu sorgida de l’Estat Major General soviètic, segons la qual els emplaçaments d’artilleria de les zones fortificades havien de muntar-se de seguida en emplaçaments de combat i els districtes militars en els quals estaven situats havien d’estar preparats per combatre. En total, la nova directriu era aplicable a 2.300 emplaçaments d’artilleria importants, però l’escassetat de material era tan important que menys de 1.000 es varen finalitzar o equipar abans de la tercera setmana de juny. 

Diumenge:

En el Reich:

A Àustria:

Adolf Hitler va rebre tres bones notícies per als seus interessos en el seu quarter general: la primera era que la Wehrmacht havia entrat a la ciutat de Belgrad, tot i que l’havien deixat en ruïnes, la segona era que la 21º Divisió Panzer del general Erwin Rommel tenia en el seu abast, després de travessar el desert via Mechili, la ciutat de Tobruk, a Líbia, defensada per la 7º Divisió australiana, i la tercera notícia era que els britànics havien sigut humiliats a Grècia i que s’estaven retirant. Joachim von Ribbentrop va enviar un missatge a Zagreb, on els va prometre en el nou govern que intentaria reconèixer un Estat croata independent sota el control d’Ante Pavelic.

A Polònia:

A Varsòvia, les autoritats alemanyes varen agafar a la gent que trobaven pel carrer perquè realitzessin treballs forçats. Algunes d’aquestes persones es varen inclús oferir per fer aquestes “feines” per tal de cobrar 3,20 zlotys al dia. 

En l’Operació Marita:

A Iugoslàvia:

Els alemanys, juntament amb els hongaresos, varen entrar a Belgrad. Segons una versió, el primer civil iugoslau que va morir a sang freda a la capital va ser un sastre jueu que, mentre les tropes alemanyes passaven pel seu costat, els va escopir i els va cridar:

Tots vosaltres morireu!

A la Unió Soviètica:

A Moscou, de manera secreta, la Unió Soviètica i Japó varen firmar un pacte de no agressió de cinc anys de duració per protegir els dos països d’una guerra en dos fronts. A part, Japó es comprometia a no envair Mongòlia. A partir d’aquell dia els japonesos van començar a planejar l’atac de Pearl Harbor i l’exèrcit soviètic va traslladar unitats de Sibèria per reforçar les seves defenses, que es preparaven per fer front a qualsevol atac alemany, tot i que Iosif Stalin no es creia que poguessin ser atacats pels alemanys. En la cerimònia d’acomiadament del ministre d’Afers Exteriors japonès, Yosuké Matsuoka, a l’estació de Kazan, Stalin el va abraçar i li va dir que havien de continuar sent amics i que havia de fer tots els possibles per complir-ho. Els soviètics volien com fos evitar una guerra entre les dues nacions. Stalin, en veure a l’agregat militar alemany en funcions, el coronel Hans Krebs, li va dir de forma desafiant perquè tothom el sentís que seguirien sent amics dels alemanys en qualsevol cas. 

Més tard, Werner von der Schulenburg va informar en el seu govern de l’afecte que havien mostrat els soviètics cap al ministre japonès i va afirmar que Stalin l’hi havia dit que Alemanya i la Unió Soviètica havien de continuar sent països amics i que ell (l’ambaixador) havia de fer tot el que pogués per aconseguir-ho.

Dissabte:

En l’Operació Marita:

A Iugoslàvia:

Les forces alemanyes varen començar una ofensiva que els va fer arribar a la ciutat de Belgrad, que poc després van ocupar. Per perpetrar la victòria, soldats del Das Reich varen hissar l’esvàstica sobre l’Ambaixada alemanya i amb la ciutat fumejant.

---

Adolf Hitler va escriure una directiva secreta sobre el repartiment del territori iugoslau entre Alemanya, Itàlia, Hongria i Bulgària, i va constituir Croàcia com un Estat titella autònom.

A Grècia:

Les tropes australianes es varen rendir davant la superioritat de la potència de foc dels alemanys, que avançaven sobre la línia Aliakmon. Al mateix temps, els grecs varen intentar retrocedir de la vall d’Aliakmon, però varen ser interceptats i obligats a rendir-se.

A Líbia:

L’Afrikakorps del general Erwin Rommel va reconquerir la regió Cirenaica i la ciutat de Bàrdia, i varen envoltar els australians a Tobruk, convertida en fortalesa.

A la Gran Bretanya:

Winston Churchill es trobava a Bristol amb l’ambaixador nord-americà, Gilbert Winant, per visitar el centre de la ciutat, atacat el dia anterior.

Divendres:

En l’Operació Marita:

A Grècia:

Els alemanys varen començar a perseguir els jueus sefardites de Salònica. Al mateix temps, Hongria va entrar a Grècia al costat de l’Eix i varen avançar cap a la ciutat més important de la província iugoslava de Backa, Novi Sad.

A Iugoslàvia:

Els italians varen entrar a la capital eslovena, Liubliana.

A la Gran Bretanya:

A la nit, bombarders alemanys varen atacar el centre de Brístol.

A Líbia:

Les tropes de l’Erwin Rommel varen aïllar Tobruk, defensada pels australians.

Dijous:

En l’Operació Marita:

A Iugoslàvia:

En el nord, la Wehrmacht, amb l’ajuda de tropes croates, va ocupar la ciutat de Zagreb i la població els va rebre amb eufòria. Més tard, els alemanys varen declarar Croàcia com un Estat independent sota la direcció del partit feixista Ústaixa del polític Ante Pavelic, que estava exiliat a Itàlia. Pavelic va ser en tot moment fidel a les ordres d’Alemanya. A partir d’aquell moment el règim nazi i la Itàlia feixista es varen repartir el país: els italians varen tenir el control militar de la part occidental (tot i la debilitat econòmica d’Itàlia) i els alemanys varen tenir el control de la part oriental. Adolf Hitler va voler dividir Croàcia en dues nacions independents: la Croàcia catòlica per una banda i la Sèrbia ortodoxa per una altra. La majoria dels jueus de Croàcia varen ser empresonats en camps de concentració i torturats fins a la mort.

A Grècia:

El Cos Expedicionari britànic va començar a retirar-se del front de Salònica, que havia caigut el dia anterior. Al mateix temps, els alemanys varen ocupar Florina, des d’on avançarien per la rereguarda de les línies gregues que contenien als italians a Albània. 

En el bàndol alemany:

A la tarda, des de Berlín, Hitler es va dirigir al seu improvisat quarter general de campanya. L’havia establert en el seu tren especial, l’Amerika, que va quedar estacionat a l’entrada d’un túnel, al peu dels Alps, en un tram de via única de la línia Viena-Graz, en una zona boscosa propera a Mönichkirchen. El comandament d’operacions de la Wehrmacht i els assessors més propers a Hitler s’allotjaven a una posada propera. Hitler va estar 15 dies en aquest quarter general, aïllat i fortament custodiat.

En el Reich:

A Alemanya:

Abans de marxar de la capital, Hitler es va reunir amb Joseph Goebbels. Segons el ministre, Hitler estava radiant d’alegria. El dictador també es va reunir amb Alfred Rosenberg i li va comunicar que havia parlat amb Hans-Heinrich Lammers sobra la forma que ell, Rosenberg, ocuparia un nou càrrec a l’Est. Hitler també estava d’acord amb la seva memòria N2 que havia escrit el dia 4 i li va dir que Wilhelm Keitel en sabia de la seva existència, tot i que encara no se l’havia llegit. En preguntar-li Rosenberg si políticament parlant s’havia format una idea de la futura estructura de l’Est, Hitler li va respondre que no. El Reichsleiter li va recomanar que aclarís amb Hermann Göering algunes coses fonamentals i Hitler li va dir que els fets dels Balcans havien endarrerit els “reptes a l’Est”, tot i que li va assegurar que en els pròxims cinc dies tindrien sort i acabaria la batalla pels Balcans. En acabar l’entrevista, Hitler el va convidar a que també anés al nou quarter general, invitació que Rosenberg va acceptar perquè s’havia de dirigir a Mondsee, a prop dels Alps.  

---

Amb l’objectiu d’iniciar aviat l’Operació Barba-roja, Goebbels li va demanar a Taubert, un alt funcionari del Ministeri de Propaganda, que tornés a activar en secret l’Antikomintern. Per complir els desitjos del seu cap, Taubert va crear un departament que tenia la missió de preparar emissions de ràdio en les llengües més importants de l’Europa oriental, així com el treball de les emissores clandestines.

A Polònia:

Preparant també l’Operació Barba-roja, a partir d’aquell dia varen arribar a Varsòvia soldats alemanys que es dirigien cap a la frontera soviètica. 

A Líbia:

A primera hora, la 21º Divisió Panzer d‘Erwin Rommel va arribar a Via Balbia i intentava avançar a través del desert via Mechili fins a Tobruk, però quan varen arribar a la ciutat libanesa es varen trobar amb una resistència aferrissada per part de la 7º Divisió australiana, un total de 24.000 homes, que va aguantar la ciutat uns quants dies. Quan la 15º Panzerdivisionen de Von Prittwitz va començar a arribar a Mechili, Rommel va insistir d’immediat en que, juntament amb les avantguardes de les divisions italianes Bréscia i Ariete, llancessin una sèrie d’atacs contra el perímetre de Tobruk.

A la Unió Soviètica:

A Moscou, el govern soviètic va publicar un decret que creava un servei logístic a part per la Força Aèria Roja i establia zones per bases aèries i batallons pel servei de terra. A més, es varen formar cossos especials de caces per reforçar les defenses antiaèries a Moscou i a Leningrad. 

A l’Atlàntic: 

A la nit, bombarders britànics varen atacar el cuirassat alemany Gneisenau, que s’havia de reunir amb el Bismarck a l’Atlàntic Central.

---

El destructor nord-americà Niblack va llançar càrregues de profunditat contra un U-Boot que havia enfonsat un carregador danès. Aquest va ser el primer atac d’Estats Units contra els alemanys. Erich Raeder va ser informat a l’acte sobre aquest atac. 

A Groenlàndia:

Els Estats Units varen començar a ocupar Groenlàndia per evitar que la colònia danesa caigués en mans alemanyes. Diversos punts d’observació meteorològica, molt importants per la Gran Bretanya, es varen situar a Groenlàndia. El president Franklin Delano Roosevelt va estendre fins a una distància de les costes d’Islàndia el patrullatge destinat a fer respectar la neutralitat nord-americana, i va incloure dins del patrullar les Illes Açores.