Dijous:
En la Batalla d’Anglaterra:
Hermann Göering va ordenar començar un nou atac contra Gran Bretanya. El ministre va convocar a la seva residència del Carinhall als generals en cap Albert Kesselring i Hugo Sperrle, que dirigien respectivament les Flotes Aèries 2º i 3º respectivament, per comunicar-los la nova ordre. També els va dir que considerava necessari destinar tres grups de caça per cada grup de Stuka. El primer precediria als bombarders sobre l’objectiu i entaularia el combat contra els Spitfire i els Hurricane; d’aquesta manera els Ju 87 no s’haurien d’esperar amagats als núvols. El segon es barrejaria en l’acció dels Stukas i picaria amb ells; el terces, volant per sobre, estaria a punt per intervenir on hi hagués dificultats. El ministre els va repetir un cop més que l’objectiu principal era la destrucció de la RAF. A continuació va firmar una ordre segona la qual només un oficial hauria d’entrar en la composició d’aquestes tripulacions i va decidir llençar a la batalla el Grup de Xoc número 100. A més, va repetir el seu descontent pels mals resultats obtinguts fins llavors per la 3º Flota Aèria. Després de firmar l’ordre varen parlar sobre els radars, que segons els experts eren objectius molt complicats d’atacat. El cap de la Luftwaffe va declarar que ara ja no tenia interès atacar les estacions de radar, ja que totes havien sigut atacades i cap havia quedat impossibilitada per funcionar. L’objectiu era atacar les fàbriques d’aviació. En acabar la reunió, Göering els va convidar a les golfes de la casa, d’uns 24 metres de longitud, perquè observessin els seus trens elèctrics. El ministre no va dubtar en jugar amb els seus trens durant una estona.
D’aquesta manera, la Luftwaffe va llançar el gruix de les seves forces, 801 bombarders i 1.149 caces, en 1.786 sortides per atacar objectius britànics situats al sud d’Anglaterra. Adolf Galland i la seva esquadrilla, la Richtofen, també participaran en l’atac, tot i que el pilot de Herten no va intervenir en cap combat. Des de dos quarts de dotze del migdia es varen poder veure des de Calais, en el Canal de la Mànega, avions alemanys dirigint-se al port de Dover. Els bombarders alemanys varen avançar en perfecte formació i varen volar a una altura de 4.500 metres.
Però els britànics estaven previnguts. A les deu varen avisar del perill que es podia apropar. L’Esquadró 54 es va trobar amb els Messerschmitt que es dirigien cap a Dover. En el combat, els britànics varen perdre un pilot i dos aparells. Tot i això, els britànics no varen poder impedir que els alemanys ataquessin els aeròdroms de Hawnkinge, Lympne i Manston ocasionant greus danys. Lympne es va quedar sense aigua i electricitat, i diversos edificis, entre elles la infermeria, varen patir desperfectes. El terreny va quedar impracticable durant dos dies. Hawkinge no va rebre tants danys, però Manston va quedar molt malmesa. L’Esquadró 54 va perdre tres aparells més, però només un pilot. En contra, els alemanys varen perdre dos bombarders.
A les sis de la tarda, bombarders Heinkel i Junker-88, escortats per uns 100 Messerschmitt, varen volar a gran altura cap a Dover. Eren les Esquadrilles 1º i 3º del Grup 26 i la I/Z G (l’anomenada Esquadrilla de destrucció). Els alemanys varen enviar a la vegada uns 800 aparells, la 5º Flota que sortia de Noruega, a la costa nord perquè esperaven que allí no hi trobarien gaires defenses, ja que fins llavors havien atacat a la costa sud. Però la RAF va preveure l’amenaça alemanya, ja que des de poc després del migdia els radars havien detectat una formació d’avions alemanys a unes milles de Firth of Forth. El primer esquadró en ser avisat va ser el número 72, el d’Akington, que va rebre l’ordre d’enlairar-se sobre Farne Island. De Drem va enlairar-se l’Esquadró 65 de Hurricane per patrullar a prop de la vall del Tyne. Poc després varen afegir-s’hi els esquadrons 14 i 79 i els Hurricane del 607. En total es va enviar set esquadrilles de Hurricane i Spitfire a la costa nord, direcció a Northumberland i varen interceptar als alemanys quan eren a prop de Tyne. Llavors, la formació alemanya es va dispersar i alguns bombarders, després de llençar les bombes al mar per alleugerir la càrrega, varen tornar a Noruga a baixa altura. 30 avions alemanys, la gran majoria bombarders, varen ser abatuts sense pèrdues pels defensors. Uns altres es varen dirigir cap a la vall del Clyde i uns altres a Newcastle.
En el sud d’Anglaterra, la 5º Flota Aèria, reforçada amb 50 Ju-88 del 30º Esquadró de Guerra, va llançar quatre atacs massius, un dels quals va aconseguir arribar fins a Londres, després de creuar la línia Lancaster-Scarborough. Els alemanys també varen destruir cases a Bridlington, al costat del mar, i un dipòsit de municions, tot i que la ciutat més atacada va ser Driffield. 12 bombarders Whitley varen ser destrossats a terra i quatre hangars i tres grups d’edificacions varen ser destruïts. El Grup 10 de Quitin Brand es va enfrontar als Me-110 de la 3º Flota Aèria, però no varen poder evitar que la ciutat de Portland es veiés de nou amenaçada. Keith Park es va veure obligat a tornar a fer intervenir el seu grup. A Rochester, el taller d’assemblatge dels Stirlings i un pavelló de fusta varen cremar. En el canòdrom del poble del costat, a meitat d’una carrera, varen caure bombes sobre la pista. Alguns gossos varen morir i d’altres varen escapar. Al final del dia, els alemanys varen atacar, després de Martlesham, a Croydon, on quatre fàbriques d’aviació varen ser tocades i cinc caces de la RAF d’entrenament varen ser danyats, i a West-Malling. El capità Walter Rubensdorffer, comandant del Grup 210, havia d’atacar Kenley, però es va equivocar i va atacar Croydon, on hi havien els esquadrons 111 i 1, aquest últim compost per canadencs. En total 80 persones varen resultar mortes o ferides a Croydon.
A la nit, els bombarders alemanys varen tornar als cels britànics. 60 aparells varen atacar Birmingham, Boston, Kirton, Beverley, Southompton, Crewe, Yamouth, Hawich, Bristol i Swansea. En total els alemanys varen perdre 76 avions, un 20% dels efectius, la majoria bombarders i Bf 110, després de dur a terme 1.686 sortides. La 5º Flota va perdre la vuitena part dels seus bombarders i la cinquena dels seus caces de llarga distància. La RAF només va perdre 34 aparells després de 964 sortides.
Per deixar encara més aïllades les illes britàniques, Alemanya va decretar el seu bloqueig recomanant als països neutrals que no arrisquessin les seves embarcacions entrant en aigües britàniques. Els nord-americans varen obeir, però varen prestar 50 destructors als britànics. Tot i portar la iniciativa, els alemanys cometien un greu error perquè continuaven calculant malament el potencial britànic. La unitat d’intel·ligència de la Luftwaffe, dirigida pel coronel Beppo Schmid, va informar erròniament de que la RAF només disposava de 430 avions quan en realitat en disposava de 1.438: 1.065 Hurricane, Spitfire i Delfiant d’ala baixa de 1.030 cavalls, a més de 289 que hi havia en els magatzems i 84 que estaven estacionats en unitats d’entrenament.
A Londres, quan Winston Churchill va tornar de la sala d’operacions de la RAF, a Uxbridge, a l’oest de la capital, on va veure en directe la batalla del Grup 11, va dir-li en el seu cap personal, el general de divisió Hastings Pug Ismay, la famosa frase:
Mai en el camp dels conflictes humans tants havien degut tant a tan pocs.
En el Reich:
A Alemanya:
Adolf Eichmann va presentar el seu pla per la deportació dels jueus a Madagascar i va enviar una nota en el cap d’Assumptes Jueus en el Ministeri d’Afers Exteriors, Franz Rademacher, on li va assegurar que si establirien allí quatre milions de jueus. El pla preveia que França posés Madagascar a disposició i portés a terme la “reubicació” i es fes càrrec de compensar als aproximadament 25.000 ciutadans francesos que residien a l’illa.
Heinrich Himmler va transformar en una ordre la inspecció VT en prefectura general com a primer lloc de comandament per la direcció militar de l’Arma SS. La Direcció general de les SS es va reservar la instrucció ideològica, la propaganda i, sobretot, la coordinació de l’Arma SS.
A França:
A la carretera que anava de Boulogne-sur-Mer a Calais, els alemanys varen col·locar la primera estació d’escolta muntada en el territori de la França ocupada. Enmig d’un prat varen deixar-hi un remolc i a l’interior del vehicle hi varen col·locar una dotzena de receptors radiofònics sobre suports. Davant de cada receptor hi havia un operari amb auriculars manipulant els comandaments per detectar les senyals radioelèctriques utilitzades per l’aviació britànica. A pocs metres hi tenien un camió que portava un grup electrogen.
A Polònia:
A Auschwitz va ser “inaugurat” el Crematori I, que romandria obert fins el juliol de 1943.
A Espanya:
Francisco Franco va enviar una carta al dictador Benito Mussolini on li va prometre l’entrada d’Espanya a la guerra a canvi de les possessions franceses en el nord de l’Àfrica.
Diari del Tercer Reich 