23 de setembre de 1940

Dilluns:

En el Reich:

A Alemanya:

Heinrich Himmler va ordenar en els comandants dels camps de concentració que recuperessin l’or de les dentadures dels cadàvers dels presoners i que arrenquessin les dents d’or no reparables dels que encara seguien en vida. L’encarregat de complir l’ordre, coneguda com Operació Dent, va ser el tinent coronel de les SS Hermann Pook. L’or recollit s’entregava al Reichsbank i s’ingressava a l’Oficina Econòmica i Administrativa Central de les SS.


A la nit, els britànics varen tornar a bombardejar Berlín amb 119 bombarders i durant quatre hores varen deixar anar les bombes en algunes fàbriques importants del nord de la ciutat, una gran fàbrica de gas i dos grans dipòsits del ferrocarril situats al nord de les estacions de Stettin i Leht. Joseph Goebbels en aquell moment estava sopant a l‘Hotel Adlon amb el ministre Ramón Serrano Súñer i un grup de dignataris. Poc abans de que es servissin les postres, tots es varen tenir que refugiar en el refugi antiaeri de l’Hotel.

Els alemanys varen assegurar en la seva declaració oficial que pocs bombarders britànics havien aconseguit arribar i llençar bombes en els suburbis del nord i de l’est de Berlín per culpa del violent foc antiaeri. Pels alemanys el fet de que les bombes haguessin caigut lluny de tots els objectius militars o industrials era una nova prova de que els aviadors britànics atacaven deliberadament zones residencials. El comunicat acabava afirmant que no s’havien produït danys d’importància militar. L’Alt Comandament també va anar en la mateixa línia.

Parlant del bombardeig de la nit passada, el Nactausgabe berlinès va titular: Nova acció nocturna dels pirates. I en el seu editorial es va dir:

Winston Churchill va tornar a donar ahir als aviadors britànics l’ordre de llençar les seves bombes sobre la població civil alemanya i proseguir d’aquesta manera la seva matança d’homes, dones i nens alemanys.

El Börsen Zeitung, en la mateixa línia, va dir:

A la nit passada Churchill va continuar la seva sèrie d’atemptats criminals contra la població civil alemanya. Francament, Churchill pertany a aquesta categoria de criminals la qual la seva brutal estupidesa és indescriptible.


Albrecht Haushofer va enviar la seva carta a Douglas Hamilton en que li demanava reunir-se amb ell a Lisboa per tal de negociar la pau entre els dos països. La carta, que va ser enviada primer a la capital portuguesa, mai va arribar al seu destinatari final.

A Polònia:

A Varsòvia, les autoritats alemanyes varen prohibir en els jueus viatjar en el tramvia número 9.

En la Batalla d’Anglaterra:

Dues formacions alemanyes, un total de 261 bombarders, es varen dirigir de nou a Londres, però varen ser rebuts per una eficaç artilleria antiaèria.

A Dakar:

Les tropes franceses de la França Lliure del coronel Charles de Gaulle varen intentar desembarcar a Dakar en l’Operació Amenaça per conquerir pacíficament la colònia francesa per ocupar l’Àfrica Occidental, però el governador, el general Boisson, es va negar a adherir-se a la seva causa. Els francesos de Vichy varen atacar les embarcacions britàniques. El cuirassat Richelieu va obrir foc amb els seus canons de 380 mil·límetres. Quan el creuer Cumberland i el vell cuirassat Resolution varen ser tocats, el combat es va suspendre.

A Indoxina:

Després de l’acord que havien arribat el dia anterior amb el govern de Vichy, els japonesos varen atacar Indoxina, que es mostrava favorable a la causa del coronel De Gaulle.

En els Estats Units:

Els nord-americans varen construir el primer prototip del Jeep; els primers vehicles varen servir per l’Exèrcit.

22 de setembre de 1940

Diumenge:

En el Reich:

A Alemanya:

A la nit, bombarders britànics varen tornar a Berlín per atacar i, tot i que no varen causar grans danys, es varen “passejar” pel cel berlinès durant dues hores i vint minuts, provocant una nova nit en vela per molts berlinesos.

A Polònia:

A Poznan, Arthur Greiser va informar a tots els oficials alemanys sota el seu comandament que restringirien les relacions amb els polonesos a les necessitats creades per qüestions econòmiques i de servei. A més, va advertir que els alemanys que tinguessin relacions amb un polonès s’exposaven a una presó preventiva i les poloneses que tinguessin relacions sexuals amb un membre de la comunitat alemanya serien enviades a un bordell. Precisament, aquell dia el periodista William Shirer va escriure des de Berlín que sabien que Heinrich Himmler havia penjat com a mínim a un polonès sense judici previ per haver tingut relacions sexuals amb una alemanya.

A Itàlia:

Els corresponsals alemanys a Roma varen informar al seu govern de que els italians estaven molestos amb els grecs i amb que els britànics estiguessin violant la neutralitat de les aigües gregues com havien fet amb les noruegues.

En la Batalla d’Anglaterra:

A la nit, 123 bombarders alemanys varen bombardejar la ciutat de Londres. Aparells Blenheim i Defiant, una dotzena, varen intentar sense èxit interceptar-los.

A Espanya:

Francisco Franco va escriure una carta per Adolf Hitler per explicar-li que estava d’acord en entrar a la guerra i ocupar Gibraltar, però el dictador espanyol va continuar demanant-li a canvi la sobirania de Marroc i l’ajuda material dels alemanys per una possible intervenció dels britànics a les illes Canàries. En acabar la carta, Franco li va assegurar que era indestructible i sincera la seva adhesió cap a ell, al poble alemany i a la causa per la qual lluitaven.

A Indoxina:

El govern francès i japonès varen arribar a un acord perquè els japonesos poguessin desembarcar a Indoxina, que s’havia revelat contra el govern de Vichy i s’havia adherit a la causa del coronel Charles de Gaulle. D’immediat, les forces japoneses varen entrar a la colònia francesa, tot i que alguns francesos varen resistir contra els japonesos, que aquests pretenien evitar que Xina obtingués subministraments a través de la colònia francesa.

21 de setembre de 1940

Dissabte:

En el Reich:

A Alemanya:

Un funcionari alemany va explicar-li en el corresponsal William L. Shirer, que la Gestapo estava matant a tots els pacients ingressats en els centres psiquiàtrics. Li va insinuar que un aeroplà alemany havia bombardejat l’Hospital Bethel, atacat el dia 19, perquè el seu director, Friedrich von Bodelschwingh, s’havia negat a cooperar.


La Kriegsmarine va anotar que 21 transports i 214 gavarres, aproximadament el 12% total reunit per l’Operació Lleó Marí, s’havia perdut o danyat.

En la Batalla d’Anglaterra:

Els alemanys varen atacar novament la ciutat de Londres.

A la Unió Soviètica:

Després de que les relacions entre soviètics i alemanys s’haguessin refredat per culpa dels territoris romanesos, el Kremlin va reiterar les seves acusacions i va recordar en els alemanys que la Unió Soviètica encarar tenia nombrosos interessos a Romania. El document acabava amb la proposta d’esmenar o eliminar certes clàusules dels articles III del Pacte Ribbentrop-Mólotov que implicaven algunes restriccions i inconvenients pel Reich.

A Espanya:

Francisco Franco va escriure una carta per Ramón Serrano Súñer, que es trobava a Alemanya des del 13 de setembre per negociar l’entrada d’Espanya a la guerra al costat d’Alemanya, en que el va felicitar per com havia conduït les entrevistes amb els alemanys i li va afirmar que aprovava la seva indignació davant de Joachim von Ribbentrop.

A Austràlia:

El primer ministre Robert Menzies va guanyar unes altres eleccions generals amb el Partit d’Austràlia Unida, tot i que el Partit Laborista continuava sent el partit més gran.

20 de setembre de 1940

Divendres:

En el Reich:

A Alemanya:

Adolf Hitler va decretar l’enviament de missions militars a Romania per ajudar a l’exèrcit romanès, tot i que en realitat el dictador volia protegir la zona petrolífera romanesa i volia preparar, a partir de les bases romaneses, el desplegament de les forces armades en el cas de que hi hagués guerra contra la Unió Soviètica.


El doctor Hermann Pfannmüller va declarar amb orgull que el seu hospital, l’hospital públic d’Eglfing-Haar, estava lliure de jueus després d’haver matat o traslladat a l’últim dels pacients jueus ingressats. 

A Bèlgica:

Els alemanys varen començar a utilitzar Fort de Breendonk, en un dels suburbis sud d’Anvers, com un camp de concentració de transit i d’internament quan l’oficial de les SS Philip Schmidt va rebre els 15 primers presoners belgues.

A Espanya:

Francisco Franco va rebre la carta que l’hi havia escrit Hitler el 18 de setembre i es va posar molt content després de llegir-la perquè va creure que havia arribat a un acord amb Alemanya i que només faltaven uns serrells per acabar de firmar-lo. Precisament, el govern espanyol va anunciar-li en el govern britànic que per arribar a acords amb ells tindrien que parlar de Gibraltar al final de la guerra. El secretari d’Estat, sir Samuel Hoare, va respondre que estaven disposats a parlar de qualsevol qüestió quan acabés el conflicte.

A la Gran Bretanya:

L’espia Wulf Schmidt, que havia sigut detingut el dia anterior per la policia britànica, va negar les acusacions cap a ell tot i les evidents proves contra ell i la falsa documentació que havien trobat. Però tot va canviar quan va saber que havia sigut traït pels nazis i des d’aquell moment va confessar tots els fets i va acceptar treballar com a agent doble amb el pseudònim Summer.


La comissió nord-americana que estava de visita als aeròdroms del Comandament de l’Aviació de caça va tornar als Estats Units. El seu cap, el general Strong, va declarar que la Luftwaffe no havia danyat seriosament a les forces de la RAF i els objectius militars només havien patit lleus desperfectes. 

A Iugoslàvia:

A la frontera iugoslava, les tropes italianes ho tenien tot a punt per atacar Iugoslàvia, però al final Benito Mussolini, instat per Hitler, va ordenar aturar qualsevol ofensiva.

A França: 

El professor Louis Rougier va ser rebut per Philippe Pétain per exposar-li la forma en que pensava dur a terme una missió per negociar amb la Gran Bretanya una entesa sense que els alemanys ho sabessin. Pétain va estar d’acord amb la idea del professor amb la condició de que el secret havia de ser molt ben guardat, i li va dir que mai cediria als britànics la seva flota i les seves bases.

19 de setembre de 1940

Dijous:

En el Reich:

A Alemanya:

El govern alemany va ordenar interrompre la concentració estratègica de naus de transport i dispersar les ja existents, amb vistes a evitar atacs dels Aliats.


Els britànics varen bombardejar a mitjanit la ciutat de Bielefeld i una de les bombes va tocar l’Hospital Bethel, acabant amb la vida d’11 nens discapacitats i una infermera. Joseph Goebbels va dirigir-se a la premsa amb el titular: Infanticidi a Bethel. Alguns dels titulars d’aquella nit sobre l’atac: El Nachtausgabe: Crim nocturn dels britànics contra 21 nens alemanys; una acció sagnant que clama venjança. El Deutsche Allgemeine Zeitung: Assassinat de nens a Bethel; crim repugnant. El B.Z. am Mittag: El crim d’uns assassins no pot ser considerat guerra, sir Winston Churchill! La illa britànica dels assassins haurà d’assumir les conseqüències dels seus maliciosos bombardejos. Els comentaris de l’editorial varen seguir el mateix patró. El Börsen Zeitung va dir:

Seguint les ordres de Churchill, desitjaven simplement matar… Albió (Gran Bretanya) s’ha mostrat a si mateixa com una fera àvida de mort que l’espasa alemanya liquidarà en interès no només del poble alemany, sinó de tot el món civilitzat… Les sàdiques amenaces dels apòstols de l’odi britànics acabarà en el fum de les seves ciutats.

Curiosament, en el mateix editorial aquest diari va mencionar a les nombroses botigues de l’oest de Londres, així com estacions de metro, que havia sigut afectades per les bombes alemanyes.

El Diplo, un diari escrit i editat pel Ministeri d’Afers Exeriors, deia aquella nit:

És un fet que Alemanya està lluitant en aquesta guerra amb armes netes i d’una forma caballerosa.


Albrecht Haushofer va escriure una carta a Rudolf Hess per avisar-lo de que si es volia posar en contacte amb els britànics per negociar la pau tenien que vigilar que aquests missatges no fossin interceptats. Albrecht li va dir que com que coneixia a Douglas Hamilton podia escriure-li algunes línies compostes per tal de que només ell pogués comprendre el missatge i que li diria que es reunirien a Lisboa. Albrecht demanava que la seva operació tingués el suport de les més altes instàncies del govern i li va prometre que podrien tenir èxit. Albrecht li va enviar també a Hess un esborrany de la carta en anglès que li enviaria a Hamilton si li donava llum verda. Després de donar-li el seu condol per la mort del seu pare i del seu cunyat, Albrecht li demanava reunir-se en un lloc neutral com Portugal per tal de mirar de negociar la pau. La carta va ser enviada el 23 de setembre.

A Polònia:

A Varsòvia, els alemanys varen detenir a centenars de polonesos i varen ser enviats a complir treballs forçats. Alguns varen ser enviats a les canteres de Mauthausen i altres a les cel·les de càstig d’Auschwitz.

A Itàlia:

El ministre Joachim von Ribbentrop va viatjar a Roma per entrevistar-se amb Benito Mussolini i el comte Galeazzo Ciano per parlar de l’entrada d’Espanya a la guerra. Von Ribbentrop els va explicar que Ramón Serrano Súñer li acabava de manifestar que Espanya estava disposada a entrar a la guerra a canvi de petroli, blat, matèries primes, unes armes especials i la garantia de que els territoris d’Orà i del Cap Blanc serien espanyols. El ministre els va deixar clar que Adolf Hitler estava disposat a acceptar les condicions de Francisco Franco per tal de que Espanya entrés en la guerra i ocupés Gibraltar tota sola, tal i com volien fer-ho els espanyols. Mussolini també estava d’acord amb l’entrada d’Espanya a la guerra perquè veia que si es podien fer-se amb el control de Gibraltar, la Marina italiana podria sortir cap a l’Atlàntic sense problemes. Von Ribbentrop li va assegurar que podien ocupar Gibraltar en quatre setmanes amb tropes especials equipades amb armes especials i uns quants esquadrons d’avions si els espanyols no podien fer-ho pel seu compte. Tot i això, el ministre també li va explicar el seu temor de que Espanya volgués controlar Portugal i, per això, li va dir s’havia d’intentar portar a Oliveira Salazar a l’Eix.

En la Batalla d’Anglaterra:

A la nit, Londres va ser novament bombardejada amb molta violència. Al llarg del Tamesi, milers de persones es varen veure obligades a refugiar-se en els refugis. Al voltant de Marble Arch, immenses grues varen tenir que excavar les ruïnes que havien deixat els bombarders alemanys.

A la Gran Bretanya:

A la nit, un delineant danès de pares alemanys i simpatitzant del nazisme, Wulf Schmidt, va ser llançat amb paracaigudes pels alemanys al municipi de Willingham perquè s’introduís com espia, però diverses desenes de soldats britànics el van detenir i el van traslladar al Camp 020. Més tard mSchmidt va canviar de bàndol i, amb el nom clau de Tate, va treballar com a doble agent.  Schmidt va acabar rebent la Creu de Ferro de primera classe.

Un altre espia alemany, el gal·lès Arthur Owens, que en realitat havia estat treballant pels britànics des del començament de la guerra, va començar a transmetre una sèrie d’informes que recomanaven objectius pels bombarders alemanys. Aquests missatges els havia preparat el Servei Secret del Ministeri de l’Aire britànic.

En el bàndol Aliat:

Nova Caledònia es va adherir a la causa de Charles de Gaulle.

A la Indoxina:

Una força expedicionària japonesa va salpar de Taiwan a la Indoxina francesa amb l’objectiu d’envair la província de Tonkin.

18 de setembre de 1940

Dimecres:

En el Reich:

A Alemanya:

Adolf Hitler va escriure una carta a Francisco Franco, on li va afirmar que Espanya ja estava dins de la guerra per culpa del bloqueig britànic, i li va demanar que el primer que tenien que fer els espanyols era conquerir Gibraltar per assegurar les seves posicions en el Mediterrani i crear noves connexions amb el Nord de l’Àfrica. A canvi, Hitler es va comprometre en tot moment a ajudar-los per realitzar aquella operació i li va assegurar que guanyarien la guerra tal hi com varen fer en la Guerra Civil espanyola.


A la nit, Joachim von Ribbentrop va viatjar cap a Roma per entrevistar-se amb el govern italià.


Dos grans trens hospital amb ferits va arribar a l’estació de ferrocarril de Charlottenburg, a Berlín.

En la Batalla d’Anglaterra:

Bombarders alemanys varen tornar als cels del sud d’Anglaterra. El comandant Bader, al capdavant de 32 aparells de Duxford, va atacar en picat als alemanys. En total, els alemanys varen perdre 19 bombarders.

A Egipte:

Els italians varen conquerir Sidi Barrani.

A la Unió Soviètica:

Preveient que tard o d’hora haurien de combatre amb els alemanys, els soviètics varen elaborar en secret un pla que preveia envair la Polònia ocupada pels alemanys i el propi Reich en cas de necessitat. El pla, batejat com Operació Groza (tempesta), va ser firmat pels mariscals Semión Timoshenko i Kiril Meretskov. El febrer es farà una versió lleugerament retocada.

17 de setembre de 1940

Dimarts:

En el Reich:

A Alemanya:

A Berlín, Adolf Hitler va posposar la invasió a la Gran Bretanya fins al 27 de setembre de 1940. Més endavant la va posposar de forma indefinida perquè tenia por de perdre molts soldats, ja que sabia que no tenia l’èxit assegurat després de no eliminar la RAF. Estava convençut de que la millor manera de guanyar als britànics era aïllar-los del món i fer-los veure que havien de firmar la pau amb Alemanya. Hitler li va dir en el seu ajudant de camp, el tinent Karl von Puttkammer:

Conquerir França ens ha costat 30.000 homes. Durant una nit de travessia al Canal de la Mànega podríem perdre molts més i res ens garanteix que tindrem èxit. 

La Marina alemanya va anotar en el diari de guerra ultra-secret aquella posposició perquè no havien sigut capaços d’eliminar l’aviació britànica. A més, l’Estat Major de la Kriegsmarine va anunciar que l’activitat de la RAF no parava de créixer en els seus atacs sobre els ports del Canal de la Mànega i molestava els moviments de reagrupament. A més, aquella nit, els bombarders nocturns britànics, varen aprofitar que hi havia Lluna plena per atacar els ports del Canal de la Mànega. L’Estat Major de la Kriegsmarine va informar de pèrdues considerables de naus que obstruïen els ports d’invasió. A Dunkerque, 84 gavarres havien sigut enfonsades o danyades, entre Cherbourg i Helder, la Kriegsmarine va anunciar que un dipòsit de municions de 500 tones havia sigut destruït, un dipòsit de comestibles havia sigut enfonsat, que diversos vapors i torpedes havien sigut enfonsat i de nombroses pèrdues en tripulacions. 

Després, Hitler es va entrevistar, juntament amb el ministre Joachim von Ribbentrop, amb el ministre espanyol Ramón Serrano Súñer per negociar l’entrada d’Espanya a la guerra.

Al mateix temps, preparant una futura ocupació de les illes britàniques, Reinhard Heydrich va nomenar al professor Franz Six per un nou càrrec a Gran Bretanya. La seva missió seria combatre amb els mitjans que fessin falta totes les organitzacions, institucions i grups d’oposició que poguessin ser descoberts a Gran Bretanya, i impedir que s’emportessin qualsevol material utilitzables, centralitzar-lo i conservar-lo per un aprofitar-los per més tard. Londres havia de ser la seu central del quarter general de Six i va quedar autoritzat per establir petits Einsatzgruppen en altres llocs de Gran Bretanya a mesura que anessin sent necessaris.  

Per la seva part, Hermann Göering va ordenar que fos preparat al seu tren, l’Asia, per tornar al Canal de la Mànega i des d’allí dirigir les noves ordres per la Luftwaffe després de que Hitler hagués ordenat aplaçar sine die l’Operació Lleó Marí. També va convocar als seus oficials perquè havia sabut que el dia anterior en la sala d’oficials dels bombarders havia sigut hissada la bandera vermella en honor a la RAF (Era una tradició de la Luftwaffe de saludar a l’adversari quan havia lluitat amb valentia). 


Per ordres de Hitler, Göering va aprovar un decret en el que es creava una agència central, l’Oficina Central Fiduciària per l’Est, la Haupttreuhandstelle Ost, en què es donava permís per embargar les propietats dels jueus i els polonesos en els territoris ocupats excepte les pertinences personals i 1.000 Reichsmarks en efectiu. Des d’aquella data fins al 15 d’abril de 1943 varen ser enviats procedents dels territoris ocupats de l’Oest, 92 vagons carregats d’unes 2.775 caixes enviades en 10 combois caps a diferents punts d’Alemanya. Les caixes contenien pintures, escultures, mobles històrics, objectes d’art menors… També aquell dia es va donar autorització a Alfred Rosenberg per apropiar-se de qualsevol material històric de valor que trobés a les biblioteques i a altres llocs.


Hans Hinkel, en una reunió en el Ministeri de Propaganda, va declarar que els jueus serien enviats a l’illa de Madagascar.

En la Batalla d’Anglaterra:

A les dues del migdia, Junkers Ju 88 varen atacar les fàbriques de Bristol, però quan tornaven varen ser atacats pels caces Spitfire de l’esquadró número 152 de la RAF. A dos de quatre de la tarda, una formació de Bf-109 va bombardejar la ciutat de Kent. Quatre d’ells varen ser destruïts pels britànics. Durant la nit, els alemanys varen llançar més de 350 tones de bombes a Londres, al sud de Gal·les i a Liverpool. A la capital britànica, el primer ministre Winston Churchill va anunciar que 2.000 civils havien mort i que 8.000 havien sigut ferits des del començament del Blitz fins el moment. Però els alemanys a Londres es varen trobar amb una oposició de caces. 

A la Unió Soviètica:

El diari oficial de l’exèrcit soviètic, l’Estrella Roja, va anunciar que durant els combats lliurats després del 17 de setembre de 1939 els soviètics havien capturat a 181.00 presoners de guerra polonesos, dels quals 10.000 eren oficials de l’exèrcit regular i de la reserva.

A l’Atlàntic:

Una embarcació britànica, el City of Benares, que es dirigia a Canadà va ser atacada pels alemanys amb torpedes. 75 nens britànics, a més de 217 adults, varen morir ofegats. Un nen d’onze anys, Colin Ryder-Richardson, va intentar rescatar a la seva mainadera perquè no s’afogués. Tot i que la mainadera va morir, el nen va rebre del rei Jordi VI la medalla al valor. Era la primera vegada que es donava aquesta medalla a algú tan jove. 

16 de setembre de 1940

Dilluns:

En el Reich:

A Alemanya:

A la Cancelleria, a l’hora de dinar, Adolf Hitler va fer seure a la seva dreta al seu xofer, Erich Kempka, que aquell dia feia 30 anys. Kempka li va demanar en el xofer d’Alfred Rosenberg si el Reichsleiter li podia regalar una fotografia seva amb data i firma. A taula es va parlar de la presència de Ramón Serrano Súñer a Berlín i Rosenberg li va preguntar a Wilhelm Frick quina impressió l’hi havia causat el ministre espanyol. Hitler va ressaltar el seu caràcter catòlic i va afirmar que tots els estats catòlics tenien que elegir al seu propi papa. El dictador llavors els va relatar les baralles que hi havia entre els protestants per les prestacions i va ironitzar sobre l’intent de Hanns Kerrl de tornar a posar ordre. Arthur Greiser els va informar sobre la regulació vigent en el Warthegau, en que les confessions eren privades. 


Hermann Göering va reunir a tots els comandants de la Luftwaffe i els va anunciar, després de la derrota del dia anterior, que el Fighter Command havia quedat reduït a 177 avions, i va declarar que havien de seguir atacant, però enlloc de bombardejar ciutats volia atacar als caces, perquè creia que en quatre o cinc dies els britànics es quedarien sense caces. En realitat, per aquella data, els britànics disposaven d’una força operativa de 656 avions, a més de que disposaven d’un gran número d’avions de reserva. Göering els va admetre que els “èxits” que havien aconseguit els dies 7 i 12 de setembre els havien enganyat. Però a continuació els comandants varen començar a parlar-li de la fatiga que patien els pilots i la seva decepció per no aconseguir l’objectiu final. Göering va repetir que només necessitaven cinc dies més. 


A Berlín, Joachim von Ribbentrop es va reunir amb el ministre Serrano Súñer per negociar l’entrada d’Espanya a la guerra. La trobava no va anar tan bé com les dues parts esperaven i només en va sortir de la reunió una oferta del dictador Francisco Franco de reunir-se amb Hitler a la frontera espanyola a l’octubre.

Després, Von Ribbentrop li va demanar en el seu ambaixador a Moscou, Werner von der Schulenburg, que informés a Viatxeslav Mólotov de que el pas d’unitats alemanyes enviades a Noruega a través del territori finlandès havia sigut un incident. 


Abans de dinar a la Cancelleria, Rosenberg es va reunir amb Heinrich Puttkammer i Heil, que el varen posar al corrent dels treballs a París i de les dificultats jurídiques que es trobaven en els fons confiscats. Rosenberg els va prometre que parlaria d’aquest tema amb Hitler. 

A França:

Des de la Gran Bretanya, pilots polonesos varen atacar els molls de Boulogne-sur-Mer per destruir les barcasses que els britànics temien que els alemanys utilitzessin per envair el país. Segons una autoritat alemanya, els bombarders de la RAF varen sorprendre a uns quants soldats que feien entrenament per la invasió i varen provocar grans pèrdues en homes i naus de desembarcament. 

A la Gran Bretanya:

A Londres, al matí, en els barris més devastats per l’atac del dia anterior es va anunciar en les pissarres dels venedors de diaris que 185 bombarders alemanys havien sigut destruïts. La realitat era que havien sigut 60. 

A la Unió Soviètica:

Donald Maclean va enviar un informe a Moscou de 60 pàgines sobre un projecte que els britànics havien assignat sota el nom clau Tube Alloys. Aquest document convidava a pensar que el govern britànic havia pres seriosament la possibilitat de crear armes nuclears.

A Egipte:

Rodolf Graziani va comunicar que la seva ofensiva cap a l’interior d’Egipte s’havia aturat per complet. 

En els Estats Units:

El Congrés nord-americà va votar, per primer cop en temps de pau, una convocatòria obligatòria del servei militar.

15 de setembre de 1940

Diumenge:

En la Batalla d’Anglaterra:

Al matí, 230 bombarders i 769 caces es varen dirigir cap a Londres, Southampton, Bristol, Cardiff, Liverpool i Manchester. D’aquests, uns 100 bombarders Do-17 i 400 caces alemanys varen dirigir-se exclusivament a la ciutat de Londres amb l’objectiu d’atacar-la. Aquesta seria l’última gran ofensiva alemanya en territori britànic i, segons Hermann Göering, acabaria per sempre amb la RAF en 24 hores. L’objectiu era destruir el Comandament de Caça de la RAF.  

L’Oficina Central d’Operacions de la 11º Brigada aèria britànica, encarregada de la protecció de la capital, no va parar de rebre des de primera hora del matí alarmes que senyalaven el pas de bombarders pesats sobre el Canal de la Mànega i es varen preparar. Al cap de poc, avions de reconeixement alemanys varen sobrevolar Londres a gran altura i, en seguit, totes les esquadrilles britàniques disponibles, 24, varen donar voltes sobre la ciutat esperant instruccions mentre una altra formació, l’ala Duxford de Douglas Bader, formada per cinc esquadrons, va sortir en busca dels Do-17, a qui varen atacar amb molta duresa. Només alguns avions alemanys varen aconseguir passar les defenses britàniques, ja que la majoria varen ser o dispersats o bé varen ser destruïts abans de que poguessin llençar les seves bombes. Una bomba de gran calibre va caure a Buckingham Palace en les habitacions privades de la reia i una altra en la gespa. Beckenham, Westminister, Lambeth, Lewisham, Battersea, Camberwell, Crystal Palace, Clapham, Tooting, Wansworth i Kensington varen ser durament tocats. 

A la tarda, Londres va ser atacada per 158 Dorniers i Heinkels amb nombrosos caces d’escorta, però novament els britànics els esperaven. Alguns d’ells varen ser destruïts abans d’arribar a la capital i altres varen ser forçat a donar mitja volta. 300 Hurricane i Spitfire es varen enfrontar a ells sobre Londres. A les sis de la tarda, els alemanys varen enviar una vintena de Messerschmitt 110 sobre les fàbriques Supermarine de Woolston. 

A Kent, a l’altura de Canterbury, la RAF, amb els esquadrons 72 i 92, va aconseguir frenar els alemanys al sud-est d’Anglaterra, amb 175 Hurricane i Spitfire del Grup II, i els esquadrons de Bader els varen ajudar a derrotar als alemanys. En veure que no podrien atacar i que havien de fugir, els bombarders alemanys varen marxar cap a la costa i varen deixar anar les seves bombes al sud d’Anglaterra. L’Esquadró 504 va interceptar una formació alemanya entre Londres i Hornchurch.

Contents per la victòria, els britànics varen radiar aquella nit que havien destruït 185 avions alemanys, amb una pèrdua britànica de 40. Però, en realitat, els alemanys varen perdre un total de 60 avions (34 bombarders i 26 caces) amb altres 20 bombarders greument danyats però amb capacitat per tornar a la seva base. Segons unes altres fonts, els alemanys varen perdre 43 avions durant aquella jornada. Per la seva part, els britànics només varen perdre 26 avions. Un dels avions alemanys abatuts va caure sobre el patí de davant de l’estació de trens de Victòria, a Londres. El seu pilot, Robert Zehbe, s’havia tirat en paracaigudes sobre Kennington. Estava malferit i va ser agredit per uns civils enfurismats, però va ser rescatat per les autoritats, tot i que va morir més tard com a conseqüència de les ferides. 

Winston Churchill viatjava aquella tarda a la seva residència de Chequers quan es produïa el combat aeri, però en veure la importància de la jornada va ordenar aturar-se a Uxbridge per dirigir-se al subterrani del Grup 11. Keith Park va exposar-li la situació en el primer ministre i després va abandonar la sala per enviar noves ordres als seus bombarders. En saber que havien aparegut més Messerschmitt, Churchill es va dirigir a Park per preguntar-li de quantes reserves disposava. El comandant del Grup 11 no va amagar la seva preocupació. Acabava de trucar a Bentley Priory i havia demanat a Dowding que alertés al Grup 12 perquè preparés tres esquadrons de reforç. Park li va respondre en el primer ministre que no els quedava cap més esquadró. Després de saber que havien aturat els bombarders alemanys, Churchill va tornar al seu cotxe per continuar el seu trajecte cap a Chequers. 

Aquella derrota va fer reflexionar a Adolf Hitler, que ara va decidir posposar la invasió a les illes britàniques, l‘Operació Lleó Marí, indefinidament. Adolf Galland, que va participar en el combat, va escriure en el seu Diari que aquell dia no havien tingut èxit pel continu canvi d’ordres, per una falta de propòsits i per una gestió errònia per part del comandament militar. Aquell dia va ser conegut més tard com el Dia de la Batalla d’Anglaterra.

A més, Hitler va rebre més males notícies ara per part de la Kriegsmarine. Aquella nit la Marina alemanya va anunciar que havien tingut lloc poderosos atacs aeris britànics a tota la zona costera entre El Havre i Anvers. La incursió contra Anvers va estar protagonitzada per l’Esquadró 83. 

En el Reich:

A Alemanya:

El tinent coronel del OKW Bernhard von Lossberg va presentar un esborrany per un futur atac a la Unió Soviètica. L’esborrany plantejava la intervenció de quatre forces d’atac: una d’ells sortiria des de Prússia Oriental i travessaria els Estats bàltics amb la intenció d’ocupar Leningrad; una altra, la més poderosa, dotada del gruix de les unitats blindades, avançaria cap a llevant des de Polònia Oriental per envoltar i aniquilar les forces soviètiques a Minsk i a Smolensk per després conquerir Moscou; la tercera estaria situada a la regió sud-est de Polònia i la quarta estaria a Romania. Aquestes dues últimes s’unirien a Ucraïna per envoltar i aniquilar les forces soviètiques de la zona. 


Ramón Serrano Suñer va arribar a Berlín amb els seus col·laboradors, entre ells l’ambaixador alemany, per negociar l’entrada d’Espanya a la guerra.

Preparant una guerra llarga:

Les potències s’estaven preparant per un conflicte de llarga durada: Canadà va declarar que els homes entre 21 i 24 anys serien considerats aptes pel reclutament, i la Unió Soviètica va declarar el mateix en els homes entre 19 i 20 anys.

A Indoxina:

Els japonesos varen enviar un ultimàtum a França exigint la cessió de les seves bases naval a Indoxina. Principalment volien Vietnam del nord, tal i com havien firmat i establert el 29 d’agost, i varen amenaçar la capital, Saigon, actualment la ciutat de Ho Chi Minh, d’atacar-la.

14 de setembre de 1940

Dissabte:

En el Reich:

A Alemanya:

A Berlín, a la nit, va tenir lloc una reunió entre els alts comandaments i Adolf Hitler. Abans d’obrir la sessió, Erich Raeder li va entregar un memoràndum on s’exposava l’opinió de la Kriegsmarine sobre l’Operació Lleó Marí. En ell, la Marina afirmava que com que no s’havia complert les condicions desitjables (no s’havia destruït la RAF) per l’Operació i el risc era massa elevat.

En començar la reunió, Hitler va assegurar que un desembarcament a la Gran Bretanya amb èxit, seguit d’una ocupació, posaria fi a la guerra en poc temps perquè els britànics es moririen de gana. Però va assegurar que encara no es donaven les condicions propícies per la invasió i va posposar l’Operació Lleó Marí fins el 27 de setembre, tot i que va deixar clar que es continuaria atacant Londres. Tot i això, Hitler els va dir que les esperances que havia posat Gran Bretanya en la Unió Soviètica i en Estats Units tampoc s’havien materialitzat. El dictador va assegurar que la Unió Soviètica no vessaria sang per Gran Bretanya i que el rearmament d’Estats Units no seria efectiu fins el 1945. Els va comentar a continuació que un desembarcament a Anglaterra seria la solució més ràpida i va afirmar que la Kriegsmarine complia les condicions necessàries i que les operacions de la Luftwaffe estaven per sobre de tot elogi. Estava segur de que amb només quatre o cinc dies de bon temps podrien sotmetre als britànics. Però llavors va admetre que els britànics s’havien refet, que els caces britànics no havien sigut completament destruïts, tot i que també va assegurar que els informes dels seus èxits els donaven un quadre positiu. A continuació, Hitler va dir que un desembarcament coronat per l’èxit significaria la victòria total, però per aconseguir-ho tenien que tenir la supremacia aèria i va admetre que per culpa del mal temps no ho havien aconseguit. El líder alemany va deixar clar que els atacs aeris havien tingut un efecte formidable, sobretot en els nervis dels britànics, però va tornar a insistir en que la victòria aèria encara no s’havia aconseguit i es necessitaven entre deu i dotze dies. Llavors, el comandant en cap de l’Estat Major de l’Aire, el coronel general Hans Jeschonnek, li va demanar permís per començar atacs destinats a atemorir a la població civil britànica, sobretot volia atacar els barris residencials de Londres. Raeder va donar suport a aquesta idea, però Hitler li va insistir en que els objectius havien de tenir una rellevància econòmica i militar, tot i que va deixar la porta oberta a llençar més endavant aquests atacs per sembrar el terror. Raeder, gens amant d’aquesta Operació, va subratllar que difícilment la situació podria millorar per un desembarcament entre els dies 24 i 27 de setembre i demanava aplaçar-lo pel 8 o el 24 d’octubre. Hitler li va respondre que no prendria cap decisió fins el 17 de setembre i per tant no negava poder dur a terme l’Operació el 27 de setembre. Si llavors era impossible passaria a l’octubre.

Després de la reunió, el comandament suprem va redactar una directriu que afirmava que Hitler havia ordenat endarrerir un cop més l’Operació Lleó Marí, però que tots els preparatius havien de continuar, igual que els atacs aeris sobre Londres i es va demanar ampliar la zona d’objectius i deixar per al final els atacs a les zones residencials.

Però la Kriegsmarine continuava sense ser gens optimista per dur a terme aquesta Operació i aquella mateixa nit varen saber que a Anvers els britànics havien provocat greus danys als transports (cinc de vapor havien sigut seriosament danyats en el port, una gavarra havia sigut enfonsada, dues grues havien sigut destruïdes, igual que un tren de municions, i diversos hangars estaven en flames).


Alfred Rosenberg va rebre el diplomàtic finlandès, Toivo Mikael Kivimäki, que aquest li va explicar que els soviètics havien cedit en repetides ocasions, en especial en el tema de les illes Äland. Rosenberg també va rebre aquell dia al general Hermann Reinecke, que aquest li va explicar que un membre de l’equip del Reichsleiter a Copenhaguen havia parlat més del compte, malmetent la imatge alemanya a la zona ocupada. Després varen parlar de la Wehrmacht i el seu paper com a institució ideològica a més de militar.

En la Batalla d’Anglaterra:

Els bombarders alemanys varen tornar a atacar Londres i Buckingham Palace va rebre dos atacs.

A Egipte:

El 2ª Exèrcit italià, a les ordres del mariscal Rodolfo Graziani, va continuar penetrant des de Líbia en territori egipci i, des de les bases de Cirenaica, va llançar una ofensiva que, segons l’Estat Major de Benito Mussolini, els havia de dur sense problemes fins a Alexandria.